Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: ateneu_bétera

Per què no llegim? (7)

0
Publicat el 3 de gener de 2021
VirginieCognet, dona i lectura

M’he tornat a desvetllar. En un altre moment la cosa em neguitejaria més del compte, però com que encara sóc de vacances de Nadal, almenys fins el 7 de gener, aprofite per cercar uns mitjons, un pantaló de xandall, una dessuadora, les ulleres i una manta d’aquelles de passar-la per damunt les cames per sentir la tèbior del matí que va despuntant llums contra el balcó. Al carrer ja se senten traginar uns cotxes, pocs, que és diumenge i la piuladissa d’ocells que no han de notar el fred que avui mana penetra autoritària pertot. Ara mateix el mòbil diu que hem baixat de zero graus, que a Bétera pega una frescoreta intensa, com diria el Botifarra (quins cabrons, els valencians!).

Em demane com podem fer arribar un missatge clar i concís, de recuperació per una causa que no és perduda completament, al 95% de valencians no lectors. Fer-los arribar un missatge que no siga de llegir, perquè d’aqueixa manera no els arribaria, no faria el profit que pretenem. Per exemple, quan diem que a Finlàndia són tan i tan lectors, un dels argumentaris fàcils que amollen els graciosos (possiblement que siguen poc lectors) és que allà fa molt de fred. Però és que ací a València, aquests dies també fa molt de fred, un fred que pela. Al camp els collidors encenen foc abans de posar-se a collir… Així que si el missatge ha de ser per senyes o signes, o per banderes, possiblement la via oral, de veu en veu, fóra més eficaç: caldria començar pels pregons municipals, això encara funciona als pobles; el pregó que anuncia un mort, els pagaments municipals, un tall d’aigua —ara a Bétera són freqüents— o una recomanació prudent per la pandèmia… Jo m’imagine el cotxe dels agutzils amb l’altaveu: xiquets, xiquetes, avui diumenge en llevar-vos, recordeu que encara som de vacances, després de desdejunar agafeu l’Illa del tresor, o Alícia en terra de meravelles o la rondalla d’aquell xiquet que era pastor a Benifallim… Jo ja m’hagués emocionat, si mai cap cotxe dels municipals hagués anunciat res amb aquest criteri… I això cada dissabte o diumenge, mare!

El mateix agutzil o guàrdia municipal (l’imagineu redactant a primera hora del matí quins llibres recomanaria cada dia de llegri?), després d’esmorzar podria fer la segona ronda i anunciaria que les llibreries són obertes, o la fira de l’Ateneu que ja és un clàssic comarcal en oferir grans lectures (també m’imagine el mateix agutzil, el primer, venint a la nit a l’Ateneu a demanar consell, o m’imagine als mestres d’escola, als centenars de mestres de Bétera, venint a preguntar com ho faran per fer llegir els seus alumnes extraviats, els alumnes i els mestres).

Deia que el guàrdia  explicaria per l’altaveu del cotxe dels pregons municipals on hi podran trobar les mares, després de comprar les verdures i el pa i la mel, una tria de llibres extraordinària, entre més autors del poble d’un nivell esplèndid, Raquel Ricart, Vicent Partal, Martí Domínguez, novel·les, històries juvenils, estudis, versos… I si el que volem és convidar a la lectura, el regidor de festes faria venir tot de voluntaris a llegir la carta de Reis a la plaça, o a la porta de l’Ajuntament, cartes exclusivament en valencià, i per cada xiquet que llegís, el Rei d’Orient enviaria a compte dels tributs municipals un llibre de regal a un campament de refugiats, un llibre i un pa dels grossos amb un tros de fuet, per exemple.

En una altra de les activitats, la cooperativa de Bétera convidaria els néts dels llauradors a llegir versos d’Estellés sobre la terra i el camp, una tria, o els faríem llegir un llibre de Vicent Pertegaz, de Bétera, que va publicar en aquella generació del 27, un quadernet que els mestres de l’escola desconeixen, que un home que era llaurador va publicar un llibret en aquella col·lecció de Lorca, Alberti o Guillen… N’hi hauria tantes activitats per enviar missatges directes a través de les accions: “fa més allò que fem que allò que diem”.

En un altre ordre de coses, al palauet on hi ha l’escenari més gros del poble, anirien passant els joves a llegir somnis escrits, en canvi de guanyar un premi lector, o d’estalviar-los accions embrutidores de les quals parlava Fuster al Diccionari per a ociosos. D’aqueixos missatge en favor dels llibres i de la lectura n’hi hauria cent, o més encara, només que n’hi hagués voluntat d’arribar al 95% dels humans valencians encabronats a no llegir. D’idees, amb tants de regidors, assessors, brigades, experts i redemptors, no ens en faltarien. Perquè, a una mala tinguérem un accés d’oblits, sempre podríem agafar un llibre de Gianni Rodari, que representa un immens fardell de bones idees per ajudar a millorar la civilització lectora.

Els espanyols això ho resolen fàcil. Com?, us demanareu, doncs perquè volen mantenir la seua quota no lectora coste que coste. Però nosaltres som valencians i volem millorar cada dia. Digueu que sí, va. Ells fan manifestos, en canvi que nosaltres els pregonem, traduïts, perquè passen com si foren nostres. Com si nosaltres no poguérem fer-ne, de manifestos en favor de la lectura, per bé que ja sabreu quina eficàcia arriben a tenir aquests missatges… Si al remat cal llegir-los. Com ho farà aquella banda dels Noranta-cinc?! Aqueslla banda nostra que fa que vivim en una balança de tant desequilibri…

El manifest del qual us parlaré ha sigut encomanat per la Federació de Gremis d’Editors d’espanya per aconseguir un pacte d’estat per la lectura. Sí, sí, jo també m’he agafat el cap. No s’estranyen, que aqueixes coses encara cal demanar-les, a espanya i als rucs que la governen, un pacte polític que afavorís la lectura, o es pensaven vostés que allà enllà els gossos només mengen llonganissa, mentre lligen?

(continuarà)

Per què no llegim? (6)

0
Publicat el 2 de gener de 2021

“Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.”,

“El qui té por a la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres”,

“L’home que viu, que viu intensament,  —o que es pensa que viu intensament—, no sent el desig de llegir […], l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal sa (una vaca, per exemple): ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix, perquè l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem quantificar d’embrutidors:”

—feu vosaltres mateixa la llista dels recursos embrutidors fora de la lectura.

Joan Fuster, la lectura, dins Diccionari per a ociosos

 

A nosaltres ens agradaria de fer la llista d’accions embrutidores, aquelles accions principals del 95% de valencians, que correspon, malauradament, a la quantitat de valencians no lectors (en valencià), que han de cercar tot de recursos i remeis fora de la lectura. Però aquest exercici semblaria un atac, un menyspreu, una manera negativa d’afrontar el problema, el càncer més gros que tenim els valencians, sobretot si no volem ser criats d’un amo. Ja deveu saber que els valencians, lectors i no lectors, som en amo.

La metàfora, si m’ho permeteu, és a tres bandes:

Una. Que al segle XXI, el 95% dels valencians siguem en amo és gros, no?

Dues. L’altre 5% és en amo també, però durant l’acció de la lectura hom pensa que hi ha un punt de vivesa que fa oblidar tanta pena.

TRES. Sense embuts, lectors o no lectors pesen el mateix en aquesta balança. Totes dues colles són ara mateix en amo.

 

 

 

Per què no llegim? (4)

0

Si baixe al camp de matí, per l’eixample nou de baix que pega al camí València, ja m’hi trobe alguns bars plens, amb les taules parades i els quintos damunt la taula. Hom diria que és aviat per l’esmorzar i la cervesa, però aquell benefici del beure no s’atura ni d’hora ni més tard. Quan torne del camp, encara t’hi trobes els mateixos posats, agafats a uns altres quintos, o tercios, ampolles que redolen buides, i les panxes plenes o gairebé plenes de cacaus sense corfa. El color del nas us ha canviat, bandidos! Tota aquella tropa no penses que llegirà gaires llibres, si no és que enganyen, malgrat que giren el collet, tec tec tec, cap a l’ampolla i la traça no sembla idèntica al mateix moviment quan llegim. Tec tec tec.

Aquests homes i dones a la taula d’una terrassa voltada de trànsit, incòmoda, contaminada de fum i devastadora d’ànimes no han llegit la Serp blanca, del mestre Enric Iborra, d’una altra manera el tec tec tec dels seus colls serien la causa d’una fixació a un llibre qualssevols dels que proposa al bloc, el mestre, o al seu magnífic “La literatura recordada, 101 contrapunts de lectura”. Ningú no és irrecuperable, per als afers d’una altra odissea o vida o guiatge cap a la cultura, deia un escriptor rus, però els russos, ja ho deveu saber, són un cas a banda, si no és que els havien mort de fred o d’un tret. A l’últim dels apunts, o el penúltim, presenta Enric Iborra els contes d’O Henry, com una de les proses referents del relat curt a Amèrica, i això ja et fa venir la gana d’anar a cercar aquest home, llegit enllà però també a Russia, que aquests russos ho llegien tot, potser que encara ho fan, no com els valencians, xa, que encara són tec tec tec amb l’ampolleta mig buida i el birler damunt la taula.

Per cert, que torne a baixar cap al camp, aquesta vegada m’acabaven de collir tres fanecades de satsuma a la partida de Pinela, i els de les tauletes de la terrassa encara competien amb els jocs de coll amorrats al pitorro cerverser: caldria recordar-los que els russos sí que aguanten aquells embats, per fondos que hi siguen, en canvi no deixen de destriar llibres i lectures i literatura de lo alto. Per què serà?, us demanareu, sí, sí, ja ho podeu pregonar a cel ras i a cobert, l’alcohol no destorba la lectura, amics, si no és que ets valencià i has oblidat de fer dues coses a la vegada.

Ahh, els russos! Quina invasió literària, quins autors, quines novel·les i quins contes! Però els valencians pugem ara com la bromera de la cervesa, amunt amunt, com les muixerangues d’Algemesí, amunt amunt, amb bones editorials, autors que fan forat, i un nivell d’algunes obres que poden competir en qualitat, i emoció, per exemple aquesta trilogia de Mercè Ibarz que ja he començat a recomanar a tort i a dret, perquè s’encomane l’emoció de posar la vida dels llauradors, quina vida!, a primera fila literària. Anit mateix, li la vaig posar a la butxaca al meu padrí, que amb setanta anys encara feineja al camp amb tota la força d’una vida dedicada al treball —ep, enguany l’ha encertada com ningú, amb la clemenules. Així tindrem un punt de debat, sobre el llibre, sobre el camp, ell i jo, sobre l’ofici dels llauradors, els vius i els morts, els esclafats pel tractor i els collidors de tots els orígens…

Per què no llegim, els valencians?, això, com és que encara ens acaça aquesta pesta, mare!

 

Per què no llegim? (2)

0

Ja deveu saber que els valencians som a la cua de la lectura, a Europa. Només un cinc per cent dels valencians lligen en valencià. O simplement lligen. També és veritat que, en general, la cultura que ens envolta (empresa, mitjans, polítics, directius, els adults que voten i el jovent en general) no ajuda a canviar la tendència no-lectora dels valencians. En passar a secundària, sembla que la lectura passa a millor vida (no voldríem pensar que la culpa és del sexe). Per la lectura no han millorat l’espècie, els valencians, almenys l’espècie humana. Però si fa trenta-cinc anys de la llei d’ús de l’ensenyament en valencià, que també representa una manera diferent de fer escola i de fer societat, de voler ser més cultes, més oberts, més europeus, les nostres decisions són clau. Perquè la lectura també és democràcia, cultura democràtica, i un índex lector baix representa una cultura democràtica tan prima que sempre és en risc de malmetre’s. És el que passa, i només cal veure que canten els militars, què decideixen els jutges, qui amaguen els governs que es diuen progressistes, quan la democràcia és tan prima com el paper de fumar legal.
Per una altra banda, un llibre no pot substituir les necessitats bàsiques (el pa, l’aigua, la fruita, la casa), això ja ho explica un altre llibre que parla sobre aspectes bàsics de la filosofia, i també ho deia Maxwell; però la lectura sí que pot competir, ho hauria de fer, amb les segones necessitats. De fet, hauria de ser “la” segona necessitat: per endavant del tabac, els licors, els refrescs i els equipaments personals secundaris (perfums, maquinari, vestits, complements, etc.) sobretot perquè els llibres són inversió directa en la formació dels nostres fills. Com l’escola, que ningú no discuteix que ha d’educar i ho ha de fer bé, o l’atenció primària de sanitat, més necessària que mai, malgrat les decisions errònies dels polítics en pandèmia. Sí, el llibre mereix un estatus dins la formació. Perquè el llibre és una inversió a curt i a llarg termini. En drets humans, en responsabilitat, en valors, en aprendre a estimar allò fonamental. Pares i fills, per exemple (treieu-li la beator).

Ara us faré una proposta: imagineu que compreu un llibre setmanal al vostre fill o filla. No us espanteu, és un projecte i una idea, que ara mateix no us demana gaire despesa. Un llibre setmanal per al vostre fill no representaria un cost superior a 5-15 euros, si hom sap cercar les llibreries i els bons consells. Amb això, cada alumne de l’escola tindria a la seua biblioteca personal 35-50 llibres anuals, si compteu els llibres aplegats durant un curs. Si fem el càlcul de l’escolaritat obligatòria, dels 3 als 16 anys, en acabar la seua vida escolar un jove valencià tindria uns cinc-cents llibres que haurien bastit el seu univers llibresc de la infantesa a la joventut. Oh. Un tresor que posaria els valencians a la primera fila de la cultura a partir de la lectura i el goig pels llibres. Quina festa no farien els editors, els llibreters, els autors… Però sobretot, quina festa faria la nostra societat valenciana, amb el nivell i la capacitat que guanyaria.

No és una broma, ni una utopia, si ens agafem el propòsit com un repte nou dins l’educació dels nostres fills. Que puguen construir-se el seu propi univers llibresc. Amb tot el que això comportaria en altres guanys i disciplines, d’efectes directament proporcionals al benefici de cada projecte personal. Peça a peça, llibre a llibre, també construïm la personalitat i, no ho dubteu, la societat que ens acull, que serà més responsable i profitosa en relació a la inversió en educació. Més lliure i democràtica de ben segur.

En moments de crisi intensa, quan el llibre ha de competir amb el pa, com a primera necessitat (enteneu alimentació bàsica i altres necessitats de primera magnitud), hom disposa d’unes biblioteques públiques i escolars de gran qualitat. En això, en l’ús de les biblioteques, els valencians tampoc no despuntem gaire, perquè venim de molt avall. La corrupció no és en canvi de res. Però tothom pot posar-hi remei, sens dubte, que només caldria la voluntat i la creativitat en idees que puguen millorar la formació dels nostres alumnes. I he de dir-vos que en els últims anys, les biblioteques de poble i de barri han guanyat amb fons i atencions una barbaritat. Ho sé perquè al poble vam tenir aqueixa experiència, de convertir una cova en una biblioteca pública, des de la caverna en un espai de dignitat i respecte per la cultura i el coneixement.
Per això que la nostra parada a l’Ateneu, els llibres i els valencians, els de l’escola valenciana almenys, té una solució fàcil, si el tribunal de jutges calavera no ho impedeix. Fisn que no acabe Nadal, això és almenys fins a Reis, teniu la possibilitat d’una gran tria —hem portat a la parada autèntiques meravelles— per a infants, joves i adults. Però és que també de bones llibreries a Patraix, a Abastos, a l’Octubre Centre de Cultura, a la zona universitària, al carrer Pelai o en alguns pobles, Paiporta, Alzira, Catarroja, Benimaclet, Sagunt, fins i tot a Barcelona i Palma, allà us esperen amb els braços oberts, creieu-ho. Perquè pensar que la mancança de lectura no ens afectarà, que la decisió contra els llibres no afectarà la formació dels nostres fills, de les relacions pares i fills, dels valencians en particular o de la societat en general, és no voler mirar, és amagar el cap i defugir el gran repte d’educar: no voler que els nostres fills siguen millor que nosaltres, tinguen una formació de major pes i una projecció de futur il·limitada, malgrat els polítics i la seua incapacitat. Qualsevol inversió en aquest sentit, pares i mares, serà recompensada a curt termini. Immensament recompensada a llarg. L’interés que us farà la inversió, mare!
Decidir si comprem o no un llibre és com l’efecte d’una pedra llançada a l’estany: la repercussió de cada ona, de cada llibre o pàgina llegida, serà capaç de canviar el món. De canviar-nos. És a les nostres mans, a les vostres, en mans de les famílies i els mestres.

Arquitectures i llibres a l’ateneu: biblioteques

0

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera han preparat una nova exposició sobre arquitectura i llibres. Una tria de biblioteques d’Europa, de velles i de modernes, espais extraordinaris reblerts de coneixement. En unes dècades, Europa (sobretot el nord i el centre) ha fet inversions importants en espais de lectura. No només les ciutats grans, també les mitjanes. Allà una majoria hi creu, en la capacitat de l’ésser per continuar aprenent. Haguérem pogut destriar cent biblioteques o més, però la mostra ja és representativa d’allò clàssic i d’allò que seran espais de cultura del s. XXI. Una llàstima que els valencians no fem aquest salt qualitatiu —no tenim la capacitat ni l’admiració necessària pels llibres i l’arquitectura com un conjunt, o un festeig capaç del deliri o de convidar a aprendre cada dia. El robatori espanyol també representa això: som més de bars que no de biblioteques. Més de la guàrdia civil que dels mestres, més de la repressió que no del coneixement. Però no perdem l’esperança que un dia, no gaire llunyà, els valencians també serem grans lectors. Fins i tot cults, lectors formats. Hem afegit a la tria de biblioteques uns pocs exemples de biblioteques del món i alguna sorpresa.

L’arquitecte Josep Blesa n’ha preparat un text i una presentació, que farem avançada la tardor, ací en teniu un tast: «Sens dubte que les biblioteques són espais arquitectònics que apleguen una sèrie de fets: el respecte i la igualtat entre els usuaris; la col·laboració entre diferents per a millorar el coneixement; són espais d’inclusió, acollidors, d’estudi i reflexió individual i col·lectiva; qui hi acudeix, té unes necessitats vitals i els rectors han de procurar-li solucions… la biblioteca és un espais fluïd, flexibles, suggerents, on la vista ha de poder distingir l’infinit si vol relaxar-se… Avui en diem biblioteca d’un lloc que realment representa molt més que aquell espai del XVIII reblert de llibres, l’indret on estudiem, ens informem, llegim per plaer o ens formem, són ara mateix espais multiús d’acció polivalent.»

La biblioteca Oodi’s a Helsinki, és sens dubte un dels espai extraordinaris ara mateix per anar-hi a llegir, hom el presenta com un espai de llibertat infinita… Llegiu-vos aquest text extret de la seu web: “Oodi is one of the freest buildings in Helsinki, or even the Nordic Countries, where the visitor can do many things and take initiative in what they want to do. It is a constantly learning and developing tool for those living in or visiting Helsinki.” Antti Nousjoki, ALA Architects

Si voleu descobrir aquests espais i admirar-vos, els caps de setmana fins a febrer podreu visitar a l’Ateneu de Bétera una tria de les millors biblioteques del món.

 

 

Contra un rei, llegim Estellés

0

Anit, 3 d’Octubre, tres anys després d’aquell discurs violent, agressiu i feixista del rei d’espanya, llegírem Estellés… el Mural del País Valencià, en favor de la llibertat i per la independència dels pobles (el nostre per endavant).

“Ací han nascut els meus pares i els pares / seus i els dels seus des de segles i segles.”

Contra un rei feixista, els valencians posem Estellés, la poesia, la llibertat per damunt els homes inútils, incapaços, mamons i maldestres, malafel i corruptes, farsants d’home, impostors.

“demane, sols, en haver dit el nom / el nom sagrat que ens sosté i ens obliga / un gran silenci rural, de secà / un gran silenci de pallers i gerres.”

No és una casualitat haver triat el 3 d’Octubre, mes majúscul per als valencians, per als catalans, el dia que llegírem Estellés, el jorn de la batalla continua encesa per la llibertat dels homes, dels pobles, dels somnis i dels delers… Pel país sencer.

“la voluntat ens determina.”

Una nit esplèndida, que va començar amb el record a Ovidi, m’Aclame a tu, i amb la lectura de la carta que Jordi Cuixart havia enviat a Omnium, des de la presó on espanya tanca i acusa la democràcia. Contra espanya, feixista i repressora, llegírem anit Estellés, una nit de reivindicació i de llibertat. Llegir Estellés és apropar-nos cada colp més a la llibertat dels pobles, contra la corrupció i el lladrocini d’espanya, de recursos, de moralitat, d’esperances… Llegir Estellés és la nostra manera de ser valencians lliures, de combat contra la repressió i el xantatge espanyol. Ser valencià és la nostra manera de renunciar a espanya, al feixisme, a la violació dels drets universals de l’ONU.

Episodi de Llíria, Vora el barranc de Carraixet, Cant Unitari, Euskaraz Estellés, el manifest dels pobles, els sonets, Londres i record de Londres, albaes, esperança… El poema gegant del Mural va aplegar al corral de l’Ateneu de Bétera una nit per la llibertat i els drets, un horitzó irrenunciable, per la dignitat i l’autodeterminació dels pobles. Des de Bétera.

 

Conjectures amb Juan Bisquert

0

“Per dir-ho a la manera de Martí D, voldríem parlar com Faraday, pensar com Newton, triomfar com Einstein, actuar com Bohr, però voldríem ser Maxwell.”

Ho he llegit a la classe, i Mar ha demanat que ho volia escriure, que els ho fes escriure. Ho hem fet, sobretot per recordar el nom d’aquests cinc gegantots i, més endavant, poder cercar perquè els hem d’admirar. Tan bé parlava Faraday?, quina mena de pensador era Newton?, no podreu cap de vosaltres, em mirava embadalits els meus alumnes de nou anys, entrenar el pensament d’aital manera que mai arribe a ser admirat com el d’aquests cinc magnífics de la ciència?

Avui divendres, 2 ‘octubre, tres anys després d’aquell Primer d’Octubre de revolució i llibertat (a l’espanya feixista votar és una revolució més intensa que la russa i la xina juntes)…, avui divendres rebrem un físic de nom internacional, segons la viquipèdia, el físic més citat en el seu camp, i ves que és de Dénia, catedràtic a Castelló, investigador de la física de materials, de la física quàntica, de les nanopartícules i, no m’ho creureu, en sap un ou del raïm moscatell i com feien el vi a la seua comarca —no sabrà, potser, que parlarà en el poble on es feia el moscatell més bo del mediterrani. Perquè a Bétera érem hereus directes d’Alexandria, de la biblioteca i dels seus trulls.

Juan Bisquert és autor d’una novel·la de ficció que enllaça dues històries, l’una en el seu passat més recent, anys vuitanta si fa no fa, i una altra en un futur on la ciència ha avançat d’aital manera que les descobertes farien caure de cul qualsevol dels cinc científics citats a l’inici. Per passar el pont d’aquesta ficció hom ha d’estimar-se el coneixement científic, i admirar-se per aprendre, per descobrir que no tothom som capaços de reconèixer des de la ignorància la capacitat  de molts valencians, o d’uns quants valencians, desconeguts per al públic. Fins i tot per als mestres.

«Mestres, demà tindreu l’oportunitat de redimir-vos!»

Juan Piqueres ens presentarà tres llibres de l’editorial Scito, l’un sobre mesura, un altre sobre matemàtica* i un de propi, la Conjectura Canamel, literatura a partir de la física, amb troballes de gran interés literari i de recerca. Per cert, un altre dels homes del qual parlarà, serà el matemàtic Vicent Caselles, un altre home de la Marina, que fora d’aquell rodal, de Gata a Jesús Pobre, de Xàbia a Pedreguer o Benissa, no sé si coneixem gaire, els valencians. Quina llàstima de televisió, de mitjans, d’escola fins i tot, que tenim els bons amagats en canvi de donar peixet a mediocres, arribistes i llepadors de la meseta.

Divendres, si en voleu gaudir, serem a l’Ateneu  de Bétera a partir de les 19.00h, i l’espai per al públic serà el normatiu en temps de pandèmia. Benvinguts.

El debat sobre el cinema i el clima

0
Publicat el 5 d'agost de 2020

Si l’estiu és tan diferent com el voldreu descriure, a l’Ateneu el combatem amb propostes i activitats solidàries: quan els corruptes fugen, només els llepons els defensen amb l’amargant de saber que el pessebre no alimenta traïdors, sinó rucs que fan el fatxenda amb carassetes bandereta: estil corrupte, estil feixista, estil com més tarquim més merda sura en aquell estat i jo ho porte a la cara!

Dijous obrim debat sobre el cinema i el clima, el primer món i els altres (fins i tot els submons), una pel·lícula documental contra la idiotesa d’una majoria de pel·lícules d’estiu superficials i gratuïtes. Un debat sobre l’agricultura i el clima, l’alimentació i l’abús, l’abundància i els joves consentits i aviciats. A partir d’una idea senzillla, si plantem arbres, més arbres vull dir, potser que aturarem l’erosió d’alguns indrets en perill, hom planteja l’equilibri entre treballar per al benefici propi, amb l’afegit de la supervivència, o col·laborar amb els altyres fins al punt d’oblidar-te’n dels teus. En canvi, la innocència o la candidesa farà que encara pensem que els polítics dels països rics (ja sabeu que espanya està arruïnada i no compta) decideixen quin planeta deixaran d’ací a poc, perquè tornen els de Mart i planten les tendes i aparquen les naus espacials.

Debat sobre el cinema, dijous, 6 d’agost, al corral de l’Ateneu. Amb carasseta antiborbònica. 22.30h

 

Avui triem president

0

Avui, anys després del colp militar feixista a espanya, els efectes del qual duren i castiguen com aleshores els valencians, l’ateneu de Bétera triarà nou president, el tercer de la seua curta vida (10 anys) malgrat que és una associació local- comarcal, amb una història intensa. Sobretot una història farcida d’activitat cultural i de no menys compromisos per la llibertat, la democràcia i els drets humans. Justament per això, ha rebut uns quants atacs de l’extrema dreta i moltes pressions perquè algunes de les activitats no pogueren realitzar-se.

Marta Pertegaz, la seua presidenta actual, deixarà avui el càrrec, després de quatre anys de guiar la institució i assolir-ne moments brillants i extraordinaris. La pandèmia també ha fet mal ací, com en d’altres associacions que treballen per elevar el nivell cultural local o comarcal. L’aturada d’activitat —a penes fa un mes que ens hem desconfinat— ha marcat un altre ritme que encara no ens ha permés de tornar a la vida regular de l’Ateneu.

Però avui fem l’assemblea anual, i entre els càrrecs a disposició, hi ha el de la presidència, una figura cabdal, sens dubte (encara no som un ateneu llibertari), que demana als socis valor i coratge per trobar-hi la persona escaient. O la persona voluntària d’aital sacrific, si es veu així. Hom admet que davant la importància de lo global, hi ha la necessitat no menys important, de lo local. Fóra tan important ser president de l’Ateneu de Bétera, com d’Acció Cultural del País Valencià, per posar dos exemples local-global, o fins i tot d’Òmnium Cultural — ja deveu saber que el president és de Jordi Cuixart, empresonat per les seues idees pels hereus d’aquells espanyols que ens van aterrar un 18 de juliol, o un 25 d’abril de 1707.

Per això la importància del coratge, davant els dies urgents o de necessitat, com és avui, per a l’Ateneu de Bétera. Una gran decisió, una bona decisió. Tenir el privilegi de participar, guiar, animar, encoratjar a continuar lluitant per les idees, pels drets, per la llengua, per la llibertat dels valencians.

Socis (sòcies si voleu), caldrà posar cara als càrrecs de nou, al nou guiatge. Per tornar-ho a fer, tantes vegades com calga, que reclama amb tant d’esperit Jordi Cuixart.

Sense excuses.

Ateneu de Bétera. Assemblea, 19.15h Plaça del Mercat 5

 

El cinema de lo inútil

0

Això també és cinema, o potser és el cinema. Una pintura, un quadre, una idea, una frase curta que explicita què veurem, i alguns referents del segle XX a Europa: estètica, bellesa, violència, rutines, candidesa, crueltat… Un ritme d’un altre temps, una història feta de petites històries que cadascuna seria una història. Una música que ens atrapa des del primer moment. Aquella aleluia o música sacerdotal dels retors russos.

Sobre l’infinit s’apuntaria a la llista que Nuccio Ordine en diu “La utilitat de lo inútil”, però potser els jutges espanyols ens prohibirien de llegir aquest llibre, sobretot en aquella part o referència clàssica als espanyols, tractats de lladres, corruptes i aprofitats. Ara que, en el seguiment a allò que va destapant-se de la gran corona borbònica, el Gran pene no semblava sinó un doll de milions furtats per “Oh Fill perdona’m les follaes a cent mil euros” mentre n’hi havia d’espanyols creguts que morien en la crisi o eren expulsats de casa o ves a saber què més… Uns desgraciats a mans de criminals vividors.

Roy Andersson havia dit, sobre a seua pel·lícula, que pretenia que l’espectador volgués que allò no s’acabés mai, com l’infinit, com aquesta història nostra que vivim, de vegades tan inútil o insuficient, com infinita. Una altra idea del director és que l’art ha de ser al servei de l’humanisme. I per això serà obligada la reflexió necessària de cadascú. Vosté què farà per la llibertat? I vosté? I vosté? Perquè sembla que els jutges espanyols tenen el caprici de matar tots i cadascun dels racons de llibertat col·lectiva i individual. Tots. Sense deixar-ne cap que els puga fer oix o ombra. És feixisme, pur i dur. I contra això, aquest cinema intel·ligent que potser coneixen tan pocs.

“Aqueixa pel·lícula la passes a valència en un cinema comercial i l’estampida avergonyiria els bisons, els búfals i els gots de vidre de ca Talento. Sí, per mirar aquest cinema cal talent, saviesa, o pensar que l’ésser humà pot aprendre sempre, rectificar les seues penalitats i cercar un repòs estiuenc apartat del bullitori dels idiotes.

Ves que posar-li el nom de “talento” a un bar!

Com en la pel·lícula, on n’hi ha una veu que ens va dient què trobarem en cada imatge, en cada quadre, en cada història (de cadascuna en podríeu fer una de nova) necessitaríem algú que anés explicant-nos referents, relats, relacions, inferències, perquè aleshores l’olla on el bull es cou encara seria més explosiva. Atenció, la pel·lícula, malgrat les crueltats que exhibirà, no esquitxa, i encara n’hi ha dues de les escenes que trobe que, malgrat la seua realitat tan viva encara en ple segle XXI, grinyolen: potser perquè l’afectació és particular i la processó de la història viscuda de cadascú és tan personal com intransferible.

N’hi ha experts que diuen que les pel·lícules d’Andersson són per poc de públic, que poca gent s’hi entusiasma, però que si connectes, ai, aleshores et lliures completament. Mira, gairebé com la lectura entre els valencians, o la cultura, o fins i tot la llibertat.

Sobre l’infinit, el debat serà servit la nit de divendres a l’Ateneu de Bétera.

De primer, la llibertat!

0

Anit, mentre els tocs de les campanes avisava els beats que la missa seria llarga, l’antifeixisme es congriava a l’Ateneu amb la presentació d’un quadern llibertari de l’amic Rafa Arnal, que fa un repàs a quatre conceptes principals que caldria tenir sempre presents, si hom no és de la corrent feixista que s’ha apoderat dels joves valencians i encara més, dels joves de Bétera: segons una enquesta recent (!) sobre els parers polítics d’uns quants veïns, Bétera pegaria en monàrquica, malgrat el puterio, el robatori i la corrupció d’aquella casa de prostitució que són els borbons: viure-hi en la ignorància amb consciència i voluntat és patètic i mediocre, però sembla que a Bétera l’efecte feixista va sembrant una submissió irreparable.

Justament, al corral de l’Ateneu, el llibertari Rafa Arnal responia a una de les grans qüestions valencianes que plantejava Lucreci o Plató, o Epicur. Filòsofs respectables i poc sospitosos d’ordir cap pla d’assalt al Suprem cagar dels jutges. Al contrari que fiscals o procuradors o mamons de l’audiència, els filòsofs són homes que s’hi han dedicat a elevar el coneixement i a trobar resposta a les grans preguntes de la vida. En parlar de grans preguntes, Rafa Arnal en va respondre una de molt existencial a la manera més valenciana possible. Possiblement, els caganpena  que encara van de processó no haurien de continuar llegint aquest paper digital. Si no es que volen fer de llefiscosos o tornar a pregar a Sant Roc que ens deixe estar la festa en pau. Però anem a la pregunta, va.

La pregunta: com és que, una filosofia de tan elevats ideals, l’anarquisme, que avantposa la llibertat dels homes per damunt de tot, perquè amb llibertat pot haver-hi diàleg, debat d’idees, dret de decidir, i és quan podem avançar, com és que, en ser un moviment pacifista, vegetarià o naturista, fins i tot en aquelles idees dels anys trenta del segle XX, aquest esperit elevat no ha triomfat al món, almenys no ho ha fet en el món valencià conegut i terrenal?

La resposta del llibreter, escriptor i autor d’aquests Apunts sobre la història de la CNT i la FAI: per què no ha triomfat, l’anarquisme, em demanes? Entre més coses, perquè en aquest país valencià que vivim tants anys seguits i rebolcats, pegaves una patà a una figuera i queien trenta fills de puta!

Ara ja entendreu la quantitat de borbons que es manifesten als balconets, als espillets del cotxe, als canells o fins i tot a les carassetes, amb aquella bandereta que ens avisa: jo també vull ser corrupte com ells, súbdit d’un cagalló de territori i dels mateixos ideals que el pitjor dels violadors de drets: això i jutge, ves.

I després el corral va obrir els llums i va córrer una fresqueta davall aquella parra, s’estava tan rebé que hom no hagués sinó desitjat que Durruti o Fanelli o el mateix Bakunin ens hagués servit en gots alts i amples els elixirs o les viandes o cocs per atènyer també les necessitats terrenals.

 

Li mancava això a l’Ateneu, anarquisme!

0

Avui, el llibreter i editor Rafa Arnal farà un recorregut històric d’aquest gran moviment anarquista i sindical que era la CNT, i també la FAI a petita escala.

Els principis dels grans moviments obrers, sindicals, polítics, animats per filòsofs i pensadors d’esperit elevat, eren una llum a l’horitzó, enmig dels abusos dels estats, els governs, l’església o els altres poders, sempre rancis i feixistots.

La lluita va fer milers de morts en els bandols obrers, sempre perseguits, castigats o assassinats a muntons, sota les ordres de tots els polítics dits de dreta o esquerra (eren els mateixos quan havien de matar una revolució o una queixa dels treballadors). Hom diria que aquells principis ideològics, la llibertat primer, la igualtat, la solidaritat, la coopereació, triomfarien amb facilitat, a poc que el món se n’adonés dels seus beneficis físics i espirituals. Que va! Aquells principis, moviments i ideologies, havien d’ésser guiats per homes, i ací començava a enrunar-se el castell, que sempre queia com les cartes en un munt esclafat a terra, pels homes mateix, també per homes ajudats de retors, militars, policies o encara coses pitjors, si n’hi havia aleshores res de pitjor.

Diu Rafa Arnal que, els anarquistes, sempre han defensat la llibertat com a qüestió principal. Potser que siga veritat, però el projecte mai no ha fet fortuna. O no ha fet prou fortuna com per gestionar un país sencer, malgrat que fóra petit, o que passara de mig milió d’afiliats cenetistes entre catalunya i valència. Per impedir-ho sempre hi havia la repressió: la dreta, l’esquerra, els socialistes, els comunistes, els espanyols, i l’església, que sempre era darrere dels colps i de la mort.

“Contra la llibertat” sempre ha fet més fortuna que qualsevol altre ideal, i els seguidors d’aqueixa conxorxa han tingut de cara les armes, els diners, els poders i la complicitat mundial. N’hi ha un  país anarquista enlloc, un de sol?, no?, vol dri això que l’ideal és un impossible, que només serveix per escriure als llibres, fer filosofia i explicar una pel·lícula. També hauríem de dir, en aquest descrèdit fusterià, que tampoc no n’hi ha cap país que siga lliure, perquè si ho ha volgut provar de ser, el món se li ha llançat a sobre a estomacar-lo.

El segle de les llibertats, el segle XX de tantes batalles i lluites obreres sembla que s’ha acabat sense el seu propòsit més honest: acabar amb l’explotació de l’home per l’home. Acabar amb les dictadures o els totalitarismes de qualsevol mena. Desterrar el racisme i desenvolupar les ciències i les arts de manera que el pensament siga elevat.

I ves que l’anarquisme, en general i sense la pretensió de posar-lo a caldo, ha coixejat de valencianisme o defensa de la llibertat dels pobles.

Al segle XXI què en queda de la lluita obrera?, Comissions? Ugetisme?, si el partit que conserva el nom obrer és una falange radicalment antiobrera i terrorista en el pitjor dels sentits d’aquells ideals del s. XIX, quan es va fundar. Com en aquelles pel·lícules que no aguanten el pas del temps, n’hi ha discursos que ara amaguen por, por que uns altres defensen ideals més elevats i honestos. Els independentistes, per exemple.

Ateneu de Bétera, Plaça del Mercat Núm. 5. Conversa amb Rafa Arnal, una història de la CNT i els valencians. Dissabte 11 de juliol de 2020. 20.00

Torna la CNT&FAI a Bétera en missió secreta

0

«Tot va començar a finals de 1868, en arribar a Barcelona, procedent de Ginebra, Giuseppe Fanelli, arquitecte i enginyer enviat pel rus Bakunin, a divulgar, organitzar i estendre l’ideal llibertari.»

L’Associació Internacional del Treball, la Primera Internacional, “La Comuna de Paris”, ofegada a sang i foc  en una repressió que causaria milers de morts, Marx i Èngels, el mateix Mikhail, Solidaritat Obrera fundada a Barcelona el 1907, les desavinences del moviment obrer, la fundació del PSOE el 1889 (qui ho diria ara, com imiten el feixisme i el falangisme, pobres), la Setmana Tràgica i l’assassinat del mestre llibertari Ferrer i Guàrdia per l’estat espanyol i l’església catòlica (1909), la fundació de la CNT, resposta del món llibertari a la repressió, i les eternes discussions del món obrer que encara duren, i duren, i duren, com aquelles piles.

I el present, com es veu ara tot plegat 100 anys després? Què en queda d’aquell ideal llibertari, d’una societat on l’anarquia fluís i estirés els homes cap al coneixement, la solidaritat i la llibertat dels pobles? De tot plegat, l’incombustible Rafael V. Arnal en parlarà al corral de l’Ateneu de Bétera dissabte, entre misses i campanes que no pararan de tovar els collons de la llibertat, com si hagueren de recordar-nos cada dia, en cada toc, qui mana i qui té la clau de la caixa i del caixó de les llimonaes.

El somni de Lucreci també podria ser ara el somni de Bakunin a través dels esforços de milers d’homes i de dones que, com Fanelli, van deixar-hi la pell, tot pensant que un món més just, més solidari i més lliure seria possible. A poc que la gent passés per l’escola i pels llibres.

No van sopesar amb prou equlibri la força del feixisme espanyol i de la seua església, ni del calaveram de jutges o fiscals que guiaria la derrota durant el segle XX. I fins avui. Ara, potser que encara no haja acabat el combat, com diria Camus.

Rafa Arnal, l’amic d’incansables lluites i converses, ens ho posarà fàcil, perquè cadascú decidesca que farà de la seua llibertat. Benvinguts,

ATENEU DE BÉTERA, DISSABTE 11 DE JULIOL DE 2020, 20.00H

Plaça del Mercat Núm. 5 [entrada llibertària]

Per què Camus, ara? (1)

0

Ahir vaig començar a preparar el plat fort de l’homenatge a Camus —llegir-lo potser que siga l’únic homenatge que ell voldria— i vaig fer un itinerari divers a través de distribuïdores, perquè de a les llibreries que havia telefonat no tenien gaire cosa. En la primera de les incursions, vaig tenir la sort de trobar tres exemplars de “Cartes a un amic alemany”, traducció de Míriam Cano, amb pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernàndez. El conjunt de les tres coses són una joia, és clar, però va passar que la llibretera que m’atenia va anar ella a cercar en aquell magatzem quilomètric de milions de llibres els tres exemplars (ella deia que en tenia cinc), i trigava a tornar moltíssim. Tant o més com el temps de llegir el llibret, ves si serà curt i breu, però intens que, com diu el David, caldria subratllar-lo complet, memoritzar-lo mot a mot. Però la dona no tornava i quan vaig anar a veure què passava, ella feia flexions en terra, perquè de l’estirada que havia fet per abastar els exemplars damunt totes les lleixes de llibres i de pols, s’havia trencat no sé quantes fibres i tendrals, i estava enganxada a terra, pobra, provant de recuperar-se físicament i mental, ves si el contingut dels quadernets de Camus són o no intensos. Tres, em deia i em repetia, només n’he trobats tres!

“contra tota marrada —sabent que hi tornaran—, encara Camus. No podem trair-los més. A hores d’ara, seria tant com trair-nos” (David Fernàndez, epíleg)

La segona història que em va passar en aquest itinerari singular, un encontre amb un home i la seua història, la història va anar si fa no fa: Camus?, ah, l’estranger, ara és estiu,  has d’esperar un dia de ponent cru, intens, i has de llegir-lo entre les tres i les cinc de la vesprada, quan el sol més pegarà contra tu, perquè aleshores entendràs què passa, la trama, què sent aquell jove quan mata un altre jove, no sap ben bé perquè. Sí, Camus va morir en un accident per culpa d’aquell cotxe del seu editor, tots dos van eixir a provar-lo, el cotxe amb un motor nou de trinca de tres-cents cavalls, jo el vaig llegir de jove, a l’institut, sempre ho recordaré perquè una professora em va convidar a llegir-lo, perquè jo anava al meu aire, no feia res, en canvi aquesta lectura la recordaré sempre…

L’home m’explica tota l’aventura, el llibre, els personatges, amb una memòria que tot ho recorda, tot sense perdre un detall, la calor, aquell crim, la mort… la marca del cotxe i la marca del motor, que jo no puc ni recordar…
[continuarà]

s.XXI: Camus? Albert Camus? Allo?

0

L’Ateneu de Bétera ha organitzat un homenatge al periodista i escriptor Albert Camus. N’hi ha experts que asseguren que el llibre Noces i l’Estiu és una de les seues joies literàries. Ho confirma el traductor al català d’aquests articles breus, Lluís Calderer, que expliquen la lluminositat del mediterrani, la infantesa, Algèria…, els primers relats del llibre els va fer quan tenia vint-i-cinc anys només. Gairebé com el Quadern Gris de Pla, com Rimbaud en poesia, o, segons Hardy, com els matemàtics quan fan art, la potència de la joventut per arribar al cel literari o del coneixement.

“Hem arribat des del poble obert damunt la badia. Entrem en un món groc i blau, on ens acull el sospir olorós i agre de la terra d’Algèria a l’estiu. […] El cim del turó que sosté Santa Salsa és pla i el vent xiula llargament als porxos. Sota el sol del matí, una gran bonança gronxa per l’espai.

Què pobres són aquells que tenen necessitat de mites. Ací els déus fan de tàlem o fita en el camí dels dies. Descric i dic: «Heus ací el roig, el blau, el verd. Això és el mar, la muntanya, les flors.»”

Demà, l’homenatge el centrarem en el Camus periodista, en el COMBAT, el diari que el va fer mestre de l’ofici, de la rebel·lió, de l’inconformisme: “En això hi ha una llibertat!” Parlarem de diaris i dels referents internacionals a criteri de Vicent Partal, director de Vilaweb, estrenat nou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Els diaris al món que ens expliquen les claus d’un món vell, enrarit, de colp raquític o suposadament redó. La Stampa, el Post, el NYTimes, o Liberation perquè són claus, com escriuen, com s’informen, perquè tenen tant de lector fidel que hi confia plenament en aquells papers digitals?

És cert, teniu raó, demà parlarem de premsa amb el mestre Vicent Partal, des de Bétera, i potser que parlarem també de literatura, de Joan Fuster o de Clara Ponsatí, de llibres segur, o de per què l’Ateneu de Bétera és capaç de mantenir-se fidel als ideals, als drets, a la llibertat dels homes i dels pobles. En directe a partir de les vint hores. Dissabte, 4 de juliol de 2020

ATENEU DE BÉTERA · PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 · 20.00H · HOMENATGE A ALBERT CAMUS

 

“Cap a les dues, sota el sol, m’havia endormiscat; de sobte, un soroll terrible em desvetllà. Vaig veure el sol al fons del mar: les ones regnaven al cel convuls. El mar cremava, el sol em lliscava pel coll a glops gelats. Al meu voltant els mariners reien i ploraven. S’estimaven els uns als altres però no es podien perdonar. Fou aquest dia quan vaig reconèixer el món per allò que aquest és, tot decidint d’acceptar que la seua bondat és, al mateix temps, perniciosa i que els seus crims són sanitosos. Vaig comprendre que hi ha dues veritats, una de les quals no s’ha de dir mai.” (1952)

L’estiu (fragment), Albert Camus, traducció de Lluís Calderer, 1990. Ed. 62