Ulisses20

Aquesta nit hem vist de nou “Fènix 11·23” sobre la història de l’Eric i l’exèrcit del Fènix contra l’absurditat. Quinze anys després, ho diria que patim si fa no fa aquella pocavergonya d’estat en mans franquistes: la burla de les empreses a la llengua, a la igualtat, l’arbitrarietat judicial, la indefensió, l’amenaça i l’escarni. Oimés, ara tenim exiliats i presos polítics, com als anys quaranta quan la dictadura feixista gaudia d’atemptar contra els drets humans i la llibertat individual, de pensament, d’expressió, d’idees. A mans d’un estat que consent el feixisme en canvi d’escarnir els homes i les dones lliures. Vet ací on és espanya, ara mateix, en el segle XXI. Damunt això, el psoe encara vol aprovar pressupostos i els pocapena de podemos demanen als independentistes que els ajudem a passar el tràngol, que encara en vindran de pitjors. Però quan se n’han anat completament aqueixes que dieu pitjors, inútils?, en parlàvem avui a l’Ateneu de Bétera, em demanar-me què en pensava del salt de l’extrema dreta a través de Vox. Que ni m’he sorprés i no m’ha punit, he respost, perquè l’extrema dreta no se n’ha anat mai, d’aquest estat pudent tan podrit. Abans VOX era dins mateix del pp i de c’s, de la gc i de la policia, i després acabaran pactant tots plegats, amb el psoe, per tornar a fer pinça contra els drets humans, universals, que mai no han sigut de veritat en aquest país. Sí, el Fènix és ací encara a mans de fiscals, jutges i gc, contra la llibertat i la democràcia. Contra catalans i valencians, sobretot.

Ep, després que tots els partidets valencians a les Corts celebraren la festa de la prostitució, avui encara tenim prohibida la TV3, no? Ves si el cinisme i la hipocresia juga a favor de la llibertat d’expressió o de la repressió col·lectiva encara viva del 155…

Torna la festa de la carabassa a l’Ateneu de Bétera, i la festa de la llibertat. Mentre es mantinguen presoners polítics, atacs judicials contra la llengua, o es mantinguen els greuges comparatius de finançament i de drets, cada activitat cultural anirà revestida de clam en favor de la llibertat i de la República dels valencians. A prendre pel sac tan de feixisme i franquisme consentit pels mitjans, els polítics, els jutges i els malparits de torn.

Si voleu participar-hi, o fer-hi un tast, o sopar de germanor a l’Ateneu, dissabte ens trobareu al voltant del foc i de tants plats com participaran del concurs. #AtB_carabassa18

Daniel Olmo i Cèsar Martí presentaran divendres a l’ateneu de Bétera el seu segon projecte en comú: Insomni. Aquest llibre és un recull de relats, poemes i pensaments de Cèsar Martí il·lustrat per Daniel Olmo i amb pròleg d’Andreu Valor.

La veu de Llíria diu: L’afició a l’escriptura li ve de lluny, però en 2010, quan va presentar un relat a un concurs literari, aquesta va augmentar. Poc després va obrir un blog on publica alguns dels seus escrits, dels quals, ara, alguns passaran a paper. Cèsar es dedica professionalment al desenvolupament de pàgines web, però li agradaria viure de la literatura: “No fem açò per diners, sinó pel plaer de compartir. És un projecte humil, en valencià, que acaba de veure la llum en maig de 2018”. Daniel Olmo (Alcoi, 1973), és qui, des d’Olocau, ha il·lustrat els milers de paraules insomniadores. Daniel ha realitzat projectes de diferent caire dins del món plàstic i s’ha especialitzat en la il·lustració. Autor de tot un seguit de treballs editorials, així com publicacions, en les quals s’ha fet ús de diferents disciplines com ara el còmic i la novel·la gràfica. Des dels seus inicis professionals ha col·laborat amb el grup musical VerdCel. També, Daniel és l’autor de moltes altres portades i il·lustracions de diversos projectes musicals així com de nombrosos llibres com ara Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015) de Feliu Ventura.

Entre el Túria i el Ridaura diu: Fa temps em varen proposar participar en un micro-mecenatge i el resultat ja m’ha arribat a les mans. Aquest llibre porta al paper els pensaments, poemes que un jove de La Pobla de Vallbona aficionat a l’escalada i molt inquiet des del punt de vista social i polític ha anat acumulant els darrers anys. Tots entrellaçats amb els dibuixos d’alcoià Daniel Olmo. Sembla que a Alcoi els va això del còmic o com diuen modernament, novel·la gràfica, en poc temps he descobert al Daniel i al Jordi Peidró (Esperaré siempre tu regreso).
Al llibre, pots trobar històries que et poden agradar i altres que no, però aquest és el risc d’intentar d’ajuntar en un volum tantes idees diferents. Potser el següent pas que haurien de fer els autors és fer una novel·la o llibre? 

Avui programa doble a l’ateneu i des de l’Ateneu. El concert ajornat fa dues setmanes, el podreu gaudir avui, en directe, des del corral de l’Ateneu: dones compositores. Amb Valèria Sepó, soprano, i Laia Bernad, piano. De matí, els més agosarats han passejat la serra d’Olocau a Portaceli. Un itinerari didàctic i harmoniós, després de les pluges i la vegetació ufana d’aquest paratge especial del Camp de Túria. El documental sobre la serra que es presentà anit, el podeu aconseguir en dvd a l’Ateneu, si n’esteu interessats. El concert és en solidaritat amb la campanya Stop_malària, que coordina Núria Moreno.

Stop Malària torna avui a Bétera després de la campanya de l’estiu, per avaluar el projecte solidari engegat l’any passat. Núria Moreno farà balanç del treball fet, de les ajudes rebudes i de les millores aconseguides contra una de les pitjors malalties a l’Àfrica. Si hi voleu col·laborar, aquesta nit serà a l’Ateneu de Bétera: xerrada, sopar popular i concert.

El concert pretén de visibilitzar les dones compositores: Amy Beach, Clara Weick, Nadia Boulanger, Pauline Viardot, o Claudia Montero, entre altres.

Hi intenvindran, Valeria Sepó Lluch, soprano, i Laia Bernad Garcia, piano. L’entrada és gratuïta, només cal compromís social i una ànima solidària. Si encara teniu reserves podeu portar paraigua, a Bétera plou.

*El paludisme o malària és una malaltia parasitària provocada per protozous del gènere Plasmodium que es caracteritza per la presència de febre alta i anèmia. El paràsit es transmet a les persones per mitjà de picades de mosquits anòfels infectats. En general, la malària és una malaltia curable si es diagnostica i es tracta immediatament i correctament.

Tot i això, entre 300 i 500 milions de persones pateixen anualment la malària a tot el món i, d’aquestes, tres milions moren per complicacions de la malaltia. La major part de les víctimes són infants que viuen en països en desenvolupament.

La malaltia es troba estesa per la major part de l’Àfrica subsahariana, la part central d’Amèrica del Sud i el Pacífic oriental, però amb diferència és a l’Àfrica on es concentren més casos i més morts. A més, existeixen zones on tant els mosquits com els mateixos protozous presenten resistències als productes usats per al seu control o tractament. Aquest fet provoca que els programes destinats al control de la malaltia siguin cars, complexos i sovint amb resultats limitats.

http://canalsalut.gencat.cat/ca/detalls/article/Malaria

Anit vam fer una tria de músiques que el quartet Arcs Amandi interpretarà al corral de l’Ateneu de Bétera per acompanyar els lectors que llegiran Estellés; en total, una vintena si no és que se n’afigen més a última hora.

Bach, Vivaldi, Hëndel, Purcell, Albinoni, Piazzolla… és la tria feta per la música: per la poesia, a més d’Estellés, llegirem poemes d’Alexandre Navarro i Marc Granell, que enguany va ser el poeta triat per commemorar el dia internacional de la poesia. L’ateneu de Bétera en farà una lectura especial en diverses llengües, del poema que Granell va escriure expressament. Potser que tancarem amb Auld Lang Syne —l’hora dels adéus— una mena d’himne escocés, apropiat pel necessari cant de llibertat que representa… Això és del poeta Robert Burns, granger, patriota, anticlerical, republicà i pobre.

beguem una copa de cordialitat
pels vells temps.
Tots dos hem corregut pels vessants
i recollit les belles margarides,
però hem errat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.

Arcs Amandi el composen Lluís Usó, Gemma Cuerda, Raquel Aparisi i Laia Arnal, quatre joves músics de Bétera i de Nàquera.

Encara llegirem uns versos que ens envia Vicent Partal, que ell voldria llegir en directe, i nosaltres farem nostres, en aquesta nit espcial pel nostre poeta. Estellés els va escriure en recordar algú de Bétera:

‘Florires com l’alfàbrega i et pense / entre les mans delirós de trobar-te. / S’escolten grills tota la nit desperts, / camins perduts’ V. A. Estellés

Bétera, 5 i 6 d’octubre de 2018: Nit Estellés, la primera d’assaig, la segona de debò, però totes dues seran nits de lectura, de recuperar l’acció de llegir públicament, en públic, en el corral de l’Ateneu. Només que portem 9 anys de lectures en reconeixement al més gran dels poetes valencians, si voleu, de festa poètica arreu del país, però n’hi ha pobles que ja han aconseguit de convertir-la en una nit significada al seu calendari.

Camí de convertir el nostre referent com han fet els escocesos en la seua nit Burns. Reunir-nos per llegir, menjar. beure i escoltar música. Aquesta vegada, l’Ateneu de Bétera ha convidat un quartet de música, Arcs Amandi, joves que acompanyaran la lectura i el poeta. Divendres cinc, assagem i triem els poemes. Dissabte ja fem la lectrura. T’animes a participar-hi?

*Sens dubte que també farem referència a la llibertat dels pobles, a la llibertat dels presos polítics, a la llibertat de la poesia, i, com diria Durruti, al compromís de somoure consciències. La resta no sembla que pague la pena.

Comencem un nou curs escolar…
—amb presoners polítics, amb exiliats, sense connexió a TV3 i IB3, amb més policia i més gc, amb més pressupost militar i menys pressupost per a ciència, amb l’amenaça a la democràcia, sense finançament just, amb prevaricació judicial, amb atacs a la llengua, amb judicis contra l’ús de la llengua, amb una involució franquista, amb l’amenaça als mestres que parlen de democràcia, amb la lomqe vigent, amb el pitjor finançament de l’estat, amb el pp encara legal, amb mitjans venuts als amos de l’empresa, amb fundacions franquistes, amb persecució de joves antifeixistes, amb la por al cos dels mestres, amb amenaces a la llibertat d’expressió, amb por als llaços grocs, sense empara a la democràcia, amb un sorprenent Àpunt

Comencem un nou curs convençuts de la victòria de la democràcia sobre el 155 i els seus actius (pose+pp+c’s), amb il·lusió pel treball, amb goig d’aprendre un any més, amb la convicció que els Drets Universals són per damunt qualsevol constitució, amb la fermesa que només la llibertat acosta el coneixement als alumnes, amb sobrietat i decisió per consolidar una escola lliure, democràtica, republicana, honesta i valenciana. Ves si tenim repte gran i feina per envant!

Benvinguts a l’Aplec del Camp de Túria!

«Per damunt de totes les llibertats, doneu-me la de conèixer, la d’expressar-me i la de discutir lliurement d’acord amb la meua consciència.» MILTON
«Aquells que recorren a la «justícia policial» amb el pretext de defensar la veritat no fan una altra cosa que matar-la definitivament. I matant la veritat, acaben matant també la llibertat.» MILTON
Totes dues idees són en el quadern que Nuccio Ordine va titular “La inutilitat de lo inútil“, i ajudarà a comprendre què passa amb la llibertat de Catalunya i la resta de pobles que volen decidir el seu futur, i què passa amb Espanya i la resta d’estats que usen la força per reprimir-los, com a únic argument.

Bétera acull el VII Aplec del Camp de Túria amb l’ideal de la llibertat dels pobles, que la Carta de les Nacions i la Declaració de Drets Universals de l’ONU aplega i defensa des de 1948. Però si bé Espanya va signar aquella declaració, en el fons no la respecta, perquè no és en la seua filosofia de vida. A Espanya malviu una democràcia precària tan carregada de franquisme i corrupció, que la violència prima sobre la llibertat, la brutícia sobre el coneixement, la corrupció sobre l’honestedat, el futbol i els bous per damunt la lectura. Sí, l’Aplec d’enguany torna amb convicció, més que mai, amb un dels reptes grossos: «defensar la democràcia a ultrança i combatre pacíficament l’amenaça dels violents». «Sentir-nos valencians amb plena llibertat, i si una majoria ho decideix, com han fet tots els pobles de la terra que ho han desitjat profundament, convertir-nos en una República independent.»
Ningú com els valencians per defensar els interessos propis, la identitat, la cultura, l’economia, el camp i el territori. Per això aquest Aplec d’enguany, mestres, llauradors, funcionaris, joves, estudiants, jubilats o botiguers. Per la llibertat i avant!

Però fins i tot en una democràcia fallida, carregada de franquisme, que avantposa la repressió a la llibertat, la coerció a la participació, la inversió en policia a la inversió en escoles i coneixement, n’hi ha camí i feina per envant. Som en un estat subdesenvolupat, mentalment. Ja passa que invertim en armament militar contra la inversió en investigació científica. En canvi, per explicar el món, per explicar-nos-el, cal molta cultura i saber-nos animals de cultura. Quan la crisi tenalla una nació, diu el professor Nuccio Ordine, és més necessari que mai duplicar els fons destinats als sabers i a l’educació dels joves, per evitar que la societat és precipite en la ignorància.

—Espanya es precipita i nosaltres fem Aplecs!

«Caldria multiplicar les escoles, les càtedres, les biblioteques, els museus, els teatres, les llibreries., en temps de crisi.» Però Espanya multiplica la inversió en policia. Com a les monarquies bananeres. Què és si no el feixisme?, un món de tenebres, d’amenaces, de repressió, de violència i de falsos màsters… Que fa Espanya amb aquest embat amb Catalunya, València o Altsasu? Més policia, més prevaricació judicial, en canvi de coneixement o de llibertat.

Què són si no els Drets universals? una lliçó de vida que Espanya va signar però que no va acceptar ni comprendre mai.

Què és un Aplec comarcal si voleu, si no la reunió de la gent en favor del coneixement, en la trobada, en la festa, en la música, en l’estudi, en favor de l’aprofundiment comarcal, en l’esforç d’entendre la vida de poble i com la podem millorar… I és aquest coneixement i aquesta llibertat d’uns quants joves el que els fa mal, molt de mal, al poder franquista que governa la justícia, la policia i la monarquia a espanya.., es diga pp o es diga psoe.
La possibilitat que el poble puga aplegar-se a pensar, a debatre, a festejar com vivim, i com podem avançar.

Som valencians i treballem per aconseguir la República valenciana. Això és un dret universal reconegut: la llibertat dels pobles, de decidir el seu futur, malgrat que els mitjans, la justícia i els partits del 155 vulguen enganyar la gent. Des de l’escola, des dels ateneus o barris, des del poble i la vida poble… I per això cal que estudiem millor com vivim i com podem fer per entendre aquesta cultural comarcal que només si toquem de rebot.

El Camp de Túria és una comarca extraordinària, d’una potencialitat excelsa, i per això també, abandonada a la sort d’una política covard poc preparada i menys entusiasta.
I ves que tenim l’índex de llicenciats més alt del país (a l’Eliana), o els millors torrons del món (a Casinos), el millor oli, quan n’hi havia, a Gàtova, o les boníssimes taronges de Bétera… El millor poeta viu ara mateix, unes bandes de música extraordinàries, polígons a cada poble, una serra que és paratge natural de gran bellesa, i un miler de mestres, pel cap baix!… Però tot això no és suficient, si el coneixement no articula bé el present i el futur. I sobretot tanta potencialitat.

Sort també dels noms propis: Mireia Vives, Antoni Ferrer, Alexandre Navarro, Ferran Zurriaga, Vicent Partal, Víctor Iñurria, Antoni Marzo, Rosa Dasí, Carles Subiela, els germans Ricart, Bajoqueta Rock…

Amb tot plegat cal repensar els Aplecs i encaminar-los a ser un cap de setmana Gran als nostres pobles, per això hem de repensar com, com els convertim en un eix principal del calendari d’activitat dels nostres pobles. Som en el VII Aplec encara, si descomptem el primer celebrat fa gairebé seixanta anys a Llíria. Enguany ens apleguen tot d’activitats i mostres de cultura i de música, de compromís ferm amb la llibertat i amb la vida, amb el propòsit d’una comarca capaç de contribuir a enfortir la República dels valencians.

Benvinguts, bon aplec i visca la República valenciana

«Assalten de matinada el magatzem de l’Aplec CdT»

El fruit de l’atac feixista a l’Aplec del Camp de Túria que es feia a Bétera el cap de setmana, encara es va materialitzar de nit, amb covardia i nocturnitat. L’embranzida feixista de divendres, un assetjament intolerable i denigrant en una democràcia, que va durar quatre hores, no va acabar allà. Malgrat que dissabte, els berros no hi van aparèixer, sinó de matinada, a cercar cares i persones per insultar-les i abordar-les amb l’objectiu de l’assetjament físic i moral.

El PP no només provocava una concentració il·legal i violenta, que buscava l’agressió i l’escarni físic, sinó que animava a atacar la gent que participava de l’Aplec: els seus regidors i militants es barrejava amb connivència amb l’extrema dreta violenta, convivien amb un objectiu que no cal dir què pretenia, ni més clar ni més fort. Però la nit de diumenge, l’atac va passar al robatori. Al lladrocini.

La connivència entre l’extrema dreta de la ferreria i la policia no tindrà res a veure, que no n’hi ha proves. Però el robatori és un fet consumat. I els crits que animaven a atacar, violentar, agredir, cremar la gent de l’Aplec, no han caigut en sac foradat.

Efectivament, l’ànim i l’esperit del PP de Bétera contra una reunió legal, ha portat els seus a delinquir també en el robatori. La nit de diumenge, els magatzems de l’Aplec van ser assaltats i robats. Tot de material amb un cost elevat que algú s’haurà de responsabilitzar de tornar, als propietaris. Sí, dilluns de matí, els operaris municipals van descobrir els fets: el magatzem on l’Aplec guardava el material havia sigut assaltat i el contingut que hi contenia robat.

Home, dirà qualsevol, pot ser que siga una casualitat. Una merda també és una casualitat. Però l’atac ordit del PP, calculat, pensat i preparat, ha tingut una segona conseqüència, ara penal: el robatori. I qui va criminalitzar un acte pacífic, legal, cultural, polític, de llibertat d’expressió… Això és, un atac en tota regla a la democràcia, va ser el PP i tota la fauna de l’extrema dreta del poble i forastera que s’hi va afegir amb l’objectiu de ferir i de fer mal.

Sobre la denúncia de no tenir permisos, de provocar violència i agressió, de cercar persones concretes per escarnir-les, s’hi afegirà el robatori… I potser que els ulls grossos de qui en tenia la responsabilitat de vigilar què passava.

L’atac que va rebre l’Aplec del Camp de Túria divendres 14 de setembre a Bétera és una mostra de la connivència del poder amb el feixisme. Finalment, la Guàrdia Civil va confirmar dissabte, a l’organització de l’Aplec, que els contra-manifestants organitzats pel PP no tenien permís de reunió, com havien afirmat alguns mitjans. La pròpia Guàrdia Civil confirmava que denunciaria els organitzadors de l’agressió feixista contra l’APLEC (llegiu-ne el comunicat). N’hi haurà més denúncies, de la mateixa organització i de l’Ajuntament, que va rebre directament els insults i amenaces en diversos indrets del poble. Compromís demanarà a Marlaska (el menistre jutge que tots coneixeu) com és que es va permetre aital agressió durant més de quatre hores, sense que ningú no fes fóra aquella gent del parc de Jonqueral.

Regidors del PP de Bétera, entre més cares conegudes, atiaven la gent a la violència i l’agressió. També Espanya2000, i altres cares de la violència, com ara els Yomus del futbol, eren entre els concentrats a cercar brega, a provocar i a fer sang. Van enregistrar sense permís i van amenaçar-nos  de mort davant els guàrdies que els mantenien a tres o quatre metres. També la colla “Amics del coet” de Bétera va ordir insults i agressions verbals i escrites contra la dignitat i el respecte, i van arribar a llançar un coet quan s’havia fet de nit per provocar el pànic entre els xiquets que participaven de l’Aplec. La xarxa de l’associació anava farcida d’insults i d’amenaces, com ara que calia cremar-nos vius, i molts dels membres contraris al feixisme ja han decidit de deixar una colla xenòfoba i feixista.

El primer balanç dels organitzadors de l’Aplec és positiu, malgrat tot: hem aconseguit de fer gran part del programa i només la pluja de dissabte va impedir de fer els concerts a l’aire lliure. El programa del segon dia es desplaçà a l’Ateneu de Bétera, que s’ha convertit en un espai de llibertat i democràcia únic al poble i referent a la comarca.

De les denúncies no n’esperem gaire res, diuen els organitzadors, amb la impunitat com València i i el govern d’espanya perdona les accions feixistes dels grups violents. Jutges, policia, polítics espanyols (els calaveres del 155), ja es troben còmodes amb aquest merder d’ambient feixista que provoca i anima l’agressió, mentre es mantenen presos o exiliats polítics, músics, artistes…

I amb tot, i amb més coratge, ja comencem a preparar el VIII Aplec del Camp de Túria, sense defallir.

Bétera va acollir ahir l’inici del VII Aplec del Camp de Túria. Un dia abans el PP de Bétera cridava xafarranxo contra la llibertat d’expressió: vídeos, xarxes i concentracions ultres escampaven que aplegar-se per la cultura, l’educació o la república no hauria de ser legal. El PP de Bétera volia traure rèdit electoral de l’ambient profeixista contra qualsevol manifestació democràtica: presentacions de llibres, concerts, fires, tot li val d’excusa al pp i a l’extrema dreta que l’alimenta, per traure el pitjor de l’ésser. Com si tornés aquella batalla de València que tant els agrada.

La campanya contra la llibertat va tenir un efecte important ahir set anys després d’aquestes trobades. L’Aplec tenia el lema contra la repressió i el feixisme, i el PP va traure l’artilleria: va fer pujar espanya2000 a Bétera i va reunir unes dues-centes persones amb una actitud violenta, agressiva i intimidatòria. Enmig d’aquella gentola franquista hi havia regidors del pp i exregidors del psoe, cares conegudes de Bétera protagonistes de la intolerància i sobretot, els forasters de València, més entrenats en l’agressió a la democràcia. De fet, les amenaces de mort, els insults, la impunitat amb la qual es van acostar a tocar de l’Aplec, trobà el lema “Quan baixeu al 9 d’Octubre us pelarem”, literal.

«Imagineu que només un de nosaltres no els dos-cents, digués: Llarena, quan vingues a València et pelarem!»

Segons que informa el diari La Veu, els feixistes tenien permís de concentració contra l’Aplec del governador espanyol, si ho feien pacíficament. De primer, de pacífics no tenien res, que en un primer moment, quan només n’hi havia quatre guàrdies per controlar aquella conxorxa violenta orquestrada pel PP de Bétera, vam patir de veritat que passés res de molta gravetat. De gravetat contra la democràcia ja passava massa.

En incorporar-se més guàrdies —fins a quinze— el control va ser més efectiu, però la impunitat, no: no van evitar que arrancaren les pancartes d’escola valenciana, tombaren taules de llibres, o aterraren cadires i taules. A tocar, l’agressió, les mirades, els insults, i les amenaces de mort. Tot molt pacífic, dirà —si és que és veritat— el fill de puta que va autoritzar aquell odi a la democràcia davant la cara amable de l’Aplec del Camp de Túria.

Quan va arribar la columna de participants que havien eixit del centre del poble al parc del Jonqueral, els feixistes s’hi van llançar i els guàdies van tenir feina a evitar l’agressió física, però no van impedir escopinades, empentes, insults i la rastrera verbal tan pacífica que pugueu imaginar. Les mirades d’odi eren tan criminals que molts dels que venien, famílies amb xiquets, van marxar a casa. Evitaven l’espectacle feixista als fills. Una cosa és una festa cultural, pacífica, artística, musical, i política, i una altra aguantar durant quatre hores —quatre hores!!— l’amenaça d’energúmens feixistots del PP barrejats amb uns quants inútils de Bétera que s’havien afegit al siroll d’insults i amenaces, sempre contra la llibertat d’expressió. Entre els feixistots, regidors del PP i ex-regidors del PSOE.

La connivència autoritzada del feixisme contra l’Aplec es demostrava a uns cent metres, en aquella ferreria «cau franquista» on molts s’hi havien aplegat a les cinc de la vesprada per venir a tocar la fava. De fet, l’homenic s’estava tranquil amb els guàrdies i amb els municipals. Quan una majoria dels agressors havien marxat a sopar, el ferrer continuà xerrant amicalment fins a les dues de la matinada amb guàrdies i municipals com si res no hagués passat. Com si la impunitat no fos delicte, o l’amenaça, o l’insult, o l’intent d’agressió. Fins i tot voler rebentar un acte democràtic, ferreret! Ahir mateix un jutjat de Vitòria va setenciar que això és un delicte penal, impedir una manifestació democràtica i pacífica. Del cau franquista van traure altaveus i cants franquistes contra l’Aplec. Però després tot eren hores i hores d’amical conversa, malgrat la repressió i el delicte d’odi provocat, del ferreret amb els guàrdies, dels organitzadors criminals de l’atac a la democràcia.

«la connivència de la policia amb el feixisme no és casual ni pacífica a València.»

El seu feixisme no permet més expressió que la que ells decideixen: malgrat l’amenaça i la tolerància policial —que un fill de puta va permetre— l’Aplec va seguir els actes, adaptant-los a la circumstància permesa pel governador: vam inaugurar l’Aplec, vam fer els discursos, la conferència, els balls i el concert. Molta gent s’estimà no venir, o no entrar, o anar-se’n, davant l’amenaça. La gent de les parades es feia creus d’allò… Però l’Aplec va saber plantar cara sense por, sense fer cas de la intimidació, segurs que la llibertat i la democràcia són per damunt la intolerància i les polítiques criminals i protectores del govern espanyol i la seua policia.

Els violents es van desplaçar al centre del poble, van intimidar la gent en algunes terrasses que servien el sopar i convidaven a continuar la violència contra l’Aplec. Després van cercar l’alcaldessa, Cristina Alemany, i les regidores de Compromís, que sopaven en un bar, i van escridassar-les i insultar-les per haver permés la llibertat d’expressió a Bétera (és el nivell intel·lectual pepero).

A partir de la mitjanit, l’Aplec va fer vida festiva, cultural, tranquil·la, gairebé normal, si aquesta és la normalitat democràtica que entenen el PP i el governador espanyol que va decidir el despropòsit feixista viscut ahir a Bétera.

A l’espai on diverses institucions. associacions, ateneus o col·lectius faran divendres i dissabte l’Aplec del Camp de Túria han aparegut pintades contra els organitzadors i encara algunes amenaces que voldrien impedir la reunió comarcal en favor de la llibertat i de la democràcia. Una de les pintades diu que els que posem llaços grocs som faves. Ximples, diu. No ho són tots els que acceptem la sentència anit que legalitza el robatori de 3.000 milions d’euros en favor de Florentino i les seues empreses corruptes. Ni són ximples els ministres que van ordir lleis i normatives per robar i enriquir més encara Florentino i les seues empreses, en canvi que, després, en deixar la política, passen d’assessors i paren la butxaca per uns quants dels milions furtats a la hisenda pública.

No són ximples, per aquells que han fet les pintades, el robatori continu a la hisenda valenciana per part de l’Aparell de l’estat espanyol, que nega als valencians allò que és de justícia. No és de ximples, segons els valentots anònims que embruten i insulten aquell espai del Junqueral, els borbons i les empreses d’armament que passen bombes prohibides a l’Aràbia Saudí, en canvi que aquests país viole cada dia els drets humans, ni ho són, de ximples, les comissions i jocs bruts que les clavegueres han ordit contra l’educació, la sanitat, els serveis socials, atiant la corrupció democràtica.

Divendres i dissabte, com cada dia, ens aplegarem pels llaços grocs, contra l’empresonament d’innocents, contra els inútils de la justícia que prevariquen, se salten lleis a la seua conveniència, apliquen els codis que els passa per l’engonal i acusen la democràcia en canvi de permetre el viure fatxenda i el crim organitzat de l’extrema dreta.

Els llaços grocs, la llibertat, i la democràcia encara són sota l’amenaça judicial franquista d’espanya, que governa sense vergonya emparada per partits que uns anys enrere semblaven d’esquerres, o compromesos amb la justícia social, els desafavorits, els drets humans i la llibertat dels pobles. Per tot això caldrà continuar reivindicant-nos, els valencians, malgrat els insults i les amenaces. Sense por a posar llaços grocs per la república valenciana. Per qualsevol república democràtica.

Ah, i perquè aquest ximples que pinten contra la llibertat puguen veure també IB3 i TV3. Que encara som sense senyal, sinyors del Botànic.

Ahir baixaven els llauradors catalans per la Diagonal de la seua República. Tractors grossos, grans, en la seua majoria, vestits d’identitat. Joiosos, acompanyats, i els vianants que encara si tornaven lentament, que festejaven què havia passat aquella vesprada, els aplaudien amb un somriure ample. N’hi havia que arribarien tard, de nit, o l’endemà (avui, supose), però ho feien satisfets de contribuir a defensar la terra, l’ofici, el patrimoni o el paisatge. Llauradors de qualsevol edat, de joves, de grans, amb unes màquines d’impressió: els tractors encara són un símbol de la terra i d’un ofici noble, malgrat que tenen cent anys d’història a penes.

Jo imagine també els tractors del Camp de Túria, de Llíria, de Casinos, de Benaguasil, de Bétera, de la Pobla, aplegar-se al Jonqueral de Bétera divendres, a defensar l’ofici de llaurador, a defensar el camp, la terra, la identitat dels valencians. Perquè si no ho fem els valencians, ningú no defensarà el camp valencià. I menys encara des de madrit, on s’etan més preocupats dels màsters falsos o de robar-nos, d’apropfitar-se’n, de tenir-nos infrafinançats, que d’ajudar-nos a millorar la producció de taronges, la protecció del camp o els mercats a Europa.

—Deixeu que els roben les taronges, als valencians! —diuen a madrit, els polítics.

Per això els llauradors fóra important que s’aplegaren a defensar el camp. I els mestres, per exemple, els mestres d’escola, naturalment, i tota aquella gent de treball precari, o treball injust o desocupats, i més gent d’ofici que encara si desconeix què significa aplegar-se per la democràcia, i per la llibertat, mentre n’hi ha presoners polítics com a la dictadura franquista. Perquè malgrat el debat de política general a València, a València mateix encara tenim prohibides, apagades, incomunicades, les televisions que també parlen valencià, de les Illes i de Catalunya. Això és, a València tenim una manca de llibertat que hauria de ser un problema d’estat —d’un estat valencià propi?

I els polítics, ja ho sabem, si no hi veuen interés particular, els la bufa la llibertat pel que es veu, que no ens defensaran la llibertat ni individual ni col·lectiva, només els seus interessos propis. O unes quantes coses de valors prims i escarransits… Encara continuem sense senyal, sense corredor mediterrani, sense enllaç directe a Europa, sense una gestió pròpia dels recursos, sense poder decidir la nostra seguretat si no la consultem, sense poder decidir què podem i volem fer de les nostres vides, si madrit no ho diu: i allà enllà, a madrit, no us penseu que pensen amb els valencians com una cosa que hagen de cuidar, mimar i tenir-ne cura. Una bufa!

Divendres i dissabte ens aplegarem al Jonqueral de Bétera a continuar defensant la llibertat, d’expressió, de pensament, de decidir què volem, de convidar els valencians a pensar un futur millor, camí de la República.