Ulisses20

Les formes i els símbols són importants, si defensen projectes nobles, la llengua del país, els drets i la llibertat. és això la flama del Canigó, que baixa d’una muntanya que també és símbol i llengua i s’estén arreu del país, enllà, per defensar el territori de la barbàrie i el setge feixista de tottemps.

Anit a l’ateneu vam llegir el manifest que havia redactat el conseller Lluís Puig, i després vam llegir un poema de Joan Maragall. Sopàrem a la fresca i repassàrem la situació política del món, sobretot la del món dels valencians. El manifest: «La flama és foc, és llum, i ens captiva contemplar la dansa que genera enmig de les ombres. La seva llum il·lumina el camí dels homes que la baixen del cim del Canigó per repartir-la entre una munió de voluntaris que l’escampen arreu, i la fan arribar on els homes i les dones de bona voluntat volen fer festa. Més tard, també il·lumina infinitat de pobles i ciutats quan encenen la foguera, arreu dels Països Catalans, ja que si alguna festa ens fa ser nació completa és aquesta festa del solstici d’estiu: la nit més curta i el dia més llarg. I, per si això fos poca cosa, la festa de Sant Joan ens relliga amb la Mediterrània, símbol d’una cultura que no separa, sinó que ens agermana, malgrat que ara aquesta mar siga la tomba de tants com escapen de drames i misèries, a la recerca de la llibertat. El seu foc ens regenera, ens fa reviure les ganes de viure en plenitud el nou estiu arribat (si pot ser sense incendis), però amb tota la força i el desig que el foc creme allò que és vell, corcat i caducat, que de les seues cendres podrà renéixer tot allò nou que desitgem com a poble. I el paisatge oscil·lant que les flames ens dibuixen i ens insinuen dins la foscor, és un paisatge de natura i cultura que les mans d’homes i dones de la terra han anat pintant amb els segles. Les mans que han sembrat camps i vinyes, les mans que han construït amb pedra camins, còrrecs, cabanes i orris (i catxirulos i casetes com diem a bétera); les mans que han construït barques, rais i llaguts per a la pesca i el transport. Mans, en definitiva, que ens han transmès la festa i que ens han acaronat i gronxat en la nostra infantesa. Deixeu-me que acabe amb els versos finals de la cançó La Nit de Sant Joan, de Jaume Sisa:

De matí, abans de venir cap a l’escola, obric el quadern de Climent Picornell, pel capítol de «…rosers podats», un tros que després llegiré en l’última assemblea del darrer dia de curs:

« Vaig a l’estudi i, cercant altres coses, trob un quadernet, que havia escrit na Margalida de quan els nostres fills eren petits, llegesc: Enyorança. No sabia com dir-te que mon pare era mort. Tu havies fet un any i mig i tots asseguraven que no te’n recordaries d’ell […] la capacitat d’adaptació humana és gran i a poc a poc ens hem avesat a l’absència. Malgrat això, quan dius una poesia o ens contes històries o fas una de les teues gràcies, lament en silenci que ell no puga contemplar-te i alguna vegada plor contingudament. La mort, en ocasions, és injusta. Ho he aprés per pròpia experiència».

La mort d’un curs escolar, o el final d’un curs, a les acaballes de la vida professional, en aquest destemps de ventijols feixistes, però mai mancats d’esperança, perquè l’escola és això sempre, sinyors, esperança, malgrat que molts estudiants renuncien a la llengua, als drets, i s’afigen a lluir canyells de bandera franquista, un curs més sempre és un esfiorç més a aprendre, a continuar ensenyant, a provocar-los l’envit de preguntar-nos què caram passa en el món, en la fi d’un món. Si el món és tot el que s’escau, segons Wittgestein, són els fets, que no són les coses.

Diumenge vaig baixar a Pinela i en arribar al camp vaig trobar-me que m’havien robat mentre era de colònies amb els xiquets: fislldeputa!, que m’exclame, m’havien robat trenta arbres fuiters que havia plantat en març, que m’havien agafat tots, cirerers, pomeres, bresquilleres, pruneres… N’hi ha de vox a podemos, fillsdeputa a l’alça, que en comptes de ser vius caldria pegar-los perdigonada. A veure si aquests rebenten d’engonal o de mala fel. A Pinela que tins un camp de satsuma vella que no valia el preu d’un queixal nou, però que ara lluïa ple de joia i de futur, amb els fruiters ben agafats a terra, uns esgarrips d’homos m’han furtat els plantons. Si la fi d’un món tan deshonest no hauria de ser la primera cosa a empényer.

Per atacar els drets humans, i el territori, i la dignitat dels valencians, sobren malparits a manta. No passarà un sutnami que se’ls emporte tots a espanya i els ofegue enrotllats a la bandera.

Per cloure un curs, davant tots els alumnes de primària, Martina ens ha llegit uns quants versos de Marc Granell, de ben llegits que eren els hem fruit: dius mar, i dius veu, i cel i muntanya, dius terra i dius homes… dius poble i et dius, homenatge l’últim dia de curs

Sembla que arreu d’europa, i valència no és cap illa, oblidem els valors bàsics, i tornen encara més intensament els feixismes a cara descoberta, sense vergonya, sense amagar-se de l’insult, l’amenaça o l’agressió. I una part de la irresponsabilitat correspon als partits polítics, d’una elevada mediocritat, on el cinisme s’aprofita dels desgraciats, o dels més desgraciats. De fills de puta a l’alça, espanya viu un exemple d’aquesta desfeta dels valors en canvi del retorn a modos extremadament immorals. I si valència és la seua colònia predilecta —potser que siga on més roben els espanyols—, la immoralitat ens afecta doblement. Però no us penseu que l’amenaça és vox, solament, aquests són si voleu qui posen la cara ferotge, per davat o de sotamà, hi ha tots els partits sense excepció, que possibiliten l’amiguisme i el guany particular de cada família… I abonen aquella vomitera per anys i anys. Ordine acusa molts parlamentaris europeus, que treballen d’amagat per bancs o financeres poderoses, per multinacionals o societats fosques i criminals, per països antidemocràtics. Al remat, aquest tomb a l’extrema dreta arreu d’europa, també a València (a espanya ja fa dècades que viuen de l’extrema dreta franquista), és fruit d’uns polítics que s’han acomodat a la corrupció, a la usura, a robar, a predicar que ells, només ells, són qui salvaran el món, de tants desgraciats com n’hi ha. I no tenen vergonya d’amagar que són ells l’amenaça, qui possibiliten que europa, al remat, seiga també una màfia.

Així que dels borbons als comuns, dels militars a l’església, l’evasió fiscal i la corrupció és un esport que guanya medalles i distincions. Sí que ens farem un fart de riure en el mes de juliol, quan el peix gros pegue a matar elefants disparant princeses.

«Cap valencià no és una illa en si mateix. Tot valencià és un bocí d’europa, i una part del mediterrani. Si la mar s’endú un quartó de terra, Europa minva. La mort de qualsevol home afebleix la humanitat (sense saber si els polítics en formen part d’aqueixa humanitat). Ja saps que les campanes a mort toquen per tu?»

Variacions d’un text de John Donne, cap home és una illa, que Nuccio Ordine fa servir en el primer relat del llibre “Els homes no són illes“, Quaderns Crema, traducció de Jordi Bayod, Barcelona 2022

Veniu a sumar, però sense veu. Regalem-los el vot, però sense les tornes; “nosaltres” en canvi del buit, de res de res. Confieu de l’espanya progre, però sense drets… Com gairebé sempre: aquests “comuns” o “podems” representen la mateixa caspa de sempre: una manca de dignitat i d’equilibri, que vol dir, d’una mínima democràcia, de las qual ells en fan un nyap, en canvi que “nosaltres” eixim a perdre, amb la cua entre cames, els ginolls en terra i pidolant molles: vaja, que aquests progres espanyols representen a l’engrós el mateix que vox, que el pp que el psoe i tot el sistema corrupte espanyol: borbons, església, militars i guàrdia civil. Els mitjans i els esports faran la resta, i els bous. Hom es demana, com potser que “sumar” que vol dir afegir, guanyar quantitat, per als valencians represente restar? Perquè la suma amb espanya és a linrevés que al món democràtic; allà la suma resta. Com és?, només cal fer un respàs dels tres-cents anys de diactadura espanyola contra els valencians. Un breu.

D’això, els valencians, si tenim un cap de dignitat, en direm: bombeu-los, a prendre pel sac. Nosaltres no votarem a espanya mai més… A cagar a la via: prou de ser còmplices d’aquells lladregots que, a més de robar-nos, ens volen muts i sense veu. El segle XXI torna al XX, que mai no va ser favorable als valencians, amb els espanyols, mai. I encara podrà tornar al XIX, i més enrere, amb els espavilats de sumar…

«A Paco Peris i Pérez sempre li agradava ser en segon terme, entre bastidors, però hui molt a pesar del que haguera sigut el seu desig, l’hem fet protagonista. Perquè no pot ser d’una altra manera. Paco, ànima i motor d’estos premis, ens va deixar el passat mes de novembre. Sense Paco hui no seríem ací. Ell va ser qui fa tretze anys va tindre la magnífica idea de posar en marxa este projecte cultural i educatiu, qui a poc a poc va anar formant l’equip de col·laboradors que enguany hem pres el relleu. Paco va tirar del carro amb tenacitat i un estil propi de fer les coses. Quan véiem el seu número en la pantalla dels nostres telèfons, l’agafàvem només si teníem bona cosa de temps lliure per davant. Sabíem que probablement volia alguna cosa relacionada amb els premis. Era un home de converses infinites que en tot moment tenia en el cap estos guardons, que van ser el seu gran projecte vital. Paco sempre rumiava alguna cosa nova. Ens faltaran les enginyoses presentacions que preparava per a este acte, amb un peculiar poema, una història fabulada o la idea de proposar-li a Benja Carreres que dissenyara un amic robot que ens acompanyara. Totes les persones que d’una o altra manera l’hem acompanyat i li hem fet suport durant anys ens hem organitzat en un temps rècord per continuar amb il·lusió la faena que Paco va començar. …i ací ens veieu rendint-li el millor homenatge possible: començar l’acte del 13 Premis Francesc Peris i Valls.»

Miquel Calvet va llegir aquest text seu divendres, en el 13 lliurament dels premis Peris i Valls a Bétera

«Amb un xec es pot adquirir fins i tot un diploma o un títol de les millors universitats del món. Però aquest tros de paper, sense la nostra implicació plena, no ens permetrà fer-nos millors. El saber no és un do, sinó una conquesta difícil.» Nuccio Ordine, Clàssics per a la vida, quaderns crema

Si fa no fa com qualsevol universitat espanyola, qualsevol. Ha sigut lliurar-li el premi d’una princesa espanyola i morir-se, o matar-lo. Però qui fa la bona escola? La bona escola no la fan ni les tecnologies, ni les tablets, ni els directors executius, ni les lleis, ni les normes, ni els demagògics acords privats, ni l’esgléisa catòlica, ni el feixisme, ni els polítics de torn…  la fan els bons docents, si són capaços de mantenir el combat i renunciar a la coerció i el conformisme… (versió adaptació d’un capítol a clàssics per a la vida, «sobre l’educació»

Després de dos dies a Perpinyà, tornant cap al sud, engeguem la ràdio per ensabonar tants quilòmetres com hem de fer amb el cotxe en recórrer el país. Aleshores trobem “catalunya informació» que se suposa és una ràdio nacional catalana. La sorpresa és que no fan cap notícia de l’escola del nord, que malda per sobreviure amb pocs recursos i un entusiasme que aquests dels mitjans ni coneixen. Ni una sola notícia. En canvi d’uns mestres de ferro, tot coratge per la llengua i la identitat (una cosa que a penes si coneix una part important de l’escola en passar les muntanyes… En esports, en canvi, la primera notícia d’aquella ràdio sobre informació és espanya i un jugador que abandonarà un equip de futbol de la seua capital (aquell bunyol que ens xucla la hisenda i l’ànima). Hi destinen minuts i minuts a parlar-ne. Fan el desgraciat que s’espera que facen els espanyols. En canvi de pilota valenciana no en diuen ni mu, pobres periodistes colonitzats. Després d’uns minuts de repassar més coses, repeteixen les mateixes notícies a cada moment, no pensen que al món n’hi ha més vida, i a les comarques, i als pobles, a la muntanya, al camp… Tornen a parlar d’aquell jugador i d’aquell equip d’espanya. Que el barça de dones haja guanyat al copa d’europa no és sinó segona notícia, i amb molts menys minuts d’informació. Ni entrevista a cap jugadora, ni somiar-ne de fer els mínims. Res tampoc d’aquella sammarreta que acollia els refugiats… Res de res. No cal dir que de la USAP no en diuen ni gota, aquests llastimosos de la catalunya estricta, ni de la festa a la ciutat que vam viure en directe a Perpinyà: «qui no salti no és pas català» i a molts bars s’escoltava l’estaca i lluïen les senyeres. Però a la ràdio dels catalans autonòmics, ni ase ni bèstia. Canviem l’emissora i posem «catalunya ràdio», que en un altre temps se suposava mare de totes les ràdios del país…, l’escoltarem fins a Alcalà de Xivert, avall avall, i ací s’acaba si fa no fa… després la desconnexió de la llengua i de la informació, ordida pel pp i defensada pel psoe i compromís, caguen la pena! Durant vuit anys no han sabut lligar ni les llonganisses. Doncs, catalunya ràdio farà la mateixa comparsa informativa que l’altra ràdio, si seran blaveros que els polimenten de calç, de ment colonitzada i inútil.

Si l’Odissea encara no s’ha acabat, amics de la Bressola, que us he de contar!

«La Bressola és l’exemple de com l’escola pot canviar el país.» Vicent Partal

Viatge rellamp a Perpinyà per conèixer la gent de la Bressola i viure en directe la seua festa anual per l’escola en català, la Bressolada 2023, que enguany és en uns jardins de Sant Esteve de l’estany, a uns quants quilòmetres de la ciutat. El pregó d’obertura el llegirà la presidenta d’Escola Valenciana, Alexandra Usó, convidada especial,  aquests dos dies de compartir el goig per l’escola i la lluita per la llengua. En el programa d’activitats, els xiquets i els joves de les nou escoles faran una cantata, homenatge a Homer i Odisseu, pel viatge de retorn a casa. La metàfora ací és senzilla d’entendre: el retorn a casa, a la llengua i al territori… Escoltar aquells xiquets com reciten amb aquella fonètica els versos de l’Odissea és extraordinari: una cantata amb centenars de xiquets i tres directors de cor a la vegada, amb música en directe, que dirigeix i composa Francesc Vitlloc. Tallers, concerts, música tradicional i popular, llibres, bona cuina, vivim unes Trobades d’escola, si fa no fa com fem els valencians, amb un entusiasme intens.

«Portem els fills a la Bressola perquè aprenguen català i, després, ens l’ensenyen a parlar -ens expliquen uns pares-, nosaltres ja hem perdut la llengua dels iaios, però ara la volem recuperar, a través dels fills, i mirar cap al sud, el nostre país.»

Una Odissea en directe, cada dia del curs, ací a la Catalunya nord, en favor de l’escola i de la llengua. Amb molts pocs recursos, unes institucions  a la contra -ací guanyà l’extrema dreta les eleccions- i encara quan no és l’extrema, els altres no us penseu que ajuden gaire, perquè els francesos, com els espanyols, voldrien que fórem monolingües, ves si d’inútils escampats n’hi ha arreu. Per molts anys la Bressola, gresca i força i coratge per l’escola, l’escola que canviarà el país.

*acompanyats d’en Geoffroy, acabarem el jorn d’itinerari pels carrers vells de Perpinyà, i encara festejarem la victòria de la USAP, aquests de “qui no salte no és pas català.”

Els espanyols diuen que cal xafarranxo per frenar la dreta, oh, quina dreta?, em demane, si els valencians l’hem patida sempre. Amb el pp, amb el psoe, amb ciutadans, amb podemos, amb qui trieu, nosaltres hem patit sempre el setge, l’atac, l’insult, l’amenaça, i encara mai, mai de la vida, ningú no ha reparat el greuge. Ni els ha passat pel cap que calia demanar perdó. Així que ja es confitaran els espanyols el gol en la seua pròpia porteria: a per ells, que els van ensenyar a cantar, els mateixos del psoe, de podemos, d’esquerra unida i tota la varietat de partits que formaven part de la borbonia, l’església catòlica i el cuirassat de mitjans de comunicació que els preparava editorials i columnes d’opinió de colp d’estat: a cagar a la via, spanish!