Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El Camp de Túria, el 5é Aplec

0
Publicat el 31 d'agost de 2016

Cartell Actes V AplecPer cinqué any consecutiu, els joves organitzen l’Aplec del Camp de Túria, amb un assortiment d’activitats per a remenar i triar. Enguany, la trobada serà a Riba-roja. Començarà divendres, 2 de setembre, a les sis de la vesprada, amb el Cercavila popular pels carrers del poble (els xiquets que hi vindran disfressats ja tindran premi), després hi haurà màgia i concert infantil. A la nit, sopar popular i ball de plaça amb Balla2 i Eduard Navarro, i després Sarau. Dissabte, 3 de setembre, l’Aplec oferirà festa grossa amb itineraris, fira d’artesania, teatre, fira agroalimentària, tallers i jocs infantils, dinar de plaça, recorregut de tapes i el concert final amb Ràdio Rude, Tirant lo Rock, Roba Estesa, KOP i Bacora… Hi ha entrada gratuïta als concerts i als balls, i els preus dels sopars i les tapes són populars com a mínim. L’Aplec té l’objectiu de generar alternatives culturals i lúdiques, vertebrar la comarca a partir de propostes de música tradicional i de grups joves del país, a més de provocar la reflexió sobre quina comarca fem i volem. Ei, joves, una alternativa a no poca idiotesa d’oci festivalera teniu, si voleu triar-la. A més, les entitats culturals i associatives de la comarca tenen l’oportunitat de presentar els projectes que faran durant l’any a cada poble, Si veniu a l’Aplec, hi sereu benvinguts.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vicent Pastor, músic

1
Publicat el 29 d'agost de 2016

ViceVicent-pastornt es va morir ahir. L’adéu dels homes bons torna a tantes places com ell feu anar l’acordió, i la veu, perquè la gent ballés. Al si de Tres fan Ball va recórrer el país i el món. Amb l’esperit de la música popular. Una altra festa era possible, però calia organitzar-la, pensar-la, estendre-la. Ell la veia possible, malgrat que som valencians, i la cultura i el patrimoni, i el respecte pel que som no era, ni l’és encara, suficient per considerar-lo mínim. Vicent més que cap altre, en voler fer escola, va pensar el projecte #FolkSona, era ben bé una idea pròpia, un somni en favor de crear una escola per a músics joves que escampés la tradició, i reconegués tants anys i tants esforços de centenars, milers de músics que han portat la música popular dels valencians fins ací. No hem portat el rock, ni el pop, ni banalitats pitjors, hem portat una tradició pròpia de molt nivell. La música popular dels valencians és un patrimoni increïble, i Vicent Pastor, juntament amb més persones, ha fet possible de construir nous projectes en favor del país, en canvi de gratitud. Poca ajuda, poca volada, poca de qualsevol cosa que representés veure el món des d’un horitzó ample. Semblava que els valencians alenaríem diferent, a partir del primer dia que governàssem, però sembla que això també era un miratge. Ell, en canvi, no es desanimava, i continuà fins fa uns dies treballant per aquella escola de música popular, perquè no només de la idiotesa viu l’home, o el jove, o el valencià. Pensava. I dignificar la tradició musical dels valencians era un objectiu prioritari, i per això calia una escola i fer escola.

Hi havia més coses. El reconeixement a la cultura, a l’escola, a l’educació, a l’esport, a la bicicleta, a l’hort, al compromís social. A no abandonar. A no abandonar-nos. Com reclamava Epicur, qualsevol esforç per obrir una escola per ensenyar, des d’un jardinet, una cambra, un pati, un balcó, una plaça, paga la pena si és per aprendre i per ensenyar. A ballar pel món. Tres o tres mil. Si és per aprendre i per ensenyar.

El nostre reconeixement, i la nostra memòria, mestre.

 

Paraules d’agraïment (2)

Paraules d’agraïment (1)

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatjar, desfer un camí: aigua

0
Publicat el 28 d'agost de 2016

aiguaaBordeuA Bordeu hi ha un joc d’aigua que és una font en terra que ocupa centenars de metres quadrats. Tothom hi juga. Grans, xiquets, joves, homes, dones, blancs, negres, crestians, musulmans, ateus, d’esquerres, de dretes. Capitalistes, anarquistes, fins i tot els valencians hi juguem. Ací hi ha un riu davant el joc que és d’impressió. El Garona, comprat amb els rius valencians, no és poca cosa. A València hi hagué un temps que també, hi havia un riu. Més petit, menys bufó, més expremut, que travessàvem amb les mares, en passar el pont de fusta. Recorde que aquell riu petit, davall el pont, m’impressionava, sempre. Les canyes, els arbusts, les parets del pont, els ulls. L’aigua. Però a València, els feixistes, també ens van traure el riu de la ciutat. I ens van traure l’aigua. I l’ànima. Els feixistes són això, lladres d’ànima, de rius i d’aigua; lladres de vida i de llibertat.

Ens hem passat molt de temps, Empar i jo, davant aquest joc, admirant-nos, com fruïen els xiquets, sobretot els xiquets, amb l’aigua. A Bordeu. No me’n volia anar, perquè això representava que tornàvem, a l’hotel, a casa, d’un viatge que també és aigua. Una admiració. Una enveja. Però si gireu la vista a la plaça, als edificis, les fonts, els carrers, els tramvies, aleshores l’enveja és infinita. Perquè veus la ciutat, la bellesa, el patrimoni, i com vam ser d’irresponsables, els valencians, amb la nostra ciutat. Bé, sí, només que fóra un joc, i un retorn a la rutina, acabar les vacances. I que allò irreparable hagués estat un malson que, en despertar, desaparegués per sempre. Però… Jo ja sabia per què no m’agrada viatjar, que és en aquests detalls que els retorns es tornen impossibles, il·limitadament inabastables.

Bordeu, com es deia aquesta ciutat en català clàssic, m’ha agradat. Entre més defectes d’aquest viatge.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatjar, desfer un camí: aires

0
Publicat el 27 d'agost de 2016

aires1Com recordava aquell escriptor que llegíem de joves, Cortázar, en els aires francesos et pots trobar de tot. I t’hi trobes de tot. Gernacions, gentades, poca gent, molta, en la seua majoria francesa. I ves que els “aires” francesos em perden. Sobretot per la netedat, però també per l’amplitud, els serveis i el respecte a aquests espais del viatge, si és que el cotxe és el mitjà. Per als francesos l’és, el cotxe o la caravana. La caravana és un món, i cada any em sorprenc, cada any que puge. Ah, dic, com m’agradaria de conduir una caravana en les properes vacances que vaja pel món. Amb una caravana seria capaç d’arribar fins a… No m’atrevisc a dir fins a on. Però és un desig, conduir-ne una. No qualsevol, eh, que amb l’edat un home agafa segons quins privilegis. Cortázar parava en aquests aires i parlava bellament de la cadires i de les hamaques florides. De segur que deia més coses, com per exemple que, per ell, el viatge era anar d’Aire en Aire. L’envege, li envege l’objectiu. Ara recorde això, justament, i que ell havia triat París per viure. No havia triat madrit, ni tan sols barcelona, no. París, França. Vet ací, i jo li envege la tria, per com la cultura habitual és tan diferent, tan cultura, i un turisme cívic que no és a Benidorm, o a Cullera, o ves a saber, al sud. Hi ha grans aglomeracions, ací, peregrinacions bèsties, que demanen de fugir ràpidament —le Mont Saint Michel, per exemple—, però ni així són tan penoses o ingrates. I són netes. Netíssimes, tret d’algunes excepcions. Allà, en canvi, on nosaltres residim, passa el contrari: la netor és en comptagotes, i la brutor penosa i ingrata. Ja entenc per què Cortázar o el meu amic Jano, van decidir de quedar-se a viure ací, a França, a Normandia, a Provença, a Occitània… No hi ha comparació possible, malgrat que puguen eixir els de la rata, l’àliga o la lleva feixista de torn. Ací hi ha cultura majúscula en el viatge, en els aires de repòs, en el paisatge, en el camp, fins i tot en el mirar de les vaques, hi veus respecte i cultura. Digueu que sóc maniàtic, o una cosa pitjor. Tinc enveja. Els tinc molta enveja, als francesos, a aquesta grandesa per allò seu i per ells… Sí, sí, ja sé que n’hi ha un miler de defectes, que ja ho va dir mon pare: “esta paella té més de cinquanta defectes, però és bona!”.

Vaja, amic Aparisi, que viatjar per frança és un regal. Un goig que paga cada any la pena. Si t’hi fixes en la foto ampliada, veuràs que un miler d’ovelles no poden estar equivocades. Ni un, ni dos milers. Per cert, ja tenim reservat l’herbero?

Publicat dins de agost, General | Deixa un comentari

Viatjar, desfer un camí: morts

0
Publicat el 25 d'agost de 2016

vaquesdeculNo tots els morts són iguals. Ni  els viatges són igual, ni els dies del mateix viatge ho són, d’iguals. Ni les vaques, quan són de cul, són iguals.

Els homes vius o morts mai no són iguals. Que són diferents ja ho sabem, però iguals, caguenlapena, tampoc.

Continuem la nostra estada a Normandia, avui a Omaha, a la platja del desembarcament que va alliberar Europa, i es va oblidar dels catalans i dels valencians. I dels bascos. I dels espanols… I ves que nosaltres teníem gent a la resistència, però ens van oblidar. Espana, que és on veritablement va començar la segona guerra mundial, va ser un pessebre a banda, oblidat de tothom, on encara mengen franquistes, feixistes, requetés o beats. Avui hem estat en aquell cementeri americà tan singular on n’hi ha milers de joves enterrats, en una memòria d’impressió, d’impacte, un espai conservat fins a l’extrem. Pels morts. Pels seus morts. Gairebé igual que els nostres morts, xa, que encara no podem reconèixer, ni arreplegar, ni recordar, ni commemorar. Perquè els nostres, malgrat que també van deixar la vida per la llibertat, continuen abandonats de la mà de déu i del dimoni. Ni respecte, ni cerimònia, ni res. Ací encara governen els hereus dels assassins, feixistes confessos, encara governen fills i néts còmplices d’aquella barbàrie, nazi-franquista, i ací els morts no valen un quinzet, mentre a Normandia aquells morts impressionen, de respecte, de cerimònia, de mort. Quan són dos quarts de tres, disparen dos trets i s’escolta la campana i l’himne pels morts, i el silenci, entre les creus cristianes i jueves, entre les tombes, és brutal. Joves que apenes si tenien vint anys, van venir a salvar Europa. Ací, en canvi, els nostres joves van ser abandonats, afusellats, empresonats, exiliats, i encara dura, la vergonya: el franquisme, la monarquia, fraga, el pp, tota aquella herència feixista encara és en les maneres, en la cultura, en el poder, en el comerç, en l’escola, en la banca, en el futbol, en la premsa espanola, en la capital que ells diuen madrit, com una repressió continuació il·limitada d’aquella guerra mundial que va començar a espana l’any 1936. Que als americans ja els convenia el pacte miserable amb Franco? Que al psoe-pc ja li convenia el pacte miserable del 1976? A molts els ha convingut aquesta vergonya que ens governa, pirineus avall, des de 1936. I d’això són les grans diferències d’un estat en caiguda lliure, en decadència contra la resta d’Europa i del món.

Els viatges també tenen això. Conèixer i emocionar-se. I comparar. El respecte d’uns quants indrets a Europa no el trobes sinó en comptagotes, a casa nostra, i només si els hereus pocavergonyes no han ficat les mans.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Viatjar, desfer un camí: glace

0
Publicat el 25 d'agost de 2016

vaques1Segon apunt sobre el viatge d’estiu per confirmar la pena de viatjar, de salvar entre els detalls unes quantes foteses que paguen el calvari en aquest viure els dies fora de casa, lluny del camp: com és que els francesos sempre tenen les autovies plenes? A qualsevol hora el bouchon ens paralitza, que no havíem de passar tant de fred a Normandia?, tothom ens recomanava:  agafeu tota la roba d’hivern, tota, per colgar-vos de llana i de pell. Allà fa un fred que pela! Ens pelarà el pèl de panolla, que dacsa n’hi ha a manta, plantada arreu, però fred no en fa una bufa. Fa tanta calor que necessitem hidratar-nos constantment; les pissarretes electròniques de l’autovia ho aconsellen: fa calor, hidrateu-vos. Recordeu-vos de descansar cada dues hores! Poseu tota l’atenció! Imagine un pare a l’altra banda de la pantalla aconsellant-nos que cal fer a cada moment, i nosaltres, els fills, au, a fer cas. Parem en cada hiper, supermarché, carrefour, lidel, cercant gel per mantenir freda la beguda a la nevera portàtil de plàstic que vam comprar abans d’eixir de Bétera. Sobretot perquè ara als hotels els ha pegat per traure la nevera de l’habitació, i la nevereta portàtil fa un paper brutal. Però és el cinqué super que passem cercant gel, o el sisé, i no ens entenem, que ací no en tenen o no n’usen o no entenen què diem, els valencians. Jo ja sé que el meu francés serà limitat, però glace, glaçoné, ice, gel… Avui una jove entre cares i gestos i incomprensió m’ha agafat del braç i m’ha fet recórrer tota la botiga, jo ja veia que allò no anava bé, que no, perquè ens allunyàvem de les neveres i els congeladors; efectivament: s’ha aturat en la zona dels plàstics i m’ha lliurat uns motlles per fer gel a casa, quan tens congelador a mà i tota la pesca. Que no, que no, li dic. En tornar-li-ho a explicar m’ha tornat a agafar de la mà i m’ha portat en una altra zona: m’ha lliurat cubs de plàstic que contenen un líquid a dins que, en posar-los a gelar, ja fan el paper, però mante, això a mi em fa un nus a la cua. No tinc congelador a l’hotel!

Quan hem desistit del propòsit del gel, ens hem decidit pels pèsols, que congelats i en bossa gran de tres quilos fan gairebé el mateix paper. La beguda s’ha mantés freda tota la nit. De matí, ja hem llançat els pèsols, però la cervesa, ai, i el formatge normand i el bretó, xa, els detalls que fan alleugerir l’odissea de cada estiu.

I els francesos, en la seua majoria, veig que viatgen barbaritats, són a tot arreu, malgrat que n’hi ha que no, que no viatgen, que només fan vida al camp, perquè algú ha de tenir cura de tantes vaques i ovelles!

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Viatjar, desfer un camí: Almenara

0
Publicat el 24 d'agost de 2016

tarongesAlmenaraN’hi ha que els agrada viatjar. N’hi ha que els agrada molt, moltíssim, viatjar. A mi no em cerqueu per aquest deler. Potser serà exagerada, l’expressió, però viatjar ho trobe cansat, cansadíssim, que no sé si em compensa tant d’esforç, eixir al món. Eixir del món que habitualment visc durant tot l’any. Enguany hem triat venir al nord, a Normandia. Malgrat que jo hagués preferit de ser a Bétera, anar al camp cada dia, veure si sóc capaç de tenir cura dels tarongers, posar-ho a punt i al dia, i encara tenir temps per llegir, per continuar llegint uns quants llibres començats els primers dies de vacances. Això, llegir llegir, si ets de viatge, és molt dificultós, tan difícil com viure descansat durant les vacances, si viatges. Bé, entenc que n’hi ha gent per tot, com n’hi ha gent que li agraden els espinacs. Fins i tot n’hi ha que es deleixen per totes les verdures, les verdures ecològiques o les bio-verdures, que n’hi ha gustos per tot, però viatjar no és la meua passió. Després de cinc dies pel món estic derrotat. Cada nit arribe derrotat a l’hotel on ens hostatgem. Empar diu que es troba preocupada, de tan cansat com em veu. “Estàs com apagat”. Apagat, no, estic mort, per culpa dels viatges. No parem, agafem el cotxe i fins allà, i després fins en aquell punt, i fins a l’altre. Entrem, comprem, mirem, tornem a comprar… No parem, nosaltres, el cotxe la nevera, el gel de la nevera perquè l’aigua i els altres refrescos estiguen frescos. Home, sols d’aigua no s’ha fet l’home, això almenys, el viatge m’ho compensa. I ves que hi ha coses que m’agraden, dels viatges, algunes descobertes o detalls. Per exemple, a Pont l’Évêque em van impressionar els impactes de les bombes contra l’església. N’hi ha fotos pel poble abans i després del desembarcament aliat. I un segon detall: en una fruiteria exposada al carrer vaig trobar taronges d’Almenara de nom ‘Toi et Moi’. Iiie, paraula. Les taronges eren envoltades amb un paper blanc de seda amb el rètol ‘Almenara’. Són aquests detalls que em fan passable de viatjar. De fet això dels detalls m’agrada tant que, després, m’apenedesc de no ser-hi més temps, per agafar aquella taronja d’Almenara i, després de pagar el preu convingut —gairebé 5 euros el quilo—, tornar-les al seu poble, pobres. No sé si les taronges seran per això, per tornar-les, o per viure aquest malviure de viatjar pel món. Del preu i de com les cobren els llauradors, ni parlar-ne, en aquest viatge, no. ja tenim prous patiments, els homes.

Per sobreviure alguns moments del viatge parem en els Aires francesos, una mena d’espai de repós de carretera tan farcit de serveis, d’arbres, d’ombra, com no en trobaràs cap al sud, en passar Pirineus avall. Avui he trobar un altre detall a Rouen que m’ha agradat molt, moltíssim, sobre un professor de filosofia que es va passar dos anys ensenyant en aquesta ciutat. Però això ho he descobert després, quan ja havia deixat la ciutat i cercava que sé jo —Empar volia que arribàrem a can Monet, a Giverny—, a fer la mà dels impressionistes. Sí, n’hi ha molts d’impressionistes, en aquesta part del nord normand. Al carrer, als museus, a les cases d’informació del turisme, als jardins, a les esglésies, als papers que agafes en aquelles cases que et miren com et miren, perquè van fins els ous, de rebre gent que els demana coses: avui aquella xicota de Rouen m’ha contestat tan malament que no he sabut si dir-li “Només saps ser francesa, mante?”, i després ja m’he deixat impressionar (ah!), d’aquesta ciutat. La jove tebia molt poc de normanda, supose, i no ha sabut veure el meu costat valencià, ni amb la mirada ni amb la meua dicció francesa. Un desastre de dia, xa. Però això continua.

Bon jour!

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La gratitud del músic

1
Publicat el 13 d'agost de 2016

Esperança Casanoves

Anit vam viure un concert únic a Bétera. Borja Penalba és actualment una de les millors guitarres, un músic gran i versàtil. A l’escenari és l’artista que qualsevol veu voldria al seu costat. Maria del Mar Bonet farà setanta anys d’ací a poc, però a la quarta fila, de matinada, això no ho pots notar, perquè és com el primer dia, o millor, com el segon dia d’una veu extraordinària. Ella sola representa les Illes i el nostre país sencer, inconfusible, és la cançó, la Nova cançó i la vella, un dels quatre màxims referents d’una època de lluita, quan només damunt els escenaris es podien dir les coses: Ovidi, Llach, Raimon i Ella.  Si a més afegim la banda-orquestra de Bétera, el Centre Artístic Musical, amb uns quants músics professionals que tornen de vacances i es retroben amb la seua banda, i tenen l’honor de tocar plegats, tots plegats, i regalar-nos un inici de festa d’aqueixa qualitat, el públic, qualsevol públic, hauria de mostrar gratitud. Perquè l’analfabetisme, si va acompanyat d’honestedat i senzillesa, és gratitud, en voler aprendre.

D’això últim uns quants festers del poble, i acompanyants i subalterns, i no sé quanta gent més, no en van saber correspondre, pobres, sense tenir-ne la culpa. Quan hom puja a l’escenari només que hi demana un petit respecte del públic, atenció a tot estirar. No hi reclama admiració, si no pot haver d’on, però atenció i respecte és allò bàsic que demanem als xiquets a l’escola, encara que siguem de festa, el primer dia: l’excusa dels bufandins, entrant i eixint del barracot, amb els colps, els sirolls, i un ambientàs d’empastre no justifica res. Ni encara que siguen els protagonistes principals. Però l’analfabetisme i la ignorància juntes fan molt de mal. Res a veure amb aquelles campanyes d’alfabetització dels noranta a Nicaragua, quan els xiquets es posaven drets en entrar els mestres voluntaris que venien a ensenyar-los i cantaven plens de coratge: “a les seues ordres, mestre”, per la gratitud que representava que els mestres volgueren ensenyar-los, fins i tot en el lloc més amagat del país. Però aquests festers, què saben?, de la història recent del país, de la memòria històrica, d’aquelles lletres “Què volen aquesta gent, que vénen de matinada…” “De Mallorca a l’Alguer, tots parlem el mateix…”, o d’aquest cant al món que representa “la Balanguera”, què en poden saber, els festers, si no en saben de gratitud, tanta com en va regalar anit Maria del Mar, respectant els nostres horaris locals de cantar a les dues de la matinada, en un espai ingrat, indolent, tan creminal contra l’acústica o les mínimes condicions que Ella, el Borja i l’orquestra de la banda mereixien… Sí, ella va agrair més de sis vegades quina banda tenim (!), quin jovent a l’escenari, quin mestre, i quina festa, a Bétera… I jo em demanava com era que una nit única, com li agrada de titular sempre a Vicent Partal, podíem somiar de tenir Maria del Mar obrint la festa de Bétera, a quin sant!

La veu de les illes i la música del mediterrani, i els poetes, ai, Theodorakis, Estellés, Ovidi, Aute, en canvi de la nostra gratitud de dues hores de silenci i de respecte. I admiració. Com ha escrit el noble “Marqués”, quina manera de començar les festes, mestre! Gràcies, Maria del Mar, en nom de tanta gent com sí, que t’escoltàvem amb admiració. I gratitud.

*La foto és d’Esperança Casanoves, que ja sabíem que, ella, agraïda i contenta, seria a primera fila guardant un altre moment històric amb la seua càmera: un altre regal per a tothom a través de facebook.

https://www.flickr.com/people/xiringa/

https://es-la.facebook.com/esperanza.casanovescuenca

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El poeta i la festa

0
Publicat el 12 d'agost de 2016

Els detalls són importants. I n’hi ha que confirmen el punt d’un canvi substancial, en  coses principals. La festa és principal en la nostra cultura, com en tantes cultures, i si el poeta ha sigut convidat a inaugurar la festa gran del poble, el canvi no només és significatiu, sinó que apunta de lo alto. El poeta Alexandre Navarro llegirà avui el pregó de la festa a Bétera. Una decisió excel·lent, de convidar la veu màxima d’una llengua, el poeta, a obrir deu dies principals en el calendari anual de la vida del poble. No sé si vostés, a la gent que avui d’adreçarà el poeta Alexandre, apamen la importància d’aqueix fet, però tant se val. Perquè el detall albira ben amunt, la mirada d’un poble sencer, deixar l’obertura dels dies festius principals que viurem a partir d’avui, en mans de la poesia. Fóra com en aquelles cultures que, en places on s’apleguen milers i milers d’homes dones i xiquets, el poble escolta la cultura amb deler, s’admira per la llengua, per aquell que eleva al punt més alt la llengua, la parla de cada dia, l’eina principal amb al qual el poble es comunica. No és qualsevol cosa, aqueixa decisió, i caldrà agrair a la regidora de festes, i a l’alcaldessa, i a l’equip de govern, una idea brillant i excelsa. Per unes hores, el poble serà a mans del poeta, el primer dia de la festa. Ves si els inicis són importants, i els detalls expliquen quina mena d’homes som, si ens esforcem. Per molts anys.

Publicat dins de agost, General | Deixa un comentari

Apadrina un caixó

0
Publicat el 10 d'agost de 2016

Això d’avui us semblarà un fideu, un xavo, una engruna, pel que fa al coneixement, comparat amb la vida de veritat, aquella que paga la pena, una vida important farcida de detalls solemnes, importants, commovedors, fins i tot dramàtics. Efectivament, avui no xarrem de llibres, ni de lectures pendents, ni del mediterrani no en parlarem, ni dels refugiats, ni de les bombes contra els innocents en mercats o hospitals, ni de la creminalitat pepera, ni del manso rivera que també s’apunta a mafiós gratuïtament…, no, que no, avui parlem d’eines imprescindibles i de tecnologia, però sense pretensions, perquè ahir vam aconseguir el caixó de coets que tant anhelàvem, un deler, un deliri, un ves a saber. Com que dúiem uns dies de fracàs en la nostra recerca, vam deixar a twitter que volíem un caixó de fusta per ficar-hi els coets que llançarem el 15 a la nit, després de la cordà, davant de casa, a tocar del carrer de l’obrera fadrina Andrea. El caixó de coets no és un estri qualsevol, a quin sant, així que encara sort que el Marqués, un homenot de pedra que habita la Glorieta de Bétera, ell que veu passar tanta gent, que escolta centenars de converses, va tenir la pensada de fer pública la nostra recerca amb el coixinet #ApadrinaCaixons i la proposta va tenir ràpida resposta. Sense més preàmbuls, el caixó ja el tenim a casa, només cal preparar-lo adequadament, i agrair a la tecnologia i a les xarxes socials, sense oblidar l’ajut dels homes amb cor de pedra noble, aital troballa. Com va dir anit Vicent, potser que siga el primer caixó coeter comprat a través de twitter. Una mamonà, si voleu, impensable uns pocs anys enrere.

“Contra la poesia”

0
Publicat el 7 d'agost de 2016

Abans de començar a escriure l’apunt d’avui, m’he posat al youtube la novena simfonia de Bruckner, que dirigeix Eugen Jochum, de la qual en parla Guillem Calaforra en un dels articles del llibre “So i silenci”. Però el llibre que comentaré és Signes antipersona (contra la poesia) de Josep J. Conill. Que conté textos gamberros d’Amadeu Viana i el mateix Guillem Calaforra.

El llibre editat a Tavernes  també me’l va vendre l’impenitent Rafa Arnal en la trobada que va organitzar enguany l’Escola de Mestres AKOE a l’Institut Benlliure de València aquest juliol. Tant El professor Conill com el doctor Calaforra també eren assidus de l’Ateneu de Bétera sota el pseudònim de Societat de savis del coneixement o una cosa similar.

El llibre té un preàmbul d’Amadeu Viana, que ja comença pegant fort: «On els àngels no gosen posar-hi un peu, els cretins entren a cavall», dita o idea d’Alexander Pope, un inici d’entrada al poemari de Josep Joan Conill carregat d’ironia per traure patetisme o excés a segons quina literatura disfressada de poesia.

—Aquesta és la pàtria d’aquest llibre de Conill!, diu Viana, També diu que el llibre és un plaer, que fa venir ganes d’altres coses.  Al remat, jo mateix em quede amb aquesta idea del preàmbul: «Sisplau, poetes, pensadors, no porteu l’angoixa. Porteu humor, àcid, satíric si voleu. I no us deixeu el pensament…»

Finalment, apunta Viana, es tracta d’establir contacte amb vida intel·ligent… però amb vida d’intel·ligent ací baix, no aneu a buscar-la més lluny, que ací ja tenim feina en trobar-ne, tant com escasseja.

I ara comença el poemari de Josep J. Conill, amb una cita de Wittgenstein…

“No hi ha més vers futur

que un vers sense futur:

abocador de trops irresponsables

on els cadàvers

dels mots immarcescibles

udolen com vells ídols capturats

en un cep per a llops

que en el crit reconeixen,

a contracor, la sua íntima arrel

convicta de barbàrie.

 

(continuarà)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els camps incults de Bétera

0
Publicat el 6 d'agost de 2016

trespelcavaEls camps incults, als quals fa referència Joan C Martin, a Bétera i a la resta de pobles de la comarca, són doblement incults, mancats de cultiu i mancats de cultura. Un problema que tindria fàcil solució, que no vol dir gratuïta ni ràpida. Caldria planificar el paisatge, dotar-lo del valor que li ha tret una política antivalenciana, consumista, i generadora de males pràctiques. Caldrien idees i desviar recursos d’activitats supèrflues a activitats productives que, casualment, són més sostenibles, rendibles i cultes. Però ací cal intel·ligència, i política, i anit no hi havia ni polítics ni llauradors, ni gaires socis de la cooperativa de Bétera, al corral de l’Ateneu. Deixarem el dubte de si n’hi havia o no intel·ligència.

Nadal-P-col-granAnit, l’escriptor i enòleg Joan C. Martín va parlar de caves a l’Ateneu de Bétera, però això potser que era l’apunt menor, perquè deixar anar l’oratòria excelsa del cavaller Martín és convidar-nos a una lliçó d’història, de patrimoni, de referents literaris, o econòmics, o socials, en favor de la terra i del camp, per tornar la dignitat a l’ofici dels llauradors. Entre més perles, el professor Martin, director de l’Aula Vinícola, va carregar contra la conselleria d’Agricultura, contra l’abandonament del camp, contra Fuster i algunes consideracions de ‘Nosaltres els valencians’, i va fer un cant en favor dels productes que vam presentar, de Dominio de la Vega i Caves Nadal. Per l’ofici, la dedicació i el treball en favor de productes bons i sincers. Apostar per la sinceritat, en una societat feta a la corrupció, al diner fàcil, a l’amiguisme i encara a funcionaris o polítics que no saben què han de fer quan en tenen l’oportunitat i la responsabilitat, no és la norma.

DV LOGO VERTSí, ens vam beure quatre exquisiteses que tothom va agrair. Vam xarrar, vam beure i vam sopar. O bé, vam xarrar, vam sopar i vam beure. Ens van alliçonar sobre el cava, un vi de procés, els seus temps, accions, i el vocabulari específic: i vam continuar bevent i xarrant.

Andrea Gabrieli, en nom de Caves Nadal, i Daniel Exposito, enòleg i director de Dominio de la Vega, va presentar el tast. L’Ateneu va agrair-los el regal d’una nit tan productiva. Joan C. Martín apostà per obrir una via nova al cava, durant l’estiu, per trencar que el cava és un vi de temporada nadalenca, i encara ens va apuntar el projecte, que sembla un repte, de recuperar un vi de la comarca que ell diu era excepcional. El vi cartoixà de Portaceli. Ací el projecte vol dir tornar la vida al camp (contra els camps incults), recuperar la vinya de la comarca, treballar els processos correctament, donar feina a la gent, tornar la dignitat als llauradors, en valorar-los l’ofici i la pràctica, i exigir responsabilitat política a qui li hem demanat de tenir-la. En voler.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

He començat a llegir Òpera (1)

0
Publicat el 4 d'agost de 2016

Confesse que no n’entenc gens, gens ni miqueta d’òpera. Però a través d’un home que acabe de conèixer, una mena de savi del coneixement, i l’oratòria, m’arriba un llibre que he afegit a la llista dels pendents de l’estiu, aquest serà el tercer en castellà (quina panxà). El llibre fa un recorregut per la història de l’Òpera, i per com em costa d’avançar, sembla que és una narrativa cantada, assajada per impactar com aquell cant que, segons que diu el primer capítol, cal anar a cercar a Florència, des d’on van començar a assenyalar amb el dit allò que encara no tenia nom, en l’òpera: com que em perdré uns quants dies en la seua lectura, he decidit d’apuntar-me tots els noms propis que van apareixen, totes les referències, perquè el meu analfabetisme musical siga compensat amb un índex de noms que són un coneixement més ample que no la música. Però a partir d’una certa edat, l’analfabetisme és difícil de corregir, així que voler recuperar tant de temps perdut fóra inútil: malgrat que la frase us puga semblar conservadora, cal saber-nos els límits. Jo ja voldria admirar-me d’aquella manera davant això o allò, o saber destriar una orquestra d’una altra, o un director d’un altre…

Sembla que això de l’òpera va començar a Itàlia, a través d’una cosa que es deia la Camerata Florentina. En això i en Monteverdi, sembla que hi ha un consens gros i longo per parlar dels orígens. Au, doncs, que la resta serà lectura i deixar passar uns quants dies d’agost, que també hi ha suficient consens per dir que és estiu, el ple de l’estiu.

Vespres de la festa a Bétera.

 

 

 

Publicat dins de agost, General | Deixa un comentari

El jorn del cava

0
Publicat el 3 d'agost de 2016

jorndelcavaDivendres torna Joan C. Martín a l’Ateneu de Bétera. Entre més, Joan Clotaldo vindrà a explicar-nos el procés d’elaboració del cava, l’esforç que han fet uns quants cellers valencians per tenir caves de molta qualitat, i farà una comparança entre caves del país, de catalans i de valencians, concretament entre dues exquisiteses de Caves Nadal i Caves Dominio de la Vega. Però Joan C. Martín és un prodigi de l’oralitat, així que el títol triat aquesta vegada apunta que no ens avorrirem gens: “El cava, una estructura antropològica del pagés”.

Abans del tast —la tria feta és molt especial— passarem un document del Consell Regulador DO Cava, farem un petit recordatori de l’Alvaro Faubel, i convidarem dos especialistes enòlegs, Andrea Gabrieli i Daniel Expósito, a explicar-nos com aconsegueixen el magnífic Salvatge 1 i l’Authentique. Ara, sí, el tast. En sopar, la conversa ja ens portarà on vulga, amb una tria de vins especial. Com deia aquell mestres d’escola: “més val vi calent que aigüeta fresca, fins i tot a l’estiu”

Si voleu apuntar-vos, cal que envieu un correu a ateneubetera@gmail.com i reservar tants com en sereu per sopar.

 

*POST,

Com que encara no anem beguts, us explique què m’ha passat aquest matí al centre de salut de Bétera. Ja comptava que el metge titular no hi seria, ja van cinc vegades, així que quan el metge nou m’obri la porta de la consulta i em convida passar li dic: «Com va, bon dia!», i ell diu no sé quina cosa i acaba «buendia». Mira la llista que té sobre la taula, i em demana a quina hora tinc la visita, perquè no li apareix cap pacient amb el nom “Juan Buendia”. Jo ja veig per on aniran els trets, en aquesta nova visita a cal metge, que sempre n’ha de passar alguna…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de agost, General | Deixa un comentari

Operació Stanbrook

0
Publicat el 2 d'agost de 2016

Stanbrook

Entre els llibres del Folkestiu a Bétera, de la parada de Rafa Arnal vaig triar el llibre que explica l’Odissea de l’Stanbrook, l’últim vaixell que va eixir del port d’Alacant en direcció a Orà amb mes de tres mil supervivents del colp feixista militar contra la República espanyola. Cartes, testimonis, noms propis, fotografies i uns quants relats dels camps de concentració a Algèria. Més de vint mil homes, dones i xiquets que no van poder fugir aquell dia des d’Alacant, els feixistes no van deixar eixir més vaixells, i van acabar al camp de concentració d’Albatera, molts d’ells assassinats o de peregrins d’altres camps i històries igualment terribles.

L’Operació Stanbrook és un segon viatge a Orà, organitzat per uns quants esforçats de la llibertat, entre periodistes, escriptors, llibreters i familiars dels primers viatgers, en reconeixement a la memòria històrica, tan prima i superficial en un estat espanyol incapaç, de fer net i reconèixer la barbaritat d’aquell tram de la història d’Europa: no només els modos i els privilegis, ací els hereus franquistes governen, gestionen bancs, empreses, la hisenda, l’església i la política. A València i a Espanya encara hi ha monuments, reconeixements, subvencions i garanties als principals actors i els seus fills, d’aquell crim contra la llibertat i els homes que la defensaven. Amb impunitat i amb el silenci còmplice dels mitjans, de la Transició i de la constitució que els espanols defensen com si es tractés d’un model democràtic sense paral·lel. Com diu el mateix Rafa Arnal, coneixem què va passar a Alemanya, ens sabem el nom dels seus camps de concentració, però desconeixem, perquè aquesta història és completament prohibida, la història dels nostres camps, quants en van morir, o simplement, no ens atrevim a parlar-ne, d’una de les postguerres més cruentes i acarnissades de l’Europa del segle XX.

El llibre prova de recuperar part de la història a partir d’un viatge emotiu tan cru. Un viatge en favor de la memòria dels que hi eren i dels que hi som, en canvi de retrobar la dignitat de milers de noms propis que es van deixar la infantesa, els somnis i la vida, la família i la terra, en aquell assaig o preàmbul espanol del que seria la segona guerra mundial. Res no és casual: en canvi de deixar-nos desemparats, els governs d’Europa i d’Amèrica ens abandonaren enmig de l’oblit i la mort, a mans d’un govern criminal i feixista.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari