Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Una bufa no té ossos, malparits

0
Publicat el 29 de juny de 2018

A Palma en dirien una butza, i el nom apareix en una rondalla mallorquina “En Pere de sa butza”. Per això que vull explicar, ja em va bé la manera valenciana “bufa o ventre”, o bossa fins i tot. Aquells paladins de l’ambaixada o del jutjat, que han eixit de diferents ventres o bufes o panxes, en canvi de tenir el mateix temple. L’un, l’ambaixador, no té pels a la llengua, ni ossos a la panxa ni al ventre ni a la bufa per faltar el respecte públicament, funcionari desgraciat, per insultar i maleir Catalunya i el seu MHP. El jutge/a, si fa no fa, encara viu en el 155, malgrat que teòricament s’havia desconvocat i continua amenaçant catalans, responsables polítics i institucionals: encara més. Si és veritat que ara es podia votar telemàticament, amb més raó el respecte que hauria de mostrar, el jutge bufa amb tantes paraules com li ixen del ventre. No mostrava tanta gosadia, aquest jutge bufa i aquella bufa jutgessa davant cinc ministres o deu, tant se val, i un empresari que van convenir, acordar i decidir de regalar-se mil cinc-cents milions d’euros (no ens cap al ventre quants diners poden ser tots reunits, quina bufa) que els van alliberar del frau que representava robar la hisenda pública per regalar-los a l’amicot que, després, ens posarà casa, cotxe i putes a compte d’aital decisió de baix ventre. El jutge bufa, d’òpera i ventre, ara demana diners als catalans, uns diners d’urgència, si no volen que els embargue la bufa, a ells i a la família… L’espoli català també és ara a mans dels jutges espanyols a través de decisions de bufa i ventre: multes, càstigs, condemnes econòmiques…El robatori judicial va començar fa anys contra el nostre país, en forma de multes per decidir de veure TV3. Centenars de milers d’euros. No en tenen prou amb l’espoli, que cada colp inventen noves vies per estrangular-nos. Només perquè no som espanyols. Ells ja ho saben. No ho som. I per això ens fan pagar i pagar i pagar. Il·legalment fins i tot, ens trauen la sang i l’aire. Fins que diguem prou, valencians, fins que diguem prou.

—Sinyor jutge; malangra sa butza i qui prega per sa butza! Velataquí, si la voleu!

Ambaixadors feixistes

0
Publicat el 28 de juny de 2018

Espanya envia al món ambaixadors sense escrúpols ni honestedat política, perquè escampen com és l’estat que representen. PP i PSOE envien ambaixadors germans, cosins, cunyats, fills tots del franquisme. Ambaixadors panxacontents, que viuen en palaus amb tot de criats, majordoms i funcionaris que els llepen la mànega, la butxaca, en canvi de servilisme. Un sol d’aquests ambaixadors feixista té més recursos i més pressupost que el president de la generalitat valenciana. I encara té recursos que no ha de justificar davant ningú si en fa un ús franquista, policial, de frau. Ganduls que es pensen amos del món, sinyors feudals profundament fills de puta. Prevaricadors, menistres, o secretaris, llepons d’un estat caduc i inútil. Ambaixadors de la idiotesa, del luxe, que es pensen al tron del món, que ens miren si els tolerem lo intolerable, incapaços, mediocres, fatxendes. Ambaixadors de negocis propis, en canvi de fer gran la pobresa, que saquegen i construeixen misèria, que alimenten paradisos, que se salten lleis i regulacions, si tot de jutges els emparen, ambaixadors d’una fundació franquista d’ambaixadors. De l’insult fan ambaixada, els ambaixadors, que els la bufa democràcia o llibertat, si no els adula la fava. Ambaixadors d’una misèria moral intolerable, lladregots feixistes d’un l’estat que els empara.

 

Cloenda del curs: balanç, xa!

0
Publicat el 26 de juny de 2018

Introducció

“ma mare em diu que abans jo escrivia millor. Escrivia altres coses: “sempre queien en vers”. Ara tot és distint: parle de morts i morts. A ella li dol que escriga així, d’aquesta mena. Diu que al cap i a la fi tenim salut i ganes de treballar i no devem ofendre Déu.
Tenim salut, treball, Què més volem? Déu fa les coses sempre bé. Només cal demanar això, salut i feina. I mon pare diu: “Clar”. I jo no sé què dir. I m’entren unes ganes petites de plorar.” Vicent Andrés Estellés

 

Salutació
“Limitar-se a perseguir allò útil resseca l’esperit. Conrear lo inútil ens ajuda a donar un sentit fort i noble a la vida.” Goethe

1 balanç: si n’hi ha bon ambient, els conflictes no fan gaire nosa; n’hi ha ganes d’aprendre,i sempre n’hi ha que no es concentra prou, que som en una escola. N’hi ha menys accions lletges entre alumnes que accions d’altres menes, i, en general, la relació és bona i l’actitud positiva. Desigual. N’hi ha ritmes i bioritmes. Homeee, com a la cooperativa del poble.

2 Els mestres en voldríem més. Molt més. A Finlàndia diuen que funciona, el treball en silenci, que es concentren molt a treballar. Ací l’actitud és bona, però n’hi ha alumnes que has de guiar molt si vols que treballen. La responsabilitat és desigual.

3 L’objectiu principal del curs ha sigut la lectura, la matemàtica i la convivència. He provat d’afegir experiència més que no innovació.

“Els llibres no supleixen la vida. Però la vida tampoc no supleix els llibres.” Joan Fuster

La missió principal d’un bon mestre hauria de ser reconduir l’escola a la seua funció essencial: formar ciutadans lliures. Nuccio Ordine

4 Aprendre sempre és un compromís. Ser bones persones també.

—N’hi ha preguntes? No?

“El saber no és un do sinó una conquesta difícil, que pressuposa sempre un esforç necessari que ningú no pot realitzar en lloc nostre.” Si ho diu Nuccio Ordine

—Algú vol una copa de cava ben fresc, o preferiu una orxata?

“Això pa tu, eixa merda”, corredor!

0
Publicat el 25 de juny de 2018

—Això pa tu, eixa merda!

—El corredor mediterrani, vol dir?

—Eixa merda, sí!

—No la voleu, els valencians?

—Eixa merda pa tu!

De camí de l’escola, em pose la ràdio al cotxe. Els matins d’Àpunt entrevisten el president de la patronal valenciana, Salvador Navarro. El tema principal és el Corredor Mediterrani i l’exclusió valenciana segons la decisió europea, pressa fa uns mesos. Com?, fa uns mesos?, i els valencians no sabíem res d’aquesta exclusió-expulsió? Doncs, pel que sembla, segons el sinyor Salvador, encara avui no s’explica per què, què serà que ha deixat fora d’una infrastructura principal els valencians de merda. No s’explica de cap manera, què ha sigut, què ha pogut passar. Segons el president de la CEV valenciana, un llum sens dubte, tenim una barbaritat de negoci als ports valencians, no s’estava de dir que som els primers d’Europa al Mediterrani, els cinquens en el còmput global, i encara sense comptar el port de Castelló, i encara amb la necessitat urgent per a l’economia del sud d’Europa (moatros), tot això, si acomplim la necessitat, si tenim la urgència, el negoci, el trànsit de mercaderies més important, ell no s’explica què pot haver passat a Europa perquè ens hagen deixat al carrer, una altra vegada…

El llum Navarro, president de la patronal, ens ha de prende per idiotes. El Navarro, que ha de ser d’una associació d’empreses que necessiten eixir a Europa pel corredor, com l’aigua el camp, ha oblidat de dir que les decisions a Europa són econòmiques i polítiques. I potser la política espanyola és a mans d’incompetents i de corruptes, que Europa va farta de criminals que són en la política espanyola (ep, que Europa també en té part): fins fa uns anys a València, fins fa uns dies a espanya. I això d’espanya ha canviat ben poc. Aqueixos nous que ara governen a Espanya no sóin ni nous ni diferents. Són espanyols, que, en definitiva, vol dir antivalencians: no volen canviar el càstig als valencians, a quin sant, ni volen canviar el 155, ni alliberar els presoners polítics, ni volen llibertat ni democràcia. Ni els de fa uns dies ni aquests. Malgrat el suport dels presoners polítics, no canviaran res.

Però el Salvaor Navarro, Voro Voro, si voleu, no sabia no s’explicava què, què podia ser que ens hagués deixat amb un pam de nas, als valencians. Que serà, Navarro? Que serà? —Una merda empaperà, que és el que ens ha governat durant anys als valencians, Salvaor!!! Un PP criminal que ara és encausat en diversitat de plets, de condemnes…, un PP criminal que va enganyar Europa amb els comptes, un PP corrupte que va destinar diners del mateix corredor a altres assumptes, que ha sigut capaç d’embutxacar-se diners de la solidaritat per comprar apartaments a la platja als seus consellers, que ha robat obres d’art a l’IVAM, que té paradisos fiscals, que ha arruïnat déu i sa mare, aqueixa Merda empaperà del PP, Salvaor Navarro, que encara no t’expliques com ni per què Europà ens ha deixat despullats, al carrer, nus sense corredor… No se li ha ocorregut de dir que els seus, sí, sí, Salvaoret, els teus del Partit Popular, que la Patronal valenciana heu protegit i tapat durant anys, participant també de la corrupció i la criminalitat, ens heu portat fins ací —tu mateix, Salvaor, has robat la paciència d’Europa.

No entrem encara en la incompetència, en la incapacitat, en la merda empaperà que ha representat un govern de merda durant tants anys. Naturalment, la periodista Àpunt no preguntava res, non deia res, no sabia si havia de dir res, pobra, sí, ai si, aquell home era president d’una patronal, i ella una periodista d’un melindre de notícies no podia ni sabia preguntar-li res, per saber-ne mes o estudiar res més…

Caguenlou de Canal 9, ai no, À Punt, aaaahhhh Puuuuunntttt!

Si això és una nit d’estiu qualsevol, ha!

0
Publicat el 24 de juny de 2018

Si hom ho passa bé, riu, s’aplega amb els amics, té salut i feina (que explicava Estellés), i encara el temps per recordar que n’hi ha que no, que no ho passa bé contra la seua voluntat, fins i tot si és presoner circumstancial d’un estat feixista, hom podrà fer-ne balanç. Un balanç particular de la festa des d’una associació local, d’horitzó ample, compromesa i lúdica en una societat complexa, i massa vegades ximple. L’Ateneu de Bétera és un referent de l’associacionisme valencià, amb un programa anual per la cultura, l’educació, el patrimoni, la festa o el coneixement, molt notable, de vegades amb el grau d’excel·lència. Una via de comunicació i solidaritat amb els seus, una finestra per explicar-nos el món un centenar d’homes i dones, aproximadament. A partir d’una columna vertebral comuna, l’Ateneu és un ventall bastant lliure de participació i col·laboració en la vida local que, de vegades, aconsegueix un ressò important. Entre els ateneus, potser aquest és referència multidisciplinar, organitzativa, no exempta de problemes i conflictes interns. Hi conviu una gran diversitat ideològica, que s’hi ha d’harmonitzar per continuar convivint formalment, sobretot perquè tenim un país que encara malviu del resultat d’unes polítiques que durant molts anys ens han castigat, particularment als valencians. Per això que algunes iniciatives van costar tant de consolidar, més enllà dels tòpics o els viures anodins. L’Ateneu és un referent, sens dubte, i és també la voluntat dels seus socis, d’aquella majoria que hi treballa regularment des de les reunions, les activitats ja consolidades, les rutines, les guàrdies, els imprevistos, en un calendari anual exigent. En el calendari anual, un dia es reserva a festejar la feina de tothom, i tothom és convidat a viure el jorn com una festa. Enguany s’havia fet coincidir amb la Nit de Sant Joan que, per bé que alguns pobles l’han perduda, és una festa important arreu del país. La faena i la festa és una combinació que també correspon amb el cicle anual de la vida —els grecs en dirien el cicle vital de l’home, malgrat que ara s’alçarien veus que dubtarien de la seua correcció política. Com que m’ho vaig passar beníssim, he fet un quadern que és un regal de gratitud a la festa, als amics, a l’Ateneu i a la feina que fa. Per tanta com en queda per endavant.

Som poble, castigat i burlat per Espanya

0
Publicat el 23 de juny de 2018

Nosaltres siguem prudents: No provoqueu. No alceu la veu. No els doneu peixet perquè no tinguen excuses per a castigar-nos…

Un any més, una altra legislatura, una altra burla, un altre insult, un robatori nou, un altre. Però nosaltres som poble, som país valencià, no som com ells. Sí, sí, teniu raó, però no ho digueu fort, no crideu, no els alarmeu, deixeu-los tranquils… Però és que han perdonat el Florentino, i els ministres, de malmetre la costa dels valencians. Els han perdonat que ens hagen robat durant anys, amb els peatges de l’AP7, els han perdonat les violacions, els han rigut les agressions… Què més, cal aguantar?

Bé, sí, ara s’ha descobert que ens han fet fora del corredor mediterrani. Sí. València no pinta, no alça un dit, ni un piu, ni un clau. No val ni una merda de gos, València. Amb espanya, valència no arribarà a ser res, res de res.

Sí, sí, ja ho sabem, però no us enfadeu, no us alarmeu, no crideu, no els feu enutgeu, ni a la Guàrdia Civil, ni a la policia, ni a l’extrema dreta …—però no eren tots el mateix?— ni a l’església feixista, ni als militars, ni als polítics del PP, ni als del PSOE, no els torbeu, la seua corrupció, el robatori, tot els que ens vulguen fer, sobretot no els feu enfadar, pobres.

I València va patint el desnonament, el robatori continuat, la xenofòbia, la ingratitud d’espanya, de la merda que és espanya, orgullosa i pagada d’actuar contra els valencians, mentre sàpien que els valencians no alçaran un dit per torbar-los, per reclamar-los, o només perquè el món ho veja: si això és justícia?

—A la merda, home, a la merda, tots aquells lladres, borbons i fills de puta de got i ganivet. Nosaltres som poble, som país valencià. A la merda!

“Tot un futur per començar” (amb variacions)

0
Publicat el 22 de juny de 2018

El dia 23 de juny la Flama del Canigó baixarà del cim i des del Coll d’Ares, d’una banda, i Els Masos, de l’altra, es distribuirà arreu dels Països Catalans seguint moltes i diverses rutes. El mapa 2018 s’elabora amb la col·laboració de tots els pobles i municipis d’arreu dels Països Catalans.

Aquest és el missatge que OMNIUM enviarà al món amb la Flama del Canigó, en favor de la democràcia, la llibertat i la independència del nostre país. Contra la repressió i per l’alliberament dels presos polítics. Demà la nit, que farem la festa a l’Ateneu de Bétera, hi llegirem el manifest.

El manifest de la Flama 2018 amb petites variacions

TOT UN FUTUR PER COMENÇAR

Avui renovem la Flama gràcies al compromís granític de la societat civil, l’autèntic motor d’un poble sempre en moviment. Un agraïment infinit a totes les entitats que la fan possible.

La Flama del Canigó que agermana el País és un símbol d’esperança en el futur.

Ens demostra la capacitat del poble català d’unir-se en moments difícils i anar sempre endavant (esperem que també ho faça el poble valencià). Com el 1966, quan malgrat la dictadura franquista va arribar per primer cop a Catalunya.

Enguany, davant el retorn de la injustícia autoritària i la suspensió de l’autogovern  seguim mostrant a Europa i al món l’anhel irrenunciable de viure en pau i llibertat. Empeltats de solidaritat i tendresa, som més conscients que mai que la causa contra nostre és una causa contra la democràcia. Que el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental que ni la repressió ni la por segrestaran.

Ens tenim els uns als altres, amb tanta força, determinació i coratge, que avui ja som un país millor. Com més foscor ens volen imposar, més il·lusió tenim perquè la llum de la Flama arribi a més i més gent. Per compartir entre iguals l’emoció del foc, la festa i la màgia de la nit de Sant Joan. La cultura sempre ha sigut una eina de transformació social.

La cultura amara ciutats, barris i pobles definits per una diversitat que ens enriqueix i fa més forts. D’un país que no demana pels orígens sinó per on volem anar plegats. Convençuts que si els infants creixen junts a l’escola, romandran junts al carrer i units com a societat. Amb la plena convicció que el camí l’hem de fer junts i tindrà sentit si decidim el destí plegats. La maduresa i cohesió de la societat catalana, i la valenciana,  en són la millor garantia.

Visca la Flama del Canigó! Visca la cultura! Visca el País!

Jordi Cuixart President d’Òmnium Cultural

Comiats del curs, de la mestra, de la tia Júlia

0
Publicat el 21 de juny de 2018

Ahir vam cloure el curs escolar de secundària. Ahir també vam celebrar la jubilació final de la mestra Júlia, i de la mare. Demà clourem els cursos d’infantil i de primària. Som de comiat, en arribar el solstici d’estiu, l’escola tanca portes i descansa. Fa balanç, repassa els èxits i els fracassos, ajusta mesures i regula. Farem balanç i ja veurem què acabe d’explicar. M’aturaré en la mestra Júlia i en sa mare, la tia Júlia, perquè els vaig llegir un text de comiat. Però ves que n’hi ha regals bonics, que li van fer els xiquets, els menuts i els grans. L’agraïment als mestres ho és tot, i ahir era especialment sentit. Si mireu la primera bancada de la fotografia, ací n’hi ha més mestres retirats o completament retirats. Què passa? — El temps, pregunta i respon Joan Fuster. I continua amb l’aforisme: i en veritat és això que passa, el temps. És llei de vida.

“La mestra Júlia és una institució a l’escola. Però la tia Júlia també. La mestra i la mare de mestra —una iaia i besiaia compromesa per l’escola de la filla, per la llengua, per l’entusiasme de viure amb els seus el goig de l’escola amb la serenitat i la saviesa del coneixement que ens ha deixat compartir. Gràcies per la lliçó, mestra.

La mestra Júlia es jubila. Dimecres l’escola li feu una festa de comiat. Que també era una festa de benvinguda*, per tants anys com ha dedicat a l’escola. Anys i panys d’històries de vivències, de créixer i aprendre plegats, de viure. Per ella l’escola és un estil de vida, que ha sabut convertir l’escola en una vida pròpia, com van fer els grans mestres del segle XX. Ella i la família són també l’escola. Ca! “Que no s’hereten només els camps!” Aquest quadern de colònies també serà un regal viscut fa uns dies a Miramar. Sense elles, les dues Júlies, res no hagués sigut igual, ni les menjades, ni el passeig a vora mar, ni les estones a la terrasseta de la cabana, ni la conversa al dinar, ni el comentari de les jugades del dia. I la tia Júlia haurà caminat i fet exercici per tots nosaltres, uf, per tant com va anar amunt i avall, disciplinadament. Quaranta anys dedicats a l’escola prompte és dit, però del primer dia a l’últim amb tant d’entusiasme és un èxit personal de gran elogi. Com si haguéssem pujat l’Everest, o més alt encara. Festegem-ho!

 

*La mestra Júlia no vol desconnectar del tot, s’ha apuntat al programa “Voluntariat per l’escola”, per continuar-hi col·laborant puntualment. En venir la primera vegada a estrenar-se, ja vos explicaré res més.

 

Paratges naturals del País Valencià

0
Publicat el 20 de juny de 2018

l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria inaugurarà dissabte una exposició sobre els paratges naturals valencians, a partir de dèsset làmines dels anys vuitanta de l’Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. En aquell moment, la figura de protecció no emparava el paisatge natural valencià i la regulació dels Parcs naturals va arribar en els anys noranta, tret del primer cas de l’Albufera. Dels primers dèsset paratges naturals hem arribat als actuals vint-i-cinc Parcs naturals, amb dues reserves naturals protegides, amb una protecció si fa no fa escassa, limitada per un pressupost gairebé inexistent. Avui mateix el govern d’Espanya continuava burlant-se del finançament valencià, com ja ho feia el pp, i anteriorment el psoe, i després… I el conte continua fins a la mort del protagonista principal.

Per a la inauguració de dissabte a l’Ateneu de Bétera, hem demanat una presentació al Director general de medi ambient, Antoni Marzo, que ahir mateix ens enviava aquesta magnífica fotografia de les Illes Columbretes que mostrem al cartell.

«La xarxa valenciana d’espais naturals protegits abasta més d’un terç del territori i és integrada per un conjunt d’indrets amb característiques molt diferents: illes, illots, farallons, penya-segats, reserves marines, talaies costaneres, zones humides, coves i balmes, llacunes temporals, serralades litorals i àrees de muntanya de l’interior

Aquests espais conformen una mostra representativa de l’elevada diversitat d’hàbitats i paisatges naturals del nostre país i són una garantia de conservació dels recursos naturals que resulten essencials per a la sostenibilitat ambiental del territori: regulació de recursos hídrics i laminació d’avingudes, control de la falca salina litoral, minoració de les taxes d’erosió dels sòls, manteniment de la qualitat atmosfèrica, embornals de CO2, corredors ecològics, albergs de la biodiversitat d’espècies de fauna i flora.
Els espais naturals protegits, d’altra banda, concentren mostres rellevants de patrimoni etnogràfic i històric, què molt sovint formen part dels seus paratges més reconeguts; un patrimoni que incrementa el valor d’aquests indrets i que ha de ser incorporat als objectius de conservació i restauració del conjunt d’espais de la xarxa.

A més a més, els Parcs Naturals són espais privilegiats on desplegar activitats de lleure, d’observació i gaudi de la Natura i de turisme rural, les quals fóra bo de promocionar de manera sostenible i ordenada, per tal de fomentar el desenvolupament sòcio-econòmic local sense malmetre la seua riquesa natural i cultural.»

Antoni Marzo i Pastor, director general

PARATGES NATURALS DEL PAÍS VALENCIÀ” · INAUGURACIÓ, dissabte 23 de juny de 2018. 20.00h

 

 

 

Els solstici d’estiu a l’Ateneu de Bétera

0
Publicat el 19 de juny de 2018

L’Ateneu de Bétera celebrarà la nit de Sant Joan dissabte fent-la coincidir amb el jorn del Soci o “Nit de l’Ateneu”, això és, un sopar de germanor amb activitats lúdiques i d’agraïment a tanta gent com col·labora en el programa anual d’aquesta institució referent local i comarcal. Dissabte, a més, la benvinguda a la festa l’obrirà la inauguració d’una exposició sobre els Paratges naturals del País Valencià, a partir d’unes belles làmines que l’antiga Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana va fer en els anys vuitanta per posar en valor el patrimoni natural valencià. Amb la recuperació de les làmines, l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb el mateix Ateneu, ha fet una proposta didàctica de relectura del paisatge natural, a partir de la toponímia, el noms de les plantes o, entre més, la diversitat de papallones al nostre país. A les vuit de la vesprada de dissabte, el director general de medi ambient, Antoni Marzo, hi farà la inauguració.

El programa de la festa de dissabte començarà amb un cava i clourà amb un Cant al Vol particular. Entremig, els focs a la plaça i el sopar de tapet. Els socis van de franc, xa, però els no socis també hi poden participar amb una aportació popular. Si en voleu saber més o us voleu afegir a la festota, cal anar a la pàgina web de l’Ateneu. Ací podeu fer la reserva del sopar. Enguany també tindrem coca de Sant Joan. Si això és el solstici d’estiu!

#AdB_festaSoci18

#LaNitdelAteneu

 

El psoe Àvalos contra el pspv Puig

0
Publicat el 17 de juny de 2018

El PSOE d’espanya continua aplicant el 155 a València, sense vergonya. Ni poca ni molta, sense. Els la bufa València, de primer, que només els preocupa Espanya (però sense comptar València), per això temem el MHP Ximo Puig, no fóra que es fes massa valencià, o pitjor, segons ells, massa valencianista.

Però el MHP Puig no pot ser ni fer una altra cosa, si vol tenir perdigó entre els seus: ser valencià i valencianista, com més va millor, i reeixir. Ell és de Morella, que no és l’Horta, ni València, allò són els Ports i el Sexenni, mestre. I tot això, d’espanya?, tururú!
El frare Àvalos no el pot veure ni en pintura, el MHP (ni aquest ni València) i traça paranys i vigila amb trabuc, perquè entre torpall, miserere i espia de segona fila, no pot sinó fer muscle i peuets, en favor d’espanya. Li la bufa València, el finançament miserable que patim, el camp valencià o les bandes de música. Només que li interessa vigilar els moviments del seu contrincant, del seu mateix partit: per això li ha etzivat un comissari polític espanyols, que el vigile, que l’assetge, que el marque.
Espanya no entén una altra cosa, ni que siguen valencians mateix, o del mateix partit, o del mateix cagalló. Tenir-mos castigats i condemnats a ser els últims. El preu que paguem de ser espanyols.
Què, xotos, ens espavilem o mo n’anem a la platja a untar-mos d’oli?

 

Post: per cert, sabeu quants minuts ha trigat el frare Àvalos a amenaçar de tancar tots els refugiats en un CIE? Sabeu que no consentirà, el fraré, la connexió de TV3? Ni l’alliberament dels presos? Què us pensàveu que n’hi havia diferència entre el govern PP i el govern PSOE d’espanya? Aaaahhhh, les espardenyes!, les espardenyes!

Can Roca perdrà l’estrella?

0
Publicat el 16 de juny de 2018

“El rei d’espanya vol anar a sopar a Can Roca? A Catalunya? Que porte l’entrepà de casa.”

De segur que les pressions d’aquella cofurna de borbons ha sigut de ca l’ample. Potser. Potser que els Roca hagen agafat l’envit com allò que és, una provocació. Potser. Espanya pressiona contra Catalunya i contra els catalans. N’hi ha catalans famosos, que s’han fet un forat de fama mundial. Els Roca, per exemple. No sabem fins a quin apunt aquests són o no són de pedra picada, però de segur que són catalans, sens dubte. Ara, espanya pot fer molt de mal, des de l’odi. És allò que fan amb el diner públic, molt de mal i molt d’odi.

Per què els Roca no s’hi han plantat? Hom diria que, amb la fama mundial, no els caldria passar per cap adreçador, si no hi volen. Si no llepen. N’hi ha molts que se la juguen i no hi passen. Molts que se l’han jugada, amb el resultat de presó i exili. Ara bé, potser que com el Nadal tenista, o aquell futbolista, o motorista o…, aquests també vulguen ser llepons, súbdits de pedigrí, però súbdits de la mamonesa borbona (un orinalot del pitjor estil). Ací s’ha acabar el problema, doncs.

Els Roca han de decidir si conserven l’estrella mundial, amb l’estel català que els identifica al món, o si peguen per fer la cort a espanya (clients no els en faltaran, però catalans sí, i valencians). N’hi ha que no ens sorprendrem, malgrat que la seua seria una decisió que faria escola. I ens faria forts davant la corrupció, l’amenaça i la violència.

Els germans Roca són forts sens dubte, d’esperit i de llinatge. Caldrà veure si també ho són pels seus.

 

Acollida, linxament o escarni

0
Publicat el 15 de juny de 2018

“El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.” Joan Fuster

Hipotesi: comuniquen a un mestre nou que treballarà a partir de setembre al càrrec d’un curs, de tutor, per exemple o d’especialista. Imagineu que, el mestre, després d’alegrar-se per l’oferiment, comencés per programar com castigarà els xiquets, si en fan de grosses. Com arribarà a posar-los notes baixes, si no hi treballen, o com els deixarà sense berenar o sense jugar si passa això o allò… Abans fins i tot de passar l’estiu, ja té un rastre de càstigs, accions de repressió, racons de pensar (!), abans de conèixer-los, o de pensar en l’acolliment, en la festa de la gran responsabilitat, d’atendre uns xiquets, una fantàstica invitació a aprendre plegats, d’acompanyar-los en la vida.

Ai, innocents, si us penseu que passa poc, això…

Si fa no fa són les noves que els mitjans espanyols (100%feixistes) ja expliquen que farà el govern espanyol amb els refugiats que arribaran a València en unes hores. Internament, dutxa desinfectant, amenaces, fins i tot repatriació sense possibilitat de respirar… És el to amb el qual Espanya voldria que València acollís. Però, ai, València és una altra gent, també, un altre país, i una altra llengua, i per aquell cantó pocavergonya i fatxenda no ens entenem. Almenys una majoria de valencians. I per això ajuntaments, escoles, associacions, ja bullen en l’organització de l’acolliment.

Acolliment és una cosa diferent a camp de concentració, de reclutament, o supervisió policial, amenaça o enaltiment de la por, revisió mèdica militar… I ja sabem com actuen els de la seguretat espanyola. Un acolliment faria bé de no ensenyar policies ni GC, per no empastrar un moment històric, emotiu i de respecte. Un acolliment faria bé de fer pedagogia, abans que classificació o llistes d’un ramat d’animals asilvestrats.

Com més lluny siguen la policia, els jutges, els fiscals, i molts dels mitjans xenòfobs que en voldran traure partit, millor. Infinitament millor. I encara així caldria vigilar de prop que ningú no vulga aprofitar la situació política, tan prevaricadora com ens té acostumada l’espanya rància dels últims 300 anys.

Ah, però també sabem que ja n’hi ha escoles valencianes que s’han presentat voluntàries a atendre tants xiquets com viatgen en aquest vaixell Aquarius. I dilluns mateix els obririen les portes de bat a bat…

Si poguérem acollir sense condicions, ja seríem valencians de primera. I els que no vulguen pols, que rebenten!

 

Post: per cert, tot de mitjans desgraciats, progres i cagamànecs, de primer volien apuntar-se l’aconseguiment d’una medalla o un honor, fins i tot atribuir l’acollida a una mena d’acció de la nova espanya (novaaaa???), amb tota la brutor aprofitada de política d’opereta. Una bufa, el govern d’espanya pinta una bufa, en tot això, mentre encara manté presos polítics i un atac furibund a la democràcia i als principis bàsics de la llibertat, amb jutges prevaricadors i consentits. Però en vistes que la jugada no és clara, ara tiraran pel feixisme dur, la xenofòbia i l’acaçament al refugiat.

Que rebenten!

L’acollida per comptes del mundial

0
Publicat el 14 de juny de 2018

En unes hores, els valencians viurem dos esdeveniments mundials. De l’un costat, dissabte València rebrà centenars de refugiats que anaven a la deriva d’Europa i del món, per com tractem l’ésser humà des de la política. La hipocresia de la Unió Europea no té límits ni fronteres. D’un altre costat, avui mateix comença un altre mundial de futbol, al qual es destinaran milers de milions d’euros superflus, perquè aquells vividors feixistes de l’esport visquen com els marquesos del potet amb els diners públics. Amb un altre mundial, de segur que una gran part d’aquells recursos serviria per atendre milions de persones en risc.

Per acabar d’adobar l’empastre, tenim la sort que el caos i la disbauxa tan poc professional del futbol, siga també notícia. Un tal Florentino, empresari mangante, ha creat un nou Castor en el futbol, en el nucli de l’esport més feixista de tots: la història del robatori d’un entrenador a la pròpia selecció espanyola és digna d’aquella col·lecció de llibres que es diu futbolíssims, per com explica que als empresaris majors (la llotja del bernabeu és plena de lladres de champions) espanya els importa una merda com un estadi: diners són diners i si són robats millor.

Els valencians, que no pintem una fava en aquest segon mundial malgrat que en paguem una part, serem a primera divisió en un altre mundial de major interés. Els valencians a la nostra. Com diu À Punt (afers interns), el vaixell que porta els refugiats ja ha encaminat el rumb cap al port de València (que ara sí som al món de la notícia). Som molt més notícia ara que quan pagàvem amb diners dels valencians el putiferi de la Copa Amèrica. Perquè ara sí, nosaltres jugarem un autèntic mundial en favor de la solidaritat, de l’acollida, del compromís social, de l’humanisme. Que no siga flor d’un dia, que una oroneta no fa estiu, i que el meló que hem obert els valencians, siga d’una collita exuberant i ufanosa en favor de l’ésser humà i els seus drets universals.

En unes hores més, sí que jugarem un mundial que ens interessa, valencians!

Bromera i l’atenció als mestres

0
Publicat el 12 de juny de 2018

Com cada any, l’editorial Bromera, Alzira —la Ribera Alta—, envia als mestres un paquet regal amb llibres i propostes. Idees, cartes, llibres, catàlegs, dins una campanya que també pega per l’emoció (emociona’t amb la lectura), que ara tot han de ser emocions si no volem patir diglòssia contra la moda.

Catàlegs, enllaços a biblioteques, a llibres, lectures, més el programa de lectura, més les propostes d’animació, és increïble aquest tacte amb els mestres, i com se’n cuiden de qui, després, hauria de suggerir o proposar lectures. Però els mestres, ai, no sembla que siguem de grans lectures o de gran quantitat de lectures, contra el que ensenyaven els grans mestres del XIX i del XX, que eren uns lectors extraordinaris. Potser que no en compren cap més, molts d’ells, o potser que no en regalen cap, ves com són un percentatge elevat dels mestres. D’una altra manera no s’explica aquest índex lector valencià del 5%, que cada any ens posa a la cua d’Europa i del món. Però té solució, xa, excepte la mort, tota la resta en té, de solució, malgrat que aquesta cosa dels llibres, entre els valencians, serà a llarg termini.

Anys de treball d’aquesta editorial que ha aconseguit de bastir un fons important, enmig d’un món editorial tan fraccionat, de l’un costat, i tan fagocitat de l’altre. A veure si la nova televisió ajuda les petites editorials valencianes a defensar-se de la colonització mediàtica i deslleial d’espanya, que en això també ataca la identitat valenciana. Amb traïdoria i nocturnitat. DE les grans retallades que patim des d’Espanya, la cultura i els llibres han passat i passen el gran calvari del franquisme, encara avui.

Els mestres, si som agraïts, també farem bé d’agrair a les editorials aquest tacte tan excels, i tants bons suggeriments. Per molts anys!