Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: personatges

Per què no llegim? (9)

0

“Els llibres són la màquina del temps”, diu Irenen Vallejo en el seu manifest per la lectura, editat i encomanat pels editors espanyols amb l’ajut d’uns altres editors. I és veritat que el temps i els llibres són inseperables, d’Isop a les aventures d’U.K LeGuin, per exemple fins i tot d’extremms més allunyats. Una selecció que ens transportaria durant milers d’anys. Compte perquè un home o una dona que visqués tants anys, no aconseguiria de llegir tot el que han escrit totes les civilitzacions que ho han fet per romandre. Sort encara que tot el coneixement no s’ha d’arrossegar alhora, fins i to gràcies que un xip, una tauleta, un mòbil, contindria tantes biblioteques com algú pogués somiar com un delirir possible. Entre més deliris positius dels llibres és que només la voluntat farà arribar tots els secrets als lectors, només la voluntat: ni l’obligació, ni la mala consciència, ni el deure… I sort també que els llibre són testimoni dels grans avenços de la humanitat, malgrat la justícia espanyola: els drets humans, la democràc¡a, la confiança en la ciència, la llibertat, la sanitat universal, l’educació obligatòria, el valor d’un judici just, la preocupació social per la gent més fràgil… Irene Vallejo es demana què seríem avui sense aquestes idees… Ja li ho dic jo: espanyols, o jutges, o membres de la JEC, o fiscals del psoe o de podem…

 

No ho creureu, però ahir vaig arribar a l’escola i damunt la taula del mestre algú m’havia deixat un regal: un llibre de l’escriptora de saragossa irene vallejo, autora del manifest del qual parle fa uns dies… a la llengüeta de fora eva piquer diu que aquest llibre parla de llibres i encomana unes ganes infinites de llegir fins a l’infinit…

Neurociència i escola (1)

0

Vilaweb va publicar ahir, dia de Sant Antoni, una entrevista a la mestra Carme Timoneda. Hom diria que és una data premonitòria, perquè si bé el sant es va enamorar d’un porc que li feia companyia —penseu que hi ha llegendes pitjors— per què no hauríem de tenir cap possibilitat els mestres per al canvi, malgrat els anys la història i la complexitat de la mateixa escola?

N’hi ha esperança, xa. Sobretot si els mestres posem fil a l’agulla i agafem per les banyes el primer dels principis: fer de mestre demana estudiar cada dia, transformar-nos, tenir agilitat i destresa per canviar i moure’ns, flexibilitat per no acomodar-nos a l’esc0la tradicional i, encara pitjor, a la suposada escola progressita on semblava que tot valia, fins i tot fer les “o” amb un canut.

L’entrevista de Roger Cassany a la professora Timoneda demana una lectura atenta i mesurada per extraure el suc que demana l’envit de la ciència, de la investigació, en favor de l’educació. No només per a mestres, també per a les famílies. Els pares poseu atenció, va, perquè aquesta via us ajudarà molt, moltíssim a obrir noves vies d’entesa i comunicaió amb els vostres fills, i amb les filles també. No us despacienteu. Siguem generosos.

Jo m’he fet un extracte d’unes quantes idees, però això no és perquè us estalvieu l’entrevista. No. No correu, si llegiu i voleu que us faça profit, no correu, perquè guanyareu indulgències, aprendreu recursos, i entendreu què passa en el cervell dels vostres fills i en els vostres. A partit d’ací és quan sereu en disposició de començar a ajudar els fills a créixer, a construir-se, a acompanyar-los al llarg i ample de la seua i de la nostra educació. Sí, segons la professora Timoneda, el nostre cervell és plàstic, què què, i té capacitat per aprendre al llarg de la nostra vida. N’aprén sempre, tinguem l’edat que tinguem. ës veritat que no tindrà la frescor dels vint o dels trenta, què més voldríem, però té la capacitat d’aprendre i aprendre i aprendre. Sense aturar-se.

Si ho feu així, llegir despaiet i acompanyar els fills, us estalviareu algunes preguntes de l’estil “Què puc fer?” “És que ja no sé què fer!” “No sé per on pegar!” que incomoden els pares, les mares més encara, i els mestres, aquest perquè massa vegades, quan les famílies els demanen ajuda no saben què dir, tret d’uns quants tòpic i massa banalitats, això en el millor dels casos, no fóra que els consells encara malmeteren més el problema i la dificultat.

Si la neurociència, com funciona el cervell que aprén, el dels xiquets i els nostres, ha avançat tant o més, l’escola no pot ser al marge d’un regal que ens convé d’aprofitar per lligar la ciència a l’aprenentatge, i encara més per destriar l’educació sobre les emocions dels tòpics, tan escampats sobre l’educació emocional. Ves que, com en tots els oficis i camps del coneixement, n’hi ha molt de xarraire, i en això de la neurociència n’han aparegut més que varietats de mandarina, més que bolets, venedors de fum i pocavergonyes que s’apunten a traure rendiment i enganyar caragols.

Sens dubte que Carme Timoneda és un refernt seriós, de rigor i saviesa per ajudar-nos a millorar l’escola. No defalliu, mestres. Ací teniu un tren que no ens podem permetre de perdre. Bona lectura!

Enllaç per llegir l’entrevista a Carme Timoneda a VILAWEB

Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia

 

Per què no llegim? (4)

0

Si baixe al camp de matí, per l’eixample nou de baix que pega al camí València, ja m’hi trobe alguns bars plens, amb les taules parades i els quintos damunt la taula. Hom diria que és aviat per l’esmorzar i la cervesa, però aquell benefici del beure no s’atura ni d’hora ni més tard. Quan torne del camp, encara t’hi trobes els mateixos posats, agafats a uns altres quintos, o tercios, ampolles que redolen buides, i les panxes plenes o gairebé plenes de cacaus sense corfa. El color del nas us ha canviat, bandidos! Tota aquella tropa no penses que llegirà gaires llibres, si no és que enganyen, malgrat que giren el collet, tec tec tec, cap a l’ampolla i la traça no sembla idèntica al mateix moviment quan llegim. Tec tec tec.

Aquests homes i dones a la taula d’una terrassa voltada de trànsit, incòmoda, contaminada de fum i devastadora d’ànimes no han llegit la Serp blanca, del mestre Enric Iborra, d’una altra manera el tec tec tec dels seus colls serien la causa d’una fixació a un llibre qualssevols dels que proposa al bloc, el mestre, o al seu magnífic “La literatura recordada, 101 contrapunts de lectura”. Ningú no és irrecuperable, per als afers d’una altra odissea o vida o guiatge cap a la cultura, deia un escriptor rus, però els russos, ja ho deveu saber, són un cas a banda, si no és que els havien mort de fred o d’un tret. A l’últim dels apunts, o el penúltim, presenta Enric Iborra els contes d’O Henry, com una de les proses referents del relat curt a Amèrica, i això ja et fa venir la gana d’anar a cercar aquest home, llegit enllà però també a Russia, que aquests russos ho llegien tot, potser que encara ho fan, no com els valencians, xa, que encara són tec tec tec amb l’ampolleta mig buida i el birler damunt la taula.

Per cert, que torne a baixar cap al camp, aquesta vegada m’acabaven de collir tres fanecades de satsuma a la partida de Pinela, i els de les tauletes de la terrassa encara competien amb els jocs de coll amorrats al pitorro cerverser: caldria recordar-los que els russos sí que aguanten aquells embats, per fondos que hi siguen, en canvi no deixen de destriar llibres i lectures i literatura de lo alto. Per què serà?, us demanareu, sí, sí, ja ho podeu pregonar a cel ras i a cobert, l’alcohol no destorba la lectura, amics, si no és que ets valencià i has oblidat de fer dues coses a la vegada.

Ahh, els russos! Quina invasió literària, quins autors, quines novel·les i quins contes! Però els valencians pugem ara com la bromera de la cervesa, amunt amunt, com les muixerangues d’Algemesí, amunt amunt, amb bones editorials, autors que fan forat, i un nivell d’algunes obres que poden competir en qualitat, i emoció, per exemple aquesta trilogia de Mercè Ibarz que ja he començat a recomanar a tort i a dret, perquè s’encomane l’emoció de posar la vida dels llauradors, quina vida!, a primera fila literària. Anit mateix, li la vaig posar a la butxaca al meu padrí, que amb setanta anys encara feineja al camp amb tota la força d’una vida dedicada al treball —ep, enguany l’ha encertada com ningú, amb la clemenules. Així tindrem un punt de debat, sobre el llibre, sobre el camp, ell i jo, sobre l’ofici dels llauradors, els vius i els morts, els esclafats pel tractor i els collidors de tots els orígens…

Per què no llegim, els valencians?, això, com és que encara ens acaça aquesta pesta, mare!

 

El nostre homenatge avui, el savi Fabra

0

Avui tanquem el nostre viatge especial a Catalunya Nord. Demà ja continuarem el Combat en favor de la independència des de casa. Hem passat per cal mestre Pompeu Fabra, la seua casa d’exili del carrer de mercaders o comerciants, amb el Sant Roc que lluu damunt el rètol, després que havíem llegit uns versos de Verdaguer davant la seua tomba, al cementeri de Prada. El gran mestre Fabra, pare de la llengua, és en una tomba senzilla que, de tan en tan, neteja algú, potser uns voluntaris que s’estimen els savis després de morts, o algú de l’ajuntament, que és un guany comunal aconseguit per uns quants esforçats que hi van reclamar que aquest filòleg mereixia major respecte, fins i tot pels catalans, els valencians i els mallorquins. Però les coses són com són, encara, que ens governa un estat pudent que atempta fins i tot contra la dignitat dels morts.

Això també ho contaré als xiquets, en tornar a l’escola, si no passa res, en una lliçó del curs 20-21: el gran pare de la llengua catalana, i del valencià més bell que deia l’altre mestre, Enric Valor, va morir a l’exili, perseguit pels franquistes, els mateixos feixistes que ara ens persegueixen, a través del TS, del TC o de qualsevol altre tribunal que fa el joc contra els drets fonamentals. Qualsevol.

Els tribunals espanyols assetgen contra el coneixement, com només ho poden fer els pocavergonyes, encara en el segle XXI.

A la casa de Pau Casals, un altre català mereixedor d’honors i lloes, ens hem trobat una de les poques dones que a Prada ens ha parlat en català. Ella té vuitanta-dos anys i ens ha encomanat el coratge que, de vegades, tan prompte se’ns oblida al sud, o al centre del país. Joanna Camps havia estat directora de l’escola (ha fet una expressió de severitat, ai!) i ara fa feines de voluntària pel patrimoni cultural i municipal a Prada. Ella té una conversa fluïda, intensa, tan abrandada que ens ha encomanat que no deixem de veure això o allò, ha parlat de la Bressola, dels xiquets que ara aprenen català, mentre els seus pares xarren en francés i anglés, esperant-los en eixir de l’escola. De Casals, de Pompeu, de Josep Sebastià Pons, de la Revista Conflent, o de les primeres trobades dels valencians a Prada (oh, oh, els valencians com els recordava!), aquesta dona “tot combat” ens ha fet un salvaconduït escrit i signat de la seua mà, amb una cal·ligrafia perfecta a peu dret damunt del llibre de Jacint Verdaguer, perquè visitem allò important del poble i ens atenguen com mereixem, si som d’aital esperit fabrià.

En una paret del poble penja un llençol ben gran d’un concert extraordinari: «Pau Casals: I’m a catalan, jo sóc català… I tots nosaltres també.» Respon el públic del concert. En una altra cara de la plaça s’anuncia un altre concert pels cinquanta anys d’aquest festival Pau Casals a Prada, però ves què diu: “festival Pablo Casals”. Oh, no totes les contradiccions i les idioteses són al sud, sinyors. Que anem repartint cartes per al sopar dels idiotes.

Potser que no faré més apunts d’aquest viatge al nord del nostre país, tret que explique els llibres que hem transportat i exposat en una gran taula aquests set dies, o que us parle de la lectura de Canigó davant l’ermitori de Sant Martí, una cosa que havia promés als alumnes (a ells sí que els he fet cinc cèntims), del cel del Pirineu o de la xafogor d’una setmana que no sembla que siguem ací, davant aquesta muntanya emblema de la llengua. Des d’ací mateix continuem llegint què va passant a espanya contra els nostres, en aquest setge constant a la democràcia, que jutges i polítics activen amb una violació de drets que només una dictadura permetria.

Quan encara era molt jove, ma mare em va regalar un “Pompeu” que conserve com un tresor fabrià, malgrat l’ús; el meu germà li’l feu signar (ella que no havia estudiat mai la llengua, però que la parlava amb tanta correcció). Demà hi guardaré el salvaconduït, homenatge i record a aquesta visita.

 

 

De primer, la llibertat!

0

Anit, mentre els tocs de les campanes avisava els beats que la missa seria llarga, l’antifeixisme es congriava a l’Ateneu amb la presentació d’un quadern llibertari de l’amic Rafa Arnal, que fa un repàs a quatre conceptes principals que caldria tenir sempre presents, si hom no és de la corrent feixista que s’ha apoderat dels joves valencians i encara més, dels joves de Bétera: segons una enquesta recent (!) sobre els parers polítics d’uns quants veïns, Bétera pegaria en monàrquica, malgrat el puterio, el robatori i la corrupció d’aquella casa de prostitució que són els borbons: viure-hi en la ignorància amb consciència i voluntat és patètic i mediocre, però sembla que a Bétera l’efecte feixista va sembrant una submissió irreparable.

Justament, al corral de l’Ateneu, el llibertari Rafa Arnal responia a una de les grans qüestions valencianes que plantejava Lucreci o Plató, o Epicur. Filòsofs respectables i poc sospitosos d’ordir cap pla d’assalt al Suprem cagar dels jutges. Al contrari que fiscals o procuradors o mamons de l’audiència, els filòsofs són homes que s’hi han dedicat a elevar el coneixement i a trobar resposta a les grans preguntes de la vida. En parlar de grans preguntes, Rafa Arnal en va respondre una de molt existencial a la manera més valenciana possible. Possiblement, els caganpena  que encara van de processó no haurien de continuar llegint aquest paper digital. Si no es que volen fer de llefiscosos o tornar a pregar a Sant Roc que ens deixe estar la festa en pau. Però anem a la pregunta, va.

La pregunta: com és que, una filosofia de tan elevats ideals, l’anarquisme, que avantposa la llibertat dels homes per damunt de tot, perquè amb llibertat pot haver-hi diàleg, debat d’idees, dret de decidir, i és quan podem avançar, com és que, en ser un moviment pacifista, vegetarià o naturista, fins i tot en aquelles idees dels anys trenta del segle XX, aquest esperit elevat no ha triomfat al món, almenys no ho ha fet en el món valencià conegut i terrenal?

La resposta del llibreter, escriptor i autor d’aquests Apunts sobre la història de la CNT i la FAI: per què no ha triomfat, l’anarquisme, em demanes? Entre més coses, perquè en aquest país valencià que vivim tants anys seguits i rebolcats, pegaves una patà a una figuera i queien trenta fills de puta!

Ara ja entendreu la quantitat de borbons que es manifesten als balconets, als espillets del cotxe, als canells o fins i tot a les carassetes, amb aquella bandereta que ens avisa: jo també vull ser corrupte com ells, súbdit d’un cagalló de territori i dels mateixos ideals que el pitjor dels violadors de drets: això i jutge, ves.

I després el corral va obrir els llums i va córrer una fresqueta davall aquella parra, s’estava tan rebé que hom no hagués sinó desitjat que Durruti o Fanelli o el mateix Bakunin ens hagués servit en gots alts i amples els elixirs o les viandes o cocs per atènyer també les necessitats terrenals.

 

Li mancava això a l’Ateneu, anarquisme!

0

Avui, el llibreter i editor Rafa Arnal farà un recorregut històric d’aquest gran moviment anarquista i sindical que era la CNT, i també la FAI a petita escala.

Els principis dels grans moviments obrers, sindicals, polítics, animats per filòsofs i pensadors d’esperit elevat, eren una llum a l’horitzó, enmig dels abusos dels estats, els governs, l’església o els altres poders, sempre rancis i feixistots.

La lluita va fer milers de morts en els bandols obrers, sempre perseguits, castigats o assassinats a muntons, sota les ordres de tots els polítics dits de dreta o esquerra (eren els mateixos quan havien de matar una revolució o una queixa dels treballadors). Hom diria que aquells principis ideològics, la llibertat primer, la igualtat, la solidaritat, la coopereació, triomfarien amb facilitat, a poc que el món se n’adonés dels seus beneficis físics i espirituals. Que va! Aquells principis, moviments i ideologies, havien d’ésser guiats per homes, i ací començava a enrunar-se el castell, que sempre queia com les cartes en un munt esclafat a terra, pels homes mateix, també per homes ajudats de retors, militars, policies o encara coses pitjors, si n’hi havia aleshores res de pitjor.

Diu Rafa Arnal que, els anarquistes, sempre han defensat la llibertat com a qüestió principal. Potser que siga veritat, però el projecte mai no ha fet fortuna. O no ha fet prou fortuna com per gestionar un país sencer, malgrat que fóra petit, o que passara de mig milió d’afiliats cenetistes entre catalunya i valència. Per impedir-ho sempre hi havia la repressió: la dreta, l’esquerra, els socialistes, els comunistes, els espanyols, i l’església, que sempre era darrere dels colps i de la mort.

“Contra la llibertat” sempre ha fet més fortuna que qualsevol altre ideal, i els seguidors d’aqueixa conxorxa han tingut de cara les armes, els diners, els poders i la complicitat mundial. N’hi ha un  país anarquista enlloc, un de sol?, no?, vol dri això que l’ideal és un impossible, que només serveix per escriure als llibres, fer filosofia i explicar una pel·lícula. També hauríem de dir, en aquest descrèdit fusterià, que tampoc no n’hi ha cap país que siga lliure, perquè si ho ha volgut provar de ser, el món se li ha llançat a sobre a estomacar-lo.

El segle de les llibertats, el segle XX de tantes batalles i lluites obreres sembla que s’ha acabat sense el seu propòsit més honest: acabar amb l’explotació de l’home per l’home. Acabar amb les dictadures o els totalitarismes de qualsevol mena. Desterrar el racisme i desenvolupar les ciències i les arts de manera que el pensament siga elevat.

I ves que l’anarquisme, en general i sense la pretensió de posar-lo a caldo, ha coixejat de valencianisme o defensa de la llibertat dels pobles.

Al segle XXI què en queda de la lluita obrera?, Comissions? Ugetisme?, si el partit que conserva el nom obrer és una falange radicalment antiobrera i terrorista en el pitjor dels sentits d’aquells ideals del s. XIX, quan es va fundar. Com en aquelles pel·lícules que no aguanten el pas del temps, n’hi ha discursos que ara amaguen por, por que uns altres defensen ideals més elevats i honestos. Els independentistes, per exemple.

Ateneu de Bétera, Plaça del Mercat Núm. 5. Conversa amb Rafa Arnal, una història de la CNT i els valencians. Dissabte 11 de juliol de 2020. 20.00

Torna la CNT&FAI a Bétera en missió secreta

0

«Tot va començar a finals de 1868, en arribar a Barcelona, procedent de Ginebra, Giuseppe Fanelli, arquitecte i enginyer enviat pel rus Bakunin, a divulgar, organitzar i estendre l’ideal llibertari.»

L’Associació Internacional del Treball, la Primera Internacional, “La Comuna de Paris”, ofegada a sang i foc  en una repressió que causaria milers de morts, Marx i Èngels, el mateix Mikhail, Solidaritat Obrera fundada a Barcelona el 1907, les desavinences del moviment obrer, la fundació del PSOE el 1889 (qui ho diria ara, com imiten el feixisme i el falangisme, pobres), la Setmana Tràgica i l’assassinat del mestre llibertari Ferrer i Guàrdia per l’estat espanyol i l’església catòlica (1909), la fundació de la CNT, resposta del món llibertari a la repressió, i les eternes discussions del món obrer que encara duren, i duren, i duren, com aquelles piles.

I el present, com es veu ara tot plegat 100 anys després? Què en queda d’aquell ideal llibertari, d’una societat on l’anarquia fluís i estirés els homes cap al coneixement, la solidaritat i la llibertat dels pobles? De tot plegat, l’incombustible Rafael V. Arnal en parlarà al corral de l’Ateneu de Bétera dissabte, entre misses i campanes que no pararan de tovar els collons de la llibertat, com si hagueren de recordar-nos cada dia, en cada toc, qui mana i qui té la clau de la caixa i del caixó de les llimonaes.

El somni de Lucreci també podria ser ara el somni de Bakunin a través dels esforços de milers d’homes i de dones que, com Fanelli, van deixar-hi la pell, tot pensant que un món més just, més solidari i més lliure seria possible. A poc que la gent passés per l’escola i pels llibres.

No van sopesar amb prou equlibri la força del feixisme espanyol i de la seua església, ni del calaveram de jutges o fiscals que guiaria la derrota durant el segle XX. I fins avui. Ara, potser que encara no haja acabat el combat, com diria Camus.

Rafa Arnal, l’amic d’incansables lluites i converses, ens ho posarà fàcil, perquè cadascú decidesca que farà de la seua llibertat. Benvinguts,

ATENEU DE BÉTERA, DISSABTE 11 DE JULIOL DE 2020, 20.00H

Plaça del Mercat Núm. 5 [entrada llibertària]

Per què Camus, ara? (1)

0

Ahir vaig començar a preparar el plat fort de l’homenatge a Camus —llegir-lo potser que siga l’únic homenatge que ell voldria— i vaig fer un itinerari divers a través de distribuïdores, perquè de a les llibreries que havia telefonat no tenien gaire cosa. En la primera de les incursions, vaig tenir la sort de trobar tres exemplars de “Cartes a un amic alemany”, traducció de Míriam Cano, amb pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernàndez. El conjunt de les tres coses són una joia, és clar, però va passar que la llibretera que m’atenia va anar ella a cercar en aquell magatzem quilomètric de milions de llibres els tres exemplars (ella deia que en tenia cinc), i trigava a tornar moltíssim. Tant o més com el temps de llegir el llibret, ves si serà curt i breu, però intens que, com diu el David, caldria subratllar-lo complet, memoritzar-lo mot a mot. Però la dona no tornava i quan vaig anar a veure què passava, ella feia flexions en terra, perquè de l’estirada que havia fet per abastar els exemplars damunt totes les lleixes de llibres i de pols, s’havia trencat no sé quantes fibres i tendrals, i estava enganxada a terra, pobra, provant de recuperar-se físicament i mental, ves si el contingut dels quadernets de Camus són o no intensos. Tres, em deia i em repetia, només n’he trobats tres!

“contra tota marrada —sabent que hi tornaran—, encara Camus. No podem trair-los més. A hores d’ara, seria tant com trair-nos” (David Fernàndez, epíleg)

La segona història que em va passar en aquest itinerari singular, un encontre amb un home i la seua història, la història va anar si fa no fa: Camus?, ah, l’estranger, ara és estiu,  has d’esperar un dia de ponent cru, intens, i has de llegir-lo entre les tres i les cinc de la vesprada, quan el sol més pegarà contra tu, perquè aleshores entendràs què passa, la trama, què sent aquell jove quan mata un altre jove, no sap ben bé perquè. Sí, Camus va morir en un accident per culpa d’aquell cotxe del seu editor, tots dos van eixir a provar-lo, el cotxe amb un motor nou de trinca de tres-cents cavalls, jo el vaig llegir de jove, a l’institut, sempre ho recordaré perquè una professora em va convidar a llegir-lo, perquè jo anava al meu aire, no feia res, en canvi aquesta lectura la recordaré sempre…

L’home m’explica tota l’aventura, el llibre, els personatges, amb una memòria que tot ho recorda, tot sense perdre un detall, la calor, aquell crim, la mort… la marca del cotxe i la marca del motor, que jo no puc ni recordar…
[continuarà]

s.XXI: Camus? Albert Camus? Allo?

0

L’Ateneu de Bétera ha organitzat un homenatge al periodista i escriptor Albert Camus. N’hi ha experts que asseguren que el llibre Noces i l’Estiu és una de les seues joies literàries. Ho confirma el traductor al català d’aquests articles breus, Lluís Calderer, que expliquen la lluminositat del mediterrani, la infantesa, Algèria…, els primers relats del llibre els va fer quan tenia vint-i-cinc anys només. Gairebé com el Quadern Gris de Pla, com Rimbaud en poesia, o, segons Hardy, com els matemàtics quan fan art, la potència de la joventut per arribar al cel literari o del coneixement.

“Hem arribat des del poble obert damunt la badia. Entrem en un món groc i blau, on ens acull el sospir olorós i agre de la terra d’Algèria a l’estiu. […] El cim del turó que sosté Santa Salsa és pla i el vent xiula llargament als porxos. Sota el sol del matí, una gran bonança gronxa per l’espai.

Què pobres són aquells que tenen necessitat de mites. Ací els déus fan de tàlem o fita en el camí dels dies. Descric i dic: «Heus ací el roig, el blau, el verd. Això és el mar, la muntanya, les flors.»”

Demà, l’homenatge el centrarem en el Camus periodista, en el COMBAT, el diari que el va fer mestre de l’ofici, de la rebel·lió, de l’inconformisme: “En això hi ha una llibertat!” Parlarem de diaris i dels referents internacionals a criteri de Vicent Partal, director de Vilaweb, estrenat nou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Els diaris al món que ens expliquen les claus d’un món vell, enrarit, de colp raquític o suposadament redó. La Stampa, el Post, el NYTimes, o Liberation perquè són claus, com escriuen, com s’informen, perquè tenen tant de lector fidel que hi confia plenament en aquells papers digitals?

És cert, teniu raó, demà parlarem de premsa amb el mestre Vicent Partal, des de Bétera, i potser que parlarem també de literatura, de Joan Fuster o de Clara Ponsatí, de llibres segur, o de per què l’Ateneu de Bétera és capaç de mantenir-se fidel als ideals, als drets, a la llibertat dels homes i dels pobles. En directe a partir de les vint hores. Dissabte, 4 de juliol de 2020

ATENEU DE BÉTERA · PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 · 20.00H · HOMENATGE A ALBERT CAMUS

 

“Cap a les dues, sota el sol, m’havia endormiscat; de sobte, un soroll terrible em desvetllà. Vaig veure el sol al fons del mar: les ones regnaven al cel convuls. El mar cremava, el sol em lliscava pel coll a glops gelats. Al meu voltant els mariners reien i ploraven. S’estimaven els uns als altres però no es podien perdonar. Fou aquest dia quan vaig reconèixer el món per allò que aquest és, tot decidint d’acceptar que la seua bondat és, al mateix temps, perniciosa i que els seus crims són sanitosos. Vaig comprendre que hi ha dues veritats, una de les quals no s’ha de dir mai.” (1952)

L’estiu (fragment), Albert Camus, traducció de Lluís Calderer, 1990. Ed. 62

La sorpresa de recitar amb Laura Borràs

0
Publicat el 28 de juny de 2020
anna-akhmatova

Al corral de l’Ateneu de Bétera, el primer dia de desconfinament el vam dedicar als poetes. Hom diria que això era un recurs o una excusa. No. Allò era una lliçó de moralitat, en favor dels drets humans, que és el nostre horitzó mínim camí de la llibertat. Hom pensa que això de la poesia és per uns moments de natalici o per quan l’escola ja no té més idees, fins i tot per penjar-la en els diaris personals al costat d’un dibuix de flors o coentors inútils. No. Si hom no passa per la poesia, amb el sentit Estellesià, potser que no arribe mai a valorar la dignitat humana, i s’aconforme a menjar paella o anar amb amics a la platja, en conèixer la impunitat davant els crims, les violacions i la corrupció, oimés quan tothom accepta amb normalitat que espanya va ordir un grup terrorista, un que en tinguem coneixement, des del mateix govern amb el psoe i els borbons de protagonistes.

Anit vam començar la lliçó de poesia amb Víctor Iñúrria, un home brillant i de vida densa, i uns quants dels seus versos que havia triat per aital obertura per la cultura i el civisme: “la meua llengua, la meua ànima”: no n’hi ha llengües de primera o de segona, només n’hi ha poders, que per raó de la força, imposen sa pròpia llengua, sense respectar uns Drets.

Víctor llegia en català, en anglés —en realitat, el seus versos en anglés els llegí Vicent Partal, que no havia volgut perdre’s l’obertura de l’Ateneu per res, malgrat que ara tindrà compte dels pares i m’ha demanat que no el destorbe gaire. Víctor llegia en rus o basc, o francés, italià…, perquè és un pou de coneixement, a més de poeta sentit i compromés.

Dels versos de les Illes, llegits o cantats, Dídac i Antònia ens va regalar un dels moments extraordinaris…, vam passar als poetes del XIX de Lisboa, o al mateix Lorca (Nuccio Ordine reclamava la seua lluminositat —encara no han demanat perdó els todo por la pàtria, que també significa això, la impunitat contra els poetes) i encara més versos que vam deixar per llegir en un altre moment, en una segona lliçó poètica.

A la taula central hi havia una mostra de llibres i poemaris diversa, des de Maria Ibars a Rodríguez-Castelló, de Patricia Cavalli a Emily Brontë…, de John Keats havíem triat una obra especial, jove (del segle XIX), que qualsevol adolescent de Bétera hauria de saber recitar de memòria, si l’escola no anés tan desorientada, perduda abans i després del confinament (per cert, on eren els mestres d’escola anit?, els professors de literatura i de llengua?, que van desestimar els poetes com qui desestima un entrepà o una poma bíblica? Isabel o el test d’Alfàbrega de John Keats, en versió de Marià Villangòmez. A Bétera potser haguérem dit El cossiol d’alfàbega sense més romanços. Per això, en tenir aquest poema romàntic davant dos joves que, a Bétera, posaríem de festers, si no és que representés un drama, com els valencians desestimen la lectura: “era immensa llur joia, i la felicitat creixia, flor ufanosa que el juny acaronava.

“trià un test, dins el qual el deixà; el va cobrir

de terra vegetal, i hi plantà per damunt

una flairosa alfàbrega, que mullà sempre amb llàgrimes.”

Quan el ritme s’adobava amb els versos de keats, d’Iñúrria o dels altres poetes, Vicent ens va passar en directe la veu de Laura, que volia per totes ser present al corral de l’Ateneu, a Bétera, per participar del versos, de la trobada amb els llibres i els poetes, desconfinats de l’opressió i camí de la cultura i el civisme (l’ateneu feia una hora que havia reobert les portes a la plaça del Mercat, als drets universals, a la llibertat —potser per això la desorientació dels mestres em fa tan de mal, més que tot allò que me’n fa tan, un mal ordit a consciència contra nostre que una majoria s’engul com qui s’empassa un got d’aigua).

De colp, com un miracle cívic que omplia tots els espais i les hores, ens arribava la veu clara, fluïda, entusiasta de Laura Borràs al corral, en directe, i ens llegia dos poetes màxims, Joan Vinyoli i Anna Akhmàtova. Epicur tornava el primer dia de desconfinament, un altre regal que em va aborronar sense vergonya. De l’enregistrament que em va fer Arantxa, sort que l’escola encara té ànimes que no s’han perdut, us deixe els versos de dos gegants, però sobretot, a Bétera, imagineu-vos la veu d’ella:

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

—brindis de Joan Vinyoli, llegit per Laura Borràs

Després, va llegir l’últim brindis d’Anna Akhmàtova, en traducció, va dir, de Mercè-Marçal i Mònica Zgustovà. A mi se me va escapar després del silenci, Oh!, i després el silenci i els aplaudiments en favor de la llibertat: la poesia contra les calaveres!

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

Vam agrair aquest regal plogut en favor dels poetes, i vam brindar després, al corral, amb cava per la independència i coques del forn de rosegó. Dels altres detalls ja no en parle, perquè l’apunt se’m fa llarg, malgrat que l’emoció continua, i de retruc i agraïment a tota la participació del primer dia de desconfinament, trie aquest versos d’un quadern escolar particular, per orientar l’escola i el seu horitzó, que vaig editar fa tres anys:

—Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

La dona de Lot, Anna Akhmàtova (1889-1996)

 

 

 

 

 

 

Un temps sense país

0
Publicat el 21 de maig de 2020

Els valencians des de quan no tenim país? Quan fa que els valencians no tenim país?

Garirebé 60 anys després de Nosaltres els valencians, si fa no fa, els avenços són ridículs, si apamem que som a mans encara d’un estat que tracta els valencians de súbdits, de l’un costat, i de ciutadans de segona , si ens comparem amb els colons que tenen més recursos, millor finançament i més pes polític a l’hora de decidir les qüestions importants.

Pel que fa al gros del pagar per viure, si fa no fa, l’estat espanyol aplica ara mateix una filosofia política parafranquista, en la qual el pes militar, borbó i repressor és si fa no fa com era; si fa no fa la mateixa corrupció, la mateixa extrema dreta, i un tall tan poc democràtic com pudent: qualsevol gestió eficaç és pura utopia. Ves on som, els valencians. A espanya, els nostres pets no tenen ni corfa.

El 1983, l’advocat Vicent Àlvarez publicava un article a Notícias al dia per denunciar que, els valencians, uns anys després que la dictadura es pintés de Transició, érem on érem, a mans del govern central, on hi havia els poders econòmic, ideològic i social, que manipulava les nostres vides. I que l’aparell institucional que es deia espanya, burocràcia i militar, ens tractava de súbdits, Ara mateix els centres de decisió són on eren, no hi ha hagut cap canvi, cap ni un, i la prova és la crisi de la Covid-19: espanya una i ben centralitzada: els valencians agafeu els diners i regaleu-los a madrit, que els espanyols ja decidiran què volen fer.

Vicent Àlvarez, que va ser en diversos moments clau de la història valenciana els últims anys, va escriure aleshores, en celebrar el 25 d’abril de 1983:” el 25 d’abril hauria de ser una crida a la permanent mobilització amb voluntat de transformar el país en un país sobirà.”

En aquell moment denunciava que no teníem autogovern, i les institucions amb els presidents i consellers ni tenien voluntat ni capacitat de govern. Però, quaranta anys després, aquest maig del 2020, quin poder de decidir tenim?, quina llibertat?, quina economia decidim o gestionem els valencians?, i els mitjans com TV3 o IB3, com és que continuen prohibits per als valencians?

Demà, l’Ateneu de Bétera reobri Via Online, a partir de les 19.00h en una conversa sobre l’últim llibre d’aquest fusterià que va ser fundador del partit socialista valencià, company d’escola de Raimon, i un dels pocs joves que va participar dels primers jorns nacionalistes dels anys seixanta al Camp de Túria. La conversa i el debat via el programa meet.jit.si farà un repàs que explique com és que els valencians, una majoria, no som fusterians, malgrat tanta llenya com rebem. No hem sabut plantar-nos ferms i sobris, per dur que fos l’ofici de llaurador, que només feia l’ós per tractar amb la terra, no per exigir les reivindicacions mínimes.

DIVENDRES 22 DE MAIG, 19.00 h “País i identitat” conversa amb Vicent Àlvarez en presentar el seu llibre “Un temps i un País” ATENEU DE BÉTERA·ONLINE

Post: i les valencianes que venia la tia Consol, la dona del tio Guardo, ja heu endevinat de quin forn eren?

 

 

Expliqueu qui era Fermat!

0
Publicat el 4 de maig de 2020

«Aquest és el teorema de Fermat, considerat, de manera ben justa, com un dels millors teoremes de l’aritmètica. Malauradament, només els matemàtics experts en poden seguir la demostració.» G. H Hardy, apologia d’un matemàtic (obrador edèndum)

Oh, quina llàstima!, Quina pena que fa això, no? Vosaltres el coneixeu, aquest teorema, no? Va, va, expliqueu-lo, llegiu-lo, escampeu-lo per finestres i balcons aquesta vesprada, en comptes d’aqueixes ximpleries i bacanals espanyolistes que ens toca d’aguantar, damunt, en aquest càstig general tan premeditat que ens ha destinat el psoe!

la continuació, dues hores més tard:

El teorema dels dos quadrats de Fermat, matemàtic occità del segle XVII, considerat creador de la matemàtica moderna pel que fa a la numeració (Fermat és un matemàtic, no vol dir que és tancat, xa)

Aquests nombres primers [5,13, 17, 29, 37, 41…] en dividir-los pel 4 fan 1 de residu. En canvi, els nombres primers [7, 11, 19, 23, 31…] fan 3 de residu, en dividir-los pel 4 (noteu que és el mateix 4). Doncs bé, tots els nombres primers del primer grup i cap del segon grup es poden expressar com a suma dels quadrats de dos nombres enters. Per exemple,

5= 1² + 2²     //   13= 2² + 3²    //   17= 1² + 4²    //    29= 2² + 5²

En canvi els altres primers, els del segon grup, no es poden expressar així.

Per què? Com? Com diu Hardy, “un matemàtic és algú que crea formes a partir d’idees i que la bellesa i la seriositat són els criteris amb els quals cal valorar aquelles formes.”

Com han d’entendre res aquells espanyolistes els balcons? Ja sabeu per què l’índex matemàtic espanyol és dels més baixos d’europa? Si ens guien militars i policies i gent del psoe per a curar pandèmies, què més podíem esperar.

—per cert, ja sabeu quin és el següent primer en cadascun dels grups?

 

Escriptors en confinament

0
Publicat el 26 d'abril de 2020

«És millor anar a fer un cafè a algun lloc»

Vosté està disposat a escriure durant tota la vida a canvi de no res?, li demana un dels mestres d’escriptura, que interpreta K.Spacey; i JDSalinger diu que sí, que possiblement. Li ho dirà després, molt després que li haja fet la pregunta, anys després en realitat. Anit vaig veure aquesta pel·lícula mentre sopava, una recreació de la vida de Sàlinger que no sé quina part és de veritat i quina és només ficció i prou. Però aquest home, que va escriure un dels llibres de culte de tots els temps, El vigilant en el camp de sègol, va agafar-se molt seriosament la vida d’escriptor, sense haver de conviure amb la resta de porqueria que allò comportava, i ves que n’hi ha moments durs, versemblants, d’un patiment extraordinari, en la semblança de l’home que es va recloure i confinar gairebé cinquanta anys.

D’una altra banda, Vilaweb publicà ahir una entrevista a l’escriptora Margaret Adwood que explica com, els escriptors, ja són fets a un cert confinament continu, si han d’escriure i escriure, i escriure contínuament. Ella es declara realistament optimista, i denuncia com els polítics i els estats corruptes se n’aprofiten del moment que vivim per retallar llibertats (no sé què diria si sabés que el govern espanyol ha tret l’exèrcit al carrer i cada dia el fa desfilar contra la llibertat i els drets universals.)

No és una casualitat, aquestes dues troballes excelses en un sol dia, que coincidesquen a expressar la convicció de l’escriptura, de la vida, de la llibertat, lluny dels convencionalismes idiotes i superflus que ens toca de pair, confinats o governats per inútils. Encara pegue voltes al malcarat de Sàlinger, per com les conviccions d’un home poden ser tan fortes i inqüestionables. Una lliçó, que posa davant els homes un dels reptes més crus i sincers: la intel·ligència, si és coherent, combinada amb la fermesa dels ideals, posen el límit tan aprop teu que fa por. Recorda una mica i prou el pianista de la novel·la “El malaguanyat”, un altre personatge sens dubte.

Encara sort que només passa en alguns casos, quan són tots els ingredients d’aquella fórmula. I passa que, quan la força de l’ofici et despulla d’allò més superflu, no cal sinó renunciar a tots els detalls que vulgueu afegir, excepte a la vida. Sí, direu, fàcil quan l’èxit és tan gros que la vida et serà regalada, malgrat que no vulgues res. No, no, perdoneu, veieu l’altre extrem oposat: Vargasllosa, pobre, quin gra no l’haurà empeltat a la idiotesa, malgrat que va ser un escriptor boníssim.

Quin és el paper dels escriptors, o dels artistes, es demana Atwood, si es que en tenen cap. I el dels mestres? I el nostre?, i el teu? I el dels valencians?

[Dissabte] Aquest matí he començat el jorn enganxat d’uns ganxos acabats de comprar, que eren del tio Vicent Seguí, que segons m’ha explicat va comprar a Llíria. Ell m’ha ajudat a aparellar-los, mentre raonàvem de tot això que passa: posa bé els bolons, agafa aquestes peces també, té, posa-les darrere, te’n faran falta, quan en pergues o es gasten les altres que duus posades. i ves amb compte no et caiguen ara mentre arribes al corral… Compte no t’enganxes a l’eixir!

No s’ha estalviat posar en marxa el seu tractor Fiat 66, el tio Vicent, per demostrar-me com sona el motor… TRanquil, rítmic, acompassat, si n’ets un enamorat, els motors de tractor canten, fan lirisme entre caixons, sacs, eines de camp, marraixes d’ooli i gasoil, lñligons, aixades… “Cada sis o set dies jo l’engegue, perquè com ara no isc, que no em deixen portar-lo al camp… El tio Vicent Seguí té vuitanta-vuit anys i no para d’explicar-me això i allò, entre més una història entre ell i el meu sogre: una matí va entrar-me una jove ací, el teu sogre encara era viu…

Deixe el tractor al corral de la meua sogra, després puge al Bassó, per segar un tros que ens havia quedat per acabar la setmana passada, i aquesta vesprada encara aniré a Sant Ramon, a controlar els plantons de nàvels. Arribe tard a casa, de nit fosc, perquè encara ens hem entretengut en una altra faena: els ganxos i la mare que els va parir. Vicent ha baixat a ajudar-me a enganxar correctament els ganxos, l’hidràulic no els feia elevar prou i els hem aparellat en un altre dels forats. Volem comprovar si l’oli de l’hidràulic és vell, o en falta, o ves a saber què, però no trobem on és el dipòsit. Arribarem a casa a qui sap quina hora, passades les deu de la nit, i després ja soparem qualsevol cosa. Supose que els amics ja hauran connectat via jet.si però m’enganxe a la vida de Sàlinger a través de la TV: el confinament va per barris i oficis, avui. Potser que ens iguala, que ens fa més igualitaris que no els drets humans, malgrat que el govern espanyol s’entrena a atacar-los cada dia, els drets.

«Com més hi pense més trobe que ja en tens prou, de refumuts diplomes. Si allò que vols és seguretat, la llicenciatura ja et bastarà almenys per a servir les taules de logaritmes a qualsevol fastigosa i rústica escola de xiquets i a la majoria d’universitats.[…] vivim en un món on només compten les galindaines acadèmiques.» JD Salinger a Franny i Zooey, traducció de Jordi Sarsanedas

 

 

Batre, xiquets, això és un batre!

0
Publicat el 4 d'abril de 2020

Avui he començat la classe amb una cançó de batre. Una cançó extraordinària d’un disc encara més extraordinari: els Dies i les Dones, de les Sis Veus.

“La terra s’arranca endins espigues de pell daurada:
van alçant-se, beuen l’aire que els va retallant els llavis
la veu antiga dels càntics que abaixen del firmament.”

A través de la xarxa i del programa meet, abans de dir-los bon dia als alumnes, els pose la cançó, el batre, i apuge el volum. Jo a penes si continc l’emoció, voldria transportar-los al món rural. Ja sé que aquest temps d’ara i les seues dimensions físiques tan necessàries demanarà un gran esforç per transgredir-les, si vull que senten el camp, la terra, l’aixada, els grinyols dels carros que, en tornar a la vesprada d’un jorn interminable, xisclaven en l’empedrat, en els rastells de les voreres, en caure, somorts pel pes centenari, ancestral, contra les lloses de la casa… Mon pare ficava el carro a la portalada, però d’altres llauradors l’entraven per la porta principal fins a dins del tot, on hi havia el corral i començaven les quadres. Que quants carros he vist entrar d’aqueixa manera? Quants? Doncs no ho sé, no ho sé, quants. El meu, sí, el carro de mon pare l’he entrat jo mateix, a penes quan era un xiquet, lentament: eixa burra arrere!, arrere!

“Ara torne de segar
i ja estan fetes les garbes.
Jo voldria descansar.
però encara em queda el batre.”

 

El batre es feia a les eres: la collita, l’animal, la trillaora, l’home… La meua sogra em diu que a Bétera n’hi havia diverses eres —encara un carrer en conserva el nom—, però ella diu que no la recorda aquesta que conserva el nom penjat a dos mestres de terra, el carrer “Angosta de les eres”, en canvi de nombrar-me’n unes altres, cap a l’Horta Vella, en eixir del poble, al Jonqueral, a les Coves…, I ves que a mi em sembla recordar que sí, que en aquella era de dalt del carrer on vivia mon pare, n’hi havia una, abans que la fesomia de les cases que van fer noves trenqués aquell espai.

“Ja vinc de segar el blat,
en la mà duc la corbella.
Jo voldria descansar,
però he de portar-lo a l’era.”

 

He volgut començar amb un batre la classe online, abans fins i tot de dir-los bon dia, als alumnes. Avui, llegirem un tros d’una rondalla d’Enric Valor que és un viu homenatge al camp, un reconeixement principal a homes i dones del camp. Homes i dones robats i assaltats per tots els governs que ha tingut aquest estat que encara ens trepitja sense perdó ni penediment.

Escoltar Patxi Ferrer aquest text que recita sobre l’entranya de la terra ai, que se m’asseca la vida…

Diu Enric Valor que «l’Adrià era un xicot clavat de la terra: ample de muscles, de mitjana altària, fort per al treball aspre del secà, que necessita algú que l’ajude en les feines feixugues i abrasides, per manejar l’aixada i fer un guaret de dos pams en l’horta, que jo a voltes estic desrenyonat… sembrar, collir ametlles, o arreplegar oliva o ensacar garrofes,

Aquell any va ser cap de caps: el llevant va moure moltes vegades, s’assaonaren les terres del secà com si fos la marjal, i va haver un collitot de tot que feia goig.…

…quan vingué l’arreplega de l’oliva, , després d’haver segat com a moros, d’haver pegat milers de canyades per dalt dels ametlers, d’haver-se ajupit dies i dies ensacant garrofes, no podien més…»

Com ningú a Europa, dels rondallaires que coneixeu al món, Enric Valor era capaç de donar les coordenades exactes dels protagonistes, en aquell bancal, en aquell tros o era o erm: els fills amb set anys ja ajudaven al camp, als nou i als deu anys ja havien de ser autònoms per portar un carro carregat— s’hi adaptaven els ferraments (les eines) a l’edat dels xicons: que amb eixa edat ja no anaven a l’escola: la destraleta, l’aixadella, la corbelleta, el llegonet: per descimalar oliveres per l’hivern; entrecavar com una centella el blat a la primavera; calçar les soques de la dacsa en l’horta a l’estiu; ai, la melangia que li causava al pare veure els seus fills tan petits, començar a desrenyonar-se, si és que tenien temps de melangia, si els fills, els joves, havien de patir aquell exercici durant setanta o vuitanta anys més, en el millor dels casos.

“El sol m’ha cremat les galtes.
Quant que m’ha tocat suar!
Treballant de sol a sol
per a menjar-me este pa.”

 

Si encara no teniu aquest disc, auest meravella de les Sis Veus, els Dies i les Dones, com voleu ensenyar als xiquets què era el camp, la terra, el batre, l’entranya de la vida…

—Mare, quina freixura, abans de Rams!

 

*els Dies i les Dones, Sis Veus, cd 001/2018, són Eva Dénia, Lola Ledesma, M.Amparo Hurtado, Maribel Crespo, Merxe Martínez, Patxi Ferrer

Si només una veïna li deia Doloretes

0
Publicat el 2 d'abril de 2020

Demà celebrem la mare de déu dels Dolors, això els cristians honestos o els que celebreu els sants, que tampoc no cal ser cristians per això, ni molt menys religiosos; no com aquells catòlics que van de pederastes o de coses pitjors, els de la jerarquia, perdonavides i pessebristes amorrats al piló feixista de la política espanyola.

Ma mare era Lolita i, la iaia, Doloretes, així que a casa, abans de la setmana de passió, celebràvem els sants, res d’especial o d’extraordinari, un bes, una salutació, no sé si mai vam fer-los cap regal. No que jo ho recorde, tret que, ma mare, quan va portar la seua mare a viure a casa, que ja estava més dependent, la iaia Doloretes, sí que li feia abraçades i besos especials. O unes calces. Això ho recorde. Ma iaia va ser un coet, una matrona que manava que no t’hi podies acostar, segons que diuen, molt de dretes, beata, pegant en feixistota. Però d’això ens vam assabentar més tard. A mi sempre em va tractar de manera especial, algunes vegades que jo venia a sa casa, al carrer Llarg i passava allà uns dies, de vegades dormia al seu llit, amb ella, quan havia faltat el meu iaio Vicent. O dormia en una cambra del costat, amb una finestra fonda, petita molt alta que pegava al carreró. Eren llits molt tous, de matalassos de llana alts, gruixuts. Redell si pesava tanta tapa.

Ma mare només es va fer beata cap al final, d’una manera excessiva, però sense pegar-nos gaire la vara. Sí, sempre havia anat a missa i a les processons, però tenia molta feina, ella, per torbar-se gaire: la casa, la carnisseria, els fills, l’home… Uff, quan llegesc aquesta rondalla d’Enric Valor, Nabet, no pare de pensar-hi, en ma mare:

Maria-Agres era de la garra prima… com ma mare, perquè la iaia, sa mare, era “Cos prim” de malnom. De la garra prima. Més alta que no baixeta. Ma mare, en canvi, sí que pegava en baixeta, i tots els fills li van eixir amidats de la mateixa altària reduïda. Mon pare, era talment com l’Adrià de Nabet, un xicot clavat de la terra: ample de muscles, fort per al treball aspre del secà. Però mon pare tenia més ferro al cos que aquest protagonista, vint vegades més, cent vegades m’atreviria a dir. Mon pare era capaç d’obrir el taulell al matí, preparar les cistelles de la carn, portar-les amb la bicicleta al mercat. Tornar de buit, fer un parell més de viatges, fins que ma tia s’hi incorporava a la parada; ell tornava llavors, desdejunava, dret si calia, un tassó de malta i un tros de pa o galetes, i aleshores aparellava la burra i baixava amb el carro a l’escorxador, matava bous, porcs, corders, depenia què aquell dia, n’hi havia dies que matava de tot, tornava tard a casa, de vegades de l’escorxador, es deixava la feina, passava pel mercat i recollia allò que havia sobrat, ho descarregava en casa i tornava a matar. Pels volts de les dues tornava amb el carro i la matança, ho entrava a la cambra on s’eixamorava la carn acabada de matar, dinàvem, tard, sempre molt tard, perquè ma mare havia tancat la carnisseria i havia començat el dinar, ja sabia que mon pare arribaria a quina hora. Aleshores, dinàvem, i mon pare descansava vint minuts, mitja hora com a molt, i cap al camp: secà, horta, ben escampats els trossos pels termes: de primer el carro, la bicicleta, a peu, després amb un cotxe que es comprà quan nosaltres ja érem fadrins, un citroen dian6, amb el qual encara jo vaig anar a la universitat, amb les lligones, els cabassos, els sacs, i de primer ho havia fet el meu germà gran, tota la universitat amb aquell cotxe, i amb una lambretta també, que un colp va deixar tirada a la séquia de Vera. Quan tornava del camp, aleshores entrava la can a les càmeres, i es posava a fer els embotits fins que es feia ben de nit, sopàvem, i demà seria un altre dia, i un altre, un altre més, tota la vida sense parar.

En dinar, ma mare no descansava: posava la ràdio, un aparell vanguar petit amb una funda de color verd més lleig que un pecat, que li va durar jo què sé els anys, i, mentre escoltava les telenovel·les, escurava, agranava, passava el motxo, rentava a mà i amb una rentadora que tenia el bombo de la roba de fusta, que es carregava per dalt, i també la vam tenir que semblava de la família. A les cinc, ma mare tornava a obrir i fins a l’hora que deia prou, si n’hi havia hora. El sopar, i no em puc imaginar quan descansaven, ells, que no van fer mai vacances, mai abans de fer els seixanta anys.

Sí, demà divendres de Dolors, abans que vinga rams i la setmana de passió, ma mare faria el sant, i els sants, per als valencians, eren més importants que els aniversaris, perquè aleshores tothom sabia quan se celebraven, i et podien felicitar. Tothom et coneixia pel nom, sabien qui ets i de qui.

—Per molts anys, Lolita —li deia mon pare.

I ja sabíem que era el sant de ma mare. Només n’hi havia una veïna, una de sola, que li deia com a la iaia, Doloretes, però ara no sé qui era, no recorde el nom. Quina llàstima em fa, això, mare.