Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: regals

Fronteres, ni naturals ni perennes

0
Publicat el 12 d'agost de 2022

Despús-anit, l’ateneu  va fer la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal. Una vesprada-nit que va excel·lir i depassar les expectatives de públic, de discurs, de debat, de vendes, fins i tot d’un sopar a la fresca entre taules veïnes que xerraven sobre el present, sobre llibres, sobre els amics, la calor, l’ateneu, i el sexe dels dimonis de l’infern.

“Les fronteres són mons que es toquen”, segons Leonora Miona. No n’hi ha cap de natural, d’inamovible, i poques, molt poques, no presenten un fum de conflictes i problemes per anys i anys. Quantes fronteres hi havia fa un segle, quantes han canviat o traslladat la seua fesomia, la seua reixa, la seua porta, quantes no han provocat l’ennuig, la mort fins i tot, i quantes es mouran d’ací a poc, ara mateix, malgrat els estats i sobretot, els estats feixistes, que ho són una majoria.

El llibre paga la pena en molts sentits, només per la descoberta geogràfica del món, de racons del món desconeguts o oblidats per una majoria. A més, la vessant didàctica pegaria per descobrir tantes històries de frontera als alumnes de l’escola, als alumnes de qualsevol etapa o edat, perquè a més, el llibre aplega històries amb suc i amb fil per estirar que els mestres, i els xiquets, xalarien la gana, amb la boca 0berta amb tants mons com idees i interpretacions que vulgueu fer.

El relat del no-llibre, i les claus per interpretar-lo, el llibre i el món que vivim, on vivim, de la veu de Vicent Partal es torna de sobte una lliçó magistral de geografia i de democràcia. Tenir-lo ací amb nosaltres cada estiu, a l’ateneu, els amics, en els sopars a la fresca que s’allarguen fins que volem, sí que són un autèntic regal, perquè justament aquest espai d’ateneu és també una frontera oberta en favor de la llibertat i dels drets.

El corral, despús-anit feia molt de goig, amb tants de presidents, i de presidentes, que exercien o que ho havien deixat: de primer, el primer president de la Generalitat Valenciana, el MH Josep Lluís Albinyana, la presidenta d’Escola Valenciana, el president de la coordinadora del Camp de Túria, l’expresidenta dels escriptors del país, la presidenta de l’Ateneu, el mateix president de l’European Journalism Center, i em deixaré unes quantes coses encara per dir i afegir… Hi havia la família de Ca Montes, i un ple fins a la bandera que tornava la vivesa i la força a l’ateneu, un estiu que pega fort, en temperatura i en activitats.

El mateix Vicent va fer un altre regal a l’ateneu en presentar la frontera veïnal poble-urbanitzacions, en concret poble i Mas de Camarena-TorreEnConill. Unes urbanitzacions de luxe que ens governen per sotamà amb complicitat del pp, que els ha regalat les claus del calaix i de les decisions contra els beterans. La cirereta és com han maltractat l’alfàbega que el poble els havia regalat per fer veïnat. Però amb els de malaànima, populisme i a cagar a la via.

Fronteres, aqueixes línies mentals que massa portem marcades; però si ens volem descolonitzar, ai, la lectura, el debat, l’activisme, i la ferma convicció de les idees de llibertat i els drets humans. I l’ateneu de Bétera.

 

FRONTERES, Vicent Partal, 2022, editorial Comanegra

 

Fira a l’Ateneu de Bétera (7)

0
Publicat el 4 de gener de 2022

Ahir vam iniciar un projecte nou a l’Ateneu de Bétera. Amb la primera activitat del Centenari Fuster, obrim un meló que anirà carregat de referències, lectures, presentacions, xerrades…, homenatge a l’intel·lectual, homenot de Sueca, Joan Fuster, possiblement “la mesura de totes les coses”, en referir-nos als valencians en el sentit més estricte i revolucionari: això és, sense complexos, com uns europeus normals, que va explicar anit Vicent Partal, en una lloa que no per breu, va deixar de ser excelsa, per completar una fira de llibres que, n’hi ha que també ho remarcava sense complexos, enguany ens ha fet reviure un nivellàs per la cultura a l’envelat de l’Ateneu.

El somni, discutiem diumenge els amics en una caseta de camp a la vora del foc, fóra convertir Bétera en un poble en favor dels llibres i de la lectura, en comptes de quedar-nos en un poble coeter.  Vull dir coeter i prou —festiu sens dubte— però no per això un poble tòpic desinterssat de la cultura o de la cultura dels llibres que és del que parlàvem, al cap i a la fi. Convertir-nos en un nou Wigtown, un petit poble escocès, a la vora de la mar, que va renàixer a partir d’una llibreria de vell. No és una broma, perquè l’abandonament al qual les circumstàncies l’havien destinat, amb el tancament de les dues úniques petites indústries, i l’escassetat de feina o oportunitats, abocaven el poble a l’oblit i a la ruïna. En canvi, ves si els llibres poden exercir cap poder més enllà del gaudi de llegir-los, els llibres de vell d’aquesta llibreria “The books Shop” amb Shaun Bythell al capdavant, possibilitaren el renaixement de Wigtown, que ara gaudeix d’un Festival-fira de llibres internacional amb més de dos-cents esdeveniments relacionats amb els llibres. Si ara volguéreu reservar una cambra per passar-hi una nit, atrets per la bellesa del poble o el vent d’aital cultura llibresca, us hauríeu d’esperar dos anys, pel cap baix, perquè ja és tot venut a vint mesos vista. Llibres de vell, ai, en un petit poble d’Escòcia que no arriba als 1.000 habitants. No us penseu que el viure del llibreter és de luxe, no us ho penseu de cap de les maneres, ni allà on la cultura i la elctura són dins l’adn de la vida de cada dia. Ni així, doncs, si pegueu una lectura a la vida de llibreter, potser us caurà l’ànima als peus, però si ho feu, i descobriu que ja Orwell en parlava en un llibre que el mateix Bythell us recamana de llegir, aleshores el món i l’ànima us acabaran aixafant qualsevol esperança. La vida de llibreter és si fa no fa tan avorrida com la de qualsevol mortal, segurament… tret que penseu en els miracles.

Entre els valencians, hom pot pensar en els miracles, si només el 5% dels valencians llegim en valencià, malgrat els quaranta anys d’escola en valencià. Si feu uns quants càlculs matemàtics, els valencians de quaranta-cinc anys en avall ja han passat gairebé tots per l’ensenyament en valencià. Vol dir que gairebé la meitat de la població valenciana està capacitada per llegir en valencià amb total garantia d’èxit. Així que, no llegim pel desconeiximent de la llengua, no. Els valencians no llegim perquè “llegir” no és entre les nostres activitats preferides. Clar i ras. Per exemple, penseu en un altre país pol oposat a València: Finlàndia. El 40% dels finlandesos tenen la lectura com a activitat preferida. Com a la primera activitat en el temps lliure, d’oci o de lleure. Entre els valencians, no arribem a l’1%, els que tenim la lectura com a preferència davant la resta de coses. Ara no entraré a explicar què vol dir això, què en podem deduir, inferir o concloure. No. Tornaré a la lloa que anit va fer Vicent Partal, en parlar de Joan Fuster i presentar-nos-el com el gran intel·lectual valencià de tots els temps: entre més coses, Vicent va apuntar que Joan Fuster també és un miracle. Ho va dir sense espasmes, ni grandiloqüència ni esgarrant-se la roba. Ho va dir si fa no fa amb naturalitat de mestre periodista: un home de l’alçada intel·lectual de Joan Fuster va créixer i es va fer —ell era autodidacta— enmig de la Somàlia valenciana.

[continuarà]

 

El folk és ara a l’Ateneu de Bétera

0

Quan la tempesta de la vesprada ens ha agafat, el cel negre, els núvols amenaçadors, dos o tres trons, uns llamps llunyans, els músics ni s’han immutat. A recer han posat en rogle les cadires, les partitures, els instruments, i han començat a preparar l’estrena: quan he arribat amb les begudes, m’he trobat el bolero de l’Alcúdia, el d’AlTall, el de Carlet…, i una parella de balladors que valia per dotze. Demà n’hi haurà sorpreses, l’estrena apunta que serà el dia gran de l’encontre d’enguany, un petit festival folk contra la innanició i els atacs traïdors de la pandèmia. Folk, ball, ritme, i músics convidats que ompliran el corral divendres: percussió, piano, veus, guitarres, violes, viola de roda… Uiii, no esperàvem tanta festa en un assaig que valdria per concert i per tornar al 2017, o el 2018, en favor de la música i de la plaça de la llibertat o del mercat. Però demà serem dins, al corral, que no plourà ni ens banyarem, segons la previsió. La múysica tradicional durant dos dies ens festejarà fins dissabte a la nit, amb totes les mesures necessàries per no prendre mal, ni torbar els feixistes que ens voldrien quiets o parats.

La programació de setembre i d’octubre apunta de lo alto, si us voleu espolsar la tristesa dels arbres i les cagdes de la mosca blanca.

Ateneu de Bétera, divendres i dissabte: per la llibertat que ho fem.

 

 

Theodorakis a l’ateneu

0

LA LLENGUA me la donaren grega;
la casa pobra a les platges d’Homer.
Únic quefer la meua llengua a les platges d’Homer.
Allí sards i perques
verbs batuts pel vent
corrents verds entre el blau
tot allò que vaig veure encendre’s a les meues entranyes
esponges, meduses
amb els primers mots de les Sirenes
petxines rosades amb els primers negres calfreds.
Únic quefer la meua llengua amb els primers negres calfreds.
Allí magranes, codonys
déus bruns, oncles i cosins
abocant l’oli a les gerres enormes;
i hàlits dels torrents que perfumaven
vímet i llentiscle
espart i gingebre
amb els primers pius-pius dels pinsans,
dolces psalmòdies amb els primeríssims Glòria a Tu.
Únic quefer la meua llengua, amb els primeríssims Glòria a Tu!
Allí llorers i rams
encenser i encensada
beneint els combats i els arcabussos.
Al terra parat amb l’estovalla de les vinyes
ferums de rostit, trencs d’ous
i Crist és Ressuscitat
amb els primers trets dels grecs.
Amors secrets amb els primers mots de l’Himne.
Únic quefer la meua llengua, amb els primers mots de l’Himne!

Odisseas Elitis, Odisseas Elitis.To «Axion estí».Traducció, notícia preliminar i notes de Rubén Josep Montañes Gómez. Valencia: Alfons el Magnànim, 1992.

 

A la nit, l’Ateneu de Bétera farà un reconeixement al compositor Mikis Theodorakis, que es morí fa uns dies. Aprofitarem el magnífic article de Vilaweb “Músiques per a la llibertat” i farem una tria de quatre moments musicals-principals de la vida d’un homenot imprescindible a Europa en el segle XX. Imprescindible sempre.

De l’oratori del poeta Odisseas Elitis triarem el cant a la llibertat, el clam, el psalm, de referència popular, mediterrani. Isidor Cònsul diu que aquest llibre és una de les creacions més vigoroses de la poesia grega del segle XX. I la traducció valenciana gairebé un miracle.

La segona tria dins el reconeixement és un altre poeta màxim, elevat, clau en el segle XX, Pablo Neruda i el Canto general: un càntic de combat, de lluita i de fermesa: amb milers de metàfores i signes d’una identitat sense paral·lel. Un excès, una poètica ufana rica desmesurada grandiosa. Fóra el nostre Mural del País estellesià, i Theodorakis va estar-se gairebé deu anys per aconseguir aquesta merevella de tots els temps, amb Maria Farandouri i Petros Pandis de solistes i narradors. Teniu tot de vídeos a la xarxa, amb diverses verions, solistes, cors i orquestres. Particularment, trobe que fóra una lliçó contra tanta idioetsa que es canta per Nadal, o Pasqua, tants cors valencians desaprofitats. I encara si cap s’aventurés amb el Mural d’estellés, la cosa ja pegaria en excelsa.

Si voleu revisitar aquest llibre de Neruda, el Canto general,  no us espanteu com deixa els espanyols, els conqueridors del món, en tractar-los de carnissers assassins i violadors. Uns lladres que van deixar una petja amarga allà on eren. Us fa res?, us recorda res aquesta ferum?

Theodorakis era compromés i ferm amb el seu país i amb el món, va ser a tantes lluites i combats en favor dels drets com li demanaven de ser-hi: ell prou que va patir la repressió, la violència, la presó, fins i tot l’amenaça de la mort. Us deixarem un tast de l’homenatge a Mauthausen, una de les quatre àries escrites pel poeta Iakovos Kambanellis, víctima de l’Holocaust nazi i supervivent. N’hi ha qui asseguyra que una de les composicions més belles que s’hi han fet mai.

Finalment, ja sabeu com s’estimava Theodorakis la música popular, cantar a casa, als fills quan tota la família era deportada i vivia recliosa i aïllada del món… Hem triat un vídeo emotiu, afectuós, dels molts que podríem haver triat d’una immensa obra que no acaba mai de sorprendre’ns. Per a la cloenda, una cirereta que només deixarem anar en directe.

Benvinguts.

 

*Tot això avui 11 de setembre que encara reclamem la independència dels valencians i la de tots els pobles que cerquen la llibertat, entre més Catalunya. 

 

El concert Borja&Mireia (2)

0

En el primer capítol del sopar del idiotes vaig parlar més de violència que no de música, perquè una cosa no deixava concentrar-nos en l’altra. Ves com ho patiria Penalba, a l’escenari, a dos metres del sopar dels homenics. Hom deia que el XeGuevara els hagués passat per l’embotidora, els violents, o els hagués enviat a aprendre de lletra i de cultura trenta anys. Però ho deixarem ací i començarem amb la música, perquè Borja i Mireia són ara mateix un dels grans regals dels valencians, en un paquet íntim, concentrat d’una gran sensibilitat pels poetes. No podem perdre més temps en aquells rucs.

“Cançons de fer Camí” és l’últim disc que Mireia Vives i Borja Penalba —un cd dins una carpeta quadrada (enganyosament quadrada), amb una col·lecció de làmines de diverses il·lustradors, entre més Aitana Carrasco… El disc fa algunes versions, canta els poetes i també conté lletres pròpies; sí que com diu Penalba és intimista, delicat en alguns moments, de deixar de fer que fas per escoltar què diuen i com, Mireia i Borja. He trobat a la xarxa una versió de la primera cançó que és una versió sobre una altra de Leonard Cohen, de Teddy Thompson, escolteu-la, que també paga la pena, i imagineu-vos uns bretols cridant a un metre vostre, i demaneu-vos paciència. “Com havíem somiat”, aquesta nit tot anirà bé, sí, com aquella nit, per un instant. Una versió de Borja molt exquisida que t’has de posar diverses vegades, un regalàs que ja val el cd complet i només som a la primera de les cançons. La segona cançó és un poema de Salvat Papasseit, el desig i el convit, la tercera un poema de Joan Fuster, que ja havia musicat Lluís Llach, ací tenim doncs un altre dilema, entre versions: llàstima que no hagen musicat un poema d’Akhmàtova, per completar una gran trilogia secreta, intensa, eterna. Si voleu veure la primera versió d’aquesta criatura by Vives&Penalba, la teniu ací. Després, el mateix youtube us portarà a més sorpreses i deliris, si deixeu anar els vídeos. Tanca les primeres quatre cançons un clàssic de Bod Dylan, Girl from the north country, boníssima, llàstina de dues errades d’estructura genuïna valenciana, que es poden corregit només de cantar-les, que ningú no haja corregit el text, xa: aquest fes-li un bes, o a la nit, en comptes de per la nit… Què, ja heu anat a cercar el cd, no? Correu a cercar-lo, va!, mentre escolte la resta de cançons i pense que us diré.

(continuarà)

 

Borja i Mireia, pels cinquanta anys d’Acció!

0

 

Si no hi ha més amenaces o avisos o alarmes, finalment el concert de Borja Penalba i Mireia Vives es farà a la plaça del Mercat de Bétera, divendres 16 de juliol, a les deu i mitja de la nit. A dos quarts d’onze, a la valenciana!!!

Commemorem els cinquanta anys d’Acció Cultural del País Valencià, tot un temps tan llarg com punyent en el qual no hem pogut abaixar la guàrdia, en favor de la llengua, l’escola, la identitat, la música la cultura o el país sencer. I ves que n’hem rebut de garrotades, d’atacs, de colps que venien del feixisme pudent, maquillat de polítics, de criminals, de jutges, de governs i de cossos represors, de mitjans pessebristes i malparits, fins i tot de presidents que volien passar per valencians i solament que eren caragols abellanencs, més inútils que un plat de merda.

L’Ateneu de Bétera, en col·laboració amb Acció, oferirà aquest concert especial i extraordinari de reobertura de la plaça a l’activitat cultural i a la música de lo alto, amb la guitarra de Penalba això ja va assegurat, amb le veu de Mireia Vives el registre és excels. I ves que ha sigut difícil d’encabir calendaris i ajustar dates per poder escoltar-los en directe, davant una pandèmia que atia i atia contra actituds i imprudències.

L’aforament de la plaça s’ha limitat al ciquanta per cent, malgrat que cent metres avall tindreu la fira i els bars i gentades a muntons davant els gots i les xarraes fins a la matinada. Però la cultura té aquest límit sempre, en aquest país petit, que encara depén d’una identitat colonial i tocacollons. Així que si voleu assegurar-vos l’espai, a les deu de la nit obrim la plaça i a seure lliurement. No sabem si el concert també s’oferirà a dins l’ateneu, via streming.

Els socis col·laboradors han de ser a les 20.00h per començar a preparar l’espai, l’ateneu, els accessos, i la benvinguda a la cultura majúscula. A la plaça no es podrà sopar. Ni podran passar les telepizzes amb la moto fent siroll, ni el camió del fem fent marxa enrere, ni els beats tocaran a tríduo, ni el campanar farà malasang…

A l’Ateneu encara podreu visitar una exposició sobre biblioteques del món. Últim cap de setmana. Més endavant, una altra sobre “llibres i drets”.

CONCERT en directe, divendres 16, 22.30h. Entrada lliure fins a omplir l’espai dins les mesures excepcionals. Obligació de mascareta. Si hi col·laborem tothom, el programa de concerts de l’estiu ja promet.

 

 

Mirades, una revista de culte

0

En dues hores presentem a Olocau, el Camp de Túria, el número 7 de la revista MIRADES, un exemplar especial molt acurat amb tres grans blocs o temes: la sostenibilitat i els fantasmes que provoca, digueu-li senzillament “és por”; un bloc sobre educació i mestres i una tercera part sobre la memòria i els valencians. Amb fotografies de les escultures de Benja Carreres, entre més sorpreses que trobareu per gaudir de la mirada i el contingut: n’hi ha dos articles que ja pagarien tota la revista, l’un del biòleg, o ecòleg, o activista Antoni Marzo, un referent al país dels espais naturals i la identitat, i un altre ben singular i elevat de l’ecòleg, aquest sense subterfugis ni mamonaes ni aditaments ni conxorxes amb polítics, Ricardo Almenar, que fa una última proposta si volem ser a temps de res i de tot, pel que fa al lloc on vivim, tot d’éssers terrestres.

A l’últim graó de pàgines, hi trobareu algunes propostes lectores i una última sorpresa. Ja podeu espavilar i córrer si en voleu un exemplar, perquè només se’n posaran 100 exemplars a la venda, a 10 euros, d’una tirada de tres-centes revistes. Els socis i els autors dels articles ja la tenen reservada a la seu de l’institut. Avui mateix, durant l’assemblea, podríeu recollir-la a la casa de la cultura d’Olocau.

MIRADES és una publicació de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

Reobri l’Ateneu de Bétera abans que no TV3

0
Publicat el 14 de maig de 2021
Abans hem pogut reobrir l’Ateneu de Bétera, malgrat la pobresa i la sagnia d’un lloguer de portes tancades, que no han desprohibit els espanyols la TV3 a València, o fins i tot IB3. La prohibició de mitjans, encara dura la dictadura, però no us penseu que és per la pandèmia Covid-19, sinó per la pandèmcia feixista d’espanya i qui els representa, agenollats o a genollons.
L’Ateneu, almenys, que ens faça somriure unes hores, per la democràcia i la llibertat. O per la música!
Ací us deixe la carta que la Junta directiva ha enviat als socis agraint-los el suport i l’ajut mensual per cobrir despeses. Per cert, que diumenge ja tenim un platerot d’arròs, amb Rafa Xambó en directe, si el segon cartell no enganya.
Vos ho perdreu?
DIUMENGE 16 DE MAIG A MIGDIA, PLAÇA DEL MERCAT Núm. 5
****
Benvolguts,
Abans de tot, l’actual Junta Directiva de l’Ateneu vol mostrar-vos l’agraïment més gran i sincer pel suport econòmic que heu fet a l’associació durant tot aquest llarg temps de pandèmia. Sense aquest suport el manteniment de la seu de l’Ateneu, a la plaça del Mercat, haguera sigut impossible. D’una altra banda, hem de comunicar-vos que, conscients de l’esforç que representen totes i cadascuna de les nostres aportacions, l’única font de sosteniment de l’Ateneu durant aquest període, vam decidir de no carregar l’última quota trimestral del 2020, després d’haver ajustat el balanç dels comptes al mínim imprescindible. En aquests moments, que comença a albirar-se la llum i que a mesura que avança el procés de vaccinació se’ns obre la possibilitat de recuperar a poc a poc les activitats (encara amb totes les mesures de precaució possibles), volem anunciar-vos que diumenge 16 de maig, a les 12.00 h. del migdia, el pati de l’Ateneu acollirà un concert de Rafa Xambó i que l’endemà, dilluns 17 de maig, a les 17.00 hores, es reprendran les sessions d’història i cultura que imparteix el professor Joan Sanchis.
Aprofitem l’ocasió per a encoratjar-vos a participar en les diferents iniciatives que s’hi programen i a proposar-ne de noves; també vos animem a involucrar-vos de manera activa en la dinàmica de l’Ateneu. Entre tots hem de ser capaços de recuperar la força i el caliu col·lectiu que ha caracteritzat l’Ateneu de Bétera des del seu naixement. Amb esperança, amb perseverança, seguirem.
Rebeu una salutació ben cordial

Junta Directiva de l’Ateneu

OVIDI, i un dia!

0

“Per coincidències profundes”

Feia uns dies que Laia havia portat un llibre a la classe, però fins a despús-ahir no li havia fet gaire ca. Ahir li vaig fer ensenyar el llibre que havia portat de casa, un llibre d’Ovidi Montllor, poemes i cançons. El llibre és una joieta de 1978, l’any de naixement d’alguns dels pares de la classe, 4t de primària, com ha ressaltat una altra alumna.

Aquest és un llibre especial, d’una edició especial, amb un pròleg de Joan Fuster, una cloenda de Montserrat Roig i una il·lustració a color de Josep Renau. També hi ha unes il·lustracions en blanc i negre d’Eduard Alcoi.

En el pròleg, Joan Fuster parla d’admiració pura i dura. Pura i dura. Malgrat l’amarga realitat que hem viscut, diu Joan Fuster, i jo encara afegiria que “vivim”, amb la cançó d’Ovidi, i amb la cançó d’uns altres cantants que coneixem bé, posa d’exemples el mateix Ovidi, Raimon i Maria del Mar, han bastit una comunicació amb el poble que ni els intel·lectuals ni els polítics no tenien a l’abast. Potser que els uns i els altres, entre els valencians, continuen o continuem el calvari. Però d’aqueixa faena, sinyors (Fuster té aquella ironia del gran mestre i pare de tots nosaltres) no esperavèm condecoracions oficials ni ganes —encara aleshores no havien arribat els regals de la policia en forma de bombes a can Fuster.

Continua Fuster explicant en aquell pròleg que ja ens valdria el preu del llibre, si teniu ocasió de trobar-lo, que justament la cançó ha fet més per l’acceptació dialectal que no tants de prejudicis com hem patit i patim. També remarca Fuster que Ovidi té alguns poemes molt ben parits i que, cantats per ell, adquireiexen una vibració que jo m’atreviria a dir que encara avui és ben especial. A mi m’ho sembla, m’ho sembla molt, i la prova és el respecte amb el qual l’escoltaven ahir els xiquets a classe.

Fuster acaba dient que, d’Ovidi, només en pot dir coses d’amic, per coincidències profundes.

Després, en el llibre ja trobareu tota aquella obra i les peces de què parlava Fuster, les admirables i les ben parides: la fera ferotge, Alcoi, lliçó de sumes i verbs, la samarreta, l’escola de Ribera, homenatge a Teresa, cançó de llaurador, Sí senyor, Perquè vull, Tot explota, carta a casa, va com va, serà un dia que durarà anys, les meues vacances, de manars i garrotades, bon vent…

La cloenda del llibre és a càrrec de Montserrat Roig, que de segur que us farà venir més ganes d’escoltar Ovidi, i que jo resum en una idea: entre Alcoi i Barcelona, entre l’home i l’actor, el país necessitava l’Ovidi. L’ha necessitat sempre i encara si patim tanta pèrdua. D’aquesta necessitat, si en tinc més ganes, en parlaré demà.

OVIDI, avui en faria setanta-nou

0

“El nom me’l va posar mon pare perquè era un amant dels clàssics, dels grecs i dels romans.”

Avui a classe hem recordat Ovidi, i l’he presentat com un dels millores lectors valencians de tots els temps. Només cal escoltar com recitava, aquella fonètica, el ritme, els versos d’Estellés o els propis, com vocalitzava les cançons. He passat un documental de la TV3 a classe i el silenci ha sigut espaterrant. Un homenatge de la classe, de l’escola, de tots els alumnes, que caldria fer un colp l’any, a un home que, sense voler-ho, també ens ensenya a llegir a mestres i a alumnes. L’homenatge al país en els versos d’Estellés, l’homenatge a Teresa, o aquelles frases senzilles i contundents d’Ovidi mateix: “Jo volia ser actor”, “La felicitat si arriba bé, i si no arriba també”, o les sentències del pare, quan ell li va dir que se n’anava a Barcelona, si volia ser actor, “Qui vol ser papa ha d’anar a Roma.”, li va respondre el pare.

Eixe home principal per què es va morir tan jove?, ara que ho pense, amb seixanta anys, ell que en va viure cinquanta… Però ens va deixar quin model de cançons i poemes, quina manera de llegir-los.

-Perquè vull!

Com riu la candelera!

0

Si hom cerca al diccionari valencià-català-balear la paraula candelera, troba quina riquesa de llengua tenim o teníem, cada colp menys, si no burxem els grans llibres, els monuments a la llengua, com ara aquest diccionari, o els grans homes de la llengua, com ara Jem Cabanes i l’extraordinària entrevista que li va parar Assumpció Maresma per a Vilaweb diumenge.

Per això avui dos de febrer, i malgrat la repressió de la TVE, el govern d’espanya, el psoe i tota la patuleia de jutges i tribunals espanyols, la gc la policia els retors i el susumcorda, la candelera riu: riu contra calaveres, repressors i feixistes, que en tenim a grapats que ens voldrien morts, o que renunciàrem a la llengua, en aquesta llista diària que apunta i repassa la pandèmia Còvid com una altra marededéu que ens hagués enviat espanya per atacar la perifèria… Si nosaltres som perifèria, astimat MHP Puig, és perquè som la costa Oest del Mediterrani, i ja poden enviar a mamar amb aquell trenet de fillsdeputa totes les corrupcions espanyoles.

Sí, el dcvb diu això, avui, sobre la llengua, els pobles, els topònims i la identitat del nostre país, ja aneu arreglats a voler-nos morts, malparits:

«Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (Gir., Olot, Manresa, Segarra, Urgell);

«Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera se’n riu, torna-te’n al niu» (Maestrat); i algú afegeix: «que plora o no plora, tres mesos de mala hora» (Morella).

«Si la Candelera plora, es fred és fora; si la Candelera riu, lluny és s’estiu» (Manacor, Ciutadella); i a la Conca de Tremp afegeixen: «tant si plora com si riu, no’t penses ser a l’estiu».

«Si la Candelera plora, l’hivern fora; i si riu, ni hivern ni estiu» (Val.);

«Si la Candelera riu, ni hivern ni estiu» (Men.); «Si la Candelera riu, ja estem a l’estiu»(Vinaròs), o «ja som a l’estiu»(Alacant), o «ja ve s’estiu»(Palma); «Si la Candelera plora, es fred és defora; si la Candelera riu, aplegau llenya per s’estiu» (Llucmajor).

«Candelera clara, fred hi ha encara; Candelera espessa, guarda’t sa cabeça» (Men.).

«Per la Candelera, es fred o és davant o és darrera» (Men.); «Per la Candelera, si no plou vuit dies abans, plou vuit dies arrera» (Pineda); «Vuit dies ençà, vuit enllà, de la Candelera t’has de guardar» (Urgell, Segarra); «La Candelera, si no la fa davant, la fa darrera» (Empordà); «S’escandelera vindrà; si no l’ha feta, la farà; vuit avant, vuit arrera, farà s’escandelera» (Pineda).

«Per la Candelera, el sol ja passa la ribera» (Cerdanya); «Per la Candelera, el dia torna endarrera» (Avinyonet); «Per la Candelera, pas de llebre»: vol dir que el dia creix un poc (Avinyonet). «Per la Candelera, el berenar al darrera» (Vallès).

«Per la Candelera, l’ou va endarrera» (Vallès); «Per la Candelera, els ous a la carrera» (Pla de Bages). Vol dir que per la Candelera els ous ja abunden i baixen de preu.

«Per la Candelera, treu el bestiar de la pradera, i posa’l a la bledera; i per la Mare de Déu de Març, posa’l a totes parts»: vol dir que pel febrer ja és passat el fred fort, i que a la darreria de març ja comença el bon temps (Pineda).

«Per la Candelera, eixuga la bugadera» (Manresa).

 

D’aquesta riquesa, espanya en voldria fer miques, i fer-nos miques… però la candelera bé que riu i riu i riu, davant tants feixistes i butonis i cagamànecs… Un orinal de fillsdeputa són, tots malparits!

I riu, i riu, i riu… I encara riu!

Neurociència i escola (1)

0

Vilaweb va publicar ahir, dia de Sant Antoni, una entrevista a la mestra Carme Timoneda. Hom diria que és una data premonitòria, perquè si bé el sant es va enamorar d’un porc que li feia companyia —penseu que hi ha llegendes pitjors— per què no hauríem de tenir cap possibilitat els mestres per al canvi, malgrat els anys la història i la complexitat de la mateixa escola?

N’hi ha esperança, xa. Sobretot si els mestres posem fil a l’agulla i agafem per les banyes el primer dels principis: fer de mestre demana estudiar cada dia, transformar-nos, tenir agilitat i destresa per canviar i moure’ns, flexibilitat per no acomodar-nos a l’esc0la tradicional i, encara pitjor, a la suposada escola progressita on semblava que tot valia, fins i tot fer les “o” amb un canut.

L’entrevista de Roger Cassany a la professora Timoneda demana una lectura atenta i mesurada per extraure el suc que demana l’envit de la ciència, de la investigació, en favor de l’educació. No només per a mestres, també per a les famílies. Els pares poseu atenció, va, perquè aquesta via us ajudarà molt, moltíssim a obrir noves vies d’entesa i comunicaió amb els vostres fills, i amb les filles també. No us despacienteu. Siguem generosos.

Jo m’he fet un extracte d’unes quantes idees, però això no és perquè us estalvieu l’entrevista. No. No correu, si llegiu i voleu que us faça profit, no correu, perquè guanyareu indulgències, aprendreu recursos, i entendreu què passa en el cervell dels vostres fills i en els vostres. A partit d’ací és quan sereu en disposició de començar a ajudar els fills a créixer, a construir-se, a acompanyar-los al llarg i ample de la seua i de la nostra educació. Sí, segons la professora Timoneda, el nostre cervell és plàstic, què què, i té capacitat per aprendre al llarg de la nostra vida. N’aprén sempre, tinguem l’edat que tinguem. ës veritat que no tindrà la frescor dels vint o dels trenta, què més voldríem, però té la capacitat d’aprendre i aprendre i aprendre. Sense aturar-se.

Si ho feu així, llegir despaiet i acompanyar els fills, us estalviareu algunes preguntes de l’estil “Què puc fer?” “És que ja no sé què fer!” “No sé per on pegar!” que incomoden els pares, les mares més encara, i els mestres, aquest perquè massa vegades, quan les famílies els demanen ajuda no saben què dir, tret d’uns quants tòpic i massa banalitats, això en el millor dels casos, no fóra que els consells encara malmeteren més el problema i la dificultat.

Si la neurociència, com funciona el cervell que aprén, el dels xiquets i els nostres, ha avançat tant o més, l’escola no pot ser al marge d’un regal que ens convé d’aprofitar per lligar la ciència a l’aprenentatge, i encara més per destriar l’educació sobre les emocions dels tòpics, tan escampats sobre l’educació emocional. Ves que, com en tots els oficis i camps del coneixement, n’hi ha molt de xarraire, i en això de la neurociència n’han aparegut més que varietats de mandarina, més que bolets, venedors de fum i pocavergonyes que s’apunten a traure rendiment i enganyar caragols.

Sens dubte que Carme Timoneda és un refernt seriós, de rigor i saviesa per ajudar-nos a millorar l’escola. No defalliu, mestres. Ací teniu un tren que no ens podem permetre de perdre. Bona lectura!

Enllaç per llegir l’entrevista a Carme Timoneda a VILAWEB

Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia

 

Camagroga, un poema al camp

0

Anit vaig veure la pel·lícula Camagroga, que em va semblar un càntic dels càntics, un poema coral al camp, una declaració d’intencions, malgrat uns quants tòpics i pocs detalls que no haguessen calgut, o potser n’hagués destriat d’altres: l’Antoni mereixia una conversa més profunda i intensa, en canvi d’aquella bonior fàcil del seu nét, algú que li demanés què pagava la pena i a qui li hagués segat les ganes de matar el camp valencià… Amb tot, la pel·lícula d’Alfonso Amador mereix els honors, perquè els valencians no tenim gaires oportunitats de mostrar-nos com som a través del cinema.

L’horta Nord és mor, clamen els llauradors, per l’abús depredador i una idiotesa política sense fre, els últims a pegar queixalada el psoe, el govern espanyol i un filldeputa de nom àbalos, emparat en aquella corrupta espanya i un seguit d’empreses que maten, la terra, el camp, els llauradors, i milers de famílies que han hagut d’abandonar l’ofici i què eren.

Espanya no falla mai, roba, roba, roba, sense parar, i als valencians ens ha castigat especialment. En algunes imatges de la pel·lícula, poques, hom veu com la guàrdia civil protegeix l’assalt a les alqueries, a la terra, protegeixen les màquines i els empresaris corruptes, aquell estat criminal que tot ho ensorra, si fa pudor a valencià, a llaurador, a practiques en un altre temps nobles.

Però què faran molts d’aquests llauradors castigats, ofegats, maltractats fins a l’extenuació?, doncs votar l’extrema dreta, continuar pagant-los el delme i llepant-los els peus, de tant com els han escarnit i castigat l’ànima. Una major part dels llauradors han perdut l’ànima, robada pels fillsdeputa de la meseta i els seus gossos. No els en queda una engruna, i  només que poden fer fum, embolicar-se un cigarret i xamar, mentre la vida se’ls escapa robada i perduda, sense remei ni esperança. L’horta es mor, i el camp, malgrat els governs que hom pensava demòcrates o progressites, que potser empararien la terra, la llibertat d’expressió, que defensarien els humils o els desgraciats, davant els lladres, els corruptes o la merda depredadora… Ves que no, que els anys de la universitat, dels estudis, malgrat que són a tocar d’aquella d’horta, només que han servit per continuar robant, delinquint, còmplices de la usura i la merda de lloca.

Camagroga és el càntic dels càntics a l’Horta d’Alboraia, una elegia, un dol observat per la terra i el camp valencià. Un regal per a la història, que podeu veure a Filmincat, memorable, com ara aquella escena de l’esmorzar del Frare, si és aquest personatge que pegava aquells mossos a l’entrepà i a la tomata, pura antologia.

—I si el camp es mor… que florentinyo diga on haurem d’anar a pixar, amb permís del psoe!

 

Ànimes i morts, homenatge

0

Avui hem encés una mineta a la classe, tan tènue, tan feble que apenes s’hi deixava veure quan hem abaixat les persianes. He dictat el significat de mineta que explica el DCVB. Després, he explicat aquest costum de guiar les ànimes a casa a través d’un llum… Alfons Llorenç afegia que, algunes cases, els deixaven la taula parada, el dinar, un tros de pa i un got de vi, per exemple, un badall a la finestra, unes quantes ametlles servirien… I si era de nit, els llums tènues eren suficients, que ja els feien de guiatge. Tot això, com els ho explique als xiquets, per demostrar-los que la cultura dels valencians tenia més esperit, més aventura i major dignitat que tota aquella ximpleria de halloween? Convidar les ànimes perquè comprovaren com els cuidàvem la casa, la cambra, els objectes que havien deixat, a qualsevol hora de la nit i el dia, és més suggeridor que vestir-nos de calavera i anar a fer romanç com autèntics xitxarel·los. Però ells què diuen, després, els alumnes? Això, llegim què diuen!

 

 

HOMENATGE ALS MORTS I A LES ÀNIMES : Hui és el dia d’ànimes. A classe, el mestre ha encés una mineta que havia portat de casa, per recordar els costums antics, encendre una mineta i guiar les ànimes a la seua casa, posar una imatge al costat…, il·luminava poc però servia per guiar-les. M.Sánchez

[continuarà]

Arquitectures i llibres a l’ateneu: biblioteques

0

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera han preparat una nova exposició sobre arquitectura i llibres. Una tria de biblioteques d’Europa, de velles i de modernes, espais extraordinaris reblerts de coneixement. En unes dècades, Europa (sobretot el nord i el centre) ha fet inversions importants en espais de lectura. No només les ciutats grans, també les mitjanes. Allà una majoria hi creu, en la capacitat de l’ésser per continuar aprenent. Haguérem pogut destriar cent biblioteques o més, però la mostra ja és representativa d’allò clàssic i d’allò que seran espais de cultura del s. XXI. Una llàstima que els valencians no fem aquest salt qualitatiu —no tenim la capacitat ni l’admiració necessària pels llibres i l’arquitectura com un conjunt, o un festeig capaç del deliri o de convidar a aprendre cada dia. El robatori espanyol també representa això: som més de bars que no de biblioteques. Més de la guàrdia civil que dels mestres, més de la repressió que no del coneixement. Però no perdem l’esperança que un dia, no gaire llunyà, els valencians també serem grans lectors. Fins i tot cults, lectors formats. Hem afegit a la tria de biblioteques uns pocs exemples de biblioteques del món i alguna sorpresa.

L’arquitecte Josep Blesa n’ha preparat un text i una presentació, que farem avançada la tardor, ací en teniu un tast: «Sens dubte que les biblioteques són espais arquitectònics que apleguen una sèrie de fets: el respecte i la igualtat entre els usuaris; la col·laboració entre diferents per a millorar el coneixement; són espais d’inclusió, acollidors, d’estudi i reflexió individual i col·lectiva; qui hi acudeix, té unes necessitats vitals i els rectors han de procurar-li solucions… la biblioteca és un espais fluïd, flexibles, suggerents, on la vista ha de poder distingir l’infinit si vol relaxar-se… Avui en diem biblioteca d’un lloc que realment representa molt més que aquell espai del XVIII reblert de llibres, l’indret on estudiem, ens informem, llegim per plaer o ens formem, són ara mateix espais multiús d’acció polivalent.»

La biblioteca Oodi’s a Helsinki, és sens dubte un dels espai extraordinaris ara mateix per anar-hi a llegir, hom el presenta com un espai de llibertat infinita… Llegiu-vos aquest text extret de la seu web: “Oodi is one of the freest buildings in Helsinki, or even the Nordic Countries, where the visitor can do many things and take initiative in what they want to do. It is a constantly learning and developing tool for those living in or visiting Helsinki.” Antti Nousjoki, ALA Architects

Si voleu descobrir aquests espais i admirar-vos, els caps de setmana fins a febrer podreu visitar a l’Ateneu de Bétera una tria de les millors biblioteques del món.