20 de maig, segon "No vull pagar" popular

Article publicat al diari digital e-noticies.cat

Davant les intimidacions de la conselleria d'Interior a la societat catalana, que, per mitjà de la campanya "No vull pagar", es revolta contra l'espoliació espanyola i el robatori descarat que suposen els peatges de les nostres autopistes, cal tenir presents algunes coses. D'entrada, cal que la gent prengui nota d'aquest comportament en virtut del qual la Generalitat, entre defensar Catalunya d'una injustícia o perpetuar-la, ha escollit aquesta segona opció. És a dir, que, tot i no haver-hi res punible, des del punt de vista legal, en la negativa a pagar els peatges, el conseller Felip Puig ha tingut la gosadia d'aparèixer a televisió amenaçant els catalans amb multes de 100 euros en cas de rebel·lia. L'amenaça, si no fos tan greu, seria força hilarant. El problema és que és doblement greu. Greu, perquè, com dic, suposa un clar posicionament del govern de Catalunya en favor d'una injustícia escandalosa, i greu perquè, a més a més, el Col·legi d'Advocats de Barcelona ja ha dit que és mentida que el govern tingui poder sancionador en aquesta matèria. Per tant, la conselleria d'Interior menteix descaradament per tal de boicotejar la campanya. Això no obstant, la campanya és del tot legal. El Col·legi d'Advocats de Barcelona, mitjançant el president de la secció del dret de la circulació, Joan-Carles Rio-Valle, ho ha fet públic així:

• "El que han fet no és sancionable, no hi ha cap norma que ho estableixi. Tot allò que no està prohibit, està permès. No hi ha cap norma en el Reglament General de Circulació que digui que no pagar el peatge sigui una infracció. I si no hi ha cap norma que ho digui, és inviable sancionar.

• "Amb relació als milers d'automobilistes que no paguen: "Han fet una infracció civil. És un incompliment contractual. Els usuaris de l'autopista tenen el compromís de pagar el servei que els donen per circular. És una obligació civil que es pot reclamar als jutjats. Abertis hauria de presentar 6.000 demandes, quelcom inviable.

• "L'amenaça del conseller Felip Puig d'imposar una multa de 100 euros: "És una mesura coactiva, intimidadora, perquè la gent tingui por i pagui.

• "Sobre la por d'alguns conductors a passar amb el llum en vermell: "És un senyal que també es troba a la sortida dels garatges, però no és cap semàfor de trànsit. No és un semàfor regulat pel reglament de circulació. Pel que fa al senyal que indica peatge, només obliga a aturar-se, no pas a pagar.

• "En cas que algun treballador dels peatges es negués o trigués a aixecar la barrera: "Seria una detenció il·legal si intentessin paralitzar el vehicle que es negués a abonar l'import del peatge. Si forcessin algú a pagar, podria ser fins i tot un delicte de coacció en què incorrerien els treballadors, com a persones físiques, i l'empresa de autopistes."En cas de requeriment d'identificació: "La policia et pot demanar la documentació i t'has d'identificar -en cap cas ho poden exigir els treballadors d'Abertis-. Però no poden fer res contra els qui decideixen no pagar el peatge. Caldria un canvi de legislació que indiqués que aquest fet és una infracció reglamentària de trànsit."

Queda clar, doncs, que cap català no ha de tenir por de cap multa ni de res per l'estil quan defensa els interessos del seu país cada cop que es nega a pagar per un servei que ja ha pagat amb escreix diverses vegades i que està totalment amortitzat. Cap Mosso d'Esquadra no pot retenir-nos ni imposar-nos cap multa perquè no hi ha infracció. I encara menys pot retenir-nos o bloquejar-nos el vehicle un treballador. Si ho fa, comet dos delictes: un de coaccions -castigat amb pena de presó de sis mesos a tres anys o de multa de dotze a vint-i-quatre mesos, segons l'article 172.1 del Codi Penal- i l'altre de detenció il·legal -castigat amb la pena de quatre a sis anys de presó segons l'article 163.1 del Codi Penal-. En cas que algú s'hi trobi, ha de demanar assistència als Mossos d'Esquadra a través dels telèfons 112 o 088 i fer la denúncia pertinent.

En aquest sentit, és magistral el treball que estan portant a terme els tres diputats de Solidaritat Catalana sol·licitant formalment a la conselleria d'Interior el llistat d'aquelles persones -inclosos els responsables polítics- que "ordenin imposar multes il·legals per afavorir la companyia privada Abertis" i advertint que les denunciaran a la Fiscalia per cometre els delictes de "prevaricació, coaccions, abús d'autoritat i altres en què puguin incórrer". Com ha dit el diputat Alfons López Tena, "ni el president Mas ni el conseller Puig poden convertir la Policia Nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, en una policia privada al servei d'unes companyies privades parasitàries com Abertis o La Caixa".

Per sort, cada minut que passa són més els catalans que perden la por a reivindicar els seus drets nacionals i aquest 20 de maig en tindrem una nova mostra. Aquest 20 de maig, en el marc de la campanya #novullpagar, els peatges de Catalunya seran travessats per milers de catalans assertius que diuen prou a l'espoliació del seu país i prou també al negoci d'alguns col·laboracionistes.

Ara, per tant, és el govern de la Generalitat qui ha de dir si està amb Espanya i els seus col·laboracionistes o amb Catalunya i els seus drets nacionals.

Víctor Alexandre

Tots contra el Borbó

ERC, Rcat i SI clamen contra la "infàmia de tenir una plaça a Barcelona batejada com a Joan Carles I"

ERC, RCat i SI reclamen que la plaça passi a dir-se «de la República Catalana». Foto: Quico Sallés/Nació Digital.

Alguna cosa està passant quan comença ser habitual actes i actuacions conjunts de partits independentistes. El darrer exemple s'ha viscut aquest matí a la plaça Joan Carles I , la cruïlla entre el passeig de Gràcia i l'avinguda Diagonal. Barcelona, que ha servit d'escenari a representants d'Esquerra, Solidaritat Catalana per la Independència i Reagrupament per Demanar acabar amb la "infàmia" de tenir una plaça a la ciutat dedicada al monarca espanyol. La presidenta d'ERC Barcelona, el president de Rcat s Barcelona, Ignasi Planas, i el membre de l'executiva de SI, Santiago Espot, han carregat els neulers contra una figura que "avergonyeix" els catalans i els barcelonins i han anunciat una ofensiva legal i política per tal de canviar el nomenclàtor actual de la plaça pel de la República Catalana. De fet, també s'oposen al nom de la plaça de Cinc Oros atal i com ha apuntat l'Ajuntament de Barcelona. En el mateix paquet de petició, Gomà, inclou iniciar els tràmits per retirar el títol de Conte de Barcelona per la seva vida "dissoluta"', perquè és rei "gràcies al dictador" i perquè "mata animals indefensos".

COMENTARIS

+1

-2

Está bien que estuvieran todos...

Anònim, 14/05/2012 a les 22:46

sino, la que se ha currado el panfleto estaría solita y abandonada.... que pena de noticia...

+4

-2

Tots?

Anònim, 14/05/2012 a les 19:30

a la foto= quatre gats.

+5

-5

Pep

Anònim, 14/05/2012 a les 19:16

Jo del Borbó m'ho prendria seriosament i demanaria que no es posés el seu nom a la plaça, veient la gran i aclaparadora multitud de la foto d'aquest article.

Quina manera de fer el ridícul.

+12

-4

Assassins

sobirà, 14/05/2012 a les 17:24

Endavant amb l'iniciativa, es vergonyòs que una Plaça a Barcelona porti el nom d'un membre de la dinastía borbónica enemic nº1 de Catalunya,des de Felip V passant pel seu avi han estat una colla d'assassins criminals i anticatalans. !!PROU!!

+5

-2

Un Gracienc

Anònim, 14/05/2012 a les 15:27

La plaça es deia el cinc d'oros perquè hi havien quatre faroles que en donaven l'estètica i va ser el nom "popular" no pas l'oficial. Si vol ser el "cinc d'oros" caldría posar-hi les quatre faroles. El nom de "pepública catalana" ja m'està bé. Gran de Gràcia es deia Salmeron, Martinez de la Rosa va ser, successivament, carrer de la serp i carrer de l'estrella... Que l'estètica no ens perdi.

+13

-3

FORA NOMS D'EXSPOLIADORS

Anònim, 14/05/2012 a les 15:06

I DE PASSADA DEMANEM QUE TREGUIN EL NOM DE LA PLAÇA D'ESPANYA, ES POT POSAR EL NOM DE PLAÇA DE L'ESPOSICIÓ, ENS ROBA EL REI I NO DIGUEM EL ESTAT ESPANYOL

+7

-1

i el nom

Salvador Bonada, 14/05/2012 a les 14:14

Posats a canviar-li el nom, el tradicional i popular es "Cinc d'orus", no cal fer invents, que per anomenar una plaça "República Catalana" haurem de dir quina, o tenir el valor i el coratge de assolir la definitiva

+9

-1

Notícia

Anònim, 14/05/2012 a les 14:10

Hola, al manifest s'ha llegit que aquest divendres hi ha una cercavila pels carrers de Gràcia i us hem demanat que estigués present a la notícia!

http://www.facebook.com/events/288613217899448/

Espero que pugueu editar la crònica, moltes gràcies!

+13

-1

No comte ni res

Salvador Bonada, 14/05/2012 a les 14:08

El titol de Comte de Barcelona que ostenten els borbons, i qye com tots els altres varen usurpar amb falsedats i per les armes, te el mateix valor que el paper de diari que embolica un entrepà d'arengada. El títol de comte estava supeditat a la observança i defensa de les Constitucions de Catalunya, i era el poble representat per les seves Corts qui el ratificava o l'atorgava a un altre Príncep ( amb el significat de "principal" no de títol nobiliari buit) que jures defensar i acatar les lleis del país i defensar els seus drets i llibertats. Aquest "element" que ara diu ostentar-lo no és més que un descendent dels usurpadors, imposat i entrenat per un dictador difunt i un estat corrupte

+14

-1

Via fora catalans

Gustau, 14/05/2012 a les 14:01

No cal retirar el títol de Comte de Barcelona perqupè no pertany a la família Bobon, L'ultim comte de Barcelona i rei de València i Mallorques ca seer Carles II d'Aústria,. Els Bobon només en són reis de Castella, el que passa que n'hi ha un corrent entre historiadors polititzats i apoltronats que repeteixen la propaganda espanyolista.
Pel que fa al canvi de nom, és correcte a banda de traure aquests malvats bobónics del nomenclàtor els hauríem de foragitar per sempre de Catalunya.

+5

-17

Ui, quina gentada

Anònim, 14/05/2012 a les 13:59

Aquest comentari ha estat amagat pels lectors. Fes clic per veure el comentari.

+11

-3

urdangorrinosmonarcas

ciu, 14/05/2012 a les 13:43

La gran infamia es pagar 0,8 ctms d´euro per cada litre de gasolina que repostem ,al compte corren personal que el rei té a gibraltar.

+7

-8

ERC?

Anònim, 14/05/2012 a les 13:38

Què vol dir això? Esperant Recuperar les Cantimplores? No ho entenc. Auquest amontillados volen donar lliçons de catalanitat?

+15

-3

Cinc d'Oros

L. Serres, 14/05/2012 a les 13:38

El nom de "República Catalana" que li posin a qualsevol altra plaça nova que es faci. A Gràcia se n'ha dit sempre Cinc d'Oros, seguint, a més l'estela maçònica de molts carrers de la part baixa, al barri dels gitanos catalans (plaça d'Orient, carrers de Llibretat, Progrés, Fraternitat) o d'altres més amunt (Or, Robí, etc.). Per molt acte unitari que es faci, cal consultar la gent dels barris i no voler ser més papista que el papa.

+7

-14

República catalana

Anònim, 14/05/2012 a les 13:30

Governada per qui? Pels dels informes "copy-paste" a 9.999 eur.? La dita ho diu: després d'un dolent en vindrà un altre que el farà bó... Ja ens podem encomanar a tots els Sants si aquesta colla volen redreçar Catalunya! Només cal repassar el seu historial montillesc...

+21

-8

ODIO EL BORBÓ COM EL PRIMER!

Anònim, 14/05/2012 a les 13:21

És per això que estic molt agraït al senyor Santiago Espot, que treballant-se una prestigiosa popularitat cada dia a través de reflexions i parlaments, decideix reunir la valentia (si cal anant al jutjat querellat per la Fundacio DENAES) per acabar amb la vergonya de la monarquia espanyola i des de fa una colla d'anys que va començar a publicar les dades economiques que tants s'escarrassen a tapar.
Voto i votaré SOLIDARITAT per la feinada feta des del primer dia, per anar contra l'stablishment per la campanya NO VULL PAGAR, pels vostres principis tan ferms i per collonuts!

+7

-16

GRÀCIES ESPOT

Anònim, 14/05/2012 a les 12:47

Al veure't al capdavant he respirat. Ja t'ho vaig sentir dir al Catalunya OPina fa un munt de dies això i un cop més no m'has decepcionat. Patriotes de paraula com tu necessitem, ferms i valents. Ni un pas enrere amb la pudent monarquia. I també em complau i molt veure junts SI-ERC pero m'agradaria encara mes veure com al Parlament la resta de partits ERC, CIU tracten amb el respecte que es mereixen els parlamentaris de SOLIDARITAT.
ÀNIMS LA INDEPENDÈNCIA ÉS A TOCAR GRÀCIES A PATRIOTES COM VOSALTRES!

+26

-7

ARA SI!

Manel de Sant Antoni, 14/05/2012 a les 12:44

A mi també m´agrada veuru els tot junts. Espero que no sigui flo d´un dia.

+26

-7

m agrada

Anònim, 14/05/2012 a les 12:33

veure us tots junts: rcat, si i erc
Endavant!

Els actuals dirigents polítics fan del vici, virtut. No es qüestionen els grans mals que pateix la nostra nació: la submissió política i la colonització. Ni els seus nefastos efectes: la divisió nacional, la galopant decadència lingüística i cultural, la sagnia de talents humans i materials.......no, la seva màxima preocupació és anar fent la viu viu en el marc de la legalitat vigent, per il·legítima que sigui, per nociva que sigui. El seu caràcter queda reflectit, en plena embranzida contra la llengua, en una esperpèntica i vomitiva promesa de fidelitat a Espanya si ens respecta la identitat. Quina identitat? se'ls hauria de preguntar. La d'aquesta pelleringa de llengua que la seva connivència amb Espanya ens ha deixat? La d'unes províncies que s'ignoren entre elles?

Els actuals dirigents, com a gestors que són d'una colònia, es mostren incapaços de pensar en plenitud quan es tracta de la nació catalana. S'acontenten amb les engrunes que l'estat els tolera, negant sistemàticament l'expressió plena de qualsevol aspecte de la vida nacional. Aquesta actitud genera en els catalans una frustració i un automenyspreu permanent. Una situació contra natura com aquesta és absolutament inestable i de manera inevitable tendeix a cercar l'equilibri per la via menys conflictiva, el de la dissolució definitiva dins d'Espanya i França.

Ens sobren polítics mesells.

I ens calen homes fidels al país i a la Veritat, ens calen líders amb visió d'estat, prou astuts per apamar acuradament tant els colonitzadors com els col·laboracionistes interns, prou coratjosos per encara-s'hi amb l'arma de la veracitat, prou generosos per comprendre la desfeta anímica dels catalans.

Ens calen líders amb l'autoritat innata que desintegri la mentida i els falsos tòpics que ens tenen encadenats, i desfent els grillons mentals i vitals que ens atrapen, retornin a aquest poble, la confiança, l'orgull i l'estima que durant segles li han arrabassat.

Ens calen líders empesos per l'esperit que guia la nostra nació en aquestes hores crucials.

Homes que s'hagin desfet del llast colonitzador, que és la gran xacra de l'actual classe política, i visquin ancorats en la Visió de la Catalunya lliure i plena que ha guiat tots els grans homes de la nostra història.

Només homes d'aquesta talla podran garantir una independència que impliqui una profunda regeneració. Una regeneració que escombri els límits i les inèrcies que ens corsequen i posi uns fonaments sòlids i legítims per al futur de la nostra nació."

Maria Torrents.Consellera de CA.

L'acompanyarà en aquesta conferència la professora de la Universitat Queen Mary de Londres Montserrat Guibernau

(Extret de http://www.cronica.cat/)

La London School of Economics, escola britànica d'economia, ciències polítiques i socials de gran prestigi internacional per on han passat una quarantena de premis Nobel, ha convidat el portaveu de Solidaritat Catalana per la Independència al Parlament, el diputat Alfons López Tena, a la Conferència Internacional sobre polítiques de secessió en el si de la Unió Europea que es realitzarà el proper dimarts 22 de maig a Londres.

López Tena abordarà el debat de l'ampliació interna de la Unió Europea mitjançant la creació de nous estats i la viabilitat d'una Catalunya independent acompanyat per la professora de la Universitat Queen Mary de Londres Montserrat Guibernau.
Segons fonts de Solidaritat aquesta conferència, "a més d'avaluar la viabilitat d'una Catalunya independent membre com a estat de ple dret de la Unió Europea des dels factors socials, econòmics, morals i legals que ho justifiquen també tractarà els processos d'independència de Flandes i Escòcia, amb la presència d'acadèmics dels prestigi de Philippe Van Parijs, que abordarà el cas flamenc".

Programa de la conferència:
http://www.solidaritatcatalana.cat/sites/default/files/actualitat2/ALT-LSE.pdf  

-----------

LSE - The London School of Economics and Political Science

International Conference
on the Politics of Secession in the European Union

This event is jointly organised with the LSE Department of Philosophy, Logic and Scientific Method.

Organisers: Luc Bovens, Professor of Philosophy, Department of Philosophy, Logic and Scientific Method LSE and Amandine Catala, LSE Fellow, Department of Philosophy, Logic and Scientific Method.

Tuesday 22 May, 10.30am – 6.30pm
Senate House - Room 349, Malet Street, London WC1E 7HU

The event is free and open to all but registration is required

To register please email: A.Catala@lse.ac.uk

Secession has become an urgent issue in today’s world with movements in several EU states and otherm parts of the world.

The conference focuses on the political situation in Catalonia, Flanders, and
Scotland and aims to address social, economic, moral and legal aspects.

Session 1 – Catalonia
10.30am – 12pm
Montserrat Guibernau, Professor of Politics, Queen Mary, University of London
Alfons Lopez Tena, Member of the Catalan Parliament

12 – 1.30pm Lunch (own arrangements)

Session 2 – Flanders
1.30 – 3pm
Philippe Van Parijs, Professor at the Faculty of Economic, Social and Political
Sciences, University of Louvain; Senior Research Fellow,
Nuffield College and Visiting Professor, University of Oxford
Rik Van Cauwelaert, Director, Knack magazine

3 – 3.15pm Coffee Break

Session 3 – Scotland
3.15 – 4.45pm
Iain McLean, Professor of Politics, University of Oxford and Official Fellow in
Politics, Nuffield College
David Maddox, Westminster correspondent of The Scotsman

4.45 – 5pm Coffee Break

Session 4
5 – 6.30pm

Roundtable discussion

The LSE Department of Philosophy, Logic and Scientific Method gratefully acknowledges the support of the LSE

"Salvar" Bankia: ens prenen per ximples...i potser ho som

jordimartif69 | Què passa? | dimarts, 8 de maig de 2012 | 18:54h

L'acudit és de Ferran Martín publicat a lainformación

Per "salvar" Bankia el govern del PP pretén robar-nos a totes i tots una miqueta més del que fins ara ens ha robat. 10.000 milions d’euros valdrà reflotar un mort que ha servit per al que ha servit, fer més ric uns determinats rics, però que va emprendre el camí del cementiri precisament quan unes normatives només al servei dels rics i poderosos (la gran banca aquí) van obligar a fusionar caixes entre elles i després a convertir-les en bancs per poder-les saquejar o tancar. Vull recordar aquí que les caixes eren una forma d'estalvi i finançament popular creada pels nostres avis i àvies per fer-se forts davant dels amos del seu moment. I és clar que aquest origen acceptable no exculpa les entitats actuals ni bona part de la seva història... (Continua)

Les mesures encaminades a reflotar Bankia són tot mesures contra la majoria de la gent, que no obeeixen a cap dels principis que alguns creiem que han de moure les nostres accions polítiques, és a dir les que condicionen la nostra vida i el nostre entorn i tenen la intenció de millorar-los. Aquí l'únic que "ha millorat" i "millorarà" serà l'estat de comptes de Rato i tota la colla de lladres del seu voltant. I penso, un cop més, que dir les coses pel seu nom és una obligació. Per molta enginyeria financera que gastin, per moltes corbates que es posin, per molt que vulguin fer cara d’honorables... són una colla de lladres. I el que roben ens ho roben a totes i a tots, per tant doblement lladres!

I és aquest un altre dels robatoris que enmig del mullader de la crisi els rics fan i faran si no els aturem. Mentre volen 10.000 milions d’euros per fer surar Bankia i repartir dividends entre els accionistes (i els tindran) la setmana passada el mateix govern de l’Estat anunciava a bombo i plateret que destinarà 10.000 milions d’euros menys a la sanitat i a l'educació. La mesura farà créixer el patiment entre milions de persones, però ja sabem el que els importem aquells que no són dels seus (l’1%, no més). Nosaltres, la resta, el 99%, només els importem quan sortim al carrer i aleshores els importem no per lloar-nos per la nostra decisió i valentia sinó per pegar-nos amb tants estris de tortura i d'agressió com són capaços d'imaginar i comprar. O per empresonar-nos. Laura, llibertat!!!

Mentre espero que els Mossos, la Policia Nacional, la Guardia Civil, la Guàrdia Urbana, algun guàrdia de seguretat, els milions de càmeres que ens filmen a tothora, la pàgina web de Felip Puig... o algú amb autoritat dels que ens protegeixen dels lladres faci alguna cosa, encara que sigui simbòlica, per salvar-nos d’aquesta plaga d’encorbatats, no deixo de pensar en com n’és de fàcil robar tants milions malgrat el munt d’universitaris i gent que sap llegir que pobla la nostra societat. I em repregunto per a què serveix tant ensenyament si al final ens roben a la cara i la gent la tomba perquè no s’atreveix a mirar...

Ells se’n foten..., i encara volen que callem i no diguem res? Encara volen que els riem les gràcies i els agraïm que ens portin a la misèria cada cop més impunement? Encara volen que no ens movem i que ens tanquem a casa mentre per la tele ens diuen que la policia perquè ens allibera dels delinqüents? Encara ens diran "vàndals"  i “rates de claveguera” si gosem plantar cara i dir-los el nom del porc? La paciència sempre té un límit, fins i tot entre aquells i aquelles que els manaires prenen per ximples. Fins i tot entre les persones resignades a tot... i “salvar” Bankia així, d’aquesta manera, se salta tots els límits, tots!

• ensenyament

  Risto | dimarts, 8 de maig de 2012 | 20:37h

  Hola Jordi,
  
  Creus realment que l'ensenyament que rebem serveix per canviar el món? Mira, jo formo part d'aquest sistema educatiu que tenim i ho faig tan a contracorrent com em permet el sistema, tot i que reconec que és ben poc el marge d'acció. El sistema educatiu s'encarrega de formar persones acrítiques, submisses i meselles davant l'autoritat. És així de trist. Els eduquem en la noció de que han de fer el que els diem perquè és el que toca; i quan som adults continuem fent el que toca, és a dir, el que ens diu l'autoritat.
  
  El sistema no està muntat per fer que l'alumne pensi. Les coses són com diuen els mestres, i només interessa que aprenguin el que el sistema necessita. Bons advocats, bons enginyers, bons metges, i bons obrers (fracassats escolars) perquè la màquina continuï rutllant.
  
  Apa, continuarem a contracorrent, encara que no serveixi per res...

  Respondre aquest comentari
  • ai, mare

    jo | dimecres, 9 de maig de 2012 | 08:31h

    Ser un lladre s'aprèn. Doncs ser una persona personeta també. Ara bé, cal canviar moltes coses, és clar, però en això estem. Tu no?

    Respondre aquest comentari

• PARLANT DE MANIPULACIÓ...

  Clnar67| Adreça electrònica | divendres, 4 de maig de 2012 | 23:18h

  
  

  Diu la Web de RAC1 sobre el programa del Jordi Basté:

  
  

  “El programa El món a RAC1 fa un pas endavant en l’esforç per reconvertir els formats tradicionals de la informació de primera hora, monolítics no fa gaires anys. S’avança en una fórmula personal de llegir, analitzar i interpretar l’actualitat a la manera de Jordi Basté, és a dir, valenta en l’opinió, creativa en la forma, però preservant la intensitat en la feina i el rigor periodístic.”
  

  
  

  Reconec que no puc opinar sobre la qualitat del programa perquè no tinc l’oportunitat d’escoltar la ràdio en aquesta franja horària, però després d’escoltar l’enllaç de la trucada de l’Úriel Bertran puc opinar sobre aquesta intervenció en particular i l’opinió manifestada pel Sr. Basté que té molt d’opinió i molt poc de rigorisme informatiu.
  

  
  

  Si el Sr. Basté volia parlar sobre manipulació, justament el que havia d'haver denunciat és la manipulació informativa de TV3, la nostra (que cada dia és menys nostra) sobre la repercussió que estava tenint la convocatòria del dia 1 de la campanya  #novullpagar.  Afortunadament, fa anys que es va superar l’època del NODO (tot i que darrerament, veient els informatius de TV3, no ho sembla). Vivim en l’era internauta, una porta al món d'informació i un mètode excel.lent per poder fer un seguiment imparcial de qualsevol notícia de certa relevància per la major part de portals dels diaris (sigui premsa escrita mitjançant el seu format digital o directament per la premsa digital). També s'hagués pogut parlar de la manipulació de les càmares del Servei Català de Trànsit situades als peatges, que justament el 01 de Maig no funcionaven, però no em consta que hagi parlat d’aquesta vil manipulació d’un servei de la Generalitat de Catalunya que tots els que hem donat suport a la campanya, també paguem.
  

  
  

  En canvi, el Sr. Basté “opina” que els polítics que van estar al costat del poble donant suport a aquest iniciativa, estaven aprofitant l’avinentesa per oportunisme electoral (…???). … Bé… Ha sigut una interpretació “lliure”… Ell en diu “benefici propi”.
  

  
  

  Jo li diria al Sr. Basté, que els tres diputats de SI han estat picant pedra per Catalunya des del dia que els seus votants els vam fer confiança i els vam escollir perque ens representessin al Parlament. També li recordaria, que els tres diputats de SI no estan venuts per 21 milions d’Euros  i no s’han convertit en “la veu del seu Amo”, De fet, els diputats de SI no tenen cap més amo que allò a que es comprometeren en el seu programa electoral: defensar els interessos de Catalunya i els catalans, cosa que malauradament, el partit que està al govern no fa, perquè té un deute que l’obliga a defensar els interesos d’Abertis i La Caixa.
  

  
  

  En qualsevol cas, l’opinió del Sr. Basté (que no informació) és del tot comprensible. Guaita què li ha passat a la Terribas… “Quan les barbes del teu veí vegis pelar, posa les teves a remullar”. No ha menystingut la campanya, però ha carregat contra aquells que han treballat per donar-la a conèixer.
  

  
  

  Seria estúpid mossegar la mà que et dona de menjar i tots hem vist qui patrocina el programa d’en Basté… ABERTIS!!! Eh…. Basté????

  Respondre aquest comentari
  • La claves!

    Daguer | dissabte, 5 de maig de 2012 | 11:19h

    L'has ben clavat. Amb una rotunditat que celebro. Agraeixo de veres aquesta aportació que considero el complement necessari al meu apunt.  

    Respondre aquest comentari

Mercè Escarrà (Barcelona, 1977) és professora de secundària i presidenta d'Escola en Català, una associació que s'ha proposat lluitar contra les sentències dels tribunals espanyols que obliguen a la reintroducció del castellà com a llengua vehicular a les aules

Mercè Escarrà (Barcelona, 1977) és professora de secundària i presidenta d'Escola en Català, una associació que s'ha proposat lluitar contra les sentències dels tribunals espanyols que obliguen a la reintroducció del castellà com a llengua vehicular a les aules mitjançant l'elaboració d'un nou marc legal que blindi la llengua catalana com a única llengua vehicular de l'escola catalana. Ara per ara disposen de més de 40.000 voluntaris que recullen firmes arreu del territori per exercir el dret de petició a la llei han elaborat i s'està tramitant al Parlament de Catalunya.

Quina creu que hauria de ser l'actitud del Govern davant d'una hipotètica sentència a favor de la re-introducció de l'espanyol com a llengua vehicular

La reacció del Govern ha de ser ferma i valenta. La consellera Irene Rigau s'ha de mostrar decidida a no acatar la sentència d'un tribunal espanyol que es limita a aplanar el camí al PP per tal d'esborrar del mapa la llengua catalana com ja porta fent desde fa molt de temps al País Valencià i a les Illes amb les dramàtiques conseqüències que tots coneixem. De fet, Escola en Català és la resposta política a aquesta política etnocida del PP. És per això que demanem a la consellera que no es deixi trepitjar, que defensi les competències en ensenyament que li atorga l'Estatut i que recolzi a tota la comunitat educativa. També demanem al grup parlamentari que dóna suport al govern i a tots els grups d'obediència no espanyola que aprovin la nostra proposició de llei per dotar el sistema educatiu del nostre país d'un marc legal que protegeixi i blindi la llengua catalana i pugui evitar qualsevol intent d'eliminació i substitució.

Realment tan greu és la situació que cal blindar per llei un sistema educatiu fonamentat en la immersió lingüística que fins ara s'ha desenvolupat amb total normalitat?

Sí, la situació és molt greu. El sistema d'immersió lingüística no està blindat amb la legislació actual. La LEC -que recordem que està pendent d'un recurs al TC presentat pel PP- diu que el català és la llengua normalment emprada en l'ensenyament. Això obre una escletxa que permet introduir el castellà com a llengua vehicular, cosa que han aprofitat grupuscles com Convivència Cívica Catalana i d'altres titelles al servei del projecte de substitució lingüística del PP i C's per rebentar el sistema educatiu català basat en la immersió lingüística. És per això que des de l'Associació Escola en Català estem promovent l'aprovació al Parlament de Catalunya d'una llei que assigna al català l'status d'única llengua vehicular, una llei que una vegada aprovada i aplicada deixarà sense efecte la sentència adversa del Tribunal Suprem espanyol. 

El TSJC va emetre un comunicat dient que avalava la immersió lingüística, per què no hauriem de creure que això és així?

El TSJC en el seu comunicat es limitava a sentenciar que les families demandants tenien dret a una educació en castellà pels seus fills i s'inhibia de pronunciar-se sobre quin havia de ser el model educatiu i quina la llengua vehicular. Això va ser gràcies a la mobilització popular i a l'enviament de més de 58.000 correus electrònics que des de la nostra web la ciutadania va poder fer arribar als jutges del TSJC demanant-los que no sentenciessin contra el català. Creiem que amb la interlocutòria del TSJC la immersió lingüística no queda garantida perquè qui té l'última paraula és el TS, que en els propers dies ha de resoldre el recurs de cassació presentat per CCC i en el que senzillament es ratificarà en la sentència que ja va emetre el 2010 que ordenava que tot el sistema educatiu s'havia de modificar per tal que el català i el castellà fossin llengües vehiculars en una proporció similar.

Vostès han denunciat CCC a la Fiscalia per entendre que l'acte que van realitzar en suport del bilingüisme incitava a l'odi, no creuen que això és donar massa importància a un actor minoritari i no representatiu ?

Certament, estem parlant de sectors molt minoritaris i no representatius del poble de Catalunya però no per això hem de permetre ni els insults ni les flàmules que incitin a l'odi contra la nostra llengua o que facin apologia del genocidi cultural català. Creiem que darrere els discursos incendiaris de Paco Caja i de dirigents del PP i C's presents en l'acte de dissabte passat en els que exigien una escola bilingüe s'hi amaga una voluntat clara d'arraconar el català, convertir-lo en residual i substituïr-lo pel castellà. Des d'Escola en català combatrem fermament qualsevol atac a la nostra llengua i menyspreu al poble de Catalunya, vingui de qui vingui.

Quines accions estan treballant i quina serà la seva actuació en els propers mesos? Creuen que s'aprovarà la llei que tenen tramitant-se al Parlament ?

En aquests moments tenim oberta a la nostra web una campanya d'enviament de correus electrònics als jutges del Tribunal Suprem espanyol i al seu president Carlos Dívar com la que ja vam fer amb els magistrats del TSJC i que llavors va aconseguir que el TSJC no s'atrevís a aplicar la jurisprudència adversa del TS contra el sistema d'immersió lingüística. Amb aquesta nova campanya, qualsevol ciutadà que ho desitgi pot expressar als jutges del TS la seva preocupació per la greu situació generada arran de la denúncia d'aquestes tres families d'espanyols i demanar-los que no acabin amb aquest model educatiu cohesionador i integrador que compta amb un amplíssim suport ciutadà i un gran consens polític.

Quina una en preparen per aquest proper dissabte 28 ?

Estem organitzant per aquest dissabte concentracions a tots els ajuntaments del país a partir de les 7 de la tarda perquè tota la ciutadania pogui expressar el seu suport a la llengua i l'escola catalanes en una demostració de força que pretén que el TS copsi el malestar que generaria una hipotètica admissió a tràmit del recurs de cassació presentat per CCC i la resolució del qual es preveu imminent. Confiem que aquestes mobilitzacions sumades a les més de 100.000 signatures que ja portem recollides i que seguim recollint exercint així el dret a petició ciutadana al Parlament facin obrir els ulls a la nostra classe política per tal que el Parlament de Catalunya blindi el català com a única llengua vehicular a l'ensenyament obligatori.

“No pagarem!”

Llocs on s'ha fet aquesta Conferència:

(Sala d’actes Casal d’Europa, Berga, 14 d’octubre de 2004)

(Casal Jaume I, Elx, 4 de març de 2005)

(Sala Biblioteca Municipal, Sant Feliu de Guíxols, 14 d’abril de 2005)

(Sala Biblioteca Municipal, Premià de Dalt, 17 d’abril de 2005)

(Centre Comarcal Lleidatà, Barcelona, 19 d’abril de 2005)

(Sala Biblioteca Pública, Cabrils, 4 de juny de 2005)

(Casal Pere III, Balaguer, 10 de juny de 2005)

(Sala de Cultura, Almoster, 14 d’octubre de 2005)

(Ateneu de Cultura Popular, L’Hospitalet de Llobregat, 11 de novembre de 2005)

Conferència NO PAGAREM,

a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i

promotor de Força Catalunya.

----------------------------------------

Senyores, senyors,

Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:

“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”

Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.

Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?

Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.

No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?

Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:

“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”

D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:

“Uun catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”

Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.

A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.

D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.

No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?

Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.

Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.

Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.

El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:

“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”

En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.

Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.

Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn... Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té... En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.

Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.

Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:

“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”

Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.

És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.

Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:

“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”

Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.

Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.

En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.

D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:

“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”

Però, després, més avall, afirma:

“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”

Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:

“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”

I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.

Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.

------------------------------

(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")

CiU ha escenificat avui al Parlament de Catalunya i a Madrid el trencament amb el PP. Al congrés, CiU ha votat contra els pressupostos del govern de Rajoy, tot i la petició del PP perquè la federació catalana donés hi donés suport. I a la sessió de control al president de la Generalitat, Artur Mas i Alícia Sánchez-Camacho han intercanviat acusacions i retrets. El distanciament entre CiU i el PP evidenciat al parlament ha estat aprofitat pel PP? i ERC per oferir a CiU un canvi d'aliances. 

MAS

En la sessió de control al president, Artur Mas ha topat amb la dirigent del PP, Alícia Sánchez-Camacho, a qui ha retre que parlés dels avançaments que el govern espanyol entrega a Catalunya com un donatiu. 'Són els diners dels catalans, administrats a Madrid, però els diners dels catalans', ha reblat Mas a Camacho, després de reclamar que l'executiu espanyol reconegui el deute que té amb Catalunya.

Duran i Lleida

D'una altra banda, al congrés, el portaveu de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, ha dit que l'acord amb el PP 'és impossible' ja que el govern espanyol té l'obligació de pagar els deutes pendents amb Catalunya. El PP ha fet valer la majoria absoluta per tombar les deu esmenes a la totalitat als pressupostos de l'estat que havia presentat l'oposició.

 Alfred Bosch: Vostés són els primers en ignorar les lleis!

Una estona abans de la votació, el portaveu d'ERC al congrés espanyol, Alfred Bosch, ha acusat avui el govern espanyol de robar Catalunya. 'El pressupost [de l'estat] és un robatori. El poder espanyol ens roba. Perquè les factures que paguem se les gasten en joguines de guerra', ha dit Bosch en la intervenció d'avui al ple en què s'han de votar les esmenes a la totalitat del pressupost espanyol.

'La gent a Catalunya s'acosta a la insubmissió, molts no paguen peatges, alguns paguen els impostos directament a la Generalitat, alguns ajuntaments es declaren insubmisos fiscals. Què això no ho contempla la llei? Però si vostès són els primers en ignorar-les les lleis', ha declarat Bosch. I ha afegit: 'És greu que en 30 anys el poder espanyol s'hagi quedat un 40% dels impostos dels catalans que no tornen d'on han sortit i a més fomentant acusacions d'insolidaritat i negant el pa a la gent treballadora'.

Ara el pressupost continua el seu curs al congrés amb el tràmit de presentació d'esmenes i entre el 22 i el 24 de maig es votarà en ple. Després anirà al senat, on amb tota probabilitat quedarà aprovat.

Actualitat

Uriel Bertran respon al President Mas que Catalunya porta intervinguda des de 1714 i la solució als problemes del país no passen per convocar eleccions sinó per la independència

El secretari general de Solidaritat considera que la independència és la únic camí que ens queda per sobreviure com a nació, per acabar amb l'espoli fiscal, per acabar amb els peatges a les autopistes i per defensar la llengua i la cultura catalana de les amenaces de l'odi contra Catalunya 

El diputat de Solidaritat Uriel Bertran ha valorat aquest matí des de l'estand que disposa la formació independentista a la Rambla de Barcelona a l'alçada del carrer Ferran —en el marc de la celebració de la Diada de Sant Jordi— les declaracions del President Mas que ha afirmat que si Espanya intervé Catalunya convocarà eleccions. 

El secretari general de SI ha replicat a Mas que “Catalunya porta intervinguda des de 1714 per l'estat espanyol”. “Fa quasi tres-cents anys” ha remarcat. Segons el diputat independentista “la solució als problemes del país passen per apostar per l'estat propi i no per la convocatòria anticipada d'eleccions”. Bertran considera que la independència “és l'únic camí que ens queda per sobreviure com a nació, per acabar amb l'espoli fiscal, per acabar amb els peatges a les autopistes i per defensar la llengua i la cultura catalana de les amenaces de l'odi contra Catalunya que hem vist aquest mateix cap de setmana al nostre país”. 

Finalment Bertran ha denunciat que Mas “és fort” amb el poble de Catalunya castigant-lo amb retallades i patiment mentre que “és molt feble” davant del poder de Madrid al qual és incapaç de plantar cara, per encabat exigir al president “que trenqui d'una vegada els acords amb el PP i enceti la transició nacional cap a la independència”.