Ulisses20

Ho avançava fa alguns apunts, que l’atac a l’escola que han perpetrat d’un temps ací els governs valencià i espanol, ja va aconseguint fruits i rèdits. D’una banda, és segur que es pretenia desplaçar el focus del problema a l’escola, d’una altra, fer blanc entre els mestres, una cosa que no és gaire difícil, la veritat.

El cap de setmana ‘Un bloc educat‘ es negava a desdibuixar l’escola o, el que és el mateix, a fer pagar als alumnes les torpeses polítiques. El bloc acollia les propostes de la Unió de Cooperatives valencianes (UCEV), de continuar oferint totes les activitats programades del curs, lectives i extraordinàries. Afegint-se al manifst d’escolavalenciana.

Des de l’escolagavina recollíem el contingut de l’apunt i el signàvem doblement, perquè no volem abaixar els braços, com recomanen unes quantes escoles i no pocs mestres, amagant altres reivindicacions, que res no tenen a veure amb la feina dels mestres. L’onada contra l’escola que ha enviat l’administració valenciana o l’administració espanola no és nova: fa anys que tirem endavant l’escola malgrat els governs de torn. No vindrà de quatre retallades (significatives i preocupants) ni de quatre xitxarel·los posats a polítics (quants n’hem patit en els últims trenta anys?), perquè abaixem els braços o no atenguem l’escola com mereix. Amb major coratge si cap. Si el cos aguanta!

Anit mateix, al Consell Escolar Municipal de Picanya ja s’escoltaven veus d’algunes escoles que proposen de no oferir sinó allò estricte, dins un horari funcionarial i poqueta cosa més. Com si volguérem servir en safata al pp una reculada que, ells, ordeixen fa temps contra l’educació d’aquest país, i contra escolavalenciana particularment. En realitat, l’escola els la bufa completament. I la llengua, i el país, sinó és aquella concepció rància i monàrquica que no s’aguanta per enlloc.

Sense renúncies, sense recular, sense perdó, xe.

«És difícil caure més baix, ser més ineptes i inútils, però ho intenten, intenten ser encara més rucs.» Joan Francesc Mira en una entrevista a Vilaweb

«La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè significaria acceptar que el País Valencià és un paradís per als corruptes…» Vicent Partal, editorial a Vilaweb

Durants no pocs anys, València ha sigut aquest país de corruptes, el territori on passegen els pocavergoyes com uns herois, sense escrúpols ni moral, aquests homes de la política del pp han plantat el seu ranxo amb els seus pistolers i els seus negociots. El resultat, no cal dir-ho, ha sigut la ruïna per a la majoria que no vivia d’aquell ranxo, però això tan se val, els la bufa, pla i sincerament. La majoria els vol imitar, perquè volen ser com ells, ser ells mateix, aquella pell, aquells vestits, aquells cotxes, tots els luxes, i sentir-se protagonistes d’un territori luxós i ric com no n’hi ha al món, segons que els amos del ranxo explicaven: som l’enveja del món, la terra de les oportunitats, tothom vol venir a València, els rics, els llestos, els espavilats… No els sobrava raó, una part de raó almenys, perquè d’aquests en van venir a carregar, i si m’heu vist no me’n recorde. Un colp havien carregat, com les rates, s’escapaven lluny.
La cosa ha funcionat més o menys així: els homes del pp, i unes quantes dones del pp, semblaven els portadors d’aquell carro de productes miraculosos, que tot ho adobaven: si beveu del nostre elixir, deien, us fareu com nosaltres, guapos, rics, efeus, i no sé quantes coses més… El resultat ja el sabem, la majoria de valencians els va comprar l’elixir, durant anys; n’hi ha que tenen caixes senceres a casa, per tenir una vida regalada i ben valenciana.

Però, ai, sembla que les ampolletes són caducades, i el contingut ja no produeix sinó l’efecte contrari que pretenia… Amb tot de contraindicacions que no venien especificades a l’etiqueta, sabeu?, més o menys que devia dir: el desastre no té retorn.

Després del primer dels sainets celebrats a València, que explicava com dos portadors del carro dels elixirs es parlaven i es relacionaven amb els seus proveïdors, uns quants liders del pp es demanen qui tornarà l’honor als inventors d’aquesta llegenda subreal valenciana?

Home, jo també em demane qui ens retornarà als valencians els diners furtats, el paisatge aterrat, el valor del camp, la dignitat i la creença en els homes de bé: avui em mirava ma mare dinant a casa, entre amics i familiars, i em demanava quina culpa tenim els valencians, de creure’ns la Terra promesa, perquè vulguem comprar-nos una ampolleta de la vida eterna, que és el que venien a vendre’ns els fills de puta «C&C», qui ens llavarà la desvergonya d’haver acollit un estol d’aprofitats nascuts d’aquella pandora particular tan espanola com malparida. 

M’ho preguntava perquè aquests C&C han impossibilitat que molts valencians dependents no puguen ser atesos, ni puguen viure amb dignitat, ni amb els mínims, per culpa de les mentides i els elixirs que, a ells particularment, els han fet milionaris de per vida.

O comença per Burjassot, que serà hui la part més meridional d’Occitània: ca Bassot organitza amb altres pobles del país la dictada occitana, amb l’excusa d’escampar o reivindicar aquest agermanament, per la llengua, per la terra, per tocar la fava als imperis de la idiotesa o la borbonia.
La festa haurà començat de matí, amb balls i tallers, i continuarà de vesprada amb el dictat propi, i una xerrada de Jem Cabanes que, ell, ja avisa que podria obrir una escletxa entre ortodoxos i moralistes de la llengua: la cosa promet, pel contingut, malgrat que el mateix Jem diu que seran cinquanta minuts austers, de rigor, i això de les llengües, t’ha d’agradar.
La festa continuarà amb l’actuació de grups occitans i valencians i un sopar valencià de duro, barat i popular. Tot plegat promet més que no ens pensem, perquè al darrere de l’organització hi ha el Toni de l’Hostal, garantia sens dubte, i els homes de Gàlim, així que vindrem a farolejar que es cou en el perol occità de l’Horta, per Burjassot, aproximadament.
A més això de ca Bassot és a l’antiga carretera de Bétera.

Entre més crits, dels milers de manifestans a València, aquest que declarava culpable l’exhonorable Camps era dels més repetits. València va tornar al clam, indignada, de tanta corrupció i lladrocini: la periodista Xelo Miralles, a peu dret dalt d’un camió que simulava una unitat mòbil de Canal 9 (un altra mostra del lladrocini econòmic i moral contra els valencians), informava que n’érem cent cinquanta mil als carrers de València, sobretot del gremi de l’educació i de la sanitat, potser per més vistosos i cridaners, tret de les bandes de percussió i l’esmentada unitat mòbil, que semblava demostrar que una altra realitat informativa era possible. Cinc dies després del gran clam de l’escola contra les retallades, contra la corrupció i en favor de la qualitat i l’escola pública, els valencians tornàvem anit al carrer, contra allò tan repetit dels polítics del pp, quin desastre!, i quina conxorxa tan ben orquestrada: que ens han deixat sense paper del vàter, a l’escola i als hospitals, i sense llum, ni gas, ni aigua, els instituts… I les retallades ja faran la resta, mentre continua la impunitat més subrealista: sous milionaris, pensions vitalícies milionaris, perdó general als gestors d’empreses públiques assaltades, munts d’exemples per investigar o confessar, impunitat de càrrecs, desaparició i eliminació de proves incriminatòries, insults i mostres  de prepotència…

Milers de valencians ja saben que la democràcia valenciana no és suficient per aturar el desficaci, i la justícia n’és part. Bo i sabent els detalls de la desfeta, es mostren impotents (inconscients?) per aturar-la o per castigar-la. I les lleis, i molts dels mitjans… sense saber-ne respondre, en aquest nescafé de democràcia punjada, amortida, disfressada.
Què caldrà? Una acció més contudent? Un colp d’efecte que els faça entendre que, si no hi ha justícia, la societat no els perdone aquesta conversió valenciana en el major desastre dels últims cent anys de la política europea? Home, si traieu les gueres mundials i la guerra dels Balcans, en democràcia, València som el show! Perquè això valencià és la conseqüència feixista del franquisme: de fet, ni Rita, ni Carlos Fabra, ni Camps, ni Rus ni cap dels cràpules sense moral, no han renunciat mai al cabdill: mentre València clama contra els corruptes, ells es neguen a negar-li a l’assassí Franco la medalla de la ciutat i més honors usurpats.

Això és, sense paper del vàter als hospitals i a l’escola, per torcar-nos tanta diarrera.

La vergonya també fa justícia. Sobretot perrquè quan algú és un pocavergonya, tant se val el teatret o l’escenificació. Corríem el perill que un jurat determinés declarar no culpables els governants del pp: molts dels valencians ja ho havien fet en repetides eleccions, malgrat que ens han portat a la ruïna econòmica i moral. Així que no era d’estranyar que, malgrat els enregistraments, malgrat que no van pagar mai cap vestit, malgrat el que va dir un pobre sastre valent (ell ja coneix l’estil d’aqueixos homes, i no s’estranyarà ara de res), malgrat les relacions amb els mafiosos Gúrtel, una part majoritària del jurat declara no culpable els pinxos Camps i Costa. Perquè hi mantenien la possibilitat que un govern popular de valencians es decidís d’aqueixa manera.
Increïble, subrealista, però possible. I factible, alerta! La justícia espanola és d’aqueix estil, que el feixisme franquista va preparar com havia de ser l’estat, en morir-se el dictador, i les coses, tret de detalls menors, han canviat poc: en la policia, en la política, en l’església, en els militars, en els bancs…, i en la justícia.
A Europa es fan creus de com organitzem tots aquests teatrets ridículs, que ens fa passar per xitxarel·los. Bé, els valencians sabíem que podia passar: els lladres del pp, els polítics com Rita, Camps, Costa, Blasco, Fabra i tota la companyia, que necessitaríem dues coves d’Alibabà, ja saben què és fer d’espavilats i passar de puntetes amb els gots plens. Si els la bufa l’ètica i la moral, i la majoria vol aqueixa ruïna, qui som nosaltres per demanar una justícia que no siga de vergonya. 

La lògica mafiosa s’imposa. I el ridícul és internacional. I saber que fins i tot la justícia empara segons els homes, perquè n’hi ha de categories diferents.

Anit, al tanatori de Bétera xerràvem d’això i d’allò, de morts, sobretot, però també de taronges; fins i tot davant la mort, parlem de taronges. Potser per això, divendres organitzem una jornada sobre la crisi de la taronja, a l’Ateneu de Bétera. Havia faltat ma tia Amparín i el meu cosí havia anat a preparar la caseta d’acollida, on reposava el pare feia deu anys: ell volia veure-ho, això, un ritual, que els matrimonis, un colp morts, descansen junts, i per això s’ha de preparar adequadament. Aleshores, Paco, l’enterrador, li diu que ja ho farà ell, obrir la caixa i posar-lo en un sac, que s’aparten si volen, però el meu cosí diu que vol veure son pare, i m’ho conta tranquil, tan seré, que l’admire amb aquella veu greu pausada. Després ja apareixen tot de comentaris més socràtics: òstia, n’hi ha que es mouen, calla!, sí, després d’anys n’hi ha que es mouen, i algú explica com la mare d’un amic es movia després d’anys, com si estigués viva: això ho fan els medicaments, què portava algun tractament de químio?, cortisones?, van apareixen més exemples i jo, què voleu, em sembla que no em sentava bé, la conversa, avui encara em fa mal de panxa, n’hi havia que explicava casos amb tan de detall; amb noms propis, que els cucs pegaven a fugir, de tan carregat de medicaments com l’haviin enterrat, fotre, jo notava això i allò, allà baix, a l’estòmac, però no em veia amb cor de defugir el rogle, collons, hi havia tan de detall escatològic, monyos, mans, ecs, sort que de sobte va aparèixer un tema tan recurrent: la taronja. Salvat! Salvat per la campana, i per la taronja: almenys, enguany, encara m’haurà fet paper. Sí, m’avisen que aquest matí collien sis fanecades de clemenules a euro l’arrova, vaja, deu cèntims el quilo. Un desastre, un autèntic desastre, el camp, però en aquell moment, m’havia salvat la vida, la taronja i la seua crisi, la malaputa!

La taronja en crisi és el títol de l’acte que farem a l’Ateneu divendres, 27 de gener. Ens abocarem a les dificultats que passa el sector de la taronja; en parlarem de les causes, dels responsables, si és que n’hi ha, i de les possibles alternatives. La realitat complexa i difícil dels llauradors. L’acte començarà a les 19.30:

M’ha arribat a través de correu, la passe per fer-la córrer

22 de gener de 2012 20:32 Proposta d’acció:

Raonament. Com que estem farts que ens facen pagar les disbauxes, robatoris i males gestions d’altres i veient que ara sembla que la banca ja no té cap responsabilitat al respecte i la culpa de tot està en un estat del benestar que no ens mereixem (o no ens podem permetre), ací teniu una proposta . Es fonamenta en el nostre poder (la quantitat de gent que som) i en  atacar directament un dels responsables de la crisi i les retallades: els bancs. A veure què els sembla tenir menys diners.

Mesura. Consistiria a retirar 1000 euros del nostre compte el dia 1 de febrer. No es tracta de perdre mil euros. Simplement: en lloc de traure diners del caixer diverses vegades al mes, ho traurem tot de colp. En lloc de pagar amb targeta, pagarem en metà?lic. En definitiva: en lloc de prestar-li al banc aquests 1000 euros (perquè amb ells facen les maleses que acostumen), els gestionarem des de casa.

Uns números (o el conte de la lletera). Al País Valencià hi ha 53.000 docents (quants n’hi ha al país sencer?). Només que la meitat se sumen a la iniciativa, tenim 26 milions d’euros. Millor dit: els bancs deixen de tenir 26 milions d’euros per fer maldats. Si més no, això sí ho aconseguiríem.

Què obtenim? -acció senzilla, -legal, -contundent i cridanera, -guanyar-nos la simpatia de la societat per ser una mesura que afecta els causants en lloc de molestar només els usuaris. Per tant no ampliem la mala imatge, injusta, que té la societat de nosaltres -assenyalem directament amb la nostra acció uns dels grans culpables de la crisi -la banca- (a banda dels gestors públics ineficients i que se n’han aprofitat) que, a més, continua amb beneficis i està al darrere d’aquesta destrucció del sistema públic, tot buscant encara més guanys.
Imagineu la mateixa mesura… – si la seguim més de la meitat dels docents, – si s’hi afegira el personal sanitari, bombers, personal de les administracions, de jutjats, etc., – si s’hi afegira més població que no siguen treballadors/es públics però estiguen farts/es dels bancs, de les seues gestions i dels seus guanys vergonyosos, – si ho continuàrem fent cada mes, cada mes, cada mes…

Si ho considereu oportú: passeu la veu. Com més serem, més riurem.

Els polítics del pp fa anys que van ordir una conxorxa contra els valencians. Conscientment. Per al partit popular valencià, governar-nos era el mateix que guanyar diners a cabassos, per als seus sacs particulars, naturalment; el que era el mateix, buidar les reserves dels valencians, en caixes o bancs, deixar-los a la ruïna. L’objectiu es completava liquidant qualsevol identitat, cultural, econòmica, social… I prou que ho han aconseguit, amb males arts, sí, però el resutat ens ha deixat en el cul dels pobles d’Europa. Alguns mitjans internacionals situen València i els valencians davant la pitjor valoració en tots els sentits. Malgrat els valencians. Que ens ho hem guanyat a pols, jo ho dubte. Dubte que la voluntat de la majoria de valencians siga autodestruir-nos. Som meninfotistes, i desqueferats, fallers que construim grans projectes i els calem foc en un bufit. Però d’ací a desitjar-nos el pitjor n’hi ha camí i, sobretot, algú que ens ha guiat o malguiat a perdre.

Els valencians patim doncs una doble crisi que ens ha atrapat cagant: la crisi internacional i la pròpia crisi autodestructiva orquestrada pel pp: un robatori calculat, que no ve de quatre dies, i va anys que ha anat plomant-nos fins a la carn viva. No és la primera vegada que ens manifestem contra algunes accions polítiques que ja apuntaven en aquest desastre. Anit, l’escola va plantar-se al carrer per necessitats bàsiques: aigua, llum, gas, paper higiènic, el mínim per obrir la porta i poder funcionar. Això ens feu aplegar-nos una gernació que ni els propis organitzadors no esperaven. Més de dues-centes mil persones (dues hores plantats a Sant Agustí sense poder ni moure’ns). Un crit i una protesta que en un país democràtic, civilitzat, posaria la pell de gallina els governants, els trauria la vergonya, els faria dimitir en un colp en sec. Però això fóra un país amb els ets i uts de la responsabilitat i les obligacions.
El govern valencià no dimitirà. Com ho ho ha fet en altres ocasions, per qüestions ben grosses (accions feixistes contra mitjans de comunicació, contra persones, contra institucins resposnables, per corrupció…): els anys que practiquen les males arts els ha convertit la pell en una cona impermeable, els anys de corrupció i robatori els ha portat a pleitejar contra la democràcia mateix: ells són amos d’un club, triats legalment, és ver, però a partir de subterfugis i negociots que els permeten de guanyar eleccions amb trampa: que els permeten de no passar comptes si no volen, que els permeten d’amagar la hisenda, els contractes, la transparència, a conveniència, la pròpia i particular, contra els valencians mateix.

Amb aquests intèrprets d’una democràcia descafeinada (recordem que van ser protagonistes de la dictadura feixista qui van posar les regles de joc de com havia de ser la democràcia espanyola per sempre, amb consentiment d’uns quants titelles que es pensaven pares i patriotes amb drets exclussius), no ha sigut difícil orquestrar el que ha passat a València. És veritat que calia gent pocavergonya, homes i dones sense principis ni valors, egoïstes i egòlatres sense mesura, però és que són així, els polítics valencians dels últims vint anys, que ens han governat. I la jugada els ha eixit perfecta per als seus interessos, dissortadament.
Per això, amb accions democràtiques exclusivament, no aconseguirem de capgirar què ens passa, als valencians. No ens faran cas, com ha passat altres vegades. Perquè la democràcia que ells tenen atenallada els permet de no fer cas, de burlar-se’n, d’insultar-nos, si cal, en favor del seu únic interés i rèdit.
– Que què caldria fer, doncs?
– Quina cosa, caldria fer?

Qui ens goverrna, encara, caguenmi! A les acaballes del judici contra l’expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, o contra Matas, o contra Urdangarín, o contra aquesta patuleia  de senyorets, retorots, i persones de tan poca qualitat, tant se val, podem construir amb detall quina classe d’homes ens ha governat durant anys.
Pel que diuen, per com es mouen i gesticulen, pel que escoltem en les seues converses privades… Però, home, com es pot parlar d’aqueixa manera, quina talla mostren, no solament intel·lectual, sinó personal poden tenir aquests dissortats! On han estudiat i què han aprés! Que no són adolescents, senyors Camps, Costa, i companyia, no són uns xiquets que puguen comportar-se com uns cràpules, com uns idiotes, tan carregats d’estupidesa verbal! NO són en un bar de carretera, o en un mercat de ximples… Aquests ens han governant i encara formen part de la política present dels valencians. I encara hi ha aquell ogre de Rita, Blasco, Rus, Fabra… Quins verbs! Pura intel·ligència verbal, d’oratòria grega, autèntics platonians i esperits socràtics! Mare meua quin percal
És veritat, ens han robat, a manta que ho han fet, com han volgut, per fill de putes ells en són responsables, nosaltres no; però aquestes maneres, aquesta cultura que ens mostren i ens demostren, les formalitats, quina vergonya!

-És veritat allò que deia aquell lider americà, Malcom X, que qualsevol xitxarel·lo pot arribar a ser president d’un país, i això és el que ens ha passat als valencians.
Camps, com pot arribar a ser tan inútil, un president? Tan buit? Tan no-res? I aquest era el cap… com seran i són, no ho oblidem, la resta.

sobre la imatge, rita sembla que diga: Furgan…, així de gros serà el sac de diners que guanyaràs amb noos(altres)!

Els mamons del pp són una pesta, ara mateix. Però no són uns pobrets, ni uns esgerrats. Són malparits, si voleu, però no són cap morts de fam. Ara, l’imperi s’ensorra, més de pressa que no ens pensàvem. Les informacions que van apareguen dels múltiples casos en els quals són imputats i jutjats, pel robatori de tots els diners, absolutament tots els diners dels valencians, accelera la caiguda d’una conxorxa ordida contra els valencians durant molts anys; fins i tot la presó de Picassent pot quedar-se petita, davant les acusacions entre ells mateix, per tantes torpeses. Ja comencen a acusar-se entre ells, d’escàndol i robatori col·lectiu, calculat: fins i tot de mantenir silencis i complicitats, pot fer caure alcaldesses, que es pensen més enllà del bé i del mal, si arriben a ser pocavergonyes.

Ara tot els molesta, els torba i els destorba, no tindre un gallet, sobretot, però també la fórmula 1, els regals, les imputacions, els enregistraments, Canal 9, els impagaments, tota la merda que ells han provocat ara els representa una forca al cul… Fins i tot aquell moniato d’estàtua d’un mig-artista faller de Castelló és ara mateix una burla general fora i dins de Castelló: una burla al gust i a l’estètica també, i un insult a l’art del segle XX. De retop, que aquell franquista d’en Fabra vulga veure’s en aquell cagarró de vint metres és els deler de dictadors o emperadors de repúbliques bananeres. És això en el que ens han convertit, precissament: un bunyol empobrit, valència, un nyap ridícul com aquell bonyigo esperpèntic d’en floreta.

Ací també tenen la culpa els jutges, que fa anys perdonen a Carlos Fabra tot d’il·legalitats. Més de sis o set jutges no van voler saber res, del cas, que haguera evitat almenys alguns mobles i la ruïna absoluta amb aquest disbarat capriciós d’un aeroport que seveix, exclusivament, perquè es follen, els conills, les conilles de castelló.

Això de València donarà per llibres i pel·lícules. I si n’hi ha diners o negoci, els del pp que queden vius vindran a robar-los.
Els últims vint anys dels valencians són la història completa d’un robatori anunciat, declarat, i permés. De fet, Zaplana i els seus ho van anunciar amb temps, a través d’un atabó de telèfon: venim a forrar-nos. I un jutge que els tenia a mà va dir que això era broma, que no es podien tenir en compte segons quins acudits, a quin sant aquests homes, que semblaven honrats, feixistots però homes amb família, arribarien a obrir la nostra particular caixa de pandora. A quin sant, ho podia imaginar aquell jutge, com es deia?, que la seua decisió tan justa, de perdonar sempre als febles, als indefensos, als dèbils del món, acabaria arruinant la majoria dels valencians, excepte els feixistots i els homenics del pp, naturalment. No, el jutge no ho podia saber, que el robatori faria història, que fins i tot vindrien d’espana, de les illes, o de la casa reial a robar-nos: el rei, la infanta, els parlamentaris, els diputats, els alcaldes, els presidents, els regidors, fotre, un estol d’estornells i de blanques, per cert, com és que hi ha tantes blanques, al país, no vos ho heu demanat?, són els fantasmes i els esprits de cadascun dels robatoris, dels milions pispats.

La dita genuïna deia a robar a la Calderona, però aquell jutge va ser benevolent: ca, si són homes del partit, de dretes, espanols acèrrims, cerrils, diria, com poden fer res de mal! Aquest jutje sí que es va menjar el fetge dels penjats, de tants milions de valencians com ens hem quedat amb el cul a l’aire, el fill de puta: com es deia?

Després del Zaplana i l’altre, van venir els beatos, els paralímpics de la intel·ligència, els aprofitats, les vellardes, els ricots que en volien més, la notícia es va escampar enllà, que a València es robava tan fàcilment, tan àgilment, que fins i tot la justícia ho pemetia, el jutge malparit, recordeu? Com una decisió pot canviar el signe de les coses, fins i tot va venir el malparit del papa a traure’n tallada, i la infanta i el furtarín que diu josep guia, i el reiot, que ja feia anys que robava a valència i a mallorca, aquest legalment autoritzat per jutges, polítics i més mitjans: valència era terra de lladres, que fins i tot ho vam retransmetre per televisió i ràdio: una altra tapadora, uan empresa preparada per furtar a manta, a cabassos, entraven en camions a valència i s’ho emportaven, el bigots, però el blasco també, i els cotino, i els serafín, i la rita, fins i tot agafaven subvencions d’onegés, o subvencions europees, i quan no en quedaven, obrien els bancs, perquè ells mateix eren directors o executius, i au, quants en voleu, agafeu-ne més, no feu curt, els estornells cridaven uns altres estornells, voltors, mafiosos, i aquell jutge, home sí, el jutge que va començar a autoritzar que robar i forrar-se no eren el mateix, que la llibertat d’aquests homes era per damunt dels enregistraments telefònics, i quan van acabar-se els bancs, les caixes, la hisenda pública valenciana, van tirar mà de les nòmines dels metges, dels infermers, dels mestres, dels farmacèutics, dels professors d’universitat, vingueu a robar, cridaven, a valència no passa res, som els amos, som divins, som la maedéu de la rita tapà, agafeu-ne, agafeu-ne més, encara queden les nòmines dels funcionaris, dels llibreters, dles editors, de les escoletes infantils, de les cooperatives, de les ajudes al camp, de la indústria, quan en quedava, encara hi ha els fons de la seguretat social, i el cupon regalo, i la casa del xavo, i la finca roja, i la finca de ferro, sí, valència era inacable, insaciable, sempre n’hi havia, sempre, per convidar amigots a sopar… Com es deia el jutge? Perquè no hi ha endevinalla, ni moralina; la realitat és pitjor que qualsevol mala ficció, la realitat valenciana fa mal, a l’esperit i a l’ànima. I ves que l’església, responsable també del lladrocini, no solament ha mirat a una altra banda, ha ficat també la mà, n’ha cobrat en espècies, ens diners, en sumes importants del mateix pecat.

Caldrà començar a pensar com ens cobrarem l’ànima dels lladres, ara que el vampirisme es mou entre la literatura i el cinema, com els farem pagar l’infern on ens han portat. Perquè per voluntat no tornaran res, ni se’n penediran, ni admetran cap falta, al contrari, declararan que han dedicat la seua vida al bé públic, altruïstes i graciosos.
-No ens hauria de tremolar el pols en carregar les escopetes. No hi ha cap exemple, cap a Europa, d’un saqueig ordit i preparat d’aital manera i contundència; un país sencer birlat, sota l’atenta mirada i decisió personal d’un jutge, un de sol.

-Ah, i un dels amigots principal dels lladregots és president d’un estat europeu veí, que es pensa el llanero de la lliberat i els principis… Fotre, sort que un percentatge mínim són abusadors sexuals, que encara ens follarien pels set forats del cos.

Anit vaig veure el documental ‘La doctrina del Xoc‘ o Shock, trobe que realment paga la pena. A l’escola, a l’institut… Fins i tot al cinema a la fresca de qualsevol ateneu. Basat en el llibre de Naomi Klein, explica la implantació de les doctrines ultraliberals en economia, de la qual un dels exponents més rabiós és un feixistot americà, economista, Milton Friedman, partidari de la desregulació absoluta, i de les dictadures sagnants de Xile i d’Argentina, per exemple.
De tot plegat, al documental ixen imatges d’aquells dies amb policies aterroritzant la gent. Són imatges d’una època, que també és aquesta època: aquells soldats que es pixen damunt els morts, que encara tenen aquells presos d’aquella manera ací enllà, i et dius, aquests policies, i aquests militarots, no ens defensen. A nosaltres, de segur que no. Són els policies que colpegen al Cabanyal, en un desallotjament d’una plaça, entrenats a l’us i abús de la força contra la mateixa gent de sempre. No, tant se val el nom dels policies, quin cos representen, què diuen que defensen. Quan amollen la ràbia, o l’ofici, per disparar, per pegar, per colpejar, per atemorir, tant se val el nom. Sabem que no és per la nostra seguretat, ni per evitar-nos un risc. A nosaltres no ens defensen. De cap manera. Així que és com si, cada vegada que vivim aqueixa situació, tornàrem a aquella època que feien por, por de veritat. De les dictadures i de les falses democràcies.
Així que ara, quan uns quants mossos han tret la bandera i han atacat la llengua, ja ens esperàvem més o menys què podria passar, que el cos policial pega per aquest cantó. Que no els faran fora, ni els acomiadaran, que és el que caldria fer, de colp i sense tremolar. Al carrer. Perquè estem farts de patir, de saber que no ens defensaran, que no són per protegir-nos, ni a nosaltres ni als nostres valors. Al carrer, a trobar feina. Que n’hi ha que es voldran creure la llengua, els valors, els drets. Ja va bé de pensar que ells tenen la força, que en poden abusar. Al segle XXI, encara es pixen damunt els morts, ací a Barcelona, a València, a Amèrica… Són els cossos als quals se’ls permet de fer-ho.

Sí, ara n’eixiran que tots no són iguals. És veritat, ja passa, amb tots els corporativismes: amb els mestres, amb els funcionaris, amb els pilots d’avió, ja passa que n’hi ha de dolents i de més dolents. I de bons, també n’hi ha. Tots no som iguals. Però sempre acabem rebent els mateixos: encara sort, que fa temps que vam baixar dels arbres. Que són més civilitzats. Però solament que ho sembla, que ho són. Ho són de veritat?
– No ho sé, quantes vegades ens han colpejat? Quantes? I quantes vegades han colpejat homes com Fraga, o aquell altre d’ulleres de pasta grosses, Martín Villa…
Al remat, què colpegen, per què colpegen, per què es pixen…

Al llaurador li ix a compte, el canvi, perquè encara compta amb pessetes, malgrat que els euros campen més de deu anys, que ells compten en pessetes. Home, el mercat els ho posa ben fàcil. Una clemenules, una pesseta. Redó. Compte redó. Un conte, realment, el preu que rep per tanta feinada i tanta despesa.
Ara mateix, el camp valencià de les taronges va d’aqueixa manera:
– Gener serà el darrer mes que comercialitzarem clemenules. De fet ja van de cap a caiguda. No en volen ni en pintura. El preu que s’ha pagat? Un euro l’arrova. Un desastre comercial. Mon tio Taronger (és el cognom d’un home que en sap barbaritats del camp, que se l’estima i s’hi ha dedicat tota la vida, la vida sencera, i els ànims, i l’esperit, tota lànima dedicada al camp), doncs mon tio ja ho deia feia anys: arranqueu les clemenules, gireu els arbres d’una altra varietat. Com ho sabia? Com endevinava fa anys el desastre que ens passaria. No ho sé. Ell ho sap i no s’amaga.
Al meu cosí ja li han collit les nàvels, perquè no s’esperava a tenir un desastre també amb les grosses, després del que ha passat amb les clementines. Li les han pagades, segons que em conta mon pare, a 250 pessetes l’arrova: pessetes, eh!, pessetes!, em repeteix mon pare perquè em faça la idea i els comptes d’un altre desastre anunciat: amb això no traiem ni per a pagar l’aigua ni les polvoritzades. Però s’assegura de traure uns mínims, un any que pinta ben malament per al camp. Ahir, l’Emili em deia que serà dels pitjors anys que coneix. Potser que tinga raó. No les volen ni donades, algunes varietats. Emili és dels llauradors djoves, dels joves que ha preferit de dedicar-se al camp. Jo en porte a l’escola i els xiquets diuen que són boníssimes, millor que els plàtans, les peres, les pomes, però no les volen ni donades, els comerços, i els xiquets se les mengen a grapats. Em sembla que la campanya que fem a l’escola, que en mengen les que vulguen, és també en favor de la taronja, d’una dieta correcta.
La Unió i i l’AVA, sindicats d’esquerres i de dretes del pp, han fet una moguda queixant-se del que passa: la moguda consistia a plantar-se davant els supers Aldi i Lidel, i tirar en terra uns quants basquets de taronges, perquè es notés la queixa valenciana contra els supers que regalen taronges en canvi de reclam per a més productes. Els sindicats no han decidit, per pressions, de queixar-se davant el govern valencià, que tolera les males pràctiques, ni davant els grans comerços que compren taronja de fora per etiquetar-la com a valenciana. Així rebenten els preus i la nostra es queda als arbres, perquè no podem competir ni amb jornals, ni amb costos. I les cooperatives sembla que tampoc no poden competir amb el capital d’alguns comerços, que són els que, al remat, marquen preus i criteris de venda.

Com hem legalitzat les males arts i la corrupció des de dalt de tot (monarquia, governs, ajuntaments, diputacions…), qualsevol diu res.
Resultat, cada terme municipal va perdent fanecades de conreu en cavi d’erms, de camps abandonats, d’un paisatge desgraciat, contra els valencians i la seua fama gunayada a pols: visca la fórmula 1, camps!
-Per cert, què fa realment una consellera d’agricultura? A què dedica el seu temps? I el seu equip? I la gent que hi treballa de funcionària en el seu departament? Quan va al mercat, a quin preu compra la taronja? O potser també li la regalen els corruptes de Fontestat i la resta de gringos?

Mestres i alumnes, i afegiria famílies, més units que mai, és el nou article d’Un bloc educat, que ens augura un conflicte de colp i de nou entre mestres d’escola. Els governs valencià i espanol s’acarnissen amb retallades de recursos, d’humans i de materials, perquè l’escola pague els plats trencats d’un desficaci que no hem produït, ben al contrari, que provem de salvar fa anys a través de l’educació i el coneixement. Com els finlandesos, ho recordeu? fa anys que els mitjans i els polítics malparlen de l’escola, però l’escola sempre és qui rep, l’ase dels colps, i ara apunten que rebrà fort i dur. Molt bé, ja ho tenim, fort i dur i el burro en l’herba.

Així que l’escola es revoltarà, mínimament: tres manifestacions, dos crits, poqueta cosa, al remat, perquè els mestres no peguen en caçadors ni tenen corbelles ni forques, que és el que caldria, fer rodar tres caps principals per saber que, quan es roba, s’insulta i es fa didàctica de la corrupció i el lladrocini, tallar-los mans i cua no fóra tan barrafustat.

Un bloc educat ens parla d’un experiment sensacional que es va fer a Ohio, Amèrica, sobre com arriben a entrar en conflicte dos grups: el mestre Francesc Raga demana perspectiva i avisa què passarà, en la nova etapa conflictiva de l’escola, amb l’amenaça de les retallades. Demana també intel·ligència i ens convida a tenir perspectiva i seny, per no enfrontar-nos entre els mestres.
Doncs bé, ahir mateix, va aparèixer a València el primer d’aquests conflictes, que no serà poca cosa. I segons expliquen els nostres participants de la reunió, els ulls com a plats d’alguns mestres, són una prova de com de fàcil és caure en la trampa: en una reunió de mestres organitzada per GUAIX, que a l’Horta Sud organitza les Trobades i totes les activitast del curs relacionades amb escolavalenciana, Ohio i la Cova dels Lladres tornaven a la càrrega. En aqueixa reunió, uns quants mestres van manifestar que es negaven a col·laborar en res d’escolavalenciana, si això significava treball, perquè després de les amenaces de l’administració, solament faltava carregar-nos de feina. Els claustres avisaven que no mourien ni un pèl que no fóra cosa estricta i governada. Ep! Ho heu llegit bé. Mestres que es neguen a col·laborar altruïstament (això és escolavalenciana, altruïsme i voluntariat per la llengua l’escola i el país, que no és governança), que es neguen per tant a continuar fent escola i país.
Fotre! La Generalitat ens nega el pa i la sal, als mestres, i els mestres focalitzem la revenja contra escolavalenciana. Ui, Vicent Font encara ara ha d’estar fent-se creus, un home tot entusiasme, treball i il·lusió, per una resposta tan atinada als interessos del pp, que ni estudiada ni feta a posta (!).

Ho deixe ací, però sembla que tindrem un hivern mogut, de nevarsejar sobre l’enteniment d’uns quants homes, polítics i mestres. L’experiment de la Cova dels Lladres, a Amèrica, ja el podem anar estudiant amb detall, i demanar ajut a aquell parell de psicòlegs, Cave i Park, perquè ens il·luminen la didàctica. Dels grups de mestres contra mestres, no sé qui serà al bàndol de les serpents de cascavell, i qui serà a les àguiles. Bo i sabent com som els valencians, per errar trets, potser que haurem de passar-nos a la banda de colombaires.

Els polítics del pp, que governen València fa mes de quinze anys, són uns irresponsables. I mesquins, també. Durant anys han jugat a ser rics, els europeus de major luxe, amb diners que no eren seus, ni dels valencians tampoc. Molts d’aquests diners eren subvencions europees, o eren privats, o eren de les caixes valencianes. Durant anys, Camps, Rita, Blasco i una còrrua d’homes i dones que es llepaven les idees i els bigots, ens venien que érem a la cresta de l’ona mundial, no solament europea, ens deien que calia organitzar tot d’esdeveniments per escampar al món com érem de ben parits, de ricots, una part de la societat valenciana. Perquè l’altra part d’aqueixa societat valenciana, la majoria, no vivia com ells deien; de primer, perquè no podien, i de segon i més important, perquè no els agradava. Una part molt important dels valencians no són com ells deien, i no volíem convertir-nos ni transvestir-nos.
Aqueixa irresponsabilitat dels governants populars (Camps, Rita, Fabra, Blasco…) robava l’horta valenciana en canvi de fum, robava la costa en canvi de construccions abusives, robava terrenys rurals en canvi de PAIs per a amics i familiars. Tot li valia i s’adobava a la seua connivència, lleis, pagaments, mitjans de comunicació… Érem la millor terra del món, l’oportunitat mai no vista, l’únic territori occidental que lligava els gossos amb llonganisses, que donava duros a quatre pessetes… La cobdícia política i l’abús va arribar a convertir la mentida en religió i cada dia, RTVV (en fallida, sí, però no exempta de tapadora de corrupcions i negocis brutots) anunciava com de ben parits eren els valencians, adulava els polítics irresponsables, fomentava el secretisme i feia passar la mentida per informació: per ells, també els valencians eren millor que els alemanys, millor que els suïssos, millor que els moneguesos: érem l’òstia, els valencians, malgrat que milers i milers d’aquests valencians no sabien qui ho pagava tot… Els luxes, els esdeveniments. Com es pagava, i qui se’n beneficiava, sí, però en canvi de quina cosa i com, no ens ho explicàvem. Mai no ensenyaven els contractes. Encara ara es neguen a ensenyar què devem, a qui devem, fins a quant haurem de pagar.

Véiem el camp i ens déiem: d’ací no ixen els números. Véiem la indústria i ens déiem, d’ací no ixen els números. Véiem els serveis i ens déiem, d’ací tampoc no ixen els números… De fet, els demanàvem els números, els contractes, els compromisos, i mai no acceptàven d’ensenyar res. Home, ens queixàvem, allò que gestioenu són diners públics. Doncs no ho volem ensenyar! Perquè som el govern valencià i fem el que ens dóna la gana. La transparència no existia ni existeix en la seua manera de fer política. Perquè la responsabilitat no la coneixen. No en volen saber res, d’ètica professional, perquè la seua política exclusiva és d’una ètica fosca del segle passat: l’osbcurantisme en benefici propi.
Calia afegir, a més, en aquesta didàctica particular de la política, la torpesa, la corrupció, i qui més puga que més robe. En pocs anys, aquell sistema que va iniciar Zaplana i va aprofundir i professionalitzar Camps, va vestir-se de les males arts de les majories absolutes i absolutistes: les mentides dels mitjans, la desviació de fons per a les campanyes, el secretisme, els pagaments encoberts, la permessivitat dels robatoris generalitzats; va contaminar no solament els polítics del partit, sinó una societat sencera que també volia viure d’aquella manera, fer-nos rics del no-res, ser ciutadans de Montecar-lo ací mateix, a Godella, a Xàtiva, a València o a Torrent. Qui no vol ser el melic del món, si t’ho regalen? Ara ja abnem descobrint allò que amagava la seua campanya política, qui ho pagava tot, com podrien la jove democràcia que ens créiem.

La malaltia valenciana és tan pregona i tan difícil de curar com el pàncrees: som en fase terminal generalitzada. No ho diem la gent independentista, o d’esquerres, o els barbuts, o els no-ningú, que és el que ens han considerat aquests irreponsables de la política i de la ciutadania. Ho diu mig món, que com a València enlloc de lladrocini, fins i tot els seus ho diuen: el Mundo, Moddys, alguns empresaris honestos, i milers de votants del pp, que s’han negat a comprar fins i tot les accions del partit, els bons de la generalitat, perquè ningú, ni els seus, no creuen en allò que han creat: un país ridícul, sobre fonaments de fang i de valors ridículs. El fem d’Europa, som els valencians, en això ens han convertit els pocavergonya de Camps, Rita, Rus, Gerardo, Rambla, o Fabra…
La millor terreta del món, que vostés publicitaven, no pot pagar els mínims, ni els metges, ni els infermers, ni els mestres, ni els altres funcionaris, ni la neteja ni l’aigua de les escoles, ni la llum… Ni les medecines, ni els llibres. Vet ací en quina cosa ens han convertit, vostés, grans mestres de la política de la irresponsabilitat.
I encara no hem destapat el pitjor. I encara ells viuen a cos de marquesos, mentre milers de valencians, centenars de milers, a penes sobreviuen. Ni s’ho expliquen, ni entenen gairebé res, com hem arribat tan avall.
Així que la careta de corder degollat d’en Camps al jutjat és un postís. Per com ha fet i ha permés, aqueix homenic deshonorable mereix la perpètua, ell i la resta de xoriços que tan es bantaven, Rita, Blasco, Rus, Fabra el de la dipu i Rajoy, aquest pitjor, que no s’estava de dir com eren de fantàstics uns pocs valencians que governaven tots els valencians.

-Vols dir que amb la perpètua no exagerem?
-Allò que patirem els valencians per la irresponsabilitat del pp ens durarà més de cent anys, de penitència. Però el despropòsit infringit és irrecuperable.