Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El discurs 365 sobre la lectura

0

(adreçat a mestres i a xiquets de primària)

“Els mestres som guardian dels coneixement”. Això ho va dir el filòsof Bertrand Russell. I té raó en una gran part, perquè sobre els mestres hom diposita que tots els xiquets que van a l’escola aprenen. Entre més, aprenem de llegir, les lletres, l’alfabet fosforescent que diu el poeta Estellés. El mateix filòsof anglés diu: “Hom espera dels mestres que siguen excepcionals en coneixences i saviesa, i els homes farien bé d’escoltar aquestes paraules.”

Encara continua sir Bertrand Russell, en aquelles assajos breus, impopulars, que he trobat en una llibreria de vell, en català, per cinc euros: “Els mestres són més que ningú ni cap altre estament, els guardians de la civilització.”

Tota la civilitzavió és també als llibres. Per això és tan important de convertir la lectura en un art, l’art de llegir i de saber llegir. Per això la lectura ha d’esser un acte habitual en les nostres vides, com menjar i beure, com dir bon dia i bona nit, com abraçar el pare o la mare.

Hom diu que llegir no ens fa millors persones, però sí que ens prepara per triar si volem ser millores persones. Una altra cosa és indubtable, llegir sí que ens prepara molt millor per viure en democràcia, que és el govern del poble.

Us diré més coses: un equip d’investigador de la universitat d’Oxford va estudiar els hàbits de vint mil joves. Van demostrar que l’activitat que provocava una influència més poderora en el futur era la lectura lliure, per plaer. Però per arribar ací, evidentment, cal treballar molt. Moltíssim, i entrenar com els grans atletes de tots els temps: la lectura demana molt d’entrenament, i el convenciment dels mestres i dels pares que, mentre llegim, mai, mai dels mais, no perdem el temps. Al contrari, guanyem temps i guanyem esperit.

Una altra cosa us diré, si voleu saber: segons uns altres estudis recents, fet per diversos equips de neuròlegs, llegir és un dels entrenaments més eficaços per mantenir el cervell àgil més temps. Llegir construeix autopistes per on corren lliures les neurones del cervell. Ara, això potser que anirà destinat a mestres d’edat avançada. En tot cas, l’estudi dels neuròlegs ens portarà a un altre envit difícil per als valencians: n’hi ha que voldrien que no llegírem, perque això ens podria portar a la llibertat. A viure lliurement.

La lectura t’aspavila més que fer el fava o anar a la dula. Llegir després de l’escola també. Sobretot, recordeu-ho, llegir després de l’escola. Llegir després de l’escola, sí, perquè després de l’escola n’hi ha molts joves que perden l’hàbit de llegir. Molts joves que pensen que això de llegir és antic, passat de moda, que no va amb la seua vida d’inconformistes i rebels, que és a la pell de tots els joves.

Durant la vida, els humans fan errors. En fan molts, la veritat. Però aquest de no-llegir és dels principals.

I n’hi ha males persones que aqueix error és el que voldrien que passés sempre, que deixàreu de llegir, justament aquells que després us guiaran la vida, la guiaran per camins que ells pensaran per vosaltres. Mon pare diria, uns aprofitats. I jo afegiria, sense embuts: uns malparits. A cagar a la via, aquests.

Nosaltres volem aprendre de llegir bé, aprendre a llegir per sempre, perquè això ens possibilitarà la millor de les vides possibles.

En la història de la humanitat, diversos protagonistes de renom, filòsofs, científics, matemàtics, mestres, activistes, van tenir grans somnis: entre més, el filòsof Lucreci, fa 2.000 anys, va pensar que amb el temps, amb el pas dels segles, la civilització encomanaria el deler del coneixement i de la ciencià arreu del món.

N’hi ha que van tenir el somni de la igualtat. N’hi ha que van tenir el somni dels drets humans, el de la llibertat i el de la pau, i encara n’hi ha que van tenir el de la democràcia, que és el govern del poble. Que no és el mateix que el govern dels polítics i dels aprofitats. Ah, si serà bell i bonic aquest món, sense aquests.

Possibilitar-ho, fer més aprop tots aquests somnis plegats, demana molta gent llegint, i d’aqueix grapat de gent, vosaltres, els alumnes d’aquesta escola, oi del de totes les escoles, en sereu protagonistes principals. Les vostres lectures faran possibles grans somnis. No defalliu mai.

(discurs llegit en la presentació del concurs de lectura en veu alta Maria Ibars, el 19 d’octubre)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’estètica pronazi del pp

0

El pp de bétera vesteix un edifici públic del poble amb una estètica nazi que descara el feixisme sense vergonya. Ja els farà gràcia, el mal de ginoll.  Metres d’aquella bandera, a ambdós bandes de ca Nebot, ja expliquen la intenció dels amos i la submissió de la democràcia als uniformes. Pobres d’esperit.

Que res no és gratuït ni involuntari.

Aquella manera de posar les banderes servia per matar la democràcia, el drets dels pobles; s’usa per atemptar contra guanys universals.

Despús-ahir, el 9 d’octubre, els feixistes van tenir tota la tolerància policial i governamental. Ací la llei que ells en diuen “emmordassar la llibertat”, en el bandol feixista no actua mai. Poden dir-nos tot el que cap en el cul d’un borbó, ves quin pet, que sempre tenen el perdó de déu i del sagristà. Cap novetat, doncs.

Amb espanya, ho sabem els valencians com ningú, a més de patir els forats de la hisenda pròpia, que els jutges ja s’encarreguen de fer-los legals i intensos i repetits— patim les amenaces contínues, els insults de torn, contra la democràcia i la llibertat, que també són contra l’escola i contra la llengua: la veda va alçada sempre contra.

Que també són contra els recursos dels valencians.

Ep, però els veïns de Bétera, els llauradors, els del bar de la cooperativa, els de la pujadeta i els altres de can serrutx ho haurien de saber, els robatoris també són contra l’economia dels valencians, no ho oblideu. O penseu que els diners que l’ajuntament de bétera desvia a Mas Camarena beneficien el camp valencià? O la cooperativa? o la neteja dels carrers? o la doble via del metro? o els camins del terme? Pobres d’esperit i inútils d’ànima.

Ja sabran si res d’això és gratuït o en canvi de peix de riu.

El mateix pp que fa uns anys ens va atiar regidors i energúmens contra un aplec, fent ús de la violència (intimidació, amenaça i insult) —ací els jutges hauran resolt d’amagar en un calaix la denúncia, que els crims feixistes d’un segle ençà s’amaguen o desapareixen—, ací el pp posa banderes per recordar qui mana, ells que viuen agenollats a la vergonya i a la brutor municipal: submissió. Si són qui robaven de les bústies particulars dels veïns, ara s’emparen de l’estètica del feixisme. Pobres d’esperit i creminals.

Mancats d’una intel·ligència plàstica mínima.

Qualsevol excusa els servirà, pobres, per robar-nos l’art, el camp o la identitat. Pobres, el coneixement democràtic els fa mal, els ha fet mal sempre. Ves què empara Europa, incapaç de defensar-nos drets i llibertats, protegint amb una complicitat esfereïdora, els modos feixistes del s. XXI.

Ai, bétera si caurà fondo.

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El feixisme valencià cada 9 d’octubre

0

Com cada any. Aquells carrers de València atiats de policies i de feixistes (oximoron). I els valencians que reclamem la independència, el dret de decidir, l’escola, el camp, l’economia, la política, la desocupació, els joves, uns pocs milers, passegem cada 9 d’octubre, de Sant Agustí fins a Jaume I. Ahir la cosa exòtica era un inútil amb trompeteta que durant el trajecte bufava les notes de l’himne feixista espanyol, aquell que servia per assassinar els mestres, els poetes o els alcaldes de la república. Però la policia que ens vigilava que no responguérem no en deia res, ni dels insults, ni de les agressions verbals, ni de la contínua provocació feixista de cada cantonada. Allà al Parterre, a tocar de l’estàtua del rei Jaume, unes dones cridaven amb botzines i quan no podien bufar més ens deien fillsdeputa i la resta del cabàs ple d’improperis xenòfobs. La policia s’esperava la nostra reacció, perquè aquelles donotes podien cridar què volgueren, ves si cap de nosaltres els hagués pegat una patà a la figa, a la boca per on eixien les grolleries… Com que no quèiem, que no, elles s’apropaven a uns centímetres, i aleshores un altre polica eixia i les feia retirar-se tres metres, tres exactes, perquè continuaren predicant fillsdeputa, fillsdeputa… No sé si acabarien sopant què, elles. O mirant àpunt l’alqueria.

Mentre valència, una majoria dels seus habitants, cau en aquest tràngol feixista de cada 9 d’octubre, una empara còmplice de la manca de drets que explica quina mena de ciutat és valència, els seus habitadors, de l’altre costat de l’estàtua del rei Jaume passaven cap a casa uns altres valencians disfressats de plomes, de cavallers amb panxa, hom diria que torna l’època medieval, salvatge, de dones que semblaven d’una boutique del museu de cera, amb llances i màscares, que venien de representar l’altre sainet antivalencià, que és simular què no som, qualsevol menys ser valencians, que no es note, no siga que els forasters puguen confondre els valencians amb la gent de mala ànima.

Si no eixirem de l’esperpent d’un foc de falla. Mai?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dos dies de sainets 9 d’octubre

0

A unes hores que els valencians celebren que són valencians, ajuntaments diputacions i generalitats de segona, les unes i les altres en mans del psoe+pp, faran passacarrers, processons, discursos, castells de focs i fins i tot lliuraran medalles, mentre amaguen com els fillsdeputa ens roben quinze mil milions anuals. Ni els reclamaren allò que cada any ens roben, als valencians, ni els exigiran responsabilitat, en canvi de commemorar els sainets, de genolls fins arribar a fer-se sang, de mamar-los el viure i perdonar-los els crims.

Mentrestant, de per riure, els fislldeputa abaixaran impostos als seus, es regalaran les butxaques, ordiran inversions i faran publicitat per tants honors i lloes, en canvi dels nostres diners, naturalment, de tants diners com ens roben, a pobres i a criats. Sense esperit, sense dignitat, sense lluita, els valencians no passem de la segona divisió, encara sense arribar a mitja taula, quan ja no queda sinó l’arròs passat, uns quants grans escampats que no valdran ni per alimentar els gossos.

Però reclamar la llibertat, això és, renunciar definitivament al filldeputisme espanyol, no passa pels cervells de tito d’aqueixa tribu política que ens té agafats dels ous. De les figues.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari