I mentrestant l’altre robatori continua i creix
Però en paral·lel se n’estableix un de tant o més greu.
(segueix)
El robatori s’ha establert en 4 fases.
a) Primer van inflar els preus dels habitatges via crèdits no retornables i sobretot via Agències de Valoració, controlades pels bancs, que sobrevaloraven els immobles a gran escala, de manera que la generació del 20 a 40 anys estava obligada a pagar preus abussius i convertir-se en esclaus de la seva vivenda per poder tenir accés a l’habitatge. Amb aquesta operació, la gent de més de 40 anys va poder guanyar diners a cabassos, que va desar en els mateixos bancs que servien alegrement crédits/certificats d’esclavatge.
b) Per augmentar la transferència de rendes entre les gneracions de 20 a 40 anys i els seus pares, els governs van començar a donar incentius a la demanda, en forma de deduccions a la renta per habitatge. Actuar sobre la demanda va tenir la reacció esperada (per ells). Si un pis costa 30 i ara el comprador es pot deduir 5, el pis passa a costar directament 35. Evidentment, en tot moment es va ocultar que a l’estat no existien les hipoteques, sinó que tot eren préstecs personals amb garantia hipotecària. Ningú sabia fa 7 anys que no existia la dació en pagament. Ni tan sols els treballadors dels bancs i caixes.
c) Un cop el sistema va rebentar, per estabilitzar la increible transferència de rendes calia fer tres coses:
1. Deixar caure els bancs o en el seu defecte muntar un sistema de substitució de rendes per accions. D’aquesta manera, la morositat dels bancs s’hagués convertit en perdua de capital de la gent que hi tenia els diners, diners que havia fet en els últims 15 anys gràcies a la bombolla. Un 15% o 20% de substitució hagués estat suficient.
2. Rebentar els preus de lloguer mitjançant el lloguer obligatori o el creixement brutal de l’IBI per a immobles no llogats. Si això s’hagués fet en paral·lel a una baixada generalitzada dels sous, el poder adquisitiu hagués restat igual i la competitivitat hagués pujat. Afegint-hi la dació en pagament, s’hagués alliberat la gent productiva del seu esclavatge, permentent-ne la mobilitat necessària per augmentar el PIB.
3. Tot i així haguessim necessitat retallades per atacar la reconversió laboral d’una industria que suposava el 21% del PIB i que havia desaparegut. Aquestes retallades, justament, haguessin hagut de ser principalment en pensions i salut, ja que aquests elements són resultat de l’estat de l’economia, i donat que les generacions que en gaudeixen són les principals responsables de la direcció que ha pres l’economia, hi ha una justícia implicita en que aquestes generacions siguin les que rebin les pitjors conseqüències de la crisi (la generació de 20 a 50 estem pagant hipoteques pe sobre de les nostres possibiltats, ja rebem el nostre càstig).
De tots és sabut que es feu tot el contrari que aquests punts. Les retallades han actuat sobre el teixit productiu, sobre l’educació dels infants i l’estat s’ha endeutat fins al punt de no retorn per protegir les rendes de les generacions per sobre els 50 anys. I a més, les pensions no s’han tocat, mentre els sous dels treballadors han baixat un 15%.
d) Com que sembla que la generació del 20 a 50 anys ho absorveix tot, el colmo del robatori el continuaran fent amb la imminent reforma fiscal. Si la gent va pagr 35 per una cosa que estava sobrevalorada valorada en 30 perquè l’estat regalava 5 en forma de desgravació fiscal, ara retiraran aquests 5, AMB EFECTES RETROACTIUS. Així, la generació dels 20 als 50 ha pagat 30 per una cosa que valia 10, ha pagat els costos de que el sistema rebentés. I ara haurà de pagar 5 més per què la generació de més de 50 continui gaudint dels seus diners al banc, les seves prejubilacions, la seva jubilació i el seu sistema públic de salut.
I si els seus fills i néts no se’n surten, ja sigui per l’esclavatge d’uns o per la falta d’educació dels altres, a ells no els importa gaire. Total, no esperen ser-hi quan el resultat del desastre que es comet sigui del tot evident.