Ulisses20

Avui el festival de llibres a l’Ateneu de bétera celebrarà el cap d’any amb vi: hem convidat l’enòleg Joan C. Martín que ha triat tres vins valencians d’Aula, tres cellers socis de l’Aula vinícola, per al tast de commemoració. Atenció, perquè els tres vins triats són de lo alto: un bobal blanc ampolla especial de Vicent Gandia (Requena). Un negre exclusiu, Pelio, de Virgilio de LaTorre, també d’ací de Requena, i un tercer vi d’Alacant, negre també ben extraordinari: Mira Salines. Tot plegat per acompanyar les lectures d’aquesta fira que avui clourà la primera part del programa (per acompanyar lectures i viandes i tot el rastre que vulgueu afegir a les plates), abans de tancar l’any amb un forrellat i colgar-lo cent metres baix terra. Com pitjor, millor.

Els valencians podríem caure més fondo? Sí, sens dubte, perquè com deia aquell escriptor angles del segle XX, “pitjor” és un terme elàstic que encara es pot estirar i estirar i estirar. Joan C. Martín farà la lloa d’un llibre de vins valencians editat per la Universitat d’Alacant, i ens parlarà dels tres vins seleccionats: no són fàcils de trobar en botigues o supermercats convencionals. No.

Potser, aquests tres vins els trobareu als cellers respectius o bé en aules vinícoles. Sí, aquests tres vins són d’Aula vinícola, una associació valenciana de divulgació de la cultura del vi, història, tradició, vida rural, i un adéu a la llengua en cadascuna de les ampolles que arreu trobareu ací i allà: com en la cultura del vi, almenys al país valencià, i en altres indrets empresarials, hom ha renunciat completament a la llengua els valencians. No entenem per què?, com si tastar un vi excels estigués renyit amb la llengua, amb la casa, amb els pares, com si la vinya dels valencians no entengués ni de llengua ni de vida…

Després, tu vas a bars i restaurants i encara els passa poc, no hi són aquests vins etiquetats en espanyol: ni se’ls espera. A tot arreu vins d’espanya i la resta del món a cagar. Ves si n’hi ha via i ampla per omplir-la de cagallons i merdes seques. Però passem avant que no volem fer mala sang, ben al contrari. Avui tenim a l’ateneu de bétera un tast de vins que no trobareu enlloc més.

Si és que voleu elevar la vostra formació de fet ja molt excelsa.

Si volíem arribat a Wigtown, anit no vam poder fer més de tres quilòmetres, que no passarem del Tos pelat, ni arribàrem a la pujada del Fondo, ni somiàrem les truites que ens volíem fotre després,perquè no arribàrem a trencar els ous de la gallina. Anit vam patir aquella nit de cada festival, de cada fira: no n’hi havia públic, o n’hi havia gaire, a la carpa dels escriptors convidats. Una llàstima. Passa una nit en cada festival. Una llàstima, sobretot perquè us vau perdre una lliçó d’art i de natura, un repàs a la història dels grans mestres pintors, i això que només que vam fer-ne un tast, però quina mirada, quina observació i quin cant d’ocells: el nostre convidat anit era Martí Domínguez.

Del natural és una història de la natura en la pintura dels darrers 10 segles, de Giotto a Miquel Barceló, de les caderneres coll de sang al peix Gall de Sant Pere, un cant clam en favor de la natura representada, pintada pels grans mestres… Del mestre Giotto, capaç d’aquells corders a les pedres a Simone Martini, Massaccio o Van Eyck, com uns quants pintors van saber transgredir els cànons i pintar homes i dones naturals que semblaven homes i dones naturals. La batalla de Leonardo amb Miquel Àngel i un cigne que grinyola la vista puritana en canvi de la fantasia, l’erotisme i l’art: després Caravaggio i les fruites, Géricault i els cavalls, Rosa Bonheur… Corot! Quina sort tenim, els valencians, i com hauríem de córrer a tenir aquell llibre de capçalera, mestres!, sobretot els mestres, per explicar l’art, la civilització, la cultura als xiquets de l’escola. “Del Natural”

Ara, si feu com anit, que la carpa a penes si tenia vida de cos present, aleshores hom entendrà perquè els valencians som capaços del millor i del pitjor. Diferenciar entre ple i buit, en parlar de cultura, de llibres, de lectura, apropa unes quantes metàfores més dures que la realitat que vivim. Anit un aforisme de Fuster ens hagués vingut ben pintat. NO di´re quin. Que anit l’ateneu no convertís en una festa aquell convidat no és culpa del pp, ni de vox, ni de les polítiques espanyoles contra els valencians. És una fluixera pròpia, un vertigen que no ens deixa créixer com a europeus normals, capaços d’una llengua, d’una cultura sòlida, ferma. Tanmateix, com diria Galileu (no sé si Martí em permetria la llicència), la terra es mou. És veritat. S’hi mou.

Camí de Wigtown, malgrat que n’hi ha vegades que les parades són més llargues que no voldríem, i la velocitat del tren torna a ser de caragol avellanenc que té sucre i la tensió alta. La penitència, benvolguts: cerqueu el llibre, i comenceu a admirar-vos de tant com podríem saber.

Per cert, anit Martí ens va confessar que té no sap quantes llibretes numerades amb tot d’apunts i breus i comentaris, fins i tot del temps que els pares l’arrossegaven a museus i exposicions permanents. Ai, els pares, quin consol i quin paper no han fet!

[continuarà]

Avui escoltarem un poema cantat del poeta escocés Richard Burns, que després es va convertir en un poeta nació, un poema clam, una poesia cantada que ara nosaltres imitem, cada setembre, en cantar el poeta Estellés. Estellés és el nostre poeta nacional per excel·lència. A cagar els inútils de la conselleria, del govern, de la subcultura taurina, els toreros i els idiotes, feixistes tots plegats. Els mestres i l’escola cantarem Estellés, en setembre i cada mes de l’any. Som la resistència. Irreductibles.

Avui hem demanat al showman Toni de l’Hostal que ens cante un poema de Richard Burns, però no sabem si ho farà, vull dir, que no sabem si cantarà o no, els poetes o les caderneres, si recitarà estellés o verdaguer: diu que possiblement cante un poema sobre bétera, però no un poema sobre el camp o el camí de Llíria o els llavaors robats, no. Potser que recitarà els xics de la M, que era una cançó popular sobre una colla d’amics presumits o potser cante aquella dita “Bétera ja no és bétera, que ara és una gran ciutat…”, farà què voldrà, Toni, i per saber-ho caldrà venir al concert, a partir de les vuit i mitja, a l’ateneu, dins el programa de la fira de Nadal.

A bétera, Toni sempre és benvingut, i és un segur de passar-ho bé i xalar una estona: si a més explicarà algun poema, recitarà estellés o Burns, només ho sabrem a partir de les vuit i mitja. A més, el concert és gratuït, en canvi que compreu algun llibre de la fira, i n’hi ha per cinc euros, per deu, per vint i per més euros. Un regalàs.

La televisió àpunt encara no ha vingut a res. Ni la ràdio àpunt. Ni la ràdio de bétera. Ni la premsa oficial. Encara com, quan vindran, potser que serem tots camí d’Escòcia. Però després del concert d’esta nit.  Ara mateix, necessitem un cap de premsa que publicite el festival de llibres de Bétera: ves que pagarem: una entrada al cel.

Anit vam viure una vesprada fantàstica, a l’ateneu de Bétera, entre llibres, pocs compradors però amb bosses ben carregades, i una presentació especial. Havíem convidat el professor Vicent Artur Moreno a la carpa dels autors: l’excusa era un llibre sobre Fuster que es presenta jove, sense manies, perquè més gent i d’edats diverses puguen conèixer millor el valencià més important del segle XX (!). Però Vicent ens ho havia anunciat en petit comité i encara anit mentre trencàvem el gel, ho va confessar a tothom: no parlaré del llibre, perquè el llibre ja s’explica tot sol: us faré una primera part a modo de “nodo”, ho va dir així, en referència al possible avorriment d’aquesta primera part, i després ja passaré una pel·lícula per entretenir-vos. No és vam avorrir gens, gens ni miqueta. Anit vam assistir a una lliçó fantàstica de com preparar una presentació i tenir el públic admirat, atrapat, sense voler perdre’ns ni un sol detall d’aquella exposició magnífica, sobre Fuster, però també sobre Bétera, l’alfàbega, la cultura, el país, els llibres i els grans homenots. Mentre a la pantalla hi passaven tot d’imatges sobre Fuster de jove, a casa, entre els llibres, o entre uns altres homenots de la cultura, el pensament i la política, Vicent Artur narrava una història, dels valencians del segle XX, hi afegia una lectura actoral, seductora, ens explicava petites històries, que hom consideraria anècdotes, però que seguien un fil que cabdellava una llana que ja feia madeixa. Fuster com no l’heu vist o llegit, continuava la història, i encara seguíem admirats per la narració i el relat: Fuster dins la història de l’art, dins la història de tots nosaltres, amb apunts que eren primícia pels pocs veïns que escoltàvem davall la carpa. Quina llàstima, doncs. I quina nit única. Per molts anys, Vicent Artur Moreno.

Sal·lusHerrero va dir això en un article que parlava de Vicent Artur, l0’autor que visitarà avui la fira de Bétera i del llibre que presentarà: «s’escriu per celebrar, difondre i continuar el centenari del naixement de Joan Fuster, per divulgar l’obra de Joan Fuster, destinat als joves, sense prejudicis, sense manies, sense ressentiments ni odis… És un llibre per fomentar l’estima per Fuster i pel País Valencià (i tot el domini lingüístic catalanoparlant).»

Aquesta vesprada tornem al programa de la fira amb una intensitat postnadalenca rejovenida, si és que la fira d’avui va destinada als joves, avui i demà, realment, si és que els joves encara tenen el deler de la lectura, si el conserven, després que fa anys han acabat la primària i gairebé que no recorden com van començar a llegir, si és que ho van fer mai, amb el sentit de conservació d’una activitat que, com l’aire, hauria de ser necessària per viure-hi. Però els joves, ai, pobres, viuen desemparats d’una part important de la cultura, orfes d’allò principal, tot pensant que “com han vist el món per un forat” ja són lliures de fer el que es passa per l’altre forat més fosc. Home, direu, que no tenen la culpa, ells, d’haver-los deixat a la dula, sense guiatge, sense timó, davant la vida que els espera d’adults.

Ni home ni res, un desastre, els joves, un desastre complet. Per això, per reparar el mal fet, venim a la fira de llibres, a provar de d’higienitzar-los amb la lectura i l’art, la música i la fermesa que, en vida, tot és redirigible, en favor de vents més favorables. I cultes.

En vida.

*Al llibre que presentem, l’autor fa una apologia breu de la mare que paga la pena de llegir, ves si n’hi ha mares valentes: «A ma mare, perquè el 1962 va comprar El País Valenciano i Nosaltres els valencians. Dos llibres. Quan no tenien ni per menjar. Ella va convidar Joan Fuster a casa nostra».

Un carro feixista carregat amb unes quantes eurodiputades d’extrema dreta ha vingut a comprovar la poca fortuna de la nostra escola a l’hora d’ensenyar llengües. En realitat, el seu objectiu era empetitir-nos encara més, avergonyir-nos, per tenir una llengua sense estat, cada colp més malmesa insultda i, ara mteix, sotmesa a pressió pel feixisme europeu.

La Yana Tom, la cap que guiava el carro, venia a comprovar com el castellà és una llengua perseguida i assetjada, de fet ja ho portava escrit, la dona, malgrat que el 99% de l’empresa valenciana és publicita es registra i comercialitza exclusivament en espanyol. Un altre exemple de la persecució, perquè ho entenga la mala llana, la justícia a valència és 100% en espanyol i és de tot menys justa. I encara un tercer exemple, si el voleu: malgrat que el 96,5% dels valencians no llegeix mai en català, la carretera Yana Tom considera que el castellà és perseguit al mediterrani.

Per acabar-ho d’adobar, aquella dona que cobra dels diners públics europeus per fer publicitat feixista contra les llengïes minoritzades, hauria de comprovar com és que els alumnes valencians, sense excepció, canvien de llengua amb una rapidesa extraordinària. Hom diu que, en resposta natural a l’autoritat dels mestres i de l’escola; cosa que argumenten uns pocs d’inútils de la pedagogia social, que és un tret de resistència contra la disciplina de l’autoritat acadèmica. Doncs, pregunteu als mateixos investigadors, si passa també això en les escoles de frares i monges i caputxins i tota la resta de l’opus, d’escoles antivalencianes, si als seus patis, per resistència a l’autoritat, els alumnes xarren tota l’estona en català, als patis i a la casa que els va parir.

Després, en tornar cap a Europa el carro carregat de garrofes eurodiputaes, que els enganxen la xapa amb l’enigma sense resoldre: si al cel només que es parla en català, els feixistes farien bé de mantenir-se eterns, si això és veritablement el que passa.

-Mecaguenlapenanegra, quina mala llana.

Els primers anys del festival de llibres a Wigtown tampoc no penseu que va passar res d’especial. El salt quantitatiu, potser també el qualitatiu, va venir després, molts després d’anys de feinada, pluges intenses i molts llibres venuts en les més de vint llibreries d’aquell poble (ara en queden dèsset). Potser que caldrà fer una excursió per copiar-los, perquè ens expliquen que caldria fer perquè la nostra experiència també agafés aquell vol supersònic. La nostra experiència de posar llibres en català a l’abast del públic i també l’envit d’augmentar el nombre de lectors absoluts al país i a bétera. És clar que ells tenen una llengua potent, i seria, i una milionada de lectors que nosaltres no tenim, que potser no tindrem a curt termini, si l’escola no s’espavila a fer lectors per damunt de la resta de ximpleries amb les quals perd el temps i els diners. A Wigtown fa temps que van pensar de convertir-se en un poble llibre o en un poble de llibres i van comneçar a organtzar un festival de quinze dies “the Wigtown book Festival” en el qual hi treballen més de cent voluntaris i unes quantes persones a jornada completa. Hi van triar un director de festival que era periodista, i tot plegat ara mou diners, llibres, i una prosperitat que havien perdut en tancar la destileria en la qual hi treballava mig poble. Han canviat el beure per llegir?, a nosaltres tampoc no ens vindria malament el canvi… però no us penseu que han deixat el bon beure pels llibres, allà ho combinen tot sense manies. Enguany el 25é festival d’allà sorprén encara més pels números. Un altre dia ho explicaré. Nosaltres també vam sorprendre l’any passat pels números. Gairebé que havíem doblat el nombre de llibres venuts. I això vol dir molts llibres bons escampats que, d’una altra manera, no hagueren eixit d’un magatzem o d’unes caixes perdudes qui sap on.

Dissabte comencem, i ho farem amb llibres, naturalment, però també amb un vi, amb música en directe, amb dos músics convidats que seran sorpresa i una autora jove, molt jove, que apunta a investigar de valent en favor dels llibres i els autors imprescindibles.

Com que d’ací uns dies vindrà Nadal, nosaltres també organitzem un concert. Un festival de música ben poc convencional. Els discursos d’avui en favor de la llengua, de l’escola i de la llibertat, ja apuntaven de quina virtut són fets uns quants mestres, la nostra escola també, naturalment. A més, avui hi havia la mestra Rosa entre el públic, entre més mestres fundadores de l’escola, i ella i tots nosaltres prou que ens hem emocionat tot just abans de començar a cantar. El pavelló era ple, fins a la porta, portes obertes de bat a bat, un sol injust de desembre, malgrat que el dia era fresc, i gairebé quinze minuts de la Rosa de paper de Vicent Andrés Estellés, una interpretació cantada, ballada recitada… Ja pagava la pena tant d’esforç de tants dies. L’escola ha sigut avui un gran festa en tots els sentits, per la música, el teatre els llibres, les coques que havien fet les mares, per tanta gent com ajudava a fer entrepans, a posar càmeres i mòbils a enregistrar, a servir, a traginar cadires, abrics, i records, i fites i paraules, perquè l’escola és tot això, una i mil vides, una escola sense la qual una part del país no seria igual, l’escola cooperativa valencianista, catalanista de mèdul·la, entusiasta. Els pares m’han fet venir a la taula on dinaven, els pares del meu curs, quart de primària, i m’han regalat un cabàs de llata ben ple de coses dolces i salades, quin valor que teniu, però també hi havia un paquet embolicat que era un llibre: un llibre de Natàlia Ginzburg, “les petites virtuts”, no saben que dilluns ja els llegiré als xiquets un dels contes que aquesta dona valenta explica, una antifexista de Palerm que va patir repressió, exili, fam: en un dels capítols breus, el primer, ella diu:

«Hi havia una vegada un xiquet a qui se li va morir la mare. Son pare es va cercar una altra dona i la madastra (quin salt que ha fet, no?) no s’estimava el xiquet. Per això el va matar mentre el pare era al camp i en va fer carn d’olla. (fotre, ací ni bromes, ni Nadal, ni regals de reis). El pare torna a casa i menja, però, després de menjar els ossos que queden al plat es posen a cantar:

“E la mia trista matrea

MI ci ha cotto in calderea

E lo mio padre ghiottò

Mi ci ha fatto nu bravo boccò.” 

Aleshores…». Aleshores no continue, perquè la història no sembla que anirà dedicada als infants, que no, sinó a explicar realitats que de vegades no són tan dolces com algunes que nosaltres vivim a a casa. Avui a l’escola hem viscut un altre dia extraordinari, malgrat que al final de la vesprada he tingut un encontre fatal, d’una mare que m’explicava que deixava l’escola per motius personals, s’emportava la filla… Potser que jo tenia raó quan, dilluns, explicava a un altre mestre amic d’una altra cooperativa, que no són bons temps per al catalanisme a l’escola, ni perquè algunes mares decidesquen amb fermesa qui ha d’educar els fills —educar amb totes les lletres, naturalment—, perquè no es queden orfes abans del casament. Sort que a casa he pogut llegir unes quantes pàgines d’aquesta dona de Palerm, ferma i sòbria, Natàlia Ginszburg, perseguida i assetjada pel feixisme del segle XX.

Després he volgut escriure per fer anar totes les emocions del dia.

Ja hem començat l’organització de la fira de llibres a l’Ateneu de Bétera: un festival de llibres que voldria agafar aquella volada necessària per elevar l’esperit lector dels valencians, encara més urgent que mai. Per dues raons: l’una és la impostura d’un govern contra els llibres i contra la lectura. Una altra, els mals resultats dels informes PISA arreu del món. I encara si volem afegir-ne una tercera, i una quarta i una cinquena, no acabaríem de trobar bones raons perquè la lectura es convertís en una de les activitats preferides dels valencians en temps d’oci, més necessitada que el pa i el vi. Ves si el pa i el vi són imprescindibles, si no voleu viure de rucs de per vida.

Del programa d’enguany, encara no tancat completament, ja us avancem les dates del 23 de desembre (dia inaugural) al 5 de gener, la nit de Reis. Hi trobareu una selecció important de llibres ben especial, per acontentar totes les lectures i manies. Entre més presentacions: autores joves i escriptors consagrats que apunten al nobel, científics, periodistes, músics, enòlegs… Com cada any, tria de llibres i d’activitats per no avorrir-nos, de primer perquè no ens agrada avorrir-nos si no ho fem expressament, de segon perquè un festival de llibres s’acompanya d’una vida intensa que ompli i ompli i ompli… Per avançar sense perdre l’horitzó, enguany el lema és “lectures de combat” i la pintora convidada als nostres cartells Françoise Collandre. Una pintora dolça, amb experiència d’anys i anys, de parís parís, i dels escriptors convidats n’hi ha uns quants: Mireia Ferrando, Martí Domínguez, Joan C. Martín, Juli Peretó, Vicent Partal, Toni de l’Hostal…Encara no els podem presentar tots, perquè la sorpresa també apareixerà en el nostre corral més literari.

Apunteu a la vostra agenda la festa inaugural, us esperem el 23 de desembre a les set de la vesprada.

Ateneu cívic i cultural, Bétera, plaça del Mercat, 5

“Ella tenia una rosa, una rosa de paper, d’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps.”

Eren les deu del matí quan han tocat a xafarranxo i tota l’escola, literalment, hem baixat al pavelló, en onades d’alumnes i mestres que s’aplegaven a l’escenari que hi ha aquests dies allà per preparar el concert de dissabte a l’escola. Un concert atípic, amb un programa divers, original, amb cançons noves i noves músiques, al costat d’unes altres cançons de grups valencians o fins i tot una barreja de nadales valencianes de sempre.

Enguany, el mestre Ferran, l’artífex i coordinador cada any d’aquest concert extraordinari, ha titulat el programa “La rosa de paper”, poema de Vicent Andrés Estellés, una metàfora tan viva i actual ara com fa cinquanta anys quan es va escriure, encara en dictadura, si fa no fa… “La rosa” que tothom cantarem dissabte, l’hem cantada avui tots plegats, fins i tot alguns alumnes poc entusiastes de cantar: o no heu passat vosaltres l’adolescència de puntetes, xa.

Una metàfora en favor de la llibertat, contra la repressió, qualsevol repressió, valdria avui i seria tan roent i viva: jo imagine tants alumnes valencians que ara mateix fan un pas enrere i abandonen la llengua de l’escola per usar, voluntàriament i sense consciència, o amb ella, la llengua dominant; la llengua de vox i dels toreros que anul·len les revistes i els llibres en català de les biblioteques valencianes, que neguen ajudes i subvencions promeses només pel fet de ser organitzacions o associacions valencianes: sí, aquests joves de nou, deu, onze i dotze anys en avant, tornen contra el tio canya, de nou i de colp, i abandonen la llengua pròpia dels valencians, amb un gest ridícul contra l’autoritat dels mestres, d’escola valenciana, de l’escola.

I no us penseu que fan ús del castellà de Lorca, Neruda o Lezama, no.

No saben aquests joves, que no ho saben ni ho poden valorar —potser perquè els hem ensenyat malament— el valor del patrimoni, el valor de defensar un llengua amenaçada, insultada, menystinguda, esclafada per un estat que fa anys que persegueix llengües i persegueix els drets. No saben els joves de les nostres escoles —els mestres si badem cada dia—, que el patrimoni més elevat d’un poble és la seua llengua. No ho saben. I si ho saben, i encara així hi renuncien, pitjor. Molt pitjor m’ho poseu doncs.

Uns quants d’aquests joves es retiren de l’ús per acompanyar la tribu, per no ser bandejats, o apartats en un forí de rars i valencians.

Potser perquè ningú no els ha explicat, no ho hem fet bé, reconeixem-ho, que ser valencià és, sens dubte, un valor creixent, humanista, militant dels drets universals, antifeixista, que vol dir clam de la llibertat dels pobles. I els mestres ho hem d’ensenyar alt i clar, amb coratge. Però de tot això, els joves, dotze, tretze, catorze, i més anys fins a casar-se com a poc, fan angúnia i et miren per damunt del muscle, què dius, què contes, què expliques mestre? drets universals? coratge?

–Per nosaltres hi ha netflix, i tictoc i tictac, i mocmoc, i la mare que ha parit aquesta mala consciència que PISA no explica, als valencians almenys ningú no ens l’explica, la mala consciència: com hem perdut l’horitzó a mans d’una onada feixista de poders i contrapoders que ens voldrien aixafats, que es pensa que no resistirem.

Encara si som irreductibles. Per anys i anys. I feina per envant.

“Ella volia una rosa, i un dia se la va fer. Ella tenia una rosa, una rosa de paper.”

Podrà semblar un crit fallit o una alerta falsa, com en aquell conte de Pere i el llop: que ve el llop, que ve! Els horrors van estirant-se com una goma i no tenen aturall, ni comparança, ni desllorigador comprensible. Són horrors. Desmesura. Acció humana calibrada i pensada durant segles. Si ara ens posem cadascú a explicar quin és el pitjor horror…, no sé si acabaríem mai o si ens posaríem d’acord, però… Però això de demà continuarà, vull dir aquesta goma elàstica que s’estira i s’estira i cada colp ens fa menys insensibles, menys humans.

En unes hores moltes escoles obrirem en tornar del pont, és dilluns i tenim quinze dies de feina intensa fins que no agafarem les vacances de Nadal. En canvi, a Gaza l’exèrcit israelià ha pegat foc a l’escola, a una de les escoles que encara eren de peu en una petita ciutat. Aquests alumnes, si eren en vida, no tornaran demà dilluns, almenys no tornaran en aquella escola. Foc a l’escola, bombes a l’escola, com si el càstig contra els infants els tornés, als militars i al govern israelià, una venjança per aquell altre horror dels anys quaranta del segle passat. No penaran, ni redimiran, ni guanyaran indulgències pels seus morts, ni pels vius.

N’hi haurà xiquets a Gaza que seran vius i no entendran que, si els jueus han patit un dels pitjors horrors comesos pels homes, ara els puguen matar, a ells, d’aquella manera. Hom podrà dir que aquest horror no és comparable, i potser que en quantitat no l’és, no podem comparar milers per milions. D’això fins i tot l’estadística ens alliçona. Però en matar una vida, una de sola, sense que aquell infant puga tenir temps de pensar a compte de quina cosa li disparen, o li fan caure una bomba a sa casa, la discussió potser que siga inútil. El seu horror també serà tan terrible com qualsevol altre horror anterior. De primer, perquè el xiquet ja és mort, i de segon perquè si no hi ha escola, que és en foc, ningú podrà ajudar-lo a calcular quantes morts caldran per compensar horrors de l’uns costat i de l’altre. Si ell, el xiquet mort, tampoc no sabrà gaire de quin costat parava abans de morir.

Compensar horrors, tu m’has fet mal i jo te’n faré a tu, demanarà de tornar a la filosofia del principi, a quan els homes pintaven en coves i a penes si havien deixat de fer la mona dalt dels arbres. Començar per Aristòtil, Sòcrates, Plató, i acabar amb Sartre, Ordine Arent o ves a saber qui. Ni Voltaire, ni Diderot, ni Shakespeare ni Tolstoi, ni Mozart, ni Picasso, cap d’aquests no ha pogut crear prou bellesa com per aturar el món o frenar-lo perquè l’home n’aprengués res, res de res —un cert tipus d’home, no ho posem tot en un sac tampoc. Però ves que una majoria, almenys una majoria dels que governen, encara són de pixar més lluny que l’altre, i d’això, enmig d’una oració o un sant crist, els fa agafar les pistoles i començar a matar a tort i a dret, sense comparació d’horrors ni literatures. Maten i avant. En acabar l’any sumen i resten i comparen, si l’horror de cadascú és més elevat i “digne” fins el moment, que no l’horror de l’enemic.

I els mestres demà a l’escola, i els llauradors al camp, i els infermers a l’hospital, i els cambrers al bar, i els militars a destriar bé a qui disparen… i així van rodant tot d’horrors cada dilluns.

Daltabaix social o simulació de descontentament… Ni una pífia tan grossa com denúncia l’informe PISA serà suficient per fer-nos reaccionar, mestres, perquè cada colp més som fets de cuirasses i capes toves de carxofa… Quin desastre, mare, i quina poca traça de lectors que aconseguim de fer els mestres, si el noranta-sis i mig per cent dels valencians no lligen mai en català, mai de la vida, ves el triomf de la llei d’ús de la qual se’n vanaglorien molts dels que la van inventar justament contra els valencians: ens van comprar un sofà nou i ens el van fer passar com la major de les comoditats. Vosaltres seieu ací de per vida, que nosaltres ens omplirem la butxaca i us vendrem l’ànima. I els valencians no pintem ni una fava, al món, perquè ens governen pocavergonyes, lladres i invasors. I ves si el sofà s’ha fet vell i ronyós.

M’ha agradat especialment l’editorial de Vilaweb, perquè agafa amb pinzes l’informe PISA, però no renuncia a trobar per què l’escola fracassa, perquè els joves renuncien a la llengua, a comprendre el món, i es deixen entabanar per venedors de fum i xirlatans que els guien a la misèria i a fugir dels llibres, entre més exemples. Però què fan els mestres joves, i els mestres madurs, i els mestres en actiu, que van abandonar les lliçons invariables dels mestres freinetistes, que encara perden el cul a seguir lleis i normes espanyoles que enfonsen l’escola sense remei, tan fonda, que no podrem salvar-la ni pegant-li foc, ni pegant foc als responsables de l’educació dels últims setanta anys, ni calant foc a ministeris conselleries  o diputacions i institucions farcides de buròcrates i malparits.

Cap país no salva l’escola sense recursos, ni els finlandesos, on fa anys n’hi havia qui apuntava que havien baratat el sistema educatiu i els resultats esclafirien en els morros de tothom, perquè sense recursos ni els paràsits no creixen, només de robar-nos també els recursos de l’escola, viuen aquells del luxe. Sense els recursos, que espanya ens roba cada dia, serà molt difícil revertir la situació, per no dir impossible, malgrat que jo sóc ben optimista i trobe que només l’escola podrà salvar-nos, als valencians, però amb l’ofec espanyol la situació no alena res esperançador, al contrari: colgar-nos fondo i asfixiar-nos, a mans de gànsters de l’empresa, dels tribunals, de la borbonia o dels menistrots, adobeu-ho amb retorots i militars i ja tenim el llibrell pastat.

Un dels comentaris que he pispat en un diari a Helsinki, Yle, és que les famílies també han baixat la guàrdia, per això els resultats més baixos allà també: l’home diu que no és que l’escola siga tan excelsa, que eren les famílies que ajudaven molt els fills i els acompanyaven en l’estudi. Però ara, molts pares també han renunciat (el sofà?). Ves què passarà amb els nostres pares, si són ací damunt dels fills, acompanyant-los a estudiar, a llegir sobretot cada dia, sense excuses, a comprendre… Però si una majoria de pares de l’escola són votants de l’extrema dreta, que sempre renuncia als llibres i a la lectura, que consideren perillosa i criminal, com voldreu uns altres resultats menys negatius!

És veritat que qualsevol informe s’ha d’agafar amb pinzes, però no ho és menys la poca afluència dels valencians a biblioteques, llibreries o fires del llibre, a defensar la identitat, els drets i el país de fuster i estellés: enguany, el govern valencià, usurpador i criminal, ha prohibit la plaça del llibre davant l’ajuntament de València. Vet ací un altre indicador de la pobresa lectora: toreros per compte de lectors o de mestres.

Hem viscut una setmana de reconeixement al mestre Ferran Zurriaga, el mestre que ens va fer estimar la feina i va elevar l’escola dels valencians a la categoria europea que mereixia, que ens va acompanyar fins a l’últim dia convidant-nos a l’admiració, l’entusiasme d’ensenyar. Dels dos grans reconeixements, allò viscut al Centre Octubre va ser d’un goig com no havia vist, per com els mestres que van intervenir-hi, els mestres freinetistes retirats, van descriure el mestre Ferran, veritable eix vertebrador de l’escola del país, considerant-lo un dels pedagogs europeus més importants, sens dubte, d’una dimensió que, copiant Vicent Partal, han fet millor el país que vivim. Em va agradar moltíssim Mercè Viana, en explicar la categoria d’aquells llibrets del mestre, “veles e vents”, “la plana, terra de llebeig” i aquell quadernet bp “Cants de treball” una joia, tots tres llibres quan encara els llibres per aprendre a l’escola en català, els materials bàsics ni eren suficients ni a penes si existien: érem un desert també, aleshores, en materials i llibres. Em va emocionar Pep Pitarch, de la Pobla, i aquell discurs premonitori tan modern que va llegir Ismael…, però el discurs i la intervenció de Roser Santolària era d’una dimensió colossal, perquè la mestra Roser és fora de categoria, un esperit elevat per l’escola, per la infància, per Freinet, per la Serra Calderona mateix, d’Altura al Picaio, per exemple. Aleshores, la mestra Roser va llegir un discurs que el mestre Ferran havia fet en un encontre de mestres a Banyuelos de Bureva, on es transpuava la talla de l’home, mestre pensador, lector i infatigable ensenyant. El compomís social, polític, humanístic, nacional, rural i educatiu, s’escampava fora de l’escola i atenyia cada dia de la vida. Amb aquella manera de llegir i enraonar de la mestra Roser hom sentia l’home per tot, sentíem Montaigne, Fuster, Steiner, Curie, Boix i Mozart, o Vivaldi, i Montessori, Margalef i encara Lucreci… Divendres mateix, en el segon reconeixement, ara al poble del mestre, a Olocau, ella va explicar-nos els primers anys de mestra a Llíria, on es van conèixer tots dos, i com eren capaços d’ordir una altra escola encara enmig d’una dictadura que havia afusellat mestres a cabassos. Aprendre i ensenyar, i aquella esperança en la llengua i en el poble, en una infància que, a partir d’aleshores, havien de ser el país, el futur país que volíem, que desitjàvem, en una constant utopia que l’escola amb aquests mestres bastia, sense renúncies ni covardies, malgrat que tot era tan lluny, gairebé com ara… Ens haguéssem estat escoltant la mestra Roser en aquella almàssera sense oli ni ni morques ni pedres rodeno. Per anys i anys.