Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: General

Per què no llegim? (16)

0
Publicat el 4 de març de 2021

Com cada trimestre, m’arriben a l’escola les novetats de l’editorial Bromera, embolicades en cartró, amb unes quantes revistes, entre més l’ILLA, que va guanyant en cada número, en tacte i idees, amb ofici i experiència. Una de les coleccions, el Micalet Galàctic, ha fet trenta anys, i ha bastit taules, lleixes, carteres i butxaques d’abric dels mestres. Milers de volums ens han arribat, perquè la feina ingent d’aquesta editorial per dotar els mestres de lectures ha sigut cabdal. Ens han aviciat a llibres, sense defallir, i ves si els xiquets hauran llegit llibres i històries d’autors valencians, en canvi de tant de coratge editorial. I unes quantres traduccions d’autors internacvionals de primera fila. Aprofite per dir que la feina de les petites editorials valencianes ha sigut extraordinària, potser que poc valorada i gens mimada per l’administració valenciana, que ha preferit de fer inversions milionàries en mamonades i coentors, en canvi de deixar tot de molles a la feina d’autors, editors, correctors, il·lustradors o llibreters…

Ara bé, tanmateix no sabem si els mestres han correspost l’aviciament amb els quals ens regalaven algunes editorials, amb la feina de mestre, la primera feina vull dir, d’ensenyar a llegir i de fer estimar la lectura als alumnes. Segons els índex lectors valencians, el munt de petites editorials i tants d’esforços esmerçats, no s’ha vist correspost amb el nivell lector dels joves de l’eso, batxiller i menys encara pels estudiants universitaris. D’una altra manera, la qüestió lectora dels valencians hagués guanyat en qualitat i quantitat. Així que la pandèmia no-lectora que patim s’hagués superat fa anys si hom hagués correspost l’oferta editorial valenciana amb una invitació lectora seria i profunda a les aules.

Massa temps que els mestres van estar capficats amb els curriculums i les lleis espanyoles d’educació (totes de dubtosa qualitat educativa, i de profit zero), en canvi que no férem llegir els nostres alumnes ni un 10% dels llibres que s’editaven cada any a can Bromera, Bullent, Tàndem, Denes, Tresiquatre, per citar-ne unes quantes de pròpies i properes, o d’altres del nord o de les illes, amb fons editorials de molta qualitat. No, els mestres no hem sabut tornar-los el regal, als alumnes, malgrat tot… Així que una part de la responsabilitat, sens dubte, també serà nostra.

I ves que en valencià, hem tingut no pocs autors de nivell i traduccions de primeres espases internacionals que haurien sigut suficient reclam per construir una muntanya de lectura i de lectors de primer ordre. Què haurà fallat, doncs? L’escola? l’Administració?, la família? La política dels idiotes? Les editorials, no. Perquè sense suport, sense un estat al darrere que ens posés al capdamunt, ni un ajut polític mínim que creiés com d’important era fer lectors permanents, elles sí que han lluitat contra la inclemència d’una política que, a posta i premeditadament, ens enviava a la ruïna moral i econòmica.

 

Per què no llegim? (15)

0

El feixisme sempre ha estat en contra de la lectura. Contra el coneixement, però sobretot contra la lectura. Espanya ha obstaculitzat sempre aprendre de llegir. És una broma, pensareu, però no és una broma, ni una ironia, ni un acudit fàcil.

Només caldria veure els avenços en lectura dels últims quaranta anys i fer dues sumes. El resultat és que encara som a la cua lectora d’Europa, com som a la cua en qualitat democràtica. I l’una cosa és proporcional a l’altra. L’índex de lectura d’un país es correspon amb l’índex en qualitat democràtica. Això tampoc no és cap broma, i el preu més alt que paguem, anys i anys i anys.

Ara ja s’entendrà el baix nivell lector dels valencians, per exemple. O l’escassa representació valencianista arreu: mentre siguem lligats i de genolls de l’economia espanyola, de la cultura espanyola, de l’amenaça espanyola… I per garantir l’escàs nivell lector valencià, hi ha els jutjats (no rieu!). L’assetjament continua. Ho explicaré.

Cap jutjat valencià, cap ni un, no admet que l’ús del valencià siga una normalitat. Malgrat la llei, l’estatut (una gràcia divina i serenguina) i els anys d’escola, si tu proves d’expresar-te en valencià davant un jutge ja saps quin serà el resultat del plet: pagaràs dues vegades el brou i tres vegades la tassa amb el qual te l’hauràs begut.

Hom només caldria que fes una ullada als aplecs feixistes dels últims anys, tolerats, pagats i vestits per diner públic i privat, i veure si aquelles cares i carasses, són de Tolstoi, de Balzac o d’Estellés, en les preferències lectores. No vull dir que cap d’ells no puga haver fet alguna cosa més —fins i tot els seus ideòlegs—, però el resultat final no depassarà una prova mínima lectora de les bestieses bèliques del tebeo dels anys seixanta.

I encara una part dels nivells lectors espanyols, diguem-ne comprensius amb la borbonia, són d’aquell nivell ranci i caspós dels planeta: manufactures llibres com rajoles, o pintes per a gos, o refrescos sense alcohol. De colp, passa com en aquell encontre dels rucs i els llibres, que diria Roald Dahl, tant se val que proves a simular que el teu origen és el mono, aquesta vegada és perquè t’assembles al dibuixet de l’ampolla d’anís, potser que a l’anís. Poca cosa més.

Per resoldre el forat negre lector d’aquell estat policial, hom ha fet cent mil campanyes per demostrar al món que som una democràcia plena, l’estat i els ciutadans súbdits a les porres que obrin els caps. Aleshores, com anuncien tots els mitjans, les tertúlies, les tvs, i tants lectors com coordinen aquells engendros de periodisme, resolen que caldria obligar tothom a passar per l’adreçador: obliguem-los a llegir fins que la quota lectora d’espanya siga de nivell europeu.

No pensen que sense les condicions de llibertat, de dignitat de valors humans necessaris, la lectura no passa la primera de les revalides. No hi ha vies fàcils al cel lector, estimats, i les pistoles, les bales de foam, les porres grosses, o la tortura fins a la mort, no aconsegueixen sinó més violència, més agressió, més feixisme. Però el nivell lector continua a la cua. Els espanyols fa gairebé cinquanta anys que no ho han sabut adobar. Ves si no ens esperarem uns altres cinquanta.

Com deia Gianni Rodari, els polítics espanyols prediquen, i el món fa el seu camí.

 

 

 

Els goril·les del psoe i del 15M

0

La por que ha perdut catalunya l’ha guanyada espanya.

El psoe ha obert la veda a caçar joves. Ha ordit una solta policial digna de les millors dictadures: franco, videla, pinotxet… Ara sanchez, que representa l’espanya una, església, militars, casernes, gc, jutges, és el gran salvador espanyol que aplega anys i anys de dictadures.

Els psoes “el padrí” i els escolans (iceta, illa, zaragoza, mata, sanchez, àbalos, calvo, marlaska…). Els d’espanya i els de provincies, justifiquen els governadors. Violència i sang.

Són caps del psoe, amb edats que hom sospita si han treballat mai o només que s’hi han dedicat a viure del pessebre.

Plegats, tots els caps, després d’anys de regals i mamàncies, han convertit els goril·les del franquisme en goril·les de tot temps, perquè per ells res no ha canviat de l’un segle a l’altre, d’ençà de Galil·leu a Hawkings, de fraga a sanchez: goril·les.

—Els goril·les defenseu la corrupció i els borbons, els lladres i els malparits, els retors i els militars.

—Eixiu a pegar, a traure ulls.

No saben organitzar una vaccinació col·lectiva, però per traure ulls sempre n’hi ha recursos.

Experiència i habilitat. Germans del braç en alt.

Seixanta anys abans, o setanta, hom semblava que tenia més justificat córrer davant els grissos. Però el psoe ha inventat una violència nova per al segle XXI de tècnica vella: pegar contra els drets universals en nom de la unió europea. Això és, una violència justificada per homes d’universitat, amb amrricana i corbata de seda, emparats per totes les TVs, incloent-hi les autonòmiques i les regionals.

Aquests policies del psoe fan una sang més tova, més dolça. És una sang més humana, amb blaus de podemos i arraps de centres de salut socialista-modernista.

—Els mestres sou uns fillsdeputa, diuen, si expliquen la realitat que ha ordit el psoe contra els joves durant els últims trenta anys. La ruïna de dues generacions. De tres generacions.

Hom pensaria que Catalunya ha votat independència, per tercera vegada, i el psoe ha de venjar la vergonya amb tots els goril·les del segle XX i del segle XXI. Els grisos i els blaus i els negres, els de la brimo, els del cos nachional, els municipals i la gc.

Espanya ix a repartir foc, ha decidit encendre els carrers, i aplica tècniques militars, acaça els joves, els mata els somnis, els provoca el vòmit, escampa la por d’un règim que mor i es mor.

—Per què?, per què? —ens demanem.

És el filldeputimse dels ministres, dels governadors, de les clavegueres d’un estat feixista coordinat per incapaços. Aquests incapaços són molt bons fent de lladregots i de delinqüents. Però pitjor que res, són incapaços.

Ens deixen morir a centenars, als valencians, però trauen els goril·les.

Els joves no tenen cap futur, però trauen els goril·les i ens ensenyen les dents de l’agressió. Del que seran capaços.

Als joves, els han robat l’esperança, la feina, l’horitzó, però els tracten de criminals. De rates, de puces, amb una indecència pròpia made in espanya.

És l’odi. Odi als joves.

—Per què? Per què els joves ho han perdut tot, o gairebé tot. I no tenen por. No tenen por dels delinqüents. Els ministres, els retors, els goril·les. Els borbons.

En pocs anys, tots els diners a cabassades que havia enviat Europa, els polítics espanyols i els administradors de la finca se’ls han ficat pel nas, pel cul, o els han amagat en paradisos, o en mans de bancs, de florentinos o marchenes o militars…

En canvi que els joves feren de graduats, màsters, llicenciatures, fps de nivell, els han enviat al gueto de les pizzeries, als supers, al purgatori… A repartir menges i paquets durant hores en canvi de jornals de duro.

Ens han robat les pensions, els recursos, les idees i els vaccins. Per això la fallida la vesteixen, la disfressen…

Anys enrere van empresonar demòcrates capacitats, una altra intel·ligència política, imitant aquell pla franquista de matar els mestres i liquidar l’escola. Tres anys després, o quatre o cinc, no poden.

Ni el psoe ni podemos poden amagar tanta incapacitat, el pitjor deute, la fallida tècnica, la torpesa vital, per això els cal la violència més extrema… I buidar l’ànima dels joves.

Potser que encara no han tret prou ulls, o no hagen robat prou, o no tinguen prou culpables, o prou presons, ells faran perquè els goril·les els tapen. Els goril·les per davant!

Mancances i desencerts…

Que no arribe que ells mateix no calen foc a esglésies, presons, casernes, palaus o seus de partits.

Per emblanquir el feixisme i culpar els joves.

Contra els joves, fillsdeputa.

Catalunya, independència: de nou, a un pam!

2

A cada elecció manipulada per espanya, catalunya treu esperit i tomba aquella estaca. A la tercera rompuda, amb major criteri ha defensat l’independentisme, i ves que el tenia difícil, avui, costera amunt, el repte. Però la gent no falla, davant espanya.

Els espanyols i la seu amenaça, han aconseguit, això és veritat, que Puigdemont no siga al capdamunt de tot, a l’autonomia; però ho és a Europa, sense defallir, i ja podeu pensar que va fent un paper, amb aquell equip rocós de la Ponsatí, el Puig i el Comín, que fan democràcia fins i tot on no la hi ha, al mateix parlament europeu, malgrat el parlament europeu.

Totes les televisions espanyoles a catalunya havien fet campanya contra Junts, jutges, militars, retors, tothom anava contra Junts o fins i tot alenaven a demanar el vot per Esquerra. El pla incloïa impedir el vot de l’estranger (no és nou), complicar-lo tan que al s. XXI hom pensaria que en aquest estat la llum és de 120; han negat el vot a milers de residents a catalunya, només perquè els neguen els drets, d’acollir-los com cal; han portat tot de militars i policies a votar, han provocat aquell partit postconvergència o els han tret drets electorals per qüestions d’una JEC que és un cau feixista, tot plegat una planificació de campanya arbitrària i unionista per enfonsar catalunya, només perquè no volen saber que aquest és un altre país, que només les pistoles l’obliguen a l’obediència.

Però ni això no ha impedit que l’independentisme tornés a guanyar, amb una diferència d’escons més ampla.

Però, com va piular un dels savis de la xarxa, potser que hem perdut en independència a curt termini, i és això que volen destacar els espanyols, que el MH Carles Puigdemont no ha guanyat. Ni en vost ni en escons. I una part de raó tenen, una part, en valors absoluts. Tenint en compte la bateria de mitjans a la contra, l’exèrcit d’èvoles, intermedios o faqs contra Junts, contra el MH Torra i amb tota la inversió clavegueram en favor d’Illa [l’efecte Illa quina meravilla]…, i ja sabran ells quantes coses més. Encara així, com diu la premsa internacional i la poca de pròpia que ens queda lliure, catalunya torna a guanyar, en favor de la independència, contra un estat que representa l’antítesi de la democràcia i els drets humans. A cada elecció, catalunya planta cara a la repressió espanyola, i la resta d’observadors i de mortals normals respirem amb esperança.

A veure si aprenem a defensar-nos, valencians, de lladres, polítics i militars que ens amenacen cada dia, l’economia i la vida. Per molts anys, catalunya.

Per què no llegim? (13)

0

«A diferència de les obres teatrals, a la vida no se sap mai quants protagonistes intervenen en un relat.» La frase és de l’escriptora eslovena Simona Skabec. Ahir ho vam comprovar a la classe, mentre els xiquets provaven d’escriure contes que no foren avorrits i jo els torpedinava amb idees esbojarrades que trencaren una mica històries excessivament liníals i tòpiques. Un exercici per aprendre a escriure, ara que són tan tendres, sempre és divertit, no gaire fàcil però capaç d’enderiar-los molt de temps a pensar. No, escriure no és senzill, en canvi els alumnes, amb nou anys, poden passar-hi hores intentant-ho.

Anit ens vam quedar amb algunes de les idees que el mestre Gianni Rodari explicava pels anys seixanta als mestres joves que volien escoltar-lo, a les famílies, si volien fer fills amb una mica de capacitat lectora a les seues vides. En aquell moment, a espanya governava la dictadura franquista que havia afusellat els mestres a grapats i n’havia fet exiliar qui sap quants, o els havia expulsat del magisteri. El resultat és que encara arrosseguem un dèficit lector terrible, a més que som a mans del mateix feixisme carnavalesc, ara disfressat de jutges, militars i polítics de qualsevol color. Continuen perseguint-se demòcrates, músics, actors o mestres, per les seues idees. En canvi d’alliberar autèntiques bèsties feixistes amants de la violència o la corrupció. Què hi farem, denunciar-ho i treballar perquè els xiquets puguen llegir més i es formen amb una solidesa democràtica major. Anit havíem deixades explicades quatre coses que no havíem de fer si volíem que els xiquets no odiaren la lectura. Avui hi continuem explicant-ne quatre més.

5 Culpabilitzar els xiquets per la seua poca traça lectora

Si fa no fa, i malgrat uns petits esforços visibles (no sé si ordenats amb la traça escaient) n’hi ha molts xiquets que en el segle XXI manifesten que no els agrada llegir. Com poden manifestar, i tampoc no els passa gairebé res, que no els agrada la verdura a l’arròs, o la fruita, si és que han de pelar-la tots sols. Rodari diu que, culpar els xiquets d’una cosa que no els agrada, com ara la lectura, és evitar la nostra culpa, de mals mestres a l’hora d’ensenyar-los a llegir. No l’obligació de llegir per aprendre, el goig de llegir per llegir, sense un repte a curt termini. Rodari no s’està de denunciar quantes cases hi ha sense llibres, o quants llicenciats arriben a destí sense llegir, fins i tot quants mestres deixen passar els dies, els dies i les setmanes, sense obrir un llibre nou. O un de vell. Aquest apunt de Rodari al llibre “Escola de fantasia” el trobe ben interessant perquè apunta de lo alto quants dèficits tenim, els valencians governats per espanyols que odien la lectura, que no podem alçar el cap; ni la cua, sinyors. Els dèficits són de l’estat, dels governs regionals (!), dels governs dels jutges, dels ajuntaments, que es pensaven que en posar quatre euros en biblioteques municipals, els xiquets perdrien el cul per anar a llegir, desesperats que no es quedaren sense llibres de lectura, o sense còmics o sense ves a saber què.

Gosaria dir que l’apunt de Rodari a seixanta anys vista pega encara més en la ferida, perquè ves si hem tingut temps d’esmenar la pífia monumental de tenir xiquets, joves, adults, mestres, generacions senceres de gent que no llegeix. De vegades ni un sol llibre. Així que aquest apunt és perquè no tornem a culpar els xiquets d’un dèficit tan greu com gros, provocat perquè els qui decideixen què, no creuen realment que la lectura pague la pena si només hem de viure setanta o vuitanta anys de mitjana.

Per què no llegim? (12)

0

En aquest quadern fantàstic de Gianni Rodari “Escola de fantasia” editat per Blackie Books, hi trobareu reflexions i apunts sobre educació i lectura de molt d’interés, tan actuals com el segle i molt més avançats que qualsevol llei espanyola d’educació d’ací a l’eternitat (segle cinquanta, per exemple).

En el capítol quatre el mestre explica nou maneres d’ensenyar perquè els xiquets odien la lectura. De fet, Rodari ja diu que n’hi ha molts educadors, mestres i pedagogs que, amb fidelitat i coherència, entrenen els xiquets perquè els faça vomitar la lectura. De tot plegat, ell n’extreu nou idees clau, del que no caldria fer mai, si volem que els nostres llegesquen. Us en faig un tast:

1 No presenteu mai un llibre com a alternativa a la televisió. La conclusió del que ell explica (feu el favor de cercar el llibre i llegir-lo) és que negar una diversió com les pantalles (aleshores només n’hi havia TV) no és la millor manera de fer-ne agafar una altra, de diversió, no diguem ja estimar-la. D’una altra manera: en canvi de la TV o el mòbil o la tablet —no diguem que no s’haja de regular el temps—, no oferim els llibres i la lectura. No.

2 Els còmics, l’àlbum il·lustrat… a l’època de Rodari, els còmics van fer un paper extraordinari. Al meu poble, cada diumenge feien una parada en terra al passeig, al carrer valència, amb tebeos de vell molt molt poc educatius, si voleu, però era l’única cosa a mà per llegir. Ara mateix, el còmic fa un altre paper, possiblement també extraordinari. Hi ha també una varietat d’àlbums il·lustrats d’un nivell excepcional, autèntiques meravelles, que elles mateixa ja expliquen grans històries. Ajudar-los a entendre què volen dir, quina és la història que expliquen, quins són els detalls, on ens porta o tranpsorta aquella mirada, uns ppofessionals del país tan parits, és una altra via en favor de la lectura… Total, que no hauríem de dir mai “deixa els dibuixos i posa’t a llegir” si no volem caure en el segon error garrafal contra la lectura.

3 No digueu mai que abans es llegia més…

Comparar el present, aquest tan complex, amb el passat dels pares no és un bon sistema per fer pedagogia. Cada temps té la seua necessitat, complexitat, però aquesta incertesa d’avui, ai, no sé si serà comparable a res del passat. Si més no (penseu que açò es va escriure fa seixanta anys, que és un món on si tot just hi havia rentadores a casa, i el primer ordinador portàtil encara trigaria 25 anys a inventar-se. Però identificar els llibres amb el passat d’uns altres fóra com dir-los això no té res a veure amb la vostra vida, els llibres. Una altra cosa és explicar-los, quan siguen madurs per la lectura, la màgia dels clàssics… Ep, de les traduccions dels mestres, de l’alta literatura. Això és una altra història i necessitem que siguen lectors molt madurs.

4 Massa distraccions, xiquets!

Diu el mestre Gianni Rodari que un dels drames de la infància actual és l’organització del temps lliure. En el moment que ell deia això, la manca de propostes engrescadores, sens dubte que era un fet, si vivies en una ciutat, o en un poble i consideraves que el joc de carrer, el joc popular, les colles, no eren suficient. Aquell també era un aprenentatge fora de l’escola molt vital. Fins i tot més autèntic que no l’escola que vam patir. Però avui, com desfilem aquestes propostes als xiquets, en quin plat de la balança ens faran més paper, o massa, si els xiquets tenen el dia, des que s’alcen fins que es giten, completament organitzat. Diu Rodari que el problema no és l’oferta i la quantitat de propostes (com més lliures, de major eficàcia pedagògica), ell assegurava que la proposta més enriquidora depenia del lloc que ocupaven els llibres a la vida del país, de la societat, de la família, de l’escola.

Doncs no podem dubtar-ho, en temps de pandèmia, aquesta organització del temps ens ha tocat la moral i la melsa, però bé que dependrà de la nostra imaginació, si sabem convertir el greuge, la limitació del temps, els canvis obligats de les nostres vides, en aquests dia a dia tan difícils, i convertir-los en grans reptes educatius, d’aprendre veritablement amb rigor i solidesa des dels valors més bàsics, dels drets humans per exemple.

Ara mateix, em perdonareu la gosadia de l’exemple, els xiquets de 4t de l’escola no passa el dia que no em porten noves propostes de lectura, nous llibres, de sorprenents i de coents, és veritat, però s’han deixat atrapar una majoria per l’embruix de llegir i llegir i llegir fins i tot en els moments del pati. No sé si m’havia passat mai, trobar un grup tan delerós de llegir amb aqueixa intensitat. Que em puguen sorprendre cada dia. Ui, que no serem camí de finlàndia!

[continuarà]

 

 

La mancomunitat, la comunitat, els regants, els colombaires, el llevant…

0

Ahir recordava un quadern de pedagogia que editava la Mancomunitat de Catalunya el 1922, el Butlletí dels Mestres. A uns dies de saber si aqueixa figura administrativa continuarà, “mancomunitat”, lligada al cordó espanyol o a la corda que l’ofega, cent anys després. Això és, si mantenim una violència crua i puracontra la pedagogia, al nord i al sud, submissa als capricis de jutges retors i militars, o ens convertim en esperits lliures en favor de la pedagogia. Els valencians també tenim aqueixa corda que ofega al coll, que des d’espanya collen segons el grau que ells decideixen cada dia que els pega per la seua mandarina.

En el número 3 del quadern Butlletí de mestres, hom encarrega al Consell d’Instrucció Pública la redacció dels programes per a l’ensenyament primari, que conclou: “Necessitem no programes tancats, detallats, amb punts i lliçons numerats i classificats, sinó indicació de mètodes i, en tot cas, de contingut molt obert.” Vaja, cent anys enrere, el contrari del que prediquen encara a espanya els escapularis del psoe, podemos, pp o tot d’escolans i coronels.

[…]

“Cal recordar  que tenim una llei des de mitjan segle passat (XIX), que durant aquest mig segle la posició del món ha sofert una transformació profunda i nosaltres som on érem aleshores!” Butlletí de Mestres, Barcelona, 31 de gener de 1922

I no sembla que la cosa varie gaire, no?

Al final de cada butlletí trobareu una proposta de lectura per a mestres, sobretot, amb els consells perquè les lectures puguen tenir una aplicació pràctica a l’escola. Entre més consells, hi trobem que la lectura dels mestres és part fonamental de la seua formació si vol atendre amb criteri els alumnes. N’hi ha més propostes de lectura, entre més, una del mestre suís Adolf Ferrière contra les rutines avorrides. Ferrière és l’iniciador del Moviment de l’Escola Nova i va redactar els trenta principis que calia respectar si hom volia ser mereixedor d’aital privilegi contra l’escola tradicional.

Hi ha altres noms d’interés que presenten experiències pedagògiques d’arreu del món. Fins i tot apunten un cicle de conferències a Castelló, organitzades per l’Assemblea de la federació de mestres de llevant (aaahhhh, la ferida!).

 

 

OVIDI, i un dia!

0

“Per coincidències profundes”

Feia uns dies que Laia havia portat un llibre a la classe, però fins a despús-ahir no li havia fet gaire ca. Ahir li vaig fer ensenyar el llibre que havia portat de casa, un llibre d’Ovidi Montllor, poemes i cançons. El llibre és una joieta de 1978, l’any de naixement d’alguns dels pares de la classe, 4t de primària, com ha ressaltat una altra alumna.

Aquest és un llibre especial, d’una edició especial, amb un pròleg de Joan Fuster, una cloenda de Montserrat Roig i una il·lustració a color de Josep Renau. També hi ha unes il·lustracions en blanc i negre d’Eduard Alcoi.

En el pròleg, Joan Fuster parla d’admiració pura i dura. Pura i dura. Malgrat l’amarga realitat que hem viscut, diu Joan Fuster, i jo encara afegiria que “vivim”, amb la cançó d’Ovidi, i amb la cançó d’uns altres cantants que coneixem bé, posa d’exemples el mateix Ovidi, Raimon i Maria del Mar, han bastit una comunicació amb el poble que ni els intel·lectuals ni els polítics no tenien a l’abast. Potser que els uns i els altres, entre els valencians, continuen o continuem el calvari. Però d’aqueixa faena, sinyors (Fuster té aquella ironia del gran mestre i pare de tots nosaltres) no esperavèm condecoracions oficials ni ganes —encara aleshores no havien arribat els regals de la policia en forma de bombes a can Fuster.

Continua Fuster explicant en aquell pròleg que ja ens valdria el preu del llibre, si teniu ocasió de trobar-lo, que justament la cançó ha fet més per l’acceptació dialectal que no tants de prejudicis com hem patit i patim. També remarca Fuster que Ovidi té alguns poemes molt ben parits i que, cantats per ell, adquireiexen una vibració que jo m’atreviria a dir que encara avui és ben especial. A mi m’ho sembla, m’ho sembla molt, i la prova és el respecte amb el qual l’escoltaven ahir els xiquets a classe.

Fuster acaba dient que, d’Ovidi, només en pot dir coses d’amic, per coincidències profundes.

Després, en el llibre ja trobareu tota aquella obra i les peces de què parlava Fuster, les admirables i les ben parides: la fera ferotge, Alcoi, lliçó de sumes i verbs, la samarreta, l’escola de Ribera, homenatge a Teresa, cançó de llaurador, Sí senyor, Perquè vull, Tot explota, carta a casa, va com va, serà un dia que durarà anys, les meues vacances, de manars i garrotades, bon vent…

La cloenda del llibre és a càrrec de Montserrat Roig, que de segur que us farà venir més ganes d’escoltar Ovidi, i que jo resum en una idea: entre Alcoi i Barcelona, entre l’home i l’actor, el país necessitava l’Ovidi. L’ha necessitat sempre i encara si patim tanta pèrdua. D’aquesta necessitat, si en tinc més ganes, en parlaré demà.

OVIDI, avui en faria setanta-nou

0

“El nom me’l va posar mon pare perquè era un amant dels clàssics, dels grecs i dels romans.”

Avui a classe hem recordat Ovidi, i l’he presentat com un dels millores lectors valencians de tots els temps. Només cal escoltar com recitava, aquella fonètica, el ritme, els versos d’Estellés o els propis, com vocalitzava les cançons. He passat un documental de la TV3 a classe i el silenci ha sigut espaterrant. Un homenatge de la classe, de l’escola, de tots els alumnes, que caldria fer un colp l’any, a un home que, sense voler-ho, també ens ensenya a llegir a mestres i a alumnes. L’homenatge al país en els versos d’Estellés, l’homenatge a Teresa, o aquelles frases senzilles i contundents d’Ovidi mateix: “Jo volia ser actor”, “La felicitat si arriba bé, i si no arriba també”, o les sentències del pare, quan ell li va dir que se n’anava a Barcelona, si volia ser actor, “Qui vol ser papa ha d’anar a Roma.”, li va respondre el pare.

Eixe home principal per què es va morir tan jove?, ara que ho pense, amb seixanta anys, ell que en va viure cinquanta… Però ens va deixar quin model de cançons i poemes, quina manera de llegir-los.

-Perquè vull!

Com riu la candelera!

0

Si hom cerca al diccionari valencià-català-balear la paraula candelera, troba quina riquesa de llengua tenim o teníem, cada colp menys, si no burxem els grans llibres, els monuments a la llengua, com ara aquest diccionari, o els grans homes de la llengua, com ara Jem Cabanes i l’extraordinària entrevista que li va parar Assumpció Maresma per a Vilaweb diumenge.

Per això avui dos de febrer, i malgrat la repressió de la TVE, el govern d’espanya, el psoe i tota la patuleia de jutges i tribunals espanyols, la gc la policia els retors i el susumcorda, la candelera riu: riu contra calaveres, repressors i feixistes, que en tenim a grapats que ens voldrien morts, o que renunciàrem a la llengua, en aquesta llista diària que apunta i repassa la pandèmia Còvid com una altra marededéu que ens hagués enviat espanya per atacar la perifèria… Si nosaltres som perifèria, astimat MHP Puig, és perquè som la costa Oest del Mediterrani, i ja poden enviar a mamar amb aquell trenet de fillsdeputa totes les corrupcions espanyoles.

Sí, el dcvb diu això, avui, sobre la llengua, els pobles, els topònims i la identitat del nostre país, ja aneu arreglats a voler-nos morts, malparits:

«Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (Gir., Olot, Manresa, Segarra, Urgell);

«Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera se’n riu, torna-te’n al niu» (Maestrat); i algú afegeix: «que plora o no plora, tres mesos de mala hora» (Morella).

«Si la Candelera plora, es fred és fora; si la Candelera riu, lluny és s’estiu» (Manacor, Ciutadella); i a la Conca de Tremp afegeixen: «tant si plora com si riu, no’t penses ser a l’estiu».

«Si la Candelera plora, l’hivern fora; i si riu, ni hivern ni estiu» (Val.);

«Si la Candelera riu, ni hivern ni estiu» (Men.); «Si la Candelera riu, ja estem a l’estiu»(Vinaròs), o «ja som a l’estiu»(Alacant), o «ja ve s’estiu»(Palma); «Si la Candelera plora, es fred és defora; si la Candelera riu, aplegau llenya per s’estiu» (Llucmajor).

«Candelera clara, fred hi ha encara; Candelera espessa, guarda’t sa cabeça» (Men.).

«Per la Candelera, es fred o és davant o és darrera» (Men.); «Per la Candelera, si no plou vuit dies abans, plou vuit dies arrera» (Pineda); «Vuit dies ençà, vuit enllà, de la Candelera t’has de guardar» (Urgell, Segarra); «La Candelera, si no la fa davant, la fa darrera» (Empordà); «S’escandelera vindrà; si no l’ha feta, la farà; vuit avant, vuit arrera, farà s’escandelera» (Pineda).

«Per la Candelera, el sol ja passa la ribera» (Cerdanya); «Per la Candelera, el dia torna endarrera» (Avinyonet); «Per la Candelera, pas de llebre»: vol dir que el dia creix un poc (Avinyonet). «Per la Candelera, el berenar al darrera» (Vallès).

«Per la Candelera, l’ou va endarrera» (Vallès); «Per la Candelera, els ous a la carrera» (Pla de Bages). Vol dir que per la Candelera els ous ja abunden i baixen de preu.

«Per la Candelera, treu el bestiar de la pradera, i posa’l a la bledera; i per la Mare de Déu de Març, posa’l a totes parts»: vol dir que pel febrer ja és passat el fred fort, i que a la darreria de març ja comença el bon temps (Pineda).

«Per la Candelera, eixuga la bugadera» (Manresa).

 

D’aquesta riquesa, espanya en voldria fer miques, i fer-nos miques… però la candelera bé que riu i riu i riu, davant tants feixistes i butonis i cagamànecs… Un orinal de fillsdeputa són, tots malparits!

I riu, i riu, i riu… I encara riu!

Per què no llegim? (11)

0

Ricard Peris és editor, un dels petits grans editors d’aquest país. Des d’Algemesí, ara que les muixerangues no poden pujar al cel, editar bons llibres supleix o alimenta l’ànima. Perquè malgrat la pandèmia i la misèria de l’estat que ens envaeix, la idea de fer llibres amb estil continua tan viva com el primer dia de 1492. Ara, el Ricard, ens posa un repte als mestres. Als mestres i als pares: què podem fer quan ens hem esforçat a regalar uns quants llibres i l’efecte sorpresa ha deixat el regalot adormit a la llibreria, sense que els fills en treguen cap suc o  goig per obrir-ne un i començar a mirar els dibuixos.

Ricard ens ho ha posat fàcil, aparentment. Al seu bloc ens recomana de fer cinc coses, cinc coses mínimes, per animar els fills a mantenir la il·lusió pels llibres, un colp regalats. Repassem què diu, l’editor d’Andana…

El primer que recomana és d’acompanyar el lector en les primeres lectures, supose que a partir del llibre regal que ha arribat a casa. Això és, mentre el lector siga tendre (tret de comptades excepcions, això passa sempre), primer lector, lector a penes o lector amb manta dificutat, acompanyar-lo en la lectura és necessari. Com fem quan els acompanyem a l’escola, al barber, al dentista o fins i tot a ca la xicota (n’hi ha joves que no tallen mai el cordó, els malparits). Sobretot perquè puga comprovar que ens creguem aquell moment de llegir amb ells, que deixem de fer res més que no siga estar-nos amb el fill i llegir. Llegir o escoltar-lo llegir, esperar a veure què ens conta de les il·lustracions, o explicar-li nosaltres què veiem, això, cada dia, a la vesprada o a la nit.

Jo diria, com va dir Martin Luther King, tinc un somni: tinc un somni encara que no sóc editor: que és que tots els pares lligen als fills, mentre els fills són lectors tendres o quan encara si han acabat quart de primària. Si ho feu quan tenen edat de secundària —ací ja passen més coses i el perill és més real—, tampoc no us apenedireu i tindreu guanyada la tercera indulgència: al cel dels vikings us hauran reservat una suite amb un robot lector de formes humanes triades a gust: aquest lector també farà els llits, us portarà el café i si li ho dieu amb amabilitat us gestionarà l’ús del comanadament de pantalles; no cal dir que la suite té superconnectades totes les pantalles, tauletes, mòbils de les tres realitats, la de veritat, la virtual i l’altra, la de l’altra banda de l’espill, amb el guany que ni us trobareu cap de ls Alícies famoses. Només els matemàtics que la van inventar.

La segona proposta que ens fa l’editor, Ricard Peris, és més difícil sens dubte, massa exigent per al comú de pares que volen fer dels fills grans lectors: els pares han de llegir amb passió davant dels fills?… Ahhhh, ací ja ens heu agafat amb la falta. En aqueix moment, si els pares no us veieu amb cor, podeu reiniciar el programa i refer tots els passos. Passa una miqueta com quan comencem un curs nou de llengües, el primer capítol sembla tan senzill, tant, que nosaltres ja pensem que aquesta vegada va de veritat, que n’aprendrem pels colzes. Caaa, il·lusions!

Torneu a la casella d’eixida, va: torneu en aquella llibreria que vau comprar el regal, ho recordeu?, no?, aleshores de segur que descobrireu on tenen un suro penjat d’una paret abans d’entrar al bany, sí, allà mateix, allà n’hi ha un retall amb un telefon on ajuden els pares amb problemes de lectura: recordeu que l’objectiu és que poseu passió quan llegiu als fills. També podeu llegir aquell manual de vell de la Sara Bryant, com explicar contes, que podria passar com començar a llegir als fills si volem aprendre de veritat a fer-ho. I Llorenç ens en va fer un d’ajustat a la nostra realitat, ell que va dedicar la vida a explicar contes.

(continuarà)

 

 

Neurociència i escola (1)

0

Vilaweb va publicar ahir, dia de Sant Antoni, una entrevista a la mestra Carme Timoneda. Hom diria que és una data premonitòria, perquè si bé el sant es va enamorar d’un porc que li feia companyia —penseu que hi ha llegendes pitjors— per què no hauríem de tenir cap possibilitat els mestres per al canvi, malgrat els anys la història i la complexitat de la mateixa escola?

N’hi ha esperança, xa. Sobretot si els mestres posem fil a l’agulla i agafem per les banyes el primer dels principis: fer de mestre demana estudiar cada dia, transformar-nos, tenir agilitat i destresa per canviar i moure’ns, flexibilitat per no acomodar-nos a l’esc0la tradicional i, encara pitjor, a la suposada escola progressita on semblava que tot valia, fins i tot fer les “o” amb un canut.

L’entrevista de Roger Cassany a la professora Timoneda demana una lectura atenta i mesurada per extraure el suc que demana l’envit de la ciència, de la investigació, en favor de l’educació. No només per a mestres, també per a les famílies. Els pares poseu atenció, va, perquè aquesta via us ajudarà molt, moltíssim a obrir noves vies d’entesa i comunicaió amb els vostres fills, i amb les filles també. No us despacienteu. Siguem generosos.

Jo m’he fet un extracte d’unes quantes idees, però això no és perquè us estalvieu l’entrevista. No. No correu, si llegiu i voleu que us faça profit, no correu, perquè guanyareu indulgències, aprendreu recursos, i entendreu què passa en el cervell dels vostres fills i en els vostres. A partit d’ací és quan sereu en disposició de començar a ajudar els fills a créixer, a construir-se, a acompanyar-los al llarg i ample de la seua i de la nostra educació. Sí, segons la professora Timoneda, el nostre cervell és plàstic, què què, i té capacitat per aprendre al llarg de la nostra vida. N’aprén sempre, tinguem l’edat que tinguem. ës veritat que no tindrà la frescor dels vint o dels trenta, què més voldríem, però té la capacitat d’aprendre i aprendre i aprendre. Sense aturar-se.

Si ho feu així, llegir despaiet i acompanyar els fills, us estalviareu algunes preguntes de l’estil “Què puc fer?” “És que ja no sé què fer!” “No sé per on pegar!” que incomoden els pares, les mares més encara, i els mestres, aquest perquè massa vegades, quan les famílies els demanen ajuda no saben què dir, tret d’uns quants tòpic i massa banalitats, això en el millor dels casos, no fóra que els consells encara malmeteren més el problema i la dificultat.

Si la neurociència, com funciona el cervell que aprén, el dels xiquets i els nostres, ha avançat tant o més, l’escola no pot ser al marge d’un regal que ens convé d’aprofitar per lligar la ciència a l’aprenentatge, i encara més per destriar l’educació sobre les emocions dels tòpics, tan escampats sobre l’educació emocional. Ves que, com en tots els oficis i camps del coneixement, n’hi ha molt de xarraire, i en això de la neurociència n’han aparegut més que varietats de mandarina, més que bolets, venedors de fum i pocavergonyes que s’apunten a traure rendiment i enganyar caragols.

Sens dubte que Carme Timoneda és un refernt seriós, de rigor i saviesa per ajudar-nos a millorar l’escola. No defalliu, mestres. Ací teniu un tren que no ens podem permetre de perdre. Bona lectura!

Enllaç per llegir l’entrevista a Carme Timoneda a VILAWEB

Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia

 

Per què no llegim? (8)

0

Sobre el manifest per la lectura publicat per la federació d’editors espanya, que han signat també els membres de la federació d’editors de catalunya, que són qui més editen de tots plegats, però han de posar que editen a espanya si no volen ser doblement robats (n’hi ha que els agrada editar en amo i n’hi ha que es creuen co-amos), doncs aquest nou manifest va ser encarregat a una escriptora d’Aragó, no sabem si en favor o en contra del lladrocini de sixena.

El manifest és dividit en nou capítols breus i un epíleg. Fràgil, el primer ja pega pel Mio Cid i uns altres referents castellans. Retirada. A “ales i fonaments” apareix el feixista Vargas Llosa, escriptor, que a la vida real es transforma contra la democràcia i la llibertat. Però apareix l’americana Nussbaum, que “defensa que la lectura forma part de la preparació necessària per viure en democràcia”. Els de trump de segur que no són gaire lectors, naturalment, si fa no fa com els jutges trumpistes espanyols: Nussbaum ja avança del perill d’algunes institucions en favor del feixisme.

Al tercer capítol, “Arquitectures“, Luri diu que llegir ens ajuda a parlar i escriure millor. I en el discurs apareix una dada d’interés: un estudi d’Oxford dirigit per Mark Taylor assegurava que cap activitat extraescolar com la lectura per plaer influeix sobre el futur: “les escoles i les bibliotques es converteixen en espais d’oportunitat: el nombre de llibres a casa és directament proporcional als bons resultats escolars. La neurociència s’ha afegit al guany de llegir contra les malalties de demència. Qui més s’apuntarà? Apareixeran històries en què la lectura és capaç de tornar a la vida algú que ha patit un sotrac irrecuparable. Laura Adler, Marguerite Duras… com si la lectura fos capaç de reparar ruïnes.

Al capítol del manifest, fantasmes de veus, els llibres són la màquina del temps, de la caverna al nostre present o al futur remot. Al cinqué capítol, les Idees extravagants, els llibres són també el viatge i fan viatge amb tots nosaltres. Ja heu calculat els quilòmetres que han fet el conjunt de llibres del món?, a la motxilla, a la maleta, a la butxaca de l’abric, la suma totat de quilòmetres que han fet tants llibres, potser que ens portés a anys llum de la galàxia, alhora, els llibres sembla que conservaven aleshores millor que res el millor de les nostres idees: la paraula democràcia, per exemple. Irene Vallejo ens presenta un ciutadà de Síria, Pau de Tars, i en fa una referència de llengua i igualtat. En aquest final de capítol, apareixen irreductibles alguns guanys que s’han conservat als llibres: els drets humans, la democràcia, la confiança en la ciència que reclamava Lucreci, la llibertat, la sanitat universal, l’educació obligatòria, el valor d’un judici just (!) i la preocupació social pels dèbils… Qui seríem avui sense aquestes idees? es demana Vallejo, i es demanen els espanyols, governats per la indecència política, judicial, militar o beata…

Aquest manifest, malgrat algunes referències idiotes, apunta de lo alto, si volem ser fidels als llibres, una societat de llibres, amant de la lectura i de la democràcia, sense el cinisme d’aquella meseta que perdona la corrupció i la indecència que encara s’alimenta de cremar els llibres i els ideals de tants demòcrates.

 

 

Calp és Calp

0
Escola Valenciana té raó, Calp és Calp. Però aqueixa qüestió, el nom de les coses, la identitat, la llengua, o la justícia, per ella sola, no farà mai forat en aquells partits de política agressiva i violenta. Per ells, ja podeu demostrar-los documents o garanties o proves científiques, sobre com són les coses o com es diuen, perquè els la bufarà sempre:
la llengua, el patrimoni, la toponímia… o l’economia, l’equilibri territorial o fiscal o fins i tot els drets humans: el feixisme és agressió, i els partits espanyols són, per damunt de tot, agressius i violents, i els la bufa la ciència i el coneixement, la democràcia o la cultura.
Tindrà collons que siguem nosaltres (!), jo també m’incloc en aqueixa escola, que defensem un paper com la constitució espanyola, que mai no ha respectat els valencians ni el valencià, per tirar endavant algunes defenses que en una situació de normalitat serien inqüestionables. Per això us dic que per ací no passe. Ni ho sentiré gaire. Però de papers com aquests, la constitució espanyola, són ells que poden aprofitar-la, ells, els polítics, els jutges, la gc, la policia i els beats, la marca espanya al complet, per fer-ne parafeixisme. I els fa un paper cosit i descosit a posta. Així que qualsevol argumentari “constitucional” en favor nostre ens el pelaran sempre: perquè sempre trobaran un jutge prevaricador d’herència feixista que els farà el cul gros i ens estovarà. Justament perquè el principi fundacional del document “constitució spanyola”es va fer per estovar-nos.
Ni parlar-ne de continuar fent-los el joc; que es torquen el cul si ells volen, amb aquell paperot. Els valencians ni cas, i justament per això Calp és Calp. No perquè la constitució espanyola ho defense, a quin sant, ni parlar-ne. Calp és Calp perquè els valencians volem que siga així. Si sabem governar-nos. Ara, mentre siguem en amo, només un d’ells, un de sol que vulga, jutge o paramilitar, ens obligarà a tenir els beats a l’escola, el cretinisme, la cienciologia i la violència: mentre siguem en amo d’un estat repressor (la seua constitució prou que ho consent), la democràcia entre els valencians serà paper mullat.
Prou de defensar-los, home. De parar la galta, prou que continuen robant-nos. Si no volem que Calp deixe de ser.
L’objectiu serà bo, escola valenciana, però l’argumentari en canvi fluixeja.

Per què no llegim? (7)

0
Publicat el 3 de gener de 2021
VirginieCognet, dona i lectura

M’he tornat a desvetllar. En un altre moment la cosa em neguitejaria més del compte, però com que encara sóc de vacances de Nadal, almenys fins el 7 de gener, aprofite per cercar uns mitjons, un pantaló de xandall, una dessuadora, les ulleres i una manta d’aquelles de passar-la per damunt les cames per sentir la tèbior del matí que va despuntant llums contra el balcó. Al carrer ja se senten traginar uns cotxes, pocs, que és diumenge i la piuladissa d’ocells que no han de notar el fred que avui mana penetra autoritària pertot. Ara mateix el mòbil diu que hem baixat de zero graus, que a Bétera pega una frescoreta intensa, com diria el Botifarra (quins cabrons, els valencians!).

Em demane com podem fer arribar un missatge clar i concís, de recuperació per una causa que no és perduda completament, al 95% de valencians no lectors. Fer-los arribar un missatge que no siga de llegir, perquè d’aqueixa manera no els arribaria, no faria el profit que pretenem. Per exemple, quan diem que a Finlàndia són tan i tan lectors, un dels argumentaris fàcils que amollen els graciosos (possiblement que siguen poc lectors) és que allà fa molt de fred. Però és que ací a València, aquests dies també fa molt de fred, un fred que pela. Al camp els collidors encenen foc abans de posar-se a collir… Així que si el missatge ha de ser per senyes o signes, o per banderes, possiblement la via oral, de veu en veu, fóra més eficaç: caldria començar pels pregons municipals, això encara funciona als pobles; el pregó que anuncia un mort, els pagaments municipals, un tall d’aigua —ara a Bétera són freqüents— o una recomanació prudent per la pandèmia… Jo m’imagine el cotxe dels agutzils amb l’altaveu: xiquets, xiquetes, avui diumenge en llevar-vos, recordeu que encara som de vacances, després de desdejunar agafeu l’Illa del tresor, o Alícia en terra de meravelles o la rondalla d’aquell xiquet que era pastor a Benifallim… Jo ja m’hagués emocionat, si mai cap cotxe dels municipals hagués anunciat res amb aquest criteri… I això cada dissabte o diumenge, mare!

El mateix agutzil o guàrdia municipal (l’imagineu redactant a primera hora del matí quins llibres recomanaria cada dia de llegri?), després d’esmorzar podria fer la segona ronda i anunciaria que les llibreries són obertes, o la fira de l’Ateneu que ja és un clàssic comarcal en oferir grans lectures (també m’imagine el mateix agutzil, el primer, venint a la nit a l’Ateneu a demanar consell, o m’imagine als mestres d’escola, als centenars de mestres de Bétera, venint a preguntar com ho faran per fer llegir els seus alumnes extraviats, els alumnes i els mestres).

Deia que el guàrdia  explicaria per l’altaveu del cotxe dels pregons municipals on hi podran trobar les mares, després de comprar les verdures i el pa i la mel, una tria de llibres extraordinària, entre més autors del poble d’un nivell esplèndid, Raquel Ricart, Vicent Partal, Martí Domínguez, novel·les, històries juvenils, estudis, versos… I si el que volem és convidar a la lectura, el regidor de festes faria venir tot de voluntaris a llegir la carta de Reis a la plaça, o a la porta de l’Ajuntament, cartes exclusivament en valencià, i per cada xiquet que llegís, el Rei d’Orient enviaria a compte dels tributs municipals un llibre de regal a un campament de refugiats, un llibre i un pa dels grossos amb un tros de fuet, per exemple.

En una altra de les activitats, la cooperativa de Bétera convidaria els néts dels llauradors a llegir versos d’Estellés sobre la terra i el camp, una tria, o els faríem llegir un llibre de Vicent Pertegaz, de Bétera, que va publicar en aquella generació del 27, un quadernet que els mestres de l’escola desconeixen, que un home que era llaurador va publicar un llibret en aquella col·lecció de Lorca, Alberti o Guillen… N’hi hauria tantes activitats per enviar missatges directes a través de les accions: “fa més allò que fem que allò que diem”.

En un altre ordre de coses, al palauet on hi ha l’escenari més gros del poble, anirien passant els joves a llegir somnis escrits, en canvi de guanyar un premi lector, o d’estalviar-los accions embrutidores de les quals parlava Fuster al Diccionari per a ociosos. D’aqueixos missatge en favor dels llibres i de la lectura n’hi hauria cent, o més encara, només que n’hi hagués voluntat d’arribar al 95% dels humans valencians encabronats a no llegir. D’idees, amb tants de regidors, assessors, brigades, experts i redemptors, no ens en faltarien. Perquè, a una mala tinguérem un accés d’oblits, sempre podríem agafar un llibre de Gianni Rodari, que representa un immens fardell de bones idees per ajudar a millorar la civilització lectora.

Els espanyols això ho resolen fàcil. Com?, us demanareu, doncs perquè volen mantenir la seua quota no lectora coste que coste. Però nosaltres som valencians i volem millorar cada dia. Digueu que sí, va. Ells fan manifestos, en canvi que nosaltres els pregonem, traduïts, perquè passen com si foren nostres. Com si nosaltres no poguérem fer-ne, de manifestos en favor de la lectura, per bé que ja sabreu quina eficàcia arriben a tenir aquests missatges… Si al remat cal llegir-los. Com ho farà aquella banda dels Noranta-cinc?! Aqueslla banda nostra que fa que vivim en una balança de tant desequilibri…

El manifest del qual us parlaré ha sigut encomanat per la Federació de Gremis d’Editors d’espanya per aconseguir un pacte d’estat per la lectura. Sí, sí, jo també m’he agafat el cap. No s’estranyen, que aqueixes coses encara cal demanar-les, a espanya i als rucs que la governen, un pacte polític que afavorís la lectura, o es pensaven vostés que allà enllà els gossos només mengen llonganissa, mentre lligen?

(continuarà)