Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: mestres d'escola

Per què no llegim? (16)

0
Publicat el 4 de març de 2021

Com cada trimestre, m’arriben a l’escola les novetats de l’editorial Bromera, embolicades en cartró, amb unes quantes revistes, entre més l’ILLA, que va guanyant en cada número, en tacte i idees, amb ofici i experiència. Una de les coleccions, el Micalet Galàctic, ha fet trenta anys, i ha bastit taules, lleixes, carteres i butxaques d’abric dels mestres. Milers de volums ens han arribat, perquè la feina ingent d’aquesta editorial per dotar els mestres de lectures ha sigut cabdal. Ens han aviciat a llibres, sense defallir, i ves si els xiquets hauran llegit llibres i històries d’autors valencians, en canvi de tant de coratge editorial. I unes quantres traduccions d’autors internacvionals de primera fila. Aprofite per dir que la feina de les petites editorials valencianes ha sigut extraordinària, potser que poc valorada i gens mimada per l’administració valenciana, que ha preferit de fer inversions milionàries en mamonades i coentors, en canvi de deixar tot de molles a la feina d’autors, editors, correctors, il·lustradors o llibreters…

Ara bé, tanmateix no sabem si els mestres han correspost l’aviciament amb els quals ens regalaven algunes editorials, amb la feina de mestre, la primera feina vull dir, d’ensenyar a llegir i de fer estimar la lectura als alumnes. Segons els índex lectors valencians, el munt de petites editorials i tants d’esforços esmerçats, no s’ha vist correspost amb el nivell lector dels joves de l’eso, batxiller i menys encara pels estudiants universitaris. D’una altra manera, la qüestió lectora dels valencians hagués guanyat en qualitat i quantitat. Així que la pandèmia no-lectora que patim s’hagués superat fa anys si hom hagués correspost l’oferta editorial valenciana amb una invitació lectora seria i profunda a les aules.

Massa temps que els mestres van estar capficats amb els curriculums i les lleis espanyoles d’educació (totes de dubtosa qualitat educativa, i de profit zero), en canvi que no férem llegir els nostres alumnes ni un 10% dels llibres que s’editaven cada any a can Bromera, Bullent, Tàndem, Denes, Tresiquatre, per citar-ne unes quantes de pròpies i properes, o d’altres del nord o de les illes, amb fons editorials de molta qualitat. No, els mestres no hem sabut tornar-los el regal, als alumnes, malgrat tot… Així que una part de la responsabilitat, sens dubte, també serà nostra.

I ves que en valencià, hem tingut no pocs autors de nivell i traduccions de primeres espases internacionals que haurien sigut suficient reclam per construir una muntanya de lectura i de lectors de primer ordre. Què haurà fallat, doncs? L’escola? l’Administració?, la família? La política dels idiotes? Les editorials, no. Perquè sense suport, sense un estat al darrere que ens posés al capdamunt, ni un ajut polític mínim que creiés com d’important era fer lectors permanents, elles sí que han lluitat contra la inclemència d’una política que, a posta i premeditadament, ens enviava a la ruïna moral i econòmica.

 

Per què no llegim? (15)

0

El feixisme sempre ha estat en contra de la lectura. Contra el coneixement, però sobretot contra la lectura. Espanya ha obstaculitzat sempre aprendre de llegir. És una broma, pensareu, però no és una broma, ni una ironia, ni un acudit fàcil.

Només caldria veure els avenços en lectura dels últims quaranta anys i fer dues sumes. El resultat és que encara som a la cua lectora d’Europa, com som a la cua en qualitat democràtica. I l’una cosa és proporcional a l’altra. L’índex de lectura d’un país es correspon amb l’índex en qualitat democràtica. Això tampoc no és cap broma, i el preu més alt que paguem, anys i anys i anys.

Ara ja s’entendrà el baix nivell lector dels valencians, per exemple. O l’escassa representació valencianista arreu: mentre siguem lligats i de genolls de l’economia espanyola, de la cultura espanyola, de l’amenaça espanyola… I per garantir l’escàs nivell lector valencià, hi ha els jutjats (no rieu!). L’assetjament continua. Ho explicaré.

Cap jutjat valencià, cap ni un, no admet que l’ús del valencià siga una normalitat. Malgrat la llei, l’estatut (una gràcia divina i serenguina) i els anys d’escola, si tu proves d’expresar-te en valencià davant un jutge ja saps quin serà el resultat del plet: pagaràs dues vegades el brou i tres vegades la tassa amb el qual te l’hauràs begut.

Hom només caldria que fes una ullada als aplecs feixistes dels últims anys, tolerats, pagats i vestits per diner públic i privat, i veure si aquelles cares i carasses, són de Tolstoi, de Balzac o d’Estellés, en les preferències lectores. No vull dir que cap d’ells no puga haver fet alguna cosa més —fins i tot els seus ideòlegs—, però el resultat final no depassarà una prova mínima lectora de les bestieses bèliques del tebeo dels anys seixanta.

I encara una part dels nivells lectors espanyols, diguem-ne comprensius amb la borbonia, són d’aquell nivell ranci i caspós dels planeta: manufactures llibres com rajoles, o pintes per a gos, o refrescos sense alcohol. De colp, passa com en aquell encontre dels rucs i els llibres, que diria Roald Dahl, tant se val que proves a simular que el teu origen és el mono, aquesta vegada és perquè t’assembles al dibuixet de l’ampolla d’anís, potser que a l’anís. Poca cosa més.

Per resoldre el forat negre lector d’aquell estat policial, hom ha fet cent mil campanyes per demostrar al món que som una democràcia plena, l’estat i els ciutadans súbdits a les porres que obrin els caps. Aleshores, com anuncien tots els mitjans, les tertúlies, les tvs, i tants lectors com coordinen aquells engendros de periodisme, resolen que caldria obligar tothom a passar per l’adreçador: obliguem-los a llegir fins que la quota lectora d’espanya siga de nivell europeu.

No pensen que sense les condicions de llibertat, de dignitat de valors humans necessaris, la lectura no passa la primera de les revalides. No hi ha vies fàcils al cel lector, estimats, i les pistoles, les bales de foam, les porres grosses, o la tortura fins a la mort, no aconsegueixen sinó més violència, més agressió, més feixisme. Però el nivell lector continua a la cua. Els espanyols fa gairebé cinquanta anys que no ho han sabut adobar. Ves si no ens esperarem uns altres cinquanta.

Com deia Gianni Rodari, els polítics espanyols prediquen, i el món fa el seu camí.

 

 

 

Per què no llegim? (14)

0

Avui l’apunt és un homenatge a tots els músics represaliats, perseguits, acaçats per estats corruptes i els seus braços armats: retors, militars, policies, jutges, polítics i tutti quanti aplega tant d’odi feixista contra la llibertat.

 

El llibre de Gianni Rodari, Escola de fantasia, que ha publicat blackieBooks és una mina per a pares i mestres. El seu subtítol ho apunta: reflexions sobre educació per a mestres, pares i xiquets. I encara n’hi ha una frase al peu de la portada que ja li val la inversió: «un xiquet, cada xiquet, és un fet nou amb el qual el món comença de zero.» Ho és, perquè la neurociència, qiue tant ha avançat els últims anys, pega en aquest sentit: cada xiquet demana d’una atenció individualitzada especial, si volem ajudar-lo a aprendre, des de l’equilibri emocional que en molts casos és una font de conflicte i falses creences. Aquesta tria de reflexions, articles i pensaments del mestre Rodari, és dels anys seixanta-setanta, actuals i lúcids en ple segle XXI. Sobretot en un estat opressor com el nostre que conserva penjades creus a les aules, o bisbots o reis corruptes, com a símbol dominant de l’educació que es pregona encara, i encara i encara…

Continue les reflexions sobre la lectura, dins el capítol de Gianni Rodari -coses que mai no haurem de fer els mestres ni els pares, si volem que els nostres fills no odien la lectura. Diu Rodari en el punt sis sobre aquest breu assaig per odiar la lectura: “No convertiu un bon llibre en una eina de tortura”, això és, no comenceu a dir que han de fer fitxes, o subratllar els noms, conjugar els verbs o ves a saber quines feines més encomanen els mestres… L’exemple que posa el mestre és sobre un llibre de Tolstoi, ahhh, Tolstoi era rus, i això per a els jutges i els inspectors de la meseta ja haurà de ser un punt de sospita eterna: “agafeu un conte de Tolstoi, condemneu un estudiant a analitzar-ne els noms i els pronoms, els verbs i els adverbis, i us assegure que amb el temps associarà el nom de Tolstoi a una sensació visceral d’avorriment que el farà allunyar-se d’Anna Karèninna com de la pesta i esquivar Guerra i Pau com esquivaria un niu de vespres.”

Aquest dissabte al meu germà i al seu cunyat els van umflar les abelles. En total, 11 picades, 4 a l’ún i 7 a l’altre no és cap broma. Cap dels dos no ha llegit Guerra i Pau, i potser que tampoc Anna karenina, però jo em pensava que ara els mestres ja no feien quines barbaritats, o potser sí, no ho sé. Cinquanta anys són molt de temps perquè l’educació haja avançat com la tecnologia, però ja sabem que no, que l’educació es mou tan lentament que les tècniques o eines o rudiments són gairebé totes del segle XIX. Quan Rodari va morir encara faltaven quatre anys perquè aparegués el primer ordinador Apple, així que la tecnologia ha fet un salt quàntic d’impressió, però una majoria d’escoles encara si passegen les sotanes i els borbons pels llibres i pels currículums. Ves si la distància entre la realitat i l’escola és sideral. No diguem si ho comparem amb el coneixement.

Rodari es queixa que resumir, aprendre de memòria, descriure els dibuixos, no ajuden a estimar la lectura. Són uns altres exercicis, però lligats a la lectura bloquegen una part fonamental del repte de llegir: passar-ho bé, descobrir el coneixement, encaterinar-se amb la història i els seus personatges. Com si la lectura fos un pont per aprendre coses de major rang, o serietat. I els xiquets això ho capten al vol, sobretot quan les dificultats lectores, o la poca passió per llegir són tan presents i habituals. Rodari és més contundent: “l’ensinistrament per a la vida, ves què pensen alguns mestres, i per a quina vida, pressumiblement concebuda com a patiment, per a la qual cal entrenar-se. El llibre que és a l’escola per al rendiment escolar produeix reflexos merament escolars. NO serà la cosa bella i bona, de la qual és té necessitat, sinó la cosa que li serveix al mestre per emetre un judici. L’escola com a tribunal i no com a vida.”

Aquesta reflexió del mestre Rodari té encara una última idea que trobe molt potent, per debatre amb les famílies i els mestres: “Aquesta manera d’enfocar o presentar els llibres eludeix la dificultat principal, que és fer nàixer la necessitat de la lectura, que és una necessitat cultural, no un instint com menjar, beure i dormir.”

No direu que no teniu ací un gran repte per escriure i escriure, els mestres, els xiquets, els pares,  sobre com ensenyem a l’escola, a casa, a les biblioteques públiques, a les places, perquè l’ésser humà tinga aqueixa necessitat de la bellesa, —la cultura—, i sobretot la cultura del llibre.

Ara que, si a l’estat on vivim encara empresonens els cantants o els músics per allò que escriuen, què voldreu que ensenyen els mestres d’aital societat.

 

 

Per què no llegim? (12)

0

En aquest quadern fantàstic de Gianni Rodari “Escola de fantasia” editat per Blackie Books, hi trobareu reflexions i apunts sobre educació i lectura de molt d’interés, tan actuals com el segle i molt més avançats que qualsevol llei espanyola d’educació d’ací a l’eternitat (segle cinquanta, per exemple).

En el capítol quatre el mestre explica nou maneres d’ensenyar perquè els xiquets odien la lectura. De fet, Rodari ja diu que n’hi ha molts educadors, mestres i pedagogs que, amb fidelitat i coherència, entrenen els xiquets perquè els faça vomitar la lectura. De tot plegat, ell n’extreu nou idees clau, del que no caldria fer mai, si volem que els nostres llegesquen. Us en faig un tast:

1 No presenteu mai un llibre com a alternativa a la televisió. La conclusió del que ell explica (feu el favor de cercar el llibre i llegir-lo) és que negar una diversió com les pantalles (aleshores només n’hi havia TV) no és la millor manera de fer-ne agafar una altra, de diversió, no diguem ja estimar-la. D’una altra manera: en canvi de la TV o el mòbil o la tablet —no diguem que no s’haja de regular el temps—, no oferim els llibres i la lectura. No.

2 Els còmics, l’àlbum il·lustrat… a l’època de Rodari, els còmics van fer un paper extraordinari. Al meu poble, cada diumenge feien una parada en terra al passeig, al carrer valència, amb tebeos de vell molt molt poc educatius, si voleu, però era l’única cosa a mà per llegir. Ara mateix, el còmic fa un altre paper, possiblement també extraordinari. Hi ha també una varietat d’àlbums il·lustrats d’un nivell excepcional, autèntiques meravelles, que elles mateixa ja expliquen grans històries. Ajudar-los a entendre què volen dir, quina és la història que expliquen, quins són els detalls, on ens porta o tranpsorta aquella mirada, uns ppofessionals del país tan parits, és una altra via en favor de la lectura… Total, que no hauríem de dir mai “deixa els dibuixos i posa’t a llegir” si no volem caure en el segon error garrafal contra la lectura.

3 No digueu mai que abans es llegia més…

Comparar el present, aquest tan complex, amb el passat dels pares no és un bon sistema per fer pedagogia. Cada temps té la seua necessitat, complexitat, però aquesta incertesa d’avui, ai, no sé si serà comparable a res del passat. Si més no (penseu que açò es va escriure fa seixanta anys, que és un món on si tot just hi havia rentadores a casa, i el primer ordinador portàtil encara trigaria 25 anys a inventar-se. Però identificar els llibres amb el passat d’uns altres fóra com dir-los això no té res a veure amb la vostra vida, els llibres. Una altra cosa és explicar-los, quan siguen madurs per la lectura, la màgia dels clàssics… Ep, de les traduccions dels mestres, de l’alta literatura. Això és una altra història i necessitem que siguen lectors molt madurs.

4 Massa distraccions, xiquets!

Diu el mestre Gianni Rodari que un dels drames de la infància actual és l’organització del temps lliure. En el moment que ell deia això, la manca de propostes engrescadores, sens dubte que era un fet, si vivies en una ciutat, o en un poble i consideraves que el joc de carrer, el joc popular, les colles, no eren suficient. Aquell també era un aprenentatge fora de l’escola molt vital. Fins i tot més autèntic que no l’escola que vam patir. Però avui, com desfilem aquestes propostes als xiquets, en quin plat de la balança ens faran més paper, o massa, si els xiquets tenen el dia, des que s’alcen fins que es giten, completament organitzat. Diu Rodari que el problema no és l’oferta i la quantitat de propostes (com més lliures, de major eficàcia pedagògica), ell assegurava que la proposta més enriquidora depenia del lloc que ocupaven els llibres a la vida del país, de la societat, de la família, de l’escola.

Doncs no podem dubtar-ho, en temps de pandèmia, aquesta organització del temps ens ha tocat la moral i la melsa, però bé que dependrà de la nostra imaginació, si sabem convertir el greuge, la limitació del temps, els canvis obligats de les nostres vides, en aquests dia a dia tan difícils, i convertir-los en grans reptes educatius, d’aprendre veritablement amb rigor i solidesa des dels valors més bàsics, dels drets humans per exemple.

Ara mateix, em perdonareu la gosadia de l’exemple, els xiquets de 4t de l’escola no passa el dia que no em porten noves propostes de lectura, nous llibres, de sorprenents i de coents, és veritat, però s’han deixat atrapar una majoria per l’embruix de llegir i llegir i llegir fins i tot en els moments del pati. No sé si m’havia passat mai, trobar un grup tan delerós de llegir amb aqueixa intensitat. Que em puguen sorprendre cada dia. Ui, que no serem camí de finlàndia!

[continuarà]

 

 

La mancomunitat, la comunitat, els regants, els colombaires, el llevant…

0

Ahir recordava un quadern de pedagogia que editava la Mancomunitat de Catalunya el 1922, el Butlletí dels Mestres. A uns dies de saber si aqueixa figura administrativa continuarà, “mancomunitat”, lligada al cordó espanyol o a la corda que l’ofega, cent anys després. Això és, si mantenim una violència crua i puracontra la pedagogia, al nord i al sud, submissa als capricis de jutges retors i militars, o ens convertim en esperits lliures en favor de la pedagogia. Els valencians també tenim aqueixa corda que ofega al coll, que des d’espanya collen segons el grau que ells decideixen cada dia que els pega per la seua mandarina.

En el número 3 del quadern Butlletí de mestres, hom encarrega al Consell d’Instrucció Pública la redacció dels programes per a l’ensenyament primari, que conclou: “Necessitem no programes tancats, detallats, amb punts i lliçons numerats i classificats, sinó indicació de mètodes i, en tot cas, de contingut molt obert.” Vaja, cent anys enrere, el contrari del que prediquen encara a espanya els escapularis del psoe, podemos, pp o tot d’escolans i coronels.

[…]

“Cal recordar  que tenim una llei des de mitjan segle passat (XIX), que durant aquest mig segle la posició del món ha sofert una transformació profunda i nosaltres som on érem aleshores!” Butlletí de Mestres, Barcelona, 31 de gener de 1922

I no sembla que la cosa varie gaire, no?

Al final de cada butlletí trobareu una proposta de lectura per a mestres, sobretot, amb els consells perquè les lectures puguen tenir una aplicació pràctica a l’escola. Entre més consells, hi trobem que la lectura dels mestres és part fonamental de la seua formació si vol atendre amb criteri els alumnes. N’hi ha més propostes de lectura, entre més, una del mestre suís Adolf Ferrière contra les rutines avorrides. Ferrière és l’iniciador del Moviment de l’Escola Nova i va redactar els trenta principis que calia respectar si hom volia ser mereixedor d’aital privilegi contra l’escola tradicional.

Hi ha altres noms d’interés que presenten experiències pedagògiques d’arreu del món. Fins i tot apunten un cicle de conferències a Castelló, organitzades per l’Assemblea de la federació de mestres de llevant (aaahhhh, la ferida!).

 

 

Contra l’escola centralista

0

“El butlletí dels mestres”, suplement pedagògic de la revista Quaderns d’estudi de la mancomunitat de catalunya de 15 de febrer de 1922, dilluns farà 99 anys, en el seu número 4 i després d’unes converses pedagògiques i les teories d’Emili Boutroux, recomana als mestres joves que llegesquen “l’aurífic” volum Questions de Moral i d’Educació, sobretot perquè conté, diu el butlletí, els bellíssims assaigs sobre Lectura en veu alta…

En un altre moment del Quadernet presenten com es fa un dictat per a xiquets de nous anys, a partir d’una fàula de La Fontaine, La llebre i la tortuga, i com s’ha de preparar abans aquest dictat perquè siga profitós i escriure no esdevinga quelcom d’inútil.

«Rien ne sert de courir, il faut partir a point: Le lièvre et la tortue en sont un tèmoignage.»

La lliçó d’ortografia propiament dita acaba dient: la mestra corregix els treballs a la vesprada. Les faltes de gramàtica les ha d’explicar l’alumne. Les paraules corrents mal grafiades seran escrites tres voltes abans de començar els treballs del dia següent.

Cap al final del quadernet hi ha les notícies breus:

—La revista gallega A nosa terra publica un article sota el títol Da Inferioridade do enseño centralista, on s’analitzen les causes d’inferioritat en l’ensenyament a espanya: considera la més fonamental  la centralització, que negligeix  els factors de lloc, temps, història, raça (!), terra i costums… essencials en tota organització docent i en tota recerca i producció científiques.

Cent anys, i encara si patim el mateix tumor, de submissió a la idiotesa i al lladocini cultural i econòmic.

OVIDI, i un dia!

0

“Per coincidències profundes”

Feia uns dies que Laia havia portat un llibre a la classe, però fins a despús-ahir no li havia fet gaire ca. Ahir li vaig fer ensenyar el llibre que havia portat de casa, un llibre d’Ovidi Montllor, poemes i cançons. El llibre és una joieta de 1978, l’any de naixement d’alguns dels pares de la classe, 4t de primària, com ha ressaltat una altra alumna.

Aquest és un llibre especial, d’una edició especial, amb un pròleg de Joan Fuster, una cloenda de Montserrat Roig i una il·lustració a color de Josep Renau. També hi ha unes il·lustracions en blanc i negre d’Eduard Alcoi.

En el pròleg, Joan Fuster parla d’admiració pura i dura. Pura i dura. Malgrat l’amarga realitat que hem viscut, diu Joan Fuster, i jo encara afegiria que “vivim”, amb la cançó d’Ovidi, i amb la cançó d’uns altres cantants que coneixem bé, posa d’exemples el mateix Ovidi, Raimon i Maria del Mar, han bastit una comunicació amb el poble que ni els intel·lectuals ni els polítics no tenien a l’abast. Potser que els uns i els altres, entre els valencians, continuen o continuem el calvari. Però d’aqueixa faena, sinyors (Fuster té aquella ironia del gran mestre i pare de tots nosaltres) no esperavèm condecoracions oficials ni ganes —encara aleshores no havien arribat els regals de la policia en forma de bombes a can Fuster.

Continua Fuster explicant en aquell pròleg que ja ens valdria el preu del llibre, si teniu ocasió de trobar-lo, que justament la cançó ha fet més per l’acceptació dialectal que no tants de prejudicis com hem patit i patim. També remarca Fuster que Ovidi té alguns poemes molt ben parits i que, cantats per ell, adquireiexen una vibració que jo m’atreviria a dir que encara avui és ben especial. A mi m’ho sembla, m’ho sembla molt, i la prova és el respecte amb el qual l’escoltaven ahir els xiquets a classe.

Fuster acaba dient que, d’Ovidi, només en pot dir coses d’amic, per coincidències profundes.

Després, en el llibre ja trobareu tota aquella obra i les peces de què parlava Fuster, les admirables i les ben parides: la fera ferotge, Alcoi, lliçó de sumes i verbs, la samarreta, l’escola de Ribera, homenatge a Teresa, cançó de llaurador, Sí senyor, Perquè vull, Tot explota, carta a casa, va com va, serà un dia que durarà anys, les meues vacances, de manars i garrotades, bon vent…

La cloenda del llibre és a càrrec de Montserrat Roig, que de segur que us farà venir més ganes d’escoltar Ovidi, i que jo resum en una idea: entre Alcoi i Barcelona, entre l’home i l’actor, el país necessitava l’Ovidi. L’ha necessitat sempre i encara si patim tanta pèrdua. D’aquesta necessitat, si en tinc més ganes, en parlaré demà.

Com riu la candelera!

0

Si hom cerca al diccionari valencià-català-balear la paraula candelera, troba quina riquesa de llengua tenim o teníem, cada colp menys, si no burxem els grans llibres, els monuments a la llengua, com ara aquest diccionari, o els grans homes de la llengua, com ara Jem Cabanes i l’extraordinària entrevista que li va parar Assumpció Maresma per a Vilaweb diumenge.

Per això avui dos de febrer, i malgrat la repressió de la TVE, el govern d’espanya, el psoe i tota la patuleia de jutges i tribunals espanyols, la gc la policia els retors i el susumcorda, la candelera riu: riu contra calaveres, repressors i feixistes, que en tenim a grapats que ens voldrien morts, o que renunciàrem a la llengua, en aquesta llista diària que apunta i repassa la pandèmia Còvid com una altra marededéu que ens hagués enviat espanya per atacar la perifèria… Si nosaltres som perifèria, astimat MHP Puig, és perquè som la costa Oest del Mediterrani, i ja poden enviar a mamar amb aquell trenet de fillsdeputa totes les corrupcions espanyoles.

Sí, el dcvb diu això, avui, sobre la llengua, els pobles, els topònims i la identitat del nostre país, ja aneu arreglats a voler-nos morts, malparits:

«Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (Gir., Olot, Manresa, Segarra, Urgell);

«Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera se’n riu, torna-te’n al niu» (Maestrat); i algú afegeix: «que plora o no plora, tres mesos de mala hora» (Morella).

«Si la Candelera plora, es fred és fora; si la Candelera riu, lluny és s’estiu» (Manacor, Ciutadella); i a la Conca de Tremp afegeixen: «tant si plora com si riu, no’t penses ser a l’estiu».

«Si la Candelera plora, l’hivern fora; i si riu, ni hivern ni estiu» (Val.);

«Si la Candelera riu, ni hivern ni estiu» (Men.); «Si la Candelera riu, ja estem a l’estiu»(Vinaròs), o «ja som a l’estiu»(Alacant), o «ja ve s’estiu»(Palma); «Si la Candelera plora, es fred és defora; si la Candelera riu, aplegau llenya per s’estiu» (Llucmajor).

«Candelera clara, fred hi ha encara; Candelera espessa, guarda’t sa cabeça» (Men.).

«Per la Candelera, es fred o és davant o és darrera» (Men.); «Per la Candelera, si no plou vuit dies abans, plou vuit dies arrera» (Pineda); «Vuit dies ençà, vuit enllà, de la Candelera t’has de guardar» (Urgell, Segarra); «La Candelera, si no la fa davant, la fa darrera» (Empordà); «S’escandelera vindrà; si no l’ha feta, la farà; vuit avant, vuit arrera, farà s’escandelera» (Pineda).

«Per la Candelera, el sol ja passa la ribera» (Cerdanya); «Per la Candelera, el dia torna endarrera» (Avinyonet); «Per la Candelera, pas de llebre»: vol dir que el dia creix un poc (Avinyonet). «Per la Candelera, el berenar al darrera» (Vallès).

«Per la Candelera, l’ou va endarrera» (Vallès); «Per la Candelera, els ous a la carrera» (Pla de Bages). Vol dir que per la Candelera els ous ja abunden i baixen de preu.

«Per la Candelera, treu el bestiar de la pradera, i posa’l a la bledera; i per la Mare de Déu de Març, posa’l a totes parts»: vol dir que pel febrer ja és passat el fred fort, i que a la darreria de març ja comença el bon temps (Pineda).

«Per la Candelera, eixuga la bugadera» (Manresa).

 

D’aquesta riquesa, espanya en voldria fer miques, i fer-nos miques… però la candelera bé que riu i riu i riu, davant tants feixistes i butonis i cagamànecs… Un orinal de fillsdeputa són, tots malparits!

I riu, i riu, i riu… I encara riu!

Per què no llegim? (11)

0

Ricard Peris és editor, un dels petits grans editors d’aquest país. Des d’Algemesí, ara que les muixerangues no poden pujar al cel, editar bons llibres supleix o alimenta l’ànima. Perquè malgrat la pandèmia i la misèria de l’estat que ens envaeix, la idea de fer llibres amb estil continua tan viva com el primer dia de 1492. Ara, el Ricard, ens posa un repte als mestres. Als mestres i als pares: què podem fer quan ens hem esforçat a regalar uns quants llibres i l’efecte sorpresa ha deixat el regalot adormit a la llibreria, sense que els fills en treguen cap suc o  goig per obrir-ne un i començar a mirar els dibuixos.

Ricard ens ho ha posat fàcil, aparentment. Al seu bloc ens recomana de fer cinc coses, cinc coses mínimes, per animar els fills a mantenir la il·lusió pels llibres, un colp regalats. Repassem què diu, l’editor d’Andana…

El primer que recomana és d’acompanyar el lector en les primeres lectures, supose que a partir del llibre regal que ha arribat a casa. Això és, mentre el lector siga tendre (tret de comptades excepcions, això passa sempre), primer lector, lector a penes o lector amb manta dificutat, acompanyar-lo en la lectura és necessari. Com fem quan els acompanyem a l’escola, al barber, al dentista o fins i tot a ca la xicota (n’hi ha joves que no tallen mai el cordó, els malparits). Sobretot perquè puga comprovar que ens creguem aquell moment de llegir amb ells, que deixem de fer res més que no siga estar-nos amb el fill i llegir. Llegir o escoltar-lo llegir, esperar a veure què ens conta de les il·lustracions, o explicar-li nosaltres què veiem, això, cada dia, a la vesprada o a la nit.

Jo diria, com va dir Martin Luther King, tinc un somni: tinc un somni encara que no sóc editor: que és que tots els pares lligen als fills, mentre els fills són lectors tendres o quan encara si han acabat quart de primària. Si ho feu quan tenen edat de secundària —ací ja passen més coses i el perill és més real—, tampoc no us apenedireu i tindreu guanyada la tercera indulgència: al cel dels vikings us hauran reservat una suite amb un robot lector de formes humanes triades a gust: aquest lector també farà els llits, us portarà el café i si li ho dieu amb amabilitat us gestionarà l’ús del comanadament de pantalles; no cal dir que la suite té superconnectades totes les pantalles, tauletes, mòbils de les tres realitats, la de veritat, la virtual i l’altra, la de l’altra banda de l’espill, amb el guany que ni us trobareu cap de ls Alícies famoses. Només els matemàtics que la van inventar.

La segona proposta que ens fa l’editor, Ricard Peris, és més difícil sens dubte, massa exigent per al comú de pares que volen fer dels fills grans lectors: els pares han de llegir amb passió davant dels fills?… Ahhhh, ací ja ens heu agafat amb la falta. En aqueix moment, si els pares no us veieu amb cor, podeu reiniciar el programa i refer tots els passos. Passa una miqueta com quan comencem un curs nou de llengües, el primer capítol sembla tan senzill, tant, que nosaltres ja pensem que aquesta vegada va de veritat, que n’aprendrem pels colzes. Caaa, il·lusions!

Torneu a la casella d’eixida, va: torneu en aquella llibreria que vau comprar el regal, ho recordeu?, no?, aleshores de segur que descobrireu on tenen un suro penjat d’una paret abans d’entrar al bany, sí, allà mateix, allà n’hi ha un retall amb un telefon on ajuden els pares amb problemes de lectura: recordeu que l’objectiu és que poseu passió quan llegiu als fills. També podeu llegir aquell manual de vell de la Sara Bryant, com explicar contes, que podria passar com començar a llegir als fills si volem aprendre de veritat a fer-ho. I Llorenç ens en va fer un d’ajustat a la nostra realitat, ell que va dedicar la vida a explicar contes.

(continuarà)

 

 

Per què no llegim? (10)

0

Hom hauria de pensar que el llibre ja ha fet molt de paper. Potser que en faça una miqueta més, de segur que sí, però n’hi haurà novetats que faran més paper, a partir d’ara. Vull dir que els llibres ja han fet allò que havien de fer,que no és poca cosa, i ara mateix no sembla que siga el millor dels suports per continuar fent-ne tanta, de feina i d’un paper principal en la història del coneixement. En canvi, coses que ja existien també fa milers d’anys, com és la ciència, continuaran fent-ne, de paper principal,  i en suports diversos. No sé quanta gent continua consultant els diccionaris en paper, si són a la xarxa. Enciclopèdies, manuals, diccionaris o fins i tot unes altres obres més lúdiques… Les encilopèdies i els diccionaris ja no es guanyen l’espai que ocupen a casa.

Hom podria augurar la mort d’una mena de lectura, o de llengua, si les armes amb les quals defensem les idees són d’una fluixera tan espaterrant com usem, per exemple, per defensar la llengua al nostre país. Només caldria llegir la magnífica entrevista d’Assumpció Maresma a Jem Cabanes per apamar la gravetat de la situació, de la llengua, de la lectura o fins i tot de la lectura de llengües en aquest país nostre tan amenaçat pels bandits d’espanya.

Allò que cap en milers de llibres és ara en un espai minúscul d’un xip: però també és veritat que, com passa amb els aliments, hom pot anar a cobrir la necessitat en un bar-pessebre o menjadora, en canvi de mantenir una certa cultura per menjar bé, de manera decent. Amb la lectura potser que passarà, però nosaltres no podrem desfer-nos d’aquella amenaça a la qual ens obliga espanya de no llegir, que fins i tot al capdavant de la misèria no lectora que aquell estat representa hi ha escriptors com vargas llosa, citat també per vallejo en el seu manifest. Contra la llibertat dels catalans, reclamava vargasllosa, la renúncia a llegir, en canvi de convertir-nos nosaltres en feixistes subdits de totes les amenaces.

El director de cinema iranià Jafar Panahi assegura que qualsevol pel·lícula, per poc valor que puga oferir, té interés, si és que en vols traure cap o res. Garcia Lorca també ho va dir, que no sabeu qualsevol llibre l’esforç i el dolor que fa passar al seu autor. Per això els llibres representen, a banda del valor que puguen tenir, un clam a la llibertat i en favor de la democràcia. Potser per això mateix espanya és al cul de la lectura mundial. Llibres i espanya, democràcia i espanya, són parelles i binomis que no casen. Malgrat que puguen passar per un estat que edita molts llibres: també han de tenir molts jutges, els ximples, i prou que saben que no fan justícia.

“…encara que cremeu el paper

mai no cremareu el que conté.”

diu irene vallejo que diu un poeta andalusí.

Però espanya va cremar llibres, mestres, escriptors, en dictadura i en transició, en democràcia, malgrat que sabem que era una demo falsa, així que no ens sorprendrem si malgrat els esforços, la ingent feina de mestres, llibreters, experts o uns quants editors, la nostra eficàcia se’n ressent. Les lliberies van passant a millor vida, que és la mort, i si el món encara inverteix en biblioteques i llibres, el món d’aqueix estat que és espanya, corromp i s’il·lumina per corrompre, abans que no per llegir o admirar-se davant uns milers de llibres ordrenats en un espai únic extraordinari, excels. Encara que, com voldria irenen vallejo, en qualsevol espai on s’hi teixeix per un llibre, hi ha les esperances del futur. Però sense la llibertat, ni els llibres no poden aportar aquest bri de llum.

 

Neurociència i escola (1)

0

Vilaweb va publicar ahir, dia de Sant Antoni, una entrevista a la mestra Carme Timoneda. Hom diria que és una data premonitòria, perquè si bé el sant es va enamorar d’un porc que li feia companyia —penseu que hi ha llegendes pitjors— per què no hauríem de tenir cap possibilitat els mestres per al canvi, malgrat els anys la història i la complexitat de la mateixa escola?

N’hi ha esperança, xa. Sobretot si els mestres posem fil a l’agulla i agafem per les banyes el primer dels principis: fer de mestre demana estudiar cada dia, transformar-nos, tenir agilitat i destresa per canviar i moure’ns, flexibilitat per no acomodar-nos a l’esc0la tradicional i, encara pitjor, a la suposada escola progressita on semblava que tot valia, fins i tot fer les “o” amb un canut.

L’entrevista de Roger Cassany a la professora Timoneda demana una lectura atenta i mesurada per extraure el suc que demana l’envit de la ciència, de la investigació, en favor de l’educació. No només per a mestres, també per a les famílies. Els pares poseu atenció, va, perquè aquesta via us ajudarà molt, moltíssim a obrir noves vies d’entesa i comunicaió amb els vostres fills, i amb les filles també. No us despacienteu. Siguem generosos.

Jo m’he fet un extracte d’unes quantes idees, però això no és perquè us estalvieu l’entrevista. No. No correu, si llegiu i voleu que us faça profit, no correu, perquè guanyareu indulgències, aprendreu recursos, i entendreu què passa en el cervell dels vostres fills i en els vostres. A partit d’ací és quan sereu en disposició de començar a ajudar els fills a créixer, a construir-se, a acompanyar-los al llarg i ample de la seua i de la nostra educació. Sí, segons la professora Timoneda, el nostre cervell és plàstic, què què, i té capacitat per aprendre al llarg de la nostra vida. N’aprén sempre, tinguem l’edat que tinguem. ës veritat que no tindrà la frescor dels vint o dels trenta, què més voldríem, però té la capacitat d’aprendre i aprendre i aprendre. Sense aturar-se.

Si ho feu així, llegir despaiet i acompanyar els fills, us estalviareu algunes preguntes de l’estil “Què puc fer?” “És que ja no sé què fer!” “No sé per on pegar!” que incomoden els pares, les mares més encara, i els mestres, aquest perquè massa vegades, quan les famílies els demanen ajuda no saben què dir, tret d’uns quants tòpic i massa banalitats, això en el millor dels casos, no fóra que els consells encara malmeteren més el problema i la dificultat.

Si la neurociència, com funciona el cervell que aprén, el dels xiquets i els nostres, ha avançat tant o més, l’escola no pot ser al marge d’un regal que ens convé d’aprofitar per lligar la ciència a l’aprenentatge, i encara més per destriar l’educació sobre les emocions dels tòpics, tan escampats sobre l’educació emocional. Ves que, com en tots els oficis i camps del coneixement, n’hi ha molt de xarraire, i en això de la neurociència n’han aparegut més que varietats de mandarina, més que bolets, venedors de fum i pocavergonyes que s’apunten a traure rendiment i enganyar caragols.

Sens dubte que Carme Timoneda és un refernt seriós, de rigor i saviesa per ajudar-nos a millorar l’escola. No defalliu, mestres. Ací teniu un tren que no ens podem permetre de perdre. Bona lectura!

Enllaç per llegir l’entrevista a Carme Timoneda a VILAWEB

Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia

 

Per què no llegim? (8)

0

Sobre el manifest per la lectura publicat per la federació d’editors espanya, que han signat també els membres de la federació d’editors de catalunya, que són qui més editen de tots plegats, però han de posar que editen a espanya si no volen ser doblement robats (n’hi ha que els agrada editar en amo i n’hi ha que es creuen co-amos), doncs aquest nou manifest va ser encarregat a una escriptora d’Aragó, no sabem si en favor o en contra del lladrocini de sixena.

El manifest és dividit en nou capítols breus i un epíleg. Fràgil, el primer ja pega pel Mio Cid i uns altres referents castellans. Retirada. A “ales i fonaments” apareix el feixista Vargas Llosa, escriptor, que a la vida real es transforma contra la democràcia i la llibertat. Però apareix l’americana Nussbaum, que “defensa que la lectura forma part de la preparació necessària per viure en democràcia”. Els de trump de segur que no són gaire lectors, naturalment, si fa no fa com els jutges trumpistes espanyols: Nussbaum ja avança del perill d’algunes institucions en favor del feixisme.

Al tercer capítol, “Arquitectures“, Luri diu que llegir ens ajuda a parlar i escriure millor. I en el discurs apareix una dada d’interés: un estudi d’Oxford dirigit per Mark Taylor assegurava que cap activitat extraescolar com la lectura per plaer influeix sobre el futur: “les escoles i les bibliotques es converteixen en espais d’oportunitat: el nombre de llibres a casa és directament proporcional als bons resultats escolars. La neurociència s’ha afegit al guany de llegir contra les malalties de demència. Qui més s’apuntarà? Apareixeran històries en què la lectura és capaç de tornar a la vida algú que ha patit un sotrac irrecuparable. Laura Adler, Marguerite Duras… com si la lectura fos capaç de reparar ruïnes.

Al capítol del manifest, fantasmes de veus, els llibres són la màquina del temps, de la caverna al nostre present o al futur remot. Al cinqué capítol, les Idees extravagants, els llibres són també el viatge i fan viatge amb tots nosaltres. Ja heu calculat els quilòmetres que han fet el conjunt de llibres del món?, a la motxilla, a la maleta, a la butxaca de l’abric, la suma totat de quilòmetres que han fet tants llibres, potser que ens portés a anys llum de la galàxia, alhora, els llibres sembla que conservaven aleshores millor que res el millor de les nostres idees: la paraula democràcia, per exemple. Irene Vallejo ens presenta un ciutadà de Síria, Pau de Tars, i en fa una referència de llengua i igualtat. En aquest final de capítol, apareixen irreductibles alguns guanys que s’han conservat als llibres: els drets humans, la democràcia, la confiança en la ciència que reclamava Lucreci, la llibertat, la sanitat universal, l’educació obligatòria, el valor d’un judici just (!) i la preocupació social pels dèbils… Qui seríem avui sense aquestes idees? es demana Vallejo, i es demanen els espanyols, governats per la indecència política, judicial, militar o beata…

Aquest manifest, malgrat algunes referències idiotes, apunta de lo alto, si volem ser fidels als llibres, una societat de llibres, amant de la lectura i de la democràcia, sense el cinisme d’aquella meseta que perdona la corrupció i la indecència que encara s’alimenta de cremar els llibres i els ideals de tants demòcrates.

 

 

Calp és Calp

0
Escola Valenciana té raó, Calp és Calp. Però aqueixa qüestió, el nom de les coses, la identitat, la llengua, o la justícia, per ella sola, no farà mai forat en aquells partits de política agressiva i violenta. Per ells, ja podeu demostrar-los documents o garanties o proves científiques, sobre com són les coses o com es diuen, perquè els la bufarà sempre:
la llengua, el patrimoni, la toponímia… o l’economia, l’equilibri territorial o fiscal o fins i tot els drets humans: el feixisme és agressió, i els partits espanyols són, per damunt de tot, agressius i violents, i els la bufa la ciència i el coneixement, la democràcia o la cultura.
Tindrà collons que siguem nosaltres (!), jo també m’incloc en aqueixa escola, que defensem un paper com la constitució espanyola, que mai no ha respectat els valencians ni el valencià, per tirar endavant algunes defenses que en una situació de normalitat serien inqüestionables. Per això us dic que per ací no passe. Ni ho sentiré gaire. Però de papers com aquests, la constitució espanyola, són ells que poden aprofitar-la, ells, els polítics, els jutges, la gc, la policia i els beats, la marca espanya al complet, per fer-ne parafeixisme. I els fa un paper cosit i descosit a posta. Així que qualsevol argumentari “constitucional” en favor nostre ens el pelaran sempre: perquè sempre trobaran un jutge prevaricador d’herència feixista que els farà el cul gros i ens estovarà. Justament perquè el principi fundacional del document “constitució spanyola”es va fer per estovar-nos.
Ni parlar-ne de continuar fent-los el joc; que es torquen el cul si ells volen, amb aquell paperot. Els valencians ni cas, i justament per això Calp és Calp. No perquè la constitució espanyola ho defense, a quin sant, ni parlar-ne. Calp és Calp perquè els valencians volem que siga així. Si sabem governar-nos. Ara, mentre siguem en amo, només un d’ells, un de sol que vulga, jutge o paramilitar, ens obligarà a tenir els beats a l’escola, el cretinisme, la cienciologia i la violència: mentre siguem en amo d’un estat repressor (la seua constitució prou que ho consent), la democràcia entre els valencians serà paper mullat.
Prou de defensar-los, home. De parar la galta, prou que continuen robant-nos. Si no volem que Calp deixe de ser.
L’objectiu serà bo, escola valenciana, però l’argumentari en canvi fluixeja.

Per què no llegim? (7)

0
Publicat el 3 de gener de 2021
VirginieCognet, dona i lectura

M’he tornat a desvetllar. En un altre moment la cosa em neguitejaria més del compte, però com que encara sóc de vacances de Nadal, almenys fins el 7 de gener, aprofite per cercar uns mitjons, un pantaló de xandall, una dessuadora, les ulleres i una manta d’aquelles de passar-la per damunt les cames per sentir la tèbior del matí que va despuntant llums contra el balcó. Al carrer ja se senten traginar uns cotxes, pocs, que és diumenge i la piuladissa d’ocells que no han de notar el fred que avui mana penetra autoritària pertot. Ara mateix el mòbil diu que hem baixat de zero graus, que a Bétera pega una frescoreta intensa, com diria el Botifarra (quins cabrons, els valencians!).

Em demane com podem fer arribar un missatge clar i concís, de recuperació per una causa que no és perduda completament, al 95% de valencians no lectors. Fer-los arribar un missatge que no siga de llegir, perquè d’aqueixa manera no els arribaria, no faria el profit que pretenem. Per exemple, quan diem que a Finlàndia són tan i tan lectors, un dels argumentaris fàcils que amollen els graciosos (possiblement que siguen poc lectors) és que allà fa molt de fred. Però és que ací a València, aquests dies també fa molt de fred, un fred que pela. Al camp els collidors encenen foc abans de posar-se a collir… Així que si el missatge ha de ser per senyes o signes, o per banderes, possiblement la via oral, de veu en veu, fóra més eficaç: caldria començar pels pregons municipals, això encara funciona als pobles; el pregó que anuncia un mort, els pagaments municipals, un tall d’aigua —ara a Bétera són freqüents— o una recomanació prudent per la pandèmia… Jo m’imagine el cotxe dels agutzils amb l’altaveu: xiquets, xiquetes, avui diumenge en llevar-vos, recordeu que encara som de vacances, després de desdejunar agafeu l’Illa del tresor, o Alícia en terra de meravelles o la rondalla d’aquell xiquet que era pastor a Benifallim… Jo ja m’hagués emocionat, si mai cap cotxe dels municipals hagués anunciat res amb aquest criteri… I això cada dissabte o diumenge, mare!

El mateix agutzil o guàrdia municipal (l’imagineu redactant a primera hora del matí quins llibres recomanaria cada dia de llegri?), després d’esmorzar podria fer la segona ronda i anunciaria que les llibreries són obertes, o la fira de l’Ateneu que ja és un clàssic comarcal en oferir grans lectures (també m’imagine el mateix agutzil, el primer, venint a la nit a l’Ateneu a demanar consell, o m’imagine als mestres d’escola, als centenars de mestres de Bétera, venint a preguntar com ho faran per fer llegir els seus alumnes extraviats, els alumnes i els mestres).

Deia que el guàrdia  explicaria per l’altaveu del cotxe dels pregons municipals on hi podran trobar les mares, després de comprar les verdures i el pa i la mel, una tria de llibres extraordinària, entre més autors del poble d’un nivell esplèndid, Raquel Ricart, Vicent Partal, Martí Domínguez, novel·les, històries juvenils, estudis, versos… I si el que volem és convidar a la lectura, el regidor de festes faria venir tot de voluntaris a llegir la carta de Reis a la plaça, o a la porta de l’Ajuntament, cartes exclusivament en valencià, i per cada xiquet que llegís, el Rei d’Orient enviaria a compte dels tributs municipals un llibre de regal a un campament de refugiats, un llibre i un pa dels grossos amb un tros de fuet, per exemple.

En una altra de les activitats, la cooperativa de Bétera convidaria els néts dels llauradors a llegir versos d’Estellés sobre la terra i el camp, una tria, o els faríem llegir un llibre de Vicent Pertegaz, de Bétera, que va publicar en aquella generació del 27, un quadernet que els mestres de l’escola desconeixen, que un home que era llaurador va publicar un llibret en aquella col·lecció de Lorca, Alberti o Guillen… N’hi hauria tantes activitats per enviar missatges directes a través de les accions: “fa més allò que fem que allò que diem”.

En un altre ordre de coses, al palauet on hi ha l’escenari més gros del poble, anirien passant els joves a llegir somnis escrits, en canvi de guanyar un premi lector, o d’estalviar-los accions embrutidores de les quals parlava Fuster al Diccionari per a ociosos. D’aqueixos missatge en favor dels llibres i de la lectura n’hi hauria cent, o més encara, només que n’hi hagués voluntat d’arribar al 95% dels humans valencians encabronats a no llegir. D’idees, amb tants de regidors, assessors, brigades, experts i redemptors, no ens en faltarien. Perquè, a una mala tinguérem un accés d’oblits, sempre podríem agafar un llibre de Gianni Rodari, que representa un immens fardell de bones idees per ajudar a millorar la civilització lectora.

Els espanyols això ho resolen fàcil. Com?, us demanareu, doncs perquè volen mantenir la seua quota no lectora coste que coste. Però nosaltres som valencians i volem millorar cada dia. Digueu que sí, va. Ells fan manifestos, en canvi que nosaltres els pregonem, traduïts, perquè passen com si foren nostres. Com si nosaltres no poguérem fer-ne, de manifestos en favor de la lectura, per bé que ja sabreu quina eficàcia arriben a tenir aquests missatges… Si al remat cal llegir-los. Com ho farà aquella banda dels Noranta-cinc?! Aqueslla banda nostra que fa que vivim en una balança de tant desequilibri…

El manifest del qual us parlaré ha sigut encomanat per la Federació de Gremis d’Editors d’espanya per aconseguir un pacte d’estat per la lectura. Sí, sí, jo també m’he agafat el cap. No s’estranyen, que aqueixes coses encara cal demanar-les, a espanya i als rucs que la governen, un pacte polític que afavorís la lectura, o es pensaven vostés que allà enllà els gossos només mengen llonganissa, mentre lligen?

(continuarà)

Per què no llegim? (6)

0
Publicat el 2 de gener de 2021

“Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.”,

“El qui té por a la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres”,

“L’home que viu, que viu intensament,  —o que es pensa que viu intensament—, no sent el desig de llegir […], l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal sa (una vaca, per exemple): ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix, perquè l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem quantificar d’embrutidors:”

—feu vosaltres mateixa la llista dels recursos embrutidors fora de la lectura.

Joan Fuster, la lectura, dins Diccionari per a ociosos

 

A nosaltres ens agradaria de fer la llista d’accions embrutidores, aquelles accions principals del 95% de valencians, que correspon, malauradament, a la quantitat de valencians no lectors (en valencià), que han de cercar tot de recursos i remeis fora de la lectura. Però aquest exercici semblaria un atac, un menyspreu, una manera negativa d’afrontar el problema, el càncer més gros que tenim els valencians, sobretot si no volem ser criats d’un amo. Ja deveu saber que els valencians, lectors i no lectors, som en amo.

La metàfora, si m’ho permeteu, és a tres bandes:

Una. Que al segle XXI, el 95% dels valencians siguem en amo és gros, no?

Dues. L’altre 5% és en amo també, però durant l’acció de la lectura hom pensa que hi ha un punt de vivesa que fa oblidar tanta pena.

TRES. Sense embuts, lectors o no lectors pesen el mateix en aquesta balança. Totes dues colles són ara mateix en amo.