Ulisses20

Dimarts i dimecres vam fer les dues sessions semifinals del concurs de lectura en veu alta Maria Ibars. En la categoria d’individuals i d’equips, i totes dues sessions van tenir moments d’una gran sensibilitat lectora. Possiblement més el segon dia. Alguns equips vam demostrar que la lectura col·laborativa i d’edat diversa fa un joc especial. El jurat no ho tindrà fàcil per destriar els finalistes en cada categoria. No sinyor.

Només som en la segona sessió del concurs, i dos anys encara és poc de recorregut, però tampoc no hem trobat un caliu especial en l’acollida, sobretot en la part dels mestres, o de les famílies, si no és que hi participaven directament o indirecta. Això a Finlàndia hagués sigut impensable, perquè allà, la lectura és principal, i les escoles destinen els millors mestres als cursos que ensenyen a llegir, a més que consideren la lectura, i qualsevol activitat que s’hi relaciona, per damunt la resta de coses a fer. És clar que a Finlàndia hi ha un compromís lector del primer a l’últim habitant del país i ací, a València, només el 5% dels lectors ho fan en valencià. Si afegiu que som en el furgó de la cua lectora europea (espanya no arriba ni a a la cua), ja teniu perquè som un país mancat, de lectors i de llibertat. Un altre any, serà, i potser que hi posem tots més voluntat de llegir, i d’engreixar la qualitat cultural, si ha de començar des de l’escola.

Per esmenar la pífia, podeu venir de públic a la gran final del concurs, perquè els participants ho mereixen, i l’esperit homínid també.

*la imatge és de Simon McVilly

Si hom diu que som al segle XXI, necessitarà uns quants indicadors de pes, més enllà de les tecnologies, la contaminació o el canvi climàtic. Més enllà de continuar robant-nos, als valencians i a la resta. Perquè si obris els ulls a València, per exemple, i et trobes enmig d’un altre segle, o en el mateix segle que vivim, qualsevol dels dos que només el 5% dels valencians llegia o llegeix en valencià, qualsevol lectura o indicador ens posa a la cua, aquest o l’altre segle. Tampoc hom no imaginava que vint anys després de començar el segle nou, el XXI, tindríem mitjans prohibits, o voldríem saber què hem guanyat en civisme, en el repartiment just d’una part de la cultura, en canvi de passejar pels carrers de València, al voltant d’un camp de futbol, mentre uns joves feixistes queden per escampar la violència dels primats, malgrat que uns quants d’aquells mamífers fa milers d’anys van baixar dels arbres. Hom diria que som en el segle XXI si no hagués de defensar-se per parlar una llengua, en canvi que un policia et portés a presó per insults a la (seua) incapacitat. Afirmaríem que sí, que som en un segle nou, malgrat que hagen passat vint anys, si un jutge espanyol no et perseguís per expressar-te, per penjar un eslògan de llibertat o per fer un pet en una plaça, lliurement. Pel que fa a presons, l’estat espanyol és líder a tenir presoners polítics al segle nou: acaçar demòcrates, joves, vells, amb responsabilitat institucional o sense, és un esport que practica cada dia la justícia espanyola emparada de tribunals de noms retòrics en canvi d’aterrir els drets: a la democràcia peninsular política i judicial se li ha enquistat el tumor franquista que fa vuitanta anys alimenten jutges i fiscals, que fan orfebreria per dissimular que l’estat espanyol no serà democràtic mai, mentre ells governen per damunt el poble i la llei, i si és el cas la interpreten, la llei, i els drets universals que van signar, ho interpreten fins que els convé de dir tu i tu a presó, per denunciar el clavegueram o i la pederastia judicial. Per damunt els drets, espanya hi posa pets, la corrupció feixista ancorada en els anys quaranta del segle XX, malgrat que l’electricitat de les cases siga ara de dos-quaranta. I així roda la roda, dels espavilats que són per damunt de Newton, d’Einstein o d’Euler. Ells són espanyols, i els espanyols encara són com Pizarro, Hernandos o Felipes, i s’estimen la gc com si no n’hi hagués més ceguesa, ni més món, ni més futur… I encara els valencians dubten, o dubtem, de creure’ns que el temps avança a mans dels espanyols. Però el temps, amb espanya, es va aturar en aquell segle, i els valencians encara no hem vist l’hora de marxar. O potser sí, com els catalans, però ens fa por allò desconegut, la llibertat, la democràcia, el segle XXI. No ho sé, que ens fa tanta por. espanya, el terror espanyol potser. El seu terrorisme.

[continuarà]

Anit vam fer balanç de la fira de Bétera i vam començar a programar el primer trimestre del 2020, amb xerrades, presentacions de llibres, actuacions, col·laboracions amb altres associacions i institucions, perquè la vida a l’Ateneu continue per la cultura i el compromís cívic. Avui hi havia una actuació musical del grup CantaCanalla, que ens havia regalat aquest concert de presentació del seu últim treball #PeraRevolucionarelsxiquets o una cosa semblant. La festa a la carpa del corral era de lo alto, i l’ambientàs compensava la humitat i el dissabte grissot d’una setmana per encalar enllà a l meseta. Demà també n’hi haurà teatre a l’Ateneu, a càrrec del grup Zorongo que dirigeix Dídac Moreno, i en faran una de reines sobre un text de Pasqual R Huedo. L’Ateneu ha fet deu anys, no en són gaires si els compteu amb els dits de la mà, però enmig del país, de la comarca i en aquella plaça del Mercat, algunes coses són més vives que no semblen. Mantenir deu anys una casa en favor de al cultura, en defensa dels valors i els drets humans, per la democràcia i la llibertat de vegades és com un equilibri, si al remat has de pagar això i allò.

Per cert el balanç de la fira enguany ha sigut molt positiu, sobretot pels convidats, el públic i alguns moments de lucidesa: La fira de l’Ateneu de Bétera, de llibres i de música, és un programa llarg i intens, farcit de contingut i d’activitat, d’una potencialitat que despunta com una de les trobades interessants del calendari anual. Hom se sorprén del programa, malgrat la voluntarietat i les modificacions d’última hora, i els convidats deixen fins i tot elogis en sorprendre’s del caliu que hi troben. Enguany era l’any Llorenç Giménez, i l’exposició homenatge ha vestit l’Ateneu i l’ha omplert de vida, de reconeixement, de somriures, i d’un compromís ferm per l’amic i el professional. Si hom conta contes, o n’escolta, o en llegeix, no pot no tenir-lo present, el contacontes Llorenç Giménez.
Enguany han passat per la fira uns quants autors amb nom propi, de joves i de consagrats, i hem gaudit també d’aquelles activitats que ja són un clàssic: el tast de vins o l’encontre tan exitós amb Vicent Partal. Una novetat que ha tingut un èxit visible, tàctil, i ha ajudat a oxigenar els espais és l’envelat. Una decisió extraordinària que ha ajudat en l’organització d’activiats des del primer dia. Per tancar aquest primer resum balanç, les dades: el total de volums venuts ha sigut de 265 llibres, més del 95% en valencià, i la facturació passa els tres mil euros. Sense la col·laboració de tanta gent, no haguérem aconseguit tants reptes.

«Si un inútil confon el concepte democràcia, feu-lo president. »

L’inútil Sánchez no accepta les denúncies de l’ONU, ni accepta les decisions dels tribunals internacionals, ni els consells d’Amnistia, ni els clams de centenars de milers d’homes i dones demòcrates. En canvi de decidir fiscals i jutges en connivència amb el pp, exculpen criminals feixistes, i alliberen qualsevol torpall que alce el braç feixista com un refillet: de tot plegat, de negar-se a investigar crims terroristes (17A), o de no permetre de respectar els drets humans, l’inútil en diu democràcia plena. De robar-nos als valencians, de regalar als bancs milers de milions, de tenir tot de funcionaris tocant-se el nas, de desnonar vells o de robar la hisenda pública, en diu democràcia plena; de deixar robar a les grans empreses, de manipular els mitjans, de ser la riota, el cul de sac, i un dels estats de violència policial desfermada, ell, l’inútil, en diu la millor democràcia del món: de tenir la justícia d’una dictadura, ves si ha d’ésser ruc, el cap del psoe dirà que és la més perfecta del sistema solar.

Ara mateix, el parlament espanyol i el senat perdonarien franco en canvi de tornar a punir Companys. Encara més, aquests filldeputes que mantenen en presó un parlamentari europeu, en tancarien dos més si tornaren a Catalunya, i de tot plegat, l’inútil, en diria democràcia plena i modèlica. De tenir presoners polítics, colpistes a les casernes, clavegueram secret, i una borbonia lladre i corrupta, en diu insuperable al món.

Espanya no ha sigut mai una democràcia plena, perquè s’ha fet un fart de robar, de delinquir, de corrompre i de malversar. Al s. XXI, sinyor Inútil, la TV3 és prohibida a València, el feixisme és als clubs esportius pagats amb diners públics, és als mitjans amb diners públics, i la política de porcatera prima lo militar, catòlic i miserable, en canvi de malmetre sanitat, atenció o investigació…

Potser que en un territori on se’ns roba finançament, sanitat i educació, els valencians no tenim ni esme per dir-ne prou, però això no autoritza l’inútil Sánchez a continuar mentint, perquè si sap que no li direm res, els valencians, per més mentides que amolle, no deixarà de ser un inútil rematat.

Quan un ha de fer servir el millor model del món… ai, mare, obriu el vi i poseu-vos a beure!

1 La policia espanyola denuncia un grup de músics perquè canten en favor de la llibertat dels presos.

2 Quatre o cinc sindicats de policies (voleu dir que els en calen tants, de sindicats, per defensar el feixisme?) denuncien un còmic, un còmic!, que els dibuixa una realitat que no poden veure ni dibuixada: atonyinen, peguen, agredeixen, amenacen, causen terror… entre altres feines més confessables.

3 El senat espanyol veu intolerable dir que franco era un genocida, un feixista?, un assassí de mestres?, que es va acarnissar contra la gent més humil i dissortada. Això avui, en el segle XXI, a espanya ja no toleren els adjectius si els retrata què son: perquè el senat espanyol és un cau de feixistes, que no s’hi han queixat gens ni miqueta, que els jutjats espanyols deixen en llibertat els feixistes agressors de Blanquerna, entre més exemples de violadors, assassins, causants d’un terror que, en deixar-los en llibertat, i ells quedar-se muts, accepten còmplices de la impunitat.

4 L’home Trapero vestit de paisà diu, per defensar-se de la “intel·ligència fiscal”, que tenia un pla contra la nova República catalana. Ho diu davant uns jutges, i argumenta que, ell, en tot cas, només hagués acceptat les ordres dels jutges espanyols, aquell 2017. Per això supose que diu que el clam de llibertat de més de dos milions de catalans i la decisió democràtica d’un parlament, de-mo-crà-ti-ca, era una barbaritat. Ho diu davant uns ineptes, incapaços, rucs d’un nivell intel·lectual a l’alçada de la sabata dels que eren els responsables polítics aleshores a Catalunya.

5 En canvi, aquest home, major Trapero, accepta obedient l’autoritat del feixisme judicial espanyol, que només que vol castigar-lo perquè va demostrar, el cos que aleshores dirigia, que la incompetència i la incapacitat eren en aquells cossos espanyols de la inseguretat ciutadana, el 17 d’agost fatídic. I per això defensa que hagués atacat el govern legítim i democràtic del parlament al qual havia d’obeir, i no als jutges corruptes espanyols que ara el jutgen. Ho sabia i ho sap ara, si no és que ara ens menteix per salvar-se un parell d’anys d’aquella presó de merda que encara manega la borbonia feixista espanyola.

6 La tempesta Glòria, sobre les 11.00 del matí, ha descarregat una pedregada contra el camp a Bétera i a tota la comarca —m’avisen que també en altres comarques—, que ha malmés la lane i possiblement totes les varietats de taronja que penjaven dels arbres.

Després d’aquests colps, direu, no en vindrà cap altre avui, ves si el meu disgust era gros que no he tornat a ser persona tot el dia, ni davant la lectura ni davant res més que m’ha passat. Però encara no havia arribat el pitjor… Pels volts de les dues, el cel fosc i una trompada d’aigua damunt l’escola que es ficava per tot, m’arriba un correu electrònic que m’ha deixat glaçat: “camins a la felicitat: els espanyols som més feliços que ningú.”

Supose que Caixa Popular volia incloure’m en aquesta campanya nefasta i mentidera, per amagar altres dèficits que jo no sospitava. Enmig de tot plegat, la policia, els fiscals, els jutges, els presos polítics, les balances fiscals, el finançament contra els valencians, el camp malmés… Sí, rep un correu de CaixaPopular, una caixa que em pensava valenciana, diferent dels bancs espanyols que van menjar-se el nostre país i el nostre finançament (literalment ens van robar sense que els jutges i els polítics, ni el Senat no feren res), on asseguren que la felicitat espanyola és millor que no l’europea. Em diuen al correu, aquests de la Caixa posats a filòsofs, que la felicitat dels espanyols és per damunt de la resta del món, per l’actitud espanyola davant la vida (serà per corrompre?, per robar?, per violar?, per matar?, però quina mena de campanya feu, xa?).

No diuen, a Caixa Popular, que l’actitud valenciana de submissió (possiblement perquè saben que espanya ens roba), davant les balances fiscals valencianes, és de criats davant l’amo: el psoe espanyol es nega a publicar les dades. Ni diuen res, del desequilibri en el finançament, ni que una part del seu negoci, el de Caixa Popular, està vigilat i intervingut directament per espanya (un banc d’espanya que és un altre cau de corruptes i lladres), per això Caixa Popular gosa d’enviar-me —el dia que una pedregada ha malmés el camp valencià com si es tractés de la batalla a Urquinaona—, com de feliços ens hem de sentir per ser espanyols…

—Caguenl’hòstiaputa, caixapopular.es, qui ha decidit aquesta merda d’enviament al meu correu personal?

Per cert, si fa uns anys, Caixa Popular vau anunciar públicament que l’oficina de Bétera era una cosa feta (d’això ja fa més de cinc anys que ens vau enganyar en assemblea pública), després de l’enviament sobre la felicitat i l’espanyolitat provada dels vostres ideòlegs, us podeu posar la comunicació i l’oficina allà on la mar, més natural i sincera, s’emporta la idiotesa. O ens la retorna multiplicada.

«No ens plouen prou barbaritats als valencians, que encara ens havia de parir la burra.»

Sí, el pp i tota la resta de partits corruptes, xenòfobs i i criminals (antivalencians fins a la medul·la) han tornat a ordir una processó d’espavilats de l’enteniment contra la llengua dels valencians. Contra la llengua i contra els valencians!

I obrir el foc d’encenalls és el pas previ a fer foc, a cremar el bosc, a matar el país, allò que ens queda del país. El PP és criminal i pensar quer tothom ha de ser tractat de criminal, de corrupte, de malfaener de lladre i d’assassí. És aquest el partit de l’oposició ara mateix, és així, un partit xenòfob, racista, corrupte i lladre. El més criminal dels partits polítics de tota europa. Hom es pregunta com és, que aqueix sac de penalitats encara és legal. Ens ho preguntem, perquè no ho entenem, com una associació per delinquir no només és legal si no que pot arribar a governar, a manifestar-se amb impunitat, a tenir altaveu en els mitjans, a continuar existint en democràcia.

Aquesta guerra contra la llengua també podria ser contra la taronja (de fet el pp va declarar la guerra a la taronja valenciana des de Brussel·les, el criminal González Pons va votar en favor de la taronja sudafricana en canvi de malmetre la valenciana: però ell té fillsdeputa en els diaris i en els mitjans públics espanyols que li compren la sardina i ens la passen per llobarro: aquest antivalencianisme contra la llengua i contra l’escola, o contra els avions de paper, o contra els llapis acabats en punta del pp, que és la dreta convulsa i feixista, a valència l’hem patida anys i panys, no és nova ni que la pinten cada any: cada pocs mesos, l’extrema dreta ha de traure els fills a passejar després de missa, perquè l’aire del carrer els ventile si han patit res als confessionaris o mentre els alliçonaven la catequesi.

La dreta feixista espanyola, i antivalenciana, hostatjada al sud, de Castelló a Oriola tant se val, no reclama les balances fiscals, ni transparència en els comptes estatals, ni reclama saber quants milers de milions ens roba espanya en cada bugada, no. Per ells, la llengua atia vots, o eleva l’esperit feixista a les seues files, no siga que vox els robe el franquisme que porten cosit a la pell. I no s’estan d’escriure porcades o rètols d’una profunditat psicològica i intel·lectual digna de les millors universitats europees: Bonig signaria “los espanyoles hablaremos lo que nos salga de los huevos”. Vet ací tota la filosofia resumida de la cap de files del pp, o de c’s, o d’una part espanyolista del psoe, que és significativa i inútil també.

Però, què representa aquesta processó contra la llengua o contra les llengües realment? Què volia escenificar una part del poble d’Oriola, en favor del feixisme pudent més reaccionari? Que ells en saben prou de llengües? Que ja en saben prou de coneixement? Que ningú no ha d’ensenyar-nos res més, perquè els espanyols i els antivalencians ja som millors que Google?, per això ja vam descobrir la sarsuela i els bous embolats, xa!

I si us penseu que l’esperit dels manifestants només es concentra en el pp, en c’s o en vox, demaneu-vos com és que, després de sis anys de govern Botànic, TV3 continua tancada al país valencià.

—Què, emparín, rentem o estenem la roba sense llavar-la?

El NO a la llengua del feixisme valencià (pp+c’s+vox+ una part del psoe + una part de podemos + una part de…) és també un no a la immigració, a l’acollida, al finançament just, un no al camp i a l’agricultura dels llauradors en canvi d’una agricultura de grans empreses de lladres i corruptes, és un no a la dignitat i als drets humans, al respecte, a la democràcia… També és un no al país valencià, o a tenir mitjans en valencià, o a tenir una justícia que faça justícia a seques. A tenir una escola de garantia en canvi de tenir mestres amb un bonyigo al cap.

Anit uns centenars d’homes i dones es manifestaven a Oriola, al sud del país, contra la llengua, contra la llengua dels valencians naturalment, però aquest anar contra la llengua també és una via a anar contra el coneixement. En general. Perquè en general, manifestar-se contra les llengües, siga quina siga la llengua acaçada, és manifestar-se contra el coneixement, contra la cultura sense embuts, que vol dir anar en favor del feixisme. mori la intel·ligència en canvi de governar uns malparits. No és que no vulguen ser ignorants, ells només, volen que ho siguem tots, ells i nosaltres, i aquests nosaltres encara caga dubtes per anar amb la cara alta, a morir, en favor dels drets i de la llibertat.

Si els governants valencians foren valents, traurien l’espanyol de l’escola: si voleu aprendre’n, d’espanyol, si tant en voleu saber d’una sola llengua en canvi de ser analfabets funcionals de les altres llengües, escolteu la ràdio, la televisió o aneu al quiosc, a qualsevol quiosc papereria o fins i tot llibreria, regireu manuals d’instruccions, de medicaments, o parleu en qualsevol dels funcionaris públics de l’administració: aneu als centres de salut, als hospitals, als tallers de mecànica, a les grans superfícies, o llegiu l’etiquetatge comercial de qualsevol cosa… Poseu-vos programes esportius en vena (una majoria de feixistes), el 101% d’allò que trobareu al món peninsular espanyol és com és: entre torpall i monolingüe. Així que només podem demanar una cosa als representants valencians: per déu, sigueu valents d’una vegada: fora l’espanyol de l’escola! Perquè això no és anar contra les llengües, al contrari, és aplicar un criteri just a la desigualtat lingüística, una altra merda seca que vivim anys i panys. L’equitat lingüística, si estem convençuts d’aplicar-la, també és necessària.

Recordeu que cinc o sis anys després, la TV3 continua prohibida a València perquè és en català! I això no és setge, acaçament, anar contra els drets, contra la democràcia, nooo: on són els fillsdeputa del TC, TS, l’AN o els TSPV? Malamerda de justícia més injusta.

Ací a València, al país valencià, la líder del pp encapçala una altra batalla contra els valencians, malgrat que és la cap del partit més corrupte d’Europa, i ella es pensa que també ha de decidir què ha de fer l’escola, pel que fa a obligar què ha d’ensenyar l’escola. Des del colp militar de franco, els feixistes, on cal incloure l’església dels valencians —una de les sectes més reaccionàries i criminals d’europa— decideixen què ha de fer l’escola i com, i no trigaran a posar-ho a mans dels tribunals un altre colp, perquè els tribunals espanyols feixistes ja sabem de quina herència viuen i la merda que xafen.

No protesten els feixistes que només el 4% dels lectors valencians —el 4%, sinyors!— llegim en valencià (ves que som el país menys lector d’europa, sumant espanyol i valencià), o no protesten els feixistes Bonig que, en general, no llegim, els valencians, ni som ningú en matemàtica, o ningú en altres llengües, i això, sobretot, per haver seguit durant vuitanta anys el model educatiu feixista espanyol: dels franquistes i de l’església espanyola. És ací el debat, sinyors del pp+c’s+vox, que el model d’ensenyament de l’escola que ha marcat sempre la part més reaccionària de l’estat espanyol, ens ha portat a ser la el furgó de cua, de l’aprenentatge, ajudat pel model social i de famílies cristianes, que tenen el cretinisme com a objectiu primer, en canvi de tenir la ciència o el coneixement en el confessionari on es fan els tocaments.

I encara el model espanyol d’ensenyament (el pitjor d’europa) continua, per això tot d’estudiosos i investigadors joves han de pegar a fugir, si volen estudiar i aprendre, perquè el model franquista de pp+psoe (el model espanyol dels últims quaranta anys) continua mantenint zero inversió en investigació i zero en cultura i zero en educació, en canvi d’augmentar pressupostos en mamonaes: borbons, militars, església, exèrcits de funcionaris superflus, macro empreses corruptes, clavegueram o justícai idiota… Un no parar, si voleu: i encara n’hi ha homínids, pegant a orangutans, que es manifesten contra la llengua. Contra les llengües. Uns quants de valencians, que ho són només per accident, perquè són espanyols, que és el mateix que dir que són antivalencians.

Però aquesta ignorància educativa, i mala fel política, ja és el paquet més complet: a la justícia espanyola, a les lleis, als militars, a la política, fins i tot a la universitat, als exèrcits de funcionaris, als mitjans, el model que van implantant és de ser una societat corrupta, mamona, llepona, incapacitada, on priva i prima l’arribista, el malfaener, l’idiota de major torpesa, en canvi de callar i parar la mà, que només cal veure la intel·ligència del borbó major i els micos més arreplegats a la seua falda, una mena de macrocentrecomercial de l’estupidesa humana:

Tot plegat és aqueixa manifestació de micocòndries que anit reclamaven no estudiar llengües, en canvi de callar si els rectors abusen dels xiquets en no poques escoles.

Tant com plou damunt nostre des de tribunals espanyols, que has de córrer a cercar aixopluc a casa, a casa?, a l’escola, a l’escola?, a ca un amic, on?, a l’ateneu?, si home!, a la cooperativa del poble?, corre corre, a la unió de llauradors?, pobres, si van escaldats de tantes taronges com han d’equilibrar per un llonguet de pa, a l’ajuntament del poble, aaahhh!, a la conselleria?, no és prou!, a la generalitat?, ni això no li val!… Els valencians no tenim refugi, contra les sentències judicials espanyoles, ni contra els fiscals ni contra els jutges, perquè quan peguen contra la llibertat i la democràcia —aquells ho fan cada dia, pegar pel sac amb la bandera franquista que han heretat de pares a fills—, els valencians hem de pegar a córrer pel cel, perquè fins i tot Europa, l’exili, no sembla suficient aixopluc contra el feixisme pudent que ens acaça per a tenallar-nos.

Els valencians no tenim justícia que ens represente, si no és l’espanyola, i l’espanyola només defensa espanya i els espanyols, i tots els feixistes de dins i de fora, del nucli i de la perifèria. Així que, sense justícia, procureu que no us agafe cap plet, cap denúncia, cap arrapada d’aquells que decideixen si tenim empara pels drets, pels universals, pels humans, pels que cadascú considere suficients de respecte i de dignitat. I en no ser així, els criminals i els corruptes decidiran sobre les nostres vides i la nostra llibertat.

Si no és que ens revoltem, plantem desobediència i els enviem a pastar. Foc a la seua barraca de lladres i criminals i visca la república dels valencians.

“Comentar, criticar, valorar és feina de ments de segona categoria.”

Sobre Hardy i la seua apologia matemàtica: «un matemàtic autèntic ha de ser conscient que la importància de la matemàtica no radica en èxits barroers: ha de saber que la gran reputació de què gaudeixen els matemàtics es basa sobretot en la ignorància i la confusió de la gent, i això aconsella de fer-ne una defensa més racional.

[…]

Per quina raó, paga la pena estudiar seriosament matemàtica? Es justifica consagrar tota una vida a la matemàtica? La meua resposta serà la que s’espera d’un matemàtic: dedicar-se a la matemàtica paga la pena i es justifica a bastament.

…Però la meua apologia tindrà alguna cosa d’egoista.

Un cert egocentrisme em sembla, doncs, inevitable, i no cal justificar-lo. No és pas la gent “modesta” la que crea les grans obres. Per exemple, en qualsevol disciplina, una de les primeres obligacions d’un professor és exagerar una mica tant la importància de la matèria com la importància de qui l’ensenya.

[…]

Algú que contínuament es demana: Val la pena fer el que faig? Sóc la persona idònia per a fer-ho?, sempre serà un inútil que desanimarà tothom. Cal aclucar els ulls una estona fins a creure que un mateix i la matèria que estudia són una mica més importants que no ho són en realitat. Això no costa gaire. El que realment costa és no tancar tant els ulls que s’arribe a ridiculitzar la pròpia persona i la matèria estudiada.

“APOLOGIA D’UN MATEMÀTIC” Godfrey H. Hardy

Ves si els mestres tindrem sort, malgrat l’edat, l’egocentrisme o la matèria que voldríem ensenyar.

Post: avui es lliuren al Centre Cultural de Picanya els premis Enric Valor que organitza Edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya. 20.30h, reconeixement a Llorenç Giménez.

APOLOGIA DE L’ESCOLA. Hem començat l’any presentant els llibres que ens han regalat, hem comprat o ens hem trobat en un forat de l’aigüera aqueixa rastrera de vacances que en diem Nadal. En direm, apologia de la lectura!, dels llibres i de l’escola. De primer, hem cercat el significat d’apologia, que és un discurs o un escrit lloança o cant d’admiració d’alguna cosa. L’excusa l’ha portada un llibre especial, del qual he llegit als alumnes la primera part del punt número 1, d’aquesta apologia extraordinària, la matemàtica. Vaja, que he presentat als alumnes de classe el primer dels llibres que vaig comprar en Nadal a l’Ateneu de Bétera, Apologia d’un matemàtic, de Godfrey H. Hardy (un matemàtic excels del segle XX, que assegurava que allò més important que havia fet, en la seua vida de matemàtic, era descobrir-ne un altre, de matemàtic jove i vigorós). El llibre de Hardy l’ha editat l’obrador edèndum, URV, i és una troballa miraculosa, després de regirar i remenar centenars de llibres durant tres hores de món, extraviat en un magatzem del coneixement, malgrat que molt d’aquest coneixement també amuntega pols i més pols, però ja diu l’esperit del Gènesi, que som pols i pols tornarem.

He situat els alumnes en el context d’una pel·lícula que aquest Nadal han passat per televisió, L’home que coneixia l’infinit, sobre Hardy i Ramanujan, i els he llegit unes línies del primer paràgraf del llibre: «Un matemàtic professional se sent malenconiós quan es veu a si mateix escrivint sobre matemàtica. La funció d’un matemàtic és fer alguna cosa, provar nous teoremes per ampliar la matemàtica, i no pas parlar d’allò que ell o altres matemàtics hagen fet.»

Tot plegat, Hardy ho escriu als seixanta anys —jo els acabe de fer plenament: «quan és el moment de no tenir el cap prou clar, ni es té prou energia o paciència per tirar endavant la feina del matemàtic d’una manera eficaç. Per això escriu sobre matemàtica, una confessió de debilitat, perquè com qualsevol matemàtic que ja ha fet la seixantena… Aleshores, Nora diu a la resta d’alumnes: —és clar, amb seixanta anys ja no pot estudiar més matemàtica: perquè ja se la sap tota!

Però, i la feina d’un mestre, i el seu vigor, als seixanta?, als seixanta-cinc?

Aleshores, demane als xiquets, com és que encara n’hi ha problemes que hom paga un milió d’euros per resoldre’ls…

—Ah, sí, la conjectura! La conjectura de Rieman! —s’exclamen.

[continuarà]

Si aqueixa història del parlament espanyol no és una ficció entre trolls, delinqüents i cordellers, molt ho semblava! Si hom segueix twitter entre més xarxes d’informació, i deixa de seguir la fatxeria de la premsa espanyola, que no n’hi ha merda que faça tanta pudor ni s’entrene a mentir amb tanta poca vergonya, ja sabrà quin és el nivell intel·lectual i polític a la meseta. Segle XXI, i encara sort que 2001 era una pel·lícula. Només.

Com ens recomanava Estellés, no podia faltar el vi a la fira de llibres de Bétera, ni el mestre de cerimònia Joan C. Martín, que va explicar-nos com ha elaborat la Guia de vins 2020 per a supermercats, en la llengua imperial d’aquell “parlamento” que no serveix ni perquè els jutjats europeus comprenguen que espanya mai no serà una democràcia a l’estil britànic o francés, o encara menys valga per a fer net, de tant de feixisme com corre pel funcionariat de primera, segona o de budell estret: de borbònia al bisbat, de correos al corte inglés, no podríeu salvar ni una ànima, ves si tenen enruna entre els dits dels peus.

Sobre les DO —denominacions d’origen valencià per al vi, que cada vegada compta amb més cellers que fan vi de molta qualitat a preus ben assequibles, el mestre Martín ja va explicar que els valencians no tenim ni conselleria d’agricultura ni, pel que sembla, deu o dotze homes que en sàpien o vulguen saber-ne d’ordenar, tenir-ne cura, o protegir els productes valencians de qualitat: ni el vi, ni les taronges, ni la terra, ni el territori, ni el paisatge… Quants anys fa que no governen els sapastres del pp a València, cinc?, més?, i què ha canviat de perspectiva, de dimensió, què ha canviat, sinyors? Pel que fa al camp o a la terra…

Una proposta de millora fóra encomanar una guia valenciana de vins a l’enòleg Joan C. Martín, potser serien els euros més ben invertits d’aquella conselleria d’agricultura que no es vol deixar aconsellar per qui en sap. Una altra cosa fóra que uns quants dels que cobren i mengen d’aquell pinso s’apuntaren a l’Aula Vinícola i n’aprengueren un borrall, no de fer vi, que d’això ja en saben prou molts celleristes valencians, sinó d’organitzar, ordenar, promoure i tenir-ne cura dels nostres: com és que n’hi ha restaurants a València que tenen ordre de no tenir cap vi valencià a la seues taules? Ho saben a la conselleria, això?, els preocupa? I taronges, n’hi ha mercats valencians que tenen prohibides les taronges valencianes en canvi de tenir-ne forànies?

La nit del tres de gener, sota l’envelat del corral, AULA Vinícola va repartir els premis als tres millors vins de la guia segons qualitat-preu: dels tres, dos eren valencians: l’un el MO Salinas Monastrell, del celler Sierra Salinas, de l’empresa mgwinesgroup DO Alacant. El diploma el va recollir Maria Diago. L’altre premiat és l’Hoya de Cadenas Reserva Ull de llebre (ells en diuen tempranillo) DO Utiel-Requena, i també en va fer una semblança el cap de comunicació del celler, Carles Garcia. Els detalls d’aquests vins i dels altres 118 més, els trobareu en aquest llibre que és un regal, i que valdria d’exemple perquè, algú de dins de l’ampolla de les conselleries, pogués destinar a l’estudi dels vins valencians, en exclusiva, només per veure com som capaços de començar a ordir la república valenciana, almenys la dels vins.

Els tasts de vins a l’Ateneu van agafant una volada professional que convida a no perdre’s el detall de relació entre la terra, la cultura i el viure valencià. Hom no entén, entre les empreses del vi —cellers, marques, publicitat, llibres…—tan poca sensibilitat per la llengua del país.

La nit que Vicent Partal havia de parlar de premsa, de quina premsa fiar-se’n, l’envelat de l’Ateneu de Bétera era ple, no hi cabíem literalment tots, així que vam improvisar més seients a terra, dalt l’entaulat, traient les taules, arrimant el més superflu i encongint els espais lliures entre files i cadires. L’expectació creada no es va decebre amb la improvisació i la ràpida reacció de Vicent: “ep, no voldreu que parlem de periodisme, o només de periodisme, amb allò que passa i plou a cada moment, amb espanya”. El director de Vilaweb va proposar una petita assemblea en la qual, entre més coses, parlaríem de periodisme, sense projectar tota la conferència que ell havia preparat per a tancar les activitats de la fira d’enguany (no vam projectar ni una de les pantalles, cap ni una), però també parlaríem de la situació política creada i provocada per espanya i els seus tribunals. La JEC acabava de declarar que el MH president Joaquim Torra seria inhabilitat i que de cap manera Oriol Junqueras seria parlamentari a Europa, perquè també era inhabilitat en el mateix paquet.

Per tot plegat, després d’una exposició de mitja hora, vam passar a les preguntes i respostes entre el públic i Vicent. Aquella vesprada havien pujat de València uns quants homes i dones, se n’havia aplegat gent de la comarca i fins i tot comptàvem amb gent de la República Catalana, en concret del Priorat. No explicaré tots els detalls, per això ja n’hi havia periodistes de renom que, si ho volen fer, narraran els fets i les paraules dites, i en faran clam d’algunes de les idees exposades: per exemple, que fins i tot la perifèria espanyola comença a estar farta de la política de madrit que tot s’ho engul per engreixar tant de pessebre polític i funcionarial, perquè cal alimentar tants milers i milers de funcionaris espanyols heretats del franquisme que continuen mamant-la per no pegar colp, en canvi de mantenir luxes i privilegis: entre més coses, ja sabeu que l’estat espanyol té més funcionaris que ningú a europa, més del doble de la quota que li correspon per població, en canvi d’escampar el braç franquista i alimentar milers de famílies que viuen del lladrocini espanyol legalitzat.

Sort que Europa no és la Unió Europea, i encara com nosaltres fem perquè siga aquell somni sominat que al nord la gent és culta, educada i demòcrata, n’hi ha milers d’europeus que confien que una altra política internacional és possible. Que aquest niu de rates, formalismes i corrupcions que és també la UE no s’aguanta per enlloc.

Per acabar el resum imperfecte incomplet i desordenat d’allò que va passar a l’envelat del corral epicurià de Bétera, deixaré aquesta idea del periodista que em va fer forat: què farem cadascú de nosaltres, per mantenir la llibertat?, què estem disposats a fer, per la llibertat d’expressió, de comunicació, de reunió (espanya arrambla contra tots els drets universals), què serem capaços d’arriscar, en canvi?

Jo ahir vaig llançar una proposta particular sobre taronges i república, una idea que fes suport a la resistència, als ateneus, a l’escola, als grups de solidaritat, que treballen per la llibertat i la república dels valencians. I vosté?, I vosté?, i vosté…

Post: abans de tot això, una associació nova de joves estudiosos va presentar dues eixides d’estudi sobre rèptils, serpotes, aranyes, andragons (és com ho dèiem a Bétera de xiquets), ben interessant, que no tenia cap paral·lelisme, amb el deler de serpents que enverina aquella meseta de ninos de la política franquista…

Avui hem fet el tast de vins, del vi que no podia faltar a la taula, com deia Estellés, a cap taula on la vida fóra tan principal com el pa, si veníem de famílies humils, treballadores, que ens van ensenyar allò principal.

Hom s’atura davant la parada de llibres que hi ha a l’Ateneu de Bétera i no pot sinó admirar-se, davant un assortiment extraordinari de llibres, d’àlbums il·lustrats, de propostes diverses per al públic infantil, per a qualsevol edat: no exagere si dic que, en aquella fira de l’Ateneu, trobareu l’exquisitesa per adelerar els fills, els néts, els nebots o els amics, en la lectura.

Mentre me’n cuidava de protegir els llibres a la mitjanit —cada nit cobrim amb llençols negres i blancs els llibres de l’exposició— pensava si les famílies valencianes es reservarien 100 euros, 200 euros fins i tot, per atendre reis, regals, i atendre’s ells mateix l’esperit lector que necessitem: volem ser europeus o vassalls? Volem compartir el coneixement o retornar al segle XIX? Volem ser il·lustrats, artistes, homes i dones de bé o viure a les cavernes de la ignorància?

Ho diré d’una altra manera, per no destorbar-vos una moral acomplexada: si voleu que els vostres fills avancen en el coneixement, en el respecte, en els valors universals, guardeu-vos de triar regals en excés d’això i d’allò, que no els faran paper —tret del moment d’obrir-los— i comenceu una gran travessia en favor de l’educació: seieu en la taula principal de casa. Obriu un plànol del terme i dibuixeu uns quants cercles concèntrics que abasten llibreries o nuclis on us pugueu assortir de llibres: si? Us apareix el nostre Ateneu de Bétera? No? Tant se val, trieu la llibreria del vostre voltant, del vostre entorn i no entorn i aneu-vos-en de cap: un colp a dins, destrieu deu o quinze llibres per al vostre fill. Vint o trenta, sí, sorpreneu-los! Feu això durant dos anys seguits. Dos o tres o quatre anys seguits. A partit d’ací haureu començat l’hàbit fonamental per alimentar l’esperit dels vostres fills amb allò mínim. Llegiu amb ells allò que els heu regalat, discutiu-ne. Parleu-ne. Si volem començar a tenir fills europeus, investigadors, mestres, encuriosits, científics, aquests són els primers passos. Comprar llibres com es compra el pa, la llet, el vi, o els torrons.

Pel contrari, si no heu tingut en compte uns Reis d’Orient del coneixement, encara perdem el temps i, pitjor encara, el vostre esforç no anirà adreçat als fills del coneixement. Serà torpedinar el seu futur i el vostre. Potser que torpedinar siga massa brusc, barroer o creminal. Cada any, els pares us jugueu el prestigi d’atendre els regals dels fills. Cada any tenim l’oportunitat de triar, ves quin regal més lliure. Aleshores, teniu la responsabilitat de convidar-los o no a la llibertat. Ves si serà difícil el paper del pares.

Ateneu de Bétera, Plaça del Mercat 5: possiblement la millor oferta de llibres en valencià de tot el país. Dissabte i diumenge obert.

«L’onanisme valencià de la lectura.»

Anit explicàvem a l’envelat de l’Ateneu de Bétera els desnivell de lectura valencià comparat amb el finlandès: el nostre índex lector suspèn en qualsevol de les edats, fin i tot en les edats de l’escola i de l’institut, que és quan la lectura és obligada i semblaria que l’activitat renaix, perquè ha de passar l’examen. A Finlàndia, segons un estudi de principis del segle XXI, el 40% del jovent tria com a activitat lúdica, en el temps lliure, la lectura. En els joves una mica més baixa que en les joves, que arriba al 44%. A valència, ni els uns ni les altres, no passen del 0%. No arribem a l’1% dels alumnes, fins al batxiller que tinguen com a primera activitat lúdica la lectura.

Ara acceptaríem tot de comentaris, si voleu, acarnissats, o endolcits, però les coses que passen i ens passen no són en canvi de res, que no són gratuïtes. Entre més idees, hom podria argumentar que trenta anys d’escola valenciana, o d’una escola pretesament democràtica, no ha deixat petja entre els alumnes, pel que fa a la lectura. Però, ep, també caldria avaluar què fan els mestres, com ensenyen a llegir i, encara més profund i llarg, quin exemple són per als seus alumnes, pel que fa a contagiar la lectura com un art, que depassa l’obligació, l’examen o la funció d’ajudar a passar cursos com qui passa els anys, comptant-los d’un en un o de quatre en quatre.

Avui hem presentat a l’envelat de l’Ateneu de Bétera l’escriptor Carles Fenollosa i la seua primera novel·la «Narcís o l’onanisme». A partir d’unes quantes entrevistes a les xarxes, i un repàs a la cultura literària dels últims quaranta anys, i la fragilitat valenciana no sembla que haja canviat gaire. Anit, l’èxit que apuntava aquesta Fira de Nadal es va interrompre —Onanisme literari pel que fa al públic— i n’érem deu, no arribàvem a completar l’equip dels apòstols, malgrat que el sopar després sigué barat i benigne, de convidats, i una de les raons apuntades pel mateix escriptor pegava en ferro: «No us amoïneu, un dels problemes més grossos dels valencians és aquesta minsa quantitat de lectors que no acaba de fer un salt europeu, als llibres i a la lectura, no podem ara mateix, ni vam poder aleshores, així que entre tanta competència de pantalles, bars, falles, festotes, i un estudi obligatori preparat per deixar de llegir en canvi d’aprovar, el resultat és aquests.»

A mi la comparança em feia mal, em pegava tan malament que l’evidència ens despullés com som, qui som i com és d’utòpic el remei, que vaig atribuir el fracàs al dos, un nombre parell que després de ninou, de l’1 de gener, no sembla amb suficient caràcter com per fer avançar el carro i els bous. Ni un sol mestre, ni els alumnes, ni els llicenciats de primera o de segona, ni la premsa, semblava una absència feta a posta contra el mateix Narcís, pobre, per haver-lo tret de la ciutat principal i haver-lo fet pujar a prop del Purgatori, malgrat que ell hagués preferit el cel a la glòria.

Carles Fenollosa ha arribat amb els deures fets i la didàctica: ens ha lliurat un petit article sobre el panorama narratiu català dels últims anys, autors, novel·les, mancances, problemes estructurals, un paper que no ens ha volgut llegir, però que ha fet servir de referent: ha explicat els tres grans dèficits, actuals i passats, de la literatura catalana (res comparable, naturalment, a l’anglesa, francesa, i menys encara a la russa). Pocs lectors, desconnexió del territori literari català (Catalunya, País Valencià i les Illes), i atrevim-nos a dir-ho, la desorientació dels autors mateix.

Molt de tot això és en Narcís, però justament què fa el món literari?, s’arronsa de muscles. Martí Domínguez ho diu en un comentari sobre la novel·la: «Tanmateix, aquesta novel.la transgressora, impertinent i enèrgica no ha tingut (almenys de moment) la recepció i resposta que es mereixia. El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut, com si es tractara d’un estirabot d’un jovenet queixó, que no sap valorar els esforços i sacrificis que aquests han hagut de fer perquè aquelles publicacions i tinglados culturals existesquen.»

La drassana o envelat literari de l’Ateneu avui feia aigües, justament en honor a aquest Narcís irreverent: ens ha guanyat el zero per cent valencià davant la lectura, o potser perquè el dos de gener és atrapat entre dies més conspicus o principals. Ves si encara no trobareu un remei, en venir a demanar-nos el llibre de Narcís: «creieu-ho, per què no?, un dia els valencians vam ser superman!»

“L’artefacte literari de Narcís”

Un escriptor jove viu la ciutat, València, com un protagonista propi de la novel·la, un mapa principal de vida, literari, cultural, en crisi continua, com si el fracàs de la ciutat fos el fracàs de tots els valencians. La ciutat i qui l’habita.

El gran llibre de la ciutat, l’assaig magistral, el va escriure Manuel Sanchis Guarner, un homenot valencià del segle XX que ens va descobrir el paisatge major d’una capital que ho va deixar d’ésser. Després, uns altres escriptor la van retratar, dibuixar, guiar, també des del vessant literari, de ficció: Joan Francesc Mira, per exemple, en aquella magnífica novel·la “El desig dels dies” en va fer un retrat magnífic, viu, de renaixement.

Durant uns anys, pocs, València va ser capital cultural, però la desmemòria i l’extrema dreta ja es van encarregar de baixar-la a l’infern. Corrupció, incultura, mala fel, traïció, franquisme, València va perdre l’esperit de petita gran ciutat europea. Una llàstima.

Ara un personatge de novel·la, atemporal, lletraferit, periodista, estudiós, voldria fer-la renàixer, tota la ciutat, recuperar-ne el sentit, l’ideari, però potser hi ha massa cendres, per provar de refer res, d’una ciutat d’antiherois, on n’hi ha massa mediocritat i poca ambició honesta.

Aquesta vesprada tindrem l’oportunitat de parlar-ne amb l’escriptor valencià Carles Fenollosa, que ha fet una novel·la-assaig-provatura per pegar-mos contra la inacció, la desmemòria, per retronar-nos la força dels dies que els valencians eren europeus.

ATENEU DE BÉTERA, Plaça del Mercat Núm. 5 19.30h