Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Mestres i drets universals (desorientació 21)

0
Publicat el 29 de maig de 2020

Els mestres entrem a les cases dels alumnes. Que és entrar a la casa dels pares. Molts pares se senten amics, o amenaçats. Perquè els mestres són una amenaça, si arriben bel·ligerants amb els exercicis, les obligacions, els deures, tot pensant que els pares s’hi han de dedicar les vint-i-quatre hores. A fer de mestres, a fer pedagogia. Però, i de pares, quan en faran?, si tot el temps fan això i allò, música, matemàtica, lectura… No els queda temps per res. Bé, de lectura n’han de fer sempre. Sense excuses. la lectura és per damunt de totes les coses. Del bé, del mal, de Nietzsche!

I els mestres, què hem vist dins les cases dels nostres alumnes? Què hem vist ací, enllà, en aqueixa casa? Les famílies, una majoria, s’hi han espavilat en l’ordre. Perquè n’hi ha xiquets que ho ensenyen tot, absolutament tot.

—Inseguretat en les famílies?, també. Sort que moltes famílies han acceptat de grat fer de mestres. Quin remei, direu! Sobretot les mares. Com sempre, molts dels pares —traieu les grans excepcions—,van abandonar després del confinament zero… Justificacions, uf, tot s’havia de justificar, tot sense excusa…I els mestres amb titulació vinga a enviar-los obligacions: deures, exercicis, investigacions…—investiga què?, a tot de pares-mestres! Els mestres, que damunt són uns exagerats en posar tants adjectius positius: què bé ho has fet, oh, què bonic, excel· lent…, i dels nyaps ningú no deia res, res de res. Ni els nyaps de l’escola, ni els nyaps dels mestres, ni els nyaps dels pares-mestre… ni dels nyaps dels xiquets… la paraula nyap era prohibida, pobrets, com tothom érem confinats!

Després venien les culpes, els sentiments de culpa de les famílies, si és que en tenien, de temps per pensar en les culpes, de les bíbliques, les del nou testament, les altres més banals… Oh, quina angoixa, mare! O millor, quina angoixa, mestres! O mestres-mare… I els xiquets vinga enviar treballs als correus dels mestres (una majoria, a través dels correus dels pares, que no acabes de saber si el treball és dels xiquets o és dels mestres-mare, o ves a saber si els iaios han tingut res a veure.)

Apareix la depressió dels xiquets, d’una quants, d’un de sol, si ho voleu. També apareix la depressió dels experts, dels que volien fer tornar els xiquets a l’escola, dels que es queixaven de fer de pares-mestres, tothom deia que era a punt de la depressió.

Carme Timoneda, en una sessió d’un màster que ho paga tot, estudiar de mestre i fer de mestre, explica com afecten els canvis als infants. A tots els infants. Perquè cap no s’hi sent segur, en els canvis. Els canvis que són fora del control de les persones, com ara aquest que vivim, els infants i els mestres. I els pares, també els pares-mestre. “La resposta davant la inseguretat dels xiquets serà la resposta de qui tinc al costat”, o el canvi mateix. “En una majoria de casos de xiquets amb depressió, els adults que els acompanyaven no han estat a l’alçada.” Aquesta frase de Carme ja diu molta cosa. Potser que ho hauria de deixar ací.

“Els pares som artistes a sentir-nos culpables, del que passa als fills.” El sentiment de culpa en una societat postcristiana, o beata o feixista.

“Els xiquets tenen recursos per afrontar allò que es trobaran, sempre que tinguen un adult que els done seguretat. Desballesta més un adult nerviós que la situació mateix que has d’afrontar. Quan els xiquets s’hi han sentit desemparats.”

Ja us he dit mai que la mestra Carme Timoneda pagava molt la pena? Menys matemàtica a través de l’escola a casa i més parlar d’això que és l’escola a casa. Vet ací que jo sóc dels mestres que els parle molt de matemàtica, dins el programa l’escola a casa, parle de Hardy com parle de l’hexàgon regular i les seues simetries per apuntar els vents valencians: tramuntana, migjorn, llevant, xaloc… Però sóc dels que parle també molt, de com ha de ser l’escola: l’escola a casa i l’escola a l’escola. Però tampoc no m’han de fer gaire cas. A segons quina edat, a l’escola ja has perdut molt l’autoritat, sobretot l’autoritat moral i pedagògica. Ja ho diu Hardy a l’Apologia: “Un mestre encara pot ser competent als seixanta, però és inútil esperar-ne idees originals.”

Després, ens diu Marta M., des d’Alacant, que hi ha els xiquets que han agafat depressió. Punt. O punt i final. Fins i tot han canviat, aquest xiquets, han canviat els somriures, l’expressió, el caràcter… Marta fa un relat corprenedor però sense dramatismes, va relatant unes quantes experiències… Ací n’hi ha una part important del que diu Tina Vallès. L’article a Vilaweb de Tina Vallès amenaça els mestres o les famílies? O tots dos? O és un clam contra la institució-conselleries? Un article sobre els privilegiats que tenen escola a casa, perquè els pares ho possibiliten, i la timba immensa amb els desapareguts des de març: “Recalco que només sóc una mare, hem quedat que privilegiada, que ha tingut dos mesos i tretze dies per observar de prop l’escola a casa i fixar-se en tots els pedaços que duu cosits de qualsevol manera, en tot el que funciona i tot el que falla. Que al març s’improvisés era comprensible, que dos dies abans del juny es tingui la sensació que se segueix amb el mateix tarannà d’anar apagant focs a mesura que apareixen és inacceptable.”

Si, jo també sóc dels que pensa que el nivell de lectura dels alumnes és directament proporcional al respecte pels drets humans. Que sense els pares no guanyarem en lectura i en democràcia: l’escola no és prou. O no és prou sense els pares. Podria ben bé dir, que no és res sense els pares. I sense els mestres, és clar, però l’escola a casa, sense els pares-mestre seria un altre gran desastre. Però aleshores, els desapareguts de Tina Vallès…

(revisat 1)

Comunicat de l’ateneu de Bétera: suspés el Folkestiu2020

0
Publicat el 25 de maig de 2020

L’Ateneu de Bétera comunica que el festival “Folkestiu 2020” no es farà. Ni concerts, ni tallers, ni parades  ni balls a la plaça.

L’Ateneu lamenta de comunicar-vos això: …que l’edició del festival FOLKESTIU BÉTERA 2020, prevista per al proper mes de juliol, ha quedat finalment suspesa. L’actual pandèmia de la COVID-19 ens obligava a prendre unes mesures de seguretat i prevenció del tot incompatibles amb l’ambient i l’essència d’aquest festival. Esperem que la situació canvie i que en un futur no gaire llunyà podrem tornem a gaudir d’unes vetlades de música, dansa, cultura popular i caliu col·lectiu.

País i identitat (3)

0
Publicat el 24 de maig de 2020

«Valencians?

[…]

Això per a què ho voleu!»

Divendres vam fer el primer assaig de presentació virtual des de l’Ateneu de Bétera. Reobrírem online, a través de les xarxes, i malgrat que n’hi hagué que apuntà que ja ho havíem fet, era la primera vegada que ho fèiem amb un convidat de luxe. Un luxe, tenir a Vicent Àlvarez en pantalla. L’home de Xàtiva, advocat, company d’institut de Raimon, admiradors de Fuster, durant anys va defensar tot de causes socials com a advocat laboralista de la Universitat, des de la política o la fermesa de conviccions:  divendres va articular un discurs tranquil, pacient, d’una fluïdesa cívica que convidava al compromís, a la utopia i al realisme cívic, a aportar algunes idees que ens valdrien per a un repte nou, valencians.

Amb l’excusa de presentar el seu últim llibre (el penúltim, en realitat, perquè d’ací a poc ja tindreu a les llibreries “Per un valencianisme d’esquerra” que publicarà l’Eixam), vam fer un recorregut pels últims setanta anys de la història d’aquest país sense país, i algunes idees van pesar més que no unes altres: per exemple, que el Govern valencià no és capaç de posar en qüestió el model territorial, ni de posar contra les cordes la constitució espanyola, malgrat que aquest document permet, potser perquè serà constitucional (caldria preguntar-los-ho als jutges del TC, si no són corruptes ni res) de tractar-nos de fillsdeputa, fins i tot prohibint-nos de tenir mitjans en la llengua dels valencians.

Per Vicent Àlvarez cal mantenir les utopies, totes sense excepció, perquè és l’única manera d’aconseguir els canvis socials si volem una societat més equilibrada, digna o justa. Sí, els valencians som infrafinançats, però volem més finançament, o millor finançament per mantenir les desigualtats dins el nostre territori o per reequilibrar una distribució més justa?

Plató i el món de les idees, l’autisme del valencianisme polític, la diversitat d’accions en una societat plural, el feminisme, l’ecologia, la sostenibilitat, la política, l’humanisme, la participació política, la salut, van ser eixos que aquest fusterià convençut va anar destriant per acabar en una de les idees de major convicció: el valencianisme és avui una de les idees més progressistes a Europa, de major projecció, perquè és transversal, reivindicatiu, de canvi, en favor d’una Europa dels pobles contra la idea de l’europa minúscula dels estats (d’això la mateixa cap alemanya, Merkel deia alguna cosa aquests dies).

Enric Valor, Fuster, Joan Francesc Mira, Ferran Zurriaga, Cèlia Amorós, JVMarqués, van ser noms propis que van anar apareixen en una presentació que obri via a rebre aquest home referent entre el valencianisme des dels anys seixanta. A l’estiu, ja des del corral del mateix Ateneu, hem aparaulat una trobada inajornable: “seixanta anys després, Nosaltres els valencians, a on juguem?”

«Perquè la submissió no ens atenalle de viure amb dignitat»

El país i la identitat (2)

0
Publicat el 22 de maig de 2020

«Sou valencians?, venim a robar-vos el país!»

Durant anys, l’extrema dreta franquista va sobreviure enquistada en les institucions valencianes, de principals i de secundàries: ajuntaments, diputacions, sindicats, conselleries, generalitat, en els mitjans, en l’empresa privada… No cal dir com i de quina manera eren en els cossos repressius, judicials o fins i tot en les universitats.

Durant la Transició, l’acarnissament contra el valencianisme va ser tan intens com durant el pitjor franquisme: tortures, morts, assassinats, una repressió que posava els valencians que volien respirar fora de l’aparell feixista en el punt objectiu d’aterrar-los fins a la mort, si calia. Atemptats amb bomba, amb ganivet, amb pistola, pallisses, persecució: el model franquista s’havia instal·lat a València i vam viure un calvari que va costar de passar. Però el camí ja era sembrat, i l’autoodi va deixar malparades la utopia o el somni de llibertat valencià que hom esperava després d’una de les pitjors dictadures europees.

El repte del clavegueram espanyol, amb tants d’anys d’impunitat feixista va aconseguir una submissió que ni els espanyols mateix tenien. Aquest invent últim de Vox, els valencians ja el vivíem en els vuitanta i en els anys successius: des de l’infame abril martorell, l’atard, els monsonís o els broseta de torn, tota la patuleia de salvatgines que van ordir els complots, les agressions i les amenaces que van fer forat per la cruesa i la intensitat de tants anys contra València: els valencians es van rendir i només uns quants milers van resistir amb dignitat, però sense aconseguir una força suficient que pogués redreçar el país. Després de molta resistència, Compromís semblava que… però ca, sempre amb el contracte de les rebaixes i sense renunciar a la submissió que dictava espanya: d’una altra manera no acceptaríem un finançament criminal, de lladres, ni tindríem mitjans prohibits, ni acceptaríem que, sobre allò important, espanya digués què cal fer. Sí, podeu fer una mica de folclor, de cultura de baixa intensitat, fins i tot podreu destinar uns quants dels recursos que us administrareu, però compte, compte que us penseu…

Hom diria que, des de 1962, quan Joan Fuster publicà Nosaltres els valencians, la conxorxa ens té agafats del coll i a poc que piulem, la maquinària feixista prem amb tanta força que l’amenaça aconsegueix l’èxit sense despentinar-se. Vivim esporuguits, apocats, a la sort de l’almoina que espanya determina. I això, ja podeu enganyar-vos tant de temps com voldreu, mai no canviarà: espanya mai considerarà els valencians com a homes i dones de primera categoria. No canviarà mentre els valencians siguem apocats i fluixos de cames i d’esperit.

De primer espanya, després espanya i finalment espanya. Els valencians, si queda res, ja fareu falles o pujareu en barqueta, si és que mai s’acaba el confinament que ens depara aquella meseta.

Avui, per exemple, entrevistarem un dels fusterians històrics, a l’Ateneu, un dels pocs reductes de resistència en favor de la llibertat i dels valencians…

Un temps sense país

0
Publicat el 21 de maig de 2020

Els valencians des de quan no tenim país? Quan fa que els valencians no tenim país?

Garirebé 60 anys després de Nosaltres els valencians, si fa no fa, els avenços són ridículs, si apamem que som a mans encara d’un estat que tracta els valencians de súbdits, de l’un costat, i de ciutadans de segona , si ens comparem amb els colons que tenen més recursos, millor finançament i més pes polític a l’hora de decidir les qüestions importants.

Pel que fa al gros del pagar per viure, si fa no fa, l’estat espanyol aplica ara mateix una filosofia política parafranquista, en la qual el pes militar, borbó i repressor és si fa no fa com era; si fa no fa la mateixa corrupció, la mateixa extrema dreta, i un tall tan poc democràtic com pudent: qualsevol gestió eficaç és pura utopia. Ves on som, els valencians. A espanya, els nostres pets no tenen ni corfa.

El 1983, l’advocat Vicent Àlvarez publicava un article a Notícias al dia per denunciar que, els valencians, uns anys després que la dictadura es pintés de Transició, érem on érem, a mans del govern central, on hi havia els poders econòmic, ideològic i social, que manipulava les nostres vides. I que l’aparell institucional que es deia espanya, burocràcia i militar, ens tractava de súbdits, Ara mateix els centres de decisió són on eren, no hi ha hagut cap canvi, cap ni un, i la prova és la crisi de la Covid-19: espanya una i ben centralitzada: els valencians agafeu els diners i regaleu-los a madrit, que els espanyols ja decidiran què volen fer.

Vicent Àlvarez, que va ser en diversos moments clau de la història valenciana els últims anys, va escriure aleshores, en celebrar el 25 d’abril de 1983:” el 25 d’abril hauria de ser una crida a la permanent mobilització amb voluntat de transformar el país en un país sobirà.”

En aquell moment denunciava que no teníem autogovern, i les institucions amb els presidents i consellers ni tenien voluntat ni capacitat de govern. Però, quaranta anys després, aquest maig del 2020, quin poder de decidir tenim?, quina llibertat?, quina economia decidim o gestionem els valencians?, i els mitjans com TV3 o IB3, com és que continuen prohibits per als valencians?

Demà, l’Ateneu de Bétera reobri Via Online, a partir de les 19.00h en una conversa sobre l’últim llibre d’aquest fusterià que va ser fundador del partit socialista valencià, company d’escola de Raimon, i un dels pocs joves que va participar dels primers jorns nacionalistes dels anys seixanta al Camp de Túria. La conversa i el debat via el programa meet.jit.si farà un repàs que explique com és que els valencians, una majoria, no som fusterians, malgrat tanta llenya com rebem. No hem sabut plantar-nos ferms i sobris, per dur que fos l’ofici de llaurador, que només feia l’ós per tractar amb la terra, no per exigir les reivindicacions mínimes.

DIVENDRES 22 DE MAIG, 19.00 h “País i identitat” conversa amb Vicent Àlvarez en presentar el seu llibre “Un temps i un País” ATENEU DE BÉTERA·ONLINE

Post: i les valencianes que venia la tia Consol, la dona del tio Guardo, ja heu endevinat de quin forn eren?

 

 

Les metàfores de Joan Ramon Resina: la desorientació dels mestres (20)

0
Publicat el 18 de maig de 2020

Elevar l’opinió a la categoria de culte, de coneixement, també fa de Vilaweb un diari únic, camí del repte d’esser un dels diaris cabdals a Europa i al món: en aquesta última aportació del professor Resina, i ves que n’hi ha, de mostres i d’indicadors excelsos, però el nivell pedagògic i la varietat de propostes valdria per a la formació dels mestres, abans de fer de mestres, perquè n’hi ha un nivell cultural i formatiu als magisteris, ara mateix, pel qual caldria deixar tancades moltes escoles i deixar que els xiquets, amb les famílies, guanyaren en formació.

De l’últim article del professor Joan Ramon Resina, jo he fet una tria de metàfores, de noms propis, de títols de llibre, de llocs i no llocs geogràfics clau, de malalties dominants, , que orienta què vull dir i què podríem aprendre, els mestres. Us animeu? L’article mateix és una metàfora…

Ú. Comença el professor Resina aquestes metàfores sobre la Covid amb una referència al Decameró, de Bocaccio, un llibre del segle XIV que és un aplec de contes i novel·les breus que un grup de joves s’expliquen aprofitant que són autoconfinats per la pesta negra, a Itàlia. A casa tenim la versió traduïda per Francesc Vallverdú per a Edicions 62, i aquest volum doble me’l va regalar la meua cosina Sari, fa trenta-sis anys, amb una dedicatòria en favor d’una amistat que dura i es manté tan viva. Repasse els comentaris del traductor i trobe que el 1429 ja es feu una traducció al català a quatre mans.

«…ja era l’any de la fructífera Encarnació del Fill de Déu al nombre de mil tres-cents quaranta-vuit, quan a l’egrègia ciutat de Florència, més noble que cap altra d’Itàlia, pervingué la mortífera pestilència…»

—Llavors —digué la reina—, si això us plau, vull que aquesta primera jornada tothom siga lliure de tractar de la matèria que més li agrade.

DOS. Apareix Albert Camús, el periodista, l’escriptor, un dels referents màxim del director de Vilaweb (fermesa, honestedat, coherència, compromís), i la seua obra La pesta. Ací hi ha la pesta bubònica en una ciutat algeriana que alguns han identificat amb Orà. Si voleu fer més didàctica, mestres, enllaceu-ho amb el vaixell Stanbrook i el seu capità Archibald Dickson, que va salvar, com de la pesta feixista, la llibertat i la vida de milers de valencians que fugien del terror espanyol més pudent i actual. Sobre el llibre de Camús, el professor Resina parla de l’al·legoria com a obra d’art. Ací els mestres hauríeu de fer-ne investigació: lligueu aquesta proposta: cada dia l’escola hauria d’ésser una obra d’art, com diu una de les Invariants del mestre Freinet, o com apunta l’ideari de l’Escola Nova: l’escola ha d’ésser un laboratori pràctic de vida. Si el que voleu és fer matemàtica, les mides de l’Stanbrook, abans que un submarí feixista l’enfonsés amb el seu heroic capità, per la gesta en favor de la llibertat, són a internet: de segur que els mestres menys puristes podeu fer-hi molta matemàtica amb això. Mides en peus de llargària, amplada, profunditat, tara… Si no heu de convertir-ho en una activitat bellíssima, com diria Hardy, oblideu-vos-en de la matemàtica.

TRES. Sobre la vida i la participació en la Resistència d’Albert Camús també cal una altra investigació. Els mestres de primer ordre mundial han sigut tots resistents. Inconformistes, cercadors de la veritat (absteniu-vos els beats), lluitadors infatigables contra el sistema, i contra l’actitud dels models educatius panxacontents. La resignació pedagògica és un indicador de la desorientació dels mestres en l’actualitat. Davant la injustícia del govern, dels jutges, dels militars, del sistema, o de mantenir prohibits mitjans en exclusiva, si és que som valencians, què diuen els mestres? Avaluen, programen, sumen, resten o ballen amb màscara?

QUATRE. l’Abstracció: pintura, música, teatre, poesia, cinema…, mestres trieu una obra, una de sola de cada camp, que tinga a veure amb l’art i no siga insultada cada dia, o rebaixada segons la idiotesa d’un govern que ens tracta d’idiotes només perquè ells ho són, idiotes i incapaços.

CINC. Diu el professor Resina que molts han vist en La pesta, una al·legoria de l’ocupació de França pels alemanys. Ara bé, a l’obra no hi ha cap referència explícita a aquest rerefons històric. I els valencians, tenim cap referent colonial passat, present, o podem decidir el nostre destí, la nostra economia, l’ús de la nostra llengua?, si en el mateix extrem del carrer Calvari de Bétera, allà on els ocupants ens diuen que ho faran tot per la seua pàtria, tot, sense reparar en costos, danys o amenaces, estralls vius d’una dictadura que perdura contra el coneixement i la intel·ligència.

SIS. Les qüestions científiques, mèdiques, sobre les malalties que es van fer universals i van quedar enregistrades en la història de la medicina: la pesta negra, la pesta bubònica, la tuberculosi, el còlera, la grip espanyola, la sífilis o verola francesa o mal de Nàpols, el càncer, la sida, el sars, la Covid-19, la mort… les malalties mestres, dominants (s. Sontag): matemàtica i ciència, mestres, trieu una activitat preferida. Èpoques, nombre de morts, geografies, descobertes científiques, avenços…

SET. Metàfores d’esplendidesa: “Europa ciutat oberta”, “la mort com a catàstrofe inesperada”, “com més moderns més vulnerables”,…

VUIT. Procopi i Història Secreta, segle VI, Roma. Ah, Roma! Art, història, guerra, imperis, gelosies, gestes, alta literatura i filosofia… Jo enllaçaria Lucreci i Martí Domínguez, i tindríem fet un altre curs complet a l’escola. La Història secreta de Procopi, segons Google és una no-història que explica el món subterrani de l’imperi i presenta uns quants dels protagonistes en sinagües i calçotets, el llibre no es va descobrir fins a mil anys després de ser escrit, però sembla que ja explica que la història que hom explica sovint als manuals té de veritat allò que els amos ens volen contar, des dels seus filtres més corruptes, si els historiadors no volien passar pel seu adreçador més violent. En aquesta mena d’històries contra la història els valencians prou que n’anem servits. Però, vosaltres, els mestres més robustos, quina història ensenyeu o feu llegir?, feu de mestres amb calçotets, amb sinagües, o escampeu la mateixa verola feixista de sempre: els borbons?, els conqueridors assassins, l’ordre judicial heretat pels feixistes? O burxeu en les històries secretes de cada poble i trenqueu contra convencions i motlles que només si eleven dictadors i criminals a les primeres planes de les vostres lliçons? O penseu, els mestres, que sou dels que no feu història de cap mena?

NOU. Una història feta per emperadors? A base d’emperadors? Una història contra la història… Justinià, que ens podria portar a Adrià, a través d’una comparança de literatures: Marguerite Yourcenar, per exemple, pregunta? N’hi ha hagut cap emperador que poguérem salvar del foc i de les falles? Àdhuc en la bona literatura posterior? Tenen significat o cap significat els fets que expliqueu? Una altra dada de repte per als xiquets de l’escola, de tercer a sisé de primària: “Als vuit anys, Marguerite Yourcenar, llegia Racine i Aristòfanes. Amb deu anys (4t de primària) son pare li ensenyà llatí, als dotze (sisé de primària) grec antic… Només que expliquem un centenar de noms propis del segle XX, o una tria d’altres èpoques o segles, si ho fem a la manera d’explicar estampes, o contes de la vida real de l’esser humà, ja pagaria més a compte l’escola i l’interés dels infants… Però alerta com ho expliqueu, xa, no abrasiu el coneixement ni feu Pasqua abans de Rams.

La metàfora del professor Resina “Justinià era pitjor que la pesta” podria ampliar-se a polítics actuals, com ara aquests que ens han tret els drets i han tornat espanya a les províncies, a la governació única, al militarisme, a la idea que amb la gc vivim millor i tota la sèrie feixista de roberto alcazar i pedrín…

DEU. Susan Sontag i Illnes as Metaphor. L’assaig com a literatura d’alta volada. La metàfora com a arma contra la corrupció…, però què fa injusta i corrupta la societat si no és la política! Espanya en va plena, d’això, de crims, d’injustícies, de càstigs contra els mestres, contra homes bons, encara en l’actualitat més rabiosa s’entrena com si la repressió sigués el seu adn principal: no se n’escapa cap partit, cap ni un. Ves si fa anys que patim malalties contra la llibertat, valencians.

Però no exagerem, va. El professor Resina ens regala un altre exercici pràctic i pedagògic, que no deuríem desaprofitar:  poseu en dues taules diferents totes les malalties que conegueu, investigueu-les, pregunteu què en saben els vostres familiars més propers, cerqueu-ne, preguntes, preguntes, encara que no tinguen resposta… En una de les taules no oblideu de posar les malalties que són guaribles. En l’altra, aquelles de les quals no tenim encara un remei curable. Ves si us caben metàfores, eh?

Aquesta dona, Susan Sontag, és un cas a banda. Si el voleu estudiar…

ONZE. Hamlet i Dinamarca: justament he proposat de llegir el monòleg als meus alumnes de quart de primària, abans no s’acabe el curs: llegiu Shakespeare, també podeu llegir un tros de les bruixes quan apareix Macbeth; els sonets, oh, aprofiteu els comentaris del mestre Enric Iborra, i escolteu-los de les veus dels músics i els actors de primera fila… Però no caigueu en el simplisme, no us convertiu en metges de colp, ni en salvadors de la salut mundial. Ara, si teniu més temps i el curs s’allarga, sempre podeu pegar una capbussada a l’OMS, i enviar-los tres euros d’ajut; convideu els vostres alumnes a fer un gest universal. Això ja és un fet protesta contra els polítics idiota. Poseu en el sobre (!) un sonet i un bitllet de cinc… Els pares també ho podien fer: cada colp que un fill reciuta Shakespeare, els apres feu un donatiu de cinc, com a inversió de la cultura e els vostres fills. Només cal que destrieu on envieu aital fortuna: l’OMS, l’ANC, la República Valenciana…

DOTZE. Sòfocles i Èdip Rei. Les tragèdies gregues. No ho creureu, però si porteu a la classe una selecció de textos i d’obres i feu per llegir-ne uns trossos amb goig, per encaterinar el silenci dels anyells, us sorprendreu vosaltres mateix del resultat, de la qualitat, del repte de portar literatura de lo alto a les aules de primària en comptes d’emmetzinar-les de ximpleries i obres de segona. Isop, Eurípides, Sòfocles: “Jo sóc cec, però tu, tu que hi veus, no veus com escampes aquest mal a l’escola!” No us oblideu de dir als infants que això de les tragèdies és teatre, abans que el teatre s’acabe, que és ficció, per si n’hi ha mares que s’espanten amb astò que ensenyeu als xiquets.

TRETZE. Contra els càstigs escolars, mestres, com va dir Freinet després que Freud: els càstigs no serveixen de res. I atempten contra la dignitat dels alumnes. Cristians vindran que… sense llegir la bíblia, els contes, els versos, els amors, les bregues que hi conté, aplicaran el pitjor dels mètodes per aprendre… la repressió, la consciència de culpa.

CATORZE. Geografia amb sentit, amb el sentit que un mestre vulga oferir als seus: Itàlia, Orà, Palestina, Bétera, França, Maine, Brussel·les, Viena, Tebas, Dinamarca, Roma, Nàpols i Florència, Stanford, Alacant, Europa, Àfrica, Primer i Tercer Món, són ciutats, països, estats, fortificacions, continents i descontinents… Torneu a posar la bola del món al centre de la taula, feu que els xiquets en porten a l’escola, si és que l’escola obrirà mai més o serà mai més com l’hem pensada fins avui, amb espais físics, currículums, exàmens, avaluacions, exercicis, deures…

QUINZE. Dostoievski, Crim i càstig, però també el seu testament de ferro, els Germans Karamazov, en traducció de Joan Sales. Thomas Mann i La mort a Venècia, i la seua gran Muntanya. Manzoni i Els promesos, un altre referent o monument literari… Mestres, si no ens perdem, si destriem, si estudiem de valent, potser que frenarem una gran part de les malalties que assetgen l’escola i ens fan tornar cecs o infeliços a l’escola. Steiner? El cànon de lectures científiques de Martí? Hardy i la seua apologia?

SETZE. Estats Units, la Xina, abans Rússia, o Anglaterra, o més lluny Espanya, o encara més Roma… N’hi ha hagut o n’hi ha, cap potència innocent, germana, en favor de l’humanisme o els drets universals?… Les polítiques sempre són fetes contra la pedagogia i, de retop o directament, contra l’escola, si aquesta no pretén la uniformització en tots els sentits més obscurantistes i xenòfobs. De tots plegats, n’hi ha un fil que els uneix en el destí més universal, malgrat que la cendra en què s’han convertit algunes d’aquestes potències no valdrien ni per escampar el jaç en una porcatera: l’autoritarisme. El professor ho diu d’aquesta manera: “Un espectre recorre el món ensems que el virus: l’espectre de l’autoritarisme.”

ÚLTIM. L’estat espanyol aplica un estat d’excepció militar que destapa la baixesa moral i democràtica que governa el destí espanyol fa cent anys. El professor Resina diu: “Un mètode sense cap parangó a l’entorn europeu: a Espanya la pandèmia s’aprofita per inculcar disciplina i extorquir obediència a l’estat. Serveix per a combatre la confrontació democràtica que amenaça el règim. No hi ha cap diferència entre aquest recurs primari a la virologia per a ‘desinfectar’ la societat –com demanava, amb referència a Catalunya, el ministre d’Afers Estrangers de l’estat i ara de la Unió Europea– i la comparació dels jueus amb insectes i bestioles per posar-los més enllà de qualsevol fraternitat d’espècie i en el camí de l’extinció.”

Post: si voleu llegir l’article complet del professor Joan Ramon Resina, el teniu ací. Els mestres en teniu una obligació moral sense excusa.

Per molts anys, Vilaweb!

0
Publicat el 16 de maig de 2020

Vilaweb fa anys. El diari ho explica i ho celebra amb imatges, records, entrevistes i editorials. Com unes noces d’argent, vint-i-cinc anys ja són un repte cabdal en favor de la informació. Per al país és un regal, tenir un diari d’aital qualitat i compromís ferm. En un territori que ho tenim gairebé tot a la contra, dins i fora, així que tenir aquesta finestra a la llibertat, a la formació, a la informació, a la llengua i a la cultura, és un regal i un repte col·lectiu. Amb veus i noms propis que els darrers temps han elevat l’opinió a la categoria de diari culte i de culte. Formar-ne part és de goig i una obligació noble, si és que ens creiem que som i què volem. I em demane com és, que només en som dènou mil, de socis que contribuïm a la seua solidesa. A garantir tenir un dels millors diaris possibles. Dènou mil en són més que quinze mil, però en són menys que dos-cents mil, que pam amunt pam avall, hauria d’ésser la xifra mínima, però aleshores potser que ja seríem independents, i fins i tot el Consell de la República ja ens governaria de nord a sud. Ves a saber què passa: si al carrer en som dos milions, com és que llegim tan poc, que llegim tan poc en català, que només dènou mil som Vilaweb, o que ens costa tan de separar-nos d’un règim feixista que ens pega cada dia per tots costats.

Com diu Vicent Partal, les coses costen de guanyar, si són honestes i de grans ideals, així que sense perdre el ritme, ni el somriure, ni la fermesa, caldrà continuar treballant-hi de valent. No podem ni embufar-nos una sola nit, pel que sembla, si perdrem un temps que no tenim, mentre no siguem independents. Mentre no en siguem dos-cents mil. Mínim.

Per molts anys, des de Bétera!

Dobleguem-nos més. Més. Més encara!

0
Publicat el 14 de maig de 2020

Mon pare va estar noranta anys doblegant-se. En va viure noranta-cinc, però bé que puc dir que va estar-se tota la vida, doblegant-se, sense perdre ni un sol dia. Jo no el vaig sentir mai queixar-se, tret de reguinyar per coses que féiem els fills, sobretot quan érem més joves, quan ens posàvem en política. Però de la feina, de doblegar-se vingués que vingués, mai no es va queixar. Era un mestre del treball, més popularment un ase del treball, una bèstia que només si treballava i treballava i treballava. Tota la vida igual. Si mire els veïns, els nostres veïns de sempre, els del carrer amb qui teníem més relació, si fa no fa, tots es van passar la vida igual. Doblegant-se. Havien patit la dictadura, una petita i curta llum republicana, el franquisme llarg i infinit, una cosa que es deia transició de la dictadura al règim d’ara i, si vols, para de comptar fins que no va arribar el nou falangisme, que és com posar els psocialistes i els sindicats ugt i ccoo en iots i amb comptes en paradisos fiscals. Tota la vida doblegant-se, això. Mon tio Vicent, un altre bèstia de la feina, els fills de la tia Vives, el Roig i l’altre del qual ara no recorde el nom, ma tia Gertrudis que traginava aquells cistellots de carn, un cistellot a cada braç fins al mercat, el tio Pepe l’home de la tia Fina, el tio Sancho, que no va tenir gaire sort i va morir jove, la tia Teresa, la perruquera, ai, més de noranta anys que s’aguaita cada dia al carrer i diu que no es pensa posar cap màscara, ella, com la tia Consuelo, que menaven avant avant els petits negocis familiars, la tia Rosario la Fona, el tio Pepe el Moreno, el tio Francisco l’obrer… Tots ells es van passar la vida d’aqueixa manera, doblegant-se, doblegats per necessitat, o perquè no sabien ni podien fer una altra cosa. De segur que hi havia veïns que tenien menys coll… Supose que sí, però una majoria eren durs com el ferro, i van passar la vida treballant. Uïsso té vuitanta-vuit anys i si no és perquè l’han obligat a tancar-se, cada dia ix de casa amb el tractor abans de les set del matí, cada dia, no sap sinó doblegar-se, ell, serenament, pacientment, aconformadament. I el fill del tio Pepe, Pepet, també passa els vuitanta i encara fa nou hores cada jorn, ha canviat senceres unes fanecades de varietat, malgrat que no les veurà créixer completament, si no és que arriba als cent vint anys, però no s’aturarà, de doblegar-se, perquè és el que ha aprés, el que van aprendre tots a les cases llauradores d’aquest rodal. Tots ells, sense excepció, han passat la vida d’aqueixa manera, doblegats, doblegats per la feina. I el nostre reconeixement no serà mai prou. Homes d’esquerres?, inconformistes?, moderns?, ca, a quin sant, si no havien pogut anar a escola, ni a penes si llegien la majoria, més aviat eren homes de dretes, doblegats, ajupits una vida sencera a la feina i a la casa. Ja sabien, cadascun d’ells, què van haver de passar i quants moments difícils van viure-hi.

Quan una peça ministra, falangista, mala ànima, que és allò que passa a la gent del psoe des que és del psoe, diu als valencians que encara cal doblegar-nos més, l’insult als meus veïns és un fet criminal, un crim que caldria denunciar i deixar enregistrat als llibres d’història, per saber de quina pell són fets, els fillsdeputa de la política. Però els jutges ja sabem que són falangistes pitjors, si és que n’hi ha de pitjors, funcionaris que s’hi han apropiat de la justícia per blanquejar el feixisme espanyol. No podem denunciar ni això. Perquè els tribunals europeus s’han fet un fart de denúncies contra ells, que no fan cas.

Ni mon pare, ni els Vives, ni mon tio Vicent no van anar mai amb iot, ni sabien potser què són els paradisos fiscals on, tot de corruptes, amaguen els diners i la dignitat humana; ni van rebre mai cap ajut, ni subvenció d’aquests que governen els sindicats ugt i ccoo, nous corruptes que també piloten iots o plaers de luxe. Quan aquella ministra mariajesús, una forma elevada de prostitució de manual, demana als valencians que continuem doblegant-nos més, no fa sinó donar la raó a mon pare quan ens amenaçava de joves sobre la política: allò és un niu de serps, de gent que no ha sigut mai honesta, mai de la vida. Després d’això, d’aquesta lliçó de vida, només em caldria desitjar-li el pitjor, a aquesta gentola, malgrat que mon pare ho trobaria malament, no m’ho acceptaria. Però jo vull que es morin ahir, si és que fora possible, ells i tots els seus, perquè en realitat és el que ells van fent amb els valencians, amb els nostres. No és que tinguen mals pensaments com jo, ni que siguen amorals com jo, ni d’una baixesa de pensaments com no n’hi ha, ves si jo hauré caigut fondo. No és que vulguen la nostra mort, no, que és més senzill: ells ens eliminen, hi posen diners, recursos i lleis perquè passe. Ens roben i després diuen que no treballem prou. Ells van als fets. Directament. S’estalvien els preliminars. Així que no em digueu amoral si els desitge el pitjor. Ells hi treballen perquè tinguem el pitjor, perquè ens morim, perquè ens dobleguem. Que encara no ens dobleguem prou, els valencians.

Una mica de Plató no ens aniria malament, als valencians, de mala llet contra els fills de puta de la política psoe+podem: menys Sòcrates, tu, que malgrat tanta intel·ligència, va acceptar de morir resignadament enverinat pel clavegueram d’aleshores, i més traure pit i valor contra aquells cagarros que es burlen dels morts, dels nostres, perquè hi van dedicar la vida a treballar amb una dignitat de ferro, gairebé d’esclaus d’una espanya que continua escarnint-nos i pixant-se damunt nostre.

Tota aquesta cruesa de vida ja ens la van contar els nostres, mon tio taronger, mon pare, ma tia, sense moure’s gaire del carrer. Sense viatjar gaire ni veure gaire món, tret d’aquesta illa de cases i la distància d’un dia en carro. Para de comptar. Perquè la seua intel·ligència popular era més alta, més elevada, més noble que no aconseguiran mai aquests polítics de sempre, el psoe, podem i la resta dels escurçons, que van aprendre tan bé les lliçons franquistes que apliquen cada dia contra els valencians.

Sí, valencians, dobleguem-nos més. Més. Més encara.

Els falangistes de l’espanya-psoe contra els valencians

0
Publicat el 13 de maig de 2020

La menistra d’hisenda espanyola diu que els valencians, enlloc de queixar-mos, cal que continuem d’inútils, agenollats: ha dit exactament que dobleguem més l’esquena, en comptes de demanar l’almoina com fan els captaires.

Si aquelles putes fesoleres que alçava amunt amunt al cel, el tio Pepe el de la tia Fina, en el cantó de casa, davall aquell sol, amb la forca de quatre pues, haguessen pegat en bala, contra aquests falangistes moderns del psoe, caguenlou, la qüestió hagués anat diferent. Els valencians seríem valencians, fins i tot molts serien encara llauradors, perquè els fillsdeputa no ens hagueren tret ni el nom, ni l’ofici ni la dignitat.

Però ves que el psoe d’espanya diu que els valencians fingim, que som uns cagacalces i que d’adobar el finançament res de res. Ara cal que pagueu, que calleu, i encara que arrimeu el muscle més si cap, perquè els fillsdeputa de primera que viuen a espanya puguen viure dels luxes, com han fet sempre, i no noten ni la crisi, ni la covid, ni la manca de recursos.

Breu: els espanyols continuaran robant-nos, com sempre, i els valencians, fins que no ens revoltem i els diguem adéu, que no voldríem més fillsdeputa consentits a la nostra casa, continuarem pagant-los la corrupció, la incapacitat, la inutilitat de continuar lligats a un dels estats més rucs del món.

Mentre hi haja valencians submisos, espanya ens collarà amb un peu mentre amb l’altre ens farà xafar merda. És el resultat polític al qual hem arribat després de les promeses del psoe+podem: feu-nos presidents, feu-nos conduir el govern d’espanya, van demanar els falangistes del psoe als valencians de compromís, que van caure de morros, i van acceptar el peixet de les promeses abans de tenir el sac lligat. No, vosaltres voteu-nos que, després, si ens passa pels ous, arreglarem el finançament valencià.

—Una merda empaperà, més clar!

I com els d’ERC, els valencians vam caure d’inútils. De tos, de nassos, de cul, de tots costats, vam caure, perquè espanya no negocia, bellotos, espanya roba, això només. I si no t’agrada, t’aguantes. I els valencians continuem aguantant-nos. Pagant i deixant-nos robar. I espanya tiba, tiba, tiba… I nosaltres aguantem, aguantem…

Per això la menistra espanyola d’hisenda pot burlar-se de tots nosaltres, la mariajesúsmontero, tractar-nos de zero, o menys que zero, perquè els valencians, al remat, no eixim de simular que volem ser valencians, poqueta cosa a espanya.

Potser que la revolta comunicativa de dissabte del MH Ximo Puig ja té una resposta espanyola: que vosaltres heu gestionat millor la crisi? Ara us cagareu a les calces, valencians, perquè no us passarem un duro, i vos robarem fins i tot la gorra i el plateret.

—Són o no fillesdeputa, les fesoleres, tio pepe?

 

Geografia contra el futbol

0
Publicat el 12 de maig de 2020

Núria explica que va llegint un llibre que li agrada molt: “Sara i les golejadores”, però si a tu no t’agrada el futbol! No, però aquest llibre m’agrada molt…

Dona, del futbol de l’època, li dic, a ella i a vuit alumnes que són a la sessió, despús-ahir vaig veure a la tv un partit històric, Corea del Nord contra Portugal, amb un autèntic heroi,  Eusebio, que jugava amb l’equip de Portugal…, per cert, els demane, ja sabeu on és Portugal? No?, les cares dels xiquets són un altre poema contra el futbol: anem a pams, teniu un minut per dibuixar al quadern el mapa del País Valencià (això jo ho havíem entrenat abans de l’enclaustrament d’alarma, els demane que hi situen on són confinats cadascú: València, Picanya, Torrent, Paiporta, Manises, Setaigües… I els pregunte si saben dir cada comarca del poble o terme on són: al nord?, al sud?, a migdia?, i la mar, quina mar tenim a la vora, com la resposta és fàcil, aleshores els explique que som a la costa oest del Mediterrani, i que allò de Llevant (el levante feixista de sempre) és un invent d’espanya per no pagar-nos allò que ens deu, mentre va robant-nos cada dia més (mestres, a aquestes alçades encara enganyeu els vostres alumnes?). Aleshores, sí, els demane que situen Portugal i Galícia, perquè el pare d’un alumne és d’alla. Doncs ves que en aquell partit en blanc i negre del mundial del 66, Eusebio va marcar quatre gols, per salvar l’equip portugués d’una derrota segura: als vint minuts perdien 3-0 contra uns coreans joves i ràpids com a bales; el porter coreà tenia divuit anys, era prim i fibrat i duia les mans i els genolls a l’aire, com els porters de veritat i no com aquests d’ara que van disfressats de madelmans.

Sabeu d’on era Eusebio? No, no era de Portugal, hi vivia, és cert, però havia nascut a Moçambic. Què? Teniu un minut per cercar una bola del món amb els mapes més universals, va. Cerqueu Moçambic. O millor, de primer trobeu unes quants illes: Mallorca, Menorca, Eivissa, Hawai, Xapó, Madagascar, aquesta!, n’hi ha una pel·lícula de dibuixos, a força de sentir-nos mestres ben clàssics, ensenyem les boles del món, algunes amb llum, i avance que en la propera sessió jugarem a aprendre geografia, però de la bona, res de beure’ns l’aigua d’un poal o acceptar de grat tanta imposició de currículum i tota la merda aquella que ens volen fer creure des d’espanya.

Per cert, ara que dic currículum, per als valencians, l’Eusebio més important és el de Riola, que tenia un rest ben elegant al trinquet. Jo el vaig veure jugar a Bétera, quan ja era més gran i Genovés començava a pegar per totes bandes, que la pilota trencava contra l’escala, contra la muralla, per dalt corda, i Eusebio s’exclamava: però aquest què vol?, si només venim a jugar a pilota i passar la vesprada! El meu sogre em deia que tenia unes fanecades de taronja ben bona, ell, que no s’havia gastat mai un duro, que no esp pagava ni l’aigua, perquè era molt estalviador… Era ben elegant, és veritat, i després d’una gran partida diries que anava amb el cabell pentinat, blanc com la calç… Però jo era molt jove i potser que m’ho invente.

Per cert, els demane als xiquets per resituar l’aprenentatge, per acabar aquesta sessió sobre història, futbol, geografia i identitat: què sabem de corea? Com és que n’hi ha dues corees?, és possible, això? Podria haver-hi, per exemple, dos País Valencià i no acabar bojos? Com faria cadascú la paella? Una de garrafó i l’altra de garrofí? O aleshores espanya encara ens robaria el doble? I si en realitat els que ens passa?

I l’última pregunta per a l’examen, abans no ens desviem de la filosofia d’aprendre: si a la tv el futbol era en blanc i negre, com era en directe, per als espectadors que eren a Liverpool aquell any?

To be or not to be: toca Hamlet, mestres!

0
Publicat el 11 de maig de 2020

De sobte, en una de les sessions online, descobrim que els xiquets no lligen en anglés, de natural: —xa!, m’exclame. Com és astò?

Quin drama! Quin descosit! Quin horror d’escola, que els dic, i m’enfade com feia molt i molt que no ho feia. M’agafa com una torbació lingüística, gairebé  plurilingüe, i no trobe cap altra proposta d’esmena que enviar-los un dels majors drames de  la història: Hamlet! No em quede curt si us dic que fins ací encara no havia tancat ni mitja ferida per les llengües, ves si era tan profunda la descoberta: quatre anys d’anglés i encara no llegiu teatre en anglés, on s’és vist, moniatos?

Així que els envie els deu primers versos del monòleg més conegut del teatre i els enllaços de tres homes que l’interpreten suficientment bé com per sentir-nos satisfets. Trie Laurence Olivier, Richard Burton i Kenet Branan.

To be or not to be, that is the question:

Whether ‘tis nobler in the mind, to suffer

the slings and arrows of outrageous Fortune

Or, to take arms, against a sea of troubles

and, by opposing, end them? To die, to sleep—

no more—, and by a sleep to say we end

the heart-ache, and the thousand natural shocks,

That flesh is heir to. ‘Tis a consummation

Devoutly to be wished. To die, to sleep;

To sleep, perchance to dream: ay, there’s the rub…

Els envie també una barreja de traducció-adaptació Oliva-Sellés, al costat de l’original. els demane que, sense pressa, però sense perdre el temps em reciten Hamlet, i m’envien enregistrades les proves i provatures. Caic de cul, literalment, perquè n’hi ha coses que no provem de fer, als xiquets, si només el fem ballar entre ximpleries i adaptacions com si no estigueren regats del tot. Ara que jo els havia avisat: “He enllaçat tres vídeos de tres lectors professionals que lligen brutalment bé. Mira-te’ls despaiet. Mira com respiren, com actuen, com miren… Com dramatitzen la ficció… És un text, el monòleg, d’un home molt enfadat amb la vida. Acaba de perdre el pare i sap que l’han assassinat (és una obra de teatre. És ficció, xa], l’autor és l’escriptor anglés W. Shakespeare. Ves lentament, marcant molt cada paraula, sense córrer, respira cada síl·laba, cada idea, para doblement en les pauses.

I a la vesprada, enlloc de dir ximpleries des del balcó, deixa mocats els veïns, llegeix-los Hamlet i no espereu res en canvi.

—Mestre —em diu un dels alumnes dilluns—, ma mare va mirar el primer vídeo, aquell home que es treu un punyal i se’l posa al pit, i ha parat el vídeo i no m’ha deixat veure’l, i jo que li dic, que és una ficció, mare! (m’ho diu online i em diu que li ho repeteix a la mare). No m’ha deixat veure’l, que no.

Però tots els alumnes de la sessió, sense excepció, volen recitar Hamlet en anglés, i n’hi ha que ho fan com uns actors anglesos dels principals, xa. I n’hi ha que ho volen repetir i repetir… Sort que el drama era una ficció, només això.

—Mestres, a veure si els considerem europeus de primera, els xiquets!

[a demanda de l’amic Josep Blesa, els enllaços dels tres mestres Hamletians!
El monòleg “Ser o no ser” en la versió de Laurence Olivier de “Hamlet” de l’any 1948. Una versió cinematogràfica de l’obra de Shakespeare dirigida pel mateix Olivier. Els subtítols, en català, corresponen a la traducció de Salvador Oliva.

el monòleg “Ser o no ser” en la versió de Richard Burton de “Hamlet” de l’any 1964. Una versió cinematogràfica de l’obra de Shakespeare dirigida per John Gielgud.

el monòleg “Ser o no ser” en la versió de Kenneth Branagh de “Hamlet” de l’any 1996. Una versió cinematogràfica de l’obra de Shakespeare dirigida pel mateix Branagh.

 

Mestres, per què teniu confinada la llengua?

0
Publicat el 9 de maig de 2020

«Ell, sense pensament tan sols d’aclarir aquells misteris, emprén tot pressós el camí del port, i, al saltar la carena, tingué el gaudiós colp de vista —que és bonic de bona veritat!— que fa la delitosa Vall d’Albaida albirant-se entre aquell bé de Déu d’immenses i verdes pinedes a costat i costat del camí de davallada.»

Si hom vol fer de mestre, i no tenir la llengua confinada, només hauria de llegir i fer llegir les rondalles d’Enric Valor, per trobar de colp i de nou, la bellesa de la llengua dels valencians: «Quina emoció! Ell ataüllava en els camps molta de gent vestida a la cristiana, i sentia, quan els passava prop, la seua catalanesca llengua. Això li omplia el cor d’un goig inefable…
El darrer Consell, Rondalles Valencianes, Enric Valor, edicions del Bullent

A la rondalla Joan Ratot, aplegada a Castalla, el mestre Enric Valor fa dir a una font (de la qual,després, se’n riurà irònicament): «Llavors, la Font, que va sentir el cruixit de l’esguell de la millor branca de la Figuera, va deturar el seu murmuri rialler i li va preguntar: —Què t’ocorre, frondosa Figuera, tu que m’has donar ombra i perfum durant trenta estiuades? Què et passa, que el teu cos fresc i gegantí s’ha esquinçat d’aquesta manera?, aleshores Valor afig entre parèntesi: (es coneix que les fonts són totes molt afectades a la poesia)…

[continuarà]

Expliqueu qui era Fermat!

0
Publicat el 4 de maig de 2020

«Aquest és el teorema de Fermat, considerat, de manera ben justa, com un dels millors teoremes de l’aritmètica. Malauradament, només els matemàtics experts en poden seguir la demostració.» G. H Hardy, apologia d’un matemàtic (obrador edèndum)

Oh, quina llàstima!, Quina pena que fa això, no? Vosaltres el coneixeu, aquest teorema, no? Va, va, expliqueu-lo, llegiu-lo, escampeu-lo per finestres i balcons aquesta vesprada, en comptes d’aqueixes ximpleries i bacanals espanyolistes que ens toca d’aguantar, damunt, en aquest càstig general tan premeditat que ens ha destinat el psoe!

la continuació, dues hores més tard:

El teorema dels dos quadrats de Fermat, matemàtic occità del segle XVII, considerat creador de la matemàtica moderna pel que fa a la numeració (Fermat és un matemàtic, no vol dir que és tancat, xa)

Aquests nombres primers [5,13, 17, 29, 37, 41…] en dividir-los pel 4 fan 1 de residu. En canvi, els nombres primers [7, 11, 19, 23, 31…] fan 3 de residu, en dividir-los pel 4 (noteu que és el mateix 4). Doncs bé, tots els nombres primers del primer grup i cap del segon grup es poden expressar com a suma dels quadrats de dos nombres enters. Per exemple,

5= 1² + 2²     //   13= 2² + 3²    //   17= 1² + 4²    //    29= 2² + 5²

En canvi els altres primers, els del segon grup, no es poden expressar així.

Per què? Com? Com diu Hardy, “un matemàtic és algú que crea formes a partir d’idees i que la bellesa i la seriositat són els criteris amb els quals cal valorar aquelles formes.”

Com han d’entendre res aquells espanyolistes els balcons? Ja sabeu per què l’índex matemàtic espanyol és dels més baixos d’europa? Si ens guien militars i policies i gent del psoe per a curar pandèmies, què més podíem esperar.

—per cert, ja sabeu quin és el següent primer en cadascun dels grups?

 

Contra l’1 de maig, si ve d’espanya

0
Publicat el 1 de maig de 2020

Anit van fer uns quants programes a televisió revisitant l’1 de maig. Els protagonistes principals eren una quants genets de comissions i de podemos, que anaven posant-se medalles com si el metall anés barat o la miraculosa no volgués eixir de processó. Medalles i creus, els malparits. i vinga a fer-se besos com si volgueren convertir en pornografia la història, pobres, ves que no deien que eren al govern d’espanya, fillsdeputa, criminalitzant la llibertat o lloant la corrupció de la qual formen part.

Més monàrquics que ningú, tant com ells voldrien i més encara, els amos, els borbons, la gc, la policia, tot de veus conegudes amb nom propi festejaven l’1 de maig des del confinament. No gosaven de dir que els mateixos sindicats, UGT i CCOO, i la rastrera de podemos i del psoe, ja feia anys que havien venut la data de l’1 de maig pel 25 de desembre, el 18 de juliol o el mateix 2 de maig espanyolista, perquè al remat l’aventura màxima era això, mamar-la, agenollar-se, acotar el cap i amorrar-se al pessebre tots plegats: franquistes, falangistes, psoïstes, podemistes, en un cant joiós que tot ara era festeig, que mai no podíem ser a mans de ningú que fóra millor, més eficaç, o més inútil.

A ells els la bufa tot plegat, nosaltres, tu, jo, si no és per repetir una vegada i una altra, que amb ells, psoe+podemos+militars+gc+borbons, qui de tots més inútil, ha arribat la glòria, el límit, el cel tan esperat. Ves si la cansalà no serà de pollastre i els fillsdeputa volaran tan alt com no havien somiat. Amunt, amunt, al cel sieu, desgraciats, vosaltres primer!

No és el confinament, allò que amarga més que no el baladre polític del regne d’espanya: són els malparits que han venut en un saldo la dignitat, l’esperit, l’ànima al feixisme, podemos, psoe, els sindicats espanyols…

Mare, si Durruti alcés el cap! O Vicent Ventura! O Brigitte Bardot!