04. Tot es pot encabir en la meitat de l'embalum que empres fa anys.
05. Demanes si tindrien barra a dir que sobren la meitat dels versos d'Estellés que mai no han llegit ni cinc seguits, però segueixen el flautista d'Hammelin.
06. Comences a estar fins la tonsura de tanta estrelleta mediàtica.
07. Hi ha tant de triomfador al teu voltant que restes esmaperdut.
08. Coneixes i tractes d'altres mons més operatius, ara sí, de debò. Callats. Introvertits. Però eficaços.
09. Lluny de la teologia utòpica. Fas introspecció i revises la trajectòria personal.
Exposició molt interessant al Museu sant Pius V de València. Vos dese el vídeo introductori que s'hi ha fet al respecte i un enllaç d'un apunt antic de l'altre bloc, a propòsit d'una sèrie feta sobre les cartoixes valencianes en la televisió valenciana fa algun temps produïda i dirigida pel blocaire de mésVilaweb Albert Monton i son germà David Monton, a més a més, d'assessorada, entre altres, pels entesos en la matèria -i amics- Albert Ferrer, Josep Marí Gòmez i Juli Badenes.
L’església es
tracta d’una Hallenkirchen, és a dir,
d’una església de planta de sala, uninau amb capelles entre contraforts.
Composta de quatre navades (o trams) separades per arcs torals aproximadament
de mig punt. Separant-se de l’altar mitjançant d’un arc capialt (o abotzinat)
sols per la banda de la nau. Les voltes de canó que els clouen són de barandat i s’insereixn lluernes amb
finestres (majorment cegues). L’altar és rectangular.
Les quatre
capelles del costat de l’epístola són dedicades a: La Puríssima Xiqueta,
patrona de Benissa, situada sobre el mur dels peus, la segona és l’atri d’accés
de la portada lateral de la plaça de St. Llorenç. La tercera dedicada a la
Immaculada Concepció, i la quarta al Crist dels navegants, recolzada gairebé,
sobre l’accés al campanar. Estan separades, de la nau principal, per arcs
formers de mig punt. I són cobertes per voltes bufades de maó en pla.
A la primera
navada, segurament en la intervenció de 1908, se li va afegir un cor de sostre
pla que desvirtua la concepció original, però per contradóna accés a la galeria de trasters i saletes
de malendreços, situada sobre les capelles de l’Epístola.
La intervenció de
1908 va suposar una intervenció molt important que modificà l’estructura i el
concepte espacial de l’església en realitzar una capella de la Comunió dedicada
a Sant Antoni de Pàdua, que discorre paral·lelament a la nau principal. Des
dels peus fins a la sagristia.
Desapareixent les capelles del costat de
l’Evangeli. Restant aquestes com a simples passos a la dita capella rectangular,
inserint-se alhora quatre capelletes de menor fondària que les de l’Epístola,
començant des dels peus tenim les dedicades a: la primera a la Mare de Déu del
Castell (patrona de Cullera) amb pintures de Bellver i Cardells, la
segona........., la tercera a sant Josep (patró de la ciutat) i la quarta a
.........................
Dita intervenció
consistí en el encavallament del convent sobre l’església en dita zona. Dita
capella de la comunió està composta per quatre navades separada per sengles
arcs formers que es cobreixen amb voltes o forjats que són amagats per voltes
emcamonades. En el cas de l’última hi ha un copulí o llanternó que emergeix al
pati o celobert del convent, per on pren llum natural.
La sagristia
s’organitza segons planta rectangular entre l’altar de la capella de la comunió
dedicada a sant Antoni i el mur de separació del carreró del Sagrari de Sant
Llorenç. Segurament feta sobre la base de l’antic campanar gòtic que enderrocà
a l’any 1680, l’obrer de vila Llorenç Cassanya. Que és recollit per les vistes
de Wijngaerde (1563) i Manceli (1608).
Sobre les voltes
de canó de la nau principal de l’església hi ha quatre ovals, una a cada tram,
on s’insereix una pintura al fresc al·lusiva al martirologi de sant Llorenç
(procedents, segurament, de la Llegenda Daurada de Giacomo della Voragine).
269 : Inscripció romana al•lusiva a Claudi II “el Gòtic”.
1239 : En el Reial Registre Memoriarum de Domibus Valentie de anno 1239.
apareix nomenada com església (mesquita?).
1245 : El llibre del Repartiment esmenta dos voltes la parròquia i el seu rector en Pere Eiximenis.Assignen una mesquita. Al seu voltant es trobava el barri de Daroca, els habitants del qual provenien d’aquella ciutat aragonesa.
1276 : Es conclou l´església i/o temple, no la parròquia (terme administratiu).
1373 : Possibles obres de reforma, desconeixem els detall i abast de les mateixes.
1488 : 28 de gener. Inauguració del Combregador, fet sobre el solar cedit pel veí i cavaller mossén Lluís Nicolau Català de Valeriola.
s. XV : Primitiu retaule major.
1550 : Els jurats de la ciutat de València concedeixen a la parròquia prendre censos en compensació dels que havia perdut enfront del monestir de Sant Miquel i els Reis per la modificació del traçat del Camí Ral.
Ací us dese la primera imatge moderna del conjunt en una de les vistes fetes per Anthony van den Wijngaerde (circa 1563). El campanar prominent de l'esquerra quadrat era el gòtic que seria enderrocat un segle després.
s. XVI-XVII: Assentament vital de diverses beguines al seu voltant. Beguina: dona que viu emparedades en cofurnes al voltant de l’església.
1648 : Moren en 228 parroquians a causa de la Pesta, sent-ne rector mossén Bernat Salafranca i vicari mossén Domènec Bàguena.
1656 : L´obrer de vila Antoni Bexet cobra del rector de Sant Llorenç per casa propera al cementeri de la parròquia.
1682 : El gremi de sabaters acorda reformar la capella de Sant Crispinià i Sant Crispí per part de l´obrer de vila Tomàs Alepús.
1680 : L’obrer de vila Llorenç Cassanya enderroca el campanar gòtic.
1682-84: Enderroc i reconstrucció per Agustí Maiques sobre traça de Gaspar Dies.
1683 : Pere Angost, architectus, i Bernat Ponç, lapicida, construeixen la portalada lateral barroca de la Plaça de St. Llorenç. Des d´eixes dates s´instaurà una solemne processó de l´escultura del titular entre l´església de què és titular per diverses parròquies veïnes (S. Bartomeu, S. Salvador, S. Esteve, Sta. Caterina) i la Seu, per creure’n que el sant era oriünd de València.
1683 : Vicent Varona, fuster, realitza les portes col•laterals del presbiteri amb Antoni Vives, clavicularius, tasques de ferrer i manyà per a les portes.
1683-84: Construcció del retaule major salomònic de fusta per Lleonard Juli Capús i Calvet.
1708 : Mossén Vicent Pérez Castiel, sent arxiver de Sant Llorenç, rep poders de son pare (l´arquitecte Joan Pérez Castiel) per estar desterrat -per la seua condició de patriota austracista- a Castella. El seu germà, mossén Joan Pérez Castiel, fou –a més d´entés en arquitectura - beneficiat de Sant Llorenç i franciscà.
1743 : Es capitula un nou orgue amb els artífexs Martí Usurralde i Maties Salanova. Consegüentment, també s´aprofita per ampliar les capitulacions fetes tres mesos abans amb Josep Mingues. Josep Mingues (nascut devers1683) era, molt probablement, fill natural del reconegut arquitecte en Joan Pérez Castiel.
1743 : Contractació del campanar actual per Josep Mingues.
1746 : Alçament del campanar actual per Josep Mingues.
1770 : Informe acadèmic dels arquitectes Antoni Gilabert, Vicent Gascó i Joan Baptista Mingues sobre unes esquerdes en arcades i voltes de l’església, després de la corresponent visura.
Vídeo des de l'exterior a l'interior. S'hi pot veure el retaule i les capelles laterals actuals.
1822 : Terratrèmol en data 5 de març. Oscil•lació del campanar i esquerda de la volta de l’altar.
s. XIX : Madoz refereix que la parròquia de Sant Llorenç tenia extramurs com a vicaria l’església de Sant Antoni. Situada a l'altra bandda del riu. Al carrer de Morvedre (actual carrer de Sagunt).
1902 : Perd la condició de parròquia cedint-la a l’orde del franciscans menors per l’arquebisbe basc Victoriano Guisasola el 3 de gener, prenent-ne possessió en data de 31 del mateix mes fins a avui. La parròquia es trasllada a l´antic convent dominicà del Pilar.
Les campanes de la torre (Vicent, Crispí, Maria i Llorenç) passaren al Pilar, on foren destruïdes el 1936. Mentre que d´aquell convent s´incorporaren al campanar de Sant Llorenç les campanes Domènec (1742) i Benet, Anna i Fulgenci (1718). Campanes que encara es conserven.
1906 : Es desmunta la coberta primitiva i se’n col•locà una de nova (de ferro i teula plana d’Alacant plana, escassament vertical), tot i respectant la volta de maó en pla barroca.
1908 : Torna a obrir-se al culte, però regentada per franciscans menors. Als sis mesos de possessionar-se s´adquireix un solaret annex (l´antic fossar parroquial) s´inicia l´enderroc de la capella combregador, la sagristia i algunes dependències per tal de construir el convent i la capella de la Comunió al costat de l´Evangeli. Amb el traçat de fra Maseu Company i la seua construcció a càrrec del mestre d´obres de Godella Rafael Sancho les obres no finalitzaran fins les acaballes de 1909. D´eixa data és el cor alt nou.
1912 : 26 de juliol. L’arquitecte n’Antoni Martorell i Trilles emet informe sobre l’estat de les voltes. Descarta-n’hi la perillositat en totes exceptuant-ne la delpresbiteri que recomanà el seu enderroc o renovació. Obres de reforma en l´interior, embelliment del campanar i obres en la capçalera. Obres de restauració interior fetes pel daurador Francesc March i el frare menor fra Maseu Company i Alfonso.
1916 : Intervenció de restauració de les façanes realitzades per l’arquitecte en Xavier Goerlich i Lleó en què pren l’aire neorococó, urbà actual.
1914-27 : Es renovaren alguns altars i s’hi adquiriren noves pintures i escultures.
1921 : S’hi habiliten (i es reforcen amb biguetes de ferro) les dependències hi hagudes damunt de les capelles de l´Epístola, entre la torre i el cor, per tal d´acollir una petita tipografia (beneïda pel Pare Lluís Amigó).
1936 : Es pres pels milicians com a aquarterament de vigilància del govern republicà espanyol instal•lat aleshores al palau de Benicarló. L’església es tanca al culte en esclatar la guerra. El temple fou habilitat i convertit en magatzem, mentre que el convent serví d’oficines al cos d´enginyers de l´exèrcit republicà.
1939 : Nova possessió del temple (abril) i benedicció de l´església (deu de juny) pels frares
franciscans. El convent hi havia estat separat, mitjançant envans, del temple i les pèrdues materials i transformacions eren nombroses.
1940 : L´església obri al culte sent profundament renovada en les seues obres mobles, malgrat que es conserva alguna obra precedent. La imatge del titular en el retaule major prové de les clarisses de Calataiud (en origen, regal de Pere de Luna) i recalà a València el 7-8-1940.
1940-42: Intervenció de Josep Maria Ponsoda, Teruel, Josep Lluc (escultors). Vicent Corell (fuster), Innocenci Cuesta (tallista), Berenguer, Josep Martínez i Vidal, Joan Vicent García Cordellàs, Gabriel Badenes (pintors en l´abillament interior del temple).
2ª meitat del segle XX :
-Obres de decoració amb pintures murals de Rafel Cardells, Josep Bellver i Delmàs i les escultures d’en Ponsoda.
1994 : L’arquitecte Carles Campos prepara un avantprojecte encarregat per Les Corts Valencianes que després hi ha quedat en l’oblit i sense desenvolupament posterior.
2004 : Reparació de la terrassa del cos de les capelles caients a la plaça de Sant Llorenç i col•locació de deu testimonis de guix i deu fissuròmetres per part de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat.
2.1.¿QUÈ ÉS UN PLA DIRECTOR
?. PLA DIRECTOR DE SEGON RANG.
Fins ara hi ha, i
no massa, plans directors de conjunts monumentals de primer ordre. És conegut
el programa estatal de catedrals que incitava a redactar-ne un a cada una de
les seus episcopals. Aquests eren plans de gran abast, mitjans i recolzament de
les entitats públiques (administració i universitats) i privades com a tasca de
mecenatge a canvi de publicitat i desgravació fiscal .
Tanmateix la
redacció de plans directors en obres d’un rang inferior és un fenòmen més
novedós. Atiat per persones ocupades i preocupades pel patrimoni, és un model
encara en vies de desenvolupament i consolidació. Intentant cercar alguns
d’aquests, hi hem observat que el model, la metodologia no està encara
consolidada. Beuen en els de primer rang, retallant i acoblant a les necessitat
i disponibilitats existents.
Per tot això hem
cregut adient introduir una reflexió al voltant d’aquests Plans Director de segon rang. Bàsicament confegits amb pocs mitjans. Autosuficients, operativament
i administrativa, per a donar via lliure a la redacció dels mateixos.
Pla Director d’un monument de segon rang (la terminologia és pròpia) és un document que recull tot el coneixement
profund d’un fet patrimonial en un moment donat de la seua història.
Un PD és un recull d’investigacions
històriques, urbanístiques, formals, compositives, arquitectòniques, estructurals,
constructives, petrogràfiques, d’usos, pictòriques, socials, culturals, etc. Les
investigacions i subsegüents testeigs són de caire unidireccional, i en són
fruit d’un esquema axiòmatic únic i prisma de difracció a la llum de qui lidera
cada aspecte a estudiar. El que
proporciona una visió esbiaxada i univoca del monument, per això, ens cal des
del PD, que els diversos aspectes no siguen considerats com a compartiments
autònoms, ans el contrari, com a vasos comunicants.
Un PD és un instrument que recull les perícies
i testeigs efectuats en l’estudi i investigacions anteriors.
Un PD és un instrument d’anàlisi de totes
les investigacions efectuades, és a dir, d’entrecreuament i síntesi global de
les dos anteriors. Un procés iteratiu d’aproximacions successives.
Un PD és un compendi del coneixement d’una
època particularitzat i aplicat a un cas concret.
Un PD és un sistema obert, capaç sempre
d’incorporar noves troballes i nous enfocaments en els diversos aspectes
estudiats, investigats i analitzats.
Un PD ha d’incorporar instruments d’anàlisi
econòmica i temporal que escandalle la viabilitat de les seues intervencions i recuperacions
parcials des d’un punt de vista global.
Un PD d’un monument és una radiografia de
l’estat de desenvolupament i
civilització de la societat que l’acull i del què és hereua.
Un PD d’un monument és l’instrument de
convergència activa de tots els sistemes oberts d’anàlisis que hom puguen
existir. Mai com a sistema tancat.
Un monument és un
fet cultural. Fet i fet, antigament, es palesava el predomini de l’arquitectura,
avui en dia, considerem que és un enfocament reduccionista.
Un monument és un
fet complex, doncs està compost d’elements que s’interrelacionen creant una
estructura. Les relacions entre ells són les que creen l’estrutura i aquesta la
que li fa ser com és i imprimeixen el caràcter i les funcions, però, cal
observar que aquestes relacions i els elements són variables en el temps.
Totes aquestes
faenes serien innòcues i inoperants si no hi afegim un programa d’actuacions i
intervencions a fer-ne per tal de millorar l’estat material i dels usos i
serveis que s’ha de desenrotllar, i així, com la difusió del monument i llurs
treballs a la recerca de fons econòmics per a aconseguir els objectius.
La intervenció
del Projecte (projectes, i per fases) de conservació i manteniment de les seues
diverses parts, ja resulta a hores d’ara, impossible poder escometre el conjunt
de la intervenció d’una manera global. Tot establint l’abast de l’estat
patològic amb unes valoracions provisionals bastant pròximes a la realitat i subsegüentment deduir-ne una relació
detallada d’un seguit de intervencions (projectes) parcials que constituirien
el desglossament de fases. Escometre cadascun dels projectes anirà en funció de
les disponibilitats dels propietaris. Tot i que caldria interrogar-se’n per les
possibles ajudes exteriors a l’Orde.
Pla Director del
conjunt franciscà de Sant Llorenç de València té per objecte establir, a grans
trets, un document que reculla les investigacions, testeigs, anàlisis dels
aspectes -del major nombre possible de variables- que caracteritzen aquest
monument. Imprescindibles per poder bastir un programa d’actuacions futures
(intervencions arquitectòniques, pictòriques, mobles, etc. i d’usos i servicis,
de gestió i de difusió) sobre ell.
La base
epistemològica sobre la què ens recolzem són dos teories:
1. (Suppes, Patrick. Axiomatic
set theory. 1972). NY. Dover. Teoria axiomàtica de conjunts. Filosofia
metodològica de la ciència.
El text està extret del Curs de filosofia en xarxa del
website de l’I.E.S. JOANOT MARTORELL d’Esplugues del Llobregat.
2. (Carruthers, P. Emerging
Syntheses in modern science. 1988).
El text està extret d’un article publicat per Josep Blesa
i Morante “A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE” publicat en el diari
El Punt. Juny de 1999.
Tot seguit, hi inserim ambdós textos:
Si voleu continuar llegint paseu al "vull llegir + "
Ho diu avui PÀGINA 26, Albert Ferrer m'ho passà la setmana passada per mail. En la foto que us adjunte podem veure-los en la visita a l'antiga Llotja de pescadors -una de les víctimes de l'enderroc- que conforma un espai d'habitatges i de relació comunitària de singular valor arquitectònic. Açò és semblant a que volguérem carregar-nos una SIEDLUNGEN HOF singular berlinesa o vienesa. La resta d'Europa no ens ho permetria. Per a que ens respecten cal començar a respectar-nos a nosaltres mateixos.
Si aquest dimecres era Esteban Morcillo, qui va es va desplaçar a Ontinyent per
visitar l'extensió universitària de la capital de la Vall d'Albaida, ara és el
catedràtic d'Història qui dóna la seua opinió sobre una qüestió roent. Antoni
Furió ha visitat aquest dijous el Cabanyal, amb veïns agrupats en la plataforma
que s'oposa a la prolongació de Blasco Ibáñez. El candidat a rector, que ha
estat acompanyat durant el corregut per Maribel Doménech i Vicent Gallart,
portaveus de Salvem el Cabanyal, ha comentat quela Universitat de València és
la segona d'Europa pel que fa al nombre d'Erasmus que rep i la Politècnica, la
cinquena.
En aquest sentit, Furió ha afirmat que «un Cabanyal rehabilitat seria
un lloc de residència ideal»per a aquests estudiants, perquè el barri es troba
situat entre els dos campus universitaris i la mar.
Si fins ara els veïns contraris a la prolongació de Blasco Ibáñez han estat
el col·lectiu que més s'ha mobilitzat contra el projecte urbanístic, ara un
altre grup de residents ha decidit també organitzar-se i reivindicar el pla que
defén l'equip de govern del cap i casal. Aquests veïns han triat la llar d'una
veïna que viu al carrer dels Angels com a seu i afirmen haver arreplegat fins
ara 3.000 signatures a favor de la prolongació. Alguns d'aquests ciutadans que
es mostren partidaris del pla asseguren que estan farts de viure envoltats de
cases en ruïna i solars.
Vos vaig fer aquesta entrada fa uns dies arran d'una recent prostitució professional covada i perpetrada endins de la mateixa seu del CTAV. A ser veraços, covada a un restaurant, en un sopar on acudí l'alcaldessa, membres del consistori valencià i algun membre de la junta de govern, on es produïren un bescanvi de favors, segurament, no confessables.
No totes i tots els professionals de l'humil ofici de ser UN ARQUITECTE (artesans de la tècnica) tenen la mateixa escala de valors morals, ètics sobre el vell i bell ofici de contruir.
PS: DE MOMENT N'HI HA 200, DE SUBSCRIPCIONS DE COL·LEGUES VALENCIANS-NO PROSTITUÏTS-, A FAVOR DEL MATEIX.
Heus ací el manifest:
ELS/LES ARQUITECTES I EL CABANYAL
El Col·legi d'Arquitectes (COACV) ha emés un pronunciament oficial sobre la hipotètica generació d'espoliació patrimonial a causa del projecte urbanístic que promou l'Ajuntament de València, conegut com a 'Prolongació de l'Avinguda Blasco Ibáñez fins al mar', a través del cor dels barris històrics del Cabanyal-Canyamelar.
Benimaclet. De vegades petites rehabilitacions comporten aplicar tot allò que hi ha a les grans, però sense mitjans. Els herois, uns molt joves, que s'enamoren del barri valentí. I s'hi arrisquen. Sabien de l'existència d'aquest bloc, i m'han dit que no els importava gens que publicara un apunt al respecte per a animar més gent jove a fer-ne de semblants. Aquestes intervencions de reduït format són els minúsculs diferencials que ens mostren el paradigma de com podem mantindre un barri popular amb vida. Gent jove que injecta nova saba en un tros de ciutat que envelleix en la seua materialitat i llur gent. Renovellar material i gent, és la passa prèvia per a consolidar la pervivència d'aquells barris amb sentit de ciutat. És allò que els fa habitables. Que la seua gent siguen veïns de debò. Són trossos de poble dins de la gran ciutat. Allò que li dóna caràcter a aquella també, la fa diversa. Aquesta intervenció ha estat dura en quant a tots els ítems, però és d'aquelles que et toca el cor i el sentiment més fondament. T'eriçona la pell per la seua humilitat. T'enamora mentre treballes amb ells. M'he acoquinat en molts moments, però, ara, hi veig la alegria de veura-la ja per a entrar a viure-hi, pagava la pena. En arribar feia paura quedar-t'hi més de deu minuts seguits. Heus ací el procés acomplert d'una que venim de finalitzar.
En aquest cas som a una intervenció molt semblant que l'anterior d'El Cabanyal que vos vaig mostrar. Més complexa perquè al pis de baix durant el procés de rehabilitació, els veïns, van continuar-hi vivint. La qualitat urbana d'aquests trossos de ciutat són innigualables. Tenen vida pròpia. La seua pervivència depén d'aquestes petites intervencions. En aquest cas la seua valoració monetària està al voltant de 70.000 €. Difícilment la relació qualitat urbana/ cost és tan avantatjosa. És a Benimaclet on caldrà estar amatents de nou com a bossa de sòl. S'hi ha afegit portes corredores per tal d'evitar les pèrdues d'espais morts servits en abatre les fulles i deixar-les amagades a dintre dels envans prefabricats, parquet per a millorar l'aïllament tèrmic i acústic, i una molt millor isolació tèrmica dels murs amb lalnade roca, i en coberta amb poliestiré extruït d'alta densitat, energia solar per a aigua calenta sanitària i possibles radiadors. S'ha creat un espai per a guardar andròmines i instal·lacions entre coberta i sostre fals amb un entrellat lleuger. Cal dir que hem emprat un sistema molt lleuger per a fer el reforç estructural. S'ha reforçat el fojat del terra amb connectors metàl·lics units amb resines epoxi i alleugerit els revoltons de runa i sent-ne substituït per un formigó alleugerit d'argila expandida com a àrid i una capa de repartiment i col·laboració amb mallàs de filferros electrosoldat. Sempre hem estat partidaris de fer fort creant una estructura hiperestàtica, ací hem invertit el sentit, ja que ací hem actuat a l'inversa, fruit de que actuàvem sols sobre la part superior i això ens obligava a no transmetre'n gaire esforços que feren més fort el que hi havia dalt que l'estructura de baix, més antiga i tova. Val a dir també, doncs, que les superficies eren molt petites i calia crear-ne aquest plus volumètric. Les subvencions estan al voltant d'un 25 % sobre el total de la despesa. Espere que us agrade. El Slidershow és una miqueta pesat, el procés també ho ha estat. La duració de la intervenció constructiva ha sigut de set (7) mesos. L'encàrrec del projecte arrancà a finals de 2007. Podreu veure l'slider amb música si passeu al ( + )
EL COL·LEGI TERRITORIAL D'ARQUITECTES DEMANÀ L'ELABORACIÓ D'UN DOCUMENT QUE HEM CONEGUT ARA. US ADJUNTE LES CONCLUSIONS. EL DOCUMENT ESTÀ COMPLET EN PDF COM A ARXIU ADJUNT. UN SERVIDOR TAMBÉ N'HA TRET CONCLUSIONS DE LES MATEIXES. DE LLURS.
NUEVE.- CONCLUSIONES. En síntesis, podemos concluir: PRIMERO.- La valoración del primitivo proyecto -1893- de apertura de un gran camino-paseo hasta el mar de Casimiro Meseguer debe realizarse en su contexto histórico y, por tanto, asociado a la idea de ciudad-jardín de su autor. Profundamente modificada, la actual avenida evidencia una ejecución por tramos, desordenados e inconexos a partir de su encuentro con la avenida de Aragón. La pervivencia del planeamiento desarrollista –PGOU de 1966- constituye una de las principales causas de la degradación tipológica y paisajística del barrio del Cabanyal, al que los abundantes derribos y sustituciones han privado de buena parte de su memoria construida. Al diferir el PGOU de 1988 el planeamiento, posponiendo la solución de la conexión de la ciudad con la fachada al mar y los poblados marítimos, se retrasó excesivamente en el tiempo, la realización de un Plan Especial que posibilitara la rehabilitación y conservación integrada del barrio. SEGUNDO.- Una concepción insularizada del conjunto histórico Cabanyal-Canyamelar ha determinado el aislamiento urbano del mismo, sin que operaciones de regeneración tan importantes como el soterramiento de las vías del ferrocarril, construyéndose la nueva estación del Cabanyal y urbanizándose la calle Serrería (1990-1993) o la ejecución de un nuevo Paseo Marítimo (1990-1994) hayan servido para poner en valor el conjunto. Con ello se ha perdido una gran oportunidad para la integración del núcleo histórico de los poblados marítimos, con la ciudad, habiendo primado propuestas de borde carentes de una visión unitaria y global, de escaso interés paisajístico y sin valor de sutura ni conectabilidad. TERCERO.- Por parte del Colegio de Arquitectos ha existido siempre una clara voluntad de colaboración tanto con las instituciones, como con los diferentes colectivos 34 sociales. Ya en su informe de 1929, se invitaba a la corporación a recurrir al concurso de ideas para resolver el problema de la prolongación o no del paseo. Los concursos constituyen auténticos bancos de pruebas, son cita con los problemas de la ciudad, camino para descubrir nuevas alternativas,… y la gran beneficiaria no es otra que la propia arquitectura y con ella la sociedad y la ciudad en su conjunto. Su convocatoria, aunque tardía, habría ayudado a racionalizar un debate y hubiera posibilitado la valoración y análisis de un buen número de soluciones diferentes facilitando un mayor consenso social. CUARTO.- La reducción a tres únicas alternativas, de la problemática de la conexión de la ciudad con el mar, que en 1988 se formula en el PGOU de Valencia, resulta errática y excesivamente simplista. Desde un punto de vista conceptual, no sólo son muchas más las alternativas posibles, sino que a la vista de las características morfológicas del núcleo de ensanche del Cabanyal, son también numerosas las variables que desde un punto de vista del diseño urbano podrían haberse considerado. Pese a ello, la decisión municipal de no abundar en mayores estudios y optar directamente por la alternativa 2 –directriz quebrada- se fundamenta en el ejercicio legítimo de su potestad discrecional de planeamiento y, por tanto, se ajusta a la legalidad urbanística vigente. QUINTO.- Que el contenido técnico del PEPRI Cabanyal-Canyamelar redactado por los arquitectos Vicente Corell Farinós y Joaquín Monfort Salvador -Corell y Monfort Arquitectos- no hace sino plasmar la voluntad manifestada por la corporación de asumir la prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez. Con independencia de dicha cuestión, debemos destacar la gran calidad desde el punto de vista técnico-urbanístico del proyecto, que establece importantes condiciones de mejora urbana y conservación en el ámbito en el que interviene, acompañando además un estudio en profundidad de los mecanismos y fórmulas de gestión y financiación. SEXTO.-La estructura urbana y una eficaz y mejor conservación integrada de los valores ambientales del conjunto –Carta de Venecia (1964), Carta del Patrimonio Arquitectónico Europeo- (Ámsterdam, 1975) son conceptos jurídicos indeterminados, para cuya concreción se aplican criterios de valor urbanístico, medioambiental, histórico, arquitectónico-artístico o socio-económicos, sobre los que difícilmente suele haber unanimidad y en los que en pocas ocasiones se consigue un amplio consenso. De ahí, la imposibilidad de establecer conclusiones dogmáticas, ya que además la historia ha relativizado los postulados de muchas de las teorías de intervención, que han evolucionado notablemente en el siglo XX (Boito, Giovannoni, Rossi,…). SÉPTIMO.- Desde un punto de vista estrictamente arquitectónico y proyectual, y en coincidencia con el informe del Síndic de Greuges, una intervención urbanística como la prolongación de la Avenida de Blasco Ibáñez, atravesando la trama histórica del barrio debería legitimarse en el propio Decreto de Declaración del BIC. Sin embargo, las sucesivas Sentencias dictadas por los Tribunales de Justicia han concluido que las previsiones del PEPRI resultan claramente compatibles con la 35 Declaración como Bien de Interés Cultural del Núcleo original del Ensanche del Cabanyal, estimando que no alteran la estructura urbana y que contribuyen a la mejor conservación general del conjunto histórico protegido. OCTAVO.- El Plan Especial de Protección y Reforma Interior del Cabanyal-Canyamelar, que contempla cambios en las alineaciones viarias y demolición de inmuebles (453) se adecua a la legalidad, ya que como señala el Jefe del Servicio de Asesoramiento Urbanístico del Ayuntamiento de Valencia, dichos cambios no tienen porqué suponer alteración para su estructura urbana (SSTS 8/4/89 Arz.3452/89, 8/5/89 Arz.3847/89, etc.). Igualmente, no existe obstáculo jurídico para que el Plan sea al mismo tiempo de Protección y de Reforma Interior (STS 23/9/87 Arz.7748/87). Así lo establece, además, la Sentencia nº 1376/04 del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana de fecha 1/10/04. No obstante, debe resaltarse que dicha Sentencia contó con el voto particular de ocho magistrados que concluyeron en oposición a la mayoría de la Sala, que “no parece necesario que para llevar a cabo dos viales de nueve metros haya que derribar los edificios existentes en un frente de más de cien metros levantando nuevas edificaciones (…) de cinco alturas, cuando en el barrio los edificios existentes con esa altura pasan en gran parte a quedar fuera de ordenación (…) y que “la prolongación de la Avenida en el barrio y los nuevos edificios que se proyectan junto a ella, ni mantienen las estructura urbana, ni las características generales del ambiente, ni de su silueta paisajística y modifica alineaciones.” NOVENO.- El PEPRI aprobado definitivamente por la COPUT por Resolución de 2 de abril de 2001 (BOP nº 142, de 16/6/01), se ajusta a los criterios legales previstos en la Ley 4/1998, de 11 de junio de Patrimonio Cultural Valenciano y, en especial, a lo previsto en el Art.39.2.a) de la misma. Con independencia de su mayor o menor bondad desde un punto de vista estrictamente arquitectónico, paisajístico o de su diseño urbano, las nueve sentencias dictadas por el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana, que han ganado firmeza al ser ratificadas por el Tribunal Supremo, determinan inequívocamente la legalidad del PEPRI desde el punto de vista urbanístico y patrimonial. Por tanto, más allá de su valoración crítica, deben ser respetadas y cumplidas, de conformidad con lo previsto en los artículos 17.2 y 18.1 de la Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial. DÉCIMO.- La Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano de la Consellería de Cultura desoyó el criterio de su Unidad Inspectora (Informe desfavorable de 21/6/00), que entendía que la prolongación de la Avenida de Blasco Ibáñez era incompatible con el mantenimiento de la estructura del barrio. De ahí, la Resolución Favorable de 5 de enero del 2001, en la que dicha Consellería no hace sino mantener un criterio urbanístico similar al ya defendido por la misma en otras ocasiones en la misma ciudad de Valencia (PEPRI del Barrio de Velluters, aprobado por pleno del Ayuntamiento el 23/7/92 –BOP nº 252, de 22/10/92- y Modificación aprobada por acuerdo plenario de 24/9/04 –BOP nº 279, de 23/11/04-) y que le vincula jurídicamente (SSTS 14/4/91 Arz. 3286, de 8/7/89 Arz. 5592). UNDÉCIMO.- La legalidad del PEPRI Cabanyal-Canyamelar en cuanto a sus determinaciones y contenido patrimonial, no puede ser hoy cuestionada pues ha sido 36 declarada por el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana, en nueve sentencias que han ganado firmeza al ser ratificadas por el Tribunal Supremo. Ha quedado probado judicialmente, por tanto, que el PEPRI “no modifica la estructura urbana de estos núcleos históricos, que pudiera vulnerar la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano”, tal y como afirma el profesor Escribano Beltrán en su dictamen de fecha 14/1/00, en el que afirma que: “el paseo al Mar, su proyecto y trazado forman parte de la estructura urbana del Cabanyal-Canyamelar, (…) constituyendo una traza urbana histórica de enorme valor estructurante”. Partiendo de todos esos pronunciamientos judiciales, con independencia de las diferentes opiniones que desde el punto de vista de la disciplina arquitectónica puedan darse,podemos afirmar que el PEPRI Cabanyal-Canyamelar NO SUPONE EXPOLIO DEL PATRIMONIO HISTORICO-ESPAÑOL.. En Valencia a tres de noviembre de dos mil nueve.
CONCLUSIONS FINALS DE JBM:
0. A QUI L'IMPORTA EL QUE DIU EL PATRIMONIO HISTRIÓNICO ESPAÑOL?
1. DE VEGADES EM PROVOQUEU UN GRAN FÀSTIC I OIX!
2. CAL RECORDAR EL NOM DE JAVIER DOMÍNGUEZ. PROFESSOR DE L'ESCOLA D'ARQUITECTURA DE LA UNIVERSITAT CATÒLICA.
3. PODEM PREGUNTAR-NOS: EL PERQUÈ NO TANCA DEFINITIVAMENT EL COL·LEGI D'ARQUITECTES I S'UNIFICA AMB EL D'ADVOCATS I S'ESTALVIEM TANTA SUBNORMALITAT.
4. EN QUALSEVOL MOMENT L'IL·LUSTRE COL·LEGI D'ADVOCATS POT DEMANAR INVASIÓ DE COMPETÈNCIES.
5. TOTAL, QUE TOT EL QUE HI HA DARRERE DE LA FENEDURA DE L'AVINGUDA DE BLASCO I BANYES TRAVESSANT EL CABANYAL ÉS LA FINANCIACIÓ IL·LEGAL D'UN PARTIT POLÍTIC. PER AIXÒ ERA UNA QÜESTIO VITAL.
6. CALDRIA EL CESSAMENT DE LA JUNTA DE GOVERN DEL CTAV-COACV.
POST SCRIPTUM: El document complert vos el dese com a arxiu adjunt. PREVENCIÓ I SEGURETAT: És molt important que llegiu el document asseguts en la tassa del wàter. Ep! Iguals que ells, amb els pantalons i calçotets baixats fins els turmells.
Si heu entrat mai a la sala dels comuns londinenca observareu que té una forma rectangular i una gran alçària, amb un pis que permet observar com els oradors polítics defensen les seues tesis. Des del premier britànic John Major -fou el meu cas de xamba i mercès a un contacte amical- a qualsevol altre ponent. Sobre una taula oberta rectangular de bona fusta i amb un feltre verd i un petit faristol amb un llum fan llurs discursos palplantats. Una sala que, tret de comptades i benemèrites excepcions, era políticament quasi dual. El cadiram s'arrenglera sobre sengles dos murs dels costats llargs. En una banda hi ha els tories (conservadors) i en el d'enfront els laboristes, (mig hereus dels antics whigts). Conten que quan Winston Churchill fou triat membre de la cambra, jove encara, s'assegué al costat d'un vell tory i amb l'excitació del moment iniciàtic, fità rabiüt els membres de les bancades d'enfront i demanà al seu company experimentat: Aquells d'allà davant són els nostres enemics? i el vell conservador li respongué: NO, aquells d'enfront són els nostres adversaris, els teus enemics els tens en aquesta banda.
De vegades, manta vegades, se'ns queden les essències projectuals en això. Senzillament en intencions. Heus ací un recull d'algunes que, a tall de mostra, van anar derivant en errors. En alguns casos degut a dissensions i problemes convivencials de parella entre els components del nucli grupal. Recorde un cas en què vam dissenyar una casa molt finament degut a la gran llibertat que ens deixaren els dits components. La llibertat era fruit enverinat d'un lâissez faire increïble que amagava un ruptura interna considerable. El cas fou que ja oberts els fonaments a la setmana següent sengles components, cadascun per la seua banda, es dirigien a ca'l seu advocat particular. Els fonaments encara resten oberts i buits. D'altres ocasions apareixen diferents criteris entre els promotors. D'altres, i massa sovint, apareixen errors projectuals nostres que no hi havíem tingut en compte. I moltes d'altres el constructor no acaba d'interpretar ni la música ni la lletra del projecte. La gràcia d'ésser un arquitecte és la interacció personal amb d'altres persones. La penetració íntima en els seus desigs, que tu has de transformar en materialitat i immaterialitat etèria, fa que esdevingues una mena de torsimany de paraules i energies no acabades de perfilar. L'aglomerant, com en tot allò humà, és l'amor pregon i la recerca de la felicitat. La pròpia i la del proïsme. I no és pensament zen, és la crua realitat. Es guanya més amb una gota de mel que amb un litre de vinagre. Si ho sabré jo, que he llançat tones d'àcid de vidriol en aquesta vida !
Qui la duu la coneix: tot i que no és fàcil detectar-ho en cada foto hi ha una errada de la qual estic penedit i conscient. Ací us dese un slider que he elaborat al respecte. Això no impeideix a continuar esforçant-s'hi, sense descans, per a aconseguir-ho. Com una mare bona: estimem tots els fills, malgrat llurs defectes. Aquest bloc és un dietari personal strip-teaseat: què em passa? Sent una força interior que no sentia des que vaig entrar al poli. Tinc el pressentiment de que les crisis econòmiques generals ens enforteixen. Serà la maceració anímica? Vaja vosté a saber!
I have captured this social building. I've belived it's very interesting and original.
Interessant intervenció en una població dormitori de l'extraradi de Madrid (Spain). Ciudad metropolitana situada a 350 quilòmetres a l'oest de València i a sis-cents al sud-oest de Barcelona. La novetat radica en que aquesta mena d'intervencions arquitectòniques eren realitzades per empreses privades especialitzades en el negoci de l'oci. En aquest cas són els ens públics els promotors de la intervenció i implantació com a elements de cohesió social per a la població que hi viu. Si estigués implantat en certes zones d'extraradi amb els colors llampants i les llums intermitents nocturnes com la zona alta propera al Nou Camp, El Romaní, o la N-340 entre Oliva i Dénia la funció social seria de jutjat de guàrdia.
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
ShowCase: Youth Center in Rivas Vaciamadrid
ShowCase
is an on-going feature series on Archinect, presenting exciting new
work from designers representing all creative fields and all
geographies.
We are always accepting nominations for upcoming ShowCase features - if you would like to suggest a project, please send us a message.
From the beginning, the project was conceived as the possibility of
making the "underground" visible, a construction devised as a radical
manifestation of Madrid’s outskirts youthful spirit in general, and of
Rivas' youth groups in particular.
The project aspires to become an explicit "teen" communication vehicle
by appropriating their language and their voices as the ingredients of
the project. In this way, the project’s team embraces all Rivas's youth
groups by means of an open participation process, in which the future
users of the center, combined with technicians and politicians, will
contribute their decisions, their concerns, their fantasies and their
aesthetics to create a contemporary "social monument".
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
↑ Click image to enlarge Photo: Miguel de Guzmán
The end result of this process is a public structure with a punk
spirit, intensely burdened with content and articulated around
programmatic centers conceived as activity explosions, which are
erected as meeting and exchange points of the emerging communities.
↑ Click image to enlarge Program diagram
↑ Click image to enlarge Floor plan
↑ Click image to enlarge Program diagram for roof terrace
Post dedicat a Víctor Gosàlves i Àngel Romaní vertaders arquitectes i artífexs de principis del segle XX a l'indret que ens ocupa.
El Cabanyal i el Canyamelar. És a dir, els nuclis propers a La Vilanova
del Grau (El Port).
Al meu entendre hi ha una grossa errada en la perllongació de l'avinguda de
Blasco Ibànyez. Perdem negoci d'entrada. El que volen fer no augmenta
el patrimoni ni allò que és diferent. La banalització d'aquest espai
comporta desfer un espai únic per a crear-ne un altre que hom pot trobar
a milers de llocs del món. I el negoci, avui en dia, és tenir-hi coses
diferents que en una altra part del món no se'n trobe.
Sempre s'ha d'intentar augmentar el patrimoni existent. Aquesta és una hipòtesi de partida en qualsevol actuació urbana. I qualsevol es pot demanar:
Amb l'esventrament que hom pretén fer-hi i la subsegüent intervenció de torres d'habitatges; la ciutat i amb ella la seua ciutadania n'ix millor lliurada per viure-la?
Si no se n'ix millor i, si n'hi ha, de dubtes seriosos, cal que siga la millor solució. Però...hi ha la conclusió de que no, i que ni tan sols de tocar. En conjunt, tot plegat, ens apel·la a rehabilitar-ho. Rehabilitar no sols és reusar la materialitat sinó que ens restaura com a societat humana. Rehabilita la gent que hi viu o podria viure-hi. Augmentant la seua autoestima. I la colgant sota les terres i runa que les exavadores pretenen sotsmoure, com passà no fa gens d'anys a banda i banda del llit del Túria. A La Punta de França i Natzaret.
De Cabanyals i Canyamelars arreu del món, n'hi ha de ben pocs. Ara bé, esbudellaments amb torres anònimes com les que es pretén bastir, a tot arreu, n'hi ha a manta.
Els fets són els que avalen les idees. Vos pose unexemple petit, a hores d'ara estem acabant la rehabilitació d'un habitatge
típic del barri. Sense gens de diners per part del propietari però amb
molta il·lusió i necessitat.
Heus ací l'evolució: Ho
he preparat en dos sliders fotogràfics. És prefererible que parlen les
imatges abans que les paraules. Des de 2006 fins a avui que ens queden
els darrers tocs i adobs. Quan he deixat la manifestació m'he acostat
per a veure-hi com anaven fent aquests retocs.
Això sí, i n'hi diré més: que per a rehabilitar i conservar un edifici a punt de caure amb parets de mig peu (12 cm) i pilars d'un peu per un peu (25x25 cm2) que pugen tres plantes i mitja i els forjats eren ben corcats i perduts cal tindre els cordons arquitectònics ben lligats i les neurones ben folrades de 'vaqueta'. I no tothom els en té.
We are going in final work process........fast, fast, quickly..... ! Three volums interact among them. Auditorium more theatre and one small concert room. Three underground floors for parking. We still need to design the ground. We have a lot of gradient between streets for a good planning. It's very difficult to get it !
An international architectural competition has been launched to design a landmark building for the Victoria & Albert Museum in Dundee.
The £47 million project – a centre for 21st century design in partnership with Dundee University - is part of a regeneration scheme for the city’s waterfront. The site for the new building will extend out into the River Tay.
“We want to find a design team that can deliver a world class building fitting for such a high quality project,” said Mike Galloway, director of city development for Dundee City Council, which is backing the project.
“A two-stage architectural competition is about to be launched and we expect to have interest in this project from prominent architects and designers from around the world.”
The V&A at Dundee is due to open in 2014, hosting a range of exhibitions and events with some of the content provided by the V&A. Funding will come from the Scottish Government, other public bodies and private donations.
scotland’s culture minister Fiona Hyslop said: “The V&A at Dundee will boost the city’s - and Scotland’s - reputation as a thriving centre for the creative industries.
“The Scottish government has put on record its strong support for this exciting project, so I am pleased to see the partnership making good progress.
“I look forward to seeing many innovative and high-quality designs coming forward.”
V&A director Mark Jones said: “The creation of the V&A at Dundee fulfils the V&A’s aim of sharing its collections, exhibitions, skills and resources, reaching new audiences and giving access to more people nationally and internationally.”
A feasibility study on the scheme predicted that the V&A at Dundee would attract 500,000 annual visitors to the city, create up to 900 jobs and add £5.7 million output to the Scottish economy.
Details of the competition will be published in the Official Journal of the European Union (Ojeu).
