Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La invitació al cant d’estil més descarat

0

Si els valencians foren lliures, despullats de l’enveja pròpia i l’enveja pels pobles lliures, si no foren esclaus d’ells o d’altre, aleshores posarien el valor en allò que mereix de tenir-lo. En canvi, els valencians nem pocapena amb el cap cot, apocats, que demanaríem permís per respirar o viure o fins i tot morir-nos.

Avui a la plaça del Mercat de Bétera tornarà el millor cant d’estil, el cant involuntari, preparat d’unes hores de lleure inquiet, a partir de músics vells, i veus encara cmig ordenades, però també amb el cant madur de joves que s’expressen professionalment amb la música per la veu. La vesprà començarà amb un homenatge a dos versadors que són, o haurien de ser-ho, l’anima del cant, quan les versades també renuncien dels tòpics i la fluixera, en canvi de recitar versos de sentit, carregats i crítics, o festius, però sense perdre la convicció que el millor cant d’estil ha de tenir també els millors versos, que aleshores totes dues coses en faran una de més grossa i esplèndida. Si és que volíeu sentir que l’emoció és sincera i pura.

El ComboFolk és una formació casual nascuda al mateix Ateneu de Bétera, gràcies a la convicció de Toni Marzo, l’anima del FolkEstiu a Bétera (a vore si l’any que ve ja fem un festival de quatre o cinc dies, com ho tenen els festivals locals de jazz o de clàssica). Una formació amb set o vuit músics i una veu esplèndida, i unes lletres que acompanyen la passió per fer música i cantar un país sencer que renaix cada dia, malgrat tants d’entrebancs. Ves que mos faran patir els bandits, els corruptes, els jutges, què sé jo!

La formació que acompanyarà després Xavier de Bétera i Maria Bertomeu elevarà la plaça del Mercat al cel, pujarà més si podria ser la temperatura. I encara serem en el mig del festival, on també s’haurà elevat la muixeranga, la de València, la dels barris, muixerangues al cel de Bétera, que hom diria que tota la tradició s’aplegarà a la plaça i la mitjanit ja no voldrà dormir mai més serena, si no és camí de la llibertat dels pobles. La cultura, ja ho sabeu, o deuríeu de saber-ho, no ens la regalarà ningú, al contrari: n’hi ha que passaran per salvadors d’animes quan en realitat només que ens roben, cada dia.

Avui a la plaça del Mercat si és que voleu deixar créixer la dignitat, la individual i la col·lectiva.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

“Ausaes” obrirà el Folkestiu2022

0

Comencem o recomencem. Un programa complet, una tria de músics boníssims, de joves i de més edat, una barreja perquè la tradició, passada per la música d’anys i anys, ens recorde qui som, què volem. Sense oblits ni renúncies. Ferms. La identitat, les cultures d’europa, els pobles, cada dia més assetjats pels estats i la seua perenne corrupció, es reivindiquen en els drets universals, entre més la cultura d’arrel, majúscula, en les llengües, quan els pobles no abaixen el cap ni se’n senten vassalls, ni criats. El Folk és un cant d’arrel identitari, passat per diversos sadassos, que es reivindica viu i intens quan es despulla de tòpics, de la renúncia al criteri, a venir despullat fins a l’os. Som tradició i som perquè volem ser. Avui especialment en una plaça d’un Mercat que ja no hi és, però és una plaça viva, amb tres joves músics que ja tenen camí i escola per llarg. Són hereus d’uns altres músics de ferro, en un país on el ferro era rovell, que en torcar-lo, renaixia, fort i resistent a la intempèria, als polítics, però que el temps endormia i domesticava fins a envellir. Envellir ja sabeu on acaba si no n’hi ha més mans per passar draps i torcar el rovell de les històries que ens voldrien gairebé morts o pitjor. Però encara hi som, amb moltes mans. Un clam intens d’ateneu. De cultura, de fermesa.

Ausaes Bugaes són Jordi, Aitor i Eduard, obrin el Folkestiu2022 a partir de les 22.30, un altre encontre de l’Ateneu de Bétera amb el poble, amb la llibertat  i la seua música.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els mestres que perden el cul

0

A tot arreu que mires, si l’escola no té horitzó, n’hi ha mestres que perden el cul. El perden amb la llei o les lleis, amb les normatives i els reglaments, amb totes les excuses i paranys que espanya ens para perquè vivim pels marges. De cul al nostre veritable horitzó, que fóra l’¡escola dels valencians. Com que els valencians no tenim l’horitzó clar, i el de l’escola tampoc (la satsuma a 1 cèntim, sinyors), n’hi ha qui el pensa per nosaltres, l’horitzó. I el decideix. Un horitzó que mai, però mai, no ens convindrà com a valencians. Si no és perquè volem deixar-nos ensarronar encara més, ves si portarem anys.

Però ja tens tots els mestres perdent el cul, corrent a vore què diuen a espanya, que diuen els papers d’espanya, què ordenen aquells alts funcionaris, la corrupció d’alta volada, els jutges, els polítics, l’església, tots plegats un exèrcit contra l’escola: els sindicats, els partits, la conselleria, les corts valencianes fins i tot, tots plegats enviant-nos circulars, notes, avisos, correus electrònics sobre la lomloe, c0m?, sí,. sí, la lomloe… que és una llei que només afig una petita variació sobre les variacions inútils de totes les lleis espanyoles sobre l’escola que ja coneixíem, horaris, mandangues, mamaes, amb l’objecte que els mestres facen què, una orientació sobre l’agenda 2030?, una felació ambiental?, que és una mena de paper sofridet per dir-nos, dos punts, vosaltres parleu als xiquets de sostenibilitat, escalfament, mediambient i ecologia, mentre nosaltres ampliarem el port de València per abocar-hi més contenidors, més ferro, més ciment, més corrupció, per carregar-nos d’un colp el litoral valencià tan malmés per anys i anys, per acabar de matar l’albufera i les figues de pala, que, de pas que us continuarem agredint, portarem uns quants vaixells grossos amb taronges de l’àfrica, i si ens passa per la bossa del cogombro, més dèficit cultural i encara menys llibertat i menys drets. Inútils.

Veta cí tot el contingut filosòfic d’una altra llei espanyola contra l’escola, sobretot contra l’escola dels valencians. I els mestres i els equips directius ja perden el cul, literalment i física, adaptant-se a horaris, cercant programes, esmenant currículums i participant del mateix desficaci de sempre. Llepar la mà de l’amo, que d’escola i d’educació és qui menys en sap del món, del món civilitzat dins l’euro, naturalment. Si a espanya li la bufa l’escola, per què caram caiguem en la trampa de perdre més temps, mestres!

Sembla que si no caus a la trampa d’ells, no passes per un bon funcionari, que no té res a veure a ser mestre, com per exemple ho eren Freinet o Cousinet o Ferrier, que per suposat que no van perdre gaire el temps en lleis i normes i vòmits que els polítics de torn, i alts funcionaris inútils, ni en sabien d’escola i encara menys d’educació. Aquests només que volien ciutadans inútils, acrítics, com més de dretes millor, per fer rodar la roda i posar-los el pinso al pessebre.

Encara sort si n’hi haurà cent mestres que no es deixaran arrossegar per la caspa educativa espanyola, una mena de contuberni per desorientar l’escola i tenir-la lligada a buròcrates, a fer reunions, informes i una caterva de perdre el temps i deixar la instrucció (!), o l’educació, en mans del pensament feixista espanyol.

Escola Valenciana, sí

0

Ahir vaig ser convidat a parlar sobre el futur d’Escola Valenciana, una institució que vol tornar a ser al capdamunt de tot, en representació de l’escola dels valencians. Liderar l’escola del país, que no volem ser menys, ni menors ni criats de ningú.

Però per ser al capdamunt o al capdavant calen grans horitzons. Sobretot tenir un horitzó clar, senzill, però molt clar. Tampoc no caldria demanar permís, ni viure de ginolls ni caminar a la coixera. I sobretot, no hauríem de deixar-nos enganyar mai més per cap conselleria a mans de falsos progressites, o fins i tot per això, a mans de progressites, que són al remat venedors de fum, comercials d’espanya, que representa una de les escoles més casposes i inútils de tots els temps. Ahh, sí, sí, que n’hi ha excepcions, com aquella gallina de tres potes al museu d’Onda.

Hom no demanaria ni permís ni per favor, si vol decidir l’escola i posar-la al capdamunt. Ni Cossinet, ni Montessori, ni Ferrier, ni Freinet ni Ferrer i Guàrdia van demanar permís per fer escola, perquè tenien l’horitzó clar, net, rotund: van fer via, malgrat que els costés repressió, presó i mort. De tot plegat, l’espanya del psoe també en sap un munt, malgrat que ara li diuen lomloe o ves a saber quantes ocurrències més. Arribats ací, davant una escola que ens voldria lliures, espanya, el psoe al davant, ens enviarà la guàrdia civil a l’escola, contra els mestres. I aquests vindran encantats, contra els mestres.

Així que opreguntem-nos si l’escola, l’escola dels valencians, volem ser a primera fila?, si volem posar la matemàtica al capdamunt?, la lectura?, si volem ser com els finlandesos, els millors lectors del món, o com els espanyols, el cul lector d’europa?, volem tenir la millor ciència o ensenyar cretinisme?, si l’horitzó és clar, si el teniu clar a Escola, aleshores remem plegats cap al mateix horitzó, i que cap normativa o llei espanyola no entreabnque mai més l’escola que volem, que cap miserable polític, ni venedor ni saltamarges ens diga què hem de fer i què hem d’ensenyar i com, a la nostra escola.

I per això, només cal fer passes senzilles. Però comencem.