Ulisses20

Anit vam ser a l’Alcúdia, la Ribera. Vam arribar pels volts de dos quarts de set i vam fer un passeig, de la casa de la Cultura a la sínia dels afores. Ens vam sorprendre gratament per tantes placetes acollidores. De fet, eren ben reblertes de gent, entaulada davant un café o un refresc. En aquest país encara n’hi ha gent que berena. Encara la llum del dia ens afinava el viure de poble, pla i seré una vesprada de divendres, amb carrers estrets i cases amb façana que fan goig de contemplar. Però si n’hi havia res que ens va copsar i sorprendre era l’ús de la llengua. No recorde en quin dels discursos, la del president del Bloc de Progrés o de la pròpia batlle, que afirmava com ens agrada de ser de poble, als valencians, de garantir que som de poble i això és una categoria elevada i noble com no n’hi ha. Anit vam passejar per un poble valencià sens dubte, i la llengua d’ús de tothom que vam sentir ho confirmava. No era aquella idiotesa de la “nostra” llengua, era la llengua dels valencians. Sí que recorde això, ho va dir el president del Bloc de progrés Jaume I, Paulí: «parlem valencià, que segons Fuster, és la nostra manera d’anomenar el català ací al sud.»

Només una vegada, en tot aquell passeig de carrers estrets i placetes que caben en un pam urbà, vam escoltar una iaia que gronxava el nét en un parc, amb una cançó de rapinyar forastera. Això va encendre’ns el debat sobre la manca de cançonetes infantils pròpies, que hem perdut i ens han manllevat a colps de martell i càstigs més severs. No cal repetir com ens van prohibir la llengua, l’ensenyament i l’educació, en canvi d’adoctrinar-nos i empeltar-nos de cultura aliena colonial. Entre més pèrdues, amb tants anys de prohibicions i substitucions, és difícil ací al sud trobar un cançoner valencià, perquè els anys del franquisme i de dominació espanyola ens han arruïnat la riquesa cultural de les cançons populars de bressol, de jocs de Pasqua, de Nadal, que fins i tot les iaies no recorden com cantar als néts si no ho fan amb una llengua forastrera… Enmig de la discussió vam arribar-nos a la Sínia on ja es preparaven la muixeranga els negrets, els cabuts, els balladors, les dolçaines i els tabals, els dimonis… La cercavila va començar de nit, i va anar fent un recorregut de retorn amanit de tradició festiva: correfocs, danses, balls, muixerangues… Tot plegat per acompanyar la flama de la llengua que baixa del Canigó cada any per dir–nos, ep, som ací, som vius, i no ens rendirem, ni davant espanya ni davant tants inútils com la representen, de casa nostra fins i tot. Per cert, de tot el recorregut, només en aquella plaça on hi ha la casa dels llauradors, una dona que simulava de ser-ho, però pobra d’esperit i d’ànima, va insultar les quatre barres que portaven els membres del Bloc al capdavant del passa-carrer.

A la casa de la Cultura vam arribar tard, a dos quarts de deu passades, i els dos discursos ja van dir-nos per què havíem vingut: la llengua, la identitat, el país, el combat, ser de poble i sentir-nos a casa, i un esperit de defensa de tants atacs com rebem de dins mateix, que caldrà mantenir-nos ferms per anys i anys. És en aquesta capa tan fina que tenim uns quants milers de valencians, que treballem incansables per mantenir la flama viva, la llengua, la identitat, l’escola, la dignitat de ser… Però ves que la capa és finíssima, que no val a badar.

Vam rebre la distinció Joan Fuster, la gent de l’ateneu, que és una litografia numerada de Manolo Boix, un regalàs, que penjarem amb un respecte profund allà a la plaça del Mercat. Gràcies, doncs, al Bloc de l’Alcúdia. La feina que feu, fa lo manco trenta anys. Per molts anys!

l’1 d’octubre de 2017, les Cases d’Alcanar, encara si clarejava en un dels carrers, en una majoria era fosc i ja començava a haver-hi moviment.

Vaig viure un dels dies especials de la vida, perquè catalunya, una majoria dels seus habitants, havien decidit de participar en un referèndum per la independència que, es demostraria després, va ser una festa, un jorn de goig, i de sang i violència també, perquè espanya va enviar el millor que té, que és l’odi a la democràcia, i una violència fora mida que s’acarnissà contra innocents i gent que demanava drets i llibertat, el dret de votar i triar. Espanya és un sac feixista que no falla en els moments cabdals i en la resta dels altres.

El que va passar després ja s’ha explicat molt, moltíssim, i el que vivim ara no cal explicar-ho amb gaire detall. Tot plegat ho va avançar un home que vivia tancat en una ambaixada feia anys, perquè els estats violents el perseguien per denunciar la veritat. Entre més salms, Julian Assange va vaticinar que allò que el món faria amb catalunya tornaria amb escreix multiplicat per mil al món. Aleshores, en canvi de la llibertat, de més drets, de més democràcia, van venir Putin, Sanchez, Ayuso, Trump, Macron, Mazon, Netanyaho, els jutges i els militars espanyols i tota la fila de botifarrons feixistes vestits del segle XX i el segle XXI, tots sense excepció van empényer el món cent anys enrere: repressió, manca de drets, de llibertats, morts, i un calvari de despropòsits que cada dia ens mata a depressions col·lectives.

Només val veure algunes notícies en llevar-nos, en tornar a dormir, o anar al gimnàs, o mirar avant o enrere: el món ha perdut el cap, i una majoria de veïns de diversos països han preferit de deixar-lo a mans de sangoneres, assassins, corruptes o aprofitats. Els borbons encara hi són, ves si el ciri i la processó se’ns farà llarga.

En l’àmbit local, després d’onze mesos manifestant-nos per reclamar la dimissió del pp valencià, la pocavergonya els penja d’ací i de més amunt, perquè com no n’hi ha respecte ni responsabilitat política ni dignitat, l’afer és un brou dels pitjors instints de la humanitat. Si després de 229 morts, un dia que el màxim responsable no era al lloc que corresponia, no troba suficients raons de dimissió, per què la resta de mortals hauríem de responsabilitzar-nos de res?, de res de res?, de passar-me un semàfor en roig?, de pixar a la porta d’una església?, de robar en un supermercat?, d’enganyar a hisenda?, d’agafar-me una baixa perquè els pets no me fan pudor?, de pegar-li foc al bosc?, de passar cocaïna en un asil de monges?, de robar la dama d’Elx als espanyols?, quina barbaritat o exemple podríem inventar que superés 229 morts en un sol dia, sinyors del pp? És la realitat valenciana més cruel i pepera i ves si  fa anys que som a mans de gàsters.

Escriure sobre la fava de la corrupció, la idiotesa funcionarial, la prevaricació judicial, o de tant com roben els borbons, no afig ni treu temperatura al canvi climàtic. Sí que n’hi ha de canvi d’aquests, però de canvi polític que faça net, d’això ni pensar-se, ni en somnis ni il·lusions ni res de res.

L’1 d’octubre de fa vuit anys vam viure un jorn indescriptible, d’una màgia pels drets com no havíem viscut en directe, malgrat espanya i la seua ràbia. Ara són les manifestacions a València cada 29 de mes que ens mantenen vius i combatius, però sense la màgia, ni la llibertat de ser, de fer possible els somnis, Ara que vindrà el 9 d’octubre potser… i dic potser que… som a nou dies.

Hem vestit l’Ateneu per rebre demà la Nit més especial que commemora el natalici del poeta Estellés. Hem penjat uns quants versos de les parets, les metàfores, el goig sublim dels mots, la llengua encesa. A l’Ateneu fa anys que vivim aqueixa nit com un regal, un homenatge sincer al poeta. Anit era València, Barcelona i unes altres ciutats d’Europa que el llegien. Uns altres pobles també ho han fet ja enguany, i uns altres encara continuaran celebrant-ho fins al mes de novembre, lo manco. Perquè són centenars de recitals, de poemes que es llegiran, de versos que eleven l’esperit poètic d’aquest país, malgrat tantes dificultats ara mateix. Avui hi havia una nova presentació a  l’ateneu, del documental sobre el camp de concentració de Portaceli. Tornàvem a sentir les paraules del iaio Eugeni Pertegaz, un dels pocs testimonis que va enregistrar què va passar, i aleshores recordava el poeta estellés que explica en els versos els morts a Paterna, assassinats pel franquisme, milers de morts que encara no han sigut reconeguts per espanya, aquell estat tan fidel al feixisme i als borbons. Els morts de Paterna i del Carraixet, la mort del rector Peset, de tants mestres innocents, del poeta Hernàndez, la mort de llauradors, obrers, anarquistes… que el poeta va saber convertir en versos de dol i de lluita, amargs i profunds, demà doncs llegirem el poeta al corral de l’ateneu i continuarem aproximant-nos al canon universal que mereix. Ja voldríem tot de joves al públic i de lectors, i mestres, i directors d’escola, enlairant els versos i la lectura. Uns quants centenars de versos i de joves, i de vells, capaços de fer seu el poeta de Burjassot.

Després de la lectura, soparem, i en acabant de sopar, viurem l’actuació de Tomàs de los Santos.

L’escola ha fet cinquanta cursos; el primer el 1975, encara viu aquell criminal. Tants anys d’ensenyar a llegir i a escriure, i encara uns quants que oblidàvem què era important, o més important, com ara ensenyar a llegir i a escriure. Un sopar de famílies i mestres, i una benvinguda amb la nova d’Algemesí: la muixeranga és un luxe, un èxit assegurat de la festa. A pocs dies de viure l’any de la Gota freda, l’escola commemora tant de camí fet, per la llengua sobretot, per ensenyar i fer bones persones. En el debat de pares i exalumnes, la nit de la nevereta, era aquest tret el més destacat, que som una família i que els xiquets viuen l’escola amb goig, Després, amb l’adolescència, uf, el festeig es torna agredolç, pobres els joves adolescents no tenen prou forats per veure el món i la queixa els fa perdre la il·lusió d’admirar-lo, un món gairebé redó com els melons de tot l’any, si ells són el melic aquells anys tan difícils que passen, pobres, quin remei, això l’adolescència en el món que vivim, que no facilita de cap manera el viure de ningú: caminem pel pedregar mundial de l’extrema dreta elevada a les quotes del cretinisme, impensable, després que havíem viscut un segle vint tan ple de desastres bèl·lics. Però l’esquerra ja fa anys que juga a fer de dretes, així que la idiotesa s’empara de tothom i els drets humans tornen a ser en risc, tant com els va costar de parir-los, als homes, d’acceptar-los, d’escampar-los.

Ves si serà necessària l’escola ara i sempre, ensenyar a llegir i escriure, fer bones persones, continuar aquest contagi de viure-la amb goig, gairebé fins a l’adolescència, com a mínim. Els mestres tenen un paper cabdal, com les famílies, naturalment, malgrat tanta objecció de consciència familiar, i tant de despistat com fa de mestre, o es pensa que en fa prou.

Per molts anys, Escola Gavina. Fermesa i convicció per continuar ensenyant.

Ací a Tortosa hi ha un carrer València, i un altre Montcada, i encara un altre Alfara… també n’hi ha un Pompeu Fabra, de la Sang, de Sant Blai, no n’he vist cap al mapa que es diga carrer Bétera, però hom diria i confondria que som en un poble valencià, una ciutat petita, valenciana, tan mediterrània com lluïda, amb riu i ponts i bancs per seure a veure passar aquell o aquell altre que torna del mercat, del forn, de la carnisseria. Vam venir un estiu, de fa un any, i demà tornarem, per a gaudir i per a conquerir el poble i els seus habitants. Potser que ens emportem també el riu, i els ponts, no tots, perquè no ens cabran al remolc, però ja farem per fer espai, per posar tantes coses com ens agraden, la llengua, els rètols d’alguns comerços, i demà just, bé en realitat en unes hores, ens afegirem a demanar la independència, ells i nosaltres, nosaltres la nostra, la independència dels valencians, que després ja farem o no les aliances més oportunes, amb els d’Alcanar i les Cases, sobretot, per comprar-los els plantons de nàvels i de lanes, els nulers, fins i tot les valències, sí, encara quedarà espai al remolc per posar-hi uns quants arbres més, i un cabàs de drets, malgrat que aquests són universals i no caldria venir a cercar-los al nord, però els valencians patim molta mancança de drets, i demà just, de fet en unes hores, la reivindicació ací al nord és de les més entusiastes en favor de la llibertat dels pobles, ves, qui ho havia de dir, la llibertat, sí, això que al pp, a vox, al psoe i a sumar, fins i tot als sindicats ccoo i ugt, els fa tanta por i si posen tant a la contra, tan a favor de clamar a per ells, sí, de voler atonyinar-nos a colps, aquests que avui acusen els independentistes d’insolidaris, just aquests polítics de pa i ceba. Ai, Tortosa, i l’Ebre, i l’aigua, i el delta, com ens agradaria de tenir més espai al remolc.

Menjaràs ungla perdurablement;

cagaràs ungla perdurablement!

sols seràs ungla. Seguiràs, encara,

i et menjaràs els dits amb avidesa.

De tu mateix a tu mateix, procés:

et menjaràs, et cagaràs, seràs

un munt indigne i natural, ah tu

dominical poeta, estúpid.

V. A. Estellés Mural I

Però espanya no ha tingut mai un poeta del sen d’estellés, cap ni un, així que ells voldrien apropiar-se’l, fer-lo seu, malgrat que estellés no era espanyol, ni ganes tampoc, gens de ganes de beure d’aquella aigua pudent tan quieta. Ni ganes d’escriure no tindria per aquell país capat, lladre de cultures i llengües i de segles que eren nostres, quan encara érem lliures.

Si hom repassa els poetes espanyols del segle xx, potser Lorca, si no hagués sigut assassinat pels espanyols, seria una comparança lúcida, de poeta popular, capaç també d’elevar la metàfora i la llengua: però aquest van matar-lo per poeta, i no sabrem mai si tots dos poetes, Lorca i Estellés, cadascú al seu país, haurien tingut comparació… Així que espanya ens té l’enveja i la ràbia i nosaltres tenim un tresor propi, malgrat que ells ens el voldrien robar, o ignorar-lo, perquè el món veuria de què som capaços, nosaltres. Aquell poeta nostre.

No és gratuït que en pocs anys, després de la idea brillant de Josep Lozano, hem convertit Estellés en el poeta més llegit públicament, m’atreviria a dir d’europa, si exceptuem  els poetes russos, no ho sé, perquè cada any convertim el carrer en un auditori extraordinari, malgrat que venim de la insuficiència lectora, de l’animadversió als llibres i un rebuig conscient i provocat a la literatura dels escriptors catalans per una part de la població, atiada per polítiques de l’odi a la llengua i la cultura, que amaguen un odi intensiu a la democràcia i a la llibertat dels pobles.

L’herència franquista espanyola continua el setge contra els drets humans -aquests dies mateix el criminal mazon insultava a través dels mitjans contra la llengua, com ho fa contra l’escola, contra el país, amb una amenaça que és una declaració d’immoralitat. Es pensa que encendre uns quants valencians contra els països catalans farà oblidar la seua conscient i voluntària pràctica política que va provocar tants morts l’any passat. Ni oblit ni perdó, criminal.

La Plataforma cent d’estellés va animar l’any del centenari amb un calendari d’activitats lluït, d’una força col·lectiva i entusiasta que va superar amb escreix l’expectativa inicial, es van fer nous llibres i antologies del poeta, entre més una de ben especial de Jaume Pérez Muntaner, una tendresa oculta, que ja pagava tot l’esforç esmerçat durant tants mesos, ara caldrà continuar la feina: de primer continuar la lectura d’una obra completa immensa, tan grossa que és normal que puga ser desigual, per guiar els objectius de la fundació i la càtedra, malgrat que això ja no dependrà exclusivament de la societat civil. Ací la via política, la de les decisions institucionals és necessària, i per això els valencians ens haurem d’espavilar, no només per la lectura, sinó per la política, res de fàcil amb el nivell intel·lectual d’uns quants candidats a curt termini.

Els matemàtics aseeguren que el 4 de setembre de 2025 és un nombre quadrat.

Però el jorn també és un número poètic, cap i cua, si fa 101 anys del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés. En arribar setembre, molts valencians ja ho saben, comencen tot de celebracions homenatge al poeta, lectures, recitals, concerts, exposicions, audiovisuals…, enguany, gairebé tan intensament com l’any passat, quan vam commemorar el centenari a bombo i plateret malgrat l’oposició del pp, la caspa franquista que governa la generalitat dels valencians, un insult diari als mateixos valencians i a les institucions que haurien de garantir-nos una dignitat mínima, però la democràcia té aquests defectes, entre més que poden arribar a governar escapularis antivalencians… Així que més valdrà posar-nos valents i vestits de combat per tornar a traure el poeta al carrer i a les places com ja fa anys que passa, perquè només la societat civil, sense els polítics mediocres o enemics, salvarà el país i el portarà a la llibertat que tot poble mereix malgrat que diguen a espanya.

Ja n’hi ha pobles que han començat la commemoració pública, Montcada per exemple; demà serà Olocau, que obri amb una exposició a la Torre de Pardines, a la Senyoria, i Benaguasil que farà un concert diumenge i un sopar a la fresca. Bétera farà el sopar el 27, i tot el país farà festa i llegirà versos i ens retornarà l’ànima malgrat la foscúria mundial i el dol que patim els valencians fa gairebé un any a mans d’un criminal mazon incapaç de la responsabilitat i la democràcia.

“Jo he vist, un jorn, amb gran dolor de l’ànima,

amb fondo horror, el cadàver d’un riu.

[…] recorde el cos eixorc d’un riu al Sàhara.”

V. A. Estellés llibre de l’aigua, Mural del país valencià, obra completa IX

Ja no cal repetir com de magnànim és el poeta, la vàlua dels versos que ens ha deixat, per elevar l’herència dels valencians en un cel infinit, entre l’olimp dels grans escriptors del segle XX, Estellés depassa premis nobel o pulitzers o posa el nom dels premis que imagines, en canvi d’haver patit per anys i anys el setge de l’extrema dreta i encara ara l’insult d’un estol de criminals de dubtosa evolució natural. Estellès és viu a través d’una poesia elevada, culta i popular, d’una metàfora rica tan extraordinària com senzilla, comparable a aquell Miró síntesi o al mateix Picasso universal. El sentit de tornar al combat d’exposar-lo, de mostrar-lo cada setembre, de llegir-lo cada dia de l’any, ha d’ésser per als valencians un deure decisiu, bàsic però fonamental com respirar o estimar la cultura. Fins que el canon estellesià siga universal, com la fundació estellés, o la càtedra, o una universitat major.

El 4 de setembre serà doncs el jorn dels valencians en favor de la poesia, si la cultura és coneixement identitat i passió, com aquell jorn de Joyce, o el jorn d’aquell poeta irlandés o el jorn Woolf: hem vingut doncs a celebrar, a llegir, a fer gran l’escola i el país, amb l’ajut d’un estellés immens.

Despús-ahir vaig ser en un dinar de celebració per l’escola. L’escola ha fet cinquanta anys i en uns dies desplegarà tot d’activitats per convidar tanta gent com ha passat per aquelles aules, entre alumnes i mestres. Un equip de disseny n’ha fet el motiu de la commemoració, però potser que calga aplegar també tanta feina dipositada per ensenyar, per creure en un projecte educatiu que havia d’ésser un model d’escola del país, en favor de la llengua, de la identitat i la defensa del territori. La cultura ha sigut una part fonamental, i tants protagonistes com l’han feta possible, durant el segle XX. Un ensenyament particular i ferm, irreverent davant la caspa o l’administració durant tants anys antivalenciana i contraescola. N’hi ha hagut diversos intents de desestabilitzar-nos, de banalitzar els continguts, la fermesa de qui som, de voler assenyalar-nos com una escola qualsevol, fins i tot com un equip que no sabia ensenyar, ves on arribava la provocació per aterrar-nos o fer-nos caure en la vulgaritat o el conformisme acrític i complaent, fins i tot en uns moments que va governar un equip a la conselleria que hom diria còmplice d’allò que volíem o somiàvem. Ca, més pellorfa que dacsa, no us els creieu, perquè la realitat ha posat cadascú a lloc. L’escola cooperativa valencianista, entre més l’escola gavina, ha sigut ben necessària per obrir una via cap a l’horitzó d’una educació que ens havia de fer lliures, homes i dones de ple dret, tot garantint-nos d’aprendre i ensenyar amb rigor el coneixement, sense excuses, tot partint d’uns drets humans inqüestionables, de vegades remant contracorrent, d’amagat, perquè els nostres alumnes tingueren la millor formació, malgrat les retallades, els abusos administratius, la nul·la sensibilitat de la generalitat per l’escola, el descrèdit general d’una societat desmoralitzada o desmotivada. En cinquanta anys, hem passat de creure que teníem la llibertat a tocar, almenys teníem tot l’entusiasme per abastar-la, a renunciar gairebé sistemàticament a pensar l’escola, a caure en el desànim davant les dificultats o els mals de panxa constants que ens fa passar la política valenciana, sobretot la política educativa administrada per llastimar els mestres i l’escola mateix, i no us penseu que l’educació espanyola fóra millor, a mans de retors i incapaços, quin paper de misèria.

Ja ho deia Camús, mestres, combat i resistència fins a la victòria. Així que caldrà continuar fent escola cinquanta anys més, lo manco.

Entre els convidats, hi havia dones mestres, homes mestres, dones de la neteja, homes i dones del manteniment, dones de la cuina, el cuiner major, una fornada de mestres joves, mestres del primer equip de l’any setanta-cinc del segle vint, les fotos i les abraçades, el temps que no passa gratuïtament, però també hi havia una il·lusió viva i intensa en un equip jove per recomençar de cap i de nou. Per molts anys.

Dissabte 29 d’agost de 2025, concentració a la plaça de la mare de déu, a valència. El país que resisteix, encara, un país valencià viu i intens cansat de tants colps i tants càstigs que encara resisteix i crida i es defensa de totes les agressions espanyoles de cada dia. Que el pocavergonya de Mazon encara siga president dels valencians no és una decisió personal seua, ni dels valencians amics dels pp, no, és una decisió d’espanya contra els valencians mateix, el pp espanyol que no té substitut o un recanvi pitjor, o més submís als interessos espanyols de sempre. Però malgrat tot, els valencians resistim, i la mostra de la gent a la plaça, malgrat l’amenaça de la temperatura, o de la platja o dels viatges turístics, o de les vacances d’estiu, n’és la prova que som vius i encara no ens han matat ni l’ànim ni el coratge.

“el dol no fa vacances”, “la resistència dels familiars de les víctimes, no fa vacances”, “”la lluita del país valencià, no fa vacances”, van ser les tres primeres frases que va llançar l’organització aquest 29 per agrair-nos que hi érem, fent suport a les famílies de les víctimes de la gota freda, fa just deu mesos. N’érem uns pocs milers, aquesta vegada, perquè molts dels milers d’unes altres concentracions sí que feien vacances, tot pensant que ja ens trauran els altres, els pocs, en canvi que molts milers facen l’ànec i el joc de l’extrema dreta, d’amagar-se sota l’excusa de sempre, de deixar que uns altres ens trauran la pols i l’ensopiment. Aquesta lluita de les famílies i unes quantes organitzacions que els fan suport, és ara mateix el punt més viu i intens que tenim els valencians per reivindicar-nos, els 29 de cada mes del calendari. El sentit de ser i de mantenir-nos ferms, només que demana això, un colp al mes, ser allà a la plaça, a la ciutat, manifestant-nos per dir prou d’agressions, de violència, de burla, d’abusos, d’ignorar-nos completament.

Ens ignoren els uns i els altres, el pp i psoe, i la cortina de fum vox (que no deixa de ser una barreja esperit de pp més militars, guàrdia civil, església, jutges i borbonia)  perquè si els uns són còmplices del crim més gros que hem patit en anys, els altres són també actors de l’espoli que patim fa dècades els valencians, perquè ni els uns ni els altres no volen deixar de robar-nos la hisenda pública -que vol dir menys escoles, hospitals, menys atenció, més oportunitats per als joves- en canvi de destinar-la al putiferi espanyol de cada dia. I si no parem de pagar els draps bruts, la mala gestió, la política criminal, l’abús institucional espanyol, l’amenaça constant que patim perquè ells puguen viure de borbons o de funcionaris panxacontents, nosaltres ens hem de manifestar cada 29, sense excuses. No debades, 228 morts no podem deixar-los en l’oblit, com hem fet tants colps amb tantes coses, entre més uns altres morts.

Torneu i activeu el coratge, no perdeu més temps. El dol ni fa vacances ni posa excuses.

Aquest ha sigut un estiu de melons, de bons melons de tot l’any. Això ha alleugit la sensació de xafogor física i anímica. Un estiu de temperatures tan agressives no el coneixíem, o no el recordàvem, salvat només pels melons. Potser us semblarà un comentari exagerat o fluixot o temerari. Però els melons, que nosaltres hem comprat a Albuixec directament en una casa llauradora, han arredonit sopars i nits d’estiu que són més importants que no els viatges, o els dies de festa major. De tants com n’hem obert, de melons, no n’ha fallat cap, cap ni un, i quin de tots que obríem era més dolç, més una delícia, una fruita que pagava tots els finals dels sopars a la fresca. Estic convençut que ni Netanyahuuuu, ni Putiiiiin, ni Trumppppp ni tants idiotes que ens governen, no són capaços de fer silenci i repensar què fan, després de dues tallades de meló de tot l’any d’Albuixec, a l’horta nord. Impossible que volgueren continuant matant en n0m de déu, del dimoni o l’ateisme més racional.

L’estiu, si no és que ets mort a gaza o a kiiv, revifa raboses i serpotes, ves si n’hi ha per triar, i amb els anys la intensitat minva en quantitats insospitades. les circumstàncies, direu, i potser que tingueu raó, que un munt de casualitats enguany ha restat aquella alegria de qualsevol estiu anterior, no sé si cap dia d’enguany, d’aquest estiu del qual parle, ens hem estalviat bombes, morts a hospitals, morts de gana i una fam insaciable del govern d’israel de matar matar matar matar… Així com voldreu que, més enllà dels melons que us deia, res ens haja fet profit: ai, sí, pensem un viatge d’estiu; no, a l’interior, que enguany la mar vindrà de cadàvers, fem la vista grossa i agafem una barca, un creuer, un avió a amèrica, a l’interior que bufa no sabem què bufa, però l’oblit pot ésser menys dolorós. Fins i tot les lectures ajudaven amb el dolor, a oblidar-se’n completament de la realitat no literària. Els llibres i la lectura, sobretot Colm Toibin, que ha sigut la gran descoberta, l’estiu d’un segle, la lectura del mag d’aquest irlandés amb aquella papada pantagruel, però també Joan Lluís Lluís, els invisibles, tots som invisibles encara, a mans d’espanya, aquest estat corrupte com cap altre, tots ho som, tan invisibles com dependents. Tan submisos.

Aquest matí he volgut posar una denúncia a la policia municipal, una altra denúncia sobre un fet que ja havia explicat unes altres vegades, però avui el trànsit de camions pesants amb graveres i formigó era tan exagerat, que no m’he pogut estar de passar a denunciar-los a tocar mateix d’on descarreguen aquelles tones de pedra i ciment: la policia municipal que m’ha atés, ves si li ha costat de passar-se a parlar-me en valencià, dona col, m’ha dit que ella no podia fer res, que aquella carretera era a mans de la guàrdia civil (!), ho ha dit així, i jo m’he quedat tan estranyat que només he pogut dir: però quan passen pel mig del poble, abans d’agafar aquesta carretera, aleshores, aleshores ella ha dit: sí, en aquest moment és responsabilitat nostra: què fan, doncs, que no actuen, ah, me diu, pose una incidència, però si ja n’he posada una altra, fa temps, doncs posen més, fins que li facen cas… i vostés, nosaltres?, vostés?,  el debat era tan improductiu, tan inútil i buit que he pujat a la primera planta a posar la incidència. aleshores m’han atés de categoria.

Sort dels melons d’Albuixec, encara sort, malgrat que els de la vuelta de bicicletes havien denunciat uns joves que els havien aturat el berenar uns minuts, per haver convidat un equip amb nom del govern d’israel, còmplices de l’assassinat i el crim, aquests de la vuelta, malgrat que els periodistes espanyols remuguen i renillen, que no podem barrejar política i esport: i vosaltres, caps de merda, què feu cada dia que seguiu aquest esdeveniment que convida equips tacats de sang, ahir, avui demà, els de la premsa espanyola, ves si seran rucs, nos sabran que israel ha mort més periodistes que cap guerra anterior, gratuïtament i dolorosa. Les bicicletes, l’estiu, palestina, els melons, en unes hores ens tornem a concentrar en memòria dels dos-cents vint-i-vuit morts valencians, per demanar el cap de mazon, el mag, per bé que literàriament, encara.

«En la festa, com en l’estudi, cal una bona dosi de bellesa i un pessic d’avorriment.» ànònim, màximes del s.XVIII

Com en tantes coses de la vida de cada dia, ens fan por els canvis, fins i tot els més petits, perquè comporten reflexió, rebel·lió i decepció, si has d’acceptar que alguna cosa no rutllava, pero que era millor així, la comoditat, el mal menor que somoure res, perquè has hagut de menester introduir els canvis ara decidits, t’has d’enfrontar a la fatalitat.

La torbació dels primers moments del canvi es tornarà més endavant, amb els anys, una riota i un gest d’ironia en pensar que els canvis introduïts ara seran com costums i hàbits de tota la vida, com si haguessin sigut així per segles i segles fins i tot abans de pensar-los. No vivim un temps present gaire líric, ni just ni ricot pel que fa a idees de progrés, d’avançar gaire en comportament moral, així que lluny del segle XVIII i d’aquelles llums i idees brillants, caldrà un sobreesforç entre els joves si volen conduir la festa major i elevar-la al goig col·lectiu que els dies més lúdics de l’any representen.

De primer caldria pensar, ara mateix un exercici extremadament complex, si hom observa el pèndol social i polític que vivim de reducció de llibertats, opressió o totalitarisme legal i judic¡al contra la justícia mateix. Pensar una festa que no atempte mai contra la bellesa —això implicarà eliminar coentor, i sobretot banalitat—, ha d’eliminar d’un colp la vulgaritat fins i tot en els moments extrems de la inconsciència festiva. Les idees noves, sense desestimar-ne cap fins que no n’apleguem cent o cinc-centes, faran per destriar un pla, que de bon principi tindrà tants detractors com no vulgueu comptar: treure’ns de la mandra, el cofoïsme, el confort i el si jo ho vull mai no ha sigut fàcil… Una altra batalla que caldrà regular, i atendre amb el coratge de les idees.

«La bellesa només agrada per un dia, si la bellesa no és útil.» marquès de Saint-Lambert (1769)

Exercici1. En una llibreta de ratlles o quadrets o completament en blanc, feu dues columnes amb una ratlla vertical, i escriviu bellesa i lletjor, a sota comenceu per destriar què de la festa d’ara mateix cau en una de les columnes i què en l’altra. Feu l’exercici diverses vegades i en diversos moments del dia, cerqueu el consens d’amics i família, canvieu, reviseu, i després de diversos intents, en una pàgina nova, conserveu només allò  que hom diria que és d’una bellesa inqüestionable: compareu el que heu decidir amb un quadre de Miró o Picassó, amb una música de Vivaldi, un paisatge de Van Gogh o un poema d’Estellés, poseu els exemples que vulgueu però si la comparació de la bellesa de totes dues coses no us sembla adient, potser que haureu de fer un o dos o més canvis a les vostres columnes de la llibreta, fins que la tria final no siga incompatible amb les vostres anotacions finals.

De segur que us han quedat més coses que no pensem, en la columna de la bellesa, i encara molt d’espai per pensar idees noves, que no vulguen afegir vulgaritat ni brutor ni aquell individualisme egoista de la festa. Temps per endavant i una colla de caps amb cervell sempre ajudaran a reinventar una festa col·lectiva que tinga en compte el moment que vivim, el món i qui som, sobretot qui som, si no volem ser substituïts —què us penseu que pretén el pp quan contracta assucar moreno?

«És el poble qui conforma el gènere humà; allò que no és poble és tan poca cosa que no paga la pena tenir-ho en compte.» JJ Rousseau (1762)

En la mateixa pàgina on he copiat la màxima de Rousseau, n’hi ha una altra de boníssima molt brillant, ara de Voltaire: «la política té la seua font en la perversitat més que en la grandesa de l’esperit humà.» (1883) S’adiu perfectament al moment present nostre, local i global, perquè la política que patim és feta de perversitat, ordida per aprofitats i incapaços que de primer desestimen la grandesa del poble (!) en canvi de planificar polítiques que promouen la desigualtat, la pobresa i la mancança total d’actuar pel bé comú. En la festa major, en general, i en la nostra en particular, tot això es produeix de manera multiplicada, que hom pensaria ‘però on caram hauran estudiat aquests, com és que ningú els ha triat a compte de beneficiar quins esperits tan idiotes.’

Una part important de l’ideari de la festa major és a mans del govern local, esclau també del govern de torn de valència, esclau d’una dreta pudenta, antivalenciana i corrupta fins al moll. Així que no podem esperar gaires miracles, en el tomb que hauria de pensar-se per la festa, si no és que els joves macips o majorals voldrien agafar el bou per les banyes i decidir de guiar-nos amb intel·ligència… Ara, ni l’una cosa ni l’altra serà senzilla, ni voluntària, ni exempta d’una batalla pel discurs i el debat que portarà les passions més profundes de cadascú…

El confort i el conformisme col·lectiu tenen una avinguda sencera per caminar amples i ferms. Però la rebel·lió és també en poder dels joves, si no es deixen arrossegar per la tendència idiota de la dreta més recalcitrant: això és, pregunteu-vos si ens agrada de tenir el camp malmés, els camins fets un formatge de forats, el poble més runós de la comarca, els serveis més deficitaris, les brigades a mans d’incapaços i aprofitats…però fins a quan voleu viure en un poble de segona, joves?

Cal decidir-nos, evidentment.

«Digues-me, qui t’ha donat el sobirà domini d’oprimir el meu sexe?» Olympe de Gouges (1791)

Sobre el paper dels homes, majorals, i les dones, obreres, cap moviment feminista local o comarcal no ha dit ni escrit gairebé res. Així que, tret d’algunes converses afortunades o intenses, no n’hi ha sobre el paper res que examine el paper d’elles, sobretot, encara cinquanta anys després. Cinquanta, seixanta o setanta. Només l’any 1992 una colla de joves més progressista i valenta va voler actualitzar la festa i el paper d’homes i dones dins d’ella. Impossible. L’amenaça personal i col·lectiva contra la colla va ser d’una violència no vista, malgrat que hom pensava que ja érem en democràcia i podíem esperar-nos detalls més feliços -ja hem dit que la justícia espanyola no és justa, i si ho fora, l’herència franquista trauria el cristo gros de l’amenaça. Ho deixaré ací, i que els moviments de dones determinen res de nou o no, entre obreres i majorals. Uns altres pobles sí que han sigut capaços dels canvis.

-Mentrestant ens esperem, sobre la bellesa i l’avorriment, els canvis de la festa major només seran ficció o literatura.

*Les màximes o pensaments han sigut extrets del llibre de Martí Domínguez La llum de les llums, angle editorial

En ser l’any de la post, d’una post de fusta més llarga que ampla, no gaire grossa, podríem repassar la història d’aquells dies que les posts tenien un paper vital en la vida rural si més no, un paper necessari sobretot perquè tantes eines, utensilis i estris no eren encara ni en el pensament dels seus creadors: potser la post de llaurar, que hom posava darrere l’haca perquè el llaurador pugés a peu dret damunt perquè la terra s’estovés i quedés fina, plana, per plantar ceba o dacsa o fesol, era una post inventada al segle XVIII?, més properes la post de planxar i la post de llavar la roba, quan les màquines encara si eren una ficció, a tot estirar n’hi havia que tenien el bombo de fusta, de la post d’embotir les llonganisses, els xoriços, les botifarres un dimarts, els botifarrons en dijous, la post de portar les coques al forn, les cassoles d’arròs, la post de fènyer, la post de parar l’aigua a la séquia de terra, allà a l’horta vella, les posts del carro amb la travessanya, la post de protegir la porta de casa de la pluja intensa, la post de tenir cura perquè el gos no se n’eixira de la quadra, la post de rentar els budells amb la canya, la post de la porcatera gran, la post de la porcatera menuda, la post de separar els pollets dels polls ja fets, la post de tapar l’aigüera, la post que separava el paper de la carnisseria, la post del segó, la post de matar el porc, la post que havíem de posar si n’hi havia una festa grossa i teníem convidats a taula… com no voleu que renunciem a l’homenatge merescut de les post que ens protegeixen les façanes…

És el dia 22 d’agost, fa deu dies que van començar festes, i encara pengen en algunes façanes les posts ben plantades al carrer, per a reconeixement d’un ajuntament quincalla: apareixen noves, cada dia n’hi ha, que parlen d’això i d’allò i de rompre a criticar com de malament treballen (!) al govern local: i ara passa que nous veïns s’han plantat finalment i no trauran les posts: pel que sembla que diuen que han dit, els mateixos regidors responsables (!) voldrien que els veïns s’encenguérem en flama contra ells, acusant-los d’incapaços, d’irresponsables i encara coses més lletges, així que ells ja tindrien l’excusa per presentar-se davant el poble, un poble de  joves i de colles coeteres, com a víctimes d’un complot de nacionalistes grenyuts que voldrien eliminar la tradició de la festa. Aquests incontrolats, segons l’ajuntament del pp  -que s’aguanta per la post que els deixa la urbanització dels rics en canvi de milions-, tindrien la culpa de treure la cordà i la coetà allà a la vella vaqueria dels Morla, a tocar del cementeri, perquè diu la normativa europea que els coets no poden amuntegar-se, ni llançar-se contra negú, ni enlairar-los contra les façanes amb la intenció de fer un quadre abstracte, ni es poden llançar a menys de cinc-cents metres d’un espai amb arbres —el calvari, ca Nebot, l’albereda—, ja saben els regidors que no compleixen la normativa, ni l’europea ni cap altra, però això els la bufa, com els la bufa la festa als monyicots de mas camarena, que per cert, també seria un bon espai per organitzar una coetà nova, amb una o dues cordes, sí, allà sí que es xuclarien els dits, de vore’ns llançar coets contra les cases dels ricots: uns altres veïns asseguraven, en un berenar on ordien un pla diabòlic, que el pp voldria la majoria absoluta per no dependre completament dels rics de camarena, que aleshores en comptes de donar-los els diners a ells, en tindrien per pagar les hores dels treballadors, per pagar el muntatge i els desmuntatge de les posts, per pagar tant com deuen, que d’això faran un ple i ho explicaran al detall…

Pel que fa als camins de l’horta, els camins del Pla, de l’Assegador, de Sant Ramon, el camí Alcubles, el camí de Llíria, de Benaguasil, i tots els altres camins que naixien d’aquests de principals, l’ajuntament no té  gaire bones intencions, així que els llauradors que es compren el dimarts les faixes, els ungüents, les fregues, perquè els colps els bots, de tants clots i pocavergonyes que ens governen  no ens estalviaran ni els dolors ni els parts, i encara que uns quants homenics llauradors lluesquen la bandereta a l’espillet del cotxe, us la podríeu penjar del pal de paller del mig, per evitar-vos de pegar en pedra o fer mala sang… Ho expliquem perquè en arribar a casa després del treball al camp, els homes s’hauran d’allitar en una post per deixar l’esquena recta i adolorida de tant de passar clots i fatigues. Manta vegades, els homes dormien sobre una post, i les dones, però tots dos junts, no, perquè aleshores la cosa passava per incòmoda, si hi havia a la vora un matalàs de llana de molls o de pellorfes.

[continuarà]

Però com de poca cosa n’has parlat de les obreres, home, en aquestes cròniques de la festa, si tenen aquella feinada sens fi; i ves qui els diu que són importants, Ramon Llull, el gran gegantot nostre del coneixement més ample i complet: «car en axí com lo creador és noble e ple de tota saviesa, en axí la obra vostra és bella e ordonada.», en referència a la feina de l’obrera, o de l’obrer.

Al voltant d’una taula de festa, després de dies i tants plats diversos de coques, arrossos, orelletes, mel, amanides, de beguda abundosa i una calor sufocant com feia molt i molt…, no, perdoneu, era una calor que no coneixíem, perquè el canvi climàtic enguany ha fet un pet de temperatures elevades. Doncs és així que amb tants de condiments saborosos, les idees estrambòtiques apareixen plogudes de baix per amunt, a l’inrevés, de llevant a ponent, de sud a nord, i la festa semblarà un zum-zum de llums i llamps: arribem fins i tot a parlar de sis obreres, dues de fadrines, dues de casades i dues de viudes… ah, en això ningú no hi havia caigut encara, que fem amb tantes dones viudes que voldrien fer la festa per compensar tants anys de martiri o matrimoni o ves a saber. Doncs, si demà posen a la post de l’ajuntament una llista de dones viudes voluntàries que vulguen ser obreres, veureu l’èxit de la comesa, que faltarà post o llapis llarg per anar escrivint els noms de tantes dones queferoses…

Voleu dir que tants dies de festassa, i elles no s’avorreixen gens, gens ni miqueta?, ni un segon, avisen, confessen, que fins i tot n’hi ha que pateixen des del primer dia, que la festa s’acabarà i ja no seran les actrius principals, donaaa, tants dies com tindràs per gaudir, no comences a plorar el primer dia! I ella, ja la primera nit, quan és sola a casa damunt el seu llit, desvestida i a penes amb un parell d’hores per descansar, plora sense consol, plora, plora, plora pobra, plora com una magdalena, com una dona que ja no tornarà a viure aquell primer dia, ni el segon, ni el tercer, perquè cada nit el desconsol serà més gros i cada nit farà aquell paper de torna a per més, un poal ple de llàgrimes.

Però i les obreres viudes, quin paper tindran a la festa, elles?

-Potser que podran substituir el paper de les joves, en consolar-les cada nit, a prop d’elles, mentre dormen i descansen una mica perquè estiguen fresques de bon matí un altre colp per començar les desfilades, els balls, les voltes i les tornes, sí, el consol de les joves fóra un paper que s’escauria a les obreres viudes. Agafar-les de la mà, explicar-los que el món a fora és real i cruel, però que no han de patir, perquè elles ara són reines per uns dies, i encara després, molt després, un colp l’any, la mateixa vesprada de festa major, podran lluir-se de nou en processó pel carrer acompanyades d’unes altres joves i no tan joves que també hauran passat el mateix tràngol, ser obreres.

Les obreres viudes no tindran l’obligació de cada dia, no, no, tindran un ritme més tranquil i natural de dona viuda que ja ha vist el món i el món prou que ho sap, a més que tant de coneiximent natural les fa sabedores d’aquest tret de la viuda, que depassa en vida l’home, per anys i anys. A més, pel que fa als drets de la festa, hauran de ser tractades amb cura, perquè la seua fragilitat siga atesa com cal. Per exemple, els dos majorals més joves de la colla de festers homes, si encara només els homes faran aqueix paper i no s’esperen gaires canvis, s’estaran per elles una major part del temps de la festa; per exemple, que ara volen una camamirla, que ara un paracetamol, que ara voldria aventar-me perquè fa una calor que no m’aguante, i aquests joves tindrien un tracte delicat tan respectuós com una lliçó moral i ètica d’alta volada, en moments del dia més avorridots, abans o després dels dinars abundosos, els llegirien textos breus dels grans filòsofs de tot temps, per exemple Voltaire, o Diderot, o fins i tot Beauvoir, res de torbar-les amb Niestche o Kirckegard o aquell talòs de Kant, i en el cas que elles ho demanaren, perquè no sabeu com és d’esgotador tant de passeig amunt i avall pel poble, els farien un massatge de peus fins que agafaren un son lleu i tranquil que les transportés a una altra època, quan encara eren casades i els homes vivien amb elles, com?, que no que no!, que res d’això, em demanen elles totes astirades ben rígides com un fus, com una canya de batollar: ni pensar-ne, que no, que en tot cas pegarem una becadeta i avant, sense malsons.

No cal dir, o potser sí que cal, que les dones viudes tindran dret a gaudir de la festa com les altres quatre obreres, les fadrines i les casades, a ballar fins a la matinada, a menjar marisc i clotxina, de beure gins i de tenir sexe, si en demanen, només faltaria. I encara com acbaran el jorn mortes de cansament, no estaran obligades a oir missa cada dia, ni pensar-ho, que elles són viudes, però no són ni beates ni religioses, ni de l’opus ni de cap secta que vulga venir a missa cada dia, redéu quin calvari, com si fórem en el segle XIX o XX…

D’aquests dinarots de festes en què la conversa no manca, ni les idees brillants, fins i tot les no-idees no manquen, amb els vins i els licors i les cerveses a dotzenes, doncs n’hi ha també qui parla d’una nova idea d’obrera, de dona que se n’encarrega de portar a fi una obra bona, i d’un nou home o majoral macip, home -si és el cas d’home- de fer tambe feines de voluntariat i ajuda i socors pel bé públic, sense ànim de lucre ni de recompensa de cap mena, però d’això en parlarem en un altre romanç…

–Ai que a la viuda tot li piula,  en canvi que a la viuda rica, amb un ull plora i amb l’altre repica! –aplegat del diccionari Alcover

[continuarà]

“Més alcohol, volem més alcohol, volem anar borratxos!”,

els festers posen la realitat del cant a dues mans, amb el gotet de plàstic i la festa que fa davallada, cap al límit de tants dies que no caben al calendari festiu. Un altre límit ha superat també els polítics de l’ajuntament, la dignitat, que han hagut de fer una segona crida, aquesta sense un paper o comunicat oficial, per demanar ajut a les colles coeteres: “veniu a fer de voluntaris!, salveu-nos el cul, després us ho compensarem amb subvencions i més coets!”. Els homes polítics de l’ajuntament, havien demanat a les veïnes de noranta i vuitanta-vuit, als de setanta-cinc i setanta, que s’encarregaren de treure les posts, a vore si eren prou valents… Els valents cauen de cul i el cementeri n’és ple, però les veïnes, pobres però més dignes que aquells inútils incapaços, s’han plantat. Així que avui, en resposta a la crida d’auxili, uns quants joves han acudit a la crida municipal del pp per traure les posts de fusta que encara penjaven, i encara en pengen algunes, gairebé deu dies després. Sembla la festa de les posts enguany la festa major. No són les posts de planxar, ni les posts del carro, ni la post del forn, o la post de llavar o llaurar, són les posts de protegir una part de les façanes, parets, portes i finestres, perquè els coets no ens deixen la casa ferida, a punt del plor, com si ningú tingués la culpa de veure’ns el carrer com una festa carbonera, ennegrida o banyada de sutja o ronya.

-Sí, volem el poble brutós, perquè preferim la festa a les vostres cases! -s’exclama un veí jove que no fa cabal de quant ens ha costat de portar els drets humans fins al segle XXI. Tu comences per fer-te intolerant contra el foc de la festa, o tolerant o no saps ja uè vols, i acabes per callar davant la impunotat dels altres crims, perquè un estat com israel continue assassinant un poble sencer mesos i mesos sense que el món s’atrevesca a retrucar-los el mal que provoquen per anys i anys, aquests jueus protegits de les potències estrangeres, còmplices també de l’assassinat, el genocidi i la burla a la humanitat i el coneixement. Sí, nosaltres som de festa major i allà al sud, a tocar del mediterrani nostre, van morint els xiquets, els homes, les dones, com si volgueren deixar-se matar gratuïtament, festivament, mentre l’extrema dreta dels jueus ho mira des d’un punt d’ironia: com en una pel·lícula de Hollywood, que també paguen ells, els mateixos jueus.

És veritat que els jueus són molt rics i tenen atrapades moltes de les empreses més importants del món, entre més les d’armes, les de decidir que poden matar en nom d’israel tants dies com vulguen, però sobretot a gent indefensa, que poden matar de fam, de set, de vida, qui vulguen, quants en vulguen i quan vulguen. Sembla que per ells, com que són el poble triat per un que va escriure un llibre com qui escriu un relat de ficció que es converteix en bestseller, doncs poden decidir la vida i la mort de la resta del món. Al segle XXI, ells fan de botxins…

Nosaltres som ara ací al carrer Gascon, res a veure amb aquell festival de morts… Ací uns altres veïns del poble han vingut a salvar els mobles de l’ajuntament que no es treu de les mans la feina, la gestió, la responsabilitat, ni de les posts, ni de la neteja dels carrers, ni del desastre dels camins, ni la contaminació dels ullals, ni és capaç de frenar el pas dels camions de gran tonatge per dins del poble, així que ara van decidint de demanar ajut a voluntaris i amics, perquè els contractats de la brigada, que n’hi ha més de dos-cents, supose que jo no ho sé, han dit prou (això sí que ho sé), prou de fer hores i de treballar per no res (bé, ja sabem també el treball d’algunes colles municipals… però els majorals, macips, festers, que són qui haurien de arromangar-se de valent i ajudar, prefereixen passejar amb el gotet i el gin, res de tornar a aquella època en què eren els encarregats de les feines municipals, gratuïtes i més dures…

No té res a veure que una part del poble ja no viu la festa amb la mateixa intensitat, un colp ha passat el Gos. Hom diria que podríem retallar uns quants jorns en canvi d’aprofitar-los d’una altra manera. Supose que allà a les urbanitzacions dels rics, la festa major de bétera els la bufa completament, ells no passen ànsia pujant i baixant les posts, ni netejant façanes, ni passant fregalls i ruixant amb lleixiu, ni han de cercar cotxe nou perquè els l’han cremat en la festa del coet, ni han de patir perquè els passen pel centre de la urbanització les formigoneres o els camions de grava, només han de parar la mà, esperant els milions d’euros que el pp local els passarà en canvi de mantenir-los a l’ajuntament, mantenir-los i inflar-los a regals perquè els veïns del poble els paguem els vicis, els bàsics i els altres, els serveis, i la seua festa particular, allà al camí paterna, o pegant al golf, espavilats i llestos i sangoneres, aquesta forasters que ens trauran la festa amunt, sense tocar vores fins al cel.

[continuarà]

i ara, la part publicitària de la crònica, segons l’Alcover Moll, el diccionari que hauríeu de tenir enllaçat permanentment al vostre mòbil, joves

1. POST f.
|| 1. Peça de fusta més ampla que gruixuda; cast. tabla. Lo fuster fa de la post qual forma’s uol, Llull Cont. 15, 9. Axí com hom gira una post de so que va damunt fa hom anar davall, Llull Cont. 308, 20. Jaure en terra dura e sobre una post, Sermons SVF, i, 167. Quantes posts sangonoses surar sobre la mar, Scip. e An. 58. Li tapen es dos portals forans amb posts, Alcover Cont. 97. Post de fulla: la que es talla uniformement d’un centímetre de gruix i de deu o dotze pams de llarg, encara que pot tenir qualsevol altra llargària. Post manresana: la que té dos metres de llarg per 15 mm. de gruix. Post de dotzena: la que té dos metres de llarg per 25 mm. de gruix. Post de setze: la de dos metres de llarg per 2 cm. de gruix. Post costera: tros de fusta desigual que queda a banda i banda d’un tronc després d’haver-ne serrat les posts bones. Especialment: a) La peça de fusta que serveix per a fènyer els pans o per a posar-los-hi en dur-los al forn o en desenfornar-los. S’anomena més particularment post de pastar, post de fènyer, post de fleca. Dos posts de pastar, doc. a. 1410 (Alós Inv. 12). Dos posts per portar pa al forn, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 419).—b) Cadascuna de les peces de fusta damunt les quals es posa el matalàs o la màrfega d’un llit. Llit de posts: el que té les dites peces. Llit de posts i bancs: el que té les posts sostingudes per banquets de fusta o de ferro. Dos lits de posts, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 183).—c) Cadascuna de les fustes que tapen el cup i damunt les quals es trepitgen els raïms.—d) Peça de fusta o de pedra col·locada horitzontalment adossada a la paret, a la xemeneia o a un armari, per a posar-hi vasos, plats, llibres o altres objectes (Camp de Tarr., Tortosa, País Valencià, Bal.); cast. anaquel, estante. La dita aygua e vin nèdeament e en posts e tovayles ministren, Ordin. Palat. 21. Ab unes posts de raiola e ges per a tenir les escudelles, doc. a. 1533 (Miret Templers 578).—e) Peça de fusta ampla i poc gruixuda que serveix en diferents oficis manuals per a posar-hi l’objecte que ha de treballar-se. Post d’embastar i Post de tallar (usades per les cosidores). Post de ronyar (emprada pels sabaters). Post de planxar (damunt la qual les planxadores posen la peça de vestit o la tela que han de planxar). Post d’escarnar, de ferrejar, de toscar, de pelar: la destinada a fer cada una d’aquestes operacions, en l’ofici d’adobador de pells. Post de rentar: aquella damunt la qual les dones posen la roba per rentar-la.—f) Peça de fusta plana per a aplanar la terra llaurada (Pineda, Ll., Urgell, Tortosa).—g) Peça de fusta que va col·locada verticalment a la part de davant i a la de darrera d’un carro, per evitar que en surti la càrrega.—h) Peça de fusta que servia de coberta a un llibre. Un missal romà de perguamí, ab posts cubertes de aluda vermeyla, doc. a. 1356 (Rubió Docs. cult. i, 176).—i) Peça de fusta pintada o per a pintar-hi. Cové que hom afigur en una post o en paper les figures, Llull Cont. 335, 29. Una post pintada ab la magestat de Déu lo Pare, doc. a. 1420 (Aguiló Dicc.). Una post per donar pau a la qual és pintat lo crucifici, doc. a. 1482 (BSAL, xi, 290).
|| 2. Cartell on estan representades les lletres o alfabet per a ensenyament dels minyons (Balaguer).
|| 3. Peça de ferro corbada que en l’arada mossa serveix per a girar la terra (Empordà).
|| 4. Post del pit o dels pits: l’estèrnum. Amb el cap jup, que es movia empès acompassadament per la post del pit amb les zumzades d’una lenta i ampla respiració, Ruyra Pinya, i, 84.
Loc.—a) Dur com una post: es diu d’una cosa molt dura.—b) Gras com una post: es diu irònicament d’una persona molt magra (Campdevànol).—c) Estar a les posts: estar de cos present (Valls).—d) No tenir un pa a la post: esser molt pobre, no tenir un cèntim.—e) Dur sa post en es forn: carregar-se la feina o les despeses d’una cosa (Mall.). «Encara en duc sa post en es forn»: encara en sofresc les conseqüències.
Fon.: pɔ́st (or., occ.); pɔ̞́st (val., mall., men.).
Intens.:—a) Augm.: postassa, postarra, postarrassa.—b) Dim.: posteta, postetxa, postel·la, posteua, postica, postiua, postarrina, postoia, postarrinoia.—c) Pejor.: postota, postot.
Pl.: posts, però es pronuncia pots.
Etim.: del llatí pŏste, mat. sign. || 1.

“Dotze parelles, mare, dotze parelles

que a la nit tenien les mans enceses” V.A. Estellés

ESPARDENYA f.
Peça de calçat que té la sola de cànem o d’espart; Ordenaren que les espardenyes sien ben feytes et sien de bon espart et que sien en cada espardenya XXVI punts et de sobre lo peu onze cordes et detràs al taló IIII cordes, et si en altra manera seran mal feytes et lo dit compliment de punts et de cordes no auran, perda les espardenyes et sien cremades les espardenyes mal feytes, doc. a. 1322 (Balari Dicc.). Per dos parells d’espardenyes pera dos sclaus, doc. a. 1550 (Miret Templers 580). Caminadora i blanca sa espardenya, Canigó x. Espardenya catalana: la que és blanca i cobreix el peu amb empena de tela. Espardenya envetada (Cat.) o espardenya de ramalet: la que es subjecta al turmell amb vetes o cordons. Espardenya vigatana: la que és envetada i de color negre. Espardenya de Valls: té set vies de veta per banda. Espardenya barcelonina: la de dues vetes; en alguns pobles, la de cinc tombs i veta negra. Espardenya tarragonina: la de cinc tombs amb la punta blanca i les vetes negres. Espardenya sencera: la de set tombs que tapa tota la mitja. Espardenya de cama alta: la que té dalts com una sabata. Espardenya bebé: la que té la corretja que va de banda a banda (Mall.). Espardenya de pinxo: la que va adornada amb un floquet. Espardenya rodona: la que no té corretja ni res que la subjecti. Espardenya d’un cosit: la que, en fer-la, cusen directament amb la sola (Mall.). Espardenya de dos cosits: la que cusen dues vegades, primer en l’empena i després passant les agulles per cada punt d’aquest primer cosit, l’uneixen amb la sola (Campanet). Espardenya russa: la que damunt el peu té dues peces que partint una de cada banda clouen enmig, on se traven amb capets. Espardenya tapada: la d’empena de tela. Espardenya de cara ampla: la que tapa amb l’empena tots els dits (Val.). Espardenya de careta: la que tapa el dit gros amb roba de cànem (Val.). Espardenya amb aletó: la que damunt el peu té un bocí de lona que tapa el peu i partint d’una banda va a embotonar-se a l’altra. Espardenya escotada: la que en lloc d’empena té una tireta de banda a banda (Pont de S.). Espardenya de capellà: és negra i molt coberta.

Refr.—a) «Com més espardenyes, més n’espenyes»: es diu quan un vol tapar una malifeta i quant més s’esforça per tapar-la més culpable apareix (Santanyí).—b) «Déu ens guard d’espardenya que es torna sabata»: es diu per al·lusió als nous rics o als qui es veuen enlairats sense mèrits propis (Eiv.).—c) «Els de l’Alguenya, una sabata i una espardenya» (El Pinós); «El rector de la Mata, una espardenya i una sabata» (Morella); «Els de Xirivella, una espardenya nova i una vella» (Alaquàs): es diu referint-se a gent descurada en la indumentària o en la netedat.
Fon.: əzpəɾðέɲə (pir-or., or., Maó); aspaɾðéɲa (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); əspəɾðə́ɲə (Mall., Ciutadella, Eiv.); aspaɾðénɛ (Sort, Tremp, Ll., Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi).
Intens.—a) Augm.: espardenyassa, espardenyarra, espardenyota, espardenyot.—b) Dim.: espardenyeta, espardenyetxa, espardenyel·la, espardenyeua, espardenyiua, espardenyona, espardenyó, espardenyoia, espardenyarrina, espardenyina, espardenyineua, espardenyinoia.
Etim.: derivat de espart.

diccionari català valencià balear, Alcover Moll

Els joves van poder fer el ball de Torrent, malgrat l’amenaça de la pluja, per bé que patien per les espardenyes de veta i pels mocadors. Hom diu que n’hi havia joves que ballaven bé, la jota sobretot, i uns altres havien d’entrenar per anys i anys per treure’n una mica d’estil. Entremig del ball, va arribar al carrer Gascon l’avís que els veïns ens havíem d’espavilar a traure les posts de fusta. Com? És veritat? El regidor encarregat d’això i allò deia que havien d’estalviar la gran despesa que significa preparar els dies de festa major, i la col·laboració del veïnatge és necessària. Uns quants funcionaris, de dins l’ajuntament mateix, el posaven verd i roig, d’incapaç i de pocavergonya, asseguraven: per tenir assessors alliberats no miren pèl a gastar el que calga, no sabem quants en tenen, ni què saben fer, ni els mèrits guanyats, però prous per tenir les famílies peperes alimentades amb diner públic. Una veïna que no es creia que allò no fóra una notícia falsa, ha pujat a l’ajuntament per assegurar-se’n que era veritat, que ens havíem de preparar les eines i els braços per baixar les posts de les parets i deixar-les ordenades en els cantons de carrer corresponents. N’hi ha veïns que s’hi han plantat: jo no pense baixar cap post, que peguen a treballar ells, que prou que viuen de nosaltres. I de no fer res… Un altre veí estava encés, i diu que li’n va dir de verdes i de madures, sense faltar-li el respecte: el regidor va penjar i aleshores la política de l’ajuntament es va convertir en un abús de desconnexió, si no ets dels que llepen i adulen. De nit, unes altres veïns treien les posts, i les deixaven al cap de carrer. Uns altres funcionaris -sempre anònims per evitar-ne represàlies- fan córrer la veu que van desbordats, i els crits i les males pràctiques són una cosa ja de rutina diària: nosaltres, per si les mosques s’havien fet tolerants al flit, hem començat a baixar les posts i amuntegar-les en el cantó corresponent dels números vuitanta-vuit i noranta, en canvi de començar una campanya perquè treguen la cordà d’aquest carrer Gascon i la porten a uns altres carrers voluntaris o al parc de darrere l’escola el camp de túria, ves si allà n’hi ha espai per a tirar coets i no cremar ningú. Uns altres funcionaris asseguren que ells no pensen fer una hora més del compte si no els paguen tantes com els deuen, en hores extres.

Passa la cavalcada de festa major fent l’indi, i els músics de la xaranga canten que volen més alcohol, que volem anar borratxos, ho canten en espanyol perquè l’efecte serà més directe davant la xicalla que els acompanya, és el nivell, sinyors, que no podem demanar més seny sense cultura o estudi, les veïnes de més edat fan rogle assegudes amb aquells cadiretes que són un carro de seguretat, i s’expressen amb ironia, sobre les posts, els coets, i la capacitat d’uns quants polítics que ens governen a colps de fotos, xarxes, i un equip de premsa que els fa el cul gros diguen que diguen. Elles han ordit un berenar de comiat de la festa, i d’agraïment a l’ajut de treure’ls les posts de la casa, sis dies després de viure a les fosques, sense corrent d’aire o possibilitat de pujar i baixar persianes.

Avui us he deixat una petita informació de l’alcover, sobre l’espardenya. De segur que n’hi ha moltes més, de formes diverses, de noms, usos i estils, només per aprendre’n, per continuar l’estudi i avançar en el coneiximent altruista de la festa i la tradició.

“Queia la lluna, sobre les sendes

mentre canten i ballen dotze parelles”

[continuarà]