Ulisses20

Bon dia, som de reunió d’escola per organitzar un nou curs. Oh, si després d’una hora d’intervencions encara no sabem quin és el nostre horitzó, aleshores badem. Sí, ja sé que parlem d’objectius (pobra l’escola que no en parla, més pobra encara si en parleu en excés, d’objectius), en parlem de treball cooperatiu, d’avaluació formadora, de neurociència i pedagogia, però això no vol dir que veiem el bosc, ni tenim més claredat, perquè tants arbres ho impedeixen. Si no tenim clar el nostre horitzó, l’escola que ens fa lliures, ja podem deixar passar hores xarrant amb la millor de les intencions. Haurem caigut en la trampa dels curriculums, de les normatives, de les lleis que ells voldrien que ens ompliren totes les hores i les preocupacions del món, del món de l’escola, naturalment.

Els mestres s’haurien d’entrenar més en aquella expressió d’enviar tanta pellorfa a cagar a la via.

L’estructura organitzativa de l’escola, tan estesa com inútil, va planificada per enterbolir realment la nostra feina de mestres, per desviar què és important i què és una boira, i convertir-nos en una escola de caspa, funcionarial i burocràtica, que és el que ells pretenen que fem, que convertim aquest espai de somoure consciències en un avorriment continu contra els coneixements. Contra la llibertat.

Ah, si no veiem l’horitzó de l’escola amb més claredat.

Si ens mantenim ferms, amb la convicció del primer dia, la fermesa que som una escola de valors, de drets humans, una escola sense fisures, aleshores aquest vent feixista que entra per tot, no podrà passar del carrer, ni entrarà a la nostra escola. Un vent feixista que ens envia la justícia, la borbonia, el psoe o els currículums que madrit decideix… Si ens mantenim forts contra aqueixa barbàrie, aleshores salvarem l’escola, l’única esperança ara mateix d’una societat cada colp més idiota i supèrflua.

A correcuita corren els sindicats, fins i tot els propis, o els partits, o ves a saber què, a alliçonar-nos sobre com afectaran l’escola les lleis espanyoles, perquè ens preparem. Com poden afectar l’escola les lleis espanyoles?, com una ferida inguarible, com una patada al cul i a la panxa. Ves quin sentit pedagògic transpua aquella meseta contra el nostre país i contra la nostra escola. L’única eixida possible és exigir el 100% del curriculum propi. Sense concessions, sense fisures, sense malparits que ens vinguen a dir que són impossibles, que són utopies o tota la merda d’aquella cançoneta de viure agenollats, com uns idiotes. Com si Freinet hagués estat en presó fa cent anys i no hagués valgut de res. Com si els espanyols haguessen de dir-nos res de didàctica, de pedagogia, d’investigació a l’aula, mentre la corrupció o els lladres campen i se’n burlen, i se’n riuen, dels mestres i de l’escola. A cagar a la via.

Nosaltres som de l’escola que ens fa lliures. Això ells no ho podran entendre mai. Vet ací l’únic horitzó possible. L’escola i la llibertat.

De vegades, l’escola també és una derrota. Sense desànim si voleu. Sense desànim… Com cantaven dissabte al trinquet de Pelai, “Qui vol perdre de deu? Donem de deu?”

Dimecres havíem fet el sopar de comiat de la lleva de quart d’eso, una lleva que havia patit dos anys de pandèmia sense haver pogut gaudir completament de la seua escola. Ho va dir tan magníficament un dels pares, Rafa (no em sé el cognom), que va fer un dels discursos que caldria emmarcar, per l’escola, per l’esperit de l’escola dels valencians, contra qualsevol derrota. Contra totes les derrotes que patim. Com els catalans, els valencians també anem de derrota en derrota, potser perquè som germans de país, de llengua, de derrotes. He demanat el discurs per poder-lo enganxar ací, a trossos i mossos si cal, perquè l’ànim també és nostre. Com el carrer, com l’escola.

Dijous jo també faré el meu discurs de comiat d’un altre curs de primària, davant un grapat de pares. Un curs del qual no n’estic gaire content, i potser per això vaig cercant el to, la manera com m’adreçaré a les famílies per un altre comiat que hauria d’ésser una festa, que no l’és, enguany no. Potser perquè la pandèmia també ens ha afectat més que no ens pensem. Potser perquè aquesta també és una excusa per tot. Que ja no som joves, que no, i l’escola necessita sempre aquell esperit jove, rebel, contra tot i contra un món que ara mateix redola contra la democràcia i contra la llibertat. Ves, això.

No sabem quina escola tenim, que no ho sabem, i justament per això  rebem per tots els costats. L’escola que ens fa lliures, ves quin lema tan ben triat. I per això els fa mal. La llengua sobretot els fa mal, molt de mal, i ves on són les claus i com voldran fer veure que allò important no ho és, que és una altra cosa. Espanya decideix, l’escola perd.

Sort de mantenir-nos ferms. Molt ferms. Pel mestre Freinet, pel mestre Llorenç, pel mestre Zurriaga, i per tots els mestres que sempre es van mantenir ferms.

L’escola que ens fa lliures. L’escola dels valencians. Ah si els farà mal.

Volem l’escola o res. Volem el país o res. Volem la llibertat o res… són sentències per dir que ja no ens aconformen molles, que això ja ho va dir el poeta Estellés, el poeta per excel·lència dels valencians. En el cas de l’escola que ara m’ocupa, mentre sóc de colònies a la Safor, vol dir que els valencians volem decidir el 100% del currículum de l’escola. Res de viure de genolls dels programes espanyols que malmeten el coneixement i malmeten la pròpia escola. DEcidir què llegim i com, aprendre de llegir, d’escriure, i prou de seguir els ximples i els llepons. El 100% de l’escola dels valencians a mans dels valencians. És l’unic horitzó possible i intel·ligent. Si volem deixar de fer una escola de mediocres.

El psoe espanyol s’ha encarregat de matar una fundació perquè era d’un poeta valerncià. Als espanyols, els la bufa, en realitat els la bufen els poetes i els valencians. Siguen del pp, de vox, dels comuns o del psoe. Els valencians els la bufem. Només els interessem per robar-nos, per pegar-mos pel sac, per traure’ns en el rendiment d’un robatori i d’una invasió que dura anys i panys. Malgrat que n’hi ha que s’excusaran, viuen bé de borbons, de trair-nos, de robar-nos.

Can Bassot ja ho va denunciar fa dies, que espanya volia defer-se’n de la fundació Vicent Andrés Estellés, i el psoe de Burjassot, que és el psoe a valència, i al país valencià, és un partit antivalencià com la resta de partits espanyols, que no ha tingut escrúpols d’enviar a cagar el poeta i els seus versos. I de matar una fundació si només era de valencians.

Al govern valencià també n’hi ha d’aquests inútils, entre funcionaris, polítics i directors generals, que entre més torbacions, la llengua, estellés i fuster, o escola valenciana, el mateix sac lligat, els la bufa: n’hi ha a educació, a cultura, a hisenda, a qualsevol racó d’aquests inútils de la política, sobretot perquè hom pensava que amb el botànic, aquests destralers n’aprendrien alguna cosa. Una llufa.

Una caguerà espanyola és això, només, una caguerà. I cada colp contra la llengua, contra els poetes, contra els referents, ja arriben fins i tot dels bàndols progressistes. Ah, els progressistes, traieu-me’ls del damunt, mecaguenlapenanegara. Una altra caguerà, talment com passa el temps i es demostra què saben fer i què podem fer, els governs de progrés, si només que depenem d’espanya, i espanya decideix fins i tot de matar els poetes, com els feixistes. Si al remat i al capdavall són això, pobres. Espanyols. I feixistes.

Els inútils de Burjassot no us penseu que no són a tot arreu, on mires i cagues, i per això cada colp més haurem de llegir el poeta al carrer, sense pèls a la llengua, i acompanyar la lectura de clams que peguen contra els farsants, els polítics i el sac de fem que van deixant cada dia, sense vergonya i sense filtre. Llegirem Estellés, no només el 4 de setembre, cada dia, al carrer i a l’escola, i denunciarem aquest estol feixista infiltrat a casa, pels lladres que entre pel psoe, o pels comuns, o per compromís, tant se val, que ja van entrar per almansa fa tres-cents anys, i encara ens voldrien fer creure que n’hi ha res més, malafel i una incapacitat política que dura segles.

Un clam antivalencià a Burjassot, amb nom de psoe, i a tot arreu que mires. Resistència. Desobediència. Independència. L’única via valenciana, que ells voldrien amagar.