Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La sorpresa de recitar amb Laura Borràs

0
Publicat el 28 de juny de 2020
anna-akhmatova

Al corral de l’Ateneu de Bétera, el primer dia de desconfinament el vam dedicar als poetes. Hom diria que això era un recurs o una excusa. No. Allò era una lliçó de moralitat, en favor dels drets humans, que és el nostre horitzó mínim camí de la llibertat. Hom pensa que això de la poesia és per uns moments de natalici o per quan l’escola ja no té més idees, fins i tot per penjar-la en els diaris personals al costat d’un dibuix de flors o coentors inútils. No. Si hom no passa per la poesia, amb el sentit Estellesià, potser que no arribe mai a valorar la dignitat humana, i s’aconforme a menjar paella o anar amb amics a la platja, en conèixer la impunitat davant els crims, les violacions i la corrupció, oimés quan tothom accepta amb normalitat que espanya va ordir un grup terrorista, un que en tinguem coneixement, des del mateix govern amb el psoe i els borbons de protagonistes.

Anit vam començar la lliçó de poesia amb Víctor Iñúrria, un home brillant i de vida densa, i uns quants dels seus versos que havia triat per aital obertura per la cultura i el civisme: “la meua llengua, la meua ànima”: no n’hi ha llengües de primera o de segona, només n’hi ha poders, que per raó de la força, imposen sa pròpia llengua, sense respectar uns Drets.

Víctor llegia en català, en anglés —en realitat, el seus versos en anglés els llegí Vicent Partal, que no havia volgut perdre’s l’obertura de l’Ateneu per res, malgrat que ara tindrà compte dels pares i m’ha demanat que no el destorbe gaire. Víctor llegia en rus o basc, o francés, italià…, perquè és un pou de coneixement, a més de poeta sentit i compromés.

Dels versos de les Illes, llegits o cantats, Dídac i Antònia ens va regalar un dels moments extraordinaris…, vam passar als poetes del XIX de Lisboa, o al mateix Lorca (Nuccio Ordine reclamava la seua lluminositat —encara no han demanat perdó els todo por la pàtria, que també significa això, la impunitat contra els poetes) i encara més versos que vam deixar per llegir en un altre moment, en una segona lliçó poètica.

A la taula central hi havia una mostra de llibres i poemaris diversa, des de Maria Ibars a Rodríguez-Castelló, de Patricia Cavalli a Emily Brontë…, de John Keats havíem triat una obra especial, jove (del segle XIX), que qualsevol adolescent de Bétera hauria de saber recitar de memòria, si l’escola no anés tan desorientada, perduda abans i després del confinament (per cert, on eren els mestres d’escola anit?, els professors de literatura i de llengua?, que van desestimar els poetes com qui desestima un entrepà o una poma bíblica? Isabel o el test d’Alfàbrega de John Keats, en versió de Marià Villangòmez. A Bétera potser haguérem dit El cossiol d’alfàbega sense més romanços. Per això, en tenir aquest poema romàntic davant dos joves que, a Bétera, posaríem de festers, si no és que representés un drama, com els valencians desestimen la lectura: “era immensa llur joia, i la felicitat creixia, flor ufanosa que el juny acaronava.

“trià un test, dins el qual el deixà; el va cobrir

de terra vegetal, i hi plantà per damunt

una flairosa alfàbrega, que mullà sempre amb llàgrimes.”

Quan el ritme s’adobava amb els versos de keats, d’Iñúrria o dels altres poetes, Vicent ens va passar en directe la veu de Laura, que volia per totes ser present al corral de l’Ateneu, a Bétera, per participar del versos, de la trobada amb els llibres i els poetes, desconfinats de l’opressió i camí de la cultura i el civisme (l’ateneu feia una hora que havia reobert les portes a la plaça del Mercat, als drets universals, a la llibertat —potser per això la desorientació dels mestres em fa tan de mal, més que tot allò que me’n fa tan, un mal ordit a consciència contra nostre que una majoria s’engul com qui s’empassa un got d’aigua).

De colp, com un miracle cívic que omplia tots els espais i les hores, ens arribava la veu clara, fluïda, entusiasta de Laura Borràs al corral, en directe, i ens llegia dos poetes màxims, Joan Vinyoli i Anna Akhmàtova. Epicur tornava el primer dia de desconfinament, un altre regal que em va aborronar sense vergonya. De l’enregistrament que em va fer Arantxa, sort que l’escola encara té ànimes que no s’han perdut, us deixe els versos de dos gegants, però sobretot, a Bétera, imagineu-vos la veu d’ella:

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

—brindis de Joan Vinyoli, llegit per Laura Borràs

Després, va llegir l’últim brindis d’Anna Akhmàtova, en traducció, va dir, de Mercè-Marçal i Mònica Zgustovà. A mi se me va escapar després del silenci, Oh!, i després el silenci i els aplaudiments en favor de la llibertat: la poesia contra les calaveres!

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

Vam agrair aquest regal plogut en favor dels poetes, i vam brindar després, al corral, amb cava per la independència i coques del forn de rosegó. Dels altres detalls ja no en parle, perquè l’apunt se’m fa llarg, malgrat que l’emoció continua, i de retruc i agraïment a tota la participació del primer dia de desconfinament, trie aquest versos d’un quadern escolar particular, per orientar l’escola i el seu horitzó, que vaig editar fa tres anys:

—Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

La dona de Lot, Anna Akhmàtova (1889-1996)

 

 

 

 

 

 

Llegirem versos, si encara serà legal

0
Publicat el 26 de juny de 2020

El Tribunal Suprem atacarà els demòcrates fins a impedir-los de llegir els versos de Rimbaud o Lorca?, deixarà que llegim Estellés…? Potser ho farà perquè pensa que aquests poetes no mereixen de ser llegits, no com Carner, March o Estellés…

—Vosté ha repetit Estellés!

HO sé, sí, l’he repetit, però d’ací no baixe, que no, que jo sóc així!

Entre llegir els versos d’un poeta i decidir la seua mort, què penseu que farà el TS i el TC? Matar Laura Borràs? Deixar-la venir a llegir a Bétera?

Em direu exagerat tantes vegades com vulgueu, però mentre ho escric, arriba que Amnistia Internacional denuncia que a espanya es tortura, amb el consentiment del TS i del TC, del PSOE (d’aquests ja podem esperar qualsevol novel·la de terror, si fins i tot la CIA diu que eren una companyia per provocar la mort). i Amnistia reclama a l’estat que reconega les tortures… Serem infeliços! Reconèixer que la merda fa pudor de merda!, ni el TS ni el TC. Ens hem tornat bojos. Volen que pensem, si encara ens ho deixen fer, que no nem bé.

Dimarts va arribar la Flama de la llengua a l’Ateneu de Bétera, i ràpidament vam organitzar una lectura per la llengua i per la llibertat. Serà la primera activitat en desconfinament: al corral de l’Ateneu tornaran els poetes, els assassinats per Espanya (una representació dels poemes, evidentment), els perseguits per la justícia espanyola, els blasmats i insultats pels mitjans de comunicació, els insultats per jutges i malparits… Llàstima que Laura no puga venir a recitar-nos Vinyoli!

Estellés, Fuster, Marçal, Bonet, Verdaguer, Ferrer, Navarro, Vinyoli, Granell, Robles, Escrivà, Montaner, Piera, Cabanes, Cassasses, Martí, Timoneda, Carner, March, Riba, Brossa, però també en podem llegir de poetes forasters o internacionals, de clàssics i de moderns: Shakespeare, Homer, Safo, Dant, Lorca, Baudelaire… (no, aquest potser que no), Alpera, Corella, Llull,

Els tribunals vindran a pels poetes en nom d’espanya, com van fer en el segle passat, ara mateix ja van contra els músics, els cantants, els periodistes, els advocats, els mestres, si molt els convé, aquells que els fan la col, per dir-los feixistes, corruptes, prevaricadors!

L’Organització Mundial contra la tortura assenyala espanya com un actiu on la tortura és impunitat, però el govern espanyol respondrà ascendint generals, premiant agressors, alliberant els violadors, elevant la desmesura feixista a la categoria d’acció per la humanitat espanyola, l’única de premiar els violents i perseguir innocents, o demòcrates, o poetes…

“una amable, una trista, una petita pàtria,

entre dues clarors, de comerços antics,

de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta…”

estellés, sempre, fins a la independència!

Plaça del Mercat, 5, dissabte 27 de juny de 2020. A les vuit de la vesprada. Primer dia de desconfinament a l’Ateneu de Bétera. Podeu portar les vostres lectures, el vostre poeta preferit, si veniu a llegir per la llengua i la lliberta. Fins i tot podeu portar el sopar, sí, al sopar dels poetes sense poetes.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El regne de les calaveres

0
Publicat el 25 de juny de 2020

Llegesc l’article del Josep Casulleras sobre el judici a Trapero, amb la defensa final que fa l’advocada Olga Tubau. Quina sort d’advocada, de dignitat, i quina sort d’aquest periodisme que ens va relatant amb tanta destresa allò que passa a espanya, als seus jutjats, una de les pedres angulars en “El Regne de les calaveres”, si no és que ara mateix és el triangle equilàter, pur feixisme a l’engròs.
Ací el debat és sempre decidir entre la guàrdia civil o la democràcia. Això és, entre Garcia Lorca i la guàrdia civil, entre Joan Fuster o la Guàrdia civil, entre la guàrdia civil i la justícia (no ho confoneu amb els jutges espanyols i menys encara amb els membres màxims del TS i el TC).

En ElRegnedelescalaveres, fins i tot la suposada esquerra més progressista que poden tenir (ni és esquerra ni és progresista), es decidiria per la guàrdia civil, abans que no per la justícia, la democràcia o el poeta Lorca. O pel poeta Miguel Hernàndez. No diguem entre Joan Fuster o la guàrdia civil. Ací a la república valenciana encara esperem la investigació dels atemptats amb bomba a Fuster i el poeta Jaume Pérez Muntaner, que aquella nit l’acompanyava.

Ací al País Valencià, entre més confusions, caldria veure per quina cosa es decantaria Compromís, que no us cregueu que la cosa aniria tan clara o neta.
Les coses van així al segle XXI, en El regne de les calaveres. O ets de la guàrdia civil o t’enfrontes a tot l’aparell de l’estat, i això implica renunciar al coneixement, a la filosofia i als poetes majors.

També indica el grau de desorientació dels partits més marginals, regionals o autonomistes, que per segons quines coses, també poden mamar-la de canto. Si són qüestions socials, ai, sembla que no tenen dubtes a fer declaracions fins i tot en els mitjans declarats profeixistes. Ara bé, si es tracta de preguntes més seriotes, s’agafen al puritanisme, que ves quina casualitat, sempre cau de la banda d’espanya, que ja sabeu que continuarà robant-nos i exprement-nos al màxim: però els regionalistes progressistes, consideren que cal continuar en aquell bull, no perquè les calaveres els consideren propis, o amics o dels seus, no. Només perquè de les engrunes, ja ho deia la cançó popular a la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova, hom pot adobar una olla per a catorze o quinze dies.

L’excusa dels partits unionistes que podrien tirar de la manta, tipus…, tipus… (trobe que se m’ha enredrat la llengua o no puc dir allò que no puc dir), també és que espanya, malgrat que ens robe, és una unitat de destí en lo universal, i si roba, roba, i si mata, mata, i si posa en presó innocents que s’aguanten, però ells, els partits regionalistes, prefereixen aquesta cançoneta que no fer rodar el cap de les calaveres.

La democràcia, al remat, tant se val, deuen pensar. O els drets universals, o la dignitat. Dins els sistema de les calaveres ja ens trobem bé, pensen. I prou que ho viuen d’aquesta manera!

En el Regne de les calaveres, per exemple…

En favor de Laura Borràs (i2)

0
Publicat el 23 de juny de 2020

«Vinyoli?, Estellés?, Fuster?, Bonet?, el còctel literari és tan d’alta volada que aborrona, sobretot perquè no és impostat ni d’artifici, és el dia a dia, la poesia de primer ordre, des que t’alces, desdejunes i fins que dius bona nit, a dormir.»

Però és clar, els espanyols calavera, entre més els borbons, el TS i el TC (lladres de drets), encara no han demanat perdó per l’assassinat de Lorca, ni per l’assassinat dels mestres, per una persecució que encara dura. Com no voleu que acacen els poetes, qui els llegeix o els escampa com una lliçó diària imprescindible!

Els poetes o els mestres de combat, a espanya són perseguits.

La GC ja ha demanat perdó per l’assassinat del poeta espanyol Garcia Lorca? Per la mort de Miguel Hernàndez? No? Aleshores entendreu perquè hi ha els feixistes al parlament o perquè n’hi ha balcons que ensenyen la bandera calavera, en canvi de ser incapaços de demanar perdó per l’assassinat. Per l’insult o per la violació de drets.

—Si no demanen perdó ni pels poetes espanyols, voldreu que en demanen pels nostres?

Ho diu el rètol a les casernes: “tot per la pàtria”, això vol dir fins i tot la corrupció o l’assassinat dels poetes, o ordir grups terroristes per matar. Tot. A qualsevol preu, en democràcia. O penseu que han tret cap dels rètols d’aquelles casernes durant la dictadura i la transició a la segona dictadura? I Marchena i els seus pistolers amb tot de medalles i escapularis penjant-los del coll i de l’engruna, a qui penseu que faran més paper, als poetes o la GC?

—Només per recordar-nos qui mana, contra la democràcia i contra la llibertat.

Laura Borràs llegint Lorca o Estellés, no us sembla bé? Massa internacional?, ella llegeix en moltes llengües, ves quina enveja!, Shakespeare, Baudelaire, Wolf… Però en política, quan el discurs és culte i sentit, és tan perillós que alça les orelles del llop. Passa també en altres espais, a les universitats, per exemple, que haurien de ser centres de coneixement i investigació i van pel camí de la corrupció política i acadèmica. Ho afirmen professors d’universitat que han estat anys i panys, una vida sencera en aquell catau, que semblen prostíbuls on s’hi han enfeltrit també els corruptes disfressats de coneixement.

Nuccio Ordine, que fa una apologia de l’escola presencial des de la seua estimada Calàbria, ho va deixar escrit en el seu manifest de 2013, en referència a Lorca. Comenta el discurs del poeta a NovaYork, en presentar un altre poeta gran, Pablo Neruda, i en parla de passió: “La poesia requereix iniciació com l’esport, però en la veritable poesia hi ha un perfum, un accent, un tret lluminós que totes les criatures poden percebre”

—Ja us dic jo que Marchena i la seua generació de botifarrons, no poden percebre ni el perfum ni la lluminositat: sobretot perquè els seus encara no han demanat perdó per res:  ni per les bombes a Fuster o Guarner, ni pels crims contra la humanitat comesos per la seua pàtria…

“La imprudència de no llegir els poetes, fins i tot en política, també afecta els catalans, que ara van tan desorientats com la resta del món. Han passat aquells dies d’Octubre que érem visionaris de la llibertat i la tenien a tocar.”

Ordine parla que aquesta passió o bogeria que provoca la poesia seria imprudent no viure-la. I és ací on els Marchena de torn veuen el perill: la passió, la poesia, la llibertat, aquest deler els destorba perquè hi veuen un lideratge que podria descobrir-los tanta incapacitat: la veu ell, el calavera, com la veuen fins i tot els partits catalans, perquè l’ombra que els podria fer la brillantor els frena la seua aspiració immoral: són capaços de renunciar a l’horitzó de llibertat en canvi de les engrunes autonomistes del 155: una autèntica merda seca, tots aquests partits perduts en la boira:

“Ara els catalans naufraguen tristament en la boira,

ara els borbons suren damunt un frau de boira,

ara les porcellanes flotaran en la boira

El renill dels cavalls ofegant-se en la boira

S’esdevindran els xiquets amargs arbres de boira…”

[Estellés i el Coral Romput, amb alguna modificació-corrupció)

 

Quan hom veu un competidor polític, el converteix en un obstacle a abatre, per això tanta gent sembla que voldria ajudar els calaveres, els calaveres mateix, contra Laura Borràs. Però aquells polítics que hom pensaria que haurien d’ésser en el mateix destí, si aquest és de veritat la llibertat del país, no les engrunes ni les misèries humanes.

Mentrestant que passa tot això contra Laura, contra els presos polítics, contra els joves d’Altsasu, contra els exiliats, contra la llibertat dels valencians, contra el camp valencià, contra el nostre finançament (això per als fillsdeputa del TC és constitucional), contra els músics que els toquen la pera, contra els actors de teatre, contra ma mare, contra mon pare, contra la llengua, contra el preu de la creïlla, n’hi ha que es debaten si la puresa, si la inviolabilitat, si la màcula, si la virginitat, si l’honradesa infinita, si la, si la, si, si…

Ara anirà Simone Signoret per la boira.

Ara estaran xopant-se de boira els empedrats

de París i les lloses del Pati de Sant Roc,

i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud…

[Ara sí, Estellés sense corrompre’l]

 

 

 

 

En favor de Laura Borràs

0
Publicat el 21 de juny de 2020

«Fa temps que vaig dir que podria ser la primera presidenta de la república catalana. Però el Regne calavera també ho va sospitar, i va ordir l’opereta judicial contra Laura Borràs.»

Un colp vaig presentar-la a valència davant els mestres, en unes jornades de formació organitzades per AKOE. Era una experta en literatura, en llengües, de discurs fluïd, apassionat i intens. Vam trobar-nos en alguna activitat més, amb l’excusa de la literatura, un homenatge poètic a Vinyoli, al Centre Octubre, amb els alumnes de l’escola, amb xerrades sobre la lectura i com podíem fer els mestres per millorar la lectura del país.

Després me’n vaig allunyar. Perquè el seu discurs, que continuava apassionat i intens, es repetia i no m’aportava gaire novetats, més enllà de la tecnologia. Jo preferia aleshores els clàssics, l’alta literatura, els llibres, i sobretot saber contagiar la passió per la lectura; els booktrailers m’interessaven poc, malgrat que a l’escola feia anys que n’havíem fet, sense saber aleshores que es deien d’aqueixa manera.

Amb tot, Laura Borràs era un referent, jove, de presència, molt formada, que arrossegava un públic fidel, capaç de somoure l’auditori o emocionar-lo amb uns versos. Amb aquella capacitat i domini de llengües, va ser convidada a milers de presentacions, animacions, i finalment va ser triada per a la Institució de les Lletres. Cal aprofitar tant com puguem la gent que ho val i ho mereix i és capaç de renovellar les institucions. Però jo ja havia deixat de seguir-la, perquè jo en mantenia en la lectura, en els primers lectors, sobretot en la lectura de primària dels primers cursos, quan han de començar a descobrir la passió d’un text, els xiquets. És on rau la clau, si volem elevar el nivell lector i de cultura del nostre país: els ho dic als alumnes, cada dia, fins i tot a través de les pantalles, no només heu d’aprendre a llegir bé per vosaltres, ho heu de fer per elevar l’índex lector dels valencians a la categoria dels finlandesos (un altre dia us parlaré de Roy Andersson i els seus finlandesos).

Però quan Laura Borràs va entrar en política, m’hi vaig alegrar molt. Moltíssim. Hi era feta per això, no perquè considerés que fóra un animal polític, a la manera clàssica dels polítics avorrits, que hi xuplen tota la vida d’aquella manera de viure, paràsita. Justament perquè podia afegir-hi passió, vitalitat, discurs, riquesa verbal, i un nivell culte i literari a la política que escasseja molt. Fou aleshores que ho vaig dir: davant la situació de repressió espanyola, de presos polítics i exiliats, on una majoria dels equips polítics més capacitats que havíem tingut mai, eren castigats pels calaveres del TS i del TC, justament perquè eren cultes, preparats, i sobretot demòcrates, la incorporació de Laura Borràs era un encert i un aconseguiment. En aquell moment, i en aquest, la política guanyava a la cultura, però la necessitat davant l’acaçament espanyol ho requeria.

Aleshores ho vaig dir, mentre no tinguem llibertat, i tornen els homes i les dones que són perseguits, Laura Borràs pot ser una bona presidenta per Catalunya. Discurs, entusiasme, vitalitat, llengües, cultura, formació…, fotre, li havíem trobat la tapadora al perol polític que ara representa que és tot aquell bull.

El regne de les calaveres va posar la maquinària en funcionament per dirigir l’acaçament contra ella, i els catalans hi van caure de cap: els puristes, els inútils, els incapaços, els polítics clàssics, els de casa nostra, van traure la vanitat i van témer que ella els faria massa ombra, els empetitiria, física i mental, i calia fer el paperot d’ajudar els criminals del TS amb tot de declaracions i manifestos sobre la immaculada concepció: en política, i a l’esquerra (també a la catalana) n’hi ha tot de maedéus i beats que no es pot aguantar (l’amic Rafa Arnal ja em perdonarà, però n’hi ha més rosaris i estampetes amagats a ERC que al vaticà).

Sí, no sé si fa un any, o dos, o tres que ho vaig dir, que és una dona forta que faria de presidenta i elevaria la cultura del país a una de les divisions europees i internacionals. A espanya no n’hi ha cap amb tanta capacitat, ni home ni dona; ni a València, ni potser a Catalunya, que ara siga lliure… Imagineu obrir el parlament, una sessió de govern o de consellers, recitant Vinyoli, Verdaguer, Fuster o Estellés… Perquè damunt ella també té aquesta dimensió de país!

[continuarà]

 

Espanya, feixista i calavera

0
Publicat el 19 de juny de 2020

Ara els mestres corren a gran velocitat per enllestir els informes finals. Corren a explicar, per exemple: els xiquets han aprés barbaritats, gràcies als mestres i, sobretot, als pares que tenien el privilegi de poder atendre’ls. Però el feixisme espanyol continua, malgrat tot.

Malgrat l’escola, la sanitat, el preu de la creïlla i la ceba, o el teorema de Fermat.

Políticament, espanya és en un pou. la pedra cau que no toca fondo. Econòmicament, ai, llegiu e Goula cada dia, si voleu llevar-vos amb més ànim. Judicialment algú va regalar els títols, en canvi d’aplicar una fórmula senzilla: tothom pot delinquir en nom d’espanya. Què s’hauran pensat els de la CIA!

El psoe no vol investigar els criminals, perque pegaria al cap del cap del seu partit i milers de militants s’haurien de descarar: preferim continuar delinquint!

Podemos renuncia a investigar el major de la trama GAL, Gonzalez, perquè els assassinats no compten entre els crims espanyols, si són fets en canvi de continuar la trama, ni compten si són fets en nom d’espanya.

Qui serà la CIA per venir a cagar-se en la paella, en els bous, en el futbol, i en la justícia divina? Tots els americans són malparits, han de pensar els militants del psoe, o fillsdeputa, venir a tocar-mos la pera criminal que representa cada bandereta espanyola que penja dels balcons.

És això: cada bandereta espanyola al balcó, al cotxe, al canell o a la mascareta és per recordar-nos que espanya mata, assassina, roba i confabula, però en nom de la calavera: que això no és ni criminal ni paregut a res que es coneixia en la democràcia d’Atenes..

En canvi que un assassí com Felipe siga solt, la presidenta del parlament català, Carme Forcadell, és en presó per defensar la democràcia. Espanya és això. Xile en temps de Pinochet, espanya en temps de franco, en temps d’aznar, en temps de felipe… espanya sempre

Quan uns joves d’Altsasu van enfundar la xufa d’un gc que volia passar-se de fatxenda, els jutges espanyols s’hi van acarnissar perquè ningú no pot burlar-se d’un desgraciat pocapena si és gc.

Però espanya pot ordir una trama criminal i terrorista (encara n’hi ha parlamentaris còmplices d’aquella conxorxa), amb el resultat d’uns quants assassinats, que les medalles aniran rifant-les els botifarrons.

Uns policies disparen contra fotografies de polítics, o maten un jove, o agredeixen i violen… res, com un gelat d’estiu. Però si pegues en demòcrata, prepara’t… No penses com aquests de podem que en sucar del pot s’han fet borbons, marchenes i gc’s tot en una: això de “podem” passarà a la història com una de les burles més grosses. Una de les estafes piramidals a l’esquerra, ordida també des del clavegueram.

el confit espanyol de pocavergonyes? el corrent de criminalitat major?

A amèrica, més de la meitat del parlament espanyol seria en presó, tots els borbons sense excepció, qualsevol militant del pp o del psoe, vox, i ciutadans… Però allò és amèrica, i la democràcia compta, no es rendeix com a espanya, ni val per tocar-se el cul o tenir-la empresonada.

Credibilitat? Demaneu-la fora de les mans assassines d’espanya, a veure què ens diuen.

Jutges botifarrons

0
Publicat el 16 de juny de 2020

Del llibre “jutges per l’orgasme” ara el capítol “jutges botifarrons”. També es podria llegir “Si és jutge, és botifarró”, a la manera com els joves del poble, en els anys cinquanta, feien colla i també es posaven noms: la colla del vidre, bevedors; la colla de l’atavó, festívols; la colla de la M, mudaors… Aquests, fins i tot, tenien cançó pròpia i una manera de vestir després de la faena al camp… Totes les colles es posaven nom per tal de significar-se o per identificar-se d’unes altres colles.

La tia Fina la Carassa, dels botifarrons en deia “hermanos”, però dels jutges, en aquell temps de franquisme pudent i assassí, no sé si en parlaven gaire, les dones al carrer. A la carnisseria, no. Mon pare, que també tenia un ascendent franquista, de família treballadora però beata, els feia boníssims, els botifarrons! Tan bons, que valien per menjar-se’ls crus, quan s’havien assecat una mica. Per esmorzar, els tallàvem a trossos i els punjàvem d’un plateret com si fos una exquisitesa. Dels jutges, en canvi, pel ridícul i la vergonya que ens fan passar, ara mateix també en direm botifarrons, amb el pitjor dels sentits. A casa, els botifarrons els fèiem de carn, i potser que sí, que era una manera de fer embotit fàcil i senzill, malgrat que calia bullir les cones i picar la cansalada, afegir la sang de bou ben filtrada i remenada perquè no quallés, i portar-los a la caldera que hi havia encesa feia una hora al corral. Mon pare hi afegia més coses, per guanyar gust, una mena de bales marronoses que ratllàvem amb un ratllador especial que mai no s’havia de rentar, perquè no perdés aquella aroma d’espècie tan singular.

Els botifarrons de què parlem avui són uns altres de pitjor gust i d’una mala fel increïble. Són homes presumits, fatxendes de la moral feixista, de capacitat limitada malgrat que es pensen sabuts, perquè han arribat dalt de tot del comandament judicial pels mèrits franquistes heretats de pares a fills. La dictadura espanyola del 1939,i les seues famílies corruptes els han injectat el virus contra la democràcia. Per ells, la democràcia és un excés grec capaç de discutir-los si valdrien per vendre melons en una societat normal, no caldria que fos profundament democràtica. Pel que fa a drets universals, aprovats gairebé deu anys després que els seus pares agafaren el poder per les armes i mataren tot de mestres, poetes o metges, no en volen saber res: l’ONU, per ells, és un club de fillsdeputa, capaços de drets universals o coses pitjors. El dret internacional als botifarrons? Caaa, no els serveix ni de betum per a les sabates amb les quals, ells, aixafen lleis, joves o sospitosos independentistes: si hom s’assembla a un dissident de la seua espanya feixista, li cercaran la ruïna individual i col·lectiva. En canvi, faran de perdonavides dels autèntics criminals.

Els jutges botifarrons inflen i s’estarrufen al costat de la cort, a cura de militars, policia i gc, però no aguanten un viatge de tres dies Pirineus enllà. El dret internacional, quan són fora del corral espanyol, els toca el budell, i Amnistia Internacional, per aquests botifarrons hermanos, és una banda de trompetetes que no saben que ells, els jutges suprems, han sigut triats per al destí més gros especialment més sofisticat: caiguts per la merda i la gràcia del déu tipus “cardenal canyizares”, no tenen ni sola a les sabates, no els en cal: cap mortal no els fa ombra ni els xupla el cigar.

La caldera bull, hi ha tot de rastres de botifarrons lligats amb uns llacets de fil d’embotir enganxats a canyetes ennegrides, cremades, que han bullit qui sap quants milers de vegades. En un costat, pengen uns altres rastres que gotegen encara tendres, bullits, damunt les lloses del corral, a tocar de la caldera. Espai no te taques, xa!

Un jutge botifarró és capaç de dir: els valencians?, els jutges vos podríem ofegar fins que ens llepareu els ous! (no penseu que no n’hi ha traca d’ous enmig d’aquest poder corrupte)

No fa quinze dies ja ho va avançar una ministra del psoe, que va aplanar el camí dels jutges botifarró: els valencians?, ja podeu treballar més, en comptes demanar finançament just. Només li faltava de dir, a la lideresa del “psoe del gal”: encara com vos deixem respirar, mamons de la comunitat!

Els ministres botifarró, els jutges botifarró, el psoe botifarró, els partits espanyols botifarró… Aquell menistre del pp, animal margalló, també va avançar-se a la notícia dels atemptats de la Rambla: a l’agost passaran coses. I ja ho crec que en van passar. I encara cueja, el silenci còmplice dels terroristes espanyols al govern i al clavegueram. I també van avançar que havien desfet el sistema sanitari. I també van avançar-nos que són una ruïna de gestió; com avancen que l’única manera que entenen a espanya de debat és la violència, l’amenaça, el crim…, i la caldera va fent el bull de tots els botifarrons que decideixen, o pensen que decideixen, la llengua que parlarem, la bandera que penjarem, o l’escola que farem…

—Combat, mestres, i desobediència màxima contra aquella desferra humana que representen aitals botifarrons.

 

 

Jutges per l’orgasme (1)

0
Publicat el 14 de juny de 2020

“El Suprem obliga el País Valencià i Catalunya a comunicar-se exclusivament en castellà” Vilaweb juny del 2020

 

He posar el titular i la data per comprovar que som al s. XXI. Que encara som sota el jou dels jutges espanyols, que són com una mena de paramilitars contra la democràcia. Però una majoria de valencians no ho saben, no ho volen veure, que som governats per rucs que amb el cabestre van robant i decidint, si als valencians ens sobren els diners (per tant com ens roben) o si els valencians tenim dret o no a parlar en valencià (és com robar-nos la llengua dels pares). Segons el TS (amb totes les lletres tribunal suprem oh), els valencians no tenim dret a comunicar-nos en valencià.

Jo començaré així la classe telemàtica, demà, potser que la penúltima, dient als alumnes de quart de primària a mans de quines calaveres som amb el govern d’espanya, els seus jutges, la seua gc o tota la cort de lladres i puteros que són els borbons i aquelles figues. Els mestres ho haurien d’escampar cada dia, si foren honestos i deixebles mereixedors de Freinet  o Montessori.

—Quan el fexisme campa lliure, l’escola no pot ser en silenci ni en temps de confinament.

Segons el TS, que ells en diuen Tribunal Suprem [superior a tots els altres], és prohibit de parlar en valencià si la cosa es posa seriosa, per exemple, si has de parlar amb algú de Tortosa o de Vinaròs. No digues res, si has d’escriure una carta a Ulldecona, on els magatzems Sant Alfonso tenen taronges valencianes de primera: els jutges ens diran com ens parlarem els valencians, els catalans o els illencs. Ells, que són del pèl de la taràntula.

—Xe, neu a cagar a la via, moniatos!

On arribarà el ridícul dels jutges?, qui els prepara, tan ineptes?, com poden arribar a fer de jutges, tants idiotes? Quin sistema ha organitzat espanya perquè el subrealisme més inútil, incapaç i ruc, puga decidir d’aqueixa manera sobre un poble?

—espana no té remei, malgrat que mònica voldria festejar-hi, o baldoví, o fins i tot marçà…, qualsevol que vulga treure res de trellat amb aquells colpistes, inútils i malafels, perd el temps i ens el fa perdre.

Aquesta és una prova més, una altra, que ens indica un altre colp que, els valencians, no som com ells, no som de la seua pell, ni de la seua baixesa. Ni ganes tampoc. Com diria Enric Valor, breu: els valencians no som espanyols, encara que molts valencians no ho vulguen ni sentir. Perquè d’una altra manera, ells, aquells idiotes del suprem, no ens tractarien com un drap, ni com un fregall, ni s’atrevirien a dir-nos que la llengua dels nostres pares no serveix per a comunicar-nos.

Només un idiota o un fill de puta, tria cara o creu, fóra capaç de dir una rucada tan grossa. O són els més incapaços de l’univers o són feixistes purs i durs i haurien de ser al carrer, per tanta incapacitat. Ara. la indecència judicial no té fre ni límit. La indecència judicial espanyola és de primer ordre mundial. A lectors, a cultes, a intel·ligents, a respectuosos dels drets, no. Ni pensar-ho. Ara, a indecents, als jutges espanyols no els guanya ningú.

Però són suprems. Porten un collar de medalles, de banderes, els posen corones, els premien com més grossa la fan. Perquè els jutges “espanyols” són suprems: però si com diu el diccionari, només n’hi ha un ésser suprem, que és Déu, potser que el món vaja equivocat, o l’església, o el papa, o la bíblia. Perquè de suprems, els jutges espanyols ho són tots. Són per damunt del bé, per damunt de la democràcia, i no us penseu que no fan miracles, no: d’una altra manera no serien al carrer els criminals aznar, gonzalez, rajoy, iceta o sanchez, camps i la resta d’escapularis (afegiu tants borbons com us càpien al bombo de la rentadora) que van ordir i conxorxar que el femer més gros del s. XX i XXI fóra aquell estat espanyol en caiguda lliure.

Post1: iiieee, llauraors de la cooperativa, quan pegueu cap al camp amb els turbos, podíeu pegar una passada pels balconets on pengen les estanqueres com a vergonya “suprema” del pitjor estat de la història de l’univers.

Post2: els majorals i la resta d’escapularis, com que no n’hi haurà festa, per entretenir-nos els dies, podíeu entrenar a comunicar-nos en la llengua de signes, a veure si d’aqueixa manera enganyem els suprems de la fava.

 

La merda judicial va de caça

0
Publicat el 12 de juny de 2020

Com més merda caguen, els jutges, més diarrera escampa l’estat.

Els jutges espanyols són de cacera. Amb l’escopeta, el sarró i els xiulets reproductors de cada peça que volen al menjador de casa. És el nivell al qual arriben, els feixistes, que ara fan de jutges de part, ara mateix són l’índex feixista més elevat d’aquesta corporació que va dinamitant la vida política aspanyola. Si a l’edat mitjana, la inquisició feixista va acaçar bruixes, o dones que ells en deien bruixes, ara acaça demòcrates, sobretot si són catalans, o joves, si són bascos o són catalans, o són joves dels que se solidaritzen amb qüestions democràtiques. O fins i tot activistes culturals, o qualsevol que vulga posar en qüestió qui són i que representen.

La llista d’allò que cacen és ampla, i els jutges tiren a matar. Si no ets feixista disparem, si fa no fa, sembla que diuen, amb tots els arguments de la llei espanyola, que ja interpreten com els passa pels ous. Ara fan i desfan que semblen una colla d’aclaridors de taronges lanes, o nàvels o xirlers: traien el xerric i ja fan rodar caps: presidents de govern, consellers, diputats, tant se val que hagen sigut elegits en democràcia, en votacions populars o encara no hagen nascut: ells trauen les proves que ha preparat el clavegueram, la gc, la policia aigüera i ja tenen el sainet judicial. En canvi, de tota aquella criminalitat ordida durant anys i anys de corrupció de partits i màfies, ja van deixant anar l’accelerador, alcen el peu i tots a casa els brugal i els feixistes violadors, i els assassins, si roben o maten per espanya una, lliures cap a casa, o premiats amb medalla, de qualsevol tema en faran un crim propi i s’acarnissaran en benefici propi i del feixisme. Ells, els jutges, decideixen parlaments, presidents de govern o qui dispara a qui. Així que són per damunt de la voluntat popular, de l’antiga Grècia o d’Homer, són per damunt la democràcia i del dret internacional. Perquè res ni ningú no tindrà arguments davant la casat dels intocables, ara jutges, ara borbons, ara fills de puta. Ningú no els pararà els peus, perquè darrere seu hi ha les armes, els militars, la gc, els retors, els borbons, i la corrupció d’aigüera, que és l’espanya profunda que han bastit durant anys els franquistes, el psoe, ara podem, els mitjans i qualsevol que s’apunta a traure banderetes als balcons per alliçonar el món: el feixisme és ací, no se n’ha anat mai, i ja podeu començar a pensar a per qui vindran avui.

—El combat ha d’ésser des de qualsevol àmbit, des de l’escola, la sanitat, el camp, l’estiu, el confinament, si volem vèncer el podrimer i tornar al viure dels drets universals que va representa mereixem, malgrat els jutges espanyols i les seues escopetes.

Borbons o calaveres, tots feixistes

0
Publicat el 10 de juny de 2020

El PSOE es nega a denunciar la corrupció de la monarquia espanyola. Sense novetat democràtica. La nova falange fa vint anys que treballa les aigüeres i en trau suc. Espanya és això, al remat, corrupció i merda.

Aquell partit, com els altres partits espanyols, es va negar a investigar els atemptats a Barcelona i a Cambrils, perquè hi havia els calaveres espanyols, el clavegueram: els jutges, la policia, els fons reservats, la monarquia, el pp… tothom va callar aquella conspiració, i els partits espanyols no van voler investigar aquell terrorisme espanyol que el menistre ja va anunciar: «A l’agost passaran coses a Catalunya.» La corrupció per davant de la vida, sobretot si són vides catalanes.

Terra damunt la terra: el feixisme espanyol no ha parat de calvacar mai, des del s. XVIII. Contra la democràcia. Pp, psoe, jutges, policies, retors, borbons…

Es destapa que els borbons cobren comissions il·legals, i el psoe tapa el delicte, potser perquè ells també cobren, de retop; ací cobra tothom que és calavera, entre més de les companyies d’energia, de les portes giratòries, dels fons reservats, de la hisenda pública,  els partits cobren de tot i s’obliguen a amagar la corrupció criminal de l’estat. Els partits espanyols, i els altres fins fa ben poc. El PNB, per exemple, encara fa suport al psoe, si li convé, i sembla que sempre li convé, si en trau cuixa i cuixot. Perquè també cobra de la hisenda pública. Ho cobra tot i després torna allò que li sobra del cobrament.

Però allò dels borbons és un puticlub monumental que no s’aguanta dret, però tothom ha de callar perquè el femer espanyol sura i sura malgrat que els mitjans voldrien amagar la llebre i fer-la passar per honrada, malgrat que d’honradesa, als borbons, no els queda net ni el piu ni cap figa, pobres.

I els jutges, del podrimer borbó què en diuen?, vull dir marchena i tot el cadafal de medallistes olímpics de la justícia? Que la merda pegue en dolça, almenys això, perquè n’engolirem tanta, durant anys i panys, ves si fa anys que passa que hem perdut el compte, que espanya és un cul de merda de destí en lo universal.

Que la merda siga dolça, això.

—Preparem-nos per al combat!

Trobada de lectors a Vilaweb

0
Publicat el 10 de juny de 2020

Una trobada de lectors valencians amb el director de Vilaweb, Vicent Partal, que explica el present i el futur del diari electrònic més important del país. Un referent sens dubte. De rigor i informació. De combat. Ara el repte és convertir-lo, segons el seu director, en un diari referent a Europa, si no l’és ja. El millor sens dubte en català ja l’és, en fer un periodisme sobri, valent, d’una qualitat excelsa, però sens oblidar el combat. Hom pot entendre la informació, en l’espai que vivim (local o europeu) sense el combat necessari per sobreviure? O l’escola? O la sanitat? O la cultura? O l’oci?

Diu Vicent Partal que tenim una part del país que és un desastre monumental. Per si voleu parar el colp i evitar d’arrencar-vos els cabells, seguidament afig que el desastre és com a la resta del món, si fa no fa. Ai, què se n’ha fet d’aquell viure il·lusionant del 2017, catalans!, que una part del país era l’espill del gran horitzó mundial més esperançador i entusiasta!

Però no desespereu, va: Vicent Partal també diu que tenim una part del món, el propi i l’universal, que fa goig. Ara mateix, què seríem sense el gran esforç de la gent de la sanitat! Sí, la gent de la sanitat ha passat per davant de la gent de l’educació, i ens ha regalat una lliçó de vida i de coratge. De combat!

(els mestres, en canvi…)

Vicent també  ha parlat de diversos models de diaris, The Gardian, The New York Times, l’Stampa de Torí, i del model de periodisme d’Albert Camús, que tant li agrada. Entre més lectors que s’hi havien connectat en aquesta assemblea n’hi havia d’Alacant, Paterna, l’Olleria, Bétera, València… Com que no els coneixia tots, no puc afegir més topònims majors… Hom ha parlat de la covid-19, de com els equips de metges i infermers han representat el millor del nostre país, malgrat el govern espanyol i els seus militarots, i com sembla que tots plegats ja han oblidat tan fàcilment l’esforç i la dedicació de tanta gent com s’ha jugat la vida, o l’ha perduda, senzillament. Hem parlat de política, del colp d’estat que va començar el 2017 contra Catalunya i continua ara mateix des de la borbonia, els jutjats, els mitjans espanyols, la gc, i una part del mateix govern espanyol, amb totes les calaveres, policies patriòtiques, clavegueram i xafarranxo de casernes i no sé quants caus de rates més.

Premsa, informació, confinament, sanitat, economia, política, opinadors, periodistes, un debat entre el director i els lectors obert i democràtic, per educar en la independència i en el combat. A veure si els mestres ens espavilem, i deixem de collir cireres per fer-les passar d’arracades.

 

 

 

 

La llibertat, què collons serà?

0
Publicat el 7 de juny de 2020

“N’hi ha dos joves valencians que caminen per un carrer de València

i es troben un home més gran que camina en direcció contrària.

L’home vell els saluda amb el cap, i diu: «Bon dia, xicots. Com està la llibertat, avui?»

Ja sabeu com m’ha agradat de parafrasejar David Foster Wallace, enguany. Ja fa tres cursos que ho faig, des que vaig conèixer l’anècdota a través del professor Nuccio Ordine. Així que per entrenar els joves en la llibertat, contra el feixisme, el símil em valdrà de recurs, entre més coses. Sobretot per despertar les consciències i plantar la desobediència davant el militarisme i la incapacitat del govern espanyol i la seua banda de calaveres. Les calaveres ara pretenen de detenir la mestra Laura Borràs, en canvi d’adjudicar-li, o atribuir-li, unes quantes de les penalitats espanyoles de tot temps: ja sabem com roben els espanyols, a través de les institucions, presidents de govern, menistres, empresaris, jutges… Però com que amb això no en tenen prou, organitzen  contubernis i conxorxen contra qui els pot plantar cara: pensen uns fets, inventen unes proves, adjudiquen un paper a cada calavera i ja tenim ordida la nova representació contra la llibertat. Contra els catalans, els valencians, o qui vulga plantar-los cara.

Supose que, com els peixos de Wallace, els dos joves continuaran caminant sense reparar en la pregunta. Els joves, com els mestres, o com els llauradors, o com una majoria d’homes i dones d’aquest arraval, han sigut adotzenats perquè es pensen en el millor dels mons. La incapacitat espanyola els ha endormit l’esperit, o encara els ha despertat un major aborregament en favor de la violència i l’amenaça, ves a saber pobres, en quin estat els haurà deixat tanta inoculació. Molts s’hi han tornat còmplices en submissió.

Avui tancaré, aquesta introducció dels espanyols contra la llibertat, amb un altre exemple tan habitual que, els peixos, vull dir els joves, no veuen de cap manera: Netflix ha rebut uns milions d’euros per traduir, doblar o subtitular sèries i pel·lícules a l’espanyol. Molts milions a fons perdut del clavegueram espanyol que paguem tots —potser que del pot del robatori, com ça!— en canvi, Netflix, dels milers de films i sèries i programes, només en deixarà veure en espanyol sis o set. La resta, si volen vostés, els hauran de veure en valencià. Això o apagueu la televisió.

—Què, joves, ja heu descobert on és l’errada?

Però els joves encara es demanen què és la llibertat, i si mai vam tenir res a veure amb els drets humans, si aquella institució, l’ONU, cada any presenta unes quantes denúncies contra l’estat espanyol, per feixista i calavera.

El feixisme espanyol que ens va calant

0
Publicat el 5 de juny de 2020

Presos polítics, joves empresonats per al goig dels jutges, cantants, músics, poetes o mestres perseguits, exiliats… I tothom anem fent vida, com si aquest viure feixista que se’ns ha enfeltrit a la pell fóra normal. Un viure normal que tolera el feixisme, en qualsevol dels seus graus o nivells o maneres d’expressió.

Tant se val l’ONU, o els informes d’Amnistia, o les recomanacions d’institucions internacionals, sobre com espanya ataca la democràcia i els drets mínims. Tan se val, perquè espanya, sobretot el govern espanyol, els jutges, i la resta de calaveres, no fan cap cas, ni de lleis internacionals, ni de clams en favor de la dignitat.

Espanya és per damunt del dret internacional. És per damunt de les persones, per damunt dels drets. Todo por la pàtria, aquest clam feixista de la guàrdia civil, ja ho diu tot, des del franquisme més dur, que conserva l’essència del purisme feixista de tottemps, de qualsevol temps de dictadures.

Mentrestant, fem vida normal. Els uns i els altres. Mestres o infermers o metges, o agranadors o polítics, o pares o mares o familiars de qualsevol condició. Fem vida com si no passés res. Res de res. Com si només la mort i les morts de pandèmia ho pogueren cobrir tot, tapar tot, dissimular que el viure espanyol de domini i submissió s’hagués instal·lat per sempre. Sense remei.

El temps, els esports —malgrat que no n’hi ha esports—, les altres notícies, els mitjans afins al corpus feixista ja van fent com si no passés res. Com si la normalitat feixista de conviure amb la repressió, amb l’amenaça, amb les multes, amb el caprici de jutges i militars, estigués per damunt. Espanya ja sembla l’ull de déu i la seua gràcia.

Se’ns ha calat fins i tot una manera d’acceptar que tot allò que passa o ens passa és el que més convé, i ens convé, per la gràcia d’ells. Ves si la cansalà és de pollastre i el nostre ideari era fluix tan prim que ens fa por tossir, no siga que pensen que pensem.

Arribarà el moment que la submissió general ens impedirà de veure què som…

Jo, aleshores, torne a la metàfora dels peixos del David Foster, perquè és boníssima, sobretot per a la ceguesa dels mestres… “Què caram és l’aigua?”

 

POST: “És veritat que, ell, hagué de suïcidar-se, que potser és el que pretén el govern espanyol del psoepodemos… Abans morts que no demòcrates o lliures.”