L'ombra de l'hegemó

Els castellans pateixen d’un problema històric enquistat. Es pensen que van ser ells els que van descobrir i colonitzar Amèrica. Les noves dades aportades per l’Institut Nova Història semblen indicar amb molta força que segurament la feina els va venir feta. Feta per aquells que tenien més experiència en les eines del mar, de la cultura, dels tractats internacionals i de la colomització.

Això fa que es pensin erròniament que són més capaços del que són en realitat. I per això han avançat el conflicte a un nivell de tot o res, sense controlar-lo. Tot al contrari de la manera de fer dels anglesos.

(segueix)

La diferència entre anglesos i castellans en la manera d’encarar el conflicte és evident. Els anglesos controlen el procés. Han obert voluntàriament la porta que els ha forçat a obrir. però és la seva porta i ells en tenen la clau. Això és fonamental per l’esdevenir del Regne Unit.

Els anglesos dominen la situació.

Amb independència del resultat a Escòcia, el que passi amb Escòcia no té perquè reproduir-se a l’Ulster o a Gàles. Perquè és Anglaterra qui ha obert la porta, i si fa falta, sempre poden trobar una excusa per no obrir la mateixa porta a d’altres comunitats que no semblin tant potents.

Ara bé, els castellans han decidit no dominar la situació. La seva estratègia és de tot o res. O perden totalment Catalunya o ens sobmeten amb les pitjors barbaritats que hom pugui imaginar.

El problema d’aquest plantejament és que aquesta actitut té conseqüències. I molt greus per a ells. Si aconseguim ser prou valents i ens independitzem de Castella, sense negociació perquè no hi ha pogut haver cap negociació, el forat que haurem fet al sistema permetrar a tots els altres que ho desitgin sortir de la presó sense cap mena de problema.

Aquests 4 anys que nosaltres estem passant, els altres no els hauran de passar. Euskadi només necessitarà una majoria parlamentària per declarar la independència d’avui per demà. I les Illes. I tants d’altres que ara ens semblen impossibles d’imaginar.

La comunitat internacional no demanarà a cap altre de les nacions sota control de Castella que passin per on nosaltres estem passant. Perquè la política refractària de Castella no només ens habilita a nosaltres a sortir-ne. També habilita a qualsevol altre sense necessitat de posar al carrer la gent com nosaltres ho estem havent de fer.

També hi ha una segona derivada absolutament fonamental en la manera en la que s’està gestionant la situació. El regne unit ha deixat clar que un dels seus membres fundadors té la intenció d’abandonar el tracte. I els ajudaran a fer-ho, perquè mentre obrin una porta de sortida a Escòcia, s’asseguren que Anglaterra mantindrà el control de la marca UK, amb tot el que implica de tractes internacionals, relacions exteriors, imatge i prevendes construides durant segles.

En canvi, Castella, en la seva posició immobilista i absurda es troba amb una possibilitat que no deuen haver imaginat ni en els seus pitjors malsons. En aquests moments, a Europa els interessa més considerar que Espanya s’ha dividit en dos que no pas que Espanya continua i Catalunya se n’independitza. Si consideren que Espanya s’ha partit, llavors ens enviaran a tots dos al racó de pensar, i mentre ho fan podran incorporar Kosovo i reformar la normativa comunitària per tal que Castella no torni a tenir els drets de veto que ara té.

Podran arribar a tractes amb Catalunya i a tractes amb Castella. Una Castella infinitament més dèbil que quan es va incorporar a CEE ara fa 20 anys.

En canvi, si consideren que Castella manté la marca espanya, llavors tot seran maldecaps irresolubles a Europa, que s’llargaran tants anys com el tema de Gibraltar.

Crec que és això el que pensen a Europa. I per això, cada cop que diuen que el tema de Catalunya és un afer intern de l’Estat Espanyol, lluny de posar-se a favor dels unionistes, el que els estan dient és que la independència resultarà en la divisió de l’Estat en dos. Dos de moment.