L'ombra de l'hegemó

Hola, a continuació us presento un abanç de les notícies que obriran els informatius de passat demà:

a) Bombes a Israel.
b) Incendis a Galicia.
c) Unes quantes pateres.
d) Algun atac del PP sobre els incendis, algun atac del PSOE sobre els incendis.
e) Garzón i la manifestació de Batasuna.

(continua)

Aquestes són algunes de les notícies de les que no es farà esment:
a) Mèxic continua sent un polvorí després de l’ombra de frau electoral que plana sobre les últimes eleccions.
b) Inundacions generalitzades a Mèxic i el sud d’EEUU.
c) Es descobreixen proves vinculans que demostren que fou la Llotja de Barcelona la que va organitzar els viatges d’en Colom.
d) Es descobreixen proves vinculants per demostrar que “El Lazarillo de Tormes” és una traducció censurada d’un llibre originalment català. Aquest llibre se suma al de Joan Miquel Servent, i la fundació assegura que n’hi ha més.

Un 80% de la població de Catalunya està en aquests moments coberta per la TDT.
Un 80%!!! Tenint en compte que el barcelonès i en particular la torre de Collserola aglutina el 60% com a mínim de la població, això vol dir que un 60% de la resta NO ESTÀ COBERTA.
(continua)

És patètic. Lamentable. No estem parlant de que hi hagi pobles de muntanya que no tenen cobertura. Ciutats com Sant Celoni, amb 15.000 habitants i la seva àrea d’influència, que pot arribar fàcilment als 30.000 no tenen cobertura de la TDT.

I això que el que de veritat val diners, els terrenys per les antenes, la construcció de llocs de control, el fer arribar llum a dalt de les muntanyes, … es pot aprofitar de les antenes de televisió antigues.

La única cosa que cal fer és comprar un centenar d’antenes i instal·lar-les.

Ara bé, en comptes de gastar-nos els diners públics amb aquesta obvietat, posar les antenes, els gastem en campanyes absurdes i supercostoses de publicitat institucional anunciant al personal que compri l’aparell de TDT que no podrà utilitzar.

Sí senyor!! Això té molt sentit!!!

Té sentit si el que vols és descatalanitzar encara una mica més el cinturó vermell de Barcelona, impedint que neixin les televisions digitals locals per falta d’audiència mentre que les úniques televisions que existeixin siguin les antenes 3, telecincos i els altres amics castellans.

Suposo que deu ser això. Perquè si no és això hauríem de resoldre que són idiotes. Que no els cap al cap que és més lògic utilitzar els recursos per posar antenes que tirar els diners en campanyes de publicitat d’un servei que no existeix. Patètic.

Recordeu aquell dia en que us van dir per primera vegada que Cristòfor Colom era català? Recordeu com vau riure i com vau pensar… “ara us heu passat!!!”.
Bé, ara ja es dona per demostrat. El director de museu d’història de Catalunya, que és el creador de La història de Catalunya, una enciclopèdia de 23 volums i unes 20.000 pàgines ja dona suport obert a la investigació.
Evidentment, estem parlant d’una persona ben informada sobre la nostra història. Tu i jo no podriem escriure 10 planes sobre la història de Catalunya, i aquest home en porta 20.000 més les 10.000 de la història de Barcelona.
A més, fou representant del PSC als mitjans de comunicació durant molts anys. No val a parlar per tant d’un eixelebrat nacionalista que ha perdut el cap.

(continua)

Ja ho sé. La següent cosa que us ve al cervell és “bé, si era català o genovès tant li fot”. Sentiu vergonya per què dins del catalanisme hi hagi gent tant “exhacervada que vulgui fer d’un detall de fa 500 anys una qüestió d’estat”.
No us interessa. Perquè us hauria d’interessar?
Bé, segurament no us faré canviar d’idea. Com a mínim avui. Però només us vull dir una cosa. Perquè la recordeu d’aquí a uns anys, quan les coses que es mouen ara comencin a sortir a la llum.
Què Joan Cristoferens Colom fos català és només el glaço que hi ha a la punta de l’iceberg. Per sota hi ha ja tot un iceberg que podem veure, i per sota encara hi ha una enorme massa d’informació amagada.
El segon capítol d’aquesta història ja està escrit. No només Colom fou català (cosa que té una importància molt relativa), sinó que tot el descobriment i colonització d’amèrica fou un projecte català.
Ja, ja ho sé. Ara us bé la següent afirmació al cap: “Aquesta no és una bona notícia. Catalunya degué ser llavors la instigadora del genocidi americà!”.
És posible. Però és poc probable. Quan els catalans van descobrir el pastís els castellans de seguida hi van posar el nas. És molt possible que moltes de les atrocitats fossin fetes per aquests últims.
Hi ha un tercer bloc de gel que ja s’albira nítidament a l’horitzó:

Joan Miquel Servent fou l’autor del Quixot, una obra escrita en català i traduïda per la censura.

Ja paro. Prou informació el primer dia. Però recordeu un altre cop el que us dic. Aquestes dades només són el cap d’amunt de la part visible d’un iceberg molt més gran.

Molt més gran.

Riu-te tu del Codi da Vinci.

http://www.histocat.cat

ICV té com a primera prioritat del seu programa la recuperació de la “memòria històrica”.

Bàsicament, aquest projecte tracta de desenterrar els revesavis dels nostres nens, intentar identificar-los i tornar-los a enterrar.

On ens porta tot això? Sota el meu punt de vista: enlloc. Un percentatge certament limitat de gent sabrà finalment que els seus vesavis van ser morts (cosa que ja creien certa), la majoria continuarà amb la incògnita.

Sabrem que els Nacionals van ser molt dolents i que els Republicans no es va quedar curts.

Però mentrestant, la vertadera memòria històrica, la que de veritat canvia la percepció de la realitat. La que ha de ser destapada pel bé del nostre país, aquesta no la buscaran.

Això els queda gros. D’això no se’n parla.

Aquesta no és una llei que puguin passar al PSOE perquè se la faci seva en el teatre polític castellà. Perquè aquesta és veritablement important.

(continua)

La vertadera memòria històrica és la que estan descobrint els increïbles components de la institució més important del nostre país. La Fundació d’estudis històrics de Catalunya (http://www.histocat.cat).

Aquesta sí que és una història que canvia la història. Aquesta si que és la història que aixeca un país. Que el fa despertar amb orgull de la seva letargia.

Saber el percentatge de barbaritats d’un bàndol o d’un altre a la guerra civil espanyola és intranscendent. Per a molts de nosaltres el 70% les van cometre els Nacionals, que a més eren un poder il·legal i il·legitim. La resta segurament els republicans. De què ens servirà saber si el percentatge va ser 90-10 o 50-50?

No ens servirà de res.

En canvi, si finalment traiem a la llum el que veritablement importa, que el descobriment i colonització d’amèrica fou una empresa eminentment catalana en la que els castellans només hi van anar a fer mal, que els principals escriptors i pintors de l’escola castellana foren en veritat escriptors i pintors catalans, i que en general, la història que ens han explicat d’espanya és una maquinada mentida, llavors si que farem una gran diferència.

Aquesta és la gran lluita per la memòria històrica. Però a aquesta lluita potser no hi trobarem a ICV. Per a ells la història comença a la revolució industrial.

Sí senyors. Molt congruent! Ara resulta que unanimament les forces polítiques catalanes reclamen la gestió de l’aeroport.
“La gota que fa vessar el vas!” diu en Castells. QUINS COLLONS!!!
(continua)

Fa quatre dies, les dues forces majoritàries del parlament van preferir trencar la unitat vers Madrid respecte a l’Estatut, trencar el Govern i, el més important, trencar la unitat de la societat catalana, abans de fer pinya amb ERC per aconseguir la transferència dels aeroports via estatut.
No fos cas que ERC obtingués rèdit de la seva proposta de modificació estatutària o es pogués sumar al sí!!!
I ara, fins i tot abans que entri en vigor l’estatutet retallat, ja estan demanant la cessió com una cosa urgent!!

Patètic.

Evidentment el govern de Castella ara diu que tranquils, que ja s’ho miraran quan els sembli.
Aquesta carta era nostra, però les ànsies de poder de la sociovergència els la va regalar.
I la faràn servir. Ja ho crec que la faran servir. La posaran sobre la taula el dia que negociem les condicions del finançament que no es van tancar a l’estatut com s’haguessin hagut de tancar.
I després ens vindran els sociovergents, que hauran pagat l’aeroport, que ja era nostre, amb el finançament de futur i ens diran cofois que han aconseguit l’aeroport!!
I la gent s’ho creurà. Perquè El Periodico, La Vanguardia i TV3, que avui callen com putes, aquell dia no explicaran quan hem pagat per la nostra carta. La carta que ja teníem i van deixar escapar per motius estrictament electoralistes.

Quan ERC va iniciar el procés per acumular complicitats i casuística per forçar les altres formacions a modificar l’estatut d’aquest país, l’objectiu era doble.

En primer lloc es tractava de modificar la situació absolutament insostenible del sistema de finançament i del buidat de contingut de les lleis a Catalunya mitjançant les lleis base constitucionals.

En segon lloc es tractava d’acabar amb l’excusa de sempre, la del PSC i la de CiU. Aquella de “La culpa la té Madrid”.

Posant les estructures fonamentals del país a mans de la Generalitat i establint un sistema de finançament suficient, aquesta excusa ja no seria d’aplicació.

Jo crec que la por a que això segon passés, que desapareixes l’excusa per antonomàsia, fou el que portà a acordar un estatutet insuficient.

Aquests dies en tenim el primer exemple post-estatutet:

L’aeroport del Prat es bloqueja? La culpa la té Madrid.

Sembla evident que CiU hagués fet exactament el mateix si hagués estat al govern. No fer res perquè res no poden fer. La culpa la té Madrid.

Ara ja és tard. Però és important recordar que es van fer mans i mànigues perquè la culpa la tingués Madrid. Van arribar a dinamitar el govern del país, tant convergents com sociates, abans de forçar que l’aeroport passés a les nostres mans.

La culpa no la té madrid. La culpa la tenen els que han permés que durant vint anys més el màxim responsable de l’aeroport del prat sigui el delegat del govern castellà.

Després de l’agost arribarà el moment de veritat per a ERC. I les coses no pinten gaire bé. Per això vull proposar una sèrie de punts que crec que s’haurien d’adreçar:

a) Cal reivindicar l’estatut com a propi. És fonamental. ERC va ser la verdadera i única impulsora del canvi legislatiu. ERC va propiciar que el PSC inclogués l’estatut en la seva estratègia per derrocar CiU. ERC va propiciar que tant CiU com PSC reconeguessin que el marc en que ens movíem fa uns anys, que els seus taumaturgs insignes consideràven el setè cel, era un desastre.
ERC va fer del canvi d’Estatut la principal necessitat de la política catalana.
ERC va CREAR el text, l’esperit i el fons del nou estatut. El nou estatut fou el resultat de l’aportació dels altres partits al model que havia dissenyat ERC. És ERC qui havia pensat com solucionar l’exocac en el que ens trobàvem i en va fer la principal aportació.
Si ERC es va posicionar a favor del NO és perquè ERC sap els forats que han quedat en la redacció final del text, els forats que els altres tornen a ignorar mitjançant els seus taumaturgs. És fonamental que ERC, l’única que reconeix obertament aquests forats, tingui prou força per evitar que d’aquí a uns anys ens donem de cap contra la paret per no haver tingut en compte aquestes errades.

b) És FONAMENTAL que quedin clars els grans ESCÀNDOLS que suposadament ha proporcionat ERC al tripartit. Proposo que ERC faci una campanya electoral bassada principalment en els escàndols.
1) Carod col·labora a la desaparició d’ETA.
2) MARAGALL posa una corona d’espines a Carod (potser es poden posar imatges com la del president pujol saltant a la plaça de sant jaume o tota una colla de petites anècdotes irrellevants de tots els partits que no van ser utilitzades amb el mateix nivell que aquesta).
3) ERC i ICV s’oposen a la construcció del túnel de Bracons. Unes fotos de la vall d’en Bas d’abans i d’ara bastaran.
4) ERC i ICV s’oposen a la connexió amb França per Massanet de Cabrenys. Unes imatges d’aquest idíl·lic poble del prepirineu amb una emulació de com pot quedar amb la ferida que hi faran bastaran.
5) ERC envia cartes als càrrecs que ha posat a l’administració per demanar-los el pagament d’una quota: A part d’informar que la querella ha estat tancada, es podrien posar imatges del SALA del PSC. Del 3%. Dels 2 milions d’Euros d’Unió que no se sap d’on venen. Del cas turisme,…
6) El parlament espanyol tanca les portes a les seleccions esportives catalanes. Carod diu que no s’entendria que els catalans donessin suport a Madrid 2012. La caverna fa boicot al cava. En aquest cas no sé com es pot fer, però és important que quedi clar que la mesura presa per la caverna no té res a veure amb les declaracions d’en Carod. La culpa la té la caverna, no fotem.

Tots els anuncis podrien finalitzar amb una mena de frase tipus “Diuen que som victimistes. Nosaltres diem que ens tenen por. Por perquè representem els interessos del poble de Catalunya, de la petita i mitjana empresa, de la cultura catalana. Borden, ergo cavalquem. Miquel de Servent.”

El que tenen les maragallades, políticament incorrectes és que de tant en tant n’hi ha de bones.

La última, fer coincidir el dia de les urnes amb el dia de les altres urnes, és una de les bones.

Les eleccions que han de venir sembla que podrien ser les més incertes de la última època. Això posa nerviosos als aparells de tots els partits.

Afegir a la incertesa més participació (que és el que se suposa que pot passar si es fan les eleccions el dia 1), és normal que posi histèrics als Madi’s i Barons de tots els partits.

Però per als que ens agrada la política, fer les eleccions un dia entre setmana és com per als que els agraden les carreres de cotxes que es posi a ploure a mitja carrera.

Potser no totes les carreres de cotxes han de ser sota la pluja, però de tant en tant animen les jornades.

Aquestes eleccions estan obertes. I si es fan el dia 1 una mica més obertes encara.

Donat que el meu comentari resposta a El Llamp no apareix en el seu bloc (sigui per un error de mesvilaweb, sigui perquè ha estat esborrat), passo a transcriure aquí la meva resposta. Confio que aparegui a la plana principal de vilaweb junt amb l’enllaç del comentari d’El Llamp.

(continua)

No dubto de la vostra bona fe, però aneu errats. Us posaran al mateix sac que la gent que no va a votar i passaran de vosaltres. Totalment.
És el que volien fer amb el vot nul d’ERC. Per això van passar d’ERC en la tramitació al congrés de l’estatutet. Per això han sonat les botzines quan ERC i l’independentisme català ha modificat el seu “NUL-Sí crític” inicial.
Però a més, I AIXÒ ÉS MOLT IMPORTANT: És totalment fals que aquesta sigui una oportunitat única. De fet, potser aquesta és la ÚNICA OPORTUNITAT en que NO S’HAURIA D’APOSTAR PEL SÍ ENMASCARAT QUE SUPOSA EL VOT NUL i en canvi s’hauria d’optar per un NO.

En primer lloc perquè el vostre 4-5% decidirà si s’aprova l’estafatut o si no s’aprova. I segon perquè el vot NUL PER LA INDEPENDÈNCIA és pot fer en cada elecció.

Jo proposo que responeu al que se us pregunta aquesta vegada: Vol vosté perpetuar l’estatus del seu país amb un estatut regional? NO.

I a partir de l’endemà del 18 de juny, llavors feu campanya per votar JO EL QUE VULL ÉS LA INDEPENDÈNCIA a les eleccions del parlament regional. Potser llavors contareu amb el meu vot.

Però ara, us pregunten si voleu un estatus regional pel vostre país i respondreu que no us atabalin. Això no té cap lògica. Aneu errats.

Sé que és molt difícil, en pic has pres una determinació i has començat a treballar en una direcció, aturar-se per reflexionar si la direcció és la correcta. Però el vostre paper és DECISIU en aquesta opereta. Si us plau. Analitzeu la situació. Veureu que tinc raó.

Als vostres llibres d’història del futur pot sortir que el moment determinant en el que les tornes van canviar és quan el col·lectiu “Vota Independència” va reaccionar i va canviar la seva opció per el NO, responent així a la pregunta que els feien i mobilitzant el 4% de vots que els eren fidels d’una banda a l’altra, tombant per primera vegada l’acceptació de les regles del joc que els imposaven des de castella.

Però si voteu NUL, si no canvieu la vostra posició, als llibres d’història ni tan sols s’explicarà res d’aquest estatut. Simplement serà un tràmit més. Votar NUL és posar-se al nivell de l’independentisme de CiU, que també diu com vosaltres que volen ser independents però votaran Sí a l’estatut que res canvia.

Votar NUL quan us pregunten si la llei màxima del vostre país ha de continuar sent un estatut és com si els votants del Sí sociata promoguessin un vot NUL que digués “Estic totalment d’acord amb aquest Estatut”.

No té sentit.

Bé, només té sentit si sou un submarí del poder establert que intenta evitar el NO.

Però crec que no és el vostre cas, encara que pot ser que sigui el cas de les aportacions “desinteressades” que us facin a partir d’ara.

Segons els resultats de l’enquesta d’Omnium Cultural el Sí guanya per la Mínima de la Mínima.

Un cop eliminats els 99 vots nuls que no conten al recompte, els vots per al sí sumen 1109, i els vots del NO i Blanc 1080.

Cal recordar que per aprovar l’estatut cal que el Sí superi el vot blanc i el vot NO sumats. I a més ho ha de fer a les quatre provincies per separat.

Davant d’aquestes premises, per tant, no és difícil d’aventurar que l’avantatge del Sí és tan minsa que amb quasi tota seguretat, si tinguéssim les dades per separat, la suma de NO’s i blancs faria caure l’estatut en alguna de les quatre provincies.

Si hom està pensant que això és trampa perquè Omnium no representa a un nucli important de votants socialistes, i per tant el sí tindria les de guanyar, no els diré pas que no.

Però és important remarcar que quan hom diu que El SÍ GUANYA PER POC AL NO, és un enunciat capciós, que no té en consideració els condicionants i les regles per les que es regirà la consulta.

De fet, amb el mateix criteri s’hagués pogut enunciar que EL VOT DE REBUIG SUPERA PER TRES PUNTS AL SÍ tot i que en aquest cas també caldria remarcar que el vot NUL, per molt independentista que pretengui ser, no és més que un SÍ enmascarat, possiblement de manera involuntària, ja que no computa en el resultat final.

Així doncs, tota la força de La Vanguardia, El Periodico, els informatius tipus NODO del règim a TV3, els comentaristes interessats de Catalunya Ràdio, l’actuació antidemocràtica i fraudulenta del Govern de la Generalitat de Dalt i la pinça sociovergent no aconsegueix més que 0,7 punts per sobre del llindar del 50%.

No seria gens aventurat dir, per tant, que si els poders fàctics no neguessin la paraula antidemocràticament als representants del NO, aquests estafatut tindria moltes possibilitats de no ser aprovat.

La plataforma del Sí aglutina suposadament 372 persones, una de les quals simpatitzant d’ERC. Aquest últim fet ens el recordaran mil vegades.

Però la Plataforma Pel Dret a Decidir, que aposta pel NO aglutina 694 ENTITATS.

Ho dic jo perquè està clar que en els mitjans no en faran referència, ans al contrari, que pretendran que la primera és transversal i la segona som quatre penjats.

No us enganyeu, el PPC pot dir, sempre amb la boca petita petita i un fil de veu, que s’oposa a aquest estatutet que no canvia res, però n’estan encantats.

Feien soroll per l’estatut del 30 de setembre. És llavors que feien parlar als militars golpistes i engegàven recollides de signatures, però després de la rendició catalana a mans de l’Arturito, han callat.

Justament per això el PSc treu el seu eslògan. Qui insulta abans insulta millor. Si tu dius que els altres són uns corruptes mentre fas i desfas en el litoral valencià, la resposta “i tu més” queda vaga i sense força.

Des de petits vam aprendre que si algú et diu “tens el nas de patata”, per molta nàpia que tingui, la resposta “tu el tens més” mai funciona. Encara que no deixi de ser certa.

El PP no pot utilitzar el NO, perquè el NO pertany a l’independentisme i als nacionalistes amb dignitat. Els votans del PP volen que res no canvii. Per això votaran que Sí.

El PP utilitzarà el teu Sí a un estatut sense finançament ni competències exclusives ni nació. I si no, temps al temps.

Ahir, per primera vegada, vam anar tots al camp nou a veure els Jugadors arribar-hi i parlar. Una hora abans que obrissin el camp ja hi érem tots fent cua.

La raó: Podia ser un dia històric de veritat. Un moment històric com el “Ja soc aquí” o el “Declaro la república catalana”.

(Segueix)

La probabilitat era petita. No em mal entengueu. Però existia. Secretament confiàvem que Oleguer Pressas aprofitaria el seu moment de glòria per trobar una manera elegant de demanar el NO.

I que el públic eufòric aplaudiria emocionat. Emocionat de que tot i les estratègies il·lícites utilitzades pel govern i l’establishment sociovergent, s’havia trobat un forat per anunciar a tothom que no estem sols. Que molts pensem igual.

Que tots aquells que no estan connectats a Internet sabessin que és possible. Que no només podem aturar l’estatut, sinó que podem enviar-los un NO tangran que explori l’establishment en 1000 trossets dels que reneixi només el 10% aprofitable.

Però algú va apagar el micro. Tots els micros. Massa sospitós. I quan la gent va començar a pitar, perquè s’adonàven del que estava passant, en dos segons van començar a sonar els petards, mostra evident que no va ser un petit problema tècnic. Que sabien molt bé el que feien.

Aquesta gent ha sobrepassat de molt la línia que separa la democràcia d’una altra cosa.

I sí no, que ens mostrin els micros. Que ens els posin a disposició per demostrar que estan espatllats. Que ens ensenyin el cable que va fer figa o expliquin quina mena d’error pot fer que cap microfon dels 8 que hi havia al camp deixi de funcionar.

No tinc cap prova, és cert. Però tampoc en tenia cap de que les Armes de destrucció massiva no existien a Irac. I no per això no vam deixar d’encertar-la.

El PSC ha decidit un lema de campanya electoral, “El teu NO servirà al PP per anar contra Catalunya”, tan demagog i destraler que ells mateixos se’n desmarquen. L’excusa que dona la Tura, però, és molt pitjor que l’eslogan.

(segueix)

Primer, és destraler perquè aquesta raó només era vàlida mentre la societat catalana i ERC feia un vot SÍ crític demanant el vot nul. Llavors el PP sí que podria capitalitzar el 5 o 10% de vots que haguessin passat de les consignes i haguessin votat NO tot i ser nacionalistes.

Però després de que la societat catalana i ERC hagin decidit votar NO, deixen al PP sense raons per capitalitzar el vot negatiu.

Segon, és destraler perquè intenta posar en el joc al PP i el que fa és posar en el joc al PPC, un partit que, molt intel·ligentment, fa dies que resta callat, en una posició que els dona seriositat. Dirigir els focus al PPC només servirà perquè aquests arrosseguin alguns vots no sobiranistes que fugen del desconcert en el que s’ha sumit la direcció del PSC.

Finalment, Monserrat Tura se’n desmarca al·legant que tot plegat és resultat del nerviosisme i l’extrema necessitat d’aprovar l’estatutet que el PSC té.

Monserrat, massa tard. Els que heu posat l’estatut en perill de mort per polítiques EXCLUSIVAMENT partidistes heu estat vosaltres, l’establishment sociovergent, que heu intentat aprovar un estafatut a la baixa per forçar ERC a sortir de la centralitat política i poder recuperar l’espai de centre perdut.

Si volíeu aprovar l’estatut, haguéssiu hagut d’obrir les portes a un pacte amb ERC durant la tramitació, però vau preferir que el ZP no en sortís perjudicat electoralment.

Ni tansols ho vau intentar. Al contrari. Us vau assegurar que en cap moment hi hagués cap possibilitat que ERC digués que sí. Amb un text tancat que només s’obria per continuar-lo retallant, li dèieu a ERC que s’hi sumés, com si això fos un vi que millora amb el temps.

Però, què vau oferir perquè ERC entrés en el bloc? Què podeu posar sobre la taula com a mostra d’intransigència d’ERC? Oferíeu els aeroports i ERC va dir que NO? Oferíeu nació a l’articulat i ERC s’hi va negar? Oferíeu Agencia Catalana o blindatge real de competències i els Fonamentalistes van dir que no?

No. No vau oferir res. Us vau dedicar a fer-vos fotos entre vosaltres per fer creure a la societat civil que PSC i CyU són les úniques opcions possibles. Vau assegurar-vos per activa i per passiva que ERC no s’hi afegís, a costa del futur del vostre poble. Hipotecant el futur del vostre poble amb un estatutet infumable.

Ara no val queixar-se. ERC fa el que li heu forçat a fer.

Però estigues tranquil·la. Hi ha una cosa millor que no pas que l’estatut surti aprovat. I és que l’estafatut no surti aprovat, i per tant, quedi clar que, o bé d’aquí a cinc anys se’n fa un com cal, o bé fotem el camp d’aquest país que no és el nostre.

El President de la Generalitat, que se suposa que és el president de tots els catalans, també meu, ens ha anomenat Fonamentalistes Extrems a tots els que votarem NO.

(continua)

Aquest senyor molt honorable es veu que es creu amb el dret a decidir qui és fonamentalista i qui no ho és. I segons ell, uns Independentistes que acceptem un estatut com el del 30 de setembre que ho és tot menys sobirà, que acceptem donar el govern del nostre país a un President regionalista que es dedica a insultar-nos, que intentem fer els possibles per ajuntar els partits polítics del nostre país en un bloc que doni resposta unitària a la Cort Castellana, som uns Fonamentalistes.

Molt bé Pasqui.

I vosaltres evidentment no ho sou. Vosaltres que us mengeu qualsevol retallada a Madrid pel bé de la unitat inalienable. Què sou capaços fins i tot de sacrificar el vostre partit i projecte polític suposadament d’esquerres. Que submergiu Catalunya en un sot de dependència econòmica a qui MAI no ha repartit bé els diners perquè no sou capaços de dir que NO. Vosaltres que us salteu les lleis i envieu cartes demanant explícita i il·legalment el vot per al sí amb frases com “… ara és el moment de demostrar que ha valgut la pena l’esforç que s’ha fet”. Que treieu del vostre govern als que us hi han posat perquè pensen diferent.

Vosaltres, resulta que no sou Fonamentalistes. Els fonamentalistes som els altres. Els que no volem tenir un projecte comú amb Castella però tot i així busquem una manera justa d’entendre’ns-hi.

Molt bé, molt honorable. Molt bé. Moltes gràcies.

Atentament,

Un súbdit insultat