Ulisses20

Una majoria de valencians va voler castigar els valencians mateix en les eleccions d’ahir. Potser que, molts dels votants valencians, prefereixen les taronges de Sud-Àfrica, de Turquia o d’Egipte, a posar a taula les taronges valencianes. No trobe que els de Vox vinguen a passar de ganxos, el camp, ni els de C’s, ni els del pp. I tampoc els del psoe, perquè d’aquests també es van abstenir a Europa, quan la Unió va aprovar el conveni i l’acord que castigava el camp valencià. El PP i C’s s’hi van llançar des d’Europa contra els llauradors valencians, i el PSOE s’hi va abstenir. Ja ho he dit, els de Vox no trobe que defensaran mai el camp valencià, si estan tan interessats en el feixisme i en el retorn a la dictadura franquista més cruenta. Com és, doncs, que els valencians, entre més molts llauradors, els han girat l’esquena a candidatures exclusivament valencianes, no ho sabem. O potser no volem pensar en l’autoodi, en la por encara, present i amenaçadora. En la poca consistència de la identitat pròpia i en els models més sòlids català i basc, a l’hora de fer-se presents i forts davant la invisibilitat. Sí, el MH Ximo Puig ja sabia què significava posar les eleccions valencianes el mateix dia que les espanyoles: que els valencians ens quedaríem sols comptant paperetes fins a la matinada, i espanya i els seus mitjans no ens farien gens de cas. La clau espanyola s’ha menjat tots els panys valencians, els ha barrat, i no ens ha deixat pintar a penes, perquè els mitjans, el desequilibri de forces i de recursos ja fan un paper principal contra nostre. I malgrat això, cal continuar endavant, defensant el camp, l’escola, la llengua i la sanitat dels valencians, fins i tot contra les males arts que els espanyols, tots sense excepció, usaran contra nosaltres, com un corró destructiu antidemocràtic. I malgrat tot alenem, sobrevivim, i tornem a alçar-nos en favor de la llibertat, reivindicant-nos. Més valencians que mai. Fins a la República.

Demà el nou Govern valencià es reunirà per prendre tres grans decisions: connectar-nos de nou a TV3 i IB3, preparar el camí de decidir dels valencians i elevar a categoria de culte la taronja valenciana. De fet, aquesta última decisió provocarà una festa en les cooperatives del camp arreu del país, i en veure com puja l’autoestima dels valencians, entre llauradors sobretot, no us estranye si prenen una quarta decisió gairebé en l’acte: com dirien els privilegiats de la intel·ligència valenciana “en un pensat i fet”. Sí, sinyors, el Govern valencià anunciarà a Espanya que treballarà per la democràcia i la llibertat. Ep, poca broma, perquè en el fons, perquè siga una realitat, la decisió, gairebé que anuncia el dret de decidir dels valencians i de proclamar-nos República.

Serà bonic, mare, la República Valenciana serà un nou estat a Europa, gairebé a pocs dies de les eleccions europees. Quin colp, mare, quin tomb, quin trasbals a Europa entre Tajanis, Junckers i Pons… Tant com ens haurem d’espavilar a fer canvis, en les campanyes europees, en els equips, en les candidatures. Per cert, el Govern valencià declararà il·legals els partits feixistes i començarà un procés d’il·legalització del pp, per corrupte, prevaricador, lladre i antidemocràtic. El franquisme serà desautoritzat i els Tribunals de jutges prevaricadors i còmplices seran destinats a llaurar amb forcat i rella.

Ohh, quanta feina que se li girà als valencians, dilluns mateix. Sort que serà Sant Vicent, que és Pasqua (el cinqué dia) i qualsevol miracle serà benvingut. Quina festassa i quin sidral més democràtic. Per cert, quin tant per cent d’escrutini tenim?

Visca la República dels valencians! #RepúblicaValenciana

Únicament els valencians! Només ells, els candidats valencians, defensaran els valencians. Així que el vot de diumenge serà principal per saber quina política viurem a partir de dilluns: la nostra o contra nosaltres. Ho va dir un dels grans pensadors del segle XX: tota política que no fem nosaltres, els valencians, serà feta contra nosaltres. I això ha passat exactament durant anys i panys: que els valencians hem sigut el furgó de cua, el carbó, els últims de la fila. Però en unes hores tenim una nova oportunitat de dir qui som, què volem, com ho volem, quan ho volem. Demà podem decidir. Almenys formalment. Demà valència pot ser un clam valencià o bé continuar deixant que ens roben, que ens peguen, que ens facen pagar…

Els valencians tenim la paraula i el dret de decidir. O valencians o res. Trieu!

Siga quina siga l’opció, votar per la República, per la candidatura que més s’hi aproxima. La república dels valencians, si sou a València, la república catalana si sou més al nord. Prou d’autonomisme. De submissió. D’agenollar-nos davant la por o la misèria del que ofereix espanya. Votar per la llibertat, per la democràcia. Endavant i amunt, per la república.

Amb els llibres i les roses, els catalans fa anys que peguen a fugir d’aquella cultura espanyola de la intolerància. Anys i panys que la cultura ensenya com som de diferents, d’aquella colla de violents que no saben viure sense l’insult, l’amenaça i la repressió, que són les úniques claus que sostenen aquella meseta-metròpoli. Entre això d’avui a Catalunya i allò d’aquell poble a Sevilla, a Extremadura, a Madrid, arreu d’espanya que ho mires i comptes, ja veus com som de diferents i com serà d’impossible mantenir-nos junts un dia més, si no fóra per les armes i la seua amenaça: la monarquia, els jutjats, la policia… armes i amenaça.

Espanya ha legalitzat la delinqüència feixista. Permet actuar amb impunitat contra els valors universals i la democràcia. Han aconseguit de blanquejar partits polítics que parlen de la mort, que amenacen la llibertat, que reclamen el retorn del franquisme com si res, com si això no fóra permetre el crim o blanquejar els assassinats a Paterna o la repressió als mestres republicans… Com si això no fóra premiar l’assassí de Lorca, o mantenir impunes les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Mentre espanya es brega entre insults, a Catalunya, encara amb els presos polítics i la repressió d’un estat salvatge, festegen els llibres i la cultura. La lliçó, que no és complicada ni difícil d’aprendre, espanya no l’ha volguda estudiar mai. Al contrari, intensifica com més va pitjor, tot de senyals en favor de la mort, l’afusellament o el crim. Mentre espanya festeja el crim i el ven com una tradició cultural a la qual no renuncia, Catalunya avança en favor dels llibres, el pensament i la llibertat. N’hi ha estats, sí, però n’hi ha països majúsculs, i Catalunya n’és un que cada dia ens ensenya una cosa. A través de Vilaweb i de les xarxes, de twitter sobretot, vaig seguint què passa a Catalunya, en aquesta jove república d’Europa segrestada per les armes espanyoles. Avui és un dels jorns més lúdics en favor dels llibres. Però també en favor de la civilització i els drets humans.

Tant de bo València s’espavile a ser del costat demòcrata.

Tant de bo reclamés la llibertat dels presos polítics cada dia.

A la televisió no plou. Al país, sí, arreu del país plou. Al meu poble cau matacabra durant tot el dia, acompanyat d’un vent infernal que, per tant poc com plou, ho banya tot sense remei. He fet ús del mot “infernal”, perquè a la televisió volen fer empassar-nos la passió a través d’aquell filmot Els deu manaments, una història vella, mítica, tan antiga o més com allò que explica o vol ensenyar, si no fora perquè també és una història moderna, paral·lela o similar entre espanyols i criats o súbdits, entre tirans i homes i dones que reclamen la llibertat, com ho van fer aquells jueus, i també ho han fet tots els pobles del món quan han descobert que prefereixen la llibertat a l’esclavatge. Sembla que, com que no podem eixir a berenar enlloc, la inclemència arriba a través dels mitjans. Com si diguérem: sembla que a espanya entenen que, o amb nosaltres o presos. Presos o pitjor encara… Però n’hi ha res de pitjor?,

Per fer-nos passar la setmana amb un nivell de passió suficient, espanya ens ha enviat aquella imatge del presoner Jordi Sànchez darrere un pupitre d’escola pintat de nacre, una bandera i la foto d’un tirà, un faraó capaç d’enviar tota la violència imaginada o programada contra els pobles que vulguen revoltar-se. És una imatge adient a la passió i el calvari d’uns homes que fa centenars de dies que són en presó per defensar les idees: que no són unes altres valors que la democràcia i la llibertat. En canvi, espanya veu en això una plaga —la democràcia, la llibertat—, i uns segles després d’aquella història no avança, que és capaç de governar com uns faraons: ells o ningú, espanya o l’agressió, submissió o repressió, sembla que els dicta el cor, a aquella caverna que governa l’estat espanyol.

—A missa! A missa!

Hores i hores de manaments, en realitat anys, com els catalans i els espanyols, per negociar la llibertat dels pobles. Ves, un tema tan vell com actual, la llibertat dels pobles, la passió de l’enfrontament, l’agressió, la violència, la presó, l’insult i l’amenaça, i cada dia Moisés que s’aplega a la porta d’aquell estat i els demana: ja esteu preparats?, ja podem signar l’acord? I espanya que els respon: mai, mai, mai!

—A missa! A missa!

I aquella pel·lícula encara no s’ha acabat, almenys per als catalans i els valencians!

—Llibertat, llibertat!

—A missa! A missa!

Tot de processons i flagels no amagaran el calvari de viure aqueixa democràcia inútil que tot ho embruta, a espanya. Les televisions ens bombardaran de films, de beats, de pregàries i eternes i infinites misèries religioses… Passió, processons, ciris, andes, caputxes, corones, milers d’imatges ploramiques ens ajudaran a empassar millor l’altre calvari, la realitat espanyola dels presos polítics, dels exiliats, dels morts de la transició, de la repressió policial, de la violència gratuïta de l’estat contra la democràcia… Gratuïta?, quants milions d’euros paguem per les clavegueres, per l’església, per la repressió, per “tout per la patrie”, pels llençols que pengen d’aquells pals als ajuntaments borbònics, als de la corrupció, als del 155, entre més despeses no declarades, autoritzades, perquè ens vigilen, ens castiguen, ens condemnen al teatret de les eleccions, en canvi de permetre tolerar i aplaudir tant de delinqüent i criminal com vol passar per candidat, futur il·lustre, o fins i tot honorable…

Seny, sensatesa, no perdem l’horitzó. o som república o no ho som. O volem república o no la volem. Així que cadascú que trie, per on vol començar la casa, si la teulada aguanta.

Per cert, si plou durant la setmana, serà més santa, més o menys apassionada, més neta, uiii, sembla que la mala llet espanyola ens vol mantenir lligats uns anys més: com si volgueren fer Pasqua abans de Rams… Però Rams ja ha passat, i Pasqua és a tocar. Així que prou de votar partits espanyols, perquè ens continuaran pegant pel sac als valencians, a les taronges, i a tenir-nos prohibides les televisions si són en la llengua dels valencians…

«Durant la reunió familiar que té lloc al monestir en Els germans Karamàzov, el grotesc Fiódor Pàvlovitx fa una observació extraordinàriament penetrant. A algú que li havia preguntat per què odiava tant tal persona o tal altra, el pare Karamàzov li respon: ‘Ja t’ho diré. No m’havia fet cap mal. Però jo li vaig jugar una mala passada i des d’aleshores l’he odiat.’ Heus aquí perfectament descrit amb pocs mots el mecanisme de la rancúnia. Odiem no pas pel mal que ens hagin fet sinó pel que hem fet nosaltres. En realitat odiem allò d’odiós que hi ha en nosaltres mateixos. És sempre així i ho és a les millors famílies, perquè la família és el primer i més intens laboratori dels sentiments, l’espai on les emocions es contrasten amb una igualtat i una fraternitat platòniques.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/extrema-dreta-opinio-joan-ramon-resina/

“Jo encara no entenc què pretenen demostrar els presos amb l’estratègia de sotmetre’s cada dia més a les arbitrarietats de la justícia espanyola. No veig quina estratègia guanyadora hi ha en aquella sala del Suprem. En canvi, sí que n’hi ha una, de guanyadora, que es derivaria, si es volgués fer servir, de la sentència alemanya sobre Puigdemont. Els advocats dels presos podrien demanar la presentació al Tribunal de la Unió Europea, a Luxemburg, d’una qüestió prejudicial que deixaria Espanya en el punt del KO.

Perquè cal recordar que el tribunal de Slesvig-Holstein no es va pronunciar sobre tipus penals ni sobre equivalències, sinó que va anar a fons. I va dictar que els fets, els fets dels quals Espanya acusa el govern legítim de la Generalitat, no són constitutius de cap delicte, sinó l’exercici de drets democràtics fonamentals. A partir d’això, fent servir l’article 267.3 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea i acollint-se al principi de la llibertat de circulació i al concepte ‘de justícia sense fronteres interiors’ que es defineixen en l’article 3.2, caldria dir al Tribunal de la Unió Europea que no pot haver-hi dues sentències contradictòries sense invalidar els dos principis bàsics de la Unió que representen l’espai de justícia sense fronteres i el dret de lliure circulació, en aquest cas dels exiliats. I una sentència, més que previsible, favorable als presos catalans del Tribunal de Luxemburg significaria la fi ràpida d’aquesta grollera exhibició d’arbitrarietats que veiem cada dia al Suprem espanyol. Tothom seria posat en llibertat i Espanya hauria d’assumir que el Primer d’Octubre va ser legítim i legal.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/apartar-puigdemont-editorial-vicent-partal/

Tenim la sort de grans professionals!

Per molts anys!

No sé si aqueixa frase és correcta, o una modernor d’aqueixes d’última hora que tot ho malmeten, sobretot la llengua. Però ve a explicar que ja n’hi ha prou de mamonades, de perdre el temps o d’anar amb subterfugis per no dir el que realment hom pensa.

Sí, hem començat una altra campanya electoral, una més, i el primer que en va sobtar en eixir el carrer és veure que n’hi ha que demanen el vot per al PP. Això és, un partit que s’ha passat vint anys delinquint, i encara és legal. Això és espanya. I pitjor, n’hi ha que en demanen el vot, això és, demanen de mantenir els delinqüents i la delinqüència.

No cal entrar a valorar quantes mentides són capaços de dir, aquests delinqüents, o uns altres delinqüents que els van al darrere encara per la dreta i per l’extrema dreta. Són mentiders compulsius, ells, però això no només s’estila en política, tothom ho permet, en campanya electoral, de portar un sac de mentides per anar abocant-les a cada reunió. El problema és que la resta de partits els fan el joc, si permeten de fer campanya i participar d’aquest contuberni de criminals.

Amb tota la ferralla que els permet de continuar existint: jutges, bancs, mitjans, monarquia… potser perquè tots hi participen d’aquest joc de delinquir en favor d’una idea: espanya, que és per damunt la delinqüència entesa com l’acció fora de la llei. Espanya ha viscut i reviscut fora de la llei quan li ha donat la gana, i ha adobat lleis per sobreviure per damunt per baix, de costat, amb tot de jocs bruts, runosos i ruïnosos.

Per tot plegat, l’única manera que trobe que posa en qüestió el ball de saló d’aquells bandolers, és la república i la independència: perquè és l’única cosa que els posa contra les cordes, els qüestiona, els diu prou, amb vosaltres no hi participem, merdosos, nosaltres no som d’aqueix món podrit i feixista. La República valenciana i amunt les taronges. A prendre es vent tots els partits que juguen a fer el cul gros als borbons, als mitjans, als bancs, a l’extrema dreta, a la gc, als cossos de repressió… Qui vulga ser delinqüent que s’apunte al 155.

Per cert, tanta democràcia com volen aparentar els del botànic, i encara no podem veure la tv3. Ah?, que no toca?, que no és en la nostra llengua?, que és d’un país estranger?, que allò és una república i nosaltres som tres províncies?, una comunitat?, colombaires?, regants?, orxaters?

Per cert (ja sé que ho he dit abans), avui al cementeri de Paterna…

Avui dissabte 13 d’abril eixirem milers de valencians al carrer en favor de l’escola, de la llengua, de la identitat, alguns també eixirem en favor de la República, de la independència, en favor del camp valencià, però també contra la violència, contra el feixisme, contra el 155, en favor de la llibertat d’expressió, i en contra de tenir prohibida la TV3 a València, n’eixirem milers a l’Horta Sud, al Camp de Túria, a València ciutat, arreu del país, contra els farsants, contra els corruptes, en favor dels mestres, de la llibertat, de la democràcia, de la cultura… Eixirem convocats ací i enllà i ens repartirem, va, perquè el clam valencià també arribe a Europa, entre els valencians mateix, ens mantindrem ferms, fidels, orgullosos.
Per la República dels valencians!

No en té prou amb reprimir, és que ho necessita fer, per continuar delinquint. És això espanya, delinqüència organitzada: un clavegueram de principi a fi, sense el qual espanya no s’explica i no té raó de ser. Des de la llibertat, fins i tot des de la democràcia, espanya se’n va en orris, es desfà com un paperet, és un fum, pobra. Com no se sap explicar d’una altra manera, ni sap fer una altra cosa, ni en vol aprendre, per això torna al seu arrel, als fonaments: repressió, violència, amenaça, bé des dels grupuscles violents d’extrema dreta, bé des dels cossos policials: gc, policia i seguretats i altres mandangues, bé des de l’església o els militars, bé des dels mitjans o bé des dels tribunals, tot allò que put a espanya no se n’escapa dels principis en els quals se sosté: violència, amenaça, por, multes… Tot plegat alimenta una corrupció imparable i pocavergonya. Tant se val govern com monarquia, aquell drap va poder tapar-se durant anys, dissimular-se una mica. Però ara necessiten un exèrcit complet de predicadors, alimentats amb milers de milions d’euros, per negar al món allò que les xarxes mostren cada dia: que espanya és un estat que no pot amagar-se, ni amagar què és, què representa, què li queda…

Repressió, lladrocini i corrupció: tot de partits espanyols van començar anit una altra campanya en favor d’una trilogia impresentable, a l’exterior sobretot. Allà no tenen qui els compre l’ungüent: qui voldria comprar una merda, si no és en canvi que damunt et paguen res per emportar-te-la? (i ves que ho fan, untant amb fons reservats més delinqüència). Però a dins, a dins la seua geografia justeta i mental, els funciona de meravella, els justifica, amb més repressió, amb més mentides, amb atacs a la llibertat i festejant la dictadura.

Si els valencians no ens espavilem, els espanyols responsables de tanta brutor no ens deixaran ni aigua: ni per al reg ni per a beure, ves si poden arribar a ser malparits…

Espanya fa anys que practica el joc brut contra la democràcia. De fet, l’ha practicada sempre, una mena de màfia organitzada contra la democràcia. En tots els sentits, en tots els àmbits, destinant tot de recursos. De fet, una majoria del temps del segle XX, que és quan aquell estat va aulorar una mica de democràcia (no arriba al 10% del segle), ha viscut només del feixisme, contra qualsevol esperit de llibertat. Fins i tot en els moments que deia que feia democràcia, espanya, actuava contra, amb clavegueres, cossos especials, plans de destrucció, màfies… Espanya és això al remat, un motor de destrucció de la democràcia, que l’ha atacada sempre, a cara descoberta, sense vergonya, i res ni ningú no li ha parat els peus. I encara uns panxacontents corruptes i arribistes, del psoe si voleu o de pitjors si n’hi ha, ja van viure-hi bé dels pessebres acceptant de mirar en un altre costat, o adobant més claveguera, o ordint grans desastres com els gal o altres invents: sempre, de sempre, espanya és aquest cantó fosc tan brillant del feixisme que xucla i s’alimenta, malgrat que n’hi haja eleccions per tapar què és realment (en poc n’hi haurà), amb presos polítics, amb exiliats, amb burles continues a la llibertat, als valors humans, amb permissivitat extrema de la violència i l’amenaça. Espanya és una amenaça, és la veritable amenaça de la convivència, no ho és València ni Catalunya, ni la independència. És aquesta merda feixista que tot ho corromp, ho permet, ho embruta… Un dels estats més podrits del món, tan bonic com el volien pintar, ells, o ens volien fer creure, als valencians.

Hom pensaria que això és d’un altre segle, d’una altra era, o d’un altre planeta: però és que espanya és en un altre segle, en una altra era i en un altre planeta.

[aquests que veieu disfressats a la fotografia no reneguen dels símbols que duen, ni del franquisme, ni del robatori, ni de la corrupció, ni de la criminalitat del pp, ni dels lladres borbons, no només ho consenten, damunt se n’aprofiten del botí.]

Espanya viu tan còmodament instal·lada en el feixisme, que no s’arruga ni s’avergonyeix d’atiar-lo, de publicitar-lo i de subvencionar-lo. Tant se val el resultat de les eleccions, si no són justes, ni tenen repartits els fons equilibradament: els mitjans, els recursos, els préstecs, els regals, els poders,  sense comptar les maniobres: ves que n’hi ha de maniobres de claveguera, i diners negres a cabassos en favor del feixisme: des de la caixa, des del santander, des de l’íbex, des de la monarquia, des del govern espanyol, des de les empreses que dominen el 90% de les televisions: el putiferi s’ha instal·lat a dalt de tot, i la corrupció és el més net a què podem aspirar: és l’estil espanya, el robatori, els perdonavides, els fatxendes, els pistolers, i la repressió contra la democràcia. tant se val pp, psoe, c’s, tots plegats s’han proposat legalitzar el feixisme, passar-lo pel filtre i blanquejar-lo: això és, ja li val l’amenaça, l’insult, la repressió i l’atemptat contra la llibertat d’expressió i contra les persones. Això és l’espanya tolerada dels gànsters, els del psoe o de qualsevol partit: contra la democràcia tot li val, en favor d’espanya, malgrat que europa s’escandalitza, malgrat que s’agafa el cap, malgrat tota la merda que sura, n’hi ha un objectiu comú: donar peix als feixistes per convidar-los a la festa d’atacar, plegats, la democràcia.

Valencians, espavilem-nos, perquè d’aquests refillets no en traure’m sinó eixir escaldats, robats, esquitxats sense remei. Proposem-nos la República, i que vulga feixisme que torne a la caverna, però que no compte amb nosaltres, ni amb la democràcia.