Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L’escola, el dia 23

0

«Un marge de pedra aplega tantes històries, oficis 

i vides que és un viatge a dins d’un temps vell i nou.»

EL MARGE DE PEDRA: “Sobre aquesta pedra edificaré una casa, un poble, una comarca sencera…”

Els marges són construccions rurals molt escampats a tot el territori valencià. N’hi ha que guia un camí, n’hi ha que abancala un camp, una muntanya, n’hi ha que suporta la força de la terra com n’hi ha que separa una propietat d’una altra. Ací, al mas on hem passat dos dies, n’hi ha marges de pedra de molta impressió: tan ben fets, tan polits, tan conservadors d’un ofici desaparegut, que de mirar-los tomben un home gran de tos. Això és una mostra de la capacitat artesanal dels valencians. Un dels marges que vam trobar seguia el camí cap a Bocairent, a una banda hi havia oliveres, a l’altra nosaltres que caminàvem cap a les covetes dels moros. I a la banda de dalt, abancalat, un altre camp d’oliveres on feinejava un tractor. “Encaixen unes pedres amb les altres, tallades, mesurades, silencioses, serenes, com un signe de distinció rural i humana.”

Milers de pedres arreglades les unes damunt de les altres, que ens guien la mirada fins a l’horitzó. El paisatge humanitzat valencià és ple de marges, escampats, ordenats, com un temps present i passat que ens demana més atenció, més paciència, més saviesa… Som un país de marges i encara no els hem descobert tots, a quin sant! Ni la meitat tampoc. Com l’educació, descobrir-los tots serà una feinada per sempre, per a tota la vida. Aprendre d’aqueix marge de saviesa, amb els pares i els mestres. Ara, quan en troebm un, un que ens semble singular, tocarem la pedra, posarem ambdues mans sobre les pedres, sobre el batec de picapedrers, o sobre tanta gent com hauria transitat la vida… Llegirem uns versos, versos de dol, de felicitat, de festa o de treball. I haurem deixat una prova, un signe, d’un patrimoni que és nostre, per anys i anys. 

Ja has escardat bé les cols?

0

“Hi ha coses que no cal dir-les.”

En aquest llibre he trobat algunes expressions que m’han fet tan de goig, que són de tanta emoció per la terra, que em veia xarrant amb mon pare, els últims dies, les últimes setmanes. I no sabeu fins a quin punt me’n van faltar, d’aquestes últimes setmanes que la conversa fluïa i era sàvia, la de mon pare, pel camp, pels silencis, per la mirada. M’hi trobe plenament, en aquesta frase, “ja has escardat les cols?”, com el dia que mon pare em va dir que ja ho sabia, què havia fet jo amb els ametllers, que ja li havien dit al bar la feta. Mon pare havia deixat de fumar feia molts anys, de l’un dia per l’altre ho va deixar i no en va parlar més, de cigarrets ni de tabac, però aquest cigarret del pare d’en Joan, el protagonista de “Lluny de qualsevol altre lloc“, mon pare també se l’hagués fet amb mi, o amb els meus germans: ‘mentre se’l va fumar no va dir ni una paraula…”

—com es que no em va fer vindre més al mas? Com és que…

—t’havies de preocupar de l’estudi…

Li respon el pare, potser com han respost tans milers de pares valencians als fills, perquè preferien l’estudi dels seus fills a tenir-los a la vora, a prop, lluny de qualsevol altre lloc que fos el mas, el camp, la terra que els ha fet patir més del que podia suportar un home. En aquest patir hi havia també la criminalitat de l’estat sobre el camp, la repressió, l’escassessa de recursos, l’interés nul de l’administració pel camp valencià, al nord i al sud, si no era que els sinyorets, els falangistes, els grans propietaris, en veure negociot, s’hi ficaven.

—este món dels masos ja no existeix.

Però qui l’ajudà a fer-lo desparèixer?, qui la va convertir en un infern, aquella vida? Qui la va omplir de tristesa, a consciència?

I qui diu el mas, la vida als pobles, la vida rural, diu l’escola, la ciutat, la vida dels joves sense futur, quan tornen de l’estudi… O repartiu pizzes o la desocupació!

Qui ens explicarà la diferència, ara que aquell món és mort, entre el cant d’un gafarró i el cant d’un verderol? Qui en farà lligam, o de pont, entre els joves i els vells?, qui cosirà el difícil contacte entre generacions no consecutives?

 

La setmana passada vaig ser amb els alumnes al terme de Bocairent, en un mas que fa de granja-escola. Feia trenta anys que havia passat uns dies en aquelles mateixes instal·lacions, amb uns altre xiquets que, possiblement, ara ja són paress. Hi havia uns marges de pedra que parlaven de la gran capacitat dels valencians per domesticar el paisatge, per guiar-lo; un marge és una fita, un límit, una força que aguanta la terra i ens la fa nostra: és el pas del temps de diverses generacions, un paisatge humanitzat d’una bellesa que contrasta de colp amb les no-ciutats, amb la runa i les deixalles que s’amunteguen en abocadors il·legals escampats, de bell nou, a Bétera mateix.

Lluny…, aquesta segona novel·la de Fèlix Edo, em fa reviure el meu món de xiquet que jugava al carrer, el temps de mon pare feinejant, de ma mare portant-me al metge o fregant a genollons el terra que ara en diuen hidràulic,  l’esperança que haguéssem pogut bastir, si la llibertat no hagués sigut matada a Paterna, a Benassal, a Castelló o a València.

 

“Un dia qualsevol, sense avisar, vindrà una onada de fred. Les coses agafaran una aparença diferent, més nítida. El cel serà més pur i esbatanat, s’enorgullirà de la pàl·lida i blavosa infinitud. El sol tindrà una lluïssor rígida, atorgarà a les coses un perfil de cal·ligrafia més precisa, dibuixada a la punta seca, i semblarà que l’aire serà com rentat.”

 

Lluny de qualsevol altre lloc, Fèlix Edo. Onada Edicions, 2021

Ateneu de Bétera, 22 d’octubre de 2021, 19.30h

 

Rafa Xambó, l’estrena que volia fer

0

La dansa d’un temps nou és un treball heterogeni i consistent bastit contra les adversitats.”  Núria Cadenes

D’una entrevista feta a Vilaweb, en pouem unes quantes perles:

UNA. Sobre el músic: “jo tinc moltes curiositats intel·lectuals, moltíssimes, i això de vegades s’ha concretat per la via acadèmica, investigadora, i, altres vegades, per la via artística.[…] Tinc un sentiment d’indignació que crec que em perjudica.

DUES. la Transício: a l’eixida del franquisme,  ens van girar absolutament l’esquena, ningú no volia saber ja res dels cantautors.

TRES. Retorn. Jo hi torne el 2002 i el 2005… Immediatament muntem el Col·lectiu Ovidi Montllor i ve tot el rebombori.

QUATRE. Sóc tocacollons: sé que incomode moltíssim. Als nostres.

CINC. no sóc un músic industrial: m’agrada que em paguen pel meu treball, òbviament, però, al mateix temps, com a professor universitari, no tinc la urgència de publicar un disc cada any.

SIS. Som humans: no pots estar quinze hores calfant-te el cap, que si les audiències, que si la publicitat, que si aquests equipaments que s’han de comprar, que si els processos de selecció, i arribar a casa, agarrar la guitarra i fer una cançoneta.

SET. La felicitat també pot ser una forma de resistència, de lluita. Res no em bloqueja.

VUIT. “Enguany ha fet vuitanta anys que afusellaren el rector Peset Aleixandre.” Era un home brillant, intel·ligent, magnífic. Ací tenim una esperança plantada en el passat, un model de comportament. Tu t’imagines Fuster, Alfaro, Estellés, els anys cinquanta, quan era tot un horror i no es veia cap eixida per enlloc: farem un llibret, potser els de l’exili tenen uns dinerets… Ja em diràs!

NOU. Ells obrien esperances. Nosaltres l’única cosa que podem fer és mantenir-les. Nosaltres tenim l’obligació d’estar contents i de ser feliços: és un deure moral, també. I de plantar cara tant com faça falta. I això és el que sura darrere del disc.

DEU. Quan manen els nostres és quan més exigents hem de ser. Si abaixem la guàrdia, els que no deixen de pressionar són els bancs, els empresaris, els poderosos. Se’ls ha de dir de quin mal han de morir si no fan les coses que han de fer.

ONZE: quin dia voldràs que pengem el disc en les plataformes digitals? el 25 d’abril. Al País Valencià passen fenòmens magnífics.

DOTZE. “Tu no te’n fas a la idea, però hi ha molta gent que t’estima, que pensa que això que fas és interessant.

TRETZE.  I de colp dic: Maria-Mercè Marçal, hòstia, com pot ser que no hi haja caigut? Probablement li dec un disc sencer.

CATORZE. I que els accents caiguen on toca.

QUINZE. No s’hi val a rendir-se.

SETZE. La primera cançó ja paga el disc. (jo sóc així i no em torçareu, cabrons.)

DÈSSET. […] “Homenatge a Teresa” és una de les cançons més boniques de l’Ovidi.

DÍVUIT. […] i li dic: hi vull una guitarra elèctrica […] i li dic:  ací va un teclat tipus tal o tal altre. […] i li dic: posa-hi les capes de la ceba […]. Quan ja és tot vestidet, hi entre jo i cante.

 

Dissabte, l’Ateneu serà una festa per la música, per la veu, per la resistència, pel combat, per Ovidi i per Fuster, per Marçal i pel metge Peset, per Rafa Xambó, naturalment, i els cinc músics que l’acompanyaran. T’ho perdràs???

ATENEU DE BÉTERA, dissabte 23 d’octubre de 2021, 20.00h

La foto del cartell és de Hans Gutmann, a Marina Ginestà

#ComcertsDeTardor

@AlvarCarpi

@RafaXambo

@PremisOvidi

@ateneubetera

@dipvalencia

 

 

L’escola, el dia 22

0

A una alzina del mas granja-escola Mariola, al terme de Bocairent, demane als xiquets que li facen un text, per això trobe de primer un altre exercici semblant, un text que el poeta Jacint Verdaguer va escriure el 1903 a una altra alzina germana, plantada aleshores al Passeig de Gràcia, uns centenars de quilòmetres al nord. Quan els he llegit el text, els xiquets es mostraven sentits i tan afectats, amb tot d’Oh per exclamacions infantils, que l’una xiqueta diu: —gràcies per inspirar-nos, mestre!, i una altra que li respon: —doncs jo no sóc tan poètica…

Ara llegiu què va escriure Verdaguer, i a partir d’ací, nosaltres també agafarem diverses provatures per a l’alzina.

De la lectura també en traureu un pou de profit, d’ufana vegetació:

 

 

A l’alzina del Passeig de Gràcia
Jacint Verdaguer

«Filla de les muntanyes, qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.

La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.

Mes, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?

No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra amparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien “grans mercès”.

No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig; i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya…

Pobra filla de l’afrau, com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana? Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.

I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?

Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?

Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera? La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.

Quina saba trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.

El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.

A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.

Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.

Tu arribes a la vida ara tot just, i quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?

Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.»

 

—Mestre, què és fer la corretgeta?

 

 

L’escola, el dia 21

0

“Ara vindrà,

amb flors i festes,

la primavera

la llum a encendre.”

Marc Granell, Poemes romancers i altres versos xafarders (Bromera)

La sort de tenir famílies amb deliri pels llibres és que n’hi ha vegades que els xiquets en porten a la classe, els presenten, i els deixen uns dies perquè els companys els puguen llegir. Oh, és una sorpresa que fa gran un dia d’escola. Per exemple, ahir Pau va portar dos llibres que havia comprat a la fira del llibre a València (enguany nosaltres no vindrem perquè ja m’havien dit com de difícil és trobar llibres en valencià, a la fira de València, que sembla que s en’ha apoderat una secta espanyola, per amagar la lectura dels valencians. Potser perquè els valencians llegim poc en valencià, diuen els llibreters, que no poden viure de vendre llibres en valencioà si només el 5% ho fem en valencià, llegir. I aquesta dada és optimista, perquè sembla que la realitat encara és més dura).

Però jo venia a dir que Pau havia deixat dos llibres a la classe: l’un, Aitana i les feres, sobre una xiqueta que es perd al bosc, de Joan Canela i Jordi Colonques, editat per Sembra. He llegir es primers dos capítols, i el text corre fluïd, lleuger, amb una qualitat que hom diria poc habitual… ja en parlarem, doncs. L’altre, és un poemari de Marc Granell editat per Bromera, Poemes romancers i altres versos xafarders, destinat als xiquets que volen llgeir poesia, o que els pares els volen fer llegir poesia, o potser que els mestres volen què… I és una gran idea, sobretot per als xiquets amb dificultats lectores. Els versos, curts, i els textos senzills, ajuden a superar les dificultats, i els xiquets es troben que entenen què lligen, s’hi troben a gust, perquè s’escolten llegir amb correcció i s’animen a continuar: no cal dir que entrenar-se en la poesia ja obri una via lectora de lo alto. I llegir Marc Granell és un regalàs per a l’escola i per als valencians.

Un regal, per als mestres i per a la classe, tenir xiquets que ens porten llibres i ens els deixen compartir… Si som camí de Finlàndia!

L’escola, el dia 19 i el 20

0

Serra de Mariola tota a floretes

tota a floretes sí, tota a floretes no!

“Enfront de nosaltres, la Mariola. Serra de Mariola, tota  a floretes…, diu la cançó, i diu veritat, ponderant la seua ufania vegetal. La Mariola és una serra carregada de plantes medicinals i aromàtiques, i d’arbrat frondós, amb fonts secretes i fredes: la més bonica i assequible, sens dubte de les grans muntanyes valencianes. […]

Si anem amb temps, podríem internar-nos en la valleta d’Agres per un camí lateral, a la nostra dreta, abans de seguir a Muro del Comtat en direcció contrària. Agres, diminut, penja sobre una canal brusca. Muntanya amunt, a la seua esquena, hi ha un santuari silenciós i emblanquinat, i després el pic del Montcabrer —1.390 metres— dreça la seua mola atlètica. Agres està molt alt, i els seus veïns, abans d’inventar-se les fàbriques de gel, traficaven amb la neu de la Mariola: l’acumulaven en neveres durant l’hivern i la baixaven en muls, per a l’estiu, a les ciutats més grans i caloroses de la planura. Avui el poblet viu del seu ric secà: excel·lents olives, sobretot. […]

Notícia de la Mariola. És ampla la Mariola, dividida, tumultuosa. Rodals de pins i d’alzines en decoren els empits, i les mates silvestres verdegen pertot arreu. I fonts, impensades, remoroses fonts, en les clotades, entre les garrotxes. Un nas expert sabrà classificar-ne els perfums: això és espígol, i allò menta, i allò altre sàlvia, o ginebre, o farigola, o àrnica, o romaní, o majorana, o romerola, o ginesta, o donzell, o qui sap què, mil espècies que la gent dels voltants arreplega, tria, asseca i ven als herbolaris. El Montcabrer és el cim més elevat de la Mariola: 1389 metres d’altura. El veièrem de lluny, i, per Agres, des dels seus mateixos peus. Podem escalar-lo, si ens plau. Excepte per la part de la Marina, on la serra d’Aitana, més alta, oposa la seua barrera, des d’aquests indrets s’aconsegueixen horitzons llunyans de mar i de muntanya esvaïda, amb l’intermedi divers de boscos, camps, barrancs, turons, masies, poblats. […]

A uns 10 quilòmetres de carretera (d’Ontinyent), en direcció sud, es troba Bocairent. No ens costa res d’anar a visitar-lo. El poble és petit i posseeix així mateix una important indústria tèxtil. Edificat sobre la roca, els seus carrers estan excavats en el dur pendís de la muntanya, i formen una graderia que culmina en l’església. Als afores, de més a més d’un calvari polit, es poden veure unes coves obertes en un esglaó rocallós —tres files superposades— de probable origen preshistòric, però que la gent anomena les casetes dels moros en una atribució bastant lleugera.

JOAN FUSTER, Viatge pel País Valencià (1960)

L’escola, el dia 18

0

 

“La matemàtica demana de tenir un esperit ambiciós.” Godfrey H. Hardy

El problema de la Orxata. Un bevedor d’orxata entra en un bar d’Alboraia amb un poal i demana quatre litres d’orxata. A l’orxater li queda una gerra de vuit litres, però només té dues lleteres per mesurar la comanda: l’una de 5 i l’altra de 3 litres, respectivament. En un plis-plas, el mestre orxater lliura al bevedor els 4 litres exactes d’orxata… Com s’ho ha fet?

Variació. Entra un segon client, que demana 1l exacte d’orxata. I ara, què més haurà de fer el mestre orxater?

 

Avui hem repartit un altre poema del Mural perquè els xiquets encaminen el nou d’octubre i la lectura dels poetes universals.

POBLE. El poble. La veu del poble. Un poble en marxa.

POBLE, se t’acosta el moment

de rescatar les llibertats,

d’instaurar la pau veritable,

de dictar les lleis i acomplir-les,

d’edificar la teua vida

d’acord amb íntims manaments

i personals conviccions,

allò que tu més desitjaves.

Poble! Se t’acosta el moment.

[…]

de construir vides de llum,

constituir els estaments

de l’alegria general,

d’obrir balcons a l’existència

i finestres a l’esperança,

mentre canta l’aigua a les piques

i hi ha banderes dins el vent.

Poble meu, no el desaprofites!

[…]

aquest moment pel qual has patit

anys de tristesa i de vergonya,

de llarg afront i opressió.

Alçat del llit o de la taula,

mira com passen pels carrers

dies de festa i d’esperança,

l’home amb la dona i amb els fills,

amb ulls i llavis lluminosos.

Baixa ràpidament l’escala

i participa en l’alegria

d’agafar el fruit que és ben teu

i menjar-te’l a mos rodó.

Baixa al carrer i participa.

Participa en el ball, la festa

No podran res davant un poble

unit, alegre i combatiu!

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

 

—Poble, si s’acosta el 9 d’octubre, dins un pont fet per fugir, qui ens quedarà per reivindicar el país, la llengua, el poeta?

 

 

Els valencians i la mare que els va parir

0

Ahir vam concentrar-nos a Vinaròs un grapat de valencians. Havíem de caminar fins a la Ràpita, uns 22 quilòmetres, per reivindicar, reclamar, exigir el respecte pels drets humans, entre més, el dret de decidir els pobles el seu destí. Ens van acompanyar uns quants catalans de “Catalunya estat nou d’europa” que reivindicaven l’1d’Octubre de 2017, el dia que van votar de ser lliures i de governar-se com a poble, malgrat la violència d’espanya contra els drets humans i la democràcia. Aquell dia, espanya va enviar la policia i la guàrdia civil a fer el ruc: pegar, pegar i pegar. Si saberen fer res més, pobres, els espanyols. I la violència s’hi va quedar, s’hi va instal·lar, a menjar i a beure de franc. 155 multiplicat per mil. En això, a Barcelona com a València, sí que som països, per a què mos peguen i mos violen per dalt i per baix. Germans del rebre.

Quan vam eixir de Vinaròs a penes érem 1.000 persones manifestant-nos pacíficament. Això és, defensàvem el camp, la taronja, el secà i el regadiu (el paisatge dels camps que passàvem, allà hi ha bona collita d’oliva i de taronja, i uns camps cuidats que no et penses), defensàvem el dret de decidir sobre els nostres camps i les nostres collites, però els llauradors valencians prefereixen de ser a la cooperativa, amb la cassalla i la cervesa, perquè més enllà de queixar-se com els tracta de malament la vida, tenen por a la llibertat de decidir sobre el seu destí. Per ells, que espanya ens robe, ens amenace o ens insulte, és una cosa tan normal, tan assumida, que no hem de canviar res. Abans viure de genolls que alçar-nos, això és! Per ells, eixir al carrer a defensar els drets i a defensar-nos de les agressions és català, i ells no són gens catalans, els llauradors valencians: prefereixen de ser ànecs i que espanya decidisca el preu de la taronja, el preu que pagaran per caixó collit, que decidisca de buidar-nos la hisenda pública, que decidisca quants metges cal en un hospital valencià (per la mateixa quantitat de malalts, a madrit en tenen quatre vegades més, pèrquè ells no són ànecs ni idiotes ni viuen de genolls). Però els nostres no volen demanar que les coses canvien.

El llaurador valencià, si molt m’estires, es queixarà cada dia de la vida tan dura que viu, pobret, però no farà res més. Res que puga canviar el seu destí; anar a missa, veure passar la processó amb els beats, ajupir el cap si el pp, el psoe o fins i tot compromís els governa l’ajuntament, però no els digues de demanar la llibertat, o de recuperar la dignitat. No. Sort encara si enguany no pedrega o la mosca blanca no els enruna la clemenules (n’hi ha que ja les ha venudes verdes verdes a 690 pessetes —la taronja encara es compra en pessetes, si no serem espanyols xa).

Ahir a la caminada fins a la Ràpita, de joves no n’hi havia més de vint. Potser perquè els joves d’institut, de secundària i de batxiller o d’universitat, fan gimnàs, fan múscul, o fan el ximpanzé, però els demanes de caminar per tenir més recursos, per reivindicar una universitat digna, per exemple, en comptes d’un cau de llops contra la llengua i contra la investigació, o els demanes de tenir una institució sòbria, europea, amb recursos propis, i sembla que prefereixen una universitat enderiada contra el coneixement i la saviesa. Els joves que tenen feines de merda, que els paguen unes hores i els en cotitzen la meitat, que els paguen sous de criats (els valencians són criats dels espanyols), no els demanes d’anar a caminar de Vinaròs enlloc; ells són joves i ningú no els ha d’ensenyar com de fotut és el seu món de merda).

I de professors universitaris, o de mestres, o de professors d’institut, si us penseu que n’hi havia a Vinaròs, només que feien turisme, perquè en aquella plaça no hi eren, ni en la 340 ni en cap de les redones on s’hi afegia gent. Del tram de joves valencians fins als trenta anys, fins i tot fins als quaranta, no sé si n’hi havia gaires, cinc?, set? Potser que no n’hi havia. Potser perquè justament aquests, que en els darrers anys de vida (els últims vint?) els han robat el futur, el present i qualsevol horitzó de dignitat, van preferir de passar el dia lluny de la Ràpita, i d’uns discursos valents i encoratjadors per la llibertat i els drets humans.

El jovent, i no només el jovent, una majoria de valencians, també prefereixen de viure en el regne de les calaveres?, abans que provar de canviar el panorama de misèria humana que ens regala la trama corrupta d’espanya, volen la claveguera? Entre les valencians, la gent gran ha patit tant durant tants anys, que ells mateix s’han convençut que viure submissos, de criats d’aquell càncer espanyol, és millor a qualsevol perspectiva desconeguda, malgrat que en la pitjor de les situacions, aquesta fóra infinitament millor. La submissió valenciana a una vida de segona categoria fa feredat. I mentrestant, alguns polítics progressistes ofrenen flors a la maedéu, i a aquella espanya de la caspa.

El conformisme arriba al punt de fer broma que: com que el pp ja no ens roba tant a València, diu un cartell, volen fer creure que espanya no ho fa cada dia, de manera multiplicada: ves on arriba la mentalitat de colonitzats a compromís, que podria ser la punta d’allò més progressita ara mateix a València amb capacitat de governar. L’una cosa, que Casado i els nou mil corruptes que l’acompanayen haja de pagar el seu sopar (!), per ells, els de l’acudit fàcil,  ja tapa tant com ens roben l’estat, la claveguera, els borbons, l’església i els militars (afegiu en aquest sac la policia i la gc). Perquè la fiscalitat no ha canviat, ni l’atac a l’escola, ni els atacs i la burla a la llengua, ni els insults dels jutges a la justícia, ni ha minvat l’agressió de la policia, ni podem veure els mitjans en català, ni hem guanyat en serveis, ni en protecció del bosc, i encara aquells lladres del psoe continuaran fent mal al terrotori valencià, al port de València entre més exemples. A l’albufera, a les serres…

Els llauradors no podran agafar ni una canya del barranc, ni una de sola, si espanya no els ho autoritza, perquè fins i tot espanya governa de les canyes, de les pedres i de les rates… Per a nosaltres la misèria, xicots, demaneu-vos una altra cassalla.

Si anit caminàvem fins a la Ràpita, uns quants centenars de valencians (a les Cases i a Alcanar ja s’hi havien afegit uns milers de catalans del mateix rang d’edat si fa no fa que ja venia caminant els vint quilòmetres des del principi, de quaranta anys fins a vuitanta (la franja setanta-vuitanta era nombrosa, una lliçó, una fermesa, un combat de vida, tota la vida, una vida sencera)… si anit caminàvem és perquè encara la decència és per damunt la comoditat, el conformisme i la vergonya que representa que, després, a l’escola, als mestres se’ls òmpliga la boca parlant de Mandela, o de Gandhi o de Neruda o de Cubillos… Que no saben qui era Cubillos? Ni Camus? Ni Anna Frank? Ni Rosa Parks? No?

Per cert, de xiquets no n’hi havia a la caminada. Ni un no en vaig veure. Hàmelin se’ls havia emportat a Terra mítica o a Port Aventura, no ho sé. De fet n’hi havia més gossos que xiquets, a la caminada per la llibertat, com si els xiquets els haguérem d’apartar, allunyar del combat, com si la crueltat d’allò que ens passa, els xiquets no foren part important de l’escarni, com si el seu futur no estigués amenaçat justament per un estat criminal, que ja va dibuixant el pou en el qual viuran, si no fem el nostre propi camí… Potser que tenien partit de dissabte, els xiquets, o entrenament, o havien de comprar llibretes, no ho sé, però no n’hi havia cap ambient familiar, de Vinaròs a la Ràpita, per compte d’un ambient de jubilats que mantenim una flama, una espurna, un deliri, una lluita necessària.

És per denunciar aquest viure de segona divisió dels valencians, que no pintem una mona en aquell estat corrupte i feixista, espanya, que no decidim ni on van les engrunes, ni quin dia farem festa ni com cal vestir, per deixar de pertànyer a la secta idiota dels tòpics. Una televisió em va demanar perquè era jo a Vinaròs, i malgrat que el tall no ho diu, el tall que ells han publicat, perquè no s’entén que no siguem tots els valencians, els cinc milions si cal, reivindicant una vida digne, lliure, amb uns mínims, invariables, els drets humans, llauradors, mestres, professors d’universitat, obrers de vila, forners o metges: som ací per garantir drets, recursos, respecte per nostre país, massa aconformat a viure en una subclasse dominada per una espanya rància, casposa, violenta i corrupta: la secta borbònica.

I no entenc com encara no hi som cada dia, al carrer, si ens tracten com el cul i de cul a les conquestes que tant van costar d’aconseguir, en favor dels drets i de les llibertats.

—De Vinaròs a la Ràpita, en podríem fer una cançó, una jota, un bolero, una seguedilla… 

 

 

El fantasma Àngels Barceló

0

La periodista Àngels Barceló, conviada anit per la Televisió valenciana, va dir que no se sentia gens estranya de ser una catalana a madrit, gens ni miqueta, perquè ella era tan espanyola o més que els que són d’allà, i gens catalana, li faltava dir, que quan es va sentir estranya i incomòda i va patir moltíssim, segons que va confessar sense arrugar-se la grenya, va ser aquell 1d’Octubre i els anys següents, per vergonya, per la divisió, i perquè hi havia catalans que volien la llibertat (!). No va dir de sentir-se incòmoda ni estafada pels atemptats del 17A a la rambla, ni perquè espanya prohibís d’investigar-los, ni va dir res sobre un clavegueram feixista i corrupte que torpedina cada dia la democràcia, fins i tto des de la ràdio que ella fa,  ni perquè el psoe prohibís d’investigar els paradisos fiscals dels borbons, ni va declarar de sentir-se estafada pel lladrocini continuat als valencians, ni per la prohibició de les televisions en català al nostre país, ni per la persecució judicial, ni pel feixisme viu de l’estat del qual ella se sent tan còmoda i satisfesta, vivint a madrit com a casa… I el periodista valencià (!) li seguia la veta, i la festa, aconformat que això era el millor, renunciar als drets, a la llibertat, per suposat callar davant la corrupció i alliçonar des del pessebre que la premsa ha de ser sumisa, idiota i panxacontenta… Ves si alguns referents, quan els omplin el pap, el paper que juguen i amb una convicció més espanyolista que els espanyols mateix, renuncien ràpidament a la dignitat. I a la professió.

—Si la merda de la muntanya no fa pudor…!

 

Demà pujarem a Vinaròs, per unir-nos a la marxa per la llibertat i els drets, contra aquests tramposos, falsos periodistes que renuncien a fer premsa davant la injústicia i no expliquen la relitat dels valencians robats cada dia per aquella espanya de la qual la Barceló se sent tan satisfeta i agraïda. Per la reciprocitat, per la llibertat dels pobles, contra la corrupció d’espanya, contra el feixisme, ves si tenim motius per caminar demà fins a la Ràpita, on els policies es van acarnissar amb aquella violència franquista de sempre, la del pp, la del psoe, la dels borbons, la dels jutges… I encara ho fan, malgrat totes les renúncies agenollades de les barcelòs de torn.

Si mai deixem de caminar, ai, en favor de la dignitat, els drets i la llibertat dels homes.

2 d’octubre de 2021:

– 14.00h Plaça Parroquial de Vinaròs.

-17.00h Cases d’Alcanar, rotonda.

-20.00h Plaça 1 d’Octubre. La Ràpita

L’escola, el dia 17

0

“Family, appearance living together, language… What is your identity? Our society is made of millions of people who look different and who feel, think and behave in different ways. If we want to live together, we need to understand and respect these differences.”

He tapat un forat en una altra classe i he trobat que els xiquets havien de llegir això, d’una fotxa que els havia deixat la mestra. Si ens mirem, dic als joves de sisé, comprovareu que vestiu si fa no fa tan uniformats tan iguals, que sembleu uniformats informals, malgrat que algú ha pensat per vosaltres que aquest no-uniforme és realment una manera de vestir maquinal i premeditada. Aleshores, per casualitat portava a la butxaca un llibre de Joan Fuster, com un Fuster portàtil, que sempre ajuda a pensar i a sobrepassar un impàs. Els he escrit això, doncs, a la pissarra perquè feren també un pensament:

“SER. Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.” Joan Fuster per a joves, tria de Salvador Vendrell.

Aleshores, si teniu més temps, de pas podeu llegir Fuster, sempre ens ajudarà a repensar què fem, com som, com vivim i convivim. Ens ajudarà sobretot a entendre i comprendre els altres. Fins i tot a entendre com som els valencians.

al final encara he escrit, entre el brogiut d’una màquina bufadora i un camió que buidava el clavegueram:

“Amb uns alumnes com els que Plató acostuma adjudicar a Sòcrates, devia resultat molt fàcil ser Sòcrates.” JF