Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Diari del centenari (7) i del savi Enric Solà Palerm

0

Acompanyar la mort, repartir-nos el dol, si és que el dol deixa fer aital algoritme, repensar el temps i deixar-lo caminar, perquè no n’hi ha manera d’atrapar-lo, ni encaparrant-te’n podem fer-hi res. Avui han soterrat a Teresa, ací al poble, la tia Teresa la perruquera. Feia temps que no es trobava gaire bé. Amb un gest de cara t’ho deia, des del bancalet de casa, que no que no, que no es trobava bé, que eixia a prendre una miqueta el sol i, si molt li convenia, se n’entrava ràpidament a casa. Un personatge complet, la tia Teresa, amb 96 anys, que fins i tot li amagava al fill com de mal es trobava. Tota la vida que hem sigut veïns, que la conec en aquesta casa paret mitgera a la nostra, des que érem xiquets i entràvem a vore la televisió en blanc i negre, entre aquells monstruosos secadors de perol gros on les dones entaforaven el cap; bonança, el virginiano, caravana, i els dibuixos animats del porc de la warner. Els xiquets del carrer, la tia Vives, Moret, que era el gos de Teresa, mentre ella feinejava entre secadors…, Cada estiu menjàvem orelletes a la fresca, el dia de la festa, i ella agraïa sempre la invitació, o li portava unes mandarines fines, les primeres de la tardor…, avui repassava amb els meus germans que quedaven pocs veïns al carrer, veïns de sempre vull dir: uïso, vicentica, conxín, em sembla que qualsevol dia els altres veïns, els més joves acabats d’arribar, també faran compte nostre: ep, ara vosaltres ja sou a primera  línia, ens diran. Fins i tot la llengua del carrer canvia, ves…

 

Sobre el dol, també voldria acompanyar els fills d’Enric Solà Palerm, avui no deixeu de llegir l’apunt que n’ha fet Núria Cadenes. És un article a la saviesa, a la feina senzilla i humil dels homes imprescindibles. És la mostra que aquest país té protagonistes silenciosos d’una categoria sideral, que espanya i els enemics de València ens voldrien amagar sempre. També podeu llegir aquest altre apunt al Temps, de Manuel Lillo, perquè tingueu la dimensió gairebé completa, del jurista Enric Solà.

Jo explicaré dos detalls només de la seua relació amb l’escola, quan encara el vaig tractar, encara sort, amb aquella sornegueria d’un savi que admira què fem els mestres, per la llengua, per l’escola, pel jovent valencià. Ell hagués pogut triar mil escoles per als fills, però va preferir la llengua i el compromís ferm, potser més ferm que el que oferia la pròpia escola. Ací a la imatge, no va perdre l’portunitat de venir a celebrar els quaranta d’anys amb alumnes, famílies, mestres, per retornar-nos la feina principal que té l’escola, de redreçar el nostre país: albert, des de l’escola sense renúncies.

Enguany que escola valenciana llançava les Trobades amb aquest lema, “L’escola que ens fa lliures”, el savi Enric Solà aniria al davant de la pancarta, perquè no perdem, els mestres, els referents, els valors, els envits principals. La raó de ser de l’escola dels valencians.

No sé si els mestres de secundària s’han atrevit mai a explicar als alumnes, als valencians als joves als adolescents, què és el dret civil valencià. Què eren els furs i per què recuperar el dret propi era el moll de l’os. Drets?, Dret civil?, Furs?, Normes i estil de fer propis? Què ensenya encara l’escola, ara, els borbons?, la corrupció?, la injústicia espanyola contra la llengua i contra les llibertats? Us heu atrevit mai, els mestres, a explicar  per què aquells polítics del psoe s’hi han negat sempre, que els valencians poguérem tenir el nostre dret propi…? Drets universals i demòcracia, ves si la lliçó d’aquest savi podria estendre’s encara, a l’escola i a les institucions, si és que foren valencianes i genuïnes, si el coratge d’ensenyar no arrugués els mestres.

I la seua escola, aquella a la qual li sigué fidel tota la vida, en traurà prou coratge per explicar la història dels valencians? La dels grans noms propis que han sigut el nostre mestratge: Fuster, Estellés, Salvador, Solà, Valor… Vet ací quin homenatge més gran. Amb tot, si expliqueu als alumnes història —no la merda dels llibres de text que redacta espanya—, drets humans, democràcia, institucions, els poseu aquest text del mateix Enric, l’home bo, per veure si el saben analitzar:

Estatut d’Elx, article 16: “El País Valencià es dicta el seu propi dret civil, sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les illes Balears. La Generalitat participarà activament en tota iniciativa per aconseguir-ho, i nomenarà delegats –arribat el cas– per a la comissió que redacte el Codi civil unificat.”

Diari del centenari (6) i de Joan Fuster

0

Anit vaig començar a repassar el primer volum de la correspondència de Joan Fuster, el volum que conté les cartes amb els grans mestres de la llengua: Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu i Villalonga. Aquest primer volum, a posta, és un pou de llengua dels mestres per als mestres d’escola, sens dubte, per això l’he triat el primer dels meus propis 12 llibres que rellegiré enguany, l’any del centenari del mestre Joan Fuster —també coincideix amb el centenari de mon pare, que també era del vint-i-dos, i aprofitaré per explicar-vos nous capítols i confessions de l’apartat pares&fills—. Ho faré, rellegir i llegir Fuster, com un envit dels 12 treballs d’Hèrcules. El millor homenatge, si hom vol dir-ho així, el millor que li podem fer al mestre, és llegir-lo. Sí, però també situar-lo en el context: perquè una cosa que diran fins i tot els que volen instrumentalitzar el mestre, fins i tot després de mort, és que el millor és llegir-lo, només llegir-lo, volen dir. No voldran, per exemple, portar-lo al centre de les idees, al cenre del debat polític actual, no fóra cas que encenga una espurna o una idea nova sobre referendums contra espanya, sí, ara mateix que els valencians continuem sotmesos a aquells xenòfobs, més rancis que viriat i el cid plegats…

Arran d’això del centenari Fuster, LA VEU publica un article sobre com havia de ser aquesta celebració, i publica l’opinió de tres experts: entre més, Maria Conca reclama la catalanitat de Fuster en el seu centenari: si Fuster és el català integral davant i damunt tot, com caram en podem prescindir de la idea?, es pregunta la mestra. És clar que, venint de la Generalitat valenciana, que ha renunciat que altres institucions de Mallorca o Catalunya puguen participar-hi del gros de la celebració, no podem esperar que presenten Fuster com el primer independentista valencià de 1962 ençà, quan l’homenot publica Nosaltres els valencians i apunta que, dins d’espanya, els valencians viurem ofegats, estrets, a punt de l’extermini.

Possiblement per això, per salvar-nos-en de morir ofegats, caldrà denunciar els homenatges enverinats, que només que pretenen amagar el moll de l’os i el repte principal d’aquell home: la llibertat. I per la llibertat dels valencians no podem entendre només fer falles, passacarrers o romeries a l’ermiteta de la malaena. L’únic camí que portarà els valencians a la llibertat serà la independència en tots els sentits. La resta, si voleu que no s’enfaden els espanyols, és malviure, vendre’s la taronja a 10 cèntims el quilo, pagar més impostos que ningú i no rebre sinó les molles que els funcionaris espanyols es passen pel serengue (ara ja sabeu que gaire netes no arribaran, les molles que arriben).

A les cartes de Manent, Carner i Riba, sens dubte que hom aprendrà llengua, n’aprendrà a escriure força, i sobretot a ser un sinyor en acomiadar-nos, tan afectuosos i carregats de respecte com ho feien, els uns i els altres: “Us saluda afectuosament el vostre vell amic… Ben vostre sempre…, el vostre vell amic obligadíssim…, el vostre vell amic i confrare…, repeteixo les excuses i les felicitats, amb el millor record… I ben vostre sempre…, salut i felicitat us desitja el vostre affm.…, l’admiració i l’amistat de sempre…, Saludeu-me la vostra esposa, i maneu del vostre affm…, I accepteu els millors vots i el record més cordial del vostre affm., us abraça ple d’agraïment…, Ben vostre sempre… Disposeu sempre de vostre affm… El vostre vell i amic companyó… Saludeu-me respectuosament la vostra muller. Ben vostre, sempre… Cordialment… Ben vostre… Us saluda amb afecte… Amb l’agraïment, l’amistat i l’admiració de… Vostre… Ben vostre… Disposeu sempre…”

Amb Josep Pla m’atreviria a dir que les coses van més enllà. Hi apareixen les descripcions polítiques, sobretot la submissió dels valencians, alguns petits empresaris llauradors, amb els espanyols. Fuster explicarà a Pla com va de desarticulada la societat valenciana, un país subdesenvolupat, incapaç de cercar una via pròpia a Europa, i per tant sucursalistes dels profitosos empresaris cerealistes de Castella, que sabran treure suc de la submissió per anys i anys. La “vitalitat valenciana” que és intensa, diu Fuster, és estèril. Perquè l’han d’aministrar a Madrit, que no són ximples. No són llestos, però no són ximples, a l’hora d’aprofitar-se’n del viure agenollat valencià. Encara si dura aquest desquilibri de relacions, que en el segle XXI els governs espanyols —ells es pensen progressistes— ajudats pels governs valencians “de política estèril” ens tenen agafats dels ous.

En aqueixa carta a Josep Pla, Joan Fuster fa un repàs de com va el País Valencià i quin auguri o futur veu ell, a través d’uns quants joves universitaris, això només, que fan rutes (ell s’hi refereix a trucs), escriptors, poetes —Massa poetes, diu, cultura, o cultureta…, amb tot troba un badall d’esperança en aquests valencians, i malgrat que no n’hi ha recursos propis, caldrà cercar-los per engegar alguna cosa que revitalitze el viure valencià… Potser que aquesta carta siga la clau del llibre d’aquest volum I de la Correspondència, una declaració-descripció del nostre país en 1962, d’aquelles cendres que encara havíem de renàixer tots.

Dirà Pla a Fuster: “l’avantatge que tindrem sempre els liberals sobre els comunistes, és que nosaltres no acceptem la policia. No és una qüestió d’idees. Les idees són molt poca cosa. És una qüestió de pell, de fets.”

Els nostres polítics actuals sembla que ho han acceptat tot, la policia, la repressió, l’infrafinançament, els borbons, els militars, els retors, el psoe, l’extrema dreta… Fins i tot han sigut capaços d’ordir un centenari Fuster amb nom d’Unamuno… Com si encara, els cerealistes de castella de què parlava Fuster, haguessen de governar-nos sense despentinar-se. Encara no havíem fet prou albardes i cabeçons per tants rucs com es crien a les institucions valencianes.

Diari del centenari (5) i dels dimonis contra Sant Antoni

0

Als vint anys, Antoni l’Egipci va vendre tot el que tenia pe repartir-ho entre pobres i desconeguts. Va escoltar aquelles sermons que animava els rics a deixar-ho tot i pegar a fer vida d’eremita. Antoni l’Egipci va esdevenir pobre, de primer, que va ser dels primers a creure que el cel seria dels desgraciats abans que dels botiflers o dels borbons. I va començar un viatge penós cap a Tebes i el desert. En arribar-hi, no se sap exactament on, es ficà a viure en una cova. Naturalment, de no menjar, o de menjar només herbes i cucs, i encara sort si trobava una serpeta o un ratolí, va començar a patir al·lucinacions. Va tenir malsons i atacs de mala consciència que no el deixava dormir:  sobre la germana, òrfena i abandonada a cals oncles o ves a saber on, pobra, dels camps que havia abandonat i ara serien plens de males herbes o de fitòctora, va tenir dubtes d’allò que havia fet: abandonar-ho tot i donar-ho als pobres, que ara s’estarien bregant per les riqueses que ell havia regalat…, abans que eren tan feliços sense res i morint-se per terra de gana.

Fou aleshores, que Antoni l’Egipci es va sentir vigilat: va trobar que els dimonis el perseguien. Sobretot quan tenia davant, només per menjar, els cucs i les herbes i pensava en aquelles safates de carn tendra rostida amb cremes veganes i fruita que havia abandonat tan fresca penjada dels arbres, ai, en els temps que era ric pensava l’home… Fins i tot va arribar a tenir deliris sexuals (aaahhh!), a la seua edat ningú no era sant encara, i els vint anys són el principi sexual de tantes durícies com de molts mals pensaments mundans: també se li van aparèixer els dimonis per això. Però res de res. Els dimonis no aconseguien de tombar-lo cap a l‘infern, malgrat totes les trampes que li paraven. Antoni l’Egipci no vinclava. Era dur com cent canyes de barranc plantant cara a la pitjor maldat.

Així que El Dimoni major, Satanàs mateix, va enviar-li la pitjor colla de dimonis que tenia en reverva, els dimoniots més bruts, tramposos i malparits de l’Orient i d’Occident. Una colla de dimoniots que no van estar-se per romanços: van agafar unes argelagues africanes punxegudes com els ferros de punxes, les van banyar en vi agre i s’hi van acarnissar, que li van pegar una pallissa que de poc no el maten. El van deixar per mort, ells, espellifat i amb lesions de pronòstic reservat, i al 112 que cride sa mare… Però en aquella època, els serveis d’urgència no tenien línia, no hi havia internet, ni gaire servei a distància, els hospitals del món es podien comptar amb la mà, i sa mare feia uns anys que era morta, pobra (mai ningú no diu res de sa mare, en les llegendes), així que només el van poder socórrer els altres eremites que havien fet com ell, abandonar-ho tot, riqueses i faenes, i pegar a viure de les misèries del desert, que també van preferir les coves a la comoditat de ser funcionaris de per vida… Uns quants dels veïns que es van atrevir a curar-lo, el van fregar amb draps bruts, arrencats de les tombes d’uns altres eremites que feia dies que es podrien que eren morts, i amb sorra fina del desert el van torcar i després mig colgar, uns dies…, total si acabarien gairebé tots igual.

El miracle és que Antoni l’Egipci era molt dur de cap, moltíssim, va resistir i, incomprensiblement, al tercer dia va obrir els ulls.Cva sobreviure. La gent va començar a dir que perquè era molt bo i pregava molt i en diverses llengües, grec, llatí, llatí vulgar, el covero, que era la llengua de les coves… Ell era d’una família bona del nord d’allò que després seria Itàlia, però n’hi ha que diuen que venia de Grècia, perquè els grecs sempre deien que, enllà de Grècia no n’hi havia res, així que si ho llegies bé, doncs de Grècia, i encara tenia ell una germana òrfena, pobreta, i vinga la gent a inventar i a fer-la més grossa. Cadascú n’inventava una més alta que l’altra. La bola grossa va arribar al primer cel, i el déu dels cristians que tenia la ullera llarga, es va compadir i va atacar els dimonis; el dimoni fumador va ser el primer a rebre, i els dimonis guerrers, i els nigromants, i els de foc que en treien pels queixals, els va vèncer amb una mà darrere, déu, com si fóra un pilotaire valencià de Genovés de carn i os, que segles després jugaria les partides amb el braç esquerre lligat a l’esquena, però això sigué després de Jaume I. La gent va començar a escampar que allò era un miracle. “Sens dubte”, “No n’hi ha cap dubte que l’és” i Antoni l’Egipci va tenir més seguidors eremites que ningú.

De tot arreu van començar a venir rics que s’havien fet pobres, i s’havien convertit a l’eremisme, anacoretes de ferro colat que havien perdut el bull i predicaven que en una cova s’estava millor que a le cases de nobles i de centurions (ja us he dit que havien perdut el seny i el contraseny): tothom volia la seua cova i ser eremita famós i eixir a youtube, encara que era un youtube bastant empobridor, en blanc i negre i sense la velocitat adequada, allò era una autèntica merda digital. Però va ser l’època daurada de l’eremitisme, abans que degenerés en l’actual càmping lliure i el caravaning. En aquella època encara no havien inventat el desert nudista, que ja hagués fet més mal que el plutoni. En el segle IV dC, feia tres-cents anys que Lucreci havia escrit el seu magnífic llibre “De la Natura”, i en canvi aquests rucs ja s’estacaven en coves a estudiar el primer cretinisme més encés. El cristianisme també va començar a créixer més ràpid i més redó que una bufa de bou. Però ja sabeu què passa amb les bufes de bou, no?

Segons aquesta història, una part aplegada en un llibre que es diu “Diccionari dels Sants” de Ramon Sagratal editada per edicions 62, que ja us avance que no conté tots els detalls, perquè no diu per exemple en quin cau de coves aquells eremites tenien amagades les gerretes de moscatell d’alexandria que enviava amazon als primers fidels…, però lo del porc encara és pitjor. Com? Molt pitjor. Si fins ara heu pensat que el porc era un animal bo, dòcil i carinyós, esteu completament equivocats. Mon pare ja ho va dir, i ho va repetir en uns quants dinars en família: “Jo m’he criat entre porcs, heu de saber això i que n’he mort a centenars, perquè he sigut ramader i carnisser”, ves si mon pare els coneixeria, els porcs. Doncs ell assegurava que en un circ ningú no s’atrevia, a domesticar els porcs. Tan cert que ho va dir. Ell no n’havia vist mai cap porc, ni en els circs que havien passat pel poble ni en els circs de la televisió. Mai. Els porcs s’havien de guiar pel carrer amb una vareta tendra d’olivera, un a un, i encara el porc més gros, amb una vareta d’olivera sempre, i encara el camí sempre el decidia el porc.

Us contaré un altre secret, però aquest no el podeu escampar gaire, malgrat que ja han passat els anys i potser les històries benvolents no facen passar ànsia ni pena ni el miserere mai més: el meu sogre és l’única persona que conec de veritat que es va posar un porc en casa, a viure com un altre més de la família, però aleshores jo encara no el coneixia, el meu sogre, i tampoc no s’havien fet pel·lícules de porcs —dibuixos, sí—, però cap pel·lícula amb porcs de veritat que no feren de porcs de veritat. No sé quant va durar el porc vivint en casa del meu sogre, però estic segur que més gent ho ha fet, molta gent, tenir un porc a casa com algú més de la família, quan encara el món occidental no era tan llepafils. Però ara no seguiré per aquesta banda, sabeu, no voldria provocar un enuig familiar, de cap manera.

Diu una altra llegenda que el porc representava el dimoni disfressat. Un porc que sempre acompanya Sant Antoni i fa bona cara. Ummm, no direu que no és sospitós. En algunes pintures, fins i tot, sembla que el porc riu. O somriu. Que vol aparentar que és bo, però en realitat només ho aparenta, així sempre té vigilant aquell homenot que resistia tant a caure en temptacions, no podien els dimonis contra un esperit tan lliure i ferm. No podien de cap manera. Sempre n’hi ha homes d’aquesta resistència, sabeu, homes ferms i incorruptibles. No com molts polítics d’ara, que tot ho fan pel pessebre i per les seues butxaques. Per què us penseu que els monjos i els retors tenien tants porcs tancats en les corts o en porcateres?, per menjar-se’ls! Sí, per menjar-se els dimonis que tant els feien la guitza… Què què és fer-los la guitza?

—Això de segur que és una altra història. La guitxa d’un porc! Una altra història ben diferent. 

 

Diari del centenari (4) i de Sant Antoni

0

Diu una llegenda que Antoni l’egipci va viure  entre els segles III i IV i que, després de repartir les pertinences entre els desvalguts, va pegar a fugir cap al desert, Nil avall. Allà passaria de l’aire, dels cucs i de la meditació, i d’una ració diària de polseguera, quan s’alçava vent. Ell no podria saber que, segles després, es convertiria en el referent més estés del nostre país, que l’acompanyaria un porc i una campaneta per avisar les ànimes torbades: d’aquella època d’home retirat a viure del no-res —diu C.H.Lawrence—, eremites, tots a les coves!, anacoretes, eremites, cenobítics… Ell només que havia seguit una moda que imperava al segle III: abandonar els teus i pegar a viure en coves cap al desert: començava la ruta dels eremites i els anacoretes.

El porc sembla que va arribar més tard, en una barca que pujava el Nil, no ho sabem cert, que s’havia escapat d’una mort segura a mans d’homenots que en volien traure dos sucosos cuixots, cansalà i bones botifarres, aleshores encara no n’hi havia mà a salar les paletes de davant, i encara hom va simular la llegenda atribuint a l’Egipci propietats sanadores: el porc només que s’havia amagat davall les faldes de l’anacoreta. Tampoc no ho sabem del cert.

Doncs encara segles més tard, quan va arribar la pesta del foc que omplia de feridures braços i cames fins a l’extrem d’haver-los d’amputar, un noble cristià atacat i encés, es va encomanar no sabem perquè al vell cristià Antoni i es va curar. Aixó és molta coincidència, direu, però sense vida digital, aleshores totes les ocurrències passaven per bones o excepcionals. En curar-se, el noble va fer una ermiteta a n’Antoni, i després l’església catòlica ja es va encarregar de tot el negoci posterior. De com els ossos del Sant arribaran a una abadia, que s’ha conservat aprop dels Alps, no gaire lluny del nostre país, ja són ganes de fer una antologia, però és veritat que a la vida real passen més coses que no us podeu pensar, i en mil anys, 1.000 sense parar, hom que pogués escriure vides de Sants i dibuixar estampetes. Si voleu, visiteu l’abadia de Sant Antoine.

El porc sembla que va viure molt i bé, almenys viu, i l’eremita 105 anys, diuen, que no està maalment per a l’epoca, gairebé tres vides. I encara ara reviu cada gener per explicar la nostra festa més estesa i important, de Perpinyà a Oriola, de Xelva a Artà, entre fogueres, dolços i coques i una lloa als animals perquè siguen vius i sans i facen bona cosa de fills: pel que fa als animals de peülla, ja no cal dels seus serveis i la cosa no passa de pintoresca, malgrat que veure aparellades juntes sis o set haques això va alçar tota la moral. De tot plegat i si ho voleu cercar, en el primer tram de la història apareixen dues dones amb nom propi que aleshores predicaven més que no els homes: Maria l’egipcíaca i la narradora Egèria, que explica la llegenda a mitges d’una ama de temples i vestals i de joves de roba vaporosa.

En una altra llegenda, hom diu que Sant Antoni s’havia enamorat d’un porc, però són bestieses, per continuar aquelles ferides que els dimonis inflingien al Sant, al Sant que encara no ho era, i a atots els que pegaven a meditar alimentant-se només de brosses i cucs, que volien fer-los tornar a casa entre els seus, malgrat que Antoni ja era orfe: —Torneu a tenir cura de la germana petita, a recuperar les propietats, les pertinences i el seny cristià de no fer bajanades: —No veieu, tros de banya —se’n burlaven els dimonis—, que tothom riurà de tu, tanta feina com tenim amb els eixelebrats del món!

Poc sabien, els dimonis passats i presents, la història que faria córrer aquell homenet barbut, amb un bastó i una campana… i un acompanyant indòcil però fidel. Ves si és la nostra festa principal, malgrat que els colons ens la voldrien fer oblidar.

Diari del centenari (3) i de la pandèmia

0

El Govern espanyol ja ha comunicat al Govern valencià que d’allò que li havia promés, de revisar el finançament, en demanar-los que els aprovassen el pressupost, ara no podrà ser. Enguany ni pensar-ne. No podrà ser perquè just comencem l’any, i no saben com pegarà la cosa, que ells no són endevins, ni furturòlegs, ni lectors de cartes o boles de llum. Tampoc no són homes de paraula, ni demòcrates ni solidaris, però això tampoc no ho han dit ni afegit en el seu descàrrec. Fins ací res de nou.

Tampoc no és nou com som de faves, els valencians, els valencians de tot l’espectre polític de les Corts valencianes, sense excepció. Quan els van aprovar el pressupost, als terroristes del psoe (ja deveu saber que van votar en contra d’investigar els atemptats de les Rambles, si total només que eren catalans els morts, catalans i uns quants passarells més), els de podemos i els de compromís, ja sabien de sobres que espanya no respondria amb honestedat el favor. Espanya mai no ha tornat cap favor als valencians. Mai de la vida. En canvi, nosaltres ens desvivim llepant-los el melic, la magrana i el furó en canvi d’aigua en cistella, en canvi de promeses que mai no es compleixen. I cada any, va aproveu-los el pressupost, o més coses que ells ja sabran. El repartiment de jutges criminals, el repartiment de favors, el repartiment d’alts càrrecs…

D’aquest debat, us demanareu, qui demostrà ser més infeliç? Qui arriba a posar el coll més llarg perquè el cabeçó no els aprete en excés: baldoví?, vicent soler?, mònica?, ferran?, ximo?  anna? marçà? (vosaltres mateix ja els podeu posar tots els honorables davant que vulgueu, i podeu excusar-los una vegada més que sense pressupost, els pobres espanyols del govern d’espanya no podrien ficar el piu en la casa reial, ni passejar les albardes per europa amb la feina feta… la feina de destinar milers de milions per a colps militars, despeses de guerra, entre més tancs i avions i bombes… No fóra el cas que els llauradors valencians, davant la desfeta de la campanya d’enguany, decidiren atacar els borbons fins a treure’ls els ulls i ficar-los dues mandarines okitsu en els set forats del seu cosset borbó. No, violència no. Els valencians som de la fava, però no som violents. Ens perd la llengua, diem filldeputa cada tres paraules, semblem una cosa que espanta, però ca, no home no. La força se’n va per una aigüera que no té res a vore amb aquella claveguera espanyola de la violència feixista fins a la bandera.

Tot plegat, ho dic perquè com el pressupost espanyol no ha tingut en compte els valencians, no hem pogut doblar la quantitat de metges, d’infermers, de mestres i de professors, o de personal d’atenció a dependents, o d’auxiliars d’atenció a vells, o… per atendre els milers de contagis que van florint —que d’això no calia tenir cap bola màgica, només que haguereu consultat els meteoròlegs d’Àpunt, inútils—, Així que un any més, el 2022 comença sense remei i sense poder-los atendre. Ni els malalts, ni els alumnes, ni els vells… Perquè movem engrunes. Els valencians, malgrat el govern valencià, la hisenda, l’educació, la cultura, la sanitat… movem engrunes. Misèria, companys! Puta misèria que diria el meu amic Rafa Arnal, l’anarquista integral.

Nosaltres portem dies a l’escola amb uns quants casos positius, entre més també dels mestres, només en una setmana d’escola després de le svacances de Nadal i reis. I què fem els mestres?, doncs ens repartim la feinada, i atenem hores i hores sense descans els alumnes, les classes, els patis, els dinars, les classes, les urgències… Com els atenem? Com podem! I ves que fem feinada i ves que atenem. Fins a les set de la vesprada encara n’hi ha gent preàrant les coses per l’endemà, fins a més tard. Ens posem en el lloc de molts metges i infermers, que també van atenent sense descans, que no n’hi ha prou mans. Malgrat que també n’hi ha que aniran més relaxats (ep, que no hem caigut avui d’una figuera). Com també n’hi haurà mestres que aniran més relaxats, no ho dubte. No ho dubteu. Refillets n’hi ha hagut sempre, que ves si espanya ens envia lliçons borbones cada dia (el perpal d’aquell el torquen cada dia amb mocadors de fil d’or. A compte dels valencians, que ell prou que té els comptes a suïssa i a ca la corinna).

Doncs, sinyors polítics responsables, això ja ho esperàvem, que no calia ser gaire savi. Que fa dos anys que la pandèmia ens avisa, i els experts. Com és que ens torna a agafar el bou, sinyors del Botànic? Com és que no es planten i diuen adéu a aquella espanya de lladres tan insolidària? Com és que encara els rieu les gràcies i els renteu la merda de política en canvi que ens enfonsen en la misèria?, mentre ens deixen arruïnats, sense recursos, sense experts i professionals que puguen atendre’ns quan ho necessitem?

Perquè ves que els mestres també caiguem, positius, com a mosques, malgrat que no voldríem, que voldríem ser allà, atenent els alumnes. Les famílies, els altres mestres. Que hauríeu de veure com van les direccions, arromangades, esbufegant, sense dormir a partir de les quatre…

Si us penseu que la responsabilitat us exonera, en dir-nos quedeu-vos a casa, que un dia us telefonaran per preguntar-vos si encara viviu o necessiteu res, o realment era una falsa alarma, mentre a espanya, allà, qui governa salva presidents de futbol, discoteques, jocs de guerra i criminals borbons, no esteu equivocats… No. És que sou còmplices, així de clar. Còmplices d’una completa desferra política contra nostre. Els valencians i la mare que ens va parir.

Dels malparits ja en paralré en un altre apunt.

 

Diari del centenari (2) i de les taronges

0

Hom ha organitzat un mercat improvisat de taronja davant les Torres de Serrans. És una gran decisió, això de la porta de Serrans, per on entraven a la ciutat els valencians que venien del Camp de Túria i de l’interior, els veïns fins i tot del Racó d’Ademús, per aquell pont majestuós que va deixant pujar les Torres, si fas el pas a peu, com si el Renaiximent ens aparegués de colp, al segle XXI: el mestre Joan Francesc Mira, antropòleg i savi —amb un estat valencià possiblement el nostre primer Nobel—, ja recomanava que era la millor entrada a la ciutat, aquesta porta: Serrans. Si hom venia de terra endins, del secà valencià de Llíria o Casinos o Bétera, de Xelva o d’Ademús, els carros ja els farien passar els empedrats nobles valencians ciutat endins.

Per continuar aquest centenari Joan Fuster, paral·lel a aquest viatge que ja dura segles, valencians atrapats i segrestats pels espanyols, havia triat parlar de taronges, sí, taronges que enllà d’aquella porta majestuosa de Serrans, al nord i al sud de la ciutat, pengen dels arbres com si ho hagueren de fer de per vida, les taronges valencianes, pèrquè ningú no les vol, si no és que són robades. Robades vol dir a preus que no paguen ni el 30% dels costos. Robar, això és el que ens fan sempre. I ves que en aquest patiment secular que els valencians sembla que portem incorporat —mentre ens governen espanyols, la nostra covid cronificada particular—,  damunt encara n’hi ha valencians que volen robar-nos doblement. O triple. I per això arriben al camp valencià sense vergonya i a la cara dels llauradors els diuen:

—A 10 cèntims!

El llaurador ja ha passat unes altres vegades per aquest tràngol. No li vindrà de nou, ni la burla, ni l’insult, ni recordar mares i fills dels comercials, els polítics i fins i tot la mare dels borbons. També podria recordar que per les discoteques, el govern espanyol si que afluixa la mosca, o pel corrupte de florentino demana fins i tot prèstecs, no oblideu que el Pla Castor de robar legalment el pagarem durant anys els valencians (als rics pagueu-los en carn si cal, poseu-los els fills enculats), però pels llauradors… L’home s’ho pensa dues vegades més, i recorda que ja havia passat unes altres campanayes, que ha hagut de tirar a terra les taronges, ha hagut de pagar la feina d’això, de tirar-les en terra, milers de quilos. Ho recorda abans de respondre:

—Pa tu les taronges d’Alibabà!

En un altre camp de batalla, a la premsa, en un magnífic article de Jordi Goula anit a Vilaweb (si sou de l’economia cada nit és un regal), l’home retrata què ens passa als valencians i als llauradors que fan taronges. Als que fan taronges, llimes, mandarines, creïlles o cebes, però sobretot taronges: i n’hi ha que posa nom als lladres, les grans superfícies, entre més i a primera línia l’empresa Mercadona, que no té cap vergonya de posar el llaurador valencià amb l’aigua al coll. Ai, valencians, que ens roben i vosaltres encara aneu a portar-los els diners perquè ens continuen robant les molles. I l’ànima.

Diu Jordi Goula en la seua píndola d’anit, que el preu final d’un quilo de traonges al supermercat l’has de dividir en catorze parts. Dividir per catorze és gafar tots els cèntim del preu d’un quilo de taronges i repartir-los a parts iguals en catorze muntonets (fer muntonets no és difícil, aubercocs, fins i tot podeu fer-ho al bar de la cooperativa amb cacaus o amb pinyols d’oliva). Doncs, una d’aquestes catorze parts, un dels muntons de cèntims, és la que rebrà el llaurador valencià per haver cuidat les taronges durant un any, aquelles taronges esporgades, regades, adobades, pulveritzades… . Una part de catorze, sinyors del botànic, no us estranyeu que el camp valencià agonitze a mans dels polítics del psoe, de compromís, o de la resta de budells culars de la política: pp, ciutadans, vox o no adscrits: a mans d’espanya, el camp valencià és la ruïna. Com a mans d’espanya, la democràcia són atemptats terroristes i assassinats no investigats. Semblarà que és un altre tema. Però no l’és. Perquè la corespondència de legalitzar com ens roben en el camp, als llauradors valencians, és directament proporcional al crim organitzat de dins l’estat espanyol.

Jordi Goula explica que la vida ha pujat un 6% només enguany, que una part de la pujada de preus és deguda a l’encariment de la fruita fresca i les hortalisses (no només a l’encariment de l’energia, que també). Quan diuen encariment de la fruita fresca, el llaurador valencià corre a la ferreteria a comprar una corda per a penjar-se de la branca més alta o d’una jàssina, després d’escriure a la fusta: “fillsdeputa”. L’home explica què passa amb els preus del camp, però no sé si gaires llauradors de Bétera ho llegiran, llegiran aquest home; possiblement no, malgrat que el director del diari és del mateix poble. Un altre català integral, com Joan Fuster.

Sembla que no sabia com tornar al centenari Fuster, a la lectura, al viatge pel País valencià, als homes que baixaven de la Llosa, de Benaguasil, d’Olocau, cap a la Zaidia i les Torres, a fer mercat. Mercat de tartonges i de cultura. Aaah, si n’hi hagués més valencians incorruptibles, no faríem demà mercat a València, davant aquella porta extraordinària de Serrans. O no només faríem mercat. Desprésdel mercat  agafaríem les bombes, una metàfora de les taronges, i ja sabríem on aniríem a explotar-les, a veure si d’una vegada els agafava por als lladres i els desapareixia de la cara aquell riure d’insult a tots els Roig del món, als governadors, als invasors, a borbons inclosos, rient-se d’unes ànimes llauradores tan florides.

Post: els fallers, si teniu vergonya, ja fareu ninots que faran riure els espanyols!

 

 

Diari del centenari (1) i dels llibres

0

Continue llegint Shaun Bythell, Diari d’un llibreter, per passar d’una activitat a una altra, en entretenir el temps amb les aventures d’una llibreria de vell que ha sabut vitalitzar els llibres, les botigues, el petit poble d’Escòcia, Wigtown. Hom voldria copiar una fórmula que, malgrat els retrets del propietari, funciona fins al punt d’atraure compres d’arreu del món, compres, visitants, però sobretot lectors, i ves que, segons que el llibreter explica, n’hi ha d’estranys, estrafolaris i fins i tot lectors estrambòtics, com n’hi ha de tocacampanes i destralers. Les llibreries de vell són un altre món, de viatges al desconegut, a petits mons on pot passar qualsevol cosa. Jo no hi entre, perquè desconec què t’hi pots trobar —diuen que a València n’hi ha de molt bones, amb quantitats minses de llibres en valencià—, però en aquesta llibreria escocesa sembla que passen coses de veritat, sempre que pugues competir contra el gegantot Amazon. La lliberia de vell més gran d’Escòcia és a Wigtown, on s’organitza un festival de llibres que dura un mes i atrau milers de visitants —potser que la pandèmia ha frenat aquell èxit, no ho sé— però hi destinen mig milió d’euros a organitzar la fira, mig milió d’euros públics, en un poble que no arriba als mil habitants.

Naturalment que ara farem les comparacions, un colp fetes petites apreciacions de desnivell d’humitats, temperatura, hores de sol i ofici lector, sobretot aquest ofici altruista de llegir, d’aquell rodal del nord contra el nostre territori valencià, el país valencià, que ara els de la generalitat també volen fer-nos passar per paisatge i paisanatge —si tenim polítics que arriben a ser rucs, amb albarda i sense. Hom assegura que la fira del llibre a Wigtown organitza més de dos-cents esdeveniments anuals al voltant del llibre (recordeu que és un llogaret d’apenes 1.000 veïns), que s’apleguen autors d’arreu del món, i no són marcians ni res de paregut, que allà els gats també es pixen damunt les estores i els bufandins porten el sobret de l’alka-setzer a la butxaca. Però lligen, o fan com que lligen, almenys compren llibres, perquè en el poblet han obert unes altres llibreries, a més que han tornat un parell de petites indústries que garantexien una mica de feina i de futur. Allò és Escòcia i mai no hi falta ni la cervesa ni el wisqui. I la lectura, pel que sembla.

Segons que va explicant Bythell de les desventures viscudes, entre més lluiten aferrisadament contra Amazon, que els roba el 60% dels guanys d’un llibre, a més dels altres negocis que gestiona (els mamons, en els llibres treu preus per davall del cost, per obligar les llibreries a la ruïna i a la desaparició). Però esl jutges ja interpreten les lleis, dels polítics del suborn. Ep, però no us penseu que allà lliguen els gossos amb llonganisses, no. Allà, com ací, també tanquen llibreries, malgrat el desequilibri de lectors, cansades de la competència deslleial del gegant amazònic. Sobre tantes activitats com s’organitzen al poble rural de Wigtown, hi ha una fira agrària viva i intensa ( si teniu temps, mireu-vos la web): si hom ho compara amb la de Bétera, per exemple, la fira agrària o del camp, apames al primer glop qui juga a tercera i qui defensa el camp, com defensa els llibres i la lectura. Potser perquè una cosa va lligada amb l’altra, sinyors llauradors de la cooperativaaaa! No els preguntaré, als llauradors de Bétera, pobres, enguany que els han tornat a robar els preus de la taronja —els del psoe, el pp, vox i tots els espanyols de merda que pacten l’entrada de taronja a europa per les vies que tots coneixem—, quants n’han passat a comprar llibres a la fira de Bétera.

Ací tenim mitges figues de polítics, fariseus, borbònics, jutges corruptes i criminals, i amb això, què voleu que passe, amb els llibres i els pressupost públic que hom podria destinar-hi. La misèria la tenim a casa, moral i física. Ací, el país i el paisatge, fa anys que va tancar totes les botigues de la dignitat moral i política, en canvi d’alimentar el clavegueram de rates, que hom si se fixa bé, diria que són rates humanes. Tan poc lectores, pobres.

Fira de llibres a l’ateneu de Betera (8)

0
Publicat el 5 de gener de 2022

Cada dia hem fet descobertes de lectura noves. Perquè la fira no només ens aplega per vendre o comprar llibres, també ho fa perquè puguem passar un estona parlant de llibres, fins i tot de llibres que no hi són a la fira, o bé que són exhaurits o bé que trobem després, en regirar la biblioteca de casa, o retrobes, no sense fer una exclamació sorpresa, però què caram feies ací, tu?

“La casa de matriona” de Soljenitsin és un dels regals retrobats, en una edició del balancí de 1968, traduït per Josep M. Güell. L’original rus és de 1963, així que no sembla que haguessen perdut gaire el temps. Un home demana de treballar de mestre en un poble de l’interior, com?, lluny de la ciutat?, de primer l’enviaran a Vissókoe Pole, el Camp Alt, però ai las, allí no s’hi coia ni el pa. No venien res comestible. I el protagonista torna a demanar una altra destinació per ensenyar i quedar-s’hi a viure. Finalment l’enviaran a Torfoprodukt, Torfoprodukt? Ai, Turguèniev no sabia pas que en rus es pogués compondre una paraula així! Serà ací on passarà aquest petit relat rural del mestre i una vella que l’acollirà a casa.

El jove amic a la fira em demanava Soljenitsin, però també Shalàmov, els relats de Kolimà, que encara sembla que acaben de preparar-se en català. Justament Fèlix Edo en parlava no fa gaire en una piulada, per un article que havia fet sobre els tres mestres russos: Soljenitsin, Shalàmov i Dovlàtov, i debatia amb altres experts sobre la manera d’escriure tots tres les penalitats als camps de treball. La manera com cadascú expressa experiències de vida a través d’una literaura crua i sense concessions. En aquesta fira, per exemple Dovlàtov no ha passat desapercebut, i veurem què diran uns quanst dels compradors dels seus llibres.

Els primers dies de fira una de les compradores, va preguntar-nos per Natàlia Ginzburg, i ara mateix ja podem dir que el cuc és també en les nostres lectures, amb un llibre que també ens han tret de les mans ràpidament, les petites virtuts, que recomanem de llegir en el club de l’ateneu, si no tenim res més per endavant, a més de les obres de Joan Fuster en l’any del centenari. Ahir també va ser el nosre escriptor més venut, i ja és el segon dia, ha fet molt d’efecte la lloa de Vicent Partal, així que ens comprometen a tenir un bon feix de llibres per formar-nos amb traça sense perdre el temps.

Avui fem la cloenda de la fira, és cinc de gener i és un jorn especial per cloure la feinada d’aquest Nadal a l’Ateneu, sobre els llibres i les activitats del nostre particular programa, improvisat de vegades, al dente o agafat d’agulles d’estendre, que puga vestir amb un criteri excels per la cultura literària. Al remat, l’horitzó serà passar amb escreix la barrera del 5% lector dels valencians, i guiar-nos cap a quantitats de més qualitat i una estadística que ens faça menys primitius, ni tan enemistats amb els llibres ni amb la llibertat: el doble horitzó dels valencians, sens dubte.

A la cloenda d’avui convidem tothom a un dolcet, un licor i una tria final de llibres de profit, per passar la nit desacomplexats, camí d’un centenari de vertigen lector i fusterià. Benvinguts

 

Fira a l’Ateneu de Bétera (7)

0
Publicat el 4 de gener de 2022

Ahir vam iniciar un projecte nou a l’Ateneu de Bétera. Amb la primera activitat del Centenari Fuster, obrim un meló que anirà carregat de referències, lectures, presentacions, xerrades…, homenatge a l’intel·lectual, homenot de Sueca, Joan Fuster, possiblement “la mesura de totes les coses”, en referir-nos als valencians en el sentit més estricte i revolucionari: això és, sense complexos, com uns europeus normals, que va explicar anit Vicent Partal, en una lloa que no per breu, va deixar de ser excelsa, per completar una fira de llibres que, n’hi ha que també ho remarcava sense complexos, enguany ens ha fet reviure un nivellàs per la cultura a l’envelat de l’Ateneu.

El somni, discutiem diumenge els amics en una caseta de camp a la vora del foc, fóra convertir Bétera en un poble en favor dels llibres i de la lectura, en comptes de quedar-nos en un poble coeter.  Vull dir coeter i prou —festiu sens dubte— però no per això un poble tòpic desinterssat de la cultura o de la cultura dels llibres que és del que parlàvem, al cap i a la fi. Convertir-nos en un nou Wigtown, un petit poble escocès, a la vora de la mar, que va renàixer a partir d’una llibreria de vell. No és una broma, perquè l’abandonament al qual les circumstàncies l’havien destinat, amb el tancament de les dues úniques petites indústries, i l’escassetat de feina o oportunitats, abocaven el poble a l’oblit i a la ruïna. En canvi, ves si els llibres poden exercir cap poder més enllà del gaudi de llegir-los, els llibres de vell d’aquesta llibreria “The books Shop” amb Shaun Bythell al capdavant, possibilitaren el renaixement de Wigtown, que ara gaudeix d’un Festival-fira de llibres internacional amb més de dos-cents esdeveniments relacionats amb els llibres. Si ara volguéreu reservar una cambra per passar-hi una nit, atrets per la bellesa del poble o el vent d’aital cultura llibresca, us hauríeu d’esperar dos anys, pel cap baix, perquè ja és tot venut a vint mesos vista. Llibres de vell, ai, en un petit poble d’Escòcia que no arriba als 1.000 habitants. No us penseu que el viure del llibreter és de luxe, no us ho penseu de cap de les maneres, ni allà on la cultura i la elctura són dins l’adn de la vida de cada dia. Ni així, doncs, si pegueu una lectura a la vida de llibreter, potser us caurà l’ànima als peus, però si ho feu, i descobriu que ja Orwell en parlava en un llibre que el mateix Bythell us recamana de llegir, aleshores el món i l’ànima us acabaran aixafant qualsevol esperança. La vida de llibreter és si fa no fa tan avorrida com la de qualsevol mortal, segurament… tret que penseu en els miracles.

Entre els valencians, hom pot pensar en els miracles, si només el 5% dels valencians llegim en valencià, malgrat els quaranta anys d’escola en valencià. Si feu uns quants càlculs matemàtics, els valencians de quaranta-cinc anys en avall ja han passat gairebé tots per l’ensenyament en valencià. Vol dir que gairebé la meitat de la població valenciana està capacitada per llegir en valencià amb total garantia d’èxit. Així que, no llegim pel desconeiximent de la llengua, no. Els valencians no llegim perquè “llegir” no és entre les nostres activitats preferides. Clar i ras. Per exemple, penseu en un altre país pol oposat a València: Finlàndia. El 40% dels finlandesos tenen la lectura com a activitat preferida. Com a la primera activitat en el temps lliure, d’oci o de lleure. Entre els valencians, no arribem a l’1%, els que tenim la lectura com a preferència davant la resta de coses. Ara no entraré a explicar què vol dir això, què en podem deduir, inferir o concloure. No. Tornaré a la lloa que anit va fer Vicent Partal, en parlar de Joan Fuster i presentar-nos-el com el gran intel·lectual valencià de tots els temps: entre més coses, Vicent va apuntar que Joan Fuster també és un miracle. Ho va dir sense espasmes, ni grandiloqüència ni esgarrant-se la roba. Ho va dir si fa no fa amb naturalitat de mestre periodista: un home de l’alçada intel·lectual de Joan Fuster va créixer i es va fer —ell era autodidacta— enmig de la Somàlia valenciana.

[continuarà]

 

Fira de llibres a l’Ateneu (6)

0
Publicat el 3 de gener de 2022

Avui encetem un nou projecte, un nou vestit de mudar en favor de la lectura i dels prohoms valencians: el centenari Fuster és l’excusa per rellegir. O bé per començar-lo a llegir, un dels principals autors valencians de tots els temps. Amb aqueixa exusa he baixat a València  a trobar més llibres que ompliren uns buits que havien deixat les vendes dels primers dies. Uns buits en blanc en la taula dels llibres no són un bon senyal, no us penseu, per poder vendre vint llibres n’has de tenir dos-cents d’exposats. De fet, he trobat unes quantes coses que m’havien encomanat, un parell de llibres que són dues autèntiques rajoles, de tan grossos: L’un és “Notícia del País Valencià”, un dels autors és també un home conegut, que ja havia participat en algunes xerrades al Camp de Túria, i l’altre és “L’últim dels valencians”, aquests dos llibres ja fan molt de pes lector, així que preferesc de parlar-vos d’un altre llibre que he trobat i que m’ha fet molt de goig saber que el podré llegir, no em demaneu per què: Les petites virtuts, de Natàlia Ginzburg, un aplec d’assajos breus de la postguerra ençà, del qual extrauré algunes idees pel segon trimestre a classe, amb els alumnes de primària. He trobat aquest tros d’un text seu que va publicar a Vilaweb Tina Vallés:

“Ser dones, ser jueus, ser homosexuals és com haver nascut en un país o en un altre. La persona adulta està obligada a adoptar, dels orígens que li han estat assignats, els màxims béns possibles, i la màxima quantitat possible de coneixença de la pròpia terra. Però a les humiliacions i opressions i persecucions que la societat ha infligit o infligeix a les dones, o als homosexuals, o als jueus, dones i homosexuals i jueus, haurien de respondre-hi com si les humiliacions, opressions i persecucions no els ofenguessin només a ells sinó a tota la col·lectivitat humana. Haurien de respondre-hi no amb la militància miserable de l’orgull ferit sinó amb la indiferència als seus trets personals i territorials que distingeix la veritable llibertat adulta.”

Però ara no sé qui m’ha encomanat aquest cuc de la Ginzburg, però no direu que és una cosa tan actual i viva, encara que el text puga tenir cinquanta anys o més… No cal dir que he aprofitat el viatge per farcir la nostra taula espcial sobre Joan Fuster, amb algun volum de la correspondència, aleshores encara no sabia què valia cada llibre, la correspondència de Fuster amb els grans escriptors del país són una lliçó de llengua, com esciuen per exemple Riba, Carner, Pla, el mateix Fuster, són autèntqiues lliçons per als mestres joves i per als mestres vells i sobretot per als futurs mestres… Per cert, ja deveu saber que aquesta vesprada comencem el centenari a l’Ateneu de Bétera. No? No voleu saber quines novetats tindrem avui a la parada de llibres?

Fira de llibres a l’Ateneu (5)

0
Publicat el 2 de gener de 2022

Dilluns 3 de gerner, l’ateneu de Bétera començarà el seu particular centenari Fuster, any Fuster o Fuster per la independència, digueu-li com vulgueu, dins el programa d’activitat de la Fira de llibres d’enguany. Per cert, que enguany, només en els sis dies de fira, hem venut un exemplar de Joan Fuster, un de sol, Nosaltres els valencians, en una edició de butxaca que a penes si aplegava als 10 euros. Hom ja no podrà dir que els llibres són cars, o bé que tots els llibres són cars, perquè n’hi ha que no ho són, o no ho són comparats amb unes altres coses de valors diversos. Per exemple, un litre de gasolina no et portarà a València, si no és que el cotxe és elèctric, en canvi, aquest mateix llibre de Joan Fuster, et portarà tan lluny com la teua dignitat moral et permeta, perquè si Fuster és l’home que ens va tornar el país, com ho diu Vicent Partal, Nosaltres els valencians ens va tornar la dignitat a tots els valencians. Als valencians que ens en sentim profundament, valencians només, malgrat la tenalla espanyola i el seu abús i violació constant dels nostres drets.

Si demà comencem l’any Fuster, el seu centenari, amb una lloa especial del periodista Vicent Partal, que ha preferit de començar així la intervenció a la fira d’enguany —és un clàssic també la seua participació anual— en canvi d’ajornar la presentació del seu nou llibre, Fronteres, que és en màquines i editarà ComaNegra. La integritat moral, la identitat, la qualitat de l’escriptor, el guiatge que podria representar per a tots nosaltres (els espanyols, i els valencians a mitges el negaran sempre, excusaran això i allò) serà part del contingut de demà, segurament a la fira, que esperem de vendre almenys tots els volums i obres d’aquest homenot cabdal, per iniciar amb força el nostre particular centenari Fuster.

«No hem tingut sort coma poble. Diguem-ho així. Som un poble que encara no ha tingut ocasió de ser-ho com caldria. […] Hi ha victòries  que ho són per sempre més.; hi ha conquistes que cap adversitat no destruirà; hi ha passos endavant irreversibles, segurs, definitius.»

Com la història de la nostra fira de llibres, com la història de l’ateneu de Bétera… Dependrà tot de nosaltres, dels valencians de pedra picada.

#centenariFuster #AnyFuster [1]