Ulisses20

«L’onanisme valencià de la lectura.»

Anit explicàvem a l’envelat de l’Ateneu de Bétera els desnivell de lectura valencià comparat amb el finlandès: el nostre índex lector suspèn en qualsevol de les edats, fin i tot en les edats de l’escola i de l’institut, que és quan la lectura és obligada i semblaria que l’activitat renaix, perquè ha de passar l’examen. A Finlàndia, segons un estudi de principis del segle XXI, el 40% del jovent tria com a activitat lúdica, en el temps lliure, la lectura. En els joves una mica més baixa que en les joves, que arriba al 44%. A valència, ni els uns ni les altres, no passen del 0%. No arribem a l’1% dels alumnes, fins al batxiller que tinguen com a primera activitat lúdica la lectura.

Ara acceptaríem tot de comentaris, si voleu, acarnissats, o endolcits, però les coses que passen i ens passen no són en canvi de res, que no són gratuïtes. Entre més idees, hom podria argumentar que trenta anys d’escola valenciana, o d’una escola pretesament democràtica, no ha deixat petja entre els alumnes, pel que fa a la lectura. Però, ep, també caldria avaluar què fan els mestres, com ensenyen a llegir i, encara més profund i llarg, quin exemple són per als seus alumnes, pel que fa a contagiar la lectura com un art, que depassa l’obligació, l’examen o la funció d’ajudar a passar cursos com qui passa els anys, comptant-los d’un en un o de quatre en quatre.

Avui hem presentat a l’envelat de l’Ateneu de Bétera l’escriptor Carles Fenollosa i la seua primera novel·la «Narcís o l’onanisme». A partir d’unes quantes entrevistes a les xarxes, i un repàs a la cultura literària dels últims quaranta anys, i la fragilitat valenciana no sembla que haja canviat gaire. Anit, l’èxit que apuntava aquesta Fira de Nadal es va interrompre —Onanisme literari pel que fa al públic— i n’érem deu, no arribàvem a completar l’equip dels apòstols, malgrat que el sopar després sigué barat i benigne, de convidats, i una de les raons apuntades pel mateix escriptor pegava en ferro: «No us amoïneu, un dels problemes més grossos dels valencians és aquesta minsa quantitat de lectors que no acaba de fer un salt europeu, als llibres i a la lectura, no podem ara mateix, ni vam poder aleshores, així que entre tanta competència de pantalles, bars, falles, festotes, i un estudi obligatori preparat per deixar de llegir en canvi d’aprovar, el resultat és aquests.»

A mi la comparança em feia mal, em pegava tan malament que l’evidència ens despullés com som, qui som i com és d’utòpic el remei, que vaig atribuir el fracàs al dos, un nombre parell que després de ninou, de l’1 de gener, no sembla amb suficient caràcter com per fer avançar el carro i els bous. Ni un sol mestre, ni els alumnes, ni els llicenciats de primera o de segona, ni la premsa, semblava una absència feta a posta contra el mateix Narcís, pobre, per haver-lo tret de la ciutat principal i haver-lo fet pujar a prop del Purgatori, malgrat que ell hagués preferit el cel a la glòria.

Carles Fenollosa ha arribat amb els deures fets i la didàctica: ens ha lliurat un petit article sobre el panorama narratiu català dels últims anys, autors, novel·les, mancances, problemes estructurals, un paper que no ens ha volgut llegir, però que ha fet servir de referent: ha explicat els tres grans dèficits, actuals i passats, de la literatura catalana (res comparable, naturalment, a l’anglesa, francesa, i menys encara a la russa). Pocs lectors, desconnexió del territori literari català (Catalunya, País Valencià i les Illes), i atrevim-nos a dir-ho, la desorientació dels autors mateix.

Molt de tot això és en Narcís, però justament què fa el món literari?, s’arronsa de muscles. Martí Domínguez ho diu en un comentari sobre la novel·la: «Tanmateix, aquesta novel.la transgressora, impertinent i enèrgica no ha tingut (almenys de moment) la recepció i resposta que es mereixia. El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut, com si es tractara d’un estirabot d’un jovenet queixó, que no sap valorar els esforços i sacrificis que aquests han hagut de fer perquè aquelles publicacions i tinglados culturals existesquen.»

La drassana o envelat literari de l’Ateneu avui feia aigües, justament en honor a aquest Narcís irreverent: ens ha guanyat el zero per cent valencià davant la lectura, o potser perquè el dos de gener és atrapat entre dies més conspicus o principals. Ves si encara no trobareu un remei, en venir a demanar-nos el llibre de Narcís: «creieu-ho, per què no?, un dia els valencians vam ser superman!»

“L’artefacte literari de Narcís”

Un escriptor jove viu la ciutat, València, com un protagonista propi de la novel·la, un mapa principal de vida, literari, cultural, en crisi continua, com si el fracàs de la ciutat fos el fracàs de tots els valencians. La ciutat i qui l’habita.

El gran llibre de la ciutat, l’assaig magistral, el va escriure Manuel Sanchis Guarner, un homenot valencià del segle XX que ens va descobrir el paisatge major d’una capital que ho va deixar d’ésser. Després, uns altres escriptor la van retratar, dibuixar, guiar, també des del vessant literari, de ficció: Joan Francesc Mira, per exemple, en aquella magnífica novel·la “El desig dels dies” en va fer un retrat magnífic, viu, de renaixement.

Durant uns anys, pocs, València va ser capital cultural, però la desmemòria i l’extrema dreta ja es van encarregar de baixar-la a l’infern. Corrupció, incultura, mala fel, traïció, franquisme, València va perdre l’esperit de petita gran ciutat europea. Una llàstima.

Ara un personatge de novel·la, atemporal, lletraferit, periodista, estudiós, voldria fer-la renàixer, tota la ciutat, recuperar-ne el sentit, l’ideari, però potser hi ha massa cendres, per provar de refer res, d’una ciutat d’antiherois, on n’hi ha massa mediocritat i poca ambició honesta.

Aquesta vesprada tindrem l’oportunitat de parlar-ne amb l’escriptor valencià Carles Fenollosa, que ha fet una novel·la-assaig-provatura per pegar-mos contra la inacció, la desmemòria, per retronar-nos la força dels dies que els valencians eren europeus.

ATENEU DE BÉTERA, Plaça del Mercat Núm. 5 19.30h

«Si una nit excelsa en porta una altra!»

En el quadernet “Clàssics per a la vida” que el mestre Nuccio Ordine va escriure fa uns tres anys, treu un paràgraf a Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar que sembla una recepta, en favor de la cultura i el coneixement dels homes, una medicina contra la ignorància que, ara que patim tanta objecció contra la ciència en canvi del cretinisme,  només es pot administrar voluntàriament, en dosis individuals. Ho teniu a la pàgina seixanta-vuit, del llibret que va editar Quaderns Crema: “Fundar biblioteques era encara construir graners públics, amuntegar reserves contra un hivern de l’esperit que, per certs signes i a desgrat meu, veig a venir.”

Rosa Serrano va ser a l’envelat de l’Ateneu de Bétera, en visitar la nostra fira i voler participar contra aquest o qualsevol dels hiverns de l’esperit que predicava la mestra Yourcenar, i Rosa va fer-nos un relat de joventut que ens va tenir atrapats, lligats a la narració, a la lectura, a petites històries de vida que conformaven una dona forta, inquieta, capaç de construir-se una cambra pròpia i capaç d’ajudar altres dones a construir i a construir-se.

“Construir és col·laborar amb la terra…” M.Y.

La diglòssia familiar obligada, la vida escolta, els dies convulsos d’universitat i protesta, els tancaments, les corredisses per les amenaces constants de la dictadura feixista, les discussions al carrer i a casa, perquè els pares no entenien que el seus fills es jugaren res al carrer, o potser perquè patien, tan bé com coneixien la brutalitat de la violència feixista i allò que eren capaços de fer, els violents; un concert especial de Raimon a Ubeda_espanya, les dones que van ser referent a la seua vida apareixen en aquestes memòries, el relat en viu entusiasta, passional, que va filant amb una mestria extraordinària…

Això és una mestra excelsa per la lectura en públic. Què ensenyem els mestres, doncs, si no és a enaltir el coneixement sencer del país, que si us penseu que només ensenyem a llegir badeu, home, que és el país que ha d’aprendre, tant com ha d’aprendre. […] El temps passa però ens estaríem escoltant la mestra Rosa durant hores, com ells explica els anys seixanta, els setanta, València, Paris, Barcelona… Com lluita contra la desmemòria col·lectiva d’un país valencià que continua amenaçat, que no ha deixat mai de banda la persecució terrible de partits i forces, mitjans i poders que ens ataquen els fonaments, l’escola, la llengua, aquelles forces patètiques que es pensen redemptores salvapàtries: falangistes de merda.

Les petjades del temps són les memòries d’una dona extraordinària, que anit va ser supervendes a la Fira de Bétera, i que ens acompanyarà durant uns dies una lectura per explicar-nos la història dels valencians, d’un grapat de valencians cabdals en la segona meitat del segle XX. Alfred Ramos m’ha demanat un text que en parle d’aqueta mestra fundadora d’Escola Gavina entre més fites, dels primers anys d’escola i de mestra vol que en parle, i ja veurem què sabré dir.

Quina nit, a Bétera, contra els hiverns de l’esperit!

Anit vam tenir una de les visites especials, excelses, dins el programa de llibres i presentacions de la fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera. L’envelat que enguany estrenava aquell corral noble d’Epicur era ple. Un ple correcte, no us penseu que cap dels presents havia de treure els peus per fora, o els braços, menys encara el cap, però no ens podíem queixar, ni l’organització, ni el convidat, ni l’atzar venturós valencià per la cultura. Per exemple, l’edat principal no baixava dels cinquanta, potser que raspallés els seixanta. Així que de joves menors de trenta, ni un ni mig ni cap. Vol dir això que el jovent valencià que habita la comarca no està interessat per la ciència o la cultura… HO està, però anit tenien coses més principals a fer. I una llàstima que tants mestres i professors, i una escola al terme que té premis aquests idiotes d’escoles “top”, es perderen aquella incitació punyent, del convidat major, a llegir sobre ciència, o a llegir a seques. Malgrat tot, Martí Domínguez va ser ben acollit i ell s’hi va sentir com a casa, a uns pocs quilòmetres de la seua caseta de camp entre els termes de Bétera i Godella. Però ves que ens vam descobrir que tenim el mateix comprador de taronja, els dos, i això encara ens va alegrar més la nit i les lliçons de ciència sobre Kuhn, Wilson, Darwin, Faraday o Lynn…

«Si nosaltres només patim per aquesta manca d’encaix entre els valencians i el coneixement, xa, almenys entre els joves, que són els que han de salvar-nos de la barbària i la salvatgia feixista que senyoreja per places i carrers i mitjans públics.»

Aquesta nit tenim un altre dels plats forts del programa i podreu redimir la vostra penalitat amb una altra de les aproximacions culturals a Epicur: sí, avui l’escola ocuparà l’envelat. L’escola, la mestra, l’editora, la dona de cultura i de compromís ferm, entusiasta, incansable… Rosa Serrano presentarà “Les petjades del temps”, un llibre que ha editat Balandra i que aplega una part de la vida d’aquesta dona majúscula, en un país perdut, emboirat, difús, però que ella, com altres dones i homes, ha treballat per desemboirar i fer-lo practicable. O potser us penseu que no es podrà respirar mai —és una metàfora sinyors—, en aquest país valencià de panses i anous? Ves que costa de posar-li fonaments, però és que venim de molt lluny, de moll i d’entarquimat, d’un camp d’argiles que no n’hi havia manera de veure l’aigua clara: anys i panys d’escola valenciana, anys i panys de llei d’ús, anys i panys de llauradors, o mestres, o músics o actors de teatre que volien remeiar lo impossible, ves si el nostre infern era profund. I potser que ho continua essent, malgrat uns detalls menors.

Un colp deixatat el discurs (ací digues tantes burrades com et càpiguen), us esperem aquesta vesprada a Bétera: per Epicur, per l’escola, per la història dels valencians, per escoltar una dona cabdal en el segle XX dels valencians de la ciutat i rodalies. Si avui no fem el ple, aleshores déu proveirà, que diu la dita bíblica, però llavors haurem perdut, i tornarem, tornarem a recomençar, perquè sembla aquest el sinó dels valencians, almenys el dels homes i dones que han dit prou de cretinisme i borumballa.

Resum: “Les petjades del temps. Memòries” de Rosa Serrano. Presentació a l’envelat de l’Ateneu de Bétera. 28 de desembre de 2019. 19.30h

És divendres, 27 de desembre de 2019, i l’Ateneu de Bétera rebrà avui un dels escriptors més importants, dins el programa de la fira de Nadal, enguany homenatge a Llorenç Giménez.

Avui, 27 de desembre, encara amb tot de presoners polítics, repressió i una justícia espanyola bel·ligerant amb la democràcia, l’Ateneu ha convidat un dels homes principals de la literatura del país, un dels comunicadors de ciència més reeixits, capaç d’atrapar-nos amb petites històries de Lucreci a Galileu, de Botticelli a Newton, de Goethe a Darwin… Llegir-lo és un deure, sobretot els llibres que publica sobre ciència i divulgació: Veus de ciència, El somni de Lucreci, les històries naturals…, són llibres obligats per qualsevol mestre, o professor, o alumne de secundària: a Batxiller, haurien de ser obres obligades per començar el curs, si hom volgués prestigar la lectura dels batxillers i, sobretot, dels seus mestres.

Si és divendres, 27 de desembre, tindrem aquest goig al poble, a la plaça del Mercat, i en podreu parlar, escoltar, debatre sobre ciència o coneixement, i aprofitar aquest Nadal més que mai no ho haureu fet, en canvi d’aprendre, de conviure, d’incitar-vos a la lectura científica. També ens podríem demanar, els valencians, com és que llegim poc, i com és que, damunt, llegim tan poc en valencià, i encara més pregonament, com és que llegim  res, si és que llegim res, que pegue en científic? Tot això abans de venir a escoltar un home cabdal del coneixement, a més de director de la revista Mètode, professor, divulgador i escriptor. Perquè de tan en tan, Martí Domínguez també fa literatura de creació, de vegades sobre protagonistes universals -Goethe, Voltaire, Cézanne, Buffon…-, hom podria pensar d’on poua el temps, aquest home, com és que abasta aquesta immensitat de camins, àmbits, espais, indrets, amb tot de produccions cultes, elevades, exquisides…

Sobre la presentació de La sega a Bétera, o fins i tot , si vingués al cas, sobre la futura presentació de “L’esperit del temps” en parlarem d’ací en avant, però no direm res més ara.

Si és divendres, 27 de desembre, el programa de l’Ateneu de Bétera d’enguany us convida a revisitar la plaça del Mercat i acostar-nos a la ciència, a la comunicació, a la literatura d’alta volada. Benvinguts.

Avui som a portada a Vilaweb!

Una exposició recorda i homenatja el contacontes Llorenç Giménez

L’exposició, que serà itinerant, s’inaugura avui a l’Ateneu de Bétera

Aquesta vesprada s’inaugura a l’Ateneu de Bétera l’exposició itinerant ‘Llorenç Giménez, el primer contacontes’, a càrrec de l’Ateneu de Bétera i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. Gaudeix de l’ajut de la Diputació de València.

La inauguració serà a les set i inclourà les intervencions de les presidentes de l’Ateneu i de l’Institut, com també del president d’Escola Valenciana. De dilluns i fins a Reis es podrà visitar cada vesprada a l’Ateneu, que aquests dies organitza la tradicional Fira del Llibre.

L’ateneu de Bétera organitza el tradicional sopar de la carabassa per potenciar els productes de proximitat, la defensa del camp valencià i les tradicionals receptes de cuina entre les quals, no fa gaire, hi havia com a ingredient principal la carabassa.

D’uns anys ençà, els organitzadors han replantejat el sopar convertint-lo en un concurs de cuina de lo alto, entre plats salats i dolços, i el guanyador principal viu del premi durant un any o més, no econòmicament, però sí pel prestigi que representa obtenir el diploma de Xef major de la carabassa entre ateneus i comarques valencianes.

Enguany el jurat també vindrà convidat a sopar, però la resta de mortals hauran d’aportar un valor afegit indiscutible i presencial: lloes en favor de la república dels valencians, distintius gros o daurats (no valdran papers esgrogueïts o de color dubtós), un esperit per la llibertat i la democràcia de ferro colat, i una aferrada història en favor del camp valencià: malgrat que, enguany, el moviment comercial per la taronja dibuixa un paisatge prometedor, sempre n’hi ha imprevistos que poden aigualir el Nadal o encara pitjor, el carnaval passat per un fred espaterrant.

A partir de les 20.30h la plaça del Mercat de Bétera acollirà l’encontre més carabassenc de la tardor, que malgrat el despertar feixista del camp de túria, apunta a ser fanal comarcal de llibertat i aplec d’esperits anàrquics. Benvinguts.

*La participació és oberta i lliure, si l’ànima és neta de falangistes o espècies encara menors. Per cert, com encara continuem sense senyal, la TV3 tampoc farà l’acte en directe, enguany tampoc no cal que us cardeu el monyo!

«Alguna cosa es mou també al País Valencià; l’esperit bufa allà on vol i ningú no pot embridar-lo. […] No és cap esperit metafísic ni cap quimera territorial […] L’esperit és memòria i voluntat d’ésser. I el de Catalunya (i el de l’Ateneu de Bétera*), en particular, una enorme i imparable fam de llibertat» Joan Ramon Resina

Fa temps que seguesc amb deliri els articles del professor Joan Ramon Resina, que tenen sobrietat i brillantor, estudi i rigor lingüístic, però sobretot, no fan concessions, en canvi d’exigir-nos, als lectors, una gimnàstica mental que no exercim amb gaire freqüència, ni en les lectures ni en l’oci. L’article d’ahir, The Spirit of Catalonia, és una lliçó extraordinària de quina cosa és aquest Esperit que Catalunya, la seua gent, ens va regalant fa anys, però sobretot, les darreres setmanes, amb major intensitat. N’hi ha qui diu que la primera de les revolucions del segle XXI és a Catalunya, i possiblement a Europa siga del tot cert, que el jovent de Catalunya són ara mateix el poble de major coratge i més tenacitat per la llibertat i els drets universals. El jovent, els iaios, els pares…

Salvant les distàncies i l’adjectivació d’humilitat pel que fa a la magnitud, voldria fer el paral·lelisme d’aquell esperit amb el de l’Ateneu de Bétera, un llum dins la comarca del Camp de Túria, en favor de la democràcia; avui, possiblement, l’únic finestral físic d’acollida de drets i de valors. Potser per això, les amenaces i els atacs han sigut ordits i organitzats per fer-lo callar dins la revifalla general del feixisme atiat pel mateix govern de l’estat espanyol i els seus grups de violents. L’atac vergonyant i impune a l’Aplec de 2018, i al sopar groc en solidaritat amb els presos i les seues famílies per grups de radicals organitzats, el pp local i uns quants dels veïns feixistes de sempre, van ser permesos amb connivència i nocturnitat. De fet, les amenaces han acabat de fer blanc en una part del públic habitual que ara desestima de participar-hi, pensant que la democràcia, o la llibertat de drets, potser que siga un excés, si el vent que bufa és d’aital amenaça que fa tremolar les conviccions, per com fins i tot despulla la fina pell de certes beatituds còmodes o benestants.

En canvi, a la ciutat naixen noves respostes contra el servilisme o la violència gratuïta, i encara per la solidaritat amb els presos polítics i contra l’agressió policial, destapen una resposta contundent de moviments juvenils que diuen prou. Com diu el professor Resina, alguna cosa es mou també a València, cansada com està del càstig en tots els sentits, pel finançament criminal al qual ens castiga espanya, pel setge a la cultura, a l’educació, a la llengua, als mitjans… L’abús espanyol va tenint una resposta cada colp més majoritària, i a Bétera, aquest porta oberta al debat, a la llibertat i a no tenir por de la repressió, és a l’Ateneu de Bétera.

El 9N ja tenim un programa viu i polièdric, si us voleu afegir a la reflexió pública, vibrant, sirollosa, d’aquest esperit rebel i inconformista del nostre corral epicurià.

Demà dissabte, a l’Ateneu de Bétera recuperem una part de la memòria històrica sobre el bandolerisme. Ara, que vistos els comportaments espanyols, de jutges, polítics i policia, hom dubta que els bandolers que eren fora de la llei, una majoria, no tingueren més que raons suficients per ser fora de la llei, si la llei, com ara vivim, ja atacava amb tanta cruesa pobres, desvalguts, el poble baix i el poble sencer, i defensava gànsters, el poder, els nobles, i tota aquella patuleia de corruptes que governaven.

Sí, amb una certa perspectiva, els bandolers no eren sinó llauradors que havien de fugir perseguits per lleis injustes, impostos exagerats i per aprofitats que s’emparaven en les lleis que ells mateix ordien a conveniència. Si fa no fa com passa ara mateix, entre borbons, jutges, i empresaris que són per damunt dels Drets universals i ens roben la casa, el patrimoni, i les ganes de viure pacífics i tranquils. Corbelles i forques, bandolers, i foc a la barraca de tants fills de puta com habiten i ens amenacen.

Si voleu trobar el relat adient, el bandoler que més se us assembla, l’Ateneu de Bétera us ofereix l’oportunitat d’escoltar Manel Arcos, veure algunes projeccions i començar a dubtar si el bandolerisme no va ser la primera aportació a la desobediència contra l’abús i les males arts d’espanya i els seus ninots.

ATENEU DE BÉTERA plaça del Mercat Núm. 5  Dissabte 5 d’octubre de 2019 · 20.00h

Dissabte republicà al Villar, els Serrans, amb un jorn sobre la memòria històrica. Amb debats, xerrades, documentals i itineraris històrics.

Contra els pocavergonyes i els cagamandurris del psoe, que es deixen governar per empresaris corruptes, o borbons, o tota mena de delinqüents que viuen de llepar i mamar i enganyar.

Homes i dones que van jugar-se la vida en favor de la llibertat, seran reconeguts dissabte 21 al Villar, i encara sort que els podem recordar un colp l’any, sense ajuts, ni mitjans, ni recursos, per com ens roben allà i ací, polítics i galifardeus.

Avui mateix que el psoe autoritza un reconeixement a Jose Antonio —aaahhh això què és, us demanareu!— doncs és feixisme, senzillament. Doncs avui mateix,  el pocavergonya “Pedro i el lobo” recorda l’Ascension Mendieta, en canvi de mantenir presoners polítics, i untar-se els dits amb l’ïbex, pobre dissortat o sangonera, que no fóra pitjor ser ruc però honest. De malparits, el món en va ple, i aquell terme espanyol fa niu i s’escampa com el fang i l’aigua, un tarquim tan pudent no podia sinó empastifar-nos l’esperit: ara diuen que espanya ens avançarà uns milions als valencians, milions que prèviament ens havia robat, i que ens els cobrarà doblement, amb crèdit i rèdit. I encara el MH Puig ho ven com un èxit de gestió. Que els milions encara han de venir, ai…

Memòria històrica, finançament i dignitat, ves com fa espanya per emmerdar la història, els drets universals i l’ànima d’algunes dones que van lluitar contra tot això que representa el psoe i un règim podrit.

Per cert, si voleu participar d’aquell jorn sobre la història, podeu enviar un correu a… villardelalibertadvillar@gmail.com

Divendres vam ser al tast de vi rosat, on els ponents posaven en qüestió la política valenciana sobre el camp ( de l’espanyola no cal ni parlar-ne, perquè té l’objectiu d’arruinar-nos). Potser per això, el meu amic Apa va comptar quants membres de la conselleria d’agricultura hi van participar: zero! Ni tècnics ni directors generals ni la consellera: potser perquè parlàvem del camp, donàvem dades, denunciàvem que Freixenet i Cordorniu han pactat la rüina dels preus del raïm (ho va dir algú de pes quan ja havíem tastat tres vins rosats de caure de cul, els dos primers valencians (castell de Bétera i Forcallat), el tercer de la terra Alta, un garnatxa peluda sublim… Així que ja no guardàvem formes ni protocol i parlàvem ras i curt sense pèls a la llengua: a la conselleria no tenen ni idea del camp. Ni idea. Ara, que si passem a comptar quants llauradors n’hi havia, o representants de les cooperatives, o dels sindicats agraris, la quantitat no millora gaire: uno o ninguno, que deia Llorenç (cap ni un, xa). Així que si els llauradors penseu que el camp l’adobarà la processó de la pastora, o la missa major, o l’ajuntament, o europa, ja podeu bufar i agafar l’hamaca, ni el vi ranci no us traurà el pesar.

Una llàstima que una activitat de tant de goig tingués tan poca resposta per les persones a la qual anava destinada. Però les coses són així i cal continuar: de fet dissabte el grup de teatre de l’Ateneu, Zorongo, va fer una estrena en valencià de l’obra TRES, que ja havia representada en espanyol: però les circumstàncies van poder contra el teatre (el campanar de Bétera es va tornar xirivia, que les tres protagonistes van haver de parar tres vegades, i encara quan venia gairebé el final d’aquella comèdia fresca i carregada d’humor, la pluja va entorpir el desenllaç, corrent a apagar llums, plegar veles, entrar la decoració, la taula, els focus, i de nou l’humor que venia rodat: la Pastoreta, la processó de la maedéu trobada a Bétera semblava que volia entrar en el corral de l’Ateneu a beneir els descreguts i els ateus, i encara sort que només era la baixada, perquè ens va deixar sopar tranquils entre amics i converses i vins negres i rosats i caves.

Era el preàmbul del que passarà el cap de setmana que ve a Olocau, amb el nou Aplec del Camp de Túria, que ja deveu recordar que és un encontre de llibertat i de futur per la comarca i pel país, però entremig, dilluns mateix comença l’escola i començarà amb el recordatori a dos protagonistes de primera fila. Carme Miquel i Llorenç Giménez. Nosaltres, a l’escolagavina, hem preparat un jorn especial per recordar Llorenç, i aplegarem tots els xiquets i els explicarem què farem , doncs un dia d’escola de contes, de rondalles, d’acudits, d’equilibris, de jocs, i de compromisos socials i polítics: sembla que en recordar Llorenç, entre rondalles i riures, els protocols i els mitjans no expliquen el nivell de compromís social i polítics pel país i pel territori, per la llengua i la llibertat que assumia… “A la làpida escriviu-me País Valencià!”

Per tot plegat, pel camp, pel teatre, per l’escola, per Llorenç, comencem una altra setmana tan farcida com esperançadora, perquè el món no para, i ves si encara haurem de plantar els arbres sense fer els clots. Però, i a Catalunya, què diran els mitjans del lladrocini que passarà dimarts? En favor de totes les repúbliques, les que són vives i les que ho seran a poc que siguen lliures!

Els llauradors valencians es manifesten a Requena, la Plana d’Utiel, pel preu del raïm, que segons asseguren, han pactat les grans empreses celleristes per arruinar-los expressament, manifesten plegats els sindicats: un preu que enfonsa encara més l’ofici, davant els ulls d’una política espanyola feta a posta contra el camp. Com que el raïm afectat és el que va destinat al vi i al cava, aquesta vegada la protesta-tractorada coincidia amb les reivindicacions dels llauradors catalans. Ara el raïm, abans les pomes, sempre les taronges, tant se val. Els productes valencians a mans de polítiques i polítics espanyols van de mal en pitjor; el camp valencià fa anys que tremola, que es mor… Tampoc no sembla que les polítiques “provincials”, autonòmiques o regionals facen gaire forat en la crisi. Els últims quatre anys el Govern del Botànic no ha fet ni aire al camp, ni bufar, ni fer cas… Ni ajuden ni milloren el caos que vivim. Aleshores què fa la conselleria d’agricultura? Reparteix albarques? Es queixa pel clima? O es prepara per reorganitzar el camp?

Hom es pregunta com és que el vi i el cava, que d’uns anys ençà viuen un reviscolament econòmic i empresarial, que posa cura i qualitat en els nous productes i els petits cellers, encara ha de patir les polítiques abusives dels grans majoristes.

Justament en unes hores, l’Ateneu de Bétera acollirà una jornada sobre el vi, el territori i els grans cellers valencians (grans per la qualitat) i posarà a debat les problemàtiques, les solucions i les causes que ataquen el camp valencià i la vida dels llauradors.

Sobre el títol “Un Jorn sobre els rosats”, un vi que és una tendència, l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i el mateix Ateneu han convidat l’Aula Vinícola que dirigeix l’enòleg Joan C. Martín, a coordinador una xerrada debat d’interés: hi són convidats el president de la DO (denominació d’origen) Catalunya, Xavier Pié, el cap d’estudis de l’Aula, el professor Andrea Gabrielli, un expert en vins italians, i el mateix Martín. I encara s’espera que hi haurà més experts a Bétera, si el problema serà gros.

Per aquesta jornada, els organitzadors han convidat expressament tècnics de la conselleria d’agricultura, la mateixa consellera, Mireia Mollà, i els presidents de diverses cooperatives de la comarca. També s’haurien de sentir convidats els presidents i secretaris de la Unió de llauradors, o més responsables de la política agrària dels valencians, a veure si plegats deslloriguen què poden fer els llauradors per salvar el camp.

Si la cosa no acaba en fallida, l’acte acabarà amb un tast de sis vins rosats bons i boníssims. Si hi veniu ho comprovareu.

DIVENDRES 6 DE SETEMBRE, 19.30H ATENEU DE BÉTERA PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 (EL CAMP DE TÚRIA)

POTRIES #musicfest destinarà la recaptació del concert d’Eva Dénia a l’ONG Open Arms

CONCERT AVUI DIUMENGE 23.00 PARC DE LA CONCÒRDIA

• La recaptació del concert d’Eva Dénia en el Potries Musicfest es destinarà a l’ONG Open Arms
• L’Ajuntament retira la bandera de la Unió Europea fins que es garantisca un port segur per als immigrants del vaixell Open Arms i l’Ocean Viquing
• La bandera comunitària s’ha retirat del pal de la façana del consistori en senyal de protesta per la inacció dels estats membres de la UE en el drama dels immigrants que naveguen en dos vaixells en el mar Mediterrani
• El govern municipal protesta així, pel que entén, una vulneració dels drets humans i insta al govern espanyol i a les autoritats europees a facilitar l’ajuda humanitària que necessiten els immigrants rescatats per les organitzacions humanitàries en alta mar

En una resolució adoptada hui per l’alcaldessa, es reitera la necessitat de garantir vies legals i segures d’entrada en la UE per a acabar amb les xarxes de tràfic de persones i a adoptar mesures urgents per a resoldre el drama humanitari que es viu a la Mediterrània i en les fronteres europees. L’Alcaldessa de Potries, Assumpta Domínguez, ha assegurat que la resolució recull l’esperit dels tractats internacionals. «No podem deixar morir persones que fugen de la guerra i de situacions d’extrema violència. Cal que s’adopten mesures urgents i decidides per humanitat i per dignitat», ha destacat. A més l’ajuntament com a organitzador del festival intercultural Musicfest ha acordat amb el seu director, Ausiàs Garrigós, i Eva Dènia, destinar íntegrament la recaptació del concert que la cantant oferirà diumenge en la cloenda del certamen a l’ONG Proactiva Open Arms.

Tota la informació és del diari Serpis

Comencem la desobediència civil contra els delinqüents que governen els estats d’Europa. Per la república valenciana, que encara és sense senyal, sense finançament sense fiscalitat pròpia, sense recursos, perquè espanya ens roba cada dia. 

Som de festa major a Bétera. Demà és el dia gros, i despús-demà, i l’altre. La maedéu, Sant Roc i el Gos. Però avui ballem a la plaça, les danses de Bétera, les dansetes, una versió particular de l’Aljama sobre la dansà, amb variacions i afegits d’interés. A un quart de dotze, ballarem de la placeta del Sol a la plaça del Mercat. Després començarà la cantà. i durant la nit, qui puga, que descanse per al 15 d’agost. Paraula major.

Cadascú ja triarà què i com, jo ballaré amb goig pels amics i per la República dels valencians. Això que no ens ho roben, que ja n’hi ha prou feixistaes cada dia que passa. Pels amics, per la República Valenciana i pels presos polítics, i els exiliats, i per aquella gent que és a alta mar, amb l’Open Arms i altres vaixells i barques que no són creuers ni fan estiu ni turisme.

Per tothom que ballaré, amb gana, les dansetes de Bétera. Festes majors.