Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Un minut de silenci?

4
Els valencians patim molts silencis. Moltíssims. Entre més de polítics, financers, de serveis, n’hi ha de qualsevol mitjà televisiu o radiofònic. Patim el que no hi ha escrit. Fins i tot patim allò que no és democràtic, sinó imperatiu, un abús de poder polític i judicial. Han acallat, prohibit o tancat tots els mitjans que podien explicar-nos el món, en la llengua dels valencians, l’única llengua dels valencians que ens és pròpia. L’única que no ha sigut imposada militarment.

Conquestes al marge, ens han prohibit de veure què passa al món des de l’òptica dels valencians, ni més ni menys. Pensareu que és poca cosa. Tornar del treball, posar la ràdio del cotxe cansat de tantes hores de dedicació públiques i no poder escoltar cap emissora, cap ni una, en la llengua de Fuster, Estellés o Espriu. En canvi de tenir-ne en altres llengües, o aquelles de castellà d’amèrica, amb tot de músiques i accents, centenars d’emissores però cap ni una, en valencià. Poca cosa, continuarà pensant algú, sobretot aquell parlament que ara vol expressar com som de divertits amb els silencis i els homenatges.

Acaben de prohibir, enmig del curs, que una escola sencera puga ensenyar en la llengua dels valencians, a Benimaclet, València, per decisió política de sis famílies, i uns polítics franquistes, hereus d’aquell miserable que odiava els valencians. Els xiquets de l’escola pública Pare Català ja saben que és el silenci, el llarg, el que els prohibeix la llengua i el sentit de res.

I tot plegat, aquest atac a València, no és nou ni casual. Va ser ordit i orquestrat per aquell home i pels hereus d’aquell home que va morir diumenge i al qual, sorprenentment, el parlament de catalunya vol retre-li honors amb un minut de silenci. Collons, cal tenir la cara dura, o el fetge pelat, o la fel dolça, qui ho haja decidit, que aquell que ens va enviar els melitars i la guerra bruta de l’AbrilMartorell, Las provincias, i uns altres desgraciats de l’extrema dreta desbocada, contra els valencians, meresca ara honors.

Mecaguen la pena negra, si s’ha de ser ruc i ase. Per què caram ens hem d’agenollar, damunt, que ens hagen prohibit la ràdio, la televisió i l’escola (ho saben a Catalunya que ací van prohibint contra l’escola, contra la dignitat?). Un minut de silenci, per què? M’ho expliquen, ho expliquen als valencians que els prohibeixen el pa, l’aigua i la sal, mentre se’ns burlen continuament? Encar hem de postrar-nos com els desgraciats del levante feliç i pocapena, ciutadans de segona, davant la redemostrada mala traça espanola, capaç de portar al fracàs un estat que és una riota internacional?, ves si ho saben fer malament i a sobre pixar-se damunt nostre.

Que s’enfiten el minut i el silenci pel serengue, i després que proven a traure cullerada, a vore si és neta o majorment carregada de color.

Per cert, el govern valencià ja s’ha presentat voluntari a fer el minut, a posar el nom d’un carrer, a posar-li la medalla i, si cal, clonar-lo per continuar escarnint els valencians i, ara sí, cagar-se en cada mare i pare que ens va parir. Però, vostés al silenci, mentre els valencians continuem muts un minut, una hora, un dia, un any, vint… Que el TC no dirà que això és inconstitucional, això no, això per ells és enforcar-mos vius per dret de conquesta.

La mala guerra d’adolf

1
Ara mateix escolte Miquel Gil amb una banda de luxe a TV3 internacional, a través d’internet, naturalment, un joia de banda amb l’Eduard, Borja Penalva, Rentero, el baix no sé qui és, però el bateria sí, no recorde el nom… Una joia d’actuació, de cançons, versos, poetes, tothom passa per aquesta veu extraordinària de Miquel Gil, a través d’internet, que és l’única manera de poder veure’l en televisió, perquè els aduladors d’aquell mort de cos present han decidit que els valencians tenim massa democràcia per tenir una televisió pròpia o nostra, per això ens obliguen a patir-ne d’espanoles, un centenar. Quantitat sembla que necessària perquè n’aprenguem a deixar de ser valencians.

Massa democràcia tampoc no fóra bona, per als valencians, va dir el mort present quan era viu, tot suàrez, adolf, que ens envià un creminal per crear-hi odi, ràbia, entre valencians i catalans. Als catalans els la bufava, el creminal triat, greu error, perquè es pensaven que això a ells no els afectava ni poc ni gaire. Abril Martorell, falangista i franquista confés, però que no podia renunciar al llinatge dels Martorell, es va venjar contra els valencians amb ferotgia. I prou que va sembrar un verí popular que va escampar-se com la pólvora —entre els valencians la pólvora agafa de seguida qui la vulga prendre—, diaris, polítics, banquers, aprofitats, jutges… no podem oblidar que veníem d’una tradició de quaranta anys d’entrebament i funambulisme: l’escola i els alumnes ja els tenien preparats. Com va triomfar aquella mala guerra ordida pel mort present i els seus esbirros! Encara paguem l’estil, els valencians, perquè la mala guerra era contra tot i contra tots, si ens sentíem valencians, i encar si ens podíem sentir en un futur que la majoria apenes si ens despertàvem d’una nit feixistota que durava quanranta anys i escaig… Però com tot era jove i novell, o ho semblava, que la mort del dictador portaria la democràcia, la llibertat, el sentir i el viure dels valencians de ple dret, un altre somni, diríem ens hi vam confiar. Ells, no. Mentre nosaltres pensàvem que arribaríem a gaudir d’un país lúdic, divers, jovenívol i agrari, ells no perdien patà ni colps ni repressió contra València. Perquè a valència la dictadura encara va durar molts anys, les maneres sobretot… Aquella manifestació de 1977 era una bomba, un clam valenciá tan potent que no el podien tolerar. Que va! Massa democràcia els pegarà malament i ens pegarà malament, va pensar l’adolf, sobretot ens pegarà pitjor als espanols, perquè els valencians s’hi podrien despertar: organitzarem un programa de xoc perquè els valencians es peguen per sempre més, a mort, va dir el mort present, i va enviar un fill de mala manera que va trobar recursos, molts diners i una gernació que s’hi va apuntar a la festota de disparar contra els valencians: un exércit de fidels hi van caure drets: una mala guerra interna, contra València i els valencians, entre els valencians mateix, que pagarem una vida sencera, ves si s’ha fet mal. Després van venir les bombes a Fuster, a Guarner, els assassinats dels joves, la pesta blava, la impunitat de les agressions, la violència contra la llengua, contra nostre sempre. I una política que tot ho aprovava, si era deslleial, deshonest, brut, entrenat en el franquisme. L’extrema dreta espanola s’hi ha ensenyorit, pels carrers de València, fa setanta anys que dura.

Així que avui, demà, despús-demà, un grapat de dies vindran dols i missatges dels criats, jornalistes de diariets i mitjans que faran el cul gros del mort i el cos present, autor d’aquell malson que dura i dura i dura, al país valencià sembla etern, que el presentaran com un home, gran i noble. Ves que els mitjans ens voldran enganyar de nou, venent-nos gat per llebre. Una merda. D’aquella mala guerra han viscut generacions senceres, que han deixat els valencians en la mesura justa: arruïnats! Sense bancs, ni caixes, ni televisió pública, ni personalitat, ni personalitat en el camp, ni en la indústria, d’això es tractava, i encar sense línies en valencià a l’escola, si els rota. Potser per això Fabra, Rita, i uns quants soldadets del pp, tots aquells criats d’aquella història recent de falsa democràcia, ja comencen a reclamar-li medalles, miracles, i honors, per al mort i la seua acció bèlica entre valencians.
I no parem mai de premiar qui torpedina la llibertat, amb la idiotesa. Ves quin estol de mediocres no vam heretar d’aquella mala guerra de l’adolf. Els valencians especialment com ningú altre.

-De fals com és, vosté creu en alguna cosa?, sembla que li va etzibar en directe un colp Montserrat Roig en una entrevista. I ell, com Rita, o Fabra, o Cotino, els soldadets que millor se saben la lliçó del present, va respondre com li dictava el protocol, més o menys: som creients de la llibertat i de la democràcia. De missa diària. Per cert, vosté es confessa, cada dia?
I aleshores ja es podien morir en pau. Sembla.  

Matemàtica per a pastors

1
Un problema amb ovelles (2)
Calcula la superficíe aproximada d’un prat on n’hi ha set-centes ovelles, distribuïdes d’aital manera que, en belar (ovella que bela, perd es boci), no s’hi senten, però s’hi veuen. Reparteix-les de manera que la figura virtual que fan, les auvelles, és una circumferència, i la que porta l’asquella, que és la mare, és justament al seu centre. 
La idea del problema me l’ha suggerida la rondaia ‘En Joanet i es set missatges’ de Jordi d’es Racó, de l’editorial Moll.

Carta del mestre Aubanell als mestres que comencen

0

Carta d’Anton Aubanell a qui comença en l’ofici d’ensenyar matemàtiques

Benvolgut amic, benvolguda amiga:

Estàs començant en una professió en la qual pots ser molt feliç! Ensenyar matemàtiques pot ser una de les aventures més apassionants de la teva vida. Tindràs el privilegi de transmetre a altres persones alguns dels coneixements més formidables que ha creat l’ésser humà, els ajudaràs a què descobreixin la seva bellesa interna, l’encant dels seus reptes i la seva utilitat per analitzar, interpretar i preveure el món que ens envolta.

Agraeixo tenir l’oportunitat d’adreçar-te aquesta carta per compartir amb tu algunes de les coses que m’agradaria haver après (no tinc clar d’haver-les après!) al llarg dels anys que he exercit l’ofici d’ensenyar matemàtiques. Ja sé que unes quantes idees escrites en un paper no poden substituir el seguit d’experiències que aniràs vivint a les aules i que aniran construint-te com a docent, però crec que a mi m’haguessin estat útils i desitjaria que també et fossin útils a tu. Gràcies per dedicar-hi uns minuts a llegir-les!

A mesura que han passat els anys he anat essent més conscient que una de les responsabilitats més grans que té un docent és administrar bé el temps dels seus alumnes. Cada classe un grup de joves posa a les teves mans un dels bens més valuosos que tenen: el seu temps. Aprofita’l no per fer moltes coses sinó per fer-les molt bé!

[continua ací] by Anton Aubanell

Un problema amb ovelles

3

Problemes d’ovelles: [by MAX M.]

De la llana d’una ovella, en puc fer un jersei, de dues un edredó, i de tres una manta. De la manta solament n’aprofitem la tercera part, les altres dues parts les donem a gent necessitada. Volem fer 1.000 jerseis, 500 edredons i 200 mantes. Quantes ovelles necessitarem? De la part que correspondria a l’ONG, quants jerseis en podríem fer?

Proposta: no hem dit res de la feinada d’esquilar les ovelles per aprofitar-ne la llana. A partir d’aquest ofici dels esquiladors, podries plantejar més problemes. Per exemple, saps el nom de cap poble on encara esquilen ovelles? Podries investigar quant de temps trigava un home a esquilar una ovella? I mil? I en un dia, quantes en seria capaç d’esquilar?

L’ofici d’esquilar ha desaparegut del meu poble. Coneixes cap més ofici que haja desaparegut en els últims trenta o quaranta anys?

Post: hem llegit el problema a la classe i llavors hem enllaçat amb el diari a Vilaweb, que justament tenia la imatge d’un home tapat amb una manta. A partir d’ací apareixen nous problemes:

– el de la pobresa[ aquest cal redactar-lo]

– segons la notícia, un ciutadà de cada quatre és en risc de pobresa. Una quarta part, doncs. Si a la classe no som pobres, o no som en el risc (ho sabem?, ho podem assegurar?, podem preguntar-ho a casa?), on són tots aquells que són en risc i corresponen a la nostra quarta part? N’hi ha un que apunta: a l’escola pública! [Collons!] Home, responc, això no va així…, potser n’hi ha que no van a escola… I els que no són ciutadans, també tenen aquesta proporció de pobresa?

– quan l’alumne escriu que aprofitem una tercera part de la manta i les altres dues les donem a gent necessitada… Vol dir que tallem la manta en dues parts desiguals? que separem mantes senceres? que destriem la llana en dues piles abans de teixir…? 

Matemàtica a l’escola bàsica

3
Publicat el 9 de març de 2014
Ho va explicar George Steiner, després que li ho havien demanat un centenar de vegades, sí, va dir, a dalt de tot de l’escola bàsica (s’hi referia a l’escola obligàtoria), caldria ques estigués la matemàtica, i després, al segon esglaó, la música, i al tercer l’arquitectura, i al quart…
Així que com fa temps que ho vaig repetint, que volem posar la matemàtica al capdamunt de tot de l’escola, aquest cap de stemana vam pegar cap a Castelló; a la Universitat Jaume I feien les XI Jornades de matemàtica: matemàtiques 3.14, organitzades per la Societat d’Educació Matemàtica del País Valencià, ells en diuen CV, però això és un problema d’identitat que no té res a veure amb la matemàtica.

Jo no en sé gaire, de matemàtica, així que venia a aprendre de valent; si no en saps d’una cosa, encar tens més recorregut i més marge per aprendre. De primer, vull dir que ho he passat de categoria, els dos dies que he assistit, perquè els ponents, almenys els principals que eren convidats, no solament sabien matemàtica, eren narradors d’històries matemàtiques, excelsos explicadors d’històries de geometria, càlcul, problemes i, sobretot, coneixien com ningú el primer objectiu d’aquesta àrea del coneixement i de la vida, la matemàtica: el primer objectiu és no avorriu, per favor, defugiu l’avorriemnt si voleu ensenyar matemàtica.

Ausaes que ho han acomplit, Aubanell, Barba, Calvo, Pol, Queralt, Simó… no els he escoltat tots, perquè l’organització feia coincidir algunes comunicacions simultàniament, però cadascú d’aquests ja pagava la pena el viatge al nord.
Els matemàtics són personatges rars, potser que s’enfaden, dit així, rars i diferents, o ves a saber, perquè es miren la realitat amb uns ulls particulars: si són dels que saben narrar, l’atracció i la màgia ja va assegurada. Ha sigut el meu primer pas per començar a aprendre matemàtica, aquestes jornades, i m’ho he passat com un xiquet que estrenava sabates: i ves que jo volia fer ciències, de jove, però em va agafr un mal moment, no entenia res, però res de res, sobretot perquè no aprofitava gaire el temps, malament m’està de dir-ho, però mai és tard per rectificar i començar a aprendre, encara que la neurociència diu una altra cosa. A certes edats, van morint les neurones principals, i no queden sinó els residus i les engrunes, uns quants milions de neurones. Així que caldrà comptar amb aquest simulacre d’enteniment per començar a entendre la matemàtica, si volem que siga al capdamunt de l’escola bàsica.

Com és que solament érem dues-centes persones, a les Jornades?, què li passa a l’escola, que no voldrà fer cas d’aquell sabut d’Steiner, de posar la matemàtica allà enllà? Caldrà animar els mestres, il·lusionar-los en el coneixement, demanar-los que els xiquets necessiten aquests mags-matemàtics-narradors d’històries que hem vist, perquè els entre el goig del verí matemàtic.

Per cert, demà començaré la classe de llengua amb el problema de les ovelles. Avui li l’he explicat a mon pare, que ha sigut pastor, de fet, ha sigut un gran pastor, ja ho he contat una altra vegada: pare, un ramat de 180 ovelles, com el distribuiràs en dos corrals, l’un més gran que l’altre, si vull ficar-ne trenta més en el corral gran?
—Les ovelles estan asquilaes?
—Sí…
—Pos tu primer vas fent-les entrar en un corral fins que l’omplis, i després, les que falten, les entres en l’altre corral.

Mon pare no anà mai a escola, però té una lògica de ferro. I fa un càlcul mental tan ràpid que ja el voldria jo, amb noranta-dos anys que farà divendres (veus, març, és el mes número tres del calendari, i divendres és 14, plegats: 3,14)

Les sis veus tanquen amb una tarara

1
Publicat el 8 de març de 2014
Jo hagués preferit que haguessen repetit la malaguenya, perquè potser és la cançó que des del primer dels concerts que les vaig sentir, més m’atrapa, juntament amb el bolero de l’Alcúdia, que continue pensant hauria de ser el ball cerimonial de benvinguda al País Valencià. Quan siguem independents dels borratxos i els lladres, en convidar algú important, el rebrem d’aqueixa manera, i si és Patxi que el balla, o algú de l’Aljama de Bétera, valdrà igualment. També l’Ú que canta Amparo, o l’Ú i el dotze, i aquest recitat dels Amants que, per mi, Eva ha brodat avui amb un ritme més apropiat. HI havia a més, avui, la gent del Realenc, que han eixit a ballar amb goig, a tocar dolçaina i tabal, a acompanyar les dones davant un altre 8 de març reivindicatiu.
Una altra nit de goig, i com que es pensen que sóc fan, que no ho sóc, perquè sóc més que tot això, hooligan si cal, ho dic ben ample i alt, a la manera de València: si les falles tingueren un pessic de noblesa, si encara es quedés una engruna d’esperit i de llibertat, aquests grup de dones haurien de cantar cada nit als casals, a les places, als pobles, a qualsevol dels carrers de la ciutat, pel que representen cadascuna d’elles, plegades, quan canten i quan reciten, pel que expliquen del poeta amb aquelles veus que aborronen i fan anar el plor sentit d’homes i dones de coratge, com ha passat aquesta nit a Picanya…, per l’escola que podrien representar a partir d’ara per al cant d’estil valencià, tan tòpic massa vegades i, amb elles, tan pur i carregat de contingut: la poesia d’Estellés és feta per tot això, sens dubte, i per més coses… I m’estaria una nit, dues, tres nits senceres parlant d’e l’excelsa joia que representen en directe, totes sis, en directe i enllaunades en aquell disc.

Gràcies, de nou, i encara per aquest detall últim d’ensenyar el mapa del país que som, malgrat la pobresa d’esperit de polítics, lladres i desenfreïts.
Per Eva i aquesta banda de dones que ens regalen l’ànim i l’ànima de viure. Per molts anys.

Publicat dins de regals | Deixa un comentari

A robar a València

2
Publicat el 7 de març de 2014
‘L’única cosa estructurada entre els valencians, són els lladres.’ Va ser alguna de les perles que va deixar anar anit Joan C Martín a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Presentava el seu últim llibre, l’aportació dels enginyers industrials de Catalunya a la viticultura, especialment la valenciana.
N’hi ha més coses estructurades, de segur que Joan exagerava una mica amb l’auditori, alguns dels millors vinaters del panorama actual valencià, potser per això la contundència de les paraules contra la política, el lladrocini i les males arts, en canvi de la lloa en favor de la cultura, la ciència i el coneixement.

Pel que fa al lladrocini polític, dos detalls de la setmana, si voleu: com han pispat una línia en valencià en una escola pública sols perquè quatre famílies, quatre, demanaven de fer-ho en espanol, i malgrat que se’ls oferia alternativa, la conselleria d’educació ha preferit carregar contra la llengua, contra la resta de les famílies de l’escola i contra l’educació mateix per tal de continuar el genocidi lingüístic decidit contra els valencians des del govern valencià i espanol. Estem governats per usurpadors, colons en terra estranya, i mentre hi continuen, no tindrem gaire a fer sinó resistir.
El segon robatori me’l vaig trobar anit passejant cap a l’OCCC, al centre de la ciutat: un dels rètols de llums grossos de les falles que ja van xuclant i xuclant-nos fa dies, deia ‘Falla calle San Vicente’, ni això no poden assumir un grapat de furtamantes, ni el nom del carrer ni el nom del personatge, no poden ni posar Sant Vicent, xa, els homenics, ves si són pobres d’ànima i d’esperit, uns quants disfressats de valencians però que no amaguen l’odi que els tenen ni la ràbia a la llengua i al país sencer.
Mentre vivim segrestats per aquesta gernació d’inútils, els valencians patirem la vergonya de soportar-los, vestits de política, de fireta, de falla o ves a saber.

Una assemblea de lo alto al 9 d’Octubre d’Alcàsser

1
Publicat el 1 de març de 2014
Anit vam viure una experiència per l’escola que no esperàvem, una experiència excelsa, per com ens alliçonà el compromís col·lectiu d’una escola, la força dels pares i l’empenta d’un equip de mestres que, plegats, tenen l’objectiu de convertir l’escola 9 d’Octubre d’Alcàsser en un espai de vida tan intensa.

En arribar ja ens ho van explicar: la benvinguda la feien unes mestres i una colla de dolçaines i tabals del poble. Ens van dir que participaríem d’una assemblea d’escola, que tenia l’objectiu de decidir si es convertien oficialment en comunitat d’aprenentatge. (Per als valencians, perdoneu-me, allò de comunitat ja ens fa una certa pudor, malgrat que internacionalment, és així com defineixen el model d’escola que fa participar pares, famíliars i altres agents en la vida diària del centre).

Ramon Fletxa, que feia els honors, ens va regalar una conferència brillant i contundent, va avisar-nos que parlaria d’un programa d’activitats que garanteixen l’èxit, l’èxit del que fan mestres, alumnes i pares per aprendre i compartir plegats l’escola. N’hi havia més, però amb el temps que disposava, centraria el discurs en tres dels nou aspectes que garanteixen una bona escola.
Si havíem viscut un Carnestoltes espèndid, que explicarem en un altre apunt, sobre les festes populars del País Valencià, la cirereta de la vesprada ens va deixar mocats: —la gent del 9 d’Octubre ens va regalar una experiencià col·lectiva a la casa de Cultura d’Alcàsser que quaselvol escola moderna d’Europa voldria viure.
En aquell moment de la vesprada solament m’entristia que molts mestres més, entre més els de la nostra escola, no pogueren viure aquell moment…, no podia estar-me d’agrair a Nelson Seguí, director, a les xiquetes que van llegit la invitació i a la presidenta de l’ampa, que demostrà tant de coratge animant la seua associació a participar-hi d’aital decisió, per fer-nos reviure un dels moments més bells que pot viure qualsevol escola: la declaració pública que volen ser escola viva i entusiasta, de portes obertes a aprendre, a participar en col·lectivitat, en assemblea, perquè allò que fem a l’escola siga eficaç en favor dels xiquets que, segons va acabar Ramon Fletxa, mereixen l’aposta sincera per garantir-los el millor.

No havia escoltat Ramon amb tanta contundència. Sembla que ha dit prou, ara, per assegurar, sense pèls a la llengua, que la jerarquia del sistema educatiu universitari i espanol és un desastre complet, que durant anys ha fet trampa a la societat, que ha amagat informació privilegiada, que ha ocultat informes i estudis publicats per la comunitat científica internacional, de com havíem de fer les coses, en canvi de seguir i aplaudir tot de xarraires (ell en calcula uns cinquanta) venedors de fum instal·lats en sillons que no paren de dir què s’ha de fer perquè l’educació ens vaja tan malament. I ausaes que ho aconsegueixen, que ens vaja a redolons.
La denúncia era tan contundent com aterradora: Ramon Fletxa acusa amb noms i cognoms melindrots que s’han convertir en estafadors per mantenir un sistema corrupte, que fa anys Europa i l’elit centífica havia descobert que no funcionava, però que ací, ves per on, continuaven alimentant per tal de protegir-se el privilegi d’uns quants mediocres de la intel$·ligència espanola.

No seré jo que dirà noms, però Ramon apunta sense embuts: va felicitar l’escola d’Alcàsser i va obrir un torn als pares perquè preguntaren tot de dubtes, neguits, animant-los a continuar treballant i col·laborant en benefici dels fills i de l’escola que els atén. Va ensenyar diverses revistes ceintífiques de primer ordre, que ja explicaven quins eren els models d’èxit escolar, pel que fa a la partcipació, la lectura, el coneixement, i no va estar-se de dir que ací, uns quants mitjans acostats als polítics, amb els xixarel·los de torn, havien conduït el negociot de tenir-nos atrapats en la desinformació. La pocapena de la política espanola ha fet la resta.
 
Els pares van preguntar, van demanar això i allò, i nosaltres no cabíem de tan de goig per viure una de les vesprades més belles que pot viure qualsevol mestre, en una lliçó col·lectiva que ens fa caminar avui, dissabte primer de març, amb el cap ben alt com uns experts de l’escola moderna d’Europa, camí de Finlàndia, amb aquella llavor sembrada a Alcàsser, en una escola de nom emblema, el 9 d’Octubre. Gràcies per haver compartit un bri de l’escola majúscula que necessitem els valencians. Per molts anys. [més detalls]

*No ho havia fet mai, o sí, no ho sé. Però aquest apunt el dedique al meu amic Josep Aparisi, un dels grans lectors del nostre país, veí d’Alcàsser i de Bétera. Per tantes coses com ell i jo sabem.