Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: personatges

Theodorakis a l’ateneu

0

LA LLENGUA me la donaren grega;
la casa pobra a les platges d’Homer.
Únic quefer la meua llengua a les platges d’Homer.
Allí sards i perques
verbs batuts pel vent
corrents verds entre el blau
tot allò que vaig veure encendre’s a les meues entranyes
esponges, meduses
amb els primers mots de les Sirenes
petxines rosades amb els primers negres calfreds.
Únic quefer la meua llengua amb els primers negres calfreds.
Allí magranes, codonys
déus bruns, oncles i cosins
abocant l’oli a les gerres enormes;
i hàlits dels torrents que perfumaven
vímet i llentiscle
espart i gingebre
amb els primers pius-pius dels pinsans,
dolces psalmòdies amb els primeríssims Glòria a Tu.
Únic quefer la meua llengua, amb els primeríssims Glòria a Tu!
Allí llorers i rams
encenser i encensada
beneint els combats i els arcabussos.
Al terra parat amb l’estovalla de les vinyes
ferums de rostit, trencs d’ous
i Crist és Ressuscitat
amb els primers trets dels grecs.
Amors secrets amb els primers mots de l’Himne.
Únic quefer la meua llengua, amb els primers mots de l’Himne!

Odisseas Elitis, Odisseas Elitis.To «Axion estí».Traducció, notícia preliminar i notes de Rubén Josep Montañes Gómez. Valencia: Alfons el Magnànim, 1992.

 

A la nit, l’Ateneu de Bétera farà un reconeixement al compositor Mikis Theodorakis, que es morí fa uns dies. Aprofitarem el magnífic article de Vilaweb “Músiques per a la llibertat” i farem una tria de quatre moments musicals-principals de la vida d’un homenot imprescindible a Europa en el segle XX. Imprescindible sempre.

De l’oratori del poeta Odisseas Elitis triarem el cant a la llibertat, el clam, el psalm, de referència popular, mediterrani. Isidor Cònsul diu que aquest llibre és una de les creacions més vigoroses de la poesia grega del segle XX. I la traducció valenciana gairebé un miracle.

La segona tria dins el reconeixement és un altre poeta màxim, elevat, clau en el segle XX, Pablo Neruda i el Canto general: un càntic de combat, de lluita i de fermesa: amb milers de metàfores i signes d’una identitat sense paral·lel. Un excès, una poètica ufana rica desmesurada grandiosa. Fóra el nostre Mural del País estellesià, i Theodorakis va estar-se gairebé deu anys per aconseguir aquesta merevella de tots els temps, amb Maria Farandouri i Petros Pandis de solistes i narradors. Teniu tot de vídeos a la xarxa, amb diverses verions, solistes, cors i orquestres. Particularment, trobe que fóra una lliçó contra tanta idioetsa que es canta per Nadal, o Pasqua, tants cors valencians desaprofitats. I encara si cap s’aventurés amb el Mural d’estellés, la cosa ja pegaria en excelsa.

Si voleu revisitar aquest llibre de Neruda, el Canto general,  no us espanteu com deixa els espanyols, els conqueridors del món, en tractar-los de carnissers assassins i violadors. Uns lladres que van deixar una petja amarga allà on eren. Us fa res?, us recorda res aquesta ferum?

Theodorakis era compromés i ferm amb el seu país i amb el món, va ser a tantes lluites i combats en favor dels drets com li demanaven de ser-hi: ell prou que va patir la repressió, la violència, la presó, fins i tot l’amenaça de la mort. Us deixarem un tast de l’homenatge a Mauthausen, una de les quatre àries escrites pel poeta Iakovos Kambanellis, víctima de l’Holocaust nazi i supervivent. N’hi ha qui asseguyra que una de les composicions més belles que s’hi han fet mai.

Finalment, ja sabeu com s’estimava Theodorakis la música popular, cantar a casa, als fills quan tota la família era deportada i vivia recliosa i aïllada del món… Hem triat un vídeo emotiu, afectuós, dels molts que podríem haver triat d’una immensa obra que no acaba mai de sorprendre’ns. Per a la cloenda, una cirereta que només deixarem anar en directe.

Benvinguts.

 

*Tot això avui 11 de setembre que encara reclamem la independència dels valencians i la de tots els pobles que cerquen la llibertat, entre més Catalunya. 

 

Reconeixement a l’Activisme: Arcadi Oliveres

0

“Viure és prendre partit, en totes les causes que considere justes!”, segons que diu en l’entrevista que li va fer Vilaweb en febrer, uns mesos abans de morir-se de càncer. Activisme i desobediència civil, davant tant de criminal que ens governa: de tants falsos demòcrates com han passat per tots els governs espanyols, per tantes empreses delinqüents com decideixen la nostra vida de dissort.

“La desobediència ha estat un dels temes que m’han emmirallat a la meva vida. Si el món ha de progressar (i ha de progressar), serà gràcies a accions de desobediència civil. La desobediència civil és bàsica.”

Aquesta nit, a l’Ateneu de Bétera, llegirem uns quants textos d’Arcadi i veurem un documental sobre l’activisme, el compromís, la fermesa i la solidaritat d’un home íntegre, fins i tot en la manera de morir-se: es va acomiadar públicament, contra els tabús i les misèries.

Desobediència i combat: “la major part de les lleis són fetes per aquells que volen privilegiar-se’n i anar en contra dels altres.” Quanta raó, solament de fer un tomb per allò què passa a espanya, amb els governs de torn, del psoe i del pp, dels borbons i els botifarrons. Però, sobre els papers dels joves, mireu que diu l’Arcadi en la mateixa entrevista:

“Els hem fastiguejat amb un sistema econòmic que és d’allò més injust que et puguis imaginar. Quan a un jove li dónes un nivell d’estudis notablement elevat, quan li obres unes expectatives de futur i després me’l massacres sense feina, i fins i tot tenint feina, amb un sou de misèria, sense cap expectativa de progrés, perquè les expectatives de progrés van a parar a uns altres, aleshores és lògic que la gent jove s’enfadi. És evident, és obvi, és natural.”

Ara, quants d’aquests joves són capaços de portar una vida de combat, d’inconformisme, de resposta a la violència contínua que exercexien contra ells els governs, el sistema, les empreses…

Ací podeu llegir l’entrevista a Vilaweb

[continuarà]

22.30h ATENEU DE BÉTERA, reconeixment a Arcadi Oliveres.

 

El concert Borja&Mireia (3)

0

L’agost sempre és un punt i final. Més marcat que no el cap d’any, més límit mental dins el calendari, perquè és la mesura entre les vacances i el retorn a la rutina, el principi de totes les fantasies que hom imagina abans de començar l’aturada laboral, si és que n’hi ha, que tens o conserves feina encara. És el principi i el final de les vacances, l’agost, dels somnis, final dels horitzons d’il·lusió que ens havíem fet uns mesos enrere: quan faré vacances faré, i faré i faré…, llegiré aqueix llibre tan gros, aquest munt, un horitzó tan curt com és la rutina i un altre any al calaix, al cabàs o a l’aigüera.

—Quan la llum besava els cossos joves… 

si vam soterrar la joventut, i ara per sempre anem perduts…

L’agost fins i tot és la mesura de la vellesa, que s’apropa o s’allunya segons que passen els dies. Aquella calor davant les persianes, el siroll de xixarres i el desert dels carrers en aquelles hores d’infern.

En aquest repàs personal i arbitrari al disc de borja i mireia, quan arribes a la cançó Conte de Nova York, de The Pogue, et pots perdre tota la vesprada, entre festes i angoixes, o lectures, fins i tot cercant el conte de Nadal de Dickens: entre les versions esbojarrades de la cançó, aquesta em va semblar una proposta festiva a la plaça, a la manera que feien els Txarango en la plaça Sant Felip Neri a Barcelona que aplegava una gentada a cantar i a gaudir quan érem a tocar de la llibertat. Aquesta versió també és divertida. La versió Borja&Mireia paga en els insults a la castellana, ací haurien de repassar aquell article de Jordi Badia, l’art de dir-se els mil penjaments, fins i tot en això errem, però tot ho podrem adobar, si ho cantem bé. Si hom si posa. Abans també caldria escriure-ho bé i també caldria corregir-ho.

Mentre escolte algunes de les cançons, m’arriba que farem salat, de nou, fins el setze d’agost, a la una tothom a casa, toc de casa, serà un agost on el punt i final no arribarà per la pandèmia, que encara recularem per entrar l’haca al corral. Ai ai ai… Si baixes a l’horta, no és gaire difícil de veure haques i carros amb vela.

Per cert, encara no havia contat que, durant el concert de divendres en directe a Bétera, Mireia i Borja van tornar als rucs les albardes, a la manera dels variatés de fira, amb unes quantes cançons de rafaela, aquella italiana que diuen que si era comunista: van cantar-la amb perruques de palla, i una festa que feia aturar la gent que venia de pas, per la plaça. Els homes, a dins d’aquell cau, no sé com empomarien ara l’envit, truque!, com?, truque! A mi l’eixida em va divertir, i malgrat que n’hi haguè que la van trobar “excessivament informal” afegia una festa i una llicència que els dos de l’escenari s’havien guanyat de sobres.  Resistència…

—Ara llegiria uns versets d’Akhmàtova… “Cap cel estrany no em donava aixopluc”

 

[continuarà]

 

 

 

El concert Borja&Mireia (2)

0

En el primer capítol del sopar del idiotes vaig parlar més de violència que no de música, perquè una cosa no deixava concentrar-nos en l’altra. Ves com ho patiria Penalba, a l’escenari, a dos metres del sopar dels homenics. Hom deia que el XeGuevara els hagués passat per l’embotidora, els violents, o els hagués enviat a aprendre de lletra i de cultura trenta anys. Però ho deixarem ací i començarem amb la música, perquè Borja i Mireia són ara mateix un dels grans regals dels valencians, en un paquet íntim, concentrat d’una gran sensibilitat pels poetes. No podem perdre més temps en aquells rucs.

“Cançons de fer Camí” és l’últim disc que Mireia Vives i Borja Penalba —un cd dins una carpeta quadrada (enganyosament quadrada), amb una col·lecció de làmines de diverses il·lustradors, entre més Aitana Carrasco… El disc fa algunes versions, canta els poetes i també conté lletres pròpies; sí que com diu Penalba és intimista, delicat en alguns moments, de deixar de fer que fas per escoltar què diuen i com, Mireia i Borja. He trobat a la xarxa una versió de la primera cançó que és una versió sobre una altra de Leonard Cohen, de Teddy Thompson, escolteu-la, que també paga la pena, i imagineu-vos uns bretols cridant a un metre vostre, i demaneu-vos paciència. “Com havíem somiat”, aquesta nit tot anirà bé, sí, com aquella nit, per un instant. Una versió de Borja molt exquisida que t’has de posar diverses vegades, un regalàs que ja val el cd complet i només som a la primera de les cançons. La segona cançó és un poema de Salvat Papasseit, el desig i el convit, la tercera un poema de Joan Fuster, que ja havia musicat Lluís Llach, ací tenim doncs un altre dilema, entre versions: llàstima que no hagen musicat un poema d’Akhmàtova, per completar una gran trilogia secreta, intensa, eterna. Si voleu veure la primera versió d’aquesta criatura by Vives&Penalba, la teniu ací. Després, el mateix youtube us portarà a més sorpreses i deliris, si deixeu anar els vídeos. Tanca les primeres quatre cançons un clàssic de Bod Dylan, Girl from the north country, boníssima, llàstina de dues errades d’estructura genuïna valenciana, que es poden corregit només de cantar-les, que ningú no haja corregit el text, xa: aquest fes-li un bes, o a la nit, en comptes de per la nit… Què, ja heu anat a cercar el cd, no? Correu a cercar-lo, va!, mentre escolte la resta de cançons i pense que us diré.

(continuarà)

 

La impunitat feixista d’uns idiotes

0

Anit vam viure el concert de Borja Penalba i Mireia Vives a la Plaça del Mercat de Bétera, que organitzaven conjuntament l’Ateneu i Acció Cultural del País Valencià. Els 50 anys d’Acció, en favor de la llengua, la cultura, l’educació i la identitat: ser valencians en aquest país mai ha sigut fàcil, és un envit de llarg recorregut no exempt, ho vam dir despús-ahir, d’atacs de tota mena, d’una impunitat obscena. Els 50 anys d’Acció i el retrobament amb l’Ateneu ho mereixien. Però, ai, anit també hi hagué atac.

L’últim, dissortadament, el vam tenir anit a tocar i en directe durant més d’hora i mitja que va durar el concert reconeixement al mig segle d’Acció: una colla d’homes de Bétera, de nom propi i malnoms populars, casats, amb fills, amb néts, i amb oficis que un dia serien fins i tot honestos, de pares i de mares que potser se n’avergonyirien, es van passar tot aquell temps boicotant els versos d’estellés, marçal, papasseit i ovidi, per citar-ne uns pocs.

Els homes s’havien aplegat a sopar a dos mestres escassos del cadafal o entaulat on actuaven Mireia i Borja, i van fer xerinola i burla fins a l’últim vers cantat, l’últim exactament, quan van rodar la clau de la casa per anar-se’n, amb aquella impunitat de les accions feixistes, indisimulades, que rompen contra la cultura, descarnadament, perquè aqueixos homes, els colea, els capone, o nel·los de torn, tenen aquest odi endins, a la cultura i a l’art, a l’educació m’atreveria a dir,  i els passa que volen i poden actuar sense que ningú no els puga dir res  a la seua llibertat d’atacar l’escola, la llengua, els drets humans mínims, si els passa pels ous.

Anit els va passar pels ous rebentar la cultura. Avui, els herois fumaran i beuran a pleret i menjaran paella, amb les dones i els fills i els néts, satisfets d’una acció tan brava.

El públic, veí o foraster que havia vingut a escoltar una de les parelles de veus i música actual de major interés dels últims anys, un regal dels valencians en favor de la música de lo alto, no creia què veia. Com era possible que, al segle XXI, per la ruqueria d’uns brètols, una activitat cultural, que tenia el permís de feia mesos, que seguia tots els protocols de seguretat que havien sigut encomanats, es podia permetre de rebre tants insults durant tot el temps que va durar el concert, fins a l’últim moment.

La violència d’anit a la plaça d’aquells ases va ser una cosa premeditada, ordida i consentida, perquè qui organitzava era l’Ateneu, i el feixisme té aquest permís: si aquests són dels drets humans, ataqueu-los, tindreu tota la impunitat que vulgueu.

En un altre moment, la violència genera violència: en una altra època, i fins i tot no haver aturat en el moment aquella violació de drets, fóra tebior o pocapena. Però és això la democràcia, ens demanem, que ells poden venir a insultar, a amenaçar, a agredir-nos durant una hora i mitja, i nosaltres hem de consentir que vulguen deixar l’agressió, perquè de nosaltres no en van rebre cap, d’agressió. Cap ni una. També premeditament. Ho repetesc, quan Borja va acabar l’últim acord, d’un concert que volia ser intimista, poètic, delicat, els feixistes van rodar la clau i van anar-se’n pel carreró de raere, orgullosos, pagats d’aqueixa intel·ligència que els penja cada dia dela seua vida d’empelt.

Borja no volia renyir, anit; ni els organitzadors, ni sembla que la policia local no tenia cap motiu per passar a veure qui ens podia agredir, com ha passat altres nits. Ni ningú del govern municipal no va passar a veure la vergonya que fa passar que uns veïns de bétera, amb gairebé setanta anys fets, pogueren allò, tan vílment; només nosaltres, la democràcia, i la llibertat que tenim de respectar els músics i els poetes, si ells volen. I ells encara riuen. I nosaltres encara creixem més, per saber-nos que el camí és llarg, si la violència feixista continua  impune.

Perquè l’envit, com deia el rètol que penjava amunt amunt, era “llibertat”. Ací els fa mal, i la nostra no-violència.

 

Borja i Mireia, pels cinquanta anys d’Acció!

0

 

Si no hi ha més amenaces o avisos o alarmes, finalment el concert de Borja Penalba i Mireia Vives es farà a la plaça del Mercat de Bétera, divendres 16 de juliol, a les deu i mitja de la nit. A dos quarts d’onze, a la valenciana!!!

Commemorem els cinquanta anys d’Acció Cultural del País Valencià, tot un temps tan llarg com punyent en el qual no hem pogut abaixar la guàrdia, en favor de la llengua, l’escola, la identitat, la música la cultura o el país sencer. I ves que n’hem rebut de garrotades, d’atacs, de colps que venien del feixisme pudent, maquillat de polítics, de criminals, de jutges, de governs i de cossos represors, de mitjans pessebristes i malparits, fins i tot de presidents que volien passar per valencians i solament que eren caragols abellanencs, més inútils que un plat de merda.

L’Ateneu de Bétera, en col·laboració amb Acció, oferirà aquest concert especial i extraordinari de reobertura de la plaça a l’activitat cultural i a la música de lo alto, amb la guitarra de Penalba això ja va assegurat, amb le veu de Mireia Vives el registre és excels. I ves que ha sigut difícil d’encabir calendaris i ajustar dates per poder escoltar-los en directe, davant una pandèmia que atia i atia contra actituds i imprudències.

L’aforament de la plaça s’ha limitat al ciquanta per cent, malgrat que cent metres avall tindreu la fira i els bars i gentades a muntons davant els gots i les xarraes fins a la matinada. Però la cultura té aquest límit sempre, en aquest país petit, que encara depén d’una identitat colonial i tocacollons. Així que si voleu assegurar-vos l’espai, a les deu de la nit obrim la plaça i a seure lliurement. No sabem si el concert també s’oferirà a dins l’ateneu, via streming.

Els socis col·laboradors han de ser a les 20.00h per començar a preparar l’espai, l’ateneu, els accessos, i la benvinguda a la cultura majúscula. A la plaça no es podrà sopar. Ni podran passar les telepizzes amb la moto fent siroll, ni el camió del fem fent marxa enrere, ni els beats tocaran a tríduo, ni el campanar farà malasang…

A l’Ateneu encara podreu visitar una exposició sobre biblioteques del món. Últim cap de setmana. Més endavant, una altra sobre “llibres i drets”.

CONCERT en directe, divendres 16, 22.30h. Entrada lliure fins a omplir l’espai dins les mesures excepcionals. Obligació de mascareta. Si hi col·laborem tothom, el programa de concerts de l’estiu ja promet.

 

 

“L’art és compromís, combat, inconformisme”

0

“En la cultura has de ser un incorformista”. Dani Karavan.

—Escoltes o ets sord?, escoltes el vent? La natura és qui em dirigeix. Si nos ets un artista autèntic no em pots entendre. La natura té un poder impressionant. La natura no et parla de Netanjahu! Entens què vull dir? El meu art és polític. Respon a una manera de fer política. Hi lluitaré fins i tot quan siga mort.

 

Avui veurem un documental sobre l’escultor hebreu Dani Karavan, que fa un repàs d’algunes de les obres que té escampades en diverses ciutats del món. Karavan va morir fa apenes un mes i mig, va ser premi Catalunya, i va tenir un cert reconeixement internacional malgrat el seu compromís polític i la defensa de palestina. Allà al seu país, Israel, les havia de passar grosses, com molts palestins. I aquest geni agre tan contundent no necessita filtres ni sucres. La falta de respecte envers l’art i els drets humans és la mateixa cosa. Però qui serà capaç de tallar les mans als governs que mostren tanta falta de respecte (als jutges afegiria jo, als cossos de repressió, als aires feixistes!). L’home posa les mans sobre le sparets per baixar per entremig de la seua obra, són unes mans de noranta anys, cansades, enutjades amb qui les havien contractades. Baixa fins als detalls d’una conservació de brutor, es queixa, s’hafa a les parets per por de caure, però s’alça de nou per l’abandonament i la violència contra l’art. M’agradaria que una d’awueixes pedres li caigués damunt a algú, ho diu sense immutar-se, sense vergonya, convençut que guanyaríem, que la humanitat guanyaria de l’accident. Hom pens en uns quants polítics de tants parlaments com atempten contra l’art i i els drets. Com al nostre país, Karavan reivindica l’àrabn al seu país, que considera tan oficial com l’hebreu, malgrat els polítics. L’art és denúncia.

Per cert, quanta gent hostil que trobem contra la democràcia, fa quants anys?

“Només la moralitat de les nostres accions pot aportar bellesa i dignitat a la nostra vida”. W.W.

Fidelitat a la llengua i al país, que reclamava Estellés. Fidels per sempre més.

[continuarà]

*Un documental a Filmincat que paga la pena la subscripció del mes. 

 

Per què no llegim en estiu? (1)

0

“Ets tu, docs —li demane— qui dictaves a Dant

les planes de l’Infern? I respon: jo.”

La musa, Anna Akhmàtova

 

He baixat a València avui que he acabat el curs, dos de juliol, després que he enviat tota la documentació i els informes escolars a les famílies. He baixat a carregar els llibres de lectura necessaris per omplir l’estiu i preparar un nou curs de primària. Gairebé dos-cents euros en llibres dins una bossa de tela blanca que semblava un saquet de les viandes: les menges espirituals dels mestres abans de passar a l’estat de larva dins un estiu d’horror, sargit de repressió, amenaça i acaçament patrimonial i dels diners d’uns quants demòcrates, mentre els idiotes celebren gols que són l’adormidera del combat, una droga contra la lluita pels Drets humans que ens envia des de l’infern judicial el govern feixista espanyol del psoe.

A Rússia governava Stalin, fa gairebé cent anys. A espanya, si fa no fa, el mateix franquisme pudent dels últims cent anys que fa que espanya ens roba, als valencians expressament. Ho diuen els experts, economistes i no pocs polítics amb la boca petita, que la situació deigual de fiscalitat d’espana contra valència és de principis del segleXX: 120 anys després res no ha canviat. I el destarifo espanyol ens té agafats els collons i el calaix, no sé que serà pitjor, si viure arruïnats o de genolls.

Però jo venia a parlar dels llibres de l’estiu, de la primera de les càrregues, o la segona.

Entre les exquisiteses, un llibre de butxaca d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, amb les quals havia tancat unes quantes sessions del curs de primària amb uns alumnes que ja s’estimen la poesia , amb nou anys i deu, com encara no havia vist, potser perquè no havia motivat suficient el deliri de recitar-nos públicament, fins i tot a la platja de la Safor, amb l’imponent Montgó enllà:

Puge els graons agraïts del  Montgó

Mire el mar, desvetllada pupil·la,

àvida llum, extensió florida,

serenitat de lluminoses hores,

[…]

ram de gesmil condecorat d’alfàbregues,

intimitat remorosa de cales,

mòbil encant de retallades veles,

el dia august com llàgrima o raïm,

que mai no cau, mai no acaba de caure,

el dia és ric i transparent de vidres,

de brumerols innocents de sabó,

oh mar antic de pulcritud intacta;

 

Pugen els pins acompanyats de vinyes

i garrofers i dolçoses, antigues,

parres de vi, ventura de balades,

l’atracció profunda de la terra,

Montgó amunt, amb petjades segures.

V A Estellés

 

Estellés és un remei per tornar-nos la salut, la força necessària per enfrontar-nos a un enemic que no voldria que llegíem mai, que ens voldria colgats per sempre per aquest cinc per cent que representa que llegim, els valencians, encara a la cua d’Europa. Ja podeu brandar les banderetes i morir-vos de grip, que d’aquest mal lector que patim, ells voldrien convertir-lo en  pandèmia que durés segles i segles. Abans de retirar-me de la vida pública de l’escola durant unes setmanes, en una reunió final de mestres que també era una mena de celebració festiva d’un curs que ha sigut especialment intens i difícil «els xiquets han fet una lliçó de disciplina mundial com no havíem vist de tan aprop— vaig proposar que els mestres necessitem més audàcia, si volem canviar el món.
Si es tracta d’això al remat. I de colgar els borbons i el nostre maleït cinc per cent.

 

Tornem al combat, amb Carmelina

0
Publicat el 12 de juny de 2021


En una hora, o tres quarts més exactament, l’Ateneu iniciarà una nova etapa d’activitat per la cultura i i el combat: allò que no fem els valencians, ho faran contra nosaltres.

I exactament això que va passant, que la pandèmia serveix per adormir-nos encara a la servitud espanyola i al robatori que cada dia fan contra la cultura, la hisenda, la llengua i l’escola. No ho oblideu, ells cada dia peguen, ens peguen, i tenen molts àmbits agafats dels ous, per fer-nos mal. I prou que ens en fan.

Avui parlarem de la lectura i de Carmelina, al corral de l’Ateneu, una activitat programada en col·laboració amb Acció Cultural del País Valencià (quants de vosaltres hi  sou socis?), veieu com ens peguen per tot!, que no us n’adoneu i ja ens l’han fotuda: una lliçó de lectura amb Pepa Alòs sobre literatura, l’any Carmelina.

La seu festera de l’Ateneu, que és la figura administrativa legal que ens han permés de ser, com si a la plaça del Mercat nosaltres organitzarem falles o traques o festivals de cors només, obri el seu programa d’estiu amb la literatura de volada del paisatge valencià, homes i dones, la muntanya, el camp, la mar, el mas, el poble, d’una dona que dins les possibilitats dels valencians (estrenyits i vigilats com uns presoners vulgars) encara tenim coratge per la literatura.

No és Akhmàtova ni Tsvetàieva, però prou que s’hi acosta. Almenys contra ximples, feixistes i borbons.

19.30 hores Una lliçó de lectura europea a l’Ateneu. Plaça del Mercat Núm. 5 Bétera

 

Akhmàtova i Tsvetàieva

0
Publicat el 11 de juny de 2021

Aquest apunt venia perfumat d’una pel·lícula a Filmincat que m’ha deixat un parell de dies corprés, si us agraden les pel·lícules sobre personatges, artistes, escriptors, científics, anit vaig vore’n una sobre un pintor polonés, que era bielorús, Wladyslaw Strzeminski, del qual l’IVAM fa uns anys feu una exposició i un catàleg. La pel·lícula és dura, que no és per xiquets, però també podrien veure-la ells. És una obra del mestre del cinema polonès Andrzej Wajda sobre el pintor Wladyslaw Strzeminski i la seva lluita contra l’opressió. No sé per quina raó, els anys cinquanta del s. XX són ara mateix el present en una espanya oxidada amb el feixisme, d’un rovellat que mata. Si teniu l’oportunitat de perdre-guanyar un parell d’hores, no us en penedireu. No ho sé, a la nostra escola la roba es perd fàcil fàcil, roba d’una marca que ha de ser cara, i allà, no gaire lluny en el temps ni en l’espai, unes sabates per veure morir ton pare encara s’han de llogar o demanar deixades a un amic.

La setmana passada vaig comprar-me aquest llibre d’estampes de literatura russa que és “Apunts de literatura russa, de Xènia Dyakonova. I avui els he llegit als xiquets de quart de primària un tros d’un dels contes que podria ser biogràfic de la poeta Marina Tsvetàieva:

«La mare estava contenta que tingués bona oïda i m’afalagava a desgrat, però després de cada esclat de “molt bé!” hi afegia fredament: “Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L’oïda és cosa de déu. […] A tu només et toca l’esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat”, deia ma mare per sobre el meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d’una manera que després ja era impossible d’esborrar. […] Si les mares diguessen més sovint coses incomprensibles als seus fills, en fer-se grans, no només entendrien més coses, sinó que actuarien amb més convicció. A una criatura no se li ha d’explicar res, se l’ha d’embruixar. I com més fosques siguen les paraules de l’embruix, més endins arrelaran en la criatura, més immutablement hi actuaran.»

—Què, com us heu quedat? Podria dir-vos que a mi també em va passar, en llegir-ho la primera vegada… I la segona. Fins i tot la tercera. Però vaig pensar que seria un bon text per  a casa i per a classe, per obrir una classe de filosofia “mares i fills”, i encara també “mares i filles”

De primer proposaríem una lectura atenta i després, la mare i la filla (també el fill o els dos fills si n’hi ha bessons o d’edats diferents que hi puguen participar), escriurien en un paper una pregunta. A continuació passaríem la pregunta per sota de la taula (per fer-ho més interessant) sense parlar, i hauríem de respondre la pregunta de l’altre sense haver-nos dit res. Després ens llegiríem les preguntes i les respostes en veu alta i començaríem el debat. 

Si és que no volem aviciar els nostres fills. Ni els alumnes.

Demà ja parlaré de l’Anna Akhmàtova, no?

 

Berenar mortadela a cals Godó

0
Publicat el 10 de juny de 2021

El MHP Pere_gonés va passar a berenar amb el comte, a felicitar-lo pel natalici. Entre la fluixera d’entrepans, sandvitxos, coquetes i llepolies, no n’hi havia mortadela o foigràs la piara, ni sardinetes en oli. A cals comtes no s’estan dels luxes, ni el paolisal o el pa amb xorisset de la iaia dels pobres, vianda de criats que els entren les comandes per la porta de servei, no ocupen espai al rebost o les cambres frigorífiques. Allà hi ha el millor de cada prostíbul espanyol, entre directors de l’avantgarde, foments d’empresa en ruïna, caixes i fundacions borbones, pirates de l’energia i lladres a compte de la hisenda pública que paguem tothom excepte ells..

Com que el MHP peregonés tenia un buit a la panxa, l’home sembla que arrossega sempre aquell buit, per això les americanes li van ajustades al botó central del melic, va passar a saludar el noble per fer un mosset, de pas que li portava els cinc milions d’euros anuals que ens costa la premsa groga anticatalana-antivalenciana, sense comptar un 130% de recàrrec que s’envia a espanya per adobar les clavegueres de l’aigua pudenta, que els catalans i valencians paguem mentre els jutges no diguen prou sagnia, que com són espanyols, no en ten mai prou, de sang i de diners aliens. Si vol el senyor Goula ja explicarà als seus lectors 5.000.000 euros nets al comte, quina despesa tenen realment, en la hisenda catalana. Si fa no fa, com els diners que destinem nosaltres els valencians, a pagar la cuixa espanyola, tres-cents anys i escaig.

Aquests berenars de duro, o d’euro, entre la sang noble espanyola no són en compte de res. Els jutges marchena, i els jutges dels comptes, amos del 155 i de la borbonia, no fiscalitzen aquest rastre perquè és un retorn en espècie de la devoció espanyola d’uns quants que paren butxaca i cul, perquè ens entren endins les consignes de la meseta noble: o contribuïu a harmonitzar les glòries d’espanya o us retallarem la riquesa que us penseu que és vostra.

Si ara ja tenen la caixa, la fundació, la diagonal i l’engonal catalana d’occident, la valenciana fa anys que la van matar, ofegar i robar que no van deixar ni teranyina, fillsdeputa, una majoria d’empreses que els xuplen mamella i ses, el bisbot d’erc avisa que la unilateralitat només servirà per completar els àlbums de cromos de la lliga espanyola: ni selectivitat, ni tv3, ni la lectura a casa, ni la immersió no servirà per agenollar els jutges en favor de la democràcia.

Mentre feia el segon mos a l’entrepà de mortadela, el mhp, la presidenta Forcadell passava el drap a la seua cel·la (quants dies, setmanes, mesos i anys és tancada?), si Pere_gonés feia el besamans al compte, que girava el collet tan delicat, que ell és de la garra prima, i simulava que parlava foradat, l’homenic explicava fil per randa sense fer trac, al compte “avantgarde”, que ells ja poden deixar de calfar-se la testerola: fins que buana no diga arre, ells faran sóóóooo, no mouran un braç per la dignitat i el respecte dels catalans, malgrat que dos o tres milions pensen que els caurà l’ànima als peus… Repartiran els militants sabó de fer aulor i res no passarà d’ací mentre els idiotes facen camí: els gestos de visitar agenollat els carcellers en comptes de visitar els presos i els exiliats, té la recompensa de tota la mortadela que vulgues, per anys i anys!

I el comte va obrir la caixa forta i va deixar alçats els primers cinc milions de l’ala per al seu diariet de merda. Aleshores va exclamar:

—Ja coneigues lo conte de Peret, pedrito?

 

 

Tractatus, mestres! —per què no llegim? (25)

0
Publicat el 6 de juny de 2021

Viatge rellamp a una llibreria. Amb l’excusa del projecte Sentir les llibreries, no sé quant de temps feia que no en visitava cap. Així que ho vaig aprofitar per fer una càrrega de molta profunditat i de llarg recorregut.  Entre més joies que hi vaig trobar, una traducció introducció del Tractatus logico-philosophicus de Wittgenstein, de Josep Maria Terricabras. Amb la introducció del professor ja tindríem una mina de recursos per fer unes quantes classes de primària, si és que penseu que a secundària, pels mestres de secundària vull dir, el llibre serà massa complex. Jo ja comptava que del contingut de Wittgenstein entendria poca cosa, gairebé res, potser saber que és traduït al català en aquesta magnífica edició, Edicions de la ela geminada, feta sobre paper certificat FSC®, respectuós de la gestió ambiental apropiada (!) socialment benèfica i econòmicament viable dels boscos.

La introducció del professor Terricabras ja paga els diners que demanen pel llibre, 16 euros, i per mi ha sigut una descoberta: descobrir per exemple que, l’últim dels grans filòsofs del XX, volgué ser mestre de primària durant uns anys, malgrat que després l’avorria completament l’ensenyament universitari, i encara de les poques publicacions que va fer en vida, la tercera d’elles era un treball sobre l’escola i els seus alumnes.

Diccionari per a Escoles de primària, un quadernet de 42 pàgines per millorar l’ortografia dels alumnes, un autèntic cavall de Troia, ara mateix com aleshores, amb un prefaci on explicava els seus motius perquè els responsables pedagògics adoptaren aquella proposta de l’ús del diccionari escolar com una activitat diària.

Diu Terricabras sobre els arguments Wittgenstein: “el diccionari surt d’una praxi docent que ha mostrat que els alumnes, per escriure bé una paraula, l’han de trobar de pressa i de forma que els puga quedar fixada; això permet que cada alumne es faça responsable del seu treball, que controle i corregesca les pròpies faltes, cosa que també permet al mestre de fer-se una imatge correcta dels coneixements i de la intel·ligència de l’alumne, sense la imatge molt borrosa que s’obté de les capacitats del conjunt de la classe si els alumnes s’intercanvien els quaderns i se’ls corregeixen entre ells. Els grans diccionaris existents —jo afegiria fins i tot els escolars— no compleixen bé aquests objectius de funcionalitat i eficàcia: són massa amplis, difícils de manejar, i sovint massa cars; també contenen moltes paraules que els xiquets no fan servir mai i no inclouen aquelles que els serien necessàries, fins i tot les molt senzilles però que ells escriuen malament. Tampoc no tracten bé els noms compostos i les paraules derivades. Assegura que ha desvetllat la consciència ortogràfica dels alumnes. A partir dels treballs individuals, el mestre s’ha decidit a confegir un sol diccionari amb unes 2.500 paraules clau. […] Wittgenstein hi accepta totes les paraules i només les paraules que són conegudes i habituals als seus alumnes de primària. També les del dialecte parlat pels alumnes, el seu parlar autòcton d’aquella comarca.”

No sé si n’hi ha cap traducció-adaptació al català del Prefaci complet i del seu diccionari. Apunta el professor que trobareu una edició anglesa de 1977, feta per l’editor Hölder-Pichler-Tempsky. Sí que n’hi havia provatures semblants originals en català, de diccionaris molt breus, escolars, que mai no han tingut l’èxit al qual se’ls destinava: desvetlar la consciència ortogràfica dels nostres alumnes de primària. Si fa no fa com va passar amb la proposta del gran filòsof vienés, el seu diccionari-proposta mai va ser adoptat com a material educatiu.

Ara bé, els àlbums de cromos de futbolistes sí que poden entrar a les aules cada any, inevitablement, com un reclam d’una futura societat sípia i avorrida, profundament espanyola i idiota.

 

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (i4)

0
Publicat el 4 de juny de 2021

Després tornaré a la idea de l’Institut mare dels instituts d’estudi, de nom Manuel Sanchis Guarner, malgrat que, particularment, tinc preferència pel de Joan de Fuster, per bé que si ho proposa el mestre Alfred jo no votaré en contra.

Per acabar amb aquesta sèrie d’apunts sobre els instituts d’estudis comarcals i locals, IDECOs i CELs, alguns de noms tan estrambòtics com divertits, caldria dir que, en una  societat culta i democràtica, elevada, aquesta xarxa de voluntaris estudiosos del país i pel país, fora portada a la categoria màxima de consideració i reconeixement, pel que significa de recuperar l’ofici de la lectura, la investigació, l’escriptura, la publicació, l’edició, en un país sotmés i castigat fins a l’extrem del desert intel·lectual: i aquesta feinada que fan uns centenars d’homes, que potser no arriben a mil, a Finlàndia o Dinamarca serien excelsos homes de bé, una lliçó de l’ètica que s’ensenyaria a les escoles com un model de cultura, més enllà de l’academicisme, l’escolàstica, els currículums, les titulacions o els esguerros polítics que fa tant de temps que ens peguen justament per això, per llegir i estudiar, de manera gratuïta i sense compensacions, i encara més per voler que els altres també ho facen. Ves si la revolució tindria ací anses per agafar-se en favor d’Homer, Euclides, Newton o el mateix Wittgenstein. Malauradament, el desert intel·lectual en el qual va convertir el franquisme el país valencià i el país sencer de Salses a Guardamar (els francesos tampoc no es queden curts en aterrar la cultura que no siga exclusivament francesa) encara té modos a dalt les esferes de la política, la justícia i les rectories universitàries, autèntics pous de mamons incapacitats que només si lligen dels grecs sense entendre’ls. O potser perquè els entenen, fan de l’estudi i la revolcuió que això hauria de significar, el pitjor dels models.

Però no voldria acabar sense un apunt del Sequi sobre el futur institut Manuel Sanchis Guarner, que considera, i potser m’equivoque perquè parle d’oïda, un caramel enverinat. Si fa no fa, el resum fóra: la proposta del mestre Alfred és bona o molt bona, però quin ús en faria el govern franquista de torn? —digueu-li pp, psoe o qualsevol dels altres partits espanyols—, una apropiació  política i una usurpació del punt revolucionari que puguen tenir aquests instituts loclas i comarcals, que de sobte perdrien la independència en favor de les mamonades de torn, del batlle, el conseller i la mare que el va parir. El temps que trigarien els orcs de les delegacions espanyoles desplaçades a ajuntaments, jutjats, diputacions o governs de l’autonomia, borbó l’últim, a apropiar-se’n de l’ideari i què i com i per què i no cal, que no que no…, posaria els espavilats a fer l’aubercoc, i adéu a finlàndia, a dinamarca, i potser que  tres-cents anys més d’obscurantisme i decepció es passejarien amos i sinyors del corral, la barca i el tallagespa. A cagar, home!

Als instituts, als cels locals, a la junta i a la feinada altruista i intel·ligent, per molts anys. Per una lliçó de vida en favor del coneixement i l’estudi.

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (2)

0
Publicat el 1 de juny de 2021

Anit ho vaig deixar en aquesta magnífica aportació del mestre Alfred Ramos en favor d’un Institut d’estudis del País Valencià, de nom Manuel Sanchis Guarner, mare de la resta d’instituts comarcals i locals, amb un pressupost decent —pense en les casernes militars, per exemple, l’únic paper que fan durant anys i panys és viure de gorra, de la gorra i del cuento de dumenge, per acaçar en el cas d’un altre colp, la població valenciana, preferentment no espanyola. Ho dic, perque amb uns quants milions d’euros, una estructura mínima, i la voluntat dels estudiosos, potser el patrimoni valencià tindria alguna escletxa per on salvar-se de la ruïna, l’abandonament i l’oblit.

Van haver-hi més idees i propostes de genialitat, aquell matí a Castelló de les Gerres, ara de Rugat, en favor de la cultura i el patrimoni. Per exemple, la d’un mestre que troba que tenim molts edificis singulars i històrics sense saber gaire què fer-ne: castells, convents, ermites, monestirs, casalots, masos, alguns de conservats i d’altres semiabandonats, i és el cas que aquest mestre va posar d’exemple el convent de Llutxent, per organitzar el primer Conservatori superior de música popular (absteniu-vos la grandeur de la música clàssica, que aquests ja teniu cases paradores a manta). Al voltant d’aquell edifici, el mestre calculava de l’orde d’un milió d’habitants, però sobretot milers de músics de guitarra, guitarró, dolçaines, tabals, postisses, acordions, bandúrries…, i ves a saber, que encara no tenen en exclusiva un conservatori superior, no el tenim els valencians, en canvi que cada poble, això no ens en falta, té caserna de guàrdies, i una bandera que apunta contra els valencians i la democràcia.

Ací encara no s’havien acabat les propostes, malgrat que l’assemblea de representats d’estudis locals i comarcals havia aprovat els comptes,  el programa d’activitats i un sac de suggeriments en favor de l’estudi, l’opinió, la conservació i la defensa del patrimoni: els de la federació major ens convidaven a participar dela web, els valencians a llegir i encomanar la lectura de la revista Bastida, a participar de programes de ràdio dins la xarxa de ràdios locals i municipals, fins i tot a escalfar motors del que serà el quart congrés d’estudis de la Vall, que promet sacsejar l’avorriment cultural de tant d’universitari que no sap què fer ni estudiar ni a quina cosa dedicar tants recursos com regalen aquests dracs del patrimoni.

Entre més propostes, l’exposició que hi havia en directe a la sala polivalent de Castelló: dones de la Vall d’Albaida, un recorregut per alguna de les vides més coratjoses i valentes del segle XX.

(continuarà)

 

Homenots com Llorenç són per damunt dels homenatges enverinats

1
Publicat el 28 de maig de 2021

Ahir es batejà la biblioteca municipal d’Alfafar amb el nom Llorenç Giménez. Un reconeixement necessari, sens dubte. Un encert que un espai de lectura i coneixement tinga el nom d’un home que dedicà la vida als llibres, a la llengua, al país. Del cartell, i  d’una exposició que els va deixar Escola valenciana, a l’ajuntament d’aquell poble, la paraula país ja l’han treta, els polítics pocapena, pegant a miserables. La paraula “país” l’han substituïda per la paraula “arrels”, que és no dir res, o dir-ho tot, contra el país i allò que significa ser valencià. Per això, justament per això contra el país, l’única persona que va intervenir en aquell acte d’ahir, ho va fer en espanyol, sense vergonya, contra la llengua, contra els valencians, amb la barra de dir que amb més de trenta anys al poble, o vint o deu, tant se val, ha sigut incapaç d’aprendre la llengua, o respectar-nos, per això ara és regidora de cultura d’un poble, tota sencera, de cultura!, i encara ens passa poc, i ens passa tant, valencians, ves si som agredits cada dia.

Ací un jutge espanyol, un idiota categoria Marchena, no traurà l’espasa de la violació flagrant i continuada, per inhabilitar deu anys la regidora, pobra, com volen fer amb unes mestres per expressar-se en valencià. Ja deveu saber, més enllà del Sénia, que un jutge espanyol a Alacant vol inhabilitar quinze anys una mestra i una directora d’escola per escriure una nota en valencià, una nota sobre una excursió d’una classe de primària. Si els jutges espanyols poden arribar a refillets, que no patiu que arriben tots, els exemples de diari els catapulten. Perquè és tracta d’això, fillsdeputa o marxenes, que cal inhabilitar homes i dones per expressa-nos en valencià. Com s’inhabilita la democràcia, o la pobresa o els desgraciats. Com si per espanya, tots els valencians, o catalans o no espanyols, fórem presos polítics, la majoria en llibertat condicionada, fins que ells vulguen, els rucs o marxenes.

Ahir Llorenç Giménez era reconegut i insultat a la vegada, pel mateix ajuntament que organitzava un acte que hauria d’haver sigut elevat, culte, excels: “Sí, posarem el nom a la biblioteca, però enviarem algú que se’n burlarà de la llengua per mostrar-vos qui us governa, valencians, amb l’odi de tots els jutges contra la llengua i el que representa aquell homenot dels contes i del país, Llorenç Giménez.

Vicent Partal, quan parla de Llorenç diu: “…fou un mestre extraordinari, però, sobretot, fou qui recuperà l’art d’anar per escoles i places contant rondalles, encomanant als xiquets el gust per la lectura, emocionant-los amb les paraules, recuperant-los per a l’oralitat i per al plaer col·lectiu. Ens demostrà que era possible un país molt més ric i millor, si cadascú es dedicava a fer bé la seua part. Ell assumí el risc de convertir en professió el contar contes, i avui els contacontes, els molts rondallaires que hi ha en totes les comarques, tenen el camí obert i les orelles dels xiquets atentes –que és la cosa que ens fa molt millors a tots, com a col·lectivitat. Hi ha qui pot pensar que contar contes és poca cosa. Però contar contes, amb la intenció que els xiquets aprenguen a estimar la literatura i la llengua, és obrir un enorme canvi social on no hi havia sinó l’enyor d’una vella tradició interrompuda feia molt.”

La grandesa de Llorenç, en un país culte o democràtic no fóra inqüestionable, seria present a les escoles i als mitjans i a la vida de cada dia: pel que representa d’honestedat, saviesa i intel·ligència… Però ves què ens passa, què fa la ignorància i la manca de cultura i de dignitat política. Convertir un homenatge en un nyap.

Sort que hi ha l’espai, els llibres, la biblioteca i, n’estem segurs, una altra manera de fer i de ser, en favor d’aquest homenot: l’home, els contes, el país!

Acabaré un altre colp amb el mestre periodista, que retrata perfectament, mesos abans que passés, com ens tracten els albercocs de la política, per remarcar de quina alçada humana era Llorenç:

“El negacionisme històric espanyol intenta d’una manera persistent de fer-nos oblidar d’on venim perquè ells saben que és la millor manera de no deixar-nos anar enlloc. Però nosaltres tenim l’exemple de vida d’aquests referents que ens sostenen, que admirem per la seua llibertat, per la naturalitat amb què ens empenyen a tirar endavant. […]”