Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Catalunya és el moviment més viu del segle XXI

0

Qui són aquells cràpules? Qui s’han pensat que són? Perquè es creuen en el dret per tractar l’home lliure d’aqueixa manera? Com consenten de governar contra la llibertat, encara en el segle XXI? Contra el det natural dels pobles? De quina mena d’homes de govern són fets, que prefereixen la mort a la vida? Quin paper tenen en aquesta història de violència i agressió, les dones?, els homes? Fins i tot els fills?

Com en parlarà la història del PSOE, del PSC, del PSPV, de Compromís, dels COMUNS quan consenten el feixisme contra contrincants polítics?

Des de quan els líders suposadament democràtics, aquests consentits de l’esquerra, amaguen el cap davant la presó, l’escarni i l’agressió feixista?

Quin feixisme representa l’església espanyola?, aquesta església de processons militars i mitjans públics que canten “visca la mort”, visca la venjança i visca l’odi contra cristians mateix i contra no cristians? Quina església permetria aitals crims, si no és a mans de franquistes i assassins? I quins mitjans audiovisuals retransmetria aital barbàrie amb tant de deler per la sang ?

Quants n’ha d’empresonar més, aquell govern…, quants homes pacífics, polítics de debat i de partit, homes que representen la societat civil, quants n’han de tancar amb l’excusa judicial? Quantes famílies cal rompre, encara, perquè aquell Estat, una part principal,  desperte del malson de la dictadura?

Governats per inútils, feixistes però inútils, els ministres d’espanya es miren la processó santa com si estigueren il·luminats d’una fe que és en mans d’un déu que es diu ÍBEX, un déu en mans d’amos capaços de la servitud del segle XXI: adoren la corrupció, l’herència borbònica de lel·los, que defensen militars i cossos de repressió que no han passat la secundària, en una majoria, però capaços de matar pel goig de tenallar els drets universals i l’ONU mateix. “Com ningú pot pensar que els Drets universals són per damunt dels seus fonaments d’intel·ligència prehistòrica?

En un article magnífic, el professor Thomas Harrington a Vilaweb diu: “I és només tenint conviccions com a fonament que creix l’esperit de sacrifici, que és el sine qua non de tot moviment social insurgent que canviarà realment la societat.”

Doncs malgrat aquells cràpules, l’estat i la no-resposta democràtica d’espanya, les conviccions d’una majoria de Catalunya són ara mateix el moviment més il·lusionador a l’Europa del present, i possiblement, d’aquest segle sencer.

 

Ells són els delinqüents

0

Ahir ens va caure com una llossa la detenció del MHP Carles Puigdemont. Com va passar divendres, amb l’empresonament d’uns altres parlamentaris. Com fa temps que passa, vivim una persecució criminal contra les idees. La persecució contra el president —de primer hagué d’exiliar-se i, després, viatjar d’amagat per fugir d’una ordre internacional—, fins que el van detenir ahir, fa creure a l’opinió pública que els representants catalans, triats democràticament, són criminals o malfactors.

Els delinqüents són el govern espanyol i la justícia espanyola. I tota la premsa de caverna que els estufa pets i llufes en favor del feixisme i de major prevaricació. Aqueixa idea és principal: nosaltres no som delinqüents. És el PP, el partit sencer, i més de mil càrrecs imputats en centenars d’afers de robatori, prevaricació, comissions, comptabilitats il·legals, frau reiterat a hisenda, frau reiterat a Europa, eleccions adobades, pagaments i suborns i quantes coses vulgueu repassar. Aquests espanyols són els corruptes, els delinqüents, els gànsters, els criminals.

En canvi, han aconseguit tapar la criminalitat comesa estenent un colp feixista contra la democràcia, a espanya, i, sobretot, a catalunya. I volen fer creure al món que els nostres representants han de ser tractats amb menyspreu i ignomínia. Que és el que va passar ahir amb Puigdemont i amb la resta de persones que han rebut l’ordre internacional d’acaçament. Una autèntica vergonya que, països d’Europa, accepten aquest gansterisme i espionatge entre institucions democràtiques. Perquè en realitat, aquesta política feixista del govern Rajoy-Llarena és un acaçament criminal de got i ganivet.

Homes i dones que han elevat el senti democràtic a Catalunya i a Europa, d’uns anys ençà, des del pacifisme i el debat seriós, des de l’eficàcia econòmica i social, que s’hi juguen la vida i el patrimoni, i la família!, pels ideals de respecte i de llibertat, justament aquests són tractats de pinxos o terroristes. Ves on ens ha portat la llei fatxenda d’espanya i la tolerància europea al joc brut.

Europa festeja ara mateix un terreny perillós, amistançat amb una espanya de caverna, fallida i violenta. L’única violència exercida en aquest territori és en representació d’espanya, a través dels cossos d’inseguretat de la policia (qualsevol policia) i la guàrdia cívil. Política feta des del clavegueram, capaç d’atacar la sanitat, l’escola, les pensions, l’atenció social, en canvi de robar-nos a mans plenes. En canvi de tractar els Drets Universals de l’ONU com un drap brut.

És això que es juga Alemanya, jutjar si el dret espanyol prevaricador és per damunt la democràcia i la voluntat dels pobles, per damunt l’honestedat i la llibertat d’idees. És el futur polític d’Europa, que Alemanya es juga, en vendre’ns a la nova dictadura espanyola, disfressada i corrupta, o en convèncer el món que n’hi ha més honestedat que no pensem, en una Europa tèbia i atemorida, en la qual creiem tan innocentment.

Hores de molta intensitat

0

Feia un any que preparàvem el concert d’avui al palau de la música de València. Un concert escolar a benefici de l’ONG Talha Xirivella que treballa per la llibertat del Sàhara, amb campanyes solidàries en favor dels refugiats, envia aliments als camps d’Algèria, fa l’acollida d’estiu dels xiquets, fa la difusió perquè al remat puga celebrar-se el referèndum que tanque d’una vegada el conflicte… Res no preveia, aleshores, els dies que vivim contra la llibertat, ací mateix. Oimés després dels empresonaments de divendres i, avui, unes hores abans del concert, la detenció del Molt Honorable president Carles Puigdemont, destituït pel govern d’espanya contra la decisió democràtica dels catalans, que el van votar majoritàriament.

Entre més clams, cançons, discursos o lemes, les paraules d’un representant del Front Polisari, la intervenció de Vicent Torrent i Manolo Miralles en la cançó-himne “Tio Canya”, de Xavi Sarrià per acompanyar “Seguirem”, s’hi han escoltat els crits entre el públic de “llibertat presos polítics”. Un clam de llibertat que ha vestit el palau a través de la música, l’escola i el compromís social. Una bona part del programa que cantaven els xiquets feia un recorregut per cançons que han sigut una part de la història dels pares i de la mateixa escola.

Després que hem acabat, hem llegit a través de les xarxes el directe de les mobilitzacions a Catalunya i a Europa. Fins i tot a Alemanya n’hi ha hagut que han manifestat el disgust que s’empara en aquesta detenció política d’un home que es un símbol i pot representar la primera pedra d’una Europa que és i ha d’ésser diferent. A primera fila del públic del concert d’aquesta nit, l’home que en representava el Polisari a València, es veia aquest moment nostre amb paciència i calma. Fa molts anys que lluiten per la llibertat oblidats de tots i de tothom. O gairebé de tothom. Perquè n’hi ha que no perd mai el fil d’allò que és important, fins i tot a l’escola.

Vivim hores intenses, cabdals per al nostre futur.

Concert per la llibertat

0

Avui tenim concert escolar en favor de la llibertat del poble Saharauí. Ara mateix, amb l’allau judicial de l’estat espanyol contra la llibertat de Catalunya, contra el seu parlament, contra els representants elegits democràticament en unes eleccions convocades pel mateix govern espanyol, el concert té una funció doble, o vulguen no. Fer visible la lluita dels pobles per la seua llibertat (Sàhara, Catalunya, Euskadi, València…), una lluita que, des dels anys seixanta ençà, semblava comuna de tots els pobles de l’estat espanyol, malgrat les amenaces, les males arts, i la indecència política dels qui viuen emparats en la filosofia de vida franquista.

L’educació no pot arrugar-se, ni amagar el cap sota l’ala, davant un atac tan descarat als drets universals. Fóra com renunciar als drets conquerits per anys i anys de lluita: equitat, igualtat, democràcia, pluralitat, respecte, honestedat… Què ensenya l’escola sinó que la llibertat és el dret i el bé més preuat, més important de l’ésser?, en canvi que també és el més assetjat i pel qual més gent ha patit. Avui cantarem pels pobles, per la llibertat i la democràcia, a València. Qui podia manifestar-se en contra de respectar els drets universals, entre més la democràcia?

 

 

Puigdemont! Puigdemont!

0

N’hi ha unes quantes idees que he pispat al vol, avui, entre les xarxes. L’una és del professor Ramon Cotarelo, que ha escrit que, “com espanya no va porgar el feixisme en morir Franco, ara el franquisme porga la democràcia”. I aqueixa realitat ha sigut consentida des de l’esquerra, pels Comuns, el PSOE, Iniciativa i tota la pesca de polítics tardoprogressistes.

Ja ho va dir Fuster en aquell Aplec històric dels valencians: tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Espanya no falla mai, mai, i ara s’ha venjat de la tebiesa i la por d’aquells que anomenaven pares de la constitució espanyola. Una transició de merda i un pal de granera estacat al cul, així va ser aquell parany que van voler vendre’ns: un saldo a preu d’or.

Una segona idea és assegurar que Puigdemont no torne l’acta de diputat, perquè aleshores no ens quedara cap símbol de pes per tornar a posar en primera línia mundial Catalunya i la democràcia. Avui mateix el tiroliro JoanTardà ja demanava el cap de Puigdemont, que ves si s’ha de ser torpall (tants anys a madrit li han corcat mitja cella).

Puigdemont és un símbol que guanya valor amb la barbaritat judicial d’avui. El seu paper es torna més viu, més principal, i caldria tornar-lo a proposar de president, caiga qui caiga, pese que pese, des del parlament.

Espanya ha declarat la guerra judicial i política a la democràcia catalana. En realitat a la democràcia, perquè els valencians prou que patim tanta merda, i els illencs. El país sencer ho paga, mentre n’hi ha que van fent petits passos de ball, com si amb aquells destralers feixistes es pogués anar de puntetes. Ai, ai, ai, veieu que féu que no s’enfaden a espanya!

N’han empresonat més, de polítics. Més que en voldran tancar. Així que calen tàctiques de pau i contrainvolució democràtica. Una altra idea que s’ha escampat entre xarxes és que, “mentre a Espanya li ix gratuït el feixisme, continuarà aplicant-lo contra la democràcia i contra el poble”. No només això, afegiria que, a l’espanya més pudent i covarda, li ix a tornar, el feixisme, es beneficia amb abundància, amb el robatori continuat: la riquesa d’empreses ÍBEX, dels bancs, dels polítics del pp, és en canvi de tenir els pensionistes a pa i oli, els mestres, els metges, o els desocupats amb misèries i almoines.

Així que caldrà més determinació i major coratge, sempre des d’una acció pacífica: concentracions, vagues, protestes, sí però què més?, què li couria més a espanya, que li toquem des del nostre país?, els bancs?, els productes espanyols?, el turisme?, quines empreses eixirien més malparades, si quatre milions fem pinya contra el rusc empresarial que vol aprofitar l’onada feixista del govern espanyol?, Florentino?, l’AP7?, iberdrola?, renfe?, correos?, què fan a espanya que no ens convé comprar?

Vestim-nos de bones idees i comencem a actuar contra qui paga aquest escarni feixista. Boicot i democràcia. Per la República.

 

 

Sàhara lliure

0

Diumenge farem un concert al palau de la música de València en favor de poble Sahrauí. És un concert escolar, dels cors d’alumnes i de pares, i la intervenció del taller de teatre, una simulació entre dos xiquets de cultures distintes que fan vida a l’escola. L’ONG Talha farà de mediadora de l’ajut. Hi intervindrà també un representant del Front Polisari, per agrair aquesta col·laboració en favor del seu poble.

El projecte fa setmanes que el treballem a l’escola, d’infantil a secundària, murals, tallers, xerrades, projectes d’investigació, eixides, exposicions, documentals, història, tot plegat ajuda a construir el pensament crític dels xiquets, dels joves i dels mestres. En favor de la col·laboració, la consciència, l’ètica i la solidaritat entre pobles. De les dades que hem llegit a la xarxa, la mobilització involuntària de grans gernacions de població s’ha convertit en un dels problemes més greus del segle XXI. No ve d’ara, aquest moviment migratori, produït pels conflictes, la corrupció, el crim, l’abús, o el caprici dels senyors de les armes, de la guerra i de les grans empreses que mouen el capital de veritat, en canvi de tenir atemorida una part important de la població. Si les dades de 2015 parlen de més de 65 milions d’homes i dones desplaçats del seu lloc d’origen o lloc de vida habitual, ara mateix passa de vuitanta-noranta milions, si no ens quedem curts. Molts viuen en condicions infrahumanes, en camps de refugiats precaris, de l’ajut humanitari, quan arriba, de l’amenaça constant i d’un horitzó d’esperança zero.

No hem comptat ací els morts, assassinats i desapareguts. Ni hem parlat encara dels murs de vergonya, ni de les promeses d’acollida incomplertes. Amb els xiquets, sí, que ho hem parlat. Que vagen fent memòria, i carpeta de dades pròpia de com va el món real en el qual hauran de créixer i aprendre a conviure.

Hem venut un miler d’entrades, aproximadament (n’hi haurà a la venda diumenge al mateix palau), i nosaltres gaudirem del concert i de mostrar-nos solidaris. Després tornarem a casa i farem vida normal, com milers de valencians, en saber-nos que hem col·laborat a comunicar què passa en un racó del món on, casualitats, s’esperen per fer un referèndum promés per l’ONU fa anys i panys. Un referèndum per decidir la llibertat.

N’hi ha més motius per a la solidaritat, des de l’escola: els murs de la vergonya, l’assalt a Afrín, la mala memòria de quan nosaltres també vam ser migrants, la mala consciència europea, la por a la llibertat, l’amenaça d’espanya contra els pobles lliures, i encara no saber destriar què fem davant allò que sembla important, és important o no pesa ni un pet dins el curriculum escolar oficial.

Us animeu a venir?

 

 

 

Parelles impossibles: catalunya i espanya

0

Ja no cal sinó comptar els dies, o les setmanes o els anys. Catalunya ja no serà mai més Espanya, si no és per la força militar, l’ocupació violenta i l’acció feixista indiscriminada.

A espanya ja li va bé, això, aquesta manera d’actuar: militar, agressiva i feixista. És un gen que va agafat amb la seua història, per bé que, amb l’Europa dels pobles que es volia construir, i amb el segle XXI camí dels primers vint anys de vida, hom imaginava que aqueixa trilogia fatxenda i pistolera no només no s’estilava, oimés que no seria consentida. Però Europa no ha construït sinó una associació creminal d’estats en favor de les empreses, els negocis, i el capital extremista de l’abús i la corrupció, capaç d’anar contra els homes i la vida, contra el territori o contra les idees mateix que tants anys van costar de refer. Ni el segle XX, ni els segles anteriors, no li han servit de lliçó. Així que aqueixa Europa d’ara, corrupta i interessada, no farà res per Afrain, el Sàhara, Palestina o Catalunya, per posar uns quants exemples. Cadascú haurà de treballar solet el seu corral i guanyar-se a pols la llibertat.

Els valencians tampoc no ho tenim bé, amb aquesta idiotesa política que ens manté adormits. Lligats voluntàriament en un silenci sospitós (ai, el Botànic, mare) davant els abusos judicials i polítics d’espanya, el govern del pp i la seua conspiració judicial contra la llibertat i la democràcia. Mal paper, valencians, des del govern, si hem de mantenir-nos muts i endolats davant el retrocés de drets universals que ens governa i ens obliga a callar, com si nosaltres tinguérem la culpa del 155, del lladrocini del pp, de la por que atenalla una majoria dels valencians a eixir de l’armari feixista en el qual ens ha tancat el pp.

Una bona part de la culpa és del borbó? I tant. Una altra, del desgraciat Montoro que ens té agafats dels ous financers? I tant. Una altra, dels mitjans que són gairebé tots del costat del filldeputisme? I tant. I una altra de l’herència franquista que encara governa de dins i ben endins? No ho dubteu. La complicitat d’un partit socialista que s’ha venut al franquisme en canvi de les molles, una desfilada d’inútils pocavergonyes que ballen damunt tants cadàvers republicans, i una terrasseta espanyola per veure bous, els goya, o el futbol més idiota. Els progres del psoe i podem són un paper pintat que aprova el mateix feixisme conspirador dels anys quaranta, en besar la ma d’una monarquia corrupta i antidemocràtica.

Amb aqueix peix i el preu determinat, catalunya no tornarà mai més a ser espanya. No democràticament. Ni voluntàriament. Ni amistosament. I espanya no fallarà, perquè no cedirà en convertir-se en l’estat terrorista que va ser durant la dictadura i encara no ha deixat de ser-ho mai, totalment. A foc. Contra la intel·ligència i contra el coneixement.

En canvi de tot això, valencians, ja us deveu pensar de ser al marge o de prendre patit. Caixa o faixa; dependència o inde; complicitat amb el feixisme o llibertat.

Per molts anys!

Ja tenim ací les falles (4): impossibles

0

Parelles impossibles: Puigdemont i filipeborbon; democràcia i Espanya; un jutge espanyol i la justícia; el pp i l’honestedat; bancs espanyols i ètica; la massacre turca contra els kurds i l’Europa que volíem: l’europa de Juncker i la democràcia de la vella Europa; la llibertat dels pobles i els estats feixistes a Europa… N’hi ha un sac de parelles impossibles, un miler, o un miler de milers, que podem anar comptant mentre els turcs maten kurds, o els refugiats s’ofeguen a la mar, o la policia espanyola abonyega caps amb colps assassins de total impunitat. I els valencians continuem de falles, és Sant Josep, el dia gros de falles; les mascletades, el foc i els passacarrers omplin l’últim dia de festa, si el sabem omplir, amb aquella flegma universal entre la festa i la realitat que vivim.

A Na Jordana n’hi ha un corral d’ovelles. Una de mallorquina és munyida per espanya, una de valenciana espera un finançament diferent amb cara de fallera calavera (innocent), i una de catalana prova de saltar del corral i pegar a córrer cames ajudeu-me, lluny d’aquella cleda feixista i judicial, o judicial i feixista, tant se val… Anit vam baixar a veure l’antiga de Campanar, i amb això ja n’hem vistes prou, de falles i fums. Els turcs tenen permís d’Europa i de l’ONU per matar kurds, per robar, per empresonar. És el sud-est d’Europa. Al sud-oest, espanya també té permís de l’ONU i d’Europa per continuar empresonant gent honesta, innocent, lliure. Ací les parelles feixistes són possibles, turquia i espanya. Quina joia de festes falleres, xa, que en unes hores seran cendra i fum, i la ronya d’una societat festiva anestesiada, ai, ai, ai, que de seguida vindrà pasqua, va, no us desanimeu. Rams, Ressurrecció i a continuar comptant kurds morts, i refugiats que s”ofeguen, i ninots indultats… Aquesta nit serà la nit del foc i de la fallera calavera. Ora pro novis.

Ja tenim ací les falles (3): bunyols de batalla

0

Xafarranxo de combat contra la vida de normalitat que voldria imposar-nos el pp i el govern creminal d’espanya. Si els valencians continuem de falles, els catalans continuen manifestant-se per la llibertat, per l’escola, per la República i contra un estat feixista que encara és capaç d’enviar policies a fer sang contra homes innocents i pacífics.

A València fem falles contra la normalitat: el setge espanyol contra el finançament valencià, els atacs a la llengua i a l’escola, l’aplicació del 155 contra la democràcia, no ens deixa viure la normalitat de la festa, que no ho volem, en canvi de preparar-nos contra la invasió dels cossos judicials i policials.

Una majoria de falles defugen fer critica social i política, perquè una majoria són en mans de bufarulls i bumberots, incapaços de reviure el sentit veritable de la falla: criticar el món que vivim. I el món dels valencians no és sinó en mans de la ceguesa informativa des de fa anys, de la incapacitat política del pp, que des d’espanya governa contra tota la perifèria, i encara amb una tènue política de recuperació sense els diners necessaris per a fer res més. Els diners que ens roba espanya cada dia, per a què els valencians malvivim de les molles i les engrunes. Per a que ells puguen viure del luxe i el putiferi espanyol.

Despús-anit van atacar una falla petita, que demanava respecte i llibertat. Aquesta, sí, aquesta és l’agressió violenta d’uns quants valencians entrenats pels modos espanyols. Violència i agressió feixista contra una falla reivindicativa. La intolerància de sempre, animada per jutges, policies, guàrdia civil i polítics d’opereta. No és causal atacar només la llibertat i la democràcia, amb aquell consentiment feixista de sempre.

Bunyols de batalla: quatre gots d’aigua tèbia per desfer la carabassa, afegiu el rent, una quarta part del bloc, nosaltres n’hem ficat 200g, i dos quilos de farina… El tast de la pasta l’endevinarà la mà que pasta, que ha de tenir aquest coneixement de privilegi. Si us queda molla o se us apega, poseu més farina: que no et faça grumolls, que la carabassa siga neta de fils o pepites, que això o allò… Tapeu el llibrell on heu pastat amb un drap i deixeu que la massa puge. L’oli calent al foc, de girasol, i el paellot que siga de ferro. Ara paciència, mans de mestra, i no rebenteu com sangonereta.

Bunyols per a la República, valencians!

 

 

Ja tenim ací les falles (2)

0

Les falles seran sempre nostres? Jo ho trobe una miqueta exagerat, això, un excés sens dubte, malgrat que el Rafa Arnal és una veu d’impressió. I l’himne d’aquests falles 2018 una aposta valenta, d’un coratge de molt nivell.

Però és veritat, les falles són un excés. Com una majoria de les festes. El que sobra fa la festa no té res a veure amb l’excés del qual parlem. Sobretot si la festa amaga la situació real que vivim, el setge masclista, el feixisme judicial, l’abús del govern d’espanya contra els valencians, el robatori permanent del Montoro i els seus refillets, la corrupció del pp i tants d’imputats lliures, de festa, com si no passés res.

Dues xiquetes de primària s’han agafat dels cabells, ploren, l’una li ha dit a l’altra que la seua falla és millor, molt millor. L’altra li replica que no, que és la seua la millor falla, es peguen, breguen, s’atonyinen fins que la mestra prova de posar pau, entre falles, entre dues falleres de primer de primària. Sis anys si fa no fa.

A Bétera fan el repartiment de premis, ho tinc a tocar de casa i no em puc estalviar l’enrenou. Els fallers de la falla guanyadora del primer premi criden i salten, criden “campeones”, que és el màxim de llengua dels valencians que els presta el coneixement faller, sobretot si n’hi ha tanta emoció no continguda. Home, com amb una cosa així no farem ús de l’espanyol, que és més ferotge, més convincent, més campeó!!!… Els altres fallers se’ls miren amb una cara de pomes agres, com si volgueren atacar-los, però no us penseu que és perquè no han fet ús del valencià, en exclamar-se, no. Són ells, les altres comissions, qui voldrien fer aquell clam universal “campeones”. Un clam que denota tot el respecte faller per la llengua i per les altres comissions que no han guanyat.

Jo no tinc clar que les falles seran sempre nostres, no ho vull, malgrat els esforços considerables de compromís, no vull ser del “campeones” ni dels altres detalls fallers que ens haurem de mamar, vulgues o no.

Per cert, que la falla que ha rebut la distinció, ves que no és una falla que estiga malament, si tingués res a veure amb els valencians… Però, no, de valenciana, aquella falla té el carrer (avinguda País Valencià), encara que ells clamen campeones, tan alt com vulguen.

[continuarà]

 

 

 

Puigdemont president, l’única resposta efectiva

0

L’allau violent i agressiu d’espanya no s’atura. Des de qualsevol àmbit, espanya aprofita les forces d’ocupació contra Catalunya: guàrdia civil, policia, funcionaris, militars, corona i, fins i tot, els mossos, ara que són obedients a l’amo. Una nova força d’ocupació és la justícia espanyola que es creu amb el dret de l’amenaça, de la intoxicació i de la fatxenderia.

La resposta, ara mateix, tret d’excepcions concretes, és acotar el cap, declarar “jo no ho volia”, no sigueu massa durs, i coses de l’estiu submissió. Espanya ho sap i arrea tot de pistolers i de mitjans a escampar la notícia: contra Catalunya! Escorcolls, empresonaments, amenaces, robatoris, venda d’empreses, tot li val per a l’escarni i la venjança. Sobretot, mentre la resposta siga benèvola, covarda o mengívola. Per què s’hauria d’arrugar espanya, davant l’actitud “ací teniu l’altra galta”?

Per això, l’única resposta efectiva, eficaç, contundent i catalana fóra tornar a presentar el MH Carles Puigdemont com a president de la República. Prou de tebiesa, de pors i de dubtes cagamandurris. Això i l’olla al foc fins que alce el bull. Foc a la barraca, catalans!

Una altra cosa serà continuar rebent burla, escarni i terror des d’espanya. Ni coneixement, ni comprensió, ni respecte ni democràcia. Ja ho sabem.

 

Ja tenim ací les falles (1)

0

Ai, sí, quina joia, això, les falles, com explica Toni de l’Hostal. Els ninots, els passacarrers, els bunyols, el xicolate, els petards, les bandes (més prompte les xarangues que no les bandes), la beator, la gent amunt i avall, les mascletaes, el siroll, el fum, el foc, i encara l’ofrena, la beator, les bandes amb l’estanquera, les bandes amb la blavera, alguns canvis molt tímids, uns altres canvis que simulen un canvi, la crítica social, l’autocrítica, els tòpics, els mitjans, la premsa del movimento espanyol, les televisions, la televisió valenciana (sí, sí, la valenciana) quatre anys muda, la TV3 encara prohibida a València (sí, sí, prohibida) pel govern del botànic, àpunt ràdio, catalunya ràdio prohibida també, els castells, els pobles, el metro, les falleres, sobretot les falleres i els seus vestits, els monyos, les perruqueres, sense potser que no n’hi hauria falleres, el cercavila, les despertaes, la paella, la discoportàtil, els premis, els banderins, les banderetes als balcons, el llaç groc, la llibertat dels presos, la llibertat d’expressió, la llibertat de pensar, la llibertat.

Repúbliques i paral·lelismes

0

Encara amb l’impacte del jorn d’ahir diumenge a Barcelona, m’incorpore a l’escola estabornit i/o confús. Una part de l’independentisme amb responsabilitat política al parlament viu aqueixa confusió que ens atura en un intermedi en terreny de ningú: el país té falques que no deixen avançar, que ens han frenat l’acció de les institucions republicanes. Algunes veus ho explicaven ahir mateix entre el passeig Colom i la Ciutadella: «Que trigarem més que no ens pensàvem, no pels rucs de la justícia i la política espanyola, sinó pels errors en casa pròpia.» En canvi, avui mateix, a València m’han arribat testimonis convincents que n’hi ha un fons sòlid que ja apama el calendari final del reconeixement vital de la República. Les mateixes veus apunten que l’acció espanyola del 155 ha provocat una destrossa salvatge. Bé, dos mesos sense govern no sembla gaire, però cada dia que passa el 155 és més infame. El retorn és impossible, però com més triguem a posar la República en viu més ens costarà de començar a surar.

Segona part. Com que treballem la solidaritat a l’escola, rellegesc un llibret sobre el Sàhara Occidental, la història i l’actualitat d’un poble que fa anys també reclama la seua llibertat. Allà també s’hi donen els tres elements bàsics que constitueixen el nou estat reconegut internacionalment: territori, població i estructures de govern. Però…, quants anys fa que són en terra de ningú, colonitzats, de primer per espanyols, i després envaïts per Marroc. El llibre explica què va aportar espanya a la colonització del Sàhara: res. Ens sona? I de convivència: res. Ens sona? A més que els militars espanyols procuraven per les empreses i ells mateix, res més. Ca si ens sona la taral·leta… Assimilar-nos a les estructures casposes pròpies d’ells. Us sona? Caaa! Espanya, diu l’autor del llibre, Tomàs Callau, no ha sabut descolonitzar mai les seues colònies. Totes les descolonitzacions espanyoles han estat sempre traumàtiques. Ataquen les institucions, però no els és suficient. Ataquen l’economia, la sanitat, l’escola, perquè l’objectiu dels colonitzadors no és la construcció. En el cas espanyol, ben al contrari, la destrucció fins a l’anorreament és el seu motiu de vida. Llegim la història. Només cal veure què fan amb les pensions, amb la gent gran, amb la gent dependent, amb la hisenda pública, amb el descontrol energètic, amb els desocupats, amb els joves…

Ja no és només que ataquen les institucions i la democràcia, els la bufa l’estudi de llengües, la ciència, el coneixement, la universitat… Entrenant-se no són més rucs. Però és que ho són molt, moltíssim. Com els porcs al tarquim, gaudeixen de la destrucció. No poden fer res més, res de res.

Però això ja són signes de la descolonització, mentre el nostre ànim va guanyant adeptes.

“Que volem el pa sencer”

0

“Ja no ens alimenten molles, que volem el pa sencer”

Fa uns anys que ho cantava Ovidi Montllor, i encara ens serveix per explicar l’objectiu dels valencians, a curt termini. Avui mateix ho ha piulat el president de les Corts, l’MH Enric Morera, i potser mig govern valencià signaria també el verset, aquest clam en favor de la independència, malgrat que ara mateix ho pronuncien amb la boca petita: “volem  el pa sencer” perquè les molles que ens fa pagar espanya són la nostra ruïna, la seua vergonya, i un cul de sac sense solució.

Fa uns minuts que el poble, Bétera, tenia engegat un altaveu sirollós per on s’escolava aquell himne valencià que ofrena glòries a la mateixa espanya que ens escanya, que ens roba i ens aplica el 155 contra la llibertat i els drets universals. Sí, el mateix partit que governa a les Corts, i a Bétera, suggereix de canviar algunes coses, però no encara totes les coses. Som davant la festa dels valencians de València, i alguns detalls no s’atreveixen a posar-los damunt la taula, malgrat que representen submissió, masclisme, beator, caspa i corrupció (ja classificareu vosaltres l’ordre dels atributs o dels factors).

L’única possibilitat de salvar-nos, els valencians, és renunciar a l’estil conspirador, trampós i canalla del govern d’espanya, i amb no poques manifestacions populars, festives, culturals, d’índole diversa i variada, encara fem ús de tòpics, animacions o discursos que són lluny de l’esperit rebel i necessari del 8 de març, del vint-i-cin d’abril o del mateix 9 d’octubre. La por que els tenalla, el setge contra algunes institucions dels modos feixistes espanyols (església, militars, policia, gc), i una actitud submisa encara conscient o involuntària sembla que ens agafa d’allà baix contra el desig de la llibertat. Ho va dir Eric From, l’home, i els valencians no superem la llosa que ens hem construït durant els anys del franquisme.

Volem el pa sencer, malgrat que vinguen falles, malgrat les mascletades que tot ho condonen, o malgrat els petards i les pròpies pors. És clar que juguem amb desavantatge, que no tenim ni mitjans propis per explicar-nos, però ja no ens aconformen molles.

Volem el pa sencer.

 

El fatxa Martin Glenn

0
Publicat el 9 de març de 2018

El president executiu de la federació anglesa de futbol ha multat Pep Guardiola per lluir “el llaç groc” als camps de futbol. L’home ha comparat aquest símbol per la llibertat amb d’altres símbols, fins i tot de feixistes o xenòfobs. Fóra bo que el Pep, ara, abans de cada roda de premsa post-partit llegís un verset d’un poeta. O un article de la declaració dels drets universals, a veure si aquell pallús del Martin Glenn el comparés a lleis o textos feixistes, perquè potser passe com en altres indrets, que en el futbol s’amaga el bo i millor de cada casa. No cal repetir quants presidents de federacions, de clubs, de nacionals i d’internacionals, han amagat lladres, corruptes, puters, violadors, feixistes i tota una varietat, d’homes sobretot, impresentables i delinqüents.

El fatxa Martín Glenn no el conec. Ni ganes. Però si castiga un símbol de llibertat d’aqueixa manera, per castigar un dels homes del futbol que més valor ha afegit en un esport tant dissortat i mancat de valors, ja ha de saber què fa i per què. A cagar a la via, Martin. Visca la llibertat i la independència dels pobles.