L'ombra de l'hegemó

Aquesta trampa ha estat detectada per molts, però reflexionant-hi, me n’he adonat que les dades, ben llegides, reflexen un panorama molt millor que el que ens pensàvem. Els favorables a la independència s’eleven al 64%, mentre que els detractors baixen al 36%. Només fa dos mesos els percentatges eren 58% contra 42%, o sigui que amb menys de 2 mesos ha pujat 5,5 punts l’independentisme.

Si voleu veure el raonament, a continuació.

(segueix)

Ara, fixem-nos bé què vol dir cadascuna de les opcions:

SíSí: És evident. Es vol un estat i que aquest sigui independent. Això no suposa a renunciar a alguna mena de federació o confederació amb Castella, però sempre DESPRÉS d’haver esdevingut independents.
No: No es vol esdevenir un estat i es pretén continuar amb l’estructura actual. Això no suposa renunciar a reclamacions, tot i que és molt possible que suposi “de facto” la desaparició de la Generalitat i el parlament.

Fins aquí les opcions evidents. Ara bé. Fixem-nos en què volen dir les altres opcions.

SíNo: Es vol un estat, però dins de la federació ibèrica. El fet que s’opti pel No a la segona deixa clar que la decisió última queda en mans de Castella i l’Estat actual, amb el que el SíNo acaba sent un No.

SíAbs: Es vol un estat i es prefereix que aquest estat formi part d’una federació ibèrica. Però sobretot es considera fonamental que aquest estat existeixi, i per tant, si Castella no negocia la transformació del regne en una federació o confederació, és evident que l’abstenció a la segona pregunta és una invitació a tirar pel dret si no hi ha resposta de l’estat. Com que sembla evident que no n’hi haurà, el SíAbs acaba sent clarament un Sí.

En Blanc: Hom cedeix la decisió a la voluntat majoritària de la resta de ciutadans. En el cas que el que tinguessim és un empat tècnic, aquest vot en blanc no el podriem contar en cap sentit, però donat que és evident que el SÍSÍ és ampliament majoritari, el vot en blanc és l’acceptació del SíSí. Segurament és reflexe de la gent que voldria un sistema autonòmic realment descentralitzat o gent que segurament creu que la única opció és la independència però com que hitòricament n’havia tingut tant mala opinió dels independentistes, encara no està preparada per dir “SíSí” i emet un “feu el que vulgueu”. Però al no oposar-se a allò que és evident que serà la opció guanyadora, el vot en Blanc acaba sent un Sí.

Entenc que molta gent pot posar en dubte que el vot en blanc sigui un Sí, així que el mantindrem al marge, per ara.

El que tenim, per tant és:

SíSí+SíAbs: 56,5% (4,9 punts més que fa un mes i mig).
No+SíNo: 36,1% (5,5 punts menys que fa un mes i mig).
En Blanc: 7,4 (0,6 punts més que fa un més i mig)

Ara, permeteu-me que incorpori el vot en Blanc a allò que és clarament la majoria, ja que conceptualment és el vot d’algú que diu “el que digui els altres” saben que els altres diran “SíSí”.

SíSí+SíAbs+Blanc: 63,9% (5,5 punts més que fa un mes i mig)
No+SíNo: 36,1% (5,5 punts menys que fa un mes i mig).

Eps, que quedi clar que l’objectiu no és guanyar. L’objectiu és convèncer a la pràctica totalitat de la societat catalana (80%-20% o 85%-15% seria perfecte el 9N2014), però les coses com són.

El discurs d’investidura del Molt Honorable President Mas és possible que fos una d’aquestes veritats que ni tan sols els periodistes van entendre.
(segueix)

a) Convocar una consulta d’autodeterminació per al 2014.
b) Si el resultat és Sí (ara SíSí) engegar un procés de negociació amb Castella fins esgotar la legislatura.
c) Refrendar la decisió del poble un cop acabada la legislatura mitjançant eleccions ordinàries.

En aquest procés, és determinant saber què farà l’altra part. I no ho sabem. És per això que no es pot concretar més.

Hi ha algunes possibilitats, entre elles que ens deixin fer la consulta: Sembla evident que Castella ha dit que la consulta no es farà, però això no és tan clar. El MHP ja fa temps que va anunciar que la consulta es pot fer amb l’estat ajudant-hi o simplement amb l’estat tolerant-la.
Si molt no m’erro, la llei de consultes entrarà en vigor molt aprop del novembre. Llavors el govern de Castella la recorrerà. Però simplement es pot trobar que l’estament judicial (degudament instruït) tiri per terra el recurs de el Gobierno i que aquests puguin salvar el cul dient que “ho han intentat però es deuen al domini de la llei”.

També pot ser que siguem prou imaginatius com per trobar la via que no puguin parar.

Sigui com sigui, si a Catalunya hi guanya un SíSí, llavors, el que tindrem és un poble que sabem que diu que, amb les condicions actuals, vol marxar de Castella.

Aquest no és el final de la partida.

Un cop el poble hagi expressat el seu posicionament, existeixen dues possibilitats. O bé Castella es nega a reconeixer la veu del poble, i això acaba en DUI, o bé Castella utilitza els resultats de la Consulta per desbloquejar el seu enrocament.

I tampoc està clar què decidiran. La capacitat de canviar d’opinió dels castellans en 24 hores és inigualable.

Així que, si decideixen intentar fer una contraoferta, segur que aquesta serà assimètrica, i fins i tot pot ser una bona contraoferta per els federalistes. Un Estat dins l’Estat, o quelcom similar. Ho vestiran com vulguin, però pot ser que emergeixi una quarta via assimètrica tipus estat lliure associat. La tarifa de l’últim recurs.

I si el 2016 aquesta quarta via és bona i sembla que una part del país decideix recolzar-la, es faràn dos referendums a les Espanyes per confirmar-la i Catalunya seguirà lligada a Castella.

En tot cas, si Castella continua enrocada, en qualsevol moment d’aquest procés es pot trencar la baralla i fer una DUI.

Qualsevol de les alternatives està oberta avui en dia. I la primera està molt més oberta del que ens agradaria.

Dit tot això, sé que molts de nosaltres voldriem una solució més rotunda i sense la lenta agonia d’esperar al 2016. Bé, és molt fàcil: Voteu ERC, SI o la CUP. No perquè CiU siguin uns traïdors ni res d’això, sinó perquè voleu expressar que voleu un recorregut més ràpid. Si ERC té majoria o majoria absoluta, llavors a nivell internacional la DUI estarà justificada.

Soc conscient que el primer que des de fora ens hem dedicat a fer és criticar aquells que no han oposat resistència directa. Com si es despengessin o miressin només pels seus interessos. Però si analitzem bé el que ha passat, resulta que a la direcció il·legítima del PSC se li ha girat feina.

(segueix)

a) Van voler enfrontar-se als díscols fent-los fer una prova de fé. O em voteu a mi o us foto fora.
b) Esperàven que tota la oposició reaccionés en bloc abstenint-se o votant sí, per, tranquilament, dir que els crítics havien desatès la direcció (aquella que va accedir al govern del partit a condició de convocar unes primàries OBERTES que mai van existir).

D’aquesta manera prenien el control del partit i les sigles. Feien nét d’opositors. D’una vegada per totes. Podien arribar a les Europees amb un missatge unitàri.

Però què s’han trobat? S’han trobat una resposta que, segurament no és buscada, però els destrossa per dins.

L’atac els ha vingut de totes bandes i encara els ha emmerdat més:

1) N’hi ha un que diu que votaria SÍ i deixa el càrrec.
2) N’hi ha una altra que vota NO i deixa molt clar públicament que ho fa obligada però que és un error. Deixa el càrrec a la direcció.
3) Una tercera, que ni tan sols tenia dret a vot, anuncia que no es quedarà amb la plaça que li pertocaria si hi hagués expulsions. Deixa el càrrec a la direcció.
4) Tres desobeeixen totalment, no abstenint-se com l’any passat, sinó votant SÍ. Geli: ‘He votat sí per no haver de dir al meu fill que l’havia traït’. Brutal. Un nivell de demagògia propi de PPSC’s.
5) Les joventuts a BCN desautoritzen la direcció. Les juventuts acostumen a ser els més aferrims defensors dels extremismes, i si s’oposen a la direcció extremista és que la direcció té un problema molt greu.
6) Els que s’havien alliberat en la tongada anterior criden a una alternativa catalana d’esquerres.
7) Ernest Maragall anuncia millores a la seva NEC.
8) El PSC de les comarques gironines es revolta.
9) Alcaldes del PSC anuncien que repetiran, però amb unes altres sigles.

Brutal.

Tants flancs diferents els han deixat atontats. Què faran? Expulsar els tres del SÍ és absurd si resulta quecontinues tenint a dins tres que s’han revoltat d’una altra manera. Expulsar-los a tots és una caça de bruixes de resultats insospitats i que no es resoldrà abans del Març. Pots expulsar la Rocio si teòricament ha abaixat el cap com demanàves? Pots expulsar Àngel Ros?

I tot això sense tenir en compte que els crítics encara no han fet servir el trumfo: Com he indicat anteriorment, en Navarro i la seva colla han usurpat il·legítimament el càrrec de presidenciable, en contra del mandat de la mateixa gent que el va fer secretari.

En Navarro se les prometia molt felices. Volia fer nèt de catalanistes. Però s’ha trobat que ara encara té el galliner més revoltat i no té clar per on tallar.

Genial.

(segueix)

Però el més molest d’aquest personatge és que és un impostor. No hauria d’estar al parlament perquè no s’ha guanyat el càrrec que ocupa. L’ha robat. Ha fet un cop d’estat ilegítim al seu partit. Un partit que no ha sabut reaccionar i ha callat perquè, ja se sap, que alguns mals no volen soroll. O això es pensen.

El cop d’estat al partit el va perpetrar l’any passat. A l’agost.

Cal tirar, però una mica més enrere per veure com van fer el colp.

El 18 de desembre del 2011 en Pere Navarro guanya l’elecció a nou primer secretari del PSC amb el 83% dels vots.

Però per aconseguir-ho ha de renunciar a encapçalar la llista del PSC a la presidència de la generalitat. De les quatre resolucions principals del consell, la primera diu que l’elecció del presidenciable s’establirà per PRIMÀRIES OBERTES.

És a dir, el Consell Nacional del PSC i el seu primer secretari van arribar al càrrec amb una condició SINE QUA NON. Convocar Primàries Obertes per escollir candidat. De les 4 resolucions principals del congrés, la tercera era aquesta, però és que la primera manava a la direcció trobar ponts d’entesa amb ERC, ICV i la CUP, i la segona parlava d’establir un Consell Obert, paral·lel al Consell nacional, que obrís el partit a la ciutadania.

En el plec de resolucions apareixen 10 VEGADES referències a les primàries.

El mandat era clar. Diàfan. D’obligat compliment.

I amb això passen 8 mesos. I el CN al juliol-agost del 2012 fa el seu colp per ocupar ilegítimament el parlament.

Al Juliol i l’Agost del 2012 és evident que la manifestació del 11S serà un èxit que farà estralls. La quantitat de mobilitzacions pre manifestació no deixa cap dubte. I és evident que els estralls poden provocar un avançament electoral. El PSC NO TENIA CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA. En Pere Navarro no ho havia sigut abans, per tant, era tant difícil o fàcil fer de’n Pere Navarro un candidat com fer-ne un altre.

Hom podria dubtar de la conveniència de no haver iniciat el procés de primàries l’endemà d’arribar a la secretaria del PSC. Però el que és indubtable és que al Juliol o l’agost del 2012 en Pere Navarro i la seva colla de colpistes estàven obligats a anunciar les primàries. Perquè les primàries eren ineludibles per escollir candidat. La seva legitimitat com a consell nacional havia estat donada en el mateix lloc i per les mateixes persones que els havien encarregat l’elecció de candidat per primàries.

Així que arribem al dia en que s’avancen les eleccions. Sense haver fet cap pas. 15 dies després de la gran manifestació. I llavors, amb un cinísme pròpi dels usurpadors, dels lladres, surt el CN dient que “mireu, no tenim temps per escollir candidat per primàries obertes com ens haviem compromés per accedir al CN. Saps què? Ja ens l’inventem nosaltres el candidat”.

Evidentment és una immensa mentida. Encara que haguessin hagut de forçar la màquina per a fer l’elecció, la presència als mitjans del candidat a primàries hagués donat molta més cobertura mediàtica al vencedor que no pas que el partit l’escollís ilegítimament.

En Pere Navarro no era candidat. De fet, s’havia compromés a no ser-ho si no guanyava un procés de primàries.

Evidentment, si aquest punt del programa se’l van saltar, els altres ni els han llegit. En comptes d’acostar-se a ERC, ICV i la CUP com explícitament els manava el congrés, s’han acostat al PPC i PXC. I del Consell Obert mai més se’n va saber res.

I així estem. Amb un cap de llista del PSC dictatorial i ilegítim. Que de la mateixa manera que va robar-li als seus la posició en la llista electoral, va robar-nos a la resta vots en base a mentir descaradament sobre les seves intencions en campanya electoral. Fins i tot va arribar a dir en campanya que en el PSC hi cabien els independentistes.

Per això no puc amb ell. No el suporto. I no crec que cap demòcrata li hagués de tolerar aquest comportament.

(segueix)

El senyor Iceta no és nou en això de ser el cap pensant del PSC. Fa anys que ho és. I en la seva llarga trajectoria ha estat capaç de pronosticar els següents esdeveniments:

a) Espanya va bé: Durant molt de temps el PSC va mostrar-se convençut que l’elecció de l’habitatge com a únic motor de l’economia no esdevindria cap mena de problema. Va deixar que la construcció arribés al 18% del PIB sense inmutar-se, i treient pit. Cert que la frase no és seva, però MAI ningú del PSC va advertir que la cosa no anava bé. I no val a dir que “ningú s’ho podia imaginar”, perquè quan jo recordo les converses que mantenia amb la gent informada del meu entorn, arribàvem tots a la mateixa conclusió. Això havia de petar. I si no pronosticàvem la magnitut de la tragèdia, és només perquè no vam saber preveure el grau de mediocritat dels caps pensants dels grans partits.
b) És una desacceleració suau: Quan la crisi va esclatar el PSC va adoptar la opció de negar-la. No és una crisi, és una desacceleració suau. Una voladura controlada. I mentrestant el seu vaixell insignia, la Carmen Chacón, anava posant benzina al foc, amb el Plan E o els incentius per lloguer, que descapitalitzàven l’estat. El senyor Iceta llavors pensava molt. I tothom al PSC respectava el que pensava.
c) L’estatut es pot canviar. Castella escoltarà. Segons el cap pensant del PSC, el PSOE i la resta de Castella havien de poder ser permeables a reformar l’estatut tenint en compte que el procés de construcció d’escoles, hospitals i infraestructures a la resta de l’estat s’havia acabat i per tant, la contribució catalana havia de ser reduida.
d) Podem pujar el nivell de despesa de la comunitat autònoma. Castella pagarà. En la mateixa linia, el tripartit va desestabilitzar la balança d’ingresos-despeses de la Generalitat, instruits pel seu cap pensant, el Miquel Iceta, convençuts que l’estat acceptaria la situació i reduiria l’ofec econòmic. És important destacar que la motivació i responsabilitat d’ERC en aquest aspecte és radicalment diferent de la del PSC. ERC volia demostrar que podiem viure millor. Dins o fora de l’estat. El PSC, en canvi, feia el pas convençuts que ens mantindriem dins l’estat a llarg termini. I que Castella seria amatent a les noves necessitats.

Aquests són només quatre exemples de l’agudesa intel·lectual de Miquel Iceta i de la seva capacitat de prefigurar el futur.

Qualsevol persona amb aquests antecedents hauria de fer un procés d’introspecció i reconèixer-se no apte per emetre sentència sobre l’esdevenir futur. I molt més anant contra corrent.

Perquè no fer-ho suposa ser un neci o un mentider empedernit.

PS: En la mateixa entrevista el senyor Iceta ens regala una perla: “Nosaltres ja som conscients que amb una majoria absoluta del PP no hi ha gaire a fer en aquest terreny. Però som demòcrates i hem d’acceptar la voluntat dels ciutadans espanyols en les últimes eleccions generals”

Hom podria dir que la democràcia exigeix que un govern caigui quan es demostri o intueixi que tota la cúpula del partit està involucrada en assumptes foscos com els sobresous, les escoltes, els casos Gurtel i Bárcenas i a més es dediquin a fer la política contrària a la que van pregonar en el període electoral.

Hom podria considerar que justament la democràcia obliga el partit de la oposició a plantar-se al carrer i exigir la convocatòria de noves eleccions. Amb vagues de fam, si cal.

Hom pot creure que si davant aquesta ignominia, el partit de l’oposició no remunta posicions, està obligat a fer saltar la seva cúpula i donar la direcció del partit a una generació més jove amb idees i actituts totalment renovades.

I hom podria arribar a pensar que no fer tot això és, justament, no ser demòcrates. A no ser que es doni l’Estat per perdut i que el que es pretengui és començar un Estat de bell nou, cosa que, evidentment, no és el cas, ni de Miquel Iceta ni del PSC actual.

Ara, jo prevec que l’abstenció a Castella serà brutal. La gent vol castigar els seus polítics i els castigarà, segurament. El recurs de “que vienen los otros” no serveix en unes europees.

En canvi, a Catalunya, hauriem d’aconseguir una bona paticipació. Tant alta com sigui possible. Perquè si l’assolim, potser podriem passar de 3’5 diputats a 8 o 10. I això sí que seria un gran canvi en el moment exàcte.

Perquè al final, si hom vol que l’Status Quo canvii i no està disposat a que les coses segueixin igual, però encara vol donar una oportunitat a Castella, el que és normal és que es defineixi per el primer Sí, però no respongui la segona pregunta. Una abstenció en la segona pregunta em sembla un missatge inequívoc. O Castella reacciona o marxem. I per tant, ara per ara, sembla molt més lògic que votants d’ICV, UDC i alguns del PSC escullin aquesta opció que no pas que escullin un SíNo que no porta enlloc més que a la desaparició del nostre autogovern.

La idea de UDC i ICV era la de no definir-se sinó deixar llibertat als seus electors perquè decidissin a consciència.

Ha passat un any, i les coses no han canviat massa.

I justament per això, han canviat totalment.
(segueix)

Davant d’aquest panorama, semblaria que la posició d’UDC i ICV hauria de mantenir-se inalterada. Però no és així. Hi ha un gran canvi. Un immens canvi. La innacció de Castella ho capgira tot.

I és que, perquè UDC i ICV poguessin mantenir la seva postura d’indefinició, Castella hagués hagut de moure fitxa. Potser no el govern castellà, però sí la oposició, els grups de poder, la intel·lectualitat castellana, el poder econòmic.

Per mantenir viva la 3a via que ells esperaven que existiria, ara per ara ja haurien de tenir sobre la taula un document de treball sòlid i clar, amb un pre-pacte entre Castella i Catalunya que permetés albirar una solució dins la Gran Castella que no impliqués el trencament d’Espanya en dos.

Però ha passat tot un any. I no hi ha hagut res de tot això. Res. Tot just una declaració esqüeta d’IU dient que per ells es podia fer una consulta i una teatralització del fum socialista en el Pacte de Granada, que ve a dir que res de res, però canviant-li el nom.

Cap estament social a Castella ha sortit en defensa d’un pacte entre pobles. Cap ni un. Res. Zero.

I això ho fa tot diferent. Perquè si UDC i ICV creien que a hores d’ara es podria tenir una pregunta indefinida que permetés reconstruir el pacte amb Castella abans del 2016, aquesta opció ja no és viable.

No ho és.

I és per això que UDC i ICV han de ser prou obertes de ment com per adonar-se’n i prendre consciència de la situació en la que ens trobem.

Si ho fan, entendran que el que el poble necessita és una pregunta clara.

“Catalunya ha d’esdevenir un estat independent?”

Que tinguin clar tots dos que això no afecta ni un milímetre la inclusivitat. Si alguna vegada Catalunya ha d’arribar a un nou pacte amb el que resti d’Espanya, això ho gestionarà el parlament, on ICV i UDC tindran tot el dret de ser representats.

Però en paral·lel se n’estableix un de tant o més greu.
(segueix)

El robatori s’ha establert en 4 fases.

a) Primer van inflar els preus dels habitatges via crèdits no retornables i sobretot via Agències de Valoració, controlades pels bancs, que sobrevaloraven els immobles a gran escala, de manera que la generació del 20 a 40 anys estava obligada a pagar preus abussius i convertir-se en esclaus de la seva vivenda per poder tenir accés a l’habitatge. Amb aquesta operació, la gent de més de 40 anys va poder guanyar diners a cabassos, que va desar en els mateixos bancs que servien alegrement crédits/certificats d’esclavatge.

b) Per augmentar la transferència de rendes entre les gneracions de 20 a 40 anys i els seus pares, els governs van començar a donar incentius a la demanda, en forma de deduccions a la renta per habitatge. Actuar sobre la demanda va tenir la reacció esperada (per ells). Si un pis costa 30 i ara el comprador es pot deduir 5, el pis passa a costar directament 35. Evidentment, en tot moment es va ocultar que a l’estat no existien les hipoteques, sinó que tot eren préstecs personals amb garantia hipotecària. Ningú sabia fa 7 anys que no existia la dació en pagament. Ni tan sols els treballadors dels bancs i caixes.

c) Un cop el sistema va rebentar, per estabilitzar la increible transferència de rendes calia fer tres coses:
 1. Deixar caure els bancs o en el seu defecte muntar un sistema de substitució de rendes per accions. D’aquesta manera, la morositat dels bancs s’hagués convertit en perdua de capital de la gent que hi tenia els diners, diners que havia fet en els últims 15 anys gràcies a la bombolla. Un 15% o 20% de substitució hagués estat suficient.
 2. Rebentar els preus de lloguer mitjançant el lloguer obligatori o el creixement brutal de l’IBI per a  immobles no llogats. Si això s’hagués fet en paral·lel a una baixada generalitzada dels sous, el poder adquisitiu hagués restat igual i la competitivitat hagués pujat. Afegint-hi la dació en pagament, s’hagués alliberat la gent productiva del seu esclavatge, permentent-ne la mobilitat necessària per augmentar el PIB.
 3. Tot i així haguessim necessitat retallades per atacar la reconversió laboral d’una industria que suposava el 21% del PIB i que havia desaparegut. Aquestes retallades, justament, haguessin hagut de ser principalment en pensions i salut, ja que aquests elements són resultat de l’estat de l’economia, i donat que les generacions que en gaudeixen són les principals responsables de la direcció que ha pres l’economia, hi ha una justícia implicita en que aquestes generacions siguin les que rebin les pitjors conseqüències de la crisi (la generació de 20 a 50 estem pagant hipoteques pe sobre de les nostres possibiltats, ja rebem el nostre càstig).

De tots és sabut que es feu tot el contrari que aquests punts. Les retallades han actuat sobre el teixit productiu, sobre l’educació dels infants i l’estat s’ha endeutat fins al punt de no retorn per protegir les rendes de les generacions per sobre els 50 anys. I a més, les pensions no s’han tocat, mentre els sous dels treballadors han baixat un 15%.

d) Com que sembla que la generació del 20 a 50 anys ho absorveix tot, el colmo del robatori el continuaran fent amb la imminent reforma fiscal. Si la gent va pagr 35 per una cosa que estava sobrevalorada valorada en 30 perquè l’estat regalava 5 en forma de desgravació fiscal, ara retiraran aquests 5, AMB EFECTES RETROACTIUS. Així, la generació dels 20 als 50 ha pagat 30 per una cosa que valia 10, ha pagat els costos de que el sistema rebentés. I ara haurà de pagar 5 més per què la generació de més de 50 continui gaudint dels seus diners al banc, les seves prejubilacions, la seva jubilació i el seu sistema públic de salut.

 I si els seus fills i néts no se’n surten, ja sigui per l’esclavatge d’uns o per la falta d’educació dels altres, a ells no els importa gaire. Total, no esperen ser-hi quan el resultat del desastre que es comet sigui del tot evident.

En els últims dies, noto que la societat ja ha tornat a carregar piles. Quan tinguem pregunta i data tornarem a estar a punt per a tot.

A mi em sembla que hi ha dues opcions evidents:

a) Vol vosté que Catalunya es converteixi en un estat independent? (o les seves derivades… vol que Catalunya sigui independent,…)
b) Creu vosté que Catalunya ha de ser un estat independent?

Em sembla que la opció b) és la que quadra amb el que demana ICV. No sé si està sobre la taula, ni sé si se m’escapa alguna cosa de perquè no ho hauria estar.

(segueix)

Molta gent no “voldria” que Catalunya esdevingui un estat independent si la realitat no s’hagués mostrat tant tossuda, però en les circumstàncies actuals, creu que aquest és el camí lògic a emprendre.

Tots els federalistes poden entendre fàcilment que la opció b) els inclou, ja que només desde la independència el federalisme és viable.

I a més, el fet que el poble indiqui que creu que s’ha d’optar per la independència, al meu entendre, té molta més força que no pas el fet que indiqui una voluntat. Em sembla molt més fort el mandat:

El poble creu que ens hem d’independitzar.

que no pas

El poble vol que ens independitzem.

Evidentment, penso que molta de la gent que abans només creia que feia falta fer el pas, ara també el vol, ja que és el moviment lògic. Però em sembla que aquest petit canvi de verb quadra amb allò que ICV demana.

Em perdo alguna cosa?

El que passa és que aquest text no està sol en la redacció de la constitució castellana. L’acompanya l’article 10.2 que n’elimina la indeterminació.

L’article 10.2 resa “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.”

És a dir, l’article 1.2 diu que la sobirania recau en el poble (no en la constitució), i els castellans hi afegeixen “en su conjunto” entenent que aquest era l’esperit del text.

No obstant, l’article 10.2 diu que allò indeterminat a la constitució es regula pels acords internacionals. I què diuen els acords internacionals?

Ben senzill: El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l’any 1976 i va ser ratificat per l’Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977.^[2]

El seu Article 1 proclama:

Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Per tant, queda resolta la indeterminació de l’article 1.2. Quan la constitució castellana reconeix que la sobirania resideix en el poble (que, per altra banda, és quelcom innegociable), no pot està parlant del “poble español en su conjunto”, ja que adment la vigència de l’article escrit a sobre, que reconeix el dret als pobles, tots els pobles, més grans o més petits.

Així doncs, la constitució obliga l’estat a promoure l’exercici del dret. Només podria negar-se a un referèndum si hi hagués proves objectives que es tracta d’un moviment d’un president, i no la voluntat del poble. Però evidentment, aquest cas no s’aplica perquè:

a) El 80% de la població vol el referèndum.

b) l’independentisme, majoritari, es troba en les forces polítiques de TOT l’arc parlamentari.

c) L’independentisme va colocar al carrer 2.000.000 persones i l’unionisme 30.000.

Per tant, el govern castellà, si no vol anar contra la constitució, està obligat a vehicular la determinació del poble català.

Normalment, un no s’aixeca un matí i diu “marxo”. Un va acumulant motius i un dia sembla que el “marxo” té més força que el “paciència, ja m’ho reconeixeran”. I aquell dia demana una reunió amb direcció o recursos humans o qui sigui que hagi de prendre la decisió.

I s’hi presenta amb una proposta clara. O em pugen el sou i em respecten (3a via) o marxo (independència). I en el 90% dels casos el seu interlocutor es plantarà.

És a dir, el NO, el “abaixo el cap”, el “ja canviaran” i el “puc anar tirant amb el que tinc”, tot això pertany al no. I en canvi, el marxo i la 3a via pertanyen al sí.

Així que, als que pregonen una tercera via: Els podriem fer cas. Però amb una condició ben senzilla i òbvia: Facin vostés la llista de condicions irrenunciables ( hom no va a la reunió dient “pugim el sou”, diu “vull cobrar tant o marxo”). I un cop la tinguin, sàpiguen que donarem una setmana a Castella perquè acceptin les condicions de la 3a via, i que si no les accepten, llavors seran vostés contats al SÍ, com, per altre banda, no podria ser de cap altre manera.

Perquè el que no es pot fer és amenaçar amb marxar si no es donen les condicions (3a via) i després quedar-se. Això, evidentment, és una cobardia intolerable per a una persona, i inadmissible per a una societat.

Això fa que es pensin erròniament que són més capaços del que són en realitat. I per això han avançat el conflicte a un nivell de tot o res, sense controlar-lo. Tot al contrari de la manera de fer dels anglesos.

(segueix)

Els anglesos dominen la situació.

Amb independència del resultat a Escòcia, el que passi amb Escòcia no té perquè reproduir-se a l’Ulster o a Gàles. Perquè és Anglaterra qui ha obert la porta, i si fa falta, sempre poden trobar una excusa per no obrir la mateixa porta a d’altres comunitats que no semblin tant potents.

Ara bé, els castellans han decidit no dominar la situació. La seva estratègia és de tot o res. O perden totalment Catalunya o ens sobmeten amb les pitjors barbaritats que hom pugui imaginar.

El problema d’aquest plantejament és que aquesta actitut té conseqüències. I molt greus per a ells. Si aconseguim ser prou valents i ens independitzem de Castella, sense negociació perquè no hi ha pogut haver cap negociació, el forat que haurem fet al sistema permetrar a tots els altres que ho desitgin sortir de la presó sense cap mena de problema.

Aquests 4 anys que nosaltres estem passant, els altres no els hauran de passar. Euskadi només necessitarà una majoria parlamentària per declarar la independència d’avui per demà. I les Illes. I tants d’altres que ara ens semblen impossibles d’imaginar.

La comunitat internacional no demanarà a cap altre de les nacions sota control de Castella que passin per on nosaltres estem passant. Perquè la política refractària de Castella no només ens habilita a nosaltres a sortir-ne. També habilita a qualsevol altre sense necessitat de posar al carrer la gent com nosaltres ho estem havent de fer.

També hi ha una segona derivada absolutament fonamental en la manera en la que s’està gestionant la situació. El regne unit ha deixat clar que un dels seus membres fundadors té la intenció d’abandonar el tracte. I els ajudaran a fer-ho, perquè mentre obrin una porta de sortida a Escòcia, s’asseguren que Anglaterra mantindrà el control de la marca UK, amb tot el que implica de tractes internacionals, relacions exteriors, imatge i prevendes construides durant segles.

En canvi, Castella, en la seva posició immobilista i absurda es troba amb una possibilitat que no deuen haver imaginat ni en els seus pitjors malsons. En aquests moments, a Europa els interessa més considerar que Espanya s’ha dividit en dos que no pas que Espanya continua i Catalunya se n’independitza. Si consideren que Espanya s’ha partit, llavors ens enviaran a tots dos al racó de pensar, i mentre ho fan podran incorporar Kosovo i reformar la normativa comunitària per tal que Castella no torni a tenir els drets de veto que ara té.

Podran arribar a tractes amb Catalunya i a tractes amb Castella. Una Castella infinitament més dèbil que quan es va incorporar a CEE ara fa 20 anys.

En canvi, si consideren que Castella manté la marca espanya, llavors tot seran maldecaps irresolubles a Europa, que s’llargaran tants anys com el tema de Gibraltar.

Crec que és això el que pensen a Europa. I per això, cada cop que diuen que el tema de Catalunya és un afer intern de l’Estat Espanyol, lluny de posar-se a favor dels unionistes, el que els estan dient és que la independència resultarà en la divisió de l’Estat en dos. Dos de moment.

Ara bé, Convergència manté una perdua de 18 o 19 escons. A què és deguda?

(segueix)

a) El PPc està fent el paper que se li suposa. Comportant-se com el més cretí dels cretins. I tot i això cau estrepitosament. És veritat que la caiguda del PPc sempre cal valorar-la amb pinces, ja que tenen una bossa de vot ocult molt gran. Però en tot cas, la caiguda del PPc no es pot assignar al seu posicionament nacional. I si no es pot assignar al posicionament nacional, a què és deguda aquesta caiguda? Sembla ben simple: A la corrupció i la corrupció sistèmica que representa. La gent està farta de polítics que salten a consells d’administració d’empreses públiques privatitzades. Fins els menys instruïts intueixen que els estan aixecant la camisa, tot i que no sàpiguen detectar quí els aixeca la camisa i acabin votant C’s.

b) ICV es manega en una indefinició en l’eix nacional pràcticament calcada a Convergència. I tot així pujen en intenció de vot. I això que els ha sortit un fort competidor per l’esquerra. La corrupció a ICV es desconeix. No així la corrupció sistèmica, representada per Imma Mayol i Francesc Baltassar, tots dos a Agbar després de privatitzar-la. No obstant, semblen desvindicats del partit i el comú dels mortals desconeix aquestes relacions insanes.

c) Tot i que PSC i PP lluiten per un mercat pràcticament idèntic al de C’s i tenen molta més marca, C’s els està menjant mercat a passes agegantades. La única virtut que té C’s davant de PSC i PPc és que el primer no és vist per la població com a part del sistema. Un altre cop, el votant de tot arreu fuig de les opcions que facin ferum a conxorxa i “amigueo”.

Amb tot, crec que tot sembla indicar que CDC pateix molt més per la corrupció institucionalitzada que representa que no pas pel que fa a l’eix nacional.

I no n’estan excents de culpa. Ans al contrari. Amb el cas Palau als jutjats i la sanitat del Maresme sota sospita, no han estat capaços de visualitzar un nou despertar, posant en mans de Rull, jordi coromines i Ramón Tremosa l’esdevenir del partit i retirant-ne tot aquell que fes pudor a corrupció o corrupció sistèmica, com Xavier Crespo i Francesc Homs, provinent d’Abertis.

De fet, en una gran demostració d’estupidesa política, no se’ls ha acudit res més que demostrar a sou de quí estan tot i promovent les multes il·legals del #NoVullPagar fins a la hisenda castellana en comptes d’arxivar-les. Abertis abans que els ciutadans. Només els falta posar-ho amb lletres ben grosses a la propera comptesa electoral.

Convertir una protesta consistent en deure uns centenars d’Euros a una empresa extractiva que ni tant sols té capital social català, en un robatori de milers o desenes de milers d’Euros a la població. Això sí que és estúpid. I segurament està a l’arrel de la baixada electoral de Convergència.

Si no podem confiar amb ells eliminant unes multes il·legals i innecessàries després que la protesta amainés i bloquejessin per la via legal la possibilitat de tornar-ho a fer… com pot confiar ningú amb ells per dur el país endavant?

Finalment, un esment. ERC ha estat sempre el referent de l’esquerra independentista. Fins que va aparèixer la CUP. Té molt valor que les projeccions donin a ERC 38 diputats i encara a la CUP 5 o 6. Implica que l’espai que representen totes dues s’enfila fins als 44 diputats. A 24 de la majoria absoluta.