Ulisses20

Puja l’oli, l’aigua embassada i la de l’aixeta puja el vi el pa la fruita com puja l’arròs mare i les creïlles i els sucs ensucrats, l’alcohol, totes les begudes els dolços el pa que era tan barat tot puja excepte el respecte als drets humans això va en caiguda lliure; puja el feixisme, la incapacitat la corrupció la guerra i l’armament pugen la mort i baixa la qualitat de vida tot sembla que pujarà moltíssim els preus dels taüts la fusta sense aturador perquè tenim tot d’aprofitats a la política a l’empresa a les universitats no veges com d’aprofitats són els jutges com d’inútils i pocapena som en una bufa que tot ho enlaira en canvi de fer-nos passar ànsia i neguit i por aquesta societat a mans d’inútils i feixistes i incapaços que només pensen a enriquir-se i a deixar morir la societat civil la població indefensa. Fins i tot els sopars d’amics pugen de to, de temperatura quan tractem el tema que no decidim sinó la làpida el color de la terra si farà sol o serà núvol tant se val que no podrem decidir ni la durada d’un misto d’una música d’un adéu.

Som a mans d’inútils, els polítics, incapaços d’aturar tanta misèria. Ni l’ONU, ni Europa, ni els anglesos, encara menys els francesos… Sembla que el món el piloten un miler de discapacitats: els sanchez, els meloni, el bilden, els putin, els macron, aquell de la xina, de l’iran, tant se val, una banda… Una colla de terroristes dels quals depenem uns quants milers de milions. No ningú.

Els drets humans són a la baixa, per anys i anys! Ves si ens ha pegat malament l’herbero la ginebra aquell himne feixista espanyol que ens fa recordar que som colonitzats i ells decidiran el final del dia com fa tres-cents anys i escaig.

Els valencians paguem molt car passar per espanyols. De fet ens ix caríssima l’obligació d’ofrenar a espanya —per obligació d’armes i  violència— sang i fetge i una part important del sou de cada valencià. Representar d’espanyols, com li passa a una majoria esporuguida, és córrer el risc de la llengua, del camp, de la sanitat, de l’economia, de la cultura, de l’educació, però també del paisatge, de l’empresa pròpia, de bancs i de caixes ja mortes, que no cal parlar-ne o si, però també perdem a trompades els paratges naturals, les ciutats mitjanes, els pobles, per posar només uns quants d’exemples que són en perill de mort. La mort de la identitat per assimilació a espanya és un suïcidi valencià anunciat.

En un article de Joan Fuster dels anys cinquanta, que m’ha passat un amic, el gran escriptor ja va dir que l’única època de goig dels valencians, goig i esplendor universal, va ser quan va exercir la catalanitat, entre els segles XIII i XVI, i que després, ja no cal parlar-ne gaire, si hom revisa què ens ha passat i què ens va passant, als valencians. Ahir, molts espanyols vinguts d’espanya van manifestar-se a Barcelona per mantenir el dret de cuixa de la seua economia. Ja ho saben els madrilenys i tota la tropa que va venir a cridar amb les seues banderes, que sense l’economia catalana, valenciana i de les illes, els tocaria pencar, i encara treballant no podrien portar el tren de vida que els paguem, també els valencians.

Avui, 9 d’Octubre, els valencians ens manifestarem a València per recuperar l’esplendor que ja vam viure fa segles, si no és que és massa tard, que ho és, perquè el jou al qual ens té lligats espanya ara, amb l’ajut de criats i majordoms, és constitucional segons ells, prostitucional segons europa: hem arribat al punt, ves si perdem llençols per cada bugada, que els polítics que ens representen avui se’n burlen dels valencians, de la llengua, del camp, de la sanitat i de l’escola. Ves si seran valencians o espanyols, els pirates falsaris, corruptes i pocavergonyes. Una majoria dels que voten a valència, compte, ja no són valencians. I n’hi ha que no n’han exercit mai.

En un altre article de Joan Fuster, l’home es demanava si calia baixar a València cada 9 d’Octubre a manifestar-nos, els valencians, davant el cas que ens feien, espanya i els seus, fins i tot molts que simulen de passar per valencians, que ja han renunciat a exercir de valencians. Potser per això mateix vindrem, nosaltres, a manifestar-nos. Per vindicar que a espanya no se’ns ha perdut res, per tant com ens roben cada dia, els de dreta i els d’esquerra. I no sabem per què els hauríem de regalar mai el nostre vot, ni investir-los, ni negociar res de res, els valencians, amb una màfia que representa ara mateix, com fa cent anys, un dels pitjors estats polítics a europa i al món.

Potser per això mateix, perquè saben que no són res en el context mundial, res de res, ens han de continuar robant, mentre escridassen i amenacen amb aquelles banderes que representen el cul d’europa, o el cul d’una mona, o el cul d’un pot que seria buit, si no ens robaren el sou i l’ànima ja fa un sac d’anys.

Cap a València, doncs.

Avui peguem cap al teatre. Veurem una adaptació-versió del llibre Peter Pan i Wendy que, després, felicitarem, perquè la posada en escena, els actors, la música en directe, la llengua, i uns quants moments de l’obra pagaven la pena, moltíssim, de portar els xiquets al teatre Principal de València (oh!). Portar els xiquets de l’escola al teatre és un gran esforç, dels mestres i de les famílies, i quan trobes que el producte que t’han oferit és molt qualitat, aleshores, tot plegat es gaudeix més encara. Molta acció, molts efectes especials, molts records per quan llegíem a classe fa molt i molt, l’obra traduïda per Maria Manent, i algunes escenes o moments sublims eleven el teatre valencià, malgrat els pocs ajuts i la desviació de diners de cultura a mamonades de corrupció cultural i contracultural. Per molts anys, aquesta aposta de l’escalante i la companyia LaMar, perquè no sempre els productes gaudeixen de tanta qualitat.

Si encara no heu llegit l’original de l’obra en català, us perdeu una de les versions més fines de tots els temps.

«Tots els nens creixen, llevat d’un. I aviat ho saben, que han de créixer. Wendy se n’assabentà d’aquesta manera: un dia, quan només tenia dos anys, s’estava jugant al jardí; va trencar una flor i va córrer a dur-la a la seua mare. Pense que en aquell moment devia ser d’allò més bufona, perquè la senyora Darling es posà la mà al cor i exclamà: «Oh! Per què no et podies quedar així per sempre!» Entre mare i filla no passà pas res més, però de llavors ençà Wendy va saber que havia de créixer. Això tothom ho sap després de fer dos anys. Els dos anys són el començament de la fi.»

Peter Pan i Wendy, JMBarrie, trad. Marià Manent ed. Juventut

L’1 d’octubre de 2017 —aleshores el nom del mes, com passa ara mateix, s’escrivia en mínúscula, com el nom dels dies— vam viure un jorn extraordinari d’un país que va exercir amb pau la llibertat de decidir el seu futur, fins que va arribar la policia espanyola, i la guàrdia civil, i van cometre aquella violació de drets amb una vehemència que feia feredat: més d’un miler de ferits només per exercir el dret democràtic de votar, 34 traumatismes cranoencefàlics, 23 fractures òssies, 28 crisis d’angoixa, 36 lipotímies, 1 infart agut de miocardi, 1 ull buidat (he agafat les dades en una piulada “antipiolina”:  la majoria de les actuacions policials va ser desproporcionades en una democràcia. Totes, sense excepció, eren d’una època franquista, de dictadura, i s’emparaven en una ordre ministerial espanyola, que avui algú informava que venia del menistre espanyol: farem ús de la violència si ens passa pels ous!

Aquell dia, la festa democràtica a catalunya va ser de goig, una lliçó a Europa com feia anys no es coneixia. Nosaltres ho vam viure a les Cases i a Alcanar. Només espanya, un estat feixista i criminal, va veure aquell acte com un desafiament i una provocació: espanya no ha sabut respectar mai els drets humans, mai de la vida, i només que va saber enviar els cossos paramilitars a parar la democràcia de Catalunya. Julian Assange ho va definir d’aquesta manera; això que passa a Catalunya, avui 1 d’octubre de 2017, serà un abans i un després a europa: de com serà respectada l’acció ciutadana dels catalans de votar el seu futur, en dependrà el futur d’europa.

No cal dir que la repressió va guanyar en aquell moment a la llibertat, i espanya va tornar a conquerir el seu adn genètic: violència i feixisme per davant de la voluntat popular. Europa es va creuar de braços mentre l’aparell judicial espanyol, amb els borbons al davant, van ordir una repressió sense precedents al segle XXI: amb els dictadors del XX ja ho sabíem com es jugava, però en el segle XXI, espanya va acturar davant europa i el món amb els arguments espanyols de sempre. Violència, corrupció, manca de drets…

Sis anys després, catalunya ha tornat a festejar el jorn extraordinari que va ser l’1 d’Octubre, que serà sempre l’1 d’octubre de cada any. L’objectiu encara és lluny, però ni és impossible ni cal oblidar els imprevistos. L’envit de la llibertat és present en milions de catalans, només cal la gúspira, la flama, l’encesa que ho governe fins a port. Una llàstima que els valencians visquem adormits, atonyinats per espanya (en axiò també som germans de llet), atemorits i covards. Malgrat una petita resistència irreductible, indestructible, que encara no té suficient suport popular per fer-se avant amb els drets. Però també arribarà, perquè la caspa, la pocavergonya, i la criminalitat judicial, borbona i política, que s’empara en anys de feixisme, també té els dies comptats. Malgrat que aquest compte sembla que serà per llarg…

Per molts anys, catalunya!

1 d’Octubre de 2023

*La policia de la repressió (si és que n’hi ha cap altra) avui ha detingut i posat contra la paret Assumpció Maresma, editora en cap de Vilaweb. El feixisme desbocat i repressor d’atacar la premsa lliure, d’atacar la llibertat, és l’única lliçó que coneix espanya i la catalunya colonitzada. Intimidació, amenaça, violència, manca de llibertat. No ha sigut l’únic atac a la festa per la democràcia. Arreu, la resposta a la manera espanyola sempre és la mateixa. Impunitat. Violació de drets. Impunitat. Marca espanya. Impunitat.Violació: espanya

Avui era el natalici de Carme, la primera alumna que feia anys dins el curs que acabem de començar. A més d’una coca boníssima, ha regalat dos llibres a la classe que hem presentat amb goig. Començar el curs amb llibres de regal ja té un què de futurs grans lectors, que serà el nostra gran envit enguany. El petit prímcep, de Saint-Exupéry i Voldria, un àlbum il·lustrat de versos breus de Mario Caballero i Sandra Prim. Del primer hem llegit la dedicatòria a Léon Werth, quan era petit, que també és una declaració d’intencions. Del segon hem llegit una quants versos… “Voldria ser lluna, per a viure entre estels, i pujar la marea, regnar en els teus somnis, canviar cada dia. Voldria ser lluna, per a vetlar-te en la nit.”

També hem començat Mehdi i les llunes del zoo, de G. Janer: «…en perseguiren d’altres fins a la cova que habitaven, en un espadat ran de la mar. Mataren els vells i s’endugueren les cries. Mai més no conegueren la vida lliure de la muntanya ni sentiren el tall afinat del vent, ni el gust de l’herba fresca, ni l’espireig de l’aigua que salta entre les roques, ni la fortuna dels jocs, ni els matins de primavera, sobre el farratge.»

El Centre de Cultura Contemporània Octubre va acollir tres presidents que van aplegar més de cent persones i un reconeixement: la llengua, la dignitat, el futur…

Josep Lluís Albinyana, Cristòfol Soler i Quim Torra, van aportar tres discursos d’interés i de denúncia contra l’estat espanyol: “Representem, vivim i sentim un model de societat característica, que no té res a veure amb la societat monàrquica, jeràrquica, militarista, clerical, insolidària, injusta i desigualitària del model espanyol. El català el parlen 14 milions, i una part d’aquests, podem dir que parlen en valencià”. Cristòfol Soler va parlar de la realitat de l’infern, que coneixia bé: espanya. I encara va dir que el tracte de l’estat espanyol envers els Països Catalans és pervers: “Tenim un tractament colonial.” Segons Quim Torra , amb espanya ni la sanitat, ni l’educació, ni el corredor mediterrani, ni les infrastructures que el nostre país necessita milloren, de cap manera, i això perjudica absolutament tothom. Segons el MH Q. Torra, som en un moment cabdal: nosaltres hem de decidir llibertat o renúncia, ser o fer de criat… No serà fàcil, decidir-se’n. Si estem disposats a pagar quin preu?”

Un sopar lluït, que caldria repetir cada mes amb representants dels tres territoris, o quatre, o cinc… Tres mestres, tres llauradors, tres músics, tres pintors, tres científics, tres escoles, tres universitats, tres diaris… Potser que la lliçó espavilaria l’adormit consell de la república, que no sabem ara mateix si servirà de res o no. Un encert la iniciativa del Consell “local” del País Valencià.

L’escola té una feina cabdal, malgrat que no som els únics a tenir-ne la responsabilitat de salvar la llengua, si volem salvar-nos. Així que aprofitem aquest apunt per presentar, de nou, l’àmbit de llengua de l’escola. El nostre envit més important, a l’Escola Gavina, és tenir cura de la llengua, aprendre’n i ensenyar-ne, estudiar-la i estimar-la. No debades, és el patrimoni més bell que tenim, l’escola i els valencians.

Un apartat a la web de l’escola parlarà de llengua, convidarà a l’ús en qualsevol moment, convidarà els pares a fer lectures d’interés i encara proposarà activitats de millora. També serà una finestra de consciència, de ser alerta, de vigilar un ús acurat, culte, net i clar, perquè som escola i necessitem ensenyar les coses de manera excelsa. La llengua, la ciència, la matemàtica, l’art… Avui us convidem a fer una lectura d’un llibre especial, per això us deixem unes paraules del mestre filòleg Jordi Badia, cap d’estil del diari Vilaweb, que acaba de publicar un llibre que prompte tindrem al nostre aparador. Per a mestres i famílies. També per a alumnes  de secundària. Ací van dues respostes d’aquest home, en aquesta entrevista…

«Fa dos anys Jordi Badia i Pujol (Callús, Bages, 1963) va tenir un gran èxit amb el llibre Salvem els mots. Ara hi torna, amb No val a badar, que és un bon complement del primer i mostra la riquesa i la genuïnitat de la llengua d’una manera atractiva i reflexiva.

Badia, cap d’estil de VilaWeb, amb el seu caràcter positiu, fa una selecció de més de cent paraules que no tenen fàcil traducció ni al castellà ni a les altres llengües de l’entorn. Repassar l’índex del llibre, que és complementat amb un índex de frases fetes i refranys, és fer una passejada per sonoritats i sabors que mouen molts ressorts. És, de fet, com assaborir un plat cuinat amb gran cura i bons ingredients. Hi surten paraules antigues i modernes. Totes ben documentades amb referències literàries i històriques.

A Badia li agrada precisar que és filòleg i no lingüista, però això no li estalvia que acabem entrant en el terreny polític, on té clar que cal que deixem de fer el carallot. De tot això,

—Per què no hem de badar?
—Perquè tenim una llengua que és un tresor i l’hem de preservar. Badar vol dir deixar de parlar català i també copiar del castellà en compte de fer servir els nostres recursos. Tenim una llengua molt rica i som tan carallots que l’abandonem.

—Teniu una recepta perquè no siguem tan carallots?
—Una part de la recepta s’ha sentit molt aquests dies perquè la va formular clarament Carme Junyent: “Perquè una llengua se salve cal fer-ne ús i transmetre-la.” L’altra part és recuperar l’autoestima lingüística. Als anys setanta, quan vam liquidar els bocadillos, les aceres, les peluqueries i fins i tot els sellos i els bussons, va passar això: la gent va entendre que el català era important, és a dir, que calia parlar-lo i parlar-lo bé. No sé quan tornarem a aquest moment, però hi tornarem.»

Entrevista completa a Jordi Badia

«Un bou té més dignitat que un torero. I no us penseu que, en proposar-s’ho, el primer no faria millor de conseller.»

Si hem arribat que un torero és el màxim responsable de la cultura d’un país (el cas valencià) és que hem elevat l’analfabetisme a la categoria de sublim. Vol dir, muiga l’escola, la cultura, la ciència i, per suposat, la llengua. Si es tractava de burlar-se’n de l’escola, de la universitat, del coneiximent, no calia arribar tan lluny ni caure tan fondo. L’exemple valencià és el paradigma. I Joan Fuster ja dirà que vulga dir, des del cel de plom que ens haurà tocat viure als valencians, després de morts i de tants de calvaris en vida. No diem, en quin punt del pou fondo han caigut els drets humans, “honorable” barrera!

Allò interessant de la proposta del torero analfet, vicente barrera, feixista i mala persona, és que ell, que reivindica de fer el ruc, de ser ruc, i pretén que el món també ho siga, tot solet ho fa des de l’espanyolisme. Això és perfecte. Ell, el torero, sense embuts posa l’espanyolisme, la reivindicació espanyolista, espanya si voleu, a l’alçada del fem de la quadra, però sense els animals que han fet possible el fem. Aquests animals, ací els hem salvat. En aquesta paròdia valenciana de la política.

Els valencians hauran de destriar entre València i Espanya, entre el coneixement i l’analfabetisme: entre la llibertat i la repressió. Entre l’equitat i el lladrocini que espanya representa. Espanya contra València. Ells mateix ja han començat per canviat el nom de la ciutat. Vaja, entre honestedat i corrupció, el torero què prefereix. Ai, els homenics.

A les clares, sense embuts, vicente barrera, conseller, vicepresident, ja ha destriat. Torero!

“Encara sort que milers de valencians no som d’aqueixa pasta, ni som espanyols ni ens en sentim, ni som rucs, ni analfabets. Ni corruptes ni lladres… Tu, extorero.”

El partit popular espanyol no té vergonya, de robar corrompre i lluir d’analfabet. Si pensem que el pp només és legal, un partit legal espanyol, per la connivència amb els jutges espanyols, igualment corruptes i prevaricadors, hom ja no caurà d’una figuera. Ara que han assaltat l’ajuntament de València, el ppvox, canvien grafies i ortografies sense importar-los la llengua dels valencians, ni la ciència ni la decència. Si demà escriuen Balència, o varcelona, per què ningú gosarà de dir-los res? Ells són rucs i són analbafets, per això se n’aprofiten de fer que els rote, amb els diners, amb les llengües, amb la titola. Hom podria dir que fan prostitució política. Sense vergonya. Creuen que, perquè una majoria els ha votat, poden fer i desfer per damunt qui siga, sense importar-los que n’hi ha que encara no han baixat dels arbres, ells per exemple, i eleven el cretinisme per damunt la lluna.

Com ells, si copiem que fan, els mestres, per exemple, el mestres podríem començar a ensenyar malament, a imitar tants d’ases i porcs com n’hi ha a ajuntaments, diputacions i conselleries. Demà mateix, si ens rebaixem a la seua estatura intel·lectual, els mestres sumarem dos més dos i en farem cinc. O tres o sis o deu, si ens passa per l’entrecuix. Qui ens podrà dir res, als mestres, si fem de rucs com ells, els incapaços del pp, si són l’exemple d’una pocavergona que no coneix els límits. Ells són l’infinit. Ves si hem caigut fondo… Mentrestant que ens encanten els refillets, cada any ens roben milers de milions d’euros als valencians, en nom d’espanya, en nom i permís de jutges i militar i dels retors de torn.

Si poses tot d’inútils a governar un país, com ara passa a la generalitat valenciana, per què ningú els hauria de fer cas, de decisions absurdes i casposes? I encara, si hi ha un govern de per riure, d’incapaços i d’inútils, caldrà acceptar que tenim una societat valenciana d’inútils, i d’incapaços, que prefereixen això d’ara encara que el resultat siga nefast, en tots els sentits i àmbits: aleshores, els del govern valencià robaran, malbarataran, privatitzaran, arruïnaran fins a l’extrem el país, i València tornarà a patir un altre tsunami d’indecència i de mala gestió. Ara bé, n’hi ha maneres de fer front a la idiotesa, des de posicions de fermesa de primera línia: l’escola, la sanitat, la universitat (!) i encara una part de la societat civil que no ha caigut en el xantatge de preferir una merda en canvi de la covardia i la rendició.  Una majoria dels votants valencians han preferit de veure què passa amb un govern d’idiotes, la incultura té aquest preu: un 95% de gent que no llegeix mai en català. Doncs un govern d’idiotes, per governar un poble analfabet. Per robar-nos no calen massa llums, ves si els espanyols són rucs i fa anys que ens deixen escurats.

“Un inventari dolorossíssim, un camp d’amor, una lenta tristesa, un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia…”

Cada any ens retrobem amb la lectura dels versos de Vicent Andrés Estellés. D’uns anys ençà que llegim públicament el poeta, que ens reafirmem amb fermesa per la identitat, ser qui som:

“he tornat. Feia temps que no havia tornat. Entre dues clarors recórrec uns carrers.”

És la nostra manera de dir-nos valencians, per damunt d’aquella idiotesa que ens voldria adormits, muts, callats per sempre. N’hi ha metges o retors o militars o consellers que diuen que això de la llengua, el català, no paga la pena, que allò important és curar les persones en espanyol. L’idiota, polític o militar o metge, es pensa que encara tenim l’esperit oprimit o servil o agenollat davant l’amo. Com n’hi ha qui pensa que llegir els poetes és fer cultura, només, que no caldrà traure la fel i plantar-la davant aquells lladres, davant la mala hora de la seua vinguda. Llegir Estellés públicament, una nit cada any, és la nostra particular resistència a l’ocupació. És la defensa a ultrança dels drets humans. Això ja és una manera particular de lectura, entre els valencians, convocar centenars de lectors que reciten això, els versos d’Estellés: potser perquè ja no volem ser amables, ja no ens passa de voler l’amabilitat ni callar ni girar-nos d’esquena, davant tanta intolerància. «Ara el castell naufraga tristament en la boira. Ara el rei surarà damunt un llit de boira. Ara les porcellanes flotaran en la boira. Els renills dels cavalls ofegant-se en la boira.»

Com cada nit, d’uns anys ençà, a l’ateneu llegirem públicament el poeta Vicent, els versos del poeta més gran entre els valencians, possiblement, que ens mantindrem fidels per sempre. A la llengua, a la terra, al país.

En començar a partir de les vuit, avui tindrem el regal del concert de Tomàs de los Santos, a través d’Acció Cultural. En acabar, llegirem Coral Romput, un fragment, usn quants fragments esparsos, d’aquest gegantí poemari de 1.240 versos.  Un inventari. un cant al país. Un alliberament.

Ahir era dimarts, 12 de setembre, i els valencians ens havíem encantat per l’escola, el primer dia, i ara el segon. Al sud, mentre Barcelona bullia per la llibertat dels pobles, els xiquets ja feien escola, però els mestres els havíem de preparar. Segons Carme Junyent, dependrà de nosaltres, de cadascú de nosaltres, resistir en favor de la llengua. La situació és tan greu que, a l’escolagavina, per exemple, n’hi ha grups on, cap alumne, cap ni un per pròpia iniciativa no xarra català. Cap ni un. Els mestres ho atribuïm al període estiuenc, a partir de la lògica “antinatural” que només l’escola fa ara resistència per la llengua. Ja sabem que n’hi ha exemples que també ajuden molt, però són casos aïllats. La majoria de famílies troben normal que els fills xarren castellà tothora. I els pares també els en xarren, els xarren en castellà. Així que nosaltres vam preparar una estratègia ahir per revertir una situació que fa temps que ens avisa que les coses no van bé. Ahir vam reunir tots els alumnes de primària i els vam explicar tres històries i un envit.

La primera història parlava de l’ús de la botija, beure de la botija o del botijó. Com a manera tradicional de resistència a perdre la cultura dels valencians. Per això els vaig explicar el procés físic que fa l’aigua dins aquell estri de fang, com sua la botija i les molècules actuen per refredar l’aigua que conté el recipient. Beure de la botija és també una manera de dir ací som nosaltres, contra els atacs a la llengua, contra el setge tan intens que patim l’escola, la societat, els valencians i el país sencer per anul·lar-nos-en. En una situació de normalitat democràtica, això es definiria com un genocidi cultural i lingüístic amb tota regla, que perpetren els diferents governs, les empreses privades petites i grans i mitjans de comunicació, tots contra nosaltres.

La segona història naixia al riu Canyoles, enllà a la Costera, la portava en un recipient especial la mestra Marisa, d’una font a prop de Canals, que servirà per polvoritzar-nos d’una aigua que ens farà forts, i ens permetrà de resistir tants embats i tanta agressió. A prop de Canals hi ha Xàtiva, on el borbó és de cap per avall, perquè aquells veïns de la ciutat són un símbol de resistència en tots els sentits, en favor de la llengua, del dret de decidir l’escola que volem i de com volem governar-nos. D’aquella “font freda”, la mestra ens va batejar per fer-nos forts per la llengua.

La tercera història venia de la Safor i la va explicar la mestra Conxín, que també portava una aigua molt i molt especial, de dins el seu poble, perquè allà hi ha la mar però també la muntanya, i enmig un estany que té l’aigua salada. Com?, us demanareu, com podia ser salada si a l’interior, de l’aigua que baixa de les muntanyes de Pego, fins en aquell estany del qual parlava la mestra, havia de brollar l’aigua més dolça? Doncs vet ací el miracle, aquella aigua es resisteix i es manté d’aqueixa manera, i nosaltres pot ser que ens mantindrem vius per la llengua, si som capaços de resistir. Perquè ja sabem que depén de cadascú de nosaltres.

L’equip de mestres havia triat tres mestres d’edat, tots tres, potser perquè de l’experiència i del coratge que encara atresorem, farem per enfortir l’escola i enfortir-nos contra la idiotesa política, i un aire enrarit, antidemocràtic, de demonitzar l’ús de les llengües, de totes les llengües, la nostra per endavant.

Després del bany vaporitzador, vam aprendre a beure de la botija voluntàriament i vam continuar l’escola, si és una cosa que no s’acaba mai.

La primera nota a les famílies i una declaració de principis. D’aquestes declaracions faré unes quantes versions, fins a l’últim dia de curs (això ja forma part d’una declaració): «Hem començat el curs. Teniu els fills a quart de primària, un curs clau en l’assoliment de la lectura, entre més destresses bàsiques; la lectura, però també la matemàtica i l’escriptura seran claus. Hi destinarem molts dels recursos i del temps de classe. Com diu Enric Queralt, “sense afiançar bé la lectura a quart de primària, els alumnes arrossegaran de per vida la mancança.” Ves si l’encàrrec d’enguany és gros, per als mestres i per a les famílies. Teniu mestre nou, ja ho deveu saber. El meu nom és Albert i acompanyaré els vostres fills durant deu mesos. N’hi ha que em coneixeu, n’hi ha que només de referència. Jo espere atendre-vos i atendre els vostres fills amb l’experiència d’un mestre que ha passat els seixanta de llarg però que conserva l’esperit d’ensenyar “gairebé” com el primer dia. Això si la bateria no s’apaga. Godfrey H. Hardy, el gran matemàtic anglés, hagués dit: “no confesses aquesta debilitat, home!” L’any passat ja vaig dir el mateix, si fa no fa. La columna vertebral del curs serà la lectura, ja ho he dit, però, com va dir G. Steiner (del qual us en parlaré sovint), la matemàtica serà també al capdamunt de tot, enguany. Ell considerava que l’escola bàsica havia de posar tots els esforços en això. Jo també ho crec, sempre que la lectura siga un altre gran tret diferenciador. Penseu que els valencians tenim un índex lector baixíssim, així que tenim camí llarg i sobretot ganes de corregir la pífia. Per això mateix, tenim una biblioteca d’aula extraordinària, amb centenars de títols. Un luxe. Durant el mes setembre fem horari d’estiu (fins a dos quarts de tres). Així els mestres tenim temps per enllestir el curs nou: reunions, planificacions, formació… També n’hi ha servei de vesprada per qui necessite quedar-s’hi. Us envie un poema de V. Andrés Estellés i el nom dels pobles valencians que comencen per la lletra A. Són dos exercicis de lectura que els vostres fills han de practicar a casa durant la primera setmana del curs. Cada dia. Dilluns ja els faré el primer examen lector. Tenim un any per convertir-nos, com els finlandesos, en els millors lectors d’Europa. Quin envit! Si encara us queden més dubtes, us deixe el meu correu.

–No us he dit que avui ja hem plegat dues garroferes 

El primer dia amb xiquets i ja hem escrit la data correctament, hem aprés a dir l’hora a la valenciana i hem explicat el treball sobre la Ceratonia.

«Les llengües no tenen pas cap tendència natural a morir. Si moren, és perquè els seus parlants deixen de parlar-les. I deixar de parlar una llengua no en té res, de natural. Totes les llengües podrien viure sempre. Si en moren, és perquè s’ha pressionat tant els parlants que han acabat deixant de parlar la seua llengua per parlar-ne una altra amb els seus fills. I això, deixar de parlar la llengua als fills, és la mort d’una llengua.» Carme Junyent, el futur del català depén de tu

Ahir vam començar la segona reunió grossa explicant-nos breument l’estiu. Jo vaig triar de parlar dels articles de l’agost de la lingüista Junyent. Volia expressar com havia gaudit de llegir-la, encara si escrivia de qualsevol cosa, i aleshores vaig parlar d’aquella idea tan bona de convidar tothom que coneixia a celebrar el seu seixanté aniversari. Si més no, és una idea brillant i inusual. Avui, en canvi, ja decidim les temes dels esdeveniments més importants del curs, alemneys la temàtica a la qual destinarem els esforços de tot l’equip, com una mena de gran projecte del curs, per bé que enguany som el poble acollidor de la Trobada d’escoles de l’Horta Sud, i això ja serà capdal i principal, pel que fa a destinar recursos, esforços i mig equip sencer per a l’organització. No debades, aquesta Trobada és de les més grossos del país, no fa gaire anys que acollia vint mil persones. De les propostes, n’hi ha de reeixides i de necessàries, l’escola, la identitat i la llengua, n’hi ha de resistència, de combat, amb el fandango que s’ha instal·lat a la conselleria d’educació, cada dia a l’escola caldrà combat. En tindran.

Avui l’escola és més orfe que no divendres passat, el primer dia. Ahir es va morir una de les lingüistes més sàvies del món, Carme Junyent, i els mestres, els mestres en general que són mestres i saben què n’han de fer, hem perdut un referent principal. Per la llengua, per la llibertat, per la dignitat fins i tot davant la mort. Per renunciar a la idiotesa i no fer-nos perdre el temps, tant com s’entrenen els polítics a fer-nos-en perdre. La importància de la llengua, la senzillesa dels missatges, i la capacitat de posar-nos a la seua alçada, com si nosaltres, els seus lectors, en sabérem tant com ella. Ves si els mestres, amb aquest tret tan senzill i contundent, avançaríem amb els alumnes. Però sobretot avançarem si no renunciem mai, de ser qui som sense renúncies ni pactes ni falses esperances. Perquè fer ús de la llengua, caiga qui caiga, demana coratge i fermesa, caiga qui caiga. Per això, mestres, cal continuar fent escola. Combat i resistència.

Hi ha personatges del país que són imprescindibles per a l’escola, si són un espill on llegir l’activisme, les idees i les maneres per ser coherents i sincers. L’escola demana sinceritat i coherència, i una voluntat de ferro. De la vida d’aquesta dona, dels seus llibres, articles i entrevistes, els mestres en traurem lliçons a pleret, de per vida. Amb els seus ensenyaments i el seu guiatge (democràtic, respectuós i humil) l’escola creix, ho fa amb coneixement i humanisme. Val més una lliçó d’ella que cent anys de consellers o honorables destralers i maldestres.

“El dia que me’n vagi a l’altre barri no patiu per mi perquè jo, en aquest món, m’ho he passat molt bé.” Doncs això. No patiu per mi. -Carme Junyent

Una invitació a llegir els articles de comiat que cada dia Carme publicava a Vilaweb durant el més d’agost

Si el segon dia d’escola som capaços d’aprendre d’aquesta lliçó de vida, els mestres haurem planificat ja mig curs o més encara. Ves si tenim horitzó i grans esperances.