Les illes d’Ordine (1)
Sembla que arreu d’europa, i valència no és cap illa, oblidem els valors bàsics, i tornen encara més intensament els feixismes a cara descoberta, sense vergonya, sense amagar-se de l’insult, l’amenaça o l’agressió. I una part de la irresponsabilitat correspon als partits polítics, d’una elevada mediocritat, on el cinisme s’aprofita dels desgraciats, o dels més desgraciats. De fills de puta a l’alça, espanya viu un exemple d’aquesta desfeta dels valors en canvi del retorn a modos extremadament immorals. I si valència és la seua colònia predilecta —potser que siga on més roben els espanyols—, la immoralitat ens afecta doblement. Però no us penseu que l’amenaça és vox, solament, aquests són si voleu qui posen la cara ferotge, per davat o de sotamà, hi ha tots els partits sense excepció, que possibiliten l’amiguisme i el guany particular de cada família… I abonen aquella vomitera per anys i anys. Ordine acusa molts parlamentaris europeus, que treballen d’amagat per bancs o financeres poderoses, per multinacionals o societats fosques i criminals, per països antidemocràtics. Al remat, aquest tomb a l’extrema dreta arreu d’europa, també a València (a espanya ja fa dècades que viuen de l’extrema dreta franquista), és fruit d’uns polítics que s’han acomodat a la corrupció, a la usura, a robar, a predicar que ells, només ells, són qui salvaran el món, de tants desgraciats com n’hi ha. I no tenen vergonya d’amagar que són ells l’amenaça, qui possibiliten que europa, al remat, seiga també una màfia.
Així que dels borbons als comuns, dels militars a l’església, l’evasió fiscal i la corrupció és un esport que guanya medalles i distincions. Sí que ens farem un fart de riure en el mes de juliol, quan el peix gros pegue a matar elefants disparant princeses.
«Cap valencià no és una illa en si mateix. Tot valencià és un bocí d’europa, i una part del mediterrani. Si la mar s’endú un quartó de terra, Europa minva. La mort de qualsevol home afebleix la humanitat (sense saber si els polítics en formen part d’aqueixa humanitat). Ja saps que les campanes a mort toquen per tu?»
Variacions d’un text de John Donne, cap home és una illa, que Nuccio Ordine fa servir en el primer relat del llibre “Els homes no són illes“, Quaderns Crema, traducció de Jordi Bayod, Barcelona 2022