L'ombra de l'hegemó

En aquells dies, Moises va baixar de la muntanya amb els deu manaments.

Tot el poble va rebre els manaments amb alegria i joia, però el Govern Espanyol va dir que aquells manaments eren anticonstitucionals i que qualsevol reforma de manaments havia de seguir estrictament la sagrada constitució.

(continua)

Així doncs, durant dos llargs anys, Moises va haver de negociar amb els representants del govern espanyol a Catalunya el nou catàleg de manaments.

Després de treballar-los llargament, dels deu manaments tot just en van sobreviure 6, dels quals només 3 van mantenir la redacció, mentre que els altres 3 van ser modificats amb un llenguatge complicat, per poder dir el que deien sense dir-ho directament.

Llavors, els 6 manaments van passar per un equip d’experts en constitucionalisme catalans, que en va eliminar 1 i van modificar dos mes.

En un emocionat parlament, Moises, els seus deixebles i els representants del govern espanyol van signar un acord per dur a terme els 5 manaments, 4 d’ells modificats.

Els 5 manaments van arribar a la cort castellana amb un gran rebombori. El govern espanyol havia dit que els manaments que arribessin un cop passat el tramit de la constitucionalitat serien acceptats. Però tot just quan van arribar van decidir canviar de punt de vista. Ara s’havien de negociar.

Així doncs va començar la negociació. I el primer que es va fer és eliminar el manament que no s’havia tocat. El “no mataràs” es va passar a un “Moises i els seus deixebles diuen que si no és necessari i no se’n tenen ganes quasi millor que no matis”, es va escriure en un tovalló de paper i es va tirar a la brossa.

Dels quatre manaments modificats que quedàven, ja només en quedaven 2 quan llavors, uns que es deien seguidors de Moises van signar un acord amb el govern Espanyol:

Van trencar les taules on figuràven els manaments i les van posar en una arca. Van comprar un parell de màrbres en blanc i van decidir que aquells serien els nous manaments.

Així van tornar de la Cort. Orgullosos amb els seus manaments. Ensenyant el marbre blanc i net a la població que estranyada mirava a Moisès amb cara d’extranyesa. Havien arribat a un acord deien. Tenien un marbre nou i net.

Llavors van demanar a la població que els ratifiquessin el gran acord al que havien arribat. Els explicàven que era molt millor tenir aquell marbre en blanc que no tenir res. Qui podia dir que no?

Bé. En Moises va dir que no. Com aquell petit nen que veia el rei despullat mentre que tots pretenien veure’l vestit.

Els suposats seguidors de Moises i els seus amics representants del govern espanyol a Catalunya van tenir por que passés el que passava en el conte del rei despullat. Així que van fotre fora al Moises de la decisió d’aprovar els nous i brillants ZERO Manaments.

En moises diu que hem de recuperar, com a mínim, els 5 manaments que van sortir del parlament. Els altres diuen que el marbre és tot el que tindrem, i que és un marbre d’una molt bona beta.

I tú que hi dius?

Els espanyols i la sociovergència ens diran que, si guanya el NO, Catalunya s’enfonsarà en un forat sota terra, del que no se salvarà ni la moreneta.

La veritat és que no tenen pensat que faran si guanya el NO. Això ens dona avantatge. Podem pensar nosaltres per ells, igual que vam fer al dissenyar l’estatut que a última hora han convertit en estatutet.

(continua)

Si guanya el NO hi ha eleccions anticipades. Això està clar. I si hi ha eleccions anticipades el panorama quedarà més o menys com ara, però amb una lleugera pujada d’ERC.

És molt possible que llavors s’estableixi una Sociovergència, però no està clar. La sociovergència portaria a ERC a convertir-se en el gran partit d’oposició, i això no els interessa a cap dels dos grans. Un d’ells corre el risc a pseudo-desaparèixer.

En tot cas, el que sí que està clar és que el PSOE passaria a governar en minoria i la situació contractual de Catalunya amb Espanya continuaria sense solució.

La primera cosa que faran, per tant, és substituir la “solució estatut” per un paquet de mesures que s’hi assemblin. El pacte de 7 anys, el 50% del IVA i la transferència de les poques competències que figuraven en el nou estatut es poden fer sense necessitat del text.

D’aquí a 5 anys es podrà presentar un nou text. I més val que el facin prou bo, perquè mentrestant la situació de debilitat del país continuarà sent la que és, i si no ens ho solucionen, l’opció més lògica és tirar pel dret i prescindir d’una espanya que no ens vol.

Un cop arreglades les transferències i el finançament al nivell del que proposa l’estatutet, serà més fàcil que l’estatut a fer d’aquí a cinc anys arregli allò que ara no han volgut arreglar. El sistema de finançament.

És molt molest veure com la socioconvergència menteix tant barroerament davant dels nostres ulls. Indignant.

Ara es veu que segons Zaragoza “Catalunya i els catalans han de sortir amb una sola veu i han de donar suport contundent al nou Estatut que posi el PP al seu lloc”.

Evidentment, la frase no pot ser més encertada, estic d’acord. Però per fer això, només es pot fer amb un estatut acceptat per TOTS ELS PARTITS, no amb un estatutet pactat expresament entre CiU i PSOE/PSM (Partit Socialista del Montilla).

No és una suposició. CiU i PSOE han fet un estatut a mida d’ells dos. No hi ha hagut ni una mínima possibilitat de teatralitzar una porta perquè esquerra s’hi pogués sumar.

I ara es fan l’indignat perquè ERC no fa com ICV, de xais que van a l’escorxador.

Fa vomitar. Quins Mentiders controlen el nostre país.

Mentre ells menteixen, però, nosaltres tenim molta feina a fer. Els convergents ja ens avisen que, si surt el NO, el món més o menys s’enfonsarà, i caurem al costat fosc de la força.

Bé, a mans d’ells és possible que això passés, perquè són tant ineptes que no serien capaços de moure fitxa.

Cal que comencem a planificar els moviments del dia després del NO. Jo ja tinc algunes idees. I totes pinten bé.

Els diaris impresos pretenen distingir-se de la informació digital tot revestint les seves informacions com a “professionals”, “objectives”, “imparcials” o allò que es diu tant “honestes”.

Ara bé, en el cas repetit d’ElPeriodico, la seva honestitat, imparcialitat i objectivitat competeixen directament amb les de l’e-notícies.

No és la primera vegada que en parlo, però conforme arriba el gran dia les manipulacions creixen fins a un extrem tan esperpèntic que al propi Salvador Sostres li faria vergonya signar un article així amb el seu nom.

(continua…)

L’article en qüestió s’anomena “CiU i el PSC busquen el xoc amb el PP per animar el ‘sí’ a l’Estatut”, i el firmen C.COLL i M.BALDOMÀ.

L’enllaç el teniu aquí…
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=5&idioma=CAT&idnoticia_PK=300905&idseccio_PK=8&h=060504

En el món virtual, això s’anomena “flame” i aquests senyors són uns “trolls”.

L’article explica que ahir al senat tots els grups catalans van anar a buscar l’enfrontament amb el PP, segons diuen els “periodistes”, com a estratègia per aconseguir una victòria del Sí.

Els trolls ho defineixen així:

“CiU, el PSC, Iniciativa i, encara que sembli incoherent, també ERC, van buscar ahir amb afany al Senat l’enfrontament amb el PP, ara per ara la millor estratègia per garantir una victòria suficient del sí en el referèndum previst per al 18 de juny.”

Opps!! Sembla que és incoherent que ERC ataqui al PP!! Clar, com que tots dos voten NO, deu ser que tots dos pensen igual, no?

“Va ser una jornada estranya. El galimaties intern d’Esquerra, tret d’una petita broma enverinada que li va fer Mas a Carod-Rovira, va ser com si no existís.”

I el galimaties intern de Convergència i Unió que un vol fer govern a Madrid i l’altre suposadament no? Que va existir? I el galimaties intern del PSC, que està en lluita fraticida entre els Montillistes i els Maragalians, que va existir? I el galimaties intern del PPC, amb un cap que s’aguanta només perquè té bona prensa però que no agrada ni als de dalt ni als de baix. Aquest va existir?

“Així, en definitiva, només va despuntar, per voluntat expressa de la delegació catalana, el rebuig del PP a l’Estatut i, en conseqüència, l’argument que votar sí és donar una clatellada a Mariano Rajoy. Per exemple, en la bateria d’atacs al PP del senador d’ERC Carles Bonet no hi va faltar ni tan sols la foto de les Açores de José María Aznar, George Bush i Tony Blair.”

Literalment aquestes dues frases diuen que la crítica que feu ERC a la Foto de les Açores és un exemple de l’argument que votar sí és donar una clatellada a Mariano Rajoy.

Diu justament i exàctament això.

I s’anomenen periodistes. Es presenten i diuen: “Hola, bon dia, em dic Col i soc periodista”.

És possible posar en el DNI, com a professió, “demagog”? O “mentider”?

Si no és possible, proposo el canvi, com a professió nova. Per als periodistes de El Periodico (i d’altres).

“Al final, van passar les hores i l’aguda crisi interna d’ERC no es va colar en el debat.”

I afegeixo jo…

… Ni el president del Madrid es va presentar a la sala amb els calçotets al Cap, que tampoc té res a veure amb el que parlàvem.

… continua …

“Formalment no tenia cap sentit, perquè la sessió estava convocada per analitzar la proposta de veto del PP al text de l’Estatut, que va ser tombada fins i tot amb els vots d’ERC.”

…a cony, igual és això el que els cou. Que el senyor Col i el senyor Baldomeru voldrien que ERC hagués enviat el text de tornada al congrés.

Segurament perquè no entenen que si el text no els retornarà modificat del congrés, no te sentit que el tornin. Segurament perquè no entenen que ERC i PP ara per ara no sumen ni un 30% del vot a Catalunya i per tant ERC no està moralment autoritzada a tirar enrere aquest pamflet.

Segurament perquè no volen adonar-se que, a diferència de CyU, ERC entén que és la societat civil la que ha de plantar cara als botiflers amb el seu vot a les urnes, i no els dirigents del partit amb el seu vot al senat.

Jo li he explicat a una pastanaga que tenia a la nevera i no ha semblat entendre-ho tampoc.

O potser sí que ho entenen. I és per això que han abandonat la seva professió per dedicar-se a escriure a El Periodico.

PS: Ja, hom pot considerar que jo, en aquest escrit, també soc un demagog. Però jo no soc periodista, ni pretenc estar dient una veritat “objectiva” perquè el public es crei la seva opinió.

No. Les bases us han dit que digueu no. Ara bé. No us ho agafeu com una ofensa personal. Vosaltres heu fet el que havíeu de fer, tendir a la moderació i la centralitat, i les bases han fet el que havien de fer, explicar-vos què opina l’home del carrer.

La direcció no podia escollir directament el NO al referèndum de la mateixa manera que no podia tombar l’estatut al senat amb l’ajuda del PP. I no ho podia fer per una raó molt simple. No era una decisió que hagués de prendre ella.

Sembla més clar el segon cas que el primer, però és molt similar. Al senat ERC i PP representàven la majoria, i per tant haguessin pogut votar NO a la vegada i fer tombar l’estatut. En canvi, no ho van fer. I no ho van fer perquè ERC va considerar que els representants del 27% (PP 12+ ERC 15) dels votants de Catalunya no tenien força moral per tombar la decisió del que representava l’altre 70%.

Només el poble de Catalunya està moralment autoritzat a tombar l’estatutet.

Bé. En el cas de la direcció contra les bases, la circumstància és similar. La direcció d’un partit que pretén ser pal de paller de l’oposició al costat fosc de la força (representada per l’imperi de la socioconvergència que ha de venir), ha de ser moderada. Un NO d’entrada s’hagués interpretat com una voluntat d’exacerbar les bases i radicalitzar les postures. Els socioconvergents haguessin utilitzat ràpidament les comparacions odioses entre PP i ERC.

Els votants de les altres opcions polítiques que no volen passar pel tub que proposa la socioconvergència haguessin vist el NO com un vot de recolzament directe a ERC i potser no l’haguessin considerat.

Finalment, la gent del carrer potser no estava tant “cabrejada” de com han anat les coses, i potser li anava millor un sí crític (el vot nul) que no pas un NO.

Bé. Aquesta era la feina de la direcció. L’han feta bé.

Però la feina de les bases d’un partit com ERC és fer rectificar a la direcció quan la posició estratègica de la direcció s’allunya del que necessita el país. I és aquí on intervénen les bases.

La feina de les bases ha estat clara. Han dit que NO. Que el carrer vol votar NO. Que ens fa vergonya quan ens expliquen que en un passat vam fer uns estatuts boníssims que van ser una i una altra vegada esquilats a Madrid. Que no volem ser partíceps de l’esquilada, ni amb un sí ni amb un sí crític (vot nul).

Això han dit les bases per immensa majoria.

Ara li toca a la direcció modificar la seva postura. I si us plau modifiqueu-la de veritat. Abandoneu el vot nul com a opció. No té sentit que es demani a la vegada el Sí (vot nul) i el NO (vot en blanc o NO) en el mateix referèndum. No tingueu por de votar NO. Les bases i el carrer estan d’acord. El NO triomfarà. Com a mínim treurà un 40%. Només queden 10 punts.

Avui el primer secretari del PSC, és a dir, el “JEFE” del PSC, ha valorat molt negativament la nacionalització que ha fet Bolívia del petroli.

Venezuela va fer aquest pas fa 3 anys, i el moviment provocà que el país passés de rebre un 1% del preu del cru en regalies a un 30% del preu.

Aquest increment importantíssim d’ingressos, junt amb un govern socialista que està invertint en la classe mitja-baixa, està aixecant el nivell de vida de la societat veneçolana fins a nivells inaudits.

Bolivia vol seguir els passos de Venezuela en aquest plantejament socialista del món. I al senyor Montilla, que tant s’omple la boca de dir-nos als catalans que hem de ser solidaris amb els que ens maltracten i se n’aprofiten, ara li sembla malament que a Bolívia uns socialistes vulguin tirar endavant un projecte socialista.

Sobreposa els interessos d’una empresa petroliera als interessos de tota una societat. Es veu que la seva solidaritat acaba quan s’acaba la frontera del seu país.

Curiós.

Proposo que cantem aquest eslògan avui quan el President del govern Español tingui els collons de presentar-se a la tribuna del Camp Nou després de la retallada de l’estatutet:

SOM UNA NACIÓ
I VOTAREM NO

SOM UNA NACIÓ
I VOTAREM NO

SOM UNA NACIÓ
I VOTAREM NO

Jo ho faré.

Jo soc un ésser polític, i per tant, tendeixo a arribar als referèndums i les eleccions amb una idea clara del que vull votar.

És per tant una sorpresa que, en aquest cas, hagi de pensar què vull votar.

(continua…)

Ara per ara hi ha dues grans postures.

Per una banda hi ha el Sí, el Sí Crític, l’abstenció i el vot NUL. Amb més o menys força són postures que pretenen que s’aprovi l’estatutet, d’una manera més o menys lúdica.

Per altra banda hi ha l’opció del NO i Vot en Blanc. És gent que pretén que no s’aprovi l’estatutet.

A la banda del vot nul-abstenció es creu que un estatutet que guanyi amb un percentatge petit dels vots està tocat de mort. I es creu que un número alt de vots nuls serà un valor significatiu.

Bé. Jo crec que no. En el món de demagògia en el que vivim, un sí serà un sí, i els nuls fan nosa. D’aquí a 10 anys diran tranquilament que el Sí va guanyar amb el 70% dels vots, perquè els vots nuls s’eliminen del recompte.

Llavors, entre el NO i el vot en Blanc. El que digui la direcció d’ERC, ara per ara, no és vinculant. La direcció d’ERC té l’objectiu de mostrar-se una força de centre que pugui aglutinar prou vots com per ser un gran partit. Sembla lògic que no vulguin aparèixer com els abanderats del NO.

Per la resta de la gent, la gran excusa per no votar NO és que el vot NO és el vot del PP. Però tot i així, la meitat dels enquestats per vilaweb diuen que votaran NO, o sigui que ara per ara ja no és cert.

De fet, aquesta és una arma de doble tall. Si deixem de dir NO perquè el Rajoy no ens conti, en Rajoy ens contarà. Ells faran la gran campanya mediàtica feixista i contaran com a vots propis el 15% que puguin aconseguir més el 10-15% de votants independentistes del NO.

En canvi, si fem al contrari i votem i promovem el NO, llavors el seu percentatge serà l’irrisori. Tot el marquèting i la parafernàlia que facin per promoure el NO espanyolista només servirà per fer crèixer els resultats del moviment sobiranista nacional.

Si el NO aconsegueix més del 30% dels vots, no se’ls podràn assignar tots. I llavors, una senzilla resta no els donarà més del 12% d’aquests vots, que és el que tenien a les últimes eleccions.

D’aquí a 10 anys, els del Sí hauran de reconèixer que si van guanyar pel 55% dels vots, el NO tenia el 40%. Ningú recordarà que el 12% d’aquests vots foren “robats” de les posicions espanyolistes.

Personalment, crec que no s’enfonsa el món si no s’aprova aquest estatutet. Ans al contrari. Després que el PP hagi obert la caixa dels trons presentant 4 milions de signatures per reformar la constitució, i amb un NO a un estatutet retallat fins deixar-lo en res per fer-lo inequívocament constitucional, sembla que la opció més lògica és la d’obrir un procés de reforma de la constitució.

Si els catalans no hem passat pel tub, caldrà arreglar-ho. Si hem dit que Sí (amb un nul molt gran), tiraran pel dret.

Si us hi heu fixat, últimament tota la política catalana roda en vers a un punt. ERC. ERC pot arribar a convertir-se en la força hegemònica oposició a la socioconvergència, i això vol dir un tercer gall a un galliner que ja en tenia dos. I més jove.

(continua…)

Al meu entendre, és tanta la por que aquest escenari genera en les dues coalicions hegemòniques (CiU i PSC-PSOE), que veuen com el seu mercat es podria fàcilment reduir en un 50%, que al Febrer CiU va fer una jugada que ningú es podia ni imaginar. Vendre Catalunya a preu de saldo simplement per evitar que el projecte d’ERC de nou estatut quasi-federal fos un èxit.

La idea és clara. Treure ERC de la pretesa centralitat política forçant-la a votar NO a un estatut infumable.

La jugada és tant perversa i tan estúpida per un partit que té els collons de continuar anomenant-se nacionalista i fins i tot pretén tenir seccions sobiranistes, que va agafar a tothom amb el cul enlaire. És cert. Fins i tot al PSOE, que es va trobar amb un estatut tan favorable als interessos centrals i amb tant poc esforç, que no crec que els interessi.

Evidentment, un cop CiU i el PSC-PSOE, que representen prop del 70% dels votants de Catalunya, s’han posat d’acord, ERC no pot més que llençar la tovallola, ja que representa encara una minoria de l’electorat.

La jugada és una jugada mestre des d’un punt de vista maquiavèlic de la política. Les meves felicitacions al maquiavel català per excelència, Felip Puig.

Però la partida no s’ha acabat. Perquè el pla d’exterminació de l’amenaça passa per que la societat voti en un 70% a favor de l’Estatutet.

Se suposa que és fàcil, tots diran sí, tots els seus comentaristes mediàtics diran sí i només ERC dirà una altra cosa.

Però quina cosa? Nul? Vot en Blanc? No? Perquè no el no? O perquè és sí el nul, o no ens hem de definir? Quines són les virtuts del Blanc davant del Nul? Si molta gent nacionalista vota NO, no hauríem justament els demés de votar NO perquè no hi hagi dubte que el NO no és només del PP?

Té lògica que la direcció d’ERC, en virtud de determinats pactes i posicionaments político-mediàtics voti Nul-Blanc i en canvi les bases, que no estan necessàriament agafades per aquests pactes promoguin el vot negatiu?

No ho podria utilitzar la direcció en posterioritat per recolocar-se en les posicions nacionals que han hagut d’abandonar sense haver perdut la moderació que perseguien?

I sobretot, no és cert que si la base argumental de la campanya de l’estatut, de les tertúlies, dels blocs i dels escrits dels diaris es centra en les virtuts i inconvenients del NO, del Blanc, del NUL i de l’abstenció, a aquells que promouen un Sí sense sorolls els pot sortir el tir per la culata?

Per si de cas, jo votaré NO. Accepto crítiques.

Pregunta-li al periodico a qui votar, ells et diran què has de fer.

De fet t’ho venen dient i ni te n’assabentes.

Pregunta-li al periodico a qui votar, ells et diran què has de fer.

De fet t’ho venen dient i ni te n’assabentes.

La suposada noticia del pagament de quotes al partit no és més que una campanya de descrèdit a ERC simplement perquè TENEN POR DEL NO A L’ESTATUT.

És només això. Tenen por del NO i han de convèncer-vos que ERC és dolenta.
Ells tenen els mitjans de comunicació, i ja fa temps que El Periodico s’ha tret la careta i es comporta exactament com l’ABC o la Razón.

Política del ventilador.

Dit això: Per molt que les lletres grosses de El Periodico acusin a ERC de ser l’anticrist, la lletra petita mostra que TOTS ELS PARTITS FAN EL MATEIX.

Torno a repetir perquè potser no ha quedat clar: TOTS ELS PARTITS FAN EL MATEIX.

Tots els partits cobren un tant als càrrecs de confiança i directius de l’administració que ha posat el partit. TOTS.

Només hi ha dues diferències entre els uns i els altres: ERC no exigeix a la gent que, de cara a que puguin pujar professionalment, s’han de treure el
carnet del partit, i ERC ho fa a cara descoberta perquè seguint la política de mans netes ho considera una forma de finançament legítima.

Jo també ho considero una forma de finançament més que legitima. Molt més, MOLT MÉS que no pas les donacions anònimes que utilitzen els altres partits.

És legal o no és legal aquesta mena de norma? És un xantatge? Bé, si és un xantatge, se suposa que voldrà dir que hi ha algú que s’ha quedat sense feina per no haver pagat la quota al partit no? Que ho denuncii i que un jutge decideixi si el partit pot establir aquesta norma o no.

Jo crec que si que ho pot fer. I crec que, si un alt carrec de l’administració no està disposat a posar un 10% del seu sou a disposició de la ideologia que l’ha posat on és, més val que busquem un altre per ocupar aquest càrrec.
Aquesta persona no m’interessa.

I no. No n’hi ha prou amb els diners que rep un partit pel fet d’estar representat al parlament. Crec que un partit necessita més diners quan està al govern que quan està a la oposició. Si aquests diners surten dels propis sous de l’equip executiu que posa el partit. Quin problema hi ha?

Però tot això no importa. El que importa és que voteu SÍ a l’estatut o us abstingueu. I saben molt bé com fer-ho. En primer lloc, eliminen de la pàgina principal del diari la NOTÍCIA que el president d’ERC, el gran protagonista de l’actualitat política de la dècada per haver sentat les bases al camí de la pau d’ETA, ha tingut una angina de pit.

En segon lloc, fan una campanya demagògica com la que estan fent.

Evidentment, les úniques fonts de finançament ètiques i legals que tenen els partits polítics són el finançament mitjançant els sous dels seus treballadors.

Com els cures o les ONG’s.

A CiU i PSC els interessa que això sigui mal vist. Perquè si eliminem aquesta font de finançament queden les fonts de sempre. El sobre tancat, la donació anònima. L’informe inexistent.

I en això, CiU i PSC en són uns mestres.

Si voleu sorprendre-us i a més voleu quedar-vos amb els vostres amics-companys-família, us dono la manera més senzilla de fer-ho.

Només cal que aneu a Kororaa i us baixeu el live cd de 442MB.

Encara que espanti, no és res complicat.

Després agafeu el Nero i busqueu “quemar imagen” o “hacer disco de imagen” o com en diguin i cremeu el CD.

Després apagueu l’ordinador i engegueu-lo amb el CD a dins.

És un procés inocuu. El CD executarà un sistema operatiu sense instalar-lo (quan reinicieu l’ordinador tornareu a tenir el vostre sistema antic), però podreu contemplar en el seu màxim esplendor què és GNU/Linux.

Tothom ho pot fer. Tu també.

Si us plau, després veniu aquí i comenteu que us ha semblat.

Fa uns anys hom pensava que els nostres partits i els nostres mitjans de comunicació no estàven submergits en la demagògia predominant a Madrid. Avui ja podem obrir els ulls per veure que els botiflers es van desenmascarant.

El lector interessat podrà reconèixer cada dia una falsetat més d’aquest front botifler CiU-PSC-ElPeriodico-LaVanguardia, però us donaré els dos exemples que trobo més evidents des la manifestació d’ahir:

a) En primer lloc, ElPeriodico, que tot i posar, quin remei, una foto en portada de la manifestació, ha decidit fer el tema del dia que ETA, després de 40 anys de lluita armada avui no ha anunciat una treva. Mira per on!!! És el tema del dia!!! Comentaris i opinions van tots relacionats amb aquest fet. Impressionant. Confio que el facin tema de portada també demà, passat demà, l’altre, l’altre… durant 10 anys més.

b) En segon lloc, l’Artur Mas dient que després d’aquesta manifestació, ERC ha de treure de Madrid el que ells no han pogut. Quins sans collons!!! Primer venen el país a bon preu i un cop venut i firmat, ara diuen que anem nosaltres a demanar-ne’n més.

Cada cop estic més convençut que la resposta democràtica serena a aquest exhocac és, un cop sabem el text definitiu sotmés a referèndum, demanar a la gent que escrigui INDEPENDÈNCIA a les paperetes, i contabilitzar el vot NUL com un vot independentista.

A vegades hom a de decidir si vol que els altres el prenguin com a inepte o com a mala persona. A Catalunya Ràdio l’han feta tan grossa que suposo que molts d’ells preferiran afegir-se al carro de les males persones!!!

La nova web de Catalunya Ràdio suposa l’apagada digital per a prop d’un 20 per cent de la població internàutica. Per a fer-nos una idea de la magnitud de la bestiesa que han fet és com si avui decidissin desconectar totes les antenes analògiques de televisió perquè un 90% de la població ja està coberta per la TDT.

I pitjor és que segurament una part important, o potser tothom, dins la cadena de comandament de la corporació no en té ni idea del que han fet. Ni puta idea.

Suposo que alguns de vosaltres ja sabreu a què m’estic referint. Els senyors de la corporació catalana de ràdio i televisió, que fins i tot tenen un departament d’inútils especial per a fer cagades “de disseny” ha decidit que els que no som usuaris de Microsoft Windows no tenim dret a escoltar la ràdio en directe de l’emissora per Internet.

Fora. No som benvinguts.

En comptes d’un senzill i pràctic enllaç a un fitxer d’àudio que et permetia escoltar la ràdio sense ni tan sols haver d’obrir un navegador i des de tots els sistemes operatius per PC que existeixen, els fantàstics il·luminats han decidit posar-hi un complicat garbuix de javascript, flash, xml, quicktime, MPEG4 i enllaços dinàmics a un servidor americà. Resultat: obvi. El sistema no funciona més que amb windows XP.

Ah! I si hom pensava que com a mínim pot continuar escoltant la ràdio amb l’enllaç de realplay que tenien des de http://www.laradioalacarta.com , per exemple, s’equivoca.

Ho han pensat tot. Han substituït l’streaming per un missatge que t’informa que no ets benvingut, i que si no pagues la quota Microsoft no tens dret a utilitzar els recursos públics, per molt que un enllaç a un streaming mp3 hagués estat la solució més obvia i evident.

Suposo que el tema està clar: a RAC1 una sola persona porta un sistema que simplement et permet escoltar la ràdio en el format que vulguis i a les hores que vulguis.

A Catalunya Ràdio tot un departament de la corporació interactiva no és capaç de configurar un servidor helix i posar un simple enllaç estàtic que amb un clic et permeti escoltar la ràdio.

Això si, el director de TV3 i el creador del Windows Media Player tenen negocis junts. Això ha de traspuar per algun lloc, no?

Si encara hagués quedat més bonic el lloc web que el que tenien abans… però ni això.

El pacte per retallar l’estatut al que van arribar el PSOE i CiU el diumenge passat respon a una necessitat imperiosa de CiU. El discurs Convergent és un discurs bassat principalment en la reivindicació permanent. Sense ella no tenen discurs.

Això és molt important per a CiU. CiU necessita que l’estatut que s’aprovi sigui un estatut petitet, perquè així podrà continuar dient tant dolents com són els de madrid a cada problema local que es plantegi.

Tenir la cartera buida (sobretot si te l’han buidada) és l’excusa perfecta per a no fer res.

Per això van fer-se els mil homes al Parlament. I per això ens han baixat a tots els pantalons a les primeres de canvi a Madrid.

Botiflers.

Ara bé. El que no sé si han tingut en consideració és que aquesta baixada de pantalons comunitària podria costar-los cara si en Zapatero fou prou intel·ligent.

Molt cara.

Si jo fos en Zapatero, i per tant, defenensor dels interessos de l’estat espanyol, l’acord al que han arribat PSOE i CiU no m’agradaria en absolut.

Aquest és un acord trampa.

Potser sí que PSOE sembla que hagi sortit guanyant amb l’acord. Però serà una victòria agridolça. I ho serà perquè l’acord no soluciona el principal problema. És un mal acord, i per tant, el dia següent de la seva aprovació ja estarem parlant de millorar-lo. Es farà un referèndum amb sí critics.

I el conflicte Catalunya-Espanya continuarà existint. I el PSOE-PSC continuarà sent el dolent de la pel·lícula.

És així com anirà.

Però què passaria si, en les dues setmanes que queden, el PSOE fa la jugada mestra d’escenificar un acord amb ERC realment favorable pels interessos de Catalunya? Pot fer-ho. Pot dir que per a ells és fonamental l’acord per quasi unanimitat.

Què passaria si CiU es queda on s’ha quedat i PSOE i ERC signen Nació i signen un Finançament just de veritat?

Evidentment, CiU no podrà renunciar al seu Sí si les condicions a les que arriba ERC amb el PSOE són molt millors que les que té ara CiU.

El PSOE faria més que bé repensant-se aquesta possibilitat. Això si no se l’ha pensat ja.

En primer lloc, ara té les mans lliures, perquè, per definició, ja no s’aguanta l’excusa pepera que el PSOE és “rehen” dels independentistes.

En segon lloc, un estatut que tranquilitzi la societat catalana durant uns anys és imprescindible per a un govern espanyol que pretén engegar un projecte conjunt Catalunya-Espanya.

En tercer lloc, un pacte ERC-PSOE molt millor que el pacte CiU-PSOE seria una càrrega de profunditat a la línia de flotació de la federació regionalista, ja que ataca allà on fa més mal. La fugida de vots de CiU a ERC i al PSC seria massiva, i el trencament entre Convergència i Unio-Duran ( principal inductor d’aquesta traïció) inevitable.

Està a les seves mans. Seran prou intel·ligents? Confio que si ho siguin.

Artur Mas ens recordava els últims mesos que només es pot negociar bé un acord si un està disposat a no tenir acord.

Potser ell estava disposat, però queda clar que Duran i Lleida no ho ho estava.

I per tant, han fet el que sempre han fet. Ens han venut. Han fet allò pel què se’ls va castigar les passades eleccions. Vendre el país per aconseguir poder.

No fos cas que les vendes de productes catalans a Espanya continuessin baixant i ens haguéssim de dedicar a exportar!!!

Molt bé. Ja està fet. Ara li toca a ERC. Què farà ERC? Tinc molts dubtes que tinguin els collons de fer el que s’ha de fer, però confio que ho facin.

Espero que tinguin els collons i el cap fred que tenien fa uns anys i posin per davant el país. Com? Molt fàcil. Rebentant el pacte dels venuts. Deixant de recolzar el govern a Madrid i a Catalunya. Passant a l’oposició.

Aquest estatut és l’estatut dels socioconvergents regionalistes de sempre. Que el posin en marxa ells. ERC, si us plau, manteniu-vos-en al marge. Ja s’ho faran. Que facin els govern que fa tant temps que havien d’haver fet. CiU-PSC. Són el mateix.

ERC, no tingueu por. Potser aconseguiran fer-vos passar per radicals. Però evitareu que l’estatutet s’aprovi amb un 90% dels vots i per tant no matareu Catalunya.