Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: ateneu_bétera

Fira de llibres a l’ateneu de Betera (8)

0
Publicat el 5 de gener de 2022

Cada dia hem fet descobertes de lectura noves. Perquè la fira no només ens aplega per vendre o comprar llibres, també ho fa perquè puguem passar un estona parlant de llibres, fins i tot de llibres que no hi són a la fira, o bé que són exhaurits o bé que trobem després, en regirar la biblioteca de casa, o retrobes, no sense fer una exclamació sorpresa, però què caram feies ací, tu?

“La casa de matriona” de Soljenitsin és un dels regals retrobats, en una edició del balancí de 1968, traduït per Josep M. Güell. L’original rus és de 1963, així que no sembla que haguessen perdut gaire el temps. Un home demana de treballar de mestre en un poble de l’interior, com?, lluny de la ciutat?, de primer l’enviaran a Vissókoe Pole, el Camp Alt, però ai las, allí no s’hi coia ni el pa. No venien res comestible. I el protagonista torna a demanar una altra destinació per ensenyar i quedar-s’hi a viure. Finalment l’enviaran a Torfoprodukt, Torfoprodukt? Ai, Turguèniev no sabia pas que en rus es pogués compondre una paraula així! Serà ací on passarà aquest petit relat rural del mestre i una vella que l’acollirà a casa.

El jove amic a la fira em demanava Soljenitsin, però també Shalàmov, els relats de Kolimà, que encara sembla que acaben de preparar-se en català. Justament Fèlix Edo en parlava no fa gaire en una piulada, per un article que havia fet sobre els tres mestres russos: Soljenitsin, Shalàmov i Dovlàtov, i debatia amb altres experts sobre la manera d’escriure tots tres les penalitats als camps de treball. La manera com cadascú expressa experiències de vida a través d’una literaura crua i sense concessions. En aquesta fira, per exemple Dovlàtov no ha passat desapercebut, i veurem què diran uns quanst dels compradors dels seus llibres.

Els primers dies de fira una de les compradores, va preguntar-nos per Natàlia Ginzburg, i ara mateix ja podem dir que el cuc és també en les nostres lectures, amb un llibre que també ens han tret de les mans ràpidament, les petites virtuts, que recomanem de llegir en el club de l’ateneu, si no tenim res més per endavant, a més de les obres de Joan Fuster en l’any del centenari. Ahir també va ser el nosre escriptor més venut, i ja és el segon dia, ha fet molt d’efecte la lloa de Vicent Partal, així que ens comprometen a tenir un bon feix de llibres per formar-nos amb traça sense perdre el temps.

Avui fem la cloenda de la fira, és cinc de gener i és un jorn especial per cloure la feinada d’aquest Nadal a l’Ateneu, sobre els llibres i les activitats del nostre particular programa, improvisat de vegades, al dente o agafat d’agulles d’estendre, que puga vestir amb un criteri excels per la cultura literària. Al remat, l’horitzó serà passar amb escreix la barrera del 5% lector dels valencians, i guiar-nos cap a quantitats de més qualitat i una estadística que ens faça menys primitius, ni tan enemistats amb els llibres ni amb la llibertat: el doble horitzó dels valencians, sens dubte.

A la cloenda d’avui convidem tothom a un dolcet, un licor i una tria final de llibres de profit, per passar la nit desacomplexats, camí d’un centenari de vertigen lector i fusterià. Benvinguts

 

Fira a l’Ateneu de Bétera (7)

0
Publicat el 4 de gener de 2022

Ahir vam iniciar un projecte nou a l’Ateneu de Bétera. Amb la primera activitat del Centenari Fuster, obrim un meló que anirà carregat de referències, lectures, presentacions, xerrades…, homenatge a l’intel·lectual, homenot de Sueca, Joan Fuster, possiblement “la mesura de totes les coses”, en referir-nos als valencians en el sentit més estricte i revolucionari: això és, sense complexos, com uns europeus normals, que va explicar anit Vicent Partal, en una lloa que no per breu, va deixar de ser excelsa, per completar una fira de llibres que, n’hi ha que també ho remarcava sense complexos, enguany ens ha fet reviure un nivellàs per la cultura a l’envelat de l’Ateneu.

El somni, discutiem diumenge els amics en una caseta de camp a la vora del foc, fóra convertir Bétera en un poble en favor dels llibres i de la lectura, en comptes de quedar-nos en un poble coeter.  Vull dir coeter i prou —festiu sens dubte— però no per això un poble tòpic desinterssat de la cultura o de la cultura dels llibres que és del que parlàvem, al cap i a la fi. Convertir-nos en un nou Wigtown, un petit poble escocès, a la vora de la mar, que va renàixer a partir d’una llibreria de vell. No és una broma, perquè l’abandonament al qual les circumstàncies l’havien destinat, amb el tancament de les dues úniques petites indústries, i l’escassetat de feina o oportunitats, abocaven el poble a l’oblit i a la ruïna. En canvi, ves si els llibres poden exercir cap poder més enllà del gaudi de llegir-los, els llibres de vell d’aquesta llibreria “The books Shop” amb Shaun Bythell al capdavant, possibilitaren el renaixement de Wigtown, que ara gaudeix d’un Festival-fira de llibres internacional amb més de dos-cents esdeveniments relacionats amb els llibres. Si ara volguéreu reservar una cambra per passar-hi una nit, atrets per la bellesa del poble o el vent d’aital cultura llibresca, us hauríeu d’esperar dos anys, pel cap baix, perquè ja és tot venut a vint mesos vista. Llibres de vell, ai, en un petit poble d’Escòcia que no arriba als 1.000 habitants. No us penseu que el viure del llibreter és de luxe, no us ho penseu de cap de les maneres, ni allà on la cultura i la elctura són dins l’adn de la vida de cada dia. Ni així, doncs, si pegueu una lectura a la vida de llibreter, potser us caurà l’ànima als peus, però si ho feu, i descobriu que ja Orwell en parlava en un llibre que el mateix Bythell us recamana de llegir, aleshores el món i l’ànima us acabaran aixafant qualsevol esperança. La vida de llibreter és si fa no fa tan avorrida com la de qualsevol mortal, segurament… tret que penseu en els miracles.

Entre els valencians, hom pot pensar en els miracles, si només el 5% dels valencians llegim en valencià, malgrat els quaranta anys d’escola en valencià. Si feu uns quants càlculs matemàtics, els valencians de quaranta-cinc anys en avall ja han passat gairebé tots per l’ensenyament en valencià. Vol dir que gairebé la meitat de la població valenciana està capacitada per llegir en valencià amb total garantia d’èxit. Així que, no llegim pel desconeiximent de la llengua, no. Els valencians no llegim perquè “llegir” no és entre les nostres activitats preferides. Clar i ras. Per exemple, penseu en un altre país pol oposat a València: Finlàndia. El 40% dels finlandesos tenen la lectura com a activitat preferida. Com a la primera activitat en el temps lliure, d’oci o de lleure. Entre els valencians, no arribem a l’1%, els que tenim la lectura com a preferència davant la resta de coses. Ara no entraré a explicar què vol dir això, què en podem deduir, inferir o concloure. No. Tornaré a la lloa que anit va fer Vicent Partal, en parlar de Joan Fuster i presentar-nos-el com el gran intel·lectual valencià de tots els temps: entre més coses, Vicent va apuntar que Joan Fuster també és un miracle. Ho va dir sense espasmes, ni grandiloqüència ni esgarrant-se la roba. Ho va dir si fa no fa amb naturalitat de mestre periodista: un home de l’alçada intel·lectual de Joan Fuster va créixer i es va fer —ell era autodidacta— enmig de la Somàlia valenciana.

[continuarà]

 

Fira de llibres a l’Ateneu (6)

0
Publicat el 3 de gener de 2022

Avui encetem un nou projecte, un nou vestit de mudar en favor de la lectura i dels prohoms valencians: el centenari Fuster és l’excusa per rellegir. O bé per començar-lo a llegir, un dels principals autors valencians de tots els temps. Amb aqueixa exusa he baixat a València  a trobar més llibres que ompliren uns buits que havien deixat les vendes dels primers dies. Uns buits en blanc en la taula dels llibres no són un bon senyal, no us penseu, per poder vendre vint llibres n’has de tenir dos-cents d’exposats. De fet, he trobat unes quantes coses que m’havien encomanat, un parell de llibres que són dues autèntiques rajoles, de tan grossos: L’un és “Notícia del País Valencià”, un dels autors és també un home conegut, que ja havia participat en algunes xerrades al Camp de Túria, i l’altre és “L’últim dels valencians”, aquests dos llibres ja fan molt de pes lector, així que preferesc de parlar-vos d’un altre llibre que he trobat i que m’ha fet molt de goig saber que el podré llegir, no em demaneu per què: Les petites virtuts, de Natàlia Ginzburg, un aplec d’assajos breus de la postguerra ençà, del qual extrauré algunes idees pel segon trimestre a classe, amb els alumnes de primària. He trobat aquest tros d’un text seu que va publicar a Vilaweb Tina Vallés:

“Ser dones, ser jueus, ser homosexuals és com haver nascut en un país o en un altre. La persona adulta està obligada a adoptar, dels orígens que li han estat assignats, els màxims béns possibles, i la màxima quantitat possible de coneixença de la pròpia terra. Però a les humiliacions i opressions i persecucions que la societat ha infligit o infligeix a les dones, o als homosexuals, o als jueus, dones i homosexuals i jueus, haurien de respondre-hi com si les humiliacions, opressions i persecucions no els ofenguessin només a ells sinó a tota la col·lectivitat humana. Haurien de respondre-hi no amb la militància miserable de l’orgull ferit sinó amb la indiferència als seus trets personals i territorials que distingeix la veritable llibertat adulta.”

Però ara no sé qui m’ha encomanat aquest cuc de la Ginzburg, però no direu que és una cosa tan actual i viva, encara que el text puga tenir cinquanta anys o més… No cal dir que he aprofitat el viatge per farcir la nostra taula espcial sobre Joan Fuster, amb algun volum de la correspondència, aleshores encara no sabia què valia cada llibre, la correspondència de Fuster amb els grans escriptors del país són una lliçó de llengua, com esciuen per exemple Riba, Carner, Pla, el mateix Fuster, són autèntqiues lliçons per als mestres joves i per als mestres vells i sobretot per als futurs mestres… Per cert, ja deveu saber que aquesta vesprada comencem el centenari a l’Ateneu de Bétera. No? No voleu saber quines novetats tindrem avui a la parada de llibres?

Fira de llibres a l’Ateneu (5)

0
Publicat el 2 de gener de 2022

Dilluns 3 de gerner, l’ateneu de Bétera començarà el seu particular centenari Fuster, any Fuster o Fuster per la independència, digueu-li com vulgueu, dins el programa d’activitat de la Fira de llibres d’enguany. Per cert, que enguany, només en els sis dies de fira, hem venut un exemplar de Joan Fuster, un de sol, Nosaltres els valencians, en una edició de butxaca que a penes si aplegava als 10 euros. Hom ja no podrà dir que els llibres són cars, o bé que tots els llibres són cars, perquè n’hi ha que no ho són, o no ho són comparats amb unes altres coses de valors diversos. Per exemple, un litre de gasolina no et portarà a València, si no és que el cotxe és elèctric, en canvi, aquest mateix llibre de Joan Fuster, et portarà tan lluny com la teua dignitat moral et permeta, perquè si Fuster és l’home que ens va tornar el país, com ho diu Vicent Partal, Nosaltres els valencians ens va tornar la dignitat a tots els valencians. Als valencians que ens en sentim profundament, valencians només, malgrat la tenalla espanyola i el seu abús i violació constant dels nostres drets.

Si demà comencem l’any Fuster, el seu centenari, amb una lloa especial del periodista Vicent Partal, que ha preferit de començar així la intervenció a la fira d’enguany —és un clàssic també la seua participació anual— en canvi d’ajornar la presentació del seu nou llibre, Fronteres, que és en màquines i editarà ComaNegra. La integritat moral, la identitat, la qualitat de l’escriptor, el guiatge que podria representar per a tots nosaltres (els espanyols, i els valencians a mitges el negaran sempre, excusaran això i allò) serà part del contingut de demà, segurament a la fira, que esperem de vendre almenys tots els volums i obres d’aquest homenot cabdal, per iniciar amb força el nostre particular centenari Fuster.

«No hem tingut sort coma poble. Diguem-ho així. Som un poble que encara no ha tingut ocasió de ser-ho com caldria. […] Hi ha victòries  que ho són per sempre més.; hi ha conquistes que cap adversitat no destruirà; hi ha passos endavant irreversibles, segurs, definitius.»

Com la història de la nostra fira de llibres, com la història de l’ateneu de Bétera… Dependrà tot de nosaltres, dels valencians de pedra picada.

#centenariFuster #AnyFuster [1]

 

 

Fira de llibres a l’ateneu (4)

0

Anit també vam viure un jorn especial; un altre?, us demanareu, sempre dieu que són especials, els jorns i les nits i les activitats, xa. Però no us enganyem, només ho diem si ho són, i anit vam rebre el MHP Josep Lluís Albinyana, que va fer unes quantes intervencions per emmarcar, per enregistrar, per posar a l’entrada de les escoles, de les institucions honestes, dels ateneus, fins i tot davant de les esglésies valencianes tan ultres i conservadores: “la llengua, va dir el Molt Honorable, és la columna vertebral del nostre país, mentre l’usem, l’ensenyem, resistirem, aguantarem el país”. Ells —en referencià a espanya o el psoe— ho van saber de seguida, per això la batalla de València; l’objectiu era aterrar la llengua, i ara us explicaré com em va trair Joan Lerma…” (!)

Sí, sobre la llengua com a columna de ferro que ha de resistir, són molts els experts que defensen aital idea, mentre siguem a primera línia, en l’ús, en estudiar-la, en ensenyar-la, en recuperar-ne la genuïtat, serem país i tindrem futur: Carme Junyent, Jordi Badia, Vicent Partal, escola valenciana, el MHP coincideixen en aquest final de batalla: per això els espanyols, els jutges, els tribunals, els polítics, el pp el psoe, vox, els borbons, la guardia civil i tota la repressió-corrupció s’han llançat contra l’escola, perquè voldrien aterrar la feinada ingent d’ensenyar-la, que vol dir que resistim, que resistirem fins a la independència: el MHP anit es va confesar optimista: som millor que no en els anys setanta, malgrat que el consens de la Transició significà permetre que el franquisme ens continués governant un segle més, si no fem res…

Vicent Partal en una editorial memorable ho va dir i resumir: «Tu ets igual que jo o no? La cosa es redueix a això. Per aquest motiu la llengua molesta tant, especialment la llengua, car és la dissemblança més visible de totes, la que entra pels ulls i per les orelles sols de posar-te a caminar.»

Aqueixa és la diferència entre ells i nosaltres, la llengua, a més dels drets humans, la democràcia i l’honestedat… gairebé res.

[continuarà]

Fira de llibres a l’Ateneu (3)

0

Anit vam tenir un altre jorn extraordinari amb la visita de Martí Domínguez —l’envelat del corral acollia el plat fort de la fira, enguany que el programa és atapeït fins a les teulades veïnes, de contingut divers, però d’una qualitat mitjana de primer ordre, per com van explicant els assistents impressions, comentaris, idees o xafarderies. Publicacions, art, teatre, literatura…, de la música encara no direm res, ens ho reservem. Quina llàstima que els mestres no acaben de comprendre la importància dels llibres, els mestres valencians parle, i dels llibres en català, naturalment. Els altres mestres, i els altres llibres, ja tenen vies, camins, finestres i altaveus propis, propis i foranis per traure cap o fer el gandúl. El ruc, si el volen fer. Però els mestres valencians no ens ho podem permetre, gandulejar, perquè els xiquets valencians, els seus alumnes principals, es mereixen eixir de la cua del món, de l’infern no lector a què els obliguem si no els contagiem de la dèria de llegir, de l’amor als llibres, a la llengua, a l’alta literatura. Fins i tot a les idees, a somoure’ls consciències.

Quina sort que tenen els mestres d’aital responsabilitat, no com els forners que fan pa o els llauradors que se’n cuiden de la terra només, no, dels alumnes i del seu futur, que és el futur del nostre país, el país de Fuster, de l’Ovidi, d’Estellés…

 

2

Anit, el biòleg, periodista i un dels escriptors cabdals d’aquest país del que parle, d’una versatilitat poc comuna, en canvi també d’una formació vasta i pregona, ens va explicar unes quantes claus de la seua novel·la “L’esperit del temps”, publicada ara fa dos anys però d’una actualitat rabiosa, per aquest temps que ara mateix comporta un esperit de dubtosa democràcia en canvi d’un setge anguniós als drets i a les llibertats. Literatura d’idees, humanisme, il·lustració, és veritat; el mateix escriptor ens ho va dir sense traure’s la màscara, que venia a revoltar-nos l’esperit, a provocar-nos perquè les idees en eixir de l’envelat ens somogueren bé contra el cofoïsme, bé en favor del coneixement.

 

Si passes unes hores, lector, mestre, amb aquesta novel·la, o amb cap dels altres llibres de Martí Domínguez en realitat, t’hi deixaràs atrapar per una història del segle XX que encara pega voltes en el present, camí llarg que farà amb aquest aire feixista que tot ho vesteix  de naturalitat, de misèria, que és un colp baix a la llibertat. Però sobretot llegiràs bona literatura. D’idees.

 

3

Anit Martí ens va explicar el perquè del creixement feixista fins a la II guerra (als valencians ens havia pegat ben fort, i ens havia tombat de tos abans fins i tot), com aquell ventot va encaminar tanta barbaritat, contra els pobles no-germànics, fins a genocidis impensables (recordeu que no va ser l’únic ni el primer ni l’últim gran genocidi a Europa), i recordeu també que Franco va continuar el seu genocidi particular durant anys i panys, i no sabem si continua…

Però aquella naturalesa humana capaç de les bestieses impensables, després, no penseu que va penar gaire temps, ben al contrari, després d’uns quants rentats d’imatge internacional, els caps militars, els científics, els professors d’universitat, les empreses, van tornar a una vida normal amb els seus mateixos càrrecs o atribucions, encara amb premis, medalles i honors, com si res no hagués passat, com si no haguessen sigut responsables i actors principals de l’assassinat de milions d’éssers, depuracions, robatoris d’infants, fosses comunes, milers de fosses amb milions de morts, camps d’extermini…, i malgrat tot, occident prou que després sen va beneficiar, com si tirar terra damunt, o uns pocs dies de convivència amb l’aigua bruta, que deia Adenauer, fóra suficient per penar un segle vint a Europa on la brutalitat va mostrar de quina cosa érem capaços, els homes. Ni perdó, ni remordiment, ni reconeixement mínim de res…

 

4

Hom es demana com un escriptor pot posar-se a la pell d’un protagonista que va rebre un Nobel —sóc l’únic nazi premi Nobel— i mostrar-nos amb aital racionalitat una experiència a través d’un diari de memòries que explica pèls i senyals d’un científic de renom capaç de cloure els ulls mentre els companys eren depurats, assassinats, deportats o enviats a camps on trobarien la mort, mentre ell es preocupava només de l’ascens particular, per tant, participant-hi de ple en l’atrocitat feixista més pública del segle XX.

Ficció i documentació, realitat i ficció, la literatura d’alta volada és ací per explicar-nos un segle del qual encara no podem parlar-ne de tot. Ni debatre-ho tot. Que els ho pregunten als catalans, que els jutges franquistes encara els acacen per tornar debats al parlament democràtic del seu país. Que els ho demanen a uns quants valencians, com patim encara l’infrafinançament per dret de conquesta d’espanya. Un desequilibri econòmic i moral que encara els psoïstes volen justificar. Agenollats davant l’altaret borbó.

Ara mateix, ens demanem, què passarà amb aquest esperit del temps que corre per parlaments, jutjats, esglésies, casernes, empreses, mitjans espanyols, com si tant els fes, segons què fan, que governés el franquisme o el psoe, o tots dos, si arribem a comparar la poca diferència entre ambdues maneres. Per això la literatura és imprescindible per entendre el món, i explicar-nos realitats que són més increïbles que la ficció, o el pitjor dels malsons: una proposta en favor de la bona lectura i una altra per obrir una assignatura nova a les universitats del món: la impunitat. Ves com jutges, polítics, empresaris o periodistes de mitjans venuts són capaços d’exrcir contra el món de les idees i dels drets humans i després celebrar-ho amb una copa de vi o una medalla penjada al pit.

 

5

Metges, biòlegs, psicòlegs, professors d’universitat, pedagogues, psiquiatres, matemàtics, físics… excepte jueus i comunistes, el 90 % van participar-hi de l’holocaust europeu contra els drets, amb una ceguesa moral que contrastava sens dubte amb la saviesa que lluïa en aquelles mirades quan decidien sobre la vida de milions d’homes, dones i xiquets. En un obrir i tancar d’ulls.

Martí encara ens va proposar tres lectures: la revista Mètode, el número dedicat a la ciència i el feixisme; els amnèsics: història d’una família europea de Géraldine Schwarz; Les benèvoles, la immensa obra de Jonathan Littell, i un altre que no puc desxifrar-ne el títol, sobre el III Reich… Li ho demanarem, en una propera trobada.

I després d’aquesta invitació a llegir, va continuar la vida dels llibres… i de la pandèmia. De tantes pandèmies com ens assetgen.

Fira de llibres a l’ateneu (2)

0

Tenim una exposició de llibres en valencià —en valencià exclusivament— que sonarà això a música de futur, a una obra no editada encara d’Úrsula K Le Gin, a l’Ateneu de bétera perquè els mestres troben les provisions necessàries per abordar l’any que vindrà amb el rigor i la professionalitat que demanava C. Freinet a qualsevol docent: sense llegir, els mestres serà difícil que encomanen el deliri als seus alumnes, i un alumne que no encete amb deliri el meló de la lectura arrosegarà per anys i panys el dèficit. El primer Roosevelt president, trobe que del s. XIX, era capa de llegir tres llibres en un dia, cada dia de l’any. Possiblement haurà sigut sens dubte el president més lector de qualsevol país, i possiblement que també feia de polític. No ho sé.

Així les coses, demà tornem a la fira amb la presentació d’un llibre sobre art, art gòtic mural, de les expertes Maria Antònia Zalbidea i Aurora Rubio, restauradores, doctores, no sé quantes coses més, elles ens ho explicaran a la fira a partir de les 19.30. Les presentarà Eugènia Aloy, que també és pintora i professora a l’Institut de Bétera. Hom ja imagina el corral de l’Ateneu de gom a gom, amb tot de companyes i alumnes i famílies a veure què diuen totes tres sobre l’art gòtic valencià.

A la web de les mestres restauradores hem trobat aquest missatge:

«El projecte que es presenta, analitza a través de la recerca documental i les tècniques d’anàlisi de laboratori, el treball, la formació, l’aprenentatge i l’organització dels pintors muralistes gòtics valencians. Amb el desig de pal·liar l’oblit i la ignorància de la comunitat científica cap a aquest període i pintors muralistes gòtics valencians, a través de l’estudi i la reconstrucció de la xarxa de processos artístics i obres murals, tenint en compte les seues obres conservades que ens han arribat i que són testimoni d’intercanvis artístics. En aquest sentit, es delimita la geografia artística valenciana al territori actual valencià.»

[continuarà]

Farem fira de llibres a l’Ateneu

0

No abaixarem la guàrdia, continuem la lluita per la revolució, per la llibertat, per la llengua, per l’escola, per la lectura… Pel país.

Començarem dijous 23, serà el moment inaugural, i presentarem a Bétera la revista MIRADES7, una joieta de lectura, de document, amb tres blocs d’interés, per l’escola i pels mestres. Mirades7 és la millor revista editada al Camp de Túria en aquest segle. Almenys és la millor revista que l’Institut ha editat mai. Per tres motius. L’un és el contingut, format per tres blocs d’un interés actual rabiós: la sostenibilitat, i la por que encara provoca la paraula i més encara acomplir els mínims per aconseguir-la. No debades els polítics de torn s’entrenen per mentir-nos constantment, per tant com fan per aconseguir-la. Uns quants alcaldes de la comarca ho han dit: aquest MIRADES7 hauria de ser a totes les escoles i Instituts de la comarca, i els mestres haurien de fer-la llegir als alumnes. Per això, naturalment, els mestres també l’haurien de llegir. Però la realitat és que cap alcalde no n’ha encomanada cap, de revista, ni ha fet cap comanda per a les escoles del seu poble. El segon motiu per estar-ne ben pagats de MIRADES7 és el contingut sobre l’escola i unes quantes mestres republicanes, valentes i coratjoses, que es van comprometre amb fermesa per l’escola i per l’ofici d’ensenyar. D’aquests mestres, n’hi ha que van exercir al Camp de Túria. I encara la part dedicada a la història dels valencians a MIRADES7 és desconeguda en una gran part de les cases velles i noves de la comarca. Potser perquè les nostres escoles encara dediquen massa temps a ensenyar la història dels forasters i poc temps a ensenyar la història dels valencians. Finalment, un tercer motiu pel qual MIRADES7 té gran valor és la bellesa, l’estètica i la composició de la revista, a partir de les escultures de Benja Carreres i el magnífic treball de la impremta Vimar que va tenir molta cura en cada detall de l’edició. Per obrir la fira, l’organització va decidir que aquest regal de lectura seria una aposta magnífica, comarcal i d’horitzó llarg. En llegir-la ho comprovareu.

MIRADES7 és una revista d’abast comarcal editada per l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria.

Hi intervindran: Antoni Marzo, biòleg, ecòleg, botànic; Rosa Dasí, historiadora; Albert Dasí, mestre

 

 

Ja has escardat bé les cols?

0

“Hi ha coses que no cal dir-les.”

En aquest llibre he trobat algunes expressions que m’han fet tan de goig, que són de tanta emoció per la terra, que em veia xarrant amb mon pare, els últims dies, les últimes setmanes. I no sabeu fins a quin punt me’n van faltar, d’aquestes últimes setmanes que la conversa fluïa i era sàvia, la de mon pare, pel camp, pels silencis, per la mirada. M’hi trobe plenament, en aquesta frase, “ja has escardat les cols?”, com el dia que mon pare em va dir que ja ho sabia, què havia fet jo amb els ametllers, que ja li havien dit al bar la feta. Mon pare havia deixat de fumar feia molts anys, de l’un dia per l’altre ho va deixar i no en va parlar més, de cigarrets ni de tabac, però aquest cigarret del pare d’en Joan, el protagonista de “Lluny de qualsevol altre lloc“, mon pare també se l’hagués fet amb mi, o amb els meus germans: ‘mentre se’l va fumar no va dir ni una paraula…”

—com es que no em va fer vindre més al mas? Com és que…

—t’havies de preocupar de l’estudi…

Li respon el pare, potser com han respost tans milers de pares valencians als fills, perquè preferien l’estudi dels seus fills a tenir-los a la vora, a prop, lluny de qualsevol altre lloc que fos el mas, el camp, la terra que els ha fet patir més del que podia suportar un home. En aquest patir hi havia també la criminalitat de l’estat sobre el camp, la repressió, l’escassessa de recursos, l’interés nul de l’administració pel camp valencià, al nord i al sud, si no era que els sinyorets, els falangistes, els grans propietaris, en veure negociot, s’hi ficaven.

—este món dels masos ja no existeix.

Però qui l’ajudà a fer-lo desparèixer?, qui la va convertir en un infern, aquella vida? Qui la va omplir de tristesa, a consciència?

I qui diu el mas, la vida als pobles, la vida rural, diu l’escola, la ciutat, la vida dels joves sense futur, quan tornen de l’estudi… O repartiu pizzes o la desocupació!

Qui ens explicarà la diferència, ara que aquell món és mort, entre el cant d’un gafarró i el cant d’un verderol? Qui en farà lligam, o de pont, entre els joves i els vells?, qui cosirà el difícil contacte entre generacions no consecutives?

 

La setmana passada vaig ser amb els alumnes al terme de Bocairent, en un mas que fa de granja-escola. Feia trenta anys que havia passat uns dies en aquelles mateixes instal·lacions, amb uns altre xiquets que, possiblement, ara ja són paress. Hi havia uns marges de pedra que parlaven de la gran capacitat dels valencians per domesticar el paisatge, per guiar-lo; un marge és una fita, un límit, una força que aguanta la terra i ens la fa nostra: és el pas del temps de diverses generacions, un paisatge humanitzat d’una bellesa que contrasta de colp amb les no-ciutats, amb la runa i les deixalles que s’amunteguen en abocadors il·legals escampats, de bell nou, a Bétera mateix.

Lluny…, aquesta segona novel·la de Fèlix Edo, em fa reviure el meu món de xiquet que jugava al carrer, el temps de mon pare feinejant, de ma mare portant-me al metge o fregant a genollons el terra que ara en diuen hidràulic,  l’esperança que haguéssem pogut bastir, si la llibertat no hagués sigut matada a Paterna, a Benassal, a Castelló o a València.

 

“Un dia qualsevol, sense avisar, vindrà una onada de fred. Les coses agafaran una aparença diferent, més nítida. El cel serà més pur i esbatanat, s’enorgullirà de la pàl·lida i blavosa infinitud. El sol tindrà una lluïssor rígida, atorgarà a les coses un perfil de cal·ligrafia més precisa, dibuixada a la punta seca, i semblarà que l’aire serà com rentat.”

 

Lluny de qualsevol altre lloc, Fèlix Edo. Onada Edicions, 2021

Ateneu de Bétera, 22 d’octubre de 2021, 19.30h

 

Rafa Xambó, l’estrena que volia fer

0

La dansa d’un temps nou és un treball heterogeni i consistent bastit contra les adversitats.”  Núria Cadenes

D’una entrevista feta a Vilaweb, en pouem unes quantes perles:

UNA. Sobre el músic: “jo tinc moltes curiositats intel·lectuals, moltíssimes, i això de vegades s’ha concretat per la via acadèmica, investigadora, i, altres vegades, per la via artística.[…] Tinc un sentiment d’indignació que crec que em perjudica.

DUES. la Transício: a l’eixida del franquisme,  ens van girar absolutament l’esquena, ningú no volia saber ja res dels cantautors.

TRES. Retorn. Jo hi torne el 2002 i el 2005… Immediatament muntem el Col·lectiu Ovidi Montllor i ve tot el rebombori.

QUATRE. Sóc tocacollons: sé que incomode moltíssim. Als nostres.

CINC. no sóc un músic industrial: m’agrada que em paguen pel meu treball, òbviament, però, al mateix temps, com a professor universitari, no tinc la urgència de publicar un disc cada any.

SIS. Som humans: no pots estar quinze hores calfant-te el cap, que si les audiències, que si la publicitat, que si aquests equipaments que s’han de comprar, que si els processos de selecció, i arribar a casa, agarrar la guitarra i fer una cançoneta.

SET. La felicitat també pot ser una forma de resistència, de lluita. Res no em bloqueja.

VUIT. “Enguany ha fet vuitanta anys que afusellaren el rector Peset Aleixandre.” Era un home brillant, intel·ligent, magnífic. Ací tenim una esperança plantada en el passat, un model de comportament. Tu t’imagines Fuster, Alfaro, Estellés, els anys cinquanta, quan era tot un horror i no es veia cap eixida per enlloc: farem un llibret, potser els de l’exili tenen uns dinerets… Ja em diràs!

NOU. Ells obrien esperances. Nosaltres l’única cosa que podem fer és mantenir-les. Nosaltres tenim l’obligació d’estar contents i de ser feliços: és un deure moral, també. I de plantar cara tant com faça falta. I això és el que sura darrere del disc.

DEU. Quan manen els nostres és quan més exigents hem de ser. Si abaixem la guàrdia, els que no deixen de pressionar són els bancs, els empresaris, els poderosos. Se’ls ha de dir de quin mal han de morir si no fan les coses que han de fer.

ONZE: quin dia voldràs que pengem el disc en les plataformes digitals? el 25 d’abril. Al País Valencià passen fenòmens magnífics.

DOTZE. “Tu no te’n fas a la idea, però hi ha molta gent que t’estima, que pensa que això que fas és interessant.

TRETZE.  I de colp dic: Maria-Mercè Marçal, hòstia, com pot ser que no hi haja caigut? Probablement li dec un disc sencer.

CATORZE. I que els accents caiguen on toca.

QUINZE. No s’hi val a rendir-se.

SETZE. La primera cançó ja paga el disc. (jo sóc així i no em torçareu, cabrons.)

DÈSSET. […] “Homenatge a Teresa” és una de les cançons més boniques de l’Ovidi.

DÍVUIT. […] i li dic: hi vull una guitarra elèctrica […] i li dic:  ací va un teclat tipus tal o tal altre. […] i li dic: posa-hi les capes de la ceba […]. Quan ja és tot vestidet, hi entre jo i cante.

 

Dissabte, l’Ateneu serà una festa per la música, per la veu, per la resistència, pel combat, per Ovidi i per Fuster, per Marçal i pel metge Peset, per Rafa Xambó, naturalment, i els cinc músics que l’acompanyaran. T’ho perdràs???

ATENEU DE BÉTERA, dissabte 23 d’octubre de 2021, 20.00h

La foto del cartell és de Hans Gutmann, a Marina Ginestà

#ComcertsDeTardor

@AlvarCarpi

@RafaXambo

@PremisOvidi

@ateneubetera

@dipvalencia

 

 

La Nit Estellés a l’Ateneu de Bétera

1

Bona nit, dissabte 25 de setembre, l’ateneu acollirà una nova Nit Estellés, una activitat que és principal dins el calendari  anual o programa cultural de l’Ateneu. Bé que siga d’abast local o bé que siga d’abast comarcal, la invitació a llegir poesia, i llegir la poesia del nostre poeta màxim, hauria d’omplir-nos de goig a tots els valencians. Per nosaltres, per l’equip que se n’encarrega de preparar les activitats generals, és ja una Nit imprescindible, necessària, per això molts dels socis participen de la lectura.

Llegir poesia en un país amb l’index lector més baix d’Europa —fins on arribarà la nostra vergonya (una de les causes, d’aquest índex fatídic és la colonització espanyola, que encara persegueix i denuncia l’ús de la llengua en casernes, jutjats, escoles, universitats, cinemes, o cases de jocs d’arreu del país), llegir poesia fóra com redimir-nos. Però llegir un dels poetes que encara avui rep la violència agressiva de l’estat i de la seua policia és participar de la resistència, del combat pels drets humans i la democràcia, per defensar la identitat dels valencians,i reclamar que volem ser lliures, si és un dret universal aplegat en la declaració dels drets que va fer l’ONU el 1948 i que encara ací no es respecta.

N’hi ha que només vindran a llegir poesia, magnífic. Però n’hi ha que llegiran per veure acomplit el somni del poeta mateix, quan escrivia el Mural. Enguany, a Bétera, llegirem Mural del País Valencià. Una declaració de principis d’Estellés en fer cinquanta anys.

Amb un estat al darrere, un de demòcratic naturalment, Estellés seria llegit a les places o als camps de futbol davant 100.000 persones, com si fos un poeta rus aclamat, estimat, elevat a l’olimp de les grans literatures universals, un poeta de poble i del poble, capaç de commoure i moure les gents en favor del combat: seria estimat com Akhmàtova per gairebé tota rússia, i només els feixistes valencians hi renunciarien, com fan amb estellés els espanyols en general, per ignorància i per incapacitat voluntària i de convicció. Si mai ningú va endevinar l’alçada de campanar poètic que era estellés, va ser Ovidi, que el va cantar sempre com ningú, amb un respecte i admiració que encara els mestres i l’escola en general som lluny d’imitar. Paciència.

Enguany hem triat l’obra Mural per convicció, i defugim poemes tòpic-recurrents-repetits i cantats, sobretot perquè ja teniu mostres enregistrades a cd’s, vídeos o a la xarxa. Dissabte farem un recorregut de nord a sud del país, i ens aturarem especialment en el Camp de Túria. En aquesta ruta en carro de Burjassot a Llíria, passant per Bétera, per celebrar Sant Miquel. Divendres encara farem un petit assaig i distribució de poemes, i de vestir el corral, o despullar-lo, a partir de versos que ens retornen una part de la dignitat perduda.

Mestres, estudiants, professors, llicenciats, la crida és oberta i lliure: “la poesia no és de qui l’escriu, sinó més aviat de qui la necessita més.” I ves si els valencians tenim dèficit i dèficits.

 

Els Serrans, cant incomplet

Si l’home es plany, qui serà que l’escolte?

El foc encés i l’esperança encesa,

la clau al pany per si volen entrar.

 

D’aquest canyís de les figues madures,

d’aquest canyís de les figues de sucre,

d’aquest canyís de mel acreditada,

oh vent de pols, vent de terra del dia.

 

endolciràs i cremaràs el vi

d’oficiar pel destí del País.

I lentament beuràs la meua sang.

 

Oh pobres mans que prenien la pols,

Dic el teu nom en silenci, a la plaça,

i veig la nit, i patiments, i espera.

 

Vicent A. Estellés

 

El folk és ara a l’Ateneu de Bétera

0

Quan la tempesta de la vesprada ens ha agafat, el cel negre, els núvols amenaçadors, dos o tres trons, uns llamps llunyans, els músics ni s’han immutat. A recer han posat en rogle les cadires, les partitures, els instruments, i han començat a preparar l’estrena: quan he arribat amb les begudes, m’he trobat el bolero de l’Alcúdia, el d’AlTall, el de Carlet…, i una parella de balladors que valia per dotze. Demà n’hi haurà sorpreses, l’estrena apunta que serà el dia gran de l’encontre d’enguany, un petit festival folk contra la innanició i els atacs traïdors de la pandèmia. Folk, ball, ritme, i músics convidats que ompliran el corral divendres: percussió, piano, veus, guitarres, violes, viola de roda… Uiii, no esperàvem tanta festa en un assaig que valdria per concert i per tornar al 2017, o el 2018, en favor de la música i de la plaça de la llibertat o del mercat. Però demà serem dins, al corral, que no plourà ni ens banyarem, segons la previsió. La múysica tradicional durant dos dies ens festejarà fins dissabte a la nit, amb totes les mesures necessàries per no prendre mal, ni torbar els feixistes que ens voldrien quiets o parats.

La programació de setembre i d’octubre apunta de lo alto, si us voleu espolsar la tristesa dels arbres i les cagdes de la mosca blanca.

Ateneu de Bétera, divendres i dissabte: per la llibertat que ho fem.

 

 

Theodorakis a l’ateneu

0

LA LLENGUA me la donaren grega;
la casa pobra a les platges d’Homer.
Únic quefer la meua llengua a les platges d’Homer.
Allí sards i perques
verbs batuts pel vent
corrents verds entre el blau
tot allò que vaig veure encendre’s a les meues entranyes
esponges, meduses
amb els primers mots de les Sirenes
petxines rosades amb els primers negres calfreds.
Únic quefer la meua llengua amb els primers negres calfreds.
Allí magranes, codonys
déus bruns, oncles i cosins
abocant l’oli a les gerres enormes;
i hàlits dels torrents que perfumaven
vímet i llentiscle
espart i gingebre
amb els primers pius-pius dels pinsans,
dolces psalmòdies amb els primeríssims Glòria a Tu.
Únic quefer la meua llengua, amb els primeríssims Glòria a Tu!
Allí llorers i rams
encenser i encensada
beneint els combats i els arcabussos.
Al terra parat amb l’estovalla de les vinyes
ferums de rostit, trencs d’ous
i Crist és Ressuscitat
amb els primers trets dels grecs.
Amors secrets amb els primers mots de l’Himne.
Únic quefer la meua llengua, amb els primers mots de l’Himne!

Odisseas Elitis, Odisseas Elitis.To «Axion estí».Traducció, notícia preliminar i notes de Rubén Josep Montañes Gómez. Valencia: Alfons el Magnànim, 1992.

 

A la nit, l’Ateneu de Bétera farà un reconeixement al compositor Mikis Theodorakis, que es morí fa uns dies. Aprofitarem el magnífic article de Vilaweb “Músiques per a la llibertat” i farem una tria de quatre moments musicals-principals de la vida d’un homenot imprescindible a Europa en el segle XX. Imprescindible sempre.

De l’oratori del poeta Odisseas Elitis triarem el cant a la llibertat, el clam, el psalm, de referència popular, mediterrani. Isidor Cònsul diu que aquest llibre és una de les creacions més vigoroses de la poesia grega del segle XX. I la traducció valenciana gairebé un miracle.

La segona tria dins el reconeixement és un altre poeta màxim, elevat, clau en el segle XX, Pablo Neruda i el Canto general: un càntic de combat, de lluita i de fermesa: amb milers de metàfores i signes d’una identitat sense paral·lel. Un excès, una poètica ufana rica desmesurada grandiosa. Fóra el nostre Mural del País estellesià, i Theodorakis va estar-se gairebé deu anys per aconseguir aquesta merevella de tots els temps, amb Maria Farandouri i Petros Pandis de solistes i narradors. Teniu tot de vídeos a la xarxa, amb diverses verions, solistes, cors i orquestres. Particularment, trobe que fóra una lliçó contra tanta idioetsa que es canta per Nadal, o Pasqua, tants cors valencians desaprofitats. I encara si cap s’aventurés amb el Mural d’estellés, la cosa ja pegaria en excelsa.

Si voleu revisitar aquest llibre de Neruda, el Canto general,  no us espanteu com deixa els espanyols, els conqueridors del món, en tractar-los de carnissers assassins i violadors. Uns lladres que van deixar una petja amarga allà on eren. Us fa res?, us recorda res aquesta ferum?

Theodorakis era compromés i ferm amb el seu país i amb el món, va ser a tantes lluites i combats en favor dels drets com li demanaven de ser-hi: ell prou que va patir la repressió, la violència, la presó, fins i tot l’amenaça de la mort. Us deixarem un tast de l’homenatge a Mauthausen, una de les quatre àries escrites pel poeta Iakovos Kambanellis, víctima de l’Holocaust nazi i supervivent. N’hi ha qui asseguyra que una de les composicions més belles que s’hi han fet mai.

Finalment, ja sabeu com s’estimava Theodorakis la música popular, cantar a casa, als fills quan tota la família era deportada i vivia recliosa i aïllada del món… Hem triat un vídeo emotiu, afectuós, dels molts que podríem haver triat d’una immensa obra que no acaba mai de sorprendre’ns. Per a la cloenda, una cirereta que només deixarem anar en directe.

Benvinguts.

 

*Tot això avui 11 de setembre que encara reclamem la independència dels valencians i la de tots els pobles que cerquen la llibertat, entre més Catalunya. 

 

El concert Borja&Mireia (2)

0

En el primer capítol del sopar del idiotes vaig parlar més de violència que no de música, perquè una cosa no deixava concentrar-nos en l’altra. Ves com ho patiria Penalba, a l’escenari, a dos metres del sopar dels homenics. Hom deia que el XeGuevara els hagués passat per l’embotidora, els violents, o els hagués enviat a aprendre de lletra i de cultura trenta anys. Però ho deixarem ací i començarem amb la música, perquè Borja i Mireia són ara mateix un dels grans regals dels valencians, en un paquet íntim, concentrat d’una gran sensibilitat pels poetes. No podem perdre més temps en aquells rucs.

“Cançons de fer Camí” és l’últim disc que Mireia Vives i Borja Penalba —un cd dins una carpeta quadrada (enganyosament quadrada), amb una col·lecció de làmines de diverses il·lustradors, entre més Aitana Carrasco… El disc fa algunes versions, canta els poetes i també conté lletres pròpies; sí que com diu Penalba és intimista, delicat en alguns moments, de deixar de fer que fas per escoltar què diuen i com, Mireia i Borja. He trobat a la xarxa una versió de la primera cançó que és una versió sobre una altra de Leonard Cohen, de Teddy Thompson, escolteu-la, que també paga la pena, i imagineu-vos uns bretols cridant a un metre vostre, i demaneu-vos paciència. “Com havíem somiat”, aquesta nit tot anirà bé, sí, com aquella nit, per un instant. Una versió de Borja molt exquisida que t’has de posar diverses vegades, un regalàs que ja val el cd complet i només som a la primera de les cançons. La segona cançó és un poema de Salvat Papasseit, el desig i el convit, la tercera un poema de Joan Fuster, que ja havia musicat Lluís Llach, ací tenim doncs un altre dilema, entre versions: llàstima que no hagen musicat un poema d’Akhmàtova, per completar una gran trilogia secreta, intensa, eterna. Si voleu veure la primera versió d’aquesta criatura by Vives&Penalba, la teniu ací. Després, el mateix youtube us portarà a més sorpreses i deliris, si deixeu anar els vídeos. Tanca les primeres quatre cançons un clàssic de Bod Dylan, Girl from the north country, boníssima, llàstina de dues errades d’estructura genuïna valenciana, que es poden corregit només de cantar-les, que ningú no haja corregit el text, xa: aquest fes-li un bes, o a la nit, en comptes de per la nit… Què, ja heu anat a cercar el cd, no? Correu a cercar-lo, va!, mentre escolte la resta de cançons i pense que us diré.

(continuarà)

 

La impunitat feixista d’uns idiotes

0

Anit vam viure el concert de Borja Penalba i Mireia Vives a la Plaça del Mercat de Bétera, que organitzaven conjuntament l’Ateneu i Acció Cultural del País Valencià. Els 50 anys d’Acció, en favor de la llengua, la cultura, l’educació i la identitat: ser valencians en aquest país mai ha sigut fàcil, és un envit de llarg recorregut no exempt, ho vam dir despús-ahir, d’atacs de tota mena, d’una impunitat obscena. Els 50 anys d’Acció i el retrobament amb l’Ateneu ho mereixien. Però, ai, anit també hi hagué atac.

L’últim, dissortadament, el vam tenir anit a tocar i en directe durant més d’hora i mitja que va durar el concert reconeixement al mig segle d’Acció: una colla d’homes de Bétera, de nom propi i malnoms populars, casats, amb fills, amb néts, i amb oficis que un dia serien fins i tot honestos, de pares i de mares que potser se n’avergonyirien, es van passar tot aquell temps boicotant els versos d’estellés, marçal, papasseit i ovidi, per citar-ne uns pocs.

Els homes s’havien aplegat a sopar a dos mestres escassos del cadafal o entaulat on actuaven Mireia i Borja, i van fer xerinola i burla fins a l’últim vers cantat, l’últim exactament, quan van rodar la clau de la casa per anar-se’n, amb aquella impunitat de les accions feixistes, indisimulades, que rompen contra la cultura, descarnadament, perquè aqueixos homes, els colea, els capone, o nel·los de torn, tenen aquest odi endins, a la cultura i a l’art, a l’educació m’atreveria a dir,  i els passa que volen i poden actuar sense que ningú no els puga dir res  a la seua llibertat d’atacar l’escola, la llengua, els drets humans mínims, si els passa pels ous.

Anit els va passar pels ous rebentar la cultura. Avui, els herois fumaran i beuran a pleret i menjaran paella, amb les dones i els fills i els néts, satisfets d’una acció tan brava.

El públic, veí o foraster que havia vingut a escoltar una de les parelles de veus i música actual de major interés dels últims anys, un regal dels valencians en favor de la música de lo alto, no creia què veia. Com era possible que, al segle XXI, per la ruqueria d’uns brètols, una activitat cultural, que tenia el permís de feia mesos, que seguia tots els protocols de seguretat que havien sigut encomanats, es podia permetre de rebre tants insults durant tot el temps que va durar el concert, fins a l’últim moment.

La violència d’anit a la plaça d’aquells ases va ser una cosa premeditada, ordida i consentida, perquè qui organitzava era l’Ateneu, i el feixisme té aquest permís: si aquests són dels drets humans, ataqueu-los, tindreu tota la impunitat que vulgueu.

En un altre moment, la violència genera violència: en una altra època, i fins i tot no haver aturat en el moment aquella violació de drets, fóra tebior o pocapena. Però és això la democràcia, ens demanem, que ells poden venir a insultar, a amenaçar, a agredir-nos durant una hora i mitja, i nosaltres hem de consentir que vulguen deixar l’agressió, perquè de nosaltres no en van rebre cap, d’agressió. Cap ni una. També premeditament. Ho repetesc, quan Borja va acabar l’últim acord, d’un concert que volia ser intimista, poètic, delicat, els feixistes van rodar la clau i van anar-se’n pel carreró de raere, orgullosos, pagats d’aqueixa intel·ligència que els penja cada dia dela seua vida d’empelt.

Borja no volia renyir, anit; ni els organitzadors, ni sembla que la policia local no tenia cap motiu per passar a veure qui ens podia agredir, com ha passat altres nits. Ni ningú del govern municipal no va passar a veure la vergonya que fa passar que uns veïns de bétera, amb gairebé setanta anys fets, pogueren allò, tan vílment; només nosaltres, la democràcia, i la llibertat que tenim de respectar els músics i els poetes, si ells volen. I ells encara riuen. I nosaltres encara creixem més, per saber-nos que el camí és llarg, si la violència feixista continua  impune.

Perquè l’envit, com deia el rètol que penjava amunt amunt, era “llibertat”. Ací els fa mal, i la nostra no-violència.