Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: RepúblicaValenciana

L’odi espanyol a les llengües

0

Els espanyols odien les llengües, qualsevol llengua que no és la seua. Són monolingües de voluntat i qualsevol intent per aprendre’n, o saber més llengües, ho consideren una amenaça, a l’espanyol i a la bandera, aquella que penja de les casernes, de l’espillet del cotxe o del canell inviolable de tants adeptes militants a lluir el neofeixisme totes les hores dels seus dies de privilegi.

No sabem, o sembla que no ho volem saber, com és que el sistema espanyol és dels pitjors per ensenyar llengües. I ves que amb tant de temps que la diagnosi és feta, tenien temps a rectificar i a posar remei. Impossible. Si ho porten a l’adn, no saber, no aprendre, en canvi de brandar sempre el pinyol, que només que xiula múscul, una metàfora de l’amenaça i la violència.

El rebuig a les llengües és directament proporcional al sentir democràtic. El coneixement, o la lectura, són un indicador de la salut democràtica d’un país. Directament proporcional a l’elevat esperit franquista, el tou contra les llengües no s’escapa de defugir qualsevol llengua enllà del pirineu i, alhora, provar d’anul·lar, aniquilar i insultar les llengües dins el territori que espanya encara domina per les armes i la policia.

La violència d’espanya contra el coneixement és una marca. Contra les llengües els cap tot, la ignorància, la mala fel, la mala llet, fins i tot la corrupció: lleis, normes, reglaments, jutges, partits, borbons, casernes, militars, església (digueu-li oficial), mitjans… Cada dia n’hi ha agressions lingüistes, sense excepció, de qualsevol d’aquestes bandes criminals tan organitzades com espanyoles.

El bombardeig és diari i il·limitat.  No ho poden evitar. El rebuig a les llengües, ho és al coneixement i ho és a la modernitat. No cal dir que ho és també als drets humans, a la llibertat, fins i tot a l’honestedat i a l’humanisme.

I què fa ara el jovent valencià? (afegiu si voleu el jovent català o illenc), s’ha deixat arrossegar per aquest corrent neofeixista, que pobres, veuen una moda, apuntar-se als moviments contra: ara segons que bufa, contra els drets humans, o les llibertats, o el coneixement, o les llengües… No es pica gens de passar-se a la llengua que representa aquell franquisme caspós, pudent i conservador, que va ser capaç de matar mestres, poetes i músics, entre més treballadors, homes i dones, només perquè tenien l’esperit de la llibertat i el van manifestar a penes cinc anys de la seua vida.

Durant el segle XXI, si la cosa no es gira del revés, una majoria dels adolescents acrítics s’han apuntat al pitjor dels envits possibles: deixar-se portar pel vent que bufa i bufa i bufa a través de mitjans que els guien i menys els pega de cara. Als patis de l’escola, dels instituts, als carrers, a la ciutat però també als pobles, entre les colles, la violència invisible s’ha fet present. La renúncia a l’ùs de la llengua és una amença més dura, intensa i perillosa que la idiotesa verbal dels polítics espanyols de torn, que no farien la “o” amb un canut.

N’hi ha experts que fa anys que van encendre el llum d’alarma: malgrat els esforços per la recuperació, els nostres avenços no poden competir contra els avenços “naturals”, per exemple dels jocs electrònics digitals o contra plataformes neflix, disnesy o de TVs: com més va més perdem?, som del perdre?, sembla que volem perdre?…

Diu Carme Junyent que l’ús depén de nosaltres. Jo trobe que ja no, que això, dissortadament, ja no depén de nosaltres. Perquè la militància a ultrança és difícl de manetnir, si nop és que som tots com l’Arcadi OLiveres, fins a la mort, o és difícil de mantenir, si l’esperit es desimfla amb l’edat o amb el conformisme del jubileu. Sobretot perquè n’hi ha enemics a casa, n’hi ha que es jubilen abans de casar-se, com n’hi ha que paguen (amb els nostres diners) perquè perdem fins i tot les orelles.

I si n’hi ha res que no canvia, que es manté, que dura i dura i dura, és el seu odi a les llengües. Sobretot a la nostra. D’una altra manera, no faria tants anys que mantenen prohibides les televisions dels països catalans, dins el propi territori nostre. Ni s’hagés consentit, en democràcia, si n’hi ha hagués democràcia de veritat, un rètol a les casernes dels pobles que digués qualsevol cosa per la pàtria, la seua. Qualsevol. N’hi haurà bestiesa més grossa, si no és per l’odi. Per recordar-nos que aquell odi roman, sempre hi és, vigilant-nos!

 

Avui l’editorial a Vilaweb, també parla de llengües

 

Reconeixement a l’Activisme: Arcadi Oliveres

0

“Viure és prendre partit, en totes les causes que considere justes!”, segons que diu en l’entrevista que li va fer Vilaweb en febrer, uns mesos abans de morir-se de càncer. Activisme i desobediència civil, davant tant de criminal que ens governa: de tants falsos demòcrates com han passat per tots els governs espanyols, per tantes empreses delinqüents com decideixen la nostra vida de dissort.

“La desobediència ha estat un dels temes que m’han emmirallat a la meva vida. Si el món ha de progressar (i ha de progressar), serà gràcies a accions de desobediència civil. La desobediència civil és bàsica.”

Aquesta nit, a l’Ateneu de Bétera, llegirem uns quants textos d’Arcadi i veurem un documental sobre l’activisme, el compromís, la fermesa i la solidaritat d’un home íntegre, fins i tot en la manera de morir-se: es va acomiadar públicament, contra els tabús i les misèries.

Desobediència i combat: “la major part de les lleis són fetes per aquells que volen privilegiar-se’n i anar en contra dels altres.” Quanta raó, solament de fer un tomb per allò què passa a espanya, amb els governs de torn, del psoe i del pp, dels borbons i els botifarrons. Però, sobre els papers dels joves, mireu que diu l’Arcadi en la mateixa entrevista:

“Els hem fastiguejat amb un sistema econòmic que és d’allò més injust que et puguis imaginar. Quan a un jove li dónes un nivell d’estudis notablement elevat, quan li obres unes expectatives de futur i després me’l massacres sense feina, i fins i tot tenint feina, amb un sou de misèria, sense cap expectativa de progrés, perquè les expectatives de progrés van a parar a uns altres, aleshores és lògic que la gent jove s’enfadi. És evident, és obvi, és natural.”

Ara, quants d’aquests joves són capaços de portar una vida de combat, d’inconformisme, de resposta a la violència contínua que exercexien contra ells els governs, el sistema, les empreses…

Ací podeu llegir l’entrevista a Vilaweb

[continuarà]

22.30h ATENEU DE BÉTERA, reconeixment a Arcadi Oliveres.

 

El concert Borja&Mireia (3)

0

L’agost sempre és un punt i final. Més marcat que no el cap d’any, més límit mental dins el calendari, perquè és la mesura entre les vacances i el retorn a la rutina, el principi de totes les fantasies que hom imagina abans de començar l’aturada laboral, si és que n’hi ha, que tens o conserves feina encara. És el principi i el final de les vacances, l’agost, dels somnis, final dels horitzons d’il·lusió que ens havíem fet uns mesos enrere: quan faré vacances faré, i faré i faré…, llegiré aqueix llibre tan gros, aquest munt, un horitzó tan curt com és la rutina i un altre any al calaix, al cabàs o a l’aigüera.

—Quan la llum besava els cossos joves… 

si vam soterrar la joventut, i ara per sempre anem perduts…

L’agost fins i tot és la mesura de la vellesa, que s’apropa o s’allunya segons que passen els dies. Aquella calor davant les persianes, el siroll de xixarres i el desert dels carrers en aquelles hores d’infern.

En aquest repàs personal i arbitrari al disc de borja i mireia, quan arribes a la cançó Conte de Nova York, de The Pogue, et pots perdre tota la vesprada, entre festes i angoixes, o lectures, fins i tot cercant el conte de Nadal de Dickens: entre les versions esbojarrades de la cançó, aquesta em va semblar una proposta festiva a la plaça, a la manera que feien els Txarango en la plaça Sant Felip Neri a Barcelona que aplegava una gentada a cantar i a gaudir quan érem a tocar de la llibertat. Aquesta versió també és divertida. La versió Borja&Mireia paga en els insults a la castellana, ací haurien de repassar aquell article de Jordi Badia, l’art de dir-se els mil penjaments, fins i tot en això errem, però tot ho podrem adobar, si ho cantem bé. Si hom si posa. Abans també caldria escriure-ho bé i també caldria corregir-ho.

Mentre escolte algunes de les cançons, m’arriba que farem salat, de nou, fins el setze d’agost, a la una tothom a casa, toc de casa, serà un agost on el punt i final no arribarà per la pandèmia, que encara recularem per entrar l’haca al corral. Ai ai ai… Si baixes a l’horta, no és gaire difícil de veure haques i carros amb vela.

Per cert, encara no havia contat que, durant el concert de divendres en directe a Bétera, Mireia i Borja van tornar als rucs les albardes, a la manera dels variatés de fira, amb unes quantes cançons de rafaela, aquella italiana que diuen que si era comunista: van cantar-la amb perruques de palla, i una festa que feia aturar la gent que venia de pas, per la plaça. Els homes, a dins d’aquell cau, no sé com empomarien ara l’envit, truque!, com?, truque! A mi l’eixida em va divertir, i malgrat que n’hi haguè que la van trobar “excessivament informal” afegia una festa i una llicència que els dos de l’escenari s’havien guanyat de sobres.  Resistència…

—Ara llegiria uns versets d’Akhmàtova… “Cap cel estrany no em donava aixopluc”

 

[continuarà]

 

 

 

El concert Borja&Mireia (2)

0

En el primer capítol del sopar del idiotes vaig parlar més de violència que no de música, perquè una cosa no deixava concentrar-nos en l’altra. Ves com ho patiria Penalba, a l’escenari, a dos metres del sopar dels homenics. Hom deia que el XeGuevara els hagués passat per l’embotidora, els violents, o els hagués enviat a aprendre de lletra i de cultura trenta anys. Però ho deixarem ací i començarem amb la música, perquè Borja i Mireia són ara mateix un dels grans regals dels valencians, en un paquet íntim, concentrat d’una gran sensibilitat pels poetes. No podem perdre més temps en aquells rucs.

“Cançons de fer Camí” és l’últim disc que Mireia Vives i Borja Penalba —un cd dins una carpeta quadrada (enganyosament quadrada), amb una col·lecció de làmines de diverses il·lustradors, entre més Aitana Carrasco… El disc fa algunes versions, canta els poetes i també conté lletres pròpies; sí que com diu Penalba és intimista, delicat en alguns moments, de deixar de fer que fas per escoltar què diuen i com, Mireia i Borja. He trobat a la xarxa una versió de la primera cançó que és una versió sobre una altra de Leonard Cohen, de Teddy Thompson, escolteu-la, que també paga la pena, i imagineu-vos uns bretols cridant a un metre vostre, i demaneu-vos paciència. “Com havíem somiat”, aquesta nit tot anirà bé, sí, com aquella nit, per un instant. Una versió de Borja molt exquisida que t’has de posar diverses vegades, un regalàs que ja val el cd complet i només som a la primera de les cançons. La segona cançó és un poema de Salvat Papasseit, el desig i el convit, la tercera un poema de Joan Fuster, que ja havia musicat Lluís Llach, ací tenim doncs un altre dilema, entre versions: llàstima que no hagen musicat un poema d’Akhmàtova, per completar una gran trilogia secreta, intensa, eterna. Si voleu veure la primera versió d’aquesta criatura by Vives&Penalba, la teniu ací. Després, el mateix youtube us portarà a més sorpreses i deliris, si deixeu anar els vídeos. Tanca les primeres quatre cançons un clàssic de Bod Dylan, Girl from the north country, boníssima, llàstina de dues errades d’estructura genuïna valenciana, que es poden corregit només de cantar-les, que ningú no haja corregit el text, xa: aquest fes-li un bes, o a la nit, en comptes de per la nit… Què, ja heu anat a cercar el cd, no? Correu a cercar-lo, va!, mentre escolte la resta de cançons i pense que us diré.

(continuarà)

 

La impunitat feixista d’uns idiotes

0

Anit vam viure el concert de Borja Penalba i Mireia Vives a la Plaça del Mercat de Bétera, que organitzaven conjuntament l’Ateneu i Acció Cultural del País Valencià. Els 50 anys d’Acció, en favor de la llengua, la cultura, l’educació i la identitat: ser valencians en aquest país mai ha sigut fàcil, és un envit de llarg recorregut no exempt, ho vam dir despús-ahir, d’atacs de tota mena, d’una impunitat obscena. Els 50 anys d’Acció i el retrobament amb l’Ateneu ho mereixien. Però, ai, anit també hi hagué atac.

L’últim, dissortadament, el vam tenir anit a tocar i en directe durant més d’hora i mitja que va durar el concert reconeixement al mig segle d’Acció: una colla d’homes de Bétera, de nom propi i malnoms populars, casats, amb fills, amb néts, i amb oficis que un dia serien fins i tot honestos, de pares i de mares que potser se n’avergonyirien, es van passar tot aquell temps boicotant els versos d’estellés, marçal, papasseit i ovidi, per citar-ne uns pocs.

Els homes s’havien aplegat a sopar a dos mestres escassos del cadafal o entaulat on actuaven Mireia i Borja, i van fer xerinola i burla fins a l’últim vers cantat, l’últim exactament, quan van rodar la clau de la casa per anar-se’n, amb aquella impunitat de les accions feixistes, indisimulades, que rompen contra la cultura, descarnadament, perquè aqueixos homes, els colea, els capone, o nel·los de torn, tenen aquest odi endins, a la cultura i a l’art, a l’educació m’atreveria a dir,  i els passa que volen i poden actuar sense que ningú no els puga dir res  a la seua llibertat d’atacar l’escola, la llengua, els drets humans mínims, si els passa pels ous.

Anit els va passar pels ous rebentar la cultura. Avui, els herois fumaran i beuran a pleret i menjaran paella, amb les dones i els fills i els néts, satisfets d’una acció tan brava.

El públic, veí o foraster que havia vingut a escoltar una de les parelles de veus i música actual de major interés dels últims anys, un regal dels valencians en favor de la música de lo alto, no creia què veia. Com era possible que, al segle XXI, per la ruqueria d’uns brètols, una activitat cultural, que tenia el permís de feia mesos, que seguia tots els protocols de seguretat que havien sigut encomanats, es podia permetre de rebre tants insults durant tot el temps que va durar el concert, fins a l’últim moment.

La violència d’anit a la plaça d’aquells ases va ser una cosa premeditada, ordida i consentida, perquè qui organitzava era l’Ateneu, i el feixisme té aquest permís: si aquests són dels drets humans, ataqueu-los, tindreu tota la impunitat que vulgueu.

En un altre moment, la violència genera violència: en una altra època, i fins i tot no haver aturat en el moment aquella violació de drets, fóra tebior o pocapena. Però és això la democràcia, ens demanem, que ells poden venir a insultar, a amenaçar, a agredir-nos durant una hora i mitja, i nosaltres hem de consentir que vulguen deixar l’agressió, perquè de nosaltres no en van rebre cap, d’agressió. Cap ni una. També premeditament. Ho repetesc, quan Borja va acabar l’últim acord, d’un concert que volia ser intimista, poètic, delicat, els feixistes van rodar la clau i van anar-se’n pel carreró de raere, orgullosos, pagats d’aqueixa intel·ligència que els penja cada dia dela seua vida d’empelt.

Borja no volia renyir, anit; ni els organitzadors, ni sembla que la policia local no tenia cap motiu per passar a veure qui ens podia agredir, com ha passat altres nits. Ni ningú del govern municipal no va passar a veure la vergonya que fa passar que uns veïns de bétera, amb gairebé setanta anys fets, pogueren allò, tan vílment; només nosaltres, la democràcia, i la llibertat que tenim de respectar els músics i els poetes, si ells volen. I ells encara riuen. I nosaltres encara creixem més, per saber-nos que el camí és llarg, si la violència feixista continua  impune.

Perquè l’envit, com deia el rètol que penjava amunt amunt, era “llibertat”. Ací els fa mal, i la nostra no-violència.

 

Borja i Mireia, pels cinquanta anys d’Acció!

0

 

Si no hi ha més amenaces o avisos o alarmes, finalment el concert de Borja Penalba i Mireia Vives es farà a la plaça del Mercat de Bétera, divendres 16 de juliol, a les deu i mitja de la nit. A dos quarts d’onze, a la valenciana!!!

Commemorem els cinquanta anys d’Acció Cultural del País Valencià, tot un temps tan llarg com punyent en el qual no hem pogut abaixar la guàrdia, en favor de la llengua, l’escola, la identitat, la música la cultura o el país sencer. I ves que n’hem rebut de garrotades, d’atacs, de colps que venien del feixisme pudent, maquillat de polítics, de criminals, de jutges, de governs i de cossos represors, de mitjans pessebristes i malparits, fins i tot de presidents que volien passar per valencians i solament que eren caragols abellanencs, més inútils que un plat de merda.

L’Ateneu de Bétera, en col·laboració amb Acció, oferirà aquest concert especial i extraordinari de reobertura de la plaça a l’activitat cultural i a la música de lo alto, amb la guitarra de Penalba això ja va assegurat, amb le veu de Mireia Vives el registre és excels. I ves que ha sigut difícil d’encabir calendaris i ajustar dates per poder escoltar-los en directe, davant una pandèmia que atia i atia contra actituds i imprudències.

L’aforament de la plaça s’ha limitat al ciquanta per cent, malgrat que cent metres avall tindreu la fira i els bars i gentades a muntons davant els gots i les xarraes fins a la matinada. Però la cultura té aquest límit sempre, en aquest país petit, que encara depén d’una identitat colonial i tocacollons. Així que si voleu assegurar-vos l’espai, a les deu de la nit obrim la plaça i a seure lliurement. No sabem si el concert també s’oferirà a dins l’ateneu, via streming.

Els socis col·laboradors han de ser a les 20.00h per començar a preparar l’espai, l’ateneu, els accessos, i la benvinguda a la cultura majúscula. A la plaça no es podrà sopar. Ni podran passar les telepizzes amb la moto fent siroll, ni el camió del fem fent marxa enrere, ni els beats tocaran a tríduo, ni el campanar farà malasang…

A l’Ateneu encara podreu visitar una exposició sobre biblioteques del món. Últim cap de setmana. Més endavant, una altra sobre “llibres i drets”.

CONCERT en directe, divendres 16, 22.30h. Entrada lliure fins a omplir l’espai dins les mesures excepcionals. Obligació de mascareta. Si hi col·laborem tothom, el programa de concerts de l’estiu ja promet.

 

 

Per què no llegim? (capítol31)

0

Com que els mestres hem acabat el curs, i en posar el rètol “tancat”, no sembla que teníem més feina ni corral per agranar, passem hores enllestint el curs que vindrà, entre més fem neteja i no ens creiem que acumulem tanta pols, o ronya o llibres de vell i carpetes fins al cel. Durant uns dies, les aules no són què eren, ni aparenten sinó torrenteres i barrancs amb tot de taules tan farcides de caixes, objectes, llibres, quaderns i llibretes, que en no trobar més taules moltes de les coses i les andròmines ja són per terra, que hom no pensaria que, allò, en passar uns dies, tornarà a semblar un espai de goig per fer classe, de cap i de nou. Que no passe de setembre.

Entre més troballes, hem descobert una col·lecció de llibres que van inaugurar les primeres lectures de la nostra escola, quan l’escola encara no era a Picanya, sinó al Camp de Túria, a la pinaeta del Cel de l’Eliana. En aquests llibres vam fer els primers lectors, i n’hi ha xiquets que ja tindran fins i tot fills, com els primers mestres tenen néts, per exemple. La col·lecció del Tom i la Irene va ser editada per Joventud en el setanta, i nosaltres la tenim registrada de 1977, en el segon curs de l’escola. Una col·lecció per aprendre a llegir, dels germans Grée, que encara fa paper, quaranta-cinc anys després, a tenir bons lectors. De l’una cosa, l’altra: conservar els llibres malgrat tantes mans i tants xiquets com n’han aprés a llegir. Si per no tirar, ni els pets no se’ns escapen, si arribem a ser exagerats, que diria la mestra Júlia.

D’aquest joc, de trobar tresors vells, llibres de gran valor, en fem una gimcana: ara apareix el Llibre de Pau, de 1976, dels mestres Alfred, Victòria i Teresa, i un altre que sí que va ser el primer dia que va nàixer la nostra escola, és un llibre signat de la mà de la mestra Fina Masgrau, el 1975, malgrat que ella s’incorporaria uns mesos més tard.

No farem net del tot, a quin sant, si guardem i guardem una immensitat d’històries, lectures, riures i xumflaines que fa temps que van deixar de xuflar.  Com que no hi havia gaires llibres en valencià, en la versió valenciana de la llengua, una majoria de les troballes són editades a Cataluny (n’hem trobat un que ho diu així, sense la a) aquella col·lecció d’aprendre a llegir “A poc a poc”.

Gairebé com ara, l’escola aleshores era clandestina, si havia d’ensenyar més enllà de les porqueroles que els respectius ministeris d’adés i d’ara ens obliguen a fer: a cagar a la via, i ensenyeu, mestres, amb completa llibertat. Del castell d’entorn i no entorn, d’iràs i no tornaràs, de josep tió, alfred, fina rifà, ferran zurriaga, i els ja referits del Tom i la Irene, un gavadal de xiquets valencians també van aprendre de llegir i de cercar món. Si els haurà fet profit, que ho conten ells. Fins que no van arribar a consolidar-se les primeres editorials valencianes.

És això que tindrà tenir un drap de la pols, hores per endavant i una feina que no es veu, intensa i anònima, perquè diguen que els mestres, quan arriba juny ja peguen cap a la mar i no fan cap a l’escola fins que no es pleguen les garrofes o les ametlles. Ara, xim-pum. L’hora de berenar.

 

“L’art és compromís, combat, inconformisme”

0

“En la cultura has de ser un incorformista”. Dani Karavan.

—Escoltes o ets sord?, escoltes el vent? La natura és qui em dirigeix. Si nos ets un artista autèntic no em pots entendre. La natura té un poder impressionant. La natura no et parla de Netanjahu! Entens què vull dir? El meu art és polític. Respon a una manera de fer política. Hi lluitaré fins i tot quan siga mort.

 

Avui veurem un documental sobre l’escultor hebreu Dani Karavan, que fa un repàs d’algunes de les obres que té escampades en diverses ciutats del món. Karavan va morir fa apenes un mes i mig, va ser premi Catalunya, i va tenir un cert reconeixement internacional malgrat el seu compromís polític i la defensa de palestina. Allà al seu país, Israel, les havia de passar grosses, com molts palestins. I aquest geni agre tan contundent no necessita filtres ni sucres. La falta de respecte envers l’art i els drets humans és la mateixa cosa. Però qui serà capaç de tallar les mans als governs que mostren tanta falta de respecte (als jutges afegiria jo, als cossos de repressió, als aires feixistes!). L’home posa les mans sobre le sparets per baixar per entremig de la seua obra, són unes mans de noranta anys, cansades, enutjades amb qui les havien contractades. Baixa fins als detalls d’una conservació de brutor, es queixa, s’hafa a les parets per por de caure, però s’alça de nou per l’abandonament i la violència contra l’art. M’agradaria que una d’awueixes pedres li caigués damunt a algú, ho diu sense immutar-se, sense vergonya, convençut que guanyaríem, que la humanitat guanyaria de l’accident. Hom pens en uns quants polítics de tants parlaments com atempten contra l’art i i els drets. Com al nostre país, Karavan reivindica l’àrabn al seu país, que considera tan oficial com l’hebreu, malgrat els polítics. L’art és denúncia.

Per cert, quanta gent hostil que trobem contra la democràcia, fa quants anys?

“Només la moralitat de les nostres accions pot aportar bellesa i dignitat a la nostra vida”. W.W.

Fidelitat a la llengua i al país, que reclamava Estellés. Fidels per sempre més.

[continuarà]

*Un documental a Filmincat que paga la pena la subscripció del mes. 

 

Akhmàtova per Tsvetàieva (ateneudebétera)

0

˝Jo recite els meus poemes de 1915. No n’hi ha prou i me’n demanen més. Sent que els recite en nom de Moscou i que eleve Moscou al nivell d’Akhmàtova. Ja és dit! […] Jo no recite contra Akhmàtova sinó cap a ella. Recite com si ella hi fos dins de la sala, ella sola. Recite per ella —absent. Em cal l’èxit com un fil que em mena a ella. I si en aquest instant vull representar Moscou no és pas per triomfar damunt Sant Petersburg, sinó per oferir Moscou a Sant Petersburg, oferir a Akhmàtova Moscou en mi, en el meu amor, fer inclinar Moscou davant d’Akhmàtova. Saludar-la.” Marina Tsvetàieva

 

Avui que volíem llegir un verset d’Anna Akhmàtova en la reobertura de l’ateneu de Bétera, una obertura que encara penja d’un fil d’estendre tan ambigu com idiota: a cent metres tot de bars de carrer aplega gernacions a taula per beure i xarrar sense carasseta, en canvi, l’Ateneu ha de complir un rigor normatiu que de retruc és una faixa a la cultura i a la rebel·lia que de vegades és la sensació d’un atac a la pròpia identitat del mateix ateneu. Aquest espai cívic o cau de llibertat i rebel·lió ha defensat i manté la seguretat i el compromís per la salut amb rigor i convicció, però això no ha d’impedir-nos de combinar aqueixa seguretat amb l’envit de mantenir viu l’esperit de combat pels drets humans, per la formació i per continuar actius, incansables.

Avui mateix l’aposta és per un protagonista cultural i artístic, Dani Caravan, un escultor de combat, honest i vital fins a l’últim moment (a penes si fa un mes que es va morir) en un documental que denuncia i posa l’art del costat de la denúncia. Es manté encara penjada de les parets una exposició sobre biblioteques del món, cases de libres, sinyors, per no haver de fer tantes hores entre bars i copes. Abans del documental, per obrir el programa d’estiu, llegirem uns versos de la poeta russa Akhmàtova (en traducció de Zgustovà i Mercè-Marçal).

 

—Vós ho podeu descriure, tot això?

I jo li vaig dir:

—Sí, puc.

A.A.

 

 

 

“La meua ciutat on mil campanars es drecen

vull oferir-te, Akhmàtova. I el cor.”

M.Ts.

Taula de diàleg a la valenciana

0

Els valencians ja som a la taula de diàleg fa molt, perquè som més innovadors que ningú, així que els catalans de la república que volen fer aqueixa taula de diàleg amb espanya, per si no ho sabeu, vindreu darrere nostre més de cent anys. Espavilats. Perquè els valencians som de diàleg en una taula amb falda, en una taula redona, en una altra de quadrada, en una de fusta, en una de ferro de jardí on es poden repenjar els peus, en una altra de plàstic, en una de plegable d’estiu, si ens cal, perquè més de cent anys que dialoguem amb espanya per resoldre el finançament. Si serà per taules. Sí.

Cent anys després, som els pitjors finançats de l’estat, els valencians, perquè el dret de conquesta comporta el càstig permanent, així que potser que no ens roben tant com a catalunya, 20.000 milions d’euros cada any, però el nostre finançament i el robatori corresponent, també implica la nostra ruïna. Una ruïna mesurada, que ens ofega, que ens mata, que ens aniquila, però el psoe i el botànic, uf, si hi posen voluntat de diàleg.

En una entrevista a Vilaweb, el conseller d’hisenda del psoe valencià, H Vicent Soler, diu que sense el pp i la seua voluntat, afegida a la bona voluntat del psoe de ser a la taula de diàleg, si cal cent anys més, no millorarem el finançament, els valencians. No. Vaja, que ara ja cal el pp, que és una desferra corrupta, una mediocritat política, que sumada a la del psoe, se’ls fa necessària per canviar res. Vaja, que el conseller avisa que el psoe no canviarà res, res de res, ni en vuit ni en dotze ni amb cap govern més, si no som independents. Perquè en el fons, voluntat de canvi no n’hi ha haguda mai, a espanya. Però això diu que no ho pot dir, l’honorable. Ho deixa entreveure.

Perquè la cosa és més complexa que no pensem, els idiotes. Vol dir que si som els pitjors finançats durant cent anys, passar a tenir un equilibri demana molt d’esforç d’entesa del psoe+pp i per això els idiotes no estem preparats, que no ho podem entendre. Així que ni dos legislatures de Botànic, ni tres, ni podemos, ni el psoe, ni més madrit, ni ningú no ho podrà adobar, si no és que el pp s’afig a la bona voluntat valenciana de seure 100 anys més en les tauletes merendero.

Ja ho sabem que espanya ens robarà sempre, però per al conseller la feina del psoe és immensa, immensa, malgrat que no han avançat ni un pam, ni una engruna, a més que els diners valencians (només una part ínfima i menor de la que ens correspon), tornen en modo prèstec, que generen uns altres interessos que cal pagar a espanya, perquè espanya puga fer més gran madrit, perquè el borbo puga paga-se les putes, els serveis d’escorta i els comptes en negre a suïssa (ací el psoe no ha vist mai cap complexitat política, diu que no s’investiga el lladrocini borbó i en pau), per mantenir els alts funcionaris madrilenys-espanyols, els jutges, els fills, els néts, i tant de filldeputa que vola durant l’hora dels esmorzars, que per això ells són capital, i nosaltres els idiotes de la perifèria.

Però si llegeixes el conseller valencià del psoe, la feinada del partit espanyol a la taula de diàleg és immensa. Immensa. Però nosaltres no ho sabem veure, gens ni miqueta, ni ho sabem valorar, perquè som rucs i l’oculista de Xiva no pot atedre tanta ceguesa.

Ara, per mantenir la corrupció, el feixisme, els jutges prevaricadors, les aigüeres plenes, la llei mordassa, els militars panxacontents, i unes ambaixades niu de prostitució, per això no calen complexitats ni diàlegs. Feixisme pur i dur. Ells decideixen. Nosaltres paguem.

Quan jugaran els futbolistes, tot de valencians s’esbravaran a crits i mostraran les banderetes: falangistes, franquistes, perepistes o psoistes, comuns i podemistes, que són aquests sí, autèntiques taules de diàleg contra els valencians i la dignitat: un convit infernal perquè cotinuen robant-nos legalment cent anys més. Gol, gol, gol: emblanquir el feixisme és això. Però no us alceu de la tauleta, tu. No sigueu maleducats amb els espanyols.

*Si voleu llegir el conseller ací! És una entrevista d’esperançacamps

 

 

 

Mirades, una revista de culte

0

En dues hores presentem a Olocau, el Camp de Túria, el número 7 de la revista MIRADES, un exemplar especial molt acurat amb tres grans blocs o temes: la sostenibilitat i els fantasmes que provoca, digueu-li senzillament “és por”; un bloc sobre educació i mestres i una tercera part sobre la memòria i els valencians. Amb fotografies de les escultures de Benja Carreres, entre més sorpreses que trobareu per gaudir de la mirada i el contingut: n’hi ha dos articles que ja pagarien tota la revista, l’un del biòleg, o ecòleg, o activista Antoni Marzo, un referent al país dels espais naturals i la identitat, i un altre ben singular i elevat de l’ecòleg, aquest sense subterfugis ni mamonaes ni aditaments ni conxorxes amb polítics, Ricardo Almenar, que fa una última proposta si volem ser a temps de res i de tot, pel que fa al lloc on vivim, tot d’éssers terrestres.

A l’últim graó de pàgines, hi trobareu algunes propostes lectores i una última sorpresa. Ja podeu espavilar i córrer si en voleu un exemplar, perquè només se’n posaran 100 exemplars a la venda, a 10 euros, d’una tirada de tres-centes revistes. Els socis i els autors dels articles ja la tenen reservada a la seu de l’institut. Avui mateix, durant l’assemblea, podríeu recollir-la a la casa de la cultura d’Olocau.

MIRADES és una publicació de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

Per què no llegim en estiu? (1)

0

“Ets tu, docs —li demane— qui dictaves a Dant

les planes de l’Infern? I respon: jo.”

La musa, Anna Akhmàtova

 

He baixat a València avui que he acabat el curs, dos de juliol, després que he enviat tota la documentació i els informes escolars a les famílies. He baixat a carregar els llibres de lectura necessaris per omplir l’estiu i preparar un nou curs de primària. Gairebé dos-cents euros en llibres dins una bossa de tela blanca que semblava un saquet de les viandes: les menges espirituals dels mestres abans de passar a l’estat de larva dins un estiu d’horror, sargit de repressió, amenaça i acaçament patrimonial i dels diners d’uns quants demòcrates, mentre els idiotes celebren gols que són l’adormidera del combat, una droga contra la lluita pels Drets humans que ens envia des de l’infern judicial el govern feixista espanyol del psoe.

A Rússia governava Stalin, fa gairebé cent anys. A espanya, si fa no fa, el mateix franquisme pudent dels últims cent anys que fa que espanya ens roba, als valencians expressament. Ho diuen els experts, economistes i no pocs polítics amb la boca petita, que la situació deigual de fiscalitat d’espana contra valència és de principis del segleXX: 120 anys després res no ha canviat. I el destarifo espanyol ens té agafats els collons i el calaix, no sé que serà pitjor, si viure arruïnats o de genolls.

Però jo venia a parlar dels llibres de l’estiu, de la primera de les càrregues, o la segona.

Entre les exquisiteses, un llibre de butxaca d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, amb les quals havia tancat unes quantes sessions del curs de primària amb uns alumnes que ja s’estimen la poesia , amb nou anys i deu, com encara no havia vist, potser perquè no havia motivat suficient el deliri de recitar-nos públicament, fins i tot a la platja de la Safor, amb l’imponent Montgó enllà:

Puge els graons agraïts del  Montgó

Mire el mar, desvetllada pupil·la,

àvida llum, extensió florida,

serenitat de lluminoses hores,

[…]

ram de gesmil condecorat d’alfàbregues,

intimitat remorosa de cales,

mòbil encant de retallades veles,

el dia august com llàgrima o raïm,

que mai no cau, mai no acaba de caure,

el dia és ric i transparent de vidres,

de brumerols innocents de sabó,

oh mar antic de pulcritud intacta;

 

Pugen els pins acompanyats de vinyes

i garrofers i dolçoses, antigues,

parres de vi, ventura de balades,

l’atracció profunda de la terra,

Montgó amunt, amb petjades segures.

V A Estellés

 

Estellés és un remei per tornar-nos la salut, la força necessària per enfrontar-nos a un enemic que no voldria que llegíem mai, que ens voldria colgats per sempre per aquest cinc per cent que representa que llegim, els valencians, encara a la cua d’Europa. Ja podeu brandar les banderetes i morir-vos de grip, que d’aquest mal lector que patim, ells voldrien convertir-lo en  pandèmia que durés segles i segles. Abans de retirar-me de la vida pública de l’escola durant unes setmanes, en una reunió final de mestres que també era una mena de celebració festiva d’un curs que ha sigut especialment intens i difícil «els xiquets han fet una lliçó de disciplina mundial com no havíem vist de tan aprop— vaig proposar que els mestres necessitem més audàcia, si volem canviar el món.
Si es tracta d’això al remat. I de colgar els borbons i el nostre maleït cinc per cent.

 

L’estupidesa d’Àbalos i la resta d’inútils del seu petit partit

0
Publicat el 15 de juny de 2021

El falangista Àbalos recorrerà la llei de lloguer, qualsevol llei de millora, qualsevol legalitat que ajude els ciutadans, en una catalunya envaïda per l’espanya feixista. El falangista Àbalos recorrerà el dret civil valencià, la llengua a l’escola i a la universitat o a la funció pública, mentre el país valencià continue envaït per l’espanya feixista. El falangista Àbalos —i tots els inútils del seu partit—, no recorrerà la llei de finançament espanyola, que desprotegeix els valencians i permet que espanya ens robe cada dia centenars de milers d’euros. No se li ocorre al falangista Àbalos recórrer la prohibició de mitjans en català a València, TV3 i IB3, no fóra que els valencians pogueren ser informats, en canvi de tenir-nos assetjats per mitjans feixistes de la merda agra. Si aquella constitució els permet el robatori, el document és prostitució i redactors i intèrprets són puteros de cofurna i rei amagat, aquest protegit, amb els diners valencians que ens roben; de fotre’ns en saben i ens peguen els falangistes fa cent anys, que peguen contra nostre. Ens desprotegeixen el paisatge, el camp, la muntanya, sembla que d’això el serengue constitucional no en diu res. De tenir la llum més cara del món, en canvi de pagar corruptes i lladres del partit psoe, assessors i fillsdeputa, la constitució espanyola no diu res, però si som més avançats, més professionals i més honestos que els espanyols (fàcil de fer amb tant de ruc), ja som en el jutjat davant les calaveres feixistes. Contra els valencians, el falangista Àbalos enviarà exèrcit i jutges o jutges i exèrcit i si cal més malparits de la meseta. Contra el feixisme que ens assetja, ell no mourà un dit. Contra els llauradors valencians, el falangista Àbalos pactarà que calga, en canvi de compensacions a bancs, empreses fillesdeputa i consentits del GAL. Contra la taronja valenciana, el falangista Àbalos soparà amb Vox, el pp i la figa sa mare si cal. Contra la democràcia, tribunals Àbalos, constitucionals i falangistes, sempre seran capaços per disparar, a punt contra la llibertat, contra la dignitat. Contra els borbons corruptes, ni el TC, ni el TS, ni el TP, ni la TT, ni la TO, ni la TV ni la TJ: fillsdeputa i falangistes. Àbalos fins a la sopa, d’aquests. Feixistes.

 

 

Tornem al combat, amb Carmelina

0
Publicat el 12 de juny de 2021


En una hora, o tres quarts més exactament, l’Ateneu iniciarà una nova etapa d’activitat per la cultura i i el combat: allò que no fem els valencians, ho faran contra nosaltres.

I exactament això que va passant, que la pandèmia serveix per adormir-nos encara a la servitud espanyola i al robatori que cada dia fan contra la cultura, la hisenda, la llengua i l’escola. No ho oblideu, ells cada dia peguen, ens peguen, i tenen molts àmbits agafats dels ous, per fer-nos mal. I prou que ens en fan.

Avui parlarem de la lectura i de Carmelina, al corral de l’Ateneu, una activitat programada en col·laboració amb Acció Cultural del País Valencià (quants de vosaltres hi  sou socis?), veieu com ens peguen per tot!, que no us n’adoneu i ja ens l’han fotuda: una lliçó de lectura amb Pepa Alòs sobre literatura, l’any Carmelina.

La seu festera de l’Ateneu, que és la figura administrativa legal que ens han permés de ser, com si a la plaça del Mercat nosaltres organitzarem falles o traques o festivals de cors només, obri el seu programa d’estiu amb la literatura de volada del paisatge valencià, homes i dones, la muntanya, el camp, la mar, el mas, el poble, d’una dona que dins les possibilitats dels valencians (estrenyits i vigilats com uns presoners vulgars) encara tenim coratge per la literatura.

No és Akhmàtova ni Tsvetàieva, però prou que s’hi acosta. Almenys contra ximples, feixistes i borbons.

19.30 hores Una lliçó de lectura europea a l’Ateneu. Plaça del Mercat Núm. 5 Bétera

 

Akhmàtova i Tsvetàieva

0
Publicat el 11 de juny de 2021

Aquest apunt venia perfumat d’una pel·lícula a Filmincat que m’ha deixat un parell de dies corprés, si us agraden les pel·lícules sobre personatges, artistes, escriptors, científics, anit vaig vore’n una sobre un pintor polonés, que era bielorús, Wladyslaw Strzeminski, del qual l’IVAM fa uns anys feu una exposició i un catàleg. La pel·lícula és dura, que no és per xiquets, però també podrien veure-la ells. És una obra del mestre del cinema polonès Andrzej Wajda sobre el pintor Wladyslaw Strzeminski i la seva lluita contra l’opressió. No sé per quina raó, els anys cinquanta del s. XX són ara mateix el present en una espanya oxidada amb el feixisme, d’un rovellat que mata. Si teniu l’oportunitat de perdre-guanyar un parell d’hores, no us en penedireu. No ho sé, a la nostra escola la roba es perd fàcil fàcil, roba d’una marca que ha de ser cara, i allà, no gaire lluny en el temps ni en l’espai, unes sabates per veure morir ton pare encara s’han de llogar o demanar deixades a un amic.

La setmana passada vaig comprar-me aquest llibre d’estampes de literatura russa que és “Apunts de literatura russa, de Xènia Dyakonova. I avui els he llegit als xiquets de quart de primària un tros d’un dels contes que podria ser biogràfic de la poeta Marina Tsvetàieva:

«La mare estava contenta que tingués bona oïda i m’afalagava a desgrat, però després de cada esclat de “molt bé!” hi afegia fredament: “Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L’oïda és cosa de déu. […] A tu només et toca l’esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat”, deia ma mare per sobre el meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d’una manera que després ja era impossible d’esborrar. […] Si les mares diguessen més sovint coses incomprensibles als seus fills, en fer-se grans, no només entendrien més coses, sinó que actuarien amb més convicció. A una criatura no se li ha d’explicar res, se l’ha d’embruixar. I com més fosques siguen les paraules de l’embruix, més endins arrelaran en la criatura, més immutablement hi actuaran.»

—Què, com us heu quedat? Podria dir-vos que a mi també em va passar, en llegir-ho la primera vegada… I la segona. Fins i tot la tercera. Però vaig pensar que seria un bon text per  a casa i per a classe, per obrir una classe de filosofia “mares i fills”, i encara també “mares i filles”

De primer proposaríem una lectura atenta i després, la mare i la filla (també el fill o els dos fills si n’hi ha bessons o d’edats diferents que hi puguen participar), escriurien en un paper una pregunta. A continuació passaríem la pregunta per sota de la taula (per fer-ho més interessant) sense parlar, i hauríem de respondre la pregunta de l’altre sense haver-nos dit res. Després ens llegiríem les preguntes i les respostes en veu alta i començaríem el debat. 

Si és que no volem aviciar els nostres fills. Ni els alumnes.

Demà ja parlaré de l’Anna Akhmàtova, no?