Ulisses20

Anit en eixir de l’Ateneu de Bétera, uns joves a la plaça van insultar-nos per la ideologia democràtica i valencianista. L’atac a la catalanitat del país és un esport sempre de moda, malgrat que fa tant que dura. Un de nosaltres es va girar, i els va dir que si allò era l’estil del jovent, no ens estranyava la deriva feixista del futur. Aleshores, els vam fer una foto, perquè tingueren constància que sabíem qui eren (malgrat que aleshores no ho sabíem). Unes hores abans ens havien estripat un dels cartells que anuncia el Folkestiu del cap de setmana vinent. La sorpresa és que, quan ja mo n’anàvem, un dels joves va amenaçar-nos que calaria foc a l’ateneu. Ep, aleshores ens tornem a girar, i vam dir que si això era el motiu que estigueren allà un dissabte de matinada, a la plaça, no passava res, cridàvem la policia municipal i que ells els aclariren què significava l’insult i l’amenaça del foc. De primer, els joves se’n burlen, diuen que cridem aquell o o aquell policia que és amic seu i que ells són policia, que no els fa cap por. Aleshores, els responem que, si són policia, o representen algú de la policia, aquelles amenaces encara es complicaran més. Potser que aclarirem, fins i tot, si ells van trencar el vidre del veí, ja fa dies, dins aquesta festa política on tot li val; diuen que ells no van trencar el vidre, i un d’ells vol fer-se el graciós i el despistat: en agafar el mòbil i demanar per la policia ens respon un municipal al qual li expliquem què passa. Els joves aleshores ja peguen a fugir, naturalment, i el municipal, ens convida a visitar la caserna de la guàrda civil, perquè ells, la policia muncipal, no agafa denúncies. Cap tipus de denúncia. Ens demanem, aleshores, qui ens protegeix, d’un fet com el que ha passat, si hem de passar per aquella caserna de la pàtria d’ells, i l’home diu que ell farà constar l’incident, si ens identifiquem. Ja ho havíem fet, però ho tornem a fer, la gent de l’ateneu ja ens identifiquem sovint, malgrat que no sé si servirà de res tot plegat. Ara tenim la foto dels joves i la presentarem amb una denúncia formal a la policia municipal (!), malgrat que ells no agafen denúncies, cap tipus de denúncia.

Ep, el cap de setmana que vindrà serà de lo alto, de dijous a dissabte.

N’hi havia alts funcionaris, i banquers executius i gurús intocables que signaven fins i tot en els bitllets, deixaven el nom i la ratlla de la signatura: som els amos, no tenim vergonya de dir-ho. Però d’aquests en van caure uns quants pel forat de la usura, els van pispar agafant o decidint o pegant per accions criminals. Xiulaven més llarg que podia el seu pulmó i estiraven més el braç que la màniga. Tant se val que guanyaren el sou de cent mestres, o de cent infermers, o de cent llauradors de la cooperativa, ells estiraven el braç, ficaven la mà i es pagaven els luxes amb diners públics: no hi havia vergonya. Cap. Mai no en tenien prou. Mai.

Dirigien, aquests homos de banc, decidien, feien com que treballaven per això i per astó, mentre estiraven i ficaven la mà. Compraven empreses en ruïna, bancs en ruïna, negociots en ruïna, i de les transsaccions obrien les butxaques i cap endins. De tants forats com van fer al formatge, el formatge es va podrir i van acabar d’arruinar tots els clients. Tots excepte ells mateix, que sempre eren rics. Ells i les seues famílies, i els borbons. I els jutges, i els retors. Després, per fer paròdia, van fer-los passar un calvariet de res, els jutges eren amics: home, que ho heu fet tan descarat!, però els enviaven a casa després d’uns dies de bon comportament. El bon comportament no volia dir que hagueren tornat res. Cap dels lladregots no tornava res. No havien tornat res, res de res. Feien cara de poemes agres, premien el morro feien cara de tristos i compungits i milions al cantó, nyàs!, als paradisos celestials… Però d’aquell viure filldeputa també es moria, i n’hi ha que van pegar cap al país dels morts, a passar la penitència. Aleshores, déu va dir: no els vull vore ni en pintura, aquests lladregots feixistes. I els va enviar a l’infern, i deuen ser allà, dins les calderes de foc, bullint-los l’escrot mentre els fillots i els fillols tot s’ho passen per l’engonal, pel nas, pels rellotges d’or i els cotxes elèctrics. Se’n riuen, els cabrons, malgrat que els pares havien fet tant pels fills. Ah, si seran mala persona, els fills desagraïts.

I pp i psoe i podemos i tota la resta de frares btotifarrons de la política van convenir que els banquers i els bancs no havien de tornar res, dels diners públics que els havien deixat. Que ja ho tornarem moatros, la resta dels mortals, que som els que paguem de tenir una trama corrupta d’estat farcida de lladres. Però els banquers morts, doncs tampoc, aquest que no tornen res, si no saben enfilar el retorn de l’infern que ara passen, o havien deixat de passar, qui ho sabrà.

El programari mental espanyol és robar: per això cal ser d’una casta determinada, naturalment: borbó, polític, bisbe, jutge, alt funcionari, banquer… Aquests van destapar la caixa dels trons no fa gaire. Vull dir que fins fa ben poc, robaven el justetet que solien robar els banquers executius. Però, quan els polítics del pp i del psoe van alçar la veda, d’arruinar el sistema financer valencià, la festa va perdre vores i els marges es convertiren en il·limitats. La connivència dels polítics i els banquers va provocar una aliança de lladres que no coneixíem, almenys no tan escampada i eficaç: van deixar les caixes fortes de caixes i de bancs buides. Ni teranyines no van quedar. Voltors i rapinyaires es van desbocar i van començar a enviar diners als paradisos celestials: d’un colp els bancs no tenien res, res de res, i els venien pel preu d’un euro. Xa, si era barat que, amb un euro podies entrar a bancaixa i dir: vinc a comprar-los el banc, la caixa i la mare que vos ha parit a tots. És clar que l’euro dels pàries no era el mateix que l’euro d’uns altres lladres, que també eren banquers, quina causalitat. Els bancs a preu d’euro se’ls van quedar uns altres bancs. Quina jugada més perfecta. Però els jutges, que aleshores es follaven les panolles, no van veure res sospitós, ni xot que van dir. Res que no fora normal a espanyistan.

Davant l’alarma mundial, una crisi que riu-te’n de moisés quan trencà les taules de la llei, els polítics espanyols del pp i del psoe, van decidir que calia tornar a omplir les caixes fortes de bancs i de caixes (només si no eren valencianes, que aquestes les van tirar al mar, directament: moriu-vos en el fons, fillsdeputa!). Per omplir-les, agafarien els diners públics que guardaven per a les pensions, per a la sanitat, per a l’educació, per a la cultura (total pa lo que servia tot allò, es van dir) i van omplir uns quants sacs de tela d’arpillera que van lligar amb fil i agulla saquera. Centenars de milers de milions que no cabien en una vintena de tràilers de set eixos. Un exercici gratuït i ben rendible, però no espantava ni poc ni gaire. A més, van dir els polítics del pp i del psoe (vox encara vivia amagat a dins de tots dos) no cal que ens torneu els diners que us deixem. No sinyor, no cal que ens torneu res de res. Pa vosaltres, els banquers! Tot pa vosaltres, i podeu quedar-vos els sacs per a què juguen de per riure els vostres néts a la platja.

Els primers que van aplaudir són els banquers, naturalment, i els borbons, i els militars, i els retors, i els jutges, perquè d’això, d’aquest robatori a la llum del dia, els jutges del super suprem no van dir mai que fos malversació. Mai de la vida. No van moure ni un dit pels diners públics, aquests alts funcionaris públics que, segons la seua moral espanyola, són al servei de la gent. Una merdaaaaa!

Els banquers van eixir de vacances, es van comprar apartaments, van anar de creuer, es van comprar iots, fins i tot tenien servei de jet privat i sexe de luxe. Però això no ho van publicar els mitjans. Els mitjans van fer llistes dels homes rics, de les dones riques, dels fills que enviaven a estudiar a les millors escoles, que lluïen aquells cotxes, la bomba! quina festassa, els espanyols eren els més rics del món, si els bancs no havien de tornar-los res, com sí que passava al món civilitzat i democràtic, a europa per exemple: però els valencians, ai, aquests continuaven desgraciats com sempre, amb la motxilla matabi a l’esquena, el minador al camp, la mosca, l’aranya, el poll roig, els valencians amb els collons ensopegaven, en canvi els espanyols, els banquers sobretot, i els polítics, hala hala, a untar-se d’oli l’esquena i a fer volar els bitllets de cent! Anaven a gandia, a benidorm, i encara enviaven els criats amb les maletes als paradisos celestials (Cotino ja havia mort, pobre)

Caguenlosti, xa, si és que ens hem equivocat de nació, burros, que ja vos ho deia blasco, feu-vos espanyols, que vos eixirà a compte, que lligareu els gossos amb llonganisses i no caldrà que treballeu mai més en la vida, com els de madrit, que tots viuen del cuento de les platgers valencianes, de l’ave, de florentino, de la sexta, de gol, i no és cal per a res el corredor mediterrani, que no els cal!

Però sereu burros unamunos!

La dona va rebentar pel fetge, d’insuficiència hepàtica, o per excès, qui ho sabrà ja ho dirà, si ho vol explicar. A nosaltres tant mos fa so que arre, això del beure, que nosaltres també li peguem, però no tenim responsabilitats públiques, almenys no quan anem beguts fins al colze. Rita era cap de la banda a València, manava més que no volien uns altres caps de la mateixa banda, però menys que no volia ella, que també volia manar en el país dels morts, perquè dels vius de València ausades que era l’ama. No expliquen els seus com tenia tants diners públics tapant-li les campanyes, d’on anaven i venien els milions, qui els amagava al cotxe, als calaixos, al nas i als gots de ginebra, però les victòries no venen despullades ni són dels pobres de solemnitat: les comissions i les trampes i els subterfugis pagavan i apagaven durant anys i panys, campanyes, membres de la banda, dels mitjans, de les misses dites, dels múltiples casos de corrupció, però els jutges, ai, mai no van veure malversació, pobrets, ni davant les comissions que corrien com l’aigua per la séquia, ni quan ella corria amb ferrari amb aquell tarambana, ni pels diners destinats a tapar el papa, ni pels diners dels cotxes de rics, ni per res de res, els jutges no veien sinó una dona batlle que bevia com una boquera fins que el cos li va dir prou: la mort també la va salvar, abans que els jutges espanyols també la perdonaren, com han fet amb tanta corrupció franquista i espanyola: però ací hi havia xafarranxo de germanes, cunyats nebots regidors funcionaris oposició i fins i tot els ascolans de la seu: qui no bufava no mamava i filldeputa l’últim. Però, sabeu qui reomplia les ampolles de wis i gin quan s’acabaven?, en quin super les compraven?, qui era l’encarregat de la intendència alcohòlica?, com les entraven a l’ajuntament?, d’amagat?, pel balconet de falles?, per un forat al pany?, per l’escaleta de darrere?, pos no n’hi ha bufandins encara, maedéusinyor. Però malversació, ni una gota!

El comissari Cotino es va morir de sobte, abans de blanquejar l’historial delictiu davant els jutges: el cas era tan gros, que la mort el va salvar, a ell i a la banda del pp, de passar més vergonya que ronya, i la cosa era tan bruta que deu anys després encara no l’han rentada, perquè calia tot el sabó mundial. L’home havia sigut cap de la policia espanyola quan passava, ell mateix en persona, maletes plenes de bitllets de cinc-cents euros a suïssa. No sabem quantes vegades va fer l’excursió, ell, però va arribar a president de les corts valencianes: el primer dia, va posar un santcrist a la taula del president i va dir: ara el cristo presidirà les corts: no sabem si volia dir que ho faria en representació de la vida o en representació de la mort, perquè el cristo de l’opus no parlava sinó per boca de Cotino, així que d’ençà del primer dia, el pp es va fer amo i Lucreci va anar a agafar aire a l’olimp de la ciència. El cretinisme se n’apoderà per complet de les corts i de tota la política dels valencians. Els jutges?, que si van veure malversació en allò dels viatges a suïssa?, o en posar l’església damunt la taula principal de les corts? Ieee, que l’esglesi no paga impostos, ni cotino que ja és mort ni el borbó botifarró; amb la resta de la banda les coses van anar per barris: de vius i de morts és una sèrie que rodarà en breu #àpunt sobre l’actualitat valenciana dels últims 300 anys, li posaran «l’alquerieta blanche!».

Recapitulem, va: portar diners públics a suïssa, per a gaudi de la banda, no era delicte segons el super tribunal, si no és que els morts no són morts, que passen l’herència criminal a fills, a nebots a oncles a nets i a tota la xarxa perrera: vos penseu que el pp, la banda d’ara, no n’ha fet usufructe?, no?, mai? Vos penseu que han tornat tot el que van robar?, ni un duro!, ni un!, de tants milers de milions que van robar els vint-i-cinc anys de banda governada! Perquè de vius i de morts, com diria ma tia amparín, aquests ja vivien i morien tots governats.

Vindrà un altre viu que substituirà el mort i tornarà a plantar un santcristo nou, però ara en representació de la vida, de la vida dels valencians, que és una mena de suc de taronja cretí que encara respirem. O vos penseu que els del psoe no cobren d’anar a lluir bastó a les processons?

En els anys que l’homenic Aznar era el cap d’una banda del pp, aleshores encara no sabíem res de la llibreta dels comptes en negre, ens va ficar en una guerra. Pel morro, per fer content un altre criminal, ell va ficar l’estat espanyol en guerra. Aleshores el cap de la banda del pp era president d’espanya, però els jutges del super tribunal no van dir que allò era malversació ni inconstitucional. L’aznar ens va ficar en guerra i va comprar-se una medalla que es va penjar del penis: ell no va pagar-se una medalla que va costar un ronyó públic, però el super tribunal feixista no va veure-hi malversació, perquè els diners es destinaven a embellir el piu del cap del partit més corrupte d’europa, per bé que el pes no era una botija o un yanco —una sabata per fer porfies de piu resistent—, l’homenic podia presumir d’aguantar la medalla del congrés americà sense haver pegat colp, el colp d’estat que ja havien pegat els seus uns anys abans, amb el borbó. Però el borbó té banda a banda, així que la desviació de diners públics per fer entrar en guerra l’espanya pandereta no s’ha sabut mai què va costar. No ho sabrem perquè els jutges no són per ximpleries, com ara una guerra o una medalla. Els jutges són per enaltir el franquisme, tornar-lo a l’altar que mereix, segons ells i la borbonia, i demostrar qure cantar de cara al sol fa molt espanyol.

Llàstima que la banda Marcoulli no desentone, en aquest festival.

Dins la banda dels jutges espanyols, hi ha una subbanda amb categoria pròpia, que decideix que és lícit i no ho és en temps d’eleccions. Però aquest temps tampoc no és només per eleccions, la mateixa banda ja tria si serà llarg o curt, a conveniència. Ningú no els ha votat, ni ha decidit democràticament sobre la seua existència, ni els ha sol·licitat ni pregat ni res de res, perquè visquen eternament, però ells són ací per a decidir per nosaltres, els desgraciats dels drets universals, què és bo i que no ho és per als desgraciats. Sense embuts, és com una banda dins la banda encarregada de pegar pel sac, sobretot contra la llibertat d’expressió. Aqueixa banda obligà a traure totes les teles dels balcons públics, d’ajuntaments, conselleries o despatxos, si deien coses com «llibertat presos» «llibertat d’expressió» «llibertat ara», i arribaren a destituir presidents de generalitat o consellers o alcaldes, si ells volien. A amenaçar-los amb presó, si deien «llibertat!». La banda que ningú no havia triat ni decidit que actués, només la caspa espanyola dels jutges, podia i pot fer el que li passa pels ous. Dels ous de jutges ja en farem un altre capítol. Perquè ara mateix, la banda «JEC» ha decidit d’escampar consignes franquistes i criminals, com ara cançons i ripiots en favor del feixisme, dins la campanya d’eleccions espanyoles (si fa no fa el feixisme dins el feixisme). Els JEC de la banda no creuen que el cara al sol o el nuvi de la muerte destapen res que no siga la “seua” memòria històrica, la dels feixistes que ens governen d’ençà del trenta-nou del segle passat, però els jutges JEC no s’enganyen, no els tremola la pitxa quan decideixen contra la llibertat. No són tan severs, per exemple, de prohibir els santscristos a l’escola, o el cretinisme als programes escolars o la religió a la sopa o la martingala beata pagada amb diner públic. No. Ni han tret els criminals de casinos públics, ni els rètols antidemocràtics de les casernes, ni els monuments feixistots de places, carrers o esglésies, ni han canviat el nom de carerrs i avingudes de criminals de guerra espanyols…

Hi ha una subbanda que és una banda que vigila pels interessos de la corrupció legal i antidemocràtica. Quin JEC, tu!

Una de les primeres bandes de lladregots ja va avisar a què venien a la política, però aleshores els jutges van dir que no, que allò no era prou, afirmar que s’omplirien les butxaques de diners, perquè eren diners dels valencians, no eren diners dels espanyols, i això no era robar, per als jutges, al contrari: si robaven als valencians, aquests necessitarien més diners per sobreviure, que emprarien als espanyols, amb uns interessos elevats. I així la roda girava, ens robaven, en demanàvem, pagàvem dues vegades, ens robaven… El vell va ser alliberat i deixat a casa, perquè els jutges deien que hi havia perill que és morís, però d’això ja fa uns anys, i el vell ha desaparegut, però els lladregots han tornat, amb el mateix nom, amb el mateix ritual, i el mateix partit, i els valencians girem i girem i continuem pagant interessos elevats, mentre els lladregots viuen i els jutges se’n riuen.

L’homenic arribà a menistrot dels lladregots, en recompensa a la feina feta. Però tot plegat no era malversació, no sinyor, perquè els valencians no són ningú en aquell territori hostil, malgrat que n’hi ha que voldrien enganyar-nos una volta i una altra, i una altra més, i una altra encara. Aquests del sumar, si arribaran al cabàs d’inútils, voldran cantar albaes en la mateixa cova d’alibabà, enllà del bernabeu.

El pp tenia una llibreta on el tresorer apuntava els pagaments en negre, els pagaments dobles, els sobresous, i encara més coses que els jutges no han volgut investigar. Tots els diners de la llibreta de la banda eren diners públics, desviats del calaix públic per a benefici de la banda. Uns diners públics que la banda i els seus caps jma mrajoy rb fc ep etc. es repartien a l’atzar arbitrari «açò patu açò pami asto paell açò patu açò pami astò paell» repetidament tantes vegades com volien durant anys i panys. I d’aquest repartiment que altres partits espanyols ja feien o han fet durant anys i panys, els jutges llaerna o marnecha o purapena no han dit res, res de res, perquè el repartiment en negre dels diners públics no és malversació, si és en benefici de la caspa, la beator o els afers conspiratius feixistots.  El destí feixista dels diners no és malversació, segons el constitucional espanyol. No hi consta, en cap dels articles. I tota «la banda del pp és Vox» poden viure immunes del delicte, com els borbons i el bon sinyor del cel, que al cel no caben ni fillsdeputa ni gent honesta, encara menys demòcrates. O catalans, o valencians llauraors, o colombaires, o coeters de quinzet o…

“maedéusinyor, si aquella coloma de compromís tindrà feina a valencianitzar un estat de corruptes!”

Cinc jutges de la Unió Europea s’alinien amb VOX i la justícia espanyola, que ha sigut denunciada severament per l’ONU diverses vegades, per parcialitat, manca de democràcia i aliances amb el franquisme de la caspa. Ves on ens porta europa, ara, a retrocedir seixanta anys o cent.

Anna Marcoulli, nicòsia, Sten Frimodt Nielsen, danés, Juraj Schwarcz, eslovac, Heikki Kanninen, finlandés, Rimvydas Norkus, lituà; tots cinc han preferit de retirar la immunitat dels parlamentaris catalans, per bé que coneixen la conxorxa judicial espanyola contra els drets universals. Tant se val amb quina cosa s’emparen, tots cinc, amb artifici, burocràcia i martingala lingüística tan arbitrària, s’han decidit per l’extrema dreta i el feixisme. Que s’emparen que ells són neutrals, jutges!, però la interpretació que en fan, perquè la justícia és això (la parcialitat d’interpretar), la raó argumentada, tant se val quina, els porta a aliniar-se amb el feixisme europeu. Ras i curt. Cap dels ara No immunes a europa, no havien robat, ni matat, ni faltat a la democràcia: només són acusats d’haver organitzat un referèndum democràtic. És això tota la pandèmia que persegueix espanya, i ara la banda Marcoulli. La malversació és la democràcia, segons ells.

Els jutges espanyols, i aquests cinc que ara se n’alinien amb el feixisme de Vox PP i psoe, no denuncien la malversació dels espanyols, quan desvien els diners europeus per afers particulars (ací psoe i pp són una cosa sola), ni denuncien que els valencians encara paguem la desfeta de la fórmula1, o la del papa, o del govern de Camps, o del camisa Pons, aquest criminal del pp a europa, que va ordir dins d’un partit que ens va robar milers de milions als valencians, que va ordir contra el camp valencià, com ballarà ara de content, per tants anys com ens continuaran robant, amb el permís de la banda Marcoulli, per exemple, que nosaltres pensàvem d’una democràcia fèrria. Per als jutges espanyols no és malversació, el crim organitzat espanyol, dels borbons a l’església, dels jutges als polítics, de la premsa als militars del madrit als mitjans: malversació és la democràcia, segons espanya, i els drets universals són un excés que no s’hauria d’haver tolerat.

Ves si riurem amb els Marcoulli de torn, a europa.

Demà participaré d’unes jornades homenatge a Llorenç Giménez, el gran mestre valencià de l’oralitat, potser el primer contacontes valencià i el primer mestre que va obrir-nos via, que explicar contes, explicar històries i succeïts, era fer una literatura de primera, elevar la llengua oral, i provocar l’admiració entre els xiquets però també entre els adults.

A la taula redona, que organitza l’associació cultural el Barranc de Paiporta, i conduirà Carles Cano, hi serà Fina Masgrau, Vicent Cortés i Òscar Mora, i en parlarem d’això i d’allò, dels contes, de la història dels valencians, de la llengua, del país de segona i d’una política feta contra nosaltres, mane qui mane. Però sobretot parlarem de Llorenç. Perquè, com deia Vicent Partal, si aquest país és millor, infinitament millor, és gràcies a homes com Llorenç, o Ferran o Carme Miquel, que van dignificar-lo, elevar-lo a cultura europea…

Ves l’altre dia, què em trobe en una llibreria de vell? Un llibre de referència que Llorenç duia baix del braç fa quants anys d’això?, el manual Sara Bryant d’explicar contes, que havia traduït Ramon Folch i Camarasa i havia editat la Llar del llibre, el 1983: Llorenç quan explicava contes en parlava, d’un llibre de referència, per als mestres joves i per als futurs mestres: mestres, expliqueu contes als xiquets, no feu l’ase, i llegiu, llegiu dia i nit, perquè els valencians siguen grans lectors. Aquest llibre us ajudarà a preparar-vos, no perdeu el temps, llegiu. El manual em va costar dos euros i mig i trobe que l’he comprat cinc vegades. I sempre que el trobe, de vell naturalment, em fa goig emportar-me’l, de record i d’homenatge. Però demà encara no sé què dire, en la taula redona, ves. Encara no ho sé. O potser que sí, que explicaré com ens vam trobar, de casualitat, en els anys setanta, dos homes i un destí, això, potser que explicaré això.

Les formes i els símbols són importants, si defensen projectes nobles, la llengua del país, els drets i la llibertat. és això la flama del Canigó, que baixa d’una muntanya que també és símbol i llengua i s’estén arreu del país, enllà, per defensar el territori de la barbàrie i el setge feixista de tottemps.

Anit a l’ateneu vam llegir el manifest que havia redactat el conseller Lluís Puig, i després vam llegir un poema de Joan Maragall. Sopàrem a la fresca i repassàrem la situació política del món, sobretot la del món dels valencians. El manifest: «La flama és foc, és llum, i ens captiva contemplar la dansa que genera enmig de les ombres. La seva llum il·lumina el camí dels homes que la baixen del cim del Canigó per repartir-la entre una munió de voluntaris que l’escampen arreu, i la fan arribar on els homes i les dones de bona voluntat volen fer festa. Més tard, també il·lumina infinitat de pobles i ciutats quan encenen la foguera, arreu dels Països Catalans, ja que si alguna festa ens fa ser nació completa és aquesta festa del solstici d’estiu: la nit més curta i el dia més llarg. I, per si això fos poca cosa, la festa de Sant Joan ens relliga amb la Mediterrània, símbol d’una cultura que no separa, sinó que ens agermana, malgrat que ara aquesta mar siga la tomba de tants com escapen de drames i misèries, a la recerca de la llibertat. El seu foc ens regenera, ens fa reviure les ganes de viure en plenitud el nou estiu arribat (si pot ser sense incendis), però amb tota la força i el desig que el foc creme allò que és vell, corcat i caducat, que de les seues cendres podrà renéixer tot allò nou que desitgem com a poble. I el paisatge oscil·lant que les flames ens dibuixen i ens insinuen dins la foscor, és un paisatge de natura i cultura que les mans d’homes i dones de la terra han anat pintant amb els segles. Les mans que han sembrat camps i vinyes, les mans que han construït amb pedra camins, còrrecs, cabanes i orris (i catxirulos i casetes com diem a bétera); les mans que han construït barques, rais i llaguts per a la pesca i el transport. Mans, en definitiva, que ens han transmès la festa i que ens han acaronat i gronxat en la nostra infantesa. Deixeu-me que acabe amb els versos finals de la cançó La Nit de Sant Joan, de Jaume Sisa:

De matí, abans de venir cap a l’escola, obric el quadern de Climent Picornell, pel capítol de «…rosers podats», un tros que després llegiré en l’última assemblea del darrer dia de curs:

« Vaig a l’estudi i, cercant altres coses, trob un quadernet, que havia escrit na Margalida de quan els nostres fills eren petits, llegesc: Enyorança. No sabia com dir-te que mon pare era mort. Tu havies fet un any i mig i tots asseguraven que no te’n recordaries d’ell […] la capacitat d’adaptació humana és gran i a poc a poc ens hem avesat a l’absència. Malgrat això, quan dius una poesia o ens contes històries o fas una de les teues gràcies, lament en silenci que ell no puga contemplar-te i alguna vegada plor contingudament. La mort, en ocasions, és injusta. Ho he aprés per pròpia experiència».

La mort d’un curs escolar, o el final d’un curs, a les acaballes de la vida professional, en aquest destemps de ventijols feixistes, però mai mancats d’esperança, perquè l’escola és això sempre, sinyors, esperança, malgrat que molts estudiants renuncien a la llengua, als drets, i s’afigen a lluir canyells de bandera franquista, un curs més sempre és un esfiorç més a aprendre, a continuar ensenyant, a provocar-los l’envit de preguntar-nos què caram passa en el món, en la fi d’un món. Si el món és tot el que s’escau, segons Wittgestein, són els fets, que no són les coses.

Diumenge vaig baixar a Pinela i en arribar al camp vaig trobar-me que m’havien robat mentre era de colònies amb els xiquets: fislldeputa!, que m’exclame, m’havien robat trenta arbres fuiters que havia plantat en març, que m’havien agafat tots, cirerers, pomeres, bresquilleres, pruneres… N’hi ha de vox a podemos, fillsdeputa a l’alça, que en comptes de ser vius caldria pegar-los perdigonada. A veure si aquests rebenten d’engonal o de mala fel. A Pinela que tins un camp de satsuma vella que no valia el preu d’un queixal nou, però que ara lluïa ple de joia i de futur, amb els fruiters ben agafats a terra, uns esgarrips d’homos m’han furtat els plantons. Si la fi d’un món tan deshonest no hauria de ser la primera cosa a empényer.

Per atacar els drets humans, i el territori, i la dignitat dels valencians, sobren malparits a manta. No passarà un sutnami que se’ls emporte tots a espanya i els ofegue enrotllats a la bandera.

Per cloure un curs, davant tots els alumnes de primària, Martina ens ha llegit uns quants versos de Marc Granell, de ben llegits que eren els hem fruit: dius mar, i dius veu, i cel i muntanya, dius terra i dius homes… dius poble i et dius, homenatge l’últim dia de curs

Sembla que arreu d’europa, i valència no és cap illa, oblidem els valors bàsics, i tornen encara més intensament els feixismes a cara descoberta, sense vergonya, sense amagar-se de l’insult, l’amenaça o l’agressió. I una part de la irresponsabilitat correspon als partits polítics, d’una elevada mediocritat, on el cinisme s’aprofita dels desgraciats, o dels més desgraciats. De fills de puta a l’alça, espanya viu un exemple d’aquesta desfeta dels valors en canvi del retorn a modos extremadament immorals. I si valència és la seua colònia predilecta —potser que siga on més roben els espanyols—, la immoralitat ens afecta doblement. Però no us penseu que l’amenaça és vox, solament, aquests són si voleu qui posen la cara ferotge, per davat o de sotamà, hi ha tots els partits sense excepció, que possibiliten l’amiguisme i el guany particular de cada família… I abonen aquella vomitera per anys i anys. Ordine acusa molts parlamentaris europeus, que treballen d’amagat per bancs o financeres poderoses, per multinacionals o societats fosques i criminals, per països antidemocràtics. Al remat, aquest tomb a l’extrema dreta arreu d’europa, també a València (a espanya ja fa dècades que viuen de l’extrema dreta franquista), és fruit d’uns polítics que s’han acomodat a la corrupció, a la usura, a robar, a predicar que ells, només ells, són qui salvaran el món, de tants desgraciats com n’hi ha. I no tenen vergonya d’amagar que són ells l’amenaça, qui possibiliten que europa, al remat, seiga també una màfia.

Així que dels borbons als comuns, dels militars a l’església, l’evasió fiscal i la corrupció és un esport que guanya medalles i distincions. Sí que ens farem un fart de riure en el mes de juliol, quan el peix gros pegue a matar elefants disparant princeses.

«Cap valencià no és una illa en si mateix. Tot valencià és un bocí d’europa, i una part del mediterrani. Si la mar s’endú un quartó de terra, Europa minva. La mort de qualsevol home afebleix la humanitat (sense saber si els polítics en formen part d’aqueixa humanitat). Ja saps que les campanes a mort toquen per tu?»

Variacions d’un text de John Donne, cap home és una illa, que Nuccio Ordine fa servir en el primer relat del llibre “Els homes no són illes“, Quaderns Crema, traducció de Jordi Bayod, Barcelona 2022

Veniu a sumar, però sense veu. Regalem-los el vot, però sense les tornes; “nosaltres” en canvi del buit, de res de res. Confieu de l’espanya progre, però sense drets… Com gairebé sempre: aquests “comuns” o “podems” representen la mateixa caspa de sempre: una manca de dignitat i d’equilibri, que vol dir, d’una mínima democràcia, de las qual ells en fan un nyap, en canvi que “nosaltres” eixim a perdre, amb la cua entre cames, els ginolls en terra i pidolant molles: vaja, que aquests progres espanyols representen a l’engrós el mateix que vox, que el pp que el psoe i tot el sistema corrupte espanyol: borbons, església, militars i guàrdia civil. Els mitjans i els esports faran la resta, i els bous. Hom es demana, com potser que “sumar” que vol dir afegir, guanyar quantitat, per als valencians represente restar? Perquè la suma amb espanya és a linrevés que al món democràtic; allà la suma resta. Com és?, només cal fer un respàs dels tres-cents anys de diactadura espanyola contra els valencians. Un breu.

D’això, els valencians, si tenim un cap de dignitat, en direm: bombeu-los, a prendre pel sac. Nosaltres no votarem a espanya mai més… A cagar a la via: prou de ser còmplices d’aquells lladregots que, a més de robar-nos, ens volen muts i sense veu. El segle XXI torna al XX, que mai no va ser favorable als valencians, amb els espanyols, mai. I encara podrà tornar al XIX, i més enrere, amb els espavilats de sumar…