Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: General

L’ateneu que encara fa estiu, collidors!

0

Avui presentem a l’Ateneu de Bétera la novel·la de Francesc Viadel, l’estiu dels brivalls. A partir de les set de la vesprada, si encara no és prompte per a l’horari d’estiu, la literatura torna al corral més noble de Bétera, pel que fa a formació, lectures, drets, i una intensitat cultural que també és identitat. Cadascú ja sabrà triar la seua orientació.

Avui, especialment, voldríem trobar molts llauradors, llauradors a temps parcial i a temps complet, que el protagonista del llibre que presentem ha sigut molts anys collidor de taronja, a la Ribera, a l’Horta, a la Safor, al Camp de Túria, tant se val. Un jove que ha de treballar al camp i relacionar-se amb tot d’homes, sobretot homes forasters que van saber integrar-se en aquell moment entre els valencians: la llengua, l’ofici, el camp i una crisi que ja s’endevinava intensa… Com la corrupció valenciana de tottemps.  La corrupció en general, que us hem de dir, que l’herència espanyola encara ens penja dels collons de les vaques polítiques.

Potser si regalàrem unes “alicates” de collir, o un cabàs —a bétera n’hi ha per menys de dos euros—, potser aleshores, només així, vindrien també els socis de la cooperativa, a llegir i a escoltar com va el món dels llibres. Ep, Francesc Viadel és periodista i vos en pot contar de bones i de molt bones, de llibres, de política, de realitats, de ficció… abans que no s’acabe l’estiu dels perdedors.

Fronteres, ni naturals ni perennes

0
Publicat el 12 d'agost de 2022

Despús-anit, l’ateneu  va fer la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal. Una vesprada-nit que va excel·lir i depassar les expectatives de públic, de discurs, de debat, de vendes, fins i tot d’un sopar a la fresca entre taules veïnes que xerraven sobre el present, sobre llibres, sobre els amics, la calor, l’ateneu, i el sexe dels dimonis de l’infern.

“Les fronteres són mons que es toquen”, segons Leonora Miona. No n’hi ha cap de natural, d’inamovible, i poques, molt poques, no presenten un fum de conflictes i problemes per anys i anys. Quantes fronteres hi havia fa un segle, quantes han canviat o traslladat la seua fesomia, la seua reixa, la seua porta, quantes no han provocat l’ennuig, la mort fins i tot, i quantes es mouran d’ací a poc, ara mateix, malgrat els estats i sobretot, els estats feixistes, que ho són una majoria.

El llibre paga la pena en molts sentits, només per la descoberta geogràfica del món, de racons del món desconeguts o oblidats per una majoria. A més, la vessant didàctica pegaria per descobrir tantes històries de frontera als alumnes de l’escola, als alumnes de qualsevol etapa o edat, perquè a més, el llibre aplega històries amb suc i amb fil per estirar que els mestres, i els xiquets, xalarien la gana, amb la boca 0berta amb tants mons com idees i interpretacions que vulgueu fer.

El relat del no-llibre, i les claus per interpretar-lo, el llibre i el món que vivim, on vivim, de la veu de Vicent Partal es torna de sobte una lliçó magistral de geografia i de democràcia. Tenir-lo ací amb nosaltres cada estiu, a l’ateneu, els amics, en els sopars a la fresca que s’allarguen fins que volem, sí que són un autèntic regal, perquè justament aquest espai d’ateneu és també una frontera oberta en favor de la llibertat i dels drets.

El corral, despús-anit feia molt de goig, amb tants de presidents, i de presidentes, que exercien o que ho havien deixat: de primer, el primer president de la Generalitat Valenciana, el MH Josep Lluís Albinyana, la presidenta d’Escola Valenciana, el president de la coordinadora del Camp de Túria, l’expresidenta dels escriptors del país, la presidenta de l’Ateneu, el mateix president de l’European Journalism Center, i em deixaré unes quantes coses encara per dir i afegir… Hi havia la família de Ca Montes, i un ple fins a la bandera que tornava la vivesa i la força a l’ateneu, un estiu que pega fort, en temperatura i en activitats.

El mateix Vicent va fer un altre regal a l’ateneu en presentar la frontera veïnal poble-urbanitzacions, en concret poble i Mas de Camarena-TorreEnConill. Unes urbanitzacions de luxe que ens governen per sotamà amb complicitat del pp, que els ha regalat les claus del calaix i de les decisions contra els beterans. La cirereta és com han maltractat l’alfàbega que el poble els havia regalat per fer veïnat. Però amb els de malaànima, populisme i a cagar a la via.

Fronteres, aqueixes línies mentals que massa portem marcades; però si ens volem descolonitzar, ai, la lectura, el debat, l’activisme, i la ferma convicció de les idees de llibertat i els drets humans. I l’ateneu de Bétera.

 

FRONTERES, Vicent Partal, 2022, editorial Comanegra

 

Holstein-Morla! Oh!

0
Publicat el 7 d'agost de 2022

Diu un home important del país, més que no es pensaven alguns altres de molt menys importants, que els rosegava l’enveja, que suïssa és el país de les vaques. Aleshores aquest home no sabia que, Bétera, al camp de de túria, és ara mateix també un territori d’una alta densitat en vaques, sobretot en vaques Holstein. Però això no ve d’ara, que fa uns cinquanta anys o més enrere, Bétera tenia moltes vaques, casa per altra n’hi havia, i algunes cases tenien  sis o set vaques lo manco. Nosaltres a casa en vam conservar una fins que jo vaig tenir la raó avançada. Mon pare deia que tenir alemnys una vaca era un signe d’intel·ligència rural. Potser que no ho deia exactament així, ell. Però segons aquell home tan important del qual parlava al principi, fa més de vuit mil anys que es van domesticar les vaques, vuitmil!, que és tenir més història i més recorregut que el mateix ateneu de bétera, més que no el feixisme europeu, i encara molt més que no l’espanyol, que no us penseu que no és atàvic; genètic. Sí, l’home diu que suïssa és una vaca, segons l’imaginari mundial, però bétera és també una gran vaqueria, i d’això també fa molts d’anys. Un orgull. Possiblement la vaqueria més gran d’Europa. un segon orgull, doncs. L’home també diu que n’hi ha gairebé tres-centes races importants de vaques, que les més lleteres, per aquest ordre, són les Holstein. en concret les Holstein-Frieisan, que poden arribar a pesar vives més de set-cents quilos. Després hi ha les Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey… El nostre home, del qual som fidels seguidors i afeccionats a llegir-lo, parla de dos grans poemes de la vaca, en la nostra llengua. La Vaca cega de Joan Maragall i la Vaca suïssa de Pere Quart.

Jo ja m’imagine aquests dos poemes en lones grans impresses, penjades a l’entrada d’aquella gran vaqueria de Bétera, per rendir-nos admirats davant les Holstein de Bétera, Mor Holstein o Bétera-Holstein, com vulgueu. Abans també recomanaria als propietaris que la web usés la llengua dels pares, i el nom de la família, els Morla, pares d’aquest gran orgull que és tenir la vaqueria més grossa a Bétera. N’hi ha llauradors que treballen en ecològic que els agraeixen cada dia l’abastiment de fems i adobs per als seus camps. No entenen, aquest homes, el rebuig d’uns quants veïns afectats del perfum o la sentor rural dels nostres pobles.

A Suïssa això fóra impensable. Allà, malgrat que no arriben a l’extrem de l’Índia, on les vaquest són sagrades, paguen tants d’impostos per les vaques com per l’escolarització dels fills, perquè allà a suïssa s’estimen com res el sector agrícola, el camp, el ramat, el paisatge, no passa com ens passa als valencians a mans dels espanyols, ai. Bé, allà també s’estimen els bancs i altrs afers, no us penseu que l’aigua és tota neta.

 

Ací us deixe, els versos de la Vaca cega, de Joan Maragall…

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un colp de roc llançat amb massa traça,
el xiquet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morros en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gest tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

 

Proposta segona per a la família Morla: fa uns anys, l’editorial valenciana Tàndem edicions va editar una antologia de poesia infantil per a l’escola, un quadernet petit tan bell com joiós; el primer poema del llibre era justament la vaca cega. Cada visitant d’aquella casa no hauria d’estar-se’n d’emportar-se un exemplar a casa, d’aquest llibre, per valorar tantes coses en conjunt: les vaques i el camp, la poesia, els llibres i la llengua. La llengua dels pares Morla. Naturalment.

Sense independència, ni les vacances no són completes

0
Publicat el 2 d'agost de 2022

S’ha girat l’aire, ara, bufa i crida queixós. Els molins giren les aspes en direcció est, els molins que s’alcen enllà al turó, entre pins i camps de cereal segat, color rovell que diu Toni Mollà, en El tercer toc. Això serà blat, però no ho sé. he encetat dues lectures el segon dia de vacances, un colps instal·lats a Albió, un llogaret de la Conca de Barberà. Si no ixes de la casa, s’està bé i rebé. De lectura i de repós. M’agraden els dietaris, sobretot si coneixes la gent i et conviden encara a més lectures i reflexions de vida. Enguany no passarà que convidarem Toni Mollà a la fira de Nadal de Bétera, si encara ho té tan lliure com apunta. La lectura, ara ho confesse, és per ajudar a passar l’envit de l’agost que comença aquesta setmana, amb l’Ulisses de Joyce, el tercer intent, el segon més seriós: m’ajude d’apunts que baixe de la xarxa, per interpretar aquest llibrot que llegesc en el desordre més altruista i lúdic que puc. M’invente una desorganització lectora pròpia, perque faig vacances durant una setmana, apartat de les feines del camp, lluny de casa, entre amics. I aprofite quan no hi són per descobrir els secrets amagats d’una novel·la magna, immensa. he començat pel monòleg final, el capítol divuit “penèlope”, que he tornat a llegir amb goig, amb sorpresa, tot pensant en la societat catòlica i apostòlica d’aleshores, la irlandesa i la valenciana, l’actual, la del meu poble tan carregada de beats i normes feixistotes i hipòcrites. Després he fet una passa enrera, en aquesta part de la novel·la que hom diu de velledat, per començar el capítol dèsset, ítaca, la casa, el retorn, com ja escrivia el poeta Estellés, cal tornar a casa, en aquesta banda on les respostes i les preguntes són, de vegades un castell de focs, d’una ciència tan exacta: l’admiració de l’aigua, què passava en obrir una aixeta, què passa encara avui, com és que en raja aigua d’una aixeta urbana i d’una altra de rural, en una caseta de camp… que els ho demanen als boteruts de mercadona, com raja l’aigua de dins el soterrani construït sobre l’ullal de Bétera: com diria Joyce, perquè no heu estudiat el meu llibre, inútils: aigua, aigua i més aigua, als antivalencians!

“…les metamorfosis en vapor, boira, núvol, pluja, aiguaneu, neu, pedra, la força a les rígides boques de regatge; la varietat de les seues formes en estanys i badies i golfs i rades i estrets i albuferes i atolons i arxipèlags i canals angostos i fiords i ries i estuaris de la marea i braços de mar (i ullals, afegiria); la seua solidesa en glaciars, icebergs, congestes, la docilitat a fer funcionar rodes hidràuliques, turbines, dinamos, centrals elèctriques, tintoreries, blanqueries, batans, la seua utilitat en canals, rius, si navegables, dics flotants, i secs… la ubiqüitat per tal com constitueix el 90% del cos humà; la nocivitat dels seus efluvis en els aigualls lacustres, els fanguissars pestilents, l’aigua estatntissa dels gerros de flors, els bassiols estancats sota la llum en quart minvant.”

 

L’aire ha deixat de queixar-se, el vent supose més exactament, i la lectura és ara mateix serena, tranquil·la, ací en aquesta banda de l’Ulisses i en el tercer toc de Mollà. En la velledat, què voldreu, si encara no som independents ni lliures.

 

Els mestres que perden el cul

0

A tot arreu que mires, si l’escola no té horitzó, n’hi ha mestres que perden el cul. El perden amb la llei o les lleis, amb les normatives i els reglaments, amb totes les excuses i paranys que espanya ens para perquè vivim pels marges. De cul al nostre veritable horitzó, que fóra l’¡escola dels valencians. Com que els valencians no tenim l’horitzó clar, i el de l’escola tampoc (la satsuma a 1 cèntim, sinyors), n’hi ha qui el pensa per nosaltres, l’horitzó. I el decideix. Un horitzó que mai, però mai, no ens convindrà com a valencians. Si no és perquè volem deixar-nos ensarronar encara més, ves si portarem anys.

Però ja tens tots els mestres perdent el cul, corrent a vore què diuen a espanya, que diuen els papers d’espanya, què ordenen aquells alts funcionaris, la corrupció d’alta volada, els jutges, els polítics, l’església, tots plegats un exèrcit contra l’escola: els sindicats, els partits, la conselleria, les corts valencianes fins i tot, tots plegats enviant-nos circulars, notes, avisos, correus electrònics sobre la lomloe, c0m?, sí,. sí, la lomloe… que és una llei que només afig una petita variació sobre les variacions inútils de totes les lleis espanyoles sobre l’escola que ja coneixíem, horaris, mandangues, mamaes, amb l’objecte que els mestres facen què, una orientació sobre l’agenda 2030?, una felació ambiental?, que és una mena de paper sofridet per dir-nos, dos punts, vosaltres parleu als xiquets de sostenibilitat, escalfament, mediambient i ecologia, mentre nosaltres ampliarem el port de València per abocar-hi més contenidors, més ferro, més ciment, més corrupció, per carregar-nos d’un colp el litoral valencià tan malmés per anys i anys, per acabar de matar l’albufera i les figues de pala, que, de pas que us continuarem agredint, portarem uns quants vaixells grossos amb taronges de l’àfrica, i si ens passa per la bossa del cogombro, més dèficit cultural i encara menys llibertat i menys drets. Inútils.

Veta cí tot el contingut filosòfic d’una altra llei espanyola contra l’escola, sobretot contra l’escola dels valencians. I els mestres i els equips directius ja perden el cul, literalment i física, adaptant-se a horaris, cercant programes, esmenant currículums i participant del mateix desficaci de sempre. Llepar la mà de l’amo, que d’escola i d’educació és qui menys en sap del món, del món civilitzat dins l’euro, naturalment. Si a espanya li la bufa l’escola, per què caram caiguem en la trampa de perdre més temps, mestres!

Sembla que si no caus a la trampa d’ells, no passes per un bon funcionari, que no té res a veure a ser mestre, com per exemple ho eren Freinet o Cousinet o Ferrier, que per suposat que no van perdre gaire el temps en lleis i normes i vòmits que els polítics de torn, i alts funcionaris inútils, ni en sabien d’escola i encara menys d’educació. Aquests només que volien ciutadans inútils, acrítics, com més de dretes millor, per fer rodar la roda i posar-los el pinso al pessebre.

Encara sort si n’hi haurà cent mestres que no es deixaran arrossegar per la caspa educativa espanyola, una mena de contuberni per desorientar l’escola i tenir-la lligada a buròcrates, a fer reunions, informes i una caterva de perdre el temps i deixar la instrucció (!), o l’educació, en mans del pensament feixista espanyol.

Escola Valenciana, sí

0

Ahir vaig ser convidat a parlar sobre el futur d’Escola Valenciana, una institució que vol tornar a ser al capdamunt de tot, en representació de l’escola dels valencians. Liderar l’escola del país, que no volem ser menys, ni menors ni criats de ningú.

Però per ser al capdamunt o al capdavant calen grans horitzons. Sobretot tenir un horitzó clar, senzill, però molt clar. Tampoc no caldria demanar permís, ni viure de ginolls ni caminar a la coixera. I sobretot, no hauríem de deixar-nos enganyar mai més per cap conselleria a mans de falsos progressites, o fins i tot per això, a mans de progressites, que són al remat venedors de fum, comercials d’espanya, que representa una de les escoles més casposes i inútils de tots els temps. Ahh, sí, sí, que n’hi ha excepcions, com aquella gallina de tres potes al museu d’Onda.

Hom no demanaria ni permís ni per favor, si vol decidir l’escola i posar-la al capdamunt. Ni Cossinet, ni Montessori, ni Ferrier, ni Freinet ni Ferrer i Guàrdia van demanar permís per fer escola, perquè tenien l’horitzó clar, net, rotund: van fer via, malgrat que els costés repressió, presó i mort. De tot plegat, l’espanya del psoe també en sap un munt, malgrat que ara li diuen lomloe o ves a saber quantes ocurrències més. Arribats ací, davant una escola que ens voldria lliures, espanya, el psoe al davant, ens enviarà la guàrdia civil a l’escola, contra els mestres. I aquests vindran encantats, contra els mestres.

Així que opreguntem-nos si l’escola, l’escola dels valencians, volem ser a primera fila?, si volem posar la matemàtica al capdamunt?, la lectura?, si volem ser com els finlandesos, els millors lectors del món, o com els espanyols, el cul lector d’europa?, volem tenir la millor ciència o ensenyar cretinisme?, si l’horitzó és clar, si el teniu clar a Escola, aleshores remem plegats cap al mateix horitzó, i que cap normativa o llei espanyola no entreabnque mai més l’escola que volem, que cap miserable polític, ni venedor ni saltamarges ens diga què hem de fer i què hem d’ensenyar i com, a la nostra escola.

I per això, només cal fer passes senzilles. Però comencem.

 

Escola valenciana a Piccadilly

1
Publicat el 8 de maig de 2022

Ahir vam participar de les Trobades d’Escola Valenciana a Quart de Poblet, l’Horta Sud, però també teníem gent que participava d’aquesta festa de l’Horta Sud per l’escola i per la llibertat des de Londres. “L’escola que ens fa lliures”, un lema tan ben triat i tan necessari, en un moment que els atacs a la llengua, a l’escola i al país són ordits per criminals institucionals, disfressats de borbons, de jústica, de polítics o de ximples.

La festa la vam viure amb els cercaviles per Quart de Poblet, amb els tallers de les corones pel coneiximent i amb la lectura dels aforismes de Joan Fuster, aprofitant el centenari, i la saviesa d’un intel·lectual que fa justament cent anys que va nàixer i uns seixanta que ens va guiar en favor de la terra, de la identitat, de l’agricultura, de la lectura i de la cultura majúscula. Des de Piccadilly o des del país, la força de reivindicar-nos: nosaltres els valencians!

—Vosaltres quin aforisme triaríeu per llegir en veu alta davant el món?

Dissabte, també serem a la festa que Escola Valenciana farà a Casinos, el Camp de Túria: aforismes amb els millors torrons.

 

Espanya torna a burlar-se dels valencians

0
Publicat el 21 d'abril de 2022

Els carros grans del poble, guiats per homes que apenes feien deu o onze anys, baixaven carregats de les muntanyes de Portaceli cap als forns de calç de Paterna i Burjassot. Calia molta calç, aleshores, per emblanquinar les cases, els cementeris, els marges que podien lluir aqueixa noblesa del blanc impur de la calç. Els carros baixaven carregats de bolitx, d’encenalls, de llenya que encara era verda i necessària, que cremés lentament.

Per emblanquir espanya, compromís i uns altres valencians d’uns altres partits de ment colonitzada, van regalar el seu suport al govern del psoe —un partir que uns anys abans havia sigut el primer partit democràtic (!) que havia muntat el grup terrorista GAL—, en canvi d’una promesa en favor que el finançament valencià valgués  més que un xavo. Però no. Ni un xavo. El psoe ha tornat a enganyar els valencians i al mateix Joan Baldovi, pobre, que ara es mostra enfadat per la traïció d’una promesa fallida, una altra més, d’espanya. I potser el bo de Baldoví no està tan enfadat per la fallida del finançament que ell es pensava al sac, sinó per com l’han tornat a enganyar. Com s’ha deixat enganyar de cap i denou, el senyor Baldoví, no és nou ni innocent. Els polítics ja van entrenats per mostar el malestar propi i alié en canvi de continuar cobrant, i qui dia passa, doncs, provar-ho de nou: perquè mentre els valencians tiguem el cap colonitzat, lliurarem la voluntat, la dignitat i la llibertat en canvi d’aigua en cistella: espanya ens tractarà sempre com a enemics, perquè al remat, ells ho saben millor, nosaltres no som com ells. No som ells.

Al remat, que el govern feixista del psoe pacte amb el pp, o amb vox, per castigar els valencians un any més o cent anys més, passa perquè n’hi ha que passen per valencians, del psoe o del pp, o fins i tot de compromís, que volen tant de mal als valencians com ho volen els espanyols, que sempre acaben cridant “a por ellos”.

I encara el MH Ximo Puig diu que això no és una conspiració contra els valencians, que ell no creu en conspiracions, malgrat que espanya ens obligue als valencians a besar-los el cul, cada vegada que a madrit es caguen en la mare que ens va parir.

Els valencians joves fan de russos

0
Publicat el 1 d'abril de 2022

Aquest matí he agafat un full i he escrit això. He baixat al menjador de l’escola i ho he penjat en un cartell mural llarg llarg llarg, que explica les coses que fem a l’escola, en relació a aquella guerra de Rússia mata ucraïnesos amb la consciència dels assassins que se saben superiors. Quan hom té al al caodamunt d’un govern un assassí, no podem sinó comptar quants crims faraà mentre el deixen manar. I els que no voldrien deixar-los manar ja són en pressó, o morts o vigilats o acaçats…

«Fa molts anys que els russos obliguen els ucraïnesos a parlar rus. Molts ucraïnesos, joves sobretot, ja feien el canvi de llengua voluntàriament. Si fa no fa, als valencians ens obliguen a passar per l’espanyol, robant-nos els recursos mínims que tota llengua necessita: sobretot parlants ferms i dignes. Que no s’agenollen. Però molts valencians ja els fan la faena voluntàriament. Perquè en el fons, molts valencians joves, en aquesta guerra contra els pobles que volen ser lliures, van en favor de Rússia.

—Oh, sorpresa!»

Joan Fuster ja ho explicava en els anys seixanta del segle XX: “De moment, els catalanoparlants llegim predonimantment en castellà: com una cultura colonial, per més Esprius, Rodoredes, Pedrolos, Brosses, vostès i jo, i les glorioses mares que ens han parit, que s’hi hagen apuntat. Si partim de la base que «el català en la cultura» és una cosa (jo també afegiria l’escola), i una altra «el català al carrer», ja ho haurem fotut per sempre més. És el perill que correm. El de ser una rèplica dels «humanistes llatins», poc humanistes, poc llatins.”

JOAN FUSTER, escrits sobre la llengua, selecció de Marisa Bolta i Toni Mollà, Tàndem edicions.

Els valencians, milers de valencians, joves i grans, també disparen ara mateix contra Ucraïna i contra València, en passar-se a la llengua de l’enemic. I ves que la llengua, cap llengua, no té la culpa de la idiotesa humana i espanyola. Ah, però no sabeu com els agrada als espanyols, fer de russos. I imposar-nos el seu tarannà colonial, mediocre i corrupte.

Pere que no mos fareu espanyols

1

Hom pensava que el govern català, fos quin fos després el 17O, no aniria mai contra la democràcia. Ni contra el poble. Ni contra els seus. Ni acceptaria la repressió com a moneda, ni es vinclaria com una canya o un jonc, un de sol, pobres, a vore si el repartiment els ompli les butxaques de la família a cent anys vista, i peguen a córrer despullats a entrenar-se per a la nova Olímpia.

Si era que volien jugar a corruptes, ERC, en afavorir la gestió de grans esdeveniments, haurien de contractar els espanyols-valencians que tenen el cul pelat en afers de corrupció a escala sideral: per anys i anys que els valencians pagarem la copa de l’amèrica, les curses de fórmula1, la benvinguda catòlica del xoriguer, les paellotes del pp, i l’aigua beneïda d’un bisbat folleuvoslosxiquets: i encara la deixadesa de les infrastructures, entre més desficacis de desviar els diners, van provocar l’accident del metro i unes quantes morts gratuïtes que podríen passar per assassinats, si no és que els jutges, un altres calamars de la prevaricació, no haguessen exculpat els pollastres i la gallina, de robar i robar i robar durant anys la hisenda pública dels valencians.

Apuntar-se a sopar amb els borbons, amb el psoe, amb els comuns, o amb tothom que branda el negociot espanyol com la gallina dels ous d’or, és autoritzar que Catalunya, a partir de ja i en nom d’ERC, és de la governança corrupta: que la guàrdia civil entre a l’escola a ensenyar, que tants botifarrons de caixabanc i sabadell decidesquen on ficar el piu i on els condons per desviar la nova llavor catalana que no havíem conegut al nord-sud, en la segona decàda del segle: ara ja li val fins i tot que els fogons de quilo i mig puguen disparar contra l’escola, contra la sanitat, o fins i tot contra el paisatge. En passar a bufar pel forat, podeu triar la mida de la canyeta:

-Hom pensava que aquells d’ERC no eran covards, ni aprofitats ni mediocres.

-Ara que governen s’ha destapat l’essència.

-Però això a penes si acabarà l’any.

-No es menjaran els torrons.

-Si han de robar, i robar-nos, n’hi ha que són millors lladres.

-Més entrenats que els espanyols, els catalans no els podreu imitar. Mai.

-Simuleu. Mai.

No ens podreu acovardir. Al sud ja estem fets als pets de filldeputes.

 

 

Diari del centenari (7) i del savi Enric Solà Palerm

0

Acompanyar la mort, repartir-nos el dol, si és que el dol deixa fer aital algoritme, repensar el temps i deixar-lo caminar, perquè no n’hi ha manera d’atrapar-lo, ni encaparrant-te’n podem fer-hi res. Avui han soterrat a Teresa, ací al poble, la tia Teresa la perruquera. Feia temps que no es trobava gaire bé. Amb un gest de cara t’ho deia, des del bancalet de casa, que no que no, que no es trobava bé, que eixia a prendre una miqueta el sol i, si molt li convenia, se n’entrava ràpidament a casa. Un personatge complet, la tia Teresa, amb 96 anys, que fins i tot li amagava al fill com de mal es trobava. Tota la vida que hem sigut veïns, que la conec en aquesta casa paret mitgera a la nostra, des que érem xiquets i entràvem a vore la televisió en blanc i negre, entre aquells monstruosos secadors de perol gros on les dones entaforaven el cap; bonança, el virginiano, caravana, i els dibuixos animats del porc de la warner. Els xiquets del carrer, la tia Vives, Moret, que era el gos de Teresa, mentre ella feinejava entre secadors…, Cada estiu menjàvem orelletes a la fresca, el dia de la festa, i ella agraïa sempre la invitació, o li portava unes mandarines fines, les primeres de la tardor…, avui repassava amb els meus germans que quedaven pocs veïns al carrer, veïns de sempre vull dir: uïso, vicentica, conxín, em sembla que qualsevol dia els altres veïns, els més joves acabats d’arribar, també faran compte nostre: ep, ara vosaltres ja sou a primera  línia, ens diran. Fins i tot la llengua del carrer canvia, ves…

 

Sobre el dol, també voldria acompanyar els fills d’Enric Solà Palerm, avui no deixeu de llegir l’apunt que n’ha fet Núria Cadenes. És un article a la saviesa, a la feina senzilla i humil dels homes imprescindibles. És la mostra que aquest país té protagonistes silenciosos d’una categoria sideral, que espanya i els enemics de València ens voldrien amagar sempre. També podeu llegir aquest altre apunt al Temps, de Manuel Lillo, perquè tingueu la dimensió gairebé completa, del jurista Enric Solà.

Jo explicaré dos detalls només de la seua relació amb l’escola, quan encara el vaig tractar, encara sort, amb aquella sornegueria d’un savi que admira què fem els mestres, per la llengua, per l’escola, pel jovent valencià. Ell hagués pogut triar mil escoles per als fills, però va preferir la llengua i el compromís ferm, potser més ferm que el que oferia la pròpia escola. Ací a la imatge, no va perdre l’portunitat de venir a celebrar els quaranta d’anys amb alumnes, famílies, mestres, per retornar-nos la feina principal que té l’escola, de redreçar el nostre país: albert, des de l’escola sense renúncies.

Enguany que escola valenciana llançava les Trobades amb aquest lema, “L’escola que ens fa lliures”, el savi Enric Solà aniria al davant de la pancarta, perquè no perdem, els mestres, els referents, els valors, els envits principals. La raó de ser de l’escola dels valencians.

No sé si els mestres de secundària s’han atrevit mai a explicar als alumnes, als valencians als joves als adolescents, què és el dret civil valencià. Què eren els furs i per què recuperar el dret propi era el moll de l’os. Drets?, Dret civil?, Furs?, Normes i estil de fer propis? Què ensenya encara l’escola, ara, els borbons?, la corrupció?, la injústicia espanyola contra la llengua i contra les llibertats? Us heu atrevit mai, els mestres, a explicar  per què aquells polítics del psoe s’hi han negat sempre, que els valencians poguérem tenir el nostre dret propi…? Drets universals i demòcracia, ves si la lliçó d’aquest savi podria estendre’s encara, a l’escola i a les institucions, si és que foren valencianes i genuïnes, si el coratge d’ensenyar no arrugués els mestres.

I la seua escola, aquella a la qual li sigué fidel tota la vida, en traurà prou coratge per explicar la història dels valencians? La dels grans noms propis que han sigut el nostre mestratge: Fuster, Estellés, Salvador, Solà, Valor… Vet ací quin homenatge més gran. Amb tot, si expliqueu als alumnes història —no la merda dels llibres de text que redacta espanya—, drets humans, democràcia, institucions, els poseu aquest text del mateix Enric, l’home bo, per veure si el saben analitzar:

Estatut d’Elx, article 16: “El País Valencià es dicta el seu propi dret civil, sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les illes Balears. La Generalitat participarà activament en tota iniciativa per aconseguir-ho, i nomenarà delegats –arribat el cas– per a la comissió que redacte el Codi civil unificat.”

Diari del centenari (3) i de la pandèmia

0

El Govern espanyol ja ha comunicat al Govern valencià que d’allò que li havia promés, de revisar el finançament, en demanar-los que els aprovassen el pressupost, ara no podrà ser. Enguany ni pensar-ne. No podrà ser perquè just comencem l’any, i no saben com pegarà la cosa, que ells no són endevins, ni furturòlegs, ni lectors de cartes o boles de llum. Tampoc no són homes de paraula, ni demòcrates ni solidaris, però això tampoc no ho han dit ni afegit en el seu descàrrec. Fins ací res de nou.

Tampoc no és nou com som de faves, els valencians, els valencians de tot l’espectre polític de les Corts valencianes, sense excepció. Quan els van aprovar el pressupost, als terroristes del psoe (ja deveu saber que van votar en contra d’investigar els atemptats de les Rambles, si total només que eren catalans els morts, catalans i uns quants passarells més), els de podemos i els de compromís, ja sabien de sobres que espanya no respondria amb honestedat el favor. Espanya mai no ha tornat cap favor als valencians. Mai de la vida. En canvi, nosaltres ens desvivim llepant-los el melic, la magrana i el furó en canvi d’aigua en cistella, en canvi de promeses que mai no es compleixen. I cada any, va aproveu-los el pressupost, o més coses que ells ja sabran. El repartiment de jutges criminals, el repartiment de favors, el repartiment d’alts càrrecs…

D’aquest debat, us demanareu, qui demostrà ser més infeliç? Qui arriba a posar el coll més llarg perquè el cabeçó no els aprete en excés: baldoví?, vicent soler?, mònica?, ferran?, ximo?  anna? marçà? (vosaltres mateix ja els podeu posar tots els honorables davant que vulgueu, i podeu excusar-los una vegada més que sense pressupost, els pobres espanyols del govern d’espanya no podrien ficar el piu en la casa reial, ni passejar les albardes per europa amb la feina feta… la feina de destinar milers de milions per a colps militars, despeses de guerra, entre més tancs i avions i bombes… No fóra el cas que els llauradors valencians, davant la desfeta de la campanya d’enguany, decidiren atacar els borbons fins a treure’ls els ulls i ficar-los dues mandarines okitsu en els set forats del seu cosset borbó. No, violència no. Els valencians som de la fava, però no som violents. Ens perd la llengua, diem filldeputa cada tres paraules, semblem una cosa que espanta, però ca, no home no. La força se’n va per una aigüera que no té res a vore amb aquella claveguera espanyola de la violència feixista fins a la bandera.

Tot plegat, ho dic perquè com el pressupost espanyol no ha tingut en compte els valencians, no hem pogut doblar la quantitat de metges, d’infermers, de mestres i de professors, o de personal d’atenció a dependents, o d’auxiliars d’atenció a vells, o… per atendre els milers de contagis que van florint —que d’això no calia tenir cap bola màgica, només que haguereu consultat els meteoròlegs d’Àpunt, inútils—, Així que un any més, el 2022 comença sense remei i sense poder-los atendre. Ni els malalts, ni els alumnes, ni els vells… Perquè movem engrunes. Els valencians, malgrat el govern valencià, la hisenda, l’educació, la cultura, la sanitat… movem engrunes. Misèria, companys! Puta misèria que diria el meu amic Rafa Arnal, l’anarquista integral.

Nosaltres portem dies a l’escola amb uns quants casos positius, entre més també dels mestres, només en una setmana d’escola després de le svacances de Nadal i reis. I què fem els mestres?, doncs ens repartim la feinada, i atenem hores i hores sense descans els alumnes, les classes, els patis, els dinars, les classes, les urgències… Com els atenem? Com podem! I ves que fem feinada i ves que atenem. Fins a les set de la vesprada encara n’hi ha gent preàrant les coses per l’endemà, fins a més tard. Ens posem en el lloc de molts metges i infermers, que també van atenent sense descans, que no n’hi ha prou mans. Malgrat que també n’hi ha que aniran més relaxats (ep, que no hem caigut avui d’una figuera). Com també n’hi haurà mestres que aniran més relaxats, no ho dubte. No ho dubteu. Refillets n’hi ha hagut sempre, que ves si espanya ens envia lliçons borbones cada dia (el perpal d’aquell el torquen cada dia amb mocadors de fil d’or. A compte dels valencians, que ell prou que té els comptes a suïssa i a ca la corinna).

Doncs, sinyors polítics responsables, això ja ho esperàvem, que no calia ser gaire savi. Que fa dos anys que la pandèmia ens avisa, i els experts. Com és que ens torna a agafar el bou, sinyors del Botànic? Com és que no es planten i diuen adéu a aquella espanya de lladres tan insolidària? Com és que encara els rieu les gràcies i els renteu la merda de política en canvi que ens enfonsen en la misèria?, mentre ens deixen arruïnats, sense recursos, sense experts i professionals que puguen atendre’ns quan ho necessitem?

Perquè ves que els mestres també caiguem, positius, com a mosques, malgrat que no voldríem, que voldríem ser allà, atenent els alumnes. Les famílies, els altres mestres. Que hauríeu de veure com van les direccions, arromangades, esbufegant, sense dormir a partir de les quatre…

Si us penseu que la responsabilitat us exonera, en dir-nos quedeu-vos a casa, que un dia us telefonaran per preguntar-vos si encara viviu o necessiteu res, o realment era una falsa alarma, mentre a espanya, allà, qui governa salva presidents de futbol, discoteques, jocs de guerra i criminals borbons, no esteu equivocats… No. És que sou còmplices, així de clar. Còmplices d’una completa desferra política contra nostre. Els valencians i la mare que ens va parir.

Dels malparits ja en paralré en un altre apunt.

 

Diari del centenari (2) i de les taronges

0

Hom ha organitzat un mercat improvisat de taronja davant les Torres de Serrans. És una gran decisió, això de la porta de Serrans, per on entraven a la ciutat els valencians que venien del Camp de Túria i de l’interior, els veïns fins i tot del Racó d’Ademús, per aquell pont majestuós que va deixant pujar les Torres, si fas el pas a peu, com si el Renaiximent ens aparegués de colp, al segle XXI: el mestre Joan Francesc Mira, antropòleg i savi —amb un estat valencià possiblement el nostre primer Nobel—, ja recomanava que era la millor entrada a la ciutat, aquesta porta: Serrans. Si hom venia de terra endins, del secà valencià de Llíria o Casinos o Bétera, de Xelva o d’Ademús, els carros ja els farien passar els empedrats nobles valencians ciutat endins.

Per continuar aquest centenari Joan Fuster, paral·lel a aquest viatge que ja dura segles, valencians atrapats i segrestats pels espanyols, havia triat parlar de taronges, sí, taronges que enllà d’aquella porta majestuosa de Serrans, al nord i al sud de la ciutat, pengen dels arbres com si ho hagueren de fer de per vida, les taronges valencianes, pèrquè ningú no les vol, si no és que són robades. Robades vol dir a preus que no paguen ni el 30% dels costos. Robar, això és el que ens fan sempre. I ves que en aquest patiment secular que els valencians sembla que portem incorporat —mentre ens governen espanyols, la nostra covid cronificada particular—,  damunt encara n’hi ha valencians que volen robar-nos doblement. O triple. I per això arriben al camp valencià sense vergonya i a la cara dels llauradors els diuen:

—A 10 cèntims!

El llaurador ja ha passat unes altres vegades per aquest tràngol. No li vindrà de nou, ni la burla, ni l’insult, ni recordar mares i fills dels comercials, els polítics i fins i tot la mare dels borbons. També podria recordar que per les discoteques, el govern espanyol si que afluixa la mosca, o pel corrupte de florentino demana fins i tot prèstecs, no oblideu que el Pla Castor de robar legalment el pagarem durant anys els valencians (als rics pagueu-los en carn si cal, poseu-los els fills enculats), però pels llauradors… L’home s’ho pensa dues vegades més, i recorda que ja havia passat unes altres campanayes, que ha hagut de tirar a terra les taronges, ha hagut de pagar la feina d’això, de tirar-les en terra, milers de quilos. Ho recorda abans de respondre:

—Pa tu les taronges d’Alibabà!

En un altre camp de batalla, a la premsa, en un magnífic article de Jordi Goula anit a Vilaweb (si sou de l’economia cada nit és un regal), l’home retrata què ens passa als valencians i als llauradors que fan taronges. Als que fan taronges, llimes, mandarines, creïlles o cebes, però sobretot taronges: i n’hi ha que posa nom als lladres, les grans superfícies, entre més i a primera línia l’empresa Mercadona, que no té cap vergonya de posar el llaurador valencià amb l’aigua al coll. Ai, valencians, que ens roben i vosaltres encara aneu a portar-los els diners perquè ens continuen robant les molles. I l’ànima.

Diu Jordi Goula en la seua píndola d’anit, que el preu final d’un quilo de traonges al supermercat l’has de dividir en catorze parts. Dividir per catorze és gafar tots els cèntim del preu d’un quilo de taronges i repartir-los a parts iguals en catorze muntonets (fer muntonets no és difícil, aubercocs, fins i tot podeu fer-ho al bar de la cooperativa amb cacaus o amb pinyols d’oliva). Doncs, una d’aquestes catorze parts, un dels muntons de cèntims, és la que rebrà el llaurador valencià per haver cuidat les taronges durant un any, aquelles taronges esporgades, regades, adobades, pulveritzades… . Una part de catorze, sinyors del botànic, no us estranyeu que el camp valencià agonitze a mans dels polítics del psoe, de compromís, o de la resta de budells culars de la política: pp, ciutadans, vox o no adscrits: a mans d’espanya, el camp valencià és la ruïna. Com a mans d’espanya, la democràcia són atemptats terroristes i assassinats no investigats. Semblarà que és un altre tema. Però no l’és. Perquè la corespondència de legalitzar com ens roben en el camp, als llauradors valencians, és directament proporcional al crim organitzat de dins l’estat espanyol.

Jordi Goula explica que la vida ha pujat un 6% només enguany, que una part de la pujada de preus és deguda a l’encariment de la fruita fresca i les hortalisses (no només a l’encariment de l’energia, que també). Quan diuen encariment de la fruita fresca, el llaurador valencià corre a la ferreteria a comprar una corda per a penjar-se de la branca més alta o d’una jàssina, després d’escriure a la fusta: “fillsdeputa”. L’home explica què passa amb els preus del camp, però no sé si gaires llauradors de Bétera ho llegiran, llegiran aquest home; possiblement no, malgrat que el director del diari és del mateix poble. Un altre català integral, com Joan Fuster.

Sembla que no sabia com tornar al centenari Fuster, a la lectura, al viatge pel País valencià, als homes que baixaven de la Llosa, de Benaguasil, d’Olocau, cap a la Zaidia i les Torres, a fer mercat. Mercat de tartonges i de cultura. Aaah, si n’hi hagués més valencians incorruptibles, no faríem demà mercat a València, davant aquella porta extraordinària de Serrans. O no només faríem mercat. Desprésdel mercat  agafaríem les bombes, una metàfora de les taronges, i ja sabríem on aniríem a explotar-les, a veure si d’una vegada els agafava por als lladres i els desapareixia de la cara aquell riure d’insult a tots els Roig del món, als governadors, als invasors, a borbons inclosos, rient-se d’unes ànimes llauradores tan florides.

Post: els fallers, si teniu vergonya, ja fareu ninots que faran riure els espanyols!

 

 

Fira de llibres a l’ateneu de Betera (8)

0
Publicat el 5 de gener de 2022

Cada dia hem fet descobertes de lectura noves. Perquè la fira no només ens aplega per vendre o comprar llibres, també ho fa perquè puguem passar un estona parlant de llibres, fins i tot de llibres que no hi són a la fira, o bé que són exhaurits o bé que trobem després, en regirar la biblioteca de casa, o retrobes, no sense fer una exclamació sorpresa, però què caram feies ací, tu?

“La casa de matriona” de Soljenitsin és un dels regals retrobats, en una edició del balancí de 1968, traduït per Josep M. Güell. L’original rus és de 1963, així que no sembla que haguessen perdut gaire el temps. Un home demana de treballar de mestre en un poble de l’interior, com?, lluny de la ciutat?, de primer l’enviaran a Vissókoe Pole, el Camp Alt, però ai las, allí no s’hi coia ni el pa. No venien res comestible. I el protagonista torna a demanar una altra destinació per ensenyar i quedar-s’hi a viure. Finalment l’enviaran a Torfoprodukt, Torfoprodukt? Ai, Turguèniev no sabia pas que en rus es pogués compondre una paraula així! Serà ací on passarà aquest petit relat rural del mestre i una vella que l’acollirà a casa.

El jove amic a la fira em demanava Soljenitsin, però també Shalàmov, els relats de Kolimà, que encara sembla que acaben de preparar-se en català. Justament Fèlix Edo en parlava no fa gaire en una piulada, per un article que havia fet sobre els tres mestres russos: Soljenitsin, Shalàmov i Dovlàtov, i debatia amb altres experts sobre la manera d’escriure tots tres les penalitats als camps de treball. La manera com cadascú expressa experiències de vida a través d’una literaura crua i sense concessions. En aquesta fira, per exemple Dovlàtov no ha passat desapercebut, i veurem què diran uns quanst dels compradors dels seus llibres.

Els primers dies de fira una de les compradores, va preguntar-nos per Natàlia Ginzburg, i ara mateix ja podem dir que el cuc és també en les nostres lectures, amb un llibre que també ens han tret de les mans ràpidament, les petites virtuts, que recomanem de llegir en el club de l’ateneu, si no tenim res més per endavant, a més de les obres de Joan Fuster en l’any del centenari. Ahir també va ser el nosre escriptor més venut, i ja és el segon dia, ha fet molt d’efecte la lloa de Vicent Partal, així que ens comprometen a tenir un bon feix de llibres per formar-nos amb traça sense perdre el temps.

Avui fem la cloenda de la fira, és cinc de gener i és un jorn especial per cloure la feinada d’aquest Nadal a l’Ateneu, sobre els llibres i les activitats del nostre particular programa, improvisat de vegades, al dente o agafat d’agulles d’estendre, que puga vestir amb un criteri excels per la cultura literària. Al remat, l’horitzó serà passar amb escreix la barrera del 5% lector dels valencians, i guiar-nos cap a quantitats de més qualitat i una estadística que ens faça menys primitius, ni tan enemistats amb els llibres ni amb la llibertat: el doble horitzó dels valencians, sens dubte.

A la cloenda d’avui convidem tothom a un dolcet, un licor i una tria final de llibres de profit, per passar la nit desacomplexats, camí d’un centenari de vertigen lector i fusterià. Benvinguts

 

Fira a l’Ateneu de Bétera (7)

0
Publicat el 4 de gener de 2022

Ahir vam iniciar un projecte nou a l’Ateneu de Bétera. Amb la primera activitat del Centenari Fuster, obrim un meló que anirà carregat de referències, lectures, presentacions, xerrades…, homenatge a l’intel·lectual, homenot de Sueca, Joan Fuster, possiblement “la mesura de totes les coses”, en referir-nos als valencians en el sentit més estricte i revolucionari: això és, sense complexos, com uns europeus normals, que va explicar anit Vicent Partal, en una lloa que no per breu, va deixar de ser excelsa, per completar una fira de llibres que, n’hi ha que també ho remarcava sense complexos, enguany ens ha fet reviure un nivellàs per la cultura a l’envelat de l’Ateneu.

El somni, discutiem diumenge els amics en una caseta de camp a la vora del foc, fóra convertir Bétera en un poble en favor dels llibres i de la lectura, en comptes de quedar-nos en un poble coeter.  Vull dir coeter i prou —festiu sens dubte— però no per això un poble tòpic desinterssat de la cultura o de la cultura dels llibres que és del que parlàvem, al cap i a la fi. Convertir-nos en un nou Wigtown, un petit poble escocès, a la vora de la mar, que va renàixer a partir d’una llibreria de vell. No és una broma, perquè l’abandonament al qual les circumstàncies l’havien destinat, amb el tancament de les dues úniques petites indústries, i l’escassetat de feina o oportunitats, abocaven el poble a l’oblit i a la ruïna. En canvi, ves si els llibres poden exercir cap poder més enllà del gaudi de llegir-los, els llibres de vell d’aquesta llibreria “The books Shop” amb Shaun Bythell al capdavant, possibilitaren el renaixement de Wigtown, que ara gaudeix d’un Festival-fira de llibres internacional amb més de dos-cents esdeveniments relacionats amb els llibres. Si ara volguéreu reservar una cambra per passar-hi una nit, atrets per la bellesa del poble o el vent d’aital cultura llibresca, us hauríeu d’esperar dos anys, pel cap baix, perquè ja és tot venut a vint mesos vista. Llibres de vell, ai, en un petit poble d’Escòcia que no arriba als 1.000 habitants. No us penseu que el viure del llibreter és de luxe, no us ho penseu de cap de les maneres, ni allà on la cultura i la elctura són dins l’adn de la vida de cada dia. Ni així, doncs, si pegueu una lectura a la vida de llibreter, potser us caurà l’ànima als peus, però si ho feu, i descobriu que ja Orwell en parlava en un llibre que el mateix Bythell us recamana de llegir, aleshores el món i l’ànima us acabaran aixafant qualsevol esperança. La vida de llibreter és si fa no fa tan avorrida com la de qualsevol mortal, segurament… tret que penseu en els miracles.

Entre els valencians, hom pot pensar en els miracles, si només el 5% dels valencians llegim en valencià, malgrat els quaranta anys d’escola en valencià. Si feu uns quants càlculs matemàtics, els valencians de quaranta-cinc anys en avall ja han passat gairebé tots per l’ensenyament en valencià. Vol dir que gairebé la meitat de la població valenciana està capacitada per llegir en valencià amb total garantia d’èxit. Així que, no llegim pel desconeiximent de la llengua, no. Els valencians no llegim perquè “llegir” no és entre les nostres activitats preferides. Clar i ras. Per exemple, penseu en un altre país pol oposat a València: Finlàndia. El 40% dels finlandesos tenen la lectura com a activitat preferida. Com a la primera activitat en el temps lliure, d’oci o de lleure. Entre els valencians, no arribem a l’1%, els que tenim la lectura com a preferència davant la resta de coses. Ara no entraré a explicar què vol dir això, què en podem deduir, inferir o concloure. No. Tornaré a la lloa que anit va fer Vicent Partal, en parlar de Joan Fuster i presentar-nos-el com el gran intel·lectual valencià de tots els temps: entre més coses, Vicent va apuntar que Joan Fuster també és un miracle. Ho va dir sense espasmes, ni grandiloqüència ni esgarrant-se la roba. Ho va dir si fa no fa amb naturalitat de mestre periodista: un home de l’alçada intel·lectual de Joan Fuster va créixer i es va fer —ell era autodidacta— enmig de la Somàlia valenciana.

[continuarà]