Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: RepúblicaValenciana

Per què no llegim? (15)

0

El feixisme sempre ha estat en contra de la lectura. Contra el coneixement, però sobretot contra la lectura. Espanya ha obstaculitzat sempre aprendre de llegir. És una broma, pensareu, però no és una broma, ni una ironia, ni un acudit fàcil.

Només caldria veure els avenços en lectura dels últims quaranta anys i fer dues sumes. El resultat és que encara som a la cua lectora d’Europa, com som a la cua en qualitat democràtica. I l’una cosa és proporcional a l’altra. L’índex de lectura d’un país es correspon amb l’índex en qualitat democràtica. Això tampoc no és cap broma, i el preu més alt que paguem, anys i anys i anys.

Ara ja s’entendrà el baix nivell lector dels valencians, per exemple. O l’escassa representació valencianista arreu: mentre siguem lligats i de genolls de l’economia espanyola, de la cultura espanyola, de l’amenaça espanyola… I per garantir l’escàs nivell lector valencià, hi ha els jutjats (no rieu!). L’assetjament continua. Ho explicaré.

Cap jutjat valencià, cap ni un, no admet que l’ús del valencià siga una normalitat. Malgrat la llei, l’estatut (una gràcia divina i serenguina) i els anys d’escola, si tu proves d’expresar-te en valencià davant un jutge ja saps quin serà el resultat del plet: pagaràs dues vegades el brou i tres vegades la tassa amb el qual te l’hauràs begut.

Hom només caldria que fes una ullada als aplecs feixistes dels últims anys, tolerats, pagats i vestits per diner públic i privat, i veure si aquelles cares i carasses, són de Tolstoi, de Balzac o d’Estellés, en les preferències lectores. No vull dir que cap d’ells no puga haver fet alguna cosa més —fins i tot els seus ideòlegs—, però el resultat final no depassarà una prova mínima lectora de les bestieses bèliques del tebeo dels anys seixanta.

I encara una part dels nivells lectors espanyols, diguem-ne comprensius amb la borbonia, són d’aquell nivell ranci i caspós dels planeta: manufactures llibres com rajoles, o pintes per a gos, o refrescos sense alcohol. De colp, passa com en aquell encontre dels rucs i els llibres, que diria Roald Dahl, tant se val que proves a simular que el teu origen és el mono, aquesta vegada és perquè t’assembles al dibuixet de l’ampolla d’anís, potser que a l’anís. Poca cosa més.

Per resoldre el forat negre lector d’aquell estat policial, hom ha fet cent mil campanyes per demostrar al món que som una democràcia plena, l’estat i els ciutadans súbdits a les porres que obrin els caps. Aleshores, com anuncien tots els mitjans, les tertúlies, les tvs, i tants lectors com coordinen aquells engendros de periodisme, resolen que caldria obligar tothom a passar per l’adreçador: obliguem-los a llegir fins que la quota lectora d’espanya siga de nivell europeu.

No pensen que sense les condicions de llibertat, de dignitat de valors humans necessaris, la lectura no passa la primera de les revalides. No hi ha vies fàcils al cel lector, estimats, i les pistoles, les bales de foam, les porres grosses, o la tortura fins a la mort, no aconsegueixen sinó més violència, més agressió, més feixisme. Però el nivell lector continua a la cua. Els espanyols fa gairebé cinquanta anys que no ho han sabut adobar. Ves si no ens esperarem uns altres cinquanta.

Com deia Gianni Rodari, els polítics espanyols prediquen, i el món fa el seu camí.

 

 

 

Els goril·les del psoe i del 15M

0

La por que ha perdut catalunya l’ha guanyada espanya.

El psoe ha obert la veda a caçar joves. Ha ordit una solta policial digna de les millors dictadures: franco, videla, pinotxet… Ara sanchez, que representa l’espanya una, església, militars, casernes, gc, jutges, és el gran salvador espanyol que aplega anys i anys de dictadures.

Els psoes “el padrí” i els escolans (iceta, illa, zaragoza, mata, sanchez, àbalos, calvo, marlaska…). Els d’espanya i els de provincies, justifiquen els governadors. Violència i sang.

Són caps del psoe, amb edats que hom sospita si han treballat mai o només que s’hi han dedicat a viure del pessebre.

Plegats, tots els caps, després d’anys de regals i mamàncies, han convertit els goril·les del franquisme en goril·les de tot temps, perquè per ells res no ha canviat de l’un segle a l’altre, d’ençà de Galil·leu a Hawkings, de fraga a sanchez: goril·les.

—Els goril·les defenseu la corrupció i els borbons, els lladres i els malparits, els retors i els militars.

—Eixiu a pegar, a traure ulls.

No saben organitzar una vaccinació col·lectiva, però per traure ulls sempre n’hi ha recursos.

Experiència i habilitat. Germans del braç en alt.

Seixanta anys abans, o setanta, hom semblava que tenia més justificat córrer davant els grissos. Però el psoe ha inventat una violència nova per al segle XXI de tècnica vella: pegar contra els drets universals en nom de la unió europea. Això és, una violència justificada per homes d’universitat, amb amrricana i corbata de seda, emparats per totes les TVs, incloent-hi les autonòmiques i les regionals.

Aquests policies del psoe fan una sang més tova, més dolça. És una sang més humana, amb blaus de podemos i arraps de centres de salut socialista-modernista.

—Els mestres sou uns fillsdeputa, diuen, si expliquen la realitat que ha ordit el psoe contra els joves durant els últims trenta anys. La ruïna de dues generacions. De tres generacions.

Hom pensaria que Catalunya ha votat independència, per tercera vegada, i el psoe ha de venjar la vergonya amb tots els goril·les del segle XX i del segle XXI. Els grisos i els blaus i els negres, els de la brimo, els del cos nachional, els municipals i la gc.

Espanya ix a repartir foc, ha decidit encendre els carrers, i aplica tècniques militars, acaça els joves, els mata els somnis, els provoca el vòmit, escampa la por d’un règim que mor i es mor.

—Per què?, per què? —ens demanem.

És el filldeputimse dels ministres, dels governadors, de les clavegueres d’un estat feixista coordinat per incapaços. Aquests incapaços són molt bons fent de lladregots i de delinqüents. Però pitjor que res, són incapaços.

Ens deixen morir a centenars, als valencians, però trauen els goril·les.

Els joves no tenen cap futur, però trauen els goril·les i ens ensenyen les dents de l’agressió. Del que seran capaços.

Als joves, els han robat l’esperança, la feina, l’horitzó, però els tracten de criminals. De rates, de puces, amb una indecència pròpia made in espanya.

És l’odi. Odi als joves.

—Per què? Per què els joves ho han perdut tot, o gairebé tot. I no tenen por. No tenen por dels delinqüents. Els ministres, els retors, els goril·les. Els borbons.

En pocs anys, tots els diners a cabassades que havia enviat Europa, els polítics espanyols i els administradors de la finca se’ls han ficat pel nas, pel cul, o els han amagat en paradisos, o en mans de bancs, de florentinos o marchenes o militars…

En canvi que els joves feren de graduats, màsters, llicenciatures, fps de nivell, els han enviat al gueto de les pizzeries, als supers, al purgatori… A repartir menges i paquets durant hores en canvi de jornals de duro.

Ens han robat les pensions, els recursos, les idees i els vaccins. Per això la fallida la vesteixen, la disfressen…

Anys enrere van empresonar demòcrates capacitats, una altra intel·ligència política, imitant aquell pla franquista de matar els mestres i liquidar l’escola. Tres anys després, o quatre o cinc, no poden.

Ni el psoe ni podemos poden amagar tanta incapacitat, el pitjor deute, la fallida tècnica, la torpesa vital, per això els cal la violència més extrema… I buidar l’ànima dels joves.

Potser que encara no han tret prou ulls, o no hagen robat prou, o no tinguen prou culpables, o prou presons, ells faran perquè els goril·les els tapen. Els goril·les per davant!

Mancances i desencerts…

Que no arribe que ells mateix no calen foc a esglésies, presons, casernes, palaus o seus de partits.

Per emblanquir el feixisme i culpar els joves.

Contra els joves, fillsdeputa.

Per què no llegim? (14)

0

Avui l’apunt és un homenatge a tots els músics represaliats, perseguits, acaçats per estats corruptes i els seus braços armats: retors, militars, policies, jutges, polítics i tutti quanti aplega tant d’odi feixista contra la llibertat.

 

El llibre de Gianni Rodari, Escola de fantasia, que ha publicat blackieBooks és una mina per a pares i mestres. El seu subtítol ho apunta: reflexions sobre educació per a mestres, pares i xiquets. I encara n’hi ha una frase al peu de la portada que ja li val la inversió: «un xiquet, cada xiquet, és un fet nou amb el qual el món comença de zero.» Ho és, perquè la neurociència, qiue tant ha avançat els últims anys, pega en aquest sentit: cada xiquet demana d’una atenció individualitzada especial, si volem ajudar-lo a aprendre, des de l’equilibri emocional que en molts casos és una font de conflicte i falses creences. Aquesta tria de reflexions, articles i pensaments del mestre Rodari, és dels anys seixanta-setanta, actuals i lúcids en ple segle XXI. Sobretot en un estat opressor com el nostre que conserva penjades creus a les aules, o bisbots o reis corruptes, com a símbol dominant de l’educació que es pregona encara, i encara i encara…

Continue les reflexions sobre la lectura, dins el capítol de Gianni Rodari -coses que mai no haurem de fer els mestres ni els pares, si volem que els nostres fills no odien la lectura. Diu Rodari en el punt sis sobre aquest breu assaig per odiar la lectura: “No convertiu un bon llibre en una eina de tortura”, això és, no comenceu a dir que han de fer fitxes, o subratllar els noms, conjugar els verbs o ves a saber quines feines més encomanen els mestres… L’exemple que posa el mestre és sobre un llibre de Tolstoi, ahhh, Tolstoi era rus, i això per a els jutges i els inspectors de la meseta ja haurà de ser un punt de sospita eterna: “agafeu un conte de Tolstoi, condemneu un estudiant a analitzar-ne els noms i els pronoms, els verbs i els adverbis, i us assegure que amb el temps associarà el nom de Tolstoi a una sensació visceral d’avorriment que el farà allunyar-se d’Anna Karèninna com de la pesta i esquivar Guerra i Pau com esquivaria un niu de vespres.”

Aquest dissabte al meu germà i al seu cunyat els van umflar les abelles. En total, 11 picades, 4 a l’ún i 7 a l’altre no és cap broma. Cap dels dos no ha llegit Guerra i Pau, i potser que tampoc Anna karenina, però jo em pensava que ara els mestres ja no feien quines barbaritats, o potser sí, no ho sé. Cinquanta anys són molt de temps perquè l’educació haja avançat com la tecnologia, però ja sabem que no, que l’educació es mou tan lentament que les tècniques o eines o rudiments són gairebé totes del segle XIX. Quan Rodari va morir encara faltaven quatre anys perquè aparegués el primer ordinador Apple, així que la tecnologia ha fet un salt quàntic d’impressió, però una majoria d’escoles encara si passegen les sotanes i els borbons pels llibres i pels currículums. Ves si la distància entre la realitat i l’escola és sideral. No diguem si ho comparem amb el coneixement.

Rodari es queixa que resumir, aprendre de memòria, descriure els dibuixos, no ajuden a estimar la lectura. Són uns altres exercicis, però lligats a la lectura bloquegen una part fonamental del repte de llegir: passar-ho bé, descobrir el coneixement, encaterinar-se amb la història i els seus personatges. Com si la lectura fos un pont per aprendre coses de major rang, o serietat. I els xiquets això ho capten al vol, sobretot quan les dificultats lectores, o la poca passió per llegir són tan presents i habituals. Rodari és més contundent: “l’ensinistrament per a la vida, ves què pensen alguns mestres, i per a quina vida, pressumiblement concebuda com a patiment, per a la qual cal entrenar-se. El llibre que és a l’escola per al rendiment escolar produeix reflexos merament escolars. NO serà la cosa bella i bona, de la qual és té necessitat, sinó la cosa que li serveix al mestre per emetre un judici. L’escola com a tribunal i no com a vida.”

Aquesta reflexió del mestre Rodari té encara una última idea que trobe molt potent, per debatre amb les famílies i els mestres: “Aquesta manera d’enfocar o presentar els llibres eludeix la dificultat principal, que és fer nàixer la necessitat de la lectura, que és una necessitat cultural, no un instint com menjar, beure i dormir.”

No direu que no teniu ací un gran repte per escriure i escriure, els mestres, els xiquets, els pares,  sobre com ensenyem a l’escola, a casa, a les biblioteques públiques, a les places, perquè l’ésser humà tinga aqueixa necessitat de la bellesa, —la cultura—, i sobretot la cultura del llibre.

Ara que, si a l’estat on vivim encara empresonens els cantants o els músics per allò que escriuen, què voldreu que ensenyen els mestres d’aital societat.

 

 

Catalunya, independència: de nou, a un pam!

2

A cada elecció manipulada per espanya, catalunya treu esperit i tomba aquella estaca. A la tercera rompuda, amb major criteri ha defensat l’independentisme, i ves que el tenia difícil, avui, costera amunt, el repte. Però la gent no falla, davant espanya.

Els espanyols i la seu amenaça, han aconseguit, això és veritat, que Puigdemont no siga al capdamunt de tot, a l’autonomia; però ho és a Europa, sense defallir, i ja podeu pensar que va fent un paper, amb aquell equip rocós de la Ponsatí, el Puig i el Comín, que fan democràcia fins i tot on no la hi ha, al mateix parlament europeu, malgrat el parlament europeu.

Totes les televisions espanyoles a catalunya havien fet campanya contra Junts, jutges, militars, retors, tothom anava contra Junts o fins i tot alenaven a demanar el vot per Esquerra. El pla incloïa impedir el vot de l’estranger (no és nou), complicar-lo tan que al s. XXI hom pensaria que en aquest estat la llum és de 120; han negat el vot a milers de residents a catalunya, només perquè els neguen els drets, d’acollir-los com cal; han portat tot de militars i policies a votar, han provocat aquell partit postconvergència o els han tret drets electorals per qüestions d’una JEC que és un cau feixista, tot plegat una planificació de campanya arbitrària i unionista per enfonsar catalunya, només perquè no volen saber que aquest és un altre país, que només les pistoles l’obliguen a l’obediència.

Però ni això no ha impedit que l’independentisme tornés a guanyar, amb una diferència d’escons més ampla.

Però, com va piular un dels savis de la xarxa, potser que hem perdut en independència a curt termini, i és això que volen destacar els espanyols, que el MH Carles Puigdemont no ha guanyat. Ni en vost ni en escons. I una part de raó tenen, una part, en valors absoluts. Tenint en compte la bateria de mitjans a la contra, l’exèrcit d’èvoles, intermedios o faqs contra Junts, contra el MH Torra i amb tota la inversió clavegueram en favor d’Illa [l’efecte Illa quina meravilla]…, i ja sabran ells quantes coses més. Encara així, com diu la premsa internacional i la poca de pròpia que ens queda lliure, catalunya torna a guanyar, en favor de la independència, contra un estat que representa l’antítesi de la democràcia i els drets humans. A cada elecció, catalunya planta cara a la repressió espanyola, i la resta d’observadors i de mortals normals respirem amb esperança.

A veure si aprenem a defensar-nos, valencians, de lladres, polítics i militars que ens amenacen cada dia, l’economia i la vida. Per molts anys, catalunya.

Per què no llegim? (13)

0

«A diferència de les obres teatrals, a la vida no se sap mai quants protagonistes intervenen en un relat.» La frase és de l’escriptora eslovena Simona Skabec. Ahir ho vam comprovar a la classe, mentre els xiquets provaven d’escriure contes que no foren avorrits i jo els torpedinava amb idees esbojarrades que trencaren una mica històries excessivament liníals i tòpiques. Un exercici per aprendre a escriure, ara que són tan tendres, sempre és divertit, no gaire fàcil però capaç d’enderiar-los molt de temps a pensar. No, escriure no és senzill, en canvi els alumnes, amb nou anys, poden passar-hi hores intentant-ho.

Anit ens vam quedar amb algunes de les idees que el mestre Gianni Rodari explicava pels anys seixanta als mestres joves que volien escoltar-lo, a les famílies, si volien fer fills amb una mica de capacitat lectora a les seues vides. En aquell moment, a espanya governava la dictadura franquista que havia afusellat els mestres a grapats i n’havia fet exiliar qui sap quants, o els havia expulsat del magisteri. El resultat és que encara arrosseguem un dèficit lector terrible, a més que som a mans del mateix feixisme carnavalesc, ara disfressat de jutges, militars i polítics de qualsevol color. Continuen perseguint-se demòcrates, músics, actors o mestres, per les seues idees. En canvi d’alliberar autèntiques bèsties feixistes amants de la violència o la corrupció. Què hi farem, denunciar-ho i treballar perquè els xiquets puguen llegir més i es formen amb una solidesa democràtica major. Anit havíem deixades explicades quatre coses que no havíem de fer si volíem que els xiquets no odiaren la lectura. Avui hi continuem explicant-ne quatre més.

5 Culpabilitzar els xiquets per la seua poca traça lectora

Si fa no fa, i malgrat uns petits esforços visibles (no sé si ordenats amb la traça escaient) n’hi ha molts xiquets que en el segle XXI manifesten que no els agrada llegir. Com poden manifestar, i tampoc no els passa gairebé res, que no els agrada la verdura a l’arròs, o la fruita, si és que han de pelar-la tots sols. Rodari diu que, culpar els xiquets d’una cosa que no els agrada, com ara la lectura, és evitar la nostra culpa, de mals mestres a l’hora d’ensenyar-los a llegir. No l’obligació de llegir per aprendre, el goig de llegir per llegir, sense un repte a curt termini. Rodari no s’està de denunciar quantes cases hi ha sense llibres, o quants llicenciats arriben a destí sense llegir, fins i tot quants mestres deixen passar els dies, els dies i les setmanes, sense obrir un llibre nou. O un de vell. Aquest apunt de Rodari al llibre “Escola de fantasia” el trobe ben interessant perquè apunta de lo alto quants dèficits tenim, els valencians governats per espanyols que odien la lectura, que no podem alçar el cap; ni la cua, sinyors. Els dèficits són de l’estat, dels governs regionals (!), dels governs dels jutges, dels ajuntaments, que es pensaven que en posar quatre euros en biblioteques municipals, els xiquets perdrien el cul per anar a llegir, desesperats que no es quedaren sense llibres de lectura, o sense còmics o sense ves a saber què.

Gosaria dir que l’apunt de Rodari a seixanta anys vista pega encara més en la ferida, perquè ves si hem tingut temps d’esmenar la pífia monumental de tenir xiquets, joves, adults, mestres, generacions senceres de gent que no llegeix. De vegades ni un sol llibre. Així que aquest apunt és perquè no tornem a culpar els xiquets d’un dèficit tan greu com gros, provocat perquè els qui decideixen què, no creuen realment que la lectura pague la pena si només hem de viure setanta o vuitanta anys de mitjana.

Per què no llegim? (12)

0

En aquest quadern fantàstic de Gianni Rodari “Escola de fantasia” editat per Blackie Books, hi trobareu reflexions i apunts sobre educació i lectura de molt d’interés, tan actuals com el segle i molt més avançats que qualsevol llei espanyola d’educació d’ací a l’eternitat (segle cinquanta, per exemple).

En el capítol quatre el mestre explica nou maneres d’ensenyar perquè els xiquets odien la lectura. De fet, Rodari ja diu que n’hi ha molts educadors, mestres i pedagogs que, amb fidelitat i coherència, entrenen els xiquets perquè els faça vomitar la lectura. De tot plegat, ell n’extreu nou idees clau, del que no caldria fer mai, si volem que els nostres llegesquen. Us en faig un tast:

1 No presenteu mai un llibre com a alternativa a la televisió. La conclusió del que ell explica (feu el favor de cercar el llibre i llegir-lo) és que negar una diversió com les pantalles (aleshores només n’hi havia TV) no és la millor manera de fer-ne agafar una altra, de diversió, no diguem ja estimar-la. D’una altra manera: en canvi de la TV o el mòbil o la tablet —no diguem que no s’haja de regular el temps—, no oferim els llibres i la lectura. No.

2 Els còmics, l’àlbum il·lustrat… a l’època de Rodari, els còmics van fer un paper extraordinari. Al meu poble, cada diumenge feien una parada en terra al passeig, al carrer valència, amb tebeos de vell molt molt poc educatius, si voleu, però era l’única cosa a mà per llegir. Ara mateix, el còmic fa un altre paper, possiblement també extraordinari. Hi ha també una varietat d’àlbums il·lustrats d’un nivell excepcional, autèntiques meravelles, que elles mateixa ja expliquen grans històries. Ajudar-los a entendre què volen dir, quina és la història que expliquen, quins són els detalls, on ens porta o tranpsorta aquella mirada, uns ppofessionals del país tan parits, és una altra via en favor de la lectura… Total, que no hauríem de dir mai “deixa els dibuixos i posa’t a llegir” si no volem caure en el segon error garrafal contra la lectura.

3 No digueu mai que abans es llegia més…

Comparar el present, aquest tan complex, amb el passat dels pares no és un bon sistema per fer pedagogia. Cada temps té la seua necessitat, complexitat, però aquesta incertesa d’avui, ai, no sé si serà comparable a res del passat. Si més no (penseu que açò es va escriure fa seixanta anys, que és un món on si tot just hi havia rentadores a casa, i el primer ordinador portàtil encara trigaria 25 anys a inventar-se. Però identificar els llibres amb el passat d’uns altres fóra com dir-los això no té res a veure amb la vostra vida, els llibres. Una altra cosa és explicar-los, quan siguen madurs per la lectura, la màgia dels clàssics… Ep, de les traduccions dels mestres, de l’alta literatura. Això és una altra història i necessitem que siguen lectors molt madurs.

4 Massa distraccions, xiquets!

Diu el mestre Gianni Rodari que un dels drames de la infància actual és l’organització del temps lliure. En el moment que ell deia això, la manca de propostes engrescadores, sens dubte que era un fet, si vivies en una ciutat, o en un poble i consideraves que el joc de carrer, el joc popular, les colles, no eren suficient. Aquell també era un aprenentatge fora de l’escola molt vital. Fins i tot més autèntic que no l’escola que vam patir. Però avui, com desfilem aquestes propostes als xiquets, en quin plat de la balança ens faran més paper, o massa, si els xiquets tenen el dia, des que s’alcen fins que es giten, completament organitzat. Diu Rodari que el problema no és l’oferta i la quantitat de propostes (com més lliures, de major eficàcia pedagògica), ell assegurava que la proposta més enriquidora depenia del lloc que ocupaven els llibres a la vida del país, de la societat, de la família, de l’escola.

Doncs no podem dubtar-ho, en temps de pandèmia, aquesta organització del temps ens ha tocat la moral i la melsa, però bé que dependrà de la nostra imaginació, si sabem convertir el greuge, la limitació del temps, els canvis obligats de les nostres vides, en aquests dia a dia tan difícils, i convertir-los en grans reptes educatius, d’aprendre veritablement amb rigor i solidesa des dels valors més bàsics, dels drets humans per exemple.

Ara mateix, em perdonareu la gosadia de l’exemple, els xiquets de 4t de l’escola no passa el dia que no em porten noves propostes de lectura, nous llibres, de sorprenents i de coents, és veritat, però s’han deixat atrapar una majoria per l’embruix de llegir i llegir i llegir fins i tot en els moments del pati. No sé si m’havia passat mai, trobar un grup tan delerós de llegir amb aqueixa intensitat. Que em puguen sorprendre cada dia. Ui, que no serem camí de finlàndia!

[continuarà]

 

 

La mancomunitat, la comunitat, els regants, els colombaires, el llevant…

0

Ahir recordava un quadern de pedagogia que editava la Mancomunitat de Catalunya el 1922, el Butlletí dels Mestres. A uns dies de saber si aqueixa figura administrativa continuarà, “mancomunitat”, lligada al cordó espanyol o a la corda que l’ofega, cent anys després. Això és, si mantenim una violència crua i puracontra la pedagogia, al nord i al sud, submissa als capricis de jutges retors i militars, o ens convertim en esperits lliures en favor de la pedagogia. Els valencians també tenim aqueixa corda que ofega al coll, que des d’espanya collen segons el grau que ells decideixen cada dia que els pega per la seua mandarina.

En el número 3 del quadern Butlletí de mestres, hom encarrega al Consell d’Instrucció Pública la redacció dels programes per a l’ensenyament primari, que conclou: “Necessitem no programes tancats, detallats, amb punts i lliçons numerats i classificats, sinó indicació de mètodes i, en tot cas, de contingut molt obert.” Vaja, cent anys enrere, el contrari del que prediquen encara a espanya els escapularis del psoe, podemos, pp o tot d’escolans i coronels.

[…]

“Cal recordar  que tenim una llei des de mitjan segle passat (XIX), que durant aquest mig segle la posició del món ha sofert una transformació profunda i nosaltres som on érem aleshores!” Butlletí de Mestres, Barcelona, 31 de gener de 1922

I no sembla que la cosa varie gaire, no?

Al final de cada butlletí trobareu una proposta de lectura per a mestres, sobretot, amb els consells perquè les lectures puguen tenir una aplicació pràctica a l’escola. Entre més consells, hi trobem que la lectura dels mestres és part fonamental de la seua formació si vol atendre amb criteri els alumnes. N’hi ha més propostes de lectura, entre més, una del mestre suís Adolf Ferrière contra les rutines avorrides. Ferrière és l’iniciador del Moviment de l’Escola Nova i va redactar els trenta principis que calia respectar si hom volia ser mereixedor d’aital privilegi contra l’escola tradicional.

Hi ha altres noms d’interés que presenten experiències pedagògiques d’arreu del món. Fins i tot apunten un cicle de conferències a Castelló, organitzades per l’Assemblea de la federació de mestres de llevant (aaahhhh, la ferida!).

 

 

Contra l’escola centralista

0

“El butlletí dels mestres”, suplement pedagògic de la revista Quaderns d’estudi de la mancomunitat de catalunya de 15 de febrer de 1922, dilluns farà 99 anys, en el seu número 4 i després d’unes converses pedagògiques i les teories d’Emili Boutroux, recomana als mestres joves que llegesquen “l’aurífic” volum Questions de Moral i d’Educació, sobretot perquè conté, diu el butlletí, els bellíssims assaigs sobre Lectura en veu alta…

En un altre moment del Quadernet presenten com es fa un dictat per a xiquets de nous anys, a partir d’una fàula de La Fontaine, La llebre i la tortuga, i com s’ha de preparar abans aquest dictat perquè siga profitós i escriure no esdevinga quelcom d’inútil.

«Rien ne sert de courir, il faut partir a point: Le lièvre et la tortue en sont un tèmoignage.»

La lliçó d’ortografia propiament dita acaba dient: la mestra corregix els treballs a la vesprada. Les faltes de gramàtica les ha d’explicar l’alumne. Les paraules corrents mal grafiades seran escrites tres voltes abans de començar els treballs del dia següent.

Cap al final del quadernet hi ha les notícies breus:

—La revista gallega A nosa terra publica un article sota el títol Da Inferioridade do enseño centralista, on s’analitzen les causes d’inferioritat en l’ensenyament a espanya: considera la més fonamental  la centralització, que negligeix  els factors de lloc, temps, història, raça (!), terra i costums… essencials en tota organització docent i en tota recerca i producció científiques.

Cent anys, i encara si patim el mateix tumor, de submissió a la idiotesa i al lladocini cultural i econòmic.

OVIDI, i un dia!

0

“Per coincidències profundes”

Feia uns dies que Laia havia portat un llibre a la classe, però fins a despús-ahir no li havia fet gaire ca. Ahir li vaig fer ensenyar el llibre que havia portat de casa, un llibre d’Ovidi Montllor, poemes i cançons. El llibre és una joieta de 1978, l’any de naixement d’alguns dels pares de la classe, 4t de primària, com ha ressaltat una altra alumna.

Aquest és un llibre especial, d’una edició especial, amb un pròleg de Joan Fuster, una cloenda de Montserrat Roig i una il·lustració a color de Josep Renau. També hi ha unes il·lustracions en blanc i negre d’Eduard Alcoi.

En el pròleg, Joan Fuster parla d’admiració pura i dura. Pura i dura. Malgrat l’amarga realitat que hem viscut, diu Joan Fuster, i jo encara afegiria que “vivim”, amb la cançó d’Ovidi, i amb la cançó d’uns altres cantants que coneixem bé, posa d’exemples el mateix Ovidi, Raimon i Maria del Mar, han bastit una comunicació amb el poble que ni els intel·lectuals ni els polítics no tenien a l’abast. Potser que els uns i els altres, entre els valencians, continuen o continuem el calvari. Però d’aqueixa faena, sinyors (Fuster té aquella ironia del gran mestre i pare de tots nosaltres) no esperavèm condecoracions oficials ni ganes —encara aleshores no havien arribat els regals de la policia en forma de bombes a can Fuster.

Continua Fuster explicant en aquell pròleg que ja ens valdria el preu del llibre, si teniu ocasió de trobar-lo, que justament la cançó ha fet més per l’acceptació dialectal que no tants de prejudicis com hem patit i patim. També remarca Fuster que Ovidi té alguns poemes molt ben parits i que, cantats per ell, adquireiexen una vibració que jo m’atreviria a dir que encara avui és ben especial. A mi m’ho sembla, m’ho sembla molt, i la prova és el respecte amb el qual l’escoltaven ahir els xiquets a classe.

Fuster acaba dient que, d’Ovidi, només en pot dir coses d’amic, per coincidències profundes.

Després, en el llibre ja trobareu tota aquella obra i les peces de què parlava Fuster, les admirables i les ben parides: la fera ferotge, Alcoi, lliçó de sumes i verbs, la samarreta, l’escola de Ribera, homenatge a Teresa, cançó de llaurador, Sí senyor, Perquè vull, Tot explota, carta a casa, va com va, serà un dia que durarà anys, les meues vacances, de manars i garrotades, bon vent…

La cloenda del llibre és a càrrec de Montserrat Roig, que de segur que us farà venir més ganes d’escoltar Ovidi, i que jo resum en una idea: entre Alcoi i Barcelona, entre l’home i l’actor, el país necessitava l’Ovidi. L’ha necessitat sempre i encara si patim tanta pèrdua. D’aquesta necessitat, si en tinc més ganes, en parlaré demà.

OVIDI, avui en faria setanta-nou

0

“El nom me’l va posar mon pare perquè era un amant dels clàssics, dels grecs i dels romans.”

Avui a classe hem recordat Ovidi, i l’he presentat com un dels millores lectors valencians de tots els temps. Només cal escoltar com recitava, aquella fonètica, el ritme, els versos d’Estellés o els propis, com vocalitzava les cançons. He passat un documental de la TV3 a classe i el silenci ha sigut espaterrant. Un homenatge de la classe, de l’escola, de tots els alumnes, que caldria fer un colp l’any, a un home que, sense voler-ho, també ens ensenya a llegir a mestres i a alumnes. L’homenatge al país en els versos d’Estellés, l’homenatge a Teresa, o aquelles frases senzilles i contundents d’Ovidi mateix: “Jo volia ser actor”, “La felicitat si arriba bé, i si no arriba també”, o les sentències del pare, quan ell li va dir que se n’anava a Barcelona, si volia ser actor, “Qui vol ser papa ha d’anar a Roma.”, li va respondre el pare.

Eixe home principal per què es va morir tan jove?, ara que ho pense, amb seixanta anys, ell que en va viure cinquanta… Però ens va deixar quin model de cançons i poemes, quina manera de llegir-los.

-Perquè vull!

Com riu la candelera!

0

Si hom cerca al diccionari valencià-català-balear la paraula candelera, troba quina riquesa de llengua tenim o teníem, cada colp menys, si no burxem els grans llibres, els monuments a la llengua, com ara aquest diccionari, o els grans homes de la llengua, com ara Jem Cabanes i l’extraordinària entrevista que li va parar Assumpció Maresma per a Vilaweb diumenge.

Per això avui dos de febrer, i malgrat la repressió de la TVE, el govern d’espanya, el psoe i tota la patuleia de jutges i tribunals espanyols, la gc la policia els retors i el susumcorda, la candelera riu: riu contra calaveres, repressors i feixistes, que en tenim a grapats que ens voldrien morts, o que renunciàrem a la llengua, en aquesta llista diària que apunta i repassa la pandèmia Còvid com una altra marededéu que ens hagués enviat espanya per atacar la perifèria… Si nosaltres som perifèria, astimat MHP Puig, és perquè som la costa Oest del Mediterrani, i ja poden enviar a mamar amb aquell trenet de fillsdeputa totes les corrupcions espanyoles.

Sí, el dcvb diu això, avui, sobre la llengua, els pobles, els topònims i la identitat del nostre país, ja aneu arreglats a voler-nos morts, malparits:

«Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (Gir., Olot, Manresa, Segarra, Urgell);

«Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera se’n riu, torna-te’n al niu» (Maestrat); i algú afegeix: «que plora o no plora, tres mesos de mala hora» (Morella).

«Si la Candelera plora, es fred és fora; si la Candelera riu, lluny és s’estiu» (Manacor, Ciutadella); i a la Conca de Tremp afegeixen: «tant si plora com si riu, no’t penses ser a l’estiu».

«Si la Candelera plora, l’hivern fora; i si riu, ni hivern ni estiu» (Val.);

«Si la Candelera riu, ni hivern ni estiu» (Men.); «Si la Candelera riu, ja estem a l’estiu»(Vinaròs), o «ja som a l’estiu»(Alacant), o «ja ve s’estiu»(Palma); «Si la Candelera plora, es fred és defora; si la Candelera riu, aplegau llenya per s’estiu» (Llucmajor).

«Candelera clara, fred hi ha encara; Candelera espessa, guarda’t sa cabeça» (Men.).

«Per la Candelera, es fred o és davant o és darrera» (Men.); «Per la Candelera, si no plou vuit dies abans, plou vuit dies arrera» (Pineda); «Vuit dies ençà, vuit enllà, de la Candelera t’has de guardar» (Urgell, Segarra); «La Candelera, si no la fa davant, la fa darrera» (Empordà); «S’escandelera vindrà; si no l’ha feta, la farà; vuit avant, vuit arrera, farà s’escandelera» (Pineda).

«Per la Candelera, el sol ja passa la ribera» (Cerdanya); «Per la Candelera, el dia torna endarrera» (Avinyonet); «Per la Candelera, pas de llebre»: vol dir que el dia creix un poc (Avinyonet). «Per la Candelera, el berenar al darrera» (Vallès).

«Per la Candelera, l’ou va endarrera» (Vallès); «Per la Candelera, els ous a la carrera» (Pla de Bages). Vol dir que per la Candelera els ous ja abunden i baixen de preu.

«Per la Candelera, treu el bestiar de la pradera, i posa’l a la bledera; i per la Mare de Déu de Març, posa’l a totes parts»: vol dir que pel febrer ja és passat el fred fort, i que a la darreria de març ja comença el bon temps (Pineda).

«Per la Candelera, eixuga la bugadera» (Manresa).

 

D’aquesta riquesa, espanya en voldria fer miques, i fer-nos miques… però la candelera bé que riu i riu i riu, davant tants feixistes i butonis i cagamànecs… Un orinal de fillsdeputa són, tots malparits!

I riu, i riu, i riu… I encara riu!

Per què no llegim? (10)

0

Hom hauria de pensar que el llibre ja ha fet molt de paper. Potser que en faça una miqueta més, de segur que sí, però n’hi haurà novetats que faran més paper, a partir d’ara. Vull dir que els llibres ja han fet allò que havien de fer,que no és poca cosa, i ara mateix no sembla que siga el millor dels suports per continuar fent-ne tanta, de feina i d’un paper principal en la història del coneixement. En canvi, coses que ja existien també fa milers d’anys, com és la ciència, continuaran fent-ne, de paper principal,  i en suports diversos. No sé quanta gent continua consultant els diccionaris en paper, si són a la xarxa. Enciclopèdies, manuals, diccionaris o fins i tot unes altres obres més lúdiques… Les encilopèdies i els diccionaris ja no es guanyen l’espai que ocupen a casa.

Hom podria augurar la mort d’una mena de lectura, o de llengua, si les armes amb les quals defensem les idees són d’una fluixera tan espaterrant com usem, per exemple, per defensar la llengua al nostre país. Només caldria llegir la magnífica entrevista d’Assumpció Maresma a Jem Cabanes per apamar la gravetat de la situació, de la llengua, de la lectura o fins i tot de la lectura de llengües en aquest país nostre tan amenaçat pels bandits d’espanya.

Allò que cap en milers de llibres és ara en un espai minúscul d’un xip: però també és veritat que, com passa amb els aliments, hom pot anar a cobrir la necessitat en un bar-pessebre o menjadora, en canvi de mantenir una certa cultura per menjar bé, de manera decent. Amb la lectura potser que passarà, però nosaltres no podrem desfer-nos d’aquella amenaça a la qual ens obliga espanya de no llegir, que fins i tot al capdavant de la misèria no lectora que aquell estat representa hi ha escriptors com vargas llosa, citat també per vallejo en el seu manifest. Contra la llibertat dels catalans, reclamava vargasllosa, la renúncia a llegir, en canvi de convertir-nos nosaltres en feixistes subdits de totes les amenaces.

El director de cinema iranià Jafar Panahi assegura que qualsevol pel·lícula, per poc valor que puga oferir, té interés, si és que en vols traure cap o res. Garcia Lorca també ho va dir, que no sabeu qualsevol llibre l’esforç i el dolor que fa passar al seu autor. Per això els llibres representen, a banda del valor que puguen tenir, un clam a la llibertat i en favor de la democràcia. Potser per això mateix espanya és al cul de la lectura mundial. Llibres i espanya, democràcia i espanya, són parelles i binomis que no casen. Malgrat que puguen passar per un estat que edita molts llibres: també han de tenir molts jutges, els ximples, i prou que saben que no fan justícia.

“…encara que cremeu el paper

mai no cremareu el que conté.”

diu irene vallejo que diu un poeta andalusí.

Però espanya va cremar llibres, mestres, escriptors, en dictadura i en transició, en democràcia, malgrat que sabem que era una demo falsa, així que no ens sorprendrem si malgrat els esforços, la ingent feina de mestres, llibreters, experts o uns quants editors, la nostra eficàcia se’n ressent. Les lliberies van passant a millor vida, que és la mort, i si el món encara inverteix en biblioteques i llibres, el món d’aqueix estat que és espanya, corromp i s’il·lumina per corrompre, abans que no per llegir o admirar-se davant uns milers de llibres ordrenats en un espai únic extraordinari, excels. Encara que, com voldria irenen vallejo, en qualsevol espai on s’hi teixeix per un llibre, hi ha les esperances del futur. Però sense la llibertat, ni els llibres no poden aportar aquest bri de llum.

 

Per què no llegim? (9)

0

“Els llibres són la màquina del temps”, diu Irenen Vallejo en el seu manifest per la lectura, editat i encomanat pels editors espanyols amb l’ajut d’uns altres editors. I és veritat que el temps i els llibres són inseperables, d’Isop a les aventures d’U.K LeGuin, per exemple fins i tot d’extremms més allunyats. Una selecció que ens transportaria durant milers d’anys. Compte perquè un home o una dona que visqués tants anys, no aconseguiria de llegir tot el que han escrit totes les civilitzacions que ho han fet per romandre. Sort encara que tot el coneixement no s’ha d’arrossegar alhora, fins i to gràcies que un xip, una tauleta, un mòbil, contindria tantes biblioteques com algú pogués somiar com un delirir possible. Entre més deliris positius dels llibres és que només la voluntat farà arribar tots els secrets als lectors, només la voluntat: ni l’obligació, ni la mala consciència, ni el deure… I sort també que els llibre són testimoni dels grans avenços de la humanitat, malgrat la justícia espanyola: els drets humans, la democràc¡a, la confiança en la ciència, la llibertat, la sanitat universal, l’educació obligatòria, el valor d’un judici just, la preocupació social per la gent més fràgil… Irene Vallejo es demana què seríem avui sense aquestes idees… Ja li ho dic jo: espanyols, o jutges, o membres de la JEC, o fiscals del psoe o de podem…

 

No ho creureu, però ahir vaig arribar a l’escola i damunt la taula del mestre algú m’havia deixat un regal: un llibre de l’escriptora de saragossa irene vallejo, autora del manifest del qual parle fa uns dies… a la llengüeta de fora eva piquer diu que aquest llibre parla de llibres i encomana unes ganes infinites de llegir fins a l’infinit…

Expanya i el levante català

0

Els jutges espanyols ja no saben com ridiculitzar catalunya, com fan cada dia amb valència, les seues institucions, el parlament, el govern o la llengua. Si fa no fa, ja tracten aquelles quatre províncies de res com si fos una valència qualsevol, de segona, un altre tros del levante espanyol, terme amb el qual sempre ens avergonyeixen, des d’espanya.La misèria d’espanya és morir matant, caiga qui caiga, i el règim bé que continua disparant contra la democràcia.

Els jutges espanyols van decidir sobre el parlament català, sobre el seu president, contra la llibertat de decidir o d’expressar-se, van enviar la violència personificada, la policia, la gc, l’agressió… I ara que el govern català ja havia acotat el cap, s’havia agenollat i demanat pregària, fins i tot ghavia fet fora el president per una pancarta i proposava eleccions provincials, doncs ara els jutges espanyols cavalquen de nou, cada dia, contra tot i contra tots: com ara decideixen o no, que no ho sabem, sobre les eleccions regionals catalanes, que no valdran un pet, si ells no volen, que potser deixaran que els catalans voten en febrer, malgrat que preferirien que es contagiaren, o es muigueren a grapats, dos milions o més de catalans, fins i tot ficant la papereta en aqueixa caixa de morts regionals que espanya els ha parat com una trampa, com als valencians, que també necessiten el seu permís, el d’espanya i els seus jutges, si és que volem decidir si ens confinem, si cal tancar-nos a casa a les nou, a les vuit, o a l’hora d’esmorzar.

Serà quan els passe per la figa a les calaveres, fiscals o jutges, que els valencians alçarem un pam de terra, si alçarem polseguera o cua, i ens ficarem la taronga en el cul o a la boca. I direm, com cantava Ovidi, sí senyor, lo que mane el senyor, que sí senyor.

Els jutges espanyols i els governs espanyols són la santíssima, un nou tres en un, el jabato, roberto i pedrin, que ja poden enviar-los denúncies Europa o l’ONU, sobre el terrorisme, les tortures o els morts; els la bufa què diu el món, sobretot el món democràtic, i  ja ballen de goig si els números de morts valencians depassen la decència o l’angoixa. A la València provincial, la del levante, de decència li’n queda poca o gens.

Ells, els espanyols, els jutges, el psoe, podem i la resta del tiro-liro, troben bé gastar-se milions, milers de milions de fet, en tancs, en guàrdi civil o en borbons, en empreses íbex, en màquines llevadores de neu, que rebenten els valencians per fillsdeputa, si no tenen diners per atendre malalts, o no tenen collons per tenir prou metges, o infermers o respiradors: cent anys robant-nos, amb l’aigua al coll i el camp abandonat, inútils, però ells prou que poden disposar: ells, les dones, les amants, les putes, els fills, els fillsdeputa, els cunyats, per a ells tot de recursos, que ens roben a través de la llum, o a través del gas o de la merda de pandèmia feixista que ens governa… I vinga paradisos fiscals i judicials!

I catalunya farà bondat, la regió del principat dirà sí, sí a tot el que diga espanya: el feixisme, el judicial i el polític, posarà les caixes dels morts, i catalogne i tv3 i el comte “godon” i “la vanguar”pararan la galta, l’altra, i se’n dirà finalment el levante nou, com el camp nou, i qui vulga moniato que se’l plante, però de levante.

 

iiie, malparits, ja heu llegit l’editorial avui de vicent partal, no?

 

Neurociència i escola (1)

0

Vilaweb va publicar ahir, dia de Sant Antoni, una entrevista a la mestra Carme Timoneda. Hom diria que és una data premonitòria, perquè si bé el sant es va enamorar d’un porc que li feia companyia —penseu que hi ha llegendes pitjors— per què no hauríem de tenir cap possibilitat els mestres per al canvi, malgrat els anys la història i la complexitat de la mateixa escola?

N’hi ha esperança, xa. Sobretot si els mestres posem fil a l’agulla i agafem per les banyes el primer dels principis: fer de mestre demana estudiar cada dia, transformar-nos, tenir agilitat i destresa per canviar i moure’ns, flexibilitat per no acomodar-nos a l’esc0la tradicional i, encara pitjor, a la suposada escola progressita on semblava que tot valia, fins i tot fer les “o” amb un canut.

L’entrevista de Roger Cassany a la professora Timoneda demana una lectura atenta i mesurada per extraure el suc que demana l’envit de la ciència, de la investigació, en favor de l’educació. No només per a mestres, també per a les famílies. Els pares poseu atenció, va, perquè aquesta via us ajudarà molt, moltíssim a obrir noves vies d’entesa i comunicaió amb els vostres fills, i amb les filles també. No us despacienteu. Siguem generosos.

Jo m’he fet un extracte d’unes quantes idees, però això no és perquè us estalvieu l’entrevista. No. No correu, si llegiu i voleu que us faça profit, no correu, perquè guanyareu indulgències, aprendreu recursos, i entendreu què passa en el cervell dels vostres fills i en els vostres. A partit d’ací és quan sereu en disposició de començar a ajudar els fills a créixer, a construir-se, a acompanyar-los al llarg i ample de la seua i de la nostra educació. Sí, segons la professora Timoneda, el nostre cervell és plàstic, què què, i té capacitat per aprendre al llarg de la nostra vida. N’aprén sempre, tinguem l’edat que tinguem. ës veritat que no tindrà la frescor dels vint o dels trenta, què més voldríem, però té la capacitat d’aprendre i aprendre i aprendre. Sense aturar-se.

Si ho feu així, llegir despaiet i acompanyar els fills, us estalviareu algunes preguntes de l’estil “Què puc fer?” “És que ja no sé què fer!” “No sé per on pegar!” que incomoden els pares, les mares més encara, i els mestres, aquest perquè massa vegades, quan les famílies els demanen ajuda no saben què dir, tret d’uns quants tòpic i massa banalitats, això en el millor dels casos, no fóra que els consells encara malmeteren més el problema i la dificultat.

Si la neurociència, com funciona el cervell que aprén, el dels xiquets i els nostres, ha avançat tant o més, l’escola no pot ser al marge d’un regal que ens convé d’aprofitar per lligar la ciència a l’aprenentatge, i encara més per destriar l’educació sobre les emocions dels tòpics, tan escampats sobre l’educació emocional. Ves que, com en tots els oficis i camps del coneixement, n’hi ha molt de xarraire, i en això de la neurociència n’han aparegut més que varietats de mandarina, més que bolets, venedors de fum i pocavergonyes que s’apunten a traure rendiment i enganyar caragols.

Sens dubte que Carme Timoneda és un refernt seriós, de rigor i saviesa per ajudar-nos a millorar l’escola. No defalliu, mestres. Ací teniu un tren que no ens podem permetre de perdre. Bona lectura!

Enllaç per llegir l’entrevista a Carme Timoneda a VILAWEB

Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia