Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Per marcianes!

0

El nou projecte de Miquel Gil, Per marcianes, ha doblat en un sol dia la quantitat recaptada per tirar-lo endavant. Volem pensar que la publicació al web de l’escola i al web del camp de túria hi ha contribuït a la seua difusió, però ha estat tanta gent com ha entrat avui a col·laborar que ha tombat les previsions inicials. D’una altra manera, un nou disc de Miquel Gil a partir de tants poetes de renom mereixia l’esforç i la manera d’enfocar aquests mecenatges col·laboratius. Tantes idees i projectes al marge de la política de partits i de governs mereix també idees i accions en favor de la creativitat i l’aconseguiment productiu. Ens paguem la música, doncs. Però també, passem l’oci allà on ens entenem bé. O bevem allà on ens atendran d’aqueixa manera. O invertim on els nostres diners seran rebuts i aprofitats en projectes com cal. És veritat que ara mateix són accions puntuals i concretes, però sumades no són de tan baixa intensitat com puguem pensar. Al contrari. Acció Cultural, Vilaweb, i altres exemples semblants són molt millor per atendre els nostres recursos, que no la CAM o Bankia, per sopesar paral·lelismes de qui ens estreny i ens roba i qui ofereix productes de gran qualitat. La dignitat guanya, i la nostra identitat. Fins i tot potser que algú es repense la manera d’actuar de tants comerços o serveis carregats de botiflers o espècies similars.
Per marcianes! 

Publicat dins de regals | Deixa un comentari

València i el franquisme (2)

0

Diumenge presentem el llibre d’Andreu Ginés a l’Ateneu de Bétera. Més de tres-centes pàgines que van descrivint com va escampar-se el feixisme a València durant la postguerra. Existir, ací mateix, sembla que la cosa ja venia de déu, que va dir quan va relatar l’oració: a més de les pomes, d’Adam i d’Eva, i el paradís, també us deixaré una manera de viure i de governar els desgraciats, si mai pensen a ser valencians, posem per cas, o si encara pensen amb l’herència catalana que els ve de sang, els pares dels quals van ser Bernat i Floreta: i llavors va dir allò de les plagues, la mosca blanca, els conills, el cànem bort, el taronger, les diputacions, i el feixisme. Redell, hagués pogut dir milanta coses més, que les haguérem aguantat millors que els cosacs, que sembla que no saben embufar-se i a poc que es beuen una garrafa de vuit litres de ginebra per barba agafen la merla i seuen del revés a la lambretta. Però no, déu va dir feixisme, ben clarament amb totes les lletres i una llengua franca, la subtitulació la va adobar el dimoni que pretesament va deixar escrit que, en cas de subtitular Inside Job, oblidaren el català. Allò del feixisme, déu estava convençut que faria més mal que la Pandora, que la dona també es jugava el festeig a colps de renyó.

«Aquesta és una història d’especulació, de corrupció i de repressió. I sobretot d’unes persones amb noms i cognoms que se’n beneficiaren. Després de quaranta anys de dictadura i trenta de democràcia formal, molts d’aquests noms continuen hui entre l’alta societat i vinculats a la política valenciana.
[…]
setanta anys després, els valencians som menys poble i els treballadors menys conscients. D’això anava, al cap i a la fi, el franquisme.»
Andreu G.

Publicitat:
Ateneu de Bétera, plaça del Mercat núm. 5. diumenge 31 de juliol, 20.00h. Després del sopar enfaixat, el documental AIGUA CLARA.

Inside Job, una crisi mundial contra la llengua

0

L’Ateneu de Bétera fa unes contravacances en favor de la cultura, del debat i la reflexió, però també en favor de la festa. Això últim ho reserven per a l’agost. Aixi que si tenim el cabet en la faena, divendres i diumenge ofereix un programa, ‘Entre documentals‘, que sembla d’interés.
Divendres, la nit temàtica és l’economia, a partir del documental INSIDE JOB, guanyador d’uns quants premis, a més que, malgrat algunes diferències d’apreciació, no deixa indiferent ningú. A nosaltres tampoc. Hem buscat el documental amb versió subtitulada en català, però, ves que ací també va arribar la crisi lingüística. No hi és. O no l’hem sabut trobar, així que si algú ens pot apuntar un senyal, una pista, perquè trobem la manera de llegir allò en català, ho agrairem en devoció i amistat.
Del sac de llengües a les quals han adaptat els subtítols, trobem: angés, xec, hongarés, polac (so), subtítols en espanol, anglés, portugués, àrab, xec, croat, eslovac, eslové, grec, hongarés, islandés, polac, romanés, turc… No hi ha català, naturalment. Almenys en la còpia original que nosaltres hem comprat a València.  
Per salvar la situació, el professor Josep Vicent Pitxer presentarà el documental i, si els ànims ens ho permeten, orientarà un debat posterior a la fresca d’un corral valencià d’època, amb un gin fresquet, i una sorpresa final: es rifarà una ampolla de cava brut a la idea més sensata i refrescant de la nit; en relació a la crisi i a l’economia, naturalment.

-Veus, ja et deia que n’hi ha qui li afecta més l’estiu que no anar a aplegar garrofes de matinada.
-Ca, si ara ningú no va a aplegar garrofes!  

València i el franquisme

0

Diumenge presentarem a Bétera el llibre ‘La instauració del franquisme al País Valencià’, d’Andreu Ginés, que va rebre el premi Ferran Soldevila, amb pròleg de Josep Fontana. Diumenge és un dia com un altre, i l’Andreu era el dia que tenia més lliure per venir a l’Ateneu de Bétera a fer-nos la visita. A més, la lloa la farà Apa, Josep Aparisi, que no heu de confondre amb el cantador d’estil, sinó amb l’home que potser llegeix amb més passió la història, la política, que ens va passant als valencians des del segle XX. Per això que aquest llibre tampoc no se li ha escapat, i potser perquè és l’únic de Bétera que l’ha llegit completament, almenys és el primer de segur, li he demanat que el presentés, que ens expliqués la seua visió particular d’una lectura arriscada, i per què es va interessar aferrissadament només aparèixer la notícia de la seua publicació.

«Esta es espanoles la auténtica Valencia, que se reencuentra a sí misma, lejos del motín sucio y arrabalero en que, en otro tiempo, mancharon su fama los aventureros de la política republicana, demagógica y antiespanola. Toda la ciudad es vibración falangista, exteriorizada en el luminoso colorido habitual en los valencianos.» ABC, 21 d’abril de 1940

Jo vaig fent via sobre aquesta història, per compromís amb l’autor solament, perquè m’entristeix sobremanera de saber què va passar, com ens va furtar tant de temps, com encara paguem la derrota. Els valencians sobretot.

Exposats a la tragèdia

1

N’hi ha tragèdies que són involuntàries, o fortuïtes, o accidentals. També n’hi ha de conscients, malgrat que puguen ser inexplicables. Aquesta de l’illa d’Utoya a Noruega és tan terrible, que un sol home puga assassinar més de vuitanta persones a sang freda, que no trobem una explicació  raonada, no la té, si no és des del punt de vista de la bogeria.

Ara, n’hi ha molts que ja han explicat què i com, i n’hi ha que van repetint-se, perquè no acaren el problema, potser, solament la descripció una i una altra vegada de la pròpia tragèdia. Jo tampoc ho faré, ara mateix. Sense treure que molts estem exposats continuament a la bogeria d’uns quants. I aqueixa bogeria fonamentalista n’hi ha que la suporten habitualment, que fins i tot ja no els espanta, per això quan el terrabastall toca en un llogaret tranquil i, Noruega ho semblava, a prova de bojos, el succés encara ens corprén més profundament. L’egoïsme d’algunes distàncies, però també el tractament mediàtic que se’ns vol oferir.

A mi em van corprendre les paraules de Rubalcava, que va dir que ell ja estava acostumat a eixes coses, que ja no el sorprenien, i que ací (sic) ja havien pres les mesures escaients feia molt: més democràcia. Em van sorprendre tres coses, d’aqueixes paraules d’aquell home que vol ser president, quan compara aqueix terrorisme d’un boig. L’una, comparar aqueixa matança amb alguna cosa que ja ha passat ací és fer demagògia, si no és que es referia a les trenta-quatre dones mortes durant l’any a mans dels seus homes. Cada any que passa com més va més assassinats, i no sembla que, per ell, siga un problema de primer ordre. La segona cosa que va dir és que ell, ei!, tenia el problema resolt. Supose que no es referia a l’extrema dreta valenciana, que encara campa lliure a la seua voluntat d’acció premeditada: des de les bombes a Fuster o a Guarner, des dels morts de joves a mans d’assassins, la política espanola ha tingut sempre una resposta: tirar terra al damunt, no castigar severament ningú, deixar que les coses continuen com si aquells no foren una banda premeditada, estudiada i preparada per atacar amb la tolerància de policia i polítics de pp i de psoe. Tercera raó. Argumentar que els espanols són model de democràcia, lliçó de democràcia, és tenir la cara ben dura. Ací ja no aplica allò de la demagògia, el polític, aplica senzillament la mentida. Una de les raons sobre les quals es basa la política, sobretot quan vol ser tant tolerant amb l’extrema dreta i les vares de mesurar són desiguals i injustes.

No explique què ha passat a Utoya, amb aquells joves, perquè solament el temps podrà fer més passadora la tragèdia. I ni això no evitarà que molts ciutadans continuem exposats a la bogeria, a les armes, ací, a Noruega, a l’Índia, a l’Afganistan, o a l’Irac.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un equipàs de mediocres

3

La tria havia sigut ben senzilla. Per manca d’intel·ligència, s’hi havien decidit per la mediocritat. Del primer a l’últim, sense pena. Ni remei. El president dels valencians mai no s’ha lluït per brillant, ni ara ni mai. Al coratge del primer president dels primers dies, Albinyana, ja van venir tot de mediocres a ocupar el primer lloc de la política valenciana. Com si estigués triat i decidit a posta. Cada colp la cosa era pitjor, si fa no fa. Ni bons discursos no tenien. I els últims anys de Francesc Camps han sigut tan nefastos com no podem encarar mesurar. El desastre de la CAM és una imatge real del fracàs de país que ha volgut construir Camps per als valencians. Hi han hagut d’intervenir els forasters per pagar els creditors. Naturalment que hi ha hagut voluntat i mala consciència. Però això últim no ho tapa tot. Fins i tot traient-li les males arts, els casos de corrupció i el detall dels vestidets, la política del primer dels valencians és una ruïna. En tots els sentits, ens porta al fracàs. Econòmic, laboral, cultural, però també èticament i moral. I tota la culpa, et demanes, és d’un sol home? És clar que no. Fins i tot un home mediocre com Camps, si hagués estat voltat i acollit per un bon equip hagués fet una política passadora, més o menys adobada, més o menys exitosa, però mai tan catostròfica com ha sigut l’exemple valencià. Com han dit no pocs analistes de casa i internacionals, l’exemple valencià dels últims anys no s’hauria d’imitar enlloc. I l’equip, no ho oblidem, té la màxima de les responsabilitats en aquest afer. No parlem d’una decisió, de la gestió d’aquell o aquest propòsit, del resultat d’un any, ni tan sols del balanç d’una legislatura equivocada. Són vuit anys i la correguda, més de tres mil dies. I aquest equip de mediocres d’intel·ligència tan baixa ha portat aquell home i el nostre país al desastre absolut. Consellers, vicepresidents, centenars d’assessors, alcaldes, alcaldesses, protagonistes tots d’una gestió i una política tan decebedora com ara mateix podem comprovar en l’eixida final d’un president, atuït pels mitjans, pels casos de corrupció, per una oposició feble fins i tot, pels seus propis, pels forasters…, la vergonya de tot plegat no solament la paga aquest homenic que es pensava Goliat o Hèrcules, pobre somiatruites, que no ha arribat ni a argonauta. Tota la riota cau sobre els valencians, que tornem a demostrar la nostra alçada al món. A nosaltres els primers, malgrat que una gran majoria no ho voldrà veure. La paguem tots, sense remei, la mediocritat d’uns quants polítics de per riure. I el ciri no s’ha acabat perquè la processó pegarà en llarga. Vet ací com és de fons el problema.

Santa Rita, Rita? No oblideu l’escapulari!

1

“Allò que és dóna ja no es pren; i el que es perd, julivert!”

Qui diuen que ha faltat? No fem broma, que amb les coses de menjar… Però qui diríeu que ja no ho hi és? Calla, collons, que encara t’escoltaran.
Marqueset, aquell homo s’ha esgarriat, que qui dóna i després pren, va de cap a l’infern! Ma que pegueu en malparits, voleu no furgar a la ferida!

I si demà em lleve i això darrer ha sigut un somni, un malson que després se’ns torna contra? Ui, no les tingueu totes, que encara no hem vist la banda de l’enterro. Home, tu ets un cagafestes! Santa Rita, la dona fa aquells morros, que prem fort per traure fel i enviar-mos los dimonis, esmolats amb les forques, que l’odi pudent fa tant de temps que amuntega que aquella pel·lícula d’orcs i terres de foscúria semblarà lo cel blau.

Quin túnel més llarg, valencians, vuit anys de penes, de desocupació major, de tancament d’empreses com mai no havíem conegut, de morts i d’irresponsabilitats polítiques, de finançament il·legal, de desferra del teixit industrial, d’abandonament del camp, de malversació continuada, d’enfonsament i traïdoria contra les caixes valencianes, de desviació de milions, d’esdeveniments fracassats i de ruïna…, tots aquests exemples que la Televisió valenciana ha oblidat en llegir el comiat d’aquell homenic agafat en falta, per mentider, amb tot un equip d’homes i dones còmplices, que li han preparat la caixa i el responsori…

No ho acabe de veure, xe, si ara aquest pollastregot el faran assessor de la CAM, de Bankia o de Vodafone, perquè de telefònica ja tenen l’altre gall, que no poden ser al mateix corral.

Què dieu que ha passat?
Que voltegen a mort.
I era del poble? Ah, si és un foraster ja no és el mateix. Mai no és el mateix, quan es tracta d’un estrany. El mort al sot, i el viu al rebost.

– Santa Rita!
– Què fots tu, ara, calla i fes bé el mort!
– No us oblideu de posar-me l’escapulari.
– Però vols callar d’una vegà! 

Publicat dins de regals | Deixa un comentari

València segrestada

1

Baixe a València, malgrat que cada vegada em costa més de decidir-me. El metro s’atura tres vegades enmig del túnel, ara sí que em valdria dir allò de ‘fosc com una gola de llop’, tres vegades s’atura premonitòriament, sense arribar a divisar l’estació: aqueixa foscor em recorda el traspàs d’aquelles víctimes, fa cinc anys, que Cotino i companyia es van traure del damunt, cap responsabilitat, no cap. Aquella foscor en el no-res. Finalment puge a la superfície, carrer de Colom, Juan de Austria, Barques, carrer de Moratín, tinc la sensació de ser en una ciutat il·legal, impúdica: imputada. Tot de delinqüents que viuen com si res, en aquestes terrassetes, prenent la cervesa; per cert, n’hi ha qui ja dinen. És que ja són les dues. El president d’aquesta ciutat està imputat per un delicte de suborn impropi (!). N’hi ha més imputats de corrupció, n’hi ha consellers que desviaven els diners que havien d’enviar-se a ONG’s per comprar patrimoni, pisos o coses semblants. La xafogor dels delinqüents es respira en l’ambient, m’ho sembla: diuen que som la ciutat més endeutada, l’ajuntament de València depassa xifres astronòmiques d’endeutament, però no passa res. Ací, en aquest ajuntament, els regals a polítics s’han declarat propis, supose, per això que no han imputat encara ningú. I tota aqueixa gent de les terrasses, de les botigues, que passen el carrer de Sant Vicent, han d’estar contentes de tenir la ciutat imputada, amb els seus màxims representants polítics, sense vergonya ni ètica, fent-se l’aperitiu: unes olivetes i uns cacaus, però res que els porte a dimitir, a presentar les seues credencials davant l’autoritat competent. Ells són l’autoritat, imputada però competent per continuar barrejada entre creminals del cas Gürtel, emmidonada d’això i d’allò que encara no han dit, amb una suposada trama de finançament il·legal o coses pitjors. Ací no dimiteix ningú, perquè tenim una democràcia tan fràgil i vulnerable, que qualsevol xitxarel·lo mancat d’intel·ligència fa el que fa, fins i tot arriba a ser president dels valencians, vorejant i festejant amb la delinqüència, però no passa res. Ací gairebé mai no passa res.

Arribe allà on havia d’arribar, davant hi ha el campanar de Sant Miquel, Santa Caterina…, dine -diuen que és un dinar de treball-, me’n torne un altre colp al metro, ara pel carrer de Sant Vicent, cap a l’estació de la plaça d’espana. Continue tenint aquella sensació del principi, de visitar una ciutat segrestada, entrenada a delinquir, en favor de polítics i de mediocres. I cada colp em costa més de decidir-me. Aquesta vegada el metro fa via sense parades inoportunes, Sorolla per Jesús (requiest cant in pace), Safranar, Sant Isidre… Quina pena, la ciutat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

De lo alto (3)

1

Anit, el concert de la Big Band del Conservatori superior de música de València, sota la direcció de Ramon Cardo, va omplir l’Ateneu de Bétera a gom, les terrasses i els falsos balconets, que no hi cabia una ànima, i la música amb aquells estàndars de jazz, que Ramon anava explicant amb cura i senzillesa, perquè el seguirem, aplegà tanta gent i de tants pobles que no cabíem de l’emoció. La cirereta, si Ramon ens ho deixa dir d’aqueixa manera, la va posar quan el mateix director va convidar Josep Aparici, Apa, una de les veus de referència del cant d’estil valencià; plegats van fer una fusió entre el jazz i allò de la música tradicional i popular, una investigació que fa temps que Ramon Cardo treballa per oferir-nos, quan el pressupost públic i privat per aquests grans projectes no siga de per riure, en un cedé complet. Una hora llarga de concert que tothom va agrair. De colp, quan Ramon va presentar la banda i va dirigir l’última peça, la gent feu un vol ràpid i va desaparèixer. Els uns es van quedar a la plaça del Mercat, els altres van pegar cap al brugit de l’Albereda. Ves, que el concert era gratuït, de franc, i tots aquelles músics del conservatori, el director i la veu convidada, van venir per l’esforç propi, i la seua gràcia. Però després, no sé si els vam tornar, almenys als organitzadors de l’esdeveniment, l’esforç que suposava aital regal.

L’ateneu és un espai de cultura, lliure, independent, ara mateix. Per conservar-lo íntegrament, amb la justa mesura de la integritat que volem explicar, més gent caldrà que es comprometa a participar de cap a cap, de cada esdeveniment. Almenys, fins que el temps situe què volem ser, o si volem ser a primera categoria, fins que ens fem grans, i puguem deixar que les coses vagen al seu ritme, d’anar anant. Mentrestant, n’hi ha respostes que ens fan tremolar- Com em va dir un soci que jo pensava de referència: –jo ja pague la quota, però les copes les fem en un altre lloc.

Home, sí, és veritat, però allò que no paguem d’astò, ho haurem de pagar d’això, que és la butxaca de cadascú, i ací segur que ens pesara més de pujar la costera, o de fer parada al mercat. En aquella plaça lliure, volia dir.

I ves que tenir Ramon Cardo en aquesta casa és un regal dels grans. I aquests concerts engrandeixen ells sols què podem ser. I ves que tenim una potencialitat com pocs escenaris poden lluir. Però ens queda tant per aprendre, encara. Per molts anys.   

Publicat dins de regals | Deixa un comentari

Ramon Cardo + APA + Big Band

0

Avui divendres, a partir de les deu de la nit, l’Ateneu de Bétera oferirà l’actuació de la Big band del Conservatori superior de música de València, que dirigeix Ramon Cardo. A la segona part del concert, s’hi afegirà el cantant APA, una veu de referència dins el cant d’estil valencià, que també acaba de traure un disc important fruit d’un treball de molts anys i de grans esforços. 
Hi haurà sopar popular i un producte acurat, per la música, i per la veu. Tot plegat és gairebé gratuït, en canvi de col·laborar amb el mateix Ateneu: te’n pots fer soci, col·laborador, o convidar els teus a prendre-hi un refresc per anar pagant despeses i futurs compromisos. La cultura, segons com ens van pegant per la política i contra la llengua, l’haurem d’anar bastint amb recursos propis. Ningú no vindrà per traure’ns del tarquim, si no ens espavilem sols. Almenys, que siga amb productes de gran envergadura. Aquest d’avui l’és sens dubte.
Ateneu de Bétera, plaça del Mercat, núm. 5. Bétera. A partir de les 22.00h.

De lo alto (2)

2

«No és això que ara en diuen ‘flash-back’ (quina paraula!), o millor dit una retrospectiva, ni en sentit progressiu: del principi al final, ni en sentit regressiu: del final al principi. Sinó com una espècie de cavalls de ronda per paratges familiars que el temps i les mirades fan recognoscible i divers.» (Jem C., amb el seu permís involuntari, gairebé manllevat)

Tenir Pep Ricart de lector és un luxe, malgrat que ell va jugar amb el ballar de campanes d’aquella església, d’un campanar que, segons el mestre Ferran Zurriaga, han alçat dues vegades per qüestions d’orgull valencià, perquè no quedés per davall de no sé quina cosa, que Ferran mai no ens ha volgut confessar, per por que prenguem mal.

Pep vestia camisa blanca, sobre aquest fons de corral emblanquinat, i un balcó al darrere que dibuixa a penes els barrots i el xiprer que comença a esllanguir de mort, com molts personatges de la novel·la que presentàvem, les Ratlles de la vida, d’aquell balcó valencià del qual fa temps que no guaita ningú, com aquell balcó del Mas de les xiquetes, que fa temps que tampoc no té vida. Molts dels nostres masos ja no tenen la vida que mereixen, que no podem fer res. Les ulleres, el llibre sobre la taula, i la mà que confegia les paraules, quan, de colp, les campanes van tornar i vam perdre la veu del gran lector, perquè ell així ho havia compromés: -Llegiré fins que tornen a voltejar! No se pot fer res. Ja no podem fer res. Però les campanes, ara que fem més hores en aquesta banda del poble, en aquella casa que és l’Ateneu, són un no parar: els quarts, les mitges, les hores, els tocs de missa, els tocs de mort, els de festa, els de glòria, supose que finalment te fas, a aquell ritme. Però molt finalment.

-Quantes vegades voltegen les campanes a les Ratlles de la vida, ho heu comptat?
-Pep, que no haguesses pogut esperar-te al segon toc, que ens vas deixar d’aquella manera…

 

El futur plurilingüe del nou conseller.

2

Diu José Ciscar (Josep, no. José), nou conseller d’educació de la Generalitat Valenciana, que el sistema educatiu del futur serà plurilingüe. Ho diu exclusivament en castellà, perquè ell, José, és com entén el plurilingüisme dels valencians: en exclusiu espanol. Per explicar-hoo millor, la Generatlitat valenciana envia un full a totes les escoles amb les paraules exactes del conseller, a escola valenciana també, i jo n’extrec un tros, literal que diu:

«Asimismo, el Conseller ha destacado que “el
gobierno de la
Generalitat es pionero en esta materia  (es refereix a la matèria del plurilingüisme) porque en el
año 98 ya decidió introducir una lengua extranjera a temprana edad. Y es que no
se puede entender un
sistema educativo
de calidad
sin no hay una preponderancia
máxima el conocimiento de lenguas
extranjeras sobre todo en el momento
actual”.

Xe, jo no he tocat res, però res de res. Ho he deixat talment com ho ha dit ell, José, i com ho han transcrit els redactors de l’Actualitat del Consell. I aquest parell de fulls ens han arribat avui via correu electrònic perqué totes les escoles del món valencià en fem un model plurilingüe. Sense excepció. 

Voleu dir que les cent trenta escoles que s’hi han apuntat de franc a l’engendre parit per Font de Mora –corrent i cagant llets, els llepons–, ara no pegaran a fugir espantades cames pegueu llongo! de tanta com n’ensenyaran de llengua i de llengües, aquests burros del cabeçó intel·ligent?

– José, p’arrancar a córrer!

La repoblació de la vall d’Olocau, Marines i Gàtova

0


NOTA DE PREMSA: el 10 de juliol de 1611 se signava la II
Carta Pobla o Escriptura de nova població
dels llocs de dita baronia, vall i honor d’Olocau, Marines, Gatova i Torres.
La
Carta Pobla és un document jurídic que regulava com anava a viure la gent que
arribava als pobles d’on s’havia expulsat els moriscs. El document establia les
condicions mínimes en les quals viuran els repobladors, les garanties, els
impostos –renda feudal- que pagaran, així com les normes que regulen el dret a
utilitzar els recursos naturals dels termes d’Olocau, Marines i Gátova, on van
a viure. Els nous pobladors, amb paraules de l’alcaid de la baronia, Joan
d’Unyon, eren honrats e bona gent,
majoritàriament aragonesos de Camarena de la Sierra (Terol),  i 
la resta de localitats valencianes com Llíria, Pobla de Vallbona,
Alcubles o Altura.

Diumenge es va inaugurar una exposició amb el títol: Una vall, tres pobles, quatre segles,  on s’explica el procés repoblador i l’evolució dels tres
pobles de la Vall al llarg dels darrers quatre segles. L’exposició ha  estat preparada per l’Institut
d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i compta amb la col·laboració dels
Ajuntaments de Gátova, Marines i Olocau.

Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria 

 

De lo alto (1)

0

Verament, que va ser un dels moments bells, de l’Ateneu, la presentació de ‘Les ratlles de la vida‘, amb la intervenció dels germans Ricart, Pep i Raquel, i Jem Cabanes, que en feia una visió particular de lector amic al qual li havíem encomanat el treball més complex i difícil: explica’ns què hi veus, de literatura, en aquesta novel·la.

 -Vet ací una projecció espiritual d’un temps i d’un lloc, adreçat no solament a la gent de Bétera (especialment fins i tot), o particularment a la gent d’aqueixa nissaga, i encara a la gent que no l’és, de Bétera, perquè els fils de literatura que en fan teranyina, sòlida i sòbria, paguen justament per convidar qualsevol a llegir amb goig una bona novel·la, i Les ratlles és una novel·la de la qual molts ens sentim tan satisfets, com a lectors, com a amics, com a veïns de Bétera que ens hem trobat aital regal que ens posa, per la literatura, a primera línia, i encara per tant com apunta la seua autora, Raquel Ricart, que va estar brillant com havia compromés, per la intervenció a la carta, en favor de la bellesa, de la lectura, del temps i del ritme que oferia, en favor dels seus que l’acompanyaven.
El corral de l’Ateneu va viure doncs una de les vesprades de major lluïment, per la cultura de volada, per les paraules (el Jem és partidari que una de sola val per mil imatges), pels llinatges, per estendre com peguem ara mateix al Camp de Túria, sense falses humiltats, quan els productes són tan acurats i excelsos.

-Però el cel existeix, Mira!… Blau i net allà baix
«És allà dalt, sobrevolant el nostre món, i sobrevolant un espill del nostre món, que és com jo veig aquestes Ratlles de la vida.» (Jem C.) 

La veu de la memòria (3)

0

La
contralectura de l’entrada anterior fóra un altre discurs, perquè ara mateix, les diferents associacions del camp de túria, vivim si fa no fa les
mateixes condicions que fa deu o vint anys: tants pocs ajuts que no hem
notat el canvi amb la ruïna municipal i amb la ruïna institucional, perquè sempre ens hem hagut de valdre per
nosaltres. De l’ajut privat, amb una economia escassa, amb més idees que no
recursos, hem bastit una vida cultural ben digna. I és ara mateix, en aquesta
crisi profunda, que naixen amb més força tot de programes i activitats: els
joves, el Casal, el 9 d’octubre, la Coordinadora pel valencià, l’Ateneu de Benaguasil, el
cel de l’Eliana, l’Ateneu de Bétera, el mateix Institut, i alguns blocs, com
ara de Llíria a Itaca, o Bloc per Riba-roja, que es fan ressó, per primera
vegada, d’allò que va passant a cadascun dels pobles i va conformant una realitat
comarcal com no havíem viscut.

Del no res i d’aquelles cendres de país que havíem de construir, l’aposta de l’associacionisme és per la
il·lusió del primer dia, per continuar consolidant-nos dins la comarca, el camp de
túria, com una comarca viva, entusiasta, de molt de coratge.

Per
la música, pel Consolat, pels pollastres Planes, i la resta d’empreses que
vulguen col·laborar a trobar l’esperit que ens cal i alguns proven de
robar-nos (amb els tancaments de TV3, les línies en valencià, Gandia TV o Acció Cultural, el pp aposta pel genocidi). 
No
totes les inclemències són involuntàries, i la consigna política de l’extrema dreta que representa el PP dins Europa, és obrir una nova guerra per tapar imputacions, il·legalitats, amiguisme, frau, i robatori diari a la caixa dels valencians. 

Malgrat la follia, doncs, l’institut va bastint amb comptagotes un programa amb garanties. En col·laboració amb l’Ateneu de Bétera, ha començat el cinema a la fresca, l’Estiu Lumière, amb PaNegre, i avui presenten Les Ratlles de la vida, de Raquel Ricart.

Sense defallir.