Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Timmermans i Junckers

0

N’hi ha homenots a la UE, al capdamunt de la responsabilitat política europea que asseguren no tenir dubte que el judici contra l’1 d’Octubre orquestrat pel 155 espanyol —el govern espanyol, els Tribunals, la policia, la monarquia, els mitjans, i la resta de la caspa— serà imparcial. Arriben màxim fins ací, que el judici serà… sense parar a pensar si el camí fins ací, l’empresonament arbitrari d’innocents, la pèrdua de drets individuals i col·lectius, l’atac a les idees, a la llibertat d’opinió, i fins i tot, l’atac a un parlament democràtic, és motiu de judici, de posar en presó els líders polítics que han acomplert amb el compromís de consultar el poble amb un referèndum.

Els Timmermans i els Junckers (aquest és president de la UE, un borratxo en el qual hi ha dipositada la responsabilitat màxima) qüestionen el parlament català, les seues decisions, i la força de més de dos milions de catalans que els donen suport, en canvi de dir que no dubten que el judici serà… No han qüestionat la violència policial, la persecució a la democràcia, l’assetjament, les males arts del govern espanyol del 155, les clavegueres, el suport al franquisme, les subvencions a fundacions feixistes, de tot això, que és qui dóna ales al judici, els Timmermans i els Junckers no diuen sinó que el judici, pensen ells, serà just…

No qüestionen, els Timmermans i els Junckers, l’emprsonament arbitrari durant més d’un any de polítics que fa quatre dies compartien parlament a Europa, homes i dones que han demostrat abastament la seua lleialtat a la democràcia i als drets humans, tota la vida al sevei d’una Europa més humana, al debat, a la construcció d’una democràcia més neta a Catalunya i, de retop, també per a Espanya; no han qüestionat, els Timmermans i els Junckers, la persecució de joves, de músics, d’artistes, només perquè expressaven opinions d’això i d’allò a través de cançons, de titelles, o a través d’articles de premsa, ni han qüestionat la persecució a mestres, a escoles senceres, en canvi de tolerar la impunitat amb la qual grups feixistes han atacat persones, institucions democràtiques, o símbols que representen la llibertat… Ni han qüestionat uns cossos policials d’herència franquista que actuen amb la mateixa agressivitat i violència com quan étrem en una dictadura franquista assassina.

Perquè mai més pocavergonyes siguen responsables de la política, ni a Europa ni enlloc, denunciem tots els Timmermans i Junckers incapaços de diferenciar els drets universals dels interessos polítics que representen.

El llaç groc contra la violència

0

El 30 de gener se celebra el dia de la No violència i de la pau, una diada internacional que té molt de commemoració teatral, de paper mullat, per acontentar-nos o alimentar consciències amb dietes i potingues. D’un altre costat, cada acció en favor de la pau i de la no violència ajuda a destapar els violents, fins i tot a formar els joves per la pau, des de l’escola. D’ençà de la República catalana, proclamada i envaïda d’un sol colp, la violència s’ha ensenyorit del discurs, de la política, dels mitjans, que han volgut normalitzar-la com un afegit crònic al qual caldria acostumar-se en vida, com qui s’acostuma a viure amb el mal de cap, la coixera o la vellesa quan l’edat s’hi aproxima.

Aqueixa violència que s’ha ensenyorit indissimuladament de les nostres vides fa que trobem normal de fer vida normal amb presoneres polítics, canals de televisió prohibits i amenaces a tort i a dret si en parles d’això i d’allò, fins i tot el jutjat ja se n’encarregue de decidir, amb una violència inusual, quins han de ser els programes d’ensenyament de llengües a l’escola. Tothom veurà normal de permetre atacs feixistes en ple segle XXI? Tothom veurà normal que els bancs decideixen què han d’escriure els mitjans?, Tothom ha de veure normal què els set telenotícies, de set canals diferents, expliquen sempre la versió uniforme de com veuen el món?, tothom veurà normal l’exagerada corrupció polític-empresarial d’un règim violent i caduc?

N’hi ha pocs símbols que provoquen tanta reacció a la trama violenta orquestrada els últims anys contra la democràcia i la llibertat. N’hi ha batalles que han passat al davant amb una certa normalitat, sense que provoquen aital animadversió. Perquè hi ha lluites que es fan virals, sense pretendre-ho, i agafen una dimensió desconeguda fins en eixe moment, són d’una força imparable, punyents, intenses, com una de les grans lluites de tots els temps.

La multa de la justícia feixista espanyola

0

Fa uns anys van multar Acció Cultural, una entitat germana d’Omnium, només perquè facilitava de veure la TV3 als valencians a través d’uns repetidors que havíem pagat amb una subscripció popular. Les multes van arribar al milió d’euros, només perquè la televisió no era en espanyol, i tampoc no semblava espanyola, malgrat que molts dels programes eren provincians i submisos a espanya. Tant se val, les multes van obligar-nos a desconnectar els repetidors i els valencians ens vam quedar sense senyal. Un No-senyal que encara continua. La justícia feixista espanyola no considera que això siga un greuge, ni un tracte desigual, de tenir 100 cadenes de tV en espanyol i només una en valencià, encara no fa ni uns dies. Ens van multar severament, amb escarni, de manera exemplar, perquè sabérem que els feixistes del pp i dels jutjats podien actuar amb arbitrarietat, contra els valencians.

La mateixa arbitrarietat que ara els permet de multar OMNIUM cultural, per una enquesta que, els jutges feixistes espanyols, consideren que vulnera els drets del secret de dades. Xa, mira que n’hi ha empreses multinacionals, bancs, Íbex, i tutti quanti que han fet mal ús de dades particulars, ves que n’hi ha que saben què fem, què mengem i on caguem a cada moment, si el control legal i il·legal que en fan de les nostres dades és abusiu i ben productiu per ells, aqueixa caterva d’empresotes que fan i desfan el que els passa pel serengue. Però els feixistes de l’audiència han decidit de multar una organització cultural, en canvi de perdonar i deixar actuar amb impunitat criminals, gànsters, i organitzacions franquistes. L’arbitrarietat judicial? No, la injustícia feixista espanyola contra la justícia, si aquesta defensa la llibertat, la democràcia o els drets universals… Amb prevaricació, premeditació, nocturnitat, els militarots juficials es creuen per damunt del bé i del mal, si arriben a ser inútils!

 

Rodant per les Repúbliques

0

Encara amb els cor encongit per l’experiència d’haver acollit Jordi Puig, que avui ja serà a Vila-real, rep missatges de pobles que volen ser etapa d’aquesta aventura extraordinària per la llibertat. Què és també l’aventura per la llengua, per l’amistat, per la descoberta d’un país que es destapa de pors i amenaces, malgrat la insistent violència contra nosaltres: el cas dels taxistes, dels guàrdies de seguretat, de tants mitjans públics i privats com ens voldrien espantats, muts, atemorits i submisos a la causa feixista.

«Una merda pa ells!»

«No ho tindrem fàcil», deia el Jordi a l’Ateneu dimarts a la nit «però l’objectiu ja no és cap altre i finalment ho aconseguirem. Malgrat un estat feixista —què us he de dir jo als valencians, de com és de feixista l’estat espanyol!»

Camí de Massamagrell ens paràvem a observar la serra Calderona, que es retallava contra el cel tan neta, el vent i el fred ajudaven a perfilar-la: es retallava el Camp de Túria darrere nostre i arribàvem a l’Horta, pel polígon del bovalar (ja no se’n fan de boves, ni de cadires, d’aquelles tiges…) per fer parada al cementeri del poble —tot just recordava aquella porta del cementeri de menut, quan passàvem els diumenges camí de la platja i un rogle d’homes i dones en les cadires de boga feien la tertúlia: com podia ser, que ho feren davant la porta del cementeri, em demanava amb sis o set anys, sense que la pena els posés tristos i capcots cada diumenge…

És aquella pena que molts independentistes encara arrosseguen ara, per aquest tràngol passatger, o per aquell inconvenient, sense pensar quantes vegades altres personatges de la història han patit encara més grans desgràcies abans d’aconseguir l’objectiu però que no van defallir mai. Mai de la vida. A fer la mà la pena, xa!

Ja no ens acontenten molles, que voldrem el pa sencer, coste el que coste: el problema ja no seran les taronges, ni el patrimoni valencià, ni la llengua, ni tenir-nos sense senyal… Mentre siguem encadenats a espanya, els valencians perdrem sempre, patirem, i serem l’ase dels colps. Prou de mostrar-nos melindres i submisos, cap a la república valenciana, l’únic horitzó net i lloable dels valencians.

 

Rodant per la República (l’etapa de Bétera)

0

Jordi Puig ha arribat avui a Bétera, des de Burjassot. Venia acompanyat de bons amics valencians, pel camí de Burjassot, que entra al terme pel camí vell de Paterna. L’hem rebut a la vesprada quan ja havien fet una sobretaula al bar la Font. A l’Ateneu de Bétera ens hem aplegat una bona colla de socis que hem reviscolat de tant de coratge: «aquell article de l’Andreu Barnils —tu que estàs disposat a fer per la República?, em va esperonar a fer alguna cosa, també per tranquil·litzar la meua consciència…» I Jordi Puig es va llançar a recórrer el país, de primer per les Illes, després pel País Valencià, convençut que la República no té aturador, encara més com més gent ix a rebre’l, a acompanyar-lo, a escoltar una experiència més, com tantes d’altres d’anònimes, que ja són conscients que l’únic camí possible de la democràcia a espanya és la via catalana: la república i la independència.

Sopem a l’Ateneu a la vora del foc, i planifiquem el camí de la següent etapa, fins a Sagunt pel camí de Llíria, l’assegador, la vella via ramadera que unia Morvedre amb Edeta. Discutim d’això i d’allò entre dolços i licors de la terra. Parlem del camp, dels valencians, de dignitat i de democràcia. Parlar-ne, en aquest estat caduc, si ets en casa amiga encara ho pots fer. Poca broma el que voldran fer-nos empassar. Guanya l’optimisme, amb el qual afrontem el difícil equilibri a dues bandes de la balança: de l’una, espanya i la violència, l’amenaça, la justícia franquista i arbitrària. De l’altra, els drets humans, la llibertat i la democràcia… Si en el segle XXI encara no ho tenim clar qui defensarà els valencians i qui ens vendrà a Sud-Àfrica, que li ho demanen al refillet del González Pons, que va animar tot el PP d’Europa a burlar-se dels valencians i de qui ens va parir.

Una altra nit sentida, carregada d’història, en aquest viure intens de tants protagonistes com ens animen a continuar, a entendre que estimar i lluitar són verbs inseparables, entre els valencians. Gràcies, Jordi.

La vida del llaurador valencià

0

Una plataforma  ha convocat avui una concentració a diversos pobles en favor de la taronja, del camp i de la vida dels llauradors, que ja fa milers d’anys que passa més pena que glòria.

Plataforma per la dignitat del llaurador” vol aplegar la consciència valenciana a Europa, que no sembla conèixer gaire els valencians i el seu patiment bíblic.

Sembla que el llaurador valencià vol deixar d’acotar el cap, però ningú no li ha dit com, i ell, pobre, no sap com fer una altra cosa, si no és acotar el cap. De primer va ser el secà, i unes petites hortes per sobreviure, i el llaurador acotava el cap. Després va venir el monocultiu del taronger, desregulat, desorientat, desorganitzat, el llaurador valencià acotava el cap, que sempre havia fet allò, el que li havien dit, sense protestar, sense queixar-se públicament, sense convicció, ni identitat, ni culpa de tanta immoralitat com l’havia governat sempre. Acotava el cap i s’encomanava a la maedéu i a la cassalla. La cassalla feia més miracles que no la maedéu, però ell continuava acotant el cap després de tanta pregària. Tant era taronges com mandarines, caquis com magranes, el problema no era el producte, ni la feina, ni l’estil de vida senzill, en canvi d’una manca de convicció, de defensa a ultrança de la terra.

Durant anys, el llaurador valencià s’havia refugiat en els partits de dreta, o en la mateixa dictadura, amb resignació, bo i sabent que la dreta el castigava per ser llaurador i pobre, però ell hi insistia a deixar-se governar per aquells que més el castigaven. Es queixava a casa, amb la dona, amb els fills, però acabava acotant el cap. Quan hom pensava que l’esquerra faria res, en arribar a tenir poder, l’esquerra va fer com els partits de dreta, robar, enriquir-se i continuar maltractant els llauradors valencians, que ja sabien que ni els uns ni els altres no li resoldrien els problemes del camp, ni li canviarien l’esport preferit d’acotar el cap. Per això continuava votant els partits de dreta, o d’esquerra, perquè el llaurador valencià suposava que els partits espanyols de l’un o de l’altre color li adobarien la vida.

Enguany el parany que li han posat ha sigut tan gros que, els més vells de l’ofici, arriben a dir que no ho havien conegut. La desfeta és total, de renúncia a la terra i al camp, diuen uns quants llauradors que fa cinquanta anys que acoten el cap. Sobretot perquè saben que els polítics de dreta i d’esquerra, els del pp i els del pose, van vendre-li l’ànima, allà a Europa. I ara no té ni esme, d’acotar el cap, el llaurador valencià.

Aquesta vesprada veurem si serà diferent, davant els ajuntaments de seixanta pobles valencians, si som capaços de dir prou, de dir alguna cosa del camp valencià. De dir nosaltres som ací i no deixarem que se’n burlen, ni el pp ni el psoe, els uns i els altres, del viure dels llauradors valencians que només si saben acotar el cap.

 

 

Passions nobles pel país i per la lectura

1

Aprofite que baixe a València amb metro per començar un llibre que tenia pendent, des que vaig llegir la recomanació que en feia Jordi Badia: L’única passió noble, de Joan Garí. El llibre ha provocat que la distància, el temps d’anada i tornada a la ciutat des de Bétera, fos curt, massa curt fins i tot. Joan Garí aprofita una estada al Perigord per visitar la casa-torre de Montaigne i escriure un assaig bell sobre Fuster, el país, la llengua, i la noblesa d’escriure. Capítols breus, de gairebé dues pàgines que s’empassen amb tanta facilitat com el goig que provoquen, i a cada racó ja trobareu una petita reflexió per obrir més gana i un gran deler: els valencians, el gran mestre Joan Fuster, la desesperança de saber què podíem arribar a ser, o ser només, si els valencians mateix no haguéssem sigut castigats tan severament, de vegades pels mateixos valencians. Però sobretot pels espanyols, ben calculadament i premeditada. Un exemple, la TV3 encara és una quimera del 155 espanyol contra Nosaltres, els valencians. Tornaré a descriure i escriure sobre aquesta lectura en més ocasions, però us deixe aquesta màxima del pròleg:

«Lectors, feu de la vostra desesperança una pàtria. Molts valencians ja han pegat el primer pas»

L’única passió noble, converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Joan Garí, ONADA, 2016

Sant Antoni a la presó, que del porc farem cuixot

0

Sant Antoni és la festa més estesa del país, i malgrat que pocs pobles fan festa grossa, sí que celebren el foc, el dimoni o la benedicció d’animals. La primera festa gran de l’any, després de Reis, espanya l’ha aprofitat per escarnir la democràcia, en empresonar amb arbitrarietat alcaldes o qui li ha passat per l’engonal: tant se val que no hi hagués carta d’un jutge, tant se val, perquè són la mateixa cosa, i el fet greu, gravíssim, és que la impunitat policial per actuar com i quan els rota ja fa pudor a normalitat: el govern del 155 assegura que això és correcte (ho van dir el delegat i el ministre), actuar amb violència contra la llibertat de les persones. Sí, espanya veu correcte perseguir i acaçar els demòcrates, perdonar els violents, els agressors, amagar els criminals, perquè potser vol actuar com un estat criminal, l’és, si fa no fa des de la borbonia, la política, la justícia i la policia, aquest enteixinat criminal no tapa la incapacitat, la mala gestió, el robatori continu, la malversació, d’un país podrit, com un gra en el cul de l’europa més mediocre i pocavergonya.

Sant Antoni es va enamorar d’un porc, pobre, que ja el tenim durant la setmana vestint haques i cavalls, gossos i corders, arreu del nostre país per preparar-nos contra el setge feixista de la caverna. Qualsevol de nosaltres serà agredit segrestat, violat en els seus drets a mans del psoe, del pp, de c’s, d’aquest pastís franquista del 155 que tant els agrada de traure a passejar, mentre aquell inútil extremeny voldria demanar directament que cada valencià o català li donàrem 1.000 euros per a vicis, que n’ha de tenir d’inconfessables, el refillet. Com més va més independència i més gent al nostre favor #RepúblicaValenciana

Paquita Sanchis, escola i llibertat

0

Paquita Sanchis Ferrer  (1896-1970) va ser mestra durant els anys vint-trenta del segle XX. La informació recollida per exalumnes, i algunes mestres investigadores, encara una informació escassa, apunta que era lliurepensadora, naturista, membre d’esquerra republicana al país valencià, la primera dona afiliada a la UGT, i per això li van fer consell de guerra sumaríssim… Mestra massa revolucionària, represaliada. Avui, al centre cultural la Nau es presentarà un documental sobre al seua història.

Escarni i càstig als mestres, fa vuitanta anys, com avui mateix, que no sembla que vulguem aprendre. Avui han tancat arbitràriament unes quantes persones, sense ordre del jutge, per la cara i la pocavergonya de la policia. Entre més, dos alcaldes que fan d’alcaldes, i es planten contra el feixisme sense por. En favor de la democràcia.

En alguna comissaria no deixaven entrar els advocats si parlaven català. Com en el franquisme, els cossos de la policia no han canviat gaire. No gens. Repressió, analfabetisme, l’herència franquista que perviu descarada desbocada idiota contra la democràcia. Acarnissament, burla, acaçament, la policia i la justícia espanyoles. I el delegat del psoe, i el govern del ps,e diu que tot això és correcte. Ells ho veuen correcte, el feixisme imperant.

La mestra Paquita Sanchis va ser mestra a Llíria durant cinc anys, i encara va defensar-se de la burrera espanyola fins que aconseguí incorporar-se al magisteri a l’edat de 69 anys. Perquè la llibertat no mor, l’amenaça la força franquista de sempre, ahir i avui, el 155 que ens governa. Però no mor.

 

Enric Valor, 19 anys després

0

«De primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Diumenge féu dènou anys que va morir l’escriptor Enric Valor. Un dels grans narradors valencians de tots els temps, possiblement el de llengua més acurada del país sencer, un home que va fixar i augmentar la riquesa de la llengua, com cap altre escriptor valencià. Un novel·lista excels, un mestre gramàtic, i un rondallista com n’hi ha pocs al món, perquè la cura de la llengua va anar per davant de la història, del succés, de l’anècdota…

Divendres, edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya van lliurar el 38é premi de narrativa Enric Valor al Centre Cultural en un acte lluït, brillant i emotiu. Hi va participar el cor de l’escola i un trio de músics que van oferir una versió d’Ovidi magistral. Hi havia dos consellers, secretaris autonòmics, directors generals, diputats de cultura i no hi cabia una agulla més, en aquell teatrot de la plaça del país valencià. Potser que haja sigut l’acte més important fet en reconeixement al gran escriptor 19 anys després de la seua mort. Com important va ser el missatge de l’editora, Núria Sendra: “treballem per la llibertat del país”

I ves que Enric Valor mereix que el país el tinga en major consideració, un home que ha fet escola i ens ha salvat la llengua, la bona literatura, el relat curt i llarg, la manera de fer parlar un masover de manera acurada, neta, digna, com pocs homes de lletres, ell, sobretot, n’han tinguda amb tanta estima la llengua, que només per això cada any també hauríem de retre-li homenatges i cants als carrers i les places.

Però ja ho va dir un altre il·lustre mestre, Vicent Escrivà, que el mestre Enric Valor no havia passat la séquia de Montcada, i això, en aquest petit país de vidres i espills, es paga amb l’oblit i la ignorància.

Ens quedem amb el reconeixement a Picanya, la relectura del cicle de Cassana, l’ambició d’Aleix, les rondalles completes, la gramàtica, les contarelles i alguns vídeos de conversa viva i exemplar d’aquest valencià il·lustre.

Foc a Serra: sostenibilitat versus debilitat (2)

0

La taula debat amb uns quants dels alcaldes i regidors del Camp de Túria va cloure ahir la Jornada de Sostenibilitat a Serra. I ho va fer amb lluïment dels polítics, especialment, que van ser sincers i honestos: potser que no ho van dir tot, que són polítics, però qui ho fa això, ser sincer  completament tret dels innocents; els jutges espanyols?, la policia espanyola?, els mitjans espanyols?, Caixabanc?, o aquella merda que ha destapat, com es diu?, entre el Santander, els jutges, els fiscals i el govern espanyol que van fer de criminals per tapar Botin, una mena de banquer mafiós consentit.

Els alcaldes van començar per dir que han tingut prou en fer net a cada casa-ajuntament, ves si n’hi havia deute: només en tornar deute, estalviar i, ai mare, descobrir que els interventors i els funcionaris posats i llepats del pp són qui manen de la caixa, i han impedit de fer política amb tot de tripijocs i burocràcies. Això passa als ajuntaments, a la generalitat, a les diputacions…

Els alcaldes i els regidors també van coincidir a dir que el caos d’infrastructura heretat del pp era tan gros que ha sigut impossible d’ordenar gaire el desastre en tres anys: el 80% de les urbanitzacions, van dir, aboquen aigües fecals directament al subsòl, sense depuració ni col·lectors, ni depuradora… Què què, pinyol, en el segle XXI encara llancem sense pena contra el mediambient… Els pobles del Camp de Túria han crescut molt en població i edificacions, en urbanitzacions (fins els anys 90 la meitat eren il·legals), som la segona comarca del País que més ha crescut, i aqueixa vivesa de poblament no ha sigut paral·lela al creixement de serveis i millores… Per què?

Una altra herència enverinada del pp: 25 anys de contracte amb empreses concessionàries del fem que fan i desfan com volen, a més que —va dir un dels alcaldes— no sabreu mai què fan amb allò que reciclen, quant en rauen, on va a parar, i qui se’n beneficia del pastís (el pastís del fem, xa)

Vam demanar als alcaldes una frase titular per acabar la Jornada de Sostenibilitat en un optimisme moderat, què caldria, què demanarien, què faran com a futurs responsables de la gestió dels pobles i de la comarca per tenir pobles i ciutats cultes l’any 2025?

—Caldrà que els veïns, tots sense excepció us poseu  a treballar de valent, i participeu activament de la política local, que és participar també de la política global, i caldrà més debats polítics i veïnals com aquest que ha organitzat l’Institut per animar a la participació si voleu uns pobles diferents. (conclusió)

L’organització va agrair la participació dels representants dels governs locals de Serra, Bétera, Marines, Olocau, la Pobla de Vallbona, Riba-roja i Olla

*No van assistir a la Jornada de Sostenibilitat els alcaldes de Nàquera, Llíria, l’Eliana, Benaguasil, Benissanó, Casinos, Gàtova… (tenien l’agenda plena, no els interessava la sostenibilitat de la comarca o…)

 

 

 

 

Foc a Serra: sostenibilitat per a què? (1)

0

Més de cent persones, entre públic i experts, debaten a Serra, el Camp de Túria, quant hem avançat en sostenibilitat en els últims trenta anys, quan l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria ja demanava als polítics locals i comarcals mesures i polítiques per  ordenar el territori, si era que aquell caos urbà i rural dels anys 80-90 era possible d’organitzar mínimament. No. No hem millorat, als pobles del Camp de Túria, perquè el creixement exponencial d’urbanitzacions, població, i edificacions als centres urbans ha sigut tan destarifat que no ha permés ni el clavegueram mínim, ni un canvi en els serveis, ni en la mobilitat entre els pobles, ni en allò essencial i bàsic que calia. I no diem el pitjor.

Ho avisàvem, experts, estudiosos, la Universitat, urbanistes, però res de res, els polítics de qualsevol color van tirar pel dret, que era una anarquia mal entesa, pitjor planificada i individualista. És veritat que s’han fet coses, que tot no són catàstrofes, que podem trobar vies i accions que han aconseguit petits èxits. Unes molles entre les engrunes.

La #JornadadeSostenibilitat aplegarà aquesta vesprada a Serra els polítics, alcaldes i regidors i representants de la Conselleria o de la Diputació. Serà l’horta del debat, d’avaluar els deures fets, de repassar la feina, perquè l’examen serà a maig, any d’eleccions al nostre país, als ajuntaments i a la generalitat.

Tres idees sobre les comunicacions del matí i el debat amb el públic:

1 L’educació serà clau per fer entendre a la societat present i del futur (no n’hi ha gaire confiança en allò fet fins ara), per conscienciar d’un canvi d’hàbits si volem res de diferent. A Riba-roja, per exemple, l’escola sembla compromesa en aquesta mirada nova sobre vida i sostenibilitat, segons que explicava Antoni Morales.

2 Les mesures locals s’han d’implementar amb una visió global, però sense oblidar les grans possibilitats-potencialitats del nostres pobles al camp de Túria, malgrat que la voluntat política local no tinga un horitzó de llarga distància, de gran calat, més ample.

3 El govern del Botànic, si només eren tres anys i mig d’acció, ha tingut voluntat, però poc finançament, i ha sigut poc efectiu encara en aquesta legislatura (la seua incidència en els PORNS o parcs naturals no ha modificat gairebé res, malgrat que el gran desastre era propietat 100% del PP).

Una aportació particular de Carles Arnal, un activista de nom propi al país valencià, ha encés un debat viu i punyent contra la ponència principal, que ha trobat esbiaixada, poc realista, i provocadora, en argumentar que l’excés de massa vegetal-forestal, no ajuda a gestionar bé el nostre paisatge (!)

 

 

Porteu els jutges escarnidors a Catalunya

0

En canvi del que proposa espanya, porteu els jutges espanyols a catalunya, perquè coneguen un país nou, una idea nova, un estat viu a europa, si no els fa por la llibertat. Porteu-los perquè aprenguen conceptes bàsics com democràcia, drets universals, la carta de l’ONU, la llibertat, i que ho facen amb neutralitat, amb justícia, sense escarni contrac els homes i les dones que no pensen com ells…

Quina barbaritat, podria exclamar qualsevol homo sapiens del segle XXI. Exactament, la mateixa barbaritat fóra portar presos homes i dones demòcrates, que són en favor del coneixement i de la civilització, de la política del debat i la raó, empresonats fa més d’una any per les idees, el pensament; que pel debat polític han sigut escarnits per les forces franquistes espanyoles que conformen el 155 i els seus fonaments espirituals: jutges, policies, mitjans, i tot el clavegueram major del franquisme, que viu de luxe amb una Transició feta a mida per tenir-los regalats.

Portem aquells jutges a Europa, per prevaricadors, per falsos, per atemptar contra la llibertat, contra la pau, contra la política, contra el pensament d’una Europa lliure, malgrat els borratxos que governen Europa. Portem tots els jutges feixistes, hereus dels privilegis franquistes, perdonavides de violadors, agressors, assassins i colpistes, portem-los a denúncia pública, davant tribunals populars, civils i demòcrates, més preparats moral i espiritualment que ells mateix, que se’ls suposa que han estudiat tant per arribar on són, que no són sinó funcionaris inútils, incapaços, impropis d’homes i dones del s. XXI, estintolats de bruses i collars, de formes i protocols rancis, imitadors d’una dictadura que es pensa per damunt el poble, el coneixement o la història.

Portem-los a la plaça pública perquè paguen el mal que fan, que pretenen, que han ordit durant anys i panys, contra catalans, valencians i mallorquins, contra els bascos, contra les llengües, contra l’escola, contra l’acolliment, contra la immigració, contra la gent de bé, contra la sanitat o contra la dependència, contra els pobres en canvi de mantenir els privilegis, els rics, les empreses corruptes i els partits criminals.

Portem-los davant la justícia de veritat, la que fa el poble, la gent de bé, la democràcia, els valors universals, perquè entenguen que no ens representen, ni els atribuïm cap autoritat moral, ni de dret, ni del revés, si arriben a ser mereixedors de llàstima, de pena, aital dissort com representen.

Portem-los davant el món, despullem-los les sotanes, els barrets, les medalles, aquells posats funestos, que passen dol de tant de mal com fan i han provocat tants anys contra el món i contra la llibertat.

Despullem-los la falsedat, tanta rancor, la mala fel, tota la idiotesa. Festegem-los en els morros la nostra llibertat, l’enteresa, la força de saber-nos lliures. Homes. Dones. Saber-nos què no seran ni podran ser mai ells ni els seus.

La gran superfície dels rucs

0

L’ajuntament de Paterna, Horta Nord, es debat entre els diners que li plouran del cel en canvi de desfer el paratge de Les Moles o entre mantenir-se fidel al paisatge i al patrimoni natural. El PSOE que els governa, maedéu que em quede com estic, ja ha venut l’ànima al dimoni i voldria que tots els partits del PSOE del món feren el mateix, el de Bétera, el de Burjassot, el de Godella, l’Eliana, la Pobla… Que es veneren també l’ànima, malgrat que la venda fes molt de mal al comerç local. El comerç local?, el petit comerç local que malda per obrir cada dia els la bufa, i que tothom tanque i pegue a comprar fóra del poble, als centre comercials, els tira més que la maroma, vinga a cercar les mandarines de SudÀfrica o els mitjons de la Xina, per bé que la Xina, oh sorpresa, ja va decidir d’omplir els pobles de botigues xineses que van fent-se amb el monopoli local.

Diverses iniciatives, entre més la federació de comerços, les agrupacions locals, i uns altres partits valencians ja es van posicionar contra el nou aquelarre urbanístic, el més gran d’Europa, deien, que s’instal·laria al terme de Paterna, que insisteix a trencar l’harmonia del formigó, i la conselleria de Medi Ambient ja ha dit no, oficialment, a Puerto Mediterráneo, ara Intu Mediterrani, els noms propis d’un gran corrupció urbanística contra els valencians. Els estudis fets ja avancen que aquella empresa no crearà nous llocs de treball, però sí que desfarà un dels últims paratges naturals de l’Horta a més que afectarà negativament els centres comercials que són a tocar.

La CV-35 sembla que volen convertir-la en un embús crònic, de trànsit i de superfícies comercials, de Llíria a València. El PSOE de Llíria no ha volgut plantar-se, i el seu alcalde ha demanat de construir encara més caos en aquella via de comunicació que cada dia alena com una mort anunciada. Ha de pensar, l’alcalde Manolo Civera, que els llirians que baixen a la ciutat ho fan contents cada dia de passar aquell calvari d’autovia dita d’Ademús.

Sembla que dissabte ho parlaran tot de savis i alcaldes del Camp de Túria, en una Jornada sobre Sostenibilitat a Serra que debatrà la comarca, l’infern i el purgatori: en el segle XXI, hi ha alcaldes que viuen del somni urbanístic de desfer els pobles i convertir-los en femers de formigó i conflictes, que no fan sinó cagallons sostenibles des que governen entre urbanitzacions i nius de ferralla, incapaços d’ordenar res ni de donar valor al paisatge si no els ompli la butxaca pròpia i d’amigots.

La Jornada té quatre objectius principals:
1) Mostrar els aspectes bàsics de la sostenibilitat de la comarca, i complir amb uns objectius mínims de Desenvolupament Sostenible per canviar el model existent.
2) Proposar solucions i vies de desenvolupament per a potenciar el valor cultural del territori com a factor de creixement.

3) Conèixer, analitzar i decidir plegats un model de Parc Natural que s’adeqüe al nostre territori i a la nostra gent.

4) Sensibilitzar-nos per un Món possible i necessari i coordinar accions entre Institucions i el teixit associatiu com a model d’actuació preferent per a dur a terme un programa integral sostenible al Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ.
idecocampdeturia@gmail.com

Sostenibilitat o burrera

0
Publicat el 9 de gener de 2019

La Jornada de Sostenibilitat Ambiental pretén sensibilitzar els agents socials del Camp de Túria, els polítics i la ciutadania, sobre la situació del nostre territori,i valorar les intervencions que es duen a terme. Volem incidir en la sensibilització del canvi i transmetre valors.
L’IDECO té el compromís de promocionar una Comarca viva i habitable per a futures generacions. Aquesta Jornada posarà en valor alguna de les iniciatives de sostenibilitat ambiental al Camp de Túria. Cal prendre consciència del territori on vivim alhora que voldríem impulsar la ciutadania a la participació. Fer avançar la societat de la comarca cap a models de vida compatibles amb el futur és una manera de treballar des de l’àmbit local pel canvi global. La sostenibilitat és un repte i comença per petites accions. La Jornada
està organitzada per l’Institut d’Estudis comarcals del Camp del Túria en col·laboració amb l’Ajuntament de Serra i la Mancomunitat del Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ: idecocampdeturia@gmail.com

SERRA, El Camp de Túria. Casa de la cultura, dissabte 12 de gener de 2019