Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: ateneu_bétera

L’aljama, la cruïlla

0

Anit vam viure l’última mostra de ball popular i cançó tradicional a Bétera, una mostra o “la” mostra, que cada any presenta l’Aljama. Després d’una llarga postpandèmia, a uns dies de començar a embotir el Nadal dins la sopa de cadascú, l’Aljama féu repàs a divuit anys de feinada. Un repàs que semblava un comiat, o un gir, o una cruïlla a partir de la qual hom podria pensar que hem perdut les espardenyes, en canvi de continuar un marge que era recte i ferm, ple d’estètica, de poesia, d’una revisió  de la tradició fins ara culta i única. Per anys i anys, no ho oblidem, l’Aljama ha obert un camí com poca gent havia marcat en la tradició del ball; lluny de la coentor i la folklorada. Lluny del discurs fàcil. Això ningú no li ho podrà manllevar. Mai. Però, compte, perquè res més fàcil que agrair-li a qui paga per acceptar-ne que mana. O baixar la persiana. Si l’ofec arriba fins ací… Si hom pensa amb tants d’enemics com són a casa.

Anit vam revisitar totes les mostres en una. I això també era un regal, un recordatori a tant de treball i la col·laboració gratuïta i entusiasta de tanta gent. El record de cada mostra ensenyava un ball i una elegància dels balladors i balladores. Pocs grups com l’Aljama ballen la tradició  i això és una feina de la mestra Imma impagable. I l’estil d’unes parelles inconfusibles. Però tothom ens fem grans i trobar recanvis d’aital bellesa no és fàcil. És una feinada d’anys. I de molta escola. I de bons mestres. I de voluntat de ferro i de fermesa humana.

Anit n’hi havia massa discursos, molts discursos que fregaven la complaença en canvi de l’estètica, l’aplaudiment en canvi de la bellesa. N’hi havia poc risc, i potser fins i tot una prova d’una realitat valenciana-provinciana difícil de combatre. Els músics, les veus, els balladors, n’hi havia noms propis d’una gran vàlua que foragiten els dubtes. Però no n’hi havia l’horitzó d’uns altres anys. Jo no el sabia veure, que tots ens fem vells sense disculpa. L’envit es diluïa amb decisions impensables abans de pandèmia. Abans que els grans balladors, homes i dones, —no penseu que n’hi ha tants— tingueren unes altres responsabilitats. Per exemple, en canvi de dir tantes vegades com estàvem d’emocionats, havíem perdut l’emoció. Potser que siga la primera de les lliçons a l’escola, en l’art, en la música, en la poesia:  sense cercar-hi expressament la paraula, saps si allò té o no bellesa. Però no ens rendim. No ens hem rendit encara, i potser que no ens rendirem mai ni fàcilment. No ho sé.

És molta la gent que hi posa traça, esforç, hores pròpies per cada mostra. Això només ho dubten els malparits. I per molt menys que això, per no-res, n’hi ha qui rep ajudes increïbles, gratuïtes, en canvi d’oferir-nos la pobresa de l’esperit. Però ningú no ha dit que era fàcil endreçar el país, la tradició, la identitat dels valencians. I ves que l’Aljama és un nom propi a Bétera que ha sabut elevar a culte una tradició a mans d’amaters i secundaris. No era fàcil. Però de l’horitzó que hom espera d’aital camí, només l’aljama, ella mateix, el sabrà trobar en aquesta cruïlla.

—Si ens hem deixat les espardenyes, mare…

L’ateneu que encara fa estiu, collidors!

0

Avui presentem a l’Ateneu de Bétera la novel·la de Francesc Viadel, l’estiu dels brivalls. A partir de les set de la vesprada, si encara no és prompte per a l’horari d’estiu, la literatura torna al corral més noble de Bétera, pel que fa a formació, lectures, drets, i una intensitat cultural que també és identitat. Cadascú ja sabrà triar la seua orientació.

Avui, especialment, voldríem trobar molts llauradors, llauradors a temps parcial i a temps complet, que el protagonista del llibre que presentem ha sigut molts anys collidor de taronja, a la Ribera, a l’Horta, a la Safor, al Camp de Túria, tant se val. Un jove que ha de treballar al camp i relacionar-se amb tot d’homes, sobretot homes forasters que van saber integrar-se en aquell moment entre els valencians: la llengua, l’ofici, el camp i una crisi que ja s’endevinava intensa… Com la corrupció valenciana de tottemps.  La corrupció en general, que us hem de dir, que l’herència espanyola encara ens penja dels collons de les vaques polítiques.

Potser si regalàrem unes “alicates” de collir, o un cabàs —a bétera n’hi ha per menys de dos euros—, potser aleshores, només així, vindrien també els socis de la cooperativa, a llegir i a escoltar com va el món dels llibres. Ep, Francesc Viadel és periodista i vos en pot contar de bones i de molt bones, de llibres, de política, de realitats, de ficció… abans que no s’acabe l’estiu dels perdedors.

Profund Estellés, en el seu nou natalici

0

“Puge l’altar pedregós de la pàtria.”

 

És 4 de setembre, que els valencians commemorem com el dia del natalici del poeta major Vicent Andrés Estellés. Enguany encara més especial perquè el psoe, el partit espanyol que governa espanya i València, havia decidit feia uns mesos de liquidar la fundació Estellés de Burjassot, el poble del poeta, en canvi de robar-nos als valencians 15.000 milions d’euros cada any. Sembla que amb aqueixa quantitat aproximada que s’embutxaquen, no n’hi havia res ni prou per destinar a la fundació del poeta valencià uns cèntims o una misèria: liquideu-ho!, havia ordenat espanya, en canvi de regalar milionades a corruptes i a empreses corruptes, entre més elèctriques, espies, constructores, borbones, fundacions feixistes i violentes, entre més premsa espanyola de tot tipus i condició, televisions, clavegueram i podrides esglésies que viuen de franc i d’amagat davall els confessionaris.

 

“mire el país valencià on vaig nàixer

un Burjassot de colomers i pins

i aquella olor de la llenya als forns

Ací han nascut els meus pares i els pares

seus i els dels seus des de segles i segles.”

 

El col·lectiu Bassot, ací al poble de l’Horta del poeta, ha obert una subscripció per recuperar la fundació del poeta Estellés, al marge dels partits polítics i els governs antivalencians de torn. Enguany el comodí #ProfundEstellés ha servit per visibilitzar el poeta i els versos a les xarxes. Per visibilitzar la dignitat de molts valencians que ens resistim a fer de criats dels inútils de la política, entre més detalls a què dediquen la vida tants inútils com ens envolten els pobles i la ciutat, i tants de forasters com ens perllonguen la colònia.

“tota la glòria múltiple de l’horta.”

 

D’avui en vuit o més dies, arreu del país celebrarem amb goig els versos del poeta, que vol dir que el llegirem, el cantarem, el recitarem, fins i tot de memòria en direm un a un cada llibre, mentre els mestres es dediquen a estudiar què collons és el llongo de lleis espanyoles que ens aterra l’escola. Més profit us faria, mestres, que en comptes de perdre el temps amb les lleis espanyoles, llegíreu el poeta fins que la poesia arribés arreu: més profit i més escola, sens dubte, enlloc de passar hores i hores patètiques a vore què diuen a espanya què ha de fer l’escola dels valencians, mentre ens roben.

 

“el naiximent forestal del carbó,

encendré rams de foc entre les síl·labes,

El meu país, aquest país que cante.”

 

Foc als antivalencians, per decència i per dignitat, que amaguen el robatori anual, en canvi d’una educació precària, una sanitat precària, uns serveis precaris, un camp precari, un teixit industrial precari, una cultura precària i, sobretot, una intel·ligència política precària. En enviar-los a cagar a la via ens quedem curts, caldrien forques, corbelles, caps que redolaren cada colp que espanya atempta contra València, com és i fa cada dia.

“Aquesta és la cantata que avança

car tot, amics, no es va perdre a Almansa.”

 

A l’ateneu de Bétera també llegirem els versos del poeta Estellés, com cada any, i per això la invitació és general i solidària, i cada lector serà benvingut a recitar versos del Mural, en aquell espai reduït de llibertat, rural i urbana. Per anys i anys.

 

“Així vindran, com rius llarguíssims,

jorns de llibertat cristal·lina.

Empenyeran vents favorables

i altes banderes.”

 

*tots els versos han sigut destriats de Mural del País Valencià, volum 1, V.A.Estellés

Fronteres, ni naturals ni perennes

0
Publicat el 12 d'agost de 2022

Despús-anit, l’ateneu  va fer la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal. Una vesprada-nit que va excel·lir i depassar les expectatives de públic, de discurs, de debat, de vendes, fins i tot d’un sopar a la fresca entre taules veïnes que xerraven sobre el present, sobre llibres, sobre els amics, la calor, l’ateneu, i el sexe dels dimonis de l’infern.

“Les fronteres són mons que es toquen”, segons Leonora Miona. No n’hi ha cap de natural, d’inamovible, i poques, molt poques, no presenten un fum de conflictes i problemes per anys i anys. Quantes fronteres hi havia fa un segle, quantes han canviat o traslladat la seua fesomia, la seua reixa, la seua porta, quantes no han provocat l’ennuig, la mort fins i tot, i quantes es mouran d’ací a poc, ara mateix, malgrat els estats i sobretot, els estats feixistes, que ho són una majoria.

El llibre paga la pena en molts sentits, només per la descoberta geogràfica del món, de racons del món desconeguts o oblidats per una majoria. A més, la vessant didàctica pegaria per descobrir tantes històries de frontera als alumnes de l’escola, als alumnes de qualsevol etapa o edat, perquè a més, el llibre aplega històries amb suc i amb fil per estirar que els mestres, i els xiquets, xalarien la gana, amb la boca 0berta amb tants mons com idees i interpretacions que vulgueu fer.

El relat del no-llibre, i les claus per interpretar-lo, el llibre i el món que vivim, on vivim, de la veu de Vicent Partal es torna de sobte una lliçó magistral de geografia i de democràcia. Tenir-lo ací amb nosaltres cada estiu, a l’ateneu, els amics, en els sopars a la fresca que s’allarguen fins que volem, sí que són un autèntic regal, perquè justament aquest espai d’ateneu és també una frontera oberta en favor de la llibertat i dels drets.

El corral, despús-anit feia molt de goig, amb tants de presidents, i de presidentes, que exercien o que ho havien deixat: de primer, el primer president de la Generalitat Valenciana, el MH Josep Lluís Albinyana, la presidenta d’Escola Valenciana, el president de la coordinadora del Camp de Túria, l’expresidenta dels escriptors del país, la presidenta de l’Ateneu, el mateix president de l’European Journalism Center, i em deixaré unes quantes coses encara per dir i afegir… Hi havia la família de Ca Montes, i un ple fins a la bandera que tornava la vivesa i la força a l’ateneu, un estiu que pega fort, en temperatura i en activitats.

El mateix Vicent va fer un altre regal a l’ateneu en presentar la frontera veïnal poble-urbanitzacions, en concret poble i Mas de Camarena-TorreEnConill. Unes urbanitzacions de luxe que ens governen per sotamà amb complicitat del pp, que els ha regalat les claus del calaix i de les decisions contra els beterans. La cirereta és com han maltractat l’alfàbega que el poble els havia regalat per fer veïnat. Però amb els de malaànima, populisme i a cagar a la via.

Fronteres, aqueixes línies mentals que massa portem marcades; però si ens volem descolonitzar, ai, la lectura, el debat, l’activisme, i la ferma convicció de les idees de llibertat i els drets humans. I l’ateneu de Bétera.

 

FRONTERES, Vicent Partal, 2022, editorial Comanegra

 

Holstein-Morla! Oh!

0
Publicat el 7 d'agost de 2022

Diu un home important del país, més que no es pensaven alguns altres de molt menys importants, que els rosegava l’enveja, que suïssa és el país de les vaques. Aleshores aquest home no sabia que, Bétera, al camp de de túria, és ara mateix també un territori d’una alta densitat en vaques, sobretot en vaques Holstein. Però això no ve d’ara, que fa uns cinquanta anys o més enrere, Bétera tenia moltes vaques, casa per altra n’hi havia, i algunes cases tenien  sis o set vaques lo manco. Nosaltres a casa en vam conservar una fins que jo vaig tenir la raó avançada. Mon pare deia que tenir alemnys una vaca era un signe d’intel·ligència rural. Potser que no ho deia exactament així, ell. Però segons aquell home tan important del qual parlava al principi, fa més de vuit mil anys que es van domesticar les vaques, vuitmil!, que és tenir més història i més recorregut que el mateix ateneu de bétera, més que no el feixisme europeu, i encara molt més que no l’espanyol, que no us penseu que no és atàvic; genètic. Sí, l’home diu que suïssa és una vaca, segons l’imaginari mundial, però bétera és també una gran vaqueria, i d’això també fa molts d’anys. Un orgull. Possiblement la vaqueria més gran d’Europa. un segon orgull, doncs. L’home també diu que n’hi ha gairebé tres-centes races importants de vaques, que les més lleteres, per aquest ordre, són les Holstein. en concret les Holstein-Frieisan, que poden arribar a pesar vives més de set-cents quilos. Després hi ha les Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey… El nostre home, del qual som fidels seguidors i afeccionats a llegir-lo, parla de dos grans poemes de la vaca, en la nostra llengua. La Vaca cega de Joan Maragall i la Vaca suïssa de Pere Quart.

Jo ja m’imagine aquests dos poemes en lones grans impresses, penjades a l’entrada d’aquella gran vaqueria de Bétera, per rendir-nos admirats davant les Holstein de Bétera, Mor Holstein o Bétera-Holstein, com vulgueu. Abans també recomanaria als propietaris que la web usés la llengua dels pares, i el nom de la família, els Morla, pares d’aquest gran orgull que és tenir la vaqueria més grossa a Bétera. N’hi ha llauradors que treballen en ecològic que els agraeixen cada dia l’abastiment de fems i adobs per als seus camps. No entenen, aquest homes, el rebuig d’uns quants veïns afectats del perfum o la sentor rural dels nostres pobles.

A Suïssa això fóra impensable. Allà, malgrat que no arriben a l’extrem de l’Índia, on les vaquest són sagrades, paguen tants d’impostos per les vaques com per l’escolarització dels fills, perquè allà a suïssa s’estimen com res el sector agrícola, el camp, el ramat, el paisatge, no passa com ens passa als valencians a mans dels espanyols, ai. Bé, allà també s’estimen els bancs i altrs afers, no us penseu que l’aigua és tota neta.

 

Ací us deixe, els versos de la Vaca cega, de Joan Maragall…

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un colp de roc llançat amb massa traça,
el xiquet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morros en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gest tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

 

Proposta segona per a la família Morla: fa uns anys, l’editorial valenciana Tàndem edicions va editar una antologia de poesia infantil per a l’escola, un quadernet petit tan bell com joiós; el primer poema del llibre era justament la vaca cega. Cada visitant d’aquella casa no hauria d’estar-se’n d’emportar-se un exemplar a casa, d’aquest llibre, per valorar tantes coses en conjunt: les vaques i el camp, la poesia, els llibres i la llengua. La llengua dels pares Morla. Naturalment.

Fira de llibres a l’ateneu de Betera (8)

0
Publicat el 5 de gener de 2022

Cada dia hem fet descobertes de lectura noves. Perquè la fira no només ens aplega per vendre o comprar llibres, també ho fa perquè puguem passar un estona parlant de llibres, fins i tot de llibres que no hi són a la fira, o bé que són exhaurits o bé que trobem després, en regirar la biblioteca de casa, o retrobes, no sense fer una exclamació sorpresa, però què caram feies ací, tu?

“La casa de matriona” de Soljenitsin és un dels regals retrobats, en una edició del balancí de 1968, traduït per Josep M. Güell. L’original rus és de 1963, així que no sembla que haguessen perdut gaire el temps. Un home demana de treballar de mestre en un poble de l’interior, com?, lluny de la ciutat?, de primer l’enviaran a Vissókoe Pole, el Camp Alt, però ai las, allí no s’hi coia ni el pa. No venien res comestible. I el protagonista torna a demanar una altra destinació per ensenyar i quedar-s’hi a viure. Finalment l’enviaran a Torfoprodukt, Torfoprodukt? Ai, Turguèniev no sabia pas que en rus es pogués compondre una paraula així! Serà ací on passarà aquest petit relat rural del mestre i una vella que l’acollirà a casa.

El jove amic a la fira em demanava Soljenitsin, però també Shalàmov, els relats de Kolimà, que encara sembla que acaben de preparar-se en català. Justament Fèlix Edo en parlava no fa gaire en una piulada, per un article que havia fet sobre els tres mestres russos: Soljenitsin, Shalàmov i Dovlàtov, i debatia amb altres experts sobre la manera d’escriure tots tres les penalitats als camps de treball. La manera com cadascú expressa experiències de vida a través d’una literaura crua i sense concessions. En aquesta fira, per exemple Dovlàtov no ha passat desapercebut, i veurem què diran uns quanst dels compradors dels seus llibres.

Els primers dies de fira una de les compradores, va preguntar-nos per Natàlia Ginzburg, i ara mateix ja podem dir que el cuc és també en les nostres lectures, amb un llibre que també ens han tret de les mans ràpidament, les petites virtuts, que recomanem de llegir en el club de l’ateneu, si no tenim res més per endavant, a més de les obres de Joan Fuster en l’any del centenari. Ahir també va ser el nosre escriptor més venut, i ja és el segon dia, ha fet molt d’efecte la lloa de Vicent Partal, així que ens comprometen a tenir un bon feix de llibres per formar-nos amb traça sense perdre el temps.

Avui fem la cloenda de la fira, és cinc de gener i és un jorn especial per cloure la feinada d’aquest Nadal a l’Ateneu, sobre els llibres i les activitats del nostre particular programa, improvisat de vegades, al dente o agafat d’agulles d’estendre, que puga vestir amb un criteri excels per la cultura literària. Al remat, l’horitzó serà passar amb escreix la barrera del 5% lector dels valencians, i guiar-nos cap a quantitats de més qualitat i una estadística que ens faça menys primitius, ni tan enemistats amb els llibres ni amb la llibertat: el doble horitzó dels valencians, sens dubte.

A la cloenda d’avui convidem tothom a un dolcet, un licor i una tria final de llibres de profit, per passar la nit desacomplexats, camí d’un centenari de vertigen lector i fusterià. Benvinguts

 

Fira a l’Ateneu de Bétera (7)

0
Publicat el 4 de gener de 2022

Ahir vam iniciar un projecte nou a l’Ateneu de Bétera. Amb la primera activitat del Centenari Fuster, obrim un meló que anirà carregat de referències, lectures, presentacions, xerrades…, homenatge a l’intel·lectual, homenot de Sueca, Joan Fuster, possiblement “la mesura de totes les coses”, en referir-nos als valencians en el sentit més estricte i revolucionari: això és, sense complexos, com uns europeus normals, que va explicar anit Vicent Partal, en una lloa que no per breu, va deixar de ser excelsa, per completar una fira de llibres que, n’hi ha que també ho remarcava sense complexos, enguany ens ha fet reviure un nivellàs per la cultura a l’envelat de l’Ateneu.

El somni, discutiem diumenge els amics en una caseta de camp a la vora del foc, fóra convertir Bétera en un poble en favor dels llibres i de la lectura, en comptes de quedar-nos en un poble coeter.  Vull dir coeter i prou —festiu sens dubte— però no per això un poble tòpic desinterssat de la cultura o de la cultura dels llibres que és del que parlàvem, al cap i a la fi. Convertir-nos en un nou Wigtown, un petit poble escocès, a la vora de la mar, que va renàixer a partir d’una llibreria de vell. No és una broma, perquè l’abandonament al qual les circumstàncies l’havien destinat, amb el tancament de les dues úniques petites indústries, i l’escassetat de feina o oportunitats, abocaven el poble a l’oblit i a la ruïna. En canvi, ves si els llibres poden exercir cap poder més enllà del gaudi de llegir-los, els llibres de vell d’aquesta llibreria “The books Shop” amb Shaun Bythell al capdavant, possibilitaren el renaixement de Wigtown, que ara gaudeix d’un Festival-fira de llibres internacional amb més de dos-cents esdeveniments relacionats amb els llibres. Si ara volguéreu reservar una cambra per passar-hi una nit, atrets per la bellesa del poble o el vent d’aital cultura llibresca, us hauríeu d’esperar dos anys, pel cap baix, perquè ja és tot venut a vint mesos vista. Llibres de vell, ai, en un petit poble d’Escòcia que no arriba als 1.000 habitants. No us penseu que el viure del llibreter és de luxe, no us ho penseu de cap de les maneres, ni allà on la cultura i la elctura són dins l’adn de la vida de cada dia. Ni així, doncs, si pegueu una lectura a la vida de llibreter, potser us caurà l’ànima als peus, però si ho feu, i descobriu que ja Orwell en parlava en un llibre que el mateix Bythell us recamana de llegir, aleshores el món i l’ànima us acabaran aixafant qualsevol esperança. La vida de llibreter és si fa no fa tan avorrida com la de qualsevol mortal, segurament… tret que penseu en els miracles.

Entre els valencians, hom pot pensar en els miracles, si només el 5% dels valencians llegim en valencià, malgrat els quaranta anys d’escola en valencià. Si feu uns quants càlculs matemàtics, els valencians de quaranta-cinc anys en avall ja han passat gairebé tots per l’ensenyament en valencià. Vol dir que gairebé la meitat de la població valenciana està capacitada per llegir en valencià amb total garantia d’èxit. Així que, no llegim pel desconeiximent de la llengua, no. Els valencians no llegim perquè “llegir” no és entre les nostres activitats preferides. Clar i ras. Per exemple, penseu en un altre país pol oposat a València: Finlàndia. El 40% dels finlandesos tenen la lectura com a activitat preferida. Com a la primera activitat en el temps lliure, d’oci o de lleure. Entre els valencians, no arribem a l’1%, els que tenim la lectura com a preferència davant la resta de coses. Ara no entraré a explicar què vol dir això, què en podem deduir, inferir o concloure. No. Tornaré a la lloa que anit va fer Vicent Partal, en parlar de Joan Fuster i presentar-nos-el com el gran intel·lectual valencià de tots els temps: entre més coses, Vicent va apuntar que Joan Fuster també és un miracle. Ho va dir sense espasmes, ni grandiloqüència ni esgarrant-se la roba. Ho va dir si fa no fa amb naturalitat de mestre periodista: un home de l’alçada intel·lectual de Joan Fuster va créixer i es va fer —ell era autodidacta— enmig de la Somàlia valenciana.

[continuarà]

 

Fira de llibres a l’Ateneu (6)

0
Publicat el 3 de gener de 2022

Avui encetem un nou projecte, un nou vestit de mudar en favor de la lectura i dels prohoms valencians: el centenari Fuster és l’excusa per rellegir. O bé per començar-lo a llegir, un dels principals autors valencians de tots els temps. Amb aqueixa exusa he baixat a València  a trobar més llibres que ompliren uns buits que havien deixat les vendes dels primers dies. Uns buits en blanc en la taula dels llibres no són un bon senyal, no us penseu, per poder vendre vint llibres n’has de tenir dos-cents d’exposats. De fet, he trobat unes quantes coses que m’havien encomanat, un parell de llibres que són dues autèntiques rajoles, de tan grossos: L’un és “Notícia del País Valencià”, un dels autors és també un home conegut, que ja havia participat en algunes xerrades al Camp de Túria, i l’altre és “L’últim dels valencians”, aquests dos llibres ja fan molt de pes lector, així que preferesc de parlar-vos d’un altre llibre que he trobat i que m’ha fet molt de goig saber que el podré llegir, no em demaneu per què: Les petites virtuts, de Natàlia Ginzburg, un aplec d’assajos breus de la postguerra ençà, del qual extrauré algunes idees pel segon trimestre a classe, amb els alumnes de primària. He trobat aquest tros d’un text seu que va publicar a Vilaweb Tina Vallés:

“Ser dones, ser jueus, ser homosexuals és com haver nascut en un país o en un altre. La persona adulta està obligada a adoptar, dels orígens que li han estat assignats, els màxims béns possibles, i la màxima quantitat possible de coneixença de la pròpia terra. Però a les humiliacions i opressions i persecucions que la societat ha infligit o infligeix a les dones, o als homosexuals, o als jueus, dones i homosexuals i jueus, haurien de respondre-hi com si les humiliacions, opressions i persecucions no els ofenguessin només a ells sinó a tota la col·lectivitat humana. Haurien de respondre-hi no amb la militància miserable de l’orgull ferit sinó amb la indiferència als seus trets personals i territorials que distingeix la veritable llibertat adulta.”

Però ara no sé qui m’ha encomanat aquest cuc de la Ginzburg, però no direu que és una cosa tan actual i viva, encara que el text puga tenir cinquanta anys o més… No cal dir que he aprofitat el viatge per farcir la nostra taula espcial sobre Joan Fuster, amb algun volum de la correspondència, aleshores encara no sabia què valia cada llibre, la correspondència de Fuster amb els grans escriptors del país són una lliçó de llengua, com esciuen per exemple Riba, Carner, Pla, el mateix Fuster, són autèntqiues lliçons per als mestres joves i per als mestres vells i sobretot per als futurs mestres… Per cert, ja deveu saber que aquesta vesprada comencem el centenari a l’Ateneu de Bétera. No? No voleu saber quines novetats tindrem avui a la parada de llibres?

Fira de llibres a l’Ateneu (5)

0
Publicat el 2 de gener de 2022

Dilluns 3 de gerner, l’ateneu de Bétera començarà el seu particular centenari Fuster, any Fuster o Fuster per la independència, digueu-li com vulgueu, dins el programa d’activitat de la Fira de llibres d’enguany. Per cert, que enguany, només en els sis dies de fira, hem venut un exemplar de Joan Fuster, un de sol, Nosaltres els valencians, en una edició de butxaca que a penes si aplegava als 10 euros. Hom ja no podrà dir que els llibres són cars, o bé que tots els llibres són cars, perquè n’hi ha que no ho són, o no ho són comparats amb unes altres coses de valors diversos. Per exemple, un litre de gasolina no et portarà a València, si no és que el cotxe és elèctric, en canvi, aquest mateix llibre de Joan Fuster, et portarà tan lluny com la teua dignitat moral et permeta, perquè si Fuster és l’home que ens va tornar el país, com ho diu Vicent Partal, Nosaltres els valencians ens va tornar la dignitat a tots els valencians. Als valencians que ens en sentim profundament, valencians només, malgrat la tenalla espanyola i el seu abús i violació constant dels nostres drets.

Si demà comencem l’any Fuster, el seu centenari, amb una lloa especial del periodista Vicent Partal, que ha preferit de començar així la intervenció a la fira d’enguany —és un clàssic també la seua participació anual— en canvi d’ajornar la presentació del seu nou llibre, Fronteres, que és en màquines i editarà ComaNegra. La integritat moral, la identitat, la qualitat de l’escriptor, el guiatge que podria representar per a tots nosaltres (els espanyols, i els valencians a mitges el negaran sempre, excusaran això i allò) serà part del contingut de demà, segurament a la fira, que esperem de vendre almenys tots els volums i obres d’aquest homenot cabdal, per iniciar amb força el nostre particular centenari Fuster.

«No hem tingut sort coma poble. Diguem-ho així. Som un poble que encara no ha tingut ocasió de ser-ho com caldria. […] Hi ha victòries  que ho són per sempre més.; hi ha conquistes que cap adversitat no destruirà; hi ha passos endavant irreversibles, segurs, definitius.»

Com la història de la nostra fira de llibres, com la història de l’ateneu de Bétera… Dependrà tot de nosaltres, dels valencians de pedra picada.

#centenariFuster #AnyFuster [1]

 

 

Fira de llibres a l’ateneu (4)

0

Anit també vam viure un jorn especial; un altre?, us demanareu, sempre dieu que són especials, els jorns i les nits i les activitats, xa. Però no us enganyem, només ho diem si ho són, i anit vam rebre el MHP Josep Lluís Albinyana, que va fer unes quantes intervencions per emmarcar, per enregistrar, per posar a l’entrada de les escoles, de les institucions honestes, dels ateneus, fins i tot davant de les esglésies valencianes tan ultres i conservadores: “la llengua, va dir el Molt Honorable, és la columna vertebral del nostre país, mentre l’usem, l’ensenyem, resistirem, aguantarem el país”. Ells —en referencià a espanya o el psoe— ho van saber de seguida, per això la batalla de València; l’objectiu era aterrar la llengua, i ara us explicaré com em va trair Joan Lerma…” (!)

Sí, sobre la llengua com a columna de ferro que ha de resistir, són molts els experts que defensen aital idea, mentre siguem a primera línia, en l’ús, en estudiar-la, en ensenyar-la, en recuperar-ne la genuïtat, serem país i tindrem futur: Carme Junyent, Jordi Badia, Vicent Partal, escola valenciana, el MHP coincideixen en aquest final de batalla: per això els espanyols, els jutges, els tribunals, els polítics, el pp el psoe, vox, els borbons, la guardia civil i tota la repressió-corrupció s’han llançat contra l’escola, perquè voldrien aterrar la feinada ingent d’ensenyar-la, que vol dir que resistim, que resistirem fins a la independència: el MHP anit es va confesar optimista: som millor que no en els anys setanta, malgrat que el consens de la Transició significà permetre que el franquisme ens continués governant un segle més, si no fem res…

Vicent Partal en una editorial memorable ho va dir i resumir: «Tu ets igual que jo o no? La cosa es redueix a això. Per aquest motiu la llengua molesta tant, especialment la llengua, car és la dissemblança més visible de totes, la que entra pels ulls i per les orelles sols de posar-te a caminar.»

Aqueixa és la diferència entre ells i nosaltres, la llengua, a més dels drets humans, la democràcia i l’honestedat… gairebé res.

[continuarà]

Fira de llibres a l’Ateneu (3)

0

Anit vam tenir un altre jorn extraordinari amb la visita de Martí Domínguez —l’envelat del corral acollia el plat fort de la fira, enguany que el programa és atapeït fins a les teulades veïnes, de contingut divers, però d’una qualitat mitjana de primer ordre, per com van explicant els assistents impressions, comentaris, idees o xafarderies. Publicacions, art, teatre, literatura…, de la música encara no direm res, ens ho reservem. Quina llàstima que els mestres no acaben de comprendre la importància dels llibres, els mestres valencians parle, i dels llibres en català, naturalment. Els altres mestres, i els altres llibres, ja tenen vies, camins, finestres i altaveus propis, propis i foranis per traure cap o fer el gandúl. El ruc, si el volen fer. Però els mestres valencians no ens ho podem permetre, gandulejar, perquè els xiquets valencians, els seus alumnes principals, es mereixen eixir de la cua del món, de l’infern no lector a què els obliguem si no els contagiem de la dèria de llegir, de l’amor als llibres, a la llengua, a l’alta literatura. Fins i tot a les idees, a somoure’ls consciències.

Quina sort que tenen els mestres d’aital responsabilitat, no com els forners que fan pa o els llauradors que se’n cuiden de la terra només, no, dels alumnes i del seu futur, que és el futur del nostre país, el país de Fuster, de l’Ovidi, d’Estellés…

 

2

Anit, el biòleg, periodista i un dels escriptors cabdals d’aquest país del que parle, d’una versatilitat poc comuna, en canvi també d’una formació vasta i pregona, ens va explicar unes quantes claus de la seua novel·la “L’esperit del temps”, publicada ara fa dos anys però d’una actualitat rabiosa, per aquest temps que ara mateix comporta un esperit de dubtosa democràcia en canvi d’un setge anguniós als drets i a les llibertats. Literatura d’idees, humanisme, il·lustració, és veritat; el mateix escriptor ens ho va dir sense traure’s la màscara, que venia a revoltar-nos l’esperit, a provocar-nos perquè les idees en eixir de l’envelat ens somogueren bé contra el cofoïsme, bé en favor del coneixement.

 

Si passes unes hores, lector, mestre, amb aquesta novel·la, o amb cap dels altres llibres de Martí Domínguez en realitat, t’hi deixaràs atrapar per una història del segle XX que encara pega voltes en el present, camí llarg que farà amb aquest aire feixista que tot ho vesteix  de naturalitat, de misèria, que és un colp baix a la llibertat. Però sobretot llegiràs bona literatura. D’idees.

 

3

Anit Martí ens va explicar el perquè del creixement feixista fins a la II guerra (als valencians ens havia pegat ben fort, i ens havia tombat de tos abans fins i tot), com aquell ventot va encaminar tanta barbaritat, contra els pobles no-germànics, fins a genocidis impensables (recordeu que no va ser l’únic ni el primer ni l’últim gran genocidi a Europa), i recordeu també que Franco va continuar el seu genocidi particular durant anys i panys, i no sabem si continua…

Però aquella naturalesa humana capaç de les bestieses impensables, després, no penseu que va penar gaire temps, ben al contrari, després d’uns quants rentats d’imatge internacional, els caps militars, els científics, els professors d’universitat, les empreses, van tornar a una vida normal amb els seus mateixos càrrecs o atribucions, encara amb premis, medalles i honors, com si res no hagués passat, com si no haguessen sigut responsables i actors principals de l’assassinat de milions d’éssers, depuracions, robatoris d’infants, fosses comunes, milers de fosses amb milions de morts, camps d’extermini…, i malgrat tot, occident prou que després sen va beneficiar, com si tirar terra damunt, o uns pocs dies de convivència amb l’aigua bruta, que deia Adenauer, fóra suficient per penar un segle vint a Europa on la brutalitat va mostrar de quina cosa érem capaços, els homes. Ni perdó, ni remordiment, ni reconeixement mínim de res…

 

4

Hom es demana com un escriptor pot posar-se a la pell d’un protagonista que va rebre un Nobel —sóc l’únic nazi premi Nobel— i mostrar-nos amb aital racionalitat una experiència a través d’un diari de memòries que explica pèls i senyals d’un científic de renom capaç de cloure els ulls mentre els companys eren depurats, assassinats, deportats o enviats a camps on trobarien la mort, mentre ell es preocupava només de l’ascens particular, per tant, participant-hi de ple en l’atrocitat feixista més pública del segle XX.

Ficció i documentació, realitat i ficció, la literatura d’alta volada és ací per explicar-nos un segle del qual encara no podem parlar-ne de tot. Ni debatre-ho tot. Que els ho pregunten als catalans, que els jutges franquistes encara els acacen per tornar debats al parlament democràtic del seu país. Que els ho demanen a uns quants valencians, com patim encara l’infrafinançament per dret de conquesta d’espanya. Un desequilibri econòmic i moral que encara els psoïstes volen justificar. Agenollats davant l’altaret borbó.

Ara mateix, ens demanem, què passarà amb aquest esperit del temps que corre per parlaments, jutjats, esglésies, casernes, empreses, mitjans espanyols, com si tant els fes, segons què fan, que governés el franquisme o el psoe, o tots dos, si arribem a comparar la poca diferència entre ambdues maneres. Per això la literatura és imprescindible per entendre el món, i explicar-nos realitats que són més increïbles que la ficció, o el pitjor dels malsons: una proposta en favor de la bona lectura i una altra per obrir una assignatura nova a les universitats del món: la impunitat. Ves com jutges, polítics, empresaris o periodistes de mitjans venuts són capaços d’exrcir contra el món de les idees i dels drets humans i després celebrar-ho amb una copa de vi o una medalla penjada al pit.

 

5

Metges, biòlegs, psicòlegs, professors d’universitat, pedagogues, psiquiatres, matemàtics, físics… excepte jueus i comunistes, el 90 % van participar-hi de l’holocaust europeu contra els drets, amb una ceguesa moral que contrastava sens dubte amb la saviesa que lluïa en aquelles mirades quan decidien sobre la vida de milions d’homes, dones i xiquets. En un obrir i tancar d’ulls.

Martí encara ens va proposar tres lectures: la revista Mètode, el número dedicat a la ciència i el feixisme; els amnèsics: història d’una família europea de Géraldine Schwarz; Les benèvoles, la immensa obra de Jonathan Littell, i un altre que no puc desxifrar-ne el títol, sobre el III Reich… Li ho demanarem, en una propera trobada.

I després d’aquesta invitació a llegir, va continuar la vida dels llibres… i de la pandèmia. De tantes pandèmies com ens assetgen.

Fira de llibres a l’ateneu (2)

0

Tenim una exposició de llibres en valencià —en valencià exclusivament— que sonarà això a música de futur, a una obra no editada encara d’Úrsula K Le Gin, a l’Ateneu de bétera perquè els mestres troben les provisions necessàries per abordar l’any que vindrà amb el rigor i la professionalitat que demanava C. Freinet a qualsevol docent: sense llegir, els mestres serà difícil que encomanen el deliri als seus alumnes, i un alumne que no encete amb deliri el meló de la lectura arrosegarà per anys i panys el dèficit. El primer Roosevelt president, trobe que del s. XIX, era capa de llegir tres llibres en un dia, cada dia de l’any. Possiblement haurà sigut sens dubte el president més lector de qualsevol país, i possiblement que també feia de polític. No ho sé.

Així les coses, demà tornem a la fira amb la presentació d’un llibre sobre art, art gòtic mural, de les expertes Maria Antònia Zalbidea i Aurora Rubio, restauradores, doctores, no sé quantes coses més, elles ens ho explicaran a la fira a partir de les 19.30. Les presentarà Eugènia Aloy, que també és pintora i professora a l’Institut de Bétera. Hom ja imagina el corral de l’Ateneu de gom a gom, amb tot de companyes i alumnes i famílies a veure què diuen totes tres sobre l’art gòtic valencià.

A la web de les mestres restauradores hem trobat aquest missatge:

«El projecte que es presenta, analitza a través de la recerca documental i les tècniques d’anàlisi de laboratori, el treball, la formació, l’aprenentatge i l’organització dels pintors muralistes gòtics valencians. Amb el desig de pal·liar l’oblit i la ignorància de la comunitat científica cap a aquest període i pintors muralistes gòtics valencians, a través de l’estudi i la reconstrucció de la xarxa de processos artístics i obres murals, tenint en compte les seues obres conservades que ens han arribat i que són testimoni d’intercanvis artístics. En aquest sentit, es delimita la geografia artística valenciana al territori actual valencià.»

[continuarà]

Farem fira de llibres a l’Ateneu

0

No abaixarem la guàrdia, continuem la lluita per la revolució, per la llibertat, per la llengua, per l’escola, per la lectura… Pel país.

Començarem dijous 23, serà el moment inaugural, i presentarem a Bétera la revista MIRADES7, una joieta de lectura, de document, amb tres blocs d’interés, per l’escola i pels mestres. Mirades7 és la millor revista editada al Camp de Túria en aquest segle. Almenys és la millor revista que l’Institut ha editat mai. Per tres motius. L’un és el contingut, format per tres blocs d’un interés actual rabiós: la sostenibilitat, i la por que encara provoca la paraula i més encara acomplir els mínims per aconseguir-la. No debades els polítics de torn s’entrenen per mentir-nos constantment, per tant com fan per aconseguir-la. Uns quants alcaldes de la comarca ho han dit: aquest MIRADES7 hauria de ser a totes les escoles i Instituts de la comarca, i els mestres haurien de fer-la llegir als alumnes. Per això, naturalment, els mestres també l’haurien de llegir. Però la realitat és que cap alcalde no n’ha encomanada cap, de revista, ni ha fet cap comanda per a les escoles del seu poble. El segon motiu per estar-ne ben pagats de MIRADES7 és el contingut sobre l’escola i unes quantes mestres republicanes, valentes i coratjoses, que es van comprometre amb fermesa per l’escola i per l’ofici d’ensenyar. D’aquests mestres, n’hi ha que van exercir al Camp de Túria. I encara la part dedicada a la història dels valencians a MIRADES7 és desconeguda en una gran part de les cases velles i noves de la comarca. Potser perquè les nostres escoles encara dediquen massa temps a ensenyar la història dels forasters i poc temps a ensenyar la història dels valencians. Finalment, un tercer motiu pel qual MIRADES7 té gran valor és la bellesa, l’estètica i la composició de la revista, a partir de les escultures de Benja Carreres i el magnífic treball de la impremta Vimar que va tenir molta cura en cada detall de l’edició. Per obrir la fira, l’organització va decidir que aquest regal de lectura seria una aposta magnífica, comarcal i d’horitzó llarg. En llegir-la ho comprovareu.

MIRADES7 és una revista d’abast comarcal editada per l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria.

Hi intervindran: Antoni Marzo, biòleg, ecòleg, botànic; Rosa Dasí, historiadora; Albert Dasí, mestre

 

 

Ja has escardat bé les cols?

0

“Hi ha coses que no cal dir-les.”

En aquest llibre he trobat algunes expressions que m’han fet tan de goig, que són de tanta emoció per la terra, que em veia xarrant amb mon pare, els últims dies, les últimes setmanes. I no sabeu fins a quin punt me’n van faltar, d’aquestes últimes setmanes que la conversa fluïa i era sàvia, la de mon pare, pel camp, pels silencis, per la mirada. M’hi trobe plenament, en aquesta frase, “ja has escardat les cols?”, com el dia que mon pare em va dir que ja ho sabia, què havia fet jo amb els ametllers, que ja li havien dit al bar la feta. Mon pare havia deixat de fumar feia molts anys, de l’un dia per l’altre ho va deixar i no en va parlar més, de cigarrets ni de tabac, però aquest cigarret del pare d’en Joan, el protagonista de “Lluny de qualsevol altre lloc“, mon pare també se l’hagués fet amb mi, o amb els meus germans: ‘mentre se’l va fumar no va dir ni una paraula…”

—com es que no em va fer vindre més al mas? Com és que…

—t’havies de preocupar de l’estudi…

Li respon el pare, potser com han respost tans milers de pares valencians als fills, perquè preferien l’estudi dels seus fills a tenir-los a la vora, a prop, lluny de qualsevol altre lloc que fos el mas, el camp, la terra que els ha fet patir més del que podia suportar un home. En aquest patir hi havia també la criminalitat de l’estat sobre el camp, la repressió, l’escassessa de recursos, l’interés nul de l’administració pel camp valencià, al nord i al sud, si no era que els sinyorets, els falangistes, els grans propietaris, en veure negociot, s’hi ficaven.

—este món dels masos ja no existeix.

Però qui l’ajudà a fer-lo desparèixer?, qui la va convertir en un infern, aquella vida? Qui la va omplir de tristesa, a consciència?

I qui diu el mas, la vida als pobles, la vida rural, diu l’escola, la ciutat, la vida dels joves sense futur, quan tornen de l’estudi… O repartiu pizzes o la desocupació!

Qui ens explicarà la diferència, ara que aquell món és mort, entre el cant d’un gafarró i el cant d’un verderol? Qui en farà lligam, o de pont, entre els joves i els vells?, qui cosirà el difícil contacte entre generacions no consecutives?

 

La setmana passada vaig ser amb els alumnes al terme de Bocairent, en un mas que fa de granja-escola. Feia trenta anys que havia passat uns dies en aquelles mateixes instal·lacions, amb uns altre xiquets que, possiblement, ara ja són paress. Hi havia uns marges de pedra que parlaven de la gran capacitat dels valencians per domesticar el paisatge, per guiar-lo; un marge és una fita, un límit, una força que aguanta la terra i ens la fa nostra: és el pas del temps de diverses generacions, un paisatge humanitzat d’una bellesa que contrasta de colp amb les no-ciutats, amb la runa i les deixalles que s’amunteguen en abocadors il·legals escampats, de bell nou, a Bétera mateix.

Lluny…, aquesta segona novel·la de Fèlix Edo, em fa reviure el meu món de xiquet que jugava al carrer, el temps de mon pare feinejant, de ma mare portant-me al metge o fregant a genollons el terra que ara en diuen hidràulic,  l’esperança que haguéssem pogut bastir, si la llibertat no hagués sigut matada a Paterna, a Benassal, a Castelló o a València.

 

“Un dia qualsevol, sense avisar, vindrà una onada de fred. Les coses agafaran una aparença diferent, més nítida. El cel serà més pur i esbatanat, s’enorgullirà de la pàl·lida i blavosa infinitud. El sol tindrà una lluïssor rígida, atorgarà a les coses un perfil de cal·ligrafia més precisa, dibuixada a la punta seca, i semblarà que l’aire serà com rentat.”

 

Lluny de qualsevol altre lloc, Fèlix Edo. Onada Edicions, 2021

Ateneu de Bétera, 22 d’octubre de 2021, 19.30h

 

Rafa Xambó, l’estrena que volia fer

0

La dansa d’un temps nou és un treball heterogeni i consistent bastit contra les adversitats.”  Núria Cadenes

D’una entrevista feta a Vilaweb, en pouem unes quantes perles:

UNA. Sobre el músic: “jo tinc moltes curiositats intel·lectuals, moltíssimes, i això de vegades s’ha concretat per la via acadèmica, investigadora, i, altres vegades, per la via artística.[…] Tinc un sentiment d’indignació que crec que em perjudica.

DUES. la Transício: a l’eixida del franquisme,  ens van girar absolutament l’esquena, ningú no volia saber ja res dels cantautors.

TRES. Retorn. Jo hi torne el 2002 i el 2005… Immediatament muntem el Col·lectiu Ovidi Montllor i ve tot el rebombori.

QUATRE. Sóc tocacollons: sé que incomode moltíssim. Als nostres.

CINC. no sóc un músic industrial: m’agrada que em paguen pel meu treball, òbviament, però, al mateix temps, com a professor universitari, no tinc la urgència de publicar un disc cada any.

SIS. Som humans: no pots estar quinze hores calfant-te el cap, que si les audiències, que si la publicitat, que si aquests equipaments que s’han de comprar, que si els processos de selecció, i arribar a casa, agarrar la guitarra i fer una cançoneta.

SET. La felicitat també pot ser una forma de resistència, de lluita. Res no em bloqueja.

VUIT. “Enguany ha fet vuitanta anys que afusellaren el rector Peset Aleixandre.” Era un home brillant, intel·ligent, magnífic. Ací tenim una esperança plantada en el passat, un model de comportament. Tu t’imagines Fuster, Alfaro, Estellés, els anys cinquanta, quan era tot un horror i no es veia cap eixida per enlloc: farem un llibret, potser els de l’exili tenen uns dinerets… Ja em diràs!

NOU. Ells obrien esperances. Nosaltres l’única cosa que podem fer és mantenir-les. Nosaltres tenim l’obligació d’estar contents i de ser feliços: és un deure moral, també. I de plantar cara tant com faça falta. I això és el que sura darrere del disc.

DEU. Quan manen els nostres és quan més exigents hem de ser. Si abaixem la guàrdia, els que no deixen de pressionar són els bancs, els empresaris, els poderosos. Se’ls ha de dir de quin mal han de morir si no fan les coses que han de fer.

ONZE: quin dia voldràs que pengem el disc en les plataformes digitals? el 25 d’abril. Al País Valencià passen fenòmens magnífics.

DOTZE. “Tu no te’n fas a la idea, però hi ha molta gent que t’estima, que pensa que això que fas és interessant.

TRETZE.  I de colp dic: Maria-Mercè Marçal, hòstia, com pot ser que no hi haja caigut? Probablement li dec un disc sencer.

CATORZE. I que els accents caiguen on toca.

QUINZE. No s’hi val a rendir-se.

SETZE. La primera cançó ja paga el disc. (jo sóc així i no em torçareu, cabrons.)

DÈSSET. […] “Homenatge a Teresa” és una de les cançons més boniques de l’Ovidi.

DÍVUIT. […] i li dic: hi vull una guitarra elèctrica […] i li dic:  ací va un teclat tipus tal o tal altre. […] i li dic: posa-hi les capes de la ceba […]. Quan ja és tot vestidet, hi entre jo i cante.

 

Dissabte, l’Ateneu serà una festa per la música, per la veu, per la resistència, pel combat, per Ovidi i per Fuster, per Marçal i pel metge Peset, per Rafa Xambó, naturalment, i els cinc músics que l’acompanyaran. T’ho perdràs???

ATENEU DE BÉTERA, dissabte 23 d’octubre de 2021, 20.00h

La foto del cartell és de Hans Gutmann, a Marina Ginestà

#ComcertsDeTardor

@AlvarCarpi

@RafaXambo

@PremisOvidi

@ateneubetera

@dipvalencia