Ulisses20

Ha passat el divendres. He estat temptat d?escriure-hi, però m?he aguantat per prudència, perquè els amics no s?espanten de la meua irreverència. Finalment, i malgrat que estic ben enganxat de l?esquena, he baixat amb el xic a veure la processó de l?enterro que, últimament, sembla que volen revifar-la. Bé, hi ha una moda d?instaurar novetats i fer-les passar per costums de tota la vida ?ja sabem com les gasten alguns valencians. Almenys al meu poble, no l?ha haguda mai, la dèria de confrares i apassionats del martiri. Allò que no ha canviat, amb el pas del temps, és qui va empenyent els carros i les imatges: collons, n?hi ha que tenen barra d?anar lluint de bones ànimes quan han sigut i són malparits de mena. I encara no ha canviat veure els militars, l?església, l?ajuntament, de dreta o d?esquerra, llepant l?anda davant el poble que, ara, ja no s?agenolla ni passa vergonya de ser espectador de la rifa.
A València i a alguns pobles del voltant se?n fa un gra massa, i el C9 ho retransmet en directe, hores i hores de processons, per fer creure que els valencians, després de tanta falla, bé que sabem complir la penitència. Ni en els dies més tristos, de dictadura, església i guàrdia civil al canto (ahir m?hi vaig referir com a gendarmes), no ens havíem atrevit a tant. Però allà on mire m?hi trobe exemples. A cals sogres, mentre dinàvem, m?han contat que un sant Crist dels grossos s?havia fet estelles, en caure?ls la imatge a terra, i que tot de dolor i drames ha generat no sé quantes pregàries demanant el perdó i l?absolució de faltes, no fos cas que, amb el pecat, es complís la pitjor de les premonicions sobre aquell poble. Aprofite la conversa amb els sogres per fer una repassada per alguns canals de TV: n?hi ha pocs que s?escapen d?esbombar com són les multituds, a l?hora de dibuixar-se el propi martiri. Total, que la cosa veig que és com a les falles de València: la passió és un ritual, litúrgic, festiu, de boato, tan irreverent com alcohòlic. Com la falla, vaja, d?una altra manera no s?entén tanta representació, tanta comèdia, tant de plor i tanta sang davant la càmera? Això de les càmeres i d?eixir en televisió, ja ho va dir Fellini i ho corroborà Umberto Eco, és la decadència d?occident i el límit d?on hem caigut, la majoria dels pecadors. Sort que ja som a dissabte, i a la setmana se li va acabant el ciri. Diumenge, no m?ho perdré, l?encontre de mare i fill.

Dijous sant. Plou, que ja va essent un costum a València ben agradós. No podem queixar-nos d?aquest principi de primavera, al poble almenys. Vicent explicava com ha canviat al poble la setmana santa. Fa només uns anys, com qui diu en girar la cantonada, la setmana santa era fosca, austera, d’una tristesa voluntària que espantava, que atemoria la xicalla. Desitjàvem que arribés dissabte, que dissabte ja es podia respirar: la gent treballava, els comerços eren oberts i, més que menys, es gaudia d?una certa normalitat, que la pressió minvava. Fotre, dijous i divendres sant l’església i els seus gendarmes ens tenien aterrits.
Ho repasse, això, perquè el xic m’encomana que l’ajude a buscar fotografies dels iaios, que ha de presentar un treball escolar de com era la vida dels seus avantpassats. La seua mare i jo regirem un parell d’àlbums familiars. De primer amb exclamacions d?això i d?allò, i mira aquell, i qui és aquest, pregunta el petit. Després ens anem fent a la idea d?un no retorn de molta gent, i llavors el silenci, però sense el neguit de la culpa o l?ai al cor. La mort i la pèrdua són llei de vida. Això del repàs dels àlbums és llegir també la vida del poble: els carros, els carrers de terra, els vestits, la festa i el treball. Són fotos humils, que mostren la senzillesa d’homes i dones que, altrament, gaudien de plenitud, que no els calia lluir el que no eren. No he pogut estalviar-me l’emoció, de veure els pares, els iaios, i tant com es van esforçar a transmetre’ns per tenir coratge. Avui m’ha tocat, aixó, l’emoció del record. La mirada dels meus. Dijous sant.

Justament a la casa on vivim tenim el calvari a tocar; avui la gent gran del poble hi farà una processó viscuda, de nit, si la pluja no ho impedís. El cants, les pregàries col·lectives, la foscor, els peus arrossegats a la terra? Seran a uns metres de casa, al segle XXI, lluny de la càrrega d’aquell temps, és cert, però el paper d’aquell rector, don Luís, bé que ha calat i ens ha estitmatitzat els que depassem una edat. Tanquem els àlbums i anem a dinar a ca?ls iaios.

Recorde la infantesa al carrer, mentre l?home de la tia Fina, amb la forca, separava el fesol de la palla, ja completament seca; el soroll de colpejar contra el munt, i l?alçada a la qual llançava el gra, la pols que per tot penetrava, el sol que colpia l?home que ens somreia, suat, concentrat a la feina. El taronger no havia aguaitat encara més amunt de l?horta, en una extensió encara minsa, poc significativa. Quaranta anys després, el resum: invasió, planificació zero, reg per degoteig, cap estudi previ, ni de present ni de futur, actitud caos, campe qui puga, i el taronger fins al capdamunt de la muntanya, devorant-se el paisatge tradicional, el secà, les pinedes i l?enteniment de segles. La suma és un desastre, un altre més; el desastre absolut.
Les polítiques errònies no han ajudat gaire. Les cooperatives no han sabut aturar la desfeta. I el temps i la necessitat n?ha fet la resta. Reviure el conte del canteret. N?hi ha que se n?han beneficiat, sí, però aquests són intermediaris d?una cadena que, llei de vida, mai no afavoreix el ximple. Mai. La ruïna ja l?han volguda molts, fins i tot el mateix govern, que no ha fet res per impedir el fracàs de viure de la terra, que era el viure de generacions de valencians, abans cresqueren tot d?oportunistes de viure fàcil.

Però els valencians tenim la copa de l?Amèrica. Som els millors a fer festes i focs que duren dies i setmanes senceres. Som molt moderns, amb tot de milions invertits perquè els senyorets tinguen AVE, parc temàtic i camp de golf. I tenim la marededéu que ens protegeix. Per bé que aquell dia de la línia 1 del Metro ?ella? pesava taronja, i el primer que estiga lliure de pena que cante foc al pp.
No us queixeu, els valencians, malgrat que els set cèntims per quilo no són un excés, que menys se?n trau d?una pedra, afirma el president de l?AVA (associació valenciana d?agricultors de dretes). La culpa és de Madrid que no ens deixa regar! La culpa és de l?Ebre, que no es va deviar quan tocava fa milions d?anys! La culpa és de Joan Fuster, per català.

?Llauradors, més rucs i ens albarden! No podem, que no podem queixar-nos: hi ha la fallera major que plora, el casal ple, el tendal al carrer, les taronges que vénen soles amb vaixell, tenim el sant Crist de Fontestat i un estol de barquetes trescant l?horitzó mediterrani, el port ple de taronges del Marroc, i na Rita amb un got de MinutMaid? Què més volem, els llauradors?

Orange!, Orange! publiciten ara a TV, i l?últim mohicà, irreverent i segur que de Llíria, es pensa que ha arribat un profeta per comprar-los les misèries.
Som llauradors, som estranys a casa, forasters de la terra, estrangers a la ciutat, extraterrestres, si molt ens apureu, del camp de Mart. No debades ens emborratxem a la salut de ?com la terreta valenciana no n?hi cap al món.? Final de l?oració.

Reospi divino!, que clamava la iaia Vives quan volia fer notar la contrarietat. Això, la contrarietat del cafarnaüm que ha muntat Vilaweb [sort que algú salvarà els catalans cecs d?ells mateixa], sobre la pròpia televisió que els valencians defensem de fa quinzes dies a capa i espasa, dins els límits legals i compte amb les metàfores. No us estranyeu que els jutges de ponent ens vinguen a porgar, que exemples n?hem tingut per menys. Per sabó, pel Fènix i encara per acudits. Però tornem, perquè no voldria que els responsables de TV3, en qualsevol època de la seua història jove, madura o envellida, se m’escapoliren pel tango o la polca, ells, que elles ja s?aconformen amb la jota.
Al territori valencià, llarg com un budell, i estret, TV3 solament que ens ha enviat un corresponsal que, els dies de grans noves, deixen que parle uns segons, no gaires. Ens estranyem que la Catalunya central desconega qui som els valencians?, fins i tot els valencians amics, que n?hi ha?
La veritat, mal que ens pese, és que no els hem preocupat gens ni mica. Ni en la primera ni en la segona època. Sí, bé, hi ha el mapa del temps, ai, però en el fons, el seu interés per la pèrifèria és nul. Per ells, València, les Illes o el Rosselló (l’Alguer és a cagar) no és gaire res, que qualsevol notícia a Andalucia ?a Espanya, vaja?, els fa perdre més el cul que res que passe a la resta de territoris.
L?assumpte se?ls torba encara més fora de l?àmbit de les notícies. Tret dels quatre escriptors que viuen a Barcelona, la resta de valencians, malgrat que puguen tenir qualitat suficient, o haver sigut grans personatges rellevants, són invisibles. Que els importem un rave. Un rave fóra molt. Que Pep Ricart ha sigut triat el millor actor valencià de l?any? Que acaba d’estar-se quinze dies representant a Barcelona? Una bufa, invisible. Que quants actors valencians tenen en nòmina a les sèries, als programes fins i tot de poca audiència? No us encaparreu, som invisibles.
I ves, que solament que deixaren d’usar el tòpic de presentar els valencians com uns faves ?ells en diuen valencianets?, ja ens aniria bé. Perquè no dubte que n?eixirà algú que diga: ?ell, feu-vos-ho vosaltres!
Sempre n’hi ha, d’aquests; per ignorància, no en malpenseu. D’una altra manera, cauen dins el perol, perquè ells i vosaltres només en som uns: el país sencer. Però això, com de difícil és que ho puguen entendre a la Corporació de dalt.
Reospi divino!, que no volem que ens tanquen els repetidors ACPV, que malgrat tot, hi ha programes, i bons, que ens calen de veure a tots plegats (a vosaltres també), malgrat que feu pantalla a les notícies i als protagonistes perifèrics del país que, ja ho he dit, som tothom.
Quanta escola ens cal, que diria la iaia Vives.

Benaguasil, Camp de Túria. Assemblea de l?Institut d?Estudis Comarcals. La institució comarcal aprova la gestió i els comptes de l?any. Presenta el número tres de la revista Mirades, i també aprova un manifest contra el tancament de les emissions de TV3 a València. Encara denuncia la Llei del sòl que prepara el Govern de l?Estat, un text que atemptarà directament contra els petits llauradors valencians, minifundistes de mena, que, els faltava l?estocada, es quedaran indefensos davant els promotors urbanístics alhora que nets i pobres com un plateret. Ep, han sigut pobres sempre, pobres però honrats, així que muts i a la gàbia. Ni la dreta ni l?esquerra, tu. També es presenta l’encàrrec fet a la facultat de Geografia de València, perquè estudie a fons què passa amb la construcció-destrucció del Camp de Túria. La festa ha acabat amb el quintet Vent de Llevant, bons i de qualitat, un tancament de la vesprada que faré amb les paraules del mateix president del nostre Institut, en Carles Subiela, prohom i exemple de l?empresariat social i identitari: ?No podem passar dels esdeveniments que ens afecten tan directament, en aquesta comarca sobretot, però tampoc no ens hem de sofocar. Continuem treballant i benvinguts.? Això, continuem treballant. Finalment, el concert de Llach des de Bétera, en directe a través de la TV3. D’emoció el missatge que ens ha enviat als valencians, les paraules tendres, sinceres, contundents des de Verges. El País Valencià també és el seu país. I no per això vol tancar el C9. Hi ha veus que no haurien d’acabar-se mai.