Àlbum familiar [cromo4]: sort del dissabte
A València i a alguns pobles del voltant se?n fa un gra massa, i el C9 ho retransmet en directe, hores i hores de processons, per fer creure que els valencians, després de tanta falla, bé que sabem complir la penitència. Ni en els dies més tristos, de dictadura, església i guàrdia civil al canto (ahir m?hi vaig referir com a gendarmes), no ens havíem atrevit a tant. Però allà on mire m?hi trobe exemples. A cals sogres, mentre dinàvem, m?han contat que un sant Crist dels grossos s?havia fet estelles, en caure?ls la imatge a terra, i que tot de dolor i drames ha generat no sé quantes pregàries demanant el perdó i l?absolució de faltes, no fos cas que, amb el pecat, es complís la pitjor de les premonicions sobre aquell poble. Aprofite la conversa amb els sogres per fer una repassada per alguns canals de TV: n?hi ha pocs que s?escapen d?esbombar com són les multituds, a l?hora de dibuixar-se el propi martiri. Total, que la cosa veig que és com a les falles de València: la passió és un ritual, litúrgic, festiu, de boato, tan irreverent com alcohòlic. Com la falla, vaja, d?una altra manera no s?entén tanta representació, tanta comèdia, tant de plor i tanta sang davant la càmera? Això de les càmeres i d?eixir en televisió, ja ho va dir Fellini i ho corroborà Umberto Eco, és la decadència d?occident i el límit d?on hem caigut, la majoria dels pecadors. Sort que ja som a dissabte, i a la setmana se li va acabant el ciri. Diumenge, no m?ho perdré, l?encontre de mare i fill.