Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: ateneu_bétera

L’Ateneu de Bétera reconeix avui la pintora Fina Inglés

1

L’Ateneu de Bétera reconeixerà aquesta vesprada la pintora Fina Inglés, una artista dins i fora de la pintura. La conversa podria durar hores, si no és que de tant en tant fem alguna pregunta per tornar a filar el passat d’aquesta dona de vuitanta anys —estic al voltant dels vuitanta, remarca—, pintora que parla més del seu germà, Ramon Inglés, que no d’ella, sobretot per agrair-li que ell sí que era un artista en la vida i en la professió: si vaig arribar a pintar és perquè ell va arribar un dia a casa i em va dir: Fina, t’he apuntat a l’escola de Belles Arts, comences dilluns… I encara que em vaig queixar, no va valdre excuses ni dir que no havia dibuixat mai, però teníem l’ambient a casa, de l’art, de gent que venia, és així com vaig començar…

Sobre un dels últims catàlegs, l’Ateneu de Bétera ha ordit una exposició de fotos de l’obra d’una artista que guanyava presència i espais per exposar només d’enviar una obra a premis, exposicions, amb aquella timidesa que encara conserva. A París, vaig anar perquè em va demanar el meu germà, que era molt decidit, i tan bona persona: ho donava tot. El meu germà i jo vam començar a la cambra, on hi havia les collites… I vam acabar a París.

—Per què vaig acabar a París? Perquè en acabar belles arts jo em presentava a tot. Malgrat que jo estava enfadada amb Ramon: just que havia acabat jo belles arts, ell em diu que se’n va, que se n’anava a París. I jo què faré, sense tu? Amb el primer quadre em vaig presentar a un premi i em van donar una medalla, malgrat que els companys de belles arts ni s’ho creien que m’havien triat el quadre. Però el meu germà em va presentar molta gent a París, artistes, polítics… Hi havia una cultura increïble, allà: artistes, historiadors, polítics, escriptors… Vaig estar convidada un temps en un pavelló en una casa francesa, amb un estudi col·lectiu, desprès ja vaig poder tenir el meu estudi propi.

 

«El món són les coses. Entre les que figura, també, l’home, voltat de coses; tot són coses, pictòriques, és clar, que no és que tracten de viure per elles mateix, escapant-se envers un possible èxtasi, sinó agrupades i presentades per a la vida, que constitueixen,  precisament, la vida.» Juan Gil-Albert sobre Fina Inglés

[continuarà]

 

 

 

Folkestiu2019: una filosofia entre cultures

0

“Mar entre terres, aquest món divers bagatge de civilitzacions mil·lenàries (!), territori de natura valuosa, de paisatges rics modelats per la història; cassola de cultures, creences, religions i intoleràncies, de músiques i danses tan diverses… La mediterrània és d’aquells llocs del món on l’home es mostra especialment divers i ric… Potser que només la cultura, tan diversa com sorprenent, cohesiona socialment i dóna sentit a la col·lectivitat, si els pobles mediterranis acostumen a construir-se el futur a partir de tanta arrel.” Toni M.

El folkestiu a Bétera és ja un aparador musical d’aqueixa riquesa mediterrània, que voldria visibilitzar i renàixer els nexes culturals, per posar en valor el caràcter acollidor dels pobles que la conformen, contra la frontera dramàtica que alguns governs —entre més l’espanyol— volen alçar, emparats per poders econòmics que impedeixen de bastir els ponts de diàleg necessaris.

Anit mateix, mentre passava el foc domesticat de la festa, a l’Albereda de Bétera s’hi trobava una gernació entusiasta de xicalla, de joves i d’uns quants pares i mares sense por, també n’hi havia famílies senceres de l’altra riba del mediterrani en un aplec que no és casual ni gratuït, malgrat les “diferències” en la distribució espacial dels uns i dels altres: diguem-ne que els cristians (i els laics) eren asseguts a les terrasses dels bars, davant taules ufanoses de menges festives, al barracot i als bars al llarg del carrer. Una gran part dels homes i dones amb mocadors al cap, una majoria de musulmans (suposem), eren asseguts al llarg dels brancals o bancs de la mateixa albereda, sense les taules. Eren els xiquets i els joves dels uns i dels altres que es barrejaven amb el foc, jugant-hi amb els homes i les dones (actors del grup de teatre PlatsEscurats). Diversitat, encontre, nexe, desigualtat, migracions, acollença. Només uns pocs del segon grup es van arrimar a la plaça del Mercat, després, per gaudir del ball i la música popular de Rascanya. I calia veure com reien de veure el rogle de ball amical i entusiasta. Sí, totplegat era una festa i feia una festa determinada, especial, possible.

D’aquesta lliçó d’anit, entre cultures, el joc, el ball i el foc, també n’aprendrem en favor de la cultura i de la llibertat dels pobles. Gràcies també a l’Ateneu de Bétera, i a l’Ajuntament. Per molts anys.

FolkEstiu2019: avui el tercer jorn

0

Els jocs populars, el foc i el ball de plaça conformaran el programa del tercer dia de festival, un folkestiu que enguany, segon allò que hem vist, depassa les previsions de públic, qualitat i consolidació.

Si és veritat que un festival d’aquesta envergadura necessita temps per assentar-se i agafar volada, la ratlla d’enguany situa ja l’horitzó d’allò que serà, possiblement, una de les cites anuals imprescindibles al nostre país, pel que fa a la música d’arrel tradicional: música i més activitats, dins el patrimoni valencià de la cultura popular: jocs, foc, ball, tallers, artesania, festa, tot plegat configura un conjunt divers lligat per la tradició, la cultura i la reivindicació: anit ho va dir diverses vegades Pep Gimeno Botifarra «si tenim una de les llengües més belles del món, moniatos, què feu que no la parlem!»

Brutal, extraordinari, impressionant, anit s’acabaven els adjectius entre la gent que s’havia aplegat a la plaça del Mercat per veure l’espectacle principal del FOLKestiu2019, el concert de Pep Gimeno i Ahmed Touzani acompanyats de nou músics que van fer vibrar la plaça que pegava un bac, de gent d’entusiasme, que retornava aquest regal valencià que és Botifarra acompanyat d’un músic àrab assentat al Genovés que fusionen el mediterrani en una sola riba cultural d’entesa. Anit, Gimeno estava reivindicatiu, joiós com sempre, xarraire, i agraït de les fonts humanes que l’han enriquit per la llengua i la cançó. Una nit màgica, una altra, d’aquest festival col·laboració de l’Ateneu i l’Ajuntament que ha aconseguit de capitalitzar les places en favor de la cultura i la tradició popular.

Avui el joc i el foc en seran protagonistes, i el ball popular, un dels reptes màxims d’aquest festival. Però això ho explicarem demà, si ens recuperem de l’esforç i la vivesa d’aquest projecte jove però tan suggeridor i ric.

 

Folkestiu2019: un primer jorn excels

0

«Tariq és el camí”, així va obrir el músic Andrés Belmonte l’extraordinari concert que va obrir el Folkestiu a la plaça del Mercat. Andrés Belmonte és de Bétera, es va formar al centre artístic de Bétera, però com diu Antoni Marzo, la seua mirada inquieta, respectuosa i innovadora el portà a camins diversos del clàssic al jazz, per exemple, i ara a aquest Tariq mediterrani, barreja de música tradicional d’ambdues ribes, del de El Caire a Istanbul passant i tornant a València. Andrés s’acompanya de gegants de la música d’arrel, com ara Efrén López (l’Ham de Foc), David Gadea (Diouke) i Àlex Cesarini (Aljub). El conjunt va colpir la plaça, anit a gom; possiblement hem gaudit de la cirereta del pastís abans de menjar-nos el pastís. Una sorpresa excelsa, que va elevar la música d’arrel al culte que mereixen les apostes de risc tan professional.

Tornant a les paraules de Toni Marzo “Si el folkestiu ja és un petit festival aparador de la diversitat musical de tanta riquesa com atresora la mediterrània, anit la mostra pegava en tots cinc sentits per aquest camí, Tariq. El repte de posar en valor el caràcter acollidor dels pobles, incrementar-ne el coneixement mutu, obrir els ports, construir els ponts, tenir respecte, ser-ne tolerants, sí, però intolerants amb qualsevol xenofòbia, rebuig o agressió.”

Anit la llibertat de nou, va tornar a la plaça del poble. Per cert, teniu ningú enregistrat el batre d’Andrés?

«Reconèixer la feina de brodadores, cosidores, i dels tallers de mestres i aprenents de Bétera, que han convertit els brodats de mocadors i vestits d’obrera en un art mereixedor del patrimoni valencià de primer ordre.»

Però l’inici del festival va ser unes hores abans, des de la plaça del Mercat a la plaça de Sant Roc, la rondalla va resseguir uns quants carrers per acompanyar el cant d’estil, veus i versador, reconeixement a les brodadores, cosidores de mocadors i vestits d’obrera: Amparo i Maru les Palmeres, Rosafina, Montiel, Amparin Palau, Pep Petana, podríem dir-ne cent més, de noms amb l’estil que han fet de l’art de brodar en favor de la festa un patrimoni local tan especial i estimat, la seda, les pedres, el fil d’or, els tallers de les mestres i les aprenents, tot rodava en aquells discursos d’homenatge merescut. El Festival FolkEstiu reconeix la feina, la tradició, la música, el ball, l’art popular…I només si començàvem, però…

Si encara n’hi ha més…

[continuarà]

El Folkestiu ja nota el canvi de govern municipal

0

Fins a una setmana ens han anat convocant per a repartir els cartells del FolkEstiu2019, que organitza cada any l’Ateneu de Bétera. Però els cartells no hi arribaven. Demà, demà de segur que hi són. Però arribava el dia, convocàvem xafarranxo per repartir-los i, oh sorpresa, els cartells tampoc no hi eren. Un altre dia, i un altre més, i els cartells no han arribat, en canvi d’una altra notícia: «No els espereu perquè no hi arribaran.» Les males llengües no volen atribuir l’error al canvi en el govern municipal, ara governats pel pp i els urbanites de Mas Camarena&Torre en Conill.

Però n’hi ha un altre indicador sorprenent: l’ajuntament avisa els organitzadors que no podrem disposar de les cadires i les taules per als diversos concerts que hi ha al programa d’enguany (són un servei municipal que, demanat en temps i forma, mai no ens havien negat). Segons ells, les taules i les cadires ja s’utilitzen en altres espais i associacions, i vosaltres (l’Ateneu), no en tindreu cap ni una. Oh, potser que haurem de dir als veïns i els convidats que desempolseguen els catres de missa i les cadires de voga, si no és que ens posem a encordar els cadirots perduts per cambres i recambrons. Guaita, si no és que vulguem pensar malament però ja són dues coses que no acaben de quadrar enguany, entre l’ajuntament i l’ateneu.

Per cert, una tercera cosa, l’ajuntament ha demanat que la batllessa ha d’obrir el primer acte del programa, que ja deveu saber que és dijous 18, un homenatge reconeixement a brodadores de mocadors i vestits de festa major, sempre que aquell acte no es fes a la Plaça del Mercat (!), on hi ha la seu de l’Ateneu. Vaja, tot de coincidències que ens fan pensar si no hi ha una conxorxa expressa contra el programa d’enguany, que trenca la col·laboració harmònica que sempre hem viscut, fins el moment, entre els organitzadors i la governança local.

Així que sense cartells, ni cadires i el primer dels actes fora de la plaça, us demanem que comenceu a ajudar a difondre el programa i tantes coses com farem el 18, 19 i 20 de juliol a Bétera, pese qui pese i malgrat les coincidències “casuals” contra la música i el ball popular.

«Si com més ens serem més riurem!»

Torna el millor FolkEstiu a Bétera

0

Els dies 18, 19 i 20 de juliol, l’Ateneu de Bétera omplirà la plaça del Mercat de música, balls, parades, tallers, jocs, llibres i un garbuix de sorpreses. Torna el Folkestiu (o el FolcEstiu) amb un altre programa valent i encoratjador, en favor de la música tradicional, d’arrel, per viure a la plaça la festa i la cultura, el patrimoni i la bona conversa, el compromís i el viure lúdic de l’estiu.

L’esforç de l’Ateneu per mantenir la dignitat i els valors per damunt el pèndol polític del quan pengen actituds i barroeries contra la llibertat i la democràcia. Sort de l’estiu, doncs, i sort del folk, més compromés que mai mentre tiguem presoners polítics i un abús de repressió contra l’opinió, la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació, de reunió o, simplement, la llibertat.

Mentre descobrim estupefactes que qualsevol de nosaltres és vigilat, perseguit i assetjat pel govern espanyol, amb el consentiment de jutges i de lleis corruptes, la finestra de l’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera manté un llum de llibertat que no és senzilla de mantenir ni de compartir enmig del torpedinament que patim dels mitjans o dels polítics. El 18, 19 i 20 de juliol viurem tres dies per la música i el ball a la plaça, si ens hi voleu acompanyar.

Tot el programa, els horaris, el calendari, els sopars, com encomanar-los, les exposicions, les lectures, la rifa, les coques, les orelletes… a la pàgina de l’Ateneu

L’espanya franquista del PSOE

0

La guàrdia civil entra en el palau de la generalitat, amb el lema “todo por la pàtria” assalten una institució democràtica, uns militarots enviats per un jutge, o dos o cent, tant se val, d’idees franquistes, xenòfobes, antidemocràtiques. Sempre n’hi haurà, d’aquests a espanya, que pel que sembla estaran per damunt de la democràcia, els valors i les institucions que tant va costar de defensar, en les dictadures espanyoles del segle XX i en la mateixa dictadura-transició, que només si va servir per emblanquir i legalitzar el feixisme, ara ja ho sabem sense embuts.

I la resta de polítics (suposadament demòcrates) ho veuen normal, això, que la democràcia puga ser violada d’aqueixa manera cada dia, com si la naturalitat del feixisme hagués penetrat amb aquella facilitat espanyola de podrir i corrompre la dignitat i els valors.

A més, a València la llengua ja va venuda al preu de les taronges, que és el preu de la merda o menys encara, perquè si has de pagar un camió del fem, el preu no és ni mano ni gratuït. En canvi, la llegua, sí, la llengua no val un quinzet, a València, segons que diu una consellera o dues i defensa el mateix president Puig, que és molt honorable pel càrrec que representa, però sembla que li pesa més representar el seu partit, el 155, i això vol dir contra la llengua dels valencians.

Tant és el menyspreu al qual ha arribat l’afer, que el mateix president de les Corts, Morera, el MH Enric Morera, es demana què caram fa el govern valencià (ell mateix és la segona màxima autoritat), que ataca la llengua per la qual haurien de ser els primers valedors. A què caram juguem, es demana, si el nostre primer sentit de ser govern valencià és la llengua… Ai, quan l’altre president, el MH Puig, s’anfiga en destarifos, perd l’horitzó primer i més valuós. Però ves on hem arribat per començar el segon govern valencià més progressista que podem tenir ara mateix, valencians, mentre no ens espavilem i estiguem en mans d’espanya: contra la TV3, contra la llengua, contra la democràcia, contra Catalunya, amb el 155, contra el camp, contra la taronja, contra el finançament… Sí, sí, els valencians som els més castigats, malgrat que ens governa el 155 a valència i a espanya, els mateixos del partit ens castiguen igualment, per valencians. Per això, som més aprop del feixisme del 39 que de la democràcia del 36, això és ara mateix la xeneralità.

Un altre atzucat espanyol, feixista fins a la medul·la: el psoe demana criminalitzar el president de la generalitat catalana, el MH Torra, per lluir els llaços grocs. Pobres, els del 155 espanyol voldrien tornar franco al govern, en representació d’Iceta, Sanchez, Borrell, Calvo, Batet i tot el reguitzell parafeixista que s’ha instal·lat a la meseta espanyola per atonyinar la democràcia i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Inhabilitar un president de la generalitat per lluir llaços grocs és tornar a la caverna, pensar que la democràcia és una amenaça, fins ací arriba la malaltia mental espanyola, i que justament espanya se sent amenaçada per la llibertat. Eixa és la merda a la qual s’enfronta espanya, i sort que nosaltres no som sinó a la part contrària. Gràcies. I tanta salut com ens conserve el temps i l’amor.

Per tot això, només ens cal desobeir. L’únic camí possible, valencians, és la denúncia pública de la mentalitat155 i la desobediència. Visca la república, valencians!

Sopars de cine i populars

0
Publicat el 28 de juny de 2019

L’Ateneu de Bétera ja ha començat el programa d’estiu, per no perdre l’horitzó ni el senderi d’una actualitat que no per vacacional ha de difuminar la identitat valenciana: faltava la punset d’assessora, mentre el finançament continua sota mínims, la TV3 prohibida, canvis en Àpunt estranys, i una llepada borbònica que fa córrer més misèria que forment.

Avui li peguem al cinema valencià, després que soparem a la fresca, i ja direm demà si el dia serà més benèvol. Tanquem el mes de juny però aviat encetàrem el juliol, un dels plats forts a l’Ateneu, sens dubte, amb la programació del Folk. Ja teniu reservada l’agenda?, no? Tenim els gins més barats de la comarca. Comproveu-ho!

Si sou de la pedra seca (1)

0
Publicat el 28 de juny de 2019

Si voleu presentar-vos a la X Trobada de Pedra Seca, els organitzadors informen que atenent diferents peticions i amb la finalitat d’enriquir la trobada, s’ha decidit ampliar el termini de presentació de propostes de comunicació i pòsters, fins al 14 de juliol. Per a poder participar en les comunicacions, hauran d’estar directament relacionades amb algun dels blocs temàtics:

-CONSTRUIR EN PEDRA SECA HUI. OFICI I ALTERNATIVES D’OCUPACIÓ. Experiències realitzades per a la recuperació de l’ofici, formació i eixides professionals de la tècnica de la pedra de seca. Noves construccions i restauració.

-GESTIÓ PATRIMONIAL DE LA PEDRA SECA. Experiències públiques i privades abans i després de la declaració de la Unesco.

-EL FUTUR DE LA PEDRA SECA. Posada en valor del patrimoni cultural: turisme, educació, medi ambient, agricultura…

-PEDRA SECA HERETADA. Estudis de patrimoni material i immaterial, conservació, eines innovadores…

Les propostes seran valorades pel Comité científic i a la fi de juliol es notificarà als interessats la seua resolució. Les comunicacions triades disposaran d’un temps màxim de 10 minuts a fi de ser presentades durant la X Trobada Pedra Seca. Segons el nombre de comunicacions acceptades es podrà modificar el temps d’exposició pública, circumstància de la qual s’informarà adequadament. Les comunicacions acceptades seran incloses en la publicació de les actes de la X Trobada Pedra Seca. Les comunicacions s’hauran d’enviar al correu comunicacions@trobadapedraseca.es amb l’assumpte “Comunicacions X Trobada Pedra Seca”. Podeu ampliar informació en www.trobadapedraseca.es

La Nit de la llibertat a Bétera

0
Publicat el 22 de juny de 2019

Aquesta nit, l’Ateneu de Bétera celebrarà la festa especial del solstici d’estiu, per agrair als socis i al poble el suport i la col·laboració. Festota per reivindicar, per organitzar, per comprometre’ns, per continuar obrint via i camí per la identitat, la cultura i la reivindicació política i social.

Amb l’acord municipal de la dreta extrema a l’Ajuntament del poble, l’Ateneu és ara mateix l’últim far de llibertat, un col·lectiu que treballa sense excuses ni por. Potser per això mateix, per aquest coratge demostrat any rere any, s’ha escampat un boicot general, no només contra l’Ateneu, també contra els valors bàsics, els drets universals, contra la llibertat d’expressió, contra el respecte i la democràcia mateix. Si n’hi ha que, com Marchena, voldrien l’ONU tancada!

Anit vam ser al lliurament dels Premis Lila, de les dones progressistes de Bétera, un altre focus de llibertat incansable. Però no us penseu que n’hi ha gaires exemples més, al poble. Si voleu, una nova colla de joves, la colla jove de l’Ateneu, que organitza amb independència un programa propi, és també un llum lliure.

Avui farem la benvinguda amb un cava fresc, inaugurarem l’exposició “Consum Just”, i soparem a la fresca del solstici: després, els focs i la coca de Sant Joan, i el concert del filòsof “El gitano alegre”. Al final, encara un cant al Vol per festejar un any més un curs nou, un programa d’estiu que enceta un treball, un altre, que ajudarà a guanyar més espais de llibertat i de cultura.

Obert a tothom, esteu convidats si voleu venir.

 

Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer?

0
Publicat el 21 de juny de 2019

“Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer? Tu digues-me Quica, Quica només.”

Doncs, a Quica!

Com un record d’infantesa / sempre recordaré la Teresa / ballant el vals.

Ella ens va dir d’on veníem. / I que els reis de l’Orient / no existien.
Ni llops ni esperits. / Com un record d’infantesa / sempre et recordaré a tu,
Teresa, / ballant el vals.

“A Quica” sembla el títol d’una novel·la d’aquelles que filen per davall terra una contracultura als morros d’Europa. Ara que Europa és tan de dretes! Avui no és cap fanal de llibertat. Ja no! Europa no sembla tenir memòria. “A Quica” és una dedicatòria tan convencional com pugueu resistir. Tu hi poses Quica, a google, i què penses que t’eixirà del capell, un conill? En canvi, si dius Quica a Bétera, potser que sí, que et sabran dir res que tinga sentit o estrèpit o ves què, si és que són del poble vell i d’una edat singular. O molt de dretes!
Avui les dones progressistes del poble lliuren els premis “Bétera en lila” al Castell, entre més dones premien Vicenta Aznar, Quica. Si hom diu, qui?, dius, Quica la de la tintoreria!
Són ja unes quantes edicions de reconeixement a dones, col·lectius, projectes, que han posat la igualtat, els drets, la reivindicació a les seues vides… Però enguany, els premis Lila agafen una nova dimensió, en triar una dona que ha viscut en la transgressió des que era una xiqueta; enllà del límit, de les convencions, de les normes, dels protocols rutinaris, no tant per allò que ha fet (un llibre?, una descoberta científica?, una poesia al marqués?), sinó per la integritat d’una vida en favor de la llibertat.

Podem viure contra un sistema social i repressiu?, si encara el patim?, en tots els sentits que vulgueu definir?, no?, doncs ella sempre se n’ha rebel·lat. Fins i tot de petita ja es negà a anar a les monges “Si em portes a les monges m’escaparé!”, li va dir a sa mare, “M’escaparé i me n’aniré a l’Ullal”. De les escoles “nacionals” secció xiquetes, la primera mestra que l’havia d’atendre s’hi negà: algú havia avisat la mestra falangista, que aquella xiqueta seria una penyora, si no anava mai a missa. Així que la mestra de segon, encara que no li corresponia per edat, la va acollir, expressament. Naixia una relació entre la mestra i ella que duraria uns anys. La mestra, poca broma, era Carmen Valero. Una mestra republicana depurada pel franquisme, que va aterrar a Bétera en 1952, en recuperar la condició de mestra, malgrat que represaliada. De fet, Quica explica que era una mestra diferent i que totes dues es van agafar una estima ben especial. “Si vosté se’n va, jo no tornaré a l’escola”. “Jo me n’aniré, i potser tu no voldràs tornar a l’escola, però et donaré un paper que et valdrà, més endavant et valdrà!”

El feminisme, el país, la democràcia, la identitat, la llengua, els drets universals, però la llibertat individual sobretot, són presents sempre: el treball, la casa, les filles, la família, i això ara i aleshores, quan tants fronts havien de ser clandestins, d’amagat, perquè la repressió i el sistema moral no suportava, ni ho suporta encara, un ideal de llibertat portat a la pràctica, en el dia a dia.

Déu havia mort feia molt, havia dit Nietsche “Déu és mort” i molt pocs veïns ho podien posar en actiu, en aquell franquisme barroer dels anys cinquanta. L’escola Republicana va obrir una escletxa contra una moralitat beata i constrenyedora. En canvi, el revés del colp militar va matar aquella llibertat. Uns quants mestres, poetes, l’escola… Sort encara que n’hi hagueren que pogueren fer-hi front.

Quan diem Quica, recorde la cançó de l’Ovidi “A Teresa”, si fa no fa perquè la llibertat més crua, més sincera, és en pocs exemples coneguts o vius. I a Bétera n’hem tingut d’exemples. Quica és sens dubte un llum de llibertat al nostre poble. Amb tots els ets i els uts, però això ja serien excuses, pors, que explicaria Erich Fromm. La llibertat, com ens ha ensenyat Quica, és sense excuses.

—Jo tinc el goig de lliurar-te avui un dels premis Lila…

Batllessa Cristina, benvolguda…

0
Publicat el 18 de juny de 2019

Dissabte, el pacte de les urbanitzacions riques de Bétera amb la dreta extrema del poble va evitar que la llista més votada a les municipals, Compromís, continués governant-nos. Ves que els veïns, una majoria del poble, ara sense les urbanitzacions, aprovaven la gestió de l’Ajuntament i el seu equip de govern. Un equip com mai no havíem tingut, capaç de molts encerts, i d’errors, de posar per davant el treball al lluïment. Una gestió econòmica eficient, sòbria, que ha eliminat el deute que Bétera arrossegava durant anys, amb una aposta de futur per l’educació, pel patrimoni i per un present més net i lúdic: la inversió en parcs i jardins ha sigut notable, la reorganització interna, l’atenció…, una política ferma per la cultura, el teatre, la música, els espectacles infantils… Capaç d’unes festes vives però de respecte als veïns, de mostrar diàleg en canvi de prepotència, de començar a fer política local en un horitzó global, on els drets universals han de ser inqüestionables… Però tot plegat, a Bétera no ha sigut suficient, per mantenir un govern de veritable progrés. Potser perquè hagués calgut millorar la comunicació, explicar-nos als veïns tan com s’havia fet en canvi també del deute zero i des fonaments per posar el poble a primera.
Particularment, em dol que la mestra Cristina Alemany no repetesca quatre anys més de batllessa. De primer, perquè l’honestedat i la senzillesa del seu equip ho mereixia. De segon, perquè mai no havíem tingut una política tan ferma pel col·lectiu de veïns, en canvi de l’anonimat polític. Amb molt menys, uns altres equips s’hagueren posat tot de medalles i vítols. S’hagueren passejat cada dia amb el cosset estirat mirant-nos de reüll, hagueren esbombat de quina cosa han sigut capaços aquest col·lectiu de regidors que hem compartit durant quatre anys. Només en quatre anys tot això, us direu. Doncs ves que no hagués passat amb quatre anys més… Quatre més hagueren mostrat de què era capaç, aquest equip. La cara ben alta, doncs, la dignitat per explicar-nos des de l’oposició que Bétera té possibilitat de reeixir de la coentor, del tòpic, de poble satèl·lit, de perdre’s en una no-identitat que no voldrem patir, com ja ha passat en altres pobles.

Benvolguda batlle Cristina, batllessa, la feina i el coratge que heu dipositat pel poble en aquest temps us posa a l’alçada dels millors polítics que hem tingut mai. És veritat que hem patit carquinyols de poc nivell, però ara mateix ja sabem com serà el mínim que demanarem dels polítics que us vulguen fer ombra.

Batllessa, per molts anys.

On dius que vius, tu? (capítol4)

0
Publicat el 6 de juny de 2019

Ja deveu conèixer la dita popular: en una conversa informal amb un foraster, un veí de Bétera no triga ni cinc minuts a confessar que és de Bétera. I no penseu que n’hi ha gaires exemples d’aquesta fermesa per manifestar la pertanyença al poble, en aquest cas, Bétera. En canvi, si vius en una urbanització, com ara TorreEnConill o la Conarda o la Providència, què dius, que ets de Bétera o d’aital urbanització? Doncs l’enquesta encara no s’ha fet de manera seriosa, rigurosa amb caràcter de estadística científica: perquè, dels 23.000 veïns de Bétera i el seu terme, quants se n’identifiquen de Bétera, pel que fa a residir-hi? I quants encara ni consten en aquesta estadística de residents o veïns, perquè no els han autoritzat els papers o prefereixen de viure anònims, ni censats ni torbats.

Tot plegat no sé si constava en els programes electorals d’ambdós candidates a fer de batlle (o batllesa), però ves que seria d’interés saber-ne què pensen les caps d’amdues propostes, pel que fa a acollir de fet i amb tots els drets, immigrants, forasters, i moriscos retornats al seu país. I d’això, què en diran a Camarena, que els nous veïns són de Bétera i, de retop, també de Camarena, o només si viuen al poble vell, són i tindran dret a residència?

*Per cert, les noves imputacions de corrupció al PP (Camps, Blasco, Grau…) com afectarà a la possible decisió Camarenenca? Tots aquells robatoris i despeses supèrflues, amb el contrapés de la netedat econòmica de l’Ajuntament de Bétera els últims quatre anys, a on decantarà la balança?

[en el següent capítol, ara sí, batlle contra batlle]

 

La clau valenciana a Bétera

1
Publicat el 14 de maig de 2019

Anit ja ho deia, que Bétera és un poble difícil, escampat arreu del terme per una mala decisió que ara paguem cara. Si fa no fa, la comarca en el seu conjunt va així: Llíria, la Pobla, l’Eliana, Riba-roja, Bétera, Nàquera, Casinos, Olocau… El Camp de Túria s’ha recosit amb tot d’urbanitzacions, fins i tot amb pobles sencers nous de trinca. Translladats. (Sant Antoni de Benaixeve, Marines Nou, Domenyo, l’Origuilla). Cada poble té el seu pecat i el seu infern particular. I un purgatori on haurien de cremar planificadors, polítics, promotors, alcaldes, empresaris i corruptes a manta. Els pobles van créixer a la dula, desemparats, sense patró, ni senderi, ni equilibri, ni estil… Una cosa potser els agermanava, una de sola: contra el patrimoni. O dues coses: en favor de la lletjor més absoluta. Bétera no es va escapar de la criminalitat urbanística. I ara si pots ho adobes, o expliques als veïns de la urbanització que allò que demanen és la lluna, tant com va costar d’arribar-hi un parell de colps.

La complexitat d’aquest teixit urbanístic tan malparit, ha convertit el dia a dia en un malviure. Les urbanitzacions prou que reclamen els serveis municipals, en canvi de tenir les portes barrades, amb tanques i barreres i cossos de seguretat propis, més pròpies d’un linxament que d’una benvinguda a passejar-hi. No cal dir que allò ja apunta a una inexistent vida de poble. Un oblit del petit comerç local, de la vida cultural, o agrària o, fins i tot, de no esmorzar mai, però mai, a la cooperativa o a ca Serruig. Tampoc no els cal llegir Estellés i aquella declaració de la vida “de poble”. Potser la mancança de la seua lectura no els convida a deixar-se acollir al poble.

Per tot plegat, la tria de l’alternativa valenciana, de la proposta política més local i autèntica, fóra la de l’alcaldessa Cristina i el seu equip, sens dubte. És l’equip que pot posar ordre i una mica de sentit, en aquest caos que ens hem trobat els últims trenta-quaranta anys ençà, i ho provaré d’explicar d’ací al final d’aquesta campanya en què els veïns teniu un paper tan important, a l’hora de decidir quin poble volem i com serà en un futur. La resta d’alternatives no són locals ni valencianes (cal recordar que Bétera és un poble valencià), ni proposen el progrés madur i desinteressat en favor de polítiques honestes, creatives i netes.

 

Perquè votaré aquest equip de Cristina Alemany a Bétera

0
Publicat el 13 de maig de 2019

Per confiança, per treball, per honestedat amb mi mateix, el meu vot al poble fa temps que és decidit. Aquest equip de Cristina Alemany, mestra i alcaldessa de Bétera els últims quatre anys, ha fet un treball intens per reordenar el poble i posar-lo al primer pla dels pobles a explicar sense embuts: des de l’economia municipal (el sanejament és un dels aconseguiments cabdals), la cultura o l’equipament de parcs (en això aquest equip va cap a l’excel·lent), calia omplir de dignitat l’Ajuntament. I el sentit de govern local. Proper.

Davant de tot, la gent! la senzillesa i la humilitat. Això és, els valors. Sense la fatxenderia ni la mirada per damunt el muscle. Massa que hem volgut mirar per damunt el muscle, els valencians, i hem eixit escaldats i arruïnats. Els valors i l’educació per encaminar la gent en favor dels valors: l’escola (l’educació és cabdal en aquest equip) i el compromís valencianista sense fissures. Ves que gestionar un poble com Bétera és difícil, tan complex com no ho podríeu imaginar. Jo no ho puc imaginar. Qualsevol poble ho és, però Bétera venia de l’infern, d’un model que el màxim expert en gestió municipal que conec en vida, el professor i amic Josep Sorribes, va dir un dia que no ho havia vist mai; un exemple tan gros com el de Bétera no s’hauria d’imitar enlloc del món. Del món, va repetir, ves com era Bétera, i on l’havien portada els diferents governs municipals des de la dictadura, passant pel caos dels anys noranta i la incapacitat manifesta posterior.

L’escampall d’urbanitzacions, amb l’afegit d’atendre els serveis bàsics, l’herència d’obligacions d’anteriors governs i la desestructuració general, no era fàcil d’abordar. Ni ho és encara completament. El model de creixement de Bétera, que va decidir-se sobretot en els anys vuitanta-noranta, ens portava on som ara: hem triplicat la població i l’edificació en canvi de no haver-nos preparat per resoldre allò mínim. I sort encara d’aquests quatre anys, i els quatre següents mínim —hi confie plenament—, per convertir Bétera en una petita ciutat model, exemple en favor de l’humanisme i la ciència, el camp i l’esport, la comunicació i la cultura majúscula. El patrimoni en favor del coneixement, alcaldessa.

Defugint els populismes, evitant l’adulació i l’amiguisme, de vegades amb desencontres necessaris (els vells cacics, els funcionaris aviciats, fins i tot els models de societats incíviques de modos franquistes), l’Equip de govern ha convidat a participar de la gestió amb honestedat, i la professionalitat política ja dóna fruits brillants i sobris. Aqueixa sobrietat, potser és l’única aposta valenciana per fer poble i sentir-nos-en. Una aposta en favor dels valencians i del nostre viure més genuí.