Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Nit d’Estellés i d’independència

0

Avui torna el Mural del País al corral de l’ateneu de Bétera.

“quan davallen les aigües, tèrboles…”

 

“Em trobaran al servei del país

pet sempre més al servei de la gent

del meu país, siga l’hora que siga.”

 

No gaires països tenen aquest cant al carrer i a les places, durant el mes de setembre, d’un poeta major. Els valencians ves que fa uns anys que ens hem llançat a recitar, públicament, malgrat la submissió general, el desencís de viure de genolls, robats per aquella màquina de corrupció que és espanya…

 

“Veig la serra de l’oli,

de l’oliva trencada,

canta l’oli, rebota

pels graons de la història…”

 

N’hi ha que no voldrien que tinguérem història, ni records, només submissió, un silenci permanent, sense explicar qui som, ni dir què volem… ens voldrien muts, ofegats en aquella merda que ells representen…

“Aquesta és la cantata, una cantata fecunda,

és la cantata o la rella., el solc profund

la brandada corbella.”

 

I ells encara ens diuen: si viviu de genolls, si viviu atemorits, si viviu robats, sense esme, ni sang, ni memòria…

 

“Cànter o gerra, recobrarem responsabilitats.

Restaurarem l’actic ordre perdut.

Fonamental la llengua

que ens fa germans i ens empeny a la lluita.”

 

De primer el concert de Pau Alabajos, el sopar, i el recital de versos del gran poeta Estellés, després.

 

“És el país

que parla amb la veu clara.”

 

MURAL DEL PAÍS VALENCIÀ, Vicent Andrés Estellés

 

 

 

L’ateneu que encara fa estiu, collidors!

0

Avui presentem a l’Ateneu de Bétera la novel·la de Francesc Viadel, l’estiu dels brivalls. A partir de les set de la vesprada, si encara no és prompte per a l’horari d’estiu, la literatura torna al corral més noble de Bétera, pel que fa a formació, lectures, drets, i una intensitat cultural que també és identitat. Cadascú ja sabrà triar la seua orientació.

Avui, especialment, voldríem trobar molts llauradors, llauradors a temps parcial i a temps complet, que el protagonista del llibre que presentem ha sigut molts anys collidor de taronja, a la Ribera, a l’Horta, a la Safor, al Camp de Túria, tant se val. Un jove que ha de treballar al camp i relacionar-se amb tot d’homes, sobretot homes forasters que van saber integrar-se en aquell moment entre els valencians: la llengua, l’ofici, el camp i una crisi que ja s’endevinava intensa… Com la corrupció valenciana de tottemps.  La corrupció en general, que us hem de dir, que l’herència espanyola encara ens penja dels collons de les vaques polítiques.

Potser si regalàrem unes “alicates” de collir, o un cabàs —a bétera n’hi ha per menys de dos euros—, potser aleshores, només així, vindrien també els socis de la cooperativa, a llegir i a escoltar com va el món dels llibres. Ep, Francesc Viadel és periodista i vos en pot contar de bones i de molt bones, de llibres, de política, de realitats, de ficció… abans que no s’acabe l’estiu dels perdedors.

La pudor a Barcelona no amagà el clam per la independència

0

Barcelona fa pudor. Potser que fa més coses, aquella ciutat, o la gent que l’habita. Però de pudor, ausaes. El “perfum” a clavegueram era per tot, arreu, a plaça catalunya, a urquinaona, a Laietana, davant la seu, al barri gòtic, al born, al fossar, al mercat de santa caterina… Collons, que no teniu sabó, allà?, ni lleigiu?, ni tractors que us puguen pulveritzar l’ambient amb una mica de colònia? lamarequeva!

I brutor, ai, els carrers i les places en van plens, de contenidors i papereres atapeïdes, com si no tingueren brigades municipals, i si n’hi havia, que n’hi havia escampades unes poques màquines i homes agranadors, l’ofici no el coneixien prou. En passar, allò quedava igualment brut. Aquella ciutat és ara mateix un aparador d’allò que és un femer urbà. Un clot ronyós, de pixum i fortors que no s’aguanta, que no s’hi pot respirar.

La imatge internacional d’aquella ciutat és d’un tercer món de rates o de malparits que no s’haguessen dutxat mai. De de la colonització de 1714. Aigua i sabó, xa!

I amb aquell ambient perfumat (!), vam aplegar-nos milers i milers i milers, i més milers encara, d’homes i dones, i uns quants joves, que demanàvem la llibertat que mereix qualsevol país. Un dret fonamental. Un dret bàsic, la llibertat dels pobles.

Però espanya és violència, és corrupció i és una cofurna de lladres, dels borbons als retors, dels periodistes als polítics, dels empresaris als amos del corral, jutges i desviats de l’ofici de ser, de l’humanisme necessari per dir-nos democràcia. N’hi havia un clam a Barcelona, diumenge, que es manté viu, intens, ferm, malgrat espanya i tants d’inútils del govern català i valencià, que es deixen robar, perquè els diners no són d’ells. A ells els en donen prous. Els diners són de catalans i valencians, però els espanyols ens els roben, en canvi d’una pudor de ferum impossible d’aguantar. Aquella ferum que naix del clavegueram, que s’escampa arreu contra nosaltres.

El clam per la independència hi és. Però hi ha tot d’inútils als governs respectius. I molta ferum.

Sort que nosaltres Som Mural, som país valencià. Ho serem fins que arribe el dia de la feina major i més bella: per aquell moment, per aquella llibertat. Som.

La barra dels polítics no és de pa, però justament a ells no els en manca

0

He peixat per dins de la xarxa cagarnera i he llegit dues coses tan sorprenents que m’he inflat de valor i he pegat cap al camp, a ruixar plantons amb una motxilla matabi carregada d’abamantina i aminoàcids: si enlloc de matar polls i pulgons pegàrem contra uns quants dels polítics pocavergonya, potser l’efecte de les nostres armes serien de major profit i rendiment agrari.

El MHP Ximo Puig anunciava a la xarxa a través del seu piulador oficial (no us penseu que l’home escriu res d’allò, si la llengua que usen és l’espanyola per burlar-se’n doblement, dels valencians i de la fava que ens cou de tant mentir-nos. El mentidor oficial del MHP deia que mouria mans i mànegues per millorar empreses o institucions o teixits econòmics que ell troba ara mateix deficients, però dels diners que ens roba el seu mateix partit de la banda d’espanya no ha dit ni piu, en el seu compte oficial de piular. El seu partit ens roba tants milers de milions que servirien per adobar i millorar els valencians, que li fa vergonya de dir, on arriba de fondo el forat que ens fan, cada any, els malparits del psoe d’espanya, amb els vots del psoe de València, naturalment.

I tot plegat, amb el govern que ells en diuen progressita, que jo dic tocacollons i invasor, això vol dir que vénen a robar-nos i prou. Els d’aquella banda del psoe espanyol que es passen també les vacances a gandia i a dénia o a benicàssim, tant se val, es queixen de la sanitat dels valencians, és clar, perquè durant l’estiu han de fer cua davant l’escassetat de metges o infermers, als centres de salut i als hospitals valencians, no compten que els diners que servirien per millorar-la, aqueixa sanitat valenciana de tercera (de tanta manca de recursos) ja els han destinat ells a la corrupció espanyola de madrit, a jutges, a borbons, a policia, a empreses del quinto levanta, i tota la parafernàlia ministerial i terrorista que aquells s’empesquen a través de mitjans de duro barat.

Un acord del parlament obligava els governs a fer pública la quantitat que ens roba espanya cada any, als valencians. però el govern del psoe se salta això com se salta la democràcia, en canvi d’amenaçar-nos de terroristes, perquè voplem independitzar-nos de la corrupció, dels criminals, dels lladres, dels polítics sense moral ni ètica ni vida feliç. Els malparits ens robaran, se’ns burlaran a la cara, però  no són feliços. Perquè no n’hi ha cap filldeputa que ho puga ser i avant.

I malgrat tot, els valencians també començarem l’escola dilluns, amb els xiquets, amb els mínims garantits, els mínims per obrir les portes de l’escola. Res més. Res de res. No podem tirar coets, ni regalar benestar ni pouar del coneixement, si els espanyols s’han quedat els milions per pagar més mestres, especialistes, logopedes, psicòlegs i professionals de primera que puguen atendre una escola valenciana tan complexa com acomplexada (això potser que ho explique un altre dia). Com que ara ja no som en pandèmia, segons que diuen, i s’han acabat els esforços per millorar l’educació dels xiquets valencians, els diners de les carassetes també han desapargut per madrit. Així que nosaltres, com tothom al bunyol d’espanya, viurem de les sobralles, de les molles, de l’esforç dels pocs mestres que es creuran que encara poden fer res, amb les normatives que es decideixen en un clavegueram de madrit on viuen més rates que a ca l’Stilton: el 70% del curriculum que decideix espanya és perquè els valencians continuem a la cua lectora del món, ves si la cansalà que ens envia el ministerio falangista és rància i casposa.

Però igualment farem nosa. I explicarem als xiquets que en voler aprendre, de primer, caldrà dir-los com els polítics espanyols atempten contra els seus drets, entre més, el de tenir recursos per garantir-los una educació europea de primera.

 

Profund Estellés, en el seu nou natalici

0

“Puge l’altar pedregós de la pàtria.”

 

És 4 de setembre, que els valencians commemorem com el dia del natalici del poeta major Vicent Andrés Estellés. Enguany encara més especial perquè el psoe, el partit espanyol que governa espanya i València, havia decidit feia uns mesos de liquidar la fundació Estellés de Burjassot, el poble del poeta, en canvi de robar-nos als valencians 15.000 milions d’euros cada any. Sembla que amb aqueixa quantitat aproximada que s’embutxaquen, no n’hi havia res ni prou per destinar a la fundació del poeta valencià uns cèntims o una misèria: liquideu-ho!, havia ordenat espanya, en canvi de regalar milionades a corruptes i a empreses corruptes, entre més elèctriques, espies, constructores, borbones, fundacions feixistes i violentes, entre més premsa espanyola de tot tipus i condició, televisions, clavegueram i podrides esglésies que viuen de franc i d’amagat davall els confessionaris.

 

“mire el país valencià on vaig nàixer

un Burjassot de colomers i pins

i aquella olor de la llenya als forns

Ací han nascut els meus pares i els pares

seus i els dels seus des de segles i segles.”

 

El col·lectiu Bassot, ací al poble de l’Horta del poeta, ha obert una subscripció per recuperar la fundació del poeta Estellés, al marge dels partits polítics i els governs antivalencians de torn. Enguany el comodí #ProfundEstellés ha servit per visibilitzar el poeta i els versos a les xarxes. Per visibilitzar la dignitat de molts valencians que ens resistim a fer de criats dels inútils de la política, entre més detalls a què dediquen la vida tants inútils com ens envolten els pobles i la ciutat, i tants de forasters com ens perllonguen la colònia.

“tota la glòria múltiple de l’horta.”

 

D’avui en vuit o més dies, arreu del país celebrarem amb goig els versos del poeta, que vol dir que el llegirem, el cantarem, el recitarem, fins i tot de memòria en direm un a un cada llibre, mentre els mestres es dediquen a estudiar què collons és el llongo de lleis espanyoles que ens aterra l’escola. Més profit us faria, mestres, que en comptes de perdre el temps amb les lleis espanyoles, llegíreu el poeta fins que la poesia arribés arreu: més profit i més escola, sens dubte, enlloc de passar hores i hores patètiques a vore què diuen a espanya què ha de fer l’escola dels valencians, mentre ens roben.

 

“el naiximent forestal del carbó,

encendré rams de foc entre les síl·labes,

El meu país, aquest país que cante.”

 

Foc als antivalencians, per decència i per dignitat, que amaguen el robatori anual, en canvi d’una educació precària, una sanitat precària, uns serveis precaris, un camp precari, un teixit industrial precari, una cultura precària i, sobretot, una intel·ligència política precària. En enviar-los a cagar a la via ens quedem curts, caldrien forques, corbelles, caps que redolaren cada colp que espanya atempta contra València, com és i fa cada dia.

“Aquesta és la cantata que avança

car tot, amics, no es va perdre a Almansa.”

 

A l’ateneu de Bétera també llegirem els versos del poeta Estellés, com cada any, i per això la invitació és general i solidària, i cada lector serà benvingut a recitar versos del Mural, en aquell espai reduït de llibertat, rural i urbana. Per anys i anys.

 

“Així vindran, com rius llarguíssims,

jorns de llibertat cristal·lina.

Empenyeran vents favorables

i altes banderes.”

 

*tots els versos han sigut destriats de Mural del País Valencià, volum 1, V.A.Estellés

Els llauradors que no llauren què són?

0
Publicat el 30 d'agost de 2022

A Vilaweb hi ha una entrevista ben interessant a un enginyer del camp que proposa una agricultura regenerativa, amnb la dona i tot ha fet un llibre i explica el perquè, el com i el què. De fet, a l’entrevista avisa que llaurar és matar la terra, empobrir-la i, al remat, perdre-la. Oh, i com ho expliques això als llauradors de la cooperativa de Bétera, valent? Ací hi ha camps que setmana rere setmana els passen de ganxos, més nets que una plàtera, xa, els deixen aquells tractors quan els passen amunt i avall, pels fraus i els afraus. Haurem de portar aquest Francesc Font a l’Ateneu de Bétera perquè ens oriente com ha c0nvençut tants llauradors de Menorca i tants ramaders, perquè alhora diu que això de les vaques i les ovelles ajuda una barbaritat el camp. Veieu, desconfiats que atempteu contra les Mor-Holstein? Les vaques són beneficioses.

Una altre bon amic, Francesc Raga, em proposa de bescanviar els tarongers per les garroferes, que a la llarga guanyarem salut i diners, diu. Home, ja tenim coneguts que han plantat garroferes, ara que el preu és pels núvols, però no sé si quan els plantons d’avui seran productius, la cosa anirà com a estraperlo. Ja ho sabeu que el govern del PSOE+Podemos ha regalat milers de milions d’euros a les elèctriques, no?, i aquests el primer que han fet en saber la pífia és apujar el preu de l’electricitat a preu de rècord. A fillsdeputa qui els guanya, als uns i als altres. Doncs aquests, els corruptes de l’electricitat, no trigaran a plantar milions d’hectàrees de garroferes amb els diners públics regalats, i es faran amb el 100% del negociot, i els llauradors que ara han fet el canvi, pobres, ja veurem com pararan; aquells fillsdeputa damunt posaran a plegar garrofes mans que no són mans, mans de pobres i exiliats a preus de caguerola, i aleshores el negoci dels corruptes, com sempre, acabarà matant el camp i els llauradors, pobres, que encara no entenen que no han de llaurar, a quin sant, que aleshores faran un mal irreperable al camp, a la cultura, i a la història dels valencians.

Bé, si no han de llaurar, els llauradors, almenys que arreglen els camins. Maremeua, els camins per accedir als camps. La mare que els va parir, ja s’enten que els diners del poble siguen per a les urbanitzacions dels rics, i que l’ajuntament del pp no tinga cap voluntat de neteja ni d’adobar els camins de carro, ni de tapar clots ni d’evitar el perill dels accidents (divendres no vam matar uns xiquets amb bicicleta de milacre, allà en la clotxa dels ànecs abans d’arribar a l’ecoparc). Clots, canyes que invisibilitzen si ve algú a dos mestres en un revolt, pedregars, els camins dels camps de Bétera són tan abandonats com la civilització dels valencians. Ara digueu-los als llauradors que no llauren, que no, que deixen que la fauna microbiològica vaja actuant amb el seny i senderi que no tenen els polítics de cap cantó de l’espectre.

Però qui governa el camp dels valencians, maedéusinyor, quin caos d’inútils i incapaços. No salveu ningú, no, que prou malament que ho fan plegats, a posta ni entrenant-se. A vore qui serà el valent que informe els llauradors, va, i convideu aquell enginyer a venir a Bétera!

Ací teniu l’enllaç a l’entrevista d’Esperança Camps

Els lladres, si són del psoe no són menys lladres!

0
Publicat el 26 d'agost de 2022

A cinc dies de començar el curs escolar que els uns i els altres corren a adaptar a la LLOMLLOU, que és el topònim amb el qual el PSOE i PODEMOs justifiquen que volen fer coses noves a l’escola. Ca, una altra mentida preservativa i endolcida a la manera de “mestres, no aprendreu mai ni enganyat-vos cent anys més!”. Perquè si l’escola va tan separada de la realitat política i cultural com aquests lladres ens voldrien fer creure, de quina cosa no voldreu que parlem als xiquets? dels borbons? dels retors (ja m’enteneu de quins retors antivalencians parle)? de jutges? de militars? de mercadona?

Aquests espavilats del lladrocini a l’escola, a l’escola dels valencians sobretot, ja han inventat tot de normatives i burocràcies i negociots a dojo per justificar que l’escola no canviarà res. Res de res, ni amb aquesta ni amb cap altra llei que vinga d’espanya. Al remat es tracta que res no canvie perquè ells, els corruptes i els lladres, s’omplin les butxaques a cada bugada, mentre es preparen noves cofurnes per omplir noves butxaques. Per cert que, com passava antigament als pobles, en aquella economia soterrada de cosir camises i cosir botons, sense que ningú no volgués mirar on anaven aquelles camises amb els botons cosits, ni d’on venien tan descosides, els valencians continuarem cosint camises, ara amb butxaques, perquè els lladres puguen continuar farcint-les de diners robats i de mentides a cabassos.

Ara ja sabem que els desastres del paisatge, de focs, de construccions o de PAYS, aniran si fa no fa al mateix ritme que hem viscut enguany, a les muntanyes valencianes, perquè damunt de tot, espanya es reservarà de concentrar tots els recursos, i de destinar l’almoina que els passe pels ous a corregir desastres o malvestats. No només concentrarà tots els recursos, els diners i la incapacitat, espanya quina mala peça tan feixista pobra, també regalarà més milers de milions a les companyies elèctriques, oh, les mateixes que durant anys, i més encara els últims mesos, s’hi han encarregat de robar-nos legalment per consentiment de psoe i de podemos (ací no hi ha jutges ni filldeputes que controlen res). Sí, els regalaran als pobres amos de les elèctriques uns quants milers de milions perquè continuen pegant-nos pel cul, pobrets, que només si tenien pensions milionàries que no els arribava a final de mes l’arròs que havien de comprar a mercadona o ves a saber.

Pobres els amos de les elèctriques que no han pogut anar de vacances ni a benidorm, ni a Pego ni a Altura.

Per compensar l’escola, aquella que començarà en uns dies si ningú no les tanca per sempre més, els mestres, sobretot els mestres valencians, prepararan unitats didàctiques per explicar als xiquets com el PSOE ha pogut robar tots els diners del camp valencià per regalar-los-els als amos de les autopistes radials de madrit, uns altres pobrets del bernabeu i la mare que els va parir que no han pogut ni fer-se un gin, en canvi que els llauradors valencians els la mamen cada colp que arriben eleccions, subvencions o avisos de la cooperativa per declarar-los l’iva i la figa sa tia.

Oh, direu, d’això els catalans i els valencians ja vindran escarmentats per anys i anys de lladres i de corruptes, psoe, podemos, pp, i tota la botifleria embotida en una botifarra d’un milió de quilos de sang, de sang dels llauradors valencians s’entén… No, no, els catalans i els valencians estan tan contents que ens roben, aquells espanyols de gavardina i piu enlaire —d’aquells pius pengen cartells amb versos populars, cançonetes, jotes, rimes  i mamadetes (aragonés o compromís, no us oblideu qui mama d’aquells pius)…

Pos els vaencians i els catalans diuen que estan encantats que espanya regale tans milers de milions a lladres i corruptes, sobretot perquè tampoc no són diners seus, ai, això no ho diuen. Els polítics prou que cobren cada final de mes, unes pensionades de milers i de milers… Esl dienrs robats, per això no se’n queixen, són diners dels llauradors, dels mestres, dels infermers, dels metges, dels obrers de vila, dels agranadors, dels femeters i de centenars de gent d’ofici noble que guanya pa passar amb dificultat, però que es veuen incapaços d’agafar les forques i les corbelles i tallar-los els ous i el coll, als uns i als altres. A lladres i a consentidors dels lladres, polítics i jutges, i policies, i fiscals, i borbons…

I de la “llomllou” pos ja en parlarem en un altre moment, si hem de saltar damunt de tants caps com rodolen. caps tallats s’entén.

Fronteres, ni naturals ni perennes

0
Publicat el 12 d'agost de 2022

Despús-anit, l’ateneu  va fer la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal. Una vesprada-nit que va excel·lir i depassar les expectatives de públic, de discurs, de debat, de vendes, fins i tot d’un sopar a la fresca entre taules veïnes que xerraven sobre el present, sobre llibres, sobre els amics, la calor, l’ateneu, i el sexe dels dimonis de l’infern.

“Les fronteres són mons que es toquen”, segons Leonora Miona. No n’hi ha cap de natural, d’inamovible, i poques, molt poques, no presenten un fum de conflictes i problemes per anys i anys. Quantes fronteres hi havia fa un segle, quantes han canviat o traslladat la seua fesomia, la seua reixa, la seua porta, quantes no han provocat l’ennuig, la mort fins i tot, i quantes es mouran d’ací a poc, ara mateix, malgrat els estats i sobretot, els estats feixistes, que ho són una majoria.

El llibre paga la pena en molts sentits, només per la descoberta geogràfica del món, de racons del món desconeguts o oblidats per una majoria. A més, la vessant didàctica pegaria per descobrir tantes històries de frontera als alumnes de l’escola, als alumnes de qualsevol etapa o edat, perquè a més, el llibre aplega històries amb suc i amb fil per estirar que els mestres, i els xiquets, xalarien la gana, amb la boca 0berta amb tants mons com idees i interpretacions que vulgueu fer.

El relat del no-llibre, i les claus per interpretar-lo, el llibre i el món que vivim, on vivim, de la veu de Vicent Partal es torna de sobte una lliçó magistral de geografia i de democràcia. Tenir-lo ací amb nosaltres cada estiu, a l’ateneu, els amics, en els sopars a la fresca que s’allarguen fins que volem, sí que són un autèntic regal, perquè justament aquest espai d’ateneu és també una frontera oberta en favor de la llibertat i dels drets.

El corral, despús-anit feia molt de goig, amb tants de presidents, i de presidentes, que exercien o que ho havien deixat: de primer, el primer president de la Generalitat Valenciana, el MH Josep Lluís Albinyana, la presidenta d’Escola Valenciana, el president de la coordinadora del Camp de Túria, l’expresidenta dels escriptors del país, la presidenta de l’Ateneu, el mateix president de l’European Journalism Center, i em deixaré unes quantes coses encara per dir i afegir… Hi havia la família de Ca Montes, i un ple fins a la bandera que tornava la vivesa i la força a l’ateneu, un estiu que pega fort, en temperatura i en activitats.

El mateix Vicent va fer un altre regal a l’ateneu en presentar la frontera veïnal poble-urbanitzacions, en concret poble i Mas de Camarena-TorreEnConill. Unes urbanitzacions de luxe que ens governen per sotamà amb complicitat del pp, que els ha regalat les claus del calaix i de les decisions contra els beterans. La cirereta és com han maltractat l’alfàbega que el poble els havia regalat per fer veïnat. Però amb els de malaànima, populisme i a cagar a la via.

Fronteres, aqueixes línies mentals que massa portem marcades; però si ens volem descolonitzar, ai, la lectura, el debat, l’activisme, i la ferma convicció de les idees de llibertat i els drets humans. I l’ateneu de Bétera.

 

FRONTERES, Vicent Partal, 2022, editorial Comanegra

 

Holstein-Morla! Oh!

0
Publicat el 7 d'agost de 2022

Diu un home important del país, més que no es pensaven alguns altres de molt menys importants, que els rosegava l’enveja, que suïssa és el país de les vaques. Aleshores aquest home no sabia que, Bétera, al camp de de túria, és ara mateix també un territori d’una alta densitat en vaques, sobretot en vaques Holstein. Però això no ve d’ara, que fa uns cinquanta anys o més enrere, Bétera tenia moltes vaques, casa per altra n’hi havia, i algunes cases tenien  sis o set vaques lo manco. Nosaltres a casa en vam conservar una fins que jo vaig tenir la raó avançada. Mon pare deia que tenir alemnys una vaca era un signe d’intel·ligència rural. Potser que no ho deia exactament així, ell. Però segons aquell home tan important del qual parlava al principi, fa més de vuit mil anys que es van domesticar les vaques, vuitmil!, que és tenir més història i més recorregut que el mateix ateneu de bétera, més que no el feixisme europeu, i encara molt més que no l’espanyol, que no us penseu que no és atàvic; genètic. Sí, l’home diu que suïssa és una vaca, segons l’imaginari mundial, però bétera és també una gran vaqueria, i d’això també fa molts d’anys. Un orgull. Possiblement la vaqueria més gran d’Europa. un segon orgull, doncs. L’home també diu que n’hi ha gairebé tres-centes races importants de vaques, que les més lleteres, per aquest ordre, són les Holstein. en concret les Holstein-Frieisan, que poden arribar a pesar vives més de set-cents quilos. Després hi ha les Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey… El nostre home, del qual som fidels seguidors i afeccionats a llegir-lo, parla de dos grans poemes de la vaca, en la nostra llengua. La Vaca cega de Joan Maragall i la Vaca suïssa de Pere Quart.

Jo ja m’imagine aquests dos poemes en lones grans impresses, penjades a l’entrada d’aquella gran vaqueria de Bétera, per rendir-nos admirats davant les Holstein de Bétera, Mor Holstein o Bétera-Holstein, com vulgueu. Abans també recomanaria als propietaris que la web usés la llengua dels pares, i el nom de la família, els Morla, pares d’aquest gran orgull que és tenir la vaqueria més grossa a Bétera. N’hi ha llauradors que treballen en ecològic que els agraeixen cada dia l’abastiment de fems i adobs per als seus camps. No entenen, aquest homes, el rebuig d’uns quants veïns afectats del perfum o la sentor rural dels nostres pobles.

A Suïssa això fóra impensable. Allà, malgrat que no arriben a l’extrem de l’Índia, on les vaquest són sagrades, paguen tants d’impostos per les vaques com per l’escolarització dels fills, perquè allà a suïssa s’estimen com res el sector agrícola, el camp, el ramat, el paisatge, no passa com ens passa als valencians a mans dels espanyols, ai. Bé, allà també s’estimen els bancs i altrs afers, no us penseu que l’aigua és tota neta.

 

Ací us deixe, els versos de la Vaca cega, de Joan Maragall…

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un colp de roc llançat amb massa traça,
el xiquet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morros en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gest tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

 

Proposta segona per a la família Morla: fa uns anys, l’editorial valenciana Tàndem edicions va editar una antologia de poesia infantil per a l’escola, un quadernet petit tan bell com joiós; el primer poema del llibre era justament la vaca cega. Cada visitant d’aquella casa no hauria d’estar-se’n d’emportar-se un exemplar a casa, d’aquest llibre, per valorar tantes coses en conjunt: les vaques i el camp, la poesia, els llibres i la llengua. La llengua dels pares Morla. Naturalment.

valencians, espanya ens roba (segona temporada)

0
Publicat el 6 d'agost de 2022

Els valencians som, un any més, els pitjors finançats per espanya. Per espanya, a la qual els valencians volen oferir-li tot de glòries i orxates, perdem cada dia una milionada, que espanya es queda per pagar els seus capricis, omplir les butxaques dels seus funcionaris fins i tot millorar les carreteres o abaixar els impostos dels espanyols més cèntrics al bunyol. Ho poden fer, no patiu, perquè nosaltres els ho pagarem amb escreix i amb propina. Ser espanyol, valencians, ens ix més car que ser valencians, més del doble, en canvi de tenir menys recursos, més despeses, el camp fet un nyap, i menys dignitat que una conilla víuda. Ah, com els agrada als aspanyols que els valencians tinguem més coll amunt el viure. I com és que això passa, direu, us demanareu? Com és que n’hi ha valencians que, amb poder de decidir una altra cosa, no ho fan? No? Doncs perquè aquests sí que tenen recompenses, aquests pocs, ells i les seues famílies. Aquests malparits, en canvi de vendre’ns al dimoni, xuplen i cobren, tenen la recompensa del criat dòcil, domesticat. Viure de genolls els té contents i alimentats, encara que mai no seran amos. I elsl, aquests supercriats, els mamons, voldrien que la resta de valencians abaixarem el cap i diguérem: sí, sesnyor, el que diga el senyor! I qui dia passa ja va estirant de la cadena, si té ganes de cagar i deixar el seu vàter net. Malparits, sí, però aviciats de per vida, els supercriats. La resta som els que ho tenim si fa no fa a perdre. Fins que no siguem lliures.

Els enviem a cagar, no?

“El cavall s’aturà i, alçant enlaire el flocall orgullós de la cua, hi afegí la seua participació deixant caure a terra allò que l’escombradora aviat arrossegaria i netejaria, tres boles fumejants d’adobs (vosaltres també en dieu bonyigos o monyigos?). Lentament, per tres vegades consecutives, defecà des d’una gropa plena. I humanitàriament el conductor esperà que ell acabés, pacient en el seu carro de corró.”

Ulisses, Joyce, catítol 16, cap al final, pàgina 608 en la traducció de Joaquim Mallafré editada per Leteradura

Mantenir-nos fidels en la dignitat, valencians

1
Publicat el 4 d'agost de 2022

“Si resistim és perquè ens neguem a perdre el nostre horitzó, que no és un altre que el d’ésser valencians, independents, sobretot d’un estat corrupte i antidemòcratic.” J.D.

la resistència és fermesa, és gaudir de la terra, d’aquests dies de conversa serena, de menges humils però exquisides. Uns veïns ens regalen ous de corral, l’endemà ens donaran tomates i cebes; de tomates, nosaltres n’hem portades tres basquets, boníssimes, malgrat que la varietat de pera no són enguany de primera. Són dures de pell i el sabor no acaba de transportar-nos al corral de cals pares, ni davant la preparació ritual de la conserva, per molts d’anys que vulguem tornar enrere. De vegades ho voldríem, tornra enrere, només per saludar els nostres, per fer una conversa amical, o per ser en silenci davant els records impossibles.

Al capítol setze d’Ulisses, “Eumeu el porquer”, els protagonistes Bloom i Sthefen ens conviden a flairar la fleca de James Rourke: “la certament saborosa sentor del nostre pa de cada dia, de tots els articles de consum públics el primari i més indispensable. El pa, el pilar de la vida, guanyeu-vos el pa. Oh, digueu-me on és el pa de fantasia? A cal Rourke, el forner, com diuen.”

Mentre acabe aquesta deliciosa lectura de “El tercer toc” de Toni Mollà, ell també ens farà passar per l’únic forn de pa de la seua comarca, almenys l’únic que encara fa el pa de mestre, pataquetes i unes altres formes, supose, que això és un altre dels indicadors de la decadència dels valencians, com ens hem deixat furtar els forns i, per tant, el pa. N’hi ha pobles sencers que els han perdut tots, els forns, i la dignitat, fins i to deixem que ens furten la llengua, que la malbaraten els mitjans, els polítics, els urbanites, els joves… Només la fermesa i la militància més radical ens mantindrà fidels, incombustibles.

M’he quedat sol a la casa que ens acull a Albió, llegint aquest regal de coneixement valencià que són els dietaris, un gènere literari que entre nosaltres agafa volada i qualitat. Finalment, un sabor amarg, per quantes coses ens perdem els valencians si ens rendim, si ens abandonem a la dependència castellana, justament avui que Vilaweb torna a publicar que som els més castigats pel finançament espanyol, un any més. I encara compromís defensava de regalar el seu vot als espanyols! Ni aigua, als malparits, als lladres, als corruptes. “Cames ajudeu-me” quan ens tornen a proposar l’enganyifa, cames ajudeu-me d’espanya, és l’única alternativa que ens salvarà.

I tornar a obrir els forns que vulgam, que ens done la gana, fillsdeputa.

Quan els valencians desperten, ja serem independents

0
Publicat el 3 d'agost de 2022

Bé, aquest desig, si serem independents, també podria ser una màxima o horitzó a mig camí entre la realitat i la utopia necessària. Sense la independència, ni el camp ni l’escola ni la llengua ni la cooperativa de bétera no faran un quinzet. Ni mig ni cap. Però no desistim, ni ens desanimem. Mai.

“El món és on jo compre el pa i el vi de cada dia.”. He manllevat la frase a Toni Mollà, que atribueix a André Gide. Jo en sóc fidel, doncs, a la frase i a la lectura dels dos, mentre sóc de vacances, entre amics i amics que no han pogut venir i amics que ja no podran venir gaire lluny, que l’edat i la circumstància personal que els lliga ens fa tenir-los al pensament a cada moment. He avançat en el capítol dèsset d’Ulisses, i he trobat goig en algunes de les preguntes i respostes impersonals d’aquesta ítaca personal tan particular de Joyce. Quin malparit.

 

“Mai no m’he refiat del sistema públic espanyol. Quina enganyifa! Els polítics hi fiquen les mans, colze i tot, i així roden les coses pel pedregar. […] L’estat ací ha sigut un cau de malfaeners, d’aprofitats i d’inútils! gentola del règim, no importa de quin. En vora quaranta anys de denocràcia, si això és democràcia, ningú no s’ha preocupat de desmuntar les xarxes de sangoneres, militars assassins i capellans que l’ocupen. Governe qui governe, els amos del solar són sempre els mateixos… Que els piquen els collons amb pedra viva…” Josep Orts a El diari impossible, alterego de T.M.

 

Albió és en un turó sobre els mil metres, nou-cents llags, trenta-quatre graus, torna a moure el vent, els molins giren o roden o volten, com el rentaplats que s’està dues hores per escurar una cosa que a mà trigaríem un quart. Una putada immensa, la tecnologia, sense el cable hdmi, sense abastar una ítaca completa, valencians, només el capítol dèsset de Joyce. Sense la tecnologia actual, fa cent anys, Joyce apuntava que, ho transcriuré com ho va traduir J.Mallafré: ens guiàrem de nit per l’estrella polar, al punt d’intersecció de la línia recta que va de beta a alfa de l’Ossa Major, prolongada i dividida externament a omega i la hipotenusa del triangle rectangle format per la línia alfa omega així prolongada i la línia alfa delta de l’Ossa Major. 

Però ací encara no és de nit, que faltaran quatre o cinc hores encara, així que caldrà mirar-nos el sol que ja ha depassat l’espai rectangular del nostre corral de casa d’estiu, de barana de ferro abocada sobre uns camps de cereal i uns boscos fets a tires llargues, horitzontals,  que sostenen dalt de tot els molins, n’hi veiem vuit i tots giren o roden o volten sense parar, malgrat que han estat fins fa un moment quiets com estatàtues de bosc metàlic. Aquetes molins a la vesprà ens envien un vent del dimoni, no ho creure-ho, que ens obliguen a refugiar-nos de tanta frescor. En voleu? En venem?

Entre esl llibres que refereix Leopold Bloom que té a casa, hi ha Spinoza, els pensaments. Aleshores, els valencians ja podem dormir tranquils, si de primer hem sopat a la fresca. Però quina fresca, us demanareu? Si els valencians no us voleu despertar…

Sense independència, ni les vacances no són completes

0
Publicat el 2 d'agost de 2022

S’ha girat l’aire, ara, bufa i crida queixós. Els molins giren les aspes en direcció est, els molins que s’alcen enllà al turó, entre pins i camps de cereal segat, color rovell que diu Toni Mollà, en El tercer toc. Això serà blat, però no ho sé. he encetat dues lectures el segon dia de vacances, un colps instal·lats a Albió, un llogaret de la Conca de Barberà. Si no ixes de la casa, s’està bé i rebé. De lectura i de repós. M’agraden els dietaris, sobretot si coneixes la gent i et conviden encara a més lectures i reflexions de vida. Enguany no passarà que convidarem Toni Mollà a la fira de Nadal de Bétera, si encara ho té tan lliure com apunta. La lectura, ara ho confesse, és per ajudar a passar l’envit de l’agost que comença aquesta setmana, amb l’Ulisses de Joyce, el tercer intent, el segon més seriós: m’ajude d’apunts que baixe de la xarxa, per interpretar aquest llibrot que llegesc en el desordre més altruista i lúdic que puc. M’invente una desorganització lectora pròpia, perque faig vacances durant una setmana, apartat de les feines del camp, lluny de casa, entre amics. I aprofite quan no hi són per descobrir els secrets amagats d’una novel·la magna, immensa. he començat pel monòleg final, el capítol divuit “penèlope”, que he tornat a llegir amb goig, amb sorpresa, tot pensant en la societat catòlica i apostòlica d’aleshores, la irlandesa i la valenciana, l’actual, la del meu poble tan carregada de beats i normes feixistotes i hipòcrites. Després he fet una passa enrera, en aquesta part de la novel·la que hom diu de velledat, per començar el capítol dèsset, ítaca, la casa, el retorn, com ja escrivia el poeta Estellés, cal tornar a casa, en aquesta banda on les respostes i les preguntes són, de vegades un castell de focs, d’una ciència tan exacta: l’admiració de l’aigua, què passava en obrir una aixeta, què passa encara avui, com és que en raja aigua d’una aixeta urbana i d’una altra de rural, en una caseta de camp… que els ho demanen als boteruts de mercadona, com raja l’aigua de dins el soterrani construït sobre l’ullal de Bétera: com diria Joyce, perquè no heu estudiat el meu llibre, inútils: aigua, aigua i més aigua, als antivalencians!

“…les metamorfosis en vapor, boira, núvol, pluja, aiguaneu, neu, pedra, la força a les rígides boques de regatge; la varietat de les seues formes en estanys i badies i golfs i rades i estrets i albuferes i atolons i arxipèlags i canals angostos i fiords i ries i estuaris de la marea i braços de mar (i ullals, afegiria); la seua solidesa en glaciars, icebergs, congestes, la docilitat a fer funcionar rodes hidràuliques, turbines, dinamos, centrals elèctriques, tintoreries, blanqueries, batans, la seua utilitat en canals, rius, si navegables, dics flotants, i secs… la ubiqüitat per tal com constitueix el 90% del cos humà; la nocivitat dels seus efluvis en els aigualls lacustres, els fanguissars pestilents, l’aigua estatntissa dels gerros de flors, els bassiols estancats sota la llum en quart minvant.”

 

L’aire ha deixat de queixar-se, el vent supose més exactament, i la lectura és ara mateix serena, tranquil·la, ací en aquesta banda de l’Ulisses i en el tercer toc de Mollà. En la velledat, què voldreu, si encara no som independents ni lliures.

 

La invitació al cant d’estil més descarat

0

Si els valencians foren lliures, despullats de l’enveja pròpia i l’enveja pels pobles lliures, si no foren esclaus d’ells o d’altre, aleshores posarien el valor en allò que mereix de tenir-lo. En canvi, els valencians nem pocapena amb el cap cot, apocats, que demanaríem permís per respirar o viure o fins i tot morir-nos.

Avui a la plaça del Mercat de Bétera tornarà el millor cant d’estil, el cant involuntari, preparat d’unes hores de lleure inquiet, a partir de músics vells, i veus encara cmig ordenades, però també amb el cant madur de joves que s’expressen professionalment amb la música per la veu. La vesprà començarà amb un homenatge a dos versadors que són, o haurien de ser-ho, l’anima del cant, quan les versades també renuncien dels tòpics i la fluixera, en canvi de recitar versos de sentit, carregats i crítics, o festius, però sense perdre la convicció que el millor cant d’estil ha de tenir també els millors versos, que aleshores totes dues coses en faran una de més grossa i esplèndida. Si és que volíeu sentir que l’emoció és sincera i pura.

El ComboFolk és una formació casual nascuda al mateix Ateneu de Bétera, gràcies a la convicció de Toni Marzo, l’anima del FolkEstiu a Bétera (a vore si l’any que ve ja fem un festival de quatre o cinc dies, com ho tenen els festivals locals de jazz o de clàssica). Una formació amb set o vuit músics i una veu esplèndida, i unes lletres que acompanyen la passió per fer música i cantar un país sencer que renaix cada dia, malgrat tants d’entrebancs. Ves que mos faran patir els bandits, els corruptes, els jutges, què sé jo!

La formació que acompanyarà després Xavier de Bétera i Maria Bertomeu elevarà la plaça del Mercat al cel, pujarà més si podria ser la temperatura. I encara serem en el mig del festival, on també s’haurà elevat la muixeranga, la de València, la dels barris, muixerangues al cel de Bétera, que hom diria que tota la tradició s’aplegarà a la plaça i la mitjanit ja no voldrà dormir mai més serena, si no és camí de la llibertat dels pobles. La cultura, ja ho sabeu, o deuríeu de saber-ho, no ens la regalarà ningú, al contrari: n’hi ha que passaran per salvadors d’animes quan en realitat només que ens roben, cada dia.

Avui a la plaça del Mercat si és que voleu deixar créixer la dignitat, la individual i la col·lectiva.

“Ausaes” obrirà el Folkestiu2022

0

Comencem o recomencem. Un programa complet, una tria de músics boníssims, de joves i de més edat, una barreja perquè la tradició, passada per la música d’anys i anys, ens recorde qui som, què volem. Sense oblits ni renúncies. Ferms. La identitat, les cultures d’europa, els pobles, cada dia més assetjats pels estats i la seua perenne corrupció, es reivindiquen en els drets universals, entre més la cultura d’arrel, majúscula, en les llengües, quan els pobles no abaixen el cap ni se’n senten vassalls, ni criats. El Folk és un cant d’arrel identitari, passat per diversos sadassos, que es reivindica viu i intens quan es despulla de tòpics, de la renúncia al criteri, a venir despullat fins a l’os. Som tradició i som perquè volem ser. Avui especialment en una plaça d’un Mercat que ja no hi és, però és una plaça viva, amb tres joves músics que ja tenen camí i escola per llarg. Són hereus d’uns altres músics de ferro, en un país on el ferro era rovell, que en torcar-lo, renaixia, fort i resistent a la intempèria, als polítics, però que el temps endormia i domesticava fins a envellir. Envellir ja sabeu on acaba si no n’hi ha més mans per passar draps i torcar el rovell de les històries que ens voldrien gairebé morts o pitjor. Però encara hi som, amb moltes mans. Un clam intens d’ateneu. De cultura, de fermesa.

Ausaes Bugaes són Jordi, Aitor i Eduard, obrin el Folkestiu2022 a partir de les 22.30, un altre encontre de l’Ateneu de Bétera amb el poble, amb la llibertat  i la seua música.