Ulisses20

N’hi havia alts funcionaris, i banquers executius i gurús intocables que signaven fins i tot en els bitllets, deixaven el nom i la ratlla de la signatura: som els amos, no tenim vergonya de dir-ho. Però d’aquests en van caure uns quants pel forat de la usura, els van pispar agafant o decidint o pegant per accions criminals. Xiulaven més llarg que podia el seu pulmó i estiraven més el braç que la màniga. Tant se val que guanyaren el sou de cent mestres, o de cent infermers, o de cent llauradors de la cooperativa, ells estiraven el braç, ficaven la mà i es pagaven els luxes amb diners públics: no hi havia vergonya. Cap. Mai no en tenien prou. Mai.

Dirigien, aquests homos de banc, decidien, feien com que treballaven per això i per astó, mentre estiraven i ficaven la mà. Compraven empreses en ruïna, bancs en ruïna, negociots en ruïna, i de les transsaccions obrien les butxaques i cap endins. De tants forats com van fer al formatge, el formatge es va podrir i van acabar d’arruinar tots els clients. Tots excepte ells mateix, que sempre eren rics. Ells i les seues famílies, i els borbons. I els jutges, i els retors. Després, per fer paròdia, van fer-los passar un calvariet de res, els jutges eren amics: home, que ho heu fet tan descarat!, però els enviaven a casa després d’uns dies de bon comportament. El bon comportament no volia dir que hagueren tornat res. Cap dels lladregots no tornava res. No havien tornat res, res de res. Feien cara de poemes agres, premien el morro feien cara de tristos i compungits i milions al cantó, nyàs!, als paradisos celestials… Però d’aquell viure filldeputa també es moria, i n’hi ha que van pegar cap al país dels morts, a passar la penitència. Aleshores, déu va dir: no els vull vore ni en pintura, aquests lladregots feixistes. I els va enviar a l’infern, i deuen ser allà, dins les calderes de foc, bullint-los l’escrot mentre els fillots i els fillols tot s’ho passen per l’engonal, pel nas, pels rellotges d’or i els cotxes elèctrics. Se’n riuen, els cabrons, malgrat que els pares havien fet tant pels fills. Ah, si seran mala persona, els fills desagraïts.

I pp i psoe i podemos i tota la resta de frares btotifarrons de la política van convenir que els banquers i els bancs no havien de tornar res, dels diners públics que els havien deixat. Que ja ho tornarem moatros, la resta dels mortals, que som els que paguem de tenir una trama corrupta d’estat farcida de lladres. Però els banquers morts, doncs tampoc, aquest que no tornen res, si no saben enfilar el retorn de l’infern que ara passen, o havien deixat de passar, qui ho sabrà.