Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: General

Escola valenciana a Piccadilly

0
Publicat el 8 de maig de 2022

Ahir vam participar de les Trobades d’Escola Valenciana a Quart de Poblet, l’Horta Sud, però també teníem gent que participava d’aquesta festa de l’Horta Sud per l’escola i per la llibertat des de Londres. “L’escola que ens fa lliures”, un lema tan ben triat i tan necessari, en un moment que els atacs a la llengua, a l’escola i al país són ordits per criminals institucionals, disfressats de borbons, de jústica, de polítics o de ximples.

La festa la vam viure amb els cercaviles per Quart de Poblet, amb els tallers de les corones pel coneiximent i amb la lectura dels aforismes de Joan Fuster, aprofitant el centenari, i la saviesa d’un intel·lectual que fa justament cent anys que va nàixer i uns seixanta que ens va guiar en favor de la terra, de la identitat, de l’agricultura, de la lectura i de la cultura majúscula. Des de Piccadilly o des del país, la força de reivindicar-nos: nosaltres els valencians!

—Vosaltres quin aforisme triaríeu per llegir en veu alta davant el món?

Dissabte, també serem a la festa que Escola Valenciana farà a Casinos, el Camp de Túria: aforismes amb els millors torrons.

 

Espanya torna a burlar-se dels valencians

0
Publicat el 21 d'abril de 2022

Els carros grans del poble, guiats per homes que apenes feien deu o onze anys, baixaven carregats de les muntanyes de Portaceli cap als forns de calç de Paterna i Burjassot. Calia molta calç, aleshores, per emblanquinar les cases, els cementeris, els marges que podien lluir aqueixa noblesa del blanc impur de la calç. Els carros baixaven carregats de bolitx, d’encenalls, de llenya que encara era verda i necessària, que cremés lentament.

Per emblanquir espanya, compromís i uns altres valencians d’uns altres partits de ment colonitzada, van regalar el seu suport al govern del psoe —un partir que uns anys abans havia sigut el primer partit democràtic (!) que havia muntat el grup terrorista GAL—, en canvi d’una promesa en favor que el finançament valencià valgués  més que un xavo. Però no. Ni un xavo. El psoe ha tornat a enganyar els valencians i al mateix Joan Baldovi, pobre, que ara es mostra enfadat per la traïció d’una promesa fallida, una altra més, d’espanya. I potser el bo de Baldoví no està tan enfadat per la fallida del finançament que ell es pensava al sac, sinó per com l’han tornat a enganyar. Com s’ha deixat enganyar de cap i denou, el senyor Baldoví, no és nou ni innocent. Els polítics ja van entrenats per mostar el malestar propi i alié en canvi de continuar cobrant, i qui dia passa, doncs, provar-ho de nou: perquè mentre els valencians tiguem el cap colonitzat, lliurarem la voluntat, la dignitat i la llibertat en canvi d’aigua en cistella: espanya ens tractarà sempre com a enemics, perquè al remat, ells ho saben millor, nosaltres no som com ells. No som ells.

Al remat, que el govern feixista del psoe pacte amb el pp, o amb vox, per castigar els valencians un any més o cent anys més, passa perquè n’hi ha que passen per valencians, del psoe o del pp, o fins i tot de compromís, que volen tant de mal als valencians com ho volen els espanyols, que sempre acaben cridant “a por ellos”.

I encara el MH Ximo Puig diu que això no és una conspiració contra els valencians, que ell no creu en conspiracions, malgrat que espanya ens obligue als valencians a besar-los el cul, cada vegada que a madrit es caguen en la mare que ens va parir.

Els valencians joves fan de russos

0
Publicat el 1 d'abril de 2022

Aquest matí he agafat un full i he escrit això. He baixat al menjador de l’escola i ho he penjat en un cartell mural llarg llarg llarg, que explica les coses que fem a l’escola, en relació a aquella guerra de Rússia mata ucraïnesos amb la consciència dels assassins que se saben superiors. Quan hom té al al caodamunt d’un govern un assassí, no podem sinó comptar quants crims faraà mentre el deixen manar. I els que no voldrien deixar-los manar ja són en pressó, o morts o vigilats o acaçats…

«Fa molts anys que els russos obliguen els ucraïnesos a parlar rus. Molts ucraïnesos, joves sobretot, ja feien el canvi de llengua voluntàriament. Si fa no fa, als valencians ens obliguen a passar per l’espanyol, robant-nos els recursos mínims que tota llengua necessita: sobretot parlants ferms i dignes. Que no s’agenollen. Però molts valencians ja els fan la faena voluntàriament. Perquè en el fons, molts valencians joves, en aquesta guerra contra els pobles que volen ser lliures, van en favor de Rússia.

—Oh, sorpresa!»

Joan Fuster ja ho explicava en els anys seixanta del segle XX: “De moment, els catalanoparlants llegim predonimantment en castellà: com una cultura colonial, per més Esprius, Rodoredes, Pedrolos, Brosses, vostès i jo, i les glorioses mares que ens han parit, que s’hi hagen apuntat. Si partim de la base que «el català en la cultura» és una cosa (jo també afegiria l’escola), i una altra «el català al carrer», ja ho haurem fotut per sempre més. És el perill que correm. El de ser una rèplica dels «humanistes llatins», poc humanistes, poc llatins.”

JOAN FUSTER, escrits sobre la llengua, selecció de Marisa Bolta i Toni Mollà, Tàndem edicions.

Els valencians, milers de valencians, joves i grans, també disparen ara mateix contra Ucraïna i contra València, en passar-se a la llengua de l’enemic. I ves que la llengua, cap llengua, no té la culpa de la idiotesa humana i espanyola. Ah, però no sabeu com els agrada als espanyols, fer de russos. I imposar-nos el seu tarannà colonial, mediocre i corrupte.

Pere que no mos fareu espanyols

1

Hom pensava que el govern català, fos quin fos després el 17O, no aniria mai contra la democràcia. Ni contra el poble. Ni contra els seus. Ni acceptaria la repressió com a moneda, ni es vinclaria com una canya o un jonc, un de sol, pobres, a vore si el repartiment els ompli les butxaques de la família a cent anys vista, i peguen a córrer despullats a entrenar-se per a la nova Olímpia.

Si era que volien jugar a corruptes, ERC, en afavorir la gestió de grans esdeveniments, haurien de contractar els espanyols-valencians que tenen el cul pelat en afers de corrupció a escala sideral: per anys i anys que els valencians pagarem la copa de l’amèrica, les curses de fórmula1, la benvinguda catòlica del xoriguer, les paellotes del pp, i l’aigua beneïda d’un bisbat folleuvoslosxiquets: i encara la deixadesa de les infrastructures, entre més desficacis de desviar els diners, van provocar l’accident del metro i unes quantes morts gratuïtes que podríen passar per assassinats, si no és que els jutges, un altres calamars de la prevaricació, no haguessen exculpat els pollastres i la gallina, de robar i robar i robar durant anys la hisenda pública dels valencians.

Apuntar-se a sopar amb els borbons, amb el psoe, amb els comuns, o amb tothom que branda el negociot espanyol com la gallina dels ous d’or, és autoritzar que Catalunya, a partir de ja i en nom d’ERC, és de la governança corrupta: que la guàrdia civil entre a l’escola a ensenyar, que tants botifarrons de caixabanc i sabadell decidesquen on ficar el piu i on els condons per desviar la nova llavor catalana que no havíem conegut al nord-sud, en la segona decàda del segle: ara ja li val fins i tot que els fogons de quilo i mig puguen disparar contra l’escola, contra la sanitat, o fins i tot contra el paisatge. En passar a bufar pel forat, podeu triar la mida de la canyeta:

-Hom pensava que aquells d’ERC no eran covards, ni aprofitats ni mediocres.

-Ara que governen s’ha destapat l’essència.

-Però això a penes si acabarà l’any.

-No es menjaran els torrons.

-Si han de robar, i robar-nos, n’hi ha que són millors lladres.

-Més entrenats que els espanyols, els catalans no els podreu imitar. Mai.

-Simuleu. Mai.

No ens podreu acovardir. Al sud ja estem fets als pets de filldeputes.

 

 

Diari del centenari (7) i del savi Enric Solà Palerm

0

Acompanyar la mort, repartir-nos el dol, si és que el dol deixa fer aital algoritme, repensar el temps i deixar-lo caminar, perquè no n’hi ha manera d’atrapar-lo, ni encaparrant-te’n podem fer-hi res. Avui han soterrat a Teresa, ací al poble, la tia Teresa la perruquera. Feia temps que no es trobava gaire bé. Amb un gest de cara t’ho deia, des del bancalet de casa, que no que no, que no es trobava bé, que eixia a prendre una miqueta el sol i, si molt li convenia, se n’entrava ràpidament a casa. Un personatge complet, la tia Teresa, amb 96 anys, que fins i tot li amagava al fill com de mal es trobava. Tota la vida que hem sigut veïns, que la conec en aquesta casa paret mitgera a la nostra, des que érem xiquets i entràvem a vore la televisió en blanc i negre, entre aquells monstruosos secadors de perol gros on les dones entaforaven el cap; bonança, el virginiano, caravana, i els dibuixos animats del porc de la warner. Els xiquets del carrer, la tia Vives, Moret, que era el gos de Teresa, mentre ella feinejava entre secadors…, Cada estiu menjàvem orelletes a la fresca, el dia de la festa, i ella agraïa sempre la invitació, o li portava unes mandarines fines, les primeres de la tardor…, avui repassava amb els meus germans que quedaven pocs veïns al carrer, veïns de sempre vull dir: uïso, vicentica, conxín, em sembla que qualsevol dia els altres veïns, els més joves acabats d’arribar, també faran compte nostre: ep, ara vosaltres ja sou a primera  línia, ens diran. Fins i tot la llengua del carrer canvia, ves…

 

Sobre el dol, també voldria acompanyar els fills d’Enric Solà Palerm, avui no deixeu de llegir l’apunt que n’ha fet Núria Cadenes. És un article a la saviesa, a la feina senzilla i humil dels homes imprescindibles. És la mostra que aquest país té protagonistes silenciosos d’una categoria sideral, que espanya i els enemics de València ens voldrien amagar sempre. També podeu llegir aquest altre apunt al Temps, de Manuel Lillo, perquè tingueu la dimensió gairebé completa, del jurista Enric Solà.

Jo explicaré dos detalls només de la seua relació amb l’escola, quan encara el vaig tractar, encara sort, amb aquella sornegueria d’un savi que admira què fem els mestres, per la llengua, per l’escola, pel jovent valencià. Ell hagués pogut triar mil escoles per als fills, però va preferir la llengua i el compromís ferm, potser més ferm que el que oferia la pròpia escola. Ací a la imatge, no va perdre l’portunitat de venir a celebrar els quaranta d’anys amb alumnes, famílies, mestres, per retornar-nos la feina principal que té l’escola, de redreçar el nostre país: albert, des de l’escola sense renúncies.

Enguany que escola valenciana llançava les Trobades amb aquest lema, “L’escola que ens fa lliures”, el savi Enric Solà aniria al davant de la pancarta, perquè no perdem, els mestres, els referents, els valors, els envits principals. La raó de ser de l’escola dels valencians.

No sé si els mestres de secundària s’han atrevit mai a explicar als alumnes, als valencians als joves als adolescents, què és el dret civil valencià. Què eren els furs i per què recuperar el dret propi era el moll de l’os. Drets?, Dret civil?, Furs?, Normes i estil de fer propis? Què ensenya encara l’escola, ara, els borbons?, la corrupció?, la injústicia espanyola contra la llengua i contra les llibertats? Us heu atrevit mai, els mestres, a explicar  per què aquells polítics del psoe s’hi han negat sempre, que els valencians poguérem tenir el nostre dret propi…? Drets universals i demòcracia, ves si la lliçó d’aquest savi podria estendre’s encara, a l’escola i a les institucions, si és que foren valencianes i genuïnes, si el coratge d’ensenyar no arrugués els mestres.

I la seua escola, aquella a la qual li sigué fidel tota la vida, en traurà prou coratge per explicar la història dels valencians? La dels grans noms propis que han sigut el nostre mestratge: Fuster, Estellés, Salvador, Solà, Valor… Vet ací quin homenatge més gran. Amb tot, si expliqueu als alumnes història —no la merda dels llibres de text que redacta espanya—, drets humans, democràcia, institucions, els poseu aquest text del mateix Enric, l’home bo, per veure si el saben analitzar:

Estatut d’Elx, article 16: “El País Valencià es dicta el seu propi dret civil, sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les illes Balears. La Generalitat participarà activament en tota iniciativa per aconseguir-ho, i nomenarà delegats –arribat el cas– per a la comissió que redacte el Codi civil unificat.”

Diari del centenari (3) i de la pandèmia

0

El Govern espanyol ja ha comunicat al Govern valencià que d’allò que li havia promés, de revisar el finançament, en demanar-los que els aprovassen el pressupost, ara no podrà ser. Enguany ni pensar-ne. No podrà ser perquè just comencem l’any, i no saben com pegarà la cosa, que ells no són endevins, ni furturòlegs, ni lectors de cartes o boles de llum. Tampoc no són homes de paraula, ni demòcrates ni solidaris, però això tampoc no ho han dit ni afegit en el seu descàrrec. Fins ací res de nou.

Tampoc no és nou com som de faves, els valencians, els valencians de tot l’espectre polític de les Corts valencianes, sense excepció. Quan els van aprovar el pressupost, als terroristes del psoe (ja deveu saber que van votar en contra d’investigar els atemptats de les Rambles, si total només que eren catalans els morts, catalans i uns quants passarells més), els de podemos i els de compromís, ja sabien de sobres que espanya no respondria amb honestedat el favor. Espanya mai no ha tornat cap favor als valencians. Mai de la vida. En canvi, nosaltres ens desvivim llepant-los el melic, la magrana i el furó en canvi d’aigua en cistella, en canvi de promeses que mai no es compleixen. I cada any, va aproveu-los el pressupost, o més coses que ells ja sabran. El repartiment de jutges criminals, el repartiment de favors, el repartiment d’alts càrrecs…

D’aquest debat, us demanareu, qui demostrà ser més infeliç? Qui arriba a posar el coll més llarg perquè el cabeçó no els aprete en excés: baldoví?, vicent soler?, mònica?, ferran?, ximo?  anna? marçà? (vosaltres mateix ja els podeu posar tots els honorables davant que vulgueu, i podeu excusar-los una vegada més que sense pressupost, els pobres espanyols del govern d’espanya no podrien ficar el piu en la casa reial, ni passejar les albardes per europa amb la feina feta… la feina de destinar milers de milions per a colps militars, despeses de guerra, entre més tancs i avions i bombes… No fóra el cas que els llauradors valencians, davant la desfeta de la campanya d’enguany, decidiren atacar els borbons fins a treure’ls els ulls i ficar-los dues mandarines okitsu en els set forats del seu cosset borbó. No, violència no. Els valencians som de la fava, però no som violents. Ens perd la llengua, diem filldeputa cada tres paraules, semblem una cosa que espanta, però ca, no home no. La força se’n va per una aigüera que no té res a vore amb aquella claveguera espanyola de la violència feixista fins a la bandera.

Tot plegat, ho dic perquè com el pressupost espanyol no ha tingut en compte els valencians, no hem pogut doblar la quantitat de metges, d’infermers, de mestres i de professors, o de personal d’atenció a dependents, o d’auxiliars d’atenció a vells, o… per atendre els milers de contagis que van florint —que d’això no calia tenir cap bola màgica, només que haguereu consultat els meteoròlegs d’Àpunt, inútils—, Així que un any més, el 2022 comença sense remei i sense poder-los atendre. Ni els malalts, ni els alumnes, ni els vells… Perquè movem engrunes. Els valencians, malgrat el govern valencià, la hisenda, l’educació, la cultura, la sanitat… movem engrunes. Misèria, companys! Puta misèria que diria el meu amic Rafa Arnal, l’anarquista integral.

Nosaltres portem dies a l’escola amb uns quants casos positius, entre més també dels mestres, només en una setmana d’escola després de le svacances de Nadal i reis. I què fem els mestres?, doncs ens repartim la feinada, i atenem hores i hores sense descans els alumnes, les classes, els patis, els dinars, les classes, les urgències… Com els atenem? Com podem! I ves que fem feinada i ves que atenem. Fins a les set de la vesprada encara n’hi ha gent preàrant les coses per l’endemà, fins a més tard. Ens posem en el lloc de molts metges i infermers, que també van atenent sense descans, que no n’hi ha prou mans. Malgrat que també n’hi ha que aniran més relaxats (ep, que no hem caigut avui d’una figuera). Com també n’hi haurà mestres que aniran més relaxats, no ho dubte. No ho dubteu. Refillets n’hi ha hagut sempre, que ves si espanya ens envia lliçons borbones cada dia (el perpal d’aquell el torquen cada dia amb mocadors de fil d’or. A compte dels valencians, que ell prou que té els comptes a suïssa i a ca la corinna).

Doncs, sinyors polítics responsables, això ja ho esperàvem, que no calia ser gaire savi. Que fa dos anys que la pandèmia ens avisa, i els experts. Com és que ens torna a agafar el bou, sinyors del Botànic? Com és que no es planten i diuen adéu a aquella espanya de lladres tan insolidària? Com és que encara els rieu les gràcies i els renteu la merda de política en canvi que ens enfonsen en la misèria?, mentre ens deixen arruïnats, sense recursos, sense experts i professionals que puguen atendre’ns quan ho necessitem?

Perquè ves que els mestres també caiguem, positius, com a mosques, malgrat que no voldríem, que voldríem ser allà, atenent els alumnes. Les famílies, els altres mestres. Que hauríeu de veure com van les direccions, arromangades, esbufegant, sense dormir a partir de les quatre…

Si us penseu que la responsabilitat us exonera, en dir-nos quedeu-vos a casa, que un dia us telefonaran per preguntar-vos si encara viviu o necessiteu res, o realment era una falsa alarma, mentre a espanya, allà, qui governa salva presidents de futbol, discoteques, jocs de guerra i criminals borbons, no esteu equivocats… No. És que sou còmplices, així de clar. Còmplices d’una completa desferra política contra nostre. Els valencians i la mare que ens va parir.

Dels malparits ja en paralré en un altre apunt.

 

Diari del centenari (2) i de les taronges

0

Hom ha organitzat un mercat improvisat de taronja davant les Torres de Serrans. És una gran decisió, això de la porta de Serrans, per on entraven a la ciutat els valencians que venien del Camp de Túria i de l’interior, els veïns fins i tot del Racó d’Ademús, per aquell pont majestuós que va deixant pujar les Torres, si fas el pas a peu, com si el Renaiximent ens aparegués de colp, al segle XXI: el mestre Joan Francesc Mira, antropòleg i savi —amb un estat valencià possiblement el nostre primer Nobel—, ja recomanava que era la millor entrada a la ciutat, aquesta porta: Serrans. Si hom venia de terra endins, del secà valencià de Llíria o Casinos o Bétera, de Xelva o d’Ademús, els carros ja els farien passar els empedrats nobles valencians ciutat endins.

Per continuar aquest centenari Joan Fuster, paral·lel a aquest viatge que ja dura segles, valencians atrapats i segrestats pels espanyols, havia triat parlar de taronges, sí, taronges que enllà d’aquella porta majestuosa de Serrans, al nord i al sud de la ciutat, pengen dels arbres com si ho hagueren de fer de per vida, les taronges valencianes, pèrquè ningú no les vol, si no és que són robades. Robades vol dir a preus que no paguen ni el 30% dels costos. Robar, això és el que ens fan sempre. I ves que en aquest patiment secular que els valencians sembla que portem incorporat —mentre ens governen espanyols, la nostra covid cronificada particular—,  damunt encara n’hi ha valencians que volen robar-nos doblement. O triple. I per això arriben al camp valencià sense vergonya i a la cara dels llauradors els diuen:

—A 10 cèntims!

El llaurador ja ha passat unes altres vegades per aquest tràngol. No li vindrà de nou, ni la burla, ni l’insult, ni recordar mares i fills dels comercials, els polítics i fins i tot la mare dels borbons. També podria recordar que per les discoteques, el govern espanyol si que afluixa la mosca, o pel corrupte de florentino demana fins i tot prèstecs, no oblideu que el Pla Castor de robar legalment el pagarem durant anys els valencians (als rics pagueu-los en carn si cal, poseu-los els fills enculats), però pels llauradors… L’home s’ho pensa dues vegades més, i recorda que ja havia passat unes altres campanayes, que ha hagut de tirar a terra les taronges, ha hagut de pagar la feina d’això, de tirar-les en terra, milers de quilos. Ho recorda abans de respondre:

—Pa tu les taronges d’Alibabà!

En un altre camp de batalla, a la premsa, en un magnífic article de Jordi Goula anit a Vilaweb (si sou de l’economia cada nit és un regal), l’home retrata què ens passa als valencians i als llauradors que fan taronges. Als que fan taronges, llimes, mandarines, creïlles o cebes, però sobretot taronges: i n’hi ha que posa nom als lladres, les grans superfícies, entre més i a primera línia l’empresa Mercadona, que no té cap vergonya de posar el llaurador valencià amb l’aigua al coll. Ai, valencians, que ens roben i vosaltres encara aneu a portar-los els diners perquè ens continuen robant les molles. I l’ànima.

Diu Jordi Goula en la seua píndola d’anit, que el preu final d’un quilo de traonges al supermercat l’has de dividir en catorze parts. Dividir per catorze és gafar tots els cèntim del preu d’un quilo de taronges i repartir-los a parts iguals en catorze muntonets (fer muntonets no és difícil, aubercocs, fins i tot podeu fer-ho al bar de la cooperativa amb cacaus o amb pinyols d’oliva). Doncs, una d’aquestes catorze parts, un dels muntons de cèntims, és la que rebrà el llaurador valencià per haver cuidat les taronges durant un any, aquelles taronges esporgades, regades, adobades, pulveritzades… . Una part de catorze, sinyors del botànic, no us estranyeu que el camp valencià agonitze a mans dels polítics del psoe, de compromís, o de la resta de budells culars de la política: pp, ciutadans, vox o no adscrits: a mans d’espanya, el camp valencià és la ruïna. Com a mans d’espanya, la democràcia són atemptats terroristes i assassinats no investigats. Semblarà que és un altre tema. Però no l’és. Perquè la corespondència de legalitzar com ens roben en el camp, als llauradors valencians, és directament proporcional al crim organitzat de dins l’estat espanyol.

Jordi Goula explica que la vida ha pujat un 6% només enguany, que una part de la pujada de preus és deguda a l’encariment de la fruita fresca i les hortalisses (no només a l’encariment de l’energia, que també). Quan diuen encariment de la fruita fresca, el llaurador valencià corre a la ferreteria a comprar una corda per a penjar-se de la branca més alta o d’una jàssina, després d’escriure a la fusta: “fillsdeputa”. L’home explica què passa amb els preus del camp, però no sé si gaires llauradors de Bétera ho llegiran, llegiran aquest home; possiblement no, malgrat que el director del diari és del mateix poble. Un altre català integral, com Joan Fuster.

Sembla que no sabia com tornar al centenari Fuster, a la lectura, al viatge pel País valencià, als homes que baixaven de la Llosa, de Benaguasil, d’Olocau, cap a la Zaidia i les Torres, a fer mercat. Mercat de tartonges i de cultura. Aaah, si n’hi hagués més valencians incorruptibles, no faríem demà mercat a València, davant aquella porta extraordinària de Serrans. O no només faríem mercat. Desprésdel mercat  agafaríem les bombes, una metàfora de les taronges, i ja sabríem on aniríem a explotar-les, a veure si d’una vegada els agafava por als lladres i els desapareixia de la cara aquell riure d’insult a tots els Roig del món, als governadors, als invasors, a borbons inclosos, rient-se d’unes ànimes llauradores tan florides.

Post: els fallers, si teniu vergonya, ja fareu ninots que faran riure els espanyols!

 

 

Fira de llibres a l’ateneu de Betera (8)

0
Publicat el 5 de gener de 2022

Cada dia hem fet descobertes de lectura noves. Perquè la fira no només ens aplega per vendre o comprar llibres, també ho fa perquè puguem passar un estona parlant de llibres, fins i tot de llibres que no hi són a la fira, o bé que són exhaurits o bé que trobem després, en regirar la biblioteca de casa, o retrobes, no sense fer una exclamació sorpresa, però què caram feies ací, tu?

“La casa de matriona” de Soljenitsin és un dels regals retrobats, en una edició del balancí de 1968, traduït per Josep M. Güell. L’original rus és de 1963, així que no sembla que haguessen perdut gaire el temps. Un home demana de treballar de mestre en un poble de l’interior, com?, lluny de la ciutat?, de primer l’enviaran a Vissókoe Pole, el Camp Alt, però ai las, allí no s’hi coia ni el pa. No venien res comestible. I el protagonista torna a demanar una altra destinació per ensenyar i quedar-s’hi a viure. Finalment l’enviaran a Torfoprodukt, Torfoprodukt? Ai, Turguèniev no sabia pas que en rus es pogués compondre una paraula així! Serà ací on passarà aquest petit relat rural del mestre i una vella que l’acollirà a casa.

El jove amic a la fira em demanava Soljenitsin, però també Shalàmov, els relats de Kolimà, que encara sembla que acaben de preparar-se en català. Justament Fèlix Edo en parlava no fa gaire en una piulada, per un article que havia fet sobre els tres mestres russos: Soljenitsin, Shalàmov i Dovlàtov, i debatia amb altres experts sobre la manera d’escriure tots tres les penalitats als camps de treball. La manera com cadascú expressa experiències de vida a través d’una literaura crua i sense concessions. En aquesta fira, per exemple Dovlàtov no ha passat desapercebut, i veurem què diran uns quanst dels compradors dels seus llibres.

Els primers dies de fira una de les compradores, va preguntar-nos per Natàlia Ginzburg, i ara mateix ja podem dir que el cuc és també en les nostres lectures, amb un llibre que també ens han tret de les mans ràpidament, les petites virtuts, que recomanem de llegir en el club de l’ateneu, si no tenim res més per endavant, a més de les obres de Joan Fuster en l’any del centenari. Ahir també va ser el nosre escriptor més venut, i ja és el segon dia, ha fet molt d’efecte la lloa de Vicent Partal, així que ens comprometen a tenir un bon feix de llibres per formar-nos amb traça sense perdre el temps.

Avui fem la cloenda de la fira, és cinc de gener i és un jorn especial per cloure la feinada d’aquest Nadal a l’Ateneu, sobre els llibres i les activitats del nostre particular programa, improvisat de vegades, al dente o agafat d’agulles d’estendre, que puga vestir amb un criteri excels per la cultura literària. Al remat, l’horitzó serà passar amb escreix la barrera del 5% lector dels valencians, i guiar-nos cap a quantitats de més qualitat i una estadística que ens faça menys primitius, ni tan enemistats amb els llibres ni amb la llibertat: el doble horitzó dels valencians, sens dubte.

A la cloenda d’avui convidem tothom a un dolcet, un licor i una tria final de llibres de profit, per passar la nit desacomplexats, camí d’un centenari de vertigen lector i fusterià. Benvinguts

 

Fira a l’Ateneu de Bétera (7)

0
Publicat el 4 de gener de 2022

Ahir vam iniciar un projecte nou a l’Ateneu de Bétera. Amb la primera activitat del Centenari Fuster, obrim un meló que anirà carregat de referències, lectures, presentacions, xerrades…, homenatge a l’intel·lectual, homenot de Sueca, Joan Fuster, possiblement “la mesura de totes les coses”, en referir-nos als valencians en el sentit més estricte i revolucionari: això és, sense complexos, com uns europeus normals, que va explicar anit Vicent Partal, en una lloa que no per breu, va deixar de ser excelsa, per completar una fira de llibres que, n’hi ha que també ho remarcava sense complexos, enguany ens ha fet reviure un nivellàs per la cultura a l’envelat de l’Ateneu.

El somni, discutiem diumenge els amics en una caseta de camp a la vora del foc, fóra convertir Bétera en un poble en favor dels llibres i de la lectura, en comptes de quedar-nos en un poble coeter.  Vull dir coeter i prou —festiu sens dubte— però no per això un poble tòpic desinterssat de la cultura o de la cultura dels llibres que és del que parlàvem, al cap i a la fi. Convertir-nos en un nou Wigtown, un petit poble escocès, a la vora de la mar, que va renàixer a partir d’una llibreria de vell. No és una broma, perquè l’abandonament al qual les circumstàncies l’havien destinat, amb el tancament de les dues úniques petites indústries, i l’escassetat de feina o oportunitats, abocaven el poble a l’oblit i a la ruïna. En canvi, ves si els llibres poden exercir cap poder més enllà del gaudi de llegir-los, els llibres de vell d’aquesta llibreria “The books Shop” amb Shaun Bythell al capdavant, possibilitaren el renaixement de Wigtown, que ara gaudeix d’un Festival-fira de llibres internacional amb més de dos-cents esdeveniments relacionats amb els llibres. Si ara volguéreu reservar una cambra per passar-hi una nit, atrets per la bellesa del poble o el vent d’aital cultura llibresca, us hauríeu d’esperar dos anys, pel cap baix, perquè ja és tot venut a vint mesos vista. Llibres de vell, ai, en un petit poble d’Escòcia que no arriba als 1.000 habitants. No us penseu que el viure del llibreter és de luxe, no us ho penseu de cap de les maneres, ni allà on la cultura i la elctura són dins l’adn de la vida de cada dia. Ni així, doncs, si pegueu una lectura a la vida de llibreter, potser us caurà l’ànima als peus, però si ho feu, i descobriu que ja Orwell en parlava en un llibre que el mateix Bythell us recamana de llegir, aleshores el món i l’ànima us acabaran aixafant qualsevol esperança. La vida de llibreter és si fa no fa tan avorrida com la de qualsevol mortal, segurament… tret que penseu en els miracles.

Entre els valencians, hom pot pensar en els miracles, si només el 5% dels valencians llegim en valencià, malgrat els quaranta anys d’escola en valencià. Si feu uns quants càlculs matemàtics, els valencians de quaranta-cinc anys en avall ja han passat gairebé tots per l’ensenyament en valencià. Vol dir que gairebé la meitat de la població valenciana està capacitada per llegir en valencià amb total garantia d’èxit. Així que, no llegim pel desconeiximent de la llengua, no. Els valencians no llegim perquè “llegir” no és entre les nostres activitats preferides. Clar i ras. Per exemple, penseu en un altre país pol oposat a València: Finlàndia. El 40% dels finlandesos tenen la lectura com a activitat preferida. Com a la primera activitat en el temps lliure, d’oci o de lleure. Entre els valencians, no arribem a l’1%, els que tenim la lectura com a preferència davant la resta de coses. Ara no entraré a explicar què vol dir això, què en podem deduir, inferir o concloure. No. Tornaré a la lloa que anit va fer Vicent Partal, en parlar de Joan Fuster i presentar-nos-el com el gran intel·lectual valencià de tots els temps: entre més coses, Vicent va apuntar que Joan Fuster també és un miracle. Ho va dir sense espasmes, ni grandiloqüència ni esgarrant-se la roba. Ho va dir si fa no fa amb naturalitat de mestre periodista: un home de l’alçada intel·lectual de Joan Fuster va créixer i es va fer —ell era autodidacta— enmig de la Somàlia valenciana.

[continuarà]

 

Fira de llibres a l’Ateneu (6)

0
Publicat el 3 de gener de 2022

Avui encetem un nou projecte, un nou vestit de mudar en favor de la lectura i dels prohoms valencians: el centenari Fuster és l’excusa per rellegir. O bé per començar-lo a llegir, un dels principals autors valencians de tots els temps. Amb aqueixa exusa he baixat a València  a trobar més llibres que ompliren uns buits que havien deixat les vendes dels primers dies. Uns buits en blanc en la taula dels llibres no són un bon senyal, no us penseu, per poder vendre vint llibres n’has de tenir dos-cents d’exposats. De fet, he trobat unes quantes coses que m’havien encomanat, un parell de llibres que són dues autèntiques rajoles, de tan grossos: L’un és “Notícia del País Valencià”, un dels autors és també un home conegut, que ja havia participat en algunes xerrades al Camp de Túria, i l’altre és “L’últim dels valencians”, aquests dos llibres ja fan molt de pes lector, així que preferesc de parlar-vos d’un altre llibre que he trobat i que m’ha fet molt de goig saber que el podré llegir, no em demaneu per què: Les petites virtuts, de Natàlia Ginzburg, un aplec d’assajos breus de la postguerra ençà, del qual extrauré algunes idees pel segon trimestre a classe, amb els alumnes de primària. He trobat aquest tros d’un text seu que va publicar a Vilaweb Tina Vallés:

“Ser dones, ser jueus, ser homosexuals és com haver nascut en un país o en un altre. La persona adulta està obligada a adoptar, dels orígens que li han estat assignats, els màxims béns possibles, i la màxima quantitat possible de coneixença de la pròpia terra. Però a les humiliacions i opressions i persecucions que la societat ha infligit o infligeix a les dones, o als homosexuals, o als jueus, dones i homosexuals i jueus, haurien de respondre-hi com si les humiliacions, opressions i persecucions no els ofenguessin només a ells sinó a tota la col·lectivitat humana. Haurien de respondre-hi no amb la militància miserable de l’orgull ferit sinó amb la indiferència als seus trets personals i territorials que distingeix la veritable llibertat adulta.”

Però ara no sé qui m’ha encomanat aquest cuc de la Ginzburg, però no direu que és una cosa tan actual i viva, encara que el text puga tenir cinquanta anys o més… No cal dir que he aprofitat el viatge per farcir la nostra taula espcial sobre Joan Fuster, amb algun volum de la correspondència, aleshores encara no sabia què valia cada llibre, la correspondència de Fuster amb els grans escriptors del país són una lliçó de llengua, com esciuen per exemple Riba, Carner, Pla, el mateix Fuster, són autèntqiues lliçons per als mestres joves i per als mestres vells i sobretot per als futurs mestres… Per cert, ja deveu saber que aquesta vesprada comencem el centenari a l’Ateneu de Bétera. No? No voleu saber quines novetats tindrem avui a la parada de llibres?

Fira de llibres a l’Ateneu (5)

0
Publicat el 2 de gener de 2022

Dilluns 3 de gerner, l’ateneu de Bétera començarà el seu particular centenari Fuster, any Fuster o Fuster per la independència, digueu-li com vulgueu, dins el programa d’activitat de la Fira de llibres d’enguany. Per cert, que enguany, només en els sis dies de fira, hem venut un exemplar de Joan Fuster, un de sol, Nosaltres els valencians, en una edició de butxaca que a penes si aplegava als 10 euros. Hom ja no podrà dir que els llibres són cars, o bé que tots els llibres són cars, perquè n’hi ha que no ho són, o no ho són comparats amb unes altres coses de valors diversos. Per exemple, un litre de gasolina no et portarà a València, si no és que el cotxe és elèctric, en canvi, aquest mateix llibre de Joan Fuster, et portarà tan lluny com la teua dignitat moral et permeta, perquè si Fuster és l’home que ens va tornar el país, com ho diu Vicent Partal, Nosaltres els valencians ens va tornar la dignitat a tots els valencians. Als valencians que ens en sentim profundament, valencians només, malgrat la tenalla espanyola i el seu abús i violació constant dels nostres drets.

Si demà comencem l’any Fuster, el seu centenari, amb una lloa especial del periodista Vicent Partal, que ha preferit de començar així la intervenció a la fira d’enguany —és un clàssic també la seua participació anual— en canvi d’ajornar la presentació del seu nou llibre, Fronteres, que és en màquines i editarà ComaNegra. La integritat moral, la identitat, la qualitat de l’escriptor, el guiatge que podria representar per a tots nosaltres (els espanyols, i els valencians a mitges el negaran sempre, excusaran això i allò) serà part del contingut de demà, segurament a la fira, que esperem de vendre almenys tots els volums i obres d’aquest homenot cabdal, per iniciar amb força el nostre particular centenari Fuster.

«No hem tingut sort coma poble. Diguem-ho així. Som un poble que encara no ha tingut ocasió de ser-ho com caldria. […] Hi ha victòries  que ho són per sempre més.; hi ha conquistes que cap adversitat no destruirà; hi ha passos endavant irreversibles, segurs, definitius.»

Com la història de la nostra fira de llibres, com la història de l’ateneu de Bétera… Dependrà tot de nosaltres, dels valencians de pedra picada.

#centenariFuster #AnyFuster [1]

 

 

Fira de llibres a l’ateneu (2)

0

Tenim una exposició de llibres en valencià —en valencià exclusivament— que sonarà això a música de futur, a una obra no editada encara d’Úrsula K Le Gin, a l’Ateneu de bétera perquè els mestres troben les provisions necessàries per abordar l’any que vindrà amb el rigor i la professionalitat que demanava C. Freinet a qualsevol docent: sense llegir, els mestres serà difícil que encomanen el deliri als seus alumnes, i un alumne que no encete amb deliri el meló de la lectura arrosegarà per anys i panys el dèficit. El primer Roosevelt president, trobe que del s. XIX, era capa de llegir tres llibres en un dia, cada dia de l’any. Possiblement haurà sigut sens dubte el president més lector de qualsevol país, i possiblement que també feia de polític. No ho sé.

Així les coses, demà tornem a la fira amb la presentació d’un llibre sobre art, art gòtic mural, de les expertes Maria Antònia Zalbidea i Aurora Rubio, restauradores, doctores, no sé quantes coses més, elles ens ho explicaran a la fira a partir de les 19.30. Les presentarà Eugènia Aloy, que també és pintora i professora a l’Institut de Bétera. Hom ja imagina el corral de l’Ateneu de gom a gom, amb tot de companyes i alumnes i famílies a veure què diuen totes tres sobre l’art gòtic valencià.

A la web de les mestres restauradores hem trobat aquest missatge:

«El projecte que es presenta, analitza a través de la recerca documental i les tècniques d’anàlisi de laboratori, el treball, la formació, l’aprenentatge i l’organització dels pintors muralistes gòtics valencians. Amb el desig de pal·liar l’oblit i la ignorància de la comunitat científica cap a aquest període i pintors muralistes gòtics valencians, a través de l’estudi i la reconstrucció de la xarxa de processos artístics i obres murals, tenint en compte les seues obres conservades que ens han arribat i que són testimoni d’intercanvis artístics. En aquest sentit, es delimita la geografia artística valenciana al territori actual valencià.»

[continuarà]

Farem fira de llibres a l’Ateneu

0

No abaixarem la guàrdia, continuem la lluita per la revolució, per la llibertat, per la llengua, per l’escola, per la lectura… Pel país.

Començarem dijous 23, serà el moment inaugural, i presentarem a Bétera la revista MIRADES7, una joieta de lectura, de document, amb tres blocs d’interés, per l’escola i pels mestres. Mirades7 és la millor revista editada al Camp de Túria en aquest segle. Almenys és la millor revista que l’Institut ha editat mai. Per tres motius. L’un és el contingut, format per tres blocs d’un interés actual rabiós: la sostenibilitat, i la por que encara provoca la paraula i més encara acomplir els mínims per aconseguir-la. No debades els polítics de torn s’entrenen per mentir-nos constantment, per tant com fan per aconseguir-la. Uns quants alcaldes de la comarca ho han dit: aquest MIRADES7 hauria de ser a totes les escoles i Instituts de la comarca, i els mestres haurien de fer-la llegir als alumnes. Per això, naturalment, els mestres també l’haurien de llegir. Però la realitat és que cap alcalde no n’ha encomanada cap, de revista, ni ha fet cap comanda per a les escoles del seu poble. El segon motiu per estar-ne ben pagats de MIRADES7 és el contingut sobre l’escola i unes quantes mestres republicanes, valentes i coratjoses, que es van comprometre amb fermesa per l’escola i per l’ofici d’ensenyar. D’aquests mestres, n’hi ha que van exercir al Camp de Túria. I encara la part dedicada a la història dels valencians a MIRADES7 és desconeguda en una gran part de les cases velles i noves de la comarca. Potser perquè les nostres escoles encara dediquen massa temps a ensenyar la història dels forasters i poc temps a ensenyar la història dels valencians. Finalment, un tercer motiu pel qual MIRADES7 té gran valor és la bellesa, l’estètica i la composició de la revista, a partir de les escultures de Benja Carreres i el magnífic treball de la impremta Vimar que va tenir molta cura en cada detall de l’edició. Per obrir la fira, l’organització va decidir que aquest regal de lectura seria una aposta magnífica, comarcal i d’horitzó llarg. En llegir-la ho comprovareu.

MIRADES7 és una revista d’abast comarcal editada per l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria.

Hi intervindran: Antoni Marzo, biòleg, ecòleg, botànic; Rosa Dasí, historiadora; Albert Dasí, mestre

 

 

L’escola, el dia 24

0

“El llum de la mineta guiarà els nostres morts fins a casa. No us oblideu d’encendre-la, abans que no es faça de nit fosc, que el dia és tan curt en novembre que els vostres no us trobaran, ni trobaran ningú que els empare. Nit d’ànimes.”

Supose que els nostres alumnes ja s’hauran tret tota la pintura de la cara, la cara de fantasma o de mort o de monstre, la disfressa, que hauran gaudit del joc i dels amics, i de la traca festiva abans de TotSants, i ja tornaran a ser qui eren divendres mateix. Sobre la mort i els morts, sobre el dol, o sobre la por, l’editor d’Andana havia fet un recull de llibres de molt d’interés, perquè els pares no perdeu el temps ni us extravieu entre biblioteques.

Diu el poeta Manel Rodríguez-Castelló en el seu últim llibre, on apunta, explica i recrea uns quants aforismes, o metaforismes:  “La vida és eterna, no així els éssers vivents. El drama continuarà sempre amb uns altres personatges.”

Sobre la vida i la mort els poetes han bastit el millor i el pitjor de les seues obres. Sobretot els grans poetes, els que teniu ara al cap, quan escolteu “grans”. Per cert, per vosaltres, quins serien els cinc grans poetes universals que caldria estudiar a l’escola primària?

Cinc, deu, quinze…, si tinguérem una societat culta, potser que el número seria ridícul, i caldria parlar-ne de cinquanta, cent o mil. Però som qui som, i ens governa l’estranger.

“A la Plaça del llibre he trobat uns quants poetes vius i uns quants poetes morts, dins els seus llibres.”

La Nit Estellés a l’Ateneu de Bétera

1

Bona nit, dissabte 25 de setembre, l’ateneu acollirà una nova Nit Estellés, una activitat que és principal dins el calendari  anual o programa cultural de l’Ateneu. Bé que siga d’abast local o bé que siga d’abast comarcal, la invitació a llegir poesia, i llegir la poesia del nostre poeta màxim, hauria d’omplir-nos de goig a tots els valencians. Per nosaltres, per l’equip que se n’encarrega de preparar les activitats generals, és ja una Nit imprescindible, necessària, per això molts dels socis participen de la lectura.

Llegir poesia en un país amb l’index lector més baix d’Europa —fins on arribarà la nostra vergonya (una de les causes, d’aquest índex fatídic és la colonització espanyola, que encara persegueix i denuncia l’ús de la llengua en casernes, jutjats, escoles, universitats, cinemes, o cases de jocs d’arreu del país), llegir poesia fóra com redimir-nos. Però llegir un dels poetes que encara avui rep la violència agressiva de l’estat i de la seua policia és participar de la resistència, del combat pels drets humans i la democràcia, per defensar la identitat dels valencians,i reclamar que volem ser lliures, si és un dret universal aplegat en la declaració dels drets que va fer l’ONU el 1948 i que encara ací no es respecta.

N’hi ha que només vindran a llegir poesia, magnífic. Però n’hi ha que llegiran per veure acomplit el somni del poeta mateix, quan escrivia el Mural. Enguany, a Bétera, llegirem Mural del País Valencià. Una declaració de principis d’Estellés en fer cinquanta anys.

Amb un estat al darrere, un de demòcratic naturalment, Estellés seria llegit a les places o als camps de futbol davant 100.000 persones, com si fos un poeta rus aclamat, estimat, elevat a l’olimp de les grans literatures universals, un poeta de poble i del poble, capaç de commoure i moure les gents en favor del combat: seria estimat com Akhmàtova per gairebé tota rússia, i només els feixistes valencians hi renunciarien, com fan amb estellés els espanyols en general, per ignorància i per incapacitat voluntària i de convicció. Si mai ningú va endevinar l’alçada de campanar poètic que era estellés, va ser Ovidi, que el va cantar sempre com ningú, amb un respecte i admiració que encara els mestres i l’escola en general som lluny d’imitar. Paciència.

Enguany hem triat l’obra Mural per convicció, i defugim poemes tòpic-recurrents-repetits i cantats, sobretot perquè ja teniu mostres enregistrades a cd’s, vídeos o a la xarxa. Dissabte farem un recorregut de nord a sud del país, i ens aturarem especialment en el Camp de Túria. En aquesta ruta en carro de Burjassot a Llíria, passant per Bétera, per celebrar Sant Miquel. Divendres encara farem un petit assaig i distribució de poemes, i de vestir el corral, o despullar-lo, a partir de versos que ens retornen una part de la dignitat perduda.

Mestres, estudiants, professors, llicenciats, la crida és oberta i lliure: “la poesia no és de qui l’escriu, sinó més aviat de qui la necessita més.” I ves si els valencians tenim dèficit i dèficits.

 

Els Serrans, cant incomplet

Si l’home es plany, qui serà que l’escolte?

El foc encés i l’esperança encesa,

la clau al pany per si volen entrar.

 

D’aquest canyís de les figues madures,

d’aquest canyís de les figues de sucre,

d’aquest canyís de mel acreditada,

oh vent de pols, vent de terra del dia.

 

endolciràs i cremaràs el vi

d’oficiar pel destí del País.

I lentament beuràs la meua sang.

 

Oh pobres mans que prenien la pols,

Dic el teu nom en silenci, a la plaça,

i veig la nit, i patiments, i espera.

 

Vicent A. Estellés