La fi d’un curs (a la manera de Climent Picornell)
De matí, abans de venir cap a l’escola, obric el quadern de Climent Picornell, pel capítol de «…rosers podats», un tros que després llegiré en l’última assemblea del darrer dia de curs:
« Vaig a l’estudi i, cercant altres coses, trob un quadernet, que havia escrit na Margalida de quan els nostres fills eren petits, llegesc: Enyorança. No sabia com dir-te que mon pare era mort. Tu havies fet un any i mig i tots asseguraven que no te’n recordaries d’ell […] la capacitat d’adaptació humana és gran i a poc a poc ens hem avesat a l’absència. Malgrat això, quan dius una poesia o ens contes històries o fas una de les teues gràcies, lament en silenci que ell no puga contemplar-te i alguna vegada plor contingudament. La mort, en ocasions, és injusta. Ho he aprés per pròpia experiència».
La mort d’un curs escolar, o el final d’un curs, a les acaballes de la vida professional, en aquest destemps de ventijols feixistes, però mai mancats d’esperança, perquè l’escola és això sempre, sinyors, esperança, malgrat que molts estudiants renuncien a la llengua, als drets, i s’afigen a lluir canyells de bandera franquista, un curs més sempre és un esfiorç més a aprendre, a continuar ensenyant, a provocar-los l’envit de preguntar-nos què caram passa en el món, en la fi d’un món. Si el món és tot el que s’escau, segons Wittgestein, són els fets, que no són les coses.
Diumenge vaig baixar a Pinela i en arribar al camp vaig trobar-me que m’havien robat mentre era de colònies amb els xiquets: fislldeputa!, que m’exclame, m’havien robat trenta arbres fuiters que havia plantat en març, que m’havien agafat tots, cirerers, pomeres, bresquilleres, pruneres… N’hi ha de vox a podemos, fillsdeputa a l’alça, que en comptes de ser vius caldria pegar-los perdigonada. A veure si aquests rebenten d’engonal o de mala fel. A Pinela que tins un camp de satsuma vella que no valia el preu d’un queixal nou, però que ara lluïa ple de joia i de futur, amb els fruiters ben agafats a terra, uns esgarrips d’homos m’han furtat els plantons. Si la fi d’un món tan deshonest no hauria de ser la primera cosa a empényer.
Per atacar els drets humans, i el territori, i la dignitat dels valencians, sobren malparits a manta. No passarà un sutnami que se’ls emporte tots a espanya i els ofegue enrotllats a la bandera.
Per cloure un curs, davant tots els alumnes de primària, Martina ens ha llegit uns quants versos de Marc Granell, de ben llegits que eren els hem fruit: dius mar, i dius veu, i cel i muntanya, dius terra i dius homes… dius poble i et dius, homenatge l’últim dia de curs