100.000 pixarrades
No havia plogut, que no, ni havien obert les boqueres del camí de Llíria o d’Alcubles, però rius de gent s’havien aplegat a la crida que la festa de Bétera havia ordit a l’albereda on tot li val, a preu d’or. «Demà escriu la crònica del que passa», demanava una amiga enmig d’un espectacle de cares i cossos despullats, samarretes al muscle, que anava i venia o s’aturava a la plaça del Mercat. N’hi havia milers de joves, milers i milers de joves desorientats, amb ampolles i gots i bosses amb beguda. Els carrerons, els carrers, les placetes no podien acollir tanta de gernació, era impossible encabir-los tots a dins el barri vell: el baix-pas s’havia col·lapsat mitja hora, les entrades de Sant Antoni, els camins rurals, el camí València, més de mitja hora per entrar al poble, dins el cotxe, la gent arribava amb una bona temperatura i gairebé amb l’espectacle de l’escenari finit. Tard, heu fet tard. Deixaven els cotxes on podien, a recer més enllà del magatzem d’ametlles Osuna, en canvi que n’hi havia gànguils que entraven amb cotxe fins a la plaça davant l’Ateneu: tard!, aparcaven, baixaven dos o tres que ja no passaven per joves, obrien les comportes i treien els licors, les fantes, els gots, el gel, es miraven la gent atònita —nosaltres no havíem vist allò encara, fins ahir, en aquesta plaça— i improvisaven els bars ambulants, el botellot! el canteret! el botijot! Tornava la gent del foc encés de l’albereda, s’ofegava que no hi cabien: no podem passar, és impossible, no sabem si els fills seran allà dins la caldera, no sabem quants milers n’hi havia anit al poble, però bé que havien de buidar tanta aigua com bevien, l’aigua és una metàfora i qualsevol espai els semblava oportú, entrar en un wàter era un impossible: no sabien què passava, a bétera?, algú havia previst allò?, seguretat?, els municipals no sabien què fer, pobres, ni com, sort vam tenir que el dia i la nit roden en aquella òrbita imparable del temps, i avui també s’ha fet de dia. No podem contar ni de la missa la meitat, ni sabem els milers d’històries que van passar, però en seguir-ho tot, podríem fer una novel·la, una sèrie… El jovent, que no depassava els vint anys, pixava portes, bancalets, persianes, racons, empedrats, contenidors, voreres, i s’escampava fins i tot pel poble nou, o tornava cap a l’estació, l’últim metro era a les tres, embotits als vagons, però tanta riuada de gent omplia fàcil un metro de bétera 1.000 vagons fins al seminari, no hi cabien els de godella, ni els de burjassot, ni els de valència, no hi havia prou previsió de res: marxalenes!, rocafort!, tavernes! n’hi havia que es queixava de la cartera, dels diners furtats, n’hi havia que rodava que no trobava el cotxe, ni el seny, ni els llibres de secundària, ni els llibres de lectura, feia tanta calor, que tot s’elevava en excés: de la brega fàcil que cercaven escamots violents, hom cantava només en espanyol, n’hi havia que s’havia plantat a la plaça amb torres acústiques portàtils que ajudaven a elevar el siroll dels carrers… aigua!, aigua!, demanaven, i l’aigua tornava després ens pixums que s’estenien i escampaven a preu de satèl·lit: una hora d’actuació d’aquell juan de badalona canviava a cada comentari, cinquanta mil, setanta mil, noranta-set mil… Cent mil euros una hora d’actuació. Una broma fàcil, aquest despropòsit antivalencià. Si es confirma aquesta immoralitat de preu, aquell sinyor cobrava a mil cinc-cents euros el minut. Un greuge tan immoral que encara no ens ho podem creure. De cap de les maneres. Res comparat al preu de vore avui les dones de bétera, carmen, maria, vicenta, pilar, amb més de vuitanta anys, amb el llegiu, els fregalls, els poals provant de traure aquella ferum que t’arriba a l’estómac, carrer de Sagunt, carrer Llarg, carrer Major, placeta Roc, carreró, Boïl… N’hi havia gent perduda per Colom, per Caruana, per Gascon Sirera, rius de gent cap a l’estació, o cap a l’horta, la pudor que penetra endins de l’ànima, de gastar-se en tararots el jornal de mil joves repartint coques, o tot un programa de grups valencians que, a bétera, no sabem encara com passa, no són convidats mai en festes… Mai! Com si convidar, contractar o programar grups valencians fóra prohibit, censurat, un crim d’humanitat… Som antivalencians fins i tot en festes, ves si som burros! Ves si el nostre odi contra nosaltres mateix és gros, intens, de renúncia a la indentitat! És el preu que paguem els valencians de no tenir veu, ni als ajuntamenst ni al consell, ni a les corts, ni a la diputació ni enlloc, el preu de tenir els carrers pixats, el poble embrutit i l’ànima en terra.
«Amb tot, direu, no vau renunciar a l’espectacle!» És veritat. El jovent, atiat per les grans decisions polítiques de quin model de festa tenim, va descarriat, amb la mirara perduda, tallats d’un patró, sense camisa, el got a la mà i la cultura al cul… que els valencians siguem a la cua lectora d’europa no és una casualitat.
*Malgrat tot, amb el valencià oficial a europa, ca si canviarem les coses. Què, visca la festa!
[continuarà]
El meu fill va anar el divendres a Bétera en el trenet, des de Llíria, i no e podia creure el que va veure. Com podia haver-hi tanta gent! M’ha ensenyat vídeos de l’Albereda i l’estació del trenet i no m’estranya gens el que contes. M’ha dit el nom del cantant i no sé ni qui collons és, ni jo, ni ell que només sap que és de Badalona. La meua germana m’ha comentat que fins i tot gent de la Serrania va baixar a Bétera. Un caos.