Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: mestres d'escola

Tercer curs de literatura: diaris (1)

0

17 de gener de 2023, Sant Antoni

Avui, dia de Sant Antoni , un jorn de vent i de matacabra d’última hora, hem començat el tercer curs de literatura amb el professor Enric Iborra. Aquest erudit valencià per força que ens veurà grans, els alumnes —de jubilats en serem el 95% dels assistents—, però ens fa sempre unes lliçons de discurs fluïd, distés, tan senzill com profund.  Enguany el tema del curs són els diaris de tres escriptors de primera: josep pla, joan fuster i josep iborra.

La primera classe consistia a explicar-nos quatre detalls dels diaris, o dietaris, la dualitat privat-públic, sincer-complet, l’envit literari dels autors, i el desig de publicar-los en vida (a partit del s. XX), a datar els primers grans diaris universals (Stendhal, Montaigne, però també Wolf, per exemple). A partir del s. XVIII, el mestre ens informa que ja n’hi ha bons exemples de diaris amb interés literari. Després, la sessió d’avui al Centre Octubre, se centrava en el primers dels llibres de referència que treballarem: el quadern gris de josep pla. El professor Iborra ha triat uns quants fragments que ha llegit en veu alta, malgrat que avui la seua veu patia l’esforç, i destriava fragments del llibre editat el 1966, quan l’autor ja tenia seixanta anys, d’uns altres fragments que, aquesta vegada sí, eren de l’original que va fer Pla amb vint anys i escaig. Segons el professor Iborra, ja ho deia ferrater, amb aquella joventut no es podia escriure un volum de vuit-centes pàgines amb aital mestria. “Si fins i tot podia passar per una gran novel·la, aquest diari!”. Hom ja ho sabia, que aquest quadern que sembla un diari, és un llibre elaborat molt després, amb un estil i unes maneres que ensenyen un Pla més madur, més conservador, menys enèrgic i menys agosarat que no de jove. L’obra, l’estil de les frases, el ritme, l’adjectiu precís… Els fragments de la lectura són un regal, malgrat algunes contradiccions voluntàries. Dos eixos centrals, remarcava el professor, un jove que creix i madura, i la gran decisió de voler convertir-se en escriptor…

“És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió —ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida—, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?”

Josep Pla, el quadern gris OC 1, p. 451

En la primera sessió, el professor Iborra també ha fet alguns comentaris dels altres dos dietaris i ha afirmat, sense vacil·lar, que som davant tres llibres que contenen la millor prosa catalana del segle XX. Sort encara que ens hem apuntat a gaudir-ho. Entre el públic hi havia escriptors, mestres i professors retirats, estudiants, un equip de tres mestres jubilats de la primera escola on vaig treballar fa quaranta anys, on vaig aprendre també de mestre. Perquè si és pels mestres jubilats, el país encara té molta esperança. A la planta baixa d’on érem nosaltres, hi havia també una taula de mestres freinetistes fent escola. Més de quatre-cents anys d’experiència reunida encara per ordir una escola valenciana capaç, on no hi caben les ments colonitzades d’uns quants mestres d’horitzó perdut.

-Hem de pensar que, els mestres joves, s’estarien a casa fent el sopar i preparant la classe de l’endemà.

 

Els mestres si han de ser honestos

0

“Els mestres han de ser del ferro més ferm, però sobretot honestos, perquè han d’aguantar tot l’edifici de la nació sencera.”

Com que ja n’he parlat sovint, dels mestres, avui m’ha pegat per defensar-ne l’honestedat, de l’ofici d’ensenyar i de com s’han d’esforçar, com ens hem d’esforçar encara, cada dia que fem escola, per l’honestedat.

Aquesta maldat contra els mestres falsos, o contra els mestres prims o funcionaris, m’ha agafat en llegir la jove escriptora russa  Xènia Dyakonova, que ensenya, en el nou llibre El conte de l’alfabet, les lletres de la seua llengua. Cada lletra és l’excusa per una o més històries, d’una cultura i d’un món que fa temps que em té seduït —diumenge vaig gaudir d’un altre llibre de memòries de Màxim Gorki, però avui m’ha impactat com un colp dur la presentació de la lletra “i”, que ella diu que fa no fa el mateix paper que la “i” catalana. Ací la història li servirà a l’escriptora per parlar de la intel·ligènsia, com una elit que predicava en un desert o en un cementeri: si fa no fa, com ens passa als valencians, aqueixa intel·ligènsia de mestres o professors o universitaris, que podrien predicar en el desert i en cada cementeri dels nostres pobles, mentre la majoria de valencians xiulen o es giten cul per amunt o ves a saber on voldrien mirar, lluny de qualsevol coneixement.

Avui a l’escola féiem balanç del curs, del passat i del curs que comencem, un balanç de vida al remat. Un debat d’un elevat interés per les aportacions d’uns quants mestres amb ofici que m’ha agradat d’escoltar, perquè era seré, tranquil i tan productiu que després m’ha disgustat que no s’hagués enregistrat. Potser això ha fet que, de colp, l’honestedat m’agafés com una tenalla, i m’obligués a escriure què faig, ací i ara amb gairebé seixanta-tres anys, gairebé quaranta d’ofici de mestre, obstinant-me a ensenyar a llegir encara, als xiquets de nou anys.

Torne al llibre una altra vegada, perquè en llegir la lletra “i” de l’alfabet rus que explica la Xènia, aquesta quantitat d’anys de la qual parle, m’ha semblat tan irrellevant: sobretot perquè la seua besàvia, segons que ella diu, que va viure 99 anys, en  va fer 75 de mestra. Oh, ho heu llegit bé. Aquesta dona de vida tan llarga, i d’ofici no menys llarg, deia que els mestres, si són de la intel·ligènsia, haurien de renunciar a l’egocentrisme i compartir amb els altres, mestres o xiquets, les coses que saben. Caram, fer de mestra durant 75 anys i tenir aquests ideals pot deixar de pedra la nostra vanitat, que pensar abans de res en la jubilació, per exemple, més que no amb els infants que cada dia em trobe a la classe, és ximple i idiota.

Encara en el mateix apunt, i en parlar d’aqueixa intel·ligènsia que segons ella van batejar els russos al XIX —no penseu en el refillet Putin, sinó amb tants de russos que van morir per ideals de llibertat i de cultura, a mans de dictadors—, el besavi que no va viure tant de temps, va deixar escrit que justament aqueixa intel·ligènsia, aquesta honestedat pel coneixement, és la part pensant de la humanitat.

Ací molts dels valencians que viuen de bar en bar, malgrat que es pensen que no beuen tant com els russos, o els valencians que són a la cooperativa, fugen corrent de pensar, i de la mateixa humanitat si són els mestres que han de dir-los res. Ho diu Dyakonova: mestres, si us adreceu als valencians, a una majoria de valencians que us han girat l’esquena tant de temps, com li la van girar al nostre més gran pensador, és perquè el coneixement en aquesta majoria de valencians, no té poder de persuasió ni pot fer res contra la barbàrie.

Entre més coses que hauríem de fer els mestres, enlloc de queixar-nos i pensar-nos pobres d’ànima, per honestedat, és acceptar quants coses no sabem i quantes ens en queden encara per estudiar, si és que volem ensenyar res de profit als infants. Saber quantes coses no sabem per començar un curs de cap i de nou, amb la claredat d’un visionari, d’un científic, d’un matemàtic, d’un poeta, d’un músic.

En aquest mateix capítol de la lletra “i”, la lletra russa que fa el paper de la “i” més valenciana, Xènia explica una altra història extraordinària tan corprenedora avui, ara que els pares han renunciat de colp a fer de pares, per passar a ser, en alguns casos enganyats per aquest espireig de creure que fan favors als fills, de deixar-se arrossegar a perdre els fills i la seua educació com més prompte pitjor. Una nova comoditat d’una societat que s’emmiralla contra la intel·ligènsia i de retop contra qualsevol coneixement que no haja eixit d’un gimnàs on fer múscul és més sobirà que qualsevol escola, i tu mestre que m’hauràs de dir si només has arribat a treballar amb xiquets de primària.

Sobre el poeta Borís Grigorin, i el seu posicionament contra un grapat de mares que volien enderrocar els principis d’una escola que havia suspés els fills per ganduls, hi ha una altra lliçó de vida tan actual com contundent: pares, us preocupa més la sobreprotecció dels vostres fills o els principis morals d’un home convençut dels drets humans? Pares, sin deixeu de fer de pares, el món serà habitat només per orfes, i la burla s’escamparà ràpida com una nova covid per a idiotes.

Doncs allà, a Rússia, segons que vaig llegint de la lletra “i” tan semblant a la “i” catalano-valenciana, també els llauradors, els obrers, els pintors de paret, els ferrers es miraven amb recel els mestres, per bé que no tots els mestres, que n’hi ha de pa sucat en aigua, i de vegades l’odi els podia més que la fel i eren capaços de llançar-los als peus del feixisme policial i autoritari; no sé si us sonarà de res, la metàfora i la comparació.

Nosaltres ja sabem quina és la resposta de la “nostra” intel·ligènsia tan valenciana a aquesta mirada rancuniosa i corrupta, involuntària però atiada de tots els mitjans de què disposa el poder d’un estat corrupte, però si voleu saber quina era la resposta d’aquella gentola russa tan sabuda, haureu de venir a llegir aquest capítol de la Xènia, que no us en penedireu gens ni miqueta.

Acabe aquest repàs sobre l’honestedat dels mestres amb una cirereta, o millor encara amb el tast de tres figues napolitanes per endolcir-vos la lectura i la reacció que us provocarà el final: els mestres encara haurem de continuar llegint molt, però molt, si volem anar preparats cada dia a l’escola per assegurar que els xiquets acabaran la primària essent els millors lectors: per això avui us recomane de cercar un volum de memòries de Nadejda Mandelstan, dona d’un altre gran poeta rus, on trobareu perquè és tan important la feina dels mestres, malgrat la repressió, la rutina o el deliri de voler-nos jubilar amb només quaranta anys d’ofici.

Recomanació 1. Contra tota esperança, N. Mandelstan. Quaderns Crema

Recomanació 2. El conte de l’alfabet, Xènia Dyakonova. L’avenç

 

La barra dels polítics no és de pa, però justament a ells no els en manca

0

He peixat per dins de la xarxa cagarnera i he llegit dues coses tan sorprenents que m’he inflat de valor i he pegat cap al camp, a ruixar plantons amb una motxilla matabi carregada d’abamantina i aminoàcids: si enlloc de matar polls i pulgons pegàrem contra uns quants dels polítics pocavergonya, potser l’efecte de les nostres armes serien de major profit i rendiment agrari.

El MHP Ximo Puig anunciava a la xarxa a través del seu piulador oficial (no us penseu que l’home escriu res d’allò, si la llengua que usen és l’espanyola per burlar-se’n doblement, dels valencians i de la fava que ens cou de tant mentir-nos. El mentidor oficial del MHP deia que mouria mans i mànegues per millorar empreses o institucions o teixits econòmics que ell troba ara mateix deficients, però dels diners que ens roba el seu mateix partit de la banda d’espanya no ha dit ni piu, en el seu compte oficial de piular. El seu partit ens roba tants milers de milions que servirien per adobar i millorar els valencians, que li fa vergonya de dir, on arriba de fondo el forat que ens fan, cada any, els malparits del psoe d’espanya, amb els vots del psoe de València, naturalment.

I tot plegat, amb el govern que ells en diuen progressita, que jo dic tocacollons i invasor, això vol dir que vénen a robar-nos i prou. Els d’aquella banda del psoe espanyol que es passen també les vacances a gandia i a dénia o a benicàssim, tant se val, es queixen de la sanitat dels valencians, és clar, perquè durant l’estiu han de fer cua davant l’escassetat de metges o infermers, als centres de salut i als hospitals valencians, no compten que els diners que servirien per millorar-la, aqueixa sanitat valenciana de tercera (de tanta manca de recursos) ja els han destinat ells a la corrupció espanyola de madrit, a jutges, a borbons, a policia, a empreses del quinto levanta, i tota la parafernàlia ministerial i terrorista que aquells s’empesquen a través de mitjans de duro barat.

Un acord del parlament obligava els governs a fer pública la quantitat que ens roba espanya cada any, als valencians. però el govern del psoe se salta això com se salta la democràcia, en canvi d’amenaçar-nos de terroristes, perquè voplem independitzar-nos de la corrupció, dels criminals, dels lladres, dels polítics sense moral ni ètica ni vida feliç. Els malparits ens robaran, se’ns burlaran a la cara, però  no són feliços. Perquè no n’hi ha cap filldeputa que ho puga ser i avant.

I malgrat tot, els valencians també començarem l’escola dilluns, amb els xiquets, amb els mínims garantits, els mínims per obrir les portes de l’escola. Res més. Res de res. No podem tirar coets, ni regalar benestar ni pouar del coneixement, si els espanyols s’han quedat els milions per pagar més mestres, especialistes, logopedes, psicòlegs i professionals de primera que puguen atendre una escola valenciana tan complexa com acomplexada (això potser que ho explique un altre dia). Com que ara ja no som en pandèmia, segons que diuen, i s’han acabat els esforços per millorar l’educació dels xiquets valencians, els diners de les carassetes també han desapargut per madrit. Així que nosaltres, com tothom al bunyol d’espanya, viurem de les sobralles, de les molles, de l’esforç dels pocs mestres que es creuran que encara poden fer res, amb les normatives que es decideixen en un clavegueram de madrit on viuen més rates que a ca l’Stilton: el 70% del curriculum que decideix espanya és perquè els valencians continuem a la cua lectora del món, ves si la cansalà que ens envia el ministerio falangista és rància i casposa.

Però igualment farem nosa. I explicarem als xiquets que en voler aprendre, de primer, caldrà dir-los com els polítics espanyols atempten contra els seus drets, entre més, el de tenir recursos per garantir-los una educació europea de primera.

 

Profund Estellés, en el seu nou natalici

0

“Puge l’altar pedregós de la pàtria.”

 

És 4 de setembre, que els valencians commemorem com el dia del natalici del poeta major Vicent Andrés Estellés. Enguany encara més especial perquè el psoe, el partit espanyol que governa espanya i València, havia decidit feia uns mesos de liquidar la fundació Estellés de Burjassot, el poble del poeta, en canvi de robar-nos als valencians 15.000 milions d’euros cada any. Sembla que amb aqueixa quantitat aproximada que s’embutxaquen, no n’hi havia res ni prou per destinar a la fundació del poeta valencià uns cèntims o una misèria: liquideu-ho!, havia ordenat espanya, en canvi de regalar milionades a corruptes i a empreses corruptes, entre més elèctriques, espies, constructores, borbones, fundacions feixistes i violentes, entre més premsa espanyola de tot tipus i condició, televisions, clavegueram i podrides esglésies que viuen de franc i d’amagat davall els confessionaris.

 

“mire el país valencià on vaig nàixer

un Burjassot de colomers i pins

i aquella olor de la llenya als forns

Ací han nascut els meus pares i els pares

seus i els dels seus des de segles i segles.”

 

El col·lectiu Bassot, ací al poble de l’Horta del poeta, ha obert una subscripció per recuperar la fundació del poeta Estellés, al marge dels partits polítics i els governs antivalencians de torn. Enguany el comodí #ProfundEstellés ha servit per visibilitzar el poeta i els versos a les xarxes. Per visibilitzar la dignitat de molts valencians que ens resistim a fer de criats dels inútils de la política, entre més detalls a què dediquen la vida tants inútils com ens envolten els pobles i la ciutat, i tants de forasters com ens perllonguen la colònia.

“tota la glòria múltiple de l’horta.”

 

D’avui en vuit o més dies, arreu del país celebrarem amb goig els versos del poeta, que vol dir que el llegirem, el cantarem, el recitarem, fins i tot de memòria en direm un a un cada llibre, mentre els mestres es dediquen a estudiar què collons és el llongo de lleis espanyoles que ens aterra l’escola. Més profit us faria, mestres, que en comptes de perdre el temps amb les lleis espanyoles, llegíreu el poeta fins que la poesia arribés arreu: més profit i més escola, sens dubte, enlloc de passar hores i hores patètiques a vore què diuen a espanya què ha de fer l’escola dels valencians, mentre ens roben.

 

“el naiximent forestal del carbó,

encendré rams de foc entre les síl·labes,

El meu país, aquest país que cante.”

 

Foc als antivalencians, per decència i per dignitat, que amaguen el robatori anual, en canvi d’una educació precària, una sanitat precària, uns serveis precaris, un camp precari, un teixit industrial precari, una cultura precària i, sobretot, una intel·ligència política precària. En enviar-los a cagar a la via ens quedem curts, caldrien forques, corbelles, caps que redolaren cada colp que espanya atempta contra València, com és i fa cada dia.

“Aquesta és la cantata que avança

car tot, amics, no es va perdre a Almansa.”

 

A l’ateneu de Bétera també llegirem els versos del poeta Estellés, com cada any, i per això la invitació és general i solidària, i cada lector serà benvingut a recitar versos del Mural, en aquell espai reduït de llibertat, rural i urbana. Per anys i anys.

 

“Així vindran, com rius llarguíssims,

jorns de llibertat cristal·lina.

Empenyeran vents favorables

i altes banderes.”

 

*tots els versos han sigut destriats de Mural del País Valencià, volum 1, V.A.Estellés

Fronteres, ni naturals ni perennes

0
Publicat el 12 d'agost de 2022

Despús-anit, l’ateneu  va fer la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal. Una vesprada-nit que va excel·lir i depassar les expectatives de públic, de discurs, de debat, de vendes, fins i tot d’un sopar a la fresca entre taules veïnes que xerraven sobre el present, sobre llibres, sobre els amics, la calor, l’ateneu, i el sexe dels dimonis de l’infern.

“Les fronteres són mons que es toquen”, segons Leonora Miona. No n’hi ha cap de natural, d’inamovible, i poques, molt poques, no presenten un fum de conflictes i problemes per anys i anys. Quantes fronteres hi havia fa un segle, quantes han canviat o traslladat la seua fesomia, la seua reixa, la seua porta, quantes no han provocat l’ennuig, la mort fins i tot, i quantes es mouran d’ací a poc, ara mateix, malgrat els estats i sobretot, els estats feixistes, que ho són una majoria.

El llibre paga la pena en molts sentits, només per la descoberta geogràfica del món, de racons del món desconeguts o oblidats per una majoria. A més, la vessant didàctica pegaria per descobrir tantes històries de frontera als alumnes de l’escola, als alumnes de qualsevol etapa o edat, perquè a més, el llibre aplega històries amb suc i amb fil per estirar que els mestres, i els xiquets, xalarien la gana, amb la boca 0berta amb tants mons com idees i interpretacions que vulgueu fer.

El relat del no-llibre, i les claus per interpretar-lo, el llibre i el món que vivim, on vivim, de la veu de Vicent Partal es torna de sobte una lliçó magistral de geografia i de democràcia. Tenir-lo ací amb nosaltres cada estiu, a l’ateneu, els amics, en els sopars a la fresca que s’allarguen fins que volem, sí que són un autèntic regal, perquè justament aquest espai d’ateneu és també una frontera oberta en favor de la llibertat i dels drets.

El corral, despús-anit feia molt de goig, amb tants de presidents, i de presidentes, que exercien o que ho havien deixat: de primer, el primer president de la Generalitat Valenciana, el MH Josep Lluís Albinyana, la presidenta d’Escola Valenciana, el president de la coordinadora del Camp de Túria, l’expresidenta dels escriptors del país, la presidenta de l’Ateneu, el mateix president de l’European Journalism Center, i em deixaré unes quantes coses encara per dir i afegir… Hi havia la família de Ca Montes, i un ple fins a la bandera que tornava la vivesa i la força a l’ateneu, un estiu que pega fort, en temperatura i en activitats.

El mateix Vicent va fer un altre regal a l’ateneu en presentar la frontera veïnal poble-urbanitzacions, en concret poble i Mas de Camarena-TorreEnConill. Unes urbanitzacions de luxe que ens governen per sotamà amb complicitat del pp, que els ha regalat les claus del calaix i de les decisions contra els beterans. La cirereta és com han maltractat l’alfàbega que el poble els havia regalat per fer veïnat. Però amb els de malaànima, populisme i a cagar a la via.

Fronteres, aqueixes línies mentals que massa portem marcades; però si ens volem descolonitzar, ai, la lectura, el debat, l’activisme, i la ferma convicció de les idees de llibertat i els drets humans. I l’ateneu de Bétera.

 

FRONTERES, Vicent Partal, 2022, editorial Comanegra

 

Mantenir-nos fidels en la dignitat, valencians

1
Publicat el 4 d'agost de 2022

“Si resistim és perquè ens neguem a perdre el nostre horitzó, que no és un altre que el d’ésser valencians, independents, sobretot d’un estat corrupte i antidemòcratic.” J.D.

la resistència és fermesa, és gaudir de la terra, d’aquests dies de conversa serena, de menges humils però exquisides. Uns veïns ens regalen ous de corral, l’endemà ens donaran tomates i cebes; de tomates, nosaltres n’hem portades tres basquets, boníssimes, malgrat que la varietat de pera no són enguany de primera. Són dures de pell i el sabor no acaba de transportar-nos al corral de cals pares, ni davant la preparació ritual de la conserva, per molts d’anys que vulguem tornar enrere. De vegades ho voldríem, tornra enrere, només per saludar els nostres, per fer una conversa amical, o per ser en silenci davant els records impossibles.

Al capítol setze d’Ulisses, “Eumeu el porquer”, els protagonistes Bloom i Sthefen ens conviden a flairar la fleca de James Rourke: “la certament saborosa sentor del nostre pa de cada dia, de tots els articles de consum públics el primari i més indispensable. El pa, el pilar de la vida, guanyeu-vos el pa. Oh, digueu-me on és el pa de fantasia? A cal Rourke, el forner, com diuen.”

Mentre acabe aquesta deliciosa lectura de “El tercer toc” de Toni Mollà, ell també ens farà passar per l’únic forn de pa de la seua comarca, almenys l’únic que encara fa el pa de mestre, pataquetes i unes altres formes, supose, que això és un altre dels indicadors de la decadència dels valencians, com ens hem deixat furtar els forns i, per tant, el pa. N’hi ha pobles sencers que els han perdut tots, els forns, i la dignitat, fins i to deixem que ens furten la llengua, que la malbaraten els mitjans, els polítics, els urbanites, els joves… Només la fermesa i la militància més radical ens mantindrà fidels, incombustibles.

M’he quedat sol a la casa que ens acull a Albió, llegint aquest regal de coneixement valencià que són els dietaris, un gènere literari que entre nosaltres agafa volada i qualitat. Finalment, un sabor amarg, per quantes coses ens perdem els valencians si ens rendim, si ens abandonem a la dependència castellana, justament avui que Vilaweb torna a publicar que som els més castigats pel finançament espanyol, un any més. I encara compromís defensava de regalar el seu vot als espanyols! Ni aigua, als malparits, als lladres, als corruptes. “Cames ajudeu-me” quan ens tornen a proposar l’enganyifa, cames ajudeu-me d’espanya, és l’única alternativa que ens salvarà.

I tornar a obrir els forns que vulgam, que ens done la gana, fillsdeputa.

Quan els valencians desperten, ja serem independents

0
Publicat el 3 d'agost de 2022

Bé, aquest desig, si serem independents, també podria ser una màxima o horitzó a mig camí entre la realitat i la utopia necessària. Sense la independència, ni el camp ni l’escola ni la llengua ni la cooperativa de bétera no faran un quinzet. Ni mig ni cap. Però no desistim, ni ens desanimem. Mai.

“El món és on jo compre el pa i el vi de cada dia.”. He manllevat la frase a Toni Mollà, que atribueix a André Gide. Jo en sóc fidel, doncs, a la frase i a la lectura dels dos, mentre sóc de vacances, entre amics i amics que no han pogut venir i amics que ja no podran venir gaire lluny, que l’edat i la circumstància personal que els lliga ens fa tenir-los al pensament a cada moment. He avançat en el capítol dèsset d’Ulisses, i he trobat goig en algunes de les preguntes i respostes impersonals d’aquesta ítaca personal tan particular de Joyce. Quin malparit.

 

“Mai no m’he refiat del sistema públic espanyol. Quina enganyifa! Els polítics hi fiquen les mans, colze i tot, i així roden les coses pel pedregar. […] L’estat ací ha sigut un cau de malfaeners, d’aprofitats i d’inútils! gentola del règim, no importa de quin. En vora quaranta anys de denocràcia, si això és democràcia, ningú no s’ha preocupat de desmuntar les xarxes de sangoneres, militars assassins i capellans que l’ocupen. Governe qui governe, els amos del solar són sempre els mateixos… Que els piquen els collons amb pedra viva…” Josep Orts a El diari impossible, alterego de T.M.

 

Albió és en un turó sobre els mil metres, nou-cents llags, trenta-quatre graus, torna a moure el vent, els molins giren o roden o volten, com el rentaplats que s’està dues hores per escurar una cosa que a mà trigaríem un quart. Una putada immensa, la tecnologia, sense el cable hdmi, sense abastar una ítaca completa, valencians, només el capítol dèsset de Joyce. Sense la tecnologia actual, fa cent anys, Joyce apuntava que, ho transcriuré com ho va traduir J.Mallafré: ens guiàrem de nit per l’estrella polar, al punt d’intersecció de la línia recta que va de beta a alfa de l’Ossa Major, prolongada i dividida externament a omega i la hipotenusa del triangle rectangle format per la línia alfa omega així prolongada i la línia alfa delta de l’Ossa Major. 

Però ací encara no és de nit, que faltaran quatre o cinc hores encara, així que caldrà mirar-nos el sol que ja ha depassat l’espai rectangular del nostre corral de casa d’estiu, de barana de ferro abocada sobre uns camps de cereal i uns boscos fets a tires llargues, horitzontals,  que sostenen dalt de tot els molins, n’hi veiem vuit i tots giren o roden o volten sense parar, malgrat que han estat fins fa un moment quiets com estatàtues de bosc metàlic. Aquetes molins a la vesprà ens envien un vent del dimoni, no ho creure-ho, que ens obliguen a refugiar-nos de tanta frescor. En voleu? En venem?

Entre esl llibres que refereix Leopold Bloom que té a casa, hi ha Spinoza, els pensaments. Aleshores, els valencians ja podem dormir tranquils, si de primer hem sopat a la fresca. Però quina fresca, us demanareu? Si els valencians no us voleu despertar…

Sense independència, ni les vacances no són completes

0
Publicat el 2 d'agost de 2022

S’ha girat l’aire, ara, bufa i crida queixós. Els molins giren les aspes en direcció est, els molins que s’alcen enllà al turó, entre pins i camps de cereal segat, color rovell que diu Toni Mollà, en El tercer toc. Això serà blat, però no ho sé. he encetat dues lectures el segon dia de vacances, un colps instal·lats a Albió, un llogaret de la Conca de Barberà. Si no ixes de la casa, s’està bé i rebé. De lectura i de repós. M’agraden els dietaris, sobretot si coneixes la gent i et conviden encara a més lectures i reflexions de vida. Enguany no passarà que convidarem Toni Mollà a la fira de Nadal de Bétera, si encara ho té tan lliure com apunta. La lectura, ara ho confesse, és per ajudar a passar l’envit de l’agost que comença aquesta setmana, amb l’Ulisses de Joyce, el tercer intent, el segon més seriós: m’ajude d’apunts que baixe de la xarxa, per interpretar aquest llibrot que llegesc en el desordre més altruista i lúdic que puc. M’invente una desorganització lectora pròpia, perque faig vacances durant una setmana, apartat de les feines del camp, lluny de casa, entre amics. I aprofite quan no hi són per descobrir els secrets amagats d’una novel·la magna, immensa. he començat pel monòleg final, el capítol divuit “penèlope”, que he tornat a llegir amb goig, amb sorpresa, tot pensant en la societat catòlica i apostòlica d’aleshores, la irlandesa i la valenciana, l’actual, la del meu poble tan carregada de beats i normes feixistotes i hipòcrites. Després he fet una passa enrera, en aquesta part de la novel·la que hom diu de velledat, per començar el capítol dèsset, ítaca, la casa, el retorn, com ja escrivia el poeta Estellés, cal tornar a casa, en aquesta banda on les respostes i les preguntes són, de vegades un castell de focs, d’una ciència tan exacta: l’admiració de l’aigua, què passava en obrir una aixeta, què passa encara avui, com és que en raja aigua d’una aixeta urbana i d’una altra de rural, en una caseta de camp… que els ho demanen als boteruts de mercadona, com raja l’aigua de dins el soterrani construït sobre l’ullal de Bétera: com diria Joyce, perquè no heu estudiat el meu llibre, inútils: aigua, aigua i més aigua, als antivalencians!

“…les metamorfosis en vapor, boira, núvol, pluja, aiguaneu, neu, pedra, la força a les rígides boques de regatge; la varietat de les seues formes en estanys i badies i golfs i rades i estrets i albuferes i atolons i arxipèlags i canals angostos i fiords i ries i estuaris de la marea i braços de mar (i ullals, afegiria); la seua solidesa en glaciars, icebergs, congestes, la docilitat a fer funcionar rodes hidràuliques, turbines, dinamos, centrals elèctriques, tintoreries, blanqueries, batans, la seua utilitat en canals, rius, si navegables, dics flotants, i secs… la ubiqüitat per tal com constitueix el 90% del cos humà; la nocivitat dels seus efluvis en els aigualls lacustres, els fanguissars pestilents, l’aigua estatntissa dels gerros de flors, els bassiols estancats sota la llum en quart minvant.”

 

L’aire ha deixat de queixar-se, el vent supose més exactament, i la lectura és ara mateix serena, tranquil·la, ací en aquesta banda de l’Ulisses i en el tercer toc de Mollà. En la velledat, què voldreu, si encara no som independents ni lliures.

 

Els mestres que perden el cul

0

A tot arreu que mires, si l’escola no té horitzó, n’hi ha mestres que perden el cul. El perden amb la llei o les lleis, amb les normatives i els reglaments, amb totes les excuses i paranys que espanya ens para perquè vivim pels marges. De cul al nostre veritable horitzó, que fóra l’¡escola dels valencians. Com que els valencians no tenim l’horitzó clar, i el de l’escola tampoc (la satsuma a 1 cèntim, sinyors), n’hi ha qui el pensa per nosaltres, l’horitzó. I el decideix. Un horitzó que mai, però mai, no ens convindrà com a valencians. Si no és perquè volem deixar-nos ensarronar encara més, ves si portarem anys.

Però ja tens tots els mestres perdent el cul, corrent a vore què diuen a espanya, que diuen els papers d’espanya, què ordenen aquells alts funcionaris, la corrupció d’alta volada, els jutges, els polítics, l’església, tots plegats un exèrcit contra l’escola: els sindicats, els partits, la conselleria, les corts valencianes fins i tot, tots plegats enviant-nos circulars, notes, avisos, correus electrònics sobre la lomloe, c0m?, sí,. sí, la lomloe… que és una llei que només afig una petita variació sobre les variacions inútils de totes les lleis espanyoles sobre l’escola que ja coneixíem, horaris, mandangues, mamaes, amb l’objecte que els mestres facen què, una orientació sobre l’agenda 2030?, una felació ambiental?, que és una mena de paper sofridet per dir-nos, dos punts, vosaltres parleu als xiquets de sostenibilitat, escalfament, mediambient i ecologia, mentre nosaltres ampliarem el port de València per abocar-hi més contenidors, més ferro, més ciment, més corrupció, per carregar-nos d’un colp el litoral valencià tan malmés per anys i anys, per acabar de matar l’albufera i les figues de pala, que, de pas que us continuarem agredint, portarem uns quants vaixells grossos amb taronges de l’àfrica, i si ens passa per la bossa del cogombro, més dèficit cultural i encara menys llibertat i menys drets. Inútils.

Veta cí tot el contingut filosòfic d’una altra llei espanyola contra l’escola, sobretot contra l’escola dels valencians. I els mestres i els equips directius ja perden el cul, literalment i física, adaptant-se a horaris, cercant programes, esmenant currículums i participant del mateix desficaci de sempre. Llepar la mà de l’amo, que d’escola i d’educació és qui menys en sap del món, del món civilitzat dins l’euro, naturalment. Si a espanya li la bufa l’escola, per què caram caiguem en la trampa de perdre més temps, mestres!

Sembla que si no caus a la trampa d’ells, no passes per un bon funcionari, que no té res a veure a ser mestre, com per exemple ho eren Freinet o Cousinet o Ferrier, que per suposat que no van perdre gaire el temps en lleis i normes i vòmits que els polítics de torn, i alts funcionaris inútils, ni en sabien d’escola i encara menys d’educació. Aquests només que volien ciutadans inútils, acrítics, com més de dretes millor, per fer rodar la roda i posar-los el pinso al pessebre.

Encara sort si n’hi haurà cent mestres que no es deixaran arrossegar per la caspa educativa espanyola, una mena de contuberni per desorientar l’escola i tenir-la lligada a buròcrates, a fer reunions, informes i una caterva de perdre el temps i deixar la instrucció (!), o l’educació, en mans del pensament feixista espanyol.

Escola Valenciana, sí

0

Ahir vaig ser convidat a parlar sobre el futur d’Escola Valenciana, una institució que vol tornar a ser al capdamunt de tot, en representació de l’escola dels valencians. Liderar l’escola del país, que no volem ser menys, ni menors ni criats de ningú.

Però per ser al capdamunt o al capdavant calen grans horitzons. Sobretot tenir un horitzó clar, senzill, però molt clar. Tampoc no caldria demanar permís, ni viure de ginolls ni caminar a la coixera. I sobretot, no hauríem de deixar-nos enganyar mai més per cap conselleria a mans de falsos progressites, o fins i tot per això, a mans de progressites, que són al remat venedors de fum, comercials d’espanya, que representa una de les escoles més casposes i inútils de tots els temps. Ahh, sí, sí, que n’hi ha excepcions, com aquella gallina de tres potes al museu d’Onda.

Hom no demanaria ni permís ni per favor, si vol decidir l’escola i posar-la al capdamunt. Ni Cossinet, ni Montessori, ni Ferrier, ni Freinet ni Ferrer i Guàrdia van demanar permís per fer escola, perquè tenien l’horitzó clar, net, rotund: van fer via, malgrat que els costés repressió, presó i mort. De tot plegat, l’espanya del psoe també en sap un munt, malgrat que ara li diuen lomloe o ves a saber quantes ocurrències més. Arribats ací, davant una escola que ens voldria lliures, espanya, el psoe al davant, ens enviarà la guàrdia civil a l’escola, contra els mestres. I aquests vindran encantats, contra els mestres.

Així que opreguntem-nos si l’escola, l’escola dels valencians, volem ser a primera fila?, si volem posar la matemàtica al capdamunt?, la lectura?, si volem ser com els finlandesos, els millors lectors del món, o com els espanyols, el cul lector d’europa?, volem tenir la millor ciència o ensenyar cretinisme?, si l’horitzó és clar, si el teniu clar a Escola, aleshores remem plegats cap al mateix horitzó, i que cap normativa o llei espanyola no entreabnque mai més l’escola que volem, que cap miserable polític, ni venedor ni saltamarges ens diga què hem de fer i què hem d’ensenyar i com, a la nostra escola.

I per això, només cal fer passes senzilles. Però comencem.

 

Si no veiem l’horitzó de l’escola

0
Publicat el 29 de juny de 2022

Bon dia, som de reunió d’escola per organitzar un nou curs. Oh, si després d’una hora d’intervencions encara no sabem quin és el nostre horitzó, aleshores badem. Sí, ja sé que parlem d’objectius (pobra l’escola que no en parla, més pobra encara si en parleu en excés, d’objectius), en parlem de treball cooperatiu, d’avaluació formadora, de neurociència i pedagogia, però això no vol dir que veiem el bosc, ni tenim més claredat, perquè tants arbres ho impedeixen. Si no tenim clar el nostre horitzó, l’escola que ens fa lliures, ja podem deixar passar hores xarrant amb la millor de les intencions. Haurem caigut en la trampa dels curriculums, de les normatives, de les lleis que ells voldrien que ens ompliren totes les hores i les preocupacions del món, del món de l’escola, naturalment.

Els mestres s’haurien d’entrenar més en aquella expressió d’enviar tanta pellorfa a cagar a la via.

L’estructura organitzativa de l’escola, tan estesa com inútil, va planificada per enterbolir realment la nostra feina de mestres, per desviar què és important i què és una boira, i convertir-nos en una escola de caspa, funcionarial i burocràtica, que és el que ells pretenen que fem, que convertim aquest espai de somoure consciències en un avorriment continu contra els coneixements. Contra la llibertat.

Ah, si no veiem l’horitzó de l’escola amb més claredat.

El vent feixista que vol entrar a l’escola

0
Publicat el 28 de juny de 2022

Si ens mantenim ferms, amb la convicció del primer dia, la fermesa que som una escola de valors, de drets humans, una escola sense fisures, aleshores aquest vent feixista que entra per tot, no podrà passar del carrer, ni entrarà a la nostra escola. Un vent feixista que ens envia la justícia, la borbonia, el psoe o els currículums que madrit decideix… Si ens mantenim forts contra aqueixa barbàrie, aleshores salvarem l’escola, l’única esperança ara mateix d’una societat cada colp més idiota i supèrflua.

A correcuita corren els sindicats, fins i tot els propis, o els partits, o ves a saber què, a alliçonar-nos sobre com afectaran l’escola les lleis espanyoles, perquè ens preparem. Com poden afectar l’escola les lleis espanyoles?, com una ferida inguarible, com una patada al cul i a la panxa. Ves quin sentit pedagògic transpua aquella meseta contra el nostre país i contra la nostra escola. L’única eixida possible és exigir el 100% del curriculum propi. Sense concessions, sense fisures, sense malparits que ens vinguen a dir que són impossibles, que són utopies o tota la merda d’aquella cançoneta de viure agenollats, com uns idiotes. Com si Freinet hagués estat en presó fa cent anys i no hagués valgut de res. Com si els espanyols haguessen de dir-nos res de didàctica, de pedagogia, d’investigació a l’aula, mentre la corrupció o els lladres campen i se’n burlen, i se’n riuen, dels mestres i de l’escola. A cagar a la via.

Nosaltres som de l’escola que ens fa lliures. Això ells no ho podran entendre mai. Vet ací l’únic horitzó possible. L’escola i la llibertat.

 

 

Que el desànim no ens guanye

0
Publicat el 27 de juny de 2022

De vegades, l’escola també és una derrota. Sense desànim si voleu. Sense desànim… Com cantaven dissabte al trinquet de Pelai, “Qui vol perdre de deu? Donem de deu?”

Dimecres havíem fet el sopar de comiat de la lleva de quart d’eso, una lleva que havia patit dos anys de pandèmia sense haver pogut gaudir completament de la seua escola. Ho va dir tan magníficament un dels pares, Rafa (no em sé el cognom), que va fer un dels discursos que caldria emmarcar, per l’escola, per l’esperit de l’escola dels valencians, contra qualsevol derrota. Contra totes les derrotes que patim. Com els catalans, els valencians també anem de derrota en derrota, potser perquè som germans de país, de llengua, de derrotes. He demanat el discurs per poder-lo enganxar ací, a trossos i mossos si cal, perquè l’ànim també és nostre. Com el carrer, com l’escola.

Dijous jo també faré el meu discurs de comiat d’un altre curs de primària, davant un grapat de pares. Un curs del qual no n’estic gaire content, i potser per això vaig cercant el to, la manera com m’adreçaré a les famílies per un altre comiat que hauria d’ésser una festa, que no l’és, enguany no. Potser perquè la pandèmia també ens ha afectat més que no ens pensem. Potser perquè aquesta també és una excusa per tot. Que ja no som joves, que no, i l’escola necessita sempre aquell esperit jove, rebel, contra tot i contra un món que ara mateix redola contra la democràcia i contra la llibertat. Ves, això.

No sabem quina escola tenim, que no ho sabem, i justament per això  rebem per tots els costats. L’escola que ens fa lliures, ves quin lema tan ben triat. I per això els fa mal. La llengua sobretot els fa mal, molt de mal, i ves on són les claus i com voldran fer veure que allò important no ho és, que és una altra cosa. Espanya decideix, l’escola perd.

Sort de mantenir-nos ferms. Molt ferms. Pel mestre Freinet, pel mestre Llorenç, pel mestre Zurriaga, i per tots els mestres que sempre es van mantenir ferms.

L’escola que ens fa lliures. L’escola dels valencians. Ah si els farà mal.

Diari del centenari (7) i del savi Enric Solà Palerm

0

Acompanyar la mort, repartir-nos el dol, si és que el dol deixa fer aital algoritme, repensar el temps i deixar-lo caminar, perquè no n’hi ha manera d’atrapar-lo, ni encaparrant-te’n podem fer-hi res. Avui han soterrat a Teresa, ací al poble, la tia Teresa la perruquera. Feia temps que no es trobava gaire bé. Amb un gest de cara t’ho deia, des del bancalet de casa, que no que no, que no es trobava bé, que eixia a prendre una miqueta el sol i, si molt li convenia, se n’entrava ràpidament a casa. Un personatge complet, la tia Teresa, amb 96 anys, que fins i tot li amagava al fill com de mal es trobava. Tota la vida que hem sigut veïns, que la conec en aquesta casa paret mitgera a la nostra, des que érem xiquets i entràvem a vore la televisió en blanc i negre, entre aquells monstruosos secadors de perol gros on les dones entaforaven el cap; bonança, el virginiano, caravana, i els dibuixos animats del porc de la warner. Els xiquets del carrer, la tia Vives, Moret, que era el gos de Teresa, mentre ella feinejava entre secadors…, Cada estiu menjàvem orelletes a la fresca, el dia de la festa, i ella agraïa sempre la invitació, o li portava unes mandarines fines, les primeres de la tardor…, avui repassava amb els meus germans que quedaven pocs veïns al carrer, veïns de sempre vull dir: uïso, vicentica, conxín, em sembla que qualsevol dia els altres veïns, els més joves acabats d’arribar, també faran compte nostre: ep, ara vosaltres ja sou a primera  línia, ens diran. Fins i tot la llengua del carrer canvia, ves…

 

Sobre el dol, també voldria acompanyar els fills d’Enric Solà Palerm, avui no deixeu de llegir l’apunt que n’ha fet Núria Cadenes. És un article a la saviesa, a la feina senzilla i humil dels homes imprescindibles. És la mostra que aquest país té protagonistes silenciosos d’una categoria sideral, que espanya i els enemics de València ens voldrien amagar sempre. També podeu llegir aquest altre apunt al Temps, de Manuel Lillo, perquè tingueu la dimensió gairebé completa, del jurista Enric Solà.

Jo explicaré dos detalls només de la seua relació amb l’escola, quan encara el vaig tractar, encara sort, amb aquella sornegueria d’un savi que admira què fem els mestres, per la llengua, per l’escola, pel jovent valencià. Ell hagués pogut triar mil escoles per als fills, però va preferir la llengua i el compromís ferm, potser més ferm que el que oferia la pròpia escola. Ací a la imatge, no va perdre l’portunitat de venir a celebrar els quaranta d’anys amb alumnes, famílies, mestres, per retornar-nos la feina principal que té l’escola, de redreçar el nostre país: albert, des de l’escola sense renúncies.

Enguany que escola valenciana llançava les Trobades amb aquest lema, “L’escola que ens fa lliures”, el savi Enric Solà aniria al davant de la pancarta, perquè no perdem, els mestres, els referents, els valors, els envits principals. La raó de ser de l’escola dels valencians.

No sé si els mestres de secundària s’han atrevit mai a explicar als alumnes, als valencians als joves als adolescents, què és el dret civil valencià. Què eren els furs i per què recuperar el dret propi era el moll de l’os. Drets?, Dret civil?, Furs?, Normes i estil de fer propis? Què ensenya encara l’escola, ara, els borbons?, la corrupció?, la injústicia espanyola contra la llengua i contra les llibertats? Us heu atrevit mai, els mestres, a explicar  per què aquells polítics del psoe s’hi han negat sempre, que els valencians poguérem tenir el nostre dret propi…? Drets universals i demòcracia, ves si la lliçó d’aquest savi podria estendre’s encara, a l’escola i a les institucions, si és que foren valencianes i genuïnes, si el coratge d’ensenyar no arrugués els mestres.

I la seua escola, aquella a la qual li sigué fidel tota la vida, en traurà prou coratge per explicar la història dels valencians? La dels grans noms propis que han sigut el nostre mestratge: Fuster, Estellés, Salvador, Solà, Valor… Vet ací quin homenatge més gran. Amb tot, si expliqueu als alumnes història —no la merda dels llibres de text que redacta espanya—, drets humans, democràcia, institucions, els poseu aquest text del mateix Enric, l’home bo, per veure si el saben analitzar:

Estatut d’Elx, article 16: “El País Valencià es dicta el seu propi dret civil, sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les illes Balears. La Generalitat participarà activament en tota iniciativa per aconseguir-ho, i nomenarà delegats –arribat el cas– per a la comissió que redacte el Codi civil unificat.”

Diari del centenari (6) i de Joan Fuster

0

Anit vaig començar a repassar el primer volum de la correspondència de Joan Fuster, el volum que conté les cartes amb els grans mestres de la llengua: Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu i Villalonga. Aquest primer volum, a posta, és un pou de llengua dels mestres per als mestres d’escola, sens dubte, per això l’he triat el primer dels meus propis 12 llibres que rellegiré enguany, l’any del centenari del mestre Joan Fuster —també coincideix amb el centenari de mon pare, que també era del vint-i-dos, i aprofitaré per explicar-vos nous capítols i confessions de l’apartat pares&fills—. Ho faré, rellegir i llegir Fuster, com un envit dels 12 treballs d’Hèrcules. El millor homenatge, si hom vol dir-ho així, el millor que li podem fer al mestre, és llegir-lo. Sí, però també situar-lo en el context: perquè una cosa que diran fins i tot els que volen instrumentalitzar el mestre, fins i tot després de mort, és que el millor és llegir-lo, només llegir-lo, volen dir. No voldran, per exemple, portar-lo al centre de les idees, al cenre del debat polític actual, no fóra cas que encenga una espurna o una idea nova sobre referendums contra espanya, sí, ara mateix que els valencians continuem sotmesos a aquells xenòfobs, més rancis que viriat i el cid plegats…

Arran d’això del centenari Fuster, LA VEU publica un article sobre com havia de ser aquesta celebració, i publica l’opinió de tres experts: entre més, Maria Conca reclama la catalanitat de Fuster en el seu centenari: si Fuster és el català integral davant i damunt tot, com caram en podem prescindir de la idea?, es pregunta la mestra. És clar que, venint de la Generalitat valenciana, que ha renunciat que altres institucions de Mallorca o Catalunya puguen participar-hi del gros de la celebració, no podem esperar que presenten Fuster com el primer independentista valencià de 1962 ençà, quan l’homenot publica Nosaltres els valencians i apunta que, dins d’espanya, els valencians viurem ofegats, estrets, a punt de l’extermini.

Possiblement per això, per salvar-nos-en de morir ofegats, caldrà denunciar els homenatges enverinats, que només que pretenen amagar el moll de l’os i el repte principal d’aquell home: la llibertat. I per la llibertat dels valencians no podem entendre només fer falles, passacarrers o romeries a l’ermiteta de la malaena. L’únic camí que portarà els valencians a la llibertat serà la independència en tots els sentits. La resta, si voleu que no s’enfaden els espanyols, és malviure, vendre’s la taronja a 10 cèntims el quilo, pagar més impostos que ningú i no rebre sinó les molles que els funcionaris espanyols es passen pel serengue (ara ja sabeu que gaire netes no arribaran, les molles que arriben).

A les cartes de Manent, Carner i Riba, sens dubte que hom aprendrà llengua, n’aprendrà a escriure força, i sobretot a ser un sinyor en acomiadar-nos, tan afectuosos i carregats de respecte com ho feien, els uns i els altres: “Us saluda afectuosament el vostre vell amic… Ben vostre sempre…, el vostre vell amic obligadíssim…, el vostre vell amic i confrare…, repeteixo les excuses i les felicitats, amb el millor record… I ben vostre sempre…, salut i felicitat us desitja el vostre affm.…, l’admiració i l’amistat de sempre…, Saludeu-me la vostra esposa, i maneu del vostre affm…, I accepteu els millors vots i el record més cordial del vostre affm., us abraça ple d’agraïment…, Ben vostre sempre… Disposeu sempre de vostre affm… El vostre vell i amic companyó… Saludeu-me respectuosament la vostra muller. Ben vostre, sempre… Cordialment… Ben vostre… Us saluda amb afecte… Amb l’agraïment, l’amistat i l’admiració de… Vostre… Ben vostre… Disposeu sempre…”

Amb Josep Pla m’atreviria a dir que les coses van més enllà. Hi apareixen les descripcions polítiques, sobretot la submissió dels valencians, alguns petits empresaris llauradors, amb els espanyols. Fuster explicarà a Pla com va de desarticulada la societat valenciana, un país subdesenvolupat, incapaç de cercar una via pròpia a Europa, i per tant sucursalistes dels profitosos empresaris cerealistes de Castella, que sabran treure suc de la submissió per anys i anys. La “vitalitat valenciana” que és intensa, diu Fuster, és estèril. Perquè l’han d’aministrar a Madrit, que no són ximples. No són llestos, però no són ximples, a l’hora d’aprofitar-se’n del viure agenollat valencià. Encara si dura aquest desquilibri de relacions, que en el segle XXI els governs espanyols —ells es pensen progressistes— ajudats pels governs valencians “de política estèril” ens tenen agafats dels ous.

En aqueixa carta a Josep Pla, Joan Fuster fa un repàs de com va el País Valencià i quin auguri o futur veu ell, a través d’uns quants joves universitaris, això només, que fan rutes (ell s’hi refereix a trucs), escriptors, poetes —Massa poetes, diu, cultura, o cultureta…, amb tot troba un badall d’esperança en aquests valencians, i malgrat que no n’hi ha recursos propis, caldrà cercar-los per engegar alguna cosa que revitalitze el viure valencià… Potser que aquesta carta siga la clau del llibre d’aquest volum I de la Correspondència, una declaració-descripció del nostre país en 1962, d’aquelles cendres que encara havíem de renàixer tots.

Dirà Pla a Fuster: “l’avantatge que tindrem sempre els liberals sobre els comunistes, és que nosaltres no acceptem la policia. No és una qüestió d’idees. Les idees són molt poca cosa. És una qüestió de pell, de fets.”

Els nostres polítics actuals sembla que ho han acceptat tot, la policia, la repressió, l’infrafinançament, els borbons, els militars, els retors, el psoe, l’extrema dreta… Fins i tot han sigut capaços d’ordir un centenari Fuster amb nom d’Unamuno… Com si encara, els cerealistes de castella de què parlava Fuster, haguessen de governar-nos sense despentinar-se. Encara no havíem fet prou albardes i cabeçons per tants rucs com es crien a les institucions valencianes.