L'ombra de l'hegemó

Ja vaig teoritzar fa mesos en aquest post que La Constitució Castellana està a favor de la Independència
Ara fa uns dies me n’he adonat que, no només permet tranquilament la independència, sinó que obliga a la convocatòria del referèndum.
(segueix)

Com que els castellans ho saben, fixeu-vos que cada vegada que anomenen l’Article 1.2 de la constitució de castella el falsegen. Sistemàticament. Sempre incorporen “en su conjunto” al text. Un conjunto que no apareix per enlloc al text. El text, com a molt, és indeterminat.

El que passa és que aquest text no està sol en la redacció de la constitució castellana. L’acompanya l’article 10.2 que n’elimina la indeterminació.

L’article 10.2 resa “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.”

És a dir, l’article 1.2 diu que la sobirania recau en el poble (no en la constitució), i els castellans hi afegeixen “en su conjunto” entenent que aquest era l’esperit del text.

No obstant, l’article 10.2 diu que allò indeterminat a la constitució es regula pels acords internacionals. I què diuen els acords internacionals?

Ben senzill: El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l’any 1976 i va ser ratificat per l’Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977.^[2]

El seu Article 1 proclama:

Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Per tant, queda resolta la indeterminació de l’article 1.2. Quan la constitució castellana reconeix que la sobirania resideix en el poble (que, per altra banda, és quelcom innegociable), no pot està parlant del “poble español en su conjunto”, ja que adment la vigència de l’article escrit a sobre, que reconeix el dret als pobles, tots els pobles, més grans o més petits.

Així doncs, la constitució obliga l’estat a promoure l’exercici del dret. Només podria negar-se a un referèndum si hi hagués proves objectives que es tracta d’un moviment d’un president, i no la voluntat del poble. Però evidentment, aquest cas no s’aplica perquè:

a) El 80% de la població vol el referèndum.

b) l’independentisme, majoritari, es troba en les forces polítiques de TOT l’arc parlamentari.

c) L’independentisme va colocar al carrer 2.000.000 persones i l’unionisme 30.000.

Per tant, el govern castellà, si no vol anar contra la constitució, està obligat a vehicular la determinació del poble català.