Els mestres si han de ser honestos
“Els mestres han de ser del ferro més ferm, però sobretot honestos, perquè han d’aguantar tot l’edifici de la nació sencera.”
Com que ja n’he parlat sovint, dels mestres, avui m’ha pegat per defensar-ne l’honestedat, de l’ofici d’ensenyar i de com s’han d’esforçar, com ens hem d’esforçar encara, cada dia que fem escola, per l’honestedat.
Aquesta maldat contra els mestres falsos, o contra els mestres prims o funcionaris, m’ha agafat en llegir la jove escriptora russa Xènia Dyakonova, que ensenya, en el nou llibre El conte de l’alfabet, les lletres de la seua llengua. Cada lletra és l’excusa per una o més històries, d’una cultura i d’un món que fa temps que em té seduït —diumenge vaig gaudir d’un altre llibre de memòries de Màxim Gorki, però avui m’ha impactat com un colp dur la presentació de la lletra “i”, que ella diu que fa no fa el mateix paper que la “i” catalana. Ací la història li servirà a l’escriptora per parlar de la intel·ligènsia, com una elit que predicava en un desert o en un cementeri: si fa no fa, com ens passa als valencians, aqueixa intel·ligènsia de mestres o professors o universitaris, que podrien predicar en el desert i en cada cementeri dels nostres pobles, mentre la majoria de valencians xiulen o es giten cul per amunt o ves a saber on voldrien mirar, lluny de qualsevol coneixement.
Avui a l’escola féiem balanç del curs, del passat i del curs que comencem, un balanç de vida al remat. Un debat d’un elevat interés per les aportacions d’uns quants mestres amb ofici que m’ha agradat d’escoltar, perquè era seré, tranquil i tan productiu que després m’ha disgustat que no s’hagués enregistrat. Potser això ha fet que, de colp, l’honestedat m’agafés com una tenalla, i m’obligués a escriure què faig, ací i ara amb gairebé seixanta-tres anys, gairebé quaranta d’ofici de mestre, obstinant-me a ensenyar a llegir encara, als xiquets de nou anys.
Torne al llibre una altra vegada, perquè en llegir la lletra “i” de l’alfabet rus que explica la Xènia, aquesta quantitat d’anys de la qual parle, m’ha semblat tan irrellevant: sobretot perquè la seua besàvia, segons que ella diu, que va viure 99 anys, en va fer 75 de mestra. Oh, ho heu llegit bé. Aquesta dona de vida tan llarga, i d’ofici no menys llarg, deia que els mestres, si són de la intel·ligènsia, haurien de renunciar a l’egocentrisme i compartir amb els altres, mestres o xiquets, les coses que saben. Caram, fer de mestra durant 75 anys i tenir aquests ideals pot deixar de pedra la nostra vanitat, que pensar abans de res en la jubilació, per exemple, més que no amb els infants que cada dia em trobe a la classe, és ximple i idiota.
Encara en el mateix apunt, i en parlar d’aqueixa intel·ligènsia que segons ella van batejar els russos al XIX —no penseu en el refillet Putin, sinó amb tants de russos que van morir per ideals de llibertat i de cultura, a mans de dictadors—, el besavi que no va viure tant de temps, va deixar escrit que justament aqueixa intel·ligènsia, aquesta honestedat pel coneixement, és la part pensant de la humanitat.
Ací molts dels valencians que viuen de bar en bar, malgrat que es pensen que no beuen tant com els russos, o els valencians que són a la cooperativa, fugen corrent de pensar, i de la mateixa humanitat si són els mestres que han de dir-los res. Ho diu Dyakonova: mestres, si us adreceu als valencians, a una majoria de valencians que us han girat l’esquena tant de temps, com li la van girar al nostre més gran pensador, és perquè el coneixement en aquesta majoria de valencians, no té poder de persuasió ni pot fer res contra la barbàrie.
Entre més coses que hauríem de fer els mestres, enlloc de queixar-nos i pensar-nos pobres d’ànima, per honestedat, és acceptar quants coses no sabem i quantes ens en queden encara per estudiar, si és que volem ensenyar res de profit als infants. Saber quantes coses no sabem per començar un curs de cap i de nou, amb la claredat d’un visionari, d’un científic, d’un matemàtic, d’un poeta, d’un músic.
En aquest mateix capítol de la lletra “i”, la lletra russa que fa el paper de la “i” més valenciana, Xènia explica una altra història extraordinària tan corprenedora avui, ara que els pares han renunciat de colp a fer de pares, per passar a ser, en alguns casos enganyats per aquest espireig de creure que fan favors als fills, de deixar-se arrossegar a perdre els fills i la seua educació com més prompte pitjor. Una nova comoditat d’una societat que s’emmiralla contra la intel·ligènsia i de retop contra qualsevol coneixement que no haja eixit d’un gimnàs on fer múscul és més sobirà que qualsevol escola, i tu mestre que m’hauràs de dir si només has arribat a treballar amb xiquets de primària.
Sobre el poeta Borís Grigorin, i el seu posicionament contra un grapat de mares que volien enderrocar els principis d’una escola que havia suspés els fills per ganduls, hi ha una altra lliçó de vida tan actual com contundent: pares, us preocupa més la sobreprotecció dels vostres fills o els principis morals d’un home convençut dels drets humans? Pares, sin deixeu de fer de pares, el món serà habitat només per orfes, i la burla s’escamparà ràpida com una nova covid per a idiotes.
Doncs allà, a Rússia, segons que vaig llegint de la lletra “i” tan semblant a la “i” catalano-valenciana, també els llauradors, els obrers, els pintors de paret, els ferrers es miraven amb recel els mestres, per bé que no tots els mestres, que n’hi ha de pa sucat en aigua, i de vegades l’odi els podia més que la fel i eren capaços de llançar-los als peus del feixisme policial i autoritari; no sé si us sonarà de res, la metàfora i la comparació.
Nosaltres ja sabem quina és la resposta de la “nostra” intel·ligènsia tan valenciana a aquesta mirada rancuniosa i corrupta, involuntària però atiada de tots els mitjans de què disposa el poder d’un estat corrupte, però si voleu saber quina era la resposta d’aquella gentola russa tan sabuda, haureu de venir a llegir aquest capítol de la Xènia, que no us en penedireu gens ni miqueta.
Acabe aquest repàs sobre l’honestedat dels mestres amb una cirereta, o millor encara amb el tast de tres figues napolitanes per endolcir-vos la lectura i la reacció que us provocarà el final: els mestres encara haurem de continuar llegint molt, però molt, si volem anar preparats cada dia a l’escola per assegurar que els xiquets acabaran la primària essent els millors lectors: per això avui us recomane de cercar un volum de memòries de Nadejda Mandelstan, dona d’un altre gran poeta rus, on trobareu perquè és tan important la feina dels mestres, malgrat la repressió, la rutina o el deliri de voler-nos jubilar amb només quaranta anys d’ofici.
Recomanació 1. Contra tota esperança, N. Mandelstan. Quaderns Crema
Recomanació 2. El conte de l’alfabet, Xènia Dyakonova. L’avenç