Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Contra la violència de gènere i judicial, espanyola sobretot

0

CONTRA QUALSEVOL VIOLÈNCIA, ELS DRETS HUMANS (1948)

Ahir l’Ajuntament de Picanya ens feu arribar un mocador per a cada xiquet, un mocador que simbolitzava la lluita contra la violència de gènere. Així que vaig aprofitar-ho per destinar uns minuts de la classe a la lluita contra qualsevol violència, entre més la judicial, i tota l’espanyola, que inclou la de gènere, la judicial sobretot, la política i l’econòmica, perquè espanya ha sigut sempre un estat violent, que no ha respectat mai els drets ni la democràcia. Mai. Espanya s’ha emparat sempre en la conxorxa, en les casernes, en el clavegueram, en la tortura, perquè és un cau violent, que no sap estar-se’n. De vegades, la vergonya internacional li apuntava això i allò, sabeu, sobre unes eleccions, uns titelles que jugaven a corts, a parlamentaris i tota la pesca per simular que no era tan violent, però era per amagar la seua cara de veritat, la real, la cara sense màscara, la cara violenta de la corrupció, el genocidi, l’agressió i l’acaçament als demòcrates.

I per repassar-ho, treien un borbó carregat de medalles i metalls pesants per amenaçar amb tancs i la guàrdia civil: i fot-li canya, tu, contra el camp, contra l’Horta, contra l’economia dels valencians, contra la llengua„ espanya és un manual de violència contra qualsevol cosa que no faça prou pudor… Perquè ara i sempre, ha sigut un estat denunciat per l’ONU, que fa uns dies li recordava que té més presos polítics que moltes dictadures de renom, si espanya és això, una dictadura il·limitada, capaç d’inventar-se excuses, clavegueres, aigüeres, i tot de trucs per mantenir la violència per damunt qualsevol dret.

Però allò del gènere, de passar pel feminisme de baixa intensitat des de quatres institucions provincials, regionals o locals,  pensa que li renta la cara, la màscara i el cul, l’exculpa d’una pena major, li amaga la fúria, el destí violent dels seus gens criminals i corruptes… O em llepeu com uns cretins, amb tota la servitud que demane, o es envie a l’infern, malparits.

I ací estem, presos del deliri violent d’espanya. Un any més, un dia mes, amb presos, amb amenaces a la llengua, amb gent de primera i de segona, amb banquers premiats en canvi de treure la gent de casa i llençar-la com un drap, premiar els violents en canvi d’escarnir la gent lliure. vet ací el cel a espanya, la vella i la nova pandèmia. Eterna.

Jo vaig fer escriure als xiquets aquest verset de la gran poeta russa ANNA Akhmàtova (1889-1996). Em pense que ja ho havia fet fa uns anys. Tant se val. Si el voleu llegir i aprendre’l, i recitar-lo des del balcó de casa… Ara, que si plou o no plou…

 

La dona de Lot, que anava darrere, es tombà

i es convertí en columna de sal.

Llibre del GÈNESI

 

Un esguard! —I, aglevats per un dolor mortal

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de colp sal transparent

i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Camagroga, un poema al camp

0

Anit vaig veure la pel·lícula Camagroga, que em va semblar un càntic dels càntics, un poema coral al camp, una declaració d’intencions, malgrat uns quants tòpics i pocs detalls que no haguessen calgut, o potser n’hagués destriat d’altres: l’Antoni mereixia una conversa més profunda i intensa, en canvi d’aquella bonior fàcil del seu nét, algú que li demanés què pagava la pena i a qui li hagués segat les ganes de matar el camp valencià… Amb tot, la pel·lícula d’Alfonso Amador mereix els honors, perquè els valencians no tenim gaires oportunitats de mostrar-nos com som a través del cinema.

L’horta Nord és mor, clamen els llauradors, per l’abús depredador i una idiotesa política sense fre, els últims a pegar queixalada el psoe, el govern espanyol i un filldeputa de nom àbalos, emparat en aquella corrupta espanya i un seguit d’empreses que maten, la terra, el camp, els llauradors, i milers de famílies que han hagut d’abandonar l’ofici i què eren.

Espanya no falla mai, roba, roba, roba, sense parar, i als valencians ens ha castigat especialment. En algunes imatges de la pel·lícula, poques, hom veu com la guàrdia civil protegeix l’assalt a les alqueries, a la terra, protegeixen les màquines i els empresaris corruptes, aquell estat criminal que tot ho ensorra, si fa pudor a valencià, a llaurador, a practiques en un altre temps nobles.

Però què faran molts d’aquests llauradors castigats, ofegats, maltractats fins a l’extenuació?, doncs votar l’extrema dreta, continuar pagant-los el delme i llepant-los els peus, de tant com els han escarnit i castigat l’ànima. Una major part dels llauradors han perdut l’ànima, robada pels fillsdeputa de la meseta i els seus gossos. No els en queda una engruna, i  només que poden fer fum, embolicar-se un cigarret i xamar, mentre la vida se’ls escapa robada i perduda, sense remei ni esperança. L’horta es mor, i el camp, malgrat els governs que hom pensava demòcrates o progressites, que potser empararien la terra, la llibertat d’expressió, que defensarien els humils o els desgraciats, davant els lladres, els corruptes o la merda depredadora… Ves que no, que els anys de la universitat, dels estudis, malgrat que són a tocar d’aquella d’horta, només que han servit per continuar robant, delinquint, còmplices de la usura i la merda de lloca.

Camagroga és el càntic dels càntics a l’Horta d’Alboraia, una elegia, un dol observat per la terra i el camp valencià. Un regal per a la història, que podeu veure a Filmincat, memorable, com ara aquella escena de l’esmorzar del Frare, si és aquest personatge que pegava aquells mossos a l’entrepà i a la tomata, pura antologia.

—I si el camp es mor… que florentinyo diga on haurem d’anar a pixar, amb permís del psoe!

 

El desànim contra la llibertat

0

En la llibertat no cap el desànim. O potser que no hi caldria. Però ves que els jocs dels polítics botiflers ens fan passar ase per bèstia, i de la traïdoria en diuen col·laboració necessària. Sí, els valencians fa més de tres-cents anys que col·laborem amb espanya, des de la submissió, que ja sabem que significa robatori i espoli. Però els col·laboracionistes en diuen el mal necessari, quan són davant un espill de decència, si els en queda a l’altra banda de l’espill, i prou que pare¡n la butxaca per aplegar unes quantes molles, per ells i pel patrimoni familiar. Aaahh, els ressentits no hi teniu res a dir, ara —ens diuen. Per ells, continuar treballant per la llibertat és superflu, gratuït, inofensiu…, i fins i tot idiota.

Feu com nosaltres, ens conviden amb bones paraules, amorreu-vos al piló, digueu que ells són senyors i nosaltres els criats, però sobretot eleveu la paraula criat pe damunt d’indigent, sense llar, sense llengua o sense país. Llepeu i digueu que us assuaviu els llavis.

Els polítics botiflers sempre ens voldrien desanimats.

[la llibertat a espanya és impossible, el feixisme no.]

Contra la democràcia, sempre hi ha la gc

0

La gc segresta uns quants joves de Pego que havien defensat la democràcia, contra un abús feixista uns dies enrere. La vida continua.

Ara a psoe i podem cercaran la manera de repartir unes quantes medalles i títols i regals de Nadal perquè els uniformats feixistes tornen contents a les casernes amb el deure acomplit de matar cada colp més profundament els valors universals.

Els drets a espanya no valen una merda.

Diu l’advocat Gonzalo Boye que el govern espanyol no controla l’estat, ni el clavegueram, supose que per això, aqueix govern, s’amorra a llepar els borbons i els caps militars, i a dir que els espanyols tenen la constitució més bella…, i la democràcia més demòcrata.

Els valencians només es peguen o es queixen per la paella. El nivell democràtic els la bufa, o la lectura, o la cultura. Veuràs on acabarà el preu de la taronja, si Consum ja l’amaga dins munts de nata perquè no semble taronja. Dubtem si allò era una taronja valenciana.

N’hi ha que s’excusen en la por, que no podem fer res, que cal amagar el cap sota l’ala o en un forat, no fóra el cas que se’ls gire contra ells el vòmit feixista que ens governa per baix cama. Que ens hem de conformar, amb el peix que n’hi ha, encara que siga pudent.

Som incapaços de dir-ho: els governs regionals són impotents, de posar solució a res, en canvi d’acceptar que ells, com la gc, també són part del tumor, si ja els va bé damunt cobrar els rèdits i agafar les molles i demà serà un altre dia.

La crisi no la pagarà espanya. Ni els uniformats, Ni els borbons.

La cultura democràtica no existeix, en aquesta imitació de Cambòtja a l’europea que és el càncer espanyol. Perquè hom pensa que només patim perquè volem, la desfeta, la ruïna, el robatori. Si miràreu en un altre lloc, potser que no esteu pitjor, que n’hi ha que ho estan més i més i mes…

Però tot plegat ja no enganya. Ells continuen podrint, robant, enfonsant-nos, en un tarquim que continua enviant-nos la gc a tancar els nostres joves, si són antifeixistes i demòcrates.

I callem, i callem. Callem finalment.

Mentre governen les casernes, les misses, la pornografia borbònica.

Les regletes Cuisenaire per aprendre

0

Les regles de Cuisenaire són una eina senzilla per aprendre matemàtica. Hom pensaria que són com aquell joc de peces de fusta, els regals Froebel, a partir del qual s’hi van instruir arquitectes de renom, com ara Frank Lloyd, però si fa no fa, aquestes regletes no t’emboliquen més enllà del joc i del càlcul, així que ajuden a entendre la descomposició de nombres, entre més temes matemàtics, com les operacions bàsiques, o les fraccions, les simetries, i n’hi ha que apunta, fins i tot, les equacions.

Maria Montessori i Friedrich Froebel van usar regletes per a representar nombres. Però Georges Cuisenaire (1891-1975) les va introduir per al seu ús amb mestres a partir de 1945. Cuisenaire va ser un professor d’escola primària de Bèlgica, que va publicar un llibre sobre el seu ús en 1952, anomenat Els nombres en colors.

Avui, Marc ens ha portat a la classe una capsa que, amb sa mare, havia comprat en un viatge per Àmsterdam: les havien trobades, les regletes, en un mercat, i la capsa, ben cuidada, ja havia passat per diverses mans. Oh, caldrà inventar una bona història per a aquesta capsa, una història que explique els aventures de tants xiquets com aprendrien matemàtica, amb aquest recurs: com serien aquests xiquets?, on viurien, què n’hauran fet de les seues vides?

Ací la nostra imaginació a la classe ja corre per aquella geografia del nord d’Europa, àgil, lleugera, i fantasieja què faran ara aquelles joves que en van aprendre amb aquesta capsa, a què dedicaran les seues vides, on viuran? per què se’n van desprendre?, hauran imaginat mai que la capsa de les regletes és ara en una escola valenciana de l’Horta?, potser la van deixar anar com un missatge en una ampolla que digués: valencians, espavileu-vos a estudiar matemàtica, a vaure si mai sereu europeus de veritat!

Així, nous xiquets i xiquetes n’apreguen per anys i anys, a admirar-nos dels nombres i dels grans noms de la matemàtica, com Cousinier, Vicent Caselles o el mateix Hardy.

segons goggle, Les regletes són de fusta, generalment, de colors vius, uns prismes d’un centímetre quadrat de secció i de longituds que van d’un a deu centímetres. A cada longitud li correspon un color diferent, sense repetir i es relaciona amb un nombre. Així hem de l’un se li assigna el blanc, al dos el vermell, al tres el verd, etc. Les regletes no estan graduades, permet que siga el xiquet qui descobresca les seves propietats i com es relacionen entre elles (major que, menor que, més curta, més llarga) i arribe a deduir la seva equivalència numèrica.

Ànimes i morts, homenatge

0

Avui hem encés una mineta a la classe, tan tènue, tan feble que apenes s’hi deixava veure quan hem abaixat les persianes. He dictat el significat de mineta que explica el DCVB. Després, he explicat aquest costum de guiar les ànimes a casa a través d’un llum… Alfons Llorenç afegia que, algunes cases, els deixaven la taula parada, el dinar, un tros de pa i un got de vi, per exemple, un badall a la finestra, unes quantes ametlles servirien… I si era de nit, els llums tènues eren suficients, que ja els feien de guiatge. Tot això, com els ho explique als xiquets, per demostrar-los que la cultura dels valencians tenia més esperit, més aventura i major dignitat que tota aquella ximpleria de halloween? Convidar les ànimes perquè comprovaren com els cuidàvem la casa, la cambra, els objectes que havien deixat, a qualsevol hora de la nit i el dia, és més suggeridor que vestir-nos de calavera i anar a fer romanç com autèntics xitxarel·los. Però ells què diuen, després, els alumnes? Això, llegim què diuen!

 

 

HOMENATGE ALS MORTS I A LES ÀNIMES : Hui és el dia d’ànimes. A classe, el mestre ha encés una mineta que havia portat de casa, per recordar els costums antics, encendre una mineta i guiar les ànimes a la seua casa, posar una imatge al costat…, il·luminava poc però servia per guiar-les. M.Sánchez

[continuarà]

Som la màfia, jutges i bancs

0

Una altra cirereta dels jutges en favor dels bancs.

—A robar! A robar! A robar!

A la terra, en una terra civilitzada i culta, hom no creuria què passa, a espanya: Però aquells fillsdeputa son d’un altre planeta. D’una altra manera no podríem creure què passa, què fan, com són capaços de tantes porcades.

Perquè tots els robatoris són contra algú. No és que aquells fillsdeputa dels jutges o dels bancs es troben uns diners i se’ls reparteixen. No. Els diners són públics, de tots nosaltres, i aquells decideixen robar-los per la cara, els roben i en pau, s’ha acabat. I demà tornaran a robar i despús-demà. I la setmana que vindrà, sabeu, perquè són lladres compulsius. Van al calaix públic i fiquen la mà: policies, gc, jutges, borbons, polítics, bancs, retors, empresaris…

I la quantitat robada avui, quina és, us demanareu: 1.300 milions? 100.000 milions? 40.000 milions? 1 bilió? La hisenda espanyols és un lladrocini, els polítics del psoe i dels comuns ho són, lladres, i la resta de pedòfils, el pp, vox, c’s, tots són lladres compulsius… criminals. Tots els polítics espanyols de la transició, amb responsabilitats de govern, han sigut lladres prompte i tard. Calaveres. Uns calaveres professionals del robatori compulsiu. Després dels franquistes, amb el perdó als franquistes, s’incloïa que venien a robar: tots, sense excepció, no només aquell inútil del Zaplana, que a més ho va deixar enregistrat, malgrat que els jutges aleshores, i ves si farà anys, van dir que bé, que això ja era acordat de temps, i que no era cap crim, a espanya, però que no calia ser tan clars. I van perdonat-se entre lladres, i embotint-se els milions en els seus comptes.

Jutges, militars, retors, borbons, polítics, bancs, empresaris, sindicats oficials del tipus ccoo, ugt, mamons, gc, premsa oficial, qui no vindrà a robar, a robar-nos?

Què passarà? Calarem foc als bancs? al bernabeu? a les casernes?, als jutjats?, als pares dels lladres? a l’església? De tantes ferides patides des dels anys quaranta, no sembla que res farà moure’ns més enllà de la queixa verbal, de repicar atifells, d’insultar els caps visibles de les quaranta famílies més criminals d’europa, totes elles espanyoles convençudes.

I el resultat del robatori quin és? Què podem esperar d’un atac continuat als recursos, en especial dels valencians… Desinversió, una ruïna en estudis, en escoles, en universitats, en ciència, en ocupació, en serveis, en sanitat, en el camp, una ruïna per al futur dels joves, dels adolescents, dels xiquets, de les famílies en canvi de continuar enriquint els fillsdeputa de sempre, noms propis del feixisme espanyol desbocat dels últims anys, setanta, vuitanta anys que continua atacant els drets bàsics i els recursos públics.

*En canvi de robar-nos milers de milions, els jutges protagonistes d’aitals decisions, amenacen demòcrates que els canten la veritat, els amenacen que han gastat 100 euros amb llapis i gomes de borrar.

**Els bancs que van patir una crisi gravíssima, que el govern espanyol els va tapar regalant-los més de cent mil milions d’euros, són els que han denunciat la hisenda pública per continuar robant-nos.

***A espanya n’hi ha més criminals als govern, als borbons, a les casernes, als jutjats que no a les presons.

espanya contra Galileu (2)

0

Espanya i els seus tribunals feixistes (TS+TC+TSJ+el rastre d’audiències i botifarrons) voldrien punir Galileu i les seues descobertes científiques en ple segle XXI. Que la terra es mou? Una merda! Diran tots aquests fillsdeputa encarregats de defensar el catolicisme a ultrança dins l’escola. Que la ciència avança? Una merda, s’exclamaran els feixistes dins els jutjats i les seues trones.

Diu Martí Domínguez a “Veus de ciència” que la retractació de Galileu encara resulta dolorosa a la comunitat científica, perquè va produir un retard en la recerca i una por que va calar en els ossos de tots els pensadors. Doncs això és exactament el que passa a l’estat feixista espanyol, avui, on la inversió en església i cretinisme encara és mil vegades més grossa que en ciència. I si de cas algú proposa d’equilibrar aquest greuge contra la raó, ja n’hi ha que se n’encarrega d’amenaçar-nos un altre colp amb la presó i la foguera. el TC, el TS i tota la claveguera: cristos, santcrists, escapularis, bisbes, editorials, diaris, ràdios, tvs… un exèrcit complet de mitjans casposos, beats i pederastes que s’ungeixen d’un poder diví per amenaçar la ciència i els drets universals. L’objectiu d’espanya, d’aquell estat malalt, és carregar-se la democràcia abans de parir-la. I no perden el temps ni els diners, perquè els roben cada dia, per pegar fort al cap i aterrar qualsevol possibilitat que alene fora d’unes urpes feixistes que tot ho emmerden.

No fa ni vint anys, 20!, que el vaticà va dir que sí, que possiblement n’hi havia hagut errors en aquell judici a Galileu (uns errors petits no us penseu), i tot plegat, aquella secta catòlica encara atia la por i l’amenaça. Segons El professor i escriptor Domínguez, hi ha un itinerari de la por per a la història de la ciència. Una ruta de persecusió als científics. I aquesta ruta comença a espanya, en aquell cementeri brut, beat, catòlic i pudent, on els poders de l’església més retrograda i violenta (no sé si n’hi ha cap altra), s’han fet forts emparats pel clavegueram i auell destí franquista sota pali.

Els espanyols, del psoe a Vox, fins i to molts del podem, encara s’aixopluguen en aquest terror de les processons, les beators i les misses cantades, per amenaçar la ciència en canvi d’emparar beats i criminals. És el país de la bandereta al canell, a l’espillet del cotxe, a la mascareta o al forat del cul, tant se val, en canvi d’amenaçar les idees de Galileu: el cretinisme a dalt de tot de l’escola o de la universitat, és això a què obliga ara la sentència dels jutges: abans rucs que il·lustrats.

espanya contra Galileu (1)

0

El TS, que són la nova inquisició espanyola desplaçada des del S. XVII contra qualsevol intent científic o filosòfic, torna contra Galileu o qualsevol pretensió Il·lustrada, contra la llum, si no és aquella de la fe i la pederastia. Ara han ordit contra l’economia dels valencians, en atacar la conselleria d’educació i l’escola pública, contra una decisió sobre els concerts econòmics: o pagueu trinco tranco als catòlics o us descavalquem amb foc aeri i metralla nova: jutges, jutges paracatòlics, paramilitars, paraextremadreta, van decidint contra la democràcia i contra la llibertat.

No és només els presos polítics i els exiliats. és l’escola i qualsevol cosa, ells decideixen les economies i la política, els jutges inquisició desplaçats al s. XXI. No és estrany que espanya siga l’estat que menys inverteix en ciència i més en religió. La desigualtat en favor de la fe i la merda d’escoles que la pregonen, ja se n’encarreguen els jutges de destriar com i compte que ningú, democràticament fins i tot, diga res en contra.

I la religió és dins l’escola i dura i dura i dura… un càncer que és un infern.

Si hom pregona la democràcia i la raó per damunt el cretinisme sempre trobaràs un malparit que et denunciarà i un jutge que li farà cas i costat, per aterrar qualsevol intenció lícita d’equilibrar l’escola o qualsevol dèria: si l’extrema dreta no governa, i ves si encara governa, ja ho faran els jutges, amb repressió, nocturnitat o a la llum del dia: van desbocats i sense vergonya, els pocavergonya. Com que ningú no els planta, ni els diu a la cara “desobediència, inútils”, ells s’agafen el mànec, la paella, i tenen tothom atemorit, als peus, com si no n’hi hagués més món: a espanya, la democràcia és d’un nivell tan idiota i minúscul, que qualsevol cagalló funcionari, arriba a posar contra les cordes la civilització mateix. Només perquè els espanyols, sobretot els espanyols funcionaris (retors, militars, gc, fiscals, administració, jutges, etc.) són per damunt del bé i del mal i es creuen en el destí de lo universal.

N’hi ha merdes de vaca amb major dignitat. L’altre dia, per exemple, vaig veure una pel·lícula que…

Un xiquet de nom Llorenç

0

Avui presentarem a la biblioteca municipal de Paiporta, l’Horta Sud, el llibre “Conte contat” homenatge a Llorenç Giménez, que ha editat Edicions del Bullent. Amb la pandèmia, la presentació del llibre no ha seguit els passos que hom havia previst, així que, com és un llibre coral en qual han participat més de quaranta autors i il·lustradors, i molts més que se n’han quedat fora per problemes d’espai (ací tenim una proposta de publicar una segona versió de l’homenatge amb nous autors que s’hi vulguen afegir), l’esdeveniment de la presentació fóra una excusa per fer una mirada al panorama d’autors valencians dins la literatura infantil. Oimés, també de contadors, relators i comunicadors d’històries que voldrien imitar el mestre dels mestres, de la narrativa oral dels valencians. Entre Teresa Duran i Llorenç Giménez, hom diria que teníem una parella d’una volada professional extraordinària: Una nit a l’escola, tots dos van enfilar històries, una rere l’altra, davant un públic que hagués vetlat tantes hores com ells hagueren volgut, perquè la màgia, la narració oral, la llengua, s’havia ensenyorit de l’espai, de l’escola, del públic amb el goig de la paraula.

Aquesta vesprada, per canviar el to de la meua intervenció, que ja vaig fer una vegada a Bétera, he destriat un conte que no és al llibre homenatge (però que podria ser-hi en un segon volum), un text bellíssim de Rosa Dasí, que fa viatjar Llorenç, el protagonista, de l’Atenes d’Aspàsia i Sòcrates, a la València d’Antoni Dalmau, arquitecte del campanar de Sant Miquel, o fins i tot a la Barcelona lliure de Francesc Ferrer, fins arribar als mestres valencianistes de tot temps… Un recorregut imaginari que Rosa aprofita per descobrir-nos la importància de la retòrica, la memòria i el compromís pels seus. De tot plegat, l’home que feia rogle, allà on anava, era un mestre.

…dels autors que hi seran avui a Paiporta, dels il·lustradors…

19.30 h Biblioteca Maria Moliner, Paiporta, l’Horta Sud

 

Espanya és un estat cec

0

La ceguesa no els eximeix la responsabilitat. Els únics que no veuen que espanya és un estat feixista són els espanyols. I més cecs que ningú, els espanyols d’esquerra.

Els cossos repressors no miren pèl a l’hora d’actuar, pegar, agredir i empresonar demòcrates, mentre acompanyen, defensen i fins i tot fan de protagonistes en les accions feixistes de torn.

Els governs, siguen del pp o del psoe, ja tenen delegats que aproven clams feixistes, amenaces i agressions, insults i vexacions contra qualsevol antifeixista. Tots dos partits de poder o pseudopoder, en realitat qualsevol partit espanyol, viu d’aqueixa complicitat antidemocràtica, que emparen en canvi de vots, regals i germanor: al carrer es manifesten uns centenars de nazis, si voleu, entre més policies i gc, però aquests titelles d’acció, monstres o luisricardos, són moguts per alts càrrecs a l’església, a les casernes i als borbons. Sense aital convivència dels poders grossos, l’esperpent de dilluns a València a Barcelona, o fa tres anys a Bétera, no passaria. Ni Europa ho permetria.

Només per la vergonya que ensenyen, en el segle XXI, hom faria tancar aquells idiotes en una nau que després enviarien a un forat negre.

Però el feixisme és molt endins d’espanya. Sense el feixisme, espanya no és res, res de res, i només el feixisme aguanta el simulacre d’un estat podrit, arruïnat i sense dignitat. Ni cultura, ni mesura, ni coneixement… Espanya és un bonyigo tan gros que a poc que un interlocutor faça dos dits de front, no en vol saber res. Que pague els deutes, i si els cal, robeu-ho a valencians i catalans, però pagueu.

El ridícul espanyol és insuperable. Bé, cada anys espanya mateix se supera, perquè la idiotesa no té fons, venint d’espanya.

Malgrat que els valencians fa anys que volem posar ordre, i que els catalans van dir-ne prou (només les pistoles han ajornat la seua independència), Europa no vol entrar-hi. Europa no vol ni sap com entrar-hi, pel descrèdit de comprovar que no aconseguiria res (no mourà un pèl com a UE), i tret de les perifèries, i d’unes quantes personalitats mundials, ningú no farà una passa per dir prou d’abusos, de violacions, de crims als drets humans.

Ara mateix, el sistema judicial espanyol és l’exèrcit feixista sobre el qual espanya aguanta el castell de cartes de la corrupció. El sistema judicial espanyol és l’amenaça més grossa de la democràcia al món. I aquest forat és a Europa, enmig d’aquest continent civilitzat i culte, sense sortida, ni remei, ni via d’escapament possible.

Europa no actuà en el 36, ni en el 39, ni en el 45… Només en el sentit més contrari a la democràcia, va afegir alguna ingerència, tan ben acollida aleshores pel feixisme, europeu i americà. Però tot plegat, aquest tumor espanyol contra la democràcia, també tindrà un límit.

Ves que s’atreveixen amb els bombers, ho faran amb els metges, amb els mestres, potser que ataquen els psiquiatres, els forners, fins i tot els poetes (de matar-ne en tenen traça i pràctica)… fins que tots els versos, tots sense excepció, siguen escrits des de madrit, capital del feixisme internacional de tots els temps.

 

 

Arquitectures i llibres a l’ateneu: biblioteques

0

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera han preparat una nova exposició sobre arquitectura i llibres. Una tria de biblioteques d’Europa, de velles i de modernes, espais extraordinaris reblerts de coneixement. En unes dècades, Europa (sobretot el nord i el centre) ha fet inversions importants en espais de lectura. No només les ciutats grans, també les mitjanes. Allà una majoria hi creu, en la capacitat de l’ésser per continuar aprenent. Haguérem pogut destriar cent biblioteques o més, però la mostra ja és representativa d’allò clàssic i d’allò que seran espais de cultura del s. XXI. Una llàstima que els valencians no fem aquest salt qualitatiu —no tenim la capacitat ni l’admiració necessària pels llibres i l’arquitectura com un conjunt, o un festeig capaç del deliri o de convidar a aprendre cada dia. El robatori espanyol també representa això: som més de bars que no de biblioteques. Més de la guàrdia civil que dels mestres, més de la repressió que no del coneixement. Però no perdem l’esperança que un dia, no gaire llunyà, els valencians també serem grans lectors. Fins i tot cults, lectors formats. Hem afegit a la tria de biblioteques uns pocs exemples de biblioteques del món i alguna sorpresa.

L’arquitecte Josep Blesa n’ha preparat un text i una presentació, que farem avançada la tardor, ací en teniu un tast: «Sens dubte que les biblioteques són espais arquitectònics que apleguen una sèrie de fets: el respecte i la igualtat entre els usuaris; la col·laboració entre diferents per a millorar el coneixement; són espais d’inclusió, acollidors, d’estudi i reflexió individual i col·lectiva; qui hi acudeix, té unes necessitats vitals i els rectors han de procurar-li solucions… la biblioteca és un espais fluïd, flexibles, suggerents, on la vista ha de poder distingir l’infinit si vol relaxar-se… Avui en diem biblioteca d’un lloc que realment representa molt més que aquell espai del XVIII reblert de llibres, l’indret on estudiem, ens informem, llegim per plaer o ens formem, són ara mateix espais multiús d’acció polivalent.»

La biblioteca Oodi’s a Helsinki, és sens dubte un dels espai extraordinaris ara mateix per anar-hi a llegir, hom el presenta com un espai de llibertat infinita… Llegiu-vos aquest text extret de la seu web: “Oodi is one of the freest buildings in Helsinki, or even the Nordic Countries, where the visitor can do many things and take initiative in what they want to do. It is a constantly learning and developing tool for those living in or visiting Helsinki.” Antti Nousjoki, ALA Architects

Si voleu descobrir aquests espais i admirar-vos, els caps de setmana fins a febrer podreu visitar a l’Ateneu de Bétera una tria de les millors biblioteques del món.

 

 

Tres-cents tretze anys d’asfíxia

0

Tres-cents tretze anys que patim l’espoli, tres-cents tretze de robatori i insult.

Espanya no afluixa mai, aquesta cursa a arribar a feixista pura  Espanya ens colla, prem el peu, auixa cossos repressius contra els valencians: fiscals, jutges, funcionaris, gc policia militars església, empresaris, inútils, una gernació de mediocres que ens tenen tan agafats dels ous que no podem respirar, malgrat que, amb el poc alè que deixen, els fillsdeputa, demostrem de quina cosa som capaços, en alguns camps. No gaires.

El pitjor és aquesta pandèmia tan ficada dins nostre, com el silenci de la poeta Louise Gloück, en una majoria de valencians, la derrota els ha penentrat que no n’hi ha manera de salvar-los. Tenim el cuc de la submissió endins, que ens comporten com autèntics esclaus en amo, incapaços de fer res sense permís, si n’hi ha, de la meseta, dels jutges, dels funcionaris, dels polítics. Tres-cents tretze anys llepant culs, valencians, malgrat que l’espoli és gros intens i continu.

Vivim despullats, despullats d’horitzó propi, de crèdit propi, de somnis propis, només perquè a espanya encara els passa per la figa del feixisme tenir-nos agafats, muts, tancats. Només tenim uns quants drets secundaris, i encara gràcies, però només si la nostra quota es paga religiosament cada mes, en aquella casa gran de putes que és la hisenda espanyola, que després es gasten en un viure inútil i repressor. A vaència envieu les engrunes. Però si protesten, ai, ni això.

Tres-cents tretze anys que paguem el preu més alt, la llibertat.

Si res valgués per aprendre’n! Si els valgués allò furtat per guanyar en coneixement, alimentar la cultura, engrandir l’humanisme o la ciència… Caaaa! Aquella merda que es diu madrit, només que crea caspa, corrupció, delinqüència. I tot de lleis i normes i regles contra nosaltres. I encara si res no és escrit, interpreten que és contra nosaltres.

Robar robar robar, tres-cest tretze anys: mai no han defensat els productes valencians, ni el camp, ni la indústria, ni els serveis, ni les infrastructures. I exemples d’aquest robatori vergonyós n’hi ha a manta. A tots els camps i àrees que vulgueu cercar. Però si ens deixaven governar pels seus, per espanyols caguera, aleshores ens robaven el doble, el botí encara era més gros, el frau més pudent. El deute insalvable.

Ara, lacais, servils, criats, d’aquests n’hi ha que mamen d’un pot d’almoines, sobralles de gos per al gos. De vegades preferien alimentar els gossos, els seus propis, que no els valencians. Del psoe valencià, del petit podem valencià, dels sindicats espanyols ugt o ccoo, què voleu, partits i sindicats còmodes i llepafils que mouen la cua i bavegen a veure si espanya els deixa rescolar un raig de mamella que, no ho oblideu, ja ens han robat doblement, a través dels impostos que espanya fa anys i panys que ens roba.

Que els valencians hem sigut capaços de controlar una mica la pandèmia. no patiu, espanya ja ha enviat els legionaris i l’opus a plantar-nos les banderes de la mort a tocar de casa. Que teniu els hospitals encara buits de pandèmica, ara veureu si us enviem espanyols a contagiar-vos de merda. Que tenim més idea que no ells, que tenen el cervell pla d’un mosquit, els jutges s’encarreguen de fotre’ns de l’endret i del revés. Feixistes!

Els feixistes ens maten i els jutges els perdonen, els atrien perquè continuen pegant-nos. Atemoriu-los! AaaaH, Aah! Ah, les cortes valencianes, els furs valencians, les conselleries, Borriana, el Puig, València o Morella, la generalitat i àpunt… sí, l’autonomia de despetar-nos cada matí i anar a treballar per omplir el botí espanyol. Ens van robar totes les caixes d’estalvi, totes, i els bancs valencians, tots, i les empreses, i la indústria… Però som els primers o els segons a pagar impostos, contribucions, el seu dret fiscal per damunt del dret just, els seus diners per damunt dels nostres, els seus diners i els nostres dienrs són els seus diners. Perquè cada dia puguen assaltar-nos aquells lladres borbons, jutges, militars, retors i polítics si han d’omplir panxes i culs, i figues, de brou i esperma catòlic.

Tres-cents tretze anys d’asfíxia continua tenint els valencians de genolls, amorrats, fins que els espanyols d’origen diví diguen.

 

*de madrit ni home ni rossí ni que cap filldeputa vinga per ací!

Jutges i legionaris, tots voldrien matar-nos

0

Els jutges espanyols són ara mateix els legionaris del s. XXI, la caspa més densa i agressiva contra la democràcia i la llibertat. A espanya i a europa. En realitat contra qualsevol dels drets humans, violenten armes i lleis a la seua conveniència. Tot els torba, els destorba, els molesta, si fa pudor a dret universal. Ells volen demostrar al món que són espanya, profunda, intocable, única, capaç d’elevar la idiotesa i la imbecilitat a la categoria de culte. El rei felip el primer, capaç de defensar a ultrança els valors fonamentals franquistes. L’esperit feixista és allà ben profund, ha enfeltrit tan que s’atreveixen a tot i amb tot, per damunt del bé, ells encarnen el mal, l’odi, la revenja, el càstig amoral, i del mal es creuen déus per damunt la natura de l’home, la perfecció, indomables impertèrrits fins al punt de creure’s millors per designi diví. El mateix designi es creuen, els tanoques.

Ni Darwin ni Einstein. Ni Newton ni Shakespeare…, menys encara Leonardo Reimann o qualsevol altre. Aquest són monyicots, comparats amb els excelsos membres de la JEC, el TC TS o T10, si n’hi ha cap. Felips, marchenes, lesmes, calvos, o ratos, gonzalez, i ves enfilant la resta de botifarrons. Només voldrien el poder d’eliminar d’un colp qualsevol sospita o dubte del seu poder terrenal, quina poca cosa, pensen, el poder terrenal, perquè puguen, amb prevaricació i empara militar (sense els militars i la gc cobrint-los el cul i els fills, no serien ningú, els déus de cartró), així que amb empara militar i policial s’esforcen per pujar al cel i començar a decidir per damunt de sant pere, de sant gos, i aquell sant filldeputa que els guardava el millor dels secrets: només per robar-nos, valencians, tot plegat això que fan aquests feixistes d’espanya és per robar-nos la hisenda, els recursos, el territori, i la moral.

Però han pegat amb ferro.

Una llei d’educació per acabar de matar l’escola

0

El Psoe, el de madrit o el que mana de la X, prepara una llei d’educació per acabar de matar l’escola. No diré una llei nova, ni sorprenent, menys encara en favor del coneixement. Més aviat és una altra llei vulgar, una més, un nou fracàs d’estrèpit. Una llei que serà més retrograda si cap, que cap altra anterior del pp, o del psoe mateix, que són els únics partits que fan lleis d’abast mediocre profundament inútil. Ni penseu que s’acostarà a cap cosa innovadora o moderna, ni de lluny a aquella llei republicana espanyola del trenta-sis. Ni us ho penseu. També perquè, aquella llei, als valencians ens afavoria una fava. Si us penseu que aquests de madrit han consultat els països més avançats en educació, els nòrdics, o han llegit Freinet, us equivoqueu de mig a mig. Espanya i madrit avui mateix posarien en presó Freinet i Montessori, i tornarien a matar Ferrer i Guàrdia, sense pensar-s’ho. És el nivell màxim al qual poden arribar, aquests nous falangistes que governen espanya i ara redacten la llei d’educació que acabarà de matar l’escola: contra la pedagogia: contra la innovació, i més directament, contra la lectura o la matemàtica, per posar uns quants exemples. Ja podeu pensar on quedaran les llengües, que no siguen l’espanyola.

En les reunions d’última hora, la menistra del psoe i el seu cabinet calligari, han amenaçat les autonomies (mentre no siguem independents, és la definició més elevada a la qual poden arribar les províncies espanyoles que toquen mar). La menistrota ha dit que està fins a la figa de les perifèries, que si li vibra el pèl, i si molt li convé, les perifèries es quedaran sense els mínims. Que no li tremolarà la mà a l’hora de decidir què podrem fer els valencians, si no volem passar quaranta-cinc anys més pels túnels del terror escolar. La llei del psoe serà igual d’inútil com el tren del terror. Els anys que van de 1975 al 2020. Uns anys que hem avançat tan poc en lectura, en matemàtica, en coneixement científic. Els valencians hem viscut un dels calvaris pedagògics més incapaços de tota Europa. Perquè espanya lluu un fracàs genètic que no depassa ni les beceroles. Ves on ens porta tota la mediocritat del psoe o de podem, al govern espanyol. Aquestes que es fan dir progressistes, en canvi d’amenaçar-nos que hi ha un pacte amb l’extrema dreta que fa que allò intocable continuarà com a nucli gros. Si el repte és matar l’escola.

La proposta final d’aquest fracàs de llei abans de fer-se pública completament, ja avisa que n’hi ha un currículum innegociable, que segons el mateix psoe, és un pacte d’estat. Entenguem-nos: un pacte amb l’opus, amb todo por la gc, les casernes, la borbonia, qualsevol partit espanyol, els jutges… i ja podeu afegir tots els escapularis que recordeu. Això és, la repressió dins l’escola, el cretinisme, la cienciologia, la fe, els valors militars, els valors dels borbons, vet ací la corrupció, la delinqüència, la prostitució, i no pareu de comptar perquè els valencians, si no fareu desobediència, haureu de combregar (!) amb uns continguts inútils, com ja passava des del naixement del franquisme. Perquè res no ha canviat d’aleshores ençà, al contrari, i el psoe espanyol avisa que res no canviarà. En tot cas serà pitjor, si n’hi ha res pitjor que madrit decidesca quina mena d’escola necessitem a València, si volem ser europeus.

Aquest cap de setmana, a l’Ateneu de Bétera, el catedràtic de física Juan Bisquert explicava els models d’estudis de secundària i batxiller que els arriben a la universitat. Un fracàs científic. Un cagalló en un plat (la metàfora és meua, no l’atribuïu al científic). Mentre el referent a espanya encara és l’església, les estampes, els rosaris, la processó i els santets, a Europa fa segles que la ciència governa l’escola. Ací entrem cada colp més profundament, en una cova farcida d’incapaços i de misèria intel·lectual. De repressió.

De cap i de nou, el repte serà matar l’escola, ara a mans del psoe i de podem.