Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: agost

Fronteres, ni naturals ni perennes

0
Publicat el 12 d'agost de 2022

Despús-anit, l’ateneu  va fer la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal. Una vesprada-nit que va excel·lir i depassar les expectatives de públic, de discurs, de debat, de vendes, fins i tot d’un sopar a la fresca entre taules veïnes que xerraven sobre el present, sobre llibres, sobre els amics, la calor, l’ateneu, i el sexe dels dimonis de l’infern.

“Les fronteres són mons que es toquen”, segons Leonora Miona. No n’hi ha cap de natural, d’inamovible, i poques, molt poques, no presenten un fum de conflictes i problemes per anys i anys. Quantes fronteres hi havia fa un segle, quantes han canviat o traslladat la seua fesomia, la seua reixa, la seua porta, quantes no han provocat l’ennuig, la mort fins i tot, i quantes es mouran d’ací a poc, ara mateix, malgrat els estats i sobretot, els estats feixistes, que ho són una majoria.

El llibre paga la pena en molts sentits, només per la descoberta geogràfica del món, de racons del món desconeguts o oblidats per una majoria. A més, la vessant didàctica pegaria per descobrir tantes històries de frontera als alumnes de l’escola, als alumnes de qualsevol etapa o edat, perquè a més, el llibre aplega històries amb suc i amb fil per estirar que els mestres, i els xiquets, xalarien la gana, amb la boca 0berta amb tants mons com idees i interpretacions que vulgueu fer.

El relat del no-llibre, i les claus per interpretar-lo, el llibre i el món que vivim, on vivim, de la veu de Vicent Partal es torna de sobte una lliçó magistral de geografia i de democràcia. Tenir-lo ací amb nosaltres cada estiu, a l’ateneu, els amics, en els sopars a la fresca que s’allarguen fins que volem, sí que són un autèntic regal, perquè justament aquest espai d’ateneu és també una frontera oberta en favor de la llibertat i dels drets.

El corral, despús-anit feia molt de goig, amb tants de presidents, i de presidentes, que exercien o que ho havien deixat: de primer, el primer president de la Generalitat Valenciana, el MH Josep Lluís Albinyana, la presidenta d’Escola Valenciana, el president de la coordinadora del Camp de Túria, l’expresidenta dels escriptors del país, la presidenta de l’Ateneu, el mateix president de l’European Journalism Center, i em deixaré unes quantes coses encara per dir i afegir… Hi havia la família de Ca Montes, i un ple fins a la bandera que tornava la vivesa i la força a l’ateneu, un estiu que pega fort, en temperatura i en activitats.

El mateix Vicent va fer un altre regal a l’ateneu en presentar la frontera veïnal poble-urbanitzacions, en concret poble i Mas de Camarena-TorreEnConill. Unes urbanitzacions de luxe que ens governen per sotamà amb complicitat del pp, que els ha regalat les claus del calaix i de les decisions contra els beterans. La cirereta és com han maltractat l’alfàbega que el poble els havia regalat per fer veïnat. Però amb els de malaànima, populisme i a cagar a la via.

Fronteres, aqueixes línies mentals que massa portem marcades; però si ens volem descolonitzar, ai, la lectura, el debat, l’activisme, i la ferma convicció de les idees de llibertat i els drets humans. I l’ateneu de Bétera.

 

FRONTERES, Vicent Partal, 2022, editorial Comanegra

 

Holstein-Morla! Oh!

0
Publicat el 7 d'agost de 2022

Diu un home important del país, més que no es pensaven alguns altres de molt menys importants, que els rosegava l’enveja, que suïssa és el país de les vaques. Aleshores aquest home no sabia que, Bétera, al camp de de túria, és ara mateix també un territori d’una alta densitat en vaques, sobretot en vaques Holstein. Però això no ve d’ara, que fa uns cinquanta anys o més enrere, Bétera tenia moltes vaques, casa per altra n’hi havia, i algunes cases tenien  sis o set vaques lo manco. Nosaltres a casa en vam conservar una fins que jo vaig tenir la raó avançada. Mon pare deia que tenir alemnys una vaca era un signe d’intel·ligència rural. Potser que no ho deia exactament així, ell. Però segons aquell home tan important del qual parlava al principi, fa més de vuit mil anys que es van domesticar les vaques, vuitmil!, que és tenir més història i més recorregut que el mateix ateneu de bétera, més que no el feixisme europeu, i encara molt més que no l’espanyol, que no us penseu que no és atàvic; genètic. Sí, l’home diu que suïssa és una vaca, segons l’imaginari mundial, però bétera és també una gran vaqueria, i d’això també fa molts d’anys. Un orgull. Possiblement la vaqueria més gran d’Europa. un segon orgull, doncs. L’home també diu que n’hi ha gairebé tres-centes races importants de vaques, que les més lleteres, per aquest ordre, són les Holstein. en concret les Holstein-Frieisan, que poden arribar a pesar vives més de set-cents quilos. Després hi ha les Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey… El nostre home, del qual som fidels seguidors i afeccionats a llegir-lo, parla de dos grans poemes de la vaca, en la nostra llengua. La Vaca cega de Joan Maragall i la Vaca suïssa de Pere Quart.

Jo ja m’imagine aquests dos poemes en lones grans impresses, penjades a l’entrada d’aquella gran vaqueria de Bétera, per rendir-nos admirats davant les Holstein de Bétera, Mor Holstein o Bétera-Holstein, com vulgueu. Abans també recomanaria als propietaris que la web usés la llengua dels pares, i el nom de la família, els Morla, pares d’aquest gran orgull que és tenir la vaqueria més grossa a Bétera. N’hi ha llauradors que treballen en ecològic que els agraeixen cada dia l’abastiment de fems i adobs per als seus camps. No entenen, aquest homes, el rebuig d’uns quants veïns afectats del perfum o la sentor rural dels nostres pobles.

A Suïssa això fóra impensable. Allà, malgrat que no arriben a l’extrem de l’Índia, on les vaquest són sagrades, paguen tants d’impostos per les vaques com per l’escolarització dels fills, perquè allà a suïssa s’estimen com res el sector agrícola, el camp, el ramat, el paisatge, no passa com ens passa als valencians a mans dels espanyols, ai. Bé, allà també s’estimen els bancs i altrs afers, no us penseu que l’aigua és tota neta.

 

Ací us deixe, els versos de la Vaca cega, de Joan Maragall…

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un colp de roc llançat amb massa traça,
el xiquet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morros en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gest tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

 

Proposta segona per a la família Morla: fa uns anys, l’editorial valenciana Tàndem edicions va editar una antologia de poesia infantil per a l’escola, un quadernet petit tan bell com joiós; el primer poema del llibre era justament la vaca cega. Cada visitant d’aquella casa no hauria d’estar-se’n d’emportar-se un exemplar a casa, d’aquest llibre, per valorar tantes coses en conjunt: les vaques i el camp, la poesia, els llibres i la llengua. La llengua dels pares Morla. Naturalment.

valencians, espanya ens roba (segona temporada)

0
Publicat el 6 d'agost de 2022

Els valencians som, un any més, els pitjors finançats per espanya. Per espanya, a la qual els valencians volen oferir-li tot de glòries i orxates, perdem cada dia una milionada, que espanya es queda per pagar els seus capricis, omplir les butxaques dels seus funcionaris fins i tot millorar les carreteres o abaixar els impostos dels espanyols més cèntrics al bunyol. Ho poden fer, no patiu, perquè nosaltres els ho pagarem amb escreix i amb propina. Ser espanyol, valencians, ens ix més car que ser valencians, més del doble, en canvi de tenir menys recursos, més despeses, el camp fet un nyap, i menys dignitat que una conilla víuda. Ah, com els agrada als aspanyols que els valencians tinguem més coll amunt el viure. I com és que això passa, direu, us demanareu? Com és que n’hi ha valencians que, amb poder de decidir una altra cosa, no ho fan? No? Doncs perquè aquests sí que tenen recompenses, aquests pocs, ells i les seues famílies. Aquests malparits, en canvi de vendre’ns al dimoni, xuplen i cobren, tenen la recompensa del criat dòcil, domesticat. Viure de genolls els té contents i alimentats, encara que mai no seran amos. I elsl, aquests supercriats, els mamons, voldrien que la resta de valencians abaixarem el cap i diguérem: sí, sesnyor, el que diga el senyor! I qui dia passa ja va estirant de la cadena, si té ganes de cagar i deixar el seu vàter net. Malparits, sí, però aviciats de per vida, els supercriats. La resta som els que ho tenim si fa no fa a perdre. Fins que no siguem lliures.

Els enviem a cagar, no?

“El cavall s’aturà i, alçant enlaire el flocall orgullós de la cua, hi afegí la seua participació deixant caure a terra allò que l’escombradora aviat arrossegaria i netejaria, tres boles fumejants d’adobs (vosaltres també en dieu bonyigos o monyigos?). Lentament, per tres vegades consecutives, defecà des d’una gropa plena. I humanitàriament el conductor esperà que ell acabés, pacient en el seu carro de corró.”

Ulisses, Joyce, catítol 16, cap al final, pàgina 608 en la traducció de Joaquim Mallafré editada per Leteradura

Mantenir-nos fidels en la dignitat, valencians

1
Publicat el 4 d'agost de 2022

“Si resistim és perquè ens neguem a perdre el nostre horitzó, que no és un altre que el d’ésser valencians, independents, sobretot d’un estat corrupte i antidemòcratic.” J.D.

la resistència és fermesa, és gaudir de la terra, d’aquests dies de conversa serena, de menges humils però exquisides. Uns veïns ens regalen ous de corral, l’endemà ens donaran tomates i cebes; de tomates, nosaltres n’hem portades tres basquets, boníssimes, malgrat que la varietat de pera no són enguany de primera. Són dures de pell i el sabor no acaba de transportar-nos al corral de cals pares, ni davant la preparació ritual de la conserva, per molts d’anys que vulguem tornar enrere. De vegades ho voldríem, tornra enrere, només per saludar els nostres, per fer una conversa amical, o per ser en silenci davant els records impossibles.

Al capítol setze d’Ulisses, “Eumeu el porquer”, els protagonistes Bloom i Sthefen ens conviden a flairar la fleca de James Rourke: “la certament saborosa sentor del nostre pa de cada dia, de tots els articles de consum públics el primari i més indispensable. El pa, el pilar de la vida, guanyeu-vos el pa. Oh, digueu-me on és el pa de fantasia? A cal Rourke, el forner, com diuen.”

Mentre acabe aquesta deliciosa lectura de “El tercer toc” de Toni Mollà, ell també ens farà passar per l’únic forn de pa de la seua comarca, almenys l’únic que encara fa el pa de mestre, pataquetes i unes altres formes, supose, que això és un altre dels indicadors de la decadència dels valencians, com ens hem deixat furtar els forns i, per tant, el pa. N’hi ha pobles sencers que els han perdut tots, els forns, i la dignitat, fins i to deixem que ens furten la llengua, que la malbaraten els mitjans, els polítics, els urbanites, els joves… Només la fermesa i la militància més radical ens mantindrà fidels, incombustibles.

M’he quedat sol a la casa que ens acull a Albió, llegint aquest regal de coneixement valencià que són els dietaris, un gènere literari que entre nosaltres agafa volada i qualitat. Finalment, un sabor amarg, per quantes coses ens perdem els valencians si ens rendim, si ens abandonem a la dependència castellana, justament avui que Vilaweb torna a publicar que som els més castigats pel finançament espanyol, un any més. I encara compromís defensava de regalar el seu vot als espanyols! Ni aigua, als malparits, als lladres, als corruptes. “Cames ajudeu-me” quan ens tornen a proposar l’enganyifa, cames ajudeu-me d’espanya, és l’única alternativa que ens salvarà.

I tornar a obrir els forns que vulgam, que ens done la gana, fillsdeputa.

Quan els valencians desperten, ja serem independents

0
Publicat el 3 d'agost de 2022

Bé, aquest desig, si serem independents, també podria ser una màxima o horitzó a mig camí entre la realitat i la utopia necessària. Sense la independència, ni el camp ni l’escola ni la llengua ni la cooperativa de bétera no faran un quinzet. Ni mig ni cap. Però no desistim, ni ens desanimem. Mai.

“El món és on jo compre el pa i el vi de cada dia.”. He manllevat la frase a Toni Mollà, que atribueix a André Gide. Jo en sóc fidel, doncs, a la frase i a la lectura dels dos, mentre sóc de vacances, entre amics i amics que no han pogut venir i amics que ja no podran venir gaire lluny, que l’edat i la circumstància personal que els lliga ens fa tenir-los al pensament a cada moment. He avançat en el capítol dèsset d’Ulisses, i he trobat goig en algunes de les preguntes i respostes impersonals d’aquesta ítaca personal tan particular de Joyce. Quin malparit.

 

“Mai no m’he refiat del sistema públic espanyol. Quina enganyifa! Els polítics hi fiquen les mans, colze i tot, i així roden les coses pel pedregar. […] L’estat ací ha sigut un cau de malfaeners, d’aprofitats i d’inútils! gentola del règim, no importa de quin. En vora quaranta anys de denocràcia, si això és democràcia, ningú no s’ha preocupat de desmuntar les xarxes de sangoneres, militars assassins i capellans que l’ocupen. Governe qui governe, els amos del solar són sempre els mateixos… Que els piquen els collons amb pedra viva…” Josep Orts a El diari impossible, alterego de T.M.

 

Albió és en un turó sobre els mil metres, nou-cents llags, trenta-quatre graus, torna a moure el vent, els molins giren o roden o volten, com el rentaplats que s’està dues hores per escurar una cosa que a mà trigaríem un quart. Una putada immensa, la tecnologia, sense el cable hdmi, sense abastar una ítaca completa, valencians, només el capítol dèsset de Joyce. Sense la tecnologia actual, fa cent anys, Joyce apuntava que, ho transcriuré com ho va traduir J.Mallafré: ens guiàrem de nit per l’estrella polar, al punt d’intersecció de la línia recta que va de beta a alfa de l’Ossa Major, prolongada i dividida externament a omega i la hipotenusa del triangle rectangle format per la línia alfa omega així prolongada i la línia alfa delta de l’Ossa Major. 

Però ací encara no és de nit, que faltaran quatre o cinc hores encara, així que caldrà mirar-nos el sol que ja ha depassat l’espai rectangular del nostre corral de casa d’estiu, de barana de ferro abocada sobre uns camps de cereal i uns boscos fets a tires llargues, horitzontals,  que sostenen dalt de tot els molins, n’hi veiem vuit i tots giren o roden o volten sense parar, malgrat que han estat fins fa un moment quiets com estatàtues de bosc metàlic. Aquetes molins a la vesprà ens envien un vent del dimoni, no ho creure-ho, que ens obliguen a refugiar-nos de tanta frescor. En voleu? En venem?

Entre esl llibres que refereix Leopold Bloom que té a casa, hi ha Spinoza, els pensaments. Aleshores, els valencians ja podem dormir tranquils, si de primer hem sopat a la fresca. Però quina fresca, us demanareu? Si els valencians no us voleu despertar…

Sense independència, ni les vacances no són completes

0
Publicat el 2 d'agost de 2022

S’ha girat l’aire, ara, bufa i crida queixós. Els molins giren les aspes en direcció est, els molins que s’alcen enllà al turó, entre pins i camps de cereal segat, color rovell que diu Toni Mollà, en El tercer toc. Això serà blat, però no ho sé. he encetat dues lectures el segon dia de vacances, un colps instal·lats a Albió, un llogaret de la Conca de Barberà. Si no ixes de la casa, s’està bé i rebé. De lectura i de repós. M’agraden els dietaris, sobretot si coneixes la gent i et conviden encara a més lectures i reflexions de vida. Enguany no passarà que convidarem Toni Mollà a la fira de Nadal de Bétera, si encara ho té tan lliure com apunta. La lectura, ara ho confesse, és per ajudar a passar l’envit de l’agost que comença aquesta setmana, amb l’Ulisses de Joyce, el tercer intent, el segon més seriós: m’ajude d’apunts que baixe de la xarxa, per interpretar aquest llibrot que llegesc en el desordre més altruista i lúdic que puc. M’invente una desorganització lectora pròpia, perque faig vacances durant una setmana, apartat de les feines del camp, lluny de casa, entre amics. I aprofite quan no hi són per descobrir els secrets amagats d’una novel·la magna, immensa. he començat pel monòleg final, el capítol divuit “penèlope”, que he tornat a llegir amb goig, amb sorpresa, tot pensant en la societat catòlica i apostòlica d’aleshores, la irlandesa i la valenciana, l’actual, la del meu poble tan carregada de beats i normes feixistotes i hipòcrites. Després he fet una passa enrera, en aquesta part de la novel·la que hom diu de velledat, per començar el capítol dèsset, ítaca, la casa, el retorn, com ja escrivia el poeta Estellés, cal tornar a casa, en aquesta banda on les respostes i les preguntes són, de vegades un castell de focs, d’una ciència tan exacta: l’admiració de l’aigua, què passava en obrir una aixeta, què passa encara avui, com és que en raja aigua d’una aixeta urbana i d’una altra de rural, en una caseta de camp… que els ho demanen als boteruts de mercadona, com raja l’aigua de dins el soterrani construït sobre l’ullal de Bétera: com diria Joyce, perquè no heu estudiat el meu llibre, inútils: aigua, aigua i més aigua, als antivalencians!

“…les metamorfosis en vapor, boira, núvol, pluja, aiguaneu, neu, pedra, la força a les rígides boques de regatge; la varietat de les seues formes en estanys i badies i golfs i rades i estrets i albuferes i atolons i arxipèlags i canals angostos i fiords i ries i estuaris de la marea i braços de mar (i ullals, afegiria); la seua solidesa en glaciars, icebergs, congestes, la docilitat a fer funcionar rodes hidràuliques, turbines, dinamos, centrals elèctriques, tintoreries, blanqueries, batans, la seua utilitat en canals, rius, si navegables, dics flotants, i secs… la ubiqüitat per tal com constitueix el 90% del cos humà; la nocivitat dels seus efluvis en els aigualls lacustres, els fanguissars pestilents, l’aigua estatntissa dels gerros de flors, els bassiols estancats sota la llum en quart minvant.”

 

L’aire ha deixat de queixar-se, el vent supose més exactament, i la lectura és ara mateix serena, tranquil·la, ací en aquesta banda de l’Ulisses i en el tercer toc de Mollà. En la velledat, què voldreu, si encara no som independents ni lliures.

 

La caixa de música (espanyola)

0
Publicat el 29 d'agost de 2019

Una televisió passa la pel·lícula “la caixa de música” en versió espanyola. Recordava haver-la vista al cinema, quan encara m’enganyava a veure cinema en espanyol en sales de cinema comercial —ara faig boicot civil a les sales de cinema que prohibeixen d’exhibir cinema en valencià, gairebé totes sense excepció a València (desobediència, valencians!). No recordava que l’havia dirigida Costa Gavras, la pel·lícula, potser un dels directors de cinema més compromesos del segle XX i una garantia de sobrietat. La història explica que una advocada defensarà son pare de les acusacions de criminal de guerra, fins que ella mateix destapa unes proves que l’inculpen. Què farà ella?, denunciarà son pare a la justícia?

La pel·lícula és de 1989, i explica uns fets de 1942-45. Avui vivim al nostre país uns fets gairebé paral·lels. Uns homes denuncien els crims de guerra d’un estat que no ha volgut mai recuperar la memòria ni fer justícia i, què dieu que farà aquell estat governat pel pp i pel psoe? Doncs denunciarà qui ha trobat les proves a la caixa de música i empresonarà els demòcrates. En canvi deixarà lliures els criminals i els elevarà a l’altar del culte i la intocabilitat. Vet ací el segle XXI espanyol comparat amb els estats demòcrates d’arreu del món. No ens estranya que Turquia argumente que pot destituir o tancar alcaldes electes, si espanya també ho fa i europa calla o, pitjor, afig llenya al foc dient que té el dret de tancar qui vulga, espanya, sigues demòcrata, diputat, presidenta d’un parlament o president d’una entitat cultural. Sense més, tots els marchenes del món es veuen capaços de tancar qui vulguen sense proves, sense llei, sense democràcia…

Sí, senyors, en La caixa de músíca, Jessica Lange (americana) pren una decisió valenta i coratjosa en favor de la llibertat i l’honestedat i denuncia son pare, que ha comés crims de guerra contra la humanitat. A espanya hom denuncia crims, terrorisme, connivència de la justícia i la política, clavegueram, corrupció, fins i tot un rei borbó que anima la violència contra la població civil, i qui penseu que tanquen? Qui penseu que detindran per posar en perill la democràcia i el benestar? Efectivament, l’advocada, la Jessica, perquè a espanya, per damunt dels drets universals hi ha el crim organitzat, el franquisme, els borbons, l’agressió contínua: sí, espanya roda la mateixa pel·lícula cada dia, la caixa de música, però inverteix els papers i els valors: i qui ho denuncia ja corre el risc de ser perseguit, linxat, agredit, perquè un rei borbó més ruc que el tacó, un mogutu vulgar pocapena, ha convidat a perseguir demòcrates i agredir els valors universals.

La dictadura espanyola va cada dia més despullada, més desenfrenada, en liderar una punta de llança cap al feixisme europeu del segle XXI, amb el psoe ballant al ritme de la caixa de música (espanyola).

Molt Honorable president Enric Morera

0
Publicat el 24 d'agost de 2019

Molt Honorable president Enric Morera

Benvolgut,

jo sóc de vacances, com gairebé molts mestres durant el mes d’agost, com tanta gent durant aquest mes, però no me’n puc estar, de pensar en aquesta realitat tan crua que vivim, contra la democràcia i les llibertats en el segle XXI. Ho dic, li ho dic benvolgut president, perquè em faig creus cada dia que passa, i passa que una altra Molt Honorable com vosté, presidenta d’un parlament democràtic com el valencià, siga en presó per les idees i la llibertat. I encara vosté i els seus (*), no ho diguen i es queixen prou alt i clar, cada dia, fins que posen remei a la manca de llibertats que patim. Fins que posen remei.

Com és que espanya, el partit psoe, i els seus alts funcionaris, tenen empresonada la màxima representant de la institució d’aquell país, Catalunya, i vosté, que té més veu de responsabilitat, de major calat, no diu prou, prou de disbarats contra la democràcia.

Em demane com poden fer vida normal, els polítics, els ciutadans, i els MH, o els Honorables a seques, davant la humiliació a la democràcia, el setge i la mala interpretació de lleis que fan allà per perjudicar-nos i, sobretot, per tenir empresonada gent honesta, castigada per la desviació conscient de jutges animats per tot de capricis polítics de baix estil.

Molt Honorable president, fins i tot l’ONU, garant dels Drets universals, dels drets bàsics que com vosté sap tant van costar d’aconseguir (3.000 anys de civilització?), ha demanat/exigit l’excarceració de la presidenta Forcadell i de la resta de presos polítics…, amb fermesa en favor de la llibertat i la democràcia… Aleshores, com és que vosté, des de València, no exigeix cada dia que s’acomplesca aquesta demanda? O potser vosté també admet que amb espanya no es pot dialogar i per això caldrà acotar el cap i deixar que facen i ens facen que vulguen, les seues lleis, els seus jutges, la seua política que —vosté ho sap millor que jo— sembla feta a posta contra la democràcia en majúscula i, especialment, contra els valencians.

Tan lligats de peus i de mans són en aquest càrrec que no poden denunciar i actuar en favor de la llibertat, plantant-nos-en fins que no aconseguim la llibertat d’homes i dones bons que són en presó només per les idees?

És que hem de viure encara la Inquisició espanyola com si fórem en el segle XVII, i tots els demòcrates hauran d’exiliar-se sense remei perquè els homes de responsabilitat a dalt de tot de les institucions no poden ni dir què pensen o senten, en favor de les llibertats?

Com sé que és un home valent i coratjós, Molt Honorable president, segona màxima autoritat del nostre país, m’atrevesc a demanar-li que faça per aconseguir la llibertat de la presidenta Carme Forcadell, Molt Honorable, i els altres polítics. Perquè no passe un minut més sense que siguen lliures. Perquè no passe un minut sense que el nostre MH represente tots els demòcrates valencians sense excepció.

atentament i afectuós

 

 

Espanya ens roba(10): o nosaltres o violència

0
Publicat el 23 d'agost de 2019

És una realitat contundent, penosa, patètica. Espanya ens roba els homes, els diners, els recursos, les infrastructures… la democràcia. És un dels estats on el grau de delinqüència del govern passa de mà en mà, ara a un partit, ara a un altre, sense que cap d’ells pose remei a la desfeta que patim. No hi posen remei, perquè no troben que el robatori que perpetren siga fora de la llei que escriuen i aproven polítics, jutges o policia, els mitjans que els renten el cul i una majoria de ciutadans que troben fins i tot correcte i de dret que el seu govern robe, siga quin siga. I ells, els governs que bescanvien el comandament, ja ho saben, que la situació és aquesta, com si robar fos natural, com fer esport o beure aigua, a espanya. Si durant deu anys, o vint o més, espanya només ha fet una despesa en infrastructures al nostre país del 10%, espanya ens ha robat tots aquests anys: no només infrastructures, també recursos per a la sanitat o l’educació. Per al camp, o per als pobles de l’interior, per va les petites ciutats i per a les grans. Un any i un altre, dècades senceres hem patit un robatori exagerat, un botí de bilions, que cada govern respectiu no ha repartit entre la resta de súbdits, no. Els ha ben repartit entre corruptes, uns altres delinqüents tant o més grossos: empreses, bancs, alts funcionaris, o els ha invertit en projectes ruïnosos, idiotes, en canvi de justificar una vegada i una altra que el lladrocini era justificat.

Qualsevol que ha denunciat amb proves el robatori, i n’hi ha hagut diverses denúncies, ha sigut castigat, empresonat o eliminat. Sense immutar-se, sense despentinar-se, públicament. Lleis noves, normes noves, o falses acusacions han servit per matar qualsevol dissidència. De les idees, de la política, o dels recursos. Sobretot si la dissidència comportava un enfrontament que es negava a mantenir un dia més el robatori. Si el MH Puig diu, en parlarem, dialogarem. El robatori continua, cada vegada més gros i més delinqüent. Ells mai no s’immuten. Ni ells, ni els jutges, ni la policia, ni els borbons. Són la mateixa banda. Au. Si el MH Puigdemont diu, ens plantem i mone, independència d’això, d’aqueixa corrupció suïcida intolerable pudent i franquista. Aleshores els homes són en presó o a l’exili. Perquè ni la democràcia ni la llibertat són possibles en aquesta situació de robatori continuat, d’amenaça, de violència… Ho ha dit repetidament el menistrot Margallo: mai us deixarem lliures sense violència, mai. Que vol dir que mai viurem en democràcia pacíficament. Ves si serà bèstia l’afirmació i la filosofia espanyola. O meua o morta. O nosaltres o violència. I això sembla que, per una majoria d’espanyols, els dóna el consentiment de la violació continuada, contra la democràcia i la llibertat. La violència assegurada. De tots i cadascun dels partits espanyols còmplices: psoe, pp, c’s, franquistes…

Diàleg, diu Puig, el MH. Violència diu espanya, tan poc honorable. I mentre l’espanya violenta fa vacances (polítics, jutges, policia, mitjans, bancs, empreses), els homes lliures i els demòcrates són en presó. I els joves. Un dia, un altre, cent, mil dies.

Però quan ha dialogat el feixisme espanyol?

[continuarà]

La merda, per als valencians

0
Publicat el 22 d'agost de 2019

Governe qui governe a espanya, València calla. I paga. I així sembla que continuarà la cosa del finançament i de la política, uns anys més, mentre siguem reus i presos de les decisions del govern d’espanya. Ho ha dit el MH Ximo Puig, que ell no pensa exigir, ni pleitejar, ni queixar-se gaire (almenys públicament), contra el partit que se suposa que governa a espanya, que és, si fa no fa, el mateix partit que governa a valència, amb alguna petita excepció. Callem. I paguem.

Cada colp estem més mal finançats, en canvi que espanya continue fent despeses militars, borbòniques, eclesials, franquistes o en clavegueram. Ells mai no pateixen retallades o sancions o impostos. En canvi, la resta hem de pagar sempre, en retallades, en impostos, en fiscalitats negatives, perquè els comptes de l’estat suren, i els de sempre mantinguen privilegis: bancs, empresaris, corruptes, polítics, partits, església…

Tant se val que se’n burlen, que se’n riguen, que ens prenguen el pèl, mentre paguem ells no canviaran mai la política ni els modos. Mentre siguem lligats a un estat corrupte tan antivalencià, la merda serà per nosaltres i els diners se’ls quedarà espanya. Molles i engrunes, valencians, anys i panys. Encara que governe un partit, el mateix partit: espanya són ells i els valencians uns faves. Per ells els confits, per nosaltres la merda. Ells descansen al llit i nosaltres caiguem en terra.

És la cançó de sempre, malgrat que el MH diga que el diàleg és millor que res i que les solucions arribaran del cel… Amb espanya, quin dialeg? Espanya ni en sap ni en vol dialogar. Ni de política, ni de finançament, ni de democràcia, ni d’igualtat, ni de llengües, ni de cultura… Menys encara del camp i de les taronges!

Perquè si parlem de taronges…

70.000, assegura Pepe Rausell

0
Publicat el 20 d'agost de 2019

En un moment de la coetà del Gos, a l’Albereda de Bétera, Pepe Rausell (un dels coeters majors del país) comenta que enguany els majorals han llançat 70.000 coets. Si hom calcula que aquella coetà es concentra en una plaça engabiada i en un temps d’una mitja hora, aproximadament, ja deveu calcular com és l’infern si els coets que cremen els festers són més de 2.300 per minut. El tercer dia de festa gran o grossa, entre els veïns, vivim un dels moments especials de la festa, la coetà del Gos, i si no fóra que enguany Bajoqueta ja va deixar una mostra de la música rock d’aquesta comarca (són de Riba-roja), potser que és el punt final de tres dies espectaculars a Bétera (recordeu que fins el 22 d’agost tenim vuitava).

N’hi ha debat i debats. De l’un costat, en aquella coetà ara s’escapen poques femelletes fora de la gàbia. Sobretot perquè els majorals han sigut avisats que no, que no poden tirar-ne fora perquè els segurs no es farien responsables d’allò que pogués passar. I n’hi ha veïns que afirmen que aquella coetà perd el sentit si la gent no té el cuc i el neguit d’esperar quan un d’aquelles coets esclatarà ben aprop que ens farà córrer amunt i avall. En canvi de raons i arguments en favor que, engabiats, els coets els podem gaudir tothom, fins i tot els que els tenim por i respecte.

Un altre dels debats ja porta més cansalà i molt mala llet: sobretot perquè una veïna (o vecina) es lamenta que polítics i jutges (marchena, lamela, llanera…?) no hagen aturat o prohibit una altra coetà ben famosa i molt més divertida que no aquesta del Gos, la coetà de Sant Roc (que ja sabeu que era un sant república molt altruista). Però de com farà passar per anticonstitucional el coet, la vecina, i potser ca Rausell, fóra bo de llegir-ho en l’editorial que Vicent Partal ens regala ahir, a partir dels coets en favor de la democràcia, la llibertat i la república dels valencians.

 

 

Potries, Eva Dénia i Open Arms

0
Publicat el 18 d'agost de 2019

POTRIES #musicfest destinarà la recaptació del concert d’Eva Dénia a l’ONG Open Arms

CONCERT AVUI DIUMENGE 23.00 PARC DE LA CONCÒRDIA

  • La recaptació del concert d’Eva Dénia en el Potries Musicfest es destinarà a l’ONG Open Arms
  • L’Ajuntament retira la bandera de la Unió Europea fins que es garantisca un port segur per als immigrants del vaixell Open Arms i l’Ocean Viquing
  • La bandera comunitària s’ha retirat del pal de la façana del consistori en senyal de protesta per la inacció dels estats membres de la UE en el drama dels immigrants que naveguen en dos vaixells en el mar Mediterrani
  • El govern municipal protesta així, pel que entén, una vulneració dels drets humans i insta al govern espanyol i a les autoritats europees a facilitar l’ajuda humanitària que necessiten els immigrants rescatats per les organitzacions humanitàries en alta mar

En una resolució adoptada hui per l’alcaldessa, es reitera la necessitat de garantir vies legals i segures d’entrada en la UE per a acabar amb les xarxes de tràfic de persones i a adoptar mesures urgents per a resoldre el drama humanitari que es viu a la Mediterrània i en les fronteres europees. L’Alcaldessa de Potries, Assumpta Domínguez, ha assegurat que la resolució recull l’esperit dels tractats internacionals. «No podem deixar morir persones que fugen de la guerra i de situacions d’extrema violència. Cal que s’adopten mesures urgents i decidides per humanitat i per dignitat», ha destacat. A més l’ajuntament com a organitzador del festival intercultural Musicfest ha acordat amb el seu director, Ausiàs Garrigós, i Eva Dènia, destinar íntegrament la recaptació del concert que la cantant oferirà diumenge en la cloenda del certamen a l’ONG Proactiva Open Arms.

Tota la informació és del diari Serpis

 

Comencem la desobediència civil contra els delinqüents que governen els estats d’Europa. Per la república valenciana, que encara és sense senyal, sense finançament sense fiscalitat pròpia, sense recursos, perquè espanya ens roba cada dia. 

Sant Roc i el Gos, el 17A

0
Publicat el 17 d'agost de 2019

Tercer dia de festa grossa a Bétera. Després de Sant Roc, el Gos.

Molt desigual, cadascú vivim la festa de manera desigual, perquè de colp les circumstàncies no acompanyen com voldrien: una malaltia d’un amic, la mort d’un veí, els anys o el cansament, la feina endarrerida, poden passar tantes coses en un segon, en un minut, que no tenim ganes ni d’escriure, si és que no hem de dir res que pague la pena. Res que puga escampar aqueixa sensació de disgust. Si fa no fa, com viuran els familiars dels presos, dels exiliats, els que són abord de l’Open Arms, els familiars dels morts i ferits en aquell atemptat 17A que espanya no ha volgut investigar perquè tenia gent a sou treballant-hi (no sabem quanta, a quina intensitat, fins a quin punt de l’organització criminal).

Això també és la festa, el dia a dia de la vida en temps del treball i en temps de l’oci. I ara que just si acabem les festes grosses (fins al 22 d’agost encara quedarà metxa) i fugirem amb els amics a cercar un temps més benigne, cal continuar insistint-hi: només la república valenciana defensarà els valencians, els drets universals i les llibertats bàsiques. Dos exemples contra la nostra economia: la fiscalitat valenciana ha empitjorat, a mans del govern espanyol. I aquest govern espanyol ha permés de comprar ara mateix milers de tones de mandarines estrangeres per rebentar el mercat agrari valencià en la campanya de tardor.

Però encara molts dels nostres joves lluen aquella bandereta al canell pensant-se que això farà modern o els unirà a la tribu pròpia d’adolescents a la qual pertanyen. I continuem, sense TV3, sense connexió, sense recursos propis (ens els roben cada dia), sense una política agrària amb sentit… Fóra com dir, de la festa, l’angoixa. I qui dia passa, any empeny.

Ballar per la república dels valencians

0
Publicat el 14 d'agost de 2019

Som de festa major a Bétera. Demà és el dia gros, i despús-demà, i l’altre. La maedéu, Sant Roc i el Gos. Però avui ballem a la plaça, les danses de Bétera, les dansetes, una versió particular de l’Aljama sobre la dansà, amb variacions i afegits d’interés. A un quart de dotze, ballarem de la placeta del Sol a la plaça del Mercat. Després començarà la cantà. i durant la nit, qui puga, que descanse per al 15 d’agost. Paraula major.

Cadascú ja triarà què i com, jo ballaré amb goig pels amics i per la República dels valencians. Això que no ens ho roben, que ja n’hi ha prou feixistaes cada dia que passa. Pels amics, per la República Valenciana i pels presos polítics, i els exiliats, i per aquella gent que és a alta mar, amb l’Open Arms i altres vaixells i barques que no són creuers ni fan estiu ni turisme.

Per tothom que ballaré, amb gana, les dansetes de Bétera. Festes majors.

 

I si espanya no té límit feixista?

0
Publicat el 12 d'agost de 2019

“La consciència democràtica justifica suficient la consciència antiespanyola.”

Amb l’auge de la violència policial, judicial, política i dels mitjans contra la democràcia, la deriva espanyola ja no té aturador. Que no el té, i potser no l’ha buscat mai, aquest aturador que redrecés el rumb cap a una situació política de normalitat (de democràcia a seques). Així que les veus que demanen debat, diàleg (que en realitat volen dir fluixera) ho fan conscients que guanyen temps, que vol dir que regalen més temps a espanya per augmentar l’amenaça, la violència, l’agressió contra les llibertats. Res més.

Home… Pot ser que… Si tothom posés… Si molt convingués…

Una merda, més clar? Espanya no té a la seua agenda retrocedir en favor de la intel·ligència. En canvi d’això té aquells jutges del teatret (de provincials, d’audiència, de suprem, de constitucionals: en un galliner no distingiries si cloquegen o cacaregen), té la gc, té la família de borbons al complet fent platja a Mallorca a compte dels presos, dels exiliats i de la resta de mortals, té fiscals, té a Borrell, al pp, al psoe… On hi veieu la intel·ligència que ha de dialogar? Dialogar què, més robatori?, més agressions?, més violència institucional?, més clavegueres…? I encara no hem tocat la mare dels ous d’un franquisme tan infiltrat, panxacontent i subvencionat com per fer net: ni amb una fàbrica sencera de zotal, podríem començar de zero la higiene. També perquè una part important de l’electorat espanyol, vulgues o no, ja se sent còmoda amb aquest viure dissortat dins un món de caspa.

I l’única manera de superar aquest malson que els mateixos espanyols han fabricat durant anys i panys contra la resta del món és vèncer-los democràticament. Sense defallir. I denunciar-ho. I explicar-ho. Que n’hi ha una altra vida més sana, més culta, més lliure, intel·ligent fins i tot, que no passa per espanya.

L’única via possible és independitzar-nos. La resta són monaes.