Ulisses20

“Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer? Tu digues-me Quica, Quica només.”

Doncs, a Quica!

Com un record d’infantesa / sempre recordaré la Teresa / ballant el vals.

Ella ens va dir d’on veníem. / I que els reis de l’Orient / no existien.
Ni llops ni esperits. / Com un record d’infantesa / sempre et recordaré a tu,
Teresa, / ballant el vals.

“A Quica” sembla el títol d’una novel·la d’aquelles que filen per davall terra una contracultura als morros d’Europa. Ara que Europa és tan de dretes! Avui no és cap fanal de llibertat. Ja no! Europa no sembla tenir memòria. “A Quica” és una dedicatòria tan convencional com pugueu resistir. Tu hi poses Quica, a google, i què penses que t’eixirà del capell, un conill? En canvi, si dius Quica a Bétera, potser que sí, que et sabran dir res que tinga sentit o estrèpit o ves què, si és que són del poble vell i d’una edat singular. O molt de dretes!
Avui les dones progressistes del poble lliuren els premis “Bétera en lila” al Castell, entre més dones premien Vicenta Aznar, Quica. Si hom diu, qui?, dius, Quica la de la tintoreria!
Són ja unes quantes edicions de reconeixement a dones, col·lectius, projectes, que han posat la igualtat, els drets, la reivindicació a les seues vides… Però enguany, els premis Lila agafen una nova dimensió, en triar una dona que ha viscut en la transgressió des que era una xiqueta; enllà del límit, de les convencions, de les normes, dels protocols rutinaris, no tant per allò que ha fet (un llibre?, una descoberta científica?, una poesia al marqués?), sinó per la integritat d’una vida en favor de la llibertat.

Podem viure contra un sistema social i repressiu?, si encara el patim?, en tots els sentits que vulgueu definir?, no?, doncs ella sempre se n’ha rebel·lat. Fins i tot de petita ja es negà a anar a les monges “Si em portes a les monges m’escaparé!”, li va dir a sa mare, “M’escaparé i me n’aniré a l’Ullal”. De les escoles “nacionals” secció xiquetes, la primera mestra que l’havia d’atendre s’hi negà: algú havia avisat la mestra falangista, que aquella xiqueta seria una penyora, si no anava mai a missa. Així que la mestra de segon, encara que no li corresponia per edat, la va acollir, expressament. Naixia una relació entre la mestra i ella que duraria uns anys. La mestra, poca broma, era Carmen Valero. Una mestra republicana depurada pel franquisme, que va aterrar a Bétera en 1952, en recuperar la condició de mestra, malgrat que represaliada. De fet, Quica explica que era una mestra diferent i que totes dues es van agafar una estima ben especial. “Si vosté se’n va, jo no tornaré a l’escola”. “Jo me n’aniré, i potser tu no voldràs tornar a l’escola, però et donaré un paper que et valdrà, més endavant et valdrà!”

El feminisme, el país, la democràcia, la identitat, la llengua, els drets universals, però la llibertat individual sobretot, són presents sempre: el treball, la casa, les filles, la família, i això ara i aleshores, quan tants fronts havien de ser clandestins, d’amagat, perquè la repressió i el sistema moral no suportava, ni ho suporta encara, un ideal de llibertat portat a la pràctica, en el dia a dia.

Déu havia mort feia molt, havia dit Nietsche “Déu és mort” i molt pocs veïns ho podien posar en actiu, en aquell franquisme barroer dels anys cinquanta. L’escola Republicana va obrir una escletxa contra una moralitat beata i constrenyedora. En canvi, el revés del colp militar va matar aquella llibertat. Uns quants mestres, poetes, l’escola… Sort encara que n’hi hagueren que pogueren fer-hi front.

Quan diem Quica, recorde la cançó de l’Ovidi “A Teresa”, si fa no fa perquè la llibertat més crua, més sincera, és en pocs exemples coneguts o vius. I a Bétera n’hem tingut d’exemples. Quica és sens dubte un llum de llibertat al nostre poble. Amb tots els ets i els uts, però això ja serien excuses, pors, que explicaria Erich Fromm. La llibertat, com ens ha ensenyat Quica, és sense excuses.

—Jo tinc el goig de lliurar-te avui un dels premis Lila…

Dissabte, el pacte de les urbanitzacions riques de Bétera amb la dreta extrema del poble va evitar que la llista més votada a les municipals, Compromís, continués governant-nos. Ves que els veïns, una majoria del poble, ara sense les urbanitzacions, aprovaven la gestió de l’Ajuntament i el seu equip de govern. Un equip com mai no havíem tingut, capaç de molts encerts, i d’errors, de posar per davant el treball al lluïment. Una gestió econòmica eficient, sòbria, que ha eliminat el deute que Bétera arrossegava durant anys, amb una aposta de futur per l’educació, pel patrimoni i per un present més net i lúdic: la inversió en parcs i jardins ha sigut notable, la reorganització interna, l’atenció…, una política ferma per la cultura, el teatre, la música, els espectacles infantils… Capaç d’unes festes vives però de respecte als veïns, de mostrar diàleg en canvi de prepotència, de començar a fer política local en un horitzó global, on els drets universals han de ser inqüestionables… Però tot plegat, a Bétera no ha sigut suficient, per mantenir un govern de veritable progrés. Potser perquè hagués calgut millorar la comunicació, explicar-nos als veïns tan com s’havia fet en canvi també del deute zero i des fonaments per posar el poble a primera.
Particularment, em dol que la mestra Cristina Alemany no repetesca quatre anys més de batllessa. De primer, perquè l’honestedat i la senzillesa del seu equip ho mereixia. De segon, perquè mai no havíem tingut una política tan ferma pel col·lectiu de veïns, en canvi de l’anonimat polític. Amb molt menys, uns altres equips s’hagueren posat tot de medalles i vítols. S’hagueren passejat cada dia amb el cosset estirat mirant-nos de reüll, hagueren esbombat de quina cosa han sigut capaços aquest col·lectiu de regidors que hem compartit durant quatre anys. Només en quatre anys tot això, us direu. Doncs ves que no hagués passat amb quatre anys més… Quatre més hagueren mostrat de què era capaç, aquest equip. La cara ben alta, doncs, la dignitat per explicar-nos des de l’oposició que Bétera té possibilitat de reeixir de la coentor, del tòpic, de poble satèl·lit, de perdre’s en una no-identitat que no voldrem patir, com ja ha passat en altres pobles.

Benvolguda batlle Cristina, batllessa, la feina i el coratge que heu dipositat pel poble en aquest temps us posa a l’alçada dels millors polítics que hem tingut mai. És veritat que hem patit carquinyols de poc nivell, però ara mateix ja sabem com serà el mínim que demanarem dels polítics que us vulguen fer ombra.

Batllessa, per molts anys.

Ja deveu conèixer la dita popular: en una conversa informal amb un foraster, un veí de Bétera no triga ni cinc minuts a confessar que és de Bétera. I no penseu que n’hi ha gaires exemples d’aquesta fermesa per manifestar la pertanyença al poble, en aquest cas, Bétera. En canvi, si vius en una urbanització, com ara TorreEnConill o la Conarda o la Providència, què dius, que ets de Bétera o d’aital urbanització? Doncs l’enquesta encara no s’ha fet de manera seriosa, rigurosa amb caràcter de estadística científica: perquè, dels 23.000 veïns de Bétera i el seu terme, quants se n’identifiquen de Bétera, pel que fa a residir-hi? I quants encara ni consten en aquesta estadística de residents o veïns, perquè no els han autoritzat els papers o prefereixen de viure anònims, ni censats ni torbats.

Tot plegat no sé si constava en els programes electorals d’ambdós candidates a fer de batlle (o batllesa), però ves que seria d’interés saber-ne què pensen les caps d’amdues propostes, pel que fa a acollir de fet i amb tots els drets, immigrants, forasters, i moriscos retornats al seu país. I d’això, què en diran a Camarena, que els nous veïns són de Bétera i, de retop, també de Camarena, o només si viuen al poble vell, són i tindran dret a residència?

*Per cert, les noves imputacions de corrupció al PP (Camps, Blasco, Grau…) com afectarà a la possible decisió Camarenenca? Tots aquells robatoris i despeses supèrflues, amb el contrapés de la netedat econòmica de l’Ajuntament de Bétera els últims quatre anys, a on decantarà la balança?

[en el següent capítol, ara sí, batlle contra batlle]

Anit ja ho deia, que Bétera és un poble difícil, escampat arreu del terme per una mala decisió que ara paguem cara. Si fa no fa, la comarca en el seu conjunt va així: Llíria, la Pobla, l’Eliana, Riba-roja, Bétera, Nàquera, Casinos, Olocau… El Camp de Túria s’ha recosit amb tot d’urbanitzacions, fins i tot amb pobles sencers nous de trinca. Translladats. (Sant Antoni de Benaixeve, Marines Nou, Domenyo, l’Origuilla). Cada poble té el seu pecat i el seu infern particular. I un purgatori on haurien de cremar planificadors, polítics, promotors, alcaldes, empresaris i corruptes a manta. Els pobles van créixer a la dula, desemparats, sense patró, ni senderi, ni equilibri, ni estil… Una cosa potser els agermanava, una de sola: contra el patrimoni. O dues coses: en favor de la lletjor més absoluta. Bétera no es va escapar de la criminalitat urbanística. I ara si pots ho adobes, o expliques als veïns de la urbanització que allò que demanen és la lluna, tant com va costar d’arribar-hi un parell de colps.

La complexitat d’aquest teixit urbanístic tan malparit, ha convertit el dia a dia en un malviure. Les urbanitzacions prou que reclamen els serveis municipals, en canvi de tenir les portes barrades, amb tanques i barreres i cossos de seguretat propis, més pròpies d’un linxament que d’una benvinguda a passejar-hi. No cal dir que allò ja apunta a una inexistent vida de poble. Un oblit del petit comerç local, de la vida cultural, o agrària o, fins i tot, de no esmorzar mai, però mai, a la cooperativa o a ca Serruig. Tampoc no els cal llegir Estellés i aquella declaració de la vida “de poble”. Potser la mancança de la seua lectura no els convida a deixar-se acollir al poble.

Per tot plegat, la tria de l’alternativa valenciana, de la proposta política més local i autèntica, fóra la de l’alcaldessa Cristina i el seu equip, sens dubte. És l’equip que pot posar ordre i una mica de sentit, en aquest caos que ens hem trobat els últims trenta-quaranta anys ençà, i ho provaré d’explicar d’ací al final d’aquesta campanya en què els veïns teniu un paper tan important, a l’hora de decidir quin poble volem i com serà en un futur. La resta d’alternatives no són locals ni valencianes (cal recordar que Bétera és un poble valencià), ni proposen el progrés madur i desinteressat en favor de polítiques honestes, creatives i netes.

Per confiança, per treball, per honestedat amb mi mateix, el meu vot al poble fa temps que és decidit. Aquest equip de Cristina Alemany, mestra i alcaldessa de Bétera els últims quatre anys, ha fet un treball intens per reordenar el poble i posar-lo al primer pla dels pobles a explicar sense embuts: des de l’economia municipal (el sanejament és un dels aconseguiments cabdals), la cultura o l’equipament de parcs (en això aquest equip va cap a l’excel·lent), calia omplir de dignitat l’Ajuntament. I el sentit de govern local. Proper.

Davant de tot, la gent! la senzillesa i la humilitat. Això és, els valors. Sense la fatxenderia ni la mirada per damunt el muscle. Massa que hem volgut mirar per damunt el muscle, els valencians, i hem eixit escaldats i arruïnats. Els valors i l’educació per encaminar la gent en favor dels valors: l’escola (l’educació és cabdal en aquest equip) i el compromís valencianista sense fissures. Ves que gestionar un poble com Bétera és difícil, tan complex com no ho podríeu imaginar. Jo no ho puc imaginar. Qualsevol poble ho és, però Bétera venia de l’infern, d’un model que el màxim expert en gestió municipal que conec en vida, el professor i amic Josep Sorribes, va dir un dia que no ho havia vist mai; un exemple tan gros com el de Bétera no s’hauria d’imitar enlloc del món. Del món, va repetir, ves com era Bétera, i on l’havien portada els diferents governs municipals des de la dictadura, passant pel caos dels anys noranta i la incapacitat manifesta posterior.

L’escampall d’urbanitzacions, amb l’afegit d’atendre els serveis bàsics, l’herència d’obligacions d’anteriors governs i la desestructuració general, no era fàcil d’abordar. Ni ho és encara completament. El model de creixement de Bétera, que va decidir-se sobretot en els anys vuitanta-noranta, ens portava on som ara: hem triplicat la població i l’edificació en canvi de no haver-nos preparat per resoldre allò mínim. I sort encara d’aquests quatre anys, i els quatre següents mínim —hi confie plenament—, per convertir Bétera en una petita ciutat model, exemple en favor de l’humanisme i la ciència, el camp i l’esport, la comunicació i la cultura majúscula. El patrimoni en favor del coneixement, alcaldessa.

Defugint els populismes, evitant l’adulació i l’amiguisme, de vegades amb desencontres necessaris (els vells cacics, els funcionaris aviciats, fins i tot els models de societats incíviques de modos franquistes), l’Equip de govern ha convidat a participar de la gestió amb honestedat, i la professionalitat política ja dóna fruits brillants i sobris. Aqueixa sobrietat, potser és l’única aposta valenciana per fer poble i sentir-nos-en. Una aposta en favor dels valencians i del nostre viure més genuí.

Novecento és una gran pel·lícula, d’una època llarga i tan dura. Entre més, hi ha el naixement del feixisme més cruent i barroer. L’odi transmés de pares a fills, perquè els fills escampen l’odi en canvi dels pares. Avui n’hem tingut un exemple semblant a l’Ateneu de Bétera. Ja fa unes nits que passa, el mateix exemple, aquella cara rància de l’odi a través dels xiquets. No tindrien quinze anys encara, però s’estaven allà a la plaça jugant amb els mòbils, posaven músiques feixistes i himnes que haurien de ser prohibits. A espanya el feixisme està protegit i subvencionat. Ho hauríeu de pensar abans de plorar segons quins polps polítics.

El xiquets són xiquets, sí. Ignorància?, mala fel? Xiquets, que dirien els pares feixistes. De primer eren les cançons, després han entrat d’amagat per fer ús dels serveis. Podeu passar a pixar tranquil·lament, si en feu bon ús i no feu res que no faríeu a ca vostra. Una nit ens van llançar crits feixistes, una altra un petard gros, o un colp contra el vidre. Avui ens han llaçat uns gelats per empastifar els vidres de la porta. Hom diria que la cultura, el civisme, el compromís de l’Ateneu ha despertat una altra bèstia. No, no. No us equivoqueu. L’Ateneu fa allò que ha de fer. A l’agost van venir els pares a amenaçar-nos amb les banderes d’espanya. Quan algú vol amenaçar trau aquella bandera, ai. Van venir gent de valència també, a insultar-nos i amenaçar-nos.

La nit del sopar groc també van venir uns altres pares, a atacar la democràcia i el dret de reunió. Els pares ensenyen als fills com cal atacar la democràcia i les idees. A setembre van venir-ne més, aquesta vegada les amenaces es van transformar en atacs a la integritat física i moral. Mentre els feixistes, els pares, mantenien converses amicals i còmplices amb la policia local i la gc, des d’aquell local de la ferreria.

Però ara envien els fills: dotze anys, tretze, catorze: llancen petards, insults, gelats contra els vidres… Fins que prendrem mal, potser. És la democràcia que els ensenyen a casa, o al partit, el pp, vox, c’s, psoe (sí, d’aquests de bétera que són a les llistes d’ara també n’hi havia ensenyant l’odi), tots aquells partits del 155 que no toleren la democràcia, ni la llibertat, ni les idees. No toleren i prou.

Novecento encara té aquell esperit del cinema que volia explicar una història, un segle, una lluita entre filosofies i idees. A la plaça del Mercat de Bétera n’hi ha qui aprofita aquella sentencia: estudieu la història per a no repetir-la, sobretot si la història és tan carregada de males arts i pensaments contra els drets humans. No sé si ningú a l’escola explica els drets humans, a l’escola de Bétera vull dir. Però potser que caldrà començar la casa pels fonaments. Vet ací una vegada que espanya no volgué ser feixista, però…

«Una entrevista a un amic, que durant quatre anys ha fet un model de gestió política, econòmica i humana del territori. Potser que els veïns de Bétera li hauríem d’agrair tanta honestedat i dedicació»

Antoni Marzo es director general de Medi Natural i d’Avaluació Ambiental de la Generalitat Valenciana, biòleg, gairebé 40 anys de treball en l’administració, i un compromés activista social i ambiental. És una de les memòries a Bétera, la persona que ha estat en tot de moviments, consensuant i arromangat per continuar endavant.  En la cèlebre classificació de Bertold Brecht, és en la categoria dels “imprescindibles”. En esta entrevista del Bloc de Bétera, repassa les millores introduïdes en la gestió del Medi ambient del govern del Botànic, posa en valor l’acció de govern a Bétera en els últims quatre anys i destaca com d’important és “enfortir la posició de Compromís en política.

– Com valores la teua experiència en el govern de la Generalitat?

Ha estat una experiència apassionant i engrescadora. No vaig dubtar a acceptar el càrrec quan m’ho van proposar, perquè de sempre he sigut socialment inquiet; m’oferia la possibilitat de participar en la pressa de decisions per a millorar l’estat dels sistemes naturals valencians, preservar la biodiversitat, crear entorns més saludables i salvaguardar la qualitat de vida. He de dir que la gestió no ha sigut fàcil, entre d’altres raons per com estava la Direcció General a l’inici de la legislatura, el juliol del 2015. Des de 2009 s’havia perdut el 79% del pressupost i el 75% del personal.

—Què destacaries de la teua gestió?

Ens vam trobar una conselleria que no responia a cap visió estratègica, que només perseguia clientelisme i acontentar amistats. El primer que vam fer va ser recobrar la coherència del treball, generar objectius i línies de treball que s’adreçaren a la millora dels espais naturals i a preservar els beneficis ecosocials que aquests espais procuren a la societat, els anomenats serveis ambientals o ecosistèmics. “S’ha guanyat moltíssim en honestedat i transparència i s’han fet avanços en la millora de la vida quotidiana de les persones”. Vam paralitzar el procés de privatització encoberta de les muntanyes públiques valencianes, que eren subhastades per a explotar-ne industrialment la biomassa i reorientàrem la gestió forestal a la preservació i millora de la funció que les cobertes de vegetació exerceixen per a la protecció dels recursos naturals essencials del territori: aigua, sòl, qualitat de l’aire i biodiversitat de fauna i flora. S’ha redreçat el model de gestió dels Parcs Naturals, professionalitzant-ne els directors-conservadors, creant documents estratègics per als propers anys i incrementant la participació social a través de les Juntes rectores. Vull ressaltar la línia de restauració d’hàbitats naturals, que actua sobre una gran diversitat d’ambients, des d’àrees forestals a marjals litorals o sistemes dunars, a fi de revertir els processos de degradació. En total s’invertiran en aquests projectes 65 milions d’euros, cofinançats per la Unió Europea mitjançant el programes FEDER. Durant quatre anys, s’ha fet un gran esforç per recuperar la capacitat de treball i millorar la plantilla de personal. El 2019 s’ha incrementat el pressupost dedicat als espais naturals un 117% respecte a 2015 i s’han reforçat les brigades dedicades a la conservació i gestió dels Parcs Naturals, a la sanitat forestal i a la neteja d’àrees recreatives.

—Com ha millorat el dia a dia dels valencians en els darrers quatre anys?

S’ha guanyat moltíssim en honestedat i transparència i s’han fet avanços importants en la millora de la vida quotidiana de les persones, amb normatives i polítiques avançades i valentes, sense fer escarafalls ni esdeveniments faraònics, tot i que el problema del finançament crea dificultats per a desplegar com es voldria les diferents polítiques socials. Tot això s’ha acompanyat d’una gran austeritat en les despeses que han generat els polítics a nivell personal durant quatre anys, un fet que crec que els honora i que no és prou conegut. Amb els anys que porte a l’Administració, mai no havia vist res de semblant. En quatre anys no hi ha hagut cap concessió al dispendi i al luxe.

– Ets en les llistes de Compromís per Bétera en les pròximes eleccions locals. Quin balanç en fas?

De primer ressaltaria haver aconseguit sanejar econòmicament l’Ajuntament, superar una situació d’endeutament i convertir-la en una de superàvit milionari que ha de permetre que en els propers anys es puguen escometre accions importants en benefici del nostre poble. Fóra molt important enfortir la posició de Compromís. Tot això s’ha fet sense renunciar a una programació cultural estable, a la millora dels serveis de biblioteca, a albergar una seu de l’Escola oficial d’idiomes, a donar suport a les associacions, a millorar els serveis socials, a realitzar inversions de manteniment de camins rurals, a construir col·lectors o a renovar i incrementar la dotació dels parcs infantils. D’altra banda, cal esmentar l’esforç de regidors i regidores a fi d’atraure i agilitzar obres i serveis que depenen d’altres Administracions o que necessiten de subvencions externes, com la variant nord, la construcció del nou institut, l’ampliació de la depuradora d’aigües residuals o la restauració del castell i la construcció del museu de les tradicions.

– Quines seran les prioritats per a la pròxima legislatura?

Pel que fa a Medi Ambient, en els propers quatre anys Bétera s’implicarà de manera decidida en la transició cap a un model de poble ambientalment més sostenible i en la lluita contra el canvi climàtic. Iniciarà el desplegament de la infrastructura verda, generarà una estratègia d’economia circular, posarà en marxa un Pla de millora de la mobilitat, impulsarà l’Ús de les energies renovables, fomentarà l’Agricultura ecològica i de residu zero, conservarà i millorarà el patrimoni natural… Serà un llarg camí necessari si no volem comprometre la vida de les generacions futures.

*entrevista publicada al web de compromís Bétera el 26 d’abril de 2019

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb l’Ateneu de Bétera i l’Escola Gavina, ha preparat una exposició homenatge a vint mestres coratjoses, valentes i valencianistes que van treballar per l’escola en els difícils anys trenta del segle XX.
Són dones pioneres, modernes i entusiastes, que impregnen una nova mirada a l’escola. Innovadores, intel·ligents, amb capacitat per convertir l’ensenyament en un espai de descoberta.
Tenen en comú la passió per ensenyar, per aprendre, per viure els canvis d’una societat que necessitava nous aires i una educació sòlida en favor de les idees dels pedagogs d’arreu d’Europa. Els principis de l’Escola Nova i l’Escola Moderna, les Invariants de Celèstin Freinet, l’escola investigadora de Decroly, els estudis de Cousinet o Ferrière, l’ideal de Maria Montessori…, arriben amb comptagotes, però aquestes dones van tenir la força i la tenacitat per avançar-se al temps, en posar els alumnes al centre de l’aprenentatge i animar-los a estimar l’estudi i el coneixement. Amb molts pocs recursos van bastir els fonaments d’una escola progressista, compromesa i d’ideals oberts al diàleg i a la raó. La coeducació, la llengua, el valencianisme, la ciència, la solidaritat, l’ajut i la cooperació seran valors que entraran a l’escola gràcies a mestres que no van escatimar jugar-se la vida per l’escola.
El compromís social i polític i la joia d’ensenyar i aprendre es trencarà amb l’arribada del feixisme, que les perseguirà i expulsarà del magisteri. Moltes van patir presó i exili.
Tornarà l’escola més fosca i trista, durant uns anys en què el franquisme s’acarnissà contra elles i l’escola que representaven. Encara ho paguem, en ple segle XXI.
A les vint mestres triades i a tantes altres com podrien ser-hi en aquesta exposició, per una lliçó de vida en favor de l’escola i del país que volien construir. El nostre reconeixement.
Bétera, el Camp de Túria, març del 2019

Jordi Puig ha arribat avui a Bétera, des de Burjassot. Venia acompanyat de bons amics valencians, pel camí de Burjassot, que entra al terme pel camí vell de Paterna. L’hem rebut a la vesprada quan ja havien fet una sobretaula al bar la Font. A l’Ateneu de Bétera ens hem aplegat una bona colla de socis que hem reviscolat de tant de coratge: «aquell article de l’Andreu Barnils —tu que estàs disposat a fer per la República?, em va esperonar a fer alguna cosa, també per tranquil·litzar la meua consciència…» I Jordi Puig es va llançar a recórrer el país, de primer per les Illes, després pel País Valencià, convençut que la República no té aturador, encara més com més gent ix a rebre’l, a acompanyar-lo, a escoltar una experiència més, com tantes d’altres d’anònimes, que ja són conscients que l’únic camí possible de la democràcia a espanya és la via catalana: la república i la independència.

Sopem a l’Ateneu a la vora del foc, i planifiquem el camí de la següent etapa, fins a Sagunt pel camí de Llíria, l’assegador, la vella via ramadera que unia Morvedre amb Edeta. Discutim d’això i d’allò entre dolços i licors de la terra. Parlem del camp, dels valencians, de dignitat i de democràcia. Parlar-ne, en aquest estat caduc, si ets en casa amiga encara ho pots fer. Poca broma el que voldran fer-nos empassar. Guanya l’optimisme, amb el qual afrontem el difícil equilibri a dues bandes de la balança: de l’una, espanya i la violència, l’amenaça, la justícia franquista i arbitrària. De l’altra, els drets humans, la llibertat i la democràcia… Si en el segle XXI encara no ho tenim clar qui defensarà els valencians i qui ens vendrà a Sud-Àfrica, que li ho demanen al refillet del González Pons, que va animar tot el PP d’Europa a burlar-se dels valencians i de qui ens va parir.

Una altra nit sentida, carregada d’història, en aquest viure intens de tants protagonistes com ens animen a continuar, a entendre que estimar i lluitar són verbs inseparables, entre els valencians. Gràcies, Jordi.

La Jornada de Sostenibilitat Ambiental pretén sensibilitzar els agents socials del Camp de Túria, els polítics i la ciutadania, sobre la situació del nostre territori,i valorar les intervencions que es duen a terme. Volem incidir en la sensibilització del canvi i transmetre valors.
L’IDECO té el compromís de promocionar una Comarca viva i habitable per a futures generacions. Aquesta Jornada posarà en valor alguna de les iniciatives de sostenibilitat ambiental al Camp de Túria. Cal prendre consciència del territori on vivim alhora que voldríem impulsar la ciutadania a la participació. Fer avançar la societat de la comarca cap a models de vida compatibles amb el futur és una manera de treballar des de l’àmbit local pel canvi global. La sostenibilitat és un repte i comença per petites accions. La Jornada
està organitzada per l’Institut d’Estudis comarcals del Camp del Túria en col·laboració amb l’Ajuntament de Serra i la Mancomunitat del Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ: idecocampdeturia@gmail.com

SERRA, El Camp de Túria. Casa de la cultura, dissabte 12 de gener de 2019

Avui, la fira de Nadal a Bétera, que ja deveu saber que va de llibres i de música, presenta les Biografies parcials de Xavier Serra, de l’editorial Afers, a Catarroja. Unes biografies que pretenen, a partir d’una selecció acurada de personatges protagonistes, una tria parcial també, descriure els últims setanta anys del País Valencià a través de la vida d’homes i dones que s’ha  significat entre els valencians: Doro Balaguer, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Raimon, JLL. Balsco, Pep Soriano, Enedina Lloris, Pepa López, Vicent Partal, Vicent Olmos, entre més…

La lectura de cada biografia és una història, algunes semblen autèntiques aventures, que no pretenen explicar amb total exhaustivitat el personatge, allò més rellevant potser, i encara passat pel filtre del seu autor, el filòsof Xavier Serra, una mena d’interpretació de la vida de cadascú a partir d’hores de conversa i de records. El volum que avui presentem a Bétera, Impuls, són personatges nascuts entre el 1951 i el 1960, que van viure els últims anys del franquisme i la Transició al neofranquisme actual, i en parlen sense embuts, sobre la vida que han fet, des del seu camp de treball —el teatre, el periodisme, la literatura, l’edició, la música o l’arqueologia. Quina mena de país dibuixen, tots plegats en conjunt, individualment?, paga la pena de llegir el llibre, per conformar-nos una visió “parcial” dels valencians. Però d’un interés extraordinari.

Us deixe tres tasts que ja apunten si tindreu ganes de deixar passar aquestes biografies tan valencianes… (potser foren un regal perquè Àpunt comprés els drets per fer un programa d’interés vital)

«la imparcialitat periodística no existeix. No pot existir mai.», diu Vicent Partal, periodista

«l’escàndol que els propòsits secessionistes de Zaplana van provocar en les universitats i ens els ambients culturals va ser majúscul…» Enedina Lloris, cantant

«la Normalització de la llengua no s’ha arribat mai a plantejar, ni en aquestes publicacions, ni en moltes altres gestionades per l’estament funcionarial universitari de Catalunya, el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes, que ha practicat sempre, per regla general, les formes més baixes de submissió a l’Estat.» Vicent Olmos, editor

Vindran tres dones de sis, que és la meitat del grup, una fracció d’una joia única, que també és joia, aquest nou projecte valencià de Sis dones que tornen amb un projecte acabat d’estrenar, de música, poesia, ball i reivindicació, un regalàs de Nadal que no us hauríeu de perdre. Mai.

Avui tindrem el CD en directe a l’Ateneu de Bétera, perquè us l’emporteu signat, encara acabat d’enfornar, i potser que pugueu escoltar si elles volen, una prova d’aquest joiell resplendent que són Tres Veus, i veges com no seran les Sis Veus juntes, quan canten Els dies i les dones.

Una sort de la Fira de Nadal a Bétera, tenir amigues que vindran a explicar-nos com van ordir aquest segon projecte després d’aquell regal sobre el Poeta Estellés. A més de llibres, àlbums, còmics, i uns llibres il·lustrats per caure de cul, avui tenim la música… En voleu més? Doncs encara tindrem més sorpreses, xa!

Fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5, això és el Camp de Túria.

M‘he fet un gran regal de Nadal, un llibre breu, petit, que és una joia: IV Taula de poesia, mostrari, lligadet amb una veta quatribarrada i editat a València el maig de 1951

La salutació és a càrrec de Carles Salvador «Els companys poetes han cregut convenient que algú dels que hi prenim part diga unes poques paraules, referents a la present manifestació literària. Immerescudament m’han designat i jo he acceptat perquè actuar a favor de la literatura valenciana m’és un goig i no un sacrifici.»

Almela i Vives, Bernat Artola, Lluís Guarner, Maria Ibars, Carles Salvador, Sofia Salvador, Soler i Godes, Joan Valls… entre més poetes són en aquesta Taula.

“Vui la mar té un nou encís” M. Ibars

Avui mateix tornem a obrir la Fira de Nadal a l’Ateneu per aquest encís en favor dels llibres. I tindrem Carles Cano, escriptor, i contador d’històries per a xiquets i joves. I després ja passarem una plata amb l’ànima lectora, a veure si l’encomanem.

Si és Nadal.

«Hi ha vides que només passen, sense imaginació, sense esperança…» 

Versió1. Anit vam inaugurar la Fira de Nadal a Bétera, amb Secundaris, un llibre de Núria Cadenes què és dins un projecte col·lectiu de l’editorial Comanegra per commemorar els 200 anys de la publicació de Franquestein, la novel·la romàntica de Mary Shelley (Núria va encomanar-nos d’abandonar la presentació i córrer a llegir-nos aquella obra mestra…), res a veure amb una pel·lícula, malgrat que siga la versió més clàssica. No serà la primera de les propostes que ens farà Núria aquesta nit… I sort encara que a la parada teníem la versió traduïda per Maria Antònia Oliver, am un estudi preliminar de l’època…

Versió 2. Núria Cadenes va ser anit a l’Ateneu de Bétera, per presentar “Secundaris”, una novel·la breu del realisme més cru i dur d’aquest s. XXI que vivim entre personatges anònims, secundaris, responsables del vuitanta per cent d’allò que som de vegades sense saber-ho. Som voltats de vides anònimes que farcirien cent novel·les de personatges secundaris, vius, tristos, personatges perduts que mai no apareixen a la història, que potser no saben què és la història…

Versió 3. Secundaris és una gran novel·la breu, un retrat d’una Barcelona desapareguda, que podria ser València, o Bétera (ací Núria ja dirà que qualsevol veí de Bétera ja diu quan te’l trobes que és de Bétera, abans de fer dues frases seguides…)… Això de Secundaris, a Bétera són els blocs d’edificis dels Galls, o Galeries Todo (no sé qui seria el cabró que els posaria aquest nom, a aquells edificis). Un no és de Bétera si no ha entrat mai en un d’aquells edificis, de Galeria…

Versió 4. Secundaris és una novel·la sense esperança, enmig d’un dolor profund, malgrat la qualitat del text, la poesia que hi compté: «Per a la senyora Rosita la vida són fotos congelades i, els fills de l’escala, criatures que sempre caldrà protegir. Sempre.» O aquesta altra «Mentre hi ha vida hi ha esperança…» Caguenlou quin viure, xiquets, que n’hi ha que no tenen gaire sort: «Mai no ha tingut gaire sort, aquest home. Avui tampoc.»

Franquestein és un personatge literari que, malgrat els retalls de què és fet, pelleringues, trossos d’altres cossos, fins i tot carn que no és carn, que no ho sembla almenys, ha perdurat en el temps, ha sobreviscut dos segles reencarnat en un personatge abandonat, apartat, rebutjat, castigat per tothom, una mica com els personatges d’aquesta novel·la, que són vius i reals a cada barri, a cada poble, al meu carrer mateix, fins i tot quan viatges en metro te’ls trobes, tot de secundaris que tindrien paper en aquesta novel·la breu, colpidora, estremidora, punyent.

Versió 5. Núria ens va fer uns quants consells d’escriptora madura, feta, de discurs fluïd, d’una enveja amb aquella joventut que ha viscut tanta cosa: llàstima que l’Ateneu no fóra ple, que tenir una de les escriptores punta d’aquest país no hagués atret els dos-cents mestres del poble, ni els mil universitaris, ni els fills d’una generació que es va desviure per alfabetitzar la cultura i el país: dos consells que vam córrer a apuntar al quadern de deures del Nadal: “viatges i flors” de Mercè Rodoreda i “De foc i de sang” de Caterina Albert.

Versió 6. Núria cadenes ens va llegir un conte curt de Mercè Rodoreda i es va emocionar, amb aquell carro dels morts que travessava un camí de plantes a banda i banda, entre noms científics i populars, recorde l’herba cuquera, i aquella lectura que obria una fira de llibres i de cultura, malgrat tantes absències, sembla que els valencians no n’aprendrem mai prou, que volem ser sota el jou de la ignorància, no passa res, res de res, els pobles no són la ciutat, no, només són el poble. Per això desaprofitem aquests regals, massa formació, un excés tanta cultura, en aquell cau: massa república, per al poble, per al govern, per a les institucions locals, les associacions, els clubs, massa lectura, massa escola mestres, quin remei, sempre de secundaris, els valencians.

Avui segon dia de fira, amb la presentació de l’exposició «Les lectures d’un club de lectura». Vos esperem.

No serà fàcil, perquè convertir el poble en una acció permanent, viva, lúdica contra tantes forces com atempten contra la democràcia no és una feina fàcil ni senzilla, oimés perquè l’estat espanyol va decidir de mantenir el franquisme, en canvi que el franquisme tolerés (autoritzés?) una cert nivell de democràcia. Ves si la festota va ser grossa, els franquistes ens autoritzaven en canvi que els permetérem sobreviure amb tot de privilegis, i ara, amb els anys passats, el cultiu es realimenta i es fa fort, a través de governs, polítics, empreses, mitjans, jutges, militars i bisbes —la progressia espanyola s’ha passat a la caverna per mamar del pot en dies alterns. Passa amb la progressia que no te’n pots refiar, ja ho va dir el poeta espanyol Garcia Lorca.

El llaç groc ha fet molt de mal a espanya, perquè l’ha despullada i l’ha mostrada: una realitat casposa, fosca, immòbil, incapaç de de la intel·ligència o del coneixement. Ha fet tant de mal, el clam a la llibertat de la República catalana, que espanya s’ha enfonsat en la seua misèria: policia, amenaça militar, agressió, presó incondicional, exili… són ara unes credencials d’allò màxim, tota la filosofia reunida. La realitat espanyola supera qualsevol ficció: a Palma ja volen presentar d’alcalde un general militar! Això ja és un altre atemptat contra la democràcia, sinyors!

Bétera serà una festa avui, a la plaça del Mercat, perquè n’hi haurà centenars que clamaran contra el feixisme (en aquella plaça no en caben més de dos o tres centenars), malgrat que hauria de ser el poble sencer, reivindicant la llibertat de ser, d’expressar-nos, de viure, de cantar, de treballar, la dignitat per damunt l’amenaça. La llibertat de decidir, la convicció que els drets humans són per damunt de lleis, de jutges, de policia, d’insults i agressions.

Aquest clam que avui Betéra aplegarà en representació de més pobles, per dir, ferms i pacífics, els carrers són nostres i els volem vius i lliures… Gaudim-ho, xa!