Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Autonomies contra regions (de futbol)

1

El futbol oficial fa vacances. El futbol de competició en tota regla (quan els jugadors fan veure que se la juguen defensant colors i clubs que són com la seua pàtria mateix, i es besen l’escut i la mare de déu si cal). Ho fan per uns milions, pocs, amb què ells canten i ballen sols. Si això fóra veritat, gairebé que estaríem en pau, malgrat la amoralitat de les quantitats. Però no és veritat que, molts dels diners, no els paguem tots, diners líquids, de xifra astronòmica, o bé diners materials, il·lícits moltes vegades. Concessions municipals, requalificació de terrenys, publicitat enganyosa, favors públics i secrets, exempció d’impostos. Amoralitat. El negoci, l’acabem pagant els uns i els altres.
Però ara tot plegat fa vacances de Nadal, que vol dir que ara juga, segons les televisions revisionistes com TV1, la Sexta, Cuatro, A3, C9, i tota la pesca, l’Espanya autonòmica. Les regions, per dir-ho més clar. Calia posar fre al somni basc i al somni català, i van començar a brollar seleccions de l’ullal: de Múrcia, d’Extremadura, de València, de les Illes, de Madrid fins i tot. I el batibull és tan kafkià com descafeïnat. Cada vegada que Catalunya i Euskadi diuen què volen fer, a banda d’Espanya naturalment, Espanya inventa que les altres regions també tenen dret de fer igual. O no som tots en el mateix pastís, de constitució, de regnat, d’escola i d’exèrcit? Total, pel fum que fan els uns i els altres.
Una altra cosa fóra que, enguany que s’enfronten els pares de l’invent de tenir seleccions pròpies de primera fila, esportiva i políticament parlant, allò esdevingués un clam, una oportunitat pública i moderna d’anunciar davant Europa, per exemple: a partir d’aquest partit ens neguem a tornar a jugar amb una altra selecció que no siga la nostra. Ep, alerta! Això fóra diferent i sí que faria mal. Però no sé si els jugadors que hi seran passaran per aquest safraner. Un altre exemple, doncs, fóra que el públic que serà en aquell partit digués: aneu-mos tancant la gent per decret, foteu-nos la infrastructura constantment, poseu-vos la vostra democràcia de pa sucat on us càpia, a partir de demà no reconeixerem cap més dret que el nostre propi, el de ser catalans i bascos.
Però, llavors, els exèrcits autonòmics i regionals farien una sola selecció, única i indivisible, que voldria fer d’àrbitre i és aleshores que començaria el veritable partit…
(Els mossos i les ertzaines a quina banda jugarien?)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fer colla com els de Bétera

1

Ara mateix el forn ja va escampant per la casa aquella sentor de carn de corder, mentre esperem els amics. Aquesta nit només n’hi vindran uns quants a sopar, els altres s’hi afegiran més tard; o d’ací uns dies, que encara tenen obligacions allà on resideixen. Tenim els vins, les taronges (la clementina fina, la vella), els torrons de Casinos, el cava, els licors, fins i tot alguna sorpresa que no destape. Nit de Nadal, que a Bétera, com a molts altres pobles valencians, es passa amb els amics, malgrat que els forasters s’estranyen del costum. Al poble ho hem viscut de sempre, fer la Nit de Nadal amb colla, a banda els pares, que també la passaven amb les seues colles. De fet, per als xiquets, la Nit de Nadal és iniciàtica. Amb deu i onze anys teníem llibertat de passar-la fora de casa, una nit completa a la dula, malgrat que, pels volts de la una de la matinada, a tot estirar les dues, ens trobàvem tan avorrits que no sabíem què fer i, au, ens passàvem les hores buscant algunes altres cases, per veure com estaven d’avorrides les altres colles. De matinada, o quan trencava el dia, ja venia l’hora de dormir, perquè no ens aguantàvem drets.
Demà ja serà Nadal, que farem l’olla amb pilota i passarem el dia en família, també el segon dia de Nadal, Sant Esteve, que farà tanta patxoca, o gairebé, com el primer. Que els costums d’algunes festes, no gaires, no desvirtuen la vida de poble. A Bétera, com va deixar escrit el professor Manuel Sanchis Guarner, fem colla. Per molts anys i bon Nadal.

A risc de perir pels torrons de Casinos

1

Casinos és un poble del Camp de Túria. Un poble enmig del secà, malgrat que, amb el reg per degoteig, això no vol dir gaire res. Res de res. Avui hem pujat a Casinos, a dotze quilòmetres de Llíria, aproximadament. Plovia, una pluja que mon pare diu que és un verí contra la taronja, almenys per a la clementina fina, la vella, la primera varietat i de més qualitat, per a la clemenules, per a les clemenvilles, les ortaniques, fins i tot per a l’oroval i per a tota la família de taronges menudes que uns altres, en uns altres llocs del país, anomenen mandarines. Un verí, aquesta pluja fina barrejada amb tant de fred que, de nit, deixa els arbres mig morts, pobres, que això els faltava, tremolar. Els comerciants se’n queixen, els venedors se’n queixen, els collidors se’n queixen. Als llauradors, no els queda ni això. Ja no tenen forces, ni en volen tampoc, de queixar-se. ‘A qui hem de queixar-mos, diuen, al Govern?, a l’un?, a l’altre? Tothom es burla de nosaltres, que som l’últim mico.

En realitat, jo volia parlar-vos dels torrons de Casinos, de Ca Ximo, un torronaire artesanal com n’hi ha pocs. Almenys en aquesta part del país, aquest torrons de Xixona, que ells en diuen blans, o de rovell, o de tantes maneres com ne fan, són exquisits, de càstig terrenal. Volia parlar-vos de torrons, però també de l’aventura que ens ha suposat arribar a Casinos i tonar a casa sans i bons. De nit, la carretera d’Ademús –això no podem dir que siga una autovia– és de suïcidi. Sense pal·liatius. De nit, plovent, aquella carretera és per a jugar-se-la a cada moment. I encara per a anar casa per casa dels nostres governants, i esclafar-los el nas, com a poc.

La CV-35 és una carretera plena de perills, d’una senyalització caòtica, fosca per no dir negada, errònia, i d’una irresponsabilitat que clama la denúncia, per l’abandonament d’uns usuaris que es juguem la vida cada dia, més d’una vegada el dia, que és com treballar-hi d’equilibrista sense xarxa, sense dispositiu de seguretat. Allò és viure el risc, en vertigen continu.

Si mai passem a l’agressió, a l’acció directa, la carretera Llíria-Ademús en fóra justificació sobrada. Encara que ens puguen tractar de violents. Encara que ara un jutge dictamine que cridem a la violència, per la burla que ens fan passar, per aquest insult continu contra la vida que representa deixar que passe el que ara mateix passa en aquesta comarca. Deixar que els veïns del Camp de Túria, dels Serrans o de l’Horta que pugen a treballar-hi, transiten d’aquesta manera, és convidar-nos a l’agressivitat diària, a l’insult, al greuge comparatiu. A la vergonya d’uns polítics que passaran el Nadal calentets, amb el cava a la mà, els gins a la barra i tota la pesca d’una litúrgia de prostibul del luxe esperant-los de ressopó. Però n’hi ha per a agafar-los dels collons i espolsar-los l’escrot.I ara mateix dubte que hi haja seny en els jutjats de guàrdia, si van deixant-nos amb tanta indefensió, sense tancar cap ni un d’aquella colla d’irresponsables que ens governen a l’esquena de la necessitat i d’allò que ocorre a la vida real de molts valencians.

I malgrat tot, els torrons mereixien de jugar-se-la. Que poc cervell tenim encara les persones, en el sentit moral.

Contra la paràlisi cerebral del pp

1

Avui, al poliesportiu de Bétera, tot de pares i mares que acompanyen els fills a les activitats esportives de dissabte (un clàssic dins el programa pares-fills de cap de setmana) es queixaven que els polítics preparen les campanyes electorals amb un moviment de maquinari i peons per aparentar que hi ha preocupació per les obres i l’arranjament de les infrastructures del país. Simulen que perden el cul per deixar enllestida la vida dels pobles, perquè els electors cecs tornen el vot allà on ells, els dissenyadors de les campanyes, volen que voten. Però ja és una veu unànime, la falsedat dels programes electorals, que no enganya el cotó una mica entrenat: passats uns pocs dies, amb la situació electoral resolta, la vida al si de les obres torna a la normalitat. Al punt mort.

El cas paradigmàtic de l’autovia Llíria-Ademús és espaterrant, per exagerat i modèlic, de com el pp va enganyar l’electorat valencià. Encara no havien passat unes hores de l’anunci que els tornàvem la majoria absoluta, que van desaparèixer màquines, homes, pales, cabassos i materials del lloc dels fets. Ni van tenir temps, amb la fugida, de deixar minímament neta la carretera per al pas dels cotxes, aquell budell de vial de la ciutat cap a l’interior. No debades hi ha hagut morts, denúncies, protestes, queixes… Tant se val. S’ho passen per davall cama, i aquella gran obra és l’exemple de l’abandonament, de la infrastructura que els interessa una bufa, i de la poca preocupació pels veïns del Camp de Túria, que els van votar en la seua majoria absoluta perquè es berenaren l’èxit de tanta proesa.

Demà, a partir de les onze del matí, hi ha una protesta contra el desficaci que eixirà del poliesportiu de l’Eliana, i passejarà amb cotxe per l’autovia; una caravana contra la dissort de viure al Camp de Túria, o treballar-hi, si cada matí has d’usar una infrastructura abandonada de la mà de déu.

‘www.edeta.cat’ anirà retransmetent en directe l’acció contra magnes enginyers, polítics i responsables valencians, que segur que no participaran en la queixa, perquè s’estaran amb els jutges, els gins i les putetes, preparant l’atac contra Perenxisa, el Mondúver i el Bartolo.

Les eleccions de març? Ja poden fer-ho malament i viure de caprici; tornaran a enganyar-nos quinze dies abans, amb un nou moviment atrotinat, accelerat, d’infart, per demostrar que preocupats i delerosos estan d’endolcir-nos la vida i la infrastructura. Deuen pensar que, al Camp de Túria, els electors som burros facen què facen. Ho som?

En Joan B quina vida

1

En Joan B. va anar a obrir la porta de la cova, després d’aquells colps que l’havien despertat tan secament. Per l’hora que li semblava que era, que encara era ben fosc, ja s’imaginava qui podien ser, si damunt aporrinaven la porta d’aquella manera. Només portava els calçotets, en Joan B, però tampóc no esperava una dona a aquella hora. Ni a aquella ni a cap altra.
-Vistete i acompañanos, Juan.
En Joan B n’havia vist un davant seu, de guàrdia-civil, però sabia que l’altre l’esperava al cotxe, amb el garrot preparat. La familiaritat d’aquella parella també la coneixia, en Joan B; n’era fet. Per això l’havia esperat al cotxe, l’altre, terriblement confiat d’una docilitat amanyagada pels anys.
En Joan B també anava confiant-se de la seua fortuna, que ja sabia què l’esperava, després de pujar al cotxe; el qui l’havia anat a buscar, va tancar la porta. En Joan B va dir ‘Bona nit!’ mentre seia de gairell. Ningú no li havia respost, perquè aquell segon guàrdia era nou. ‘No m’haurà sentit, o potser és que és nou’, es va dir Joan B ni poc ni molt disgustat.
-Què passa, cabo? –va demanar.
El cabo tampoc no va respondre, contagiat de la severitat del nouvingut a la caserna de Bétera. Potser perquè havia de mostrar severitat i caràcter i, sobretot, cap ni una concessió de confiança amb el detingut, en Joan B, un sospitós tan desgraciat. Culpable davant la llei d’ells, una llei que Joan B no havia fet, ni ningú no li havia llegit, ni li n’havia demanat parer.
En Joan B sabia que les coses no rutllaven a favor, ara, si el cabo tampoc no responia, i per això també es va encendre una cigarreta. Després ja sabia com li costaria d’aguantar-la als llavis. Sort que se n’havia recordat, d’agafar el ducados abans d’eixir atrotinadament, encara sort, doncs, perquè no havia tingut temps per a res més: ni de rentar-se la cara ni de pentinar-se.
El cotxe va entrar a la caserna i va aturar-se davant la porta. Un altre guàrdia va eixir-ne de dins i va obrir directament la porta per on havia entrat en Joan B, abans el cabo i el nouvingut no hagueren baixat del cotxe.
-Baja!
Abans d’entrar a la caserna, acompanyat dels tres guàrdies, en Joan B va sentir dos tocs al campanar: –els dos quarts, va pensar, a quina malahora. Per la finestra que tocava al carrer, va distingir una periodista rossa, a la televisió, que ell ni coneixia ni li interessava per res, malgrat que parlava la llengua que ell parlava i els guàrdies tanta aversió en prenien.
La resta ja ho coneixia, ell, de sobres. Un rere l’altre, els cops venien i tornaven tan seguits que no tenia temps d’empomar-los dret, perquè els encavalcaven l’un darrere un altre, com un castell de focs, i ell sempre acabava ensorrant-se. Fins que no va haver donat tres noms a l’atzar, no van parar de colpejar-lo, i va acabar estabornit, per terra és clar, gairebé inconscient.
En Joan B es va despertar al seu llit, en una de les coves de Mallorca. Va allargar el braç, no sense fer tot de ganyotes de dolor, i va posar el cos contra el capçal. Es va fregar els ulls per espavilar-se i va veure una botella de vi sencera, que ell no havia comprat ni havia portat a la cova. Va agafar la botella i la va destapar. Després de dos glops fondos que li regiraren el ventre, va provar a recordar qui ho havia pagat, en aquella ocasió. Però, per més que ho va provar, no pogué endevinar-los, els desgraciats que romandrien tancats a la caserna, per atzar o perquè, fart de rebre, ell havia cantat sense solta, tres noms arreu. Com caram podria saber ell qui havia pegat foc al cotxe de l’alcalde, aquella nit, que havien tancat la TV. Com ningú podia tancar una televisió, es demanava, si ell ni en tenia ni en volia; ni un rave li importava, la televisió dels collons.
Va tornar a posar el tap a l’ampolla i es va estirar al llit. Almenys durant dos dies no podria llevar-se sense dificultat, i menys encara fer vida normal. Això, en Joan B, ho sabia de sobres, per com feien la feina aquells malparits, emparats per la democràcia.

La Carrasqueta, quin glamour de cim

0

No devia saber Vicenç Rosselló la rellevància que va agafant la toponímia, a València, malgrat els valencians i els ases que campen a les corts. Això últim, avise el requeté, no ho dic per faltar el respecte a ningú, encara que sabem quin respecte tenen per res, el pp mateix, visquen a Bétera, a València o a Llíria. Es diguen Camps, Rambla, Rita o Fabra.

El nom Carrasqueta és ara mateix a dalt de tot de la graella toponímica del país, d’Oriola a Perpinyà, el cim de més èxit sens dubte, i no fóra exagerat dir que, en pocs dies, Brussel·les mateix parlarà del nou emblema dels valencians, de tant glamour com va agafant la Carrasqueta per la covardia del duet Rambla-Camps, per haver obligat els tècnics-precintadors a treballar de nit perquè ningú no els pogués parar els peus un altre colp.

Deuen témer, aquests nous Roberto-Alcazar i Pedrín (sinistres personatges d’un còmic pro-falangista), que ara destapen l’olla de Goebbels, a l’estil del feixisme que anorrea els mitjans d’expressió no afins al seu règim (Info TV i ara TV3). No tenen por de convertir el cim en el nostre Waterloo particular, perquè al pas que van les coses, Rambla-Camps, sembla que vulguen reobrir la batalla d’Almansa, ara traslladada a la muntanya top ten de la Mediterrània.

Ens ha arribat que, això del tancament del repetidor, és una cortina de fum per amagar la profunditat del fracàs de la política valenciana, capitanejada pel duet Rambla-Camps. Dues dades: el Govern que presideix Camps s’ha negat a participar en l’estudi PISA2006, per por de veure reflectits uns resultats que ens situen a la cua d’Europa; per davant Melilla, això sí. Segona dada: Bernie Ecleston, el magnat de la Fórmula 1, guanyarà més diners amb l’invent del circuit urbà de València, una idea dels rucs autòctons, que tots els llauradors del País Valencià en un sol any. Que damunt, els esmentats llauradors, per agrair-los-ho degudament, aniran a la processó dels Sants de la Pedra neve o pedregue.

Ves quina fumera no ha de provocar compare Camps, a la Carrasqueta, perquè els valencians continuen cecs i fidels al nou santcrist de l’Opus.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Per la Carrasqueta comença la solsida de Barcelona

3

Per València ploren uns milers de valencians, com fa quatre-cents anys ploraven els poetes àrabs després de l’expulsió. Malgrat la defensa a ultrança exercida per molts ciutadans, la resistència és insuficient; lloable, però testimonial. Per això Alcoi, Gandia, Xàtiva, Borriana, Sagunt o Llíria no tenen prou força sense la capital, València. Que estem fets a resistir, a viure amb l’ai al cor, a pensar com i de quina manera ens vindran a torbar, que som la resistència del país, malgrat que al nord hi ha ciutats capitals que es creuen indemnes a la desfeta. Però res de tot això no basta.

Barcelona també viu una odissea, i té prou feina a defensar-se d’un esvoranc tan general com previsible, per calculat. A Barcelona li fan figa cames i enteniment. Per la infrastructura, pels transports, pels resultats en educació, per la política, per qualsevol cosa, Barcelona tremola d’esperit i de decisió. Ara també ha de tremolar pel sud, malgrat que, a molts catalans estrets de les quatre províncies, l’atac a TV3 des de València els sona a romanço. No pensen que l’atac també apunta al nord, directament. I amb tot això no n’hi ha prou.

Anit, el topònim de la Carrasqueta tornà a ser principal per als valencians. És allà on tenim un dels repetidors principals que escampa el senyal de la Corporació a les comarques del sud, senyal que inclou TV3, el 33, el 3/24 i el 300. És des d’allà on fa mesos un grapat de joves van parar els peus a les forces del mal. Bé, en realitat totes les forces d’aquell mal s’havien concentrat en una parella de guàrdies civils. I mentre nosaltres ens créiem guanyadors de la batalla, que vam escriure no pocs elogis farcits de sentiment sincer, el govern de Camps i Rambla movien els titelles i l’audiència divina que representa que són els tribunals. El duet Rambla-Camps va organitzar un atac des dels despatxos que ha deixat escurats molts valencians. Amb la llei a la mà, i els jutges a la butxaca, la Generalitat valenciana decidia de multar una part de la seua societat amb una quantitat indecent, pel crim terrible de veure la televisió en la llengua del país. Els joves que ens defensaven a la Carrasqueta, cim emblema dels valencians d’Oriola a Perpinyà, i els que érem a casa o a la feina fent-los costat, poc podíem pensar en un final de batalla tan dissortat.

I tot això, perquè hi ha valencians que volem veure voluntàriament TV3, malgrat la poca inèrcia de Barcelona. Perquè hi ha valencians que defensem que aqueixa televisió també és la nostra televisió, perquè és l’únic mitjà les vint-i-quatre hores en la llengua comuna que fa tanta por a la dreta, però també a l’esquerra valenciana o espanyola. Fa més de vint anys que vam decidir de fer-la nostra, com en un altre moment vam decidir de fer nostres Pla, Rodoreda, Llull o Valor, perquè també eren escriptors del mateix país i de la mateixa llengua, malgrat la plèiade de polítics del vodevil que ens governa. Però sembla que res de tot això no és prou.

Per una ordre del vicepresident Rambla, atiada pel president Camps, anit es va precintar la Carrasqueta, fet que obre un nou esvoranc que va començar el 1707, i va continuar el 1714, davant els ulls impassibles, inerts, dels catalans que encara avui veuen València com una ciutat forastera. I ja no sabem quan els uns i els altres diran que n’hi ha prou, que en tenen prou.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Barcelona, que tot no siga fum de botja(i3)

0

L’ànim que en va resultar d’aquella gran manifestació, el temps s’encarregarà de minvar-lo. D’anar-lo esmicolant fins que, com ha passat gairebé sempre, quede en la festa d’un sol dia, en ‘deixeu-los que un colp diguen la seua’, ‘que no es queixen que no tenen la llibertat d’expressar-se, si volen’.

Ha passat així des de fa tant de temps, i tantes vegades, que no vindria d’una nova situació trobar-nos la sorpresa. Ells ja provaran que vaja com sempre: que el temps refrede els ànims, que pose a la nevera les aspiracions, i que la tebior de la sobirania es convertisca en un nou pacte a canvi d’un caramel, d’una golosia o, no ho dubteu, d’una llepolia enverinada. Fa molt que som fets a pactar, a conformar-nos, a què ens facen la palmada a l’esquena i diguen: –feu-ho pel bé de tothom, sigueu més pràctics, ara ens portarem bé, i us hem regalat això i allò altre… Que ara no és temps de somiar moniatos.

Tornarem a caure, tornarem a vèncer, diu la cançó. Però em pense que aqueixa segona frase no acaba de complir-se mai. Però, compte, ells no obliden mai, i quan encara si serem llepant el dolç, trauran el garrot i torna a començar. D’ençà de 1707 és així, que no ve de quatre dies.

També és veritat que ara hi ha un moviment seriot i un grapat de gent que no vol bitllet de retorn, que no vol abandonar l’objectiu, que res de romanços o de pactes, o de conformar-se amb les molles del pastís. Ara volem coure el nostre pastís propi. I aqueix grapat és cada vegada més gran, gairebé una gernació. Damunt, som a Europa, que no estem sols ni a la sort de l’espanya una i bruta, de la garrotada. Hi ha Escòcia, Kosovë, Flandes, hi ha més territoris amb exemples semblants.

Doncs va: llenya a la carraca i que la flama mantinga el caliu i la força que cal.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Barcelona ha dit prou, sí, i ara què farem(2)

0

En Titot, a més d’explicitar com s’acarnissa espanya contra catalans, valencians i mallorquins (contra la trena del diccionari català-valencià-balear), va dir una altra cosa que em va semblar la idea més brillant. Espanya ja ho sap, que marxem, que marxem més que no per convicció per decència, després que ens han maltractat durant tants anys. Volem ser qui som; que ningú no ens diga què hem de fer, ni com, ni per què ho hem de fer. Volem ser, que no és poc. Espanya ja ho sap, repetia en Titot, ara solament cal una cosa, tan important o més: que ho sapiguem els catalans.
Ai caram, ací rau la idea de més pes d’un dissabte històric, el dia que milers de catalans van manifestar com se senten de desafectats de la idea d’espanya, malgrat que encara n’hi ha d’altres milers que ho saben però callen, que tenen por de dir-ho, que preferixen la ferida i l’insult continu a manifestar com es troben. Talment com passa amb el milers de dones maltractades, que callen i aguanten, malgrat les amenaces i els insults, que ja sabem com costa de canviar alguns hàbits, malgrat que siguen dolents, quan l’amenaça pot arribar fins a l’extrem de consumar el pitjor. Ja sabem com costa de canviar rituals, malgrat que no professem ara per la religió. Ja sabem com costa de renunciar a l’amo, a la servitud, a una part del pastís, malgrat que siguen molles el que rebem, que cantava Ovidi fa tant de temps.
I encara n’hi ha una altra part, de catalans de casa, que ens faran la vida impossible fins i tot abans de prendre la decisió definitiva. Abans de tancar la porta i marxar, abans de passar el forrellat a la Meseta. I aquests catalans són els que fan més por, i faran més mal als mateixos catalans que marxem, i són els que ens vendran les llenties enverinades, i són els que més pals a les rodes posaran, i són els que ens pagaran a traïció la llibertat de decidir, i els qui diran als altres on s’hauran de posar les bombes perquè facen més soroll. Faran mal, malgrat que decidim la llibertat per nosaltres i per ells mateix. I tots ho pagarem ben car, perquè ningú no dóna res a canvi de res, i la llibertat sempre costa guanyar-la, sobretot si els altres, i aquests catalans unionistes, juguen amb males arts.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Barcelona, que diu prou, no té clar com (1)

2

‘L’or dels valencians’ provocà que fos a Barcelona dissabte, quan milers de catalans de ciutat, de poble, de comarques (també n’hi havia valencians i mallorquins), i no n’hi havia pocs, es manifestaven organitzadament, civilitzadament, massa i tot, sense alçar gaire la veu, sense estridència. Hi havia, sí, algun cant, a favor de la independència, els segadors, poqueta cosa més (és que ací ens manifestem així, gairebé com si sentíssem Bach, m’explicaven), i llavors imaginava aquelles pel·lícules italianes dels Taviani, de gent transitant de nit, amb el cant i el desacord dels humils, però sabent quin cas en faran de tot plegat els altres. Aquests milers deixeu-li’ls a l’Eliseu, pensava, o millor encara, la propera vegada convideu-lo a animar el sarau de la protesta, ell i en Carles Santos segur que en trauen més partit festiu.

Què en diuen els altres i els nostres, tret d’alguna excepció? Tirar terra, i que el temps passe el més ràpid possible sobre l’afer tan torbador d’aquests insurrectes. Efectivament, els diaris de diumenge, i dilluns i dimarts, potser que també dimecres i dijous, i a les ràdios més afins fins i tot (n’hi ha que no paren d’insultar i de comparar-nos als porcs), tot de gent professional, catalana, periodistes d’El Pais, la Vanguardia, Catalunya Ràdio i d’altres que em deixe, diuen que alguna gent que hi érem se n’havia aprofitat i apropiat de milers, que dic milers, de centenars de milers de persones (això ho reconeixien), per convertir el N’hi ha prou en un clam sobiranista. És cert, dissabte hi havia aquell clam als carrers de Barcelona, a l’Estació de França, a Laietana, a la plaça Urquinaona, un clam que centenars de milers de persones van fer seu, i jo m’apunte, vam fer nostre.

És lícit, i fins i tot natural, si ho mirem pel cantó teòric o filosòfic. No fóra el més lliure, el més democràtic, que els pobles siguen lliures del seu destí?, que tinguen la capacitat de la tria almenys? Doncs, per què hem d’estar lligats a d’altres que, a més, ens trauen la sang (la trauen als veïns de Catalunya, les Illes i el País Valencià, per aquest ordre, casualment som els de l’article constitutio). Si aquells que ens tenen sota el jou de la seua constitució, damunt ens insulten, ens menystenen i a sobre ens despatxen infrastructures de per riure. Lligats al càstig, a sant de què!

Com va dir Titot a dalt l’escenari, quan Espanya s’acarnissa d’aqueixa manera contra catalans, mallorquins i valencians, és que alguna cosa tem, i potser aquesta gernació de sobiranistes malfeiners i aprofitats de dissabte, aquesta patuleia de gent desafecta d’espanya, per dir-ho suau, siga el principi d’alguna cosa més interessant.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tenir la paella pel mànec

0

Barcelona. No puc dir que hem vingut per manifestar-nos, malgrat que aprofitarem l’avinentesa. La nostra participació, la dels valencians de València, estaria de sobres justificada solament per la despesa que hem pagat per venir-hi a veure els amics. Trenta euros de l’ala per fer tres-cents quilòmetres d’autopista, dels quals gairebé cent quilòmetres en obres, que no podíem passar dels vuitanta per hora. No se’ns ocorre demanar descompte ni compensacions, sobretot perquè no ens tracten de provincians. És un altre dels desficacis contra el país, l’Autopista del mediterrani, de l’Estat d’ells, diuen els rètols, naturalment que d’ells, malgrat que som nosaltres que les paguem tan cares. Les balances fiscals? No els cal publicar-les, als amos de la paella. Venir a Barcelona i tornar a casa, amb seixanta euros menys per l’ús de l’autopista, perquè ells vagen adobant autovies des de Madrit al cel, ja ve publicant-se molts anys seguits, sense vacances. I encara com n’hi ha xarnegos que diuen que no n’hi ha suficient motiu per manifestar-nos.
Si aquesta vesprada és una festassa, n’hi ha motiu per gaudir-la. Ara, com diu un altre amic d’ací dalt, tant se val tres que quatre, ningú, ningú amb responsabilitat governamental no en farà cas, de la manifestació pel dret de decidir, en siguem cent com cent mil. Tant se val la dreta com l’esquerra. ‘Manifesteu-vos, que no us farem ni un gram de cas. Perquè tots aquells que hi aneu, plegats o separats, no teniu la paella pel mànec’. ‘Potser que ni en teniu, de mànec’, riuen els malparits.
Però ves, estic ben content de ser ací, al carrer Diputació amb Viladomat de Barcelona, de nit, havent sopat amb la família, de riure amb el xic que va pensant com caram podrem trobar el llit de l’habitació, si per apagar els llums hem de traure la targeta de l’estri que hi ha justament en entrar a la cambra de l’hotel. Pare, que nosaltres no portem llanterna i no ens veurem, diu. Ai, li responc, potser és per això que també es manifestem, per evitar de viure a les fosques, quan a Madrid decidesquen de tancar-nos el llum, que aquells sí que tenen la paella ben agafada per les anses.