Ulisses20

Bétera, el camp de túria

No renunciem a fer de mestres.

1
Publicat el 28 de juny de 2009

(Discurs final, adreçat a la lleva d’alumnes de 4t d’eso, als pares i mestres de l’escola que festejàvem el final del curs).

Vosaltres pertanyeu a una generació que ha pogut estudiar íntegrament en valencià. Els vostres pares i els vostres mestres no ho van poder fer. No vau viure el franquisme, ni la Transició, però sou fills de moltes renúncies i d’alguns fracassos d’aquells anys. Fills d’uns anys que els vostres pares i els vostres mestres van viure amb grissor, però també sou, i és bo que ho recordeu sempre, fills i filles del treball incansable dels vostres pares i d’un equip de mestres incansable, que com a pares i com a mestres ens hem guanyat socialment espais decisius. Sou una generació que, per exemple, ha gaudit de ser educada en llibertat i en valencià.
Ara comença el vostre temps, realment, fóra de l’escola i fóra d’aquest ouet. I caldrà que la generació de l’escola en valencià de la qual formareu part sempre, si no hi ha renúncies, feu alguna passa endavant. Caldrà que sapieu revoltar-vos contra la uniformització, el silenci i la invisibilitat, però caldrà primer que sapieu destriar contra quin silenci i contra quina invisibilitat, fins i tot, contra quina uniformització.
Existiu. Tenim l’escola i el treball constant de milers de persones. Tenim la música, les cançons, els poetes, i algunes petges que ja hem anat deixant malgrat tants dificultats. Hi ha qui us dirà que no som res, encara. Per veure si així aconsegueixen que deixem de ser. A vosaltres us toca, juntament amb d’altres joves que avui també acaben l’escola obligatòria, de ser capaços de construir el vostre propi relat del país que us toca de viure. Heu demostrat tenir molt de present, heu de decidir què voleu dir sobre el futur.
Sobretot, no dimitiu mai del vostre compromís, de ser persones en el sentit moral i ample del terme. Fins i tot mantenint-vos fidels a la vostra diversitat, en ocasions divergents. Aquest equip de mestres que ha treballat per vosaltres i a favor d’uns ideals nobles i nets, està convençut que aquesta diversitat que representeu, si la sabeu gestionar adequadament, us farà més forts, i ens farà més forts, als mestres i als pares. Que en gaudiu amb profit de la vostra llibertat, que sapigueu fer ús d’aquesta formació de l’escola valenciana, que tingueu tota la sort. No us decebeu, ni dimitiu, ni renuncieu. Aquest país es va bastir massa sobre això, i ara ens cal la vostra veu, lúcida, lliure, íntegra.
Cada any passa aquest miracle, que aquest equip tanca un altre projecte de formar i educar amb les famílies una nova fornada de joves. Nosaltres continuem, dilluns mateix, preparant el projecte 2009-2010. No ho fem gratuïtament, però hi posem un entusiasme i un esforç que és un compromís que va repetint-se, que ve repetint-se, des de l’any 1975. Com milers d’escoles, som nosaltres qui eduquem els xiquets i les xiquetes de les pròximes generacions, som qui farem conèixer i estimar la llengua que parlen, la terra on viuen. Però han de ser ells, vosaltres, amb el suport de pares i mestres si el necessiteu, qui haureu de resoldre aquesta paradoxa, el missatge pesimista valencià, per convèncer-vos que l’ara i i el demà són vostres.

(post:el discurs és una còpia adaptada de la introducció que Jordi Muñoz, professor universitari, i exalumne d’escolagavina, ha fet per al tercer volumenet de ‘País València, segle XXI. Reflexions i experiències de la generació que ve’, editat per la Universitat de València. Supose que el manlleu del missatge no li sabrà greu. Com a penitència, ja he començat una campanya particular a favor d’aquesta lectura, de la qual aniré parlant-ne en propers apunts.)

L’escola és confiança (2)

0
Publicat el 25 de juny de 2009

L’escola és confiança, afirma Gregori Luri en el seu llibre «L’escola contra el món», que en realitat és una aposta a favor de l’escola, dels mestres, de l’educació. Hem acabat un nou curs, una altra etapa d’aquesta volta de xiquets i mestres, de famílies, que no acaba ni s’acaba mai. En realitat, l’escola no s’acaba mai, i per això el repte és un continu, una idea d’activitat infinita; l’educació ja fa segles que pega en aquest sentit i, no sé si ho puc dir, en manta coses no penseu que hem avançat gaire. Ara, llegint algunes aportacions dels alumnes de sisé, no hi perdem la confiança, que és el que demana el Gregori al seu llibre:

 – el millor de l’escola és aprendre amb la gent que estimes, els teus amics.
– molts mestres diuen que l’escola és l’assaig de la vida.
– el millor de l’escola és ella mateixa.
– ara que som xiquets tenim la capacitat d’aprendre.
– l’amistat és molt important a l’escola, és el que et fa continuar endavant.
– és una part important de la nostra vida.
– sense amics, l’escola seria un lloc avorrit.
– és el lloc on em tinc d’esforçar i traure el millor de mi.
– l’escola ho té tot, encara que té coses no gaire completes.
– és la meua segona casa.


– …

La sort també és poder escriure cada any la introducció, a la memòria del curs, com a director d’un equip que ens repta cada any a treballar de valent per guanyar-nos l’alumnat, el futur, el goig de fer i comprometre’ns. Per molts anys!

[a ritme del cant del Misteri d’Elx, per anar obrint sentiment.]

L’escola, la feina, el final

2
Publicat el 23 de juny de 2009

Són els xiquets que comencen avui les vacances; els mestres continuen preparant informes, memòries, reunions, balanços, i encara propostes noves, millores… Però avui gaudim d’aquest moment final, que cadascú viu i prepara a la seua manera. El nostre cas particular ens ha portat a tancar amb música i amb teatre, totes dues opcions ben encertades, per la tria, perquè també ens fa tancar amb una manifestació popular, de participació col·lectiva, d’agraïment a tanta gent com ha fet possible un nou curs, la feina feta un any més. Dubte que els xiquets, com els mestres, no dediquen molt del seu temps a córrer, a banyar-se, a fer nous cursos i nous tallers, entre colònies, campaments, trobades, viatges, ofertes municipals, associatives…, que també és una manera de fer escola, de continuar aprenent a ser, que deia Pasqual. Com els mestres, que farem una parada entre viatges, lectures, cursos i altres excuses, per incorporar noves i noves maneres, al curs que començarem a setembre.
Com deia el nostre presentador, Joan Garcés, a l’obra Strange Show, un futur crac del teatre i de la comunicació: ‘benvolgut públic, dones i homes, en aquest espectacle de números diversos, l’escola els ofereix una autèntica barreja: circ, cabaret, poesia, humor, equilibri, sentiment, música, teatre, aprenentatge… Passen, no s’ho perden, l’escola els envia tot d’aprenents a l’ample món, en aquestes falses vacances, i ara tots, cadascun dels ciutadans, de nosaltres mateix i a qualsevol racó del món, és també un mestre en potència. No els decebeu.

Concert a Bétera de Música Cordis i el Cor de Trinitàries

0
Publicat el 22 de juny de 2009

Interpretaven Händel i Jenkins al palauet de la música de Bétera, aquesta vesprada. Un concert de goig, culte i fresc (la vida cultural del poble ha pujat sens dubte dos graus, o tres), de tants joves intèrprets, d’entre nou i vint anys, amb aquella disciplina, i tanta responsabilitat, de caire verament professional, durant les dues hores de concert. Com explicava Pasqual Pastor, en un discurs memorable, breu, sobre educar, en l’art, per fomar joves qeu siguen capaços de créixer en llibertat, perquè siguen persones, en el sentit moral, clàssic, proporcionar-los l’oportunitat d’ésser subjectes de la vida i del propi creixement. El nivell del discurs, per original en aquesta mena d’actes musicals al poble, també ens ha corprés, sobretot perquè l’orador s’adreçava amb la mirada als joves, perquè ho vivissen d’aqueixa manera com ell, joves que després han interpretat un programa soprenent, que paga la pena en molts sentits malgrat que és fruit de la voluntarietat, dels joves primer, de les famílies que els acompanyen també, i de moltes hores de treball i d’assaig cada diumenge, així que dimecres tornem a tenir la possibilitat d’escoltar-los, aquesta vegada al teatre-cinema Capitol de Godella.

El país que podíem tenir, parlàvem durant el descans amb alguns dels organitzadors, amb el mateix Pasqual, si no tinguéssem uns polítics analfabets integrals. Amb poca inversió, molta menys de la que ara llancen amb grans fogueres de vanitats també musicals, convidant grans orquestres a canvi de despeses desorbitades, que servirien per garantir una xarxa interna com hi ha en altres països europeus, que ells sí que han sabut bastir.
Amb tot, la descoberta d’aquesta escola de joves músics, i de veus, entre Hàndel i Karl Jenkins, ha pagat tot el diumenge amb escreix, al poble.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Hi ha nits que mereixen?

0
Publicat el 19 de juny de 2009

Sopem a Godella. València ha acollit la festa d’escola valenciana. Falta. Torrent, el seu museu de l’Horta, acull la tercera sessió sobre els cants de batre, avui fandangos. Falta. No era a casa per connectar amb les colònies d’estiu de l’escola, havíem quedat a la mitjanit. Falta. Hem sopat a Godella, com cada any que els xiquets són de colònies. I encara ara, amb un vi que em fa rodar el cap, vaig ataullant les notícies a la xarxa, com ara això del bàsquet o altres notícies de compromís. Hem sopat a Godella. Què voleu, la nostra també és una carn feble, i els dies i les nits van aplegant-se en una hora convenient. Demà tornem a la feina, però hi ha nits que mereixen qualsevol excusa. Com ara aquella escena de Mil·lenium, amb la Linvest… Tampoc no sé si el nom s’escriu d’aquesta manera.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Censures, ocasions i pel·lícules

0
Publicat el 18 de juny de 2009

L’ajuntament de València prohibeix de fer ús de megafonia o de pantalles en la concentració que avui té preparada escola valenciana, a la plaça Manises de València, per mostrar-li a Camps, el president d’uns quants milers de valencians que el prefereixen imputat o sense, el resultat de la campanya ‘Aprendre valencià és aprendre llengües’. Però com Camps no vol sentir-ne a parlar, del valencià, d’escola valenciana ni de cap cosa que tinga a vere amb els mestres, ha enviat els funcionaris de l’ajuntament de Rita, perquè la concentració siga silenciada; no, silenciosa. Els funcionaris prohibeixen de fer ús de megafonia o tecnologia del segle XXI.

Terra Mítica, el gran part temàtic dels valencians, l’obra faraònica de l’oci segons el PP, bandera del nefast Zaplana i de l’encara més nefast Camps, ha fet fallida total, es ven a preu d’ocasió, de ganga, de quincalla. De fet, alguns volen cobrar per quedar-se-la. I sabent el que sabem de com fan els contractes aquests espavilats dels Gurtel, no ens estranyaria que el PP pagués als amics perquè els amics es quedaren les molles d’aquell frau. Perquè el parc va ser un frau des del primer moment. Les pèrdues són de milers de milions. Cada any han sigut majors, i mira que fa temps que venim arrossegant l’invent. Qui tornarà als valencians els diners perduts pels grans gestors del PP? Qui pagarà el fracàs final, Bancaixa o la CAM? O totes dues entitats no tenen res a dir, d’un negoci tan ruïnós? La complicitat dels dirigents polítics o financers també és de jutjat. A cada cantó que pares, ja notes el tuf de pixum, de tants gànguils valencians com ens llueixen pel territori.
Doncs no té la barra, el president de Bancaixa, l’Olivas, expresident de la Generalitat per uns dies, polític del PP posat a ditot, que cal despolititzar les caixes… Serà mamó!

Mil·lènium, que a València solament que es pot veure en castellà, com gairebé el cent per cent del cinema comercial que s’hi projecta, és una pel·lícula entretinguda, amb algunes escenes que funcionen molt bé, d’altres de ben dures, i d’altres de més convencionals. Però em sembla que hi ha algun detall que se m’ha passat, que no he acabat d’agafar, com si m’hagués mancat alguna cosa. O potser que he trobat alguna eixida massa convencional, vista potser. Amb tot, ho he passat bé, al cine, perquè el volum i les pujades sobtades d’efectes, no et deixen dormir de cap manera, malgrat la comoditat d’aquelles sales, al terme de Paterna. Ara, qui ha parit aquell cacau de Kinèpolis s’ha lluït, per lleig, per coent, per krasti (?)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Per molts anys, mésVilaweb!

0
Publicat el 16 de juny de 2009

Jo em vaig incorporar el 2005, els dos primers anys de manera tèbia, però després ja vaig anar agafant més pràctica. Fins al punt de passar-m’ho molt bé, escrivint. De fet, això del bloc és una via per airejar, per fer anar fins i tot els propis dimonis, per trobar de vegades la infantesa, els records, o fins i tot per parlar amb mon pare de manera virtual, d’una manera com no havíem arribat a fer abans. Dilluns vaig estar temptat de pujar a Barcelona, un altre viatge rellamp, com aquell de fa uns dies, amb el xic, per veure-hi AC/DC, viatge i concert que no agrairé mai prou (gràcies, Josep, per les entrades). Però diumenge, mentre dinàvem, mon pare amollà una de les seues frases que ja són oracions sentència: –Al camí d’Alcubles se t’ha fet un munt de cànem bord, que no tenies una maquineta de segar, una desbrossadora?
Diumenge vaig comneçar la feina, i ahir dilluns vaig deixar el camp gairebé enllestit. Avui ho acabe. Així que millor que m’haja quedat: pel que expliqueu en alguns blocs, l’encontre va ser una festa que pagava la pena en molts sentits.
És veritat que hem conformat un corpus de blocs de molt d’interés. I fer una passada cada dia, per molts d’ells, és una alenada; de notícies, d’opinions, de saber que hi ha un grapat de gent que cada dia té coses a dir-nos, d’anar fent país amb garantia, malgrat el que ja sabem. El Coc d’avui ja ho reflexa, i altres blocs també.
Per molts anys, Vilaweb,  sobretot als treballadors de la casa que ho feu possible. Que feu possible que nosaltres també siguem una part de vosaltres.

El que finalment diu Meli Aguilella (3)

1
Publicat el 13 de juny de 2009

Expliquem València (4)
València també és Espanya, ara mateix, per dret de conquesta i per altres drets que molts valencians atorguen al primer dret i principal dret. Així que Meli Aguilella, diu que Espanya és un pou de diner negre, que ha fet de la bombolla immobiliària l’aliment bàsic, amb el consentiment de tothom, bancs, govern i oposició, estat i autonomies, dreta i esquerra, sindicats i patronal, i n’ha fet fins al punt de donar fama als corruptes (el màxim responsable de les finances del PP està posat fins al coll. Govern i oposició, espanyols tots dos, són models de corrupció europea). La prevaricació, el tràfic d’influències, el cobrament habitual de comissions, l’adjudicació irregular, tot plegat per concloure, segons Meli Aguilella, que el fem no para de fluir, d’acumular-se. A més, el desmesurat pes de l’església, fruit que el franquisme no s’ha tancat mai, o s’ha tancat en fals, fruit d’una part de la societat, malgrat que no majortària, amb un pes específic molt gran, tant que, segons ell, l’església catòlica no és aliena a l’acceptació expressa de la corrupció (l’ocultació de quant ens va costar la vinguda del Papa, per part del GIvern de l’Opus i de l’esgléisa mateix, és un altre exemple). Segons Meli Aguilella, n’és prova de la força negativa de l’església l’àrea d’educació per a la ciutadania i el que ha comportat, i la llei de l’abort, per posar dos exemples on la influència de l’església topa amb qualsevol avenç europeu.
Però, què podem fer per aturar el model e creixement que es basa en un urbanisme ferotge, que és un atemptat, que mou interessos il·lícits, de constructors, empresaris, alcaldes, i polítics de cobdícia més àvars i rebenten? Doncs no ho sé, què diu. Realment, no el vaig entendre bé, quan m’ho va explicar. Això caldrà que m’ho explicite millor, perquè d’una altra manera ni jo mateix sé si ell, Meli Aguilella, des del seu raonament intern, té solució, una de les solucions, per aquest entrevicoll de compexitat que vivim els valencians.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El que també diu Meli Aguilella (2)

1
Publicat el 12 de juny de 2009

Expliquem València (4)
Després de la primera part del seu discurs, Meli Aguilella es pregunta un parell de qüestions que tenen a veure amb la filosofia, no solament la filosofia valenciana, sinó amb l’origen de la vida de Darwin: ací planteja què ens commou més als valencians, la teoria de l’evolució o la teoria de la fe, més o menys o presenta d’aquesta manera:
–En conciència, davant la corrupció, què preferim, la creença o la ciència? Per quina de les dues coses tirem, els valencians en la seua majoria? Si concedim major permisivitat a la trampa, a l’engany, al robatori, a la malversació, a la complicitat delictiva en totes les variants possibles, de quina banda estem?
I continua,
–Sens dubte, som fills de la murrieria, de la picaresca, herència d’una espanya folcklòrica, de façana i pandereta, de la falòrnia i l’estafa, falsa, maldestra, clerical, obscurantista com pocs indrets del món ho han sigut, que fins i tot n’hem pressumit… De tot plegat som l’hegemonia del planeta (sens dubte que Meli Aguilella s’hi ha despatxat, i bé que fa).
–Pobra, espanya, diu –i acabe aquesta segona part del seu discurs–. Ni de tot això, ni del robatori que va practicar durant segles, i ara practivca sobre els pocs que hi quedem subjugats, no ha sabut malviure. Ni fruir-ne.

Bé, tampoc no voldria que pensàreu que la culpa del que patim i som els valencians ve de fora. No exclusivament, una part sí que és una conxorxa en contra nostra, afegit a una altra que és, sens dubte, producte de la casa, autòcton, propi, fins i tot més personal que no molts dels estigmes que es diuen són propis dels valencians.
Però, quant de folckòric, de pandereta, de clerical, de fosc, no correspon ara maetix al viure dels valencians, i quantes estampes d’aqueix paisatge ens representen en carn i os?
Podríem res contra els grans corruptes, fer una altra cosa, vull dir, si el pes de la gent no combregués d’aquell estil de viure que ens explica Meli, o tampoc no podríem fer res de res, com diu Josep B, perquè el contrapés encara és pitjor que no pensem?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El que diu Meli Aguilella, des de Bétera.

4
Publicat el 11 de juny de 2009

Sobre Expliquem València (3).
Un amic del poble em passa un paper; en realitat ja fa molt que me’l va passar, farà un parell de mesos, però és ara que l’he trobat, mig rebregat a la bossa de l’ordinador. Per això, el faig públic des d’aquest bloc; a més, em ve al pèl per explicar València, que és el que pretenc desembullar aquesta setmana, gairebé final del curs.
Meli ve a dir, més o menys: «La corrupció del PP no els afetarà gens ni miqueta, ni políticament ni humana. La corrupció, diu, sols interessa als periodistes, a uns quants ciutadans, pocs, que encara llegim els diaris. A la gent senzilla no els preocupa, la corrupció. A més, hi ha una fal·làcia que, entre nosaltres, veiem clara: la dreta és en política, s’està en política per enriquir-se. La gent perdonem a la dreta, a la gent de dreta, coses que fóra impensable perdonar a la gent d’esquerra. Segons una enquesta del CIS, solament el 2% de la població té interés per això de la corrupció, i encara gran part de la població, la majoria, admira a aquell qui sap enriquir-se, sense importar gaire els mètodes que utilitza. Per això la corrupció no s’acabarà mai.»
Fins ací la primera part del discurs de Meli Aguilella.

Això també explica bona part de la complexitat de la nostra societat. La corrupció fa molts anys que ha estat el motiu educatiu d’unes quantes generacions. El parany, la trampa, l’enganyifa, eren el mètode que molts hem aprés per anar passant i salvar-nos de situacions difícils, o simplement perquè no sabíem què era això de la noblesa, de l’esperit esportiu, del respecte a les nomes. Grans fortunes s’hi han anat bastint en canvi de grans estraperlos, de saber jugar contra els altres, a favor de l’egoïme. L’exemple d’avui, que un club esportiu puga pagar una fortuna per un jugador, enmig d’una crisi que afceta milions de famílies, és fruit mateix de la corrupció d’alt nivell, legalitzada, permesa, aplaudida. De la falsedat del sistema, que reclama justícia, equilibri, raó.
Com diu Meli Aguilella, n’hi ha prou fons perquè la corrupció no s’acabe mai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Expliquem València (2)

3
Publicat el 11 de juny de 2009

Deduïm que cal definir el problema valencià per trobar la solució o solucions, si és que en té, de solucions, el conflicte valencià. Almenys el conflicte entre una societat que vota en la seua majoria un partit de dretes, ara mateix imputat i sota sospita d’irregularitats, i una altra part de la societat, minoritària però significativa, que va generant vida social, professional i lúdica de qualitat, malgrat les circumstàncies desfavorables.
D’una altra banda, hi ha qui pensa que els resultats de diumenge legalitzen en part la corrupció que vivim. Que això de Castelló, amb Fabra com un cacic falangista president d’una institució provincial però poderosa, s’assembla a una part del sud d’Itàlia, on, fa dècades la corrupció oficialista domina gran part de la societat civil, política, policial i judicial. Que la comparança del que passarà a Castelló, després de tants anys d’impunitat, pot assentar una corrupció oficial que es convertesca en crònica i, més tard, en un nou hàbit associat a la cultura dels valencians: una altra crosta més, si no en teníem prou.
La mesura es pot anar filant amb exemples que són en boca de tothom: l’abús de la construcció pot tenir una interpertació subjectiva. Pels uns, encara tenim molt a construir. Pels altres, hem depassat qualsevol mesura. Ara, com hem malmés el litoral valencià, ho admet fins i tot Europa. A base de delinquir des de promotores, constructores, regidors, ajuntaments i la mateixa diputació, el caos frenètic, la desvergonya, el trencadís de paisatge que han configurat amos i criats ens defineix, els valencians, com altruïstes de l’urbanisme carnívor insaciable.
A la contribució de l’exercici s’hi han aplegat càrrecs públics, però també de privats, d’espavilats i de banquers i caixers de més volada. Com han mogut els fils uns quants les últimes dues dècades no ha sigut invisible a ningú, i tampoc ningú no ha sigut capaç d’aturar el caos. València també s’explica per la complicitat, doncs, de més agents que no acaben d’eixir malpagats de tot l’afer. El PP, sí; però també el PSOE, i Bancaixa, i la Cam, i els empresaris, i les institucions estatals, i els mitjans que han anat defensant-los com uns gestors modèlics dels diners públics, del paisatge públic, de les ciutats públiques. N’hi ha tanta gent còmplice, de la complexitat, que ningú no som capaços de destriar què hi ha, ni qui, de net en tot plegat. Vestits amb corbata? Joies? Viatges? Alguns contractes? Drogues?… Va. home, no fem riure.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Lliurament dels Baldiri: l’oblit dels valencians!

1
Publicat el 9 de juny de 2009

Diumenge es van lliurar els premis Baldiri Reixac, en la categoria de treballs d’alumnes, a l’Espluga del Francolí, Conca de Barberà. El bon treball dels alumnes ens ha fet pujar uns quants anys, a rebre el reconeixement de la Fundació Carulla i del jurat que fa la tria. No cal dir que els premis són una aposta a favor de l’escola catalana de tot el país, potser que siga l’única, que aplega tantes escoles almenys d’una punta a l’altra del nostre territori –per als llepafils, del territori de la llengua catalana. Fins ací, tot són lloes, sens dubte, a la Fundació, a l’organització, a tant d’esforç i a l’ajut econòmic que rebem les escoles. No hi ha cap altra institució em sembla que faça aital aposta i es crega d’aqueixa manera la nostra escola.

Però diumenge el protocol dels discursos no sisgué gaire encertat. De fet, el descencert es va apoderar de l’acte, pel que fa a tenir una petita consideració de les escoles que veníem de fora del territori central, de fora de Catalunya, vaja. Cap referència, cap recordatori, en cap dels discursos, i n’hi ha hagué a manta i alguns de massa llargs o de poc situats, davant milers de xiquets, home. Fins i tot el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va centrar-se a parlar exclusivament de la llei d’educació i de la Catalunya estricta, i no va fer cap, però cap menció a l’escola valenciana. Hi havia gent de Carcaixent, d’Alcoi, de Sueca, de Cocentaina, de Guadassuar, de Picanya, però ningú no en va fer cap esment de València i de la seua escola. Tant és així que, de les vint personalitats que hi havia assegudes a la taula presidencial, ningú no va reparar a convidar cap valencià, i això que tenien a tocar Diego Gómez, president d’Escola valenciana. Ni quan aquest va pujar amb la seua escola a recollir un dels guardons, no en van dir res de res, tu. Com diu el Vicent, n’hi ha més blaveros a dins que a fora, almenys a dins de la Catalunya estricta. L’oblit dels valencians va ser complet; no sé si enguany n’hi havia cap premi per a les Illes, o per a la Catalunya Nord,, d’Andorra sí que n’hi havia.
Supose que l’any que ve, això ja no passarà. Potser que no ens conviden, als valencians, i assumpte resolt. Ai, si el Lluís Carulla alçara el cap.

Expliquem València

2
Publicat el 8 de juny de 2009

Que no és fàcil. No ho ha sigut mai, València, una ciutat fàcil d’explicar, si és que volem trobar algun entrellat al desficaci, elecció rere elecció. Fa molts anys que la dreta s’hi ensenyoreja, cada vegada amb major flatulència. Ahir, fins i tot, com a l’última vegada, sense por de mostrar-se borratxos davant tothom. Tant se’ls en dóna, cara com ses, ells van a la seua i guanyen.
Els valencians no hem guanyat mai, mai, a València en clau valenciana. De fet, també ho hem explicat altres vegades, la concentració de males arts fa impossible fins i tot una explicació al problema que patim. De fet, per a la majoria dels valencians, no hi ha cap problema, realment. Es troben còmodes, realitzats, amb una satisfacció que voreja la patologia o el deliri, però no hi troben que això els impedisca de fer el que fan, cada dia de l’any. N’hi ha tòpics, i arguments que expliquen fantàsticament bé el que passa, i cervells que destrien quan va començar a originar-se tot plegat.
Els valencians, en la seua majoria, són fallers i barrocs, primaris i de formació més aviat escassa, de poca identitat valenciana si no és pels quatre taulellets emmarcats a l’entrada de casa (pensat i fet, ací viu un valencià autèntic i coses per l’estil), som tan allunyats de la cultura acadèmica com de la pròpia realitat que patim… En canvi, som molt capaços de trobar qui ens representa en la festa, en el treball, en la política, en l’ajuntament, malgrat que tots aquests no moguen un dit pels seus interessos, ni pel territori, ni per la identitat, ni per la cultura. Perquè tot això, per als valencians, són martingales que no valen res, no tenen valor.
Som un sainet i ho volem ser, perquè ens sentim còmodes, som el veritable sainet que volem, i no volem canviar, que no volem, i menys encara ningú que vinga a dir-nos com ni què. Per això ens governen bevedors, imputats, corruptes, amigots, faldillers, xulos de gomina i americana blau cel, però no ens molesta, de cap manera, perquè ens sentim totalment representats en tots aquests pinxos nous rics de la política.
Cap daltabaix ni terratrèmol no sembla que canviarà gaire el futur valencià dels propers vint anys. Perquè no hi ha alternativa a aquest motlle que els valencians hem anat construint-nos fa trenta anys, de primer amb el PSOE, ara amb el PP.
Tota la batalla de València dels anys setanta no va ser casual. El desert dels cinquanta i el seixanta, i el foc posterior dels setanta i els vuitanta va deixar adobat el terreny per allò que ara recollim. Hi ha molt de sembrat encara. I la processó, malgrat el que voldríem alguns, encara serà llarga.
Imaginem-nos els clubs de futbol, les societats de caçadors o de colombaires, les llars de pensionistes i les Associacions de mestresses, l’Adoració, els casals fallers, els festers, els joves en la seua majoria, els bars en la seua majoria, els empresaris, els llauradors (compte amb aquests) i encara no sé quantes coses més em puc deixar… Res no és gratuït, i per això els nostres màxims representants poden ser alcohòlics o imputats, i nosaltres tant contents de pagar-los el beure.
Demà el segon capítol, ‘Expliquem València’.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Europa, quina Europa?

2
Publicat el 6 de juny de 2009

[La del mentider Zp? La del Petit Príncep? La del Pederasta Silvio? La dels corruptes del Reialme Unit? La dels paradissos fiscals de Suïssa…?]

Amb Espanya no anem bé. Ni amb França. Ni amb Itàlia… Són estats, que no afavoreixen, cap d’ells, la diversitat dels pobles, de llengües, la llibertat en majúscules. No descobrim res de nou, que fa molts centenars d’anys que ens trauen el vi i la sang, els estats, se’n burlen i, encara, ens la fan pagar més cara. Però Europa, ai, que havia d’ésser l’esperança, de fet ho era fa alguns anys que ens miràvem Europa amb els ulls vidriosos, tampoc ara no ens traurà l’aigua clara; aquesta vegada almenys, no xuclarem de l’olla grossa; en tot cas, alguna tassa de brou, si en sobra, i a continuar treballant i plorant cada dia, quatre anys i lo manco més.
Perquè aqueix és el panorama final, si volem votar-los demà, si no és que volem botar-los fora, aitals politicastres que ens han anat esbudellant discursos vestits de tòpics, mentides i avorrides prèdiques. Fa més de quinze dies que ho aguantem.
El cartell comença per un Tisoreta de barba retallada que es mostra gojós que el seu pare i el seu avi renegaren de la llengua pròpia, que prohibiren de parlar-la a casa, la llengua. Això és pura xenofòbia, cultural, si voleu, neteja lingüística, Orella Major, això és del que se sentiu tan satisfet, vosté i els seus?, i és el que pretenen els seus, amb les llengües que no són l’espanyola, i encara volen vostés que nosaltres l’ensenyem a l’escola, amb goig, la seua llengua?, amb quina part del goig, déu-meu, podem ensenyar aital barbaritat. Pretendre venir a donar-nos lliçó, homes satisfets d’eliminar la singularitat, la diversitat, la riquesa, el respecte entre iguals… la xenofìbia, senyor, està penada per llei, però ja se sap que espanya, i l’Europa que vostés volen, ja adoben lleis i normes al criteri que més els convé.

El PSOE que també és el PSC mostra tot de personatges estigma contra els qual vol alliçonar-nos amb por, per la por que tornen, sinistres, i ens els mostren amb el clatell per davant. Home, aquests del PSC són els que pacten amb el PP, i amb el PSOE per fer fora altres personatges i altres partits, i també són qui després eliminen llengües de l’escola, que no són l’espanyola, i sempre fan parts i mans amb el PP, quan els interessa. Tot aquest budell de representants són partidaris del seu únic estat, d’una Europa constrenyida, encorsetada, enfaixada contra la diversitat dels pobles, PS què?

Potser que l’Oriol i el Ramon, Tremosa i Junqueres, plegats feren una alternativa que seria un crac a Europa i a favor nostre, però justament van separats, enfrontats, amb missatges i idees que els seus partits no acaben de creure’s, així que possiblement que pelen poc, tots dos, separats o junts. I ves que plegats m’hagueren fet molt de pes, com m’ho fan alguns articles i algunes reflexions que ens ofereixen al marge d’allò que representen políticament.

Europa? L’Europa que es dibuixarà diumenge, a partir de dilluns, no ens afavorirà gaire, i malgrat que ens han volgut vendre que la culpa la tenim nosaltres mateix, això no és del tot cert, realment, no em crec gens ni miqueta, que siga culpa nostra, això que ara ens acusen que som nosaltres, els ciutadans, els responsables de l’Europa que anirà construint-se, a partir de dilluns… Amb el faldiller de menors Berlusconi?, amb el Petit Príncep Sarko?, amb l’angleset i els escàndols econòmics interns…? Amb el franco-mentider ZP ? Són tots aquest que ens han de liderar la nova Europa?, el nou horitzó per a un continent massa envellit, malaltís, de dubtosa recuperació, de mal encaix i de pitjor traça. Sobretot, perquè tots aquests que ens governen tants anys, sempre els mateixos, amb petits canvis, ja se ne’ncarreguen que els motlles, les formes, els fonaments mateix, no varien gaire, gens ni miqueta en realitat.
Així que demà que es voten ells, perquè l’abstenció també és un vot significatiu, que si l’afer fos verament democràtic, el tant per cent d’abstenció bé que devia representar la seua part de no diputats, de no càrregs, de zero despesa, de parlament buit, i l’assumpció d’un perfil europeu fracassat tants anys com vulgueu pensar.

Compte, no és Europa que fracassa, és el model europeu d’aquest pocavergonyes de polítics que ens representen, que ho fa estrepitosament.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rajoy tracta de fills de puta els valencians?

0
Publicat el 4 de juny de 2009

Benvolgut senyor Rajoy,
Si considera que el més net, el més just, el més honorable, el més noble i el ciutadà més exemplar d’entre els valencians és Camps mateix, imputat i acusat de no sabem ja quants delictes, la resta, vull dir, tots els que no som Camps, o no som com Camps, ni ho volem ser (sobretot perquè tenim la sexualitat definida de fa temps) som, com a mínim, segons vosté considera la resta de valencians, fills de puta.

Les comparacions són de mal entendre i de pitjor pair. Sens dubte que quan comparem sempre podem trobar coses pitjors, o coses millors. D’acord, però després del calvari judicial, de tants imputats, i tants com han passat a explicar qui regalava, qui pagava, qui obtenia, qui oferia, qui empomava, qui ho portava a Suïssa, qui compartia empresa, qui adjudicava, i tota la pesca de l’amanida que va adobant-se…, és a dir, d’aquest bull de bulls, dir que Camps és el més just dels justos, el més valencià dels valencians, i el més net de la tintoria, és tractar-nos d’imbècils, d’inútils, d’idiotes, de pocavergonyes, de saltamarges, de pocapenes, de putots de revetla, de cínics, de gànsters, i dels adjectius menys respectabes que puguem imaginar.

Els valencians ens mereixem el pitjor, si aquest és el millor exemple dels valencians, sempre segons vosté, naturalment. Per una altra banda, no ens destapem ara nosaltres, Rajoy, ets un mentider compulsiu, com molts polítics, dels hipòcrites fets a pes, conscients de quant val una mentida grossa. I allà s’estaven els teus deixebles per confirmar-ho: Rus, Fabra, Costa… i vint mil pessebristes més.

Tot això, segons la teua doctrina, un altre inventet carismàtic del PP i de la tramoia del PP: recordes el Zaplana, i l’altre, després de la primera derrota? La metodologia seguida en política és ‘continua dient la mentida anys i panys, per damunt de lleis, de jutges i de déu si cal, fins que la mentida siga tan grossa que siga impossible de negar.

No, senyor Rajoy, no li acceptem la comparança. Si pretén passar-nos als valencians per fills de puta, en la seua casa, la pròpia, la del PP, que s’afiguren, es vesteixen i es transformen a plaer i del que vulguen, d’acord. A jugar a la gallineta cega i heterosexual l’últim. Però si pretén de comparar-nos a tots els valencians amb el merder dels seus propis deixebles, que le seues mares, les de vostés, els aguanten l’eròtica, perquè nosaltres no estem disposats a jugar-los l’envit. Els valencians, malgrat les eleccions, les ereccions i la hipocresia que voste els administra (davant d’ell, darrere d’ell, al costat o on calga), som més nobles, i menys fariseus, i ja sabrem destriar entre hipòcrites i cagamandúrrios.

Que vosté la mame bé.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari