Hi ha un debat moral a casa. Hem de triar entre un concert de la banda i els bous de carrer. Realment avui és l’estrena de la temporada de bous a Bétera, que ahir la pluja, de nou de Matamón, va entorpir fins al punt de suspendre completament el primer dia. Finalment, decidim fer parts, Empar i sa mare aniran al concert, jo acompanyaré el xic als bous. Després confrontarem la realitat dels programes.
Baixant cap a l’Albereda anem convencent-nos que, nosaltres dos, som Bovins de malnom, llinatge noble que ve de bous. Diu el xic que Bétera és dels bous, perquè hi ha les dues figures a l’escut original, jo remarque que venim dels senyors de Boïl, que sens dubte és un què.
Això dels bous de carrer és un costum escampat al país, almenys al sud, del Maestrat passant per les Planes, l’interior, Morvedre, l’Horta, sobretot l’Horta Nord, i encara més avall. Ens passem dues hores asseguts sobre un banc de fusta, que el cul se’t fa dur i quadrat i vas deixant passar el temps, entre avorriment i altres perles. De vegades, casualment, una vaca és més lleugera, més ràpida, un coet que no para de córrer. Però la major part de les vegades et trobes tot el contrari, entre bous i vaques. És veritat que en el moment de l’eixida, breu, en l’arrancada, quan el bou ve cap a nosaltres, hi ha aquell moment èpic, grec, l’heroicitat de l’animal, la bèstia amb tota aquella força desfermada. Cultura. Després, la resta és el tedi, el no res. No saber on mirar, què menjar, quin múscul gratar-se, i totes les galindaines que vulgueu. A final de la vesprada, les cares de la gent ja reflecteixen com ens hem passat el temps de divertits.
No cal dir que cada colla fa seus uns quants rituals, per fer més passadora la vesprada. Una col·lecció de fruits secs, de llepòlies, o d’altres menges menys apropiades, fan un paper. El meu paper avui ha sigut diferent. Únic potser.
–No, no, ni pensar-se. No voldrà que ens expulsen –diu un amic–. Això és una traïció, això desmereix. No pots fer-me això, home de déu, davant de tanta gent.
–Et jure que fa estona que ho pensava, que no m’atrevia a fer el pas. Però no deixe passar més temps d’aquest avorriment. Sobretot perquè tinc deler de saber què passa. Em queden tan poques pàgines.
Finalment, condescendent, l’amic diu que faça, que ja ens espavilarem si ens fan fora de la plaça. Els encarregats ens diran alguna cosa, assegura. Llavors trac el llibre, mig d’amagat, l’òbric, em distrec de la gent, dels bous, de la plaça sencera, dels crits, dels uiis, i comence a llegir. Encara és millor que no pensava aquest llibre. No exagere si dic que hi ha dos milers de persones, ací a la plaça, amb aquella bèstia, el bou corrent amunt i avall, fent com que corre davant els pinxos que fan això i allò. Però el llibre val més que tot això, sens dubte. I ves que a mi, ho confesse, m’agraden els bous. Però aquesta història pot més, és més forta sens dubte que els homes, que la bèstia, que l’escena de la plaça. Malgrat que en algun moment bé que podria parlar-ne de tot plegat, la història, el llibre.
–Què, és bo, el llibre? –em demana, curtiós, l’amic.
Solament que llegesc una frase, en veu alta, i no passe avant el comentari:
»No saps mai per on t’ixen, els senyorets. Tenen el cap ple de mariconades.
–Ha de ser bo per força, si diu això –expira ell.
Per això dels bous, pel concert de la banda, la música (Empar em confirma que m’he perdut una cosa bona), per tot plegat, jo mateix m’ho confirme: tenen el cap ple de mariconades, aquests joves.