Ulisses20

L’Ateneu de Bétera reconeixerà aquesta vesprada la pintora Fina Inglés, una artista dins i fora de la pintura. La conversa podria durar hores, si no és que de tant en tant fem alguna pregunta per tornar a filar el passat d’aquesta dona de vuitanta anys —estic al voltant dels vuitanta, remarca—, pintora que parla més del seu germà, Ramon Inglés, que no d’ella, sobretot per agrair-li que ell sí que era un artista en la vida i en la professió: si vaig arribar a pintar és perquè ell va arribar un dia a casa i em va dir: Fina, t’he apuntat a l’escola de Belles Arts, comences dilluns… I encara que em vaig queixar, no va valdre excuses ni dir que no havia dibuixat mai, però teníem l’ambient a casa, de l’art, de gent que venia, és així com vaig començar…

Sobre un dels últims catàlegs, l’Ateneu de Bétera ha ordit una exposició de fotos de l’obra d’una artista que guanyava presència i espais per exposar només d’enviar una obra a premis, exposicions, amb aquella timidesa que encara conserva. A París, vaig anar perquè em va demanar el meu germà, que era molt decidit, i tan bona persona: ho donava tot. El meu germà i jo vam començar a la cambra, on hi havia les collites… I vam acabar a París.

—Per què vaig acabar a París? Perquè en acabar belles arts jo em presentava a tot. Malgrat que jo estava enfadada amb Ramon: just que havia acabat jo belles arts, ell em diu que se’n va, que se n’anava a París. I jo què faré, sense tu? Amb el primer quadre em vaig presentar a un premi i em van donar una medalla, malgrat que els companys de belles arts ni s’ho creien que m’havien triat el quadre. Però el meu germà em va presentar molta gent a París, artistes, polítics… Hi havia una cultura increïble, allà: artistes, historiadors, polítics, escriptors… Vaig estar convidada un temps en un pavelló en una casa francesa, amb un estudi col·lectiu, desprès ja vaig poder tenir el meu estudi propi.

«El món són les coses. Entre les que figura, també, l’home, voltat de coses; tot són coses, pictòriques, és clar, que no és que tracten de viure per elles mateix, escapant-se envers un possible èxtasi, sinó agrupades i presentades per a la vida, que constitueixen,  precisament, la vida.» Juan Gil-Albert sobre Fina Inglés

[continuarà]