Ulisses20

“La consciència democràtica justifica suficient la consciència antiespanyola.”

Amb l’auge de la violència policial, judicial, política i dels mitjans contra la democràcia, la deriva espanyola ja no té aturador. Que no el té, i potser no l’ha buscat mai, aquest aturador que redrecés el rumb cap a una situació política de normalitat (de democràcia a seques). Així que les veus que demanen debat, diàleg (que en realitat volen dir fluixera) ho fan conscients que guanyen temps, que vol dir que regalen més temps a espanya per augmentar l’amenaça, la violència, l’agressió contra les llibertats. Res més.

Home… Pot ser que… Si tothom posés… Si molt convingués…

Una merda, més clar? Espanya no té a la seua agenda retrocedir en favor de la intel·ligència. En canvi d’això té aquells jutges del teatret (de provincials, d’audiència, de suprem, de constitucionals: en un galliner no distingiries si cloquegen o cacaregen), té la gc, té la família de borbons al complet fent platja a Mallorca a compte dels presos, dels exiliats i de la resta de mortals, té fiscals, té a Borrell, al pp, al psoe… On hi veieu la intel·ligència que ha de dialogar? Dialogar què, més robatori?, més agressions?, més violència institucional?, més clavegueres…? I encara no hem tocat la mare dels ous d’un franquisme tan infiltrat, panxacontent i subvencionat com per fer net: ni amb una fàbrica sencera de zotal, podríem començar de zero la higiene. També perquè una part important de l’electorat espanyol, vulgues o no, ja se sent còmoda amb aquest viure dissortat dins un món de caspa.

I l’única manera de superar aquest malson que els mateixos espanyols han fabricat durant anys i panys contra la resta del món és vèncer-los democràticament. Sense defallir. I denunciar-ho. I explicar-ho. Que n’hi ha una altra vida més sana, més culta, més lliure, intel·ligent fins i tot, que no passa per espanya.

L’única via possible és independitzar-nos. La resta són monaes.

Podem-Bétera ha fet una comunicat públic, una carta als veïns de Bétera (i de les urbanitzacions), que denuncia el perjudici de l’acord de govern entre el PP, C’s i Camarena-TorreEnConill que va fer batlle Èlia Verdevio contra el poble mateix, en canvi que les dues urbanitzacions riques del poble rebran tot de beneficis que pagaran els veïns de Bétera, però no tots, perquè els d’aquelles urbanitzacions sembla que salvaran impostos i altres detalls no explicats.

Amb el 17% dels vots, diu la carta-denúncia, la coalició de les urbanitzacions decidirà la política econòmica i d’inversions de Bétera, amb el beneplàcit del pp i c’s, naturalment i política. Podem qualifica el pacte de “submissió” del poble a les exigències de les urbanitzacions riques (no penseu que el bassó, el periquillo i les pinedes en trauran gaire res de nou). Diu la carta que l’acord municipal té 21 punts i en tretze explica com millorar les urbanitzacions de Mas Camarena i Torre en Conill en canvi de no millorar el poble o altres urbanitzacions. Cal destacar també, que el 60% de l’acord (no sabem si vol dir pressupost) va destinat al 30% de la població (aquella que viu en les urbanitzacions).

Pel que fa a l’aigua… Entre les qüestions més visibles, hi ha la decisió aprovada pel PP i C’s que, l’aigua que arribarà a les urbanitzacions, gestionada per Aigües de València, serà pagada pels veïns de Bétera també, no només pels usuaris d’aquella aigua concreta. En canvi, el tractament general de l’aigua contra els nitrats, aquells veïns de la urbanització estaran exempts de pagar-lo.

Pel que fa a la nova escola o el nou institut, l’acord obliga a construir-los a la urbanització Torre En Conill, allunyant de nou l’escola del poble (l’experiència decidida fa anys per la dreta i els cacics del poble ja fa anys que la paguem ben cara), i entre una població que en el seu 90% no fa ús de l’ensenyament públic, es queixa Podem a la carta. Ja deveu endevinar qui pagarà els sobrecostos durant anys i panys!

Amb no poca ironia PodemBétera felicita “Els Quatre de Camarena” per haver aconseguit aital acord amb només el 17% dels vots. I es pregunta com és que el PP i C’s han sigut capaços de vendre’s la majoria de veïns en canvi del poder i la batllia. La política és això, quan l’usura guanya l’honestedat.

Finalment, Podem demana als veïns que en traguen conclusions, suposem que convidant-nos a pensar qui governa, en canvi de quina cosa i, sobretot, què caldrà fer per trobar una alternativa possible al desficaci que ja va anunciar fa molts anys el professor Josep Sorribes.

El nom sembla tret d’un club de jaz, o de folk, fins i tot podria lluir en un rètol de restaurant de carretera. Els quatre Camerena fa referència als quatre regidors de la urbanització Camarena+TorreEnConill que governen el poble i el terme de Bétera. Governen per un pacte amb el PP i C’s (res que no anunciés cada any el Terremoto en la seua tòmbola, quan vivia l’home), però ara que el pacte és públic, i que la batlle és Èlia Verdevio, els punts del pacte denuncien que les condicions de govern són una pocavergonya. Una pocavergonya si considerem que, allò signat pels regidors al govern, és la venda del poble als xurrimangos de les urbanitzacions.

Però anem a pams.

La setmana passada és va fer públic el pacte, amb tots els punts de l’acord. Sort que només uns mesos després, la insistència de compromís i de podem va tenir fruit.Després, Podem i Esquerra Unida van traure una carta de denúncia que prova de posar claredat als punts de conflicte: això és, si el nom de Bétera apareix una o dues vegades, el nom de Camarena i Torre En Conill hi apareixen multiplicats per sis o set. De les altres urbanitzacions ho podria dir que la referència és zero. I la segona cosa més destacada de tot plegat: Bétera pagarà tres vegades els luxes i les despeses d’aquelles urbanitzacions. En canvi, aquella urbanitzacions, si volen, només si volen, ajudaran a pagar els seus capricis.

DE segur que si heu arribat fins ací, en la lectura d’aquest apunt, direu: seràs exagerat. Doncs m’he quedat curt del despropòsit i el desequilibri entre els drets i deures dels uns i dels altres. Perquè si bé aquelles urbanitzacions són de gent de més diner, de condició mitja i alta, la correspondència del que els tocarà pagar en les futures inversions i/o obligacions és com si foren pobres de solemnitat. Al remat, sembla que serà això: que aquells són pobres i moatros (enteneu-ho com gent genuïnament de Bétera) marquesos del potet i de les Dues aigües.

Per cert si parlem d’aigües, ja s’ho faran els del pp per explicar als veïns del poble, com serà que pagarem l’aigua mineral d’aquells, mentre als nostres els tocarà anar al berro a carregar garrafes.

Tota la culpa la té… que no som República valenciana, perquè d’aqueixa manera les corbelles ja segarien l’herba més arran.

[continuarà]

Ahir uns xiquets van aplegar-se a la plaça del Mercat per passar unes hores a la fresca. Ah, de nit s’estava tan rebé a la fresca! Però sempre n’hi ha que vindrà a destorbar l’agost i el sentir vacacional de l’ànima. De tan en tan escoltàvem al carrer, de dins del corral de l’Ateneu, visques a “franco”, cants falangistes i uns quants insults més contra Catalunya. Quan la cosa ja pujava el to i passava a possible amenaça (eren xiquets entre tretze i setze anys, potser que n’hi havia cap de dèsset, una vintena en total), ens aguaitàvem a la porta del carrer per comprovar que res no depassaria la bretolada (ai, si l’atac fóra del revés, en casa d’un altre, en un altre espai o associació, a l’espai de la fira, això fóra com un delicte d’odi… ), i els xiquets aguantaven desafiants unes mirades que convidaven a “no els digueu res que són xiquets”, “si els seus pares sabessen que són ací fent això”, “però si és el fill de…, si sa mare ho sabés, quina vergonya”; la imatge no depassava d’escopinades a terra, mirades idiotes, o frases deixades anar al cel contra la democràcia i en favor del franquisme… Xiquets, direu!

Xiquets, en un altre moment, com l’aplec inofensiu de xicalla no amainava, una mestra els convidà a entrar a l’Ateneu i els va ensenyar unes quantes fotos de l’exposició de Fina Inglés. Però l’acció pedagògica no va durar uns minuts, perquè n’hi havia que rondinava, escopia en terra, i tot allò que dius: prou, prou de disbarats encara que semblen infantils.

Després ja vam comprovar que algú d’aquells xiquets de Bétera, tan ofensius com intolerants, havia pegat foc al cartell exterior de l’exposició de Fina Inglés. Era la segona vegada que passava, perquè durant la setmana, ja havien pegat foc al mural dels cartells anunciadors de l’Ateneu, de la mateixa exposició de Fina i del Folkestiu. El foc a la façana us sembla inofensiu?, ara mateix, si trobem inofensiu que un grapat de xiquets pre i adolescents juguen a amenaçar la democràcia i la llibertat, podreu tolerar qualsevol cosa, qualsevol.

Potser que la policia local (no els polis que lluen la bandereta al canell o a la porra, aquests no trobem que entenguen què passa), comence a actuar davant aital agressió i intent de calar foc en aquella façana. O algú més gran, adult potser, comence a fer pedagogia del que passa amb una certa part del jovent de Bétera. Ara, que amb l’exemple que van tenir de pares i iaios l’any passat, la lliçó haurà passat de pares a fills…

[continuarà]

“Fer el seu agost: fer un bon negoci”, dons si ara ja hem començat el mes d’agost, en podrem parlar a pleret, de les festes, de les lectures, de les figues, del most, de les nits més llargues, que a l’agost a les set ja és fosc… De fet, triarem avui el negoci: ai, el negoci dieu, malparits els llauradors, enguany que al terme de Bétera no se’n veu gaire de collita de clementina, em diu el meu cosí Boro que ja la paguen a més de tres euros. No és un preu esgarrat, però si recordeu que l’any passat no la volien ni en pintura, els tres euros llargs ja semblen una fortuna. Però ves si és curta la felicitat en casa del pobre, del llaurador valencià, encara que siga de dretes i soci de la cooperativa, o pitjor encara, de dretes i client d’altres bars del poble, ves si serà curt el ciri que crema que, enguany, al terme de Bétera les cerquen amb lupa, les clemenules. Mon pare sempre deia que és prompte per veure-les, encara, el mes d’agost, però ca, ara mateix si no n’hi ha no n’hi haurà, i el negoci farà salat. No n’eixim d’una en caiguem en una altra.

Però com ara ja tinc tractor, un fiat de cinquanta-cinc cavalls que puja, baixa, gira i fa marxa avant i enrere, que només li faltaria volar, ja tinc el goig complet, pel que fa al treball del camp. Una altra cosa serà el resultat, el producte, la collita, els preus… Si sumem i restem, el resultat final no farà l’agost, que no el farà mai, però ja comptàvem que el resultat final ve vestit de paisatge, de la terra, del goig de treballar-la, de mirar-nos-la, i aquest resultat final, ai, no ens el podrà manllevar (robar ningú)… Si us penseu que treballem per diners, o només per diners, és que no els coneixeu, els llauradors i la seua filosofia. Almenys els llauradors de Bétera, que són capaços de llegir Wittgenstein i encara recitar Estellés…

Per cert, llauradors o collites: el govern espanyol mantindrà els presoners polítics contra la voluntat de l’ONU. Ja sabeu per què el camp no anirà bé, no?

[continuarà]

L’Ateneu de Bétera reconeixerà aquesta vesprada la pintora Fina Inglés, una artista dins i fora de la pintura. La conversa podria durar hores, si no és que de tant en tant fem alguna pregunta per tornar a filar el passat d’aquesta dona de vuitanta anys —estic al voltant dels vuitanta, remarca—, pintora que parla més del seu germà, Ramon Inglés, que no d’ella, sobretot per agrair-li que ell sí que era un artista en la vida i en la professió: si vaig arribar a pintar és perquè ell va arribar un dia a casa i em va dir: Fina, t’he apuntat a l’escola de Belles Arts, comences dilluns… I encara que em vaig queixar, no va valdre excuses ni dir que no havia dibuixat mai, però teníem l’ambient a casa, de l’art, de gent que venia, és així com vaig començar…

Sobre un dels últims catàlegs, l’Ateneu de Bétera ha ordit una exposició de fotos de l’obra d’una artista que guanyava presència i espais per exposar només d’enviar una obra a premis, exposicions, amb aquella timidesa que encara conserva. A París, vaig anar perquè em va demanar el meu germà, que era molt decidit, i tan bona persona: ho donava tot. El meu germà i jo vam començar a la cambra, on hi havia les collites… I vam acabar a París.

—Per què vaig acabar a París? Perquè en acabar belles arts jo em presentava a tot. Malgrat que jo estava enfadada amb Ramon: just que havia acabat jo belles arts, ell em diu que se’n va, que se n’anava a París. I jo què faré, sense tu? Amb el primer quadre em vaig presentar a un premi i em van donar una medalla, malgrat que els companys de belles arts ni s’ho creien que m’havien triat el quadre. Però el meu germà em va presentar molta gent a París, artistes, polítics… Hi havia una cultura increïble, allà: artistes, historiadors, polítics, escriptors… Vaig estar convidada un temps en un pavelló en una casa francesa, amb un estudi col·lectiu, desprès ja vaig poder tenir el meu estudi propi.

«El món són les coses. Entre les que figura, també, l’home, voltat de coses; tot són coses, pictòriques, és clar, que no és que tracten de viure per elles mateix, escapant-se envers un possible èxtasi, sinó agrupades i presentades per a la vida, que constitueixen,  precisament, la vida.» Juan Gil-Albert sobre Fina Inglés

[continuarà]

“Mar entre terres, aquest món divers bagatge de civilitzacions mil·lenàries (!), territori de natura valuosa, de paisatges rics modelats per la història; cassola de cultures, creences, religions i intoleràncies, de músiques i danses tan diverses… La mediterrània és d’aquells llocs del món on l’home es mostra especialment divers i ric… Potser que només la cultura, tan diversa com sorprenent, cohesiona socialment i dóna sentit a la col·lectivitat, si els pobles mediterranis acostumen a construir-se el futur a partir de tanta arrel.” Toni M.

El folkestiu a Bétera és ja un aparador musical d’aqueixa riquesa mediterrània, que voldria visibilitzar i renàixer els nexes culturals, per posar en valor el caràcter acollidor dels pobles que la conformen, contra la frontera dramàtica que alguns governs —entre més l’espanyol— volen alçar, emparats per poders econòmics que impedeixen de bastir els ponts de diàleg necessaris.

Anit mateix, mentre passava el foc domesticat de la festa, a l’Albereda de Bétera s’hi trobava una gernació entusiasta de xicalla, de joves i d’uns quants pares i mares sense por, també n’hi havia famílies senceres de l’altra riba del mediterrani en un aplec que no és casual ni gratuït, malgrat les “diferències” en la distribució espacial dels uns i dels altres: diguem-ne que els cristians (i els laics) eren asseguts a les terrasses dels bars, davant taules ufanoses de menges festives, al barracot i als bars al llarg del carrer. Una gran part dels homes i dones amb mocadors al cap, una majoria de musulmans (suposem), eren asseguts al llarg dels brancals o bancs de la mateixa albereda, sense les taules. Eren els xiquets i els joves dels uns i dels altres que es barrejaven amb el foc, jugant-hi amb els homes i les dones (actors del grup de teatre PlatsEscurats). Diversitat, encontre, nexe, desigualtat, migracions, acollença. Només uns pocs del segon grup es van arrimar a la plaça del Mercat, després, per gaudir del ball i la música popular de Rascanya. I calia veure com reien de veure el rogle de ball amical i entusiasta. Sí, totplegat era una festa i feia una festa determinada, especial, possible.

D’aquesta lliçó d’anit, entre cultures, el joc, el ball i el foc, també n’aprendrem en favor de la cultura i de la llibertat dels pobles. Gràcies també a l’Ateneu de Bétera, i a l’Ajuntament. Per molts anys.

Els jocs populars, el foc i el ball de plaça conformaran el programa del tercer dia de festival, un folkestiu que enguany, segon allò que hem vist, depassa les previsions de públic, qualitat i consolidació.

Si és veritat que un festival d’aquesta envergadura necessita temps per assentar-se i agafar volada, la ratlla d’enguany situa ja l’horitzó d’allò que serà, possiblement, una de les cites anuals imprescindibles al nostre país, pel que fa a la música d’arrel tradicional: música i més activitats, dins el patrimoni valencià de la cultura popular: jocs, foc, ball, tallers, artesania, festa, tot plegat configura un conjunt divers lligat per la tradició, la cultura i la reivindicació: anit ho va dir diverses vegades Pep Gimeno Botifarra «si tenim una de les llengües més belles del món, moniatos, què feu que no la parlem!»

Brutal, extraordinari, impressionant, anit s’acabaven els adjectius entre la gent que s’havia aplegat a la plaça del Mercat per veure l’espectacle principal del FOLKestiu2019, el concert de Pep Gimeno i Ahmed Touzani acompanyats de nou músics que van fer vibrar la plaça que pegava un bac, de gent d’entusiasme, que retornava aquest regal valencià que és Botifarra acompanyat d’un músic àrab assentat al Genovés que fusionen el mediterrani en una sola riba cultural d’entesa. Anit, Gimeno estava reivindicatiu, joiós com sempre, xarraire, i agraït de les fonts humanes que l’han enriquit per la llengua i la cançó. Una nit màgica, una altra, d’aquest festival col·laboració de l’Ateneu i l’Ajuntament que ha aconseguit de capitalitzar les places en favor de la cultura i la tradició popular.

Avui el joc i el foc en seran protagonistes, i el ball popular, un dels reptes màxims d’aquest festival. Però això ho explicarem demà, si ens recuperem de l’esforç i la vivesa d’aquest projecte jove però tan suggeridor i ric.

«Tariq és el camí”, així va obrir el músic Andrés Belmonte l’extraordinari concert que va obrir el Folkestiu a la plaça del Mercat. Andrés Belmonte és de Bétera, es va formar al centre artístic de Bétera, però com diu Antoni Marzo, la seua mirada inquieta, respectuosa i innovadora el portà a camins diversos del clàssic al jazz, per exemple, i ara a aquest Tariq mediterrani, barreja de música tradicional d’ambdues ribes, del de El Caire a Istanbul passant i tornant a València. Andrés s’acompanya de gegants de la música d’arrel, com ara Efrén López (l’Ham de Foc), David Gadea (Diouke) i Àlex Cesarini (Aljub). El conjunt va colpir la plaça, anit a gom; possiblement hem gaudit de la cirereta del pastís abans de menjar-nos el pastís. Una sorpresa excelsa, que va elevar la música d’arrel al culte que mereixen les apostes de risc tan professional.

Tornant a les paraules de Toni Marzo “Si el folkestiu ja és un petit festival aparador de la diversitat musical de tanta riquesa com atresora la mediterrània, anit la mostra pegava en tots cinc sentits per aquest camí, Tariq. El repte de posar en valor el caràcter acollidor dels pobles, incrementar-ne el coneixement mutu, obrir els ports, construir els ponts, tenir respecte, ser-ne tolerants, sí, però intolerants amb qualsevol xenofòbia, rebuig o agressió.”

Anit la llibertat de nou, va tornar a la plaça del poble. Per cert, teniu ningú enregistrat el batre d’Andrés?

«Reconèixer la feina de brodadores, cosidores, i dels tallers de mestres i aprenents de Bétera, que han convertit els brodats de mocadors i vestits d’obrera en un art mereixedor del patrimoni valencià de primer ordre.»

Però l’inici del festival va ser unes hores abans, des de la plaça del Mercat a la plaça de Sant Roc, la rondalla va resseguir uns quants carrers per acompanyar el cant d’estil, veus i versador, reconeixement a les brodadores, cosidores de mocadors i vestits d’obrera: Amparo i Maru les Palmeres, Rosafina, Montiel, Amparin Palau, Pep Petana, podríem dir-ne cent més, de noms amb l’estil que han fet de l’art de brodar en favor de la festa un patrimoni local tan especial i estimat, la seda, les pedres, el fil d’or, els tallers de les mestres i les aprenents, tot rodava en aquells discursos d’homenatge merescut. El Festival FolkEstiu reconeix la feina, la tradició, la música, el ball, l’art popular…I només si començàvem, però…

Si encara n’hi ha més…

[continuarà]

Fins a una setmana ens han anat convocant per a repartir els cartells del FolkEstiu2019, que organitza cada any l’Ateneu de Bétera. Però els cartells no hi arribaven. Demà, demà de segur que hi són. Però arribava el dia, convocàvem xafarranxo per repartir-los i, oh sorpresa, els cartells tampoc no hi eren. Un altre dia, i un altre més, i els cartells no han arribat, en canvi d’una altra notícia: «No els espereu perquè no hi arribaran.» Les males llengües no volen atribuir l’error al canvi en el govern municipal, ara governats pel pp i els urbanites de Mas Camarena&Torre en Conill.

Però n’hi ha un altre indicador sorprenent: l’ajuntament avisa els organitzadors que no podrem disposar de les cadires i les taules per als diversos concerts que hi ha al programa d’enguany (són un servei municipal que, demanat en temps i forma, mai no ens havien negat). Segons ells, les taules i les cadires ja s’utilitzen en altres espais i associacions, i vosaltres (l’Ateneu), no en tindreu cap ni una. Oh, potser que haurem de dir als veïns i els convidats que desempolseguen els catres de missa i les cadires de voga, si no és que ens posem a encordar els cadirots perduts per cambres i recambrons. Guaita, si no és que vulguem pensar malament però ja són dues coses que no acaben de quadrar enguany, entre l’ajuntament i l’ateneu.

Per cert, una tercera cosa, l’ajuntament ha demanat que la batllessa ha d’obrir el primer acte del programa, que ja deveu saber que és dijous 18, un homenatge reconeixement a brodadores de mocadors i vestits de festa major, sempre que aquell acte no es fes a la Plaça del Mercat (!), on hi ha la seu de l’Ateneu. Vaja, tot de coincidències que ens fan pensar si no hi ha una conxorxa expressa contra el programa d’enguany, que trenca la col·laboració harmònica que sempre hem viscut, fins el moment, entre els organitzadors i la governança local.

Així que sense cartells, ni cadires i el primer dels actes fora de la plaça, us demanem que comenceu a ajudar a difondre el programa i tantes coses com farem el 18, 19 i 20 de juliol a Bétera, pese qui pese i malgrat les coincidències “casuals” contra la música i el ball popular.

«Si com més ens serem més riurem!»

Els dies 18, 19 i 20 de juliol, l’Ateneu de Bétera omplirà la plaça del Mercat de música, balls, parades, tallers, jocs, llibres i un garbuix de sorpreses. Torna el Folkestiu (o el FolcEstiu) amb un altre programa valent i encoratjador, en favor de la música tradicional, d’arrel, per viure a la plaça la festa i la cultura, el patrimoni i la bona conversa, el compromís i el viure lúdic de l’estiu.

L’esforç de l’Ateneu per mantenir la dignitat i els valors per damunt el pèndol polític del quan pengen actituds i barroeries contra la llibertat i la democràcia. Sort de l’estiu, doncs, i sort del folk, més compromés que mai mentre tiguem presoners polítics i un abús de repressió contra l’opinió, la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació, de reunió o, simplement, la llibertat.

Mentre descobrim estupefactes que qualsevol de nosaltres és vigilat, perseguit i assetjat pel govern espanyol, amb el consentiment de jutges i de lleis corruptes, la finestra de l’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera manté un llum de llibertat que no és senzilla de mantenir ni de compartir enmig del torpedinament que patim dels mitjans o dels polítics. El 18, 19 i 20 de juliol viurem tres dies per la música i el ball a la plaça, si ens hi voleu acompanyar.

Tot el programa, els horaris, el calendari, els sopars, com encomanar-los, les exposicions, les lectures, la rifa, les coques, les orelletes… a la pàgina de l’Ateneu

La guàrdia civil entra en el palau de la generalitat, amb el lema “todo por la pàtria” assalten una institució democràtica, uns militarots enviats per un jutge, o dos o cent, tant se val, d’idees franquistes, xenòfobes, antidemocràtiques. Sempre n’hi haurà, d’aquests a espanya, que pel que sembla estaran per damunt de la democràcia, els valors i les institucions que tant va costar de defensar, en les dictadures espanyoles del segle XX i en la mateixa dictadura-transició, que només si va servir per emblanquir i legalitzar el feixisme, ara ja ho sabem sense embuts.

I la resta de polítics (suposadament demòcrates) ho veuen normal, això, que la democràcia puga ser violada d’aqueixa manera cada dia, com si la naturalitat del feixisme hagués penetrat amb aquella facilitat espanyola de podrir i corrompre la dignitat i els valors.

A més, a València la llengua ja va venuda al preu de les taronges, que és el preu de la merda o menys encara, perquè si has de pagar un camió del fem, el preu no és ni mano ni gratuït. En canvi, la llegua, sí, la llengua no val un quinzet, a València, segons que diu una consellera o dues i defensa el mateix president Puig, que és molt honorable pel càrrec que representa, però sembla que li pesa més representar el seu partit, el 155, i això vol dir contra la llengua dels valencians.

Tant és el menyspreu al qual ha arribat l’afer, que el mateix president de les Corts, Morera, el MH Enric Morera, es demana què caram fa el govern valencià (ell mateix és la segona màxima autoritat), que ataca la llengua per la qual haurien de ser els primers valedors. A què caram juguem, es demana, si el nostre primer sentit de ser govern valencià és la llengua… Ai, quan l’altre president, el MH Puig, s’anfiga en destarifos, perd l’horitzó primer i més valuós. Però ves on hem arribat per començar el segon govern valencià més progressista que podem tenir ara mateix, valencians, mentre no ens espavilem i estiguem en mans d’espanya: contra la TV3, contra la llengua, contra la democràcia, contra Catalunya, amb el 155, contra el camp, contra la taronja, contra el finançament… Sí, sí, els valencians som els més castigats, malgrat que ens governa el 155 a valència i a espanya, els mateixos del partit ens castiguen igualment, per valencians. Per això, som més aprop del feixisme del 39 que de la democràcia del 36, això és ara mateix la xeneralità.

Un altre atzucat espanyol, feixista fins a la medul·la: el psoe demana criminalitzar el president de la generalitat catalana, el MH Torra, per lluir els llaços grocs. Pobres, els del 155 espanyol voldrien tornar franco al govern, en representació d’Iceta, Sanchez, Borrell, Calvo, Batet i tot el reguitzell parafeixista que s’ha instal·lat a la meseta espanyola per atonyinar la democràcia i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Inhabilitar un president de la generalitat per lluir llaços grocs és tornar a la caverna, pensar que la democràcia és una amenaça, fins ací arriba la malaltia mental espanyola, i que justament espanya se sent amenaçada per la llibertat. Eixa és la merda a la qual s’enfronta espanya, i sort que nosaltres no som sinó a la part contrària. Gràcies. I tanta salut com ens conserve el temps i l’amor.

Per tot això, només ens cal desobeir. L’únic camí possible, valencians, és la denúncia pública de la mentalitat155 i la desobediència. Visca la república, valencians!

L’Ateneu de Bétera ja ha començat el programa d’estiu, per no perdre l’horitzó ni el senderi d’una actualitat que no per vacacional ha de difuminar la identitat valenciana: faltava la punset d’assessora, mentre el finançament continua sota mínims, la TV3 prohibida, canvis en Àpunt estranys, i una llepada borbònica que fa córrer més misèria que forment.

Avui li peguem al cinema valencià, després que soparem a la fresca, i ja direm demà si el dia serà més benèvol. Tanquem el mes de juny però aviat encetàrem el juliol, un dels plats forts a l’Ateneu, sens dubte, amb la programació del Folk. Ja teniu reservada l’agenda?, no? Tenim els gins més barats de la comarca. Comproveu-ho!

Aquesta nit, l’Ateneu de Bétera celebrarà la festa especial del solstici d’estiu, per agrair als socis i al poble el suport i la col·laboració. Festota per reivindicar, per organitzar, per comprometre’ns, per continuar obrint via i camí per la identitat, la cultura i la reivindicació política i social.

Amb l’acord municipal de la dreta extrema a l’Ajuntament del poble, l’Ateneu és ara mateix l’últim far de llibertat, un col·lectiu que treballa sense excuses ni por. Potser per això mateix, per aquest coratge demostrat any rere any, s’ha escampat un boicot general, no només contra l’Ateneu, també contra els valors bàsics, els drets universals, contra la llibertat d’expressió, contra el respecte i la democràcia mateix. Si n’hi ha que, com Marchena, voldrien l’ONU tancada!

Anit vam ser al lliurament dels Premis Lila, de les dones progressistes de Bétera, un altre focus de llibertat incansable. Però no us penseu que n’hi ha gaires exemples més, al poble. Si voleu, una nova colla de joves, la colla jove de l’Ateneu, que organitza amb independència un programa propi, és també un llum lliure.

Avui farem la benvinguda amb un cava fresc, inaugurarem l’exposició “Consum Just”, i soparem a la fresca del solstici: després, els focs i la coca de Sant Joan, i el concert del filòsof “El gitano alegre”. Al final, encara un cant al Vol per festejar un any més un curs nou, un programa d’estiu que enceta un treball, un altre, que ajudarà a guanyar més espais de llibertat i de cultura.

Obert a tothom, esteu convidats si voleu venir.