Ulisses20

Divendres, huit de la vesprà, en un restaurant de Catarroja o Paiporta d’aquests de la coentor postmoderna, GUAIX i escolavalenciana celebren el sopar de tardor, i el reconeixement a escoles i associacions, colles, persones que s’han significat per un treball de coratge en favor de la llengua i de la cultura. En unes hores el grup valencià de l’Horta Tres fan ball rebrà el guardó de la seua escola i la seua comarca, un reconeixement merescut per agrair-los com han fet ballar pobles sencers en les seues festes majors. Perquè Tres fan ball, en realitat són cinc músics, fan això, el ball de festa a través de la tradició i la música folk, les jotes, les polques, les tarantel·les, el fox, l’escotis, jo què se, un cabàs de balls diferents aplegats d’ací i d’allà, de la cultura popular del mediterrani: entre més embolics, ara s’han inventat en co·laboració amb uns altres músics i acomboiadors una escola de música folk i una banda de joves que cerquen pels repertoris tradicionals. A Catarroja, en unes hores, ja voreu com ens faran ballar, rodar, girar, en favor del ball dels valencians.

Ahir, abans de començar el jorn de l’escola, vaig rebre un carta que és un regal. Quan he rebut la confirmació que podia fer-la pública, n’he pres la llibertat.

I entre olives i olives (19 caixes en tres dies, 9 de serrana i 10 de villalongues, al voltant del 500 kg,  munyides a mà de sol a sol), un rovelló de més de mig kg,  mireu la meua mà i el rovelló. Mentrimentres, a Catalunya la dreta i l’espanyolisme fan aigues per demèrits propis… 

Això de segona estació ha de sonar més com un viatge que no com un calvari, malgrat que no seran poques les forces declarades i no declarades que provaran de fer-nos viure el procés com un càstig lamentable. Tant se val, després d’aquell impressionant #11S, això de hui apama la situació real davant l’ndependentisme: feina per llarg. Malgrat que podem llegir que els resultats, en general, no han sigut dolents, tenim molt recorregut perquè siguen millors, sobretot si podem anar plegats molts dels que avui descomptàvem una part significativa en el repartiment del formatge parlamentari.
Cal comptar que, malgrat tenir la majoria dels mitjans oficials a la contra, i una part del partit majoritari amb no pocs dubtes, la suma sobiranista és esperançadora, potser no tant com aquell clam que demanava la societat l’11S, però és que allà molts anaven plegats, i hui alguns ens feien nosa, per uns quants detalls que, possiblement, mai no es resoldran, en relació a distribuir-nos el pastís.
Les males arts d’impedir el vot per correu de milers de catalans, les males arts de diaris que amençaven amb insults i mentides, les males arts d’un estat que ha posat la maquinària dels fons reservats en marxa contra el país, les males arts de tants mitjans privats de televisió com actuen i campen amb impunitat i lladrocini, les amenaces directes de militars i polítics, no han reduït l’esperit i la il·lusió de milions de catalans que han començat a construir un nou estat a Europa. Encara a la segona estació, si voleu, d’una destinació sense retorn.

En cada concert extraordinari, Lluís Serrano exigeix de la banda allò impossible, i en trau un profit espectacular, sobretot perquè els músics -n’hi ha de grans (hui han fet soci d’honor Sierra, que s’hi ha estat tota la vida) però n’hi ha de molt joves, i l’obra que han interpretat els exigia aprendre, voler aprendre, que és el màxim que podem demanar a una banda i al seu director, que els joves puguen créixer musicalment i artística.
Mentre m’escolte el mateix concert a través de youtube interpretat per una orquesta jove que també és una escola, agraesc la vesprada a la banda i a un concert agosarat per la dificultat i l’exigència de l’obra. Santa Cecília ompli de concerts de bandes el país, malgrat que som un rosegó prim i flac d’una cultura tan minsa i estreta: els polítics valencians que ens governen, en la seua majoria del pp, ja han fet mans i mànegues per enfonsar-nos en la misèria i en la pitjor de les ruïnes.

La vesprada de hui, però, apuntava en favor d’un altre aire i una altra manera d’entendre la cultura, l’educació, la política. A vore si aquells es moren prompte (políticament), i podem despullar-nos de tanta misèria. El regal de la banda, hui, apunta maneres. Per molts anys.

La Fundació La Masia ha organitzat hui un sopar en favor del país, al si de l’escola. Reconeixements, concerts, soparot, d’una escola entusiasta que manté viva la flama de la llengua i de la cultura: hi reconeixien el treball d’un alumne que ha arribat al cim de la pilota, Soro III acaba de guanyar el campionat individual d’escala i corda (encà me l’han presentat en directe). També reconeixien el treball d’una mestra, Maria Penya, premi Soler i Godes, que n’hi havia mestres bones en aquell sopar, amics en la seua majoria, i músics, entre més Nèstor Mont i Pep Gimeno, que en la fotografia ensenya un instrument a un grapat de xiquets que no tenien son ni falta que feia. Botifarra ha fet un concert dels seus, parlat, xarrat, amb tot d’anècdotes, frases fetes, refranys, contalles, succeïts… del romanç de Senyera, passant per les jugadors de burro o la Jota de quintos, o aquell succeït entre el rector i la majordona de dos forats, una llengua llarga d’Aixàtiva que en una escola és una gran exuberància lingüística, ara que vivim temps de retallades i tantes restriccions.
Damunt l’escenari la consigna: «No s’és res si no s’és poble: música, cant, art, esport, educació en defensa de la llengua…
Per cloure la setmana una cirereta extraordinària entre amics i grans mestres.
(la coca era molt bona, i el preparat de Teresa, explosiu)

L’escola ha tingut hui una incidència important en la jornada reivindicativa: pel que fa a la resposta de pares i mares perquè no portaren els fills a l’escola, la resposta ha sigut contundent: de fet hem sigut un màxim de 17 alumnes de 350, amb un suport del 98% del professorat.

Al llarg del dia hem anat seguint els incidents arreu del país, i València ha sigut una ciutat protagonista, potser perquè enlloc com a València, la perversió política del pp, de bancs i de caixes, de l’empresa gran, no s’havia manifestat amb aital intensitat.

A València s’han produït els excessos que enlloc no s’haguessen tolerat, si no és que representem una empresa bananera; com si València s’hagués convertit en pal de paller o prova de laboratori, un exemple a comprovar fins on podien tibar la corda de la pocavergonya institucional i política.

Enlloc com a València no n’hi ha imputats polítics en tota regla, que continuen governant. Enlloc com a València no s’han produït robatoris institucionals de caixes públiques, ni s’ha atacat la democràcia amb tanta ferotgia. Enlloc com a València no s’ha arribat al límit de la dignitat humana, per la baixesa ètica i moral dels seus governants. Que al remat són uns titelles d’uns altres titelles centralistes si voleu, governats anònimament per mercats, bancs i societats sense escrúpols, ni lleis acceptables.
Enlloc com a València no s’ha perseguit la cultura, la música, el teatre o la televisió perl fet d’expressar-se en la llengua dels valencians.
Cal dir-ho també, enlloc com a València malgrat els greuges, el desordre i la desregulació pública, ningú no ha tingut majories amb un càlcul tan orquestrat com trampós.
Encara ara, una majoria governant és encausada imputada i campa lliure i orgullosa per corts, conselleries, ajuntaments i diputacions amb total impunitat i, això fóra pitjor, amb la connivència i complicitat judicial: on arribarà la immoral situació valenciana dels últims anys.

Per què ens hauríem d’estranyar del caos valencià que viu ara la ciutat? Per què ens hauríem d’estranyar de la violència indiscriminada de la polícia contra el jovent? Per què ens hauríem d’estranyar que la primera valoració de l’alcaldessa siga de ‘normalitat’? Per què ens hauria d’estranyar que molts milers de valencians vulguen eixir de l’oscurantisme i la perversió on ens han portat aquest creminals del pp, o del psoe, a la majoria dels valencians i les seues (des)voluntats.

Que ja no ens alimenten molles, així que darrere de l’ú, el dos. Què guanyem els valencians, d’aquest afer de la independència? Tot, ho guanyem tot. Sobretot perquè no podem perdre res més, de tan arruïnats com ens han deixat, els espanols, i els valencians disfressats d’espanols. Aquest són els pitjors, perquè damunt la ruïna encara continuen furtant-nos. Ves quina pocavergonya.
Encara volen espantar-nos amb això i allò, el bou i l’esquella, però més escaldats ja no podem quedar, si no és que comencen per tallar-nos a trossos, les orelles i la cua. Ens han tret el fetge, el lleu, els ulls, tot el que els ha donat la gana, ens han furtat. Els bancs, les caixes, el camp, la llengua, la televisió, la humiltat, la senzillesa, ens ho han arrebatat tot: i encara continuen robant-nos. Perquè continuen governant-nos tot d’imputats i sospitosos: habituals, declarats, confessos, creminals… No ho oblideu, mentre milers de valencians estan desocupats, sense diners, sense pa, amb l’escassetat més absoluta, ells encara pretenen arruinar l’escola, la sanitat, els serveis, la cultura… en canvi de continuar furtant, amb el fem, amb l’aigua, amb impostos més grossos, amb aqueix boterut aeroport de castelló, per exemple, tot de negociots particulars que encara els alimenten la butxaca i la vergonya…
Per què hauríem de tenir por, els valencians, de la independència dels catalans? De saber governar-nos!, d’aprendre’n, de ser grans, de primer de ser grans sols i després ja decidirem amb qui ens volem aliar, perquè amb espana ja fa centenars d’anys que ho provem, i mireu com ens ho han pagat…, el lladrocini, el robatori assajat, en canvi d’espantar-nos que els catalans eren això i allò: mentre ells, els espanols i els espanols disfressats de valencians, ens amenaçaven que els catalans ens furtarien el Micalet, les sèquies i l paella, ells sí que ens anaven furtant les caixes, els bancs i els diners que contenien. En canvi de fer-se ricots, tot de furtamantes, els malparits clamaven que eren valencians com ningú.

Què guanyem els valencians, de la independència del nord? El pa sencer. Governar-nos. Ser majors d’edat. Vet ací, decidir nosaltres què fem amb el camp, amb el poble, decidir el nostre futur en canvi que no els el roben a madrit, prou que se’n burlen, prou de dir-nos què fem d’allò nostre, abans que deixen escurats els nostres fills i els nostres nets, tots els valencians. Perquè el lladre mai no deixarà de furtar, i ací tenen un plat gros a taula, lligat, pactat, assegurat… Diguem-ho fort, els únics que volen tenir-nos lligats, amb pàtries i salvapàtries, són els que més ens roben i apunyalen.
Que què guanyem els valencians? Salut, xiquets, i feina per llarg, que falta ens fa.

Dissabte, 20.30h, l’Ateneu de Bétera ofereix un nou concert, aquesta vegada amb Eva Dénia, una altra de les veus imprescindibles dels valencians. Serà davant la llar de foc (ep, poca broma a Bétera), i després sopar enfaixat: hi ha encara l’exposició naïf, amb alguns detalls de molt d’interés. Diumenge hi ha un altre dels concerts especials, extraordinaris que organitza Carles Subiela des de Consolat de Mar, una de les empreses emblema del Camp de Túria: hi haurà el rus Dimitri Tsirin al violoncel, que amb aquest nom n’hi hauria prou, però és que l’acompanyen també tres músics de molt nivell: Georgi Dimcevsky, violí; Stefan Eperjesi, violí; Aine Suzuki, viola, tot plegat fa un quartet de renom: Diart-ConsolatdeMar. Si sou de la música clàssica, no us podeu perdre l’envit, perquè diumenge a la vesprada potser siga la gran oferta del país, a l’auditori de Benaguasil. L’error és que l’entrada és gratuïta, ves.
Però si voleu repassar un altre concert, teniu un encontre escolar de corals cooperatives, que organitza la Unió de Cooperatives Valencianes UCEV al Nou Conservatori de València, Joaquim Rodrigo: a partir de les 11.00h de dissabte.
-Ja ho veieu, que val la pena no morir-nos. Aquest cap de setmana, no.

Hem organitzat un comité (!) de treball davant la convocatòria de vaga general per al 14 de novembre. La primera de les idees: dimarts, 13 de novembre, l’escola serà oberta fins a les vuit de la nit. De cinc a vuit organitzarem unes quantes activitats, amb l’objectiu d’informar les famílies, els xiquets, els mestres, els amics, per com ens afecta la crisi i com ho haurà d’afrontar l’escola, com podem ajudar, quina fóra la millor de les respostes. N’hi haurà tallers i xerrades que explicaran què passarà amb les retallades, en educació sobretot.

la cosa va començar dilluns: dilluns a la vesprada, l’equip de mestres de l’escola va decidir per majoria de donar suport a la vaga general que diversos sindicats, partits i associacions han convocat per al dimecres 14 de novembre. Realment és una protesta internacional, sobretot d’aquells països que pateixen més directament la crisi, que són sobre els qui recau el gros de les restriccions i les mesures més dràstiques. Efectivament, la crisi generalitzada la paguem els ciutadans, en canvi de disculpar els abusos reprovables de molts dels agents que ens hi han portat: els bancs, per exemple, i la permissivitat política. Com ens afecta a l’escola? Particularment, l’escola és un dels àmbits més castigats; en un futur els nostres fills patiran, si és que no ho fan ja, un ventall de retallades duríssimes. Ho paga l’àmbit laboral, l’educatiu, el sanitari, el de serveis, el d’atenció, el cultural… No cal entrar en detalls, ara mateix, malgrat que fa temps que el concert educatiu és en recessió, que patim retards en els pagaments, i que les mesures contra l’escola són un atac directe a la línia de flotació bàsica del país. Per tot plegat, els mestres han decidit de dir prou i afegir-se a la vaga.

També em pregunte com és que, per causes més greus, com és el decret plurilingüe, la prohibició de TV3, els insults i els atacs de Bauzà, o la desgovernació centenària del pp valencià, no proposem aitals mesures.
Jo hagués obert el 14 fins a la nit, per explicar a tots els pares, com ens afecten a l’escola segons quines polítiques contra-valencianes, les del pp i les del psoe. Però sembla que no era políticament correcte (des de la concertada sempre corres qualque perill.)

Diumenge vam participar de la XVIII Travessa a la serra Calderona. Un passeig entusiasta guiat, en favor d’un itinerari didàctic, gairebé escolar. Pels volts del Moncúdio, fins al castell de Serra i de retorn a Nàquera, amb els ensenyaments de dos entusiastes del coneiximent local, Policarp Garay (la història i la geologia) i el poeta Alexandre Navarro (les llegendes i la toponímia). Entre les dolomies, les argelites, els rodenos, les argiles… davant la imponent pedrera que assortí l’eixample de València, una d’elles, la colla de l’Ateneu de Bétera va tenir temps per aixecar un parell de muixerangues a ritme de dolçaina i tabal. Havíem convidat el bo i millor de l’associacionisme comarcal i totom era representat, voluntàriament. Quatre anys després de l’últim dels itineraris, l’institut d’estudis recomença el senderisme cívic que va reinventar en els anys noranta guiats pel mestratge de Ferran Zurriaga. Ara n’hi ha més ofertes sens dubte, i colles que caminen llarg i lluny enllà, però aquest pòsit d’ensenyança, d’assaborir el topònim just, la pedra, la llegenda local, és una marca que va quedar, que renaix ara amb l’harmonia d’un dia variat, sol, pluja, calor, fred… amb l’objectiu d’explicar-nos el paisatge i les traces dels seus habitadors.