Ulisses20

A tres quarts d’onze, com diu Mari, no n’hi havia ningú. Patíem. Havíem encés el foc una hora abans, perquè els pares trobaren aquell caliu. Els xiquets no tenen fred. Però no havia arribat encara ningú. Fotre, serà veritat! Començava a despacientar el desfici, però aleshores ha arribat la primera família, després la segona… Uff, ja sembla que arriba una tercera família, un carro, dos carros de xiquets, de bressol fins i tot. Aleshores a cinc minuts, això ja no parava, el corral de l’ateneu s’ha omplit fàcil, i després el corral de baix, i encara dins l’ateneu, sí, encara venien més carros i famílies, i aleshores DaniMiquel i els mamomúsics han fet la primera cançó, i patíem si  l’espai seria suficient: un pàrquing de carros de bolquers, i pares amb xiquets al braç i xiquets per terra, i la festa no ha parat fins a migdia, que era l’hora pactada perquè el furgó de música pegara cap als Ports. Entre cançons DaniMiquel animava a comprar llibres, a fer “gasto”, a ballar i cantar i l’obertura era una festa pels llibres, per la música, per les cançons de Nadal i la fira de l’ateneu, que torna que és un projecte viu intens amb un programa que fa goig, moltes famílies han eixit amb llibres, moltes famílies no han eixit sinó amb aquella música imprescindible de la xicalla, però tota pedra fa paret i els músics cap a Morella a tastar aquella olleta o corder amb creïlla i un deler que convidava a passar aquest fred del vint-i-u de desembre… Hem firat avui més de seixanta llibres valencians, que d’una altra manera serien no sé sap on, perquè els magatzems es van enfangar, les editorials, algunes llibreries, milers i milers de títols i volums es van llançar a perdre, aquesta fira de l’ateneu ajuda sobretot els autors valencians, les editorials, els il·lustradors, dues llibreries, i convida autors de primera a trobar-se amb els lectors… No podem estar més envanits d’aquest goig que convida a ser dels llibres, d’una cultura especial que s’aprecia en viure-la amb aquella passió apostòlica i racional dels mestres, que explicava Steiner, Zurriaga o Montaigne, i encara som en el primer dia, el primer d’un calendari de sorpreses i encontres necessaris com l’aigua… Benvinguts.

Al passadís, recolzat sobre la paret, dret, en un teatre a vessar de xicalla, de mares i pares que els acompanyaven, miràvem embadalits l’escenari on hi havia en Pep i en Martí Catani. Una mare jove, també dreta, recolzada a la mateixa paret, al passadís del mateix teatre a vessar s’exclamava amb etts i utts i ais, d’aquella màgia a l’escenari, tan plàstic, tan bell, i els xiquets eren un quadre d’amiració, abocats damunt damunt de centenars de bombolles de sabó de totes les grandàries, que suraven, baixaven pujaven volaven esclafien no hi havia sinó ulls embadalits en aquest regal tan solidari com profund que venia del nord, més enllà de Barcelona diuen, granollers, cardedeu el vallés, sí, tres homes i un furgó carregat d’estris i eines i poals i tubs de vidre i molt de sabó, com aquella roba que en necessitava tant, si havia de ser neta, una màgia, un colp de sort direu, però no, hi ha un munt de ciència ací, en aquest espectacle d’en Pep Bou, i idees i creació i colps d’efecte que fan exclamar-se els xiquets, etts utts ais, i també n’hi ha oh, molts d’aquests ohs redons que fan el goig després que havíem passat l’infern, o gairebé que l’hem passat, perquè encara hi queda molt de rastre. A través del Vicent, i del programa a Vilaweb de la tertúlia proscrita que dirigeix la Txell, em va telefonar en Pep: vull venir, vull baixar a València a admirar la xicalla, després d’unes setmanes tan dures. Aleshores ho vam amanir en un bot, perquè ens vam entendre com si ens coneixérem de sempre, en Pep i jo i nosaltres: vindré a regalar-vos una vesprada d’espectacle. Els xiquets no volien anar-se’n després, seguien abocats a l’escenari a veure si tornarien les bufes de sabó, la màgia de la física, com explica el matemàtic albanell, sí que n’hi ha de màgia brillant, de música, de llums, en el sabó d’en Bou, que fan que l’escenari siga de més a més un quadre plàstic, una pintura, un colp de tendresa viva per tots els xiquets que han tingut la sort, la bona decisió de ser-hi: l’òscar, el martí, en pep, quins tres que no han tingut el dubte de dedicar tres dies complets de la seua vida per tenir-nos atrapats una hora i escaig, dins una bombolla capaç de fer-nos oblidar la duresa de la vida en molts moments, de continuar encaterinant-nos per anys i anys, amb les esperances intactes. Per cert, n’hi ha cap pare que no haja tret el mòbil per capturar el moment? Quin regal, oh, deia una mare quan eixia, gràcies per això, em deia. I la primera mare jove, que encara era allà, encara afig, quina sort tenim, després de tot…

[la foto és del josep, aquest matí a l’escola, en directe xa, la màgia i la ciència de les bombolles… ]

«La humilitat consisteix a sostenir la vida enmig de circumstàncies la gravetat de les quals justificaria desesperar-se.» Final de l’article de Joan Ramon Resina de dilluns nou de desembre de dos mil vint-i-quatre.

Als valencians, que només ens salva del KO diari la campana de renàixer cada dia, la frase filosofal ens ajusta com la pana a l’hivern. Com un llençol de franel·la. Ves que tenim exemples per desesperar-nos, matí vesprada i nit, però ací que ens mantenim fidels, supose que per sempre més. La manca de llibertat, el despropòsit espanyol contra el nostre territori. L’assot del pp al govern de la generalitat, una infàmia política ordida per pocavergonyes, com n’hi ha a les diputacions als ajuntaments… som a mans d’inútils que provoquen incapacitat i mort. Ni així doncs no podem desesperar-nos. Mai. O gairebé mai. En la mateixa pàgina a Vilaweb, compartia Joan Ramon un article amb Assumpció Maresma, que també ens dibuixava l’infern en simbologia o personatges protagonistes on agafar-nos —sempre va bé tenir una corda que ens assegure, malgrat els descreguts o els nietzschians. Que no ho hem tingut mai fàcil, mai de la vida, ni a mans dels espanyols, ni a mans dels falsos valencians. Això ho supose. Però la desesperança tampoc no ho té gens fàcil, amb els valencians,. D’una altra manera faria anys que seríem morts, tots sense excepció. Sí, ja sé que no pintem una mona ni alcem una paella de mànec, però vet ací que encara hi som. Lluny o ben lluny del nostre ideal de llibertat, d’una independència necessària més que l’aigua, si no volem que ens maten un a un, o a centenars, com el pp ha fet amb la gota freda. Com el psoe faria si ho necessités. De primer són ells i les seues butxaques, després ells també. I els valencians a traure fang i a engolir-ne, tot en un dia, en una vida acompanyada dels paràsits que ens ha premiat el cel i l’infern de la bíblia. Ni per a cagar no som lliures, si ens haurà tocat el brou fred i el paper aspre. Però de desesperança no en volem ni gota. Sobretot perquè ara mateix, la nostra vida, la dels valencians, un colp el llop se’ns ha cruspit, ni caçador ni tisores per obrir-li la panxa, ni pedres per bescanviar-nos. Final del conte. Ara, de desesperança, ni gota. Sostenim la vida i ens sostenim, per anys i anys, malgrat la gravetat de les circumstàncies. Avui he passat per Picanya, pel barranc, pel polígon, per la via, pel passeig de la primavera… I tant que la realitat ens ha tocat per desesperar-nos. Però ves, demà un altre dia… i un altre un altre més. Amb la humiltat de saber-nos lluny de la llibertat, l’única raó que ens sosté humans.

Dilluns vaig veure zoom a àpunt, la televisió que de tant en tant sembla que vol fer bona televisió, amb detalls que se’ls escapen (conscientment), que no ho podem tenir tot, malgrat que ho demanem tot. El viure de l’horta amenaçat, cada dia que passa. Ja havia escrit fa més de mil dies (per dir-ne una quantitat a l’atzar) que l’horta si fóra a europa -no penseu l’europa que espanya apunyala de continu-, si l’horta fóra enmig d’europa, seria un indret tan conservat com el museu impressionista de parís, el camp de florència o aquella ciutat universitària de l’oest d’alemanya, una joia estimada, preuada, amb tot de recursos i idees. Però ves que l’horta no és la xampanya, és a València, que vol dir a mans d’espanya, poca broma ací, i per tant que hom pot enrunar, insultar, amenaçar i fins i tot apunyalar. De l’exquisitesa  del seu paisatge, dels camps, de les varietats, dels homes i les alqueries, de les séquies, no en parlaré ara, només me’n fotré de les amenaces constants dels depredadors, el pp i el psoe, que amb l’excusa d’enriquir els amigots, els refillets, i de pas untar-se les llesques corresponents de la invitació, no paren de cercar maneres, subterfugis, mangarrufes, trampes i paranys per pegar amb bala, amb civils, amb pales i excavadores, amb pistola, contra els homes i dones que l’habiten. Aquests partits criminals, no només no ajuden, ni faciliten, ni inverteixen a l’horta, damunt l’amenacen de mort constantment. Els uns i els altres, i en el programa de dilluns ja vam veure el psoe com disparava, el mateix partit que ara s’ompli la boca que no ens abandonarà, que serà ací amb nosaltres després de la Gota, per al que calga. La mare que els ha parit, amagueu-vos fondo i agarreu-vos la butxaca, si diuen per al que calga: si són lladres, ens robaran, si diuen què, ens degollaran, ens faran dins d’un sac i ens colgaran, pel bé del seu futur miserable i incapaç.

L’horta és vida, valencians, i per això aquells partits espanyols no poden sinó amenaçar-nos de mort un dia i un altre i encara un altre més. Encara no entenc com àpunt va permetre aquell adolescent botifler amb la bandereta al canell, incapaç de parlar la llengua del iaio i encara burlar-se’n del seny que aquest mostrava, ves quin tararot d’exemple fa passar la televisió dels valencians per bèstia grossa.

Però els alcaldes, del psoe i del pp, a construir, a fer polígons, a créixer sense volta ni solta ni paella d’arròs.

Serà la intel·ligència…

Un mes just de la tragèdia política al país valencià. O un mes de la Gota freda.

Els habitants dels pobles han fet una mena de cerimònia de dol, amb ciris i silencis. Han dipositat centenars de ciris, potser milers de ciris encesos a les baranes del barranc. A Picanya, a Paiporta. La televisió valenciana n’ha fet un especial, i després ha ordit un programa diferent, inesperat, que ha titulat “Vetlatori”. El vetlatori valencià té unes lletres i una música de l’alçada d’un campanar, de primer ordre mundial. Úniques. Un mes després, l’infern és l’infern, sense gaire canvis, en el fons de la qüestió. Governen els mateixos inútils. Els incapaços, però ara s’han apujat el sou. Algunes cançons del vetlatori corprenen, ens aborronen la pell i ens disposen per respirar durant uns minuts, amb una certa serenitat. Maria, els germans Penalba, Titana, l’ú de les folies de Carcaixent… Després, dissabte els valencians vam omplir un altre colp els carrers de València, plaça de l’ajuntament, barques, poeta querol, la pau… Tant se val cent mil o dos-cents mil, perquè els polítics porten enganxada a la pell me la bufa què dieu, què penseu, que moriu fins i tot, mos la bufa, als polítics: no sabeu com de rebé vivim, els polítics, com ajudem els amics a viure del luxe, com inflem les butxaques dels empresaris amics, com untem els jutges, els policies i els borbons, ens la bufa si patiu, valencians, si heu perdut la casa, els fills, els pares, fins i tot si heu perdut la bicicleta, ens la bufa completament, les vostres cases i els vostres morts, perquè nosaltres som polítics, a veure si us entra d’una vegada en el cap, som espanyols i polítics, i som ací per viure el luxe i fer-nos rics, passen una, dues o cent gotes fredes, nosaltres serem ací, vivint a cor que vols, encara que no tingueu res, ni casa, ni feina, ni negoci, ni mare per cagar-vos-en damunt, perquè al remat, al remat, qui recordarà com ho heu passat de malament, quan vingueu a votar, d’ací uns anys, a veure si més inútils que nosaltres n’hi ha uns altres més a prop vostre, que aquests són qui decideixen ue nosaltres puguem viure rics una vida i dues vides seguides…, mentre vosaltres, els valencians, ni tindreu res, ni us quedarà res.

«Jo tenia un hort florit…

Ací, en aquesta escola pública no ha aparegut ningú a ajudar-nos. Sembla que el conseller d’educació i el president de la generalitat esperen que l’escola es netege sola. O que només els mestres ens hi dediquem a mort, que paguem de la nostra butxaca el material, els detergents, els fregalls, esperen que les famílies s’arromanguen, perquè ells, i els seus, no pensen posar-se a fer res de res.

És el cas d’una majoria d’escoles públiques de l’horta sud. Cap representant de la conselleria ha vingut a ajudar-los.

En canvi, sí que han tingut temps per ordenar pujades de sou dels alts funcionaris, dels càrrecs polítics, dels amigots.

Una mestra m’explica el desastre de la seua escola. Només els voluntaris i els mestres, sense els mitjans, ni l’ajut de ningú més, han tirat endavant per obrir. Però a l’últim moment, uns inspectors han decidit que no, que l’escola infantil no és en condicions encara. Així que només podreu obrir l’escola primària. Però, els diguem, i el pati?, què passa al pati?, fa molt de temps, abans fins i tot de la Gota freda, us vam dir que els arbres del pati no eren en condicions. Vam avisar l’ajuntament, vam avisar-vos, la conselleria i les cases de socors, no vam deixar-nos ningú, perquè feia ben poc un dels arbres havia caigut d’una ventada, damunt un dels xiquets. Com? Sort que no el va matar. Només el va ferir, però la família va voler posar una denúncia. Fa mesos que ho vam avisar. Sort encara dels bombers forestals. Tenim una colla de bombers forestals d’espanya, de la manxa, els únics que ens han ajudat a posar a punt l’escola. Els vam dir això dels arbres; en mig dia van deixar enllestits els arbres que pintaven malament. Ens han assegurat que ja no correm perill, ni els alumnes ni els mestres. Mig dia, i aquest voluntaris han enllestit una feina que ni l’ajuntament ni ningú no havia volgut atendre durant mesos.

La mestra diu que són vint dies treballant sense parar, unes mestres més que no uns altres, com passa arreu, però que durant tot el temps cap home ni dona de la conselleria no ha vingut a dir-los res, a encoratjar-los, a ajudar, a fer de col·laborador voluntari… Cap ni un, ajuda zero. Tret dels voluntaris. Com estem els mestres? Les mestres? N’hi ha qui tirem foc pels ulls, pels forats del nas, per la boca, estem encesos, desemparats, abandonats, perquè la conselleria, ella tota sola, ha decidit que enllestir l’escola era cosa dels mestres, supose que han pensat això, el conseller i els altres de la banda, que famílies i mestres érem els únics responsables d’aquest sidral d’escola pública, d’escoles públiques de l’horta sud.

Si creieu que els mestres només pensem que són incapaços, tan inútils, el conseller i el president, esteu ben equivocats. Però no podem dir la realitat del que pensem, sobre aquests dos criminals. Ara, si ho expliques, si expliques res del que t’he contat, no poses noms, ni dels mestres, ni de les famílies, ni de l’escola, perquè podríem prendre mal, i la revenja la pagarien els qui menys culpa tenen. Fins i tot els xiquets podrien pagar els plats trencats de tanta incapacitat i mediocritat política.

L’únic que pensem els mestres és a obrir l’escola, atendre els alumnes, a fer la nostra feina, però ens han abandonat. Ningú no ha pensat a ajudar-nos, perquè puguem atendre els xiquets. Abandonats. És la conselleria que tenim, els valencians.

Aquest dibuix crida l’atencio per l’ús de dos colors, el blau i el marró. Els altres espais protagonistes són sense pintar, però es distingeixen amb facilitat. Al centre del dibuix hi ha un edifici de tres plantes, per bé que podria ser més alt i podria representar ben bé set o vuit plantes. És un edifici marró, perquè el fang ha arribat fins a dalt de tot. En una de les finestres de l’edifici central hi una persona que s’ha elevat sobre l’àmpit i crida demanant auxili. Una de les mans prova de demanar ajut mentre amb l’altra mà s’agafa de la reixa de la finestra. Hom diria que és a punt de caure. Però s’aferra fort d’una mà. Més amunt, tres personatges també són a la finestra però totes tres tenen els braços alçats, com si també necessitaren ajut. Els tres representen una família. L’edifici és de color marró, com el fang, com si el fang l’hagués pintat de nou. Al davant tot és fang, hi ha una persona al carrer amb la mateixa posició que les altres tres de la finestra, com si el fang se la volgués emportar. Davant l’edifici que és la part més voluminosa del dibuix, passa un riu de fang, de manera literal. Damunt aquest fang suren tres cossos que passen tots en la mateixa direcció, d’esquerra a dreta. Tots tres són morts, l’un porta damunt els ulls una x, l’altre, en canvi, sembla que porta antifaç, o els ulls tancats. El tercer no fa millor cara. Dos arbres que es vinclen per la força del vent també són coberts de fang. L’aigua cobreix la resta del dibuix. Només dalt de tot  del full, damunt l’edifici, n’hi ha dos núvols blancs. Sense fang ni aigua. El dibuix és colpidor, sobretot pels tres cossos que passen surant damunt el fang. La mestra no sap si N. ha vist aquesta imatge o només l’ha imaginada, després d’escoltar els relats del grup. El xiquet ha titulat el dibuix: ha passat la dana.

«El meu dibuix és una xiqueta que plora». De fet, Ll. ha dibuixat unes llàgrimes més grosses que no els ulls d’ella. La xiqueta porta un vestit amb faldilla de color morat i una bossa de mà blava ,agafada pel braç de l’esquerra,;el vestit té la cara d’un xiquet que riu i trau la llengua. La xiqueta és gran, malgrat que només fa primer de primària, tan gran i alta com l’arbre que ha dibuixat a la seua dreta. Per damunt d’ella n’hi ha els estels, en són quatre, que també ploren, també hi ha dibuixat la lluna i el sol. El sol és groc però sembla un aranya peluda, com si els raigs de sol tingueren cames ben negres a punt de començar a caminar pel cel. També té la llengua fora, el sol. Ella, la xiqueta que dibuixa, ella té la boca oberta com si s’exclamés: oh! Al centre del full hi ha el pont esclafat del poble, un dels ponts que han desaparegut, partit per la meitat. L’aigua hi passa desbocada. La xiqueta té al pensament saludar, diu hola, dins una bufa de còmic o bafarada. En el cantó de baix del full hi ha el foc, en l’altre cantó, l’aigua. És un dibuix sense fons: jo diria, ací n’hi ha una xiqueta que plora i un pont trencat. Però ja no seria el que ella vol dir. Ella ha escrit amb gairebé totes les lletres, majúscules (recordeu que c0mencen a escriure): “s’ha trencat el pont”.

Els xiquets tornen a  l’escola, vint-i-un dies després. La gota freda s’ha ensenyorit contra el poble, contra les cases, els ponts els carrers, contra l’escola… Però els polítics maldestres com si sentiren ploure (!) Ha, ploure, una merda de fang ens ha plogut a tota la comarca. Incapaços. Els polítics són incapaços i inútils. No podem regalar-los res més. El primer dia que obríem l’escola volíem una benvinguda especial. Sí que va ser un jorn especial. P. fa un dibuix després que a la rotllana de la classe uns quants han explicat com recorden el 29 d’octubre. Ell ha dibuixat una escola. Diu que és l’escola de la mare. Ha dibuixat una escola gran que ocupa gairebé el vuitanta per cent del full. És una escola rectangular de color taronja amb moltes finestres, damunt la façana ha escrit “l’escola de la mare” però la paraula mare cau gairebé completament fora de la façana, només la ema s’hi ha salvat. Hi ha un arbre al pati, en el dibuix de P. i dos ocells grossos que semblen avions. Potser que siguen avions de veritat, el que P ha dibuixat damunt l’escola. Ell ha escrit tres vegades el seu nom, dalt de l’escola. N’hi ha dues portes d’entrada petites, a la banda de baix del dibuix, molt més petites que qualsevol de les finestres que ha dibuixat. Moltes finestres de colors diferents, vius. Finalment, P diu: vull que torne l’escola de la mare. En un cantó del full, P ha dibuixat un xiquet que riu. P. és un alumne de primer de primària i ha triat dibuix en comptes de text.

Ja deveu saber que, a primer, els xiquets comencen a llegir i a escriure, però som al primer trimestre, de fet som a la interrupció del primer trimestre per la Gota freda, que s’haurà carregat també el ritme d’aprendre a llegir de milers de xiquets valencians. De llegir i d’aprendre a escriure. Potser per això P ha triat dibuix.

Uns quants milers de valencians. Què són uns quants milers de valencians al carrer, queixant-se del mort i del degollat? I uns centenars de morts, quant fan, què fan realment, quant pesen amb fang i roba bruta, tots plegats? Res. Res de res, si tenim en compte el parer del mort i la mediocritat del degollat. No és només a València que passa això, que els morts són morts que no pesen, no us penseu que els gossos es lliguen amb llonganissa enlloc, o que la taronja és redona per culpa dels llauradors, no. Ací c0m a espanya, sobretot a espanya, la dignitat fa segles que es va esfumar. Va desaparèixer un dia núvol. Grisós. Dignitat zero, en política. Ací a València, almenys, ja poden caure llamps, ploure morts, i runa i cotxes sense conductor, morts a muntons, que els polítics espanyols fan el sord, faran el sord i pararan la mà. La mà del déu que ells congrien, que és un déu que han amidat a gust per a misses particulars. Paren la mà després que han adjudicat obra de reconstrucció a empreses amigues, que han apujat a rang polític militars, que abracen feixistes i putes de luxe que passen per assessores de no se sap quin documental. Putes i putots, d’ambdós sexes o tres. Amics criminals i mafiosos., veniu a la política, que ací tot li val, diu que els diu la seua bíblia personal. Com ells, que ja saben per què són en política, n’hi ha més: n’hi ha que són a la justícia, jutges que saben a què juguen i què no jutgen. A l’empresa gran, a la casa reial i de per riure. Criminals a seques, contra els valencians. Tant se val els morts i tant se val els milers de valencians clamant per una escola digna dissabte, per un poble net, o fins i tot per menys fang i més honradesa. Una bufa!

Que això els la bufa, als Mazon i als Rovira? Si són de la pell del porc, o millor del porc senglar, que sembla més impenetrable; com voleu que l’educació avance, que la sanitat avance, que la ciència avance? Que el món valencià avance? Aquest dos mediocres, homes els dos, Rovira i Mazon, són un torpede contra els valencians, són una bomba contra la cultura, l’educació i la dignitat. Ells solets sí que elevaran la nostra ànima al seté cel de la ignorància, si seran rucs. El descrèdit de la política, d’aqeuts dos i de molts exemples còpia d’aquest parell, s’ha convertit en esport recurrent, a valència però també a espanya: perquè som a mans de cràpules, que enlloc de servir, se’n serveixen, que enlloc d’enfortir les democràcies, les denigren,  que pensen en el seu benefici exclusivament, caiga qui caiga, cent mnorts, dos-cents, una escola cent escoles, els la bu-fa! I encara no haurà tocat fons una obra tan impopular i repetida, d’aterrar la dignitat en política, on la pocavergonya s’ensenyoreix amb facilitat d’escàndol. Si caurà més fondo aquest país nostre?, si alçarem el vol un dia gris? Sembla que Dant va fer curt, en descriure els centenars d’inferns, fa gairebé mil anys… Però aquest dos pinyols de ca nostra, rovi i mazon, ni saben poesia ni els han parit per a intel·ligència. No els caurà un sostre o els xafarà el tramvia!

el tractor?, aleshores, què haguéssem fet? No ho sé. No ho sap ningú. Perquè han sigut vint-i-un dies molt durs. Duríssims. D’un esforç titànic, voluntariós, que no tenia fi, no semblava que acabaríem mai. De primer vam tenir els ànims forts, ens eixia la força de sobres, malgrat el terrabastall anímic. Però no podíem parar a pensar això, tan de mal con teníem, com ens havia fet la Gota freda. Això que el segon dia vaig ser a Vistabella, el barri nord de Picanya, a l’altra banda del barranc. El pas natural cap a l’escola. Vistabella era l’infern, i l’escola era el purgatori. Paiporta era el soterrani de l’infern. Dant. Dantesc que deia el meu amic Apa. Teníem molt de mal, moltíssim; si volíem reparar-lo, calia posar-nos sense perdre el temps ni parar a pensar què havia passat. Jo m’hi vaig escarrassar, i encara sort que vam fer cas. Calia una crida urgent. No perdre més temps. Ni un minut. Malgrat les dificultats d’accés, els impediments, la mala gestió, la conscient mala gestió del desastre. A mans d’irresponsables que són criminals. El tercer dia després de la riuada va venir Vicent amb el tractor. Havia provat d’entrar al poble a ajudar, però no el van deixar passar. De cap manera. Nosaltres tampoc no vam saber orientar què podia fer, de bon principi. Ens va agafar atarantats, molts caps que no rodaven en un sentit bo. Aquella vesprada va fer unes feines menors, malgrat que ell s’oferia, no vam saber reaccionar. A partir del quart dia, en canvi, el tractor va ser l’eina que ens va salvar l’escola. Vicent és llaurador, principalment, i dedica molt del seu temps professional al camp. Es lleva amb el sol, i aleshores ja no pot parar. Un home incombustible sense el qual encara seríem enmig del fang i la feina a meitat. N’hi havia dies que arribava el primer, ell, i mo n’anàvem els últims. Sense parar. Un dia, un altre, deu dies, setze, divuit… Aleshores ja havien arribat les crisis: mals de panxa, diarrea, malestar general… Ell no en va faltar cap, de dia de feina. Quan carretejava el fang al pati exterior havia de fer centenars de viatges, va obrir els ulls quan arribà la colla d’Aleta amb un camió i una pala, el diumenge de les paelles de pebrot roig. Dels amics, hom pot dir amb facilitat tantes coses bones o boníssimes. Els amics de colla, fer colla com els de bétera, segons Sanchis Guarner. A l’escola hem patit un colp i un trasbals duríssim. Encara sort dels amics, de tants voluntaris, de tants esforços de l’equip, de les famílies, de tanta gent com ha vingut de lluny desinteressadament. Sense tot aquest coratge, l’escola no hagués estat a punt per obrir. Per fer escola. Per continuar. D’aquestes lliçons que fan escola, molt especialment, Vicent ha lluït amb una tenacitat i un desinterés que no cap en un text. Els que el coneixem d’anys, d’anys de conviure i compartir les nostres vides, ja en sabíem de la seua cooperació sense límit; els que heu tingut la sort de conèixer-lo aquests dies, uns moments tan crus com especials, ja sabeu de quina pasta és fet. Un dels últims dies, aquell jorn teníem voluntaris d’Alacant i d’unes altres comarques, ell ve tot consirós i em diu: albert, aquest homes no poden dinar sense cervesa, i tampoc no n’hi ha pa. Vaig agafar el cotxe i en un bot vaig passar al consum d’alaquàs. Vam dinar i tothom tornava a fer bona cara, després d’hores entre el fang i els mobles inservibles. El nostre reconeixement, Vicent Verdevio, el de tota l’escola, a l’home naturalment, i al tractor. El Fendt de Baviera mereix també un monument. Per molts anys, vicent, l’abraçada de tot l’equip de mestres, dels xiquets, per anys i anys!

novembre del 2024, la teua escola · escolagavina ccop. v.

Dins el cabàs d’inútils valencians hi ha el conseller d’educació (Rovira i cia). Un homenic que representa aquella setència de MalcomX, qualsevol inútil pot arribar a dalt de tot de la política. Però en aquest cas, a la incapacitat s’afig l’odi als valencians. Aquest inútil del sud, dedica el temps amb violència funcionarial a carregar-se l’escola, la universitat i la llengua. En té animadversió. A la llengua dels valencians, un càrrec que es diu conseller d’educació. Durant un any i mig, ell només que tenia al cap destruir, agredir, aprovar tot de normes i normatives per desfer l’escola dels valencians. Tampoc no calien gaires llums, si hom veu amb quina facilitat ho ha pogut fer. Perquè els vuit anys del govern de compromís+psoe, no havien aferrat gaire ni la llengua ni l’escola ni l’educació. El foc amic, d’en Marzà i el seu equip, a penes si ha durat una ventada dels espanyolistes pp i vox, i la poca consistència del psoe aleshores, de voler tancar d’una vegada una escola necessària, altruista, valenta i moderna. Durant vuit anys d’allò, només que navegàvem sobre un fil d’equilibri, de bona intenció i una esperança que s’ha evaporat en arribar els carnissers: en aquest país nostre, de guardamar a perpinyà, hi ha forces contra l’educació, espanya una, dels borbons a vox, del psoe al pp. No ens enganyem: espanya és violència i agressió contra les llengües i contra l’educació: a espanya encara té més valor una caserna de la pàtria que una escola o una biblioteca: a desfer el coneixement hi juguen els jutges els primers, l’església, els militars, l’empresa privada i pública, tothom fan mur i empenyen per aterrar una educació valenciana, europea, respectuosa, amb garantia de futur.

Ara mateix, a valència, a palma, a barcelona, a perpinyà, som a mans de polítics contra el coneixement. Un exèrcit de soldats contra la llengua de carner, llull i estellés.

En concret, a valència n’hi ha un idiota rematat, riu-te del trumpista trump. Aquest conseller rovira és també cínic, riu per aconseguiments contra l’escola, contra la llengua i contra el coneiximent. És el fruit de posar analfabets en els llocs de responsabilitat. Aquest atac continu ja porta implícita la incapacitat d’obrir les escoles de l’Horta Sud tres setmanes després de la Gota freda. Però ell riu i prepara noves lleis contra el català, contra la voluntat i l’esforç d’aprendre.

Imagineu que això passés a madrit, que durant gairebé un mes, res no els funcionés als espanyols? Imagineu el borbó, pare o fill, tant se val quin remalparit, que haguessen de cagar en una bossa de plàstic, torcar-los el cul i baixar la bosseta al carrer, després de fer-ne una lligassa o nus amb el pèl de figa d’una reina d’escacs? Ho podeu imaginar? Doncs, als valencians els passa, que milers de veïns encara no tenen escola ni poden cagar en una tassa.

Imagineu que aquells jutges dels tribunals espanyols haguessen de cagar en una bosseta durant trenta dies?, que els xiquets espanyols de madrit no tingueren escola, ni mestres, ni menjador, ni transport durant un mes?, a espanya una?, perquè madrit mata els valencians, però ells ja poden venir amb l’ave a la platja, en canvi que els pobles de l’horta sud trigaran a viure la normalitat, en canvi que ells riguen, ens roben, ens peguen pel sac tant com vulguen!

Us penseu que el conseller Rovira es desviu per obrir les escoles de l’Horta, si no n’ha visitada cap durant trenta dies?, cap ni una!

En canvi de buscar-nos les puces i alliberar els inspectors de parlar la llengua de l’escola i dels valencians, ell no necessitarà una bosseta per anar a cagar cada dia. És aquest tararot, el responsable d’aquest fracàs i vergonya que paga l’escola i el país, en admetre de tenir incapaços a la política.

Ahir, mentre l’escola feia el claustre de mestres, el primer claustre que m’estalvie en molts anys, l’Albert i jo feinejàvem repassant els accessos principals. Una vegada i una altra, una vegada més, perquè el fang demana de netejar els mateixos espais diverses vegades. Després hem ajudat Vicent a carregar les pales del tractor. Qui treballa al camp amb maquinari sap que costa més de preparar les eines del tractor que no de fer la feina amb elles. De bon matí, Vicent ja havia acabat de distribuir al pati la grava d’onze camions-banyera, dues-centes setanta tones de grava del Millars, una feina de dos dies i de molts voluntaris. Els mestres preparaven l’estrena de dimarts, amb un reguitzell d’activitats d’acollida, de reencontre.

Dimarts, nou del matí. La festa de benvinguda. Les rotllanes a les classes. les abraçades, els crits. N’hi ha la TV3. M’he quedat a l’aula de tercer, on els xiquets explicaven la seua experiència vital, la Gota freda particular de cadascú. N’hi ha històries esgarrifoses, esfereïdores, que ens deixaven muts. De com havien vist salvar gent, de com havien patit pels pares, o ells mateix, amb l’aigua al pit. Una xiqueta de primer dibuixa els morts que passaven pel seu carrer, surant a l’aigua. Cada colp que un xiquet explica una història de superació, els altres aplaudeixen. La mestra Sandra Q. i el mestre Ferran els escolten i els ajuden a expressar-se.

De matí havia passat per la pirotècnia Raussell de Bétera, m’han regalat les dues traques de vint. “Perquè celebreu la reobertura”. Els ho diré, que mes les has regalades. Tinc una certa relació amb Raussell pare, perquè tenim un camp paret en paret amb la seua fàbrica de coets. Després del pati, ens hem aplegat tota l’escola al pavelló. Aleshores he tirat la traca, que ha encés Dani Contreras, m’ho ha demanat i ha sigut emotiu. Va ser el primer alumne que vaig abraçar el dia 30, a la porta de casa, al barri de Vistabella. Al pavelló hi havia els alumnes, els mestres, alguna mare… Sort que s’havia salvat un dels amplificadors amb micro. Sandra i Empar, presidenta i directora, ens han adreçat unes paraules d’agraïment, d’un goig sentit, d’un dol col·lectiu, d’un coratge de ferro de tenir de nou l’escola viva. Com que ara nosaltres també acollim alumnes que no tenen encara la seua escola llesta -expliquem que molts dels nostres alumnes havien sigut acollits durant uns dies-, ara ens toca a nosaltres obrir-los els braços.

Tot sembla nou, i algunes coses provisionals, els gots, els plats, Esperança, Lorena, Raül, l’equip de cuina en punt d’onze, arriba l’equip d’Imma, Carol, Esther, tothom somriu, tothom vol somriure, retrobar-se, avui fa justament vint-i-un dies de la desfeta, vint dies que no hem parat, ni dissabtes ni diumenges, de vegades teníem la sensació d’haver perdut quin dia era, n’hi ha que tenim una lesió lleu, n’hi ha contractures, dits esclafats, tíbia, peroné… coses menors, n’hi ha famílies sense casa, una quantitat enorme sense cotxe ni possibilitat de transport, famílies que han perdut la memòria física de la casa, els mobles, els àlbums de fotos, només records que ara no es poden tocar…, molts xiquets s’alegren d’abraçar-me, de veure’m, malgrat que saben que ja m’he retirat, però no m’ho volia perdre. He portat les mandarines de bétera, i l’esperit d’aquells mestres que fa molt ens van ensenyar a fer de mestres, i sort que en vam aprendre, a seguir-los. Mentre escric, el menjador de l’escola bull, de crits, de riures, avui no ens torba el crit, avui és l’escola la protagonista, per damunt la gota freda i la mala gestió dels polítics, els sangoneres del malson que hem viscut. Que encara viurem per temps i temps. Avui tornem a fer present per bastir un futur possible…

«el pastareu, com si fos humil fang, el vostre futur, allò que més importa!» VA Estellés (1985)

Ahir vam rentar i rentar i rentar sense parar el pàrquing de l’escola, perquè el fang s’hi havia ensenyorit i aquest espai semblava oblidat, per massa lluny dels centres cabdals de l’escola. Error. Tot el fang que cotxes o persones o carretons xafaven entrava cap a dins de l’escola. Així que vam destinar uns quants homes i dones i dipòsits d’aigua i mànegues i pales i cabassos, a desenfangar… Hauria passat una hora o més, quan va arribar-hi un cotxe blanc i va aparcar davant nostre, sense preguntar-nos res, ni demanar si podien fer-ho o no, o si destorbaven la feina. En van baixar quatre, del cotxe, dos homes i dues dones. “Som de sanitat”, diuen, i jo que els amolle: ja es nota perquè sembla que veniu mudats, nets, sans: elles portaven katiusques, però lluentes i polides. Cap d’ells no portava ni un esquitx, res, com acabats de vestir per a la missa. Van repetir que venien de sanitat i volien parlar amb la nostra presidenta. Els vam enviar cap a dins de l’escola i vam continuar feinejant sense preocupar-nos més del compte. Més que de la broma que havien dibuixat els quatre apòstols: la pinta d’aquella banda era funcionarial, que quatre farien la feina d’un o de mig, però que en cobrarien per quatre.

Vet ací doncs tot l’ajut institucional que hem viscut durant tants dies de neteja i xafarranxo. I molts mestres ja s’arrosseguen més morts que vius, i sort encara dels voluntaris. Sense encara seríem lluny de l’objectiu d’obrir dimarts. Avui hem tornat a tenir una cooperació extraordinària: netejant, escampant grava, pintant (vint pintors solidaris que tornen a emblanquir parets i sòcols). Amics, ex-mares, exmestres, exalumnes, desconeguts d’Alacant, d’Abrera…, i el conseller, i el secretari, i els directors generals, i els inspectors, i… els milers de funcionaris que viuen del conte de diumenge?, ni ací ni a cap escola pública o institut. Segons que diuen les males llengües, els inspectors s’estan tot el dia fent informes, han de redactar molts informes, una caterva d’informes, sense haver visitat cap escola. Sembla que per telepatia ja fan i desfan i escriuen els informes perquè el conseller d’educació, un altre del cabàs d’inútils, puga justificar un nou atac a la llengua i als mestres, i de retop al país. Aquest que vinga als pobles, a passejar-se, que imite el borbó i els presidents incapaços, veuràs on li caurà el tarquim honorable.

Els quatre genets de sanitat han eixit, han pujat al cotxe i han marxat sense  agafar una granera, una pala o un cabàs. Per no dir, no han dit ni bon dia, ves si els recursos de sanitat són fondo fondo, perquè no tinguen sang ni per dia bon dia, els gànguils.

El pati és enllestit al noranta per cent. A dos dies. De segur que voleu obrir dimarts?, em demanen avui, encara. I jo, si sereu antics. Encara teniu dubtes, xa!

Els alumnes comenceu a preparar la motxilla, repasseu les lectures, els poemes d’estellés, l’estoig, la goma i el llapis, les espardenyes e venir a peu…

-no comprarem una traca de vint? 

«als cinquanta anys de la meua vida

quan davallen les aigües, tèrboles, pels espills,

molt modestament inicie aquest cant.»

començava Estellés el seu Mural, el Mural de tots, de cadascú de nosaltres.

Bona nit. El nostre departament d’orientació ha enviat una carta a les famílies amb un aplec de consells en el cas que apareguen situacions i comportaments en els fills que no siguen habituals. No cal dir que la Gota freda ha afectat, sobretot, els infants, amb situacions d’estrés, de pànic incontrolable, que ens ha sobredimensionat. Entre més detalls, la carta acaba excusant que, fins i tot en situacions tan doloroses i terribles, ens apareix l’humor. L’exemple més viu, ves què m’ha eixit per explicar-ho, és del mestre Llorenç, l’últim dia de vida, amb aquell acudit Xim_pum final. Així que jo també en faré un, ara, d’acudit per demà que faig anys i em retire. De fet avui ha sigut el meu últim dia laborable, però ves que el govern valencià, aquests cabàs d’inútils i incompetents, ens havia estalviat de treballar-lo, per por als cinc litres que han caigut durant vint-i-quatre hores a Bétera. Demà ja faré de voluntari, de mestre voluntari, perquè diu la nostra presidenta, a mi m’ho ha dit particularment, que aquests quinze dies no compten, perquè no hem fet escola i això no li val, segons l’ofici del nostre sector: mestres, doncs fer classe, ensenyar, amb alumnes, amb xiquets… Així que fins que no vinguen els xiquets, els últims quinze dies no es posen a comptar les hores que has de fer… Pos no saps com de content vindré a fer suport de lectura a primària, al meu ritme. I el primer dia que tornen els xiquets, si no passa res, no m’ho perdria per res del món!

Ací deixe el testimoni de la retirada, doncs, el 14 de novembre de 2024, setze dies després de la Gota freda.

—on és l’acudit? no l’heu trobat?